Ruyra, Joaquim - Obra Social "la Caixa"

Gu ie s de L e ct u ra 6 1JOAQUIM RUYRA I OMSJo a q u i mRuyraHe de començar per dir-vos queno sé pas què és la bellesa.Certament, no ho sé... No sé quèés la bellesa, he observat, en canvi,que és quelcom que radica en totallò que se’ns dóna en contemplaciópura o quasi pura... La bellesa,amics meus, no radica en la veritat objectiva,sinó en la veritat percebuda...La ciència calcula i demostra;l’art no fa més que mostrar ienamorar.“Art i Moral” (1928)

LA PURESA DEL NARRADORGUIES DE LECTURA és la col·lecció quela Fundació “la Caixa” va iniciar l’any1982, amb un únic objectiu: facilitar alslectors una primera i documentadaa p roximació als autors literaris i les seveso b res que, en virtut d’un esdevenimento d’una commemoració, ocupen el primerpla d’actualitat, o són un re f e re n tdins de la literatura; la semblança biogràficai la bibliografia disponible, entextos breus i informatius, centren el seuc o n t i n g u t .Amb l’edició d’aquestes guies, aratambé disponibles a la pàgina web de laFundació “la Caixa”, es vol continuarafavorint el contacte del públic amb elmón literari i les seves figures més representatives.Joaquim Ruyra ha estat considerat com el narrador pur. Aquell que fonamental’ofici en el perfeccionament progressiu de la tècnica i de l’emotivitat de l’artefacteliterari. Narrador i pur, perquè els seus contes no són un esglaó per assolir unaposterior estructura de novel·la, circumstància que suposaria l’enxiquiment de lanarrativa breu; narrador i pur, perquè la narrativa curta, el conte, digueu-li comvulgueu, és, ell mateix, l’objectiu final, i aquesta concepció dignifica el seu gènerepredilecte, que no és menor. Narrador i pur, perquè sap construir des de l’aparentimmobilitat de la descripció una màquina emotiva i estètica, no pròpiamentnarrativa, que ens empelta amb els grans corrents europeus que es congrienentorn del Simbolisme, entès en un sentit ampli.Ruyra és també una personalitat literària singular en un moment de correntsestètics canviants: viu i participa dels darrers anys de la Renaixença, i en treballaels aspectes realistes, costumistes i fins naturalistes; viu i participa de l’eclosió delModernisme, amb tot els farbalans virolats del Simbolisme; i fins i tot té tempsper viure el doll clàssic del Noucentisme, que el volia com a narrador redemptordel gènere de la novel·la. En efecte, Joaquim Ruyra coneix totes aquestestendències i en sap treballar diversos aspectes literaris, però no es comprometideològicament amb cap. L’escriptor preserva la seva veu singular i intransferibleper sobre de les modes i dels corrents. Amb tot, és un autor imprescindible perentendre el desenllaç de la Renaixença, els camins de renovació del Modernismei els objectius del Noucentisme. És en aquest sentit que l’escriptor s’ageganta iomple l’espai representatiu que no ocupa mai la seva biografia ni el seutemperament. Ruyra es construeix molt més quan decideix explorar la seva vidainterior com a forn on es couen les seves idees i les seves emocions. El camí perarribar a aquesta cambra emotiva no pot ser cap altre que el de la contemplacióimaginativa de la natura que l’envolta. Ruyra sempre restarà fidel a aquestaexperiència interior de les coses, i per aquest motiu, tal com desitjava RaimonCaselles, ens trobem davant d’un gran escriptor, potser el més fi, que dominaadmirablement la intensitat d’emoció i la intensitat de tècnica. Joaquim Ruyraés moltes altres coses, poeta i teòric, propietari rural i marit sotmès, traductor ianalista lingüístic, però tot es condensa al voltant d’una branca indispensable: lanarració pura del nostre paisatge humà, intemporal, que aguditza els sentits i lallengua. Per això cal entrar en el seu univers assaborint la pausa emotiva dellector atent als matisos dels colors i de la música.Joaquim Ruyra i Oms

JOAQUIM RUYRA I OMSLA FORMACIÓ LITERÀRIAJoaquim Ruyra i Oms neix a Girona el 27 de setembre de 1858. La família, propietaris ru r a l s ,s’havia establert a la capital del Gironès degut a la dedicació a l’advocacia del pare del ’ e s c r i p t o r. La casa pairal dels Ruyra, coneguda amb el nom de Can Creus, però, és a Blanes,població on la família es trasllada als estius. El jove Ruyra rep l’impacte emocional del mónestiuenc mariner durant aquests primers anys (impacte que serà literaturitzat finament anysmés tard), i alhora viu la vida acadèmica prescriptiva a Girona. Aquesta dualitat entre el mónmarítim i la terra endins com a dicotomia emotiva de l’escriptor ens queda palesa en lespròpies paraules del narrador: “Al fons del meu cor Blanes es el país de l’estiu, de la llum ide l’alegria. Girona, la ciutat de l’hivern, del fred negre i dels dies ombrosos, un lloc d’estudi,de treball i de meditació. La Girona antiga em causa un efecte d’artística sublimitat im’inclina a respectes de cosa sagrada i de gestes heroiques. Blanes em mou a un sentimentd ’ a l e g re i democràtica fraternitat a la manera grega”. En efecte, Ruyra cursa els dos últimsanys de batxillerat a Girona. Però, a causa de la Te rcera Guerra Carlina, la família Ruyra esrefugia a casa del senyor Benet Tu rró, a Malgrat. És ara que Ruyra coneix el futur biòlegRamon Tu rró “jovenet fogós i romàntic”, amb qui inicia una ferma amistat i de qui rep unagran influència durant el període de jovenesa. A instàncies de l’entusiasme romàntic del’amic Tu rró, Ruyra enceta la lectura dels clàssics i dels grans autors romàntics: l’amalgamade lectures inclou Homer, Sòfocles, Heròdot, Vi rgili, Aristòfanes, Èsquil, Dant, Milton,S h a k e s p e a re, però també Byron, Scott, Schiller, Goethe, Heine, Hugo... entre d’altres. Ruyra s’exercita en les seves pro v a t u res literàries des de laimitació dels drames històrics d’alguns d’aquests autors i de bracet de Ramon Tu rr ó .Són els anys d’experimentació d’acord amb els tòpics romàntics a l’ús i amb el convenciment que cal fer aquestes pro v a t u res en llengua castellana.Ruyra i Tu rró tenen el convenciment que la llengua catalana no disposa de prou status per canalitzar els ideals sublimats del concepte de literaturaque comparteixen. Aquest posicionament es perllonga durant els seus anys d’estudi universitari. Ruyra comença els estudis de Dret el 1875, i això lip e rmet entrar en contacte amb alguns dels prohoms de la Renaixença. Els professors universitaris com Manuel Milà i Fontanals i Joaquim Rubió i Orsdestaquen les seves habilitats per les lletres. Són uns anys fructífers, en aquest aspecte socioliterari, donat que Ruyra coneix i agafa com a modelliterari el Jacint Ve rdaguer que està acabant d’enllestir L’ A t l à n t i d a, encara que la imitació es fa en llengua castellana. Malgrat que el futur escriptorcursi la carrera de Dret, la vocació literària que s’havia despertat als quinze anys, ara es manifesta de manera més evident: El canto de la pescadora(1878), tot i que sense signar, és la seva primera obra editada dins el volum Composiciones literarias de Ramon Tu rró. La dedicació literària de Ruyraen el darrers anys universitaris eclipsa la seva dedicació als estudis i ens mostra com el temperament creatiu el fa oscil·lar al món de les lletres. Aquestac i rcumstància explica la pretensió de redactar un extens drama romàntic, juntament amb en Tu rró, que havia de titular-se R o d e r i c o, però que varestar inacabat. Aquesta ambició literària també explica el seu trasllat a Madrid amb la intenció d’iniciar una carrera literària en llengua castellana.L’experiència resulta ser un fracàs.EL MOMENT DELS CANVISAmb la carrera acabada, però sense titulació, Ruyra retorna a la casa pairal deBlanes. Ara es dedica a l’administració de les seves propietats i a la literatura. Unfet determinant en l’itinerari biogràfic de Ruyra és el seu casament, el 1889, ambTeresa de Llinàs, filla dels marquesos de Llinàs. Fet determinant per la maneracom aquest matrimoni determina la seva actitud vital i, segons el testimoni deJosep Pla, també la seva literatura. Malgrat l’enamorament inicial de la parella, elmatrimoni es construeix des del distanciament i des de l’autoritarisme que exerciala senyora Teresita sobre el seu marit. El matrimoni no té fills, però s’afilla unanena que els donen uns saltimbanquis. Durant els anys de matrimoni, Ruyraconstrueix el seu món, que li permet d’escapar del món real que el sotmet a humiliacions diverses. De mica en mica, el Ruyra escriptor va construintel seu encaix en el mapa de la literatura catalana del seu temps.Ruyra s’adona que la llengua castellana el sotmet a una estructura massa encarcarada i que la llengua catalana li permet més llibertat per assolir un estilmés marcadament personal. Ruyra fa el pas de canvi de llengua literària als trenta anys i s’hi exercita profusament i amb voluntat perfeccionista. “em vaigconvèncer que la llengua castellana, a la qual el mestre Tu rró m’estacava amb decidida violència, no era l’instrument que Déu m’havia posat al servei deles meves facultats i que, per molt que l’estudiés, no la hi adaptaria mai bé”. Però no és una tasca senzilla: “em costava de pastar i estilitzar [...]; hirepugnava aspredats, hi enyorava certs matisos, em fallaven les sistematitzacions. I, cosa ben estranya, me’n sabia servir més bé amb el vers que en la

p rosa”. La mateixa dificultat de menar aquesta llengua és el camí que mena l’escriptor a serl’estilista depurat i sòlid que acabarà essent. Ruyra entra, doncs, en contacte pro g ressivament ambels cercles literaris en llengua catalana i amb el catalanisme: el 1890 li premien el poemav e rdaguerià L’únic re m e i, al Certamen Literari de Girona. Es presenta en diverses ocasions als JocsFlorals de Barcelona, conrea principalment la poesia durant aquests anys. I el 1896 es destapa eln a rrador: el consistori dels Jocs Florals li premia Mar de llamp, La mirada del pobre t i L e ss e n y o retes del mar. I el 1897 obtenen accèssits La vetlla dels mort s i La Fineta. Ruyra entra af o rmar part del món literari català amb unes narracions que demostren un control estètic ilingüístic que s’anirà perfeccionant fins a esdevenir paradigma de màxima qualitat literària. Ambl’escambell de la plataforma dels Jocs, però també prescindint-ne quan li convé, Ruyra esdevéincipient referència cultural i engega les col·laboracions a diferents publicacions periòdiques: desde La Veu de Catalunya i La Renaixença fins a Joventut (la revista que edita el 1903 les celebradesMarines i boscatges) o El Poble Català. D’ençà de 1896 fins a 1903, trobem Ruyra en una intensaactivitat literària que cerca el divers tractament de la temàtica marinera alhora que se sotmet adiverses influències estètiques: el resultat és una narrativa polièdrica que supera l’apare n thomogeneïtat estilística que alguns li han atribuït.EL PUNT CULMINANTMarines i boscatges (1903) representa la culminació d’un procés literari exemplar. Ruyra presenta un estil singular i intransferible en un moment degrans transformacions i meandres estètics: sense formar part del modernisme ideològic que l’hauria obligat a un compromís de subversió de l’ortodòxiamoral, Ruyra suposa un eix essencial de la narrativa modernista. Juga amb el bagatge naturalista des del qual els escriptors de l’època es proposenuna renovació i el supera amb el filat d’un impressionisme i simbolisme i fins decadentisme sui generis. Aquest el Ruyra més interessant i contemporani:el Ruyra de La Fineta, el de Jacobé, el de Mànegues marines, posem per cas. El Ruyra dual que no s’acomplexa davant del pes de la seva pròpiamoralitat. I amb tot, amb tot el “modernisme” que representa, Ruyra és l’esperança blanca de la novel·la noucentista a que aspira Josep Carner: lainsistència del Príncep del Poetes no aconsegueix, tanmateix, que el projecte de La gent del mas Aulet o els dos petons (1904) arribi a port. El puntculminant del Ruyra narrador no és sinó la seva pròpia ductilitat, la seva constitució polièdrica en l’àmbit estètic, alhora que el seu estil singular.La malaltia cardíaca que se li havia manifestat de jove ara es fa més present, juntament amb complicacions bronquials, i l’obliga a passar els hivern sa les Illes Canàries primer, i després a Màlaga. Ruyra tanca un cicle literari amb la publicació del poema narratiu El país del pler (1906). Ara esconcentra en els seus estudis filològics, que publica en diverses revistes. S’inicia la seva ingent tasca lingüística: participa en la Secció Literària delPrimer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, s’apunta a la re f o rma fabriana, posteriorment col·labora en l’inventari lexicogràfic de l’Institutd’Estudis Catalans. És el Ruyra preocupat per l’estri del seu obrador: la llengua. Analitza la llengua dels altres escriptors, del poble... i construeix laseva pròpia en les seves narracions: tot plegat forma part del mateix procés de depuració i construcció d’una veu pròpia. També la traducció form ap a rt d’aquesta voluntat.REPRESA I OBLITDesprés d’un cert parèntesi literari, re t robem el narrador i el poeta: el 1919 publica una antologiadels seus poemes, Fulles ventisses, alhora que publica La parada, i l’any següent una re e-dició de Marines i boscatges amb l’afegit de la “novel·leta” L’idil·li d’en Te m m e, tot plegat sotael títol de Pinya de Rosa. Els textos ara són corregits i alguns refosos. Pinya de Rosa ve a ser elfinal de trajecte d’un itinerari estètic. La parada, tot i que presenta tots els trets definidors de laseva literatura, resulta un recull més heterogeni i menys equilibrat. Finalment, Ruyra s’ha constituïtbàsicament com a narr a d o r, tot i la seva obra poètica, encara editarà els poemaris La cobla(1931) i N o n - N o n: “la meva producció en vers no m’inspira la mateixa confiança, no m’hi hesabut buidar tan plenament; el meu ideal no s’hi ha encaixat del tot”. També els seus textosteòrics sobre l’art, com el que publica el 1923, L’educació de la inventiva, mostren que les consideracionsestètiques van adreçades principalment a la seva activitat com a narr a d o r. Durant elsanys vint tornem a disposar d’un Ruyra amb presència pública i que actua com re f e rent d’algunssectors de la societat catalana, principalment els catòlics: el 1922 presideix els Jocs Floralsde Barcelona, el 1925 publica la novel·la curta Les coses benignes, i el 1928 E n t re flames.Durant aquests anys també presenta les seves peces teatrals: La bona nova (1927), la versióescènica d’En Garet de l’enramada (1928).I després d’aquesta pruïja, Ruyra pràcticament abandona l’activitat literària. La seva situacióeconòmica és precària d’ençà de la col·lectivització de béns de 1936. Manté una activitat re g u-lar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i La Conselleria de la Generalitat li concedeixuna subvenció per tal que escrigui una biografia de l’amic Ramon Tu rró, que resta incompleta. Malgrat els homenatges que li dedica laInstitució de les Lletres Catalanes, Ruyra mor el 15 de maig de 1939 entre el desastre i l’oblit.

IMPRESSIONS I FANTASIES D’UN JO ESMOLATEl conjunt de narracions curtes publicades a Pinya de ro s a ens mostren el “narrador pur”.Ruyra construeix un microcosmos que té el mar com a epicentre: si bé sap condensar l’atencióen un miniaturisme descriptiu que Carles Riba entén com a “pruïja analítica”, supera elsriscos del descriptivisme del costumisme mal entès i aconsegueix edificar el mite del ’ h a rmonia implícita en el món de la infantesa. Ruyra oscil·la entre el re c o rd i la fantasia, entreel realisme i la superació del realisme amb l’impuls de la imaginació. És cert que el narr a d o res deixa anar pel pendís d’un cert idil·lisme que alguns lectors troben excessivament naïf,però Ruyra no és tan càndid: el mar és també el pinyol d’un dualisme que té molt a veureamb l’escenografia del decadentisme europeu. El mar és l’espai de la vida, de la llibertat, dela socialització, però també és l’espai de la tempesta i de la mort. En definitiva, es tracta dev e u re que el paisatge inclou també el misteri, l’ignot, allò inexplicable de la natura, allòsalvatge. El classicisme que entén el marc escenogràfic com a retaule immòbil d’unes accionsha estat depassat per un paisatge orgànic que batega, actua i condiciona. D’aquesta manera,el narrador sap menar el lector a la rerabotiga de la realitat estricta: el somni, la fantasia. Elm a rxapeu d’aquesta dualitat és el mar, però també el món infantil que, alhora que incorporal’alegria del joc i de l’aventura iniciàtica, re p resenta el brocal que ens permet abocar-nos alsomni i a l’al·lucinació. I com a bon esteta i pintor que és, Ruyra sap que el trànsit vers l’altrecantó del mirall s’ha de fer en els moments d’essencial temporalitat: els crepuscles. En efecte,Ruyra presenta “alguna mancha maeterlinckiana o decadente”, tal com deia Soler i Miquel: el crepuscle és la metàfora que ens permet entendrela síntesi de contraris i la imatge conjunta que l’artista ha de cerc a r. Aquests objectius el mateix Ruyra els teoritza en els seus assaigs, i vindria aser una confirmació de la voluntat literària de superació del realisme i de la tradició naturalista: la “sensació” genera una estètica i un itinerariper arribar al coneixement fondo de la natura i de l’existència que l’anàlisi no pot donar. Som plenament dins la tradició de l’estètica de lasensació d’origen simbolista. Ruyra és, doncs, un re p resentant ple de la modernitat estètica, malgrat tots els serrells de moralista.I enmig dels paisatges connotats, apareix la figura humana que oscil·la des de la socialització del món infantil fins a la solitud de la madure s a .També aquí Ruyra sap vehicular amb la subtilitat del mestre la dualitat existencial. Per això mateix l’escriptor no es conforma mai amb els re c u r s o sestrictes del costumisme. No podem, fóra trair-lo, reduir l’autor i l’obra a mers pretextos literaris per construir el fresc paisatgístic de la costacatalana: amb l’home enfrontant al paisatge o fos harmònicament amb el paisatge,Ruyra ens parla de com el jo supera l’objectivitat del real i pot i ha d’endinsar-se enles portes de la imaginació que li obre la mateixa realitat: el mar és un immens mónignot per descobrir, món dual, i els capvespres la nostra pròpia temporalitat, lesmànegues marines el nostre destí tràgic. I és així com, assegut a l’apare n tdescriptivisme passiu, Ruyra acaba construint la nostra epopeia interior. Ruyra no ésg a i rebé mai un narrador pla, sempre fa la xup-xup amb discreció, però sempre bull.I en ocasions ens prepara un plat irrepetible: la Fineta i la Jacobé són l’emblema delrisc. Ara la figura humana esclata des de la penetració psicològica que exigeixl ’ o b s e rvació d’un intent de violació o d’un procés de degradació mental. Ruyrac o n s t rueix i destrueix dues grans figures femenines que el porten a tractar elprimitivisme que, si era fantasiós i imaginatiu en les narracions curtes, ara és tràgic enles novel·letes. El narrador també sap incorporar el grotesc, la bèstia i la violència delno-jo a la seva obra. Sap jugar amb els paradigmes del modernisme sense ser- n epròpiament. I també sap jugar amb la preceptiva naturalista del determinisme de labogeria de Jacobé, sense donar una solució naturalista. El cantó fosc de la naturatambé s’imposa en ocasions i ens permet parlar de fatalisme i de pessimisme, peròs e m p re mitjançant la depuració estètica que el caracteritza. Probablement somdavant del millor Ruyra, del més contemporani i del més atrevit. I aquest millor Ruyrano fóra possible sense la seva obra teòrica. Com en alguns grans escriptors, Ruyra fade la crítica i de la teoria literària un recambró més de la seva creació. És aquí on hemd’anar a cercar el centre de les teories sobre la contemplació, sobre la imaginació coma superació de l’objectivitat, sobre els processos del destil·lat estètic a què se sotmetel paisatge. Ruyra és també un lector atent de les teories cientifistes finiseculars i ungran observador de la llengua. Sense aquestes activitats, probablement, nodisposaríem de la seva agudesa literària i lingüística.Però sempre ens trobarem davant d’un moviment pendular: Ruyra torna, sempre tornaa la construcció del món de la infantesa i de l’harmonia que representa. Els ocells de La parada són la llibertat, i el record es barreja amb la fantasia.El narrador necessita la comunió amb la natura i per això arriba fins a un franciscanisme càndid. I també vol treballar els embolcalls popular de larondalla, d’on sorgeix un humorisme que avui se’ns manifesta com a molt infantil i bàsicament lingüístic. És el Ruyra més imbuït pel catolicisme.Joaquim Ruyra, doncs, al llarg de la seva obra narrativa, en poesia i teatre obté uns resultats molt més discrets, esmola el seu propi jo literari,amb la pedra de diferents corrents estètics, i el seu jo humà, amb les pedres de l’observació, i de l’ètica, i del primitivisme, de la solitud... La sevaobra és una pedra que ens esmola el gust i els sentits, però també el pensament. Esmola sense aparent erosió, delicadament.Josep Paré

R E C U L L B I B L I O G R À F I COBRES COMPLETESObres Completes.Barcelona: Selecta, 1982(Biblioteca Perenne; 10)NARRATIVAMarines i boscatges.Barcelona: Fidel Giró, 1903Parada, La.B a rcelona: Catalana, 1919[ N a rr a c i o n s ]-. Barcelona: Selecta: Catalònia,1987 (Biblioteca Selecta; 17)Pinya de Rosa.Barcelona: Catalana, 1920.[Conté: reedició de Marines iboscatges; L’idil·li d’en Temme]-. Barcelona, Selecta, 1980. 3vols. (Biblioteca Selecta; 19; 20;20bis)Coses benignes, Les.La Veu de Catalunya, 1925.[Novel·la curta]Entre flames.B a rcelona: Selecta:Catalònia, 1973-. Barcelona: Nova Revista, 1928-. Barcelona: Planeta, 1988.Jacobé i altres narracions.Barcelona: Edicions 62, 1987(Les millors obres de laliteratura catalana; 24)Dos contes.Barcelona: Abadia deMontserrat, 1990Rem de trenta-quatre, El.Barcelona: Edicions 62, 1990(El cangur; 35)Envejós, L’. Manuscrit inèdit.Ed. a cura de Lluïsa Julià.Blanes: Premis Recull de Blanes,1991. [Premi Cercle Alba dePrima de Lloret de Mar]Tarda per mar i altresnarracions, Una.Barcelona: Barcanova, 1991(Biblioteca didàctica deliteratura catalana)Joaquim Ruyra, inèdit.Ed. a cura de Lluïsa Julià.Girona: Ajuntament de Girona,1991POESIAPaís del Pler, El. B a rc e l o n a :Il·lustració Catalana, 1906[Poemet en 5 cants]Non-non. B a rcelona: Ibèrica,1917 [Quinze cançons deb ressol populars]Fulles ventisses. Palamós:Llorenç Castelló, 1919Cobla, La. Barcelona:Tipografia Occitània, 1931 [Triade poesies originals]Joaquim Ruyra, inèdit. Ed. acura de Lluïsa Julià. Giro n a :Ajuntament de Girona, 1991TEATRE (Obres completes)Amor a prova de bomba. 1902[Comèdia]Bona Nova, La.Barcelona: TipografiaOccitània, 1931 [Drama]Garet a l’enramada, El.1938[Adaptació del conte homònim]Drac de Parnàssia, ElAssumptaASSAIGS I ESTUDIS“Sentiment estètic en elmoment de la sensació, El”a Catalunya; núm. 33-34, 1904Nostra llengua en les obresliteràries, La. CongrésInternacional de la LlenguaCatalana (1:1906). Barcelona,1908Estètica de les imatgesabstractes. Jocs Florals deGirona, 1907“Paganisme i Cristianisme enla literatura” a El correoCatalán; 5, octubre 1916Elegància i modèstia.Barcelona: Bloud i Gay, 1919[Conferència]Amor guia, L’. Jocs Florals deMataró, 1921Dues èpoques. Jocs Florals deBarcelona, 1922Educació de la inventiva, L’.Barcelona: Institut d’EstudisCatalans, 1923Sardana i la Caritat, La.Barcelona: Impremta Omega,1928Art i moral. Barcelona:Biblioteca Balmes, 1928Montserrat i Mossèn JacintVerdaguer. 1931Molière i l’”Escola delsmarits”. Barcelona: Barcino,1933 [Assaig i traducció]Parlar de Blanes, El a ObresCompletes. 1938EPISTOLARIEpistolari de Joaquim Ruyra.Ed. a cura de Lluïsa Julià.Barcelona: Curial, 1996TRADUCCIONS D’OBRES DEL’AUTORJacobé. Narraciones de mar ymontaña. Trad. Josep Carner.Barcelona: Domènech 1909Rem de trenta-quatre, El = TheLong oar. Trad. Julie Flanagan.Westminster: Aris & Phillips,1994 [Text bilingüe]TRADUCCIONS FETES PERL’AUTORERCKMANN, Emile; LouisAlexandre CHATRIAN.Rondalles de poble. Barcelona:L’Avenç, 1907-. Rondalles de poble. Trad.reelaborada a BibliotecaLiterària, 1924SCRIBE, Eugene. L’art deconspirar. Barcelona: Catalana,1921-. Els inconsolables. Barcelona:Catalana, 1921 [adaptació aambients barcelonins]SCHMID, Ch. Vo n . Genoveva deB r a v a n t .Ed. Vi rolet, 1925MOLIÈRE [Jean-BaptistePOQUELIN ]. L’escola delsm a r i t s . 1933. Inclou: A s s a i gcrític sobre el teatre de MolièreRACINE, Jean. Fedra a ObresCompletes, 1949- . Tr a g è d i e s .B a rcelona: Edicions62, 1983 (Les millors obres de laliteratura universal; 29)SOBRE JOAQUIM RUYRAAMIGÓ, Leandre. JoaquimRuyra. Moià: La Tosca, 1950BASSÓ, Jacint i Josep PARÉ.“Jacobé i altres narracions”/Joaquim Ruyra. Barcelona:Empúries, 1986CAPDEVILA, Carles. “ J o a q u i mRuyra, autor dramàtic” aRevista de Catalunya; any V,núm. 45, març 1928. p. 252-255CAPDEVILA, Josep M. “ J o a q u i mR u y r a ”, a Estudis i lecture s.B a rcelona: Selecta, 1965CARDONA, Osvald. JoaquimRuyra. Resum biogràfic,Barcelona: Barcino, 1966-. Pròleg a ‘El rem de trentaquatre’.Barcelona: Edicions62, 1968 (Antologia catalana;49) p. 5-11CASTELLANOS, Jordi. “JoaquimRuyra” a La novel·lamodernista, Història de laliteratura catalana; vol. VIII.Barcelona, Ariel, 1986-. “Catolicisme i decadentisme.L’obra poètica de JoaquimRuyra” a Estudis de literaturacatalana en honor de JosepRomeu i Figueres; I. Barcelona:Abadia de Montserrat, 1986. p.223-240COL·LOQUI sobre “Marines iBoscatges”. 2003. En premsa.COMA I SOLEY, Vicenç.“Conversa amb JoaquimRuyra” a Esplai; Any IV, núm.125, 22 abril 1934DURAN, Miquel. “ C o n v e r s aamb Joaquim Ruyra” a La Ve ude Catalunya; 15 i 17 març 1928GARCÉS, Tomàs. “Conversaamb Joaquim Ruyra” a Cincconverses. Barcelona:Columna, 1985GAZIEL [ Agustí CALVET ].“Homenatge a Ruyra (1958)” aUn estudiant a París i altresestudis. Barcelona: Selecta,1968GUANSÉ, Domènec. “JoaquimRuyra” a ‘Abans d’ara’.Barcelona: Proa, 1966 (LaMirada) p. 23-31JULIÀ, Lluïsa. Ruyra inèdit.Girona: Ajuntament de Girona,1991-. L’envejós. Manuscrit inèditde Joaquim Ruyra. Blanes:Premis Recull de Blanes, 1991.[Premi Cercle Alba de Prima deLloret de Mar]-. Joaquim Ruyra, narrador.Barcelona: Abadia deMontserrat, 1992-. Epistolari de Joaquim Ruyra.Barcelona: Curial, 1995(Epistolaris de la Catalunyacontemporània; 3)MONTOLIU, Manuel de. “Lavida i l’obra de JoaquimRuyra” a Obres completes deJoaquim Ruyra. Barcelona:Selecta. 1982PI I SUNYER, Carles. La guerra(1936-1939). Barcelona: Pòrtic,1986PLA, Josep. “Joaquim Ruyra,una petita aventura literària( 1 8 5 8 - 1 9 3 9 ) ”a Obra completa;11: Homenots; primera sèrie.B a rcelona: Destino, 1980. 2a ed.RIBA, Carles. “Memòria deJoaquim Ruyra” a Obrescompletes; II. Barcelona:Edicions 62, 1967RUYRA, Joaquim. “JoaquimRuyra ens explica la seva vida”a Flama; Any IV, núm. 139, 26octubre 1934SERRAHIMA, Maurici.“Joaquim Ruyra” a D o t z em e s t re s, Barcelona: Destino, 1 9 7 2-. Memòries de la guerra i del’exili. Barcelona: Edicions 62,1978, 1981. 2 vols.TARIN IGLESIAS, José. “En torn oa la vida sentimental deJoaquín Ruyra” a D e s t i n o; 2 aèpoca, Any XXV, núm. 1.258,16 novembre 1961VALLÈS, Emili. “Recordspòstums” a Presència; Any VII,núm. 299, 3 abril 1971