Els homí nids: l'evolucio humana - XTEC Blocs

Els homí nids: l’evolucio humana
1 Introducció a la taxonomia linneana
La taxonomia linneana és un mètode de classificació dels éssers vius, originalment
dissenyat per (i anomenat en honor de) Carl von Linné, tot i que ha canviat
considerablement des del seu temps. La principal innovació de Linné, que encara és
l'aspecte més important d'aquest sistema, és l'ús generalitzat de la nomenclatura
binomial, la combinació d'un nom genèric i un únic epítet específic per a identificar de
manera única cada espècie d'organisme. Per exemple, l'espècie humana és identificada
de manera única pel binomi Homo sapiens. Cap altre espècie d'organisme no pot dur
aquest binomi. Abans de la taxonomia linneana, els animals eren classificats segons el
seu mode de locomoció.
Totes les espècies són classificades en una jerarquia amb rangs, començant
originalment amb els regnes (tot i que des d'aleshores s'hi ha afegit el rang de domini
per sobre els regnes). Els regnes es divideixen en fílums (pels animals; el terme divisió,
utilitzat per les plantes i els fongs, és equivalent al rang de fílum, i el Codi Internacional
de Nomenclatura Botànica actual permet l'ús de qualsevol dels dos termes). Els fílums o
divisions es divideixen en classes, que es divideixen progressivament en ordres,
famílies, gèneres i espècies.
Tot i que el sistema linneà s'ha revelat ser sòlid, l'expansió del coneixement ha dut a
una expansió del nombre de nivells jeràrquics dins del sistema, augmentant les
necessitats administratives del sistema, tot i que roman l'únic sistema de classificació
actual que gaudeix d'una acceptació científica universal. Entre les subdivisions que han
estat introduïdes més recentment hi ha els fílums, les superclasses, els superordres i
infraordres, les famílies, les superfamílies i les tribus. La majoria d'aquests nivells
jeràrquics addicionals sorgeixen en disciplines com ara l'entomologia 1 , l'objecte
d'estudi de les quals està ple d'espècies que han de ser classificades. Tot camp de la
biologia ric en espècies, o que estigui subjecte a una revisió de l'estat de coneixement
actual quant a aquestes espècies i les seves relacions entre elles, farà servir
inevitablement els nivells jeràrquics addicionals, especialment quan s'integren formes
fòssils en classificacions dissenyades inicialment per organismes vivents, o quan
s'apliquen eines taxonòmiques més noves com ara la cladística 2 o la nomenclatura
1 L'entomologia (del grec entemos, «insecte» i logos, «ciència») és la branca de la biologia que estudia
els insectes. En un sentit més ampli, inclou també l'estudi d'altres artròpodes com les aranyes i els àcars.
2 La cladística (del grec κλάδος, klados = branca) o sistemàtica filogenètica és una branca de la biologia
que defineix les relacions filogenètiques entre els organismes basant-se en similituds derivades, és a dir
característiques evolutives noves compartides per un grup d'organismes no presents en d'altres. Per
exemple, la presència de columna vertebral i ossos és una novetat evolutiva exclusiva dels vertebrats, i
això els defineix com a grup.
1

filogenètica. Hi ha rangs per sota l'espècie: en zoologia, subespècie i morf; en botànics,
varietat i forma. La majoria de botànics utilitzen actualment "subespècie" en lloc de
"varietat" (tot i que, estrictament parlant, no són de rang equivalent), i "forma" ha
estat pràcticament abandonat.
Els grups d'organismes de qualsevol d'aquests rangs reben el nom de "tàxons" o
"grups taxonòmics".
La figura de l’esquerra mostra la taxonomia linneana –mostrant només els tàxons
principals– i la de la dreta mostra una taxonomia cladística, on els nodes de l’arbre es
convertiran en tàxons i, a més, ho faran en una categoria taxonòmica concreta.
2 Qui som?
Una classificació, només utilitzant els rangs principals, seria la següent:
Els humans som animals mamífers de l’ordre dels primats, un grup zoològic que es va
originar fa uns 65 milions d’anys. Els primers primats eren petits, insectívors i
arborícoles. Fa entre 20 i 25 MA es va originar la família dels pòngids –que inclou els
grans simis antropomorfs: el ximpanzé, el goril·la i l’orangutan– i, posteriorment, la
família dels homínids, que agrupa els primats humans (dels gèneres Austrolopithecus i
Homo).
2

Els humans actuals, Homo sapiens, som els únics homínids vius avui dia, però a la
Terra, des de fa uns 5 MA, han existit un bon nombre d’espècies d’homínids.
Els nostres avantpassats homínids eren els australopitecs i vivien a l’Àfrica. L’Homo
habilis va aparèixer fa aproximadament 2 MA. Els fòssils més antics d’Homo sapiens
també es van trobar a l’Àfrica i tenen una antiguitat d’uns 130000 anys.
Durant el procés de l’evolució humana, anomenada hominització, la selecció natural
va actuar de manera que es van seleccionar caràcters biològics que afavorien:
‣ la posició erecta o bipedisme,
‣ l’augment de la capacitat craniana,
‣ la mà prènsil capaç de manipular objectes i
‣ l’aparició del llenguatge articulat.
La posició erecta va permetre l’alliberament de la mà, que a partir de llavors va poder
pinçar, manipular i fabricar objectes amb el polze oposable. Més endavant, diversos
canvis en l’aparell fonador van fer possible la progressió del llenguatge, l’eina
fonamental per transmetre el coneixement.
Hem de tenir clar que la selecció natural ha actuat afavorint el desenvolupament de
certs caràcters biològics d’una manera diferent en cada ésser viu. L’espècie humana no
és la culminació de l’evolució.
L’antropologia és la ciència que s’ocupa de l’ésser humà des de diferents aspectes
(biològic, social, cultural). La paleoantropologia o antropologia física és la disciplina
que estudia l’origen biològic de la humanitat.
La selecció natural va afavorir en els homínids, més que en cap altre grup d’animals, la
presència d’alguns caràcters relacionats amb la complexitat del sistema nerviós,
implicats en la manipulació d’estris, en el llenguatge i en la capacitat d’aprendre, la
qual cosa va fer possible aquest procés d’hominització. Un caràcter es va desenvolupar
extraordinàriament en els humans: l’encefalització o augment progressiu del volum i
de les funcions cerebrals. Els cranis del pòngids mesura de 400 a 500 cm 3 de mitjana,
no gaire diferent dels australopitecs. A partir dels fòssils trobats, també sabem que el
cervell de l’Homo habilis mesurava entre 600 i 700 cm 3 , i el de l’Homo erectus arribava
als 1000 cm 3 ; la mida de l’Homo neanthertalensis, amb 1600 cm 3 , supera fins i tot la
dels humans actuals, en els quals el crani fa de 1300 cm 3 a 1500 cm 3 però acull un
cervell més complex que el dels neandertals.
L’ésser humà té, a més, una capacitat d’aprendre molt superior a la d’altres espècies.
En les condicions de vida en què vivien els primers homínids, la selecció natural va
afavorir aquests caràcters biològics. En algun moment, aquests canvis tan importants
3

van fer possible l’adquisició del bipedisme, l’alliberament de la mà i l’aparició del
llenguatge.
3 D’on venim?
El registre de fòssils humans i els avenços en diferents camps de la ciència han permès
desenvolupar mètodes per conèixer millor l’evolució humana.
Totes les espècies que existeixen (i han existit) a la Terra s’han originat en un lloc
geogràfic concret i, pel que fa a l’espècie humana, la comunitat científica ha constatat
evidències que té un origen africà. La nostra capacitat d’explorar i colonitzar nous
territoris ha fet que en els darrers 100 000 anys l’Homo sapiens s’hagi estès des de
l’Àfrica pràcticament per tots els continents del planeta.
Les troballes de fòssils ens mostren que a l’Àfrica ja existien espècies amb
característiques clarament humanes fa més de 4 MA. Aquests exemplars han estat
classificats dintre del gènere Australopithecus. Però també s’han trobat fòssils
d’homínids d’altres gèneres, l’edat dels quals arriba fins al 6 MA –Orrin tugenensis i
Sahalanthropus tchadensis–, molt a prop del punt de l’arbre evolutiu on seria
l’antecessor comú a l’home i als grans simis actuals.
Alguna d’aquestes espècies, fa uns 2,5 MA, va derivar cap al grup humà que, amb el
pas del temps, seria el primer constructor d’eines: Homo habilis, un grup també reclòs
a l’Àfrica, que es va extingir fa 1,5 MA, després d’haver conviscut amb poblacions
d’Homo erectus, espècie apareguda fa 1,8 MA i extingida aproximadament 200000
anys.
El canvi climàtic que va convertir grans regions selvàtiques en sabanes va ser el que
probablement va desencadenar els canvis més importants en els homínids. Les
primeres espècies del gènere Homo van aparèixer per primera vegada a l’Àfrica fa
aproximadament 2 MA i van expandir-se posteriorment per Euràsia, en el continent
africà també es va originar, fa menys de 200000 anys, l’Homo sapiens, l’espècie a la
qual pertanyem.
Segurament eren exemplars d’Homo erectus els primers humans que van sortir de
l’Àfrica per colonitzar llocs d’Àsia tan allunyats com el Caucas, la Xina i Indonèsia.
També va ser la primera espècie que va desenvolupar l’art de tallar la pedra i va
utilitzar el foc.
Mentre l’Homo erectus s’estenia per l’Àsia, a la península Ibèrica s’assentava, fa
aproximadament 1 MA, l’Homo antecessor, espècie descrita i investigada àmpliament
a partir de les restes trobades a Atapuerca (Burgos).
4

Més moderna, i probablement connectada amb l’Homo antecessor, és l’espècie Homo
heidelbergensis, també trobada a Atapuerca, en nivells d’excavació que tenen uns
400000 anys d’edat, i a Alemanya, prop de la ciutat de Heidelberg. En algun moment,
aquesta espècie va donar lloc a l’Homo neanderthalensis. L’Homo neanderthalensis,
també anomenat home de Neandertal perquè el seu primer fòssil es va trobar a la vall
del Neandertal, a Alemanya, va viure durant uns 300000 anys fins que es va extingir fa
uns 35000 anys –no va sobreviure a la darrera glaciació–. Hi ha controvèrsia sobre si va
encreuar-se amb l’Homo sapiens. Els neandertals van ser els últims homínids amb qui
va conviure i és molt probable que la coexistència amb una espècie com la nostra, amb
un cervell més desenvolupat, acabés per extingir-los.
Els exemplars més primitius d’Homo sapiens ja tenien un aspecte extern semblant al
nostre. Els seus orígens se situen a l’Àfrica, fa uns 130000 anys, com ja hem dit. Sembla
ser que van migra primerament cap a l’Àsia, després cap a Europa, on van arribar en
successives onades migratòries: les restes més antigues de l’home de Cromanyó, que
és la denominació que es dóna a la varietat europea d’Homo sapiens, tenen uns 40000
anys d’edat.
Recentment, es van trobar a la illa de Flores (Indonèsia) restes humanes amb una
antiguitat d’entre 90000 i 12000 anys i amb característiques molt peculiars: baixa
estatura i un crani d’un volum semblant al del ximpanzé, associat a una indústria lítica
relativament avançada. A mesura que s’acumulen dades, augmenten les evidències
que situarien aquesta espècie, l’Homo floresiensis, com una derivació tardana d’Homo
erectus en un ambient d’aïllament genètic on varietats gegants i nanes d’altres animals
(dragó de Komodo, elefant, etc.) són freqüents. Tradicions dels natius de l’illa situen
l’extinció d’aquesta espècie a l’arribada dels colons neerlandesos, el segle XVII.
Les variacions entre els diferents grups d’Homo sapiens no han estat prou significatives
per produir noves espècies. Ni tan sols el concepte biològic de raça és aplicable als
humans. Aquest concepte –artificial– està basat en mitjanes estadístiques d’un conjunt
molt ampli de característiques. Les adaptacions que s’han adquirit per selecció natural
com a conseqüència de la influència del clima s’expressen en diferències en els
caràcters externs del cos (el color de la pell, la forma del cap, el color i la forma dels
ulls, la textura i el color dels cabells en són alguns exemples). Aquestes diferències
entre els humans poden fer pensar que les diferències poden existir també en tota la
resta de la constitució genètica, però això no és cert: som molt poc diferents pel que fa
a la resta de la nostra constitució genètica. Així, per exemple, entre dos europeus hi
pot haver més diferències genètiques que entre un europeu i un africà, malgrat el que
suggereix l’aparença externa. Les diferències genètiques entre dos humans qualssevol
(del mateix sexe) no són superiors a l’u per mil, de fet.
Les troballes de nous fòssils, la determinació de la seva antiguitat amb nous mètodes
de datació, l’estudi del DNA antic (el material genètic de restes biològiques de fa milers
5

d’anys) i del DNA mitocondrial (el material genètic dels mitocondris) han permès
establir les relacions de parentiu entre els diferents espècies, que sovint es
representen en arbres evolutius o filogenètics.
Figura 1. Arbre evolutiu dels homínids
6

Figura 2. Filogènia homínida (arbre filogenètic)
3.1 El procés d’humanització
La capacitat de l’espècie humana per transmetre el coneixement és el que ens ha fet
cada cop més independents del medi. L’Homo sapiens viu en una gran diversitat
d’hàbitats, des de les zones àrtiques als deserts. La tecnologia ens ha permès, fins i tot,
viure temporalment a l’espai, als pols i als fons marins.
Aquest procés d’evolució cultural s’anomena humanització, per distingir-lo del procés
d’hominització. Alguns trets característics del procés d’humanització són l’ús del foc, la
fabricació d’eines i armes, l’elaboració dels primers objectes de ceràmica i l’aparició
de manifestacions artístiques.
El desenvolupament fa 10000 anys de l’agricultura i la cria de bestiar va suposar un
pas important en el procés d’humanització per la transcendència social i cultural que
va tenir. Va determinar el trànsit de moltes societats caçadores–recol·lectores
nòmades al sedentarisme.
La branca de l’antropologia que estudia el procés d’humanització i la història de la
humanitat a partir de les restes materials que ha deixat el ésser humà rep el nom
d’arqueologia.
7