Full-Informatiu-Novembre-2016

EDUCAR ÉS ACOMPANYAR
Un dels factors que correlacionen l’èxit educatiu és el suport personalitzat rebut per l’alumne al llarg
de la seva escolaritat i, és clar, la qualitat d’aquest suport. Tothom necessita amb més o menys
intensitat ser acompanyat en el seu procés educatiu. Un acompanyament basat en el suport,
l’escolta, el restar amatent, l’oferiment d’escalf afectiu i emocional, la transmissió de confiança i
d’ajut sense judicar, etcètera. Aquesta tasca d’acompanyament qualitatiu constitueix un element
cabdal per educar des del respecte a l’autonomia de cadascú i, al mateix temps, des de la
intencionalitat en l’oferiment de models adequats de comportaments i valors.
Per això educarhauria de ser sinònim d’acompanyar, tant en l’accés al coneixement com en la
construcció del propi projecte vital. Aquest acompanyament educatiu s’ha de produir principalment
en el si de la família però també ha de ser un element cabdal a l’escola, el lleure, l’esport, les
relacions socials, etcètera. Allà on hi hagi intencionalitat educativa un factor per al seu èxit -per la
seva eficàcia- serà sens dubte una planificació acurada de l’acompanyament educatiu. En aquest
sentit caldrà saber orientar, tutoritzar, mostrar referents, assenyalar opcions possibles i, sobretot,
generar autoconfiança.
En la vida familiar la majoria de les accions que es produeixen tenen un vessant educatiu i per això
cal una actitud permanentment activa d’acompanyament. Si sempre és així, en temps d’estiu i de
vacances, on el contacte entre els diferents membres de la família pot ser més intens i gratificant,
podem fer de l’acompanyament una actitud més present, més rellevant, més substancial. Podem
convertir aquest temps en un excel·lent espai per escoltar els fills, per observar-los, per estar-hi a
prop, per oferir-los-hi disponibilitat, ajuda, consell, conversa, orientació o, simplement, presència i
acceptació. I qui se sent acompanyat de veritat mostra confiança, seguretat, estabilitat emocional...
En definitiva, s’impregna de l’autoestima que necessitarà després a l’escola i en altres institucions i,
també, amb la resta de persones amb qui es relacioni. Sabrà que podrà enfrontar-se als reptes que
la vida li anirà presentant des del convenciment que no es trobarà sol perquè la seva experiència
haurà estat d’acompanyament i no pas de solitud.
L’acompanyament escolar haurà de prendre forma des del ferm propòsit de convertir l’orientació
educativa en l’eix fonamental del propi projecte de centre. És a dir, que allò que impregna de
manera transversal tot el currículum és, alhora, el mateix que dóna sentit tant a la funció docent
com tutorial de cada mestre o professor, de cada equip docent i cada equip de direcció. Orientar,
tutoritzar, acompanyar cadascun dels alumnes, no és cap compromís que s’exerceixi des de la
individualitat sinó des de l’assumpció corresponsable de sentir-se membre actiu d’una determinada
comunitat escolar.
Tant de bo que, més enllà dels àmbits educatius de la família, l’escola i altres institucions
educatives que tenen cura d’infants i joves, l’acompanyament educatiu tingués continuïtat en la
resta d’institucions i col·lectius amb els quals ens relacionen com adults. Tan fonamental és que un
infant o jove no se senti sol en la seva infantesa i adolescència, com un adult davant de determinats
períodes de transicions vitals, de decisions importants, de necessitats diverses... Una societat que
aspiri -tota ella- a ser educadora, és a dir, a influir de forma educativa en els seus ciutadans a partir
d’uns valors i comportaments de civilitat, no pot obviar la tasca d’acompanyament educatiu que
tothom mereix de disposar al llarg del seu periple vital. Evitar que les persones se sentin soles
hauria de ser el principal objectiu d’una família, una escola, una ciutat i un país.
Enric Casas i Roca
Coordinador d’Edu21 i professor d’educació a la Universitat Autònoma de Barcelona