Principal de Palma, teatre (1857-s. XXI). Local teatral, situat al carrer ...

Principal de Palma, teatre (1857-s. XXI). Local teatral, situat al carrer de la
Riera, al centre de Palma. La construcció de l’edifici s’inicià immediatament després
de la demolició de la Casa de les Comèdies, el 1853-1854, al mateix solar,
engrandit amb l’adquisició d’alguns espais adjacents. L’arquitecte responsable va
esser Antoni Sureda Villalonga, i es va concebre com un teatre luxós, d’estil
classicista tardà, amb una cabuda per a uns mil tres-cents espectadors. La
decoració i l’elaboració dels decorats va córrer a càrrec de Fèlix Cagé, procedent del
Teatre Liceu, de Barcelona. L’edifici costà uns seixanta mil duros, vint mil dels quals
es cobriren amb l’emissió de dues-centes accions de cent duros cada una. El primer
nom que tingué va esser el de Teatre de la Princesa (1857-1858). Per a la primera
temporada, l’empresari Luis M. Calderón va formar una companyia doble, lírica i
dramàtica, molt ambiciosa. En la part operística hi destacaven Magdalena Pirola,
Práxedes Manasa, Félix Pozzo, Domingo Dalnegro, Pedro Sottovia i el director
d’orquestra Miguel Focce. Els principals components de la secció dramàtica eren
Carlota Giménez, Balbina Otero, Josep Prats i Pelegrí Francesc Ros, però també hi
havia els mallorquins Antoni Bisanyes i Miquel Sabater. La inauguració va tenir lloc
el 19 de novembre de 1857, amb l’escenificació de La vaquera de la Finojosa, de
Luis de Eguílaz. La primera òpera que s’hi representà va esser Il trovatore, de
Giuseppe Verdi, el 2 de desembre, que es convertí en un dels grans èxits de la
temporada. Aquell any s’alternaren els grans drames d’efecte del romanticisme
tardà amb les comèdies de Manuel Bretón de los Herreros o de Ventura de la Vega.
Les òperes de més èxit, a més d’Il trovatore, foren Luisa Miller, La traviata, I
Masnadieri, totes tres de Verdi, i L’Ebreo, de Giuseppe Apolloni. El 3 de juny de
1858 s’hi va estrenar Macbeth, amb música també de Verdi. Tingué molt bona
acollida, però després de la cinquena representació, la nit de l’11 al 12 de juny, es
va declarar un terrible incendi que destruí pràcticament tot el teatre, excepte la
façana i les parets laterals.
La commoció va esser gran, però de seguida s’inicià la reconstrucció, a càrrec dels
mateixos arquitecte i decorador. Es va dur a terme en només dos anys. Es feren
alguns canvis al projecte anterior i sobretot s’engrandí l’escenari. Hi hagué una
nova emissió d’accions i s’obtingueren alguns ajuts del Govern central. El resultat
fou un teatre cortesà, amb quatre ordres de llotges, i dues galeries superiors, a
més de la sala de butaques. Arquitectònicament, el tret més específic era la façana,
amb molts d’elements neoclàssics. En realitat actua com una mena de pantalla
exterior, ja que, a causa de la configuració del solar, situat en el límit entre la ciutat
alta i la baixa, no es correspon amb la fàbrica de l’edifici. Les característiques
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

generals d’aquest teatre s’ha mantingut amb poques variacions fins a l’actualitat.
Inicialment s’anomenà Teatre Príncipe de Asturias, nom que mantingué fins al 1868
i que esporàdicament recuperà algun cop després del 1874. La nova inauguració
tingué lloc el 15 de setembre de 1860, un poc precipitadament per fer possible que
hi assistís la mateixa reina Isabel II, aleshores de viatge oficial a Mallorca. La
il·luminació era a gas, un dels grans avenços del teatre. El veterà actor i empresari
Pius del Castillo va contractar una companyia dramàtica i coreogràfica en la qual
destacaven els actors Ceferino Guerra i Luisa Yáñez, i els ballarins Manuel Pérez i
Manuela Perea. La primera obra dramàtica que s’hi representà va esser La campana
de la Almudaina, del mallorquí Joan Palou i Coll, estrenada un any abans a Madrid,
amb un gran èxit. La temporada va esser important. Es programaren sessions de
tarda amb melodrames lacrimògens per atreure el públic més popular, com Los
pobres de Madrid, arranjada per Manuel Ortiz de Pinedo, o La hermana del
carretero, molt popular a l’època romàntica. També es representaren moltes obres
de Luis de Eguílaz, l’autor de més èxit aleshores, o peces especials, com Don Juan
Serrallonga, de Víctor Balaguer, dedicada precisament a Ceferino Guerra, i Beuleila
o sea El hijo de la noche, una obra de gran espectacle que suposà l’esforç més
important de tramoia de la temporada.
El nou teatre va topar amb moltes dificultats per sobreviure econòmicament. Per
part de la Junta de Beneficència, que actuava com a propietari, era concebut com
una finca que havia d’esser productiva, però els empresaris que l’explotaven havien
de competir amb un nombre important de teatres secundaris que ja existien a
Palma i amb altres entrebancs, com l’existència de més de dos-cents accionistes
que hi tenien entrada gratuïta. La premsa, en general, li demanava que mantingués
una programació culta, si era possible d’òpera, que contrastàs amb les escenes
vodevilesques dels teatres menors. El Principal, però, ja no podia viure del suport
d’una noblesa rància que tenia poca presència pública i havia d’intentar atreure un
públic més general. Tot un seguit de contradiccions. Per això, va viure en contínua
crisi. Els primers anys es continuà amb l’eufòria de la inauguració. Entre el 1861 i el
1864, a la temporada d’hivern, hi hagué companyia d’òperes, de vegades
complementada per les dramàtiques. Es tornaren a veure obres com I puritani
(1861-1862), Norma (1861-1862, 1863-1864) i La sonnambula (1863-1864), les
tres de Vincenzo Bellini; La traviata (1861-1862, 1862-1863), Il trovatore (1861-
1862, 1862-1863, 1863-1864), Un ballo in maschera (1861-1862, 1863-1864),
Rigoletto (1862-1863), Ernani (1863-1864), Macbeth (1863-1864) i
Nabuccodonnosor (1863-1864), totes de Verdi; Lucia de Lammermoor (1861-1862,
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

1863-1864), Maria di Rohan (1862-1863), Don Pasquale (1862-1863), Poliutto
(1862-1863) i Lucrezia Borgia (1862-1863, 1863-1864), les cinc de Gaetano
Donizetti; a més de L’Ebreo (1862-1863), d’Apolloni, i Martha (1863-1864), de
Friedrich von Flotow. Durant la primavera, però, s’hi va assajar amb altre tipus de
programació. Entre l’abril i el juny del 1861 ja hi actuà la companyia de sarsueles
de Miquel Sabater, que procedia del casino Artístico y Industrial de Palma. En canvi,
la primavera del 1862, concretament des del 20 d’abril fins al 29 de juny, hi actuà
la companyia dramàtica de Matilde Díez i el germans Manuel i Juan Catalina, actors
que aleshores tenien el màxim prestigi als teatres de la cort. Representaren obres
com Borrascas del corazón, de Tomás Rodríguez Rubí; Batalla de damas,
d’Augustin-Eugène Scribe; El hombre de mundo, de Ventura de la Vega; Don Juan
Tenorio, de José Zorrilla; La campana de la Almudaina, de Joan Palou i Coll, o Mi
secretario y yo, de Manuel Bretón de los Herreros, a més de moltes adaptacions del
francès fetes pels mateixos germans Catalina. Després, la primavera del 1864, hi
actuà una companyia de sarsueles i coreogràfiques formada per Pelegrí F. Ros i
durant els mesos de març i abril de 1865 hi actuà la de sarsuela procedent del Gran
Café del Universo, especialitzada en la representació de les paròdies catalanes de
Frederic Soler. Aquesta darrera companyia intentà prolongar la seva actuació
durant la primavera, però no va trobar abonament suficient. Tot plegat és una
mostra eloqüent dels espectacles que el teatre oferia aquells anys: òperes, teatre
dramàtic, sarsueles, balls coreogràfics i encara hauríem de citar actuacions
especials de prestidigitadors, músics o d’altres celebritats que passaven per Palma.
Després de l’epidèmia de pesta de l’estiu de 1865, va esser Miquel Sabater
l’encarregat de reprendre les funcions. Primer ho féu amb la seva companyia de
sarsueles, que estrenà El cordó de la vila, de Pere d’Alcàntera Penya, el 21 d’abril
de 1866. Després formà una gran companyia de sarsuela de gran espectacle i
òpera, amb Joan Goula de director d’orquestra, amb la qual programà la temporada
d’hivern de 1866-1867. Escenificaren sobretot òperes de Verdi. L’experiència no
degué esser gaire positiva, perquè Miquel Sabater no va continuar com a
empresari. Els anys següents seguí la mateixa tònica, amb més presència de teatre
dramàtic i de sarsueles. Hi tornà haver òpera la primavera del 1868, amb una
companyia que comptava amb Joan Ordinas en les seves files i que estrenà el
Faust, de Charles Gounod, el 28 de maig. Després, Joan Goula tornà formar
companyia lírica el 1869-1870 i José Vilart el 1873-1874. Les òperes de Verdi i la
de Gounod continuaren essent les més cantades. El 27 de setembre de 1869 hi
debutà Francesc Mateu «Uetam», a Linda de Chamounix, de Donizetti. Les
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

companyies dramàtiques foren més freqüents que les operístiques. Entre l’octubre
del 1868 i el febrer de 1869 hi actuà la d’Antoni Capó i Jorge Pardiñas, que tenia a
Maria Menéndez, Matilde Serrano i Matilde Mateis de primeres actrius. Va esser la
responsable de la programació més o menys patriòtica posterior a la Revolució de
Setembre del 1868, amb obres com Lanuza o El triunfo de la libertad, del duc de
Rivas, o La conjuración de Venecia, de Francisco Martínez de la Rosa, que procedien
dels períodes liberals de la primera meitat del segle. Més categoria tingué la
companyia dramàtica de la temporada 1872-1873, amb José Izquierdo de primer
actor i Concepción Marín i Julia Cisneros d’actrius més destacades. Representaren
espectacles de tramoia complicada com El tejado de vidrio, d’Adelardo López de
Ayala; Naufragar en tierra firme, de León García de la Huerta; Otelo, el moro de
Venecia, versió de Francisco Luis de Retés, o La bola de nieve, de Manuel Tamayo y
Baus. Tancaren la temporada el 2 de març amb Mariana Pineda, que serví per
festejar la proclamació de la Primera República. Allò que més caracteritzà aquells
anys, però, va esser la diversitat de la programació. També hi hagué moltes
actuacions extraordinàries, com la de diverses formacions italianes. Primer hi actuà
la companyia tràgica d’Achile Mayeroni, el febrer del 1871, amb obres com La forza
della concenza, I due sargenti, Orestes, Saul o Giorgio l’armatore. Després, la de
Giacinta Pezzana, amb una dotzena de funcions entre el 23 d’agost i l’1 de
setembre de 1873, en les quals representaren La dama delle Camelie, Adriana,
Giorgio, Maria Giovanna, La duquesa Ana, Ergole terzo, Medea i Los celos de
Celinda y Lindoro. El teatre en català hi tingué una presència important la
primavera del 1874 quan hi actuà, entre el 10 d’abril i el 31 de maig, la companyia
d’Antoni Tutau i Carlota Mena, que posà en escena les obres més conegudes de
Frederic Soler, Josep Maria Arnau i Eduard Vidal i Valenciano.
Durant el darrer quart del segle XIX, la tònica de la programació no canvià gaire. El
1881 s’havia dotat el teatre d’il·luminació elèctrica, cosa que millorà molt les seves
possibilitats. Tot i això, a partir del 1876, amb la inauguració del Teatre-Circ Balear,
Palma va disposar d’un altre escenari important. Aleshores encara s’identificà més
el Teatre Principal com a espai per a representacions cultes i selectes, mentre que
el Teatre-Circ perseguí una orientació popularista i de programació més
heterogènia. Tanmateix el Principal continuava sense trobar el suport econòmic
necessari per dur a terme aquella programació, ni de les classes més poderoses ni
de les institucions. Així oscil·lava entre temporades més o menys ambicioses i
d’altres similars a les que oferien els altres teatres. Malgrat tot, entre el 1875 i el
1890 les òperes continuaren marcant el to més elevat i foren molt freqüents. Hi
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

destacà molt especialment la temporada de 1881-1882 amb una companyia que
tenia a Leandro Ruiz com a director, a Joan Ordinas com a baix absolut i a Augusta
Fidi Azalini i Maria Luchesi com a primeres tiples. A més, entre el 17 i el 21 de
desembre hi participà el tenor Julián Gayarre amb tres funcions en què es cantaren
La favorita i Gli Ugonoti. La resta d’òperes representades per aquesta companyia
foren Rigoletto, la de més èxit, Faust, La traviata, Lucrezia Borgia, Un ballo in
maschera, Lucia de Lammermoor, Dinorah, Il trovatore i Ernani. També foren
importants la del gener i febrer de 1885, amb Joan Goula, fill, com a director
d’orquestra, i sobretot la de l’hivern del 1886-1887, també protagonitzada pels
Goula, pare i fill, durant la qual Aida, de Verdi, Dinorah, de Jakob Meyerbeer, i
Lucia de Lammermoor, de Donizetti varen reposar-se fins a nou vegades cada una.
Les companyies dramàtiques també hi tingueren un cert protagonisme, sobretot la
de Miguel Cepillo, que primer hi actuà el 1879-1880, amb Emilia Llorente, Francisco
Domingo i Antonia Colom, com a intèrprets destacats, i després el 1887-1888.
L’èxit més important d’aquesta darrera temporada va esser la representació de
Felipe Derblay, adaptació de la novel·la de Jorge Ohnet, recordada durant molts
d’anys. També va esser important la companyia de Wenceslao Bueno que ocupà el
Principal entre desembre i febrer de 1885-1886, amb la Sra. Argüelles i el Sr.
Sánchez, com a actors destacats. Representà obres com La pasionaria, de Leopoldo
Cano, o Sobre vida alegre y muerte triste, de José Echegaray, un autor aquest que
ja era omnipresent a totes les cartelleres de l’Estat. La companyia dramàtica de
més prestigi d’aquells anys, però, degué esser la formada pel veterà actor José
Valero, que tenia com a primer actor i director Ricardo Calvo, la primera actriu era
Dolores Abril i l’actriu còmica, Felisa Suárez. Actuà al Principal entre el 16 de
novembre de 1889 i el 4 de gener de 1890. El teatre en català només va estar
representat pel retorn de la companyia d’Antoni Tutau i Carlota Mena, amb Jaume
Capdevila i Enric Borràs en les seves files. Actuà al Principal entre el 16 d’abril i el 2
de maig de 1887, ja que va haver d’acurçar la seva estada a Mallorca per falta de
públic. Tot i això, va esser a temps de representar obres ambicioses com Lo ferrer
de tall, de Frederic Soler; Lo bordet, de Josep Roca i Roca, o Lo combat de
Trafalgar, de Pere Anton Torres. Les companyies de sarsuela no foren tan freqüents
com les d’òpera o dramàtiques, tot i que algunes destacaren poderosament. Per
exemple, la d’Alfredo Moragas i la seva esposa, la tiple Assumpció Martí, que hi
actuà tota la temporada d’hivern del 1882-1883 i després la primavera del 1888.
També fou important la de Ramon Navarro i Miguel Tormo, amb Àngela Nadal, Lluís
N. Vidal i Elisa Pocoví, d’intèrprets destacats, que hi actuà la temporada d’hivern
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

del 1888-1889, amb obres com El estudiante de Salamanca, de Luis Rivera i
Cristóbal Domingo Oudrid, o Los lobos marinos, de Ramon Carrión i Vital Aza.
Durant el període del tombant de segle l’activitat continuà essent important. També
les dificultats per dur-la a terme. El 1890 mateix, Enric Alzamora, aleshores un
actiu periodista molt atent a la vida teatral de Palma, intentà formar una associació
liricodramàtica per tal de promocionar l’òpera al Principal. Es tractava de trobar
dos-cents associats que pagassin una quota que permetés contractar companyies
líriques de prestigi. Va haver de retirar el projecte, perquè no va trobar cap mena
de suport. El Principal, per tant, continuà alternant una programació més o menys
modesta amb una altra més ambiciosa. Artur Baratta, un director que havia
protagonitzat ja algunes temporades líriques al Teatre-Circ Balear, actuà amb
companyia pròpia al Principal el gener-febrer del 1890 i presentà La africana,
Lucrezia Borgia, Faust, Il barbiere di Siviglia i Ernani. Les formacions que més
caracteritzaren l’òpera d’aquella dècada, però, foren les de Joan Goula, fill, que hi
actuà el maig-juny de 1892 i l’abril del 1898; la de Vicente Petri, potser la més
important, que hi va estar entre el desembre i el gener del 1894-1895 i del 1899-
1900, i la de Modesto Subeyas, responsable de la programació de novembre-gener
del 1895-1896. Encara més prestigioses foren algunes de les companyies
dramàtiques. Alguns actors es popularitzaren, com Carmen Cobeña que el gener-
febrer de 1894 i el juny de 1910 formava part de la companyia dramàtica de
Ricardo Calvo. En la primera temporada es presentaren amb Mar y cielo, versió
d’Enrique Gaspar del drama d’Àngel Guimerà. Després retornà amb la companyia
de Miguel Cepillo, el gener-febrer del 1896, i encara, amb companyia pròpia, el
1900-1901. Aquest cop la companyia de Cobeña representà, entre altres obres, La
de San Quintín, de Benito Pérez Galdós; Fedora, de Victorien Sardou; La muralla,
de Federico Oliver; La comida de las fieras, de Jacinto Benavente; El gran Galeoto i
Mancha que limpia, totes dues de José Echegaray. Aquest tipus de programació era
ben característic del final de segle, quan el realisme-naturalisme havia fet oblidar el
romanticisme més abrandat, però havia de competir amb l’alta comèdia d’autors
com Benavente o determinades obres d’Echegaray. També destacaren la
companyia d’Antonio Vico, el maig de 1895, o la del Marqués de Premioreal, el
desembre-febrer del 1896-1897, la primera que representà Tierra baja, la versió
d’Echegaray del drama de Guimerà, un dels grans èxits d’aquella temporada. La
sarsuela passava pel moment de més prestigi i els grups que l’escenificaven
s’anunciaven sovint com a companyies d’òpera o d’opereta espanyola. Les més
importants foren la de Guillermo Cereceda, que actuà entre el novembre i el gener
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

del 1893-1894, procedent del Teatre Príncipe Alfonso de Madrid, i la de Pablo
López, entre l’octubre del 1896 i el març del 1897.
El 1895 es feren unes reformes importants a l’edifici, ja que afectaren sobretot la
façana, el seu element arquitectònic més emblemàtic. Les projectà l’arquitecte
Ernest Canut i les executà el també arquitecte Joan Guasp i Vicens. La façana passà
a esser de tres cossos, en comptes de dos, els dos primers amb columnes jòniques
i corínties, respectivament, i el tercer amb un timpà decorat amb un baix relleu de
Ricard Anckerman.
A començaments de segle es varen viure uns moments importants per al Principal.
L’empresari entre el 1900 i el 1902 va esser Bernat Manera. Contractà la
companyia d’òpera d’Artur Baratta i després la dramàtica de Carmen Cobeña i el 31
de desembre de 1900 organitzà l’homenatge a Joan Palou i Coll amb l’estrena de
Don Pedro del Puñalet. Després hi actuà altre cop la companyia de Miguel Cepillo,
que ja era ben coneguda. Més característic d’aquells anys va esser, però, la
presència de companyies estrangeres i d’espectacles diversos. Entre el febrer i el
març de 1901 hi actuà la companyia italiana d’Italia Vitaliani, amb l’actor Carlo
Duse, que va fer tretze funcions amb obres com Tosca i Fedora, totes dues de
Victorien Sardou; Casa paterna, d’Hermann Sudermann; Hedda Gabler, d’Henrik
Johan Ibsen, i La locandiera, de Carlo Goldoni. Després, el febrer-març de 1902 va
esser la companyia de Bianca Iggius, també italiana, la que tornà a representar
Casa paterna, i obres com Andreina, Come le Foglie, Zazá i Gelosa. Va rebre molts
d’elogis a la premsa. Hi tornà haver companyia dramàtica italiana l’abril de 1903,
dirigida per Gemma Farina, i el juny de 1905, dirigida per Teresa Mariani, a més de
la d’opereta de Granieri i Marcheti, el maig-juny de 1912. L’octubre de 1901 es
contractà la companyia de varietats de Luigi Barlagna, en la qual actuava Giuseppe
Minuto, deixeble de Frégoli, i la Bella Enriqueta, creadora d’un ball «fantástico-
eléctrico-aéreo». Va provocar un gran escàndol i no va passar de les primeres
actuacions. En aquest context d’ampliació del tipus d’espectacles, s’inclouen també
les projeccions cinematogràfiques. Les primeres s’hi feren el 23 de gener de 1897,
quan era una absoluta novetat a Palma. Després de la representació de La de San
Quintín, es projectaren les imatges titulades Una fiesta en L’Auverne, Baile francés,
Los cisnes, Costa del Havre i El carro y el labrador. Després, el febrer de 1903 s’hi
instal·là el cinematògraf Ferrusini i progressivament les projeccions foren més
freqüents. El 1900 havia tancat el Teatre-Circ Balear, però immediatament s’havia
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

iniciat la construcció del Teatre Líric, inaugurat el febrer del 1902. També aquesta
programació devia voler contrarestar la força inicial del nou teatre.
L’òpera va perdre molt del seu protagonisme a partir d’aquests anys. Tot i això,
encara hi organitzaren temporades directors coneguts com el mateix Artur Baratta
(desembre-gener 1903-1904 i 1904-1905) o Vicente Petri (novembre-desembre
1902 i abril-maig de 1920). També se’n contractaren d’altres com la de Lamothe
Grignon (maig-juny de 1909) o la d’Ercole Casali (novembre de 1915). La sarsuela
passà a ocupar un lloc molt secundari en la programació, però la companyia de
Paco Martínez, procedent del Teatre Rusafa de València, hi deixà molt bona
impressió el març del 1902. Durant les dues primeres dècades del segle XX hi
destacaren sobretot les companyies dramàtiques. El gener de 1902 tingué molt
bona acollida la companyia de Maria Tubau i Ceferino Guerra i el gener-febrer del
1903 hi destacà la de Matilde Moreno i Donato Jiménez, amb Agapito Cuevas, que
interpretà obres com Un drama nuevo, de Manuel Tamayo y Baus; La dicha ajena,
dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero; El alcalde de Zalamea, de Lope de
Vega; Mar y cielo, versió castellana del drama de Guimerà; De mala raza, de José
Echegaray; La loca de la casa, de Benito Pérez Galdós; Aurora, de Joaquín Dicenta,
i La Barraca, adaptació de la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez. Si hi afegim altres
obres de Benavente (Los intereses creados, Rosas de otoño, El nido ajeno, Alma
triunfante, La gata de Angora, El hombrecito, etc.), de Joaquín Dicenta (Juan José,
La fuerza bruta ) o de Galdós (La loca de la casa), representades per la companyia
de Rosario Pino el desembre de 1908, el novembre de 1913, o el desembre de
1917 tenim una bona mostra del millor teatre que es representava a les Balears
aquells anys. Esporàdicament també hi actuaven companyies catalanes, com la de
Janita Bozzo, el juny del 1903, que representà Lo ferrer de tall i La dida, totes dues
de Frederic Soler; Mossèn Janot, d’Àngel Guimerà; Llibertat, de Santiago Rusiñol;
Els tenorios, d’Antoni Ferrer i Codina, o Don Gonzalo o L’orgull del gec, d’Albert
Llanas. En canvi, la d’Enric Borràs, l’abril-maig de 1908 hi representava en castellà
obres de Guimerà, Rusiñol i Ignasi Iglésias i completava el repertori amb les de
Galdós o Echegaray.
Al començament de la dècada de 1920, quan n’era empresari Josep Tous Ferrer,
l’òpera hi va viure un cert revifament, amb temporades curtes, però de gran
qualitat. Després de la companyia de Vicente Petri, que hi actuà la primavera de
1920, entre aquest any i el 1922 hi féu estada diverses vegades la companyia
titular del Liceu de Barcelona. El maig de 1922, per exemple, amb el tenor
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

mallorquí Joan Nadal i les cantants Carlota Dahmen i Genevieve Vix oferí vuit
funcions amb Tosca, Manon Lescaut, totes dues de Giacomo Puccini; Thaïs, de Jules
Massenet; Lohengrin i Tanhäuser, totes dues de Richard Wagner, i El genio alegre,
de Vittadini. A partir del juliol del 1922 l’empresari fou Serafí Sureda que, en
general, optà més per contractar grans companyies dramàtiques per temporades
molt curtes. La de més renom va esser la de María Guerrero i Fernando Díaz
Mendoza que l’octubre del 1922 hi oferí dotze funcions amb obres com Locura de
amor, de Manuel Tamayo y Baus; La enemiga, de Dario Niccodemi, traduïda per
Eduardo Marquina; El caudal de los hijos, de José López Pinillos; La dama del
armiño, de Luis Fernández Ardavín; El abanico de lady Windermere, d’Oscar Wilde;
El estigma, de José Echegaray; El padre Juanico, versió castellana de Mossèn Janot,
d’Àngel Guimerà, i La leona de Castilla, de Francisco Villaespesa. També foren
importants la de Francisco Hernández, el desembre-gener de 1922-1923, que
procedia del Teatre Infanta Isabel de Madrid; la de l’actriu Julia Delgado Caro, el
març-abril de 1923; la de Concha Zeda, el novembre-desembre de 1923, i, sobretot
la d’Anita Adamuz i Manuel González, que hi actuà entre el 6 de desembre de 1923
i el 6 de gener del 1924. Aquesta darrera hi estrenà Las águilas del rey, de Josep
Maria Tous i Maroto, el 29 de desembre de 1923. Aquells anys hi començà a fer
representacions aïllades la que s’anomenava Càtedra de Declamació del
Conservatori del Teatre Principal, que en realitat era una derivació de la Penya
Artística. El novembre del 1922 i del 1923 hi representà Don Juan Tenorio, de José
Zorrilla, en què hi destacaren les germanes Cristina i Catalina Valls. També hi
escenificaren Leonor de Serraclara, de Tous i Maroto, el 10 de juny de 1923. Les
companyies mallorquines aquells anys no hi eren freqüents ni hi feien actuacions
prolongades. La companyia de Francesc Fuster, per exemple, el 18 de juliol de
1927 hi representava El enemigo, d’Echegaray, en una funció organitzada per
l’Esperantista Klubo Palma, del qual era soci el director de la companyia, i el 31 de
maig de 1928 hi organitzà un homenatge a Joan Palou i Coll, amb la representació
de La campana de la Almudaina i de la paròdia Es picarol de na Juanaina, de Jordi
Martí Rosselló «es Mascle Ros».
Les companyies de prestigi hi continuaven presentant programacions curtes. Foren
importants la de Carme Moragas i Rafael Calvo, el maig de 1924; la de Marta Grau i
Pedro Codina, el desembre-gener de 1924-1925; la d’òpera del Liceu de Barcelona,
el 7 i 8 de març de 1925 i el març-abril de 1932; la de María Gámez, l’abril de
1928; la de Carmen Díaz, amb Antonio Vico, el juny de 1929; la de María Fernanda
Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles, el desembre-gener de 1929-1930 i l’octubre-
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

novembre de 1933, etc. Els autors que en aquells moments eren més representats
eren Benavente, Echegaray, Galdós, Muñoz Seca, Juan Ignacio Luca de Tena, Felipe
Sassone, els germans Joaquín i Serafín Álvarez Quintero o Manuel Linares Rivas.
Una data important és la del 8 de gener del 1930, quan la companyia Catina-
Estelrich hi estrenà Es metge nou, de Miquel Puigserver, una obra que inicia la seva
especialització en teatre català costumista d’autor mallorquí. Entre el 1932 i el
1934, quan encara n’era empresari Serafí Sureda, es feren reformes interiors. Les
projectà l’arquitecte provincial Carles Garau i consistiren en la interrupció de la
galeria del segon pis, cosa que rompé tota la simetria anterior, però aconseguí
d’augmentar les localitats fins a sobrepassar les 1.300.
Durant la Guerra Civil del 1936-1939, el Principal acollí algunes representacions
d’exaltació del bàndol nacional, d’acord amb la posició en què quedà Mallorca
després de la revolta del 18 de juliol de 1936. De fet, esdevingué l’escenari de
molts dels actes de l’anomenat Teatre Azul, sovint protagonitzat per la mateixa
companyia Catina-Estelrich. Així, el 16 de desembre de 1936 s’hi representà Morir
por la patria, de Sebastià Cladera, a benefici de Falange femenina. Després, el 15
de gener de 1938 s’hi estrenà El cuento azul, de Gabriel Cortès, i es reposà El
hombre que recuperó su alma, de Francesc Ferrari Billoch. La funció es
complementà amb un discurs de Jordi Andreu i al final el públic, dret i fent la
salutació feixista, escoltà el Cara al Sol i l’himne d’Espanya. És una bona mostra de
les funcions que s’organitzaren aquells anys.
Acabada la Guerra, es recuperà una certa normalitat. Les companyies autoritzades
per les noves autoritats recorrien bona part del país i també feien curtes estades al
Principal de Palma. Algunes procedien de l’època anterior, com la de María
Fernanda Ladrón de Guevara que hi tornava a fer curtes temporades el 1945 i el
1946, i després encara en faria el 1949 i 1950. El tipus de programació també
havia canviat. Quan hi actuà la companyia Bassó-Navarro, entre el 24 de desembre
de 1947 i el 7 de gener de 1948, hi representà obres com Madame Pepita, de
Gregorio Martínez Sierra; Un americano en Madrid, de Juan José Llorente i Nicolás
Navarro; La señora, sus ángeles y el diablo, de Víctor Iriarte; La romancera, de
Pilar Millán Astray; Militares y paisanos, d’Emilio Mario; Tengo 17 años, de Paul
Wenderberghe; Los galeotos, dels germans Álvarez Quintero; Ángela María, de
Carlos Arniches; Mi casa es un infierno, de José Fernández de Villar; La nochecita
del martes, de José Luis de Mendoza, entre d’altres. Aquesta era una companyia
còmica. El repertori de les més serioses era molt diferent. Per exemple, la d’Enric
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

Borràs hi tornà actuar el març-abril de 1948 amb obres com El alcalde de Zalamea,
de Pedro Calderón de la Barca; Esclavitud, de José López Pinillos; Buena gente,
versió espanyola de l’obra de Rusiñol; El gran Galeoto, d’Echegaray, Alfilerazos, de
Benavente; Tierra baja, versió espanyola del drama de Guimerà, i La loca de la
casa, de Galdós. La d’Ismael Merlo, quan hi actuava entre el 3 i el 12 de desembre
de 1948, hi representava Mi suegra, tu suegra, su suegra, de González Álvarez i Gil
de Solà; Un marido infiel, pero menos, de Luis Tejedor i Marco Davo; Rebeco, de
Tono; Mi tía de Filipinas, d’Adolfo Torrado; Las enemigas del hombre i El señor
conde está loco, totes dues de D. España; Vas a ser mi perdición, ¿Verdad que no
soy tan feo? i Ellas tienen la culpa, totes tres de José de Lucio. En el conjunt de les
obres representades per aquestes companyies hi podem veure, a més de l’intent de
frivolitzar la situació, la voluntat de fomentar el concepte de «castís» i de resituar
un determinat model barroc, centrat en el concepte d’honor, que també podia
servir per a una reinterpretació de la millor línia del teatre espanyol –o català
espanyolitzat– dels segles XIX i XX. La crítica teatral de l’època insistí molt en
aquesta tesi.
El teatre continuava funcionant com una empresa privada. Ara depenia de la
Diputació Provincial de les Balears que el llogava al millor postor. Entre el 1948 i el
1958 l’empresari va esser Francesc Ques. El 1958 va passar a mans de Rafael Salas
Llompart, que hi va fer reformes en la decoració, va entapissar les butaques i va
condicionar els camerinos i els serveis sanitaris, a més de fer-hi altres retocs
interiors. Per aquesta causa va estar tancat entre el juliol de 1958 i el gener de
1960. Salas també era l’empresari del Teatre Principal de Maó i del Teatre Principal
d’Inca.
El 1947 començaren les actuacions al Principal de l’Agrupació de Teatre Regional,
una part de la qual passà a denominar-se Companyia de Teatre Regional el 1948 i,
finalment, Artis, el 1949. En realitat, va esser la companyia titular de teatre
regional del Principal, on féu la major part de les seves actuacions fins que va
desaparèixer el 1968, després de vint anys d’activitat molt intensa. Estrenava unes
cinc o sis obres anuals, sempre d’autors mallorquins, en petites temporades d’una
setmana o dues que espaiava al llarg de tot l’any. El 1959 va esser l’únic any en
què aquesta companyia va fer les seves estrenes al Teatre Líric de Palma, a causa
del tancament del Principal.
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

Durant les dècades del 1950 i 1960 hi actuaren una gran quantitat de companyies
dramàtiques, en general en estades molt curtes. L’any teatral ja no girava entorn
de la formació d’una gran companyia pròpia que programàs la temporada d’hivern,
sinó que s’aprofitaven les oportunitats que es presentaven de contractar
companyies que feien gira pels teatres de l’Estat. Algunes hi actuaren una vegada i
altra. Entre les més representatives hi hagué la d’Alejandro Ulloa, que hi actuà
entre el 8 i el 17 d’octubre de 1948, entre el 20 de gener i el 5 de febrer de 1950,
entre el 25 de març i el 18 d’abril de 1951, entre el 19 de desembre de 1951 i el 6
de gener de 1952, entre el 10 i el 28 d’octubre de 1952, entre el 10 i el 20 de
gener de 1956, entre el 22 de desembre de 1956 i el 6 de gener de 1957, i entre el
29 de desembre de 1957 i el 6 de gener de 1958. Més de deu anys d’actuacions
continuades. Naturalment el seu repertori canviava d’una temporada a l’altra, però
no els seus plantejaments força ambiciosos. La temporada de Nadal del 1951, per
exemple, hi representava Criminal de guerra, de Joaquín Calvo Sotelo; Llama un
inspector, de John Boynton Priestley, amb traducció de Félix Ros; Metternich, de
José María Pemán; La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca; Hamlet, de
William Shakespeare; Son mis amores reales, de Joaquín Dicenta (fill); Historia en
dos ciudades, adaptació de la novel·la de Charles Dickens, i En Flandes se ha
puesto el sol, d’Eduardo Marquina. En canvi, a la de Nadal del 1957, oferia Otelo i
Hamlet, totes dues de Shakespeare; Testigo de cargo, d’Agatha Christie; El
zapatero y el rey, de José Zorrilla; La vida es sueño, de Calderón; El gran Galeote,
de José Echegaray; Cirano de Bergerac, d’Edmond Rostand; Toda la verdad, de P.
Mackie, i Papeles pintados, de Louis Verneuil. Potser, però, la formació més
característica d’aquells anys a tot l’Estat, va esser la Compañía Nacional Lope de
Vega, dirigida per José Tamayo. Actuà també molt sovint al Principal, la primera
vegada el gener del 1949 i la darrera el novembre del 1969. El seu repertori també
era divers. El gener-febrer del 1949, representava Otelo, de Shakespeare; Plaza de
Oriente, de Joaquín Calvo Sotelo; Los intereses creados, de Benavente; La vida es
sueño, de Calderón; El anticuario, adaptació d’un tema de Dickens; El águila de dos
cabezas, de Jean Cocteau; Rondalla, dels germans Álvarez Quintero; El coronel
Bridau, sobre un tema de Balzac; María Estuardo, de Johann Christoph Friedrich
von Schiller; Peribáñez y el comendador de Ocaña, de Lope de Vega, i Redentor del
mundo, de Elías Amézaga. Altres vegades, venia només a presentar una obra, com
La muralla, de Calvo Sotelo, l’agost de 1955, o El diario de Ana Frank, de Frances
Goodrich i Albert Hackett, traducció de J. L. Alonso, el novembre de 1957. El
desembre de 1968 feia deu funcions amb La vida es sueño, de Calderón; Madre
coraje, de Bertolt Brecht; Divinas palabras, de Ramón María del Valle-Inclán; Hay
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

una luz sobre la cama, de Juan Ignacio Luca de Tena, i Tango, d’Slawomir Mrozek.
Naturalment, hi hagué moltes altres companyies importants. La de Ana Adamuz va
esser la primera a representar-hi una obra d’Antonio Buero Vallejo, Historias de una
escalera, l’abril de 1950. La de Lilí Murati hi actuà molt entre el desembre de 1950 i
l’abril de 1963. Oferia teatre còmic, sovint d’autor estranger. En la seva darrera
campanya al Principal, la del 14 al 24 d’abril del 1963, presentà Ella toma el
mando, d’A. Kimmins; Mi mujer me gusta más, de Luis Tejedor i José Alfayate; De
París viene mamá, de Víctor Ruiz Iriarte; Una cena íntima, d’I. Chatelain; Hay que
ser feliz, de V. Sylwian, i Las tres bodas de Rita, de Luis Fernández de Sevilla i Luis
Tejedor. També la d’Ismael Merlo va esser omnipresent fins al 1968. I moltes
altres.
El teatre en català, a més de la presència constant de l’Artis, hi aparegué de forma
molt esporàdica. Entre el 7 i el 12 d’octubre de 1953 ja hi actuava la companyia
titular del Teatre Romea, de Barcelona, amb Les vinyes del Priorat, de Josep Maria
de Sagarra; El marit ve de visita, de Xavier Regàs; Antígona, de Guillem Colom,
autor que va esser homenatjat el dia de l’estrena; Els milions de l’oncle, de Carles
Soldevila, i L’apotecari d’Olot, de Frederic Soler. Repetí entre el 6 i el 14 d’octubre
de 1956 amb Un milionari del Putxet, de Gastó A. Màntua; Els milions de l’oncle, de
Soldevila, i L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. També la companyia
Maragall hi presentà La ferida lluminosa, de Sagarra, entre el 30 de maig i el 4 de
juny de 1956. Joan Capri s’hi presentà entre el 5 i l’11 de febrer de 1963, amb
Romeu de 5 a 9, de Valentí Moragas i Lluís Elias; Que vagi de gust, senyor
comissari, de G. Laporte en versió de X. Regàs, i El misteri de la sala d’estar, de R.
Minguell. El 1966 s’hi programà En Baldiri de la costa, de Joaquim Muntanyola,
entre el 19 i el 15 de març. La resta de teatre en català el signaren agrupacions
locals, d’entre les quals destacaren les agrupacions de teatre sindical Bellver,
Atalaya o Ínsula. Entre el 1967 i el 1970 també hi fou constant la companyia de
Xesc Forteza, que s’hi presentà el 19 de setembre de 1967 amb Ninette i un senyor
de Mallorca, segons l’adaptació que el mateix autor va fer de l’obra de Miguel
Mihura, Ninette y un señor de Murcia.
L’òpera i la sarsuela hi varen esser molt menys presents que en èpoques anteriors,
tot i que adesiara encara s’organitzaren temporades curtes. Al principi en va esser
responsable la companyia de Josep Sabater, present a les cartelleres del 1946,
1948 i 1951. En aquesta darrera ocasió presentà, entre el 2 i el 16 de maig, Otello i
La traviata, totes dues de Verdi; Boris Gudonov, de Modest Petrovich Mussorgski;
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

Tosca, de Puccini, i Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni. Després fou la Societat
Òpera de Mallorca que presentà alguns espectacles: Aida i Werter, entre el 6 i el 9
de juny de 1957; Aida, La favorita, Il trovatore, Madame Butterfly i Tosca, entre el
10 i el 19 de maig de 1959; La favorita, La bohèmme, Rigoletto i La sonnambula,
entre el 12 i el 17 de maig de 1960; Il pescatore di perle i Manon, entre el 29 de
novembre i l’1 de desembre de 1960; Lucia de Lammermoor, Andrea Chénier,
Madame Butterfly, Il trovatore i L’elixir d’amore, entre el 18 i el 21 de maig de
1961, i Faust, Carmen, Un ballo in maschera, I pagliacci, Otello i Tosca, entre el 23
de setembre i el 2 d’octubre de 1963. La sarsuela va dependre molt de la
companyia del baríton Francesc Bosch Bauzà, que hi programà temporades el març
i el maig del 1952, el gener-febrer i desembre de 1953 i el maig del 1956. Hi
representà totes les grans sarsueles del seu repertori. S’hi retirà el 26 de maig del
1960 amb El cantar del arriero. També hi varen esser importants la companyia de
Marcos Redondo, que hi actuà el 1948 i el 1956, i sobretot l’Amadeu Vives que
representà Doña Francisquita, Gigantes y cabezudos, La boda de Luis Alonso i La
verbena de la Paloma, entre el 24 i el 29 de setembre de 1959. En alguna ocasió
també es programaren revistes musicals, actuacions de cantants melòdics, etc.
Durant l’època en què l’empresari va esser Rafael Salas també hi va esser essencial
la programació cinematogràfica.
El 1970 acabà una etapa important del teatre, la de la seva explotació per part
d’empresaris privats. A partir d’aquest any la Diputació Provincial decidí no tornar-
lo a llogar i a responsabilitzar-se de la seva programació. Inicialment va romandre
tancat entre el 1970 i el 1975. Després s’hi feren unes reformes importants, segons
el projecte de l’arquitecte Valentín Sorribas Subirà. Les obres foren dirigides per
l’arquitecte Aleix Reinés Corbella. A més de refer gairebé tota la decoració i de
canviar l’entapissat de les butaques, s’hagueren de remodelar les dependències
annexes ja que amb la reforma de la plaça Major perdé una part del solar que hi
confrontava. Les obres duraren tres anys i el teatre es reinaugurà el 21 de
desembre de 1977 amb un concert de l’Orquestra Nacional d’Espanya. La Diputació
en nomenà director-gerent Serafí Guiscafrè Genovart, càrrec que exercí fins a la
seva jubilació el 1993. Després, la titularitat passà al Consell General Interinsular,
l’abril del 1979, i al Consell Insular de Mallorca, el gener de 1980.
En comptes d’esser un centre d’exhibició comercial, passà a esser un espai de
promoció teatral i cultural. També es convertí en una productora teatral, cosa que
mai no havia estat. Es nomenà una comissió assessora de la programació que el
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

1981 estava formada per Pere Noguera Vizcaino, Lluís Aguiló de Càceres, Joan
Ventayol Clar, Josep Antoni Grimalt Gomila i Andreu Ferret Sobral. També hi foren
molt importants les sessions de cine-club, que depenien d’una altra comissió,
inicialment presidida per Epifanio Ibáñez Vilches. Acollí també activitats diverses
com el Concurs Internacional de Guitarra Andrés Segovia o l’Encontre Internacional
de Compositors. El 1986 convocà el primer Premi Teatre Principal per a Textos
Escènics i el primer Certamen de Teatre Escolar. A partir del 1978 començà la seva
activitat el taller de comèdies o taller de teatre del Teatre Principal.
L’interès de Serafí Guiscafrè pel teatre líric caracteritzà la seva gestió. El 1979 i el
1982 contractà curtes temporades de la Companyia Albéniz de sarsuela. En la
segona ocasió hi representà La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal; La
Dolorosa, de José Serrano; Molinos de viento, de Pablo Luna; Luisa Fernanda, de
Federico Moreno Torroba; Katiuska, de P. Sorozábal; Los gavilanes, de Jacinto
Guerrero, i Doña Francisquita, d’Amadeu Vives. El gener de 1981, en canvi, hi
actuà la companyia de José M. Damunt, en la qual reaparegué el baríton Francesc
Bosch. Pel que fa a l’òpera, el 2 i 3 de gener de 1983 la Compañía Española de
Ópera Popular hi representà Il barbiere di Seviglia i La traviata. Un fet important,
però, va esser la creació del Cor del Teatre Principal el 1983, que aviat va permetre
iniciar produccions pròpies. Així el desembre del 1985 i el març del 1986 ja es va
poder presentar Il trovatore, amb direcció de Guillem Cabrer; el desembre de 1987,
Doña Francisquita, i el 1988, Luisa Fernanda. El 1987 començaren les Temporades
d’Òpera del Teatre Principal, amb La traviata i Nabuccodonosor, també produïdes
pel Principal. A partir d’aleshores esdevingueren la part més important de la
cartellera del teatre. El 2004 se n‘ha realitzat la divuitena edició, de caràcter
itinerant, a causa del tancament del teatre. Així l’òpera ha estat el distintiu més
important de la programació des de finals dels anys vuitanta. Prestigiosos directors
i artistes han estat contractats per a les produccions operístiques, que en diverses
ocasions han pogut exhibir-se en altres teatres peninsulars. Cada temporada ha
presentat uns quatre muntatges, un de gran format i, de vegades, algun altre en
versió concert. Així s’han pogut veure obres de Verdi, Puccini, Mozart, Rossini,
Bellini, Donizetti, Giordano, Bizet i Gounod, entre d’altres. També s’ha pogut
recuperar Acis y Galatea, del compositor mallorquí Antoni Lliteres.
El teatre dramàtic ha tingut una programació més modesta. Als anys vuitanta, ja hi
va esser important la presència de companyies mallorquines. Entre les més
representatives destacà la Zanoguera-Alfaro que el maig del 1982 s’hi presentà
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

amb La se’n duen a les quatre, de Joan Vila Casas; el setembre del mateix any amb
Pocs i mal avenguts, de Joan Mas; l’octubre de 1984 amb És na Xima Xema?, de
Maurici Gallardo, i el novembre de 1985 amb Tot va com una seda, també de Joan
Mas. També hi fou habitual la presència de Guillem Cabrer, com a autor i com a
director, sovint dirigint les seves pròpies obres: El capitel·lo, el gener de 1981;
Freturós l’impotent, el 1984; Doble joc, el febrer de 1986, etc. Una altra companyia
habitual va esser la menorquina Nura, amb obres com Virgo potens (1982) o
L’encant celestial (1985), totes dues d’Andreu Amer. S’hi donaren a conèixer nous
grups escènics com Iguana Teatre (Polipus malignus, de Jordi Begueria, 1986;
Casament per força, de Molière, 1987) o La Lluna de Teatre (El drac, d’Evgueni
Schwartz, 1980; La nit de l’amor, de Santiago Rusiñol, 1981). També el director
Pere Noguera hi representà alguns dels seus espectacles més ambiciosos: Mort de
dama (1981), sobre la novel·la de Llorenç Villalonga, i Les alegres casades de
Windsor (1984), de William Shakespeare. A partir de 1992 la companyia de
Francesc Forteza hi va fer les seves temporades d’hivern. La programació es
completà amb la contractació de companyies peninsulars. Així s’hi pogueren veure
obres tan diverses com Mori el Merma (1978), de La Claca; Cinco horas con Mario
(1981), adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, per la companyia de Lola
Herrera; La vieja señorita del Paraíso (1982), d’Antonio Gala, amb direcció de
Manuel Collado i interpretació d’Irene Gutiérrez Cava; Maria Rosa (1983), d’Àngel
Guimerà, pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya; Fedra (1984),
d’Eurípides, per la companyia de Mari Paz Ballesteros; Antaviana (1985), sobre
textos de Pere Calders, pel grup Dagoll Dagom; Diálogo secreto (1985), d’Antonio
Buero Vallejo, per la companyia de Gustavo Pérez Puig; La muerte de un viajante
(1986), d’Arthur Miller, amb direcció de José Tamayo i interpretació de José Luis
López Vázquez; El médico de su honra (1986), de Lope de Vega, per la Compañía
Nacional de Teatro Clásico; Bye, bye Beethoven (1987), d’Els Joglars; Lorenzaccio
(1988), d’Alfred de Musset, pel Teatre Lliure de Barcelona, o Infantillatges (1988),
per la companyia de Josep Maria Flotats. Entre les produccions dramàtiques del
teatre d’aquells anys destaquen Don Juan Tenorio (1987), de José Zorrilla, amb
direcció de Serafí Guiscafrè; Els dolços murmuris del mar (1988), de Baltasar
Porcel, i Bolles de colors (1988), de Llorenç Capellà.
El 1987 tornaren a fer-se reformes importants a l’escenari i als espais adjacents.
Concretament es canvià el sòl i es construí la fossa per a l’orquestra. Això va fer
que desaparegués part de l’antiga maquinària inferior, ubicada sota l’escenari, ja
del tot inservible, però d’un gran valor històric. També es canviaren les butaques,
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

que encara eren les que s’hi havien instal·lat el 1860. La cabuda quedà en 1.073
espectadors, tots amb seient individual. El 1995, quan Damià Pons i Pons era
conseller de Cultura del Consell de Mallorca i, per tant, màxim responsable del
teatre, va esser nomenat director Pere Noguera Vizcaino, que ocupà el càrrec fins al
2001. Durant aquests anys, es reduí la temporada de la companyia de Francesc
Forteza i es redistribuí la temporada d’òpera al llarg de l’any. En canvi,
s’intensificaren les produccions dramàtiques i les coproduccions amb companyies
professionals mallorquines. Entre les produccions pròpies destacaren les de La dida
(1996), adaptació de la narració de Salvador Galmés, feta per Maria Antònia Oliver,
amb direcció de Rafel Duran; Faust (1997), de Llorenç Villalonga, amb direcció de
Josep Pere Peyró; Dins un gruix de vellut (1997), d’Alexandre Ballester, amb
direcció de Mateu Grau i Joan Arrom; Gran imprecació davant la murada de la
ciutat (1997), de Tankred Dorst, amb direcció d’Antoni Maria Thomàs, i Sopar de
noces (1998), de Bertolt Brecht, amb direcció de Pere Fullana. Pel que fa a les
coproduccions, el teatre presentà espectacles juntament amb Estudi Zero Teatre
(Chez Poquelin, de Molière, 1995; Misteri Buf, de Dario Fo, 1998), Iguana Teatre
(Mesura per mesura, de W. Shakespeare, 1996), Cucorba (L’abat de la Real, 1996),
Teatre de Bunyola (Poca por, de Joan Carles Muntaner, 1995; Vostès perdonin,
sobre textos de Molière i Txèkhov, 1996), La Lluna de Teatre (Joanot Colom, de
Llorenç Moyà, 1995), Taula Rodona (El cadàver, de Miquel López Crespí, 1996),
Teatre de Ciutat (La casa en obres, de Pep Tosar sobre textos de Blai Bonet, 1998),
companyia de Josep Pere Peyró (Deserts, 1996; Maleïts, 1998, totes dues amb text
de Peyró mateix,) i Gom Teatre (A doble espai, a partir de textos de Miquel Àngel
Riera i Damià Huguet, 1997). Les contractacions tingueren preferència pels
espectacles en llengua catalana i així s’hi pogueren veure obres com L’òpera de tres
rals (1995), de Brecht, i El criat de dos amos (1997), de Goldoni, totes dues
presentades per La Clota Groc; El llibre de les bèsties (1996), adaptació del l’obra
de Llull feta per Els Comediants; Casa de nines (1997), d’Ibsen, per Teatre Bis; Un
sopar de dimecres (1998), per la companyia valenciana Teatre del Quinzet;
Paraules encadenades (1998), de Jordi Galceran, pel Centre Dramàtic de la
Generalitat de Catalunya; L’héroe (1999), de Santiago Rusiñol, produïda per Focus;
La reina de bellesa de Leename (2000), de Martin McDonagh, dirigida per Mario
Gas, o Besos (2000), de Carles Alberola i Roberto García, presentada per la
companyia Albena. També s’hi han pogut veure obres castellanes importants, com
Entremeses (1997), de Cervantes, pel Teatro de la Abadía; El florido pensil (1998),
d’Andrés Sopeña, i El cartero de Neruda (1999), d’Antonio Skármeta, per la
companyia Maskarada.
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat

El 2001 es creà la Fundació Teatre Principal de Palma, encarregada de gestionar el
teatre. L’edifici, però, tancà les portes per dur a terme una reforma molt ambiciosa
que l’ha de dotar d’un escenari molt més ampli, amb els avenços tecnològics més
innovadors. (JMV)
PONS VALLÉS (1955), SABATER (1982), MAS I VIVES (1986).
Fundació Teatre Principal de Palma teatreprincipaldepalma.cat