Va entrar en la meva vida d'una revolada, sense demanar ... - Cga.es

ZERO
Va entrar en la meva vida d’una revolada, sense demanar
permís, tal com correspon a una persona que ha volgut
guarnir el seu món amb un punt d’altivesa que no li permeti
gaudir de convencions socials balderes. Es va ficar dins la
meva vida i en va prendre possessió a la impensada. Quan
me’n vaig adonar i vaig gosar reaccionar, havia fet tard. El
seu somriure tristoi, el seu posat un xic tibat, el seu parlar
desimbolt vestit amb un deix de timidesa, la seva forma de
moure les mans mentre m’explicava les pors i les il·lusions
que omplien els seus dies, van anar teixint una teranyina al
meu voltant i vaig acabar per convertir-la en la meva amiga,
la millor amiga que mai he tingut. I jo em vaig convertir en
el seu millor amic, d’això n’estic més que segur.
La calidesa de la seva veu en les llargues converses d’adolescents,
plenes de retrets a la incomprensió de la família
i d’il·lusions que treien el nas en plantejar futurs immediats
farcits de propostes diminutes que semblaven inabastables,
encara gosa embolcallar-me els records. Va ficar-se a
la meva vida i de vegades penso que encara hi és: per ferme
ombra, per advertir-me, per donar-me un cop de mà i
9

fins per fer-me entrebancar. Han passat tres anys i encara
tinc ben viva la imatge de les seves mans lliurant-me la llibreta
amb tapes folrades de pell de color violeta. «Aquest
diari és més teu que meu», em va dir. I jo no vaig gosar
contradir-la perquè estava passant una molt mala temporada.
Em va semblar que si me’l llegia potser podria donarli
el cop de mà que li calia per sortir del pou on havia anat
davallant de mica en mica. Me’l vaig quedar amb la certesa
que podria retornar-li al cap d’un temps, però a la vida les
coses no surten gairebé mai com un vol, sinó com l’atzar
provoca que s’esdevinguin.
Vam quedar d’anar-nos veient de tant en tant, de no
perdre l’amistat que havíem sabut forjar en l’any i mig de
constant apropament, amb els entrebancs que suposaven la
meva dèria per marcar un espai prudent d’objectivitat a
la nostra relació i el seu anhel constant d’ultrapassar-lo.
Aquest fet i la seva especial i angoixant situació van provocar
el trencament definitiu de la nostra relació.
En el moment de lliurar-me el seu diari, jo no era gens
conscient que signifiqués un punt final, però ella ja ho
devia intuir: l’endemà ingressava en una clínica de la capital.
No me’n va voler dir res, potser per estalviar que un
apressat atac de paternalisme per part meva provoqués la
continuació d’una relació que ella ja comprenia que no
portava enlloc, almenys al lloc on ella volia anar. Va ser un
gest de generositat que només vaig arribar a entendre dies
més tard, quan la seva cosina em va explicar com estaven
les coses. D’aleshores ençà, no l’he tornada a veure més: va
10

fugir de la meva vida fent cap al sud com si fos una de les
seves estimades orenetes i suposo que deu haver retornat
en successives primaveres, anunciant l’arribada de bons
temps. Sé que ha procurat defugir la meva companyia i li
ho he respectat sempre, però sovint em sorprenc a mi
mateix fent-me algun retret per la meva covardia o empassant-me
algun glop de culpabilitat mal païda pel desenllaç
que vam escriure en la nostra curta relació.
Quan en Jacint Humet, el professor de teoria literària,
ens va proposar de saltar-nos la teoria i aterrar directament
a la pràctica escrivint una novel·la amb l’ús discrecional de
totes les tècniques narratives, descriptives, literàries en
general i fins periodístiques, en un aiguabarreig apassionant
(segons ell, tot s’ha de dir), se’m va acudir de prendre
el diari de la Laia (em permetré anomenar-la així, tot i que
no és el seu nom real) i usar-lo com a base de la novel·la
per anar-hi afegint, de forma completament aleatòria,
capítols de textures diverses per provar de dotar l’obra d’algun
contingut una mica més original.
Fa un efecte estrany endinsar-se en un text caòtic com
el que ara tens a les mans, en sóc molt conscient. Per això
he volgut iniciar-lo amb aquest advertiment, no fos cas que
aquest efecte inicial t’impedís passar de les primeres planes.
Et prego que vulguis prendre’l com el primer exercici
llarg de creació literària d’algú que a la llarga aspira a ser
capaç d’escriure una novel·la de veritat.
11
Albert Riu