1 Ordre Insectívors - Galanthus

Galanthus
Crta. de Juià, 46
17460 Celrà (Girona)
Tlf.: 972 49 25 63 / 93 454 25 67
E-mail: info@asgalanthus.org
www.asgalanthus.org

ÍNDEX
1 Ordre Insectívors _____________________________________________________________ 1
1.1 Els erinacèids ___________________________________________________________ 1
1.1.1 Erinaceus europaeus, Linnaeus 1758 _____________________________________ 1
1.1.2 Atelerix algirus, Lereboullet 1842 ________________________________________ 3
1.2 Els sorícids______________________________________________________________ 3
1.2.1 Soricinae: ___________________________________________________________ 4
1.2.2 Crocidurinae: ________________________________________________________ 4
1.3 Els tàlpids ______________________________________________________________ 7
1.3.1 Gènere Talpa, Gray 1821_______________________________________________ 7
1.3.2 Gènere Galemys, Kaup 1829 ____________________________________________ 9
2 Ordre Quiròpters ____________________________________________________________ 10
3 Ordre Carnívors _____________________________________________________________ 15
3.1 Els cànids______________________________________________________________ 17
3.1.1 Canis lupus, Linnaeus1758 ____________________________________________ 17
3.1.2 Vulpes vulpes, Linnaeus 1758 __________________________________________ 20
3.2 Els úrsids ______________________________________________________________ 22
3.2.1 Ursus arctos, Linneaus 1758 ___________________________________________ 22
3.3 Els mostèlids ___________________________________________________________ 25
3.3.1 Mustela nivalis, Linnaeus 1766 _________________________________________ 25
3.3.2 Mustela erminea, Linnaeus 1758________________________________________ 26
3.3.3 Mustela putorius, Linnaeus 1758________________________________________ 27
3.3.4 Mustela lutreola, Linnaeus 1761 ________________________________________ 28
3.3.5 Mustela vison, Schreber, 1777__________________________________________ 29
3.3.6 Martes martes, Linnaeus 1758__________________________________________ 30
3.3.7 Martes foina, Linnaeus 1777 ___________________________________________ 32
3.3.8 Lutra lutra, Linnaeus 1758 ____________________________________________ 33
3.3.9 Meles meles, Linnaeus 1758 ___________________________________________ 34
3.4 Els pinnípedes. _________________________________________________________ 35
3.4.1 Monachus monachus, Bonaparte 1850 ___________________________________ 35
3.5 Els vivèrrids ___________________________________________________________ 36
3.5.1 Genetta genetta, Linnaeus 1758 ________________________________________ 36
3.6 Els herpèstids __________________________________________________________ 38
3.6.1 Herpestes ichneumon, Linnaeus 1758. ___________________________________ 38
3.7 Els fèlids_______________________________________________________________ 39
3.7.1 Lynx pardinus, Temminck 1827 ________________________________________ 39
3.7.2 Felis silvestris, Schreber 1775 __________________________________________ 42
4 Ordre Cetacis _______________________________________________________________ 43

4.1 Subordre odontocets_____________________________________________________ 44
4.1.1 Tursiops truncatus, Montagu 1821 ______________________________________ 44
4.1.2 Stenella coeruleoalba, Meyen1833 ______________________________________ 45
4.1.3 Physeter macrocephalus, Linnaeus 1758 _________________________________ 46
4.2 Subordre Misticets ______________________________________________________ 47
4.2.1 Balaenoptera physalus, Linnaeus 1758 ___________________________________ 47
4.3 Cetacis presents al litoral català ___________________________________________ 47
5 Ordre Artiodàctils____________________________________________________________ 48
5.1 Els súids _______________________________________________________________ 50
5.1.1 Sus scrofa, Linnaeus 1758 _____________________________________________ 50
5.2 Els cèrvids _____________________________________________________________ 51
5.2.1 Cervus elaphus, Linnaeus 1758 _________________________________________ 51
5.2.2 Dama dama, Linnaeus 1758 ___________________________________________ 52
5.2.3 Capreolus capreolus, Linnaeus 1758 ____________________________________ 53
5.3 Els bòvids______________________________________________________________ 54
5.3.1 Capra pyrenaica, Schinz 1838 _________________________________________ 54
5.3.2 Rupicabra pyrenaica, Bonaparte 1845 ___________________________________ 55
5.3.3 Ovis musimon, Schreber 1782 __________________________________________ 56
5.3.4 Ammotragus lervia, Pallas 1777 ________________________________________ 57
6 Ordre Lagomorfs ____________________________________________________________ 58
6.1 Els Lepòrids ___________________________________________________________ 59
6.1.1 Oryctolagus cuniculus, Linnaeus 1758 ___________________________________ 59
6.1.2 Lepus europaeus, Pallas 1778 __________________________________________ 61
6.1.3 Lepus granatensis, Rosenhauer 1856 ____________________________________ 62
6.1.4 Lepus castroviejoi, Palacios 1976 _______________________________________ 62
7 Ordre Rosegadors____________________________________________________________ 63
7.1 Els esciúrids____________________________________________________________ 64
7.1.1 Sciurus vulgaris, Linnaeus 1758 ________________________________________ 64
7.1.2 Marmota marmota, Linnaeus 1758 ______________________________________ 65
7.2 Els glírids______________________________________________________________ 65
7.3 Els múrids _____________________________________________________________ 65
7.3.1 Subfamília murins ___________________________________________________ 66
7.3.2 Subfamília microtins _________________________________________________ 66

1 Ordre Insectívors
Aquest ordre de mamífers placentaris compta amb 365 espècies, agrupades en sis
famílies, distribuïdes per Euràsia, Àfrica, Madagascar, Nord Amèrica, centreamèrica,
i la part més septentrional de Sud Amèrica.
És el grup més primitiu dels placentaris actuals. Solen ser mamífers de mida mitja o
petita, amb caràcters poc especialitzats, ja que són evolutivament primitius. Tenen
normalment morros allargats i presenten cinc dits tant en les extremitats anteriors
corn en les posteriors, essent plantígrads o semiplantígrads. La seva alimentació és
carnívora depredant sobretot invertebrats. Trobem espècies d’hàbits terrestres,
subterranis i aquàtics.
A la Península Ibèrica només trobem representades tres de les sis famílies de
l’ordre: els Erinacèids (eriçons), els Sorícids (musaranyes) i els Tàlpids (talps).
1.1 Els erinacèids
Aquesta família es troba distribuïda a les zones temperades i tropicals d’Euràsia i
Àfrica, amb un total de 19 espècies diferents. A la Península Ibèrica només n’hi
trobem dues: l’eriçó europeu (Erinaceus europaeus) i l’eriçó africà (Atelerix algirus),
que són els insectívors europeus de major mida.
Ambdós eriçons tenen el cos recobert de pues amb funció defensiva, i presenten
una capa muscular circular al dors que els permet enrotllar-se deixant al descobert
únicament les pues. Estan lligats a àrees forestals o arbustives i són nocturns i
crepusculars. La seva dieta és omnívora.
1.1.1 Erinaceus europaeus, Linnaeus 1758
Cat. Eriçó comú, Eriçó europeu, Eriçó fosc
Cas. Erizo común, Erizo europeo
1.1.1.1 Descripció i anatomia
La morfologia externa general de les dues espècies d’eriçons no presenta
diferències: el cos està recobert de pues llargues i primes de fins a 3 cm, mentre
que el pelatge ventral i el de la cara és aspre, espès al pit i més clar a la panxa i a la
cua.
1

L’eriçó europeu és una mica més gran que l’Africà, mesura de 20-30 cm de longitud
i pesa de 500 - 1200 g. Els mascles solen ser més grans que les femelles.
Les orelles són més curtes que en l’eriçó africà i són més petites que la distància de
l’ull a la punta del morro. Les pues comencen just darrera les orelles, i en el cap el
límit entre pèl i pues està més o menys definit en forma de “V”. La coloració
generalment és més fosca que en l’eriçó africà.
Les femelles presenten l’obertura genital molt propera a l’anus i els mascles tenen el
penis en posició abdominal.
En les petjades es marquen els cinc dits i les ungles, tant en les potes corn en les
mans. Els excrements són cilíndrics de 2 a 5 cm de longitud i de 0’5 a 1 cm de
diàmetre; són compactes i amb moltes restes d’insectes i llavors.
En captivitat pot arribar a viure 10 anys.
Distribució
Es una espècie que es troba a l’occident europeu. A la península ibèrica es
distribueix per tot el territori, però manca a les illes Balears. Evita les zones àrides,
on és substituït per l’eriçó africà a l’orient peninsular.
Biologia i Ecologia
Són animals territorials, i els mascles són solitaris i agressius. El territori pot fer de
10 a 30 hectàrees, essent menor en les femelles. La mida del territori també depèn
del medi i de cada individu. Tenen activitat nocturna amb un màxim al crepuscle. A
Catalunya hiverna de l’octubre al març.
S’alimenta d’una gran quantitat d’invertebrats, però també, pot menjar petits
vertebrats i fruits caiguts de terra. Es reprodueix entre abril i agost, la gestació dura i
mes i mig, pareixen un o dos cops a l’any i tenen de 4 a 7 cries que s’independitzen
al mes i mig d’haver nascut.
Havia tingut un valor gastronòmic al Pals Basc i a Portugal. Tenen pocs
depredadors, però tenen un gran taxa de mortalitat degut als atropellaments.
2

1.1.2 Atelerix algirus, Lereboullet 1842
Cat. Eriçó africà
Cast. Erizo moruno
Descripció i anatomia
Més petit que l’eriçó europeu, fa de 20 a 25 cm de longitud. Les orelles són més
llargues que la distància de l’ull a la punta del morro, de manera que sobresurten per
sobre de les pues, aquestes no comencen just darrera les orelles deixant així un
espai evident. El límit de les pues en el front forma una “V” invertida o be és recte.
La coloració en general és més clara que en l’eriçó comú. Els altres trets més o
menys semblants a l’eriço comú.
Distribució
El podem trobar a les zones no desèrtiques del nord-est africà i a Europa a la costa
oriental espanyola i a les liles Balears. Es troba en el bosc mediterrani sec, per sota
dels 600 metres d’alçada.
Biologia i Ecologia
Son territorials igual que l’eriçó comú. Tenen una activitat nocturna amb un màxim al
crepuscle i no tots els individus hivernen.
L’alimentació és corn la de l’eriçó europeu però depreda sobre preses de zones
andes. Es reprodueix d’abril a octubre. També pateix atropellaments com l’eriçó
comú essent aquesta la causa de mort més important sobretot en els individus
joves. A les Balears eren apreciats gastronòmicament, i es caçaven amb gossos
ensinistrats.
1.2 Els sorícids
Descripció i anatomia
Les musaranyes estan representades al món per 272 espècies. Són mamífers
d’aspecte similar a un ratolí però tenen les potes curtes i el morro punxegut ple de
vibrisses sensorials. Són insectívors poc especialitzats, d’origen evolutiu primitiu: ja
existien formes semblants a les actuals poc després de l’extinció dels dinosaures i
des de llavors han evolucionat molt poc i han disminuït la seva mida. Com a
3

caràcters primitius podem destacar el crani reduït amb absència d’arcs zigomàtics,
doble superfície d’articulació mandibular, hemisferis cerebrals poc desenvolupats
(excepte els lòbuls olfactius), locomoció plantígrada, etc.
Tenen una dentició especialitzada, tot i presentar caràcters primitius, amb incisius
llargs i prominents. Les dents de llet es reabsorbeixen quan el cadell és encara dins
de l’úter de la mare. Els ulls són petits i segurament no els permeten percebre
imatges nítides. Les orelles estan ben desenvolupades, sovint tapades pel pelatge
que és curt i dens. L’oïda també esta ben desenvolupada, i utilitzen una amplia
gamma de sons quan es defensen, quan es relacionen amb altres individus, quan
cacen, etc. Hi ha espècies que emeten ultrasons per a la ecolocalització, tal i com
fan els ratpenats. L’olfacte és el sentit més desenvolupat de les musaranyes i
l’utilitzen per la detecció de l’aliment, però també es important per la comunicació
intraspecífica i l’orientació en el territori, és per això que presenten glàndules
odoríferes, que secreten grasses oloroses, situades als laterals, a la base de la cua,
a la nuca i a les potes. Algunes espècies, com ara Crocidura russula, desprenen un
olor tant desagradable que sovint es lliuren de ser depredades per carnívors. El
tacte també és molt important en la manipulació de les preses, el contacte amb
altres individus i amb el medi.
S’ha observat que les musaranyes presenten Polimorfisme Robertsià: tenen una alta
variabilitat cromosòmica dins d’una mateixa espècie; algunes espècies, per
exemple, poden tenir entre 20 i 27 cromosomes. La funció d’aquesta variabilitat es
desconeguda. La seva longevitat sol ser d’un any i pocs mesos.
Els Sorícids es divideixen en dues subfamílies: la subfamília Soricinae (musaranyes
de dents vermelles), i la subfamília Crocidurinae (musaranyes de dents blanques). A
la Península Ibèrica existeixen 9 espècies, 6 musaranyes de dents vermelles i 3 de
dents blanques.
1.2.1 Soricinae:
Musaranya menuda (Sorex minutus), Musaranya cua-quadrada (Sorex araneus),
Musaranya de Millet (Sorex coronatus), Musaranya ibèrica (Sorex granarius),
Musaranya d’aigua pirinenca (Neomys fodiens), Musaranya d’aigua
mediterrània (Neomys anomalus)
1.2.2 Crocidurinae:
Musaranya comuna (Crocidura russula), Musaranya de jardí (Crocidura
suaveolens), Musaranya nana (Suncus etruscus)
4

Distribució
Les trobem a Àfrica, Àsia, Europa, Amèrica Central i del Nord. La subfamília
Soricinae està present a la regió Holàrtica i al nord de Centreamèrica. La subfamília
Crocidurinae es distribueix pel Paleàrtic, per Àsia i Àfrica tropical. Aquesta
distribució és deguda en gran part a l’origen evolutiu de les dues subfamílies. Així
ens trobem amb que les musaranyes de dents vermelles estan adaptades
fisiològicament als climes freds, ja que la subfamília s’origina en la zona boreal i
sub-boreal, i les musaranyes de dents blanques estan adaptades a les zones
temperades degut a la seva procedència paleotropical.
Biologia i ecologia
Les modestes dimensions de les musaranyes impliquen una relació de
superfície - volum molt alta i degut a això pateixen una pèrdua de calor elevada. Per
compensar aquesta pèrdua de calor han desenvolupat un metabolisme accelerat
que les obliga a tenir una activitat frenètica i a alimentar-se constantment. La taxa
metabòlica d’una musaranya pot arribar als 7000 cm 3 d’oxigen / kgh, comparada
amb els 200 cm 3 d’oxigen / kgh dels humans, o els 3500 cm 3 d’oxigen / kg h d’un
ratolí de mida similar. El seu cor pot bategar de 100 vegades per minut quan esta en
repòs a 1320 vegades per minut en estat d’excitació. La taxa metabòlica depèn del
clima de la zona ocupada i del mida corporal de l’espècie, aquesta és major en les
espècies de la subfamília Soricinae, ja que s’originaren en zones de climes freds. A
Soricinae el metabolisme mig és molt elevat i presenten una temperatura corporal
d’uns 38 °C, amb una capacitat de regulació de ± 2 °C, i en Crocidurinae el
metabolisme mig és menor i tenen una temperatura corporal d’uns 34 °C, però amb
menys capacitat de regulació d’aquesta, amb un interval de ± 5 °C. Espècies petites
com la musaranya menuda poden menjar 1 vegada i mitja el seu pes en aliment al
dia. En climes freds, tot i que els resisteixen bé, un dejú de 2 o 3 hores pot suposar
la mort de l’animal.
A l’hivern per tal de combatre la manca d’aliment es dona el que s’anomena -
l’efecte Dehnel - una estratègia fisiològica que consisteix en una disminució dels
òrgans interns i una reducció de la columna vertebral i del volum cranial deguts a la
reabsorció de peces òssies. Així, es redueixen al màxim els requeriments absoluts
d’aliment al tenir que mantenir menys massa corporal. A la primavera tot retorna a la
normalitat.
5

Són animals solitaris, territorials i agressius, sobretot les musaranyes de dents
vermelles, i eviten, fora de l’època de reproducció, el contacte entre els congèneres.
Els territoris no es solen solapar i les baralles per establir els límits del territori són
constants.
Les musaranyes de dents blanques són més sociables i toleren un cert solapament
dels territoris, que normalment ocupen entre 75 i 395 m 2 , mentre que en Soricinae
els territoris són majors ocupant normalment entre 370 i 1900 m 2 . La mida del
territori es veu influïda per la fisiologia de l’espècie, la disponibilitat d’aliment, l’edat
de l’individuo, l’època de l’any, etc.
Estan actives durant l’estiu i l’hivern, durant el dia i la nit, combinant períodes
d’activitat amb períodes de descans de 30 minuts a 2 hores. Els períodes de
descans els passen dins del niu fent petites becaines de pocs minuts, netejant-se i
netejant el niu.
S’alimenten d’invertebrats, amb un alt percentatge d’insectes, però de vegades
poden menjar petits vertebrats. La saliva d’algunes espècies conté enzims digestius
d’efectes tòxics per a les preses, i és per això que ocasions es diu que les
musaranyes són verinoses (p.e. Neomys fodiens). S’ha observat que determinades
espècies poden fer magatzems d’aliment en èpoques d’abundància. La musaranya
cua-quadrada (Sorex araneus) practica una mena de coprofàgia, anomenada
refecció, que consisteix en la ingestió d’un fluid blanquinós que és processat al recte
de l’animal per la flora bacteriana. Es creu que d’aquesta manera obté una alta
rendibilitat de l’aliment i alhora es nodreix de productes sintetitzats pels bacteris.
Es reprodueixen del febrer al maig, però aquest interval es redueix depenent de
l’altitud i la latitud que fan que l’època favorable, sigui més llarga o més curta. L’estre
es dona cada 3 o 4 setmanes durant l’època de reproducció, la receptivitat de la
femella dura poques hores. són animals molt promiscus, l’acoblament dura 30
segons i l’ovulació es espontània, i un cop acabat el colt la femella rebutja
agressivament al mascle. La femella construeix el niu i té cura dels cadells tota sola.
Les musaranyes de dents vermelles, comparades amb les de dents blanques, crien
menys cops l’any, tenen temps de gestació més curts i un nombre més elevat de
cries (entre 5-15) de petita mida. En la subfamília Crocidurinae els parts són menys
nombrosos (entre 3-7 cries) i les cries més desenvolupades que en Soricinae. Pot
existir en ambdós casos competència intrauterina dels cadells, naixent amb diferents
mides. En cas de perill les mares poden traslladar les cries a un altre niu, i ho fan
formant curioses caravanes on van una darrera l’altre aferrant-se amb la boca a la
6

cua de l’anterior, amb la mare al capdavant. D’aquesta manera la mare pot
transportar totes les cries de cop sense extraviar-les. El deslletament es dóna a les
tres setmanes i la femella hi col·labora regurgitant aliment per les cries. La dispersió,
al igual que en tots els insectívors, és el punt crític de les musaranyes i és l’època
on la taxa de mortalitat és més elevada.
Els seus depredadors més eficaços són les òlibes; els carnívors les inclouen en la
seva dieta en un petit percentatge, potser degut al seu gust desagradable.
1.3 Els tàlpids
Trobem unes 20 espècies de tàlpids a tot el món. És una família molt pròxima a les
musaranyes; però amb una dentició menys especialitzada. Generalment es tracta
d’espècies adaptades a la vida subterrània, però també hi ha espècies aquàtiques.
A la Península Ibèrica hi ha dos gèneres diferents i tres espècies:
Gènere Talpa: Talp europeu (Talpa europaea) i Talp cec o ibèric (Talpa
occidentalis).
Gènere Galemys: Almesquera (Galemys pyrenaicus).
1.3.1 Gènere Talpa, Gray 1821
Descripció i anatomia
Inclou les dues espècies més hipogees, de la fauna ibèrica. La vida subterrània
comporta una estructura anatòmica especialitzada: el cos és compacte, cilíndric, el
pelatge és curt i molt atapeït, el cap està molt enganxat al cos, sense coll aparent, el
musell és allargat i mòbil, amb moltes vibrisses sensorials, els ulls son molt poc
desenvolupats, no funcionals, i no té pavellons auditius. Les potes i la cua son
curtes, les potes anteriors estan adaptades per a excavar i tenen l’articulació
escapular molt avançada sota del coll, les mans són grosses, amb unes ungles
fortes i potents, l’estèrnum és allargat i s’hi insereix molta musculatura pectoral i
l’húmer és curt i ample orientat per tal de realitzar un moviment excavador
eficientment.
Existeix un dimorfisme sexual en quant al mida, essent els mascles són més grans
que les femelles.
7

Espècie
TaIp europeu
(Talpa europaea)
8
TaIp cec
(Talpa occidentalis)
Longitud CC 11-16 cm 9-13 cm
Pes 45-125g 30-70g
Ulls coberts per la pell Alguns individus sempre
Longitud del crani 35 mm o més 32,5 mm o menys
Cúspides dels molars simples dobles
Distribució NE Peninsular La resta de la Península
Biologia i ecologia
Al ser totalment subterranis, el desenvolupament del sòl és una condició essencial
per a la seva presència i abundància. Requereixen sòls profunds, humits i poc
compactats, per tal de poder construir els sistemes de galeries on viuen. Rebutgen
sòls que s’inundin i sòls àcids, ja que són escassos en cucs de terra, i sòls
arenosos, per d’impossibilitat de construir-hi túnels. Els trobem en boscos
caducifolis, en pastures, prats i conreus. són rars en boscos de coníferes, en
garrigues i en màquies mediterrànies, així corn en l’estatge subalpí i alpí.
Son solitaris i el seu territori, de 200 a 2000 m 2 , són les complexes xarxes de
galeries que excaven i que només abandonen si s’inunden, si hi ha sequera, o be
durant la dispersió juvenil. Solen estar a mig metre de profunditat malgrat poden
arribar fins a un metre. La construcció d’aquestes galeries es duu a terme
exclusivament amb les extremitats anteriors, mentre que les posteriors les utilitzen
per aferrar-se al túnel mentre treballen. Cada individu viu en un sistema de túnels i
cada sistema té un sol niu, que es troba al mig de la xarxa. El niu és un tall de túnel
eixamplat i entapissat de matèria vegetal amb diversos accessos des de la seva
perifèria.
Igual que les musaranyes tenen una taxa metabòlica elevada que fa que siguin
actius durant el dia i durant la nit, i que siguin molt voraços. Alternen períodes
d’activitat i de descans en el niu, de 3 a 4 hores cadascun. L’activitat no està
relacionada amb les hores del dia, però si que ho està amb l’activitat de individus
veïns, quan un descansa l’altre està actiu, evitant així les possibilitats de trobar-se i
enfrontar-se.
S’alimenten d’invertebrats que capturen dins dels seus túnels, que actuen corn a
trampes, o que cacen excavant galeries, o menys sovint a l’exterior. Les preses son
detectades amb l’olfacte i amb les vibrisses i la seva presa predilecte són els cucs

de terra, que poden constituir a la tardor i a l’hivern el 80% de la seva dieta. Poden
fer magatzems d’aliment on guarden cucs seccionats.
Normalment es reprodueixen un cop l’any. La seva promiscuïtat és important per
mantenir la variabilitat genètica, vital en aquestes espècies amb poca capacitat de
dispersió, i s’afavoreix amb la disminució de l’agressivitat territorial dels mascles en
l’època reproductora. Tenen de 2 a 5 cadells criats només per les femelles, que
s’independitzen a les 5 o 6 setmanes de vida. Assoleixen la maduresa sexual al cap
d’un any els mascles, i de dos les femelles.
1.3.2 Gènere Galemys, Kaup 1829
Descripció i anatomia
Amb una sola espècie de vida aquàtica, endèmica del nord de la Península Ibèrica i
el sud de França, l’almesquera (Galemys pyrenaicus). Té el cos rabassut i una mica
aplanat, el pelatge és curt, atapeït, llustrós i suau, de color marró fosc i reté l’aire
quan es submergeix. Igual que el talp no té pavellons auditius i els ulls són petits i
coberts pel pelatge. La longitud del CC va de 10 a 13,5 cm, la cua està comprimida
lateralment i mesura de 13 a 16 cm. El musell és cònic, aplanat dorsoventralment,
d’uns 2 cm de longitud, rodejat de vibrisses sensorials i pèls protectors, els orificis
nasals estan situats dorsalment a la punta del morro. Tenen membrana interdigital i
pèls forts i rígids dirigits cap a l’exterior tant a les mans corn als peus. Les potes
posteriors estan molt desenvolupades, adaptades a la natació.
Distribució
Es troba ai sud de Franca, i al nord de la Península Ibèrica. La trobem als Pirineus,
a la Serralada Cantàbrica, i at Sistema Central.
Biologia i ecologia
Viu en rierols de muntanya i el seu hàbitat esta condicionat per la presència d’aigües
netes, oxigenades i ràpides. Fa el cau en cavitats naturals, o en caus de rata
d’aigua. Formen parelles estables i el seu territori pot ser de 200 a 400 metres al
llarg del niu.
El seu ritme metabòlic és elevat, gasta molta energia cabussant-se i aferrant-se al
fons per buscar l’aliment. Ingereix al dia del 30 at 50 % del seu pes en invertebrats
9

que detecta mitjançant el tacte, amb les vibrisses sensorials i amb un òrgan situat a
la punta del musell anomenat òrgan d’Eimer, amb el que detecta les vibracions de
l’aigua produïdes per les preses. Aquestes també son detectades mitjançant el gust,
analitzant els estímuls químics de l’aigua. Es reprodueix dos cops l’any. El primer zel
es dona entre desembre i gener, la gestació dura de 4 a 5 setmanes i tenen de i a 5
cries, que neixen amb pèl, que s’independitzen al cap d’un mes i mig. Assoleixen la
maduresa sexual aproximadament a l’any de vida.
2 Ordre Quiròpters
L’ordre dels quiròpters és, després dels rosegadors, el més nombrós i diversificat de
la classe mamífers. Es reparteixen pràcticament per tot el planeta, exceptuant els
pols, i assoleixen la seva màxima diversitat a les regions tropicals. Gràcies a la seva
peculiar capacitat de volar han pogut colonitzar moltes illes remotes on sovint no hi
existeix cap altre tipus de mamífer.
Existeixen dos subordres clarament diferenciats, els megaquiròpters i els
microquiròpters, l’origen evolutiu dels quals aparentment no parteix d’un ancestre
comú, de manera que la capacitat pel vol l’haurien desenvolupat per separat dos
grups de mamífers primitius, originant-se els dos actuals subordres. Així doncs, la
proximitat taxonòmica entre micro i megaquiròpters sembla estar injustificada, ja que
les similituds entre ambdós es deurien simplement a convergència evolutiva.
Els megaquiròpters són ratpenats tropicals, de mida generalment gran (fins a 150
cm d’envergadura), frugívors, amb ulls ben desenvolupats i bona visió, sense
sistema d’ecolocalització i sense uropatagi (membrana que discorre entre les potes i
la cua).
Els microquiròpters, en canvi, són de mida normalment força reduïda, posseeixen un
sofisticat sistema de radar que els permet dominar l’entorn i detectar les preses,
tenen ulls sovint no funcionals, dietes molt variades (tot i que a les nostres latituds
son tots insectívors), i estan dotats de membrana entre les potes i la cua (uropatagi).
La diversitat de quiròpters és relativament baixa a les nostres latituds, i s’empobreix
a latituds més septentrionals. De les 17 famílies en què es divideix el subordre
només 3 estan presents a la Península Ibérica: Els rinolòfids, o ratpenats de
ferradura amb 4 representants, els vespertiliònids, o ratpenats típics, amb unes 19-
20 espècies, i els molòsids, o ratpenats cua-llargs, amb una sola espècie.
10

El fet de conquerir el medi aeri ha comportat una gran uniformitat morfològica dins el
grup: extremitats anteriors convertides en ales, amb el polze funcional i la resta de
metacarps i falanges extraordinàriament allargats i units per membrana; torsió de la
inserció femoral a la pelvis, de manera que els peus es projecten cap al davant de
l’animal; orelles ben desenvolupades, amb un replec cutani característic anomenat
tragus, que compleix la funció de col·lector dels ultrasons que retornen a l’animal;
cua i potes unides per una membrana coneguda corn uropatagi, que els permet
capturar insectes al vol i retenir-los. Aquestes serien les similituds a nivell morfològic
i que per tant són compartides per tot el subordre, ara bé, existeixen altres
característiques biològiques i metabòliques que són comunes a totes les espècies
de zones temperades i que venen condicionades pel rigor climàtic: activitat
nocturna, dieta insectívora, necessitat d’hivernar, metabolisme comparativament
baix i alta longevitat.
El factor que més limita l’expansió d’aquest grup animal és la presència de la
membrana alar i caudal, que a diferència de les aus no està feta a partir
d’estructures inertes (plomes), sinó de teixits vius i fortament irrigats. La naturalesa
d’aquests teixits fa que siguin un important focus de pèrdua de calor i d’humitat, i no
pot ser d’altra manera, ja que si per exemple, a fi de conservar millor el calor, les
ales es recobrissin de pèl, deixarien de ser aerodinàmiques i no serien funcionals
per al vol. En aquest sentit, sembla lògic que no es puguin mantenir actius a l’hivern,
quan les temperatures són massa baixes, i tampoc durant el dia, ja que la irradiació
solar directa els deshidrataria. D’aquí que, a les nostres latituds, siguin animals
nocturns i hivernants, i que es vegin obligats a reposar en refugis resguardats de les
inclemències del temps i de la irradiació solar directa.
Possiblement una de les particularitats que més crida l’atenció d’aquest grup és que
són capaços d’emetre ultrasons i de captar-los, actuant com a radars, fet que els hi
permet orientar-se a la perfecció en la foscor més absoluta. Aquesta capacitat dels
quiròpters no es va descobrir fins a finals del segle XVIII, en adonar-se que els
ratpenats cecs també podien moure’s en la foscor sense topar amb cap obstacle,
posteriorment s’ha anat estudiant aquesta curiosa facultat dels quiròpters fins al punt
que, actualment, existeixen enginys que permeten gravar-los i reproduir-ne els crits,
i amb un xic de traça arribar-los a identificar.
Una altra conseqüència de la seva capacitat voladora és el seu cicle reproductor, i
de retruc, vital. Les mares només poden tenir un petit a cada part, ja que l’han de
traginar a sobre durant les primeres fases de desenvolupament, quan és més
vulnerable (si tinguessin molts petit cada vegada no tindrien prou força per dur-los al
damunt). A més, com que són animals hivernants, el seu cicle vital té una
11

temporització molt ajustada, de manera que només poden parir un cop l’any: les
mares han de tenir temps de recuperar-se després l’esforç de cria, i de tornar a
acumular prou greixos per poder superar el període d’hivernació.
Això fa que la longevitat d’aquest animals sigui extraordinàriament llarga si la
comparem amb la d’un ratolí o una musaranya, d’aproximadament les mateixes
dimensions: les espècies més menudes de ratpenats poden arribar als 15-20 anys, i
les més grans poden superar els 30. Aquesta és l’única manera de compensar la
seva baixa productivitat.
Generalment són animals força sedentaris, tot i que la majoria d’espècies realitza
curts moviments durant l’any, ja que normalment no utilitzen els mateixos refugis per
reproduir-se que per hivernar. Les colònies d’hivernada solen ser més nombroses
que les de cria, ja que a l’estiu els individus es dispersen més, i sovint a les colònies
de cria no s’hi troben mascles, sinó només femelles amb les seves cries.
Els tipus de refugis poden ser molt variats: des de coves àmplies o habitacles
humans, on poden despenjar-se del sostre, a petites fissures d’arbres o roques, on
reposen ajaguts. Algunes espècies fins i tot arriben a buscar el refugi hivernal a sota
terra, en caus vells d’altres mamífers.
Pel que fa la distribució real d’aquest animals, cal comentar que és pràcticament
desconeguda, donats sobretot els seus hàbits nocturns, i el seu costum de
descansar en llocs força inaccessibles. Així doncs, són molt poques les cites que es
disposen d’aquests animals, pel que la distribució i habitats que es descriuen a la
taula per a cada espècie no són més que suposicions, fetes a partir del coneixement
més detallat de la biologia i requeriments d’altres poblacions no ibèriques.
La seva correcta identificació d’aquests animals dista de ser fàcil, tenint-se que
recórrer a les claus per a poder determinar l’espècie. En molts casos (Myotis myotis
- M. blithy; Plecotus auritus - P. austriacus; Pipistrellus pipistrellus - P. pygmaeus,
per citar-ne alguns), ni tan sols l’ús de la clau ens pot permetre d’identificar-Ios amb
certesa.
Afortunadament la diferenciació entre famílies és molt senzilla, i generalment
tampoc es complicat arribar determinar el gènere.
la família dels rinolòfids, es distingeix fàcilment per la excrescència nasal que tenen,
en forma de ferradura, que serveix de base per a la diferenciació de les espècies del
grup. Aquests són animals incapaços d’alçar el vol des de terra, pel que sempre els
12

trobarem penjats, mai dins de fissures. Generalment s’envolten tot el cos amb la
membrana alar quan estan descansant, cosa que no fan els ratpenats de la resta de
famílies.
Els vespertiliònids són una extensa família, amb unes 19-20 espècies a la Península
Ibèrica, i són fàcilment identificables no tenir el replec cutani en forma de ferradura
que tenen els rinolòfids, i per tenir tota la cua dins l’uropatagi, de manera que no
sobrepassa la membrana. Generalment tenen aspecte de ratolí, tot i que les
morfologies són molt diverses. Poden alçar el vol des de terra, pel que sovint
descansen en fissures.
Els molòsids tenen un sol representant a les nostres terres, que es caracteritza per
tenir una cua molt llarga, que sobrepassa de molt l’uropatagi. Es tracta d’un animal
fissurícola i de vol molt alt, més que la majoria de components de l’ordre.
Llistat dels quirópters ibèrics
FAMÍLLA LLATÍ CATALÀ CASTELLA DISTRIBUCIÓ, HABITAT.
Rinolòfids
Sempre en espais
amplis (coves, cases,
mines...). Descansen
penjats, sovint sense
formar pinyes (a
l’hivern solen
descansar més junts).
No migren.
Vespertiliònids
Costums i tipus de
refugis molt variables,
inclòs dins una mateixa
espècie. Sovint formen
colònies mixtes.
Biologia i ecologia
també molt variables.
Rhinolophus
ferrumequinum
Rhinolophus
hipposideros
De ferradura gran
Rhinolophus euryale De ferradura
mediterrani
Grande de
herradura
De ferradura petit Pequeño de
herradura
Mediterráneo
de herradura
Rhinolophus mehely De ferradura mitjà Mediano de
herradura
Miniopterus
schreibersii
De cova
De cueva
13
A tota la península. Generalista 0-2000 m.
A tota la península. Generalista 0-2000 m,
preferentment en zones arbrades
A tota la península. Generalista 0-1000 m, termòfil,
sempre en zones de tendència mediterrània.
No es troba a l’extrem nord peninsular (manca a tota
la Cornisa Cantàbrica i als Pirineus). Zones obertes
entre 0-500 metres (excepcionalment fins a 1000). la
seva àrea de major densitat Coincideix forca amb els
oliverars peninsulars, també en zones estepàries.
A tota la península. Generalista, de 0-1400 metres
amb preferència per les regions karstiques, on troba
coves abundants. Forma grans colònies i realitza
migracions. Sempre en grups relativament nombrosos.
Descansen penjats.
Myotis myotis De musell llarg Ratonero grande A tota la península. Generalista, de 0-2000 metres.
Sempre es refugia penjat en espais grans. Realitza
Myotis blythi De musell agut Ratonero
pequeño
migracions inferiors a 400 km.
No es troba a l’extrem nord peninsular (manca a tota
la Cornisa Cantàbrica i als Pirineus), quedant la seva
distribució limitada a les àrees amb clima de tendència
mediterrània. Sempre es refulgia penjat en espais
grans.

Myotis daubentoni D’aigua Ribereño A tota la península. Sempre prop de cursos o masses
d’aigua, de 0 a 1600 metres. Descansa en arbres i en
fissures de roques i parets. No migra.
Myotis capaccinii De peus grans Patudo Només al litoral mediterrani, en una franja d’uns 40 km
d’amplada. Associat a cursos i masses d’aigua.
Descansa penjat en espais grans, tot i que durant
l’hivern sot ser fissurícola. No migra.
Myotis mystacinus De bigotis Bigotudo A la meitat nord de la Península Ibèrica. Es troba
sempre lligat a masses forestals, per sobre dels 1000
metres. Descansa tant en fissures d’arbres corn en
Myotis alcathoe De bigotis petit Pequeño de
bigotes
14
coves. No migra.
A la meitat nord de la Península Ibèrica. Lligat a
masses forestals a menys altitud que l’anterior.
Forestal estricte. No migra.
Myotis bechsteinii De Bechstein De Bechstein A les masses boscoses de tota la Península Ibèrica.
Es troba de 0-1600 metres. Descansa sobretot penjat,
ja sigui en forats d’arbres o en coves. No migra.
Myotis nattereri De Natterer De Natterer A tota la peninsula. Generalista, trobant-se de 0-1300
metres. Descansa sobretot en fissures de parets i
coves. No migra. Actualment separat en 3 espècies a
Europa, 2 de les quals es troben a la península.
Myotis emarginatus D’orelles dentades De Geoffroy A tota la península. Sempre en zones abruptes, amb
vegetació abundant i cursos fluvials. Descansa tant
penjat corn en fissures, ja sigui en arbres a en coves.
Pipistrellus
Pipistrel·la comuna Común
No realitza migracions.
A tota la península. Espècie generalista que es troba
pipistrellus
de 0-1800 metres. Es la segona espècie més
abundant, sovint conviu
amb l’home (es troba a tots els pobles i ciutats).
Descansa
en fissures de roques parets. No realitza migracions.
Pipistrellus
Pipistrel·la nana Enano A tota la península. Espècie generalista que es troba
pygmaeus
de 0-1800 metres. Es la segona espècie més
abundant, sovint conviu
amb l’home (es troba a tots els pobles i ciutats).
Descansa
en fissures de roques parets. No realitza migracions.
Pipistrellus kuhlii De vores clares De borde claro No es troba a l’extrem nord peninsular (manca a tota
la Cornisa Cantàbrica i als Pirineus). Es troba de 0-
1350 metres, en boscos mediterranis laxos i zones
obertes. Descansa tant en espais oberts corn en
fissures, ja siguin de roques a d’arbres. No realitza
migracions.
Pipistrellus nathusii Pipistrel·la falsa De Nathusius Es desconeix la distribució d’aquesta espècie a la
Península Ibérica, que fins fa poc es considerava
extingida. Se’n coneix una única població al Delta de
l’Ebre. Descansa en qualsevol tipus de fissura. A
Europa realitza migracions de fins a 1000 km, pel que
es suposa que alguns individus podrien hivernar al
nord de la península.
Hypsugo savii Pipistrel·la
Montañero A tota la península. Es troba sobretot a l’estatge
muntanyenca
montà de
a regió mediterrània. Descansa en fissures de l‘interior
de
coves. Realitza migracions, per bé que curtes.
Plecotus austriacus Orellut meridional Orejudo
A tota la península. Espècies generalista que es troba
meridional de
0-1200
caràcter
metres, preferentment en ambients de
Plecotus auritus Orellut septentrional Orejudo
mediterrani. Descansa be en espais oberts be en
fissures.
No realitza migracions.
A la meitat nord de la Península Ibèrica. En boscos
septentrional caducifolis des del nivell del mar fins a 1600 metres,
amb l’òptim a uns 1000 metres. Descansa sobretot en
coves, penjat 0 en fissures. No realitza migracions.
Plecotus
Orellut alpí Orejudo alpino Relegat a cotes altes dels Pirineus axials, on caça en
macrobullaris
prats i es refugia en coves i bordes. Estatus i
distribució molt desconeguts.
Barbastella
De bosc De bosque A les masses boscoses de tota la Península lbèrica. A
barbastellus
l’estiu es troba a les regions mediterrànies
supramediterrànies, mentre que a l’hivern realitza una
migració altitudinal, cercant refugi als estatges montà

Molòsids
Eptesicus serotinus Dels graners De los graneros
subalpí. Descansa en fissures, a l’estiu d’arbres, i a
l’hivern de coves. Realitza migració altitudinal.
A tota la península. Es troba a baixa altitud, en zones
obertes, preferentment d’horta a d’aiguamolls. Es
sobretot fissurícola, descansant tant en roques corn
en arbres. No realitza migracions.
Nyctalus noctula Nòctul gros Nóctulo común A les masses boscoses de tota a Península Ibèrica.
Es troba tan! en boscos mediterranis corn
Nyctalus leisleri Nòctul petit
Nóctulo pequeño
eurosiberians. Descansa en fissures d’arbres. Realitza
migracions de fins a 900 km.
A les masses boscoses de tota la Península Ibèrica.
Es troba tant en boscos mediterranis corn
eurosiberians. Descansa en fissures d’arbres. Realitza
migracions de fins a 800 km.
Tadarida teniotis
3 Ordre Carnívors
De cua llarga
Rabudo
15
A tota la península. Espècie generalista, es troba de 0-
2300 metres. Descansa sempre en fissures de parets,
a forca alçada. Generalment sedentari, pot fer curtes
migracions ocasionalment.
No hi ha dubte de què són els mamífers carnívors, en especial els grans mamífers
carnívors, els animals que amb més intensitat han patit i pateixen la persecució de
l’ésser humà. La pressió humana s’ha manifestat de diverses maneres: cacera
sistemàtica, enverinaments o destrucció dels seus habitats. Els àmbits indòmits de
la natura han estat tan domesticats, tan trepitjats per l’home occidental que, de fet,
ja no existeixen fronteres naturals per a aquest en el seu món; les últimes foren
ultrapassades amb la conquesta i colonització dels inhòspits aiguamolls, en temps
relativament recents. Anteriorment foren eliminades les que posaven límits al territori
del llop i de l’ós. Com a contrapartida, l’engrandiment de l’hàbitat de l’ésser humà ha
contribuït a afavorir l’expansió de determinades espècies, anomenades oportunistes,
en detriment d’altres, molt més sensibles i incapacitades d’aprofitar-se dels residus
de l’activitat humana. Com a resultat tenim un augment de la població d’estornells i
gavians, per citar algun exemple, mentre que linx, ós, turons i visons experimenten
una preocupant davallada.
Generalment, les agressions directes dels humans a la fauna no són tan
determinants com les indirectes, tot i ésser cert que algunes espècies han
desaparegut d’Europa a causa, entre d’altres, d’una excessiva persecució, com ara
l’ós de les cavernes, Ursus spelaeus, extingit en època prehistòrica; és la pèrdua
d’hàbitat, la reducció de l’espai vital, l’amenaça més important que plana sobre la
fauna i, en especial, sobre els mamífers carnívors. No obstant, no hem d’oblidar que
la finalitat de la caça dels carnívors ha tingut un component important d’extermini. Ja
sigui pel perill intrínsec que podia tenir l’abundància de llops i Ossos en determinat

llocs, ja sigui per la pressió predadora que podia exercir qualsevol carnívor sobre el
ramat i el corral, el cert és que els mamífers carnívors han sovintejat amb massa
freqüència el paper protagonista de les cròniques d’extinció més dramàtiques de la
història de la vida. A Espanya, per exemple, des de mitjans dels anys 50 fins a
principi dels 70 va funcionar la Junta de Extinción de Animales Dañinos,
encarregada de pagar per cada un dels llops, genetes, guilles o fagines caçats amb
arma de foc, verí o trampa.
Com indicava més amunt, la natura ja no imposa fronteres a l’ésser humà. No
obstant, això no ha estat sempre així: durant l’alta Edat Mitjana, ha presència de
grans mamífers carnívors als boscos ibèrics - entre els que podien figurar lleons,
escapats de les col·leccions de la noblesa, segons en fa referència el llibre Costums
de Tortosa, s.XIII - era motiu de prevenció per part dels viatgers i caminants, els
quals feien els seus itineraris a plena llum del dia, evitant segons quins indrets.
Definició. Breu història evolutiva. Taxonomia.
La Classe Mamífers apareix durant el Triàsic, aproximadament fa uns 230 milions
d’anys, com a resultat de l’evolució a partir dels rèptils teràpsids. Una sèrie de trets
morfològics la defineixen: mandíbula inferior movible transversalment; sang els
eritròcits de la qual no estan nucleats; presència de pèl com a mínim en algun dels
estadis de desenvolupament de l’individu; alimentació de la cria amb la secreció
mamària; cervell gran; set vèrtebres cervicals; estructuració de la caixa toràcica
apropiada per a optimitzar la respiració, etc. A finals del Cretàcic, fa uns 65 milions
d’anys, la desaparició dels grans sauris permet als mamífers aprofitar els nínxols
ecològics vacants per a irradiar-se evolutivament fins a atansar la xifra de 4.000
espècies amb què compta la Classe Mamífers actualment. Aquesta classe es
subdivideix en tres superordres: els monotremes -p.e. ornitorrincs-, els marsupials i
els euteris. A aquest últim pertany l’Ordre Carnivora. Els carnívors són, doncs,
mamífers euteris, caracteritzats per la presència del quart premolar superior i el
primer molar inferior transformats en peces carnisseres amb funció tallant. Aquesta
funció s’ha perdut en algunes famílies d’aquest Ordre. També els és propi la fusió
dels ossos central, escafoide i lunar al carp. Els carnívors són monofilètics, és a dir,
presenten una sola branca evolutiva, separada de la dels mamífers insectívors fa
uns 60 milions d’anys, al Paleocè. Durant l’Eocè es produeix una nova diversificació
que dóna lloc a les dues superfamílies actuals: els Canoidea, i els Feloidea. A finals
del Eocè, fa uns 38 milions d’anys, se separa dels Canoidea la família dels
mostèlids i més tard, en el Miocè, els úrsids. De la superfamIlia dels Feloidea, se
separa, cap a finals de l’Eocè, la família dels vivèrrids. Actualment, comptant foques,
otaris i similars, al món hi ha unes 286 espècies de mamífers carnívors agrupades
16

en 129 gèneres i 11 famílies. A la península ibèrica ens trobem amb 6 famílies i 16
espècies que són: els Úrsids ( Os bru), els cànids (llop i guilla), els mostèlids
(mostela, ermini, turó, visó europeu i americà, marta, fagina, llúdriga i toixò), els
vivèrrids (geneta), els herpèstids (mangosta africana) i els fèlids (linx i gat salvatge).
3.1 Els cànids
3.1.1 Canis lupus, Linnaeus1758
Cat. LIop
Cast Lobo
Segons el “Libro rojo de los vertebrados de España” el llop és una espècie
catalogada Vulnerable. No obstant, la seva situació dista molt de la d’altres espècies
que, tot i tenir una població numèricament similar o fins i tot superior a la del llop,
gaudeixen d’un grau de protecció legal superior. El llop és una espècie tan polèmica
que difícilment pot suscitar un grau de consens elevat de cares a promulgar lleis de
conservació generalitzades. A finals de gener de 2006 es va aprovar la “Estrategia
Nacional de Conservación y Gestión del lobo”, un document que implica un acord
entre l’administració central i les autonòmiques, que al cap i a la fi són les
competents en gestió ambiental, per assegurar la conservació de l’espècie. De fet,
diferents governs autònoms estan o ja han elaborat els seus plans de gestió, p.e. el
Principat d’Astúries, on resideix el 6 % de la població de llop ibèrica, en té un
aprovat de fa pocs anys que bàsicament el que pretén és mantenir el llop en
algunes zones del seu territori i eradicar-lo o impedir l’expansió en altres. Sigui com
sigui, les poblacions que es troben al sud del Duero estan protegides per la Directiva
Habitat de la CEE i per diverses lleis de l’Estat espanyol. Al nord, en canvi,
independentment del que disposin els diferents plans de gestió, el llop és una
espècie que es pot caçar. Així passa per exemple, a la Reserva Regional de Caza
de la Culebra a Zamora.
Degut a la dificultat de realitzar censos, no se sap de forma precisa el nombre
d’individus que formen el gruix de la població; a finals del 80 les xifres més realistes
ens parlaven d’una població de 300 parelles reproductores, i uns 1.500 individus
abans de parts i uns 2.000 després. Actualment, es parla d’una població d’entre
1500 i 2500 individus. Se sospita que anualment moren una gran quantitat de llops a
causa de la caça legal, la il·legal, els enverinaments i els atropellaments,
aproximadament uns 500 individus. En aquest sentit dir que l’enemic més invencible
del llop és l’odi atàvic que suscita en les persones que hi conviuen, per una banda, i
per l’altra, el poc o nul interès, fins ara, de les administracions, que són incapaces
17

de destinar els recursos necessaris per a pal·liar els danys i els enrenous que el llop
pugui ocasionar en l’àmbit rural.
El llop ibèric, altra de les joies faunístiques peninsulars, va arribar a estar
seriosament amenaçat a mitjans dels anys 70, però gràcies al canvi d’actitud
ambiental, la conservació de certs espais, l’augment de la tolerància i
l’abandonament del camp, el llop està experimentant un tímid creixement
poblacional i una expansió territorial. Per exemple, a Catalunya, d’on va
desaparèixer a mitjans de segle XX, ha tornat. Des de l’any 2004 s’ha constatat la
presència de dos llops d’origen italià a la serra del Cadí.
Descripció i anatomia
Per a la península ibèrica l’insigne biòleg Cabrera va descriure dues subspècies de
llop: C. l. signatus I C. l. deitanus, aquesta extingida actualment i que habitava al
sud-est peninsular, i la primera corresponent al llop ibèric actual. Els especialistes,
però, estan d’acord en què C. I. deitanus no era subspècie i que sí, en canvi, C. l.
signauts. El tret més distintiu d’aquesta subspècie és una llista negra que presenta a
les potes davanteres. El llop ibèric té una longitud mitjana de 130 cm i un pes mig de
32 kg els mascles i 28 kg les femelles, encara que es poden trobar llops força grans,
de fins 60 kg. És de color gris bru a les parts superiors i gris blanquinós a les
inferiors, amb un pelatge força espès a l’hivern el qual li confereix un aspecte
massís; en canvi, a ha primavera i a l’estiu s’estilitza degut a la pèrdua de pel. La
fórmula dental dels adults és 3/3 I, 1/1 C, 4/4 PM, 2/3 M. Té uns potents músculs
mastegadors que s’insereixen a la cresta sagital del crani. La tibantor d’aquesta
musculatura és la causa de l’obliqüitat de la seva mirada, que tanta suggestió causa
a pagès. Les petjades són com les d’un gos, més allargades amb els coixins més
grans, de vegades deixa molt marcades les ungles. Les deposicions son grans, amb
restes de pels i amb una olor molt forta. Els llops, com es conegut, udolen, tot i que
a la península no és freqüent sentir-los, pot ser perquè s’estimen més el silenci per a
passar desapercebuts en un entorn tan humanitzat.
Biologia i ecologia
El llop és una espècie generalista en quant a la selecció d’hàbitat i d’un espectre
alimentari ampli. El podem trobar des de l’Àrtic fins als deserts d’Aràbia, tot i que és
un animal ben adaptat a condicions de neu. A Ibèria viu tant a llocs força
humanitzats com a indrets feréstecs, compartint, per exemple, habitat amb l’ós; en
general a boscos, prats i a formacions vegetals de matolls i bardisses. El llop forma
manades, grups jerarquitzats, comandades per un líder mascle, la qual cosa fa que
necessitin un territori d’explotació ampli, al voltant de 350 km 2 . No obstant, la
18

magnitud d’aquest territori varia segons el recurs tròfic que explotin. De fet, et llop
pot ser tant carronyer com caçador consumat de grans ungulats salvatges, també
pot fer presa en conills, aus, bestiar domèstic, etc. Per a abatre els grans ungulats
salvatges, necessiten d’una bona coordinació i acció conjunta. En canvi, quan
ataquen ramats d’ovelles no guardades per gossos, un sol llop pot en matar una
gran quantitat. Aquesta acció d’efectes tan desastrosos, anomenada lobada en
castellà, respon, segons alguns autors, a una pauta atàvica, encara no perduda, de
previsió de reserves nutrícies per a èpoques d’escassetat de caça; altres autors
sostenen que això senzillament respon al fet que el llop quan es prepara per a la
caça entra en un estat de tensió i excitació necessari per a poder abatre cabirols,
senglars o cérvols, però quan es troba amb les porugues ovelles no fa altra cosa
que alliberar aquest estat d’excitació per l’única via que ell coneix.
Les femelles entren en zel cap el desembre i pot durar aquest fins el febrer. Els llops
son monògams i s’aparellen fins la mort d’un dels dos membres de la parella. La
gestació dura uns 63 dies i els parts es produeixen entre l’abril i el juny. Sembla ser
que quan més cru es l’hivern, més tard esdevé el zel i per tant més tardans són els
naixements. La ventrada té lloc entre brugueres o matolls o be a coves naturals o
excavades per altres animals, sempre prop d’un curs d’aigua, i consta de 2 a 9
cadells, encara que el més normal és que siguin 5. Al néixer, pesen 500 g i tenen els
ulls tancats. La mare, degut a la pressió humana, s’ha acostumat a canviar
constantment la ubicació dels cadells. El període de lactància dura uns 21 dies i
acaba just quan comencen a sortir del cau, del qual no es desvinculen fins que no
passen unes 11 setmanes. El mascle col·labora en la cria aportant aliment per a la
lloba i per als cadells. Els jocs entre cadells i entre els cadells i els adults serveixen
per a afermar els vincles familiars i socials. Les manades estan formades per la
parella reproductora, els cadells de l’any i individus d’anys anteriors. Les jerarquies
s’estableixen mitjançant combats ritualitzats que gairebé mai arriben a ser mortals:
els llops tenen molt desenvolupat el sentit de la inhibició de la violència davant d’un
congènere que accepta la dominància d’un altre. Un cop establerta la jerarquia no
queda neutralitzada la llibertat individual, de tal forma que, per exemple, no només
podria criar la parella dominant, sinó que, en casos excepcionals d’abundància
d’aliment, ho podrien fer les parelles subalternes. Els fenòmens d’hibridació entre
llops i gossos, tot i ser possibles, semblen ser força infreqüents a la natura. En tot
cas, s’ha comprovat que, a part ésser rares les hibridacions, els bastards difícilment
entren a formar part de la manada. Fora de l’època de cel, els gossos passen
indefugiblement a formar part de la dieta del llop. Finalment dir que el llop pot
compensar pèrdues anuals del 50% d’individus de totes les edats, és a dir, les
poblacions es recuperen de mortaldats de forma notable. No obstant, si la mort es
produeix sobretot entre individus adults, la recuperació és fa més difícil.
19

Distribució
El llop s’estén en un àrea d’uns 100.000 Km2 sobretot al quadrant nordoccidental de
la península ibèrica. El trobem per pràcticament tota Galícia, nord i nord-est de
Portugal, la part meridional d’Astúries i Cantàbria, el nord de Castilla i LIeó i a alguns
punts d’Euzkadi, La Rioja, Castilla la Mancha, Extremadura i Sierra Morena.
3.1.2 Vulpes vulpes, Linnaeus 1758
Cat. guineu, guilla, rabosa.
Cast. zorro, zorra, raposa.
La guilla és l’única espècie de mamífer carnívor que es troba dins de la llista
d’espècies cinegètiques, és a dir, sotmesa a períodes de veda i caça. Es també un
dels animals que a més rondalles i faules apareix com a protagonista, simbolitzant,
per regla general, l’astúcia i la intel·ligència; és un dels pocs carnívors que no
presenta problemes de conservació, degut, en gran part, a que s’han incrementat
els recursos tròfics derivats d’activitats humanes. De tota manera, la guineu és un
dels carnívors més generalistes presents a Ibèria, capaç de capturar des de cries de
cabirol o isard a petits rosegadors, com d’alimentar-se de fruits, com fa amb els
dàtils de margalló, coneguts al Garraf com “pa de guineu”. Tot i que es caça amb
insistència, donada la seva potencial capacitat de predar sobre espècies
cinegètiques com el conill o la perdiu, la seva població actual sembla ser més
abundant ara que fa un segle, de fet s’ha comprovat que poden suportar mortaldats
de fins el 70% d’efectius. Per altra banda, aquesta persecució, sobretot la portada a
terme de forma il·legal amb verí i trampes, és la causant de la mort, de retruc,
d’altres espècies de carnívors o aus rapinyaires en greu perill d’extinció, com l’àguila
imperial. La població actual de guineu pot superar els 200.000 individus després de
parts.
Descripció i anatomia
Es un carnívor mitjà d’un pes entre els 4 i els 8 kg, i una longitud entre els 55 i els 85
cm, sense comptar la cua, que fa 33-45 cm i que li serveix de contrapès de gir quan
va a la carrera. Els mascles són una mica més grans que les femelles. És d’un color
bru tirant a vermellós, amb el pit, ventre i la punta de la cua blanques, encara que
pot variar molt de tonalitat; pèl llarg i brillant. Crani més estret i punxegut que el llop,
orelles llargues i potes curtes en relació amb el cos. Les petjades son com les d’un
gos petit, més allargades i ovalades; marquen quatre dits amb les respectives
ungles. Disposa de tres glàndules odoríferes, que li serveixen per a marcar territori,
20

situades a l’anus, entre els dits i al dors de la cua, l’anomenada glàndula violeta.
Fórmula dentaria 3/3 i, 1/1 C, 4/4 PM, 2/2 M.
Biologia i ecologia
Encara més ubiqüista que el llop, la guilla pot explotar tota mena d’hàbitats sempre
que hi trobi refugi i recursos alimentaris. No dubta entrar a poblacions a menjar; de
fet les majors densitats de guineu les troben als voltants de nuclis humans, si bé no
s’han detectat guineus pròpiament urbanes a Iberia, com passa a Anglaterra o
Escòcia on es poden trobar guineus als grans parcs urbans del centre de Londres o
Edimburg. Les guilles ocupen normalment territoris ben definits de mida inversament
proporcional als recursos disponibles i explotats per una parella o per un mascle i
varies femelles. Hi ha casos en que l’abundància d’aliment fa que no calgui definir
territori, com és el cas de les guineus que exploten un abocador o el de les guineus
urbanes, que no tenen territori. L’espectre alimentari és molt ample, com hem
senyalat més amunt. Als excrements analitzats de guineu s’han trobat des de restes
de paella i altres deixalles a abundants restes de lagomorfs. A ha tardor es troben
als excrements molts fruits i altres vegetals. S’han citat casos de predació d’un poll
de voltor, cadells d’isard, placentes d’aquests animals, carronya diversa, invertebrats
com cucs de terra o coleòpters, rèptils i amfibis. Encara que la presa preferent
sembla ser el conill i quan escasseja, tendeix a consumir micromamífers. Sobretot a
l’època de cria, sol fer visites als galliners ja que les gallines son preses fàcils de
capturar, transportar i amb un gran contingut energètic. La guineu, a diferència del
llop, no pot regurgitar el menjar que ha de donar a les cries. Els nuclis socials de les
guineus varien en funció de l’aliment. Quan hi ha abundància d’aliment estan
composats per un mascle i varies femelles, les quals mantenen una relació
jerarquitzada. Només es reprodueix la femella líder ja que la resta ni entren en zel ni
interessen al mascle. Les femelles subordinades poden col·laborar en la cria. Quan
no hi ha prou aliment, les femelles subalternes poden ser expulsades del territori. El
mascle no col·labora en les tasques de vigilància i alimentació dels cadells. El zel té
lloc entre el desembre, a latituds baixes, i el febrer. Després d’uns 50 dies de
gestació, neixen de tres a sis cadells, que obren els ulls a les dues setmanes de
vida. Després d’un mes de lactància i un curt període d’aprenentatge els joves
s’independitzen, cap a l’inici de l’estiu. Quan hi ha poca disponibilitat d’aliment, la
femella pot devorar els cadells morts per a poder alimentar els supervivents.
Distribució
Absolutament per tota la península ibèrica.
21

3.2 Els úrsids
3.2.1 Ursus arctos, Linneaus 1758
Cat. ós bru. Aranès: Pe descauç
Cast. oso pardo
Espècie emblemàtica dins del món de la conservació, l’ós bru està estrictament
protegit en tot el territori de l’Estat espanyol com correspon a les espècies
considerades en perill d’extinció. La seva caça pot constituir delicte, castigat amb
penes que poden arribar fins als dos anys de presó i multes de 300.000 Euros.
L’Administració es veu obligada per llei, degut també a la seva condició d’espècie en
perill d’extinció, a elaborar plans de recuperació i conservació que poden prendre
forrna de plans de reintroducció, com ha estat el cas de l’ós als Pirineus. També les
Administracions estan obligades a pagar els danys que puguin ocasionar els ossos
als ramats. L’ós, certament, necessita una especial protecció doncs la seva situació
es pot considerar arquetípica d’una espècie a punt de desaparèixer: una població
minsa i fragmentada en tres grups incomunicats, amb un alt risc de consanguinitat,
que pateix furtivisme, enverinarnents i agressions al seu medi. A més, aquesta
població, considerada en conjunt, es pot dir que es troba quasi just al llindar de la
inviabilitat genètica de l’espècie que, com és habitual en animals de grans
dimensions, segueix l’estratègia reproductiva de la K (pocs naixements però pocs
enemics naturals). La situació actual en què es troba l’ós és fruit d’un procés
d’extermini que té el seu inici a finals de l’Edat Mitjana, quan es va començar a
autoritzar als vilatans a caçar l’ós i realitzar batudes, abans privilegi quasi exclusiu
dels senyors feudals. Ja al s. XVIII l’os ha desaparegut de la majoria de contrades
ibèriques, restant només als llocs més inaccessibles i a les muntanyes més
escarpades. Al segle XX i en concret poc abans que l’home arribés a la lluna, l’os
encara es podia caçar lliurement a Espanya i a Franca. L’any 1960 es va oferir per
últim cop com a plat de menú un filet rostit a un restaurant de la Catalunya nord;
s’ha de dir que la carn d’os és comestible i que a alguns indrets del món on l’ós és
abundant encara es menja. L’any 1967 es declara espècie no cinegètica a Espanya i
el 1973 es declara protegida. Actualment queden uns 80 óssos al cantàbric i entre
14 i 16 als Pirineus, la majoria reintroduïts d’Eslovènia als Pirineus i els seus
descendents. Degut a l’oposició d’alguns sectors implicats, es va paralitzar aquest
projecte de reintroducció, tot i que el més probable és que durant la primavera de
2006 s’ hi alliberin 4 femelles i un mascle, també eslovens.
Descripció i anatomia
22

Animal de grans dimensions, d’una longitud que va dels 170 als 200 cm i d’un pes
de 180 a 300 Kg, essent les femelles aproximadament un 25% més petites. Cap
gros amb el musell prominent i el crani eixamplat per a poder allotjar els potents
músculs mastegadors. La fórmula dental és i 3/3, C 1/1, P 4/4, M 2/3, amb el
premolar i molar carnissers més aplanats, no tan especialitzats en la funció de tallar
carn. Coll ample i orelles, cua i ulls petits. Extremitats curtes i fortes; mans i peus
amb plantes nues i cinc dits a cada extremitat que deixen una petjada inconfusible
amb les 5 ungles marcades.
L’ós és un animal plantígrad encara que no acabi de marcar completament la planta
de les extremitats anteriors. Té el cos rabassut amb acumulació de greix a les zones
renal, peritoneal i dorsal. El color del pelatge és bru, essent més fosc a les potes;
alguns autors consideren l’ós ibèric subspècie, Ursus arctos pyrenaicus, altres tan
sol el consideren variació de la espècie nominal Ursus arctos arctos. En tot cas,
sembla ser que l’ós ibèric té més proximitat amb els óssos escandinaus que amb els
italians o eslovens, segons les últimes anàlisis genètiques que s’han realitzat.
Biologia i ecologia
Viu a les àrees forestals de muntanya menys poblades i tranquil·les, al rang
altitudinal del faig i l’avet, encara que pot ocupar altres tipus de formacions vegetals
sempre i quan siguin productives. Sembla ser que els avantpassats de l’ós actual no
eren tan boscans i ha estat la persecució humana la responsable d’aquest canvi de
comportament. L’ós és un hipocarnívor, és a dir, no és un especialista en el consum
de carn sinó que s’ha adaptat a una dieta omnívora; segons Krott, també aquesta
adaptació omnívora s’ha vist afavorida per la cada cop més gran dificultat de trobar
preses degut a la pressió exercida sobre aquestes per l’ésser humà. Als Pirineus
predomina la dieta vegetariana, al cantàbric hi ha més quantitat de carn. Mengen
castanyes, glans, pets de llop, bolets, el càmbium de l’escorça d’arbres resinosos,
fruits; invertebrats com cargols, caràbids, llimacs, formigues, ruscs; vertebrats com
ous i polls d’aus, sargantanes, granotes, rosegadors, algun gran ungulat, ovelles,
cavalls, vaques i carronya. A la tardor han d’incrementar la seva activitat alimentària
amb l’objectiu d’acumular greixos, doncs els óssos solen hivernar. A l’hivern
l’escassetat d’aliments als boscos temperats dóna un balanç energètic negatiu per a
l’ós, cosa que fa que busqui un refugi per a hivernar, generalment una cova, on
entra cap al gener i surt ja a la primavera. En aquest refugi, anomenat ossera, cau
en un sopor, no estrictament una letargia, en què el metabolisme es modera: no
23

menja, ni beu, ni orina, ni defeca, mantenint les seves constants vitals amb els
greixos acumulats.
Exceptuant la mare amb els cadells o els germans subadults, l’ós és un animal
solitari, més o menys territorial; per a la seva alimentació utilitza un territori
d’aproximadament uns centenars de Km 2 anuals en el cas dels mascles, menys en
el cas de les femelles. Depenent de la disponibilitat de recursos, es poden
sobreposar els territoris, tolerant-se i ignorant-se mútuament els individus que es
troben. Aquesta solitud dels adults es trenca a l’època de zel, que és quan
s’estableixen les parelles. Les femelles hi entren a mitjans de maig i pot durar fins
l’agost. La maduresa sexual esdevé als tres anys i mig. Els óssos son promiscus,
els lligams entre la parella són efímers. Normalment són els mascles qui es disputen
les femelles, sembla que no són infreqüents però les baralles entre femelles per
disputar-se un mascle. La còpula, que dura uns 5 minuts, sembla ser que indueix
l’ovulació. Els mascles, després de la còpula, es desentenen de la femella i de la
possible descendència. La femella té implantació diferida del blastòcit, això
possibilita el naixement dels cadells quan la mare està ben alimentada i protegida a
l’ossera; la gestació real dura unes 9 setmanes des del moment de la implantació,
aproximadament de novembre a desembre, els parts, per tant, del gener al febrer.
Aquests solen ser de dos a tres cries, rarament de quatre. Pesen els cadells al
néixer al voltant de 400 gr., aproximadament com una rata. La lactància dura uns
dos mesos a l‘ossera i quatre més a l’exterior. Els cadells tenen una dependència
molt estreta amb la mare no tan sols en quant a l’alimentació sinó també en quant a
l’aprenentatge. Estan amb la mare un any i mig i quan se separen d’ella encara
hivernen, només els germans, un tercer cop junts.
Distribució actual
A la serralada Cantàbrica hi ha dues poblacions aïllades distants uns 30 km.
L’occidental, d’uns 60 Ossos, s’estén des dels Ancares (Lugo) fins al port de Pajares
(Astúries), d’oest a est, i de nord a sud, des del municipi de Salas (Astúries) fins a la
serralada de Gistreo (LIeó). L’oriental, d’uns 20 óssos, des del port de Vegarada
(Astúries) per l’oest, fins a Campoo de Suso (Cantàbria) per l’est, pel nord des de
Naión i Ponga (Astüries) a Cervera de Pisuerga (Palència) pel sud.
Al Pirineu hi ha dos nuclis, l’occidental amb un contingent de 4 óssos, es troba entre
Franca, Aragó i Navarra, i el central-oriental, amb 10-12 individus, a Luchonais,
Ariège, Benasc, VaIl d’Aran i Pallars Sobirà.
24

3.3 Els mostèlids
3.3.1 Mustela nivalis, Linnaeus 1766
Cat. mostela.
Cast. comadreja.
Descripció i anatomia
Es el carnívor més petit que existeix. Té el cos allargat i cilíndric, les potes i la cua
són curtes. En els mascles la longitud del cap - cos oscil·la entre 18,5 i 24 cm i la
cua mesura el 30% de la longitud del cap+cos. Les femelles son fins un 30 % més
petites que els mascles. Poden pesar de 60 a 200 g.
Té el pelatge curt de color bru al dors i a la cua, mentre que la part ventral, que va
des del llavi inferior fins l’anus, és blanca. Les mosteles del nord i est europeu
(M.n.nivalis), i part de les nord-americanes, a l’hivern presenten el pelatge
completament blanc, cosa que no passa amb els individus de Península Ibèrica.
Distribució
La mostela és present i abundant a la major part de la regió Holàrtica. Ocupa tota la
Península Ibèrica, Mallorca i Menorca.
Biologia i ecologia
Prefereix els ecosistemes medioeuropeus i les zones humides, amb més diversitat
de micromamífers que als ecosistemes mediterranis. La trobem des del nivell del
mar fins l’estatge montà, rarament a l’alpí o al subalpí.
Son animals solitaris, nocturns i crepusculars, però sovint actius durant el dia. El
territori no sol sobrepassar els 25 m 2 , essent sempre major en el cas dels mascles.
S’alimenten bàsicament de micromamífers que sovint cacen dins dels seus caus,
però també mengen ocells i els seus ous, rèptils, insectes, etc. Són poliestres i
poden tenir de 6 a 7 cadells per ventrada. Utilitza per descansar i criar caus
abandonats, forats d’arbres o entre roques, etc.
25

3.3.2 Mustela erminea, Linnaeus 1758
Cat. ermini.
Cast. armiño.
Descripció i anatomia
Els mascles, que són un 50% majors que les femelles, pesen entre 230 i 320 g,
mesuren entre 24 i 31 cm de CC, i entre 9,5 i 114 cm de cua. El seu pelatge és bru
vermellós, amb les parts ventrals clares i la punta de la cua negra. Aquest detall
negre serveix per despistar als rapinyaires en els seus atacs, podent salvar el seu
propi cos. A l’hivern presenta un pelatge totalment blanc, excepte la punta de la cua
que segueix essent negra. Aquest pelatge té una funció críptica a l’hivern en zones
nevades.
Distribució
És una espècie de distribució holàrtica, es troba a Europa, a la meitat nord d’Àsia i a
Nord-Amèrica. Ocupa la franja septentrional de la Península Ibèrica, podent-la trobar
als Pirineus, a la Serralada Cantàbrica, a Galícia, i a la meseta al vessant nord del
riu Duero.
Aquest mustèlid requereix hàbitats amb una innivació més o menys llarga, que en
els Pirineus equival a un mínim de 20 dies. La seva distribució peninsular
acompanya a la de la seva presa predilecte, la rata talpera (Arvicola terrestris).
Biologia i ecologia
Als Pirineus se’l pot trobar en tarteres, prats, rierols, molleres alpines i subalpines, i
boscos de pi negre o avetoses sobretot si són esclarissats. És solitari, amb activitat
diürna i crepuscular. S’alimenta gairebé exclusivament de micromamífers i
lagomorfs, encara que també depreda ocells i els seus ous.
El seu cicle reproductor es caracteritza per l’existència d’un període de 10 mesos
entre la fecundació i la implantació del blastòcit. Entre abril i juny la femella pareix de
4 a 9 cadells, que s’independitzaran als 3-4 mesos.
És poc abundant als Pirineus i per això està protegit per la legislació catalana.
26

3.3.3 Mustela putorius, Linnaeus 1758
Cat. turó.
Cast. Turón.
És un dels carnívors més amenaçats i menys coneguts de la Península. La seva
situació actual és delicada, degut a les alteracions del seu habitat, a la disminució
dels conills, i a una suposada epizoòtia, sospitada per l’aparició d’individus morts
sense causa aparentment justificada. Està protegit des de 1992.
Descripció i anatomia
Els mascles mesuren uns 42 cm de CC, uns 17 cm de cua, i pesen entre 750 i 1600
g. Les femelles pesen un 30-50% menys que els mascles, i mesuren uns 37 cm de
CC, i uns 15 cm de cua. Presenta un pelatge aspre i llarg, amb un disseny
característic. El dors és bru fosc però groguenc per sota degut a la borra, que és
més visible als flancs. El ventre juntament amb les potes i la cua són negrosos.
Possiblement el tret més distintiu es troba en la cara, que és blanca amb un antifaç
negre al voltant dels ulls. Les orelles fosques amb els marges blancs.
Distribució
Es un mustèlid exclusiu del continent europeu, però no el trobem a les illes, ni a la
Península Escandinava, ni a Finlàndia, ni al nord de Rússia. La distribució exacte i
l’estat de les poblacions peninsulars són mal conegudes.
Biologia i ecologia
Es tracta d’una espècie típica de muntanya mitjana i terra baixa, lligada a rius,
llacunes i aiguamolls, envoltats de matoll o bosc. És principalment nocturn i
crepuscular. Bon nedador i cabussador. La seva dieta la composen en un 40 % els
conills, a més d’amfibis, micromamífers, ocells i els seus ous, peixos, fruits, etc.
Copulen entre Marc i Abril, i poden tenir un segon zel a l’estiu si la femella no a
quedat fecundada. Situa els caus a zones espesses de matolls, en forats d’arbres o
entre roques. Pot ficar-se a conilleres habitades, menjar-se els conills i quedar-se
dins el cau.
27

3.3.4 Mustela lutreola, Linnaeus 1761
Cat. visó europeu.
Cast. visón europeo.
És l’espècie de la família mustelidae més amenaçada, declarada en perill d’extinció i
protegida per la llei europea, estatal i autonòmica. Així mateix és, juntament amb el
linx ibèric, l’única espècie de carnívor endèmica Europa. A la Península Ibèrica no
va ser citada fins el 1951 i, com que no se’n han trobat registres fòssils o subfòssils,
hom pensa que aquesta espècie ha colonitzat recentment les àrees ibèriques que
ocupa. Mentre tant, a la resta d’Europa, és una espècie en regressió, amenaçada
per la contaminació, la competència amb el nouvingut visó americà, la persecució
directa i possiblement l’aparició d’una epizoòtia que afecta les poblacions silvestres
d’aquesta espècie. Aquests problemes, sobretot els dos primers, també afecten els
visons ibèrics.
Descripció i anatomia.
Mustèlid més aviat petit, de color xocolata, amb els llavis inferior i superior blancs.
Presenta membranes interdigitals incompletes a les mans i peus, que delaten la
seva naturalesa semiaquàtica. Els mascles mesuren uns 55 cm, cua inclosa, i pesen
uns 800gr de mitja; essent les femelles un 15% més petites i un 30% menys
pesants. Fórmula dentaria 3/3 i, 1/1 C, 3/3 PM, 1/2 M. A les petjades marquen cinc
dits amb les ungles i membranes interdigitals.
Biologia i ecologia
Mustèlid semiaquàtic, viu a masses d’aigua com aiguamolls i llacs o a rius de cabal
petit i mitjà, amb vegetació de ribera i amb una qualitat de l’aigua no necessàriament
alta, si es tracta de contaminació orgànica, i altituds per sota dels 600 m. Presenten
una territorialitat intrasexual, és a dir, són excloents entre mascles i entre femelles,
però dins del territori d’un mascle pot haver territoris de varies femelles i d’algun
jove. Defensen el seu territori amb marques d’olor i agressions directes. A cada
territori hi trobem diversos caus prop de l’aigua, que utilitzen per a criar i per a
dormir. Són principalment nocturns, encara que de dia també poden desenvolupar
certa activitat als voltants del cau. Poden recórrer fins 4 Km/nit, però acostumen a
fer menys recorregut. Els juvenils i subadults en dispersió sí realitzen llargs
desplaçaments, be seguint el curs fluvial, be travessant collades cercant nous rius,
com també fan les llúdrigues. És bon nedador i cabussador, tot i que no veu tan be
sota l’aigua com la llúdriga, cosa que limita la seva capacitat per a empaitar i
capturar peixos. La seva dieta és variada però gairebé exclusivament carnívora;
28

inclou petits mamífers vinculats també a ambients aquàtics com la rata d’aigua,
amfibis, peixos, ous i polls d’aus aquàtiques, crancs, inclòs gallines si la granja es
troba prop del riu. Són molt promiscus en les seves relacions; la femella entra en zel
entre el gener i l’abril. El temps de gestació és variable i dura entre 35 i 72 dies, tot
depenent de la implantació diferida facultativa. Neixen entre 2 i 7 cadells els quals la
mare alleta durant uns 70 dies. Els joves romanen amb la mare fins a finals de
l’estiu, moment en què se separen.
Distribució.
A la península el trobem només al País Basc, meitat occidental de Navarra i es creu
que s’ha estès per La Rioja. S’ha citat també a l’est de Cantàbria, nord de Burgos i
es va trobar un exemplar al delta de l’Ebre, prop de la desembocadura.
3.3.5 Mustela vison, Schreber, 1777
Cat. visó americà.
Cast. visón americano.
El visó americà és una espècie introduïda recentment a la península com a resultat
d’alliberaments fortuïts o deliberats des de granges pelleteres. No està protegida per
la llei però tampoc és espècie de caça, encara que se’n poden concedir llicències.
Es va citar per primer cop l’any 1978 a Segovia i, hores d’ara, ja ha establert nuclis
poblacionals estables a molts indrets a la península. Sembla ser que ha ocupat per
a establir-se els llocs deixats vacants per la llúdriga o el turó, doncs ocupen hàbitats
molt semblants. No obstant, i afortunadament, sembla ser que la llúdriga i el turó
poden desplaçar el visó americà. De fet, la llúdriga i el turó limiten l’expansió del visó
americà, segons semblen indicar les àrees de distribució de cadascun d’aquests
mustèlids arreu Europa. Per contra, pel que fa al visó europeu, el visó americà
sembla ser que si el pot desplaçar i fins i tot hibridar-s’hi, de moment però, a la
península, les poblacions d’ambdós mustèlids encara no han entrat en contacte. El
visó americà es va originar a Nord-Amèrica i a la darrera fase glacial al Pleistocè
emigrà una població d’aquest a través de l’estret de Bering cap a Euràsia. D’aquesta
branca va evolucionar l’espècie europea, per tant ambdues espècies estan
separades per només 10.000 anys d’aïllament geogràfic.
Descripció i anatomia
És més fosc, quasi negre, que l’europeu i més gran. Mesuren els mascles entre 40 i
70 cm i les femelles entre 35 i 55 cm, amb la cua, que sol amidar la meitat de la
29

longitud del cap i cos; pesa el mascle aproximadament 1500-1800 gr i la femella 900
gr. Sol presentar una sola taca blanca al llavi inferior, encara que alguns exemplars
poden presentar una altra al llavi superior. En general molt semblant a l’europeu.
Biologia i ecologia.
De costums similars als del visó autòcton, el visó americà pot ser que sigui més
generalista ja que es pot trobar tant a cursos d’aigua poc o gens eutrofitzats,
allunyats de la presència humana, com al mig de la ciutat de Madrid, al riu
Manzanares, o just a la desembocadura d’una claveguera, convivint amb la rata
comuna, a Vigo. L’alimentació és similar a la del visó europeu; un estudi sobre la
seva dieta fet a Galícia donà els següents resultats en % biomassa consumida:
1 1’6% Micromamífers
51’9% Aus
515% Amfibis i rèptils
27’l % Peixos
3’9% Invertebrats
Per la resta val a dir el que hem dit del visó europeu.
Distribució
A Espanya els visons s’introduïren, com hem assenyalat, primer a granges
pelleteres a Segovia (1958), Pontevedra (1962) i més tard a Catalunya, Cantàbria i
Madrid. A la península diferenciem tres poblacions independents: la del nord-oest,
que ocupa una franja del riu Miño; la del Nord-est al Montseny, provenint d’individus
escapats de granges de Taradell i Viladrau; la del Sistema Central, que és la més
antiga, a la conca del Duero i Tajo. En totes aquestes zones s’està expandint.
3.3.6 Martes martes, Linnaeus 1758
Cat. marta, gorja groc.
Cast. marta.
Espècie considerada no amenaçada a Ibèria, tot i que la seva distribució no és molt
extensa. No és una espècie cinegètica, però la seva població és gestionable,
segons la legislació europea, és a dir, pot ser caçada si, per exemple, preden
insistentment sobre els animals domèstics de les explotacions rurals. No obstant, la
legislació catalana la protegeix, concretament queda recollida al llistat d’espècies
30

protegides dels PEIN. A Menorca habita la subspècie M. m. minoricensis, que és
considera rara, més per la seva insularitat que no pas pel volum de la població o per
les amenaces que l’aguaiten.
Descripció i anatomia
Es un carnívor de mida mitja. La seva longitud, sense la cua, és de 39-58 cm i amb
la cua, molt poblada i llarga, de 55-73 cm. Pesa de 800 gr a 1700 gr, essent les
femelles un 20% més petites que els mascles. El color és bru fosc amb una taca al
pit de color taronja groguenc. Les orelles són relativament llargues, de 32 a 52 mm.
Les potes són també proporcionalment llargues, cosa que evidencia el seu mode de
vida arborícola. A la planta dels peus presenta una coberta de pèl, inequívoca
adaptació als ambients on hi ha neu. La fórmula dentaria es 3/3 i, 1/1 C, 4/4 PM, 1/2
M. A les petjades deixen marcats els 5 dits i les ungles, que no són retràctils.
Biologia i ecologia
La marta peninsular és un carnívor estrictament forestal i arborícola que habita
boscos de pi negre i avet, boscos alts de pi roig i boscos mixtes de caducifolis
medioeuropeus. Altitudinalment es troba des dels 700 m, a les vessants obagues de
les muntanyes, fins els 2360 m. És una espècie ben adaptada als hiverns freds i
durs; nocturna, solitària i territorial, marca els límits dels seu espai territorial amb els
excrements. El territori del mascle pot ocupar el de varies femelles. La marta és un
carnívor generalista que consumeix tot tipus d’aliment. Als Pirineus els percentatges
de biomassa consumida són:
58% Micromamífers
22% Fruits (a la tardor aquest percentatge pot augmentar fins el 60%)
10% Carronya
3% Ocells
3% Invertebrats
2% Rèptils
2% Peixos
Presenta el zel entre juny i agost; després d’unes carreres i jocs, té lloc la còpula,
sempre al terra. La femella pot copular amb diferents mascles cada temporada, tant
com els mascles amb diferents femelles. El mascle es desentén de la femella un cop
fecundada. La implantació del blastòcit és diferida. Al voltant d’uns 230 dies després
de la còpula, el blastòcit s’implanta; 30 dies més tard té lloc, generalment al forat
31

d’un arbre, la ventrada, cap el mes d’abril, i neixen entre 2 i 4 cries. L’alletament
dura uns 45 dies i a principis de la tardor els joves s’independitzen.
Distribució
A la Península Ibèrica té una distribució euro-siberiana ocupant els Pirineus, nord
del Sistema Ibèric i serralada Cantàbrica, baixant fins a la conca del Duero al nordoest
peninsular. A la Mediterrània ocupa la meitat de les illes Mallorca i Menorca.
3.3.7 Martes foina, Linnaeus 1777
Cat. fagina, gorja blanc.
Cast. garduña.
Juntament amb la guineu, és l’espècie de carnívor més abundant de la Península
Ibèrica, i també com la guineu és un dels animals més atropellats. No és espècie
cinegètica, però les seves poblacions són o poden ser gestionades. Anys enrere era
una espècie molt utilitzada en pelleteria, donada la seva abundància i
l’excepcional qualitat de la seva pell. Actualment, a Ibèria, no s’exploten poblacions
salvatges per a aquesta finalitat. La fagina d’Eivissa, que alguns han considerat
subspècie, va ser caçada fins l’extinció per a aprofitar la seva pell.
Descripció i anatomia
La fagina i la marta s’assemblen extraordinàriament, cosa que fa que es confonguin
molt sovint. La fagina és menys esvelta, amb potes i orelles més curtes. El color del
pèl es més marronós i clar als flancs. Els coixins plantars són nus. La taca del pit,
més extensa, és de color blanc. El pes, longitud, petjades, aproximadament com les
de la marta. La formula dentària és com la de la marta però presenta algunes
diferències morfològiques: la cara externa del tercer PM superior és còncava en la
marta i convexa en la fagina i el M superior és més ample en el cas de la fagina.
Biologia i ecologia
La fagina és un animal generalista que selecciona hàbitats en funció de la
disponibilitat d’aliment i de l’adaptabilitat de cada població. No obstant, davant la
presència de la marta ens trobem amb una segregació d’hàbitat. Al nord Ibèria, on hi
conviu, s’ha observat que la seva abundància en altitud disminueix a mesura que
s’incrementa la de la marta, seleccionant zones desforestades, prats, fons de valls i
marges de boscos. A la resta de la península tant se la pot trobar a tot tipus
d’hàbitats sempre que hi hagi un mínim de cobertura vegetal arbustiva. Els gorja
32

lancs no són a la península excessivament antropòfils, tot i que visita els corrals
per alimentar-se i no descarta pallers o graners per a fer el seu cau. La seva
territorialitat és similar a la de la marta. La seva dieta és més marcadament
omnívora que la de la marta: inclou les cinc classes de vertebrats, invertebrats,
fruita, carronya, mel.... Entra en zel cap a l’estiu, té implantació diferida fins el gener
i pareix entre marc i abril de 2 a 3 cries a caus al terra, entre matolls, coves o forats
dels arbres.
Distribució
A tota la península ibèrica. A Catalunya falta a les grans ciutats i al delta de l’Ebre. A
Eivissa va desaparèixer el 1930.
3.3.8 Lutra lutra, Linnaeus 1758
Cat. llúdriga, Ilúdria, gos d’aigua.
Cast. nutria
Animal associat als rius ecològicament ben conservats, la llúdriga està estrictament
protegida per la llei. Abans perseguida per la seva pell i per ser considerada
enemiga dels pescadors, actualment s’ha vist afavorida pel un pla de protecció a
nivell del principat.
Descripció i anatomia
Mustèlid gran de cos llarg i fusiforme, potes curtes amb peus palmats. Pèl curt, dens
i lubrificat. Color bru fosc. La seva cua, d’uns 40 cm, és ampla a la base i s’estreta
cap a l’extrem. Pesen uns 11-12 Kg i amiden aproximadament 100cm amb la cua.
La femella és un 10% més petita que el mascle. A les petjades marquen cinc dits,
les ungles i rarament les membranes interdigitals. Els seus excrements són molt
característics, viscosos quan són frescos i amb una marcada fortor a peix.
Biologia i ecologia
Mustèlid aquàtic que viu en rius, rieres, aiguamolls i fins i tot a la ribera del mar. Es
pot desplaçar de conca en conca creuant muntanyes. Són solitàries i territorials. El
territori és un tram de riu o de costa de llargada variable segons la disponibilitat
d’aliment, que pot anar des dels 10 Km fins els 40 Km d’un mascle adult estudiat a
Escòcia. El seu hàbitat òptim són els cursos d’aigua mitjans i baixos doncs és on hi
ha més aliment. Integren la seva dieta bàsicament peixos i crustacis, però també
ocells, amfibis, mamífers aquàtics, insectes, etc. En aigües clares fa servir el sentit
33

de la vista per a caçar, en aigües tèrboles fa servir les seves vibrisses. Pot estar fins
a un minut sota l’aigua.
El zel i els parts poden tenir lloc a qualsevol època de l’any, encara que el més
freqüent és que es produeixin durant la primavera o l’estiu. Fa els caus en coves
naturals entre roques, entre arrels d’arbres, etc. Els cadells romanen amb la mare
durant un any.
Distribució
Sobretot a la part occidental d’Ibèria, a rius poc contaminats i poc modificats per
l’home. A Catalunya ha estat reintroduïda als aiguamolls de l’Empordà. Sembla ser
que alguns exemplars han remuntat el riu Fluvià.
3.3.9 Meles meles, Linnaeus 1758
Cat. Toixó, teixó.
Cast. tejón, meión
El toixó és el mustèlid ibèric més gran i, potser, un dels més desconeguts. S’ignora
hores d’ara si la seva població està en regressió o si està augmentant. El que és
innegable és que encara actualment està essent perseguit degut a la seva mala
fama entre caçadors i agricultors. No fa molt de temps també es caçava pels seus
pèls amb que es fabricaven pinzells. No és legalment espècie cinegètica, però
tampoc està estrictament protegit.
Descripció i anatomia
Animal d’aspecte massís i rodanxó. Potes curtes i fortes, amb poderoses angles.
Cua curta. Cap aplanat i musell punxegut. Pelatge llarg i grisenc, excepció feta del
cap que és blanc amb dues bandes negres que engloben els ulls i les orelles. Pes al
voltant dels 12 Kg, encara que s’han trobat exemplars de fins 25 Kg. Llargada amb
la cua aproximadament 100 cm. El toixò és semiplantígrad, cosa que fa que les
seves petjades s’assemblin a les d’un ós en miniatura. Marca les ungles, que no són
retràctils.
Biologia i ecologia
El toixó es un animal que viu en comunitat. Forma clans familiars, de nombre
d’individus variable, dominats per un mascle i una femella. El seu habitat no és gaire
exclusiu doncs va des de les fagedes fins als subdeserts i zones estepàries, amb
34

l’única condició de que hi hagi suficient cobertura vegetal per tal de que el cau quedi
amagat. Són nocturns. Cada clan té i defensa un territori, la dimensió del qual depèn
de la disponibilitat tròfica. Cada territori, per tant cada clan familiar, disposa d’un o
varis caus o toixoneres: grutes excavades a terra d’important grandària i amb varies
boques, on dormen i descansen tots plegats. Els toixons són excel·lents excavadors;
és d’aquesta manera, excavant, com busquen una de les seves principals fonts
l’aliment, els cucs de terra, també mengen altres invertebrats, cries de conill,
gripaus, fruits, bulbs, blat, etc. En definitiva, més que caçar l’aliment el que fa el
toixó és buscar-lo. Cada membre del grup explora el territori de forma individual i
solitària; si es troben components del mateix clan, s’ignoren, si es troben un membre
d’altre clan, però, la confrontació és immediata. El toixó és pot aparellar i la femella
ser fertilitzada gairebé en qualsevol època de l’any, però els naixements sempre es
produeixen entre el febrer i el marc. Això és degut a que la femella té implantació
diferida del blastòcit. Normalment, només es reprodueix la femella dominant i neixen
de dos a tres cadells a cada part. Sembla ser que els joves mascles es queden al
clan fins que no troben una vacant a un territori veí, les femelles romanen al clan
sempre els que sigui possible.
Distribució
Àmpliament distribuït per tota Ibèria, falta a les Balears.
3.4 Els pinnípedes.
Subfamília fòcids
3.4.1 Monachus monachus, Bonaparte 1850
Cat. foca de la mediterrani, vell marí.
Cast. foca monje.
Anomenada també llop marí, o vellmarí (Balears), és un mamífer marí que pertany a
l’ordre dels pinnípedes. Aquest ordre inclou tres famílies: els fòcids (foques
vertaderes), on s’inclou l’espècie tractada, els otàrids (lleons i ossos marins), i els
odobènids (la morsa). Els fòcids es diferencien dels otàrids bàsicament per la manca
d’orelles, la posició subterminal dels orificis nasals i per la incapacitat de sostenir el
cos mitjançant les extremitats anteriors veient-se obligats a reptar a terra ferma
arrossegant el cos. A l’aigua els fòcids es propulsen amb les extremitats posteriors,
mentre que els otàrids ho fan amb les anteriors. Es diferencien de les morses per
que no posseeixen els llargs ullals característics d’aquesta espècie.
35

El gènere Monachus constitueix una de les quatre subfamílies dels fòcids i està
representat per tres espècies:
• La foca de Hawaii (Monachus schauinslandi)
• La foca de la Mediterrània (Monachus monachus)
• La foca del Carib (Monachus tropicalis), malauradament extingida des de 1952.
Les dues espècies del gènere, juntament amb l’elefant marí del nord són els únics
fòcids de les 18 sp. existents que crien lluny del gel polar.
La foca de la Mediterrània es pot considerar entre un dels 10 animals amb major
perill! d’extinció a nivell mundial. Això es degut a la pressió que ha rebut en les
seves zones de cria, a la seva persecució per competència amb la pesca, i a la
contaminació entre d’altres causes. Hem de pensar que prop de 140 milions de
persones viuen al llarg dels 45.000 Km de costa mediterrània, i que aquest nombre
es duplica a l’estiu, durant les vacances. Aquest impacte de la població humana en
increment des de la segona meitat del segle passat, a causat la regressió de les
poblacions d’aquest mamífer i l’han arraconat als pocs llocs on encara poden criar
amb tranquil·litat. Actualment només queden uns 400 individus entre el Mediterrani
oriental, i el nord-est de les costes africanes. A Catalunya s’extingí cap als anys 50
degut al desenvolupament del turisme costaner.
3.5 Els vivèrrids
3.5.1 Genetta genetta, Linnaeus 1758
Cat. geneta, gat mesquer.
Cast. gineta
La geneta és l’únic representant de la família dels vivèrrids a la península Ibèrica.
Provablement es tracta d’una introducció procedent d’Àfrica feta per l’home en data
indeterminada, encara que el més plausible és que hagi estat durant l’invasió
musulmana de la Península. Hom pensa que la geneta realitzava als habitatges
musulmans la funció que ara executa el gat a les cases de camp, és a dir, combatre
l’excés de rosegadors; funció que, per altra banda, encara es manté en alguns
pobles berebers. De fet, aquesta relació de semi-domesticació respecte l’home es
manifesta, segons alguns, en el nom vulgar de l’animal, que faria referència a la
forma com s’acostumava transportar-lo, a la seva sella damunt del cavall. Altres
pensen que el nom vulgar és una transliteració del mot àrab, fonèticament molt
semblant. Sigui com sigui, actualment se la considera espècie pertanyent a les
comunitats naturals ibèriques i és relativament abundant. No és una espècie
36

protegida, però al no figurar al catàleg d’espècies cinegètiques no es pot caçar, tot i
que en condicions especials d’abundància, i sempre de manera raonada, es pot
demanar permís a l’administració per a abatre-les.
Descripció i anatomia.
Es de la mida d’un gat però amb les potes més curtes, el musell més sobresortit i la
cua més llarga i abundantment poblada de pèl. Pelatge pigallat negre sobre fons
entre bru clar i gris pàl·lid. La cua presenta de 8 a 10 anells negres. El cap més el
cos amiden uns 50 cm i la cua uns 40 més. El seu pes mig es 2 Kg, essent les
femelles una mica més petites que els mascles. Tenen ungles semiretràctils de tal
forma que, a les petjades, no queden marcades. Marquen els cinc dits. Posseeixen
glàndules perianals i prescrotals, aquestes darreres al fons d’uns plecs de la pell,
que secreten una substància anomenada mesc, útil per al marcatge territorial.
Biologia i ecologia
Animal adaptable en quant l’hàbitat, la geneta viu en zones amb bosc o rocam,
sempre que disposi d’amagatalls diürns, doncs és marcadament nocturna; a les
zones cultivades es refugia a les vores de rius. Es solitària. No és tan comuna com
la fagina a cases o construccions abandonades però no és estrany trobar-se’n. S’hi
observa una territorialitat intrasexual, és a dir, els exemplars del mateix sexe
mantenen uns territoris be definits, mentre que es poden solapar els d’exemplars de
sexe oposat. La seva dieta es basa principalment en els micromamífers,
especialment el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), encara que pot consumir
altres vertebrats, com petits conills i llebres, ocells i rèptils. La fruita té certa
importància a la seva dieta durant la tardor. El zel pot tenir lloc durant tot l’any, tot i
que el més freqüent és que es produeixi entre el febrer i el març; els naixements
tenen lloc entre l’abril i el juny, després d’una gestació de 10 setmanes. Donen a
llum de dos a tres cadells, els quals se separen de la mare al cinquè mes.
Distribució
Àmpliament distribuïda per Ibèria i Balears, excepte Menorca. La geneta d’Eivissa
es considera subspècie, G. g. isabelae (Delibes 1979). Més petita, adaptada a una
dieta més pobre, basada en les sargantanes.
37

3.6 Els herpèstids
3.6.1 Herpestes ichneumon, Linnaeus 1758.
Cat.: mangosta africana
Cast.: meloncillo
Únic representant dels herpèstids, aquesta espècie és originària de l’Àfrica, des d’on
va ser introduïda a la Península per algun poble invasor procedent d’aquell
continent, on es domesticaven i domestiquen a causa de la seva habilitat per
capturar serps. Com altres mangostes, H. ichneumon n’és immune al verí. Es curiós
com tot i aquesta relació antagònica entre serps i mangostes, aquesta tingui una
lleugera aparença reptiliana i que, quan va en parella o en grup familiar, caminant
una darrera de l’altra, hagi fomentat, a Andalusia i Extremadura, la creença de
l’existència de la descomunal “serpiente peluda”. La mangosta es una espècie
protegida per la legislació.
Descripció i anatomia
De mida similar a la fagina. Cos allargat, potes curtes, cua llarga i molt peluda a
l’extrem. Color quasi negre amb reflexos color crema. Cap fusiforme. Té les pupil·les
verticals, tret excepcional entre els carnívors. Pesen al voltant dels 3 Kg i fan una
llargada de 50 cm sense la cua i un 100 cm amb La cua. A les petjades marquen
cinc dits amb les ungles, que no són retràctils.
Biologia i ecologia
La mangosta africana és l’únic carnívor ibèric amb una clara activitat diürna. El seu
habitat òptim a Ibèria és el matollar dens mediterrani. Els mascles tenen una
marcada territorialitat; els seus dominis poden incloure el territori de varies femelles,
les quals, per contra, poden solapar les seves àrees d’explotació. Es predador
generalista, tot i que a la seva dieta predominen les cries de lagomorfs i els rèptils.
Pot consumir carronya, però a la Península això és rar. De vegades pot caçar en
grup i pot, també, compartir les preses. De fet és tracta d’un carnívor que presenta,
encara que rudimentari, un comportament social: a part de caçar, de vegades, en
grup, poden defensar-se entre ells quan aguaiten una amenaça. El zel es produeix
cap a la primavera i els naixements a l’estiu. Neixen dos o tres cadells els quals tant
poden independitzar-se de seguida com romandre amb la mare fins l’hivern següent.
38

Distribució
Distribuïda pel quadrant sud-occidental d’Ibèria, al sud del riu Tajo.
3.7 Els fèlids
3.7.1 Lynx pardinus, Temminck 1827
Cat. linx, llop cerver.
Cast. lince ibérico, lobo cerval
Endemisme ibèric, aquest linx ha estat declarat per la UICN el felí més amenaçat del
món. No hi ha dubte de que es tracta d’una de les joies faunístiques europees,
comparable, en aquest sentit, a l’àguila coronada o a la cabra salvatge. Igual que
l’ós, el linx ibèric està declarat espècie en perill d’extinció i per tant protegit
estrictament per la ilei. També com l’ós, fins temps relativament recents ocupava la
major part del territori peninsular, a l’actualitat, però, està distribuït de forma
extraordinàriament fragmentada, principalment a la meitat sud de la península.
Recents censos realitzats amb trampeig fotogràfic han comptabilitzat uns 200
individus, distribuït per Sierra Morena i Doñana. La pèrdua d’hàbitat i la persecució
directa per part de l’home tornen a ser les causes principals de la seva rarefacció,
pensem per exemple que l’article 69 del Reglamento de la Ley de Caza del 16 de
maig de 1902 establia una recompensa de 3175 pts, suma considerable aleshores,
per linx abatut. A més ha tingut un efecte força negatiu la disminució de la seva
presa preferida, el conill, degut a diverses epidèmies com la mixomatosi. A
Catalunya, la seva presència està registrada fins els primers decennis del s. XX: una
notícia apareguda a la premsa informa de la mort d’un llop cerver a Salt el 29 de
maig de 1923; l’última captura es va produir als ports de Tortosa i Beceit l’any 1957.
En temps molt més recents, hom creu haver vist linx als Pirineus, encara que no
s’ha adduït, de moment, una prova inequívoca de la seva presència. De tota
manera, si són fiables aquestes observacions, el que no se sap de cert és a quina
espècie pertanyen aquests individus, doncs està constatat que l’altre linx europeu,
Lynx lynx, ha estat present als Pirineus, que haurien constituït el seu límit distributiu
meridional, i que L. pardinus ocupava, en temps, tota la península ibèrica i part del
sud de Franca. En tot cas, les poblacions pirinenques de linx han de ser
extremadament residuals, sinó és que formen part de ple dret de la criptofauna
catalana.
39

Descripció i anatomia
El linx ibèric es un felí de mida mitja, amb les potes proporcionalment llargues i la
cua molt curta. Orelles grans coronades amb sengles pinzells de pèls negres molt
característics; cap petit amb unes patilles prolongades. Urpes retràctils i els coixins
plantars amples. Presenta un color bru groguenc amb Un pigallat fosc de funció
críptica. Vista aguda i excepcional sentit de l’oïda. Pes màxim de 20 Kg els mascles,
i 12 kg les femelles. La longitud CC és de 85-98 cm per ais mascles i 84-88 per a les
femelles. La fórmula dental és 3/3 i, 1/1 C, 2/2 PM, 1/1 M, amb una reducció de
peces dentaries respecte als carnívors primigenis que denota una major evolució i
especialització en el consum de carn. Les petjades són arrodonides, molt semblants
a les dels gats però més grans. En general, es diferencia del L. lynx perquè la part
frontal cranial del linx ibèric és més prominent, per les mandíbules més curtes, pèls
pinzells menys conspicus, pel pigallat, que és més marcat i per la mida, essent més
petit L. pardinus que L. lynx.
Biologia i ecologia
L’hàbitat del linx es troba a les formacions vegetals mediterrànies. Per un costat,
necessita denses formacions de bardisses i matolls per a la reproducció i refugi, i
per altre, extensions herbàcies o màquies obertes per als desplacaments i la caça.
Actualment viu, excepció feta de Doñana, a serralades a una alçada entre el 400 i
els 1300 m.
Si de l’ós dèiem que era un hipocarnívor, d’aquest animal hem de dir que és un
hipercarnívor, doncs s’alimenta exclusivament de carn i de carn, per cert, caçada, ja
que no es coneix cap dada referent a consum de carronya per part d’un linx. El conill
és la seva presa predilecta ja que sol representar d’un 80% a un 90% de la
biomassa consumida; no és improbable que el linx hagi evolucionat conjuntament
amb el conill, adaptant les seves dimensions i pes a les necessitats energètiques
per dia que li pot proporcionar un conill. Quan el conill escasseja, el linx ha de
capturar altres animals com ara cèrvids, ocells, rèptils, rosegadors etc. Al coto de
Doñana, la dieta d’un linx conté:
Conills 87 %
Rosegador 4%
Aus no determinades 1’6 %
Anàtides 5’5 %
Cérvols i dames 2%
40

És un especialista en la caça a l’aguait, fent uns salts de longitud impressionant.
Normalment no caça més d’una presa per jornada, la qual és devorada, d’amagat,
prop del lloc on s’ha produït la captura. Si no acaben de consumir la presa, la mig
enterren i no tornen a buscar-la. La seva àrea de campeig varia en funció de la
densitat de conill; normalment mantenen territoris que no solen solapar-se respecte
als d’altres individus; els marquen mitjançant excrements i potser orina. El linx és un
animal solitari, excepte a l’època de zel i cria, encara que s’han constatat casos en
què una femella adulta ha compartit una daina amb llurs fills de més d’un any. El zel
del linx comença entre finals de gener i principis de febrer; els mascles es barallen
entre si pels favors de la femella de forma, en molts casos, cruenta. El mascle
coopera amb la femella en la caça durant el període nupcial, encara que després
sembla ser que no col·labora en la cria. La gestació té una durada aproximada de 8
a 9 setmanes. El part esdevé entre el marc i l’abril i sol tenir lloc a zones de densa
vegetació, indrets escarpats i fins i tot s’han constatat naixements a nius abandonats
de cigonya en pins, a uns 9 o 10 metres d’alçada. Com en el cas de l’ós i degut a
l’absència de pautes socials com la dels llops, els cadells necessiten de la mare per
al seu aprenentatge; hi romanen com a mínim 8 mesos i com a màxim 23 mesos,
temps durant el qual aprenen a alimentar-se, a caçar i a escollir territori. Quan
s’independitzen de la mare, continuen algun temps al territori matern per a,
finalment, fer moviments dispersius en recerca de territoris no ocupats: els mascles
migren més lluny que les femelles, les quals de vegades poden heretar el territori de
la mare. Als deu mesos aquesta entra novament en zel.
Distribució
Limitada actualment a dos zones, tot i que pot haver individus dispersos per les
àrees de distribució històriques recent. Les zones amb linx més importants són:
1. Doñana
2. Sierra Morena
Altres zones on hi pot haver algun individu:
3.Montes de Toledo
4.Cáceres
5. Salamanca
6. Serralades de Segura i Alcaraz
41

3.7.2 Felis silvestris, Schreber 1775
Cat. gat fer, gat salvatge
Cast. gato montés
Distribuït a pràcticament tota Europa, el gat salvatge és un dels carnívors ibèrics
amb l’estatus poblacional més incert ja que per a alguns autors viu a la major part de
la península, mentre que per a altres, com Delibes, simplement és localment
abundant, essent, en general, rar. Sigui com sigui, és una espècie protegida però no
declarada en perill d’extinció. Un dels perills més conspicus que poden dificultar la
supervivència del gat salvatge, a part de la pèrdua d’hàbitat i la caça il·legal, és la
hibridació amb el gat domèstic. Aquesta hibridació és fèrtil i a alguns indrets bastant
freqüent. Els encreuaments van començar a produir-se a l’Edat Mitjana amb
l’entrada a Europa del gat domèstic i sembla ser que darrerament ha augmentat tot
coincidint amb la davallada de la població del gat salvatge, multiplicant-se així la
incidència d’aquest fenomen. Per altra banda, es complicat diferenciar
morfològicament un gat salvatge d’un hibridat, la qual cosa fa difícil un possible
control de poblacions no pures. De totes formes, un estudi realitzat a Extremadura
mitjançant l’anàlisi de mesures cranials va demostrar que els gats d’aquesta zona
mantenen una puresa molt per sobre de la mitja europea. La subspècie europea és
F. silvestris silvestris. La població actual estaria al voltant dels 20.000 exemplars.
Descripció i anatomia
Té semblança amb el gat domèstic però és més gran, rabassut, amb el cap més
arrodonit i robust. Presenta una línia negra al dors, just a sobre de la columna
vertebral. El tret més diferenciador és la gran cua, gruixuda, amb molt de pèl,
acabada en forma de porra i amb una longitud igual a la meitat de la longitud del cap
i cos junts; l’extrem d’aquesta és d’un negre intens i presenta de dos a cinc anells
també negres. El color és gris fosc amb pinzellades groguenques, i als costats se
l’insinuen unes bandes transversals fosques. Les plantes dels peus són negres i les
seves ungles són llargues, corbades i retràctils. La seva petjada és quasi idèntica a
la del linx però més petita. La fórmula dental és i 3/3, C 1/1, 3/2 PM, 1/1 M. Amida
entre 50-65 cm i el pes mig és 5 Kg els mascles i 4 Kg les femelles.
Biologia i ecologia
El gat fer es una espècie boscana, distribuït sobre tot a la mitja i baixa muntanya.
També pot ocupar zones de densa bosquina i abrics rocosos. S’ha detectat una
major presència als llocs menys poblats per l’home, no obstant es pot trobar al
voltant de masies i granges durant l’època de zel. Es un carnívor més generalista
42

que el linx, doncs la part fonamental de la seva dieta depèn de la abundància de les
preses. Normalment caça conills, talpons, ratolins, limitant-se la captura d’aus,
rèptils i amfibis degut als seus hàbits nocturns. No defuig la carronya. Necessiten
uns 500 g de carn al dia. Dieta dels gats a Toledo, Sierra Morena i Extremadura:
Conills 64 %
Ratolí de camp 8’8 %
Llebre 7’8 %
Perdiu 7’8 %
Caça a les clarianes del bosc i mata a les preses amb una forta mossegada a la
base del crani i solen ser consumides in situ, encara que si li sobra pot pujar les
restes a un arbre per consumir-les més tard, com no fa cap altre carnívor ibèric. El
gat és un animal solitari i territorial que té una àrea de campeig força gran. Els
mascles la solen tenir de 1000 Ha i les femelles de 600 Ha. Marquen el territori amb
excrements, d’una suau olor a mesc, i orina El zel s’esdevé entre el febrer i el marc,
encara que pot haver un segon zel cap el juny. El període de gestació culmina als
65 dies, moment en què solen néixer entre dues a quatre cries, que obren els ulls
als deu dies i s’alleten durant quatre mesos. Després d’una curta dependència de la
mare, a l’agost s’independitzen. Als deu mesos d’edat arriben a la maduresa sexual.
Distribució
Es més abundant a les zones menys humanitzades. A Catalunya, per exemple, la
seva distribució coincideix amb les zones més despoblades del nord-oest català i del
sud a l’interior. El 1993 es va projectar la seva reintroducció al massis del Montseny.
Es van alliberar tres exemplars, però tots tres van morir: un atropellat als 43 dies
d’ésser alliberat, un altre abatut per un masover i del tercer no se sap res doncs va
perdre el transmissor.
4 Ordre Cetacis
L’ordre dels cetacis (del grec Ketus, “monstre marí”) comprèn unes 79 espècies
d’arreu el món. Aquests mamífers marins es van originar aproximadament fa uns 50
milions d’anys, a partir d’animals de l’ordre dels artiodàctils, és a dir, d’alguna mena
de cérvol o cabirol estretament vinculat a l’aigua. Les severes adaptacions al medi
aquàtic van desmuntar i desfigurar literalment la figura pròpia d’un mamífer terrestre:
43

es van suprimir les extremitats posteriors, mentre que les anteriors es van convertir
en aletes així com la cua, que va esdevenir també en una gran aleta, el cos va
adoptar una arquitectura cilíndrica i allargada, apta per vèncer la resistència a
l’aigua, i el seu metabolisme es va condicionar amb eficiència al nou medi,
bàsicament amb la finalitat de poder aprofitar millor l’oxigen aspirat abans de les
immersions. Evidentment són de sang calenta, i el seu cicle vital transcorre
Íntegrament al medi aquàtic, a diferència d’altres mamífers marins com les foques,
que precisen de la terra ferma, com a mínim, per a la reproducció.
Els cetacis es divideixen en dos subordres: els odontocets, o cetacis amb dents,
bàsicament predadors actius, i els misticets, o cetacis amb barbes, bàsicament
filtradors. Entre els primers trobem les espècies més petites com ara la “vaquita”
(Phocoena sinus), distribuïda exclusivament al delta del riu Colorado i que no
sobrepassa els 1’5 m de longitud, mentre que entre els segons trobem el vertebrat
més gran del món, et rorqual blau (Balaenoptera muscullus), la longitud del qual pot
arribar als 30 m. Entre aquests dos extrems podem trobar una gran varietat de
mides, dietes, distribucions i comportaments.
Les espècies que per la seva abundància, conducta o be per la seva mida són més
fàcilment observables al nostre litoral són:
4.1 Subordre odontocets
4.1.1 Tursiops truncatus, Montagu 1821
Cat. Dofí mular
Cast. Delfin mular
Distribució cosmopolita. El trobem a molts mars tancats com el Negre, el Roig o el
de Cortez, i també a la Mediterrània. Hi ha dues varietats, que potser corresponguin
a dues espècies diferents, una costanera i una altra més pelàgica.
Descripció i anatomia
És un dofí de mida mitjana (300-350 cm) amb una silueta robusta, bec curt i una
coloració més o menys grisa o blavosa uniforme, tot i que a la part inferior presenta
tons més clars.
44

Biologia i ecologia
La varietat costanera no defuig l’home ni les embarcacions; és molt actiu i acrobàtic,
pot fer potents salts. Es desenvolupa be en aigües poc fondes, fins i tot penetra en
ports i rius. Són solitaris o formen grups petits (2-10 individus). Són polígams.
S’alimenten de gambes, crancs, pops, peixos, etc.
Distribució
El trobem, en escas nombre, al nord de la Costa Brava, a la costa del Garraf I als
voltants del delta de l’Ebre.
4.1.2 Stenella coeruleoalba, Meyen1833
Cat. Dofí llistat.
Cast. Delfín listado
Bàsicament tropical i subtropical, encara que el trobem també a aigües temperades.
Distribució àmplia però no continua, la qual cosa fa pensar en poblacions aïllades.
En concret, la població mediterrània sembla no tenir relació genètica amb l’atlàntica.
Descripció i anatomia
És un dofí de mida petita (180-250 cm) amb una coloració inconfusible, amb
diferents bandes als costats i la seva part inferior de color rosa clar, bec fosc i
prominent i aleta dorsal molt falcada.
Biologia i ecologia
Animal social i molt actiu, caça en manada. Menja peixos, calamars i pops.
Normalment el trobarem en aigües allunyades de la costa, només es pot apropar en
cas que hi trobin una certa profunditat.
Distribució
És el cetaci més freqüent a la Mediterrània, més comú a l’occidental que a l’oriental.
45

4.1.3 Physeter macrocephalus, Linnaeus 1758
Cat. Catxalot
Cast. Cachalote
Àmpliament distribuït a les aigües profundes del planeta, siguin costaneres o no, és
l’odontocet més gran, de la mida de les grans balenes. Els mascles vells poden fer
migracions cap els límits dels gels permanents, tot i que les femelles i joves no
ultrapassen els 450 N o els 42° S. Hi ha poblacions sedentàries amb pocs
moviments.
Descripció i anatomia
Els mascles adults poden arribar als 20 m de longitud i a pesar fins a 50 tn. És un
cetaci inconfusible, amb el seu gran cap i la seva pell arrugada. A la mandíbula
inferior, que passa desapercebuda, s’insereixen entre 36 i 50 dents, segons sigui
femella o mascle. Les dents poden fer 20 cm i pesar 1 Kg. A la mandíbula superior
no hi ha dentició.
Biologia i ecologia
El curiós òrgan de l’espermaceti, allotjat al seu voluminós crani, funciona com una
mena de regulador de flotabilitat, gràcies al qual aquest animal pot capbussar-se a
profunditats de vertigen de fins a 3000 m, i restar sota l’aigua quasi 2 hores, tot i que
el normal és que les immersions no superin els 45’. La dieta comprèn, en
conseqüència, organismes que es troben a grans profunditats, entre els que
destaquen els mítics calamars gegants. Poden fer grups de joves mascles
sexualment inactius, femelles amb joves i cries, i mascles adults, tot i que aquests
darrers solen ser solitaris. Els nadons solen fer 4 m de longitud, però gràcies a la
molt nutritiva llet materna poden créixer 2 metres durant el primer any.
Distribució
Més freqüent al sud del nostre litoral.
46

4.2 Subordre Misticets
4.2.1 Balaenoptera physalus, Linnaeus 1758
Cat. Rorqual comú, balena d’aleta
Cast. Rorcual común
Distribució cosmopolita, més comú a l’hemisferi sud. En general el trobem lluny de la
costa però pot apropar-se mentre hi hagi gran profunditat.
Descripció i anatomia
És el segon cetaci més gran, amb longituds que poden arribar als 22 m i pesos que
poden voltar les 80 tn. Presenta una pigmentació asimètrica molt peculiar, que és
única entre els mamífers vivents: el costat esquerre és negre, mentre que el dret és
gris clar al dors i blanc al ventre.
Biologia i ecologia
És un misticet, per tant no presenta dentició sinó barbes, amb les quals filtra els seu
aliment, bàsicament organismes pelàgics. Obrint la seva gran boca, deixa entrar una
incommensurable quantitat d’aigua que conté organismes com crustacis o petits
peixos com seitons i sardines. Solen ser animals solitaris, exceptuant les mares amb
les cries. Els naixements tenen lloc al mes de gener després de 12 mesos de
gestació, el nadó amida 6 m i pesa unes 2 tn.
Distribució
És l’únic rorqual que apareix amb certa freqüència a la Mediterrània. A l’hivern el
trobem sobretot al sud, a la primavera inicia un desplaçament migratori seguint les
costes ibèriques cap el golf de Lleó i el mar de Ligúria. Amb sort, pot ser observat
des del cap de Creus o el cap de Begur.
4.3 Cetacis presents al litoral català
Nom comú Nom llatí Estatus al litoral català
Balena blava Balaenoptera musculus Molt rara
Rorqual comú Balaenoptera physalus Comú, sobretot a la primavera
Catxalot comú Physeter macrocephalus Comú, sobretot de marc a setembre
47

Balena amb bec de Cuvier Ziphius cavirostris Comú
Dofí comú Delphinus delphis Rar, més abundant al sud del litoral
Dofí llistat Stenella coeruleoalba El cetaci més abundant
Dofí mular Tursiops truncatus
Orca Orcinus orca
48
Alguna població estable vora el Delta
de l’Ebre
Rara alguna cita a la costa de
Barcelona
Cap d’olla negre Globicephala malaena Relativament abundant a tota la costa
Cap d’olla gris Grampus griseus Relativament comú, molt pelàgic
5 Ordre Artiodàctils
Els ungulats són herbívors terrestres amb peülles que sistemàticament s’agrupen en
dos ordres, els perissodàctils i els artiodàctils. Els primers tenen un nombre imparell
de dits a les extremitats, i estan representats per cavalls, ases, zebres, rinoceronts i
tapirs, cap d’ells present en la fauna silvestre ibèrica. Els artiodàctils tenen un
nombre parell de dits (dos o quatre), amb l’eix de simetria de les extremitats que
passa sempre entre el segon i el tercer dit, que són sempre més grossos que la
resta i tenen la mateixa mida. Els dits primer i quart estan reduïts o bé són absents.
Tots els representants de l’ordre es caracteritzen per la presència de banyes, o
ullals, que generalment estan més desenvolupats en els mascles, i que s’utilitzen en
les lluites socials o per defensar-se dels depredadors. Es caracteritzen també per
posseir nombroses glàndules odoríferes que utilitzen per establir les complexes
relacions socials dels ramats.
Es tracta d’un grup amb gran èxit evolutiu, format actualment per unes 190 espècies
repartides per una gran varietat d’hàbitats de tots els continents, excepte Australàsia
i l’Antàrtida. Els membres d’aquest ordre han estat sempre objecte de gran interès
per part de l’home com a font de proteïna animal, això es reflexa clarament amb el
nombre d’espècies domesticades actualment. Són animals preuats en la caça major,
i la distribució actual de moltes de les espècies és fruit de les polítiques cinegètiques
que n’han fomentat la reintroducció en diferents punts del món.
Els artiodàctils s’agrupen en tres subordres: Suiformes (porcs, pècaris i
hipopòtams), Tilòpodes (Camells i llames), sense representants a la península, i
Remugants (girafes, cérvols i bòvids).

SUBORDRE FAMÍLIA NOM
CATALÀ
Artiodàctils presents a la Península Ibèrica
NOM
CASTELLÀ
49
NOM CIENTÍFIC AUTÒCTON
Suiformes Súids Senglar Jabalí Sus scrofa Sí
Remugants Cèrvids Cérvol Ciervo Cervus elaphus Sí
Daina Gamo Dama dama No
Cabirol Corzo
Capreolus
capreolus
Sí
Bòvids
Cabra
salvatge
Cabra montés Capra pyrenaica Sí
Isard Rebeco
Rupicabra
pyrenaica
Sí
Mufló Muflón Ovis ammon No
Arrui Arrui
Ammotragus
lervia
No
COST DELS TROFEUS DE CAÇA D ARTIODACTILS EN RESERVES DE
CAÇA (1998)
NOM CATALÀ EUROS PESETES
Cérvol 450 - 3.000 € 75.000- 500.000 pts
Daina 450 - 1.500 € 75.000-250.000 pts
Cabirol 600 - 1.500 € 100.000-250.000 pts
Cabra salvatge 3.000 - 9.000 € 500.000 -1.500.000
Isard 600 - 1.500 € 100.000-250.000 pts
Mufló 450 - 3.000 € 75.000 - 500.000 pts
Els súids presenten ullals desenvolupats que sobresurten de les mandíbules, i els
remugants banyes. Existeix però, una diferència entre les banyes del cèrvids i les
dels bòvids, ja que la dels primers es renova anualment mentre que la dels últims
són permanents, amb un nucli ossi recobert d’una funda còrnia. Quan un bòvid perd
accidentalment una banya no la pot tornar a regenerar.
Normalment els artiodàctils que viuen en àrees obertes s’ajunten formant grans
ramats, s’alimenten bàsicament d’herba, presenten relacions socials complexes i un
acusat dimorfisme sexual, mentre que els que viuen en àrees boscoses viuen en
grups reduïts, s’alimenten generalment de fulles de vegetals llenyosos i presenten
un dimorfisme sexual poc acusat.

5.1 Els súids
5.1.1 Sus scrofa, Linnaeus 1758
Cat. Senglar, porc fer
Cast. Jabalí
Descripció i anatomia
El Senglar és l’únic representant dels súids a la península. Es l’avantpassat del porc
domèstic, al que s’hi assembla pel seu cos rabassut, coll curt, potes curtes i primes,
i cua curta rematada amb un pinzell de pèls. La seva pell està recoberta de pèls
durs i llargs de color bru, negre i gris. A diferencia del remugants presenta una
dentició complerta (3/3 I, 1/1 C, 4/4 PM 3/3 M), caràcter primitiu típic d’una dieta
omnívora. Els ullals tenen un creixement continu i estan molt desenvolupats en els
mascles. El pes dels individus ibèrics adults oscil·la entre els 60 - 118 Kg en els
mascles i 40 - 65 Kg en les femelles.
Distribució
Es troba distribuït per tota la Península Ibèrica, excepte a les zones més àrides
d’aquesta. No es troba a les Balears.
Biologia i ecologia
Es tracta d’un animal que viu preferentment en ambients forestals, però que pot
ocupar una gran varietat d’hàbitats, sempre que hi trobi aigua, refugi i aliment.
Normalment el senglar mostra activitat nocturna. La unitat social es basa en grups
matriarcals formats per una o poques femelles amb la seva descendència, que
exploten un mateix territori. Els mascles són solitaris i el seu territori es solapa amb
el de diversos matriarcats. És una espècie molt prolífica en comparació als
remugants, doncs les femelles poden criar dos cops l’any i en cada part poden parir
de 2 a 10 cries. Els petits, anomenats Iletons, mostren durant els primers mesos de
vida, un pelatge ocre amb un llistat longitudinal característic de color castany.
Aquests creixen ràpidament i assoleixen la maduresa sexual entre el primer i el
segon any de vida. En els darrers 50 anys les poblacions de senglar han
experimentat un augment considerable a determinades regions de la península. La
manca de depredadors naturals, l’abandó del medi rural i la recuperació dels boscos
peninsulars son els factors que n’han propiciat l’augment.
50

5.2 Els cèrvids
5.2.1 Cervus elaphus, Linnaeus 1758
Cat. Cérvol, cervo
Cast. Ciervo
Descripció i anatomia
Es el més gran dels artiodàctils que trobem a la Península Ibèrica. El mascles es
caracteritzen per desenvolupar, a partir del primer any de vida, una cornamenta amb
un tronc principal, que presenta un nombre de ramificacions variable en funció de
l’edat de l’individu. Aquestes banyes son utilitzades en les lluites que es donen
durant l’època de zel, per tal d’establir el grau social de dominància. La cornamenta
cau entre marc i abril, i comença a créixer immediatament fins assolir la seva mida
definitiva entre juny i juliol, quan desapareix la irrigació sanguínia i comença a caure
el vellut que les recobreix. La seva fórmula dental és típica d’herbívor: 0/3 I, 1/1 C,
3/3 PM, 3/3 M. El seu pelatge és de color bru i rogenc a l’estiu, més grisenc a
l’hivern. Presenten un escut anal de color crema resseguit als costats per dues
bandes fosques, gairebé negres. A la península els mascles pesen entre 70 i 150 Kg
i les femelles entre 50 i 100 Kg. Les cries, anomenades cervatells, tenen els flancs
coberts de taques blanques.
Distribució
Originàriament el cérvol devia estar distribuït per la major part de la península, fins
que va ser eradicat progressivament per la pressió humana. A principis del segle XX
era comú a Extremadura, Montes de Toledo i Sierra Morena. La distribució actual de
l’espècie és fruit de les polítiques cinegètiques que n’han fomentat la reintroducció
en diferents punts de la península, principalment en sistemes muntanyencs.
Biologia i ecologia
Poden trobar-se exemplars actius les 24 hores del dia, excepte en els llocs
freqüentats per l’home, a on es desplaça l’activitat a les hores de nit. Fora de l’època
de zel, les femelles viuen en petits grups i és habitual trobar unitats familiars de tres
individus formades per una femella adulta, la cria de l’any i la cria de l’any anterior.
Els mascles joves i adults també s’ajunten en grups, mentre que els vells acostumen
a ser solitaris. El cérvol és un herbívor poc selectiu que s’alimenta principalment de
gramínies i fulles de petits arbustos. En la seva dieta s’hi troben fruits forestals,
51

molses, bolets, escorces, etc. Un cérvol necessita un territori de 5.000 a 20.000 ha i
alimentar-se diàriament de 3 kg de matèria seca. A l’època de zel durant la tardor,
es desfan els grups de mascles i femelles. És quan comença la brama i els mascles
reclamen a les femelles. En aquesta època tenen lloc els combats entre mascles, i
els exemplars dominants cobreixen les femelles. Un cop finalitzada aquesta època
es tornen a formar els grups unisexuals ja esmentats.
5.2.2 Dama dama, Linnaeus 1758
Cat. Daina
Cast. Gamo
Descripció i anatomia
La seva mida es troba entre el cabirol i el cérvol. La seva fórmula dental és típica
d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C, 3/3 PM, 3/3 M. Els mascles pesen de 60 a 80 Kg i les
femelles de 30 a 50 Kg. Els mascles tenen una cornamenta aplanada en forma de
pala. Com en els cérvols, les banyes són caduques i es perden entre marc i abril. Un
cop han caigut comença créixer una nova cornamenta que no assoleix la seva mida
definitiva fins al juny o juliol. A l’estiu, el pelatge és marró rogenc amb els laterals del
cos coberts de taques blanques i una banda blanca longitudinal prop del ventre. La
part central del dors està resseguida per una banda de color crema que s’enfosqueix
en acostar-se a la cua. A l’hivern el pelatge es torna més fosc i les taques blanques
desapareixen. L’escut anal esta format per una gran taca blanca limitada als costats
per bandes negres i dividida per la meitat pel color negre de la part dorsal de la cua.
Distribució
Es creu que antigament es distribuïa per tota la Europa mediterrània i per la regió
compresa entre Turquia i Iran. Segurament els romans i els fenicis van ser els
responsables de la seva expansió per Europa. A la Península Ibèrica, a finals del
segle XIX es trobaven daines en estat salvatge a Sierra Morena, a la conca de riu
Tajo (a la província de Càceres) i als Montes de Toledo. De llavors fins a l’actualitat
s’han realitzat nombroses introduccions a diferents punts de la península i la seva
distribució es molt fragmentada, ocupant en la majoria dels casos àrees destinades
a la gestió cinegètica de l’espècie.
52

Biologia i ecologia
Es una espècie adaptada a viure en espais oberts, molt més herbívora que el cérvol.
És un animal sobretot nocturn, però en els llocs on no es molestat es poden trobar
individus actius en qualsevol moment del dia. La dependència que té vers l’herba
verda dels espais oberts fa que la daina sigui un animal de tendència molt gregària
amb una conducta social ben desenvolupada. A l’hivern i a la primavera es formen,
com passa en el cérvol, grups unisexuals de mascles i de femelles amb les seves
cries. La unitat social és la de la femella i les dues cries dels dos últims anys, però
sovint, el que s’observa són grups formats per diverses femelles amb les seves
cries. A l’estiu es formen els grups mixtes que es mantenen fins a l’època de zel, a
principis d’octubre, quan els mascles comencen a emetre roncs per atraure les
femelles i es donen les lluites entre els mascles dominants.
5.2.3 Capreolus capreolus, Linnaeus 1758
Cat. Cabirol
Cast. Corzo
Descripció i anatomia
Es el més petit dels cèrvids presents a la Península Ibèrica. La seva fórmula dental
és típica d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C, 3/3 PM 3/3 M. Els mascles adults pesen al voltant
dels 25 kg i les femelles entorn els 20 Kg Els mascles tenen una petita cornamenta
ramificada en tres puntes que perden a principis d’hivern i torna a estar
completament formada al mes de maig El seu pelatge es marró rogenc a l’estiu i
marró grisenc a l’hivern. El morro és negre i contrasta amb el color blanc dels llavis i
la barbeta. Les femelles no tenen banyes, però presenten un dimorfisme sexual
menys acusat que la resta de cèrvids ibèrics. L’escut anal d’aquestes té forma de
cor invertit, és de color blanc pur i té un pinzell de pèls que surten de la base de la
vulva. L’escut dels mascles té forma de ronyó i no s’hi observa cap pinzell de pèls.
Quan es veuen amenaçats emeten un so ronc i estrident d’alarma abans de fugir a
la cerca de refugi enmig del bosc.
Distribució
A la península el cabirol té una distribució discontinua corresponent als sistemes
muntanyosos poc humanitzats. Es pot trobar des de la costa asturiana fins a les
serres d’Algeciras, tot i que és absent en gran part dels sistemes muntanyosos
prelitorals de l’est de la península. El factor limitant de la seva distribució són les
53

precipitacions, així en l’àrea mediterrània només el trobem on les pluges afavoreixen
una productivitat vegetal suficient per al manteniment de l’espècie.
Biologia i ecologia
Es tracta d’una espècie marcadament forestal. Es poden trobar exemplars actius en
qualsevol moment del dia. S’alimenta d’un ampli espectre de matèria vegetal. La
unitat social està formada per la femella i les dues cries de l’any. El mascles són
solitaris, però de vegades s’ajunten amb un grup familiar, especialment en àrees
obertes. Normalment, el mascle presenta una conducta territorial concentrada entre
l’abril i l’agost. Les femelles no son territorials i els seus dominis vitals es solapen
amb el d’altres individus. Durant l’època de zel els mascles defensen el territori de
forma agressiva davant dels individus del mateix sexe. A diferència de la resta de
cèrvids ibèrics, els mascles de cabirol només cobreixen a una o a poques femelles i
no han desenvolupat els caràcters sexuals típics dels ungulats marcadament
poligínics. Els cabirols són els únics artiodàctils que tenen implantació diferida del
blastòcit, que no s’adhereix a la paret uterina fins a principis d’hivern, per aconseguir
que la majoria de parts tinguin lloc durant el mes maig.
5.3 Els bòvids
5.3.1 Capra pyrenaica, Schinz 1838
Cat. Cabra salvatge, erc, herc salvatge
Cast. Cabra montés
Descripció i anatomia
La cabra salvatge és un animal robust i musculós. Les seves orelles són curtes i
tenen els ulls de color taronjós. El seu pelatge, marró a l’estiu i grisenc a l’hivern,
presenta àrees negres als laterals del cos i a les potes. Es tracta d’un bòvid amb un
marcat dimorfisme sexual. El mascle té barba i crinera, i es caracteritza per tenir
unes banyes llargues, gruixudes i nuoses que poden arribar a mesurar un metre de
longitud, i que en els adults es corben en forma de S. Les femelles també tenen
banyes, però són més petites que en els mascles arribant a mesurar com a molt 30
cm. La seva fórmula dental és típica d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C, 3/3 PM, 3/3 M. Els
mascles ibèrics pesen uns 55 kg de mitjana, i les femelles, molt més petites, uns 35
Kg. Quan es veuen amenaçats emeten un xiulet característic.
54

Distribució
Es tracta d’una espècie endèmica de la península. Dues de les quatre subspècies
descrites a la Península Ibèrica s’han extingit. Actualment trobem C. Pyrenaica
victoriae distribuïda per muntanyes del centre peninsular i C. pyrenaica hispanica
distribuïda per l’arc muntanyenc pre-mediterrani.
Biologia i ecologia
Es tracta d’un animal típic de les zones abruptes de muntanya, adaptat a viure sobre
substrat rocallós, independentment del tipus de formació vegetal que creixi a la
zona. Es poden trobar individus actius en qualsevol hora del dia. L’alçada no sembla
ser un factor condicionant de la seva presència. Es poden alimentar pràcticament de
tots els vegetals presents a la zona: herbes, fulles, líquens, escorces, branques i
tiges. No obstant, ingereixen gramínies i altres plantes herbàcies sempre que els és
possible. És un dels vertebrats que més profit treu de la cel·lulosa, digerint-ne un
80% del total consumit. Les cabres salvatges són gregàries i no defensen territori.
Els grups que formen estan poc estructurats i cohesionats, i la seva composició
varia al llarg de l’any. A l’època de zel, entre novembre i gener, es formen grups
mixtes de fins a 50 individus. De la mateixa manera que la resta de ungulats
poligínics, els mascles competeixen per aconseguir copular amb el major nombre de
femelles. Quan la mida de dos mascles es similar, i no n’hi ha prou amb la
intimidació, comencen els espectaculars combats en els que mesuren la seva força
mitjançant fortíssims xocs frontals amb les seves banyes. Un cop les femelles estan
fecundades es formen els grups unisexuals de mascles i els de femelles amb cries,
aquests últims més estables que els anteriors i que normalment estan formats per la
femella i una o dues de les seves cries. Entre abril i octubre també es formen grups
de joves, coincidint amb l’època de parts i criança dels petits per part de les
femelles.
5.3.2 Rupicabra pyrenaica, Bonaparte 1845
Cat. Isard, sarri
Cast. Rebeco
Descripció
És un bòvid més petit i esvelt que la cabra salvatge. Ambdós sexes presenten
banyes petites, fines i corbades a la part distal en forma de garfi. Pesen de 25 a 30
Kg. Els mascles són lleugerament majors que les femelles i tenen les banyes
lleugerament més gruixudes i una mica més corbades a la punta. La seva fórmula
55

dental és típica d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C, 3/3 PM, 3/3 M. El cap i la gola són de color
blanquinós i tenen una franja negre que recorre els costats de cara a mode d’antifaç,
de la banya fins al musell. El color del cos es uniforme, i presenta una banda
longitudinal fosca al dors. El pelatge estival és curt i de color rogenc, el d’hivern és
llarg, de color ocre i pràcticament negre als flancs i als costats de coll. Presenten un
escut anal de color blanc dividit pel mig per la cua que es negre, curta i triangular.
Enmig dels dits hi ha una membrana interdigital que els facilita el desplaçament per
sobre de la neu. Quan es veuen amenaçats emeten un xiulet característic.
Distribució
A la península es distribueixen per la Serralada Cantàbrica i pels Pirineus. Als
Pirineus l’isard es troba des del Canigó fins a al Valle del Roncal a Navarra.
Biologia i Ecologia
L’isard es un ungulat típic de muntanya, adaptat al fred i a la presència de neu dels
estatges subalpí i alpí. És un dels artiodàctils més diürn de la península, inclòs
durant l’estiu. S’alimenta preferentment de gramínies i altres plantes herbàcies, però
durant l’hivern consumeix plantes llenyoses, i fulles i brots d’arbres. Es tracta d’una
espècie gregària, però no presenta cap estructura social complexa. La mida dels
grups és variable i canvia al llarg de l’any. Generalment, fora de l’època de zel, els
mascles viuen sols o en grups reduïts separats de les femelles amb cries. Els grups
són més nombrosos a l’estiu que a l’hivern. Als Pirineus francesos hi podem trobar
grups amb més d’un centenar d’individus. El zel es dona entre octubre i novembre,
moment en que els grups es dispersen i els mascles es comporten agressivament.
Cada mascle recluta el seu harem i intenta cobrir el màxim nombre de femelles.
5.3.3 Ovis musimon, Schreber 1782
Cat. Mufló
Cast. Muflón
Descripció i anatomia
L’aspecte d’aquest bòvid recorda al de les ovelles domèstiques. De fet és un parent
proper de tes ovelles que es domesticaren durant el neolític. El seu pelatge és de
color marró fosc amb taques blanques en els flancs (només els mascles), potes,
cara i cul. La zona anal és clara i està travessada per la cua, fosca i curta. Existeix
56

un acusat dimorfisme sexual i els mascles són més grans i foscos que les femelles.
Els mascles adults tenen els pèls del coll i del pit més llargs que els de la resta del
cos, i dues grans taques blanques als costats que de lluny recorden una sella de
muntar; les banyes son com les dels marrans, corbades quasi en cercle, de grans
dimensions en els individus més vells (fins a 90 cm). Hi ha femelles sense banyes, i
d’altres amb banyes, en aquest cas molt més petites que les dels mascles (de 3 a
18 cm). El pes del mascles es troba entre 35 i 40 kg i el de les femelles entre 25 i
35kg. La seva fórmula dental és típica d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C, 3/3 PM, 3/3 M. Quan
es veuen amenaçats emeten xiulets. Les femelles i les cries belen com les ovelles
domèstiques.
Distribució
La seva àrea de distribució original comprèn les illes de Còrsega, Cerdenya i Xipre.
A partir del segle XVIII el mufló es va començar a introduir de forma massiva a
Europa continental. A la Península Ibèrica es començà a introduir amb finalitats
cinegètiques a mitjans del segle XX. Actualment les poblacions més denses es
troben a la serra de Cazorla, al centre peninsular.
Biologia i ecologia
Es tracta d’un bòvid amb una gran capacitat d’adaptació en quant a hàbitat, encara
que prefereix els constituïts per formacions arbustives sobre substrat rocós. És un
animal essencialment diürn i gregari. Consumeix preferentment gramínies i plantes
herbàcies, però quan aquestes manquen, pot menjar falgueres, bolets, molses,
líquens, i fulles, tiges i escorces d’arbusts. Durant l’època de zel, a la tardor, formen
grups dispersos constituïts per un o dos mascles i el seu harem. És a l’hivern quan
el seu comportament és més gregari i es formen grups mixtes amb nombrosos
individus. A la primavera i a l’estiu es troben els grups unisexuals de mascles i els
de femelles amb les seves cries, aquests últims molt més estructurats i estables que
els primers.
5.3.4 Ammotragus lervia, Pallas 1777
Cat. Be de Berberia
Cast. Arrui
Descripció i anatomia
El seu aspecte és troba enmig del de la cabra salvatge i el mufló. Es un animal
robust i corpulent amb un pes que oscil·la entre 100 i 150 kg en els mascles, i entre
57

60 i 80 kg en les femelles. El seu pelatge és de color ocre. El be de Berberia
presenta una crinera curta i erecta que recorre el coll fins a la meitat del llom, i té la
cua llarga, a diferència de la resta d’ungulats presents a la península. Els mascles
tenen la gola, pit i part superior de les potes anteriors recobert d’un pelatge llarg i
suau. Les banyes són gruixudes, dirigides cap al darrera i avall de manera que
dibuixen un semicercle. Les dels mascles poden arribar al 90 cm de llargada i les de
les femelles fins ais 40 cm. La seva fórmula dental és típica d’herbívor: 0/3 I, 0/1 C,
3/3 PM, 3/3 M.
Distribució
Aquesta espècie és originària de les serralades nord-africanes. Va ser introduït a la
Península al 1970, com a espècie de caça major, al Parc Natural de la Sierra de
Espuña (Múrcia). En l’actualitat l’espècie s’ha expandit fins a Alacant.
Biologia i ecologia
Es tracta d’un bòvid adaptat a la vida en paratges semi-desértics on s’alimenta de
plantes xeròfil·les, tant herbàcies com arbustives. La seva activitat és essencialment
nocturna i crepuscular. Pot passar forces dies sense beure aigua, satisfent els
requeriments hídrics mínims a partir dels vegetals consumits. El seu comportament
social és similar al de la cabra salvatge.
6 Ordre Lagomorfs
Ordre d’herbívors dispers per gairebé tot el món. Es divideix en dos subordres de
característiques i distribució diferenciades: Leporidae, d’una banda, de distribució
pràcticament cosmopolita, que inclou conills i Ilebres, i Ochotonidae de l’altra,
formada pels pikas, petits animals montans d’aspecte més rabassut i d’orelles curtes
i arrodonides, que habiten les muntanyes d’Àsia i del nord-oest americà.
Es tracta de mamífers herbívors de mida mitjana, força propers als rosegadors, amb
els quals s’havien agrupat antigament per les seves similituds morfològiques, sota el
subordre Duplicidentata, al·lusiu al fet que disposen d’un segon parell d’incisius no
funcionals just darrera dels primers. En la dentició de llet pot haver-hi fins a un tercer
parell, que desapareix al desenvolupar-se la definitiva. Al igual que en els
rosegadors, el diastema és molt llarg, no hi ha canins, i la resta de dents son
molariformes, concebudes per a triturar l’aliment. Totes les dents són de creixement
continu, pel que manquen d’arrels.
58

6.1 Els Lepòrids
Dins d’aquest subordre hi trobem els conills i les llebres, aquestes darreres més
diversificades i de distribució més àmplia. A banda dels trets esmentats, n’existeixen
d’altres que els diferencien dels altres lagomorfs:
Els orificis nasals son molt estrets i es troben coberts per una fina solapa de pell
retràctil. Les extremitats i les orelles són molt llargues, especialment en les llebres, i
la cua és sempre molt curta. Existeix una àmplia zona al pit, de funció desconeguda,
que presenta un pèl molt suau, erecte i pigmentat, que difereix totalment del pelatge
que la rodeja.
La seva fórmula dental és 2/1 i, 0/0 C, 3/2 PM, 3/3 M.
Una altra particularitat dels lepòrids és que realitzen una modalitat de coprofagia
coneguda com a cecotròfia: l’aliment passa dues vegades pel tracte digestiu, essent
excretat el primer cop en forma de petites femtes molt toves, que son tornades a
ingerir immediatament, i el segon i definitiu en forma de petites boletes fosques i
sòlides. Aquestes darreres són les úniques que solem trobar al camp, doncs les
primeres rara vegada no són consumides.
6.1.1 Oryctolagus cuniculus, Linnaeus 1758
Cat. Conill
Cast. Conejo
Descripció i anatomia
Mamífer de mida mitjana, amb longitud del CC entre 34 i 45 cm, i la cua entre 4 i 6
cm. Les orelles són llargues, per bé que no tant com en les llebres, essent de fins a
7 cm de longitud. Val a dir que les dimensions varien força entre poblacions, essent
les més septentrionals les que atenyen mides majors. El peus són allargats i es
troben recoberts a la planta per una capa de pèls forts i elàstics que ajuden a
esmorteir els salts.
El pelatge dorsal és grisenc, amb tonalitats brunes i marrons, i el ventral és blanc.
Les orelles, a diferència de les llebres, són de color uniforme des de la base fins a la
punta. La part superior de la cua és fosca, però no negra com en les llebres.
59

Distribució
Es troben àmpliament distribuïts per tota la península, tot i que les densitats varien
molt en funció sobretot del clima i del sòl. Prefereixen ambients mediterranis secs,
amb estius càlids, precipitació anual baixa (preferiblement per sota els 500 mm
anuals), hiverns temperats, i amb sòls tous on poder excavar els caus. Aquestes
condicions es donen sobretot al quadrant sud occidental de la península, de
vegades anomenada “La España del Conejo” per l’abundància d’aquests animals,
sobretot abans de l’arribada dels dos grans flagels que en van fer minvar les
poblacions de forma dramàtica i que encara avui en dia n’impedeixen la recuperació:
la mixomatosi, apareguda a la dècada del 1950, i l’EHV (malaltia hemorràgica vírica)
que aparegué el 1989.
Pel que fa l’hàbitat, prefereixen els matollars mediterranis i les deveses, on poden
trobar aliment i refugi abundant. Amb tot poden trobar-se a pràcticament qualsevol
ambient i clima, encara que en densitats més baixes que les que poden ocórrer en
els descrits com a òptims.
Biologia i ecologia
Són animals socials i territorials, que formen grups estables molt lligats als caus on
es refugien i crien. S’alimenten de matèria vegetal, sobretot plantes herbàcies. De
dia cerquen l’aliment entre els matolls, a fi d’evitar els depredadors, i de nit
generalment s’aventuren cap a espais més oberts, on abunden més les herbàcies.
Cada individu pot arribar a consumir entre 200 i 500 gr d’aliment al dia, pel que el
seu impacte sobre el paisatge pot arribar a ser molt fort, afavorint amb la seva acció
l’aparició d’herbàcies i impedint la regeneració natural dels espais oberts.
Els grups solen tenir territoris de poques Ha, que son defensats bàsicament pel
mascle dominant, que alhora es l’únic que copula amb les femelles. Marquen el
territori mitjançant latrines, que consisteixen en acumulacions de cagallons que
poden trobar-se directament sobre el terra o be dins de petits forats allargats
d’escassa fondària.
Malgrat el major nombre de parts es dóna a la primavera, poden criar tot l’any. Les
cries, entre 3 i 5 per part, adquireixen la maduresa sexual als tres mesos d’edat. Les
femelles poden entrar en zel just després del parir i crien entre 3 i 5 cops a l’any.
Es tracta d’una espècie cinegèticament apreciada.
60

6.1.2 Lepus europaeus, Pallas 1778
Cat. Llebre europea
Cast. Liebre europea
Descripció i anatomia
D’aspecte semblant al conill, per be que de major mida, de potes proporcionalment
més llargues, d’orelles també més llargues i acabades amb una evident taca negra,
amb els ulls grans i grocs (els del conill son negres) i amb el costat superior de la
cua negre.
El pelatge es majoritàriament bru groguenc, per bé que la regió ventral presenta una
taca blanca de poca extensió. A l’hivern la coloració general es torna més grisenca.
Les altres dues espècies de llebre ibèriques són molt similars, pel que fàcilment es
poden confondre. Cal parar especial atenció a l’extensió del blanc a les regions
inferiors, a la transició entre el color dorsal i el ventral, que es abrupta en el cas de la
llebre europea, i a la mida, essent aquesta la major.
Les dimensions corporals són: Pes: 3000 - 4400 gr. CC: 49 - 55 cm. C: 8,4 - 9,8 cm.
Peu: 13,8 - 14,6 cm. Orella: 9,6 - 11,7 cm. Les femelles són lleugerament majors
que els mascles.
Distribució
Es tracta d’una espècie europea, que troba a la península un límit meridional de
distribució. Així, només la trobem al centre i est de l’extrem nord, en aquells
ambients de tendència més europea.
Les podem trobar en habitats força diversos, tot i que prefereixen zones obertes
amb aigua disponible.
Biologia i ecologia
S’alimenten, al igual que els conills, de plantes herbàcies i sobretot de gramínies.
Amb tot, també poden incloure a la seva dieta fruites, bolets i brots d’arbres i
arbustos quan aquests estan disponibles.
Cerquen refugi enmig de la vegetació, on passen el dia descansant. Al crepuscle
s’activen i passen bona part de la nit alimentant-se i relacionant-se amb altres
61

individus. No formen grups socials i descansen soles, tot i que existeix certa
jerarquia entre els individus que ocupen Un mateix territori.
El període reproductor s’estén des de principis de primavera a finals d’estiu. Cada
femella pareix d’una a tres cries (normalment tres), que s’independitzen
aproximadament al mes de vida. Poden tenir entre tres i cinc parts a l’any.
6.1.3 Lepus granatensis, Rosenhauer 1856
Cat. Llebre ibèrica
Cast. Liebre ibérica
Descripció i anatomia
Molt similar a l’espècie precedent, per be que de menor mida. Les potes i les orelles
són proporcionalment més llargues, i les parts inferiors més blanques, estenent-se el
blanc ventral fins a la part superior de les potes davanteres.
Les dimensions corporals són: Pes: 2020 - 2590 gr. CC: 44 - 47 cm. C: 9,3 - 11,2
cm. Peu: 11,1 - 12,0 cm. Orella: 9,3 - 10,3 cm.
Distribució
Endemisme ibèric que es troba a bona part de la península, exceptuant l’extrem
occidental de la cornisa Cantàbrica i Catalunya, on només la trobem a l’oest de
l’Ebre.
Biologia i ecologia
Similar a l’anterior, per bé que selecciona zones més àrides i càlides.
6.1.4 Lepus castroviejoi, Palacios 1976
Cat. Llebre
Cast. Liebre de piornal
Descripció i anatomia
De mida mitja entre la L. europaeus i L. granatensis. L’extensió del blanc en el
pelatge també es intermèdia, assolint els flancs però sense arribar a la part superior
de les potes davanteres. El contrast entre el color dorsal i ventral és clar, mentre que
en la llebre europea està molt més difuminat.
62

Les dimensions corporals són: Pes: 2660 - 3150 gr. CC: 49 - 51 cm. C: 7,7 - 9,6 cm.
Peu: 13,5 - 14,4 cm. Orella: 9,1 - 9,4 cm.
Distribució
Endemisme del centre de la serralada Cantàbrica, on la trobem des de la serra de
Los Ancares fins a la serra de Peña de Labra, en una regió d’uns 230 km de longitud
per 40 d’amplada com a màxim.
Ocupa pastures alternades amb landes de brucs i ginestes i amb boscos de roures,
faigs i bedolls. Es troba entre 1000 11900 m d’altitud,
Biologia i ecologia
Suposadament similar a la de les espècies anteriors, amb les restriccions naturals
de l’hàbitat que ocupa (període reproductor presumiblement menor).
7 Ordre Rosegadors
L’ordre dels rosegadors, el més gran dintre de la classe dels mamífers, actualment
està representat per 1793 espècies diferents, agrupades normalment en 29 famílies
de les quals només tres, els esciúrids, els glírids i els múrids, tenen representants a
la Península Ibèrica, sumant un total de 21 espècies.
Els rosegadors inclouen una gran varietat de formes, adaptades a tot tipus
d’ambients, existint espècies terrestres, tant superficials com subterrànies, espècies
arborícoles, i d’altres adaptades a una vida amfíbia. La seva alimentació és
bàsicament herbívora, i dins d’aquesta categoria podem distingir espècies
granívores, brostejadores, frugívores i omnívores. El rang de mides que podem
trobar a la península es mou entre els 4-6 g del ratolí espiguer i els 4-8 kg que pot
assolir la marmota.
La seva dentició es caracteritza per tenir un sol parell d’incisius a cada mandíbula,
amb la particularitat que són de creixement continu, cosa que pal·lia el desgast
d’aquests produït per la naturalesa dels seus hàbits i dietes. Els canins són absents,
de manera que es forma el diastema, un gran espai buit de peces dentals entre
l’únic parell d’incisius i els queixals. La fórmula dental mai és superior a aquests
números: I 1/1 C 0/0 PM 2/1 M 3/3.
63

La biodiversitat de les espècies de rosegadors de la península es decreixent de nord
a sud. Aquesta distribució actual és deguda a les glaciacions i a la orografia de la
península. Les espècies més herbívores queden limitades a distribucions
septentrionals o be al voltant de cursos aquàtics de les zones meridionals. En les
zones septentrionals de la península els micromamífers rosegadors que hi viuen
juguen el mateix paper que el conill en les àrees meridionals o les més afectades pel
clima mediterrani, essent consumidors primaris i presses bàsiques per nombrosos
predadors.
Del total d’espècies que trobem a la península 3 són comensals de l’home, i dos
més van ser introduïdes durant el segle XX. Les espècies comensals s’han estès i
han prosperat juntament amb les societats humanes, que involuntàriament els
proporcionen refugis i aliment, i són la rata negra, la rata comuna i el ratolí domèstic,
totes tres procedents d’Àsia. Les espècies introduïdes són la marmota, que ha
colonitzat el Pirineu català a partir de poblacions franceses que s’introduïren al
1948, i el coipú que es pot trobar a Navarra, on la població prové d’individus
escapats de granges pelleteres franceses.
7.1 Els esciúrids
Família formada per 254 espècies distribuïdes per Euràsia, Amèrica i Àfrica.
Vulgarment coneguts com a esquirols, tant arborícoles com terrestres, com és el cas
de les marmotes. A la península només trobem dues espècies, l’esquirol (Sciurus
vulgaris) i la marmota (Marmota marmota), la primera és arborícola mentre que la
segona és terrestre. Totes dues tenen la mateixa fórmula dental, que és: I 1/1 C 0/0
PM 2/1 M3/3.
7.1.1 Sciurus vulgaris, Linnaeus 1758
Cat. Esquirol coma
Cast. Ardilla roja
Rosegador de mida mitja, amb cua llarga i molt atapeïda. Les orelles durant l’hivern
presenten un pinzell de pèls característic. La seva coloració general és marró
vermellosa amb moltes variacions però sempre amb una banda dorsal més fosca i la
part ventral blanquinosa. El morro és curt i els ulls grossos i foscos. Les potes
posteriors estan molt més desenvolupades que tes anteriors; és plantígrad i té 4 dits
a les potes anteriors i 5 a les posteriors, tots amb ungles llargues i afilades. És un
mamífer d’activitat diürna, arborícola, molt àgil, que puja i baixa dels arbres amb
64

molta facilitat, ja sigui mirant cap a dalt, com cap per baix. La cua els serveix tan de
timó com de contrapès en els seus desplaçaments o en els seus salts. S’alimenta de
fruits i llavors, sobretot pinyons, arribant a consumir-ne 40 g al dia, rossegant
aproximadament unes 143 pinyes petites.
Es distribueix per les zones boscoses de la major part d’Euràsia. Manca a les illes
balears.
7.1.2 Marmota marmota, Linnaeus 1758
Cat. Marmota
Cast. Marmota
És el rosegador més gran que podem trobar a la península. El cap és ample
arrodonit, i les orelles són petites. La cua fa un terç de la longitud del cos i el cap
junts, és de color negre a la punta i està densament coberta de pèl. El pelatge del
dors és de color variable, encara que predominen els colors bruns i grisencs. El
morro sempre és de color més clar que la resta del cap que sovint és fosc i negrós.
La part ventral sol ser de color groc-grisenc, i sempre és més clara que la zona
dorsal. Té activitat diürna, i hiverna.
Està distribuïda pels Pirineus, però es tracta d’una espècie introduïda procedent dels
Alps occidentals i de les muntanyes del Tatra. A partir de 1948 es van produir
diverses reintroduccions als Pirineus francesos, i a partir d’aquest es van dispersar
per tots els Pirineus. La marmota havia poblat els Pirineus de forma natural durant el
Pleistocé, fa uns dos milions d’anys endarrera, però va desaparèixer durant l’Holocè
degut a canvis climàtics que segurament van fer proliferar els boscos fins a alçades
importants. Les densitats més altes es troben al Pirineu aragonès.
7.2 Els glírids
Família formada per unes 20 espècies distribuïdes pel Paleàrtic i Àfrica. A la
Península Ibèrica hi trobem dues espècies, la rata cellarda (Eliomys quercinus) i el
liró gris (Glis glis), totes dues d’hàbits arborícoles, d’aspecte similar a les rates però
amb la cua densament poblada de pèl. Una de les característiques remarcables
d’aquestes espècies és la seva capacitat per hivernar.
7.3 Els múrids
És la família més nombrosa de l’ordre rosegadors, i també de totes les famílies en
que s’ordena la classe mamífers. Inclou unes 1160 espècies amplament distribuïdes
65

per tot el món. Aquesta família es divideix en 14 subfamílies de les quals només
dues, Microtinae i Murinae, tenen representants a la Península Ibèrica. La subfamília
dels microtins està formada per 130 espècies de les quals només 10 es poden
trobar a l’estat espanyol, i la subfamília dels murins està formada per 457 espècies
de les quals només 7 viuen a la península.
7.3.1 Subfamília murins
Les 7 espècies que trobem a la península pertanyen a quatre gèneres: Rattus (2
sp), Apodemus (2 sp), Mus (2 sp), i Micromys (1 sp). Són espècies principalment
granívores, encara que algunes poden considerar-se generalistes i oportunistes des
del punt de vista tròfic.
Ocupen preferentment àrees forestals, però també es troben en ambients arbustius
o oberts, com prats i cultius. Presenten l’estructura d’un rosegador típic, amb les
potes anteriors lleugerament més curtes que les posteriors, orelles relativament
grans, i vibrisses llargues al morro. Els queixals dels múrids tenen creixement limitat,
a diferència del que passa en els microtins. Les crestes dels queixals son
arrodonides, cosa que indica que són generalistes en la seva alimentació. La rata
negra (Rattus rattus), la rata comuna (Rattus norvegicus), i el ratolí domèstic (Mus
musculus), són comensals habituals del home, i aquest l’ha introduït
involuntàriament a diferents regions del planeta. Poden causar plagues agrícoles, i
en els casos d’introducció involuntària en illes, poden ser la causa d’extinció de
rèptils, mamífers i aus de la fauna local.
7.3.2 Subfamília microtins
A la Península Ibèrica existeixen 10 espècies, repartides en quatre gèneres: Arvicola
(2 sp), Microtus (6 sp), Clethrionomys (1 sp), i Chionomys (1 sp).
Són rosegadors d’aparença robusta, amb potes i cua curtes, i coll no aparent. Són
animals herbívors, brostejadors i això ha condicionat la seva anatomia externa i
interna. Algunes espècies estan adaptades a la vida subterrània o semi-subterrània,
alimentant-se d’arrels i tubercles. Les dents, tant els incisius com els molars,
presenten un creixement continu com a conseqüència de l’adaptació a triturar
aliments durs i fibrosos. Els queixals són comparables als dels grans herbívors, ja
que degut a una convergència evolutiva, ambdós grups presenten plecs de gran
mida que afavoreixen la masticació de matèria vegetal. Ocupen preferentment
pastures i àrees arbustives, però també es troben en àrees forestals, sempre
propers a clarianes amb alta producció herbàcia.
66