Conversa amb Màrius Serra - CIC

Març 2011
Número 18
Diàleg
Conversa amb
Màrius Serra
Escriptor i lingüista

Sumari
Editorial
03
04
11
Editorial
Diàleg
Conversa amb Màrius Serra
Escoles
48 h Open House Barcelona
per Elisenda Bonet
Ens diuen per tot arreu que “hem de fer més amb menys”. D’acord, la situació
del país ho reclama, però des de les escoles ho estem fent des de fa molt
temps, fins i tot en moments econòmicament bons. Estem acostumats a treballar
amb pocs recursos, a haver de gestionar els diners insuficients que rebem
de l’Administració pública, a administrar uns pressupostos limitats, mentre escoltem
per tot arreu que l’educació és molt important i mentre ens exigeixen
tasques que potser no ens corresponen.
15
18
22
24
26
Persones
La pràctica educativa al Parvulari
per Marc Planes
Educació, societat i valors
La fam té solució
per Alicia García
Activitat física i estrés emocional
per Jordi Notario
Vincles
El Cor de la Institució Cultural del CIC
per Emília Garcia-Ripoll
Destacats
No estem segurs que l’educació, les escoles, les famílies, els mestres i el personal
haguem de suportar aquest esforç extra, més quan hem estat històricament
solidaris i hem patit condicions desfavorables, retallades i injustícies.
Amb tot, volem mirar endavant amb optimisme i no caurem en el plany fàcil i
gratuït ni en la queixa paralitzant.
L’actitud positiva, per dir-ho d’alguna manera, fora no deixar-se desconcertar,
assumir críticament la realitat, integrar els canvis i el desenvolupament tecnològic
en un marc de referència humà, invertir esforços en la pròpia recerca de
significat i, sobretot, potenciar els aspectes positius de la nova situació, que
n’hi ha i d’abundants. Bo i recordant que la persona, el nostre alumnat, i el seu
aprenentatge, és el que ens mou i la nostra raó de ser.
Sabem que s’educa molt més pel que un és que pel que es pretén ensenyar,
perquè la nostra manera de ser i d’actuar ben segur que deixa una empremta
més gran en els alumnes que les paraules. Hem de posar els nostres actes en
coherència amb el nostre discurs. Per això cal remarcar la importància que té
alimentar adequadament la ment amb idees i sentiments positius.
2
Segell
Publicació de la Institució Cultural del CIC, Fundació Privada
Director
Enric Masllorens
Consell de redacció
Ignasi Garcia Clavel, Emília Garcia-Ripoll, Pepa Jiménez,
Montserrat Oliveras, Josep Palau, Marc Planes i Teresa Triadú
Consell editorial
Joaquim Triadú, Anna Bordas, Aleix Carrió, Jordi Conejos,
Jordi Cortada, Ignasi Garcia Clavel, Montserrat Oliveras,
Francesc Pedró, Enric Puig, Xavier Queralt, Manuel Raventós,
Jordi Riera, Enric Roca i Pere Viñolas
Supervisió lingüística
Linguacom, SL
Disseny i maquetació
MANEKO.
Fotografies Diàleg
Emi Garcia-Ripoll
Impressió
Impremta Guinart, SL
Dipòsit legal
B-21561-05
ISSN
2013-0775 (paper)
2013-0783 (internet)
Disposem d’una convicció clara per ser realistes, per analitzar les situacions,
per estudiar, per comprendre, per planificar, per no improvisar, la qual cosa
ens converteix en millors professionals. Somiar un món millor ens converteix, a
més a més, en educadors. I tingueu-ho present: com que treballem amb il·lusió
i confiança, som encara capaços de fer més amb menys, com sempre hem fet,
només demanem reconeixement –que també ens hem de guanyar–, però les
condicions socials i polítiques hi han d’ajudar. Necessitem canvis estructurals i
canvis de mentalitat de tots nosaltres.
3
Via Augusta, 205
08021 Barcelona
Tel. 93 200 11 33
iccic@iccic.edu
www.iccic.edu
Edició
6.000 exemplars
Consulta
www.iccic.edu
www.raco.cat
Contacte
segell@iccic.edu
Potser l’educació no és el remei universal de tots els mals, però esdevé la
condició necessària, tot i que no suficient, de tota realització humana i social,
perquè possibilita canvis de mentalitat i d’actituds que ens han de dur a la millora
i l’excel·lència.
El desig esdevé ja una crida a l’acció. Acció i voluntat intel·ligentment gestionades.
Siguem, doncs, intel·ligents, perquè és intel·ligent qui sap sortir ben parat
de les situacions en què es troba.
Enric Masllorens
Director general

Diàleg
Conversa amb
Màrius Serra
Escriptor i lingüista
Enric Masllorens
Director General de la ICCIC
Teresa Triadú
Secretària adjunta
a la Direcció General de la ICCIC
Màrius Serra és escriptor i expert en enigmística, la
tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica
de l’art de jugar amb els codis dels signes. La seva
gran passió són la literatura i la llengua, i aquest fet l’ha
portat a buscar en les seves obres un model lingüístic
català genuí i a afirmar que la seva pàtria és la literatura.
> Tal com es menciona en la introducció d’aquesta
entrevista, vostè diu que la seva gran passió són
la literatura i la llengua, i que en les seves obres
busca el model lingüístic genuí. Quan va començar
aquesta passió?
Llicenciat en filologia anglesa l’any 1987 per la
Universitat de Barcelona, el mateix any va començar
a publicar els seus primers llibres: Amnèsia, amb el
qual obté el premi El Brot 1987, que l’editorial Pòrtic
atorgava a autors inèdits, i Línia. Des d’aleshores la
seva activitat creativa gira al voltant de la literatura, la
comunicació i el joc.
Ha dirigit la primera empresa catalana especialitzada
en jocs de paraules, des d’on crea l’any 1989 la
primera revista de jocs de paraules en català, Més.
Manté una secció setmanal d’enigmística a l’Avui des
del 1989 i, des del 1990, fa la secció diària de mots
encreuats en català a La Vanguardia, a partir dels
quals s’han anat publicant reculls en forma de llibre.
El gust per les paraules és molt primerenc. Sempre
vaig ser un estudiant avançat en qüestions de
llengua i de lectura. Però el que recordo més clarament
és que, a casa, em fascinava escoltar les
històries que m’explicava l’àvia Paula, una geltrunenca
que no havia anat mai a escola. El coixí sonor
de la meva infància és ple de les seves es invariables
(tal com es parla a Vilanova i la Geltrú) i les eles
geminades tan marcades. Si no hagués estat per
ella, de gran hauria cregut que la ela geminada era
un invent d’algun lingüista quec.
> Hi va haver algun fet concret que el portés al món
de la lingüística?
També és membre del Consell Editor de verbalia.
com, web sobre literatura i enigmística fet en català,
castellà i italià.
Posteriorment ha treballat en feines paral·leles a la
d’escriptor. En l’àmbit radiofònic, per exemple, ha
estat guionista del programa de RNE La Bisagra
(1989-1990), conduït per Xavier Sardà, i és col·
laborador de Catalunya Ràdio, on va començar amb
un programa de Xavier Grasset i també d’Antoni
Bassas; actualment col·labora amb Manel Fuentes.
Pel que fa a l’àmbit televisiu, entre 1996 i 1999 va
dirigir una secció diària sobre ludolingüística al
programa Bon Dia de TV3, i entre 2003 i 2005 va
conduir el programa literari Alexandria del Canal 33.
Mentrestant segueix publicant llibres. L’any 1991
publica Manual d’enigmística, una obra totalment
innovadora en català en aquest camp, que ha estat
parcialment traduït a l’anglès. L’any 1992, especialment
prolífic, publica L’home del sac, Contagi i El conte
màgic de Barcelona –un llibre on, a part del text, el
lector pot jugar amb les imatges. Entre les seves obres
també destaquen AblanatanalbA (1999) i el llibre de
relats La vida normal, guardonat l’any 1999 amb el
premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Català.
El seu assaig Verbàlia ha estat guardonat amb el
premi Crítica Serra d’Or i Lletra d’Or 2001. Més
recentment, l’any 2006 guanya el Premi Ramon Llull
amb la novel·la Farsa.
Cal destacar, també, la publicació, l’any 2008, del
llibre Quiet, dedicat al seu fill Lluís, i l’any 2010, del
llibre Verbàlia 2.0.
Jo volia ser escriptor, i la literatura es fa amb
paraules. No em cap al cap que a un escriptor no
li interessi la lingüística. En el meu cas, sempre
recordo haver tingut una certa tendència a jugar
amb les paraules, però el moment clau no va arribar
fins a la joventut, a segon de carrera, en trobar un
palíndrom en un conte de Julio Cortázar (“átale,
demoníaco Caín, o me delata”) i buscar al diccionari
la paraula “palíndrom”. D’una cosa vaig passar
a l’altra i vaig acabar a l’entrada “enimmistica” (així,
amb ema geminada, avui una denominació obsoleta)
de la Gran Enciclopedia Italiana (una obra antiga de
referència que corria per la biblioteca de la Facultat).
Vaig copiar com un possés l’entrada sencera (uns
vint folis) i vaig deixar d’anar tres mesos a classe
per continuar investigant i llegint sobre allò. Només
anava a la biblioteca i al bar, perquè els companys
em passessin els apunts.
> En el seu cas es pot dir que vostè viu de les paraules
i hi juga. Com és aquesta relació amb els mots?
És una relació molt fluïda. Semblant a la que els
meus pulmons tenen amb l’aire. Hi ha un personatge
de Palau i Fabre que m’apassiona, el doctor Jeroni
Amargós (al conte “El peix”). Amargós, que és un
estudiós de l’obra d’Homer, sosté que la poesia
va néixer sota l’aigua i que dels hexàmetres grecs
es desprèn que l’home era un ésser amfibi. Les
5

Diàleg Conversa amb Màrius Serra
6
paraules construeixen el relat que ens diferencia
de la resta d’animals. Són projeccions de la nostra
psique (poseu-li ànima, si sou creients) i també ens
autònoms. Coses. La millor manera de parlar de les
paraules és mitjançant paraules, i això constitueix
una joiosa anomalia que no és fàcil de trobar en cap
altre sistema de signes. Jugar-hi és la millor manera
de conèixer-les. De relacionar-s’hi.
> El joc amb les paraules té límits? Com es delimita
aquesta relació?
Escriure o parlar és, sempre, posar paraules en joc.
Els límits del joc són els límits del llenguatge. Dit
això, l’aproximació lúdica a la llengua es pot esbiaixar
fins a límits grotescos o patològics. El joc té
sempre un component addictiu. Cal anar en compte
amb la pràctica indiscriminada perquè la seva
potència ho pot tenyir tot. Com el sexe. Delimitar és,
sempre, el més difícil. Crear i educar (o educar-se)
sempre tenen una relació directa amb el concepte
de límit. Extralimitar-se en l’àmbit de l’enginy verbal
en malmet la refulgència. Comencem enlluernats i
acabem més cecs que Miquel Strogoff. Per això jo,
ja fa anys, només deixo anar un de cada 10 jocs de
paraules que em vénen al cap.
> Literatura, comunicació i joc, segurament és el
que millor defineix Màrius Serra. Hi ha una separació
clara entre tots tres?
Són tres aspectes complementaris que tenen un
gran territori comú, però també trets diferenciats. La
literatura explora territoris que l’autor vol conèixer, la
comunicació il·lumina territoris que el comunicador
vol donar a conèixer i el joc permet compartir territoris
que els jugadors es pensaven que coneixien.
Confondre termes és una mica perillós. No m’agrada
la literatura comunicativa, pensada com a mitjà
d’alliçonament. Tampoc no m’agrada la comunicació
literària, insuflada d’una falsa sensibilitat. Finalment,
el joc didàctic no ensenya res si no funciona com
a joc, perquè sí, pel gust de jugar-hi. La intersecció
dels tres àmbits és una festa.
> Col·laborador de ràdio, premsa i televisió. En quin
mitjà se sent més còmode?
Tots tres representen tres vies expressives diferents
perquè subratllen elements diversos. Posats a triar,
prefereixo la premsa escrita, perquè sempre he estat
un gran lector de diaris i em sento més còmode
escrivint. Ara bé, la ràdio també m’agrada molt.
L’oralitat és molt potent, sobretot aïllada de la imatge.
Escoltar la ràdio amb els ulls tancats és sensacional.
Això que em paguin per xerrar és un somni que
no m’hauria pogut ni imaginar, de nen. Finalment,
la televisió és un mitjà molt complex i ple d’interferències.
Hi juguen molts elements. M’hi sento
més còmode fent de col·laborador, com ara amb la
secció “Paraules en ruta” del programa Divendres,
que no pas quan vaig conduir un programa literari,
entre 2003 i 2004. L’experiència de l’Alexandria va
ser positiva perquè em va permetre conèixer i tractar
alguns escriptors notabilíssims, però en general era
una activitat per a la qual no sentia gaire vocació. En
tot cas, em va ampliar la perspectiva i em va brindar
algunes experiències insospitades.
> Com sorgeix l’activitat diària o quotidiana de
l’enigmística i els mots encreuats? Aquesta activitat
li proporciona algun tipus de relació o intercanvi
amb el lector?
L’articulisme representa la gimnàstica periòdica
que t’obliga a mantenir la tensió de la recerca i
també et procura una relació amb els lectors. Ara
bé, l’enigmística interpel·la el lector fins al punt
de transformar-lo en lectoescriptor. Un enigma
és un repte que demana una actitud activa. Per a
mi, els mots encreuats representen anar a nedar
cada matí. Capbussar-me en la llengua, jugar-hi,
descobrir coses noves... per compartir-les amb un
nombre indeterminat (però creixent) de banyistes.
Des que el mestre Tísner em va triar per ser el seu
successor fa més de 20 anys que en faig un cada
dia i encara ara trobo paraules noves, sentits nous
que desconeixia... Així és la vida, per fortuna. En
tot cas, aquestes activitats periòdiques tenen la
dimensió laboral dels oficis. En vius i n’aprens els
trucs. Escriure ficció és diferent. Hi assumeixes
molts més riscos i l’intercanvi amb el lector, quan
es dóna, és en un altre pla.
> Quina importància creu que té el llenguatge i quin
pes ha de tenir-ne el coneixement i el treball a les
escoles?
La importància del llenguatge és cabdal. No ens
podem permetre que la competència lingüística
minvi perquè això repercuteix en l’accés a tota mena
de coneixements. I, sobretot, perquè això limita
l’amplitud del pensament. Algú que no sap pensar
és un ésser humà incomplet, per més que triomfi
a la vida en paràmetres tan objectivables com els
diners o la fama. I per pensar, per defugir l’estupidesa
integral que ens amenaça cada dia, cal tenir
una relació fluïda amb la llengua. A les escoles el
nivell lingüístic hauria de ser treballat (i valorat) des
de totes les disciplines.
> Hi ha qui diu que la puresa del llenguatge o el rigor
alhora d’expressar-se ja no és, per als infants i joves
d’ara, un element a tenir en compte. Que el llenguatge
s’està empobrint. Què ens en pot dir, d’això?
Com veu el futur de les llengües?
Hi ha moltes paraules i expressions que es perden,
certament, i això sempre amoïna els parlants que les
usàvem (o usaven) d’habitud. Però també n’apareixen
de noves. El problema no ve per aquí. L’empobriment
hi és, és preocupant i prové fonamentalment de la
pèrdua de sentit lingüístic, d’oïda, de curiositat per
escatir com es combinen els mots i les expressions.
Si algú no dóna cap valor a la llengua que fa anar
acabarà llepant pedres. La sintaxi amb calçador, la
fonètica desafortunada, la limitació en el coneixement
de sinònims, etc. Aquest és el gran mal. Les
llengües han de recuperar el prestigi.
> Al final del segle passat, Màrius Serra va descobrir
un nou continent i el va anomenar Verbàlia. Des de
llavors que es dedica a explorar-lo a fons, sobretot
en català, però també en altres llengües, com l’anglès,
el castellà, el francès o l’italià. I ara ha publicat
el llibre Verbàlia 2.0. Què és Verbàlia?
Verbàlia és el país dels verbívors que em vaig
empescar fa més de 10 anys per encabir tot un seguit
d’elements de joc verbal que, fins llavors, anaven
7

Diàleg Conversa amb Màrius Serra
8
deslligats: poesia barroca, eslògans publicitaris, jeroglífics,
endevinalles infantils, mots encreuats, acudits
de taverna, literatura experimental, etc. Verbàlia és
una terra sense fronteres gaire definides ni llei d’estrangeria
que té el reflex a Internet: verbalia.com. És
verbívor tothom que beu verbs i els fa ballar sense
limitacions. Verbàlia és, sobretot, un estat mental.
Un estat sobirà, és clar. Cada cop que un verbívor
practica un joc verbal en redefineix la sobirania, i en
l’era d’Internet això passa cada dia. La Constitució
de l’Estat Mental de Verbàlia es limita a regular una
tirallonga de mutacions i permutacions dels mots, tot
establint-ne les bases legislatives que consten en el
llibre homònim (Verbàlia 2.0, Editorial Empúries) i els
reglaments juganers que consten a la capsa de jocs
homònima: Verbàlia, el joc, amb Oriol Comas: 50 jocs
reunits de paraules publicats per Devir.
> En la seva vida d’escriptor, hi ha una diferència clara
entre l’activitat novel·lística i l’activitat enigmística?
Són dues facetes de la mateixa activitat, però
tenen velocitats i intencions diverses. L’escriptura
vol foc lent. L’enigmística exigeix sobtar-ho tot. En
pots sortir escaldat de les dues, però no les has
de confondre. Durant anys, em preocupava que
l’enginy verbal enterbolís la meva evolució com a
escriptor literari. Ara ja fa anys que no. Des que em
vaig empescar el país de Verbàlia. El punt d’inflexió
va ser al final dels noranta, durant l’escriptura d’una
novel·la verbívora que es va dir AblanatanalbA. Jo
havia pres com a model El món de Sofia. Volia fer el
mateix, però amb la ludolingüística. A mitja redacció
em vaig adonar que allò no rutllava. Que si m’interessava
la novel·la que estava escrivint havia de
fer més èmfasi en la ficció i no encaterinar-me en
la introducció d’informació. Em vaig centrar en la
novel·la i, després, vaig fundar Verbàlia. Des d’aleshores
les dues facetes conviuen millor. Sóc el mateix
sempre, és clar, perquè escriure és posar paraules
en joc, però la cocció és diferent.
> Com veu la literatura catalana actual?
Em sembla una literatura desacomplexada, pletòrica
i molt variada. Tots els intents d’encasellar-la
fracassen perquè avui les influències són múltiples
i les etiquetes, fugisseres. Una altra cosa són els
mecanismes d’intermediació, les incerteses de la
indústria editorial en l’era digital i les inèrcies culturals
generades pel nacionalisme espanyol, entossudit
a minimitzar les altres llengües peninsulars.
Aquests elements extraliteraris fan que el mercat
natural de la llengua catalana estigui políticament,
mediàticament i econòmicament esquarterat, de
manera que tot sovint les obres contemporànies
dels escriptors que escriuen en català no hi arriben
amb les mateixes oportunitats que les dels autors
que, siguin d’on siguin, escriuen en castellà. A mi
em sembla, però, que tenim un estol de bons narradors,
una poesia molt vigorosa, bons articulistes i
reporters i alguns bons assagistes, tot i la dificultat
de divulgar obres d’assaig que no estiguin escrites
en llengües majoritàries.
> Parlem del llibre Quiet, fruit d’una experiència
personal molt especial. És el llibre més subjectiu i
intimista de tots els que ha escrit?
Em va resultar impossible defugir l’escriptura sobre
una qüestió que m’afectava d’una manera tan íntima
i intensa. En tot cas, el detonant va ser un episodi
d’enfrontament surrealista amb la propietària d’un
restaurant italià, a Gènova. Però ja feia anys que ho
sabia: escriuria sobre el Llullu. A De com s’escriu
una novel·la, el 2004, ja hi treia el cap, perquè d’una
manera inevitable l’experiència quotidiana s’acaba
filtrant a la literatura, sobretot quan et fascina, com
és el meu cas, el territori fronterer entre la ficció i
la realitat. Jo crec que probablement no tornaré a
escriure cap llibre tan intimista com Quiet. En tot cas,
l’experiència de fer-ne relat em va resultar determinant
per sobreviure. Sovint llegim autors que parlen
en aquests termes de les seves obres i a mi sempre
m’havia semblat una exageració. Però ara ho subscric.
> El fet de tenir un fill diferent amb unes deficiències
severes que, entre altres coses, dificulten la comunicació
verbal i no verbal, li ha fet descobrir altres
tipus de llenguatges?
El 14 de març de 2000, el dia que el nostre fill Lluís
va néixer, en feia dos que havia lliurat l’original de
Verbàlia. L’esclat de la seva afecció va coincidir
amb una època en la qual em passava el dia parlant
sobre artificis verbals. I de tots els que havia cartografiat
al llibre, el que es va imposar en la nostra
relació va ser l’oxímoron. Un oxímoron és una
espècie d’antítesi que confronta mots de significat
9

10
Diàleg Conversa amb Màrius Serra
oposat i teòricament excloent. Una “fosca claror”,
per exemple. O un “discurs silent”. Des del principi,
doncs, la fundació del país d’aquests xerraires
impenitents anomenats verbívors va coexistir amb
l’aprenentatge del silenci. La relació amb el Lluís es
va basar en la pell, la música, les olors... i també en
el llenguatge verbal, perquè mai no vam deixar de
parlar-li, és clar. Però sí, ell ens va fer descobrir un
munt d’altres vies de comunicació.
> Comenti’ns la frase: “Qui no sap no oblida”.
El Je me souviens de Georges Perec (inspirat en
l’I remember de Joe Brainard, que, després, he
traduït al català gràcies a la sensibilitat de la gent
de L’Avenç), em va servir la fórmula verbal idònia per
tancar el Quiet de la manera com m’agrada viure:
tocant de peu a terra (és a dir, tocant-hi però només
amb un dels dos peus). Les imatges animades del
foliscopi que tanquen el llibre volia que anessin
acompanyades de text, però la fórmula permetia
anar més enllà des de l’experiència de l’oxímoron.
Així és com els Me’n-recordos es van transformar
en No-me’n-recordos, i tots els records que el
narrador i els seus companys de viatge (nosaltres
tres) havíem viscut al costat del protagonista (el Llullu)
eren absents de la seva memòria. Però els oxímorons
tenen la virtut paradoxal de contenir la tesi i l’antítesi
alhora, de manera que “Qui no sap no oblida”
és, de fet, un punt d’inflexió en la cursa màgica del
foliscopi que permet passar del “No me’n recordo” al
“No puc pas oblidar”. Una frontera terrible, com totes,
perquè la negació de l’oblit passa per una negació de
la memòria i això és devastador. Però permet seguir
endavant als que sí que gaudim de la memòria i de
la capacitat verbal per fer-ne relat, que no deixarem
mai de córrer rere seu.
> En el seu món professional, planifica a curt o llarg
termini?
Tinc la doble velocitat segons si parlem de projectes
personals (bàsicament literaris) o propostes professionals.
En general, el món audiovisual funciona per
temporades, en paral·lel als cursos escolars, i la literatura
a batzegades, quan un projecte et colonitza
el cervell i, sobtadament, ocupa tot el temps disponible
o te’n fa buscar més amb avidesa. Fora d’això,
m’agrada tenir una línia però no pas una planificació
molt estructurada. L’experiència amb el Llullu ens va
ensenyar a viure una mica al dia.
> I per acabar, una recomanació per gaudir del llenguatge
i alhora créixer lingüísticament.
Llegir sempre dues vegades els textos breus que
trobem en la nostra vida quotidiana (avisos, notes,
eslògans, piulades, missatges, fins a una longitud
màxima d’un paràgraf). La primera provant d’entendre’ls
i la segona provant de no entendre’ls. És a dir,
deixant-nos seduir per les paraules que els formen,
les combinacions de lletres que presenten, l’aspecte
que fan i tot de qüestions laterals i totalment alienes
al seu sentit recte. És a dir, veient el llenguatge amb
ulls d’adult i de nen alhora.
Escoles
48h Open
House Barcelona
A Barcelona, el cap de setmana del 16 i 17 d’octubre
de 2010, es va celebrar per primera vegada el 48h
Open House Barcelona, un esdeveniment gratuït i
pioner en l’arc mediterrani occidental, de caràcter
divulgatiu, que obre al públic 130 edificis de diferents
tipologies, forma i mida, i que aposta per acostar
i popularitzar l’excel·lència de la bona arquitectura
i l’urbanisme. Aquest projecte de caràcter cívic i
cultural, que neix amb la intenció d’establir-se com
una activitat amb periodicitat anual, és una iniciativa
d’Arquitectura Reversible, una organització cultural
establerta a Barcelona que conceptualitza i desenvolupa
propostes relacionades amb la difusió, l’ensenyament
i la promoció de l’arquitectura i el disseny.
Un festival d’arquitectura que vol ser transversal a la
societat i per això s’estén a tot el territori de la ciutat
de Barcelona, perquè els ciutadans de cada districte
puguin conèixer tant el patrimoni més proper com el
més llunyà, públic i privat, i el situïn dins l’experiència
i la història de cadascú, tot aprenent a estimar-lo.
En aquesta primera edició es van poder recórrer
llocs tan singulars com els passadissos de la xarxa
de clavegueram o descobrir Torre Girona, ubicació
singular del superordinador Mare Nostrum;
conèixer les estades i les zones comunes d’hotels
Elisenda Bonet
Arquitecta. Fundadora d’Arquitectura
Reversible i membre organitzador de
48h Open House Barcelona
innovadors com ara Casa Camper, i revisar llocs
emblemàtics com l’església i el claustre de l’antic
monestir de Sant Pau del Camp, el palau Savassona
(Ateneu Barcelonès), el palau Baró de Quadras
(Casa Àsia) o la torre Figuerola (Museu Palmero).
Entrar a habitatges privats de barris com l’Eixample
o la Ribera i descobrir detalls de la seva reforma i/o
interiorisme, o visitar edificis d’oficines contemporanis
com el de RNE o el Media-Tic, van ser algunes
de les propostes amb més bona acollida per part
dels més de 25.000 visitants que van participar en
el 48h Open House Barcelona.
El format del festival
L’objectiu principal del festival és ajudar a conèixer
i entendre què és l’arquitectura, en general, des de
la visita a alguns edificis, en particular, fent possible
l’accés a l’interior i veient com es reflecteix a l’espai
exterior, a la façana i, volumètricament, al lloc.
“S’aprèn a veure i a sentir l’arquitectura repetint tantes
vegades com calgui l’esforç de voler-la veure i sentir.”
Per entendre els referents de cada edifici hi ha un
expert que explica les característiques essencials
dels diferents espais, la funció i els condicionants.
Les normatives, l’ordenació del territori i la història
també poden ser factors a explicar, perquè mostren
11

Escoles 48h Open House Barcelona
12
els processos i les limitacions que hi ha darrere de
l’obra arquitectònica. Per això les visites no es fan
lliurement, sinó que segueixen un horari prefixat, i
la durada és variable, ja que depèn de la superfície
de l’edifici i de l’arquitecte que ho explica. Tenen, a
més a més, el valor afegit de poder dialogar amb
els autors del projecte, amb els usuaris actuals o bé
amb els responsables de la planificació de la zona o
àrea visitada. Durant les visites als edificis es forma
un grup principal que segueix atentament el monitor,
però alguns visitants es dispersen buscant una altra
mirada, una altra perspectiva, un perdre’s una mica
en l’obra visitada.
Instruments
El web, les xarxes socials, les postals, el catàleg i
la campanya de premsa, són instruments que informen
el públic i el posen en contacte amb el festival.
Es van publicar 25.000 exemplars del catàleg
del festival, on s’explicaven dades concretes de
cada edifici i horari de visita, i es van distribuir no
només als edificis, sinó també a biblioteques, oficines
d’atenció ciutadana, centres cívics i botigues
i locals culturals.
L’aplicació web www.48hopenhousebarcelona.org
és el nucli central del projecte i primera plataforma
de difusió del festival, amb el suport de les eines del
web 2.0, Facebook i Twitter, que han contribuït de
gran manera a la socialització exponencial del projecte
i a crear una xarxa transversal de difusió a Internet.
L’arquitectura de la informació estava estructurada
de manera escalada, des de 10 rutes corresponents
als districtes de la ciutat, des de les fitxes
dels edificis i de diversos itineraris temàtics: familiar,
modernista, habitatge i contemporani. Dins
l’itinerari familiar es va proposar visitar diverses
escoles. Van participar dos edificis de la fundació
Institució Cultural del CIC, l’Escola Thau Barcelona,
de l’estudi MBM, i la seu de la Institució, de
López Iñigo, Subias i Giráldez, dos bons exemples
d’arquitectura dels anys setanta i dels seixanta,
respectivament. També van obrir les portes altres
centres docents, com el col·legi de les Teresianes,
d’Antoni Gaudí, i l’escola Josep M. Jujol, dels anys
vuitanta, de Bach i Mora, on han integrat en el programa
de lleure les naus modernistes dels tallers
Manyach, de Josep M. Jujol. I, com a exemple d’arquitectura
contemporània, hi havia l’escola Eulàlia
Bota, de Pich-Aguilera i Batlle.
13

Escoles 48h Open House Barcelona
14
Una visió personal. Visita guiada a la seu de la
Institució Cultural del CIC
En arribar m’aturo al carrer davant l’edifici; al terra
hi ha enganxat un quadrat vermell amb el logotip
del festival i una fletxa que ens mostra el camí d’entrada.
En entrar observo quatre persones esperant
i dos voluntaris que se m’atansen per informar-me:
em diuen que hauré d’esperar una miqueta fins que
acabi la visita actual. Observo la parella de voluntàries,
una sembla estudiant i l’altra és de mitjana edat,
porten les credencials del festival penjades del coll,
estant organitzant la visita, faciliten algun catàleg
a qui ho sol·licita i responen a les preguntes que
els fan algunes persones; mentrestant va arribant
més gent, fins arribar a unes deu de tot tipus, en el
moment de començar la visita.
L’arquitecte que explica l’edifici és Pablo López, fill
de Pedro López Iñigo, autor del projecte original
de l’any 1961, amb el suport d’Isabel Crespo. Després
d’una introducció en què ens expliquen quan,
com i qui va construir l’edifici, ens fan fixar en un
dels trets més identificadors de l’edifici, la macroestructura
triangular. Agafem els ascensors fins a
l’última planta, entrem en una sala de reunions on
podem reconèixer perfectament el vèrtex superior
del triangle i algunes particularitats de la façana,
com el tancament i les persianes; anem baixant
per l’escala i veiem com la visió de l’estructura és
diferent en cadascuna, i arribem a la planta soterrani,
on se’ns revela el gran espai lliure de pilars de
la sala d’actes. Cares d’admiració miren aquí i allà
seguint el braç de l’expert. Hi ha algunes persones
fent fotografies -almenys dues de les càmeres són
bastant sofisticades, amb objectius professionals.
Al final anem tots una altra vegada a l’entrada i
sortim definitivament al carrer, on reconeixem l’estructura
a la façana i ens ensenyen la fantàstica
porta corredissa que estava amagada.
S’han cobert les expectatives. El públic que ha visitat
l’edifici, ho ha fet sol, en família, en parella, etc.
La gent ha quedat per anar al festival, ha fet la seva
pròpia ruta, a peu o en transport públic, però en algun
cas ha utilitzat transport privat per accedir a algun
edifici una mica aïllat. L’ús de l’espai públic s’ha
fet amb correcció i hi han hagut cues en alguns edificis;
l’ús de l’espai privat ha estat respectuós, amb
silenci i expectació quan es feien les explicacions, i
en alguns casos els visitants hi han intervingut preguntant
dubtes o fent reflexions a l’arquitecte guia.
Cap a l’edició 2011
48h Open House Barcelona, dins la xarxa internacional
Open House Family, tindrà caràcter anual.
Des d’Arquitectura Reversible, ja s’està treballant
en la segona edició del festival, el 22 i 23 d’octubre,
amb la incorporació de nous edificis i nous itineraris
temàtics, com ara la “ruta Sagnier”, que inclourà
edificis de l’arquitecte coincidint amb l’exposició
que tindrà lloc del 13 de setembre de 2011 al 8 de
gener de 2012 al CaixaForum. El web del festival,
www.48hopenhousebarcelona.org, continua sent un
lloc de referència sobre arquitectura a la xarxa, des
d’on es podran consultar les característiques dels diferents
edificis que s’hi aniran incorporant cada any.
Persones
La pràctica
educativa
al Parvulari
Quantitat vs Qualitat
Sabem que durant els primers anys de vida el cervell
de l’infant té una gran plasticitat. El pes cerebral
canvia i augmenta de manera significativa fins els 6
anys (però especialment entre els 0-3 anys), i arriba
a assolir, aproximadament, entre el 80 i el 85% del
seu pes total.
Marc Planes
Mestre de Parvulari de
l’Escola Thau Barcelona
Evolució de les connexions neuronals
15
En aquesta etapa de creixement, de desenvolupament
global de l’infant, es construeixen i creen
la major part de connexions interneuronals, de
circuits nerviosos, de ramificacions o contactes
sinàptics. Les investigacions neurobiològiques
sostenen que en el moment de néixer les connexions
neuronals pràcticament no estan establertes;
així doncs, serà l’experiència, altrament dita estímuls
externs, l’encarregada de provocar la creació
d’aquestes xarxes neuronals i de modular el cervell
en aquestes edats primerenques.
Nou nat Als 3 mesos Als 3 anys
Un dels agents estimuladors importants que tindrà
l’infant el trobarà en l’escola. D’aquesta manera,
tenint en compte la base abans descrita, algunes

Persones La pràctica educativa al Parvulari
16
pràctiques escolars encaminen la seva acció pedagògica
a embotir els infants amb una càrrega
curricular excessiva, desmesurada –innecessària,
per tant-, amb la finalitat que l’alumnat adquireixi,
aprengui, el màxim de coneixements possibles.
“Com més continguts millor!”, pensen. És cert que
els infants tenen una alta capacitat d’aprenentatge
en aquestes edats, però no tot s’hi val. Al meu
entendre, aquestes pràctiques educatives confonen
una cosa bàsica, i és que de la quantitat no
es deriva necessàriament la qualitat. Els continguts
escolars són importants, però ho són més els camins
que els mestres triem perquè els alumnes els
puguin adquirir. Per tant, no hem d’oblidar que la
tasca dels mestres hauria de ser la presentació de
propostes educatives qualitativament variades, adequades
i engrescadores; propostes que parteixin
dels interessos reals dels infants (que després pot
transformar en projectes de treball) i, sobretot, propostes
que li provoquin un conflicte cognitiu (que
topin amb els coneixements previs que l’infant té
sobre qualsevol contingut per, d’aquesta manera,
poder-se construir un model propi sobre aquest
objecte de coneixement) que hagi de resoldre de
manera autònoma, que demani esforç, amb l’acompanyament
del mestre. És des d’aquest punt de vista
que estarem estimulant contínuament la creació
i manteniment d’aquestes xarxes neuronals que els
serviran com a base sòlida en aprenentatges futurs.
En paraules d’Ausubel, l’infant haurà realitzat un
aprenentatge significatiu, haurà integrat els coneixements
en les xarxes memorístiques i els podrà
usar sempre que els necessiti.
La sort dels mestres…
Decroly, Montessori, Pestalozzi; escola tradicional,
escola nova; Malaguzzi, Teberosky; educació formal,
no formal, informal; fitxes, centres d’interès,
projectes, etc.; mètodes, institucions i propostes;
purs, eclèctics o simultanis, tots tenen un tret comú,
tots pretenen el mateix: que els infants assoleixin els
aprenentatges previstos de la millor manera possible.
I de ben segur que, al darrere, hi ha els esforços
d’un equip de mestres convençuts del camí que han
triat, sigui un o altre.
Per mica que ens hi esforcem tenim una alta probabilitat
que els nostres alumnes aprenguin, assoleixin
i incorporin a les seves xarxes de coneixement els
continguts que haurem treballat. I ho faran independentment
de la proposta o del mètode escollit ja
que, de manera natural, en aquestes edats tenen la
capacitat i la curiositat per saber, conèixer i aprendre
sobre el món que els envolta. En aquest sentit,
els mestres tenim sort. Amb això no vull relativitzar
la nostra tasca, ans el contrari, però sí fer-ho notar,
ja que considero que és una dada important.
I vés que aquesta sort no acabi essent la nostra
dissort! M’explico. Atès que els infants disposen
d’aquesta facilitat per aprendre perquè gaudeixen
de la capacitat per fer-ho i tenen aquesta curiositat
innata per saber coses, conèixer-les o aprendre-les,
als mestres se’ns fa més difícil fer crítica de les nostres
actuacions i propostes pedagògiques, perquè
tendim a associar l’èxit global d’uns aprenentatges
amb la metodologia triada, i la considerem, per tant,
encertada o adequada.
Certament, podem aconseguir que els nostres
alumnes adquireixin determinats aprenentatges per
diferents vies. Ara bé, hi ha diferències substancials
entre les vies escollides? Importa el camí triat si
amb diverses opcions podem arribar allà mateix?
Certament, penso que sí. El resultat només és una
dada més i, segons el meu parer, allò realment important,
allò veritablement interessant i valuós, és
el procés que ha seguit l’infant per arribar als aprenentatges
desitjats.
I bé, com es pot decidir quina és l’opció adequada?
La resposta és inherent al concepte d’infant
que tingui el conjunt d’educadors d’un centre determinat.
Si el que realment volem i desitgem són
infants inserits dins el nostre context democràtic,
autònoms, amb iniciativa, solidaris i crítics, la mateixa
definició d’aquests descarta automàticament
una gran part de les nostres opcions i actuacions
diàries dins l’aula. Perquè, és el mateix el mot ensenyar
que construir conjuntament els aprenentatges?
També en aquest cas la mateixa pregunta ens dóna
la resposta.
És per això que hem d’estar amatents i cal que ens
avaluem de manera continuada per tal de modificar,
refer, canviar o millorar les nostres actuacions i propostes
educatives, i així poder progressar cap a una
millor qualitat educativa per als infants. Per tant, els
mestres haurem de ser capaços de crear ambients
i provocar situacions de joc i aprenentatge encaminades
a la consecució de la plena autonomia dels
infants; haurem de ser capaços de crear espais rics
i diversos que afavoreixin l’estimulació dels sentits
i el desig d’experimentar; i també haurem de ser
capaços de crear propostes quant a la construcció
i el procés d’aprenentatge, en què l’infant pugui participar
activament.
17

Educació, societat i valors
La fam
té solució
Alicia García
Membre del departament de
Comunicació d’Acció contra la Fam
Aquesta nit, 1.020 milions de persones se n’aniran
al llit amb l’estómac buit. Una de cada sis al món.
Cinquanta-cinc milions de nens viuen amb desnutrició
aguda. Entre ells, 19 milions la pateixen de la
manera més severa. Abans que acabi l’any, cinc
milions de nens hauran mort de fam.
Mentrestant, el planeta ha recollit la segona collita
més gran de tots els temps. Tot just ha estat un 3 %
inferior a la del 2008, el rècord absolut de la història
d’aliments recollits. Les xifres no quadren. Un primer
pas per intentar resoldre aquesta paradoxa és que
vosaltres, els més joves, us pregunteu què és el que
no està funcionant. En aquestes línies, des d’Acció
contra la Fam intentarem ajudar-vos a desentranyar
aquest embolic perquè entengueu per què està passant
això i com ho podem resoldre entre tots.
La fam, un fenomen complex
responsables de la fam, les quals s’han de solucionar
principalment amb voluntat política.
En la franja intermèdia estan els factors desencadenants:
un huracà, un enfrontament civil que produeix
desplaçaments de població… el que solem
anomenar “la gota que fa vessar el got” per provocar
una crisi alimentària o alerta nutricional.
La punta de la piràmide, que ocupen 55 milions de
nens, és la conseqüència de tot això. És l’estadi
més proper a la mort. Cada sis segons mor de fam
un nen en algun lloc del món.
Factors estructurals
Pobresa
La relació entre pobresa i desnutrició s’estableix
històricament encara que la definició moderna de
pobresa integra cada vegada més criteris socioeconòmics
i culturals. La pobresa per si sola no pot
explicar les fams, però afecta, això sí, la seguretat
alimentària de les poblacions més vulnerables.
18
desnutrició
aguda
Factors
desencadenants
Violència
desestructuració
Desastres naturals
Factors
estructurals
Gènere
canvi climàtic
polítiques comercials
sida
La piràmide de la fam
Veieu aquest triangle? Tracta de mostrar la piràmide
de la fam. En la base estan les causes estructurals
Gènere
El paper de les dones és fonamental en la seguretat
alimentària. Malgrat això, en moltes cultures
de l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, les dones són
unes meres productores sense accés als sistemes
d’intercanvis o de regulació, i sense control sobre
els mitjans de producció. Les dones són també les
primeres víctimes de la fam després dels nens. Les
dones amb insuficiència ponderal abans de començar
l’embaràs i que guanyen poc pes durant aquest,
s’enfronten a més riscos de patir complicacions o
de morir.
El canvi climàtic
Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides
per a l’Agricultura i l’Alimentació), en prop de
40 països en desenvolupament, amb una població
total de 2.000 milions de persones, incloent-hi 450
milions de persones desnodrides, les pèrdues de
producció agrícola pels efectes del canvi climàtic
poden incrementar de manera dramàtica el nombre
de víctimes de la fam.
Les polítiques comercials
Les grans crisis alimentàries de l’Àfrica subsahariana
s’han produït per la falta d’accés als aliments,
no per la falta de disponibilitat física. Després de
la collita, en el període d’escassetat d’aliments, els
productes arriben a preus astronòmics, que els més
pobres no poden pagar. Les lleis del lliure mercat
acaben perjudicant els qui tenen menys.
La sida
La sida s’està convertint en una de les primeres
causes i conseqüències de la desnutrició. La sida
té un impacte directe sobre la desnutrició aguda
infantil, ja que el cos està afeblit i no pot combatre
ambdues malalties. Per tant, el nen seropositiu està
més exposat a patir desnutrició que un que no l’és.
A més, els tractaments antiretrovirals no funcionen
tan bé en nens desnodrits i l’esperança de vida és
menor quan el pacient no té una dieta adequada.
Factors desencadenants
Violència
La violència és el primer factor causant de la desnutrició
aguda. Els indicadors del Banc Mundial
demostren que tots els països que han patit un
deteriorament de la seva situació nutricional els
últims anys han viscut un conflicte o una violenta
19

Educació, societat i valors La fam té solució
en forma de pasta o galetes amb alta concentració
energètica i nutricional, però sense contingut en
aigua, fet que evita el risc de proliferació bacteriana,
inconvenient principal de les llets terapèutiques
que s’utilitzen als hospitals.
ca i els nens comencen a guanyar pes (al voltant de
6 g/kg/dia) amb la llet terapèutica F100 o amb el RUTF.
Amb això guariríem la desnutrició. Ara només queda
guarir-nos de la nostra indiferència.
20
crisi social. La ruptura dels circuits de producció
i de distribució de menjar és la primera causa de
desproveïment.
Situació de desestructuració
El cicle de la fam és molt ràpid en els contextos on
la seguretat de les persones i dels seus béns no es
pot garantir. Somàlia representa una crisi típica de
desestructuració, una de les més duradores i més
costosa en vides humanes. L’absència d’estat i de
serveis bàsics, la inexistència de sistema sanitari i
de recursos regulars, han castigat la població, que
pateix una de les taxes de desnutrició crònica més
altes del planeta.
Desastres naturals
Quan els desastres es produeixen en zones estructuralment
vulnerables, els seus efectes solen ser
devastadors i a vegades tenen poca relació amb la
magnitud del fenomen natural. La falta de prevenció
i de preparació de les poblacions aguditza l’impacte
d’aquests fenòmens sobre la inseguretat alimentària.
La desnutrició es pot guarir. La indiferència, també
No és veritat que sigui una fatalitat, ni que hi hagi
nens predestinats a morir de fam per haver nascut
a l’Àfrica. Avui tenim els mitjans i el coneixement per
guarir la desnutrició aguda.
Un exemple amb sigles estranyes: RUTF. Després
de molts anys d’experiència, Acció contra la Fam,
igual que altres ONG que treballen en aquest àmbit,
combaten la desnutrició aguda a través de
l’anomenat tractament domiciliari i del desenvolupament
de nou productes terapèutics denominats
RUTF (Ready-to-use therapeutic food), fàcils de
consumir en qualsevol moment i lloc. Es tracta de
nous productes de nutrició terapèutica a punt per
usar-los. Aquests productes s’han desenvolupat
A més, aquests productes no necessiten cocció,
per la qual cosa les vitamines no són destruïdes
durant la preparació i no comporta una despesa de
combustible per a les llars.
D’aquesta manera, els nens que estan clínicament
estables, sense complicacions mèdiques, tenen
gana i no presenten tres creus d’edemes bilaterals
en els casos de Kwashiorkor es tracten a domicili.
Aquests nens assistiran una vegada a la setmana
als centres domiciliaris (situats prop de casa seva).
Allí, se’ls avalua antropomètricament i mèdicament,
reben l’aliment preparat per al consum (RUTF) necessari,
així com el tractament sistemàtic d’antibiòtic,
vitamina A, antiparasitari, antipalúdic i la vacuna
del xarampió. El temps necessari per a la recuperació
total és, com a màxim, d’un mes i mig.
Els nens que presenten complicacions mèdiques o
no tenen gana necessiten, en canvi, una cura intensiva
i, per tant, seran ingressats al centre hospitalari.
Aquests nens representen el 10-20 % dels casos de
desnodrits aguts severs.
Al centre hospitalari seguiran dues fases de tractament:
la fase 1 i la fase de transició. En la primera fase
se li subministra la llet terapèutica F75 per promoure
una recuperació del metabolisme i un equilibri hidroelectrolític.
La fase de transició s’introdueix posteriorment
per adaptar l’organisme a un canvi de producte
nutricional de manera progressiva. Durant la fase
de transició s’augmenta un 30 % l’aportació calòri-
Què pots fer tu?
Som la primera generació que pot eliminar la fam.
Està en les nostres mans fer-ho, ja no valen excuses.
El primer pas per resoldre el problema és ser
conscients que existeix. La vostra indignació, l’entusiasme
per un món millor, la tenacitat i la imaginació
faran la resta. En Acció contra la Fam som més de
500 cooperants i 5.000 treballadors, professionals
compromesos amb vocació humanitària, qui hi treballem
cada dia amb projectes de:
• nutrició
• aigua i sanejament
• seguretat alimentària.
Algun dia, si ho desitges, et pots unir a nosaltres.
Mentre t’hi prepares (és important conèixer idiomes,
i tenir estudis en medicina, infermeria, enginyeria,
nutrició, ciències polítiques o econòmiques, etc.), et
pots fer soci o col·laborar com a voluntari en alguna
de les nostres oficines. També et donem l’oportunitat
d’ajudar-nos virtualment. Si prefereixes participar
en la lluita contra la fam amb una acció tan
quotidiana com un clic de ratolí, pots crear el teu
avatar virtual. Entra a www.accioncontraelhambre.
org i fes-te Cooperant 2.0.
21

Educació, societat i valors
Activitat física i
estrès emocional
Jordi Notario Sabaté
Departament de
Fitness del Grup DIR
efectes són tan o més evidents com més deteriorat
està el pacient en començar el programa.
Com s’ha dit, els programes d’exercici aeròbic de
llarga durada (de 4 a 20 setmanes) són particularment
útils en la reducció de les complicacions cardiovasculars
secundàries als agents estressants.
S’ha provat que un programa d’exercici físic pot ser
més eficaç que la meditació o la música relaxant.
La International Society of Sport Psycology –ISSP-
(1992) considera que el procés de l’exercici, ja sigui
de curta o llarga durada, causa un benestar mental
i millora el psicològic.
Les diferents idees exposades suggereixen una
relació positiva entre l’exercici físic i el benestar
psicològic. S’han proposat diverses hipòtesis, tant
psicològiques com fisiològiques, per explicar com
funcionen els exercicis físics sobre el benestar
(Weinberg i Gould, 1996):
a) Hipòtesi de la distracció
Postula que és la distracció d’esdeveniments estressants,
més que l’activitat, el que explica la millora
de sensacions relacionades amb l’exercici físic.
L’afirmació de la hipòtesi de la distracció procedeix
dels estudis de Bahrke i Morgan (1978).
22
El problema de la salut mental s’ha aguditzat severament
a la societat actual. Una gran part dels
trastorns i dels símptomes, com ara l’ansietat i la
depressió, es relacionen amb l’estrès. Per tractar
aquests trastorns, tradicionalment s’usa la psicoteràpia
i la medicació. La psicoteràpia comprèn un
llarg tractament i els psicotròpics gairebé sempre
presenten efectes col·laterals; sense parlar de l’alt
cost d’un tractament psicoterapèutic o medicamentós.
D’aquesta manera, per afrontar aquests
trastorns, s’han estudiat altres mitjans alternatius.
Una tècnica no tradicional és l’exercici i l’esport. El
valor de l’exercici per a la prevenció i el tractament
de l’ansietat i la depressió era conegut pels metges
des de l’època d’Hipòcrates. L’interès dels metges
en l’ús de l’exercici per a la salut mental va declinar
a mitjan segle XX, quan la psicofarmacologia i la
neurobiologia van desenvolupar drogues eficaces
per combatre la depressió, i els psicòlegs i els psiquiatres
van adoptar la psicoteràpia per ajudar l’ésser
humà en els seus trastorns emocionals. Posant
èmfasi en el paper de la conducta en la prevenció
i la lluita contra les malalties, va haver una tornada
cap a la influència de l’exercici en l’etiologia i el tractament
dels problemes emocionals.
Se n’han fet nombrosos estudis i la major part ofereixen
resultats a favor de la pràctica de l’exercici
físic o de l’esport (Petruzzello, 1991), perquè contribueixen
a millorar l’estat emocional, l’humor i la
resposta a l’estrès. Una sessió d’exercicis aeròbics,
per exemple, és suficient per reduir l’ansietat
d’individus ansiosos (Folkins i Sime, 1981; Mihevic,
1982; Morgan, 1987). Devries (1981) apunta que
per reduir els símptomes de l’estrès i provocar
un efecte relaxant i tranquil·litzador l’exercici ha
de ser rítmic, com ara caminar, fer una carrera,
sessions d’aeròbic o anar amb bicicleta, amb una
durada de 15 a 30 minuts, i una intensitat del 40
al 60% de la FCmax de l’individu.
Els mateixos estudis demostren que calen de 4 a 20
setmanes per veure resultats (Hughes, 1994; Morgan
i Goldston, 1987; Sorensen, 1987), que l’exercici
proporciona una reducció immediata i a llarg termini
dels nivells de tensió, ansietat i depressió, i que els
Es classifica l’exercici o l’esport en tres tipus:
a) Cardiorespiratori (aeròbic)
b) Força o resistència muscular
c) Flexibilitat.
La major part dels estudis realitzats per verificar la
influència de l’exercici sobre l’àrea emocional del
ser humà, van utilitzar activitats aeròbiques com
la carrera, la natació o el ciclisme. Alguns van fer
exercicis de força (entrenament de força). L’esport
utilitzat en les investigacions són activitats esportives,
individuals o col·lectives, que posseeixen una
reglamentació a escala internacional, i són practicades
a les escoles esportives, en l’esport adult
recreatiu i en escoles d’alt rendiment.
L’activitat física és causant d’una millora de l’autoestima
que produeix beneficis en la hipertensió,
l’osteoporosi, les crisis diabètiques i diversos trastorns
psiquiàtrics. És efectiu, com altres maneres de
psicoteràpia, per al pacient depressiu. Els beneficis
individuals de l’exercici inclouen:
• Reducció de l’ansietat-estat
• Reducció a nivells mínims i moderats de
la depressió
• Reducció dels nivells d’estrès
• Reducció dels nivells de neurosi
• Col·labora en el tractament de la depressió severa
• Beneficia psicològicament ambdós sexes de totes
les edats.
Prevenció
Exercici Efectes sobre la salut Trastorns mèdics i/o psicològics
Tractament
b) Hipòtesi de les endorfines
La hipòtesi de les endorfines és l’explicació de base
fisiològica més popular sobre els avantatges derivats
de l’exercici físic. No tots els estudis la consideren,
però el pes de l’evidència sembla defensable.
El cervell, la hipòfisi i altres teixits produeixen
diverses endorfines que poden reduir la sensació de
dolor i produir un estat d’eufòria. Sembla probable
que la millora en el benestar que segueix a l’exercici
físic sigui degut a una combinació de mecanismes
psicològics i fisiològics.
Conclusions
El paper de l’exercici físic en la millora del benestar
individual i social cada vegada és més important en
la mesura que s’incrementa el nombre de persones
amb problemes d’ansietat o depressió. L’exercici
aeròbic està associat a reduccions de l’ansietat i
dels símptomes de la depressió. La relació amb el
benestar psicològic té un caràcter correlacional,
més que causal. Els efectes dels exercicis físics tendeixen
a ser més aguts que crònics, i les persones
diuen que se senten millor immediatament després
de l’exercici, efecte que sol romandre durant diverses
hores. L’exercici físic ha demostrat que té un impacte
positiu en una diversitat d’esferes, com l’enfortiment
de l’autoestima, l’augment de la sensació
de control, la millora de l’autoconfiança i la millora
del funcionament mental. S’han suggerit explicacions
psicològiques, fisiològiques i socials per a les
diferents maneres amb què l’exercici físic millora
el benestar psicològic. Atès que l’exercici físic està
relacionat amb aquests canvis positius, se n’hauria
de recomanar, promoure i facilitar la pràctica.
23

Vincles
El Cor de
la Institució
Cultural del CIC
Emília Garcia-Ripoll
Membre del Cor i responsable de
Comunicació de la ICCIC
24
Es podria dir que el cant coral és un dels exercicis
col·lectius i una de les expressions artístiques més
antigues de la humanitat, que neix amb ella mateixa
en el moment que un grup de persones és capaç
d’emetre sons de manera conjunta per expressar
emocions i sentiments.
ciar una nova activitat cultural que s’integrés en el
seu projecte educatiu, neix el Cor de la Institució
Cultural del CIC.
L’octubre de 2007, a proposta d’un grup de pares i
mares de l’Escola Thau Barcelona, i amb el suport
de la Institució Cultural del CIC, que va veure en
aquesta iniciativa l’oportunitat d’acollir i de potenbé,
en diverses trobades corals arreu de Catalunya.
D’aquestes activitats, en destaquen els concerts a
les ciutats de Gassin i Toulon (França), el 10 i 11
d’octubre de 2009; a l’Auditori de Sant Cugat del
Vallès, en benefici d’Educació sense Fronteres, el
19 de setembre de 2010; a l’Alcúdia (València), el 27
de novembre de 2010, i a l’església de Pompeia de
Barcelona, convidats pel Consolat de Colòmbia, el
17 de desembre de 2010.
La trajectòria seguida i l’experiència adquirida han
fet que el Cor de la Institució Cultural del CIC comenci
a projectar-se i sigui sol·licitat per participar
en esdeveniments de caire divers.
El Cor de la Institució Cultural del CIC és format des
del començament per una seixantena de cantaires
que provenen dels diferents estaments i escoles de
la Institució (famílies, alumnat i personal), i també
per persones que d’una manera o d’una altra hi estan
vinculades i tenen il·lusió per cantar-hi.
Es tracta d’un cor simfònic de quatre veus: sopranos,
contralts, tenors i baixos. Josep Oriol Cabot
Ben aviat, sota la direcció de Josep Oriol Cabot, el
Cor emprèn projectes ambiciosos i, al cap de pocs
mesos, fa la presentació oficial interpretant, amb
solistes, una selecció de fragments de la sarsuela
catalana Cançó d’amor i de guerra. Seguidament se
succeeixen, fins avui, una sèrie de concerts i d’intercanvis
amb altres agrupacions, i es participa, tamn’és
el director des que es va crear, i actualment
David Albanell n’és el pianista.
Per formar-ne part es valora tenir coneixements
musicals i experiència en cant coral, però no és
indispensable. Tothom hi és benvingut, tot i que,
actualment, es necessita incorporar preferentment
veus masculines.
“Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.”
Miquel Martí i Pol
(“Mot d’ordre”, La fàbrica)
El director general de la Institució Cultural del CIC,
Enric Masllorens, no podia haver adreçat als membres
del Cor, aquest Nadal passat, unes paraules
millors per reflectir l’esperit coral i, per què no, l’esperit
de la Institució, de la qual el Cor forma part.
ww.iccic.edu - cor@iccic.edu
25

Destacats
Les escoles Thau,
al Parlament
europeu dels joves
ACTIVITATS
D’ESTIU
A LA ICCIC
www.iccic.edu
Casals de lleure, anglès i esport.
Colònies, campaments i cicloturisme.
Edat: De 2 a 15 anys
Dates: Juliol i setembre
Informació: Tel. 93 203 01 54
Cursos intensius d’anglès, francès i alemany,
Tots els nivells per a totes les edats.
Colònies, casals i cursos a l’estranger.
Dates: Juliol i setembre
Edat:: De 3 a 18 anys i adults
Informació: Tel. 93 200 11 33
26
Alumnes participants de les Escoles Thau
Casals de lleure, anglès i esport.
Colònies, campaments i cicloturisme.
Edat: De 3 a 15 anys
Dates: Juliol i setembre
Informació: Tel. 93 589 81 08
Tallers d’expressió musical, instrumental
i de música moderna. Música de cambra i
noves tecnologies. Classes de reforç.
Dates: Juliol
Edat: De 3 a 18 anys i adults
Informació: Tel. 93 200 11 33
27
El Jurat regional de la novena edició del Parlament
europeu dels joves a Espanya ha seleccionat, entre
d’altres, les escoles Thau per participar en la final
nacional que es farà a Madrid.
La selecció s’ha fet tenint en compte les característiques
de les escoles presentades i el grau de
preparació dels alumnes de quart d’ESO que hi han
participat representant-les. Se n’ha valorat el nivell
d’anglès, la capacitat de participació, el grau de coneixements
generals i el comportament.
Els seleccionats han estat:
Escola Thau Barcelona
• Albert Sumarroca Bordas
• Marta Cortada Xicoy
• Nora Garcia Morales
Escola Thau Sant Cugat
• Léa Dimant de Visscher
• Carles Raich Bros
• Víctor Galindo Taberner
Classes de reforç.
Edat:: De 17 a 18 anys
Dates: Juliol i setembre
Informació: Tel. 93 200 11 33

Tot l’estiu
per aprendre
idiomes
Dins la nostra àmplia oferta podràs
trobar el programa que respon a les
teves necessitats o desitjos:
• Cursos d’anglès, francès i alemany a Barcelona
• Colònies d’anglès i activitats a Catalunya
• Cursos d’idioma per a joves i adults a l’estranger
• Cursos especialitzats per a professionals
www.iccic.edu
Via Augusta, 205 | 08021 Barcelona | idiomes@iccic.edu
Torrent de les Flors, 68-70 | 08024 Barcelona | idiomesagracia@iccic.edu
Departament d’estades lingüístiques
viatges@iccic.edu
T. 93 200 11 33