1oWFCLx

altres cavallers esmentats, seguint
l’estratègia militar de dominar els
punts clau entre les garrigues i el
Montsant, va acabar unint-se a
l’exèrcit que avançava pel marge
esquerra del Segre, a traves dels colls
d’Alforja i d’Avarca van connectar amb
els homes dels Claramunt i dels
Queralt. Així va quedar encerclat
l’inexpugnable bastió de Siurana.
A la primeria de 1153, els templers
assetjaren la fortalesa de Miravet. El
setge va durar uns quants mesos,
encara que malgrat la resistència,
Miravet va acabar sucumbint. Amb
aquesta capitulació, els sarrains de
Siurana no tenien cap possibilitat de
rebre cap ajuda. El 24 d’agost de
1153, Ramon Berenguer IV deixava
el castell de Miravet, amb tots els seus
termes, sota la custòdia del templer
Pere de Rovira, gran mestre del
temple a Provença i a Catalunya-
Aragó. El setge de Siurana es va
iniciar el 29 d’abril de 1153. El castell
i la vila eren fortificats i els sarrains
van oferir una resistència tan
aferrissada que els combats van
donar lloc a diverses llegendes,
encara vives actualment. Guanyada
per fi la batalla, Ramon Berenguer IV
va fer senyor de Siurana el cavaller
Bertran de Castellet.
Les ciutats de Lleida i Tortosa van
rebre cartes de poblament derivades
dels usatges de Barcelona. Les
Consuetudines Ilerdenses i el còdex
Consetuodines Dertosae, contenien
la base jurídica de funcionament dels
municipis d’ambdues ciutats. Els
repobladors disposarien de cúria
pròpia, de normes d’aplicació de la
justícia i de la capacitat de resoldre
litigis i plets i d’imposar el càstig
corresponent en cada cas.
El repoblament d’un territori tan
extens va ser possible amb la
cooperació dels templers i els
hospitalers amb els comtes d’Urgell,
de Pallars i d’Empúries, amb els
nobles com els Montcada, els
Cervera, els Cardona, els Anglesola,
els Castellet, els Castellvell, etc., Com
Gombau de Besora, Guillem
d’Alcarràs i Guerau de Jorba, que en
rebre senyories i dominicatures, es
comprometien a construir castells en
els seus feus o a refer-los, feus que
colonitzaven amb repobladors que
construïen els seus habitatges al
voltant de la fortalesa.
La majoria dels nous pobladors
provenien de la Catalunya Vella,
encara que també hi havia gent de
Gascunya i del Llenguadoc. Eren
pagesos de muntanya, bons
coneixedors de l’economia agrícola i
que acudien a la Catalunya Nova
atrets per les cartes de població.
També hi acudiren menestrals que
endegaren els obradors i les
industries abandonades pels sarrains.
D’altra banda, a la Segarra i al
Mascançà van aparèixer noves viles,
que tenien el seu origen en un castell
o cruïlla de camins, com Calaf (1054),
Prats del Rei (1015), Guissona
(1026), Cervera (1035), Granyena
(1054), Tàrrega (1056), Vilagrassa
(1059), Agramunt (1079), Anglesola
(1079), Golmes (1079) i Bellpuig
d’Urgell (1080). Balaguer va ser
repoblat el 1105 pel vescomte
Guerau de Cabrera, i la colonització
de la resta de la Noguera i el Segrià
no va esser possible fins després de
la conquesta de Lleida.
Per JAUME BADA
Els Anglesola
Fons documental:
Història de Catalunya de Josep
Lladonosa.
MOROS I CRISTIANS LLEIDA 2014
21