Monsenyor Romero Entrevista a Bernat Vivancos Pelegrinatge a Assís

“EL RELIGIÓS VA I XERRAIRE”
Remei Garcia
Admonició 21
Benaurat el servent que, quan parla, no mira la recompensa, no es posa al
descobert i no s’apressa a parlar, ans assenyadament preveu el que ha de
dir i respondre (v. 1-2).
En un dels seus articles teològics, Karl
Rahner subratllava la necessitat de
saber pronunciar paraules que tinguin
un ver significat..., aquelles paraules que
uneixen, que són missatgeres de la realitat,
nascudes del cor... Hi ha una immensitat
de paraules que segons com les empri
l’home, tindran una categoria o una altra.
Tot aquell que no ha caigut en
la mort absoluta de l’esperit
diu paraules originals.
Quan, al cap d’una diada
de silenci –diu Miquel
Estradé–, l’home pronuncia
una paraula, hi ha possibilitats
que sigui portadora de
sentit i susceptible d’establir
una veritable comunicació
amb els altres homes. En
efecte, el silenci ens fa comprendre
l’escissió que pateix
l’home d’avui, la mancança
d’una paraula encarnada.
Cada vegada més palesem
la manca de silenci. D’aquell
silenci que neix del trobament
amb un mateix, amb
Déu i amb les coses. La
xerrameca del xerraire, en
canvi, està plena de paraules
buides, mancada de silenci
i incapaç de produir una
veritable comunió. Aquests
no són pobres d’esperit,
atès que tot ho fan amb mires al guany
(v.2c.). Les seves paraules no neixen del
silenci interior. Tot això són seqüeles de la
incapacitat de portar una vida de silenci.
Causat per l’allunyament del propi nucli,
d’una visió superficial de la vida. Per una
desconnexió amb l’àmbit religiós, amb la
transcendència.
116 CATALUNYA FRANCISCANA