1HJl8Qz

CARRER119JULIOL 2011WWW.FAVB.CATvilluendas & gómez

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 2Indignació al carrerEls barris, les places i internet articulen unmoviment assembleari que revoluciona per sorpresala societat. Del 15-M al 19-J, desenes de milersde persones es rebel·len pacíficament contra elcapitalisme i en favor d’una democràcia realMarc Andreu“Quan hi ha aigua que corre,passa”. Ho deia el 26 de maig elsociòleg Manuel Castells en unaxerrada a la plaça de Catalunya.Intentava explicar per què, citantinternet, aquell dia ja hihavia acampades contra el sistemaeconòmic i polític “a 706ciutats del món”. Totes, com les120 assemblees locals consolidadesal juliol arreu de Catalunya(23 en barris de Barcelona),donaven suport a la rebel·lióiniciada per sorpresa el 15 demaig a Catalunya i Espanya: unampli moviment assemblearii pacífic en contra del sistemacapitalista i en favor d’una democràciareal que va esclataren plena campanya electoral ique s’ha articulat per les xarxessocials i a les places.Després de grans manifestacionsel 19 de juny (200.000persones a Barcelona), aquestarevolta que la xarxa etiquetade “revolució” i on es socialitzenpolíticament molts joves,s’està reorganitzant als barris.Allí enllaça amb les dinàmiquesdels moviments veïnal, associatiui okupa, i amb l’experiènciasocial, política i sindical demolta gent d’esquerres.Complexitat i assemblearismeEl moviment 15-M o dels indignatsés complex. En menysde dos mesos ha tret al carrercentenars de milers de personesque, pacíficament, han aconseguitburlar o destarotar la llei,l’ordre i l’agenda de les ordenancesmunicipals, de les junteselectorals, dels jutges que dictendesnonaments, de la repressiópolicial, dels partits, sindicatsi associacions tradicionals,i dels mitjans de comunicació.Alhora, un moviment sociopolíticque critica la bancacom a responsable de la crisieconòmica i també els dèficitsde representativitat de la democràciaactual ha situat totsels polítics, sense distinció, alcentre de la diana. Estigmatitzant-losmés que als poderseconòmics. I fins al punt d’observarpassivament el 22 demaig el major triomf electoralde la dreta des de 1977 (o lamés gran patacada de la socialdemocràciai l’esquerra política).Després de 32 anys d’alcaldessocialistes, l’ascens del PPi el triomf de CiU a Barcelona,per qui Manuel Castells haviademanat el vot, exemplifiquenla complexitat del moment.“Feia molts anys que no trobavaun espai obert i unitari perparlar de política; de fet, no hohavia viscut des de l’Assembleade Catalunya”. La confessió ésd’un exalt càrrec ecosocialistadel Govern català que participad’una de les assemblees debarri. I coincideix amb el que jahan escrit per a un llibre d’urgènciaactivistes del 15-M comIvan Miró (Assemblea de Sants)i Flavia Ruggieri: des del convencimentque la transició “vacrear una arquitectura institucionalque va expropiar la potènciapolítica dels movimentspopulars” antifranquistes, ara“neix una altra forma de participaciópolítica” recolzada en“l’autoorganització”.L’origen de tot plegat vanser les més de 50.000 personesque, al crit de No som mercaderiaen mans de polítics ibanquers, van sortir al carrerel 15-M en desenes de ciutatsde l’Estat. Impulsada per col·lectius nascuts a les xarxessocials com Democràcia realja, Jóvenes sin futuro i No lesvotes, i a Barcelona amb el suportexplícit de la FAVB, l’èxitd’aquesta protesta autoconvocadade forma virtual va sorprendretothom. Inclosos elsactivistes que, com la italianaestablerta al Raval SimonaLevi, tenen clar que “l’ús dela Xarxa de Xarxes està canviantla història de la humanitat:no sols perquè permet formescapil·lars de contrainformaciói autoorganització que deixenatònits els poders fàctics, sinóperquè acaba amb l’atomitzacióde les idees de canvi i ambl’endogàmia dels grups”.De Sol a plaça de CatalunyaDescol·locades van quedar elcentenar d’entitats (també laFAVB), sindicats i partits queun dia abans del 15-M ja havienreunit, només a Barcelona,prop de 100.000 persones enuna primera gran manifestaciócontra les retallades. Enfrontdel manifest i els cartellsconvocant el 14-M a la capitalcatalana, la fascinació que elsmitjans de comunicació vanmostrar per les marxes 2.0 del15-M, amb epicentre al kilòmetrezero de la madrilenya Puertadel Sol, va acabar de feresclatar el fenomen.“De cop i volta milers depersones ocuparen les places,acampant com a formade protesta, sota el paraigüesde la indignació”, sintetitzal’economista del seminari TaifaIván Gordillo. Per ell, “el méssorprenent ha estat l’oberturad’àgores per debatre el què i elcom de la lluita, amb radicalitatanticapitalista i horitzontalitatextrema, de manera queles places han esdevingut unamàquina de consciència on milersde persones han despertatper posar color al gris panoramapolític i social de la ciutat”.Amb un treball organitzatiude base més sòlid, Madrid vadespertar més de pressa queBarcelona. No obstant, la resistènciaals Mossos el 27 de maig,el bloqueig violent del Parlamentel 15 de juny i la granmarxa pacífica de quatre diesdesprés van fer que Barcelonas’hagi guanyat a pols el títol de“capital de la indignació”.No obstant, fins un dia desprésque al Sol madrileny del15-M no van acampar espontàniamentels primers 50 indignatsde la plaça de Catalunya.L’endemà ja eren centenars al’assemblea. I el tercer dia,joan linuxbcnEl 19 de juny prop de 200.000 persones es van manifestar contra el sistema econòmic i políticmilers. S’hi van sumar gentde col·lectius socials i organitzacionsd’esquerra (okupes,autònoms, antiglobalitzadors,trotskistes, anarquistes, comunistes,verds, independentistes,sindicalistes, activistesveïnals, cristians de base...)que, sorpresos i desbordats,van abocar la seva experiènciasense voler o poder dirigirel naixent moviment. Ho feiaimpossible la seva naturalesa

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 4Milers de veus en un sol critAmb l’acampadadel 15-M, milers depersones de perfilsmolt diferents s’hantret la son de les orellesen nom de la justícia,els drets i les llibertatsdaniel gomisEl prop d’un mes que ha duratel gruix de l’acampada populara la plaça Catalunya ha donatmolt de si. Allò que en un principisemblava poc més que unfet anecdòtic es va anar convertinten un autèntic fenomenaglutinador del descontentamentciutadà davant la granopressió que ja fa massa tempsque ve exercint l’actual sistemapolític i econòmic. El movimentdels indignats barceloninsha aconseguit mobilitzar milersde persones de totes les edatsi condicions que aquests diess’han tret la son de les orellesen nom de la justícia, els dretsi les llibertats; en definitiva,per reclamar a crits una democràciamolt més digna, reali efectiva. A continuació, hemrecollit el testimoni representatiud’alguns participants que,tot i tenir perfils ben diferents,coincideixen plenament a l’horad’assenyalar la necessitat defer realitat un canvi que ja nopot esperar més.El Tomàs Ribas (51 anys) ésuna de les cares més amablesd’entre els milers de ciutadansque s’estan veient afectatsper les retallades socials.Tot i ser funcionari de la Generalitati haver perdut un 5%del seu sou, en cap moment seli ha passat pel cap queixar-secom altres companys, sensibilitzatcom està amb la restade gent que sí que està patintde debò la tisorada del Governde Mas. En Tomàs, que ha freqüentatl’acampada de plaçaCatalunya des del primer dia,engrescat per “l’ambient fantàstic”i el desig d’aportar elseu granet de sorra, destacaque els diners estan més malrepartits que mai i té moltclar com s’haurien d’aplicarles retallades: “S’hauria decomençar a retallar molt mésper dalt. És inadmissible quehi hagi gent que guanya 6.000euros al mes mentre d’altresamb prou feines poden menjar...Només entendria les retalladessi servissin realmentper lluitar contra l’atur i lesdesigualtats”.Un altre que ho ha viscut desdel principi és l’Antonio Ruiz,un jove de 27 anys que, desprésde cinc anys al servei de netejamunicipal, ja fa temps que vaperdre la feina per una reduccióde personal feta “sense gairesmiraments”. Actualment,amb l’atur esgotat i sense quearribin noves oportunitats, sesent totalment desemparat,anna carlotaPersones de totes les edats i condicions es van apropar a la plaça Catalunya pe participar d’una manera o d’una altra en l’acampadal“Només entendria lesretallades si servissinrealment per lluitarcontra l’atur i lesdesigualtats. S’ha decomençar per dalt”l“És inadmissible quehi hagi gent que guanya6.000 euros al mesmentre que d’altresamb prou feines tenenper menjar”l“El sistema ens haestat enganyantdurant massa temps iara la gent ha dit prou.Això m’ha retornatla motivació”sobretot pel cop emocional queli ha suposat no poder pagar niun lloguer -viu a una casa okupaa Argentona-. Coneix moltscompanys que, en una situacióde desesperació similar, hanacabat caient en les drogues.Ell mateix es va arribar a plantejarfins i tot fer un disbarat,fins que va decidir substituir ellament per la força de la indignació:“El sistema ens ha estatenganyant durant massa tempsi ara, per fi, la gent ha dit prou.Això m’ha retornat la motivació...Tinc més ganes que maide lluitar pel que m’han pres”.A la Montse Vergés no liimporta gens que molts amicsla titllin d’ingènua. A aquestaprofessora de català i mare divorciadade 39 anys l’engrescamolt més la il·lusió que l’haimpulsat a combinar-s’ho dela millor manera per poder integrarla feina i l’atenció delsseus fills petits amb l’activitata la plaça. De fet, aquestas’ha arribat a convertir en laseva segona casa; hi ha estatanant sempre que ha pogut,implicant-se en les comissionsd’educació i gènere, participanta les assemblees, i fins itot, resistint les càrregues delsMossos. Tot per ser coherentamb la següent reflexió: “Elsuport moral de la població ésimportant, però ara més quemai també és molt necessàriala implicació directa de tothom,de la manera que sigui”.La Montse també consideraque aquest no serà un fenomenpuntual ni exclusiu delsjoves: “Avui en dia, els okupesja són famílies senceres sensefeina que no tenen on anar...”.La seva gran esperança es reforçaquan veu els seus petitsadonar-se de tot sense necessitatd’haver-los de convèncerde res; el primer dia ells soletsja li van dir: “Hem anat a protestarperquè el món està fetuna caca, mama...”.L’Anna Rafanell (22 anys),al començament, només passejavai observava, però de micaen mica s’hi va anar implicantcada cop més, sorpresa i esperonadaper la dimensió queanava prenent el moviment:l“El suport moral de lapoblació és important,però també és moltnecessària la implicaciódirecta de tothom, dela manera que sigui”l“No estem educats pera això i hem d’anaraprenent sobre lamarxa. La mobilitzacióla portem a dins,només calia un esforç”l“He vist escandalitzarsegent per l’estèticade certs acampats,quan en realitat unbanquer és molt mésperillós”“És molt emocionant formarpart d’una reacció amb la qualsempre havia somniat. La capacitatde mobilització la portemtots a dins, només calia un petitesforç...”. L’Anna, que amb elsdies va decidir posar els seusconeixements en teràpies naturalsal servei de l’organització,admet que potser hi ha cosesque no s’han fet de la millormanera, però sí amb la millorde les intencions: “No estemeducats per a això i hem d’anaraprenent sobre la marxa...”. Del’experiència viscuda destaca,per damunt de tot, “el clima derespecte i la capacitat de col·laboració entre tothom”. I respecteal futur immediat, creumolt necessari definir unes basesben clares i concretes i quel’impuls no deixi d’estendre’sper barris i pobles.Per acabar-ho d’arrodonir,no podia faltar la veu de l’experiènciapersonificada en lafigura del Paco, un jubilat de68 anys que resideix a prop deplaça Catalunya i que aquestsdies no ha deixat d’acostar-s’hiper col·laborar en el que fesfalta. El Paco va viure el Maigdel 68 a París i ara assegurahaver retrobat un aire de llibertatsimilar al que va respiraraleshores. Li agrada molt lamaduresa que està demostrantel moviment, la seva horitzontalitati l’absència de líders:“Ara el protagonista és el poble”.També creu que és moltimportant, per anar fent méspinya, que la gent que no estàacostumada a aquests tipusd’expressions pugui aproximars’hiamb un esperit obert: “Hevist gent escandalitzar-se perl’estètica de certs acampats,quan en realitat un banquerés molt més perillós”. El Paco,convençut com està que aixòja no s’aturarà fins que un canvisignificatiu acabi amb tantaopressió, s’alegra molt de veurecom els joves han despertati abans de marxar els envia unconsell: “Mantingueu aquestesperit i els ulls ben oberts.Esteu en el bon camí... No usdeixeu enredar”.Desperts, il·lusionats, i sobretot...molt indignats.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 6Detrás de nosotrosestamos ustedesnacho murguiPRESIDENTE DE LA FEDERACIÓNREGIONAL DE ASOCIACIONESDE VECINOS DE MADRIDEl proceso que se pone en marchael 15 de mayo no es sólouna potente expresión de protestade la ciudadanía. Inauguratambién la construcción,desde abajo, de un amplio consensoa partir del cual plantearel conflicto en torno al cuestionamientode los derechossociales y democráticos que hatenido lugar sin apenas contestacióna lo largo de las últimasdécadas.Supone, en este sentido, laconstrucción de un “nosotros”más amplio e inclusivo de loque habíamos conocido, al menos,en los últimos 40 años. Unnosotros del que, sin duda, for-lEn la herenciadel movimientoencontramos elreconocimientoal trabajo militantede décadasción política donde reside lapotencia expresada por el movimiento,es posible tambiénhacer una genealogía del 15-Mque visibilice una clara línea decontinuidad con los movimientossociales radicalmente democráticosde los últimos años.Buena parte de los contenidosque, a lo largo de lasúltimas décadas, se vienen defendiendodesde estos espaciosestán presentes en el reperto-mos de representación políticaincapaces de dar cuenta de ladiversidad social. No se tratade que los representanteshagan más o menos bien “sutrabajo”. Es la enorme complejidadde nuestras sociedadesla que hace inviable la propiarepresentación.El proceso se muestra comoapartidista pero no es en absolutoapolítico. Los apolíticosson ellos. La desafección ciudadanano se da con respecto ala política. Muy al contrario, elproceso se construye en tornoa la recuperación de la políticacomo mecanismo de gobiernode lo común frente a la pretendida“gestión técnica de las leyesnaturales del mercado”. Esdecir, frente a unos representantespolíticos elegidos paragobernar pero que se sometennueva emergencia social. Estese va construyendo a medidaque avanza el proceso. No respondea una manera concretade ver el mundo, sino que vaconstruyendo una manera dehabitarlo en común. Situar ellLa consolidación delmovimiento pasa porgenerar ‘instituciones’y organismos propiospara funciones ynecesidades concretasmovimiento fuera del las coordenadas“izquierda” y “derecha”,aunque a algunos nosresulte difícil de asumir, tienela potencia de poner el focosobre los contenidos concre-que ha mostrado para generaracontecimientos de gran repercusióny visibilidad.Este tránsito del acontecimientoal proceso se expresade manera gráfica en el cicloque va desde la convocatoriadel 15-M a la acampada de Soly de ésta a las asambleas debarrio y la constitución de losgrupos de trabajo temáticos ysu coordinación.Evidentemente, la efervescenciaen medio de la cual seestá desarrollando este proceso,la novedad, lo inesperadoy lo necesariamente equívoco(en el sentido etimológico demúltiples voces que intervienenen un plano de igualdad,frente a la univocidad de losmercados) de este movimientolo hacen también confuso.¡Todo esto es un lío tremen-Asambleas multitudinarias en la Puerta del Sol de MadridCARLOS SÁNCHEZlEl 15-M inaugura laconstrucción desdeabajo de un amplioconsenso desde dondecontestar la pérdida dederechos democráticosman parte muchos de los planteamientosque hemos defendidodurante décadas desde losmovimientos sociales.Es obvio que los convocantesdel 15-M y la enorme inteligenciacolectiva que se expresó enlas iniciativas políticas que lesiguieron dieron con unas clavesque durante años la izquierdaorganizada había (habíamos)sido incapaces de encontrar.Sin embargo y, poniendo pordelante que es en esta innova-rio de “usos y costumbres” delmovimiento. Es en esta herenciaen la que encontramos elreconocimiento al trabajo militantede décadas. Una herenciaque nos debe permitir, entreotras cosas, desechar recelosy sumarnos honestamente a laconstrucción colectiva de estenuevo marco de oportunidades.El movimiento vecinal, sinir mas lejos, puede reconocerseen muchos de los elementoscaracterísticos del 15-M.Este movimiento se presentacomo un movimiento asambleario.La asamblea se haconvertido en bandera del movimiento,en la forma y en elfondo. En el momento y en ellugar donde se expresa y tomacuerpo.También recoge la reivindicaciónde la democracia participativafrente a unos mecanis-lLa desafecciónciudadana no se da conrespecto a la políticasino en los mecanismosde la democraciareprentativasin rechistar a los mandatos delos mercados. La tan traída yllevada desafección política dela ciudadanía lo era con respectoa las concepciones de lapolítica instaladas en los mecanismosde la democracia representativay el gobierno “apolítico”de los mercados.El marco de referencia no esideológico. No existe un granrelato, un proyecto de sociedadalternativo previamentedefinido al que obedezca estatos y no sobre identidades yreferencias manidas y cargadasde supuestos.El nuevo marco nos sitúa, enlínea con lo anterior, en la largatradición de los movimientospopulares que no se plantean latoma del poder político comoestrategia maestra para “cambiarel mundo”, sino la creaciónde unas instituciones propiasdesde las que ir construyendouna nueva hegemonía. Aunquese escuchan intervencionesque defienden la necesidad de“convertir el 15-M en un partidopolítico”, esta posición noparece abrirse paso.Esto último entronca con laimplantación del movimientoen el territorio y con suconsolidación en una serie deorganismos que le permitanir construyéndose como procesomás allá de la capacidaddo!, pero va tomando formas.No cabe, sin embargo, esperarun retorno a la dinámica de lasorganizaciones tal y como lasentendemos. La consolidacióndel movimiento no pasa, entiendo,por su transformaciónen una organización, sino queirá generando un archipiélagode “instituciones” y organismospropios a partir de funciones ynecesidades concretas: asambleasde barrio conectadas dedistintas formas, plataformasespecíficas, iniciativas concretasy esporádicas, quizá nuevoscolectivos y grupos o, incluso,la integración en este nuevomarco de muchas de las realidadesorganizadas de siempreen la medida en que seancapaces de asumir este nuevomarco de acción política y seimpliquen honestamente en sudesarrollo.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 7Quan el carrerva deixar de ser seumarc andreuEl vespre del 14 de juny, undels moments emotius viscutspels molts centenars de personesconcentrades al parc de laCiutadella amb la intenció debloquejar, l’endemà, el Parlamentde Catalunya, va ser laretirada d’una llarga pancartaque anunciava el programa Músicaals parcs i la seva reposició,del revés, amb la divisa Nopasaran (sic, en castellà i senseaccent). Un lema que, popularitzatdurant la guerra civil perla Pasionaria, ha recobrat simbolismeinternacional gràcies al’acampada de Sol, al Madriddel 15-M, i a ser fotografiat ala plaça Syntagma d’Atenesen una pancarta penjada pelsmolts milers de grecs que hanassetjat el seu Parlament.A Barcelona, el matí del 15de juny, entre protestes i agressions,els diputats van passar.Alguns, a peu: tots els d’ICV-EUiA i alguns d’altres grups. Laresta, amb helicòpter o furgonetapolicial. Van passar. De lamateixa manera que, al Parlamenti al Congrés, malgratl’oposició de les esquerres minoritàries,estan passant totesles retallades de drets socials ilaborals. Vinguin d’on vinguin:del neoliberalisme triomfant ode la socialdemocràcia claudicant.Així han passat també, aPortugal i Grècia, els draconiansplans anticrisi dictats pelspoders financers. Com d’altrabanda estan passant (més omenys desapercebuts, amb méso menys impunitat) grans casosd’estafa, frau fiscal, corrupció odesviament de fons públics perpart de famílies com els Botín iels Carulla, d’institucions comel Palau de la Música o la SGAE, ide partits polítics com PP i CiU.Més enllà de l’èpica, s’imposauna reflexió sobre la vigènciai l’ús del No passaran. I,ja posats, també sobre el lemaamb el que el 19 de juny unes200.000 persones es van manifestara Barcelona: El carrer ésnostre. Memòria i fets històricsno sempre coincideixen, peròés obvi que no és el mateixalçar el No passaran contra diputatselectes al segle XXI (permolt de baixa intensitat que siguila democràcia representativa)que contra militars feixistessollevats el 1936. I més encaraquan la pancarta no es plantatambé (¿potser perquè és méssimbòlica que efectiva?) davantde bancs, borses i multinacionals,que són qui realment fan(em)passar les retallades.És evident que hi ha qui volveure (o viure) la Barcelona del2011 com si fos la de 1936. Descartant,fins i tot, les tòpiquesdani codinaEl 15 de juny milers de persones van apropar-se al Parlament en una acció simbòlica que va despertar fortes crítiques al movimentcomparacions amb el Maig del68 per quedar-se amb els fetsd’octubre de 1934 o els fets demaig de 1937. El 15-M va esclatara Barcelona com un movimentmés espontani i anarquitzantque a Madrid, de maneraque no es pot menystenir l’herènciaque els anys de Rosa defoc han deixat en l’ADN d’unaurbs que ja Engels va descriure,el segle XIX, com la ciutatamb més lluites de barricada.lL’ús reivindicatiu del’espai públic del15-M entronca ambla contestació delsmoviments obrer iciutadà dels anys 70No obstant, i de la mateixa maneraque amb l’error tàctic debloquejar el Parlament, són elsadversaris dels moviments socialsqui més profit treuen de lalleugeresa conceptual, la nostàlgiao la mala memòria ambla que l’esquerra indignada faservir el No passaran.La dreta, sense complexosEn un exercici de periodismefàcil, opinadors de la dretanacionalista han encunyat l’expressiófets de juny per estigmatitzarl’acció del 15-J. Fins itot alguns polítics i mitjans decomunicació han buscat paral·lelismes amb el 23-F. Sensecomplexos. Sense vergonya. Iquan l’èxit de la manifestaciódel 19-J va deixar fora de joc lademagògia contra el No passaran,s’ha passat al debat sobre“frases que són tan boniquescom terribles: El carrer és nostre”.Així recordava el periodistaFrancesc-Marc Álvaro a LaVanguardia els “ressons franquistes”d’un lema que, efectivament,evoca la proclama“la calle es mía” del ministreManuel Fraga, que es va negara autoritzar el Primer de Maigde 1976.“La barreja explosiva d’ignorànciai falta de memòria noés el còctel més aconsellableen una hora tan difícil”, concloïaÁlvaro el 22 de juny. Dos diesabans, també a La Vanguardia,Antoni Puigverd havia introduïtl’alarmisme guerracivilista totalertant que “si l’ideologismeextrem, a dreta i esquerra,s’apodera de l’escenari dela nostra crisi, la tragèdia alscarrers està assegurada”. Vetaquí la por de la dreta i de lagent d’ordre, avançada ja perLa Vanguardia el 20 de maig entitular “La calle es suya” la crònicade l’últim dia de campanyaelectoral i la vigília d’unajornada de reflexió en què elsindignats, acampats arreu, vanconsumar el triomf de la desobediènciacivil pacífica.“El carrer és seu. I ja veuremcom i quan el tornen”, deia lacrònica del periodista JordiBarbeta. El conseller Felip Puigva fracassar a recuperar-lo, el27 de maig, tot desallotjant deforma violenta i maldestre laplaça de Catalunya. I els movimentssocials, que van estar apunt de perdre el carrer (i laraó) amb el No passaran del 15-J, el van retenir amb més forçael 19-J. En va ser testimoni elpropi Barbeta: si ja amb incredulitathavia fotografiat ambel mòbil la gran manifestaciódel 14-M enfilat a una finestrade Via Laietana, el 19-J es vaveure sorprès per veïnes deNou Barris que el van increpareducadament. Per què? Per lalínia editorial del Grup Godó,on antics àcrates com QuimMonzó i exrepublicanes com PilarRahola treballen de bracetper criminalitzar tot el que esmogui, fins i tot la FAVB.Així doncs, no passaran? Perara, tot indica que sí. Tant lesretallades com els polítics queles promouen. A les eleccionsmunicipals del 22-M les dretesvan passar a Barcelona. Fins itot l’extrema dreta xenòfobava passar a ciutats veïnes comBadalona (que ha fet alcaldeXavier García Albiol) i l’Hospitaleti Santa Coloma (on haentrat amb força Plataformaper Catalunya). I el carrer, ésnostre? Les places, segur: elsindignats hi han debatut lliurementde política i s’han passatpel folre la legalitat de les ordenancesi la Junta Electoral,tot resistint la policia i els provocadorsviolents. I els carrers,déu n’hi do: s’han omplert ambmanifestacions de les grosses.Fins i tot el bloqueig del Parlament,essent un error tàctici denunciant la violència, és unpetit triomf simbòlic de la batallaplantejada en termes d’úsreivindicatiu de l’espai públic.Buscant referents històricsAssumint que l’ús reivindicatiude l’espai públic és un delssenyals d’identitat dels movimentssocials, la presènciaestable del 15-M als barris popularsés més intel·ligent queno pas la puntual batalla pelcentre urbà o, fins i tot, pelsbarris alts, que és com es vaplantejar a Barcelona el darrerPrimer de Maig alternatiu. Unbon exercici de memòria històricapermet trobar referents nopas a la llunyana Barcelona de1936, sinó als barris metropolitansdels anys 70. Aquells barrispels quals l’historiador XavierDomènech va encunyar unatesi (i un llibre): Quan el carrerva deixar de ser seu. De Fragai del franquisme. De la dreta.Durant la transició, en un momentde canvi històric decisiu,el carrer va passar a ser de lagent. D’uns moviments socials,obrer i ciutadà, molt ben organitzatsi articulats amb l’esquerrapolítica. Justament allòque no hi ha ara.

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 10Un nou cicle municipal,¿noves polítiques?Jordi Bonetpresident de la FavbLes eleccions locals del passat 22de maig van donar la victòria ala coalició Convergència i Unió,cosa que suposa un tomb històrica l’Ajuntament de Barcelona,governat des de 1979 per partitsd’esquerra. La novetat d’aquestgir fa difícil entrellucar quina seràl’agenda del nou govern municipal,més encara tenint en compteque aquest necessitarà d’aliancespuntuals amb els grups d’oposicióper aprovar els pressupostos municipalsi el Pla d’Acció Municipal.Aquesta aposta per una política depactes de geometria variable hauriade permetre al nou equip degovern mantenir l’impuls polític iocupar una posició de centralitat,sense esdevenir reu de cap altraformació política. Tanmateix, quipot acabar ocasionant més neguitsal nou govern municipal no serantant els partits d’oposició, sinó lapròpia coalició convergent, tant aescala local com autonòmica.Un partit, dos estilsI és que a diferència de l’àmbit autonòmic,on CIU va centrar el seudiscurs en deslegitimar l’acció degovern del Tripartit, l’estil TriaslTrias haurà dedonar resposta a lesdemandes dels grupsd’interès i posicionarsedavant les retalladesdel govern de Masa Barcelona s’havia caracteritzatfins ara per una oposició de guantblanc i perfil baix que delegava enel Partit Popular i els mitjans decomunicació adscrits al grup Godól’oposició sistemàtica i ferotge algovern municipal. Així, l’estratègiade Trias no ha posat mai en qüestióles grans línies marc del projectede ciutat (22@, Pla de la Sagrera,Glòries, Xarxa Ortogonal d’Autobusos...)impulsades per l’equipd’Hereu, sinó la capacitat del governbipartit per liderar el projectede ciutat.Trias ha guanyat doncs leseleccions fent gala d’un estil moderati conciliador que contrastaamb la vehemència neoliberalque supura el pinyol aglutinat alvoltant del president Mas. Aquestto continuista es va visualitzartant durant el discurs d’investiduradel passat 1 de juliol comen les declaracions prèvies, on vasituar com a prioritats del nou governmunicipal fer front a la crisi,donar resposta a les necessitatssocials i simplificar l’Ajuntament,eliminant aquelles despeses consideradessupèrflues.Així mateix, i amb l’objectiud’evidenciar la diferència de to iestil respecte al govern Mas, elsprimers gestos del nou alcalde hanestat visitar la Fundació Arrels iassistir a dues festes majors (la deCamp d’en Grassot i Vil·la Olímpica)No obstant això, el paper queignasi r. renomEls representants electes del nou Ajuntament de Barcelona posen per als mitjans de comunicació. A sota,càmera enfocant la visita del nou alcalde al president de la Generalitat, Artur Mashaurà d’assumir Trias no serà fàcil,ja que haurà de donar respostaa les demandes dels grupsd’interès que no deixaran escaparl’ocasió per maximitzar elsseus beneficis, alhora que hauràde posicionar-se davant les polítiquesde retallades, privatitzacionsi incompliments en la dotaciód’equipaments (socio-sanitaris,educatius...) i infraestructures(L2 i 10 de metro, servei de rodalia...)del govern Mas. Així doncs,la política de gestos compensatorisno serà suficient en un futursinó que caldrà prendre decisions,les quals acabaran decidint cap aon s’inclina l’agulla de la balança.Els accents canvien la melodiaI és que malgrat que Trias hagi fetgala fins ara d’optar per cert continuisme,hi ha elements en el seuprograma que marquen diferènciesclares amb l’equip anterior ique poden acabar canviant l’enfocamentgeneral de les polítiquesurbanes. Entre aquests elements,cal destacar la voluntat expressaper “flexibilitzar” el Pla d’Usos deCiutat Vella, cosa que implicariaposar fi a la política de contenciód’establiments hotelers i apartamentsturístics iniciada per la regidoraItzíar González i obriria altravegada la veda a l’anarquia de llicènciesi obertures que es vivia aldistricte. En aquest sentit, el nouequip de govern s’ha manifestatcontrari a la introducció de la taxaturística, una de les propostes inclosesal Pla Estratègic de Turismei que comptava amb el suport delmoviment veïnal.D’altra banda, també pot serpreocupant la voluntat que lesentitats del tercer sector acabinincorporant-se a la xarxa públicad’acció social, cosa que pot acabaresdevenint un caramel enverinatque afavoreixi l’externalitzaciói privatització de serveis, alhoraque desnaturalitzi el model degestió cívica.Finalment, un altre elementd’incertesa serà la concreció dela participació. El nou equip jaha manifestat la seva voluntatde redissenyar l’estratègia departicipació ciutadana, cosa quecontrasta amb l’acord que CIU vadonar a l’anterior Pla Director deParticipació Ciutadana. Tot i queencara no podem anar un pas mésenllà de la suposició, és possibleque hi hagi canvis substantius aescala barrial (consells i tècnicsde barri) mentre es mantinguingairebé sense canvis les estructuresa escala ciutat (Consell deCiutat i consells sectorials).Dilemes del futur AjuntamentFins ara, Convergència havia sabutcombinar sagaçment les sevesdues ànimes sota una bandera: lasocialdemòcrata i la neoliberal. Eldubte rau en si aquesta indefiniciólUn dels perills enquè pot caure el nouAjuntament és ferbandera del populismepunitiu. L’elecció deDelort no és bon auguripodrà mantenir-se un cop ha accedital govern de la ciutat. D’unabanda, caldrà tenir en compte lapressió dels grups d’interès (el“partit del cotxe” que va maquinarl’ensulsiada de la Diagonal,el “lobby” d’hotels i apartamentsturístics, les grans constructoresi determinats emporis mediàtics)que van treballar àrduament perdesgastar l’anterior equip de governi ara li demanaran prebendes.De l’altra banda, haurà d’entomarla situació de crisi social,econòmica i ecològica que travessala ciutat i fer-ho en un contextpolític i ideològic advers per al fomentde la cohesió social. Un delsperills en què pot caure el nouajuntament és fer bandera delpopulisme punitiu, que tot i queno ha estat l’estil del nou alcalde,seria carregar les despeses de lacrisi als sectors populars i criminalitzanti convertint en boc expiatoriaquells col·lectius més vulnerables.L’elecció de Joan Delortcom a cap de la guàrdia urbana il’estil de Felip Puig al capdavantdel departament d’Interior no sónprecisament bons auguris.Així doncs, caldrà estar atentsa les decisions que prengui elnou equip de govern per saber siaquest manté el seu centrisme os’escora cap a posicions “businessfriendly” d’acord amb els ventsimperants a l’altre cantó de laplaça de Sant Jaume.

CARRER118 desembre 2010 DOSSIER 15Un segle d’humor gràfic a BarcelonaArticlesalbert balançàanaïs barnolasmireira bofilljosep maria cadenaluis caldeirojaume capdevila ‘kap’jaume fabrerai ferrerpepe gálvezantoni guiraldaniel gomiselia herranzalfons lópezmeritxell paunéantonina rodrigoFotografiajoan morejónignasi r. renomPortadavilluendas & gómezDOSSIEREls artistes gràfics han jugat un paperessencial i molt poc reconegut enajudar-nos a interpretar les realitatsi contradiccions de la Barcelona delsegle XX i XXI. Aquest dossier és elpetit homenatge que de fa temps els hivolíem brindar des de CarrerNinotaires i altres espècies perseguidesjaume fabreperiodista i historiadorra està molt clar que un ninotaireés un periodista que utilitza elAdibuix com a forma d’expressió il’humor com a gènere, de la mateixa maneraque altres fan servir el text i diversosgèneres periodístics com la crònica,l’entrevista o el reportatge.Però no sempre ha estat així, i fins nofa gaires anys el treball dels ninotairesera considerat secundari o complementarii sovint es presentava de forma anònima.Fins fa una vintena d’anys el Col·legide Periodistes no va admetre l’ingrés delsque omplen els setmanaris satírics o publiquenvinyetes en els diaris.Els ninotaires han estat sempre elpuntal bàsic dels setmanaris satírics, peròcal no oblidar que aquests han estat sempreuna combinació d’humor gràfic i humorliterari. Els dibuixos i els textos hanconviscut a les revistes més mordaces enpercentatges molt variables, des d’aquellesen què el text és la base fonamentalfins a les que li deixen només algun racómarginal. Això fa que, a vegades, siguidifícil incloure determinada publicació enel capítol de les revistes satíriques o en elde les d’informació general. Aquest problemaes planteja sobretot com més enslNomés fa una vintena d’anysque el Col·legi de Periodistesva admetre l’ingrés delsninotaires que omplen elssetmanaris satírics i diarisD’esquerra a dreta i de dalt a baix, portades de La Campana de Gràcia(juliol de 1913); Papitu (juny de 1910); L’Esquella de la Torratxa (juny de1913) i ¡Cu-Cut! (primer número, gener 1902)acostem a l’actualitat, ja que l’humor gràficha esdevingut un capítol indispensableen qualsevol mitjà de comunicació.A part, l’humor gràfic ha quedat plenamentintegrat en els diaris, que de satíricsen tenen més aviat poc. A cap seli ocorreria ara de sortir sense una secciófixa d’humor gràfic. Però fa una micamés de mig segle a cap diari seriós se lihauria acudit d’incloure un acudit a lesseves pàgines. Cal, doncs, fer una distincióclara entre l’humor gràfic als setmanarissatírics, que a Catalunya comencena publicar-se poc abans de la revolució de1868, i l’humor gràfic als diaris, que nocomencen a incloure’l fins a finals delsanys quaranta del segle passat.Un primer seglesense humor a la premsaEn els orígens de la premsa el periodismesatíric no tenia una presència en lespublicacions periòdiques per dues raonsben senzilles: les dificultats tècniques dereproducció d’il·lustracions i la rigorosacensura que es va mantenir durant elregnat de Ferran VII (1814-1843). Mésinexplicable resulta que tampoc fes apariciódurant el parèntesi del Trienni Liberal(1830-1833). Però tampoc a la mortde Ferran VII i durant el regnat d’IsabelII hi va haver res que s’assemblés alperiodisme satíric, tot i que les barallesentre carlins i liberals dividits a la vegadaen moderats i progressistes podienhaver donat molt de joc als dibuixants ihumoristes. Ni tan sols durant el bienniprogressista (1854-56) va fer aparicióuna premsa crítica i desenfadada, que vahaver d’esperar a 1865, data de l’apariciód’Un tros de paper, setmanari fundat perAlbert Llanas i editat per Innocenci Lópezque es va publicar durant un any i enel qual van col·laborar els més càusticsperiodistes del moment. Es considera laprimera publicació satírica a Catalunya.El gran moment del SexenniL’èxit d’Un tros de paper va fer que altresl’imitessin i es van començar a publicarmolts setmanaris satírics, en català icastellà, entre els que destaquen, entrealtres, La Flaca (1869-1874) o La MadejaPolítica (1874-1885). Els dibuixantsvan trobar un camí per expressar-se enla premsa i va començar-se a configurarl’especialitat de ninotaire, que aleshoresen deien caricaturistes, com a companyinseparable de la mordacitat periodística.Era el símbol del que es preparava, lafi de la monarquia d’lsabel II i l’oberturad’un període revolucionari (el Sexenni)que va durar fins 1875, de la mateixamanera que a França, els anys previs ala Revolució Francesa van veure multiplicar-setota mena de libels humorísticscontra la monarquia i molt especialmentcontra Maria Antonieta. A Catalunya, lafigura de Prim va ser una de les primeresa ser caricaturitzada a la premsa.lEn començar el segle XX lapremsa satírica va accentuarla crítica social i anticlerical,un reflex de l’ambient previ ala Setmana TràgicaEntre les revistes més importantsaparegudes en el període revolucionari hiha La Campana de Gràcia (1870-1934),nom de la torre símbol del republicanismefederal a la plaça de Rius i Taulet.La idea de la revista va néixer el mateixdia que una multitudinària manifestació(el 22 de novembre de 1868) sortia deGràcia, mentre repicaven les campanesde la torre, i es dirigia al cementiri delPoblenou, per retre homenatge als 17afusellats de l’estiu de 1856, en l’esclafamentde l’oposició del cop militar que vaposar fi al Bienni progressista. La revistava durar fins als fets d’octubre de 1934.L’editor fou el mateix que havia finançatUn tros de paper i altres publicacionssemblants, el gironí Innocenci López Bernagossi(res a veure amb el banquer AntoniLópez, contemporani seu) i que benaviat va fer-se càrrec empresarial d’unaaltra publicació d’èxit, L’Esquella de laTorratxa (1879-1939).El dibuix guanya en qualitatAmb la Restauració, la premsa satírica,tan desbocada en el període revolucionari,va tendir cap al costumisme. Però nova perdre del tot l’esperit crític i en començarel segle XX es va anar accentuantla sàtira social i l’anticlericalisme, bonreflex de l’ambient que va portar a la SetmanaTràgica. L’humor gràfic de l’èpocareflecteix sobretot les baralles entre lerrouxistesi catalanistes i amb Madrid.El Papitu, (1908-1937) va ser una deles publicacions més importants d’aquellperíode. Hi van col·laborar les primeresfigures del dibuix i el periodisme: XavierNogués, Isidre Nonell, Juan Gris, LluísLabarta, Josep Aragay, López Picó, JosepCarner, Xenius... Quan va començara sortir eren els anys del Modernisme igrans dibuixants van deixar la seva petjaen la revista. Era pràctica habitual, ino només al Papitu, que portessin a lesredaccions dibuixos sense acudit i que especialisteshi afegissin un peu adequat.L’altra fita clau va ser la creació delCu-Cut! per la Lliga el gener de 1902. Undibuix que hi va publicar en Junceda el23 de setembre de 1905 burlant-se delsmilitars motivà el dia 25 l’assalt del Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya permilitars cridant “Viva España”. L’assaltdonà lloc al moviment de Solidaritat Catalana,que arrossegà les altres revistesd’humor cap al catalanisme. El Cu-Cut!,suspès per l’autoritat governativa, poguéreaparèixer al cap d’un temps peròfou definitivament suspès el 25 d’abrilde 1912 per una portada de Llaveria quefeia referència a un viatge de l’Orfeó Catalàa Madrid titulat: “La música amanseixles feres”.Anys vint: maneres d’esquivarla censuraLes grans diferències socials accentuadespels negocis de la Primera Guerra Mundiali els ecos de la Revolució Russa de 1917,amb el seu reflex a la Catalunya del pistolerismesindical i antisindicalista, juntamb l’ofensiva del catalanisme, la guerradel Marroc i les investigacions parlamentàriessobre els negocis d’Alfons XIII alMarroc (comissió Picasso), van desencadenarel cop d’estat de Primo de Rivera, queva implantar una fèrria censura.L’humor gràfic a la premsa es va haverd’estovar i buscar alternatives com l’humorrosa de les revistes infantils o elperiodisme d’esports. El ninotaire ValentíCastanys (1898-1965), que havia col·laborat ja en publicacions de la Lliga, vaesdevenir l’ànima de Xut!, un setmanaripassa a la pàgina 16 2

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 162 ve de la pàgina 15L’humor gràfic, poc estudiatsatíric d’esports (l’equivalent de l’actualprograma de TV3 Crackòvia) creat perl’editor de Papitu, Santiago Costa, i queva durar des del 1922 fins a la guerra civil.Dues de les creacions més personalsdels anys vint van ser els dibuixos ambmultituds d’Opisso i el senyor Esteve creatper Josep Costa “Picarol”, que la censurade la Dictadura sorprenentment vatolerar malgrat la seva causticitat, potserperquè criticava la burgesia catalana.Amb la República arriben ‘El BéNegre’ i el Sindicat de DibuixantsLa República va suposar paradoxalmentla mort de bona part de la premsa satíricarepublicana, ja que havia assolit allòpel que lluitava. Va haver-hi però unanova aportació important, El Bé Negre,fundat el 23 de juny de 1931 per l’editorMàrius Gifreda i que va durar fins al juliolde 1936. Apolític (es ficava amb tothom),tot i que al final es va decantar capa Acció Catalana (La Lligueta), els seusatacs directes i durs contra persones iinstitucions no s’havien vist mai abans(sobretot amb textos). El director, JosepMaria Planas, va ser assassinat en començarla guerra per membres de la FAI,en venjança per uns reportatges publicatsa la revista.Els anys de la República es va constituirel Sindicat de Dibuixants Professionals.Va ser una idea de l’andalús HèliosGómez, que un bon dia va aparèixer aBarcelona dient que venia de Moscou, toti que se sospitava que no s’havia mogutd’aquí. En els seus primers passos, entre1933 i 1936, el Sindicat pretenia unasèrie de milloraments per als qui en formavenpart, entre ells el de cobrar dretsd’autor per dibuixos reproduïts en altresllocs que no fos el d’origen.La guerra civilA partir del començament de la guerrael Sindicat va esdevenir important,ja que la UGT li va lliurar tres publicacionsamb l’encàrrec de fer-les anarendavant. Eren els setmanaris satíricsPapitu i L’Esquella de la Torratxa iel diari El Matí, que en origen haviaestat catòlic, i va passar a dir-se Treballen ser requisat, amb una filiaciócomunista cada cop més accentuada.Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull,amb els seus dibuixos i textos foren elspuntals de L’Esquella i el Papitu, queforen les principals publicacions satíriquesque es van publicar mentre vadurar la guerra, ja que La Campanade Gràcia havia plegat el 1934 i El BéNegre el 1936.Durant la guerra, el dibuixant LluísBagaria va publicar tot un seguit de vinyetesantifeixistes a La Vanguardia,que han estat recollides recentment enun llibre pel dibuixant Jaume Capdevila,Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’estudide l’humor gràfic.Franquisme: Ninotaires als diarisperò sense premsa satíricaAmb la victòria franquista i la repressióque va comportar, la major part dels humoristesgràfics van haver de marxar al’exili o romandre en un discret exili interior.Els tebeos (TBO, existent ja desdel 1917, i les noves publicacions d’editorialBruguera) van ocupar el lloc delsninotaires de la premsa i de les desaparegudespublicacions satíriques, ambpersonatges que esquivaven la censuraa base de surrealisme.A la premsa diària, El Correo Catalánva ser, el 1946, el primer a incloure unacudit diari. L’autor escollit va ser ValentíCastanys, que durant la Dictadura delAmb prou feines s’hanpublicat 20 llibres sobrela premsa satírica deCatalunya. Es tracta d’unafeina plena de dificultatsHi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsasatírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjansperiòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, ques’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a lapremsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari ques’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-nela biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conservenno sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida quel’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, avegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment vanfer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes iassalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles.El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i elspracticants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretotper Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també perd’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, JoaquimRoglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacionsimportants. Altres autors s’han interessat de manera més puntualels últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunestesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat quetenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a laimportància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquestavessant del periodisme a Catalunya.El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any delseu naixement. A baix, la crítica tendresa de CescPrimo de Rivera i la República havia estatl’impulsor de Xut! i que havia passatla guerra a San Sebastián col·laborantamb el franquisme en la revista Flechasy Pelayos. No cal dir que aquells primersacudits diaris eren uns ninots d’humorcostumista i edulcorat per evitar probleSetmanaris satírics esportiusAl mateix temps, Castanys va recuperaren castellà l’esperit del Xut! d’avantguerraamb el setmanari satíric El Once, queva sortir significativament el 24 de generde 1945, es a dir la setmana que es commemoravael sisè aniversari de l’entradade les tropes franquistes a Barcelona.Igualment simbòlica fou la data de l’últimnúmero, 29 de gener de 1968, és adir la mateixa setmana commemorativaperò d’un any que va marcar tot Europa,i també en part a Catalunya, una fronteraentre dues èpoques.En morir El Once, el relleu en lapremsa esportiva satírica dels dilluns lava prendre Barrabás, fundada por Xavierde Echarri. En ella hi van esgrimir lesprimeres armes dibuixants i periodistesque després han esdevingut primeres espases,com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perichpel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines,Antonio Franco, José María García i EnricBañeres pels textos. Els anys en quèva publicar-se (1972-1976) el franquismeja es trobava a la recta final i era possibleun to càustic que tenia molt poc a veureamb el del seu predecessor.Tornen els setmanaris satíricsamb políticaBarrabás va deixar pas, el 1976, a ElPapus. Acabat el franquisme, els contingutsja es van poder anar decantant capa la política. Promogut pel mateix editorde Barrabás, El Papus va mantenirels mateixos col·laboradors, amb algunanova incorporació com Manuel VázquezMontalbán o Joan de Sagarra i es va publicarfins al 1987.El 20 de setembre de 1977 un comandoultradretà va enviar una bomba a laredacció d’El Papus, que en explotar causàla mort del conserge Juan Peñalver.La reacció de la professió contra aquestatemptat va ser la de “si no voleu caldo,dues tasses” i per això va començara publicar-se, aquell mateix 1977, unaltre setmanari d’humor gràfic que s’hamantingut des d’aleshores com a pal depaller, El Jueves.L’altre gran setmanari satíric de laTransició a Barcelona va ser Por favor(1974-78), que va començar a publicarseel dia que van matar a garrot vil SalvadorPuig Antich, el 5 de març de 1974.Va tenir diversos empresaris editors,però els impulsors en van ser ManuelVázquez Montalbán i Jaume Perichdesprés d’abandonar el setmanari satíricmadrileny Hermano Lobo (1972-76).Perich (1941-1995) va ser una figuraclau en l’humor gràfic de la Transició,tant amb textos com amb dibuixos i col·laborant en diversos mitjans alhora quepublicava llibres. Altres col·laboradorsde Por favor van ser Juan Marsé, MarujaTorres, Josep Ramoneda i JosepMartí Gómez, aquests dos últims ambunes entrevistes que van fer època. Icom a dibuixants, entre altres, Ventura& Nieto i Guillén. Va tenir molts problemesamb les autoritats i quan feianomés tres mesos que es publicava vaser suspès governativament quatre mesos,durant els quals els mateixos quela feien van editar un altre setmanarisemblant al que van donar el nom deMuchas gracias. Acabada la suspensiógovernativa va tornar a sortir Por favor.Aquest era un sistema que havia estatmolt utilitzat pels setmanaris satíricsdel primer terç del segle XX quan elstancaven temporalment.Poca presència del catalàEl castellà ha estat la llengua dominanten tota la premsa satírica barcelonina depostguerra, amb l’excepció de la breu duradad’El Bé Negre (amb potes rosses) quel’any 1979 intentà emular, brillantmentperò amb un insuficient èxit comercial, elseu predecessor homònim. Altres intentsen català han estat el suplement satíricque va publicar setmanalment el Diaride Barcelona en la seva etapa catalana ipre-olímpica i alguna altra experiència decurta durada, com El Drall (1988) promogutpel ninotaire Puyal. El Triangle, unsetmanari nascut el 29 de gener de 1990,va oscil·lar en els seus orígens entre el periodismesatíric i el de denúncia, però haacabat deixant l’humor gràfic com a quelcommarginal en els seus continguts, perdedicar-se sobretot a publicar informacionsque no apareixen en altres mitjans.Ninots en els diarisPel que fa als ninotaires, l’exemple d’ElCorreo Catalán el 1946 aviat va ser seguitper tots els altres diaris de la ciutat,que van incloure un ninotaire entre elsseus col·laboradors quotidians. JoaquimMuntañola (1914), que havia col·laboratja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de laguerra, va ser, amb Valentí Castanys,qui va fer de pont entre dues èpoques.Muntañola, però, a diferencia de Castanys,havia passat la guerra a Barcelona,on va exercir com a secretari del Comissariatde l’Habitatge i va col·laboraral Patufet fins que aquesta revista infantilva haver de tancar. Aquest passatli va ocasionar algunes dificultatsels primers anys de postguerra que vaobviar amb col·laboracions publicitàriesfins que va poder incorporar-se a ElCorreo Catalán quasi al mateix tempsque Castanys. El 1944 qui era directoraleshores de La Vanguardia, Luis deGalinsoga, ja li havia proposat de fer elninot diari, però ell va rebutjar l’oferiment,que en canvi va acceptar el 1962en fer-se càrrec de la direcció HoracioSáenz Guerrero. Va mantenir l’acuditdiari a La Vanguardia durant 22 anys.Altres ninotaires destacats en diarishan estat Francesc Vila Rufas, Cesc (alDiario de Barcelona 1952-1962, al Tele/eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diaride Barcelona en català 1983-1990), Perich(a Solidaridad Nacional, El Correo Catalán,La Vanguardia, Tele/eXprés i ElPeriódico), Tísner (a Tele/eXprés), MiquelFerreres (La Vanguardia i El Periódico),Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia),Ventura & Coromina (La Vanguardia) iKap (La Vanguardia), entre altres. Totsells, no cal dir-ho, han col·laborat, a partdels diaris, en setmanaris i altres publicacionsperiòdiques, i han publicat tambéllibres d’acudits. Fora de Barcelona, lapremsa comarcal ha ofert tribuna a un estolmolt gran de ninotaires.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 17Los artistas del anarquismorai ferrer (onomatopeya)Escritor y ilustradorhora, cuando se cumple el centenariode la fundación en Barcelo-Ana de la CNT, resulta gratificantehablar de algunas de las gentes másolvidadas de la lucha obrera anarcosindicalista.Más concretamente, de los artistasdel pincel y de la pluma que pusieroncon sus dibujos, grabados y carteles, lacara y los ojos a la ideología libertaria,desde la llegada de la “idea” a España dela mano de Giuseppe Fenelli el año 1868.Y no era fácil hacerlo porque, duranteaquel tiempo de Borbones y latifundios,los hombres del campo y de la fábricaestaban ausentes de la cultura y la alfabetización,por intereses espúreos de lospolíticos. La Ilustración con mayúsculasno era para los pobres, y la cultura detradición oral (la única asequible al pueblo),malvivía de historias de crímenes yde vidas de santos.La irrupción en España de la “idea”anarquista, trasladada de pueblo en pueblopor los discípulos de Bakunin (FermínSalvoechea, Anselmo Lorenzo, RicardoMella, etc…) contó desde su origencon la colaboración de dibujantes libertarioscomo Llopart y Josep Lluís Pellicery con publicaciones ilustradas como LalEn los años de la Repúblicalos dibujantes maltratadospor la censura regresaronal humor político y a lasreivindicaciones laboralesTramontana, Tierra y Libertad, El Proletariado,La novela ideal, Cultura Libertariay el periódico Solidaridad Obrera,fundado en 1907.Con el inicio de la revolución obreray campesina de finales del XIX, lasaleluyas ilustradas que recorrían España,abandonaron por fin los santos delcalendario para llenarse de estampasy de grabados dirigidos a la clase trabajadora,con temas como los Mártiresde Montjuïc o las huelgas del Primerode Mayo. Ejemplo de ello son las hojasvolanderas de autores desconocidos,dedicadas a las profesiones y oficios delproletariado español.Desde el humor y para la anarquíaDurante la primera década del siglo XXla prensa catalana editaba semanalmentehasta cinco revistas de humor, con títulostan longevos como La Campana deGràcia, L’Esquella de la Torratxa, El BéNegre, La Cuca Fera y Papitu, esta últimafundada por el dibujante y crítico dearte Feliu Elias “Apa”.De carácter eminentemente satírico,en las páginas del Papitu colaboraronalgunos de los mejores dibujantes y pintoresde Catalunya, desde el valencianoJuan Gris, en los inicios de su carreracomo pintor, hasta el catalán Isidre Nonell.Junto a estos hombres, compañerosde correrías en la tertulia de los CuatreGats, vale la pena recordar a tres geniosdel dibujo humorístico, Picarol, XavierNogués “Babel” y Ricardo Opisso, cercanosideológicamente a las postuladosanarquistas de la Barcelona obrera.Si Nogués es el autor de los magistralesdibujos de La Catalunya pintoresca,tan críticos con los colegas del señor Esteve,Opisso pasó a ser el dibujante dela vida ciudadana, recogida en inolvidablesescenas de multitudes, protagonizaspor el pueblo barcelonés. El maestroPicarol fue por su parte el mejor caricaturistade la época, y sus dibujos enL’Esquella de la Torratxa dedicadosa gentes como Martínez Anido, Pich yPon, Lerroux, Cambó y compañía, sonLa escuela valenciana. Desde laaparición del cartel litográficoen las postrimerías del siglo XIX,Valencia competía con Barcelonaen la producción cartelística. Unarealidad que se puso de manifiestodurante los años de la Repúblicay la guerra civil. Entre los artistasvalencianos más prestigiososdestacaron el comunista JosepRenau, maestro del fotomontaje, ylos anarquistas Manuel Monleóny los hermanos Vicente y ArturoBallester (arriba, un cartel de ésteúltimo). A la izquierda, ilustraciónde Helios Gómez, fundadordel Sindicato de DibujantesProfesionales, para la portada del’Opinió, Setmanari Socialista (1930)el mejor reflejo de la vergonzante clasepolítica y empresarial de la Catalunyanoucentista.Durante el pistolerismo barcelonés,correspondiente a los años 1918 a 1923,revistas como La Campana de Gràcia,Lucha social y Terrasa (los dos últimasde ideología libertaria), publicaron ensus páginas los primeros dibujos de losanarquistas Bartolí y Shum. En este periodo,y durante su estancia en Barcelona,el artista oscense Ramón Acín iniciabasus colaboraciones en el periódicosemanal La ira, fundado junto a su amigotambién libertario Ángel Samblancat.La primera de sus colaboraciones,escrita y dibujada por Acín, es una denunciacontra la guerra de Marruecos, yla segunda, siempre con un dibujo suyo,un auténtico varapalo contra los representantesde la iglesia. Acín fue una delas víctimas de la sublevación fascistadel año 1936.El Sindicato de DibujantesCon la caída de la dictadura de Primode Rivera y la victoria republicana, losdibujantes españoles maltratados porla censura regresaron el humor políticoy particularmente a las reivindicacioneslaborales de una profesión oprimida porempresarios y agencias de publicidad.Sobre esta idea, en la primavera del año1936 el artista sevillano Helios Gómezcreó en Barcelona el Sindicato de DibujantesProfesionales (SDP). Anarquistaen su juventud y militante comunistaentonces, Gómez acogió en su sindicato aun grupo de artistas catalanes de auténticoprestigio, entre los que estaban losmilitantes libertarios Antoni Clavé, JosepBartolí, Carles Fontseré, E. Vicentey Alfonso Vila “Shum”.Instalados en principio en la plazaReal, con el estallido de la guerra civil losanarquistas del sindicato, con Bartolí yFontseré a la cabeza, requisaron el Palaciode Barberá en las calles Canuda yPuerta del Angel, donde iniciaron su actividaden defensa de la República.La historia grande del sindicato, participadoen principio por hombres de laCNT y la UGT, incluye la creación de carteles,la incautación y edición de revistascomo Papitu y L’Esquella de la Torratxa,la realización de escenografías y exposiciones,la rotulación de trenes, la publicaciónde diarios del frente y la aventurapersonal de todos ellos, que conocieronpenurias, escisiones políticas, muerte enlos frentes de combate y años de exilio yolvido junto a los perdedores de la diásporarepublicana.Artistas de la CNT en el Sindicatode Dibujantes3 Helios Gómez, el fundador del SDP,fue una figura destacada de las vanguardiaseuropeas (cubistas, futuristas yconstructivistas). Vivió para la causa delpueblo, primero como artista universalde la tinta china, y finalmente, durantela guerra civil, como luchador antifascista.Sus carpetas de dibujos más conocidasson, Días de ira, ¡Viva Octubre! y Larevolución española. Recuperado parael anarquismo al final de la contienda,dirigió en el frente aragonés el periódicode la Columna Durruti. A su retornodel exilio, ingresó en la cárcel Modelo deBarcelona, donde pintó La capilla gitana.Falleció en 1956.3 Carles Fontserè es el autor del primercartel de la guerra civil editado porla CNT. Luchador por la causa libertaria,su obra de cartelista universal está reconocidacomo una de las más importantesdel periodo bélico. Ya en el exilio, huyó delos campos de concentración franceses,donde descubrió pronto “que no todos losvencidos eran iguales.” Asqueado de lospolíticos de cualquier ideología, trabajóen México como fotógrafo y cartelista,hasta su retorno a Catalunya, donde fallecióel año 2007.3 Josep Bartolí, que murió en NuevaYork a los 85 años, fue uno de los primerosilustradores de temas políticosen periódicos y revistas como La Veu deCatalunya, Papitu y L’Esquella de la Torratxa.Artista decisivo en los orígenesdel SDP, cultivó durante la guerra todoslos géneros, el dibujo humorístico, la pintura,la ilustración y la escenografía. Desu experiencia en los campos de concentraciónfranceses, Bartolí realizó el libroCampos de concentración. Autor tambiéndel libro Calibán, durante su exilio norteamericanotrabajó para Hollywood comoescenógrafo.3 Alfons Vila “Shum”, el dibujante ycaricaturista catalán amigo de Bartolí,era conocido en la CNT como “el Poeta”.Anaquista de acción durante lasluchas obreras, en 1920 quedó malheridode una mano mientras manipulabauna bomba. Condenado a muerte e indultado,siguió ilustrando libros desdeel penal del Dueso, hasta su puesta enlibertad por el gobierno republicano.Discípulo de Bagaría, fue uno de los humoristasmás activos del Sindicato. En1939 pasó de los campos de concentraciónal exilio. Trabajó en Cuba y en lospasa a la página 18 2

2 viene de la página 17Estados Unidos como decorador decine. Falleció en México el año 1967.3 Antoni Clavé comenzó como ilustradory cartelista en el mundo delcine y de la prensa barcelonesa. Afiliadoal SDP desde su fundación, durantela guerra civil trabajó como decoradorde escenografías para el Teatrede la Guerra. Comprometido con lacausa republicana, vivió el conflictodesde una visión personal más cercanaal anarquismo que a las izquierdasestalinistas. Al finalizar la guerra seexilió en Perpiñán, donde realizó suprimera exposición el año 1939. Afincadodefinitivamente en Francia iniciósu carrera como pintor de vanguardia,con influencias de Eduard Vuillard yPierre Bonnard. La obra de Clavé seinscribe en la Escuela de París, juntoa la de Picasso, Miró, Juan Gris y AntonioSaura.Un humorista gráficoy dos pintores3 Luis García Gallo, que fallecióen Barcelona el año 2002, aprendió aleer en los tebeos de la infancia. Zamoranode nacimiento, estudió dibujoen la escuela de Artes y Oficios deAchuri. Se inició como dibujante publicitarioy posteriormente, durantela guerra civil se pasó al humorismográfico. Anarquista vocacional, trabajópara la prensa libertaria, Tierray Libertad, Solidaridad Obrera yFragua Social. Autor de aleluyas satíricas,carteles y caricaturas en 1938se trasladó a Barcelona, donde siguiódibujando para la causa republicana.Exiliado en París, se hizo célebre conlConocieron penurias,escisiones políticas, muerteen los frentes y años deexilio y olvido junto a losperdedores de la diásporarepublicanalas historietas que publicaba en Joursde France, con el seudónimo de“Coq” (gallo, en francés)3 Ramón Calsina nació en la barriadaindustrial de Poblenou. Compañerodel dibujante Picarol, dibujó en lasrevistas L’Esquella, La Campana y enPatufet. Fue amigo de García Lorca yviajó a Roma, Londres y París, dondealternó el cartelismo con la pintura decaballete. Durante la guerra civil, colaboróen el montaje de La fam, del poetalibertario Joan Oliver, ejerciendo comodecorador, cartelista y diseñador devestuario. Superadas las experienciasdel exilio, regresó a Barcelona y a lapintura, siempre con una carga socialy satírica inspirada en escritores comoCervantes, Dickens y Poe.3 Miguel García Vivancos es otrode los pintores anarquistas cuyaobra forma parte de la historia grandede la CNT. Natural de Mazarrón(Murcia) pero educado en Barcelona,fue uno de los activistas enfrentadosa los pistoleros de la Patronalcatalana. Amigo de Durruti, Ascasoy García Oliver, durante la guerracivil mandó la columna Los Aguiluchos,destacada en Huesca. Durantesu exilio en Francia luchó en la resistenciacontra el nazismo. Interesadodesde su juventud por el arte comenzóa pintar escenas y paisajes de París,que Pablo Picasso aplaudió conentusiasmo. Con la ayuda del malagueñoconoció a Maria Cuttoli, quese encargó de su primera exposiciónel la galería Mirador el año 1948. MiguelVivancos, que falleció en Córdobaen 1972, fue para André Bretónun pintor naturalista que “tenía eldon virginal de descubrir el arte porsí mismo”.CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 18Aleluyas o ‘auques’,los periódicos de los pobresantonina rodrigoEscritoraas “auques” (aleluyas), fueronL las precursoras de los cómics.En un principio eran mudas,sin texto alguno, por estar dirigidas aauditorios analfabetos. La fuerza de laimagen ilustraba la historieta. Más tarde,los dibujos tuvieron al pie un textoque los ciegos rezadores, narradores deplaceta (herederos de la juglaría medieval),declamaban en pareados, versosoctosílabos rimados. Por su musicalidady cadencia los aprendía el público portradición oral (los textos también podíaser tercetas o cuartetas, e incluso prosa).La aleluya Voz de júbilo tuvo su origenen las estampas que la iglesia repartíaentre sus fieles, por Pascua y otras solemnidades.Después abarcó todos losgéneros, reales o ficticios: históricos, satíricos,costumbristas, tremendistas (crímenesde tipo sexual, de incesto, de agresiónbrutal a la infancia, sacamantecaso mantequeros), de reyes, de políticos,de bandidos, de toreros: “…muchachosdesarrapados rompían las oleadas delgentío, ofreciendo la vida de Lagartijoen aleluyas”, escribió Blasco Ibáñez. Lasaleluyas divulgaban las guerras y lossucesos notorios. En el siglo XIX fueroncantados los héroes y mártires liberales,como José María Torrijos, Rafael Riegoy Mariana de Pineda, y que estremecíanlos auditorios: “¡Oh, qué día tan triste enGranada/ Que a las piedras hacía llorar.Al ver que Marianita moría. En cadalsoLa tradición de la aleluya era tan fuerte que a través de lossiglos continuó arraigada en el imaginario popular. Durantela guerra civil las “auques” tuvieron gran predicamento,editadas por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat deCatalunya, que dirigía Jaime Miravitlles “Met”. Por los títulos delas aucas, podemos colegir el talante y el compromiso del autory sus temas:3 Auca de la lluita i la milícia.3 Auca del Treball a Catalunya. Xirinius (Jaume Juez).3 Aleluyas de los debates religiosos. Javier Bueno (texto) yRobledano (dibujos).3 Aleluyas de la defensa de Madrid. Gastón Rey.3 Aleluyas de la defensa de Euzkadi. Gastón Rey, aunquetambién podría ser Antequera Azpiri.3 De com el Pep i la Rosa… No identificado.por la Libertad!”. Tras el convenio deVergara, los escritores de aleluyas expresabanlas esperanzas del pueblo: “Españasu dicha funda/ en doña Isabel Segunda”.La revolución de 1854, como ladel 68, fue cantada en aleluyas, como lascampañas coloniales de Cuba, Filipinas,África, eran el periódico de los pobres.Con frecuencia, los pareados eran de ingenuacomicidad, como la que contaba laHistoria de Pablo y Virginia, uno de susdípticos decía: “Pablo con tierno interés/cura a Virginia los pies”.Pertenecen las aleluyas al génerolDirigida a un públicoanalfabeto, la “literaturade cordel” era recitada yaprendida de memoria portradición oralAuca sobre la República publicada en l’Esquella de la Torratxa en 1932clasificado como “Literatura de cordel”.Los aleluyeros ataban una cuerda decolumna a columna en las plaza dondecolgaban sus mercancía. Esta clase de literaturainfluyó también en los grandesescritores de la generación del 98 y del27. Pío Baroja, cuenta su sobrino JulioCaro Baroja, en Ensayo sobre la literaturadel cordel, que su tío se interesó más:“…por los cultivadores y vendedores dela literatura del cordel que por los génerosexistentes dentro de ella. Era elhombre popular recitando solemnementea un público de soldados, criadas deservir, cesantes, hampones y vagabundoslos que le producían mayor interés.También el fondo de los relatos muchomás que la forma”. Valle Inclán reflejaese mundo en Los cuernos de don Friolera.Para el autor de las Sonatas estaclase de literatura fue determinante,pues de “la materia prima del romancede ciego” sacó el esperpento. García Lorcase inspiró en la antigua tradición deese teatro callejero, para sus personajesdecimonónicos, como Don Perlimplín conBelisa en su jardín, que subtituló “Aleluyaerótica”. También en La zapateraprodigiosa saca a relucir las aleluyas yel cartelón de ciego, y su primer dramadedicado a Mariana de Pineda, heroínade la libertad, lo subtituló “Romance popularen tres estampas”. Rafael Alberti,en su Arboleda perdida cuenta que en suobra política Fermín Galán, protomártirde la Segunda República, su propósito“…era conseguir un romance de ciego,un gran chafarrinón de colores subidoscomo los que en las fiestas pueblerinasexplicaban el crimen del día”.La Generación del 27 publicó en Huelva,Papel de Aleluyas. Hojillas del calendariode la nueva estética, julio de 1927.El primer artículo titulado “Procesión”,empezaba: “Toda la ciudad lanza su maquinismocontra la procesión. Pero a laprocesión la defienden los chicos vendiendoaleluyas. Aleluyas finas. Aleluyas”.Crímenes y historias truculentasEl sabio Josep María Cadena ilustra dela supervivencia de las“auques” en Catalunya.Prestaron tambiénservicio a las loteríasque se llevaban a caboen puestos ambulantesen los mercados y ferias.Para la identificaciónde los públicos iletrados,los dibujos erande animales. Las “auques”también sirvieronpara que las gentesaprendieran el catecismo,las bienaventuranzas,los mandamientos.Tuvieron muchoéxito las historias truculentasde crímeneshorrorosos y sus ejecuciones.Una cofradía deciegos de Madrid teníael privilegio de recibiruna corta descripciónde la vida de los condenadosa muerte, queluego divulgaban, convertidaen aleluyas yromances, por plazas,pueblos y villorrios,ante aterrorizados auditorios.Propaganda y compromiso durante la guerra civil3 Auca moguda i ben vista. Joan Loba, “Quelus”.3 De la taverna dels “son”. Antoni Roca.3 Auca del noi català, antifeixista i humà. Josep Obiols.3 Auca del moro feixista.3 Auca de Queipo de llano.3 Cómo el fascio se derrumbra frente al valor español. O de lacuna a la tumba. Anónimo.3 Auca del Refugiat.Aunque las “auques” las escribían los populares aleluyeros,también se atrevieron con este género de literatura de cordelescritores, poetas y dibujantes conocidos. Durante la guerra civil,dada la carga política y denuncia satírica de alto voltaje de losdibujos y pareados, en ocasiones los autores las firmaban conseudónimo. No era un temor gratuito. Un número considerable delos identificados, a pesar del anonimato, fueron fusilados.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 19Il·lustració de Ricard Opisso “Tornant de Sant Medir”ricard opissoOpisso, gran testimoni de la seva èpocajosep maria cadenaperiodista i crític d’artuan examinem els dibuixos deQ Ricard Opisso -en especial, elsque realitzà i publicà al llargdel primer terç del segle XX a diversossetmanaris barcelonins- fem com unaimmersió anímica, gratificant i perllongada,en la més íntima realitat catalana.Altres artistes de la seva època-Cornet, Llaverias, Junceda, “Apa”, LolaAnglada i alguns altres, entre els queeren qualificats com “ninotaires”, senseper això oblidar artistes com Nonell,Canals, Mir, Riquer i, com no!, el granPicasso en la seva etapa juvenil entrenosaltres- ens deixaren nombrosos testimonisen la seva obra de com eren i actuavenels seus coetanis, els quals, a horesd’ara, són els nostres avantpassats.Però cap com Opisso va saber interpretari plasmar l’ànima popular, la voluntatparticipativa d’una gent que, de lamanera més natural possible, plorava ireia, protestava i aplaudia, patia i saltavad’alegria, era tradicional i alhorainnovadora, dins d’una societat que estavaen marxa i buscava afirmar-se comsenyora dels seus propis destins. A unsels donava per la política i anaven desdel Banquet de la Victòria dels regionalistesa les fontades populars, amb l’enterramentde la sardina quan era l’hora,dels lerrouxistes: però a la gran majoriaels donava per comprar el gall de nadala la Rambla de Catalunya i participara la festa de Sant Medir a Gràcia, aixícom anar als banys de la Barceloneta ipassejar per les Rambles. I encara perfer moltes coses, que no esmento perquèla llista em sortiria quilomètrica. Comtambé ho seria la relació dels milers dedibuixos que Opisso -gran treballador,encara que presumia d’ésser un descordatbohemi- realitzà per a guanyarsela vida i perquè disfrutava fent-los,mentre pensava com riurien amb lesseves observacions gràfiques els milersd’admiradors que tenia, que les veurienpublicades a ¡Cu-Cut!, L’Esquella dela Torratxa i La Campana de Gràcia(a aquesta en menor freqüència, ja queera massa política i d’esquerres per alseu gust, sempre tendint al conservadorismei al tipisme), TBO, Papitu (onsignava “Bigre”, paraula de l’argot francèsque feia referència al sexe masculí),Xut! i moltes altres revistes que volienles seves col·laboracions perquè les mateixessignificaven un atot que asseguravales vendes. (Ja veuen com tambéun simple resum fa la frase llarga).Tarragoní que somniava amb ParísRicardo Cecilio Opisso Sala -així fouinscrit al registre civil-, però suprimí“Cecilio” per massa cursi com nomcompost i es quedà moltes vegades ambla simple inicial de Ricardo (o Ricard,segons els casos), per popularitzar elcognom “Opisso” o la simple inicial “O”amb la que de vegades també firmava.Nascut a la ciutat de Tarragona el 20de novembre de 1880, amb dos anysarribà a Barcelona i la nostra ciutatseria el seu principal escenari com artistafins a la seva mort, que havia deproduir-se el 21 de maig de 1966. Durantaquest notable període -morí ambvuitanta-cinc anys i mig- sempre somniàamb París, ciutat d’artistes lliuresal seu entendre, a la que havia anat endiverses ocasions i on Le Rire i altresrevistes li publicaren alguns dels seusdibuixos, però a la qual mai no tinguéel valor de quedar-s’hi. Perquè Opisso-cal dir-ho- era bastant poruc i un pèlacomodatici en les coses pràctiques.Admirador del gran dibuixant Steilen,que va inspirar les seves representacionsde les bastides del temple de laSagrada Família -treballà en els seusanys juvenils al costat d’Antoni Gaudí,que el volia lligar curt perquè el trobavamassa esbojarrat- i els seus primersdibuixos obreristes a ¡Cu-Cut!, despréssentí igual o més interès per les aristocràtiquescurses de cavalls i fou críticamb algunes manifestacions de cairereivindicatiu protagonitzades per lamassa treballadora. (De la mateixa manera,fou republicà i exaltà Macià comlCap dibuixant com Opissova saber interpretar iplasmar l’ànima populardins d’una societat queestava en marxa i buscavaafirmar-se com a senyoradels seus propis destinsa president de la Generalitat, però fugítot el que va poder de comprometre’squan la guerra civil i, acceptat sensecap problema per les forces guanyadores,dibuixà moros que venien gallinesa la Diagonal i com pagament nomésacceptaven monedes de plata, així com“nenes-topolino”, amb gossets i pentinats“arriba España”). Fins i tot, críticamb L’Esquella quan dibuixava a ¡Cu-Cut!, després no tingué inconvenienten participar activament en el ¡Cu-Cut!ressuscitat, qualificat com espuri pelsfundadors del primer, i triomfar ambles seves “multituds” al setmanari de la“Llibreria Espanyola”. I és que Opissoera més visceral que reflexiu i el seugran talent com dibuixant el projectavaen tot el que li venia de gust en un momentdeterminat. Per això, també, acceptàl’erotisme pel goig que li produïajugar amb el doble sentit de les frases-insinuants a Papitu, però que tiravenpel broc gros a K.D.T. i a altres revistespsicalíptiques en què col·laborà dibuixantnoies maques i lleugeres de roba-, mentre que a TBO i als contes d’enPatufet, per als quals realitzà moltesportades, practicava un humor màgic isuau, fins i tot lleugerament ensucrat.Gran testimoni dins d’una època canvianti convulsa -quan va néixer encararegnaven a Espanya Alfons XII i la sevasegona esposa, Maria Cristina d’Àustria,mentre que a la seva mort ja s’havia fet elprimer viatge a l’espai (1962) i a Roma escelebrava el Concili Vaticà II, sense maioblidar que pel mig havia vist dues guerresmundials i una de civil a Espanya pertorna-, la principal preocupació d’Opissoera no tenir-ne cap.Acostumat a una època en la que, encaraque hi haguessin grans tensions,tot anava més pausat i es conservavenels referents bàsics, Ricard Opisso, apartir de 1936 va sobreviure com millorpodia. El que havia vist (o imaginatveure) en els viatges al París del “MoulinRouge” i amb records de l’època juvenila “Quatre Gats”, junt amb la sevamolt perllongada habilitat com dibuixant,li permetrien quedar com bon testimonide com eren moltes de les gransfigures artístiques del seu temps. Calanar amb compte pel que fa a les dadesque posava sota la seva signatura -lesdel passat, però no pas les del presentde quan dibuixava-, però fins en aquestadarrera etapa Opisso aconseguímantenir-se com artista i, ara, tant ales subhastes com a les exposicions retrospectives,les seves millors obres sónjustament apreciades.

Antoni guiralperiodista, gionista i divulgadord’historietesCARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 20Bruguera, amb ‘B’ de BarcelonalL’editorial Bruguera vanéixer com a El Gato Negro aprincipis del segle XX en uncontext d’analfabetisme del60% de la poblaciós sabut que el teixit industrialÉ de la historieta i l’humor gràfic aEspanya guarda una relació moltestreta amb Catalunya, i més concretamentamb Barcelona. Al llarg del segleXX, han estat moltes les editorials decòmic bàsiques per a la història d’aquestmitjà de comunicació arrelades a Barcelona:Ediciones TBO, Hispano Americanade Ediciones, Editorial Marco, EdicionesToray, Toutain Editor o Norma Editorial,per citar-ne algunes. Però no hi ha dubteque l’editorial barcelonina que més hamarcat la indústria de la historieta a Espanyaha estat Bruguera, que fins l’any1940 va ser coneguda com El Gato Negro.Cap al 1910, Juan Bruguera Teixidor(1885-1933) va plantar cara al terribleanalfabetisme del país (un 60% de lapoblació) per, amb modèstia però moltaconvicció, iniciar la seva tasca editorial.Al principi, la seu social de l’empresa eraal carrer Tantarantana, situat al avuibarri del Born, al districte de Ciutat Vella.Molt poc després, El Gato Negro estrasllada al pis on vivia la família Bruguera,a la quarta planta del número 16del carrer Metges, molt a prop del citatTantarantana.Aposta per la literatura popularLes dècades que van dels anys deu alstrenta del segle passat, El Gato Negroofereix una activitat impressionant: a llibresde caire cultural, afegeix literaturapopular, cromos i revistes. És en aquestdarrer aspecte que comença a destacar,sobre tot per l’aparició el 1921 de Pulgarcito,una publicació amb narracions, passatemps,acudits i historietes. Ben aviat,Pulgarcito assoleix una tirada de 50.000exemplars, i El Gato Negro multiplica laseva oferta de publicacions gràfiques pera infants i joves -de fet, per a tota la família-,revistes que poc a poc se centren enla historieta com a element prioritari. Defet, Juan Bruguera amplia aviat el seunegoci. A causa d’una malaltia d’un delsseus fills, Pantaleón Bruguera (1910-1962), la família es trasllada a viure a unaltre indret de Barcelona: concretament,a Vallcarca, barri aleshores no gaire bencomunicat amb el centre, un lloc amb unclima més suau i pràcticament sense edificar.Allà, a un carrer sense nom que eraconegut com “calle Proyecto” (avui, Mórala Nova), Juan Bruguera adquireix unacasa i construeix un espai per a l’editorial,i afegeix a la redacció maquinària perimprimir. Aquest serà un aspecte clauper a entendre el creixement de l’empresa,perquè un editor amb linotípies iimpremtes gaudia d’un clar avantatge al’hora de plantejar les seves publicacions.Un petit entramat industrialPoc a poc, Vallcarca es converteix enl’eix d’aquesta ampliació. Bruguera adquireixmés solars i construeix edificis:al voltant del carrer Proyecto s’estableixenlocals de l’editorial a l’antic número141 del carrer Móra d’Ebre, així com alnúmero 18 de Duran i Borrell i, finalment,als números 15 i 17 del carrer Aldea.L’activitat industrial de l’empresacreix de manera exponencial: novel·lesde tots els gèneres -de caire popular itambé clàssics universals-, àlbums decromos, llibres d’acudits i revistes d’historietescompleten un catàleg cada copmés important. Aquest moviment suposala contractació de centenars de treballadors,molts dels quals eren personesdel barri de Vallcarca, famílies senceresque trobaven feina a les impremtes, ales linotípies, als magatzems o a la redacciód’El Gato Negro.Al 1933, amb la mort de Joan Bruguera,Pantaleón Bruguera i FranciscoBruguera (1912-1990), un altre delsseus fills, es fan càrrec de l’editorial,però al 1936 esclata la guerra civil.Francisco Bruguera, republicà convençut,marxa a lluitar contra els feixistes;l’editorial, com moltes altres empreses,és intervinguda, en aquest cas per un comitède la CNT. El Gato Negro segueixpublicant, tot i que amb les evidentsmancances que suposa viure en un paísen guerra, fins al 1939, quan l’exèrcit deFranco entra a Barcelona. Aleshores, ifins al final de la guerra civil, la redacciói les impremtes de l’editorial -com detotes les editorials del bàndol republicàemmudeixen.Serà, però, per poc temps. Gràcies alsoficis d’un conegut de la família, FranciscoBruguera és alliberat d’un camp depresoners, i amb Pantaleón Bruguera, elmateix 1939, l’empresa tornar a posarles màquines en marxa. L’any 1940 elsgermans decideixen canviar el nom d’ElGato Negro pel d’Editorial Bruguera. Estornen a posar a la venda àlbums de cromosi revistes, i torna a primera plana laliteratura popular, ara en llibres de gènereescrits per autors del país amb pseudònimsanglòfils -un clàssic a casa nostra-;de fet, Bruguera popularitzarà el format“bolsilibro”, novel·les de format butxacaa preus relativament econòmics. Cap ameitat dels anys quaranta, els Brugueradecideixen que ha arribat el moment detornar a posar en marxa Pulgarcito. Ésaleshores quan lloguen un pis al número78 del passeig de Gràcia.La resurreccióEn aquell indret es reuniran una sèrie decervells privilegiats, veterans periodistesrepresaliats pel franquisme (Josep MariaLladó o Rafael González), joves aspirantsa literats (Francisco González Ledesma oVíctor Mora), i excel·lents dibuixants (Ci-A l’esquerra,portada de lapopular revistaPulgarcito,nascuda el 1921;a dalt, treballadorsal menjadorde l’empresa;a la dreta,publicació reivindicativaperdenunciar elsacomidamentsquan Bruguerava fer fallidafons documentalde bruguera del’arxiu del districtede gràciafré, Conti o Peñarroya). A finals del 1946torna als quioscos Pulgarcito, reconvertidaen una publicació bàsicament d’historietes,amb éssers de paper que reflectienles misèries de la quotidianitat de lapostguerra amb un humor cru i un sentitbastant crític de l’entorn social.Pulgarcito assoleix un important èxitcomercial; al 1951 apareix un altre setmanari,El DDT contra las penas, i al 1952la redacció es trasllada al número 248 dela República Argentina, carrer situat alja citat barri de Vallcarca. Els àlbums decromos, les novel·les populars i els tebeosrevifen l’empresa; les famílies del barride Vallcarca tornen a ocupar centenarsde llocs de treballs, refent aquest teixitindustrial de la ciutat. A més de les edicionsi les impremtes, l’editorial gaudeixlAls anys 60 i 70 l’entramatindutrial arriba a aplegarmés de 1.000 treballadors,moltes d’elles dones del barride Vallcarcatambé d’una agència de sindicació d’acuditsi historietes, i Bruguera s’estableixa Amèrica Llatina. El creixement exigeixnoves fites, i l’empresa adquireix un solaral número 5 del carrer Camps i Fabrés,molt a prop de la plaça Lesseps, on al1956 s’estableix la redacció i altres departamentsde Bruguera.Noves col·leccions de llibres -Iris, HistoriasSelección-, cromos, revistes -Sissi,Can Can, Tío Vivo, Din Dan- i quadernsd’aventures -El Cachorro, El CapitánTrueno, El Jabato-, envaeixen quioscosi llibreries amb productes de qualitat apreus populars. Al 1961, Bruguera creafins i tot una revista de circulació interna-Nosotros-, i l’entramat industrial arribaa aplegar més de mil treballadors dividitsen diversos departaments i empreses filials,que oferien serveis com menjadors,un club social o assistència sanitària.Al 1974, Bruguera posa en marxa unesinstal·lacions a Parets del Vallès (Barcelona),on es trasllada bàsicament totallò referent a les arts gràfiques. Al 1979,amb Pantaléon Bruguera desaparegut iFrancisco Bruguera retirat, hi ha canvisimportants a la cúpula d’una empresaque, a més, ha de fer front a diverses crisiseconòmiques.La fi d’un gegant editorialEls temps són uns altres, i una sèried’acumulació de despropòsits -inflacióeconòmica, contracció del mercat, criside vendes, mala gestió empresarial,manca de renovació de continguts alstebeos, pagament de sumes astronòmiquesper drets de certs llibres...-acaben provocant una suspensió depagaments l’any 1982. De 1.752 empleats,Bruguera es queda amb 800treballadors; el darrer i dramàtic intentper arreglar la situació té lloc el1985, quan els treballadors cedeixenla seva assegurança de desocupació acanvi d’un important crèdit del Bancode Crédito Industrial. Però el juny de1986, Bruguera tanca les seves portes.Les famílies han perdut els llocs detreball, i els Bruguera la seva empresa,els seus edificis, el seu llegat.La memòria és vivaAvui, al 2011, resta el record de lespublicacions d’una empresa que va seraliment cultural i espiritual de diversesgeneracions d’espanyols. Però 25anys desprès del seu tancament, lamemòria de Bruguera és viva encara.Al número 15 del carrer Aldea, en undels edificis de Bruguera, es va instal·lar un centre cívic que en aquests momentsporta el nom de centre cívic ElColl-La Bruguera. En aquest indret, igràcies a la tasca del seu director, XavierFranch, alguns familiars de Bruguera,com Joan Bruguera, i les personesdel barri que van treballar tantsanys en aquesta empresa, s’ha posaten marxa el Projecte de Recuperacióde la Memòria de l’Editorial Bruguera.Entre d’altres activitats, com exposicions,xerrades o taules rodones, s’hacomençat a recollir documents de totamena relacionats amb Bruguera i elsseus treballadors, aplegats a l’Arxiudel Districte de Gràcia.I és que Bruguera s’escriu amb “B” deBarcelona.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 21forma que todo el mundo lo entendiera”.Pecado mortal en una época como aquella,cuando la democracia todavía no era yel antiguo régimen, convertido en un saurioagonizante, se resistía a morir. Fue enese contexto que El Papus se permitió ellujo de molestar “más que una avispa enlos cojones”, en palabras de un ministrofranquista. Un error que resultaría fatal.luis caldeirol 1 de octubre de 1977, la revistaE Triunfo publicaba en su página9 un editorial titulado “Defendamosla libertad de expresión”, elaboradoconjuntamente por los directores de semanariosde la época: “Como en un planperfectamente previsto, grupos extremistasde derechas (…) han actuado impunemente,en pleno día, contra un semanario(…) un terrorismo que pretende la vuelta‘El Papus’, una avispaen los cojonesa la dictadura ha actuado contra un mediode comunicación social (…) y ha dejado untriste balance: un trabajador muerto, numerosaspersonas heridas y un edificio, eldel semanario El Papus, al cual se ha elegidocomo símbolo, totalmente destruido”.Más adelante, el editorial reclamaba que“para terminar con esta amenaza hay quepedir primero responsabilidades al Gobierno,que tiene el deber de garantizarno sólo una libertad de expresión con ladetención de unos culpables que no seránCensura, que algo quedaPara sortear la censura, la revistahubo de recurrir a la más reciatradición hispánica: la picaresca. Siel sistema para obtener el permisode la censura consistía en entregarlos diez primeros ejemplares de cadanúmero al Ministerio de Informacióny Turismo y esperar al menos unahora a que éste diese señales de vida(el silencio suponía el permiso, y untelefonazo, el secuestro o la retiradade alguna página), hubo un año enque se entregaron los ejemplares enMadrid, en vísperas del día de SanEsteban (26 de diciembre). Pero esedía es feriado en Barcelona, que eradonde se editaba e imprimía la revista.Para cuando la orden fue emitida en lacapital del Reino, en la ciudad condalya no quedaba nadie que la pudieseejecutar. ¿Y quién era el régimenpara desafiar el descanso de losfuncionarios?A la izquierda, especial en solidaridadcon las víctimas del atentadoa El Papus por parte de los compañerosde profesión; arriba, portadadel número 177, el de después delatentado, cuya editorial se titulaba“Vosotros, fascistas, sois los terroristas”;abajo, dibujo de Outumurodifíciles de localizar, sino una tranquilidady garantía de que hechos de esta naturalezano pueden repetirse”. Las cursivas,obviamente, son mías. Porque desdeque el 20 de septiembre de 1977 estallaraun paquete bomba en la revista satíricaEl Papus, destrozando por completo alportero del inmueble, Juan Peñalver, nilos jueces han sido capaces de encontrar alos culpables ni la policía, de determinarqué tipo de explosivo se empleó.La sombra de la duda aumenta aúnmás si nos atenemos a declaracionescomo la del abogado August Gil, expertoen juicios relacionados con actos terroristas.En el artículo “El Papus, un atentadosin culpables” (El País, 29 de enero),Gil sostiene que “la policía actuó con negligencia,incompetencia e inhibición, loque lleva a pensar que hubo “obstrucciónlMás de 30 años después delatentado a ‘El Papus’, ni losjueces han sido capaces de darcon los culpables ni la policíade identificar el explosivodeliberada”. Desgraciadamente, no puededecirse que el atentado resultara unaabsoluta sorpresa. Porque prácticamentedesde sus inicios, la revista se convirtióen carne de cañón para la dictadura: enel mismo artículo, el periodista AntonioFranco considera la “frontalidad” comola principal característica del semanario:“llamaba a las cosas por su nombre y delLa revista sufrió cientosde procesos judiciales,casi medio centenar desecuestros, tres Consejosde Guerra y dos cierresNacimiento y supervivenciaEn 1973, dos dibujantes llamados Ivày Óscar, que trabajaban para la revistasatírica Barrabás, dedicada al deporte,presentaban a su editora un proyectosimilar, pero abierto a temas generales.Por aquel entonces, el país bullía y encontrabaen el humor un cauce para lalibertad de expresión. Prueba de ello sonel nacimiento, un año antes (1972), de larevista Hermano Lobo, y un año más tarde(1974) de Por Favor. En 1977 naceríaEl Jueves, aún hoy en nuestros quioscos.Tras asegurar al entonces DirectorGeneral de Prensa que el título de “El Papus”no tenía ningún significado erótico,el editor consiguió la preceptiva autorizaciónpara publicar la revista. Los problemas,sin embargo, vendrían pronto:su número 7, dedicado monográficamenteal tema “El Macho”, fue expedientado.A partir del número 40, quedó claro queera más fácil afrontar dificultades porexceso de erotismo que de irreverenciapolítica, así que se adoptó la táctica deser políticos en lo fundamental y eróticosen lo superficial. Pero ello no le libró deuna historia accidentada, una verdaderahistoria de supervivencia, ya que en sustrece años de vida (con 559 números semanalesy casi 20 especiales, en los quellegó a alcanzar una tirada de 250.000ejemplares), El Papus sufrió de todo:cientos de procesos judiciales, casi mediocentenar de secuestros, tres Consejos deGuerra y dos cierres.La TramaTras el atentado, sorprendentemente, lapolicía trató de hacer los deberes y detuvoa doce sospechosos. Y decimos “sorprendentemente”puesto que la Triple A -haciadonde apuntaban todas las sospechassepaseaba entonces con total impunidad,antes de la Matanza de Atocha e inclusopoco después del atentado a El Papus. Dehecho, pocos días después de la bomba sededicaron a recorrer los diarios de Barcelona,ofreciendo el relato de su “hazaña”,lo que facilitó su captura. Sea como fuere,los detenidos eran elementos ultraderechistas,alguno con fuertes conexionescon el régimen, como Miguel Gómez Benet,alias El Padrino o El General, quemantuvo excelentes relaciones con JoséAparicio, gobernador de Lérida entre1970 y 1974. Alberto Royuela, otro de lossospechosos, desapareció de su domicilio,un piso que había sido base para una InternacionalNegra, con fascistas italianosentrando y saliendo de él. Tres meses despuésde su arresto, los detenidos fueronpuestos en libertad. Y contra Royuela,en busca y captura, no se presentaroncargos finalmente. Tal como afirma untestimonio en el documental El Papus,anatomía de un atentado, “no es normalque 33 años después sea tan difícil investigarqué sucedió; que 33 años después losArchivos del Estado continúen cerrados;que 33 años después las bocas sigan cosidas”.Quizá la razón estribe, como señalaJoan de Sagarra en el mismo documental,“en qué es la Transición”. “¿Cómo haido la Transición?”-se pregunta- “pues yaves como ha ido: treinta y tres años y picodespués no te dejan ver los informes de loocurrido. Por algo será”.

ai ferrer (onomatopeya)Escritor y ilustradorCARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 22‘Butifarra!’, la lucha como diversiónestimonio de la historia de lasT postrimerías del franquismo y delos inicios de la transición, la revistaButifarra! fue el invento de un grupode jóvenes dibujantes cercanos a las asociacionesde vecinos de Barcelona. Luchadoresde la incipiente democracia, en juniode 1975 el equipo de colaboradores capitaneadopor el leridano Alfons López, poníaen circulación una revista de humor y dedenuncia, cuyos contenidos gráficos y literarios,cubrían campos tan diversos comola situación de los barrios, la especulacióndel suelo, el cierre de empresas como laMaquinista y Terrestre, el III cinturón deRonda, las drogas, o el feminismo.A diferencia de otras publicacionescomo Por Favor, protagonizada casi enexclusiva por los políticos, la revista Butifarra!tuvo como principales protagonistasa las gentes de la calle y sus demandassociales más inmediatas, comola creación de guarderías, colegios, equipamientosculturales, etc…Contaba para ello con dibujantes yperiodistas procedentes de la prensaalternativa, unidos en el convencimientode que la historieta de humor (en lalínea del Hara-Kiri francés), era uno delos medios más eficaces y festivos paraser utilizados durante la transición,desde posiciones ideológicas tan diversascomo el reformismo, el comunismo,el nacionalismo, los troskos, el maoísmoy la anarquía.En su primera época, el equipo Butifarra!tenía entre sus colaboradores aJuanjo Sarto, Alfons López, Max, F. P.Navarro, L’Avi, Ricard Soler y CarlosVila. Posteriormente se fueron incorporando,Carlos Azagra, El Cubri, Gallardoy Mediavilla, Rafael Vaquer, Montse Clavé,Carlos Giménez, Mari Carmen Vila ylLa revista ‘Butifarra!’tuvo como principalesprotagonistas a las gentesde la calle y sus demandassociales más inmediatasVentura y Nieto, todos ellos excelentesprofesionales de las generaciones más jóvenesy combativas.Luchas vecinales y humor políticoCon la complicidad de la FAVB y delCol·legi d’Enginyers de Catalunya, Butifarra!inició su publicación de caráctermensual en junio de 1975. Los primerosnúmeros se vendían de forma semi clandestinaen las asociaciones de vecinos.A partir del número 9, la revista pasóde ocho páginas a doce, incluyendo ensus contenidos, junto a las secciones habitualesde barrios, incisivos temas monográficossobre la mujer, las vacacionesde los trabajadores, la futura EscuelaPegaso, etc. Esta etapa, protagonizadapor las luchas vecinales, se alargó hastael número 23, incidiendo sus páginas,con humor y contundencia, en realidadestan debatidas como el caso Matesa,los planes de la España Industrial, laformación profesional o los negocios delalcalde Joaquim Viola.En el contexto histórico en el que nacióla publicación, tenía como referenteslos despidos de la SEAT, la entrada en laFAVB de los miembros más combativosdel movimiento vecinal y el ingreso enprisión del periodista Josep M. HuertasClavería, por un artículo publicado enTele/eXprés. Un tiempo de conflictividaden el que el humor político alcanzaría suscotas más altas.La segunda etapa, la más profesionalsin duda de la revista Butifarra!, sehizo posible gracias a la participación enel proyecto de Iniciativas Editoriales, laCon un explícito logotipo, Butifarra! se autodefínia como “revista dehumor de los barrios”. Reproducimos las portadas de los númerosdedicados a la escuela pública y privada y la “delincuencia”, ambos de 1978editora de El Viejo Topo, que logró quela publicación llegara por fin al quiosco.En 1977 Butifarra! publicó el monográficodedicado a los “Quarts de casa”,en el que denunciaban que más de 5.000familias vivían en estos habitáculos encondiciones infrahumanas. Reclamabanpara hacer viviendas sociales los terrenosde la Maquinista y Terrrestre, quelos especuladores del consistorio… convertiríanaños después en el mayor centrocomercial de Catalunya.Otro monográfico controvertido publicadoen la revista fue el del incendio de lasala de fiestas Scala, en el que murieroncuatro personas. El atentado se atribuyó“oficialmente” a un supuesto grupo anarquista,pero el equipo Butifarra! publicóen forma de cómic un documento de primeramano, denunciando que había sidouna artimaña del ministro Martín Villa,Suárez y Tarradellas, para desacreditaral movimiento libertario, en pleno augetras el éxito de las Jornadas Libertariasdel Parque Güell.Otros temas monográficos de la publicaciónse dedicaron a los negocios de laIglesia, la alternativa ecológica, ¡OTANno!, escuela privada/escuela pública, y,con carácter eminentemente didáctico, larecuperación de “La historia popular” deCatalunya y España, dibujada por autorescomo Adolfo Usero y Alfons López.Después de 36 números de diversión,Butifarra!, que había logrado atravesarla parte más dura de la transición, dijoadiós a los lectores a finales de 1978,pocos meses antes de las primeras eleccionesmunicipales democráticas. El año1982 el equipo Butifarra! regresaba a lalucha solidaria con una nueva revista,Cul de sac, publicada en catalán.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 23L’aventura de ‘Cul-de-sac’Alfons lópezcoordinador de ‘Butifarra!’ i directorde ‘cul-de-sac’l’abril de 1982, naturalment perA Sant Jordi, apareixia Cul-de-Sac, possiblement la primerapublicació d’humor gràfic i polític en llenguacatalana des de la guerra civil.És clar que havien aparegut algunesexperiències de premsa satírica en lallengua de Mossèn Cinto com El Be negreamb Potes Rosses o La Pipa d’en Roc,però en elles l’element gràfic era escàs oinexistent. Tot el contrari de Cul-de-Sac,on la part gràfica tenia el clar protagonismeque li donaven els impulsors que, noen va, érem tots dibuixants.Tots tenim un passatLa majoria dels promotors de la idea veníemd’una altra experiència que ens haviadeixat un cert regust. Es tracta de larevista Butifarra! que des de 1975 va seral costat de les lluites veïnals de la que espodria definir com l’àrea de la gran Barcelonai que va fer el salt de l’undergroundsocial fins als quioscos. Aquells anys havienestat força interessants però tot i quesempre vam mantenir una independènciapolítica i creativa, estàvem condicionatspel fet de dependre d’una editora que, enun moment donat, podia decidir el tancamentde la revista. Com així va ser.És per això que al 1980, aquella penyad’irreductibles vam decidir tenir unsegell editorial propi: Ediciones SacoRoto, que, com es pot deduir pel nom, enspermetés fer allò que volguéssim. És aixícom vam fer quatre calerons editant llibresper a institucions públiques i privadesque, amb la marca de la casa (humori aplicacions didàctiques de la historieta),explicàvem la història de pobles i ciutatsde Catalunya. Així va néixer La històriade les Balears, a la que seguirien: Tarragona,Santa Coloma, Castelldefels, etc.Sense aquest petit suport econòmic nos’entendria com ens vam atrevir a treureCul-de-Sac al carrer, una revista en català,setmanal i d’humor. Bé, això i l’estatd’ànim, ara en parlem.Cul-de-Sac era l’evolució natural deButifarra! però no necessàriament lacontinuació: m’explicaré. La situacióambiental, allò que es podia definir coml’estat d’ànim social no era el mateix queel dels primers moments de la transició,i nosaltres, l’equip Butifarra!, tampoc noérem exactament els mateixos.Per Butifarra! va passar molta gentdel camp de l’esquerra i moltes vegadesels resultats d’allò que es publicava eraconseqüència de la correlació de forces,però puc dir amb molta satisfacció quesempre es mantenia un esperit frontpopulista,d’esquerra plural. Allà hi cabienels ecologistes, els anarquistes, les feministesi tota la variadíssima gama marxista,sense oblidar els que simplementpassaven per allà i tenien ganes de dibuixar,que ja era molt. No vam ser propietatde cap partit, tot i que algun cronistadespistat s’ho hagi pensat. Dit això, espot entendre que la ideologia a Butifarra!pesava molt. Al 1982, i amb la que estavacaient, necessitàvem una mica d’airefresc. Necessitàvem fer una altra cosa.Les essències continuenLa democràcia anava tirant, al franquismesociològic li costava agafar el to i feiaquatre dies que havíem tingut l’últimintent de cop de estat. Mentre que l’esquerra...bé, en aquell moment poc sabíemdels pactes internacionals perquè resa l’esquerra homologable del PSOE tinguésuna vida fàcil. Però hi havia algunacosa més, molt més profunda. La intuïcióque alguns teníem que la condició humanaens havia estat mal explicada per totsels pensaments idealistes que haviennascut el segle XIX, tan lluny ja.Encara passarien uns anys abans quearxiu alfons lópezPortada del número 8 de la revista. A baix, fotografia de l’equip deButifarra! que va fer Cul-de-Sac, el 1982la biologia ens donés unes explicacionsraonables del perquè els mecanismes decomportament de l’homo-sapiens s’assemblentant als dels ximpanzés i com la suposadabondat natural de la nostra espècieté un nivell de credibilitat semblant alde Papa Noel. Era entendridor veure coma dins l’esquerra es practicava la lluita pelpoder emmascarada en mil excuses ideològiquesi com revolucionaris de tota lavida s’anaven posicionant cap a posturespolítiques que permetien tastar una micade poltrona. “No és això companys, no ésaixò” deia Lluís Llach en aquells temps,i no ho deia perquè sí. Havíem perdut lainnocència però no del tot la brúixola, i lanova revista en seria un reflex.Repartint a dreta i a esquerraL’equip Butifarra! que va fer Cul-de-Sactambé va modificar el funcionament intern.De la mini assemblea de la revistaButifarra!, on tothom podia venir a dir laseva, vam passar a un consell de redaccióal voltant del nucli dur que ja funcionavaen els últims temps, és a dir, l’estudi dela Ronda Universitat de Barcelona queva veure néixer tants projectes. Estavaformat per Joan Aliu, Rafel Vaquer i unservidor (i que amb Cul-de-Sac va comptaramb la participació de Lluís Zayas). Elmeu paper també es va redefinir de l’anticanimador/coordinador a director de facto.Sí. Perquè en aquells temps encara nodisposava del carnet de periodista i el bonamic Juan Manuel Blanco, que havíem coneguta l’època autogestionària del Diariode Barcelona, ens va prestar el seu.Vam intentar oferir la millor qualitaten els textos i en els dibuixos. Moltsdels col·laboradors bàsics de l’antic equipes van mantenir: Max, els germansTharrats, Juanjo Sarto, Pérez Navarro,Montse Clavé, Carlos Azagra, AntonioMartín... i a ells es van afegir: Rubén Pellejero,Paco Mir, Sirvent, un prometedorCarles Flavià, entre molts d’altres, i unaobertura cap a un espai de pensamentque, en l’esperit d’esquerra plural d’unarevista feta en català, hi cabia perfectament:el sector soberanista representatper Ramon Barnils i el col·lectiu AuroraPuigmadrona, on s’amagava un grup deprofessors de la Universitat Autònomaque anys després tindrien un considerableprotagonisme en cert govern tripartitde la Generalitat de Catalunya.A nivell de continguts, la revista estavaclarament diferenciada en dues parts:l’espai central, on s’acollia un tema d’actualitatpolítica o social i la resta, ocupadaper un costumisme crític contemporani ontambé es parlava de música, còmics, etc.Pel camí vam perdre la necessitat d’explicarallò que passava amb una actitudexplícitament didàctica i la vam substituirper una actitud més crítica i reflexiva,vam perdre dogmatisme i vam guanyarllibertat. Ja no hi havia santuaris ideològics,a l’esquerra també ens equivocàvem,i molt. Un d’aquests espais mentals intocablesérem nosaltres mateixos, i ara queteníem una revista en català ens veiemamb l’autoritat moral de fer-ho. Així ésque vam repassar amb carinyo i pel seubé els tòpics i les patums del nostre país,des de Jordi Pujol a la Moreneta passantper una campanya de normalització lingüísticaque per aquells temps es feia ique atenia per Norma. Per algun estranymotiu allò no va ser ben valorat per certssectors polítics i socials catalanistes, peròvés, què hi farem. Entestats en fer amicsen tots els sectors possibles se’ns va acudirfer una campanya de llançament casolanaperò contundent (tenint en compteque Internet no existia...). Recordeu quela revista es deia Cul-de-Sac, bé, doncs entres onades diferents les principals ciutatsde Catalunya es van emplenar de cartellsque deien: la primera onada: “Ben aviat, aprendre pel cul”, la segona: “Ben aviat, aprendre pel Sac” i la tercera: “Cul-de-Sac,la revista que et dóna a escollir entre duesopcions, a prendre pel sac o a prendrepel cul”. La premsa en va parlar, i tant,i algun judici vam tenir per immoralitat iescàndol públic, però inexplicablement algunsector del moviment gai no ho va valoraren la justa mida. I és que la correcciópolítica no era el nostre fort.La vida és dura a la fronteraFos com fos i en la meva parcial opinió,crec que dins de la curta història de Culde-Saces poden trobar algunes de lesmillors pàgines d’humor català escrit odibuixat, i la prova és que sèries que allàvan néixer com “Johny Roqueta” o “OrgasmesQuotidians”, en passar a El Juevesvan tenir un gran ressò.Però Cul-de-Sac va ser un absolut fracàseconòmic, la revista no es venia i vamhaver de tancar la barraca als quatre mesosper no perdre fins la samarreta. Perquè? Per diferents motius.El problema de la distribució. Ensvam equivocar amb el format. Per abaratircostos va sortir amb paper i midade diari i el quiosquer no sabia on posarla.Això en el cas que hi arribés, perquèCul-de-Sac tenia un altre problema: eramassa barata, costava 60 pessetes del’època i ni els distribuïdors ni els quiosquersen treien un percentatge prou estimulant...de manera que moltes vegadesens vam trobar amb exemplars retornatstal i com havien sortit de la impremta.El mercat és molt seu, però també vampagar cara la independència política iempresarial; una revista que en aquellmoment trencava esquemes necessitavaun fort recolzament, per noparlar de les subvencions alcatalà que, amablement, laGeneralitat ens anava posposant...Però no ens enganyem,potser el problema principalera aquest, que estava fetaen català quan la demandasocial era, malgrat tot, moltmés feble que ara i quanl’autocrítica no passava delsmanuals d’estil. Recordouna conversa amb VázquezMontalbán, que em va dir:“potser vau sortir massaaviat” i després de fer unapausa va afegir: “tot i que enaquest país potser serà sempremassa aviat”.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 24Revistes de la transiciópepe gálvezguionista i sindicalistalLa dictadura, més contestada,i la societat, més alliberada,unit a la voluntat d’assumirriscos dels autors, van ferpossibles les publicacionshumor gràfic va ser un dels elementsmés destacats de la cul-L’tura popular als anys finals dela dictadura franquista; ho confirmen elnúmero de publicacions, la seva popularitati també les sancions acumulades. Elcontext sociopolític d’una dictadura cadavegada més contestada i d’una societatcada vegada més alliberada va afavoriraquest protagonisme, tal i com analitzaManuel Vázquez Montalbán al pròleg dePor Favor: una història de la transició:“El frente del humor crítico es posible porlas quiebras socioculturales del franquismo,un tapón de poder sobre una sociedadcambiante, tapón que reprime cuantopuede, pero que debe ampliar progresivamentelos espacios de tolerancia -que node libertad- y uno de esos espacios era elhumor, considerado políticamente menospeligroso que el lenguaje crítico analíticoo el lenguaje político de oposición”. Enaquest context, l’humor gràfic comptavaamb els avantatges de la immediatesa enl’anàlisi i crítica de les situacions i la contundènciai ràpida comunicació del missatge.Però tot i això, a més a més va sernecessari el factor humà: la renovació generacionali la voluntat d’assumir riscosd’una munió d’autors i d’alguna autora,perquè tot sigui dit, l’humor gràfic era iencara és un terreny molt majoritàriamentmasculí.Mata RatosLa gran majoria de les revistes quevan practicar un humor gràfic crític alsanys de la transició ja van néixer ambla personalitat formada. No és el cas deMata Ratos, que va viure diferents etapesi una evolució en la qual va tenirun paper important la incorporació denoves generacions d’humoristes. Així,Mata Ratos va aparèixer el 17 de maigde 1965 editada per Ibero Mundial deEdiciones. A les acaballes dels seixantaCarlos Conti, un clàssic de Bruguera,assumeix la direcció artística de la mateixai obre la publicació, que comptavaamb les signatures de Perich, Gin, AlfonsoFigueras, Enrich, Pañella, Cesc,Julio Cebrián, Luis, Serafín, a una sèriede nous dibuixants com Picanyol, Ricardo,García Lorente, Ja, Oscar, Ivà i Tom,als quals s’afegirien més tard Alfons López,Vallés, Romeu, Bargadí, Irasaqui,Fer, Joma i Ludovico (pseudònim d’AranalBallester). Aquestes incorporacionsaporten un plus de voluntat crítica ensintonia amb els canvis generacionalsi amb l’extensió social de la necessitatd’exercir la llibertat. Evolució que no esprodueix només en els continguts, sinótambé en el funcionament de la revista,de manera que Tom pren el relleu‘El Jueves’, “la revistaque sale los miércoles”Ja amb el procés de la transicióconsolidat, el 27 de maig de 1977 surtper primera vegada al carrer la revistaEl Jueves. Creada per José Ilario, tambépare editorial de Por favor, va sercomprada l’octubre del mateix any pelGrupo Z, i recollia d’El Papus part de laplantilla i el concepte “bête et méchant”de l’humor de la revista francesa HaraKiri, tot i que més suavitzat . D’altrabanda, s’ha d’assenyalar la particularitatdel protagonisme de la historieta ambseccions de personatges fixos. José LuisMartín, Oscar, Tom, Romeu, Kim, Farreres,Trallero, Vives, Ivá, Ventura i Nieto,Manel, Forges, Cuatricomía (Bigart/Sirvent/Paco Mir/Tha)… van col·laboraren aquells primers anys de l’única revistad’humor que encara sobreviu.Portada del número 5 de Por Favor, abril de 1974. A la dreta, portada deBarrabás, “la revista satírica del deporte”jode Conti a la direcció i es constitueix unconsell de redacció que per primera vegadaa la vida de la publicació discuteixi defineix conjuntament els continguts.Malgrat tot, aquesta proposta no vaaconseguir un nivell de vendes suficientper als propietaris de la revista i la vantancar. Anys després tornaria a reviureper poc temps i amb altres continguts iautors.BarrabásUna cosa que tenen les dictadures és queho acaben polititzant tot, i l’esport, grancamp d’evasió social, encara més. Peraixò cal esmentar l’existència de Barrabás,revista en la qual predominava l’humorgràfic sobre el món de l’esport i moltespecialment sobre el futbol, publicadaa Barcelona des de 1973 a 1977. Sotala direcció formal de Xavier de Echarri,l’Oscar Nebreda i l’Ivà van ser l’ànimamater de la publicació i li van donar untoc corrosiu en les seves crítiques sobreles estructures polítiques de l’esport.Gin, García Lorente, Manel, Ja, Oli,Ventura&Nieto, Esparbé, Joma, Pañellai Perich completaven la nòmina de dibuixantsi Alex J. Botines, Antonio Franco(que signava com Antonio Bigatá), JoséMaría García, Enric Bañeres o CarlesTurró, la part literària.Por FavorPor Favor, significatiu nom d’una publicacióque demanava amb ironia permísper ser, és a dir, per practicar la llibertatd’expressió mitjançant l’humor. I vaaconseguir ser i romandre uns quatreanys, però amb una existència complicadaper la repressió i també per l’evolucióde la transició política. El primer númerova aparèixer el 4 de març de 1974,dos dies després de l’assassinat legal deSalvador Puig Antic. El fet que ràpidamentesgotés la seva tirada de 100.000exemplars ens informa de la necessitatde llibertat d’expressió que existia,però també de l’atractiu d’una revistanucleada al voltant de Manolo VázquezMontalbán i del Perich. En la part estrictamentliterària van col·laborar entred’altres José Martí Gómez, AntonioÁlvarez Solís, Josep Ramoneda, JuanMarsé, Maruja Torres, Angel Casas,José Luis Guarner, Fernando Savatero Joan de Sagarra, i en la vessant mésgràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia,Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo,Romeu, Vives, Vallés, Ludovico,Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablol‘Por Favor’ va sersancionada, suspesa,expedientada i segrestada enmés de cinc ocasions: la sevaeconomia no ho va suportaro Julio Cebrián, als quals es va afegirl’aportació internacional de Quino,Fontanarrosa o Reiser. El sumari conjuminavaseccions fixes, generalmentliteràries, amb pàgines o dobles pàginesdedicades als acudits gràfics dels autorsestrella, tot aconseguint un conjunt forçacoherent i representatiu del tarannàde la progressia d’aquells anys.Por favor sorgeix en les darreries delfranquisme, en un moment d’intensapugna per l’hegemonia de la transició, enquè la democràcia guanyava el carrer, enquè es van executar legal i il·legalmentmoltes persones i en què els reformadorsdel franquisme van guanyar la partidaa l’oposició. En aquest context, el contingutclarament polític i molt lligat al’actualitat i d’esquerres sense adscripciópartidista de la revista atreu les sancions,suspensions, segrestos (números18, 35, 55, 71, 72...) i expedients. Unesvegades amb la justificació de calmarl’anomenat “búnquer” del franquisme,com al seu primer tancament, que oficialmentva estar provocat per un dibuixde Vives en el qual un cambrer li presentaa Jesús Crist el compte del SantSopar, d’altres per afeblir l’adversari. Elcert és que amb aquest càstig es va afeblirmolt l’economia de la publicació, toti que quan la revista era suspesa, la redaccióconfeccionava una publicació alternativaque sortia cada setmana ambel nom de Muchas Gracias, però que nodeixava de ser una solució d’emergènciai insuficient. Aquesta problemàtica,unida segurament a com es va resoldrela transició, van fer que la vida de PorFavor no passés de 1978.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 25Núria Pompeia,cronista de la vida quotidianaMireia Bofilltraductora, activista feministaúria Pompeia, “catalana de llar·n ga i esforçada vida, ha tingutbastants fills (5), un sol marit,infinitat de feines i ocupacions, i ha pu·blicat diversos llibres (7, fins aleshores).També ha col·laborat en no poques revis·tes, la majoria lamentablement desapa·regudes i ha estat redactora en cap dedues d’elles (Por favor i Saber). Diu queés una excel·lent mestressa de casa, cui·nera de confiança i que li agradaria viureal camp, de renda.” Així la presentava lacontraportada del seu darrer llibre d’hu·mor gràfic, Cambios y recambios (1983),resumint el que ella mateixa sempre hadestacat de la seva trajectòria: la dedi·cació durant molts anys a mantenir enfuncionament una família nombrosa, lavoluntat de donar expressió pública através dels seus llibres i dibuixos a les vi·vències de la vida quotidiana, i l’aplicacióde l’experiència adquirida en la gestió dela vida familiar a la tasca editorial i degestió cultural.Tot i que, com ella mateixa explicava,va començar a dibuixar com una mena depassatemps, desprès d’haver experimen·tat també amb l’escriptura i la pintura,i sense cap vocació especial, en el dibuixtrobà un mitjà eficaç per connectar amblNúria Pompeia va trobar enel dibuix un mitjà eficaç perconnectar amb el malestar demoltes dones que se sentienestafades per la societatesposes i amants, i des de les lleis. Tot elqual reclama urgentment una resposta:la unió de les “donetes” de tot el món.Són els anys d’eclosió del movimentfeminista a Catalunya que culminarienamb la celebració de les Primeres Jor·nades Catalanes de la Dona el maig del1976, en l’organització de les quals NúriaPompeia participa activament des de lacomissió de Cultura i en dibuixa el car·tell. A partir d’aquí es multipliquen lespeticions perquè contribueixi amb elsseus dibuixos a difondre les reivindicaci·ons i denúncies de les dones. Col·laboraregularment a la revista feminista Vindicación,il·lustra les Cartas a una idiotaespañola de Lidia Falcón, i les seves “do·netes” acompanyen cartells i octavetesde les vocalies de dones i altres grups delmoviment feminista, fullets divulgatiussobre anticonceptius i publicacions coe·ducatives.Història del moviment feministaTancat el període de la transició, quanl’entusiasme del primer moment dónapas a un cert desencís i la vida quotidia·na torna a instal·lar-se en la rutina, Nú·ria Pompeia, cronista puntual de la vidaquotidiana, dóna compte d’aquest crei·xent escepticisme en el que serà el seudarrer llibre gràfic, el ja citat Cambiosy recambios (1983). A partir d’aleshoresla seva visió alhora càndida i descarna·lLes seves ‘donetes’ vanacompanyar cartells ioctavetes de les vocaliesde dones i altres grups delmoviment feministael malestar de moltes dones que se senti·en enganyades i estafades per una socie·tat que no els concedia la possibilitat dedesenvolupar tot el seu potencial.El seu primer llibre, Maternasis,publicat el 1967, denuncia amb iròni·ca empatia la mística de la maternitat.No feia gaire que havia vist la llum latraducció catalana de La mística de lafeminitat de Betty Friedan i tot justhavia passat un any des de la publica·ció de La dona a Catalunya de MariaAurèlia Capmany, que denunciava laprecarietat de la inserció de les donesen la societat i n’assenyalava les ar·rels en la mitologia del rol maternal ila subordinació de la dona al mascle enel terreny de la sexualitat. Subordinacióque ja no és possible ignorar en un mo·ment en què els costums estan canviantràpidament, almenys entre els sectorsmés benestants, i que Núria Pompeia il·lumina en el seu segon llibre, Y fueronfelices, editat al 1970.Alliberament de costumsEl 1971 publica, en edició bilingüe, Pelssegles dels segles, on reflecteix en dueshistòries paral·leles el desconcert d’unageneració que ha passat en pocs anys deldomini d’un ordre social asfixiant, detin·gut en el temps, segellat per les normesd’una religió repressora, a un cert allibe·rament dels costums, sota la influènciade les idees de l’existencialisme, el maigdel 68 i el hipisme, mentre la dictaduramanté el seu domini ferri.Ja abans, el 1968 havia començat apublicar a la revista Triunfo “La educa·ción de Palmira”, amb guió de VázquezMontalbán. La noia Palmira, en quimoltes han vist un alter ego de l’autora,intenta orientar-se en la vida mentre varebent admonicions i consells, i ella no·més escolta i dubta, fins que acaba tro·Portada i detall del llibre Mujercitas, publicat el 1975arxiubant l’única paraula sobre la qual potcomençar a bastir una vida pròpia, el so·nor “Noooo!!” amb què es tanca la sèrie,publicada en forma de llibre el 1972.L’al·legat a favor de l’emancipaciófemenina que feu de Palmira un perso·natge en el qual moltes dones se senti·ren identificades, dóna pas a un autèn·tic memorial de greuges al seu següentllibre, Mujercitas, publicat amb motiu dela Declaració de l’Any Internacional delsDrets de les Dones, el 1975. Un llibreque, com adverteix l’autora en el pròleg,“no és un conte, ni una historieta, i ni tansols un fulletó”… sinó una resposta a lesinnumerables admonicions i etiquetesque han hagut de suportar les dones, desde la seva arribada al món, dels pares, al’escola, a la feina, a casa, com a mares,da de les relacions i la vida en societats’expressarà a través de la seva vessantd’escriptora, recuperada el 1981 amb elllibre de relats, Cinc Cèntims, al qual se·guiran dues novel·les, Inventari de l’últimdia (1986) i Mals endreços (1997).Potser la seva generositat en respondrea les múltiples peticions de dibuixos desdels moviments socials, sovint de formagratuïta, que compaginava amb el treballprofessional com a il·lustradora de llibresi revistes, la va portar a buscar en la pa·raula escrita un refugi des del qual poderexpressar-se més lliurament.El 1996 va realitzar el cartell de lesJornades “20 anys de feminisme a Cata·lunya”, un encàrrec amb el qual les orga·nitzadores van voler fer un reconeixementa les seves dones, nenes, “nines” i “done·tes”, com a part integrant de la històriadel moviment feminista al nostre país. Laseva tasca també ha estat reconeguda enun vessant més ample amb l’atorgamentde la Medalla d’Or de la Ciutat de Barce·lona al mèrit artístic, l’any 2000, i de laCreu de Sant Jordi el 2007.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 26La Barcelona bruta dels ‘còmix’elia herranzna part de la joventut de la Barcelonadels anys 70 es va pren-Udre la mort del dictador Francoliteralment com un viatge a la utopia dela llibertat. Es desmarcava no només del’Espanya franquista sinó de la cotillade la polititzada lluita antifranquista:matava “el pare” i apostava per inventarla pròpia revolució personal. Voliatrencar amb tot, mirant-se en referentsculturals més llunyans (influències hippies,beatniks...) cosa que li permetien laconcreta situació geogràfica d’una ciutatde pas i, en la vessant política, la tradicióanarquista i llibertària d’abans dela guerra. Molts dels protagonistes vanpagar molt cares les ànsies de llibertati posteriors decepcions i trampes delsistema (sobredosis, alcoholisme, sida,presó...). Però l’esclat creatiu sense precedentsd’aquells primers anys de democràciava canviar mentalitats i llenguatgesi va deixar un llegat que es va anartransformant en múltiples branques, finsavui. Perquè una de les característiquesdel moviment anomenat “contracultural”(underground, emmirallant-se en els pionersamericans) és que va connectar ambel carrer. I una part essencial del per quèd’aquesta connexió van ser els còmics(autobatejats còmix, per diferenciar-sedels tradicionals). Perquè es podien trobarfàcilment, guardar i tornar a llegir,intercanviar, difondre. Arribaven als quioscosdels barris, pobles i províncies. Elsmissatges trencadors reforçats per la immediatesai la força de les imatges ensenyavena la joventut coses que mai abansno havia vist i d’altra banda, els estavalEl còmic “underground” vaparlar de tu a tu a la societatdel moment i va fer emergirescenaris, personatgesi temàtiques inèditesparlant de les seves pròpies vides, porsi contradiccions. Els parlava de tu a tu.Publicacions comiqueres com Star, lapionera El Rrollo Enmascarado, El Víbora,Rambla, Totem o Makoki van obrir elsulls de diverses generacions introduint temesinèdits o tabú com la llibertat sexual,les drogues, la vida a les presons o la culturaalternativa. Donaven pistes que existienmogudes socials i culturals diferents deles que ensenyaven els mitjans de comunicaciótradicionals. També van fer emergiruna Barcelona oculta, gens simpàtica, foradel focus de la vida tranquil·la, benestanto políticament correcta.El Vívora, cómix para supervivientesL’editor Josep Maria Berenguer potserés una de les persones que pot tenir unavisió més panoràmica del naixement ievolució del còmic “per a adults” a casanostra. Encara resisteix (i és una veritablefita) publicant llibres i àlbums des deL’esperit lliure dels fanzinesAutoeditats, fets ambuns mitjans mínims, dedistribució cassolana,de vegades flors d’un soldia (o d’un sol número),els fanzines representenl’essència del concepteunderground, per la sevafrescor i independència,tot i que n’hi ha hagutde veritable qualitat iperseverància en el tempsPortada de la revista El Víbora dedicada íntegrament al cop d’Estat (1981)l’editorial La Cúpula, situada a la plaçade les Beates del barri de la Rivera delCasc Antic, i va ser el responsable que larevista de còmix El Víbora es trobés ininterrompudamentals quioscos durant25 anys llargs (1979-2005). Una revistaque a més del mèrit de la continuïtat ihaver sabut evolucionar, va permetre alpúblic de diverses generacions tenir accésa creacions de qualitat per un preu assequible,una de les claus del seu èxit popular.“Fèiem costumisme, volíem parlar dela realitat, d’allò que passava al carrer”,explica. “I tot i que ens acusaven de serquatre hippies sense consciència política,vam ser els primers que ens vam atrevira treure un número monogràfic, “Todala verdad sobre el Golpe”, com qui diu aldia següent del cop d’Estat del 81” (unnúmero mític que va córrer veloç de màen mà i que encara està a moltes estanteries,com moltes de les col·leccions de LaCúpula). ¿Quina Barcelona trobàvem ales pàgines de El Víbora? Doncs la ciutatmarginal de la prostitució, els “chulos” i elcutrerío de la plaça Reial de l’Anarcomade Nazario; l’ambient platjero del dolchefar niente dels Garrirris de Mariscal; lafauna humana del barri Xino d’Escalerade Vecinos de Pons; les tribus urbanes delMakoki de Borrallo, Gallardo i Mediavillao del Peter Punk de Max; la misèria moraldel justicier Taxista de Martí; la ciutatobrera putejada per la crisi dels 80 alSangre de Barrio del Jaime Martín; la violèncianihilista de l’Angel d’Iron als 90...per posar només alguns exemples d’un recorregutde més de 300 autors (i autores!)que van publicar a les seves pàgines, ambuna especial cura per donar a conèixermaterial que es produïa a l’estranger, queequilibrava la producció pròpia i que vaanar obrint veritables finestres culturals.Com afirma Berenguer, “ens vam apartarvoluntàriament de les temàtiques que triomfavenals còmics del moment -aventures,ciència ficció, terror- per apostar peruna visió, minoritària, que apel·lava demanera directa a la societat del moment”.És simptomàtic que l’editorial del primernúmero de El Víbora fos la mateixa quela del número 179 de l’any 1995, l’especialdels 15 anys, que començava: “Víbora,el cómic que atenta contra el muermo ylas pirañas, el apalanque de los supervivientesde esta aburrida, autoritaria, y, loque es peor, descangallada y estúpida sociedad,te saluda, oh lector!”, per acabar:“(...) si aún te quedan fe e ideales, no nosacompañes, pero si tienes claro que eso engeneral es una mierda y que lo único quequeda es reírse hasta ponerlos nerviosos,aquí nos tienes”. Ganes de provocar, desmitificaciói desencís. Vocació contracultural.El ‘mundillo’No tot el còmic underground ha tingutla vessant duradora i, com s’ha dit, “comercial”de El Víbora. De fet, si per algunacosa s’han caracteritzat els còmixRevistes que vanmarcar èpocaAls anys 80 es podien trobar fins a 30publicacions de còmics per a adults.Destaquem algunes d’elles per la sevacontinuïtat i relació amb Barcelona:3 El Rrrollo Enmascarado (1973-1975). Revista- fanzine editada a Gràcia,elaborada per Nazario, Mariscal, elsgermans Farriol, Pàmies, Roger Subirachi Isa Barraquer. Per a molts, la pionerade l’underground.3 Star (1974-1980). Mítica revista de lacontracultura barcelonina que conteniaexhaustiva informació de la vida dela ciutat. Tot un referent per a moltespublicacions posteriors.3 Totem (1977-1986). Publicaciódedicada de manera especial al còmicper a adults fet a l’estranger.3 Bésame Mucho (1979-1982). Revistade còmic on van publicar autors comPons, Gallardo, Mediavilla o Fortuny.3 Rambla (1982-1985). Especialitzada encòmics d’autors autòctons.3 Makoki (1982-84/1991-93). Inspiradaen el popular personatge escapat d’unfrenopàtic, representa la visió méspassada o bèstia de la Barcelona de l’èpocaés per la seva espontaneïtat, esperitlliure, capacitat de reacció al moment,i, no cal dir-ho, el voler i poder delsseus creadors. Perquè bona part del seullegat efímer està en els fanzines queapareixien i desapareixien als barris;la cartelleria de tants i tants concerts;les joies úniques que guardem desprésde trobar-les a la llibreria Makoki deBorrallo de la plaça del Pi (veritable llocde peregrinació i aprenentatge de tantsjoves curiosos), el material que per quatreduros te’n podies emportar del Salódel Còmic quan encara quedava espaiper a la “quitxalla”... Ara estem a l’erad’Internet. Li preguntem a Berenguer sis’ensuma un “despertar contracultural”en la Barcelona de CIU i de les acampades(hi té tres fills “indignats”). “En elplànol cultural ho veig fotut. Als anys70, el Sónar hagués sigut contracultural.Ara està promocionat per la Dammi Vodafone”. Bon tema per a un fanzine,ni que sigui digital.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 27L’humor gràfic avuijaume capdevila, ‘kap’dibuixanta ja un pilot d’anys, BarcelonaF fou l’epicentre d’un neguit intel·lectual transgressor i burleta quedonà lloc a la llarga tradició catalana derevistes d’humor. Des de La Campana deGràcia i L’Esquella de la Torratxa a ElBe Negre, passant per Papitu, Cu-cut!, oXut!, diverses generacions d’humoristestocats pel geni esmolaren el seu tremp sa·tiritzant a tort i a dret. El franquisme vaesbotzar aquesta tradició, que feu els seusdarrers espeternecs durant la transició.Avui, quan s’escolen els darrers dies de laprimera dècada del segle XXI als quioscshom hi pot trobar quinze revistes dife·rents de decoració i tan sols una d’humor.Amb 34 anys a coll, a El Jueves, hitrobem Manel Fontdevila, Albert Mon·teys, J.L. Martín, Guillermo, Azagra,Batllori, Kim, Bernet, Mariel i ManelBarceló, Ventura, Fer, Maikel, Vizcar·ra, Jordi March, Pallarés, o Gras, entred’altres. Cal dir, però, que en els darrersanys, dirigida per Monteys, la revistas’ha rejovenit, donant pas a un seguit decol·laboradors molt joves, provinents delmón del fanzine i la historieta: Triz, Igor,Ricardo Peregrina, Carmelo Manresa,Jardí&Ariño, Morán, Bartual o RubénFernández. Avui, amb la davallada delectors patida per tota la premsa de pa·per, el repte de El Jueves és no ja gua·nyar nous lectors sinó recuperar els quehavia tingut.Viure perillosamentA l’ombra de El Jueves, impulsades ambmés passió que recursos, hi ha altresrevistes d’humor que intenten sobreviu·re. Amaníaco s’edita a Barcelona des de1991. Ja és a la seva tercera època, en laque ha aplegat un grup d’autors de granqualitat, fet que li ha estat reconegut ambel premi a la millor revista en el Saló delCòmic de l’any 2009. Li mancaria, però,ésser reconeguda amb les vendes quemereix. També Retranca o El Clímacosón iniciatives editorials vinculades ambl’humor que, per dir-ho d’alguna manera,viuen perillosament.Si hom vol trobar alguna vinyeta sa·tírica més ha de cercar-la als diaris. I ésque -per sort!- no hi ha gairebé cap diarique no incorpori algun dibuixant satírica les seves pàgines. Els humoristes delsprincipals diaris són noms consolidats ala premsa des de fa força temps. Mingo·te és a ABC des de finals dels anys 50!.La resta són noms veterans, encapça·lA l’ombra de ‘El Jueves’intenten sobreviureiniciatives editorials d’humorgràfic, impulsades amb méspassió que recursoslats per Máximo i Martinmorales (ABC),Jordi Soler (El Punt), Nando (El Periódico),Pilarín (El 9 nou), Batllori, Jomai Ventura&Coromina (La Vanguardia),L’Avi (El Punt), Fer (Avui), Alfons López(Público), Ferreres (El Periódico), o Jap(El Punt), noms que trobem a la frontissaamb una generació que ja no va viure elboom de les revistes d’humor dels anyssetanta, formada per dibuixants comEneko (20 minutos), Manel (Público), Pa·llarés (El Mundo), Joan Tharrats (Avui),Xavi Torrent i Lluís Puigvert (El Punt),o Juanjo Sáez i Pepe Farruqo (Ara). A lapremsa esportiva trobem gent més jove,com Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo,i Guillermo a Marca.És lògic que els dibuixants que hemesmentat fins ara siguin més coneguts,car treballen en els mitjans de més di·fusió. De tota manera, la premsa localDe dalt a baix, portades de lesrevistes Retranca i Amaníaco i tirescòmiques a Lamalla.cat i l’Sportcatalana compta amb ninotaires de granqualitat, amb un nivell a vegades superi·or a noms molt més coneguts de la prem·sa estatal. Si bé, potser no tenen tantadifusió, mantenen l’interès i l’estimaciód’un gran nombre de lectors: Bergé, Er·mengol, Balasch, Puyal, Faro, Marçal,Óscar Sarramia, Lluís Capdevila, Ran,Pilarín o el Sr. Edi.Un altre món és el de les revistes. Hiha una gran quantitat de dibuixants quees mouen per les publicacions setmanals,quinzenals o mensuals, i és que és mésfàcil començar a publicar en alguna revis·ta que en un diari. No totes les revistesincorporen acudits, ni de bon tros, peròla presència d’un o més acuditaires enri·queix les publicacions que els acullen.No ens oblidem d’internet, i és que ésel mitjà on els nous dibuixants han tro·bat la manera de fer arribar les seves cre·acions als lectors. A la web s’ha establertun canal bidireccional entre els creadorsd’humor i els seus consumidors. Els mit·jans han perdut el monopoli de la difusiód’imatges satíriques, si bé això també su·posa un problema econòmic ja que moltsmitjans, especialment els digitals, no es·tan disposats a pagar per un contingutque els propis dibuixants ofereixen defranc als seus blogs. Per això no esmenta·ré webs personals ni webcòmics, malgratque n’hi hagi de ben interessants, però síels pocs mitjans digitals que han incor·porat a la seva plantilla un humorista,com els casos de Directe.cat amb AleixSaló, Lamalla.cat amb Jordi Canyissà,Lainformacion.com amb Ferran Mar·tín, Tottarragona.cat amb Elchicotriste,o Tribunacatalana.cat amb Puyal; aixícom webs que són més aviat plataformesde continguts més que no pas mitjans decomunicació però ofereixen als seus visi·tants l’accés a l’humor dibuixat, com lestires de Coragre a la web de l’Appec, oNapi a tinet.cat. Acabaré esmentant ini·ciatives digitals amb vocació de revistacom Elwebnegre.com o Elestafador.comFotut, com sempreÉs fàcil ser jove i humorista avui? No ensenganyem, la cosa està fotuda. Però re·sulta que sempre ha estat així. Per unabanda, hi ha poques revistes, i és moltdifícil accedir als grans mitjans. Per al·tra banda és més fàcil que mai donar aconèixer la pròpia obra. Així com abansel dibuixant d’humor es foguejava en re·vistes de barri i publicacions locals, avuies fa a través dels webcomics i els blogs.Després cal, com sempre, tenir una micade talent i una mica de sort.L’evolució dels mitjans de comunica·ció sembla haver provocat una atomit·zació del consum d’informació. Aquestainformació es produeix i es consumeixmassivament i arriba per diversos ca·nals (premsa, radio, televisió, internet,mòbil) i formats, alhora que l’usuarilA la web s’ha establert uncanal bidireccional entre elscreadors d’humor i els seusconsumidors, trencant elmonopoli dels mitjanspot triar quina informació vol rebre icom la vol rebre. L’evolució dels modelsculturals cap a una societat molt mésaudiovisual i tecnològica sembla haverperjudicat, d’entrada, el format del pa·per i l’humor gràfic sempre s’ha trobatmolt còmode en el format del paper.Però també cal tenir en compte que enuna societat instal·lada en la cultura dela velocitat, del consum ràpid i compul·siu, de l’acceleració vital, la segregació,el zàpping i el dèficit d’atenció, l’humorgràfic, de fort impacte visual, amb elseu format icònic carregat de contingut,amb un llenguatge breu i distès, és undels ‘productes’ ideals per als consumi·dors d’informació del futur. Sí, n’esticconvençut: l’humor gràfic té molt defutur. Així com Torras i Bages deia que“Catalunya serà cristiana o no serà” jom’atreveixo a proclamar que “La comu·nicació serà divertida, o no serà”!

CòmicsCARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 28Les mil i una vides de Miguel Núñezmeritxell r. paunéEl còmic Miguel Núñez: Mil vidasmás, dedicat a la divulgació dela lluita antifranquista i alhorahomenatge a aquest infatigableactivista d’esquerres, ha aconseguitun èxit insospitat per als seus tresautors. Ha estat guardonat amb elPremi Nacional de Cultura 2011 enla modalitat de Còmic per la seva“intel·ligència i emoció, els vibrantstextos i les acurades il·lustracions”,en paraules del jurat. “Si fos viuhagués fet algun comentari irònicdurant l’entrega, segur!”, imaginaPepe Gálvez, guionista i impulsordel llibre juntament amb AlfonsLópez, que n’ha fet la narraciógràfica. Joan Mundet ha aportattambé el seu granet de sorra enforma de dibuixos hiperrealistes allapis, gairebé fotos dibuixades, perals fragments de context històric ientre capítols.L’obra compta amb 60 pàginesd’historieta, repartides en catorzecapítols breus d’entre dos i vuitpàgines, i 17 més de textosbiogràfics dels autors i del mateixNúñez. Alguns dels passatgeshan servit, a més, per il·lustrarescenes del documental Al finalde la escapada, dirigit per AlbertSolé i també dedicat a l’activistamadrileny, que s’endugué elpremi Goya al Millor Documentaldel 2009.La gestació del còmic ha estatPortada d’Alfons López i detalld’una de les il·lustracions deJoan Mundetllarga, tres anys, i va començaramb la complicitat del mateixNúñez (Madrid 1920 - Barcelona2008). “Vam començar a parlar-neel 2008 i fins i tot li vam ensenyaruna primera historieta [quatrepàgines sobre una accidentadacita clandestina], que va rebreamb molt d’entusiasme i queensenyava a tothom que el visitavaa la residència!”, recorden Lópezi Gálvez. Amb l’ajuda d’Interneti mesos dedicant-hi els caps desetmana íntegres, van poder tirarendavant el projecte des de ciutatsdiferents i en paral·lel a les feines.Soldat republicà, maqui alPirineu, pres polític torturat,destacat membre del PSUC idel PCE, diputat al Congrés imés tard pioner de la cooperacióinternacional i l’altermundisme,alguns dels episodis vitals deUna vida deresistènciaMiguel Núñez:Mil vidas másPepe Gálvez (guiói textos); AlfonsoLópez (historietesi portada);Joan Mundet(il·lustracions)Edicions Ponent,2010112 pàgines15 €Núñez tenen un enorme potencialgràfic. Per exemple, les torturessofertes a la comissaria de ViaLaietana. “Segons el contingut lesvinyetes tenen un registre mésexpressionista o més realista”,raona López. El traç, en tintaxinesa, es torna més viu en lesescenes de violència, convertintel torturador en un monstreanimalitzat i evocant la fortalesad’un Núñez a qui res no aconseguiafer confessar.Aquest ‘cocodril vell’, com liagradava autodenominar-se, esva mantenir fresc fins a l’últimdia: “D’aquí ve el títol, perquèhagués fet i viscut mil coses més”,explica Mundet. “Ni guardavarancors ni explicava batalletes,vivia mirant endavant. Malgratsaber que estava terminal, liencantava llegir sobre el futur iels joves”, completa Gálvez. En laseva última lluita, pel dret a unamort digna, va triar la sedaciópal·liativa. Va aconseguir marxara la seva manera, plàcidament ienvoltat dels seus, com descriuamb gran delicadesa el còmic quel’homenatja.CòmicsEl traç dur del carreranaïs barnolasLa línia entre ser socialment accep·tat o marginat és ben subtil. Les il·lusions que, com una baldufa, fangirar la rutina poden esvair-se enun tres i no res i fer-la saltar pelprecipici de la desolació. Sense unllit on caure mort, amb ningú a quili preocupi la teva existència, acabesdeambulant pels carrers del difícilretorn. Precisament és això el queli va passar al dibuixant de còmicMiquel Fuster. Va viure l’època dela bonança dels il·lustradors, en elsanys 80, treballant com a freelan·ce per a empreses de l’Europa delnord, agències com Toutain Editor iNorma Editorial. Però, d’un dia perl’altre, la fràgil joguina de la bonaratxa es va trencar. El desamor, ladepressió i un incendi a la llar -quepoc després va comportar el desno·nament- el van condemnar a extra·viar-se pels carrerons de la culpa idel remordiment.Quinze anys va estar vivintal carrer, emmanillat a l’alcohol.Malvivint de la mendicitat i delsquatre duros que es treia venentquadres de toreros i de flamenquesa les Rambles. Fins que vadecidir abandonar aquell “suïcidiespiritual” i recórrer a la FundacióArrels, l’entitat que des del 1987 esdedica a l’atenció de les personessense llar. Fuster volia tornarsea guanyar la vida dibuixant iva obrir un blog (miquelfuster.wordpress.com) el qual vadesembocar en el còmic 15 años enla calle de l’editorial Glénat, obraque darrerament li ha merescutel premi del públic del Saló delCòmic de Barcelona i que ha anatacompanyada del segon volumLlorarás donde nadie te vea.Amb traçats nerviosos, secs idurs, el dibuixant relata, amb unestil gràfic personal i una narrativareflexiva i rigorosa els seus dies,la majoria d’ells calcats els unsals altres, regirant les papereres,sentint-se dir “posa’t a robar quea la presó tindràs llit i un plat demenjar”. Amb episodis com el seucompany de plaça, el Felipe, queli va donar, en un acte altruista id’amistat, els dos últims cartronsde vi que tenia per ajudar-lo a fer-liPortada delprimer llibrede Fuster idetall de laseva segonaobra, Llorarásdonde nadiete veapassar la síndrome d’abstinència.Sempre amb els monumentsmítics de la ciutat que fan acte depresència al fons de les vinyetesi que aconsegueixen posar-hiencara més realisme al dibuix.A través de gargots del dolor,Fuster explica com es viu el fetde romandre despert tota la nitper por a patir agressions, com lapallissa que una nit dos joves livan donar i que el van deixar senseforces ni per insultar-los mentremarxaven rient. Cansat que elsagents de seguretat el fessin foradels aparadors dels caixers, o queles burles dels joves que el capde setmana entraven al caixerautomàtic per treure diners o fer-seratlles de cocaïna el despertessin.A la fi, va decidir agafar el treni travessar la muntanya delTibidabo, per anar a passar les nitsal bosc, on almenys allà estariaprotegit dels insensats.Però malgrat la marginació,Fuster intenta no acumular rancorni alimentar la impotència. Per aell, el pitjor tracte no només sónels insults verbals o els gestos demenyspreu de la gent, sinó quel’ignorin absolutament. És a dir,aquells que menystenen l’últimque li queda a un sense sostre: elreconeixement de la seva pròpiaexistència. Els indigents, comenta:“no ens lamentem dels diners quehem gastat pels altres, en canvi,aquestes persones, a qui la vida elsha afavorit, mostren ingratitud”.Pintar a la voradel precipiciMiguel, 15 añosen la calleLlorarás dondenadie te vea(segundovolumen)Miguel FusterEdiciones Glénat,2010 (1r volum),2011 (2on volum)17,95 €

albert balanzàperiodistaCARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 29“La gent ja no és tan dòcil com als 90”ntrevistem el dibuixantE Carlos Azagra a casaseva, al barri de SantMartí, el teixit associatiu delqual -i el de la resta de la ciutat-sap que sempre pot comptaramb la seva pluma per il·lustrarqualsevol moguda reivindicativao popular.Després dels més de trentaanys de carrera que portesa les espatlles, com veus araBarcelona per pintar-la enuna vinyeta de còmic?Barcelona continua sent interessant,com sempre, i és unpunt de referència des del momentque veus la quantitat dedibuixants que hi ha, i que totssón molt bons, són els millors. AMadrid, els Forges, Máximo…són d’una altra manera. Peròsí que és veritat que també elsmitjans de comunicació i lesempreses, i nosaltres mateixos,ens anem tallant una mica. Sommenys incisius.Des de quan passa això,aquesta autocensura?Doncs des de la desaparicióde Jaume Perich. Ningú no haagafat el seu relleu i no hi haningú que se li assembli. No hiha dibuixants amb el llapis esmolat,encara que dibuixin bé isiguin bons.Però de qui és més culpaaixò, del dibuixant o del’empresa?L’empresa colla més queel dibuixant, perquè no ven,perquè no quadren els números.Però tampoc nosaltres nohem sabut seguir ficant-nosamb el poder polític com hofèiem amb el Partit Popularquan manava Aznar. No hemsabut ficar-nos amb el PSOE.No sé per què, perquè al cap ia la fi els que manen sempretenen una mateixa actitud inosaltres sempre hauríem dedonar-los canya.Home, ara sembla que vénenbons temps per a l’humor,si el PP torna al poder aEspanya.Sí, seran temps interessants,tristament interessants. El Juevestenia unes vendes molt millorsamb Aznar que amb Zapatero.Si el retorn del PP implicaque El Jueves es vengui més, deconya. Si no t’ho mires així, t’entrala depressió.Alguna vegada has explicat,però, que el perfil del lectorde El Jueves ha canviat.Sí, els estudis que s’han fetdiuen que abans el perfil era eld’un home, gran i d’esquerres iara és una dona, jove i de centre-dreta.Abans això era impossible,i a més quedava fatal dirque votaves el PP.Tenint en compte això i queEl Jueves és una publicaciónascuda a Catalunya, creusque el PP ja és finalment unpartit normal a casa nostra?Comença a ser preocupantque ho sigui. És l’ala més dretanade CiU o la castellanoparlant.Sembla irreal que governiBadalona o que s’hagi democra-Carlos AzagraCarlos AzagraDibuixanttitzat, perquè abans era el mésfatxa que hi havia a Catalunya.Sí, ja és poc a poc un partit normal,tot i que no ens agradi.Què creus que farien PedroPico y Pico Vena amb elsdirigents de Plataforma perCatalunya?M’ho callo perquè m’acusariende terrorisme, però sí quediré que és preocupant que Plataformasurti, perquè són moltpitjor que el PP i perquè estandisposats a trencar la baralla.No se’ls ha de donar ni un ditperquè ells sempre s’aprofitend’això. També, però, penso queés un toc d’atenció a l’esquerrai al “bonisme”.Ja no hi són ni el Perich nil’Ivà, ara s’ha jubilat l’Òscar,tu tens menys pàgines a ElJueves… Què queda de totallò que hi havia quan vascomençar?Cada temps és diferent i enshem tornat conservadors: ambel treball, amb la parella… Queexisteixi El Jueves ja és fort,i si ha de ser una mica menysPapus, doncs cap problema.Potser la societat no demanatant ara, vol més evasió imenys radicalitat, i també ésbo donar oportunitats a la gentnova que arriba. El dibuixantha de tenir on practicar, com jovaig tenir el rodatge al Diari deBarcelona.Què recordes d’aquells teusinicis a Saragossa?Doncs sobretot del meu mestre,Labordeta, i d’Andalan, elprimer diari on vaig col·laborar.Després a Barcelona vaig viurel’aventura del Col·lectiu Butifarraen una època que hi haviamolts diaris: Tele/Exprés, MundoDiario… Recordo JoaquimIbarz, Huertas Claveria, ManuelCampo Vidal. També sónmodels de periodista que hananat desapareixent. Jo semprehe identificat aquestes actitudsamb els valors de l’esquerra,però potser tenen la raó els indignats,que diuen que tots sóniguals. No ho sé, jo sóc dels idiotesque encara continua votant.Com va ser la teva primeravinyeta?Era a Andalan, un tema defutbol, sobre el Real Zaragoza.És curiós perquè el tema futbolística mi em rellisca. I anavaacompanyat d’un tema molt profundsobre la lluita de classes alfutbol.Doncs us n’heu fet un fartde parlar de futbol elsdibuixants…Perquè també podem parlarde política. Això ho deia l’Ivà. Il’Òscar, el que més n’ha parlat,no era fanàtic del Barça ni res,però va tenir tirada amb el JordiCulé.A la vista de l’evolució de ElJueves, es podria dir que tusempre vas ser el raret de laredacció?Al principi, sí. Hi havia cartesde protesta que arribaven ala redacció i deien que me n’anésa Makoki o a El Papus, que eramés gruixut i menys selecte. Ijo venia de la línia bruta, la líniaxunga. I també em criticavenper parlar de Batasuna, deNegu Gorriak, de la kale borroka,que era la lluita i que emsemblava bé en aquell moment.Ara em diuen comunista, roig…tot això m’enorgulleix.Ara tens una altra via deconnexió amb els lectors através del teu blog.Sí, no tinc massa visites peròhi ha alguna curiositat: cada diarebo una dotzena de visites d’unconvent de monges de clausurad’un poble de Burgos. I això emfa molta gràcia.Tornant a la professió: eldibuixant s’assembla almúsic en el fet que la gentignasi r. renomNinotarire del’inconformismeCarlos Azagra (Morónde la Frontera, Sevilla,1957), criat i educat aSaragossa per professorscom José AntonioLabordeta, va arribar deben petit a Barcelona onben aviat es va convertiren el dibuixant de còmicmés reivindicatiu. Des de1984 que setmanalmentse’l veu a les pàgines deEl Jueves, però el seutraç inconfusible, fins itot present a la bústiade casa seva ara a SantMartí, forma part del’imaginari col·lectiu dediverses generacions.Fundador del Partit dela Gent del Bar (PGB),com a ninotaire es vainiciar a Andalan finsque el 1975 va arribar aCatalunya i va integrarseal col·lectiu Butifarra,amb els quals va ferels primers cartells dela FAVB. Sens dubtepassarà a la històriacom el creador de PedroPico y Pico Vena, els dospunkis de “El Jueves”,i com a retratistade la Barcelona mésinconformista.es pensa que només esdiverteix quan també estàtreballant?Sí, hi ha la imatge que el dibuixantno és periodista, i fins itot els periodistes, una mica envejosos,no reconeixen que amb untraç es pot resoldre millor un articleprofund. Jo crec que continuemsent un complement perfecte.Has tingut algun referent ala premsa escrita?A banda del Perich, El Rotosobretot. Gent que domina lapolítica… Ara mateix, per exemple,els dibuixants també hantingut molta veu a l’hora de retratarels indignats, encara quetambé han anat una mica despistats.Què penses de la novageneració de dibuixants,més moderns, més “cool”,com en Juanjo Sáez. Tu viusa la Verneda, com el seupersonatge, Xavi Masdéu…No me’ls he trobat mai ni aun ni a l’altre. Jo m’ho passomolt bé, em diverteix i sens dubteté el meu suport, com tots elsnous dibuixants que surten. Ginsempre deia que no hi ha dibuixantsmillors o pitjors, sinó diferents.El planter que ha donatCatalunya és impressionant,des de El Bé Negre, el Cu-Cut…I ja tens el teu pronòsticsobre el futur del moviment15-M?Doncs no, però tinc clar queno dificultarà que el PP guanyiles eleccions. Perquè l’assemblearismeestà molt bé menys quanplou, oi? Ara ha sortit bé perquèfa bon temps, però no pots contradir-tea la primera i acceptarun local de l’Ajuntament. El quetinc clar és que plogui o nevis’ha de seguir donant canya. Imés amb aquests alcaldes que elprimer que fan quan arriben alcàrrec és apujar-se el sou. Contraaquests, canya.En aquesta època dedispersió política també hansortit més que mai propostesde partits antisistema o dedeslegitimació de la políticaper la via del humor, com laCORI o el PATO. Ara el PGBtrauria vots?Sí, segur que sí. I no passamassa temps sense que algúm’ho demani. Però la veritat ésque fot mandra i sempre surtenels aiatol·làs que et diuen quevols viure de la política. Segurament,pels que hi ha manant,nosaltres ho faríem millor.Has tornat a dibuixar ara mésa Saragossa que a Catalunya.Un retorn als inicis?Ara faig Pedro Pico y PicoVena allà des que van sortir deEl Jueves per votacions dels lectors.Ja se sap: els meus lectorssón abstencionistes i sempreperdo aquest tipus de consultes.La democràcia és així.Et queda corda per estona.Sí, perquè vénen temps dursi arriba gent amb ganes de muntarbrega. I nosaltres ja no somtandòcils com als anys noranta.La gent comença a ser valenta:és meravellós que s’hagi desitjatuna vaga general al marge delssindicats!Diga’m una frase que elPerich escriuria ara en unavinyeta sobre la situacióactual.No et creguis res del tot ote la poden colar per qualsevolbanda.Pedro Pico y Pico Venaserien més expeditius? Al’estil Labordeta?Sí, engegarien a la merda tothom.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 30

33 AmnistiaInternacionalfa 50 anys34 Barceloninsd’arreu: labúsquedaCARRERSCARRER119 juliol 2011 CARRERS 3135 La Peronad’EsteveLucerónEl dissabte 11 de juny, els veïnsi veïnes de la Bordeta van ferseu el recinte de Can Batlló, unaantiga fàbrica els terrenys de laqual han d’acollir equipaments.Després de 35 anys esperant quel’Administració fes la seva feina,el veïnat ha començat a gestionaruna de les naus. Hi vol fer unabibliotecaEl veïnat entra a Can Batllónéstor bogajoEls veïns havien avisat. Estavenfarts d’esperar. De veure com lesparets de l’enorme recinte fabrilde Can Batlló convertien en unbunker mig barri de la Bordeta. Hovan dir el 2009, tres anys desprésque s’aprovés el pla que destina elsterrenys de l’antiga fàbrica a zonaverda, equipaments i habitatge:“si l’1 de juny del 2011 no hi veiemmoviment, hi entrarem”. I dit i fet.Un petit exèrcit -cívic i festiu- vaaplegar-se el dia 11 davant l’entradadel recinte. S’havia dividit entres columnes, que partiren de laplaça de Sants, la rambla de Badali la plaça de la Farga. Al migdia,després d’una gran traca, el veïnat-guiat per un puny gegantí- travessavala porta. Les celebracions -lamúsica, el menjar, les reunionsvandurar tres dies.No va caldre emprar la força.Poc abans del “Dia D”, la propietatva accedir a negociar directamentamb els veïns la cessió d’unanau del seu gust, no com la quehavia ofert l’Ajuntament setmanesabans, un edifici perimetral,lSembla que arribal’hora de recollir elsfruits d’una lluita queté els seus orígens el1976 arran el PGMlCan Batlló és un bonexemple de com hafuncionat la lògicaespeculativa els darrersanys a Barcelonajona linuxbcnEls veïns i veïnes de la Bordeta celebren la recuperació de part del recinte de Can Batlló per al barrifacció. No podia ser d’una altramanera. Entraven a la nau -cedidade la propietat a l’Ajuntamenti de l’Ajuntament als veïns- i,qui més qui menys, feia els seusplans: “aquí hi pot anar una salad’assaig”, “aquí, la biblioteca”,“caldrà habilitar una saleta coma magatzem per a les eines”. I ésque hi ha molta, moltíssima feinaper fer, ja que el recinte noestà, precisament, llest per ocupar.Tanmateix, sembla ser que-per fi!- ha arribat el moment deles alegries. De recollir els fruitsd’una lluita que té els seus orígensel 1976 (veure “El cor robat” de lapàgina 39 d’aquest mateix númeroi la pàgina 9 del Carrer 116), quanel Pla General Metropolità decidiaque Can Batlló havia d’acollir zonaverda i equipaments.Pel camí, un llistat interminabled’anècdotes. De tot tipus: gracioses,lamentables, indignants. Elsveïns de Sants i la Bordeta expliquenque, quan es va inaugurarl’aparcament provisional de CanBatlló, el desembre passat, JordiHereu, corprès per les dimensionsEl Bloc 11: posant fil a l’agulladel recinte fabril, va demanar quel’11 de juny li donessin un mall iun casc, que ell enderrocaria unade les parets. “Regidora Moraleda,això de Can Batlló ho hem de fer:vostè també ha de venir a tirar laparet”, deia, jovial com sempre,l’alcalde. Per sort, no va caldre laseva ajuda.El projecte resta aturat“Sempre hem vist molt clar queens estaven enredant. Des del 97,han estat explicant-nos històries,coses meravelloses, de ciènciaficció”, manté Josep Maria Domingo,president del Centre Social delEls veïns s’han dividiten vuit comissions detreball i prenen lesdecisions importantsa l’assembleaSants. “Parles amb un i et diu unacosa; parles amb l’altre i te’n diuuna altra. Ens emprenya la pocatransparència que hi ha”, apuntaEnric Jara, vocal de la Comissióde Veïns de la Bordeta. Can Batllóés un bon exemple de com hafuncionat la lògica especulativaa Barcelona en els darrers anys:“L’Ajuntament no tenia diners iha esperat que la “festa” la paguila creació d’habitatge lliure:cada vegada que es modificava elprojecte, sortien 200 pisos més”,apunta Jara. Ara que els pisos noes venen, ningú no en vol construir.I el projecte resta aturat.Menys el Bloc 11.ubicat sobre futura zona verda. Elveïnat volia una de les naus històriquesi consolidades, com la queara tenen, el Bloc 11. La data -l’11de juny-, escollida gairebé a l’atzar,ha esdevingut determinant.La coincidència amb el procéselectoral -promeses, campanyai investidura pel mig-, sumada al’onada d’indignació que va viureBarcelona durant aquells dies, vafer que l’Ajuntament -el sortint il’entrant- i la propietat -la immobiliàriaGaudir- busquessin una solucióràpida. Sabien que els veïnstenien preparat un pla estratègicd’ocupació: el seu particular “desembarcoen Dunkerque”.Molta feina per ferL’11 de juny, les cares dels veïnsi les veïnes eren plenes de satis-Els veïns s’han dividit en vuit comissionsde treball: Model de gestió, Disseny del’espai, Infraestructura, Negociació,Reivindicació, Biblioteca, Activitats iDifusió. Les decisions importants lesprenen a l’assemblea, que sol congregar60 o 70 persones de totes les edats.“Això és important perquè no hi hagiguetos”, apunta Domingo. Aquestatransversalitat ja es va donar durantles reivindicacions impulsades per laplataforma ‘Can Batlló és pel barri’,que va comptar amb l’ajuda de lesentitats de joves de la zona -Can Vies,LaCol, Assemblea de Barri de Sants-,escoles, agrupaments escoltes, etc.Aquesta mobilització, tan heterogènia,va atemorir la propietat, que va cercar elrecinte amb filferro d’espines dies abansde l’anunciada ocupació, tot deixant-locom si fos un camp de concentració.El Bloc 11 ha d’esdevenir un espai pera joves i gent gran. El primer projecteen materialitzar-se és la BibliotecaPopular Josep Pons. Tenen 500 llibresque ordenaran en un altell de maneraprovisional. Quan decideixin el llocdefinitiu, hi traslladaran les donacionsaparaulades, uns 5.000 llibres més. LaComissió de Biblioteca la formen unaquinzena de persones -professors, exprofessors,estudiants d’Història...-, queals inicis faran més feina de fuster queno pas de bibliotecari. Santi Medina,membre de la comissió, diu que volenuna biblioteca “autogestionada, quedepengui el mínim de l’Administració”,i que esdevingui “un lloc de trobada, onpoder fer conferències, presentacions dellibres o repàs per als nanos”.“Ara és hora de consolidarsea l’espai, de donar-li vida, i depressionar com a bojos perquè tot elque falta és que es desencalli d’unapunyetera vegada”, apunta Domingo.Abans, però, és imprescindible acabard’indemnitzar treballadors, industrialsi veïns. El veïnat espera que es faciefectiva la dotació econòmica perpagar les indemnitzacions aprovadaper l’anterior govern municipal-l’allargada ombra de les retallades famolta por-. De moment, CiU ha dit quevol canviar la junta de compensacióper un sistema de cooperació, queha de permetre l’Ajuntament fer-secàrrec de les indemnitzacions. Elcert és que, durant el buit de poderal consistori, els veïns no han pogutnegociar res. Però no s’estan de braçoscreuats. Volen fer unes jornades deportes obertes per la festa major de laBordeta. La lluita continua.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 32

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33Aministia fa 50 anysjose ángel borlánactivista d’amnistiainternacional CatalunyaDos estudiants alcen les seves copesi brinden per la llibertat. Portugal,1960. Són detinguts i condemnatsa set anys de presó. Ladictadura de Salazar no tolera ladissidència.Peter Benenson, advocat britànicactiu en la defensa del dretshumans, llegeix en un diari londinencuna petita notícia que es faressò de la condemna als estudiants.Indignat, truca uns amics icomença a muntar una respostainternacional per intentar alliberar-los.El 28 de maig de 1961 , el diariThe Observer publica un articlede Benenson, “Els presos oblidats”(The Forgotten Prisoners), que engegauna campanya anomenada“Crida per l’Amnistia 1961” perpressionar els governs en favor devuit presos de consciència d’arreudel món.L’article començava dient:“Obriu el vostre diari qualsevoldia de la setmana i trobareu unanotícia de qualsevol part del món,sobre algú que ha estat detingut,torturat o executat perquè les sevesopinions o la seva religió sóninacceptables per al seu govern.Són uns quants milions de persones,empresonades, i no totes rereel teló d’acer o de bambú, i cadavegada n’hi ha més. Llegint el diaries nota un desagradable sentimentd’impotència. Tot i això, si aquestssentiments desagradables de tot elmón poguessin unir-se en una acciócomuna, es podria fer algunacosa efectiva.”Resposta massivaLa reacció a l’article va ser immediatai aclaparadora: milers decartes i donatius, juntament ambgran quantitat d’informació sobrepresos de consciència. Aquestapreocupació es va canalitzar posantels simpatitzants en relacióamb altres que vivien a prop seui animant-los a constituir grups.Havien de posar-se en contacteamb les famílies dels presos, enviarregals i recaptar diners perCada any, pels volts del 28 de maig,Amnistia Internacional presentasimultàniament a tot el món el seu“Informe Anual sobre l’Estat dels DretsHumans”. S’estructura en dues parts:una anàlisi de l’estat dels drets humansa nivell global i per àrees geogràfiques, il’informe detallat país per país.Per als estats, sobretot els de cairedemocràtic, és una humiliació sortir al’Informe. En el de 2011, l’organitzaciódestaca que hi ha restricció il·legítimade la llibertat d’expressió a 89 països;s’està demanant l’alliberament depresos de consciència a 48; s’handocumentat tortura o altre tipus demaltractaments a 98; dues de cada trespersones no poden accedir a la justícia;s’han investigat judicis injustos a 54països... I una positiva: el 1977 només16 països havien abolit la pena mort pera tots els delictes, avui ja són 96.Pel que fa a Espanya, l’Informed’enguany dedica tres pàgines (perodre alfabètic, entre Eslovènia,amb una, i Estats Units, amb cinc)amnistia internacional catalunyaGrup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en unacte contra la pena de mortlActualment Amnistiaté més de tresmilions de membresi simpatitzants i estàpresent a 150 païsosa elles i, sobretot, havien d’escriureal pres, encara que no fospossible una resposta. La idea eraque el pres sabés que algú en unaltre lloc del món es preocupavaper la seva situació.Així naixia un moviment internacionalde defensa dels drets humansque de seguida va comptaramb divuit seccions nacionals i 850grups d’activistes en vint-i-set països.En l’actualitat, Amnistia Internacionalté més de tres milionsde membres i simpatitzants i estàpresent a 150 països.Contra la tortura i la pena demortMentre un professor sud-americàés torturat per la policia, obrenuna línia telefònica entre la cambrade tortura i la llar del detingut,obligant la seva dona a escoltarels crits de dolor del seu marit.Durant la terrible experiència, ladona mor d’un atac de cor. El pressobreviu i li és permès d’exiliar-seamb els seus fills. Després explicariaa Amnistia: “van matar la mevadona. M’haguessin mort a mi també,però vostès van intervenir i emvan salvar la vida”.A partir de la dècada dels anyssetanta, l’organització obre elsseus horitzons de treball i engegadues campanyes mundials: l’abolicióde la tortura i la fi de la penade mort. El 1977, Amnistia Internacionalrebria el Premi Nobel dela Pau.En els vuitanta, s’hi afegiriael treball en favor de la poblaciórefugiada i contra els abusos degrups armats d’oposició i la presad’ostatges. També és el momenten què es comencen a publicarmaterials d’educació en drets humans.Als noranta, Amnistia llançadiverses campanyes contra els homicidispolítics, les desaparicionsforçoses i les execucions extrajudicials,sobre els drets de les donesi per demanar una Cort PenalInternacional permanent. Tambécontra les mines terrestres, sobreels nens i nenes soldats i sobre elcomerç d’armes lleugeres.El començament del nou segleha obert noves perspectivesde treball en drets humans. Esfeia la primera campanya digital(www.stoptorture.org) i es reforçavael treball a favor dels dretsUn informe esperat... i temuta les preocupacions d’AmnistiaInternacional sobre l’estat dels dretshumans. Destaca que “persisteixen lesdenúncies de tortura i maltractamentsinfligits per membres de les forcesde seguretat” i “les investigacionsrealitzades sobre aquest tema vancontinuar sent inadequades”. Tambépersisteixen les “denúncies sobrecàstigs corporals, aïllament, prescripcióindeguda de medicaments i assistènciamèdica insuficient en centres per amenors d’edat amb problemes socials ode conducta”.Destaca també la violència contra lesdones i el judici contra el jutge BaltasarGarzón per investigar violacions de dretshumans durant la dictadura.De les denúncies que tenen aveure amb Catalunya: la utilitzacióper part d’alguns polítics del racismei la xenofòbia com a instrumentd’enfrontament partidari i lesprevisions de retallades socials quevan contra els drets humans de lespersones empobrideseconòmics, socials i culturals queha arribat fins avui amb l’actualcampanya contra la pobresa “ExigeixDignitat”. L’altre gran focusd’activitat ha estat la lluita contrala presó de Guantánamo i totes lesconseqüències de la “guerra contrael terror”.Barcelona, 1978Col·laboradors anònims espanyolsd’Amnistia Internacional coincideixenel 1976 en un acte organitzatpel CIDOB a Barcelona on es presentavapúblicament una campanyasobre la tortura a l’Uruguai. Noes coneixen entre ells. Així començala creació de la secció espanyolad’Amnistia, constituïda finalment aBarcelona l’estiu de 1978.Un dels anònims assistents erael pare claretià Manuel Casanoves.Estava exiliat a Londres el1961 quan Peter Benenson (queconeixia molt bé la realitat de ladictadura a Espanya) va publicarl’article sobre els presos oblidats.En el primer número de la revista“Amnesty” de 1962, Casanovesescrivia un article titulat “Protestacatalana” en el qual parlavadel poble català com un “pres deconsciència col·lectiu”. Ell fou elprimer president de la secció espanyolad’Amnistia.Una de les fites més importantsde la secció va ser la campanya derecollida de signatures l’any 2003contra la lapidació de les nigerianesAmina Lawal i Safiya Huseini.Dels deu milions de signaturesd’arreu del món, més de la meitatvan sortir d’aquí. L’altre momentimportant va ser el concert celebrata Barcelona el 10 de setembrede 1988. Sota el lema “DretsHumans, Ja”, noranta mil personeses van aplegar al Camp Nou per escoltarles cançons de Bruce Springsteen,Tracy Chapman, Sting, PeterGabriel, Youssou N’Dour i El Últimode la Fila.Actualment, l’organització aEspanya té 63.000 socis i sòcies(11.700 a Catalunya) amb prop de2.000 activistes en 95 grups localsi universitats. Més de mig milió deciberactivistes col·laboren habitualmenten les accions i campanyesa Internet..En 5paraulesGlòriesEnderroc de l’anellLes associacions de veïns deSagrada Família, Clot-Camp del’Arpa, Poblenou i Fort Pienchan manifestat en un comunicatpúblic el seu total desacord ambla proposta del nou regidor deSant Martí, Eduard Freixedes,d’aturar la construcció dels túnelsi l’enderroc de l’anell viari deGlòries. Les associacions estand’acord en “millorar el projecte iplanificar raonablement les obres,però sense que això signifiquiafegir més anys d’endarreriments”.Posteriorment el responsabled’Urbanisme ha desautoritzat elregidor i ha manifestat que esreunirà amb els veïns.Esquerra de l’EixampleMés endarreriments a laModel?La consellera de Justícia, PilarFernández Bozal, vol replantejarseel conveni firmat per laGeneralitat i l’Ajuntament pera la presó Model. Suposarial’elaboració d’un nou projecte,ja que per a la consellera Bozal,l’aprovat és insuficient. Siafegim la situació financera dela Generalitat, l’ajornament potsignificar més anys d’espera.Espera per a uns presos que viuenindignament i per a uns barris quenecessiten sòl per als necessarisequipaments.Sant GervasiSalvem el ginjoler!La construcció d’un centre deserveis socials pot afectar unginjoler situat al carrer Arimon. Ésl’exemplar més antic de Catalunyai potser d’Europa. L’any 2007els veïns i veïnes van recollir1.400 firmes perquè el solar esconvertís en plaça. L’equipamentés important per a la barriada,però el veïnat està disposat asalvar aquest exemplar únic. S’hasol·licitat que s’aturin les obres ique es realitzi un informe.Nou BarrisCasals de JovesEls casals de joves de Roquetesi Prosperitat estan gestionats defa anys per entitats creades pelsmateixos joves dels barris. Tenienla promesa del districte quel’any 2011 passarien a conveni.Per desídia, no volem pensarque per mala fe, s’han passattots els terminis, no s’ha firmatel conveni i ara la seva gestióperilla. Les entitats de Nou Barrisrecolzen la continuïtat d’unagestió que consideren exemplar.Ara li toca resoldre la paperetaa la nova regidora. Per si no sónprou maldecaps, el solar on haviad’ubicar-se el casal de jovesprovisional de Prosperitat, araresulta que no és de titularitatmunicipal i els barraconsprefabricats no tenen lloc oncomplir la seva funció.PoblenouAigües freàtiquesL’AV del Poblenou denuncia lapèrdua de litres i litres d’aiguaarrel d’unes obres del carrerBilbao amb Diagonal. L’alt índexd’aigua freàtica acumulada alsubsòl és una realitat que causanombrosos maldecaps per lesfiltracions en els aparcaments ibaixos d’ascensors, a la vegadaque es perd per a possibles usossecundaris.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 34¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?Carrer entrevista a personas llegadas en diferentesoleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses,y cada cual aprende su oficio y con él bregaLa búsquedajesús martínezDudaba entre dos frases. “Los pequeñosdedos empujaron la bolade madera a lo largo de uno delos alambres del ábaco” o “Lospequeños dedos acariciaban lasbolas con la suerte de los principiantes”.Se quedó con la primera.Encajaba mejor con el sentido deltexto. Federico Nogara (Montevideo,Uruguay, 1948) comenzó conla aritmética de los dedos su libretoRegreso al desconcierto, publicadoen Ediciones Carena. Entreestos dedos menudos y afiladoscomo una hoz y esta otra frase quepone fin a la obra: “Sólo nos quedapegarnos al suelo y resistir”, hanpasado 56 años de aprendizaje depárrafos zombis y voladitas con escoba,años en los que se ha embebidode literaturas apátridas y declásicos griegos sahumados en lasúltimas galerías de las bibliotecaspúblicas. Su estilo, descarnado,engañoso, arcano, es fruto de labúsqueda que aquí les narro.¿Qué es la literatura?Federico Nogara define su estilocon la seguridad del vencimientode una deuda y el análisis de JorgeValdano sobre las Aptitudes de losFEDERICONOGARA,ESCRITORURUGUAYOEn 1986 quedófinalista en unconcurso decuentos en laCasa de Uruguayde Barcelona,con un relatosurrealista sintítuloFOTO: marcjavierreviajó a Barcelona, donde se cobijóen las casas de los amigos quepronto verían cómo la dictaduraen la que no creyeron porque laodiaron se esfumaba por la puertade atrás, merced a las leyes de“impunidad y caducidad” que impedíanllevar ante la Justicia a losresponsables de las matanzas sintestigos.En Barcelona montó con MarthaGiordano, su pareja, una academiade inglés, aun a falta de unestilo propio con el que escribirsus “artefactos” literarios. Se llamaWellington House Idiomas, enmemoria del mariscal de campoArthur Wellesley, primer duque deWellington, quien derrotó a Napoleón:“Acabemos con los emperadores”.“Estamos hablando en este momento…”Federico Nogara empieza asísus palimpsestos verbales, glosasmetafísicas sobre el ser y el devenir:“Estamos hablando en estemomento sobre por qué empecé aescribir tarde. No sé, no encontrabami estilo, y lo buscaba. Yo eraun gran lector. Con 13 años ya habíaleído a Erich Maria Remarque,Maxence van der Meersch y KarlCronin. Mi concepto de escritu-l“En los 70 se pensabacomo un colectivo, larealidad nos superaba,pero no teníamosposibilidad de ganar”lTras el golpe de Estadodel 73 Nogara huyó (“leexiliaron”) a Australia.Nueve años más tarderecaló en BarcelonaCentrocampistas y su Juego Determinante:“En mi estilo propio, despuésde años de búsqueda incesante,vigilo tanto lo que digo comocómo lo digo. Yo no soy un escritorrealista; la realidad es un conceptocomplejo. No hace falta enseñarla,todos vemos la situación, y es compleja,como digo, porque incluso lasituación mundial…”.Darle cordura a este galimatíases tarea harto difícil: “Yo escribolos mecanismos que llevan a esarealidad, mecanismos humanos…”.Le pregunto de nuevo lo queantes ya le había preguntado, conla impaciencia de las descargas deYoutube, porque aún no he obtenidouna contestación clara y tajante:“Pero ¿qué es la literatura,según usted?”…Antes de llegar a una conclusióndefinitiva sobre el porqué literario,Federico ha recorrido el desiertoprosaico de los arameos, descalzo,con un sol sin sombra y una esterillade arena bajo sus pies.Descendiente de la tribu global,con la mezcla de sus ascendientesbrasileños, italianos, franceses yespañoles, Federico es un joven aquien no le llegará la vejez, y en elpromontorio de su corta edad, conlas tiras de asado de sus angustiaspolíticas, alimentadas para que nofueran capitulaciones, quiso cambiarel mundo: “El joven de hoyes individualista. En los sesenta sepensaba como un colectivo. Vivíamosuna realidad que nos superaba.De todas formas, no teníamosposibilidades de ganar”.Se sumó al Frente Amplio, en1971, un conglomerado de organizacionesy grupúsculos de izquierdacuyos postulados comunespivotaban sobre el mismo eje dela distribución de la riqueza (“elPartido Comunista de Uruguay erael más fuerte, pero estalinista”).Los tupamaros del MLN-T preconizabanla lucha de guerrillas de tipo“foquista”: “Ocupar un sitio paraluego expandirse. Se trató de implantaren el campo, pero el Cheya lo había dicho: ‘El campesinoes un pequeño burgués, quiere latierra para sí’”.El Che, “la luz de mi generación”.“Nosotros queríamos seguir elejemplo de Cuba, referente paraAmérica Latina y un impulso importante,y donde existe aún hoy larevolución, frenada por un bloqueoespantoso. Se ha hecho un grantrabajo en educación y sanidad,lo que ha permitido concienciar aSegún el padrón de 2009, enBarcelona viven 2.782 personasde nacionalidad urugaya, 1.466hombres y 1.316 mujeres.De mayor a menor presencia,residen en el Eixample (492),Sant Martí (430), Sants-Montjuïc(338), Horta-Guinardó (329), SantAndreu (299), Nou Barris (261),Ciutat Vella (232), Gràcia (218),Sarrià-Sant Gervasi (118) y lesCorts (65)la población para que sostenga elrégimen; si no, la revolución hacetiempo que habría caído. En Cuba,el pueblo es muy culto, pero seha burocratizado el sistema, igualque ocurrió en la URSS”, deploraeste mogote de idearios incólumescon la obstinada vocación por eloficio de escritor.De Cuba ha extraído una leccióninsalvable, que es la consagraciónde un manual insurgente:“Cualquier movimiento revolucionario,si se queda aislado, muere”.El 23 de junio de 1973, con elapoyo taimado de Juan María Bordaberry,a la sazón presidente delGobierno, las Fuerzas Armadasdieron un golpe de Estado en Uruguay,uno más en el Cono Sur.Federico Nogara huyó a Australia;no huye, hacen que huya: “Nome exilié, me exiliaron”. (Uruguayes uno de los países americanoscon más población fuera de susfronteras.)En Australia, Federico, el escritorque aún no le había sacadopunta a los pequeños dedos queempujan bolas de madera, trabajóen muchísimas cosas, y se despidióde muchos mostradores antes deaceptar el ofrecimiento de la compañíatelefónica de Sídney, que ensus oficinas le había dado cabidapara que atendiera las solicitudesde conferencia de los canguros aislados.En 1982, Federico abandonó elpaís que le había acogido, y con elinglés aprendido de los bourbons,ra es que hay escritores (quieneshacen libros), escribidores (comoVargas Llosa llama a quienes escribenculebrones) y hombres deletras, con una curiosidad que seextiende al ensayo, la crítica, lapoesía… Yo quiero ser un hombrede letras”, clasifica Nogara, envueltoen la neblina de sus propiosrecuerdos.“Pero no le veía sentido a todoesto. Según Vázquez Montalbán,todo buen escritor que se precie hade pasar por esta etapa en la que noencuentra sentido a lo que hace.”En su taller literario onlineAhora Cuento (www.ahoracuento.com) intenta mejorar los textosmediante los trucos de la sintaxisy los amagos gramaticales.Jesús.—¿Sabe por fin qué es laliteratura?“¿Que qué es la literatura? La literatura,en palabras de Oscar Wilde,es más importante que la vida,porque nos han educado mediantelos libros. La literatura sirve parareflexionar.”El escritor Federico Nogara,que ocasionalmente trató con MarioBenedetti, su paisano desaparecido,trabaja en una novela negra,“tipo Chandler”, que no podíatener otro nombre que este que sebasa en su “compleja realidad”:La búsqueda.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 35La Perona d’Esteve LucerónL’any 1979 EsteveLucerón es va quedarsense feina en tancarl’empresa metal·lúrgica ontreballava. Amb els dinersde la indemnització es vacomprar un equip fotogràfici va començar a fotografiarl’assentament barraquistade La Perona. Un esplèndidtreball. Les fotografies quepubliquem corresponenal catàleg de l’exposiciópublicat per Sindicat de laImatge (UPIFC). El llibret potadquirir-se en la direcciódel Sindicat (Rambla deCatalunya, número 10, 3erpis), al preu de 10 euros.Àxel CamarasaEs té constància de l’aparició de les primeresbarraques a La Perona l’any 1945, concretamenta la ronda de Sant Martí de Provençals,a un extrem del barri de la Verneda. Enmigde l’avanç imparable de la industrialització,les zones perifèriques no tenen cap interèsurbanístic i, per tant, es mantenen al margedel procés de canvi que estava experimentantla resta de la ciutat. Fins a la dècadadels seixanta, l’interès de l’Administracióconsistia en mantenir sota control les barraquesi els seus pobladors i, en la mesura delpossible, ignorar la seva existència. La invisibilitatdel barri, eclipsada per altres assentamentsbarraquistes de majors dimensions,va afavorir el seu desenvolupament. El creixementeconòmic i l’obertura a l’exteriordel règim franquista va donar la possibilitatde molts barraquistes d’abandonar el barri.Alguns per mitjans propis, d’altres acollitsen programes de reallotjament, van marxarde La Perona. Aleshores l’Administració vadecidir reutilitzar les barraques que havienquedat buides per traslladar-hi famílies barraquistes,majoritàriament gitanes, d’altresbarris. Aquest fet, juntament amb d’altresfactors, va comportar una major competènciasocial que es va acabar traduint en unaugment de les desigualtats i en el creixementde la delinqüència. Si la solidaritat i lacooperació van ser els trets identitaris delsprimers habitants de La Perona, conformeavançaven els anys setanta fins entrats elvuitanta, el conflicte entre paios i gitanos vaen augment fins a produir-se un trencamentde la convivència.És en aquest marc de tensions socials queEsteve Lucerón arriba al barri. Nascut l’any1950 a la Pobla de Segur, compagina els seusestudis amb la feina d’obrer metal·lúrgic.Fill de família obrera, desperta la consciènciade classe quan el seu pare és empresonatdurant vuit anys pel règim franquista. Alsanys 70 milita amb el Moviment Comunista iels seus ideals d’esquerra es veuen reflectitsen les seves fotografies. La seva actitud demostrar cara a cara les persones que retratadenoten empatia per aquella realitat que viui que vol explicar. En cap cas mostra compassióni les misèries d’un barri perifèric. Hiha crítica social, història, realitat, pobresa,però Lucerón ofereix una mirada personal,amb una atenció especial als nens i al particularsentit de l’humor, desafiant i murri,dels gitanos. La seva obra fotogràfica sobreLa Perona consta de 2.000 fotografies.L’última barraca de La Perona va ser derrocadaal juliol de 1989. Ja en democràciaes va intentar desenvolupar un programad’integració social per resoldre un problemaheretat del franquisme, la segregació socialdel col·lectiu gitano. La pressió veïnal, l’opiniópública, els interessos urbanístics per laimminent celebració dels Jocs Olímpics i lesdinàmiques especulatives del mercat immobiliarivan condicionar els projectes, queacaben prioritzant els reallotjaments abansque els processos d’integració social.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 36Posa la teva publicitat a la revista CARRER - 93 412 76 00 - carrer@favb.cat

LlibresCARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 37LlibresLa invasióianqui del Xinomertixell m. paunéEl periodista, poeta i antropòlegXavier Theros ens transportaamb aquesta joia bibliogràfica a laBarcelona de la postguerra i al pocdocumentat impacte dels “amicsamericans” que desembarcaren alPort de Barcelona entre el març de1951 i el desembre de 1987.Amb vistosos uniformes blancsi un poder adquisitiu desorbitatper a la Barcelona de post-guerra,alhora admirats i envejats,foren el turisme de masses queconegué la ciutat. La prostituciófou el sector més directamentbeneficiat (els quadruplicavenles tarifes), però també moltespensions, sastreries, bars i localsd’espectacles en tragueren el seupessic. Alguns encara existeixen,com el Kentucky, Los Caracoles,el Cosmos o el Bagdad. Cada diaque eren a Barcelona gastavenentre un i dos milions depessetes!Al llarg de 488 pàgines –atencióa l’àlbum fotogràfic!–, l’autorrecopila testimonis de veïns,comerciants i fins i tot veteransde la U.S. Navy per crear un relatcoral d’aquells anys contradictoris.L’olor dels marines, els encenedorsZippo, els texans i la Coca-cola,les compres al major de corbates,les baralles als bars i les sornesals soldats negres són alguns delsrecords més marcats en els quivan viure de prop la invasió ianquidel Xino.Quan al port vanploure dòlarsLa Sisena Flotaa BarcelonaXavier TherosLa Campana,2010 (PremiHuertas Claveria)488 pàgines25 €La Barcelonaque (no) volemyaiza garcíaBarcelona Zona Cero passeja ellector per diversos indrets de lacapital catalana de la mà de laseva protagonista, Alexia Hurtado,una detectiu privada que recorreràla ciutat seguint els indicis d’uncas de corrupció urbanística. Desde Ciutat Vella fins a FrancescMacià, passant per la Bonanovao la Barceloneta, l’obra de LuisCampo va proporcionant lespeces claus per tal que el lectorpugui anar dibuixant al seu capel mapa de l’heterogènia ciutat.La riquesa d’informació (tot i quede vegades sembla que s’estiguillegint una guia turística) aportaun plus a una novel·la negraque posa en relleu dos modelsdiferents de ciutat: un, encaratal turisme i centrat en obtenir elmàxim benefici econòmic possible;i un altre, que aposta per lasostenibilitat i prioritza el benestardels habitants de la ciutat.Aquesta història de ficció enfocaamb una lupa les transformacionsque viu el casc antic de Barcelona,alertant el lector sobre unapossible macdonalització delmateix, si es permet que aquestcada cop s’acosti més a una menad’aparador per als turistes.A l’entorn del’especulacióBarcelona ZonaCeroLuis Campo VidalFlamma editorial,2011288 pàgines18,50 €Reapropiar-nos d’unahistòria amb futurjordi bonetSi fa quaranta anys, el noi deXàtiva cantava “t’adones amic,que ens amaguen la història, iens diuen que no en tenim... quela nostra és la d’ells”; enguany,aquests versos cobren plenaactualitat gràcies al treball decasposes Reals Acadèmies idels enterradors de memorialsdemocràtics. És per això queenfront d’aquesta voluntat derestaurar l’oblit, cal alegrarnosdoblement de l’aparició detreballs com el de Construint laciutat democràtica. En primerlloc, per què es tracta d’un treballrigorós, però d’amena lectura,desenvolupat per un equip dejoves recercadors (Ivan Bordetas,Anna Sánchez, Xavier Domènech iRicard Martínez) que reconstrueixla història del moviment veïnalHistòria delmoviment veïnalConstruintla ciutatdemocràtica.El movimentveïnal durant eltardofranquismei la transicióCarme Molineroi Pere Ysàs(coordinadors)Icaria, 2011340 pàgines20 €L’experiència cooperativadel barri de Santsmarc villoroEl llibre tracta el cooperativismea Catalunya en general, i al barride Sants en particular. Però tambéparla sobre el moviment obrer iles lluites socials per dignificar lescondicions de treball a la segonameitat del segle XIX fins el 1939.A mitjan segle XIX, la cooperacióobrera va esdevenir un punt fort enles experiències associatives delstreballadors, amb seccions com araconsum, producció, socors mutus,crèdits, estalvis o sanitat. Lescooperatives es van estendre pertots els barris obrers de Barcelonai funcionaven com a centresLa Barcelonaque volia alçar el volgemma aguileraAvui, Barcelona lluita per unaeroport intercontinental queconnecti la capital del país ambel món sense passar pel peatgede Madrid. La idea, però, no éspas nova. Vuitanta anys enrere,l’Ajuntament de Barcelona sorgitde les eleccions de 1931 tenia moltclar que la ciutat havia de ser comles grans capitals europees, queja aleshores gaudien d’aeroportsinternacionals. El regidor d’ERCJoaquim Ventalló va impulsar unaComissió Municipal de l’Aeroportde Barcelona, que durant tresanys va treballar per projectar unainfraestructura que situés la ciutaten el mapa de les grans capitals.Plànols d’ubicació al termemunicipal d’el Prat de Llobregat,d’aprovisionament, i també comespais propis de sociabilitat per ala classe proletària, on la formació il’educació varen ser un tema puntalde la seva activitat.A Sants, que entre 1840 i 1890va viure un desenvolupamentindustrial que el transformà dedalt a baix a nivell urbà i social -ique culminà amb la seva annexió aBarcelona el 1897-, la Unió Obrerade Sants és la primera cooperativade la qual es té constància (1873) idesprés destacaren, entre d’altres,la Formiga Obrera (1885), la NovaObrera (1897), el Model del SegleXX (1901) o l’Empar de l’Obrer(1905).El moment àlgidde l’aviacióLa ciutatrepublicanas’enlaira.L’avantprojectede l’aeroport deBarcelona (1931-1934)Pau VinyesLlop Roig, 2011161 pàgines20 €català durant la transició delfranquisme a la democràcia. Ensegon lloc, perquè la històriano és lineal, i conèixer el nostrepassat no només ens és útil perreapropiar-nos d’aquelles fites quetan sovint s’obliden (la dignificaciód’una plaça, la recuperació d’unequipament o la creació d’unesfestes populars), sinó perquè tambéens dóna pistes de quina pot serl’evolució futura d’un moviment,que a desgrat dels de sempre,continua ben viu, plantant cara ales desigualtats i teixint aliancesper fer dels barris un espai de vidai esperança.Respostes alcapitalismeLes cooperativesobreres de Sants.Autogestióproletària enun barri deBarcelona (1870-1939)Diferents autorsLa CiutatInvisible, 2010365 pàgines20 €pressupostos i una estratègia dedesenvolupament ben travada...Fins que el maig de 1933 el somniaeri va quedar en un calaix. Lestraves polítiques del govern dela República i les dificultats definançament de la Generalitat vanimpedir que el projecte alcés el vol.Els fets del 6 d’octubre i la guerracivil van acabar d’estroncar el desigemprenedor de Catalunya.L’historiador Pau Vinyes,col·laborador de Carrer, signaun recerca en forma de llibre,La ciutat republicana s’enlaira.L’avantprojecte de l’aeroport deBarcelona (1931-1934), en quègrana els detalls del gran projected’aeroport que la Barcelonarepublicana aportant documentsinèdits de gran valor historiogràfic.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 38Associacions de veïns i veïnes de Barcelona il punts de distribució de CARRERDistricte IBarcelonetaGuítert, 33-35, baixos93 221 72 44Servei planificació(Palau de Mar)Plaça Pau Vila, 1Casc AnticRec, 27, baixos93 319 75 65CCOO (USCOB)Via Laietana, 16CGTVia Laietana, 18, 9aplantaCasal de Joves AlòsSant Pere més Baix, 55Cera, carrer de laCarrer de la Cera, 11, int.93 329 48 53Coordinadora Casc AnticSerra Xic, 4, baixos93 310 53 33GòticRegomir, 3, principalavbarrigotic@gmail.comLa BodeguetaPalma de Sant Just, 7La Tete-CooperativaComtessa de Sobradiel, 4El GlaciarPlaça Reial, 7És tiraCentre Cívic Pati LlimonaRegomir, 3Nou de la Rambla iRodaliesNou de la Rambla, 2293 301 88 67CIAJSant Oleguer, 6-8Sala BaluardPlaça Blanquerna, s/nL’ÒstiaPescadors, 49Rambla, Amics de laRambles, 88-94, 3r D93 317 29 40Raval de Ciutat Vella, elCarme, 10293 441 77 21Taller de MúsicsRequesens, 5Taula del RavalCarrer de la Cera, 44, bxs93 442 46 68Veïns en defensa de laBarcelona VellaSèquia, 5-7, baixos, 3avdbv@telefonica.netAteneu la TornaMéndez Núñez, 1,pral. 2aDIstricte iIDreta de l’EixampleValència, 302615 41 80 12Cafeteria Anem al GraCòrsega, 382Llibreria Les PunxesRosselló, 260Esquerra de l’EixampleAvinguda Roma, 139,baixos93 453 28 79Fort PiencAlí Bei, 94-9693 231 11 46Consell de la JoventutAusiàs Marc, 60Parc de l’EscorxadorViladomat, 214, 5è, 2aRonda de Sant AntoniRonda de Sant Antoni, 2493 442 24 12Ronda de Sant PereRonda de Sant Pere, 7Col∙legi de PeriodistesRambla de Catalunya, 10La Tapilla SixtinaBailen, 43Sagrada FamíliaValència, 415, local 193 459 31 64Forn d’en PereDos de maig, 281Sant Antoni, barriAvinguda Mistral, 30,baixos93 423 93 54Confeccions El RellotgeComte Borrell, 89Celler de l’EstevetCalàbria, 57Pastisseria BonastreTamarit, 136Autoservei NavarroAvinguda Mistral, 6Ateneu LayretVillarroel,49USTECRonda Universitat, 29, 5èDistricte IIIBadal, Brasil i BordetaDaoiz i Velarde, 30,baixos93 491 05 49Centre Social de SantsOlzinelles, 3093 331 10 07Cotxeres de SantsSants, 79Font de la Guatlla-MagòriaRabí Ruben, 22 B93 424 85 06França, barri de laMare de Déu del Remei,21, 1r93 325 08 93HostafrancsCallao, 9, baixos93 421 79 19Poliesportiu EspanyaIndustrialMuntades, 37Poble SecMargarit, 2393 441 36 65Biblioteca Francesc BoixBlai, 34Centre Cívic El SortidorPlaça del Sortidor, 1Polvorí, elSegura, s/n93 432 36 42Rambla de la BordetaOnzinelles, 30, baixos93 331 10 07Sant Cristòfol-VivendesSEATCoure, 8, baixos93 432 34 71Centre Cívic Can CadenaMare de Déu del Port, 397Centre Cívic El RellotgePg. de la Zona Franca,116Centre Cívic La BàsculaFoc, 128Satalia, laCariteo, 26Triangle de SantsAutonomia, 7, baixos93 431 75 45Districte IVCamp NouTrav de les Corts, 94,baixos93 490 96 54Colònia CastellsCastells, 16, baixos654 54 91 21Mercè, barri de laHerois del Bruc, 9Racó de les CortsTrav de les Corts, 94,baixos93 448 03 11Sant Ramon NonatPassatge Jordi Ferran,19-21Xile, avingudaAvinguda de Xile, 34,11, 5è93 440 35 12Can DeuPlaça de la Concòrdia, 13Zona UniversitàriaJordi Girona s/n93 401 77 43Districte VAmics del barri de LaforjaMadrazo, 50, 2n, 2a93 209 89 84Can CaralleuGuarderia, 1293 280 07 24Can RectoretBohemis, 2393 205 04 87Font del Mont-VallvidreraEscales Font del Mont, 1 AMas Gimbau-Can CastellvíPg. Solé i Pla, 16-18, int.avvmagicc@hotmail.comMont d’Orsà-VallvidreraReis Catòlics, 16-34 (casal)93 406 90 53Llibreria La KktuaPlaça de Vallvidrera, s/nPutxetPasseig Sant Gervasi, 39-47avputxet@hotmail.comRonda General MitreGeneral Mitre, 188 bismitre@mixmail.comSant Gervasi de CassolesMuntaner, 544, 2n93 417 90 65Sant Gervasi SudLaforja, 12-14 pral 3a93 266 38 25SarriàCanet, 493 204 90 58Forn de la VilaConsell de la Vila, 9Tres TorresRafael Batlle, 16, tenda 193 205 77 89Districte VICamp d’en GrassotApartat de Correus 34090Coll-VallcarcaTirsó, 48 local93 284 28 80Centre Cívic d’El CollAldea, 15-17Gràcia Nord-VallcarcaBolívar, 15, 2n93 211 26 27Travessera de DaltTravessera de Dalt, 693 210 52 89Lluïsos de GràciaPlaça Nord, 7Vila de GràciaTopazi, 29, 1r93 217 60 88Ateneu La TornaSant Pere Màrtir, 37,baixosCentre Cívic La SedetaSicília, 321Centre Moral de GràciaRos de Olano, 7-9Hotel d’Entitats deGràciaProvidència, 42Info-espaiPlaça del Sol, 19-20Poliesportiu ClarorSardenya, 333Poliesportiu PerillPerill, 16-22TradicionàriusTrav. de Sant Antoni, 6-8Districte VIIBaix GuinardóPlaça Alfons X, 393 436 81 80Can BaróJosep Serrano, 59-7193 219 92 24Can Papanaps-VallhonestaMura, 8, baixoscanpapanaps@yahoo.esCarmel, elFeijoo, 10-1293 357 57 48Centre Cívic El CarmelSantuari, 27Clota, laAv. Cardenal Vidal iBarraquer, 3093 357 72 59Font d’en FarguesPedrell, 69, baixosffargues@hotmail.comHorta, barri d’La Plana, 10, 1r93 407 20 22Centre de ServeisPersonalsPlaça Santes Creus, 8Centre Cívic Matas iRamisFeliu i Codina, 20Punt d’informació juvenilPlaça Eivissa, 17, pral.Joan Maragall delGuinardóLa Bisbal, 40-42, baixos93 347 73 10Cooperativa RocaguinardaXipré, 13MontbauRoig Soler, 31, baixos93 428 29 34Parc de la Vall d’HebronPl. Joan Cornudella, 1393 428 68 66Sant Genís dels AgudellsNaïm, 5, tenda 193 417 03 67Urbanització Vallhonesta-Font del GosCamí de Cal Notari, s/n93 428 20 42districte VIIICan PegueraVilaseca, 193 357 13 33IGOP-UABPasseig d’Urrutia, 17Casal de Barri de CanPegueraBiure, 1Ciutat MeridianaRasos de Peguera, 210 bis93 276 30 94Centre Cívic Ciutat NordRasos de Peguera, 19-25GuineuetaRambla Caçador, 1-393 428 46 23Porta, barri deEstudiants, 26-2893 359 44 60Centre SóllerPlaça Sóller, s/nProsperitatArgullós, 9293 276 30 15Casal de Barri deProsperitatPl Àngel Pestaña, s/nRoquetesCanteres, 57, baixos93 359 65 72Ateneu Popular de 9BarrisPort Lligat, s/nTorre BaróEscolapi Càncer, 1a.vecinostorrebaro@hotmail.comTorre LlobetaSanta Fe, 5, 1r, 4a93 429 07 06Centre Cívic TorreLlobetaSanta Fe, 2, bisSESEJoan Alcover, 6Trinitat NovaPedrosa, 2193 353 88 44Turó de la PeiraPge de la Peira, 37,local 1293 407 21 70Can BastéPasseig de Fabra i Puig,274VallbonaAvinguda Alzinar, 693 354 89 82VerdumArtesania, 96, baixos93 276 02 30districte IXBon PastorSant Adrià, 101, baixos93 346 46 18Congrés, elFelip II, 22293 340 70 12Casal de Barri del CongrésAcàcies, 26diana zuluetaMeridiano CeroTorroella de Montgrí, 1193 274 02 72Navas, barri deBiscaia, 402, baixos93 340 51 85Pi i MargallPasseig Guayaquil, 5393 311 41 93Sagrera, laMartí Molins, 2993 408 13 34Centre Cívic de la SagreraMartí Molins, 29MercasolPortugal, 2Nau IvanovHondures, 28-30Sant Andreu Nord-TramuntanaPg Torres i Bages,101-10393 274 03 34Sant Andreu del PalomarDr. Balari i Jovany, 1493 345 96 98Bar VersallesGran de Sant Andreu, 255Biblioteca Ignasi IglesiasSegadors, s/nCan GuardiolaCuba, 2Centre Cívic St. AndreuGran de Sant Andreu, 111Districte de Sant AndreuPlaça Orfila, s/nSant Andreu SudVirgili, 24, 1a planta93 346 72 03Trinitat VellaMare de Déu de Lorda, 293 274 19 58C. Cívic de Trinitat VellaForadada, 36-38districte XClot-Camp de l’ArpaSibelius, 3, baixos93 232 46 10Casal Joan CasanellesPl. Joan Casanelles, s/nFoment MartinencProvença, 595Diagonal MarSelva de Mar, 22-3293 307 91 20Front Marítim de BcnTaulat, 142, 5è A696 43 57 83Gran Via-Perú-EsproncedaGran Via, 1.002, 8è, 2a93 308 77 34MaresmeRambla Prim, 4593 266 18 56Palmera Centre, laMaresme, 218, baixos93 305 37 05Paraguay-PerúGran Via, 1.144, baixos93 278 06 93Parc, delLlull, 1-393 221 04 87Pau, barri laConcili de Trento, 32093 313 28 99PoblenouRambla del Poblenou, 4993 256 38 40El Tío ChéRambla del Poblenou,44-46FarmàciaBolívia, 19Llibreria EtcèteraLlull, 203Provençals de la VernedaDr. Zamenhof, 25, baixos93 307 46 95Sant Martí de ProvençalsAndrade, 17693 314 17 04C. Cívic de Sant MartíSelva de Mar, 215El BesòsRambla de Prim, 64-7093 278 18 62Verneda Alta, laCampo Arriassa, 9993 314 58 13Complex EsportiuVernedaBinèfar, 10-14Vila OlímpicaJaume Vicenç Vives, 693 221 93 93Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00El pròxim número de CARRER sortirà al mes de setembreLlibresD’un temps, d’un país, d’uns barrismarc andreu“Un joven que escuchaba con granpasión, que intervenía una y otravez, que no se amilanaba, quesiempre estaba dispuesto a lo quefuese y que tenía un extraordinariodeseo de aprender y organizar”.La descripció que Jordi Solé Turava fer pel dirigent veïnal de SantMartí de Provençals ManuelMartínez al pròleg de la biografiaque en va escriure la periodistaJoaquima Utrera, El nieto del lectorde periódicos, serviria també peldirigent veïnal del Turó de la Peira iadvocat de la Favb José Molina. Lacita ve al cas perquè la rescata unaltre periodista, Néstor Bogajo, enel llibre d’història local Sant Martíde Provençals, de la vila al barri(que també firma Martínez) i nodesentona amb el perfil que Molinatraça d’ell mateix en les memòriesauoeditades Detrás del muro.Fills de la immigració, nascutstots dos en barris perifèrics de laBarcelona dels anys 40, i militantsclandestins de CCOO i el PSUCabans de centrar-se en el movimentveïnal, Martínez i Molina són, noobstant, molt diferents. Com elsllibres dels que són protagonistes.Mentre la humilitat personalde Molina queda palesa enl’interessant exercici introspectiude Detrás del muro, l’afanyprotagonista i el relleu socialde Martínez es projecten sobreles pàgines de Sant Martí deProvençals, de la vila al barri.El primer llibre no té pretensionsliteràries ni històriques peròconstitueix un valuós testimonipersonal d’un temps, d’un país:comença amb el record estremidorde l’assassinat del maquis Faceríasdarrera del mur del Turó de la Peiraon jugava el nen que, anys més tard,com a dirigent veïnal i advocat, esva haver d’enfrontar a l’aluminosi.L’altre volum és l’enèssim (però noper això menys útil) recull històricoperiodísticsobre Sant Martí deProvençals coeditat pel ja exregidorFrancesc Narváez i que, en l’esteladels treballs de Josep MariaHuertas, Bogajo ha dut a bon port.Amb la col·laboració d’un Martínezmarcat també per vivènciesd’infància i joventut (coves, centrede protecció de menors, barraquesde la Perona...) però, sobretot, perles lluites veïnals de Sant Martí queamb tanta precisió narra l’obra. Endefinitiva, dos llibres molt diferentsperò imprescindibles per acostarsea la història dels barris deBarcelona i a la memòria dels seusveïns més compromesos.Un barri enevolucióSant Martí deProvençals, dela vila al barriNéstor Bogajo,Manel MartínezAjuntament deBarcelona, 2010264 pàgines10 €ExerciciintrospectiuDetrás del muroJosé MolinaAutoedició, 2010254 pàginesPodeu trobar elllibre a la seu dela Favb10 €

La FavbinformaCARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 39Al jutjat per no preservarla qualitat de l’aireREDACCIÓEntitats ecologistes, socials i veïnals,entre elles la Favb, han presentatuna denúncia a la Fiscalia deMedi Ambient contra el Govern dela Generalitat per la contaminacióatmosfèrica a la Regió Metropolitanade Barcelona. L’objectiu és quela Generalitat compleixi la legislacióeuropea, estatal i autonòmicai impedir que obtingui moratòriesdavant el greu problema de salutpública i ambiental.Successius informes de la DireccióGeneral de Qualitat Ambientalde la Generalitat de Catalunya assenyalenque la població afectadaper aquesta atmosfera contaminadaRevistesde barriseria del 64%. Diverses entitats sanitàriesi de recerca han exposat lesevidències científiques sobre la relacióentre la mala qualitat de l’airei les malalties respiratòries (asma,infeccions i al·lèrgies) i cardiovascularsi ens alerten de l’augment demorts directament relacionats ambla contaminació atmosfèrica. Segonsun estudi del Centre de Recercaen Epidemiologia Ambiental, nomésa Barcelona, 3.500 morts anualses podrien evitar reduint la mitjanaanual de concentració de partículessòlides en suspensió, com recomanal’OMS. La regió Metropolitanade Barcelona és una de les zonesd’Europa amb una pitjor qualitatde l’aire. Aquest estudi senyala queBarcelona és una de les ciutats d’Europaamb més densitat de vehiclesper km2 (6.100 vehicles privats perquilòmetre quadrat front els 1.500a París o Berlín, tres vegades mésque Madrid, cinc més que Londres,sis més que Amsterdam i gairebé 8vegades més que Oslo).Defensem el nostre dret a l’habitatge!es posa en marxa un nou servei a la FavbT’està afectant la situació de crisi econòmica i tens problemes per pagar la hipoteca?O bé estàs vivint de lloguer i tens dificultats per arribar a pagar-lo cada mes?lDiverses entitatsdenuncien lesadministracions perno fer prou per lluitarcontra la contaminacióSi és el teu cas, MOU-TE i CONTACTA amb nosaltres elmés aviat possible per fer front a la greu problemàticade les execucions hipotecàries i els desnonaments queafecten milers de famílies a la nostra ciutat.Per això, la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona(FAVB) amb la col·laboració de la Plataformade Afectados por la Hipoteca (PAH) i L’ObservatoriDESC, posa en marxa el nou servei contraels desnonaments que consisteix en donar suporti assessorament a tots els afectats per execucionshipotecàries i desnonaments per impagament deles quotes hipotecàries o del lloguer.Vine a la FAVB, c/Obradors 8 de Barcelona, i t’atendremHorari: dimecres de 16.00 a 20.00 hores i dijous de 10.00 a 14.00 horesTelèfon: 93 412 76 00 (Montse)El cor robatlCATHERINA AZÓNJosep Maria DomingopuyalPresident del Centre Social de Sants“La incorporaciódels joves indignatsha donat forçai imaginació a lallarga reivindicacióde Can Batlló”Treballador administratiu jubilat, en Josep Maria va anar a viure aSants als anys 70 des de la barriada de Sagrada Família. Fa set anysque presideix l’històric Centre Social de Sants.Entrem a Can Batlló?Sí. L’11 de juny el barri va entrar a la fàbrica reivindicada desde principis dels anys 70. Ha arribat el moment de Can Batlló.Parles dels anys 70?Les primeres reivindicacions són del 1973. Després, el PlaGeneral Metropolità de 1976 va qualificar la fàbrica d’equipamentsi zona verda. La Bordeta necessitava l’antiga fàbrica peral barri.Quatre dècades d’espera...Sí. Durant anys no ha sigut una prioritat. A les naus hi haviainstal·lades diferents empreses on treballaven 2.000 obrers quevivien als nostres barris. S’havia de trobar una solució per alsllocs de treball. Mentrestant vam lluitar per altres objectius: l’EspanyaIndustrial, les Cotxeres...Però la reivindicació no es va oblidar...No. Als anys 90 vam tornar a plantejar-ho a l’Ajuntament.L’any 96 ens van presentar un projecte d’intencions. Els successorsde Muñoz Ramonet es van apuntar a l’esport de moda: l’especulació.Si se’ls deixava construir un gratacels davant de la GranVia, la resta podia ser per al barri.Però no era sòl qualificat com a edificable...No. L’Ajuntament va plantejar un intercanvi de qualificacionsamb uns terrenys de l’antic barri d’Eduard Aunós de la ZonaFranca.Temps d’intercanvi de cromos...Els Muñoz Ramonet eren insaciables: van passar de projectar600 pisos a 1.200. La bombolla immobiliària cada cop era mésgran. El projecte de 2006 va situar la construcció dels 1.200 habitatgesi de 300 de protecció oficial. La immobiliària familiar Gaudirse les prometia molt felices.Li havien regalat 1.200 habitatges a canvi de realitzartreballs d’urbanització?Sí, però l’any 2008 la bombolla va explotar i dels 1.200 habitatgesa vendre només van donar la paga i senyal per a tresd’ells. Gaudir va paralitzar el projecte i els propietaris van tornara llogar les naus per fer festes i rodatges de pel·lícules. Amb aixòestem.Gaudir ni construeix, ni urbanitza, ni aconsegueix vendre lapropietat.I nosaltres reivindiquem els equipament promesos. El dia 11vam ocupar una nau per exigir que es facin les inversions necessàriesi que es paguin les indemnitzacions que queden pendents.Mentrestant, hem posat en marxa equipaments provisionals: unabiblioteca, un hort urbà, un casal de joves.La BordetaSurt a la llum una altra publicaciódel projecte de la Favb ‘El barri,espai de convivència’, que haestat realitzada en col·laboracióamb les escoles d’aquest barride Sants, la Comissió de Veïns dela Bordeta i el Centre Social deSants. L’objectiu: conèixer la històriai característiques del barri,les entitats socials que treballenal territori, detectar els problemesque hi troben els veïns iveïnes i mirar la seva realitat ambels ulls dels i les joves i dels nensi nenes. Un complet treball quefinalitza relacionant les principalsreivindicacions veïnals.La força de les donesLa vocalia de dones de l’Associacióde Veïns i Veïnes de Coll-Vallcarca dedica part de la sevapublicació anual a fer un recullde la memòria de les treballadoresde la Bruguera. Mercè, Trini,Carmeta, Rosa, expliquen elsrecords del seu pas per la populareditorial, on gairebé tot el barrihi treballava de manera directao indirecta. També recordencom era la vida al barri de Colli la seva evolució. Un treball il·lustrat amb nombroses fotografiescedides pel veïnat i un reportatgededicat als personatges femeninsde Bruguera. L’enhorabona.SarriàAmb la publicació del mes de juny,el butlletí de l’Associació de Veïnsi Veïnes de Sarrià arriba al seunúmero 198. Anuncia a la portadaque “Xavier Trias posa fi a 32 anysde socialisme” i dedica l’editoriala reflexionar sobre els reptes quehaurà d’assumir el nou alcalde.També hi dedica un espai a la històricareivindicació que el Monestirde Pedralbes passi a formar partde Sarrià. També deixa constànciaque l’onada d’indignació contra lacrisi i l’establisment polític ha arribatal districte. Una fotografia del’assemblea celebrada a la plaçade Sarrià il·lustra la informació.Com s’hi ha implicat el barri i el moviment veïnal?Deixa’m destacar que, juntament amb el Centre Social deSants i la Comissió de Veïns de la Bordeta, hi està jugant unpaper molt important l’Assemblea del Barri de Sants. La incorporacióde joves indignats ens dóna força i imaginació.Ara és el barri qui té la paraula?Sí, i molt més quan acabem d’aconseguir una victòria veïnalimportant: la Lleialtat Santsenca ja és per al barri. L’Ajuntaments’ha compromès a portar a terme en quatre anys un projecte quedoni a l’edifici usos populars, culturals i de potenciació del cooperativisme.Com penseu que afectarà el canvi de regidor en aquesttema?Si es confirma, tindrem de regidor del districte a Jordi Martí.Esperem que respecti els acords als quals havíem arribat anterioment.Des de la Plataforma per la Lleialtat Santsenca, formadaper 40 entitats de la barriada, li demanarem una entrevista urgent.En aquest tema no podem retrocedir.

CARRER119 JULIOL 2011 LA DEL DARRERE 40Parlant delCARRERi de la ciutatAntoni GuiralPeriodista, guionistai divulgadord’historietesdaniel gomisentrevistajoan morejónfotografia“Han passatmassa anys sense Vázquez”Segurament sigui un gran desconegutper als nens i joves d’avui en dia, alsquals els deu costar bastant de creureque, abans del manga, ja existiaaquí un apassionant univers del còmic deproducció pròpia. Potser alguns encarapoden estar familiaritzats amb les figures de“Mortadelo y Filemón” de l’incombustibleFrancisco Ibáñez, però probablementla pràctica totalitat d’ells no sabrà quedarrere les peripècies d’unes tal “HermanasGilda” o d’una tal “Familia Cebolleta”-noms que amb una mica de sort hauransentit dir als pares o avis-, s’hi amagavaun dels genis més grans que ha donat lahistorieta d’humor espanyola. Han hagutde passar 15 anys de la seva mort perquè lafigura que va trencar esquemes renovant elgènere hagi rebut, per fi, l’homenatge queel seu talent i la seva llegenda mereixien.“Han passat massa anys sense Vázquez”,apunta per començar el periodista,guionista i divulgador especialitzat encòmics Antoni Guiral (Barcelona, 1959),un dels principals estudiosos de l’obra deldibuixant madrileny, a qui hem acudit perconèixer més detalls de la seva agitadabiografia. Guiral va publicar fa poc elllibre By Vázquez, 80 anys del naixementd’un mite, coincidint a més amb el fetexcepcional que va suposar l’estrena deEl gran Vázquez, la primera pel·lículaespanyola centrada en un creador decòmics nascut en aquest país. Quan lipreguntem què ha fet exactament deVázquez un mite, Guiral ho té molt clar:“Ell mateix. Sobretot des que va decidirconvertir-se en personatge de les sevespròpies historietes exagerant alguns tretsde la seva personalitat que després s’hanfet famosos, com per exemple la costumde deure diners”. Manuel Vázquez (1930-1995) va publicar el seu primer dibuix ala portada d’una revista d’automobilismeamb només 12 anys i no va trigar molt acomençar a treballar professionalmentde forma regular. Amb 17 anys es vatraslladar a Barcelona, sembla ser, seguintel requeriment de la històrica editorialBruguera que l’havia fitxat i preteniatenir-lo més controlat després d’observarla seva tendència a despistar-se a l’horade complir amb els terminis de lliurament.Malgrat la seva indisciplina i els maldecapsque això generava en els seus superiors, lagenialitat de Vázquez el va anar convertintpoc a poc en l’emblema de Bruguera,sobretot durant les prolífiques dècadesdels 50 i 60, i també, encara que ja ambmoltes més intermitències i de forma no tanindiscutible, durant una part dels 70.De la mateixa manera que dibuixavaamb una facilitat brillant i sorprenent,fent gala d’un grafisme molt innovadorper a l’època, aquest controvertit creadorva ser també especialista en suscitarben aviat sentiments d’amor-odi en elseu entorn més proper. D’una banda, eraadmirat per la seva extraordinària qualitatartística, i d’altra, exhibia una personalitatestrambòtica i gairebé anarquista, ja quesegons expliquen, no acceptava cap tipus depoder ni autoritat per damunt seu. És més,la seva rebel·lia el va portar a convertir-seen un sofisticat murri que se les enginyavade mil maneres per anar sempre a la sevai burlar l’ordre establert. Tot i que Guiralsubratlla la importància de distingir entreel Vázquez autor (avançat al seu temps),el Vázquez persona (que en realitat vaarribar a conèixer molt poca gent) i elVázquez personatge, el cert és que lallegenda sobre aquest últim que ell mateixva decidir començar a potenciar a partir dela sèrie Los cuentos del Tío Vázquez (1968),una autoparòdia exagerada que exprimiaal màxim la seva debilitat per l’enganyi l’estafa, se’l va acabar menjant percomplet. El propi Vázquez ho va reconèixercap al final de la seva vida, quan ja bastantcastigat i dedicat a un humor més picantper a adults, es mostrava cansat que tothomesperés d’ell bromes pesades o que marxésdels llocs sense pagar. La creu de la sevallegenda el va condemnar a passar els seusúltims dies malvivint i pràcticament sensefeina. Fruït d’aquesta irresistible tendènciaa la caricaturització han sobreviscut alpas del temps, per damunt i tot de la sevaobra, centenars de boges anècdotes ques’han anat transmetent i alimentant entreinfinitat de persones sense que puguemsaber del cert quant de veritat hi haen elles. Aquest és precisament un delsprincipals atractius de la pel·lícula, querecrea algunes de les més famoses; comper exemple, la que fa referència a lesrepetides simulacions de la mort del seupare per suscitar la compassió del seu capo la que mostra un Vázquez emportant-seun bon gruix de bitllets després d’entregardiverses pàgines en blanc amb una solavinyeta dibuixada.Si bé podem estar d’acord que laqualitat moral de la figura de Vázquez ésmés que discutible, el que ningú no li potnegar és la seva punyent capacitat críticaen una època tan difícil com el franquisme.Un atreviment que, tal i com reconeixGuiral, el va portar a qüestionar el concepteclàssic de família o a denunciar la frustraciósexual del moment, burlant sovint el setgede la censura. Ara bé, sigui com sigui, totté un preu en aquesta vida. La decisió deVázquez d’optar per una trajectòria tanllibertària com inconstant ha fet que no sel’hagi pogut reconèixer tant com d’altreshistorietistes, també amb gran talent peròmolt més disciplinats, com és el cas delcèlebre Ibáñez, qui precisament, no haamagat mai la seva admiració cap al seucol·lega: “Vázquez hagués pogut estar perdamunt meu, a kilòmetres, a anys llum...Però no li va donar la gana”. Una aportacióque ho resumeix tot a la perfecció.Sal i pebreTrias fitxa un imputatEn el debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelonaorganitzat per la Favb el passat 11 de maig es va emplaçarels alcaldables a explicar la seva posició davant el tema de lacorrupció. Trias va dir textualment: “Quan tens la sospita d’algú,el fas fora”. I va afegir: “Així ho vam fer amb Víctor Badia(CDC), conseller del districte de Ciutat Vella”. En el seu dial’oposició va criticar que Jordi Hereu, davant les irregularitatsa l’hotel del Palau de la Música, s’hagués limitat a treure lesresponsabilitats d’Urbanisme al tinent d’alcalde Ramon GarciaBragado i al gerent Ramon Massaguer. No els va cessar. Ara queha guanyat les eleccions i governa Trias, en un dels seus primersdecrets ha nomenat com a gerent coordinador de les empresesmunicipals a l’imputat Ramon Massaguer. Ningú no pot negar queun imputat és un sospitós, i Trias no manté el criteri expressaten el debat de la Favb. Ha nomenat un sospitós entre els càrrecsde primera línia. Que quedi constància.ZetaL’acuditalejandro milà