MUS n.01

REVISTA MUSICAL CATALANA
mus
ON LA VEU FEMENINA ÉS LA
PRINCIPAL PROTAGONISTA

EDITORIAL
"La meva teoria és que les dones són anarquistes per
naturalesa, perquè en molts aspectes estan fora del
sistema”. Aquesta afirmació de Kim Gordon, component
de la banda de rock i col·lectiu artístic 'Sonic Youth' i
excepció femenina en una societat patriarcal i en un
entorn androcèntric com ha estat l'àmbit del rock,
predisposava a reconsiderar el postfeminisme dels anys
setanta amb renovades actituds. En la mateixa línia
podríem ubicar altres activistes culturals, que li eren
coetànies, com Lydia Lunch, una autora a mig camí entre
la música i l'art contemporani, icona del 'Spoken Word' i
líder d'una de les bandes fonamentals del moviment 'No
Wave'. O també Joyce Johnson, autora de l'assaig de
denúncia Personatges secundaris, una de les dones sense
visibilitat de la celebrada 'Generació Beat'.
Aquest raonament, que podria semblar només història,
ens fa partícips d'una realitat social que ha perdurat fins a
arribar al nostre temps. El volgut apoderament de la dona
que estem reivindicant i vivint de manera intensa en
l'actualitat, persevera fil per randa en la labor de dones
que, com aquelles, no es resignen al silenci i que
s'interroguen sobre un futur que podria resultar-les-hi
vedat si no continuen lluitant i rebel·lant-se contra
l'immobilisme i la indolència de bona part d'una societat
pusil·lànime i indiferent davant la desigualtat de gènere.
En una societat que prenia a l'home com a model i
mesura, que es demostrava hostil envers les dones, que
negava la seva existència com a igual... Les famílies volien
que les dones aprenguessin solfeig per tocar el piano en
festes familiars, els companys de generació les volien com
a figurants en la seva vida i, mentrestant, elles somiaven
amb guitarres elèctriques.
La indignació sociològica d'aquestes dones era extrema,
però el realisme crític amb el qual entomaven la seva
dissortada situació no obtenia cap mena de ressò ni
testimoniatge en els mitjans de comunicació de l’època ni,
tampoc, la complicitat necessària en els cercles culturals
que freqüentaven. Quedava molta feina per fer, havien
imaginat que podrien canviar-ho, però s'adonaven que
l'anomenat 'sostre de vidre' era massa opressiu per a
elles.
Valentes i agosarades com elles eren, s'estavellaven
contínuament contra el silenci que era imposat pels
convencionalismes de gènere i el menyspreu social cap a
les seves manifestacions culturals. Perseguien els seus
somnis, aportaven experiències noves i diversitat,
pretenien que la societat del seu temps les deixés seguir,
sense traves, la vida singular que havien elegit. I, sense
ànim de renunciar-hi, exigien que aquestes vides
tinguessin visibilitat.
04

Parlar d'aquestes dones, apartar-se dels estereotips que
perpetuen la desigualtat, és l'ingent treball que reclama
un segment d'aquesta mateixa societat. Des de diferents
àmbits, entre els que podríem considerar primordials els
mitjans de comunicació, s'hauria de promoure sense
tardança la difusió continuada d'aquestes idees a través
de la reflexió i de l'acció simultànies.
L'àmbit de la música, i els seus particulars canals de
comunicació, no hauria de quedar al marge d'aquesta
realitat sinó que hauria de donar exemple i convertir-se
en eco d'aquestes reivindicacions que les seves
protagonistes ja fa temps que demanen sense èxit. Donar
visibilitat a la labor de moltes autores, que malden per ser
escoltades, és una tasca ineludible dels mitjans de
comunicació que s'ocupen d’aquest sector en l'activitat
cultural.
Aconseguir que aquesta realitat quedi reflectida demana
buscar vies alternatives als mitjans convencionals, que es
conformen a cobrir la quotidianitat de les estrelles i els
concerts o espectacles multitudinaris. Aquesta alternativa
vivificadora per a la música pot sorgir d'iniciatives com la
revista Mus, que ara presenta el seu número 1. Es tracta
d’un projecte editat, dirigit i redactat
per dones, que parla sobre dones, que destaca els treballs
de les dones, que serveix de plataforma divulgativa i
d'expressió de dones que viuen al món de la música i que
ressegueix les empremtes de les artistes emergents o
d'aquelles damnificades pels estralls de la fama,
arrossegades novament a la marginalitat i al silenci. Una
revista que fractura la misogínia que ha imperat, fins al
moment actual, en la major part de les publicacions
musicals amb mínimes excepcions.
MUS es vol convertir en model d'un producte editorial
que parla del treball de les dones a la música de manera
normalitzada, sense ocupar-se d'elles només en situacions
excepcionals sovint relacionades amb aspectes més o
menys morbosos de la seva biografia. MUS no participa
d'aquest arquetip, s'ocupa del dia a dia del món de la
música en femení, en singular i en plural. MUS defuig
l'escàndol i no l'interessen les escabrositats. MUS pretén
situar-se en el mercat de la música catalana com emblema
dels projectes editorials carregats de professionalitat,
però, sobretot, d'il·lusió. En aquesta publicació hi trobem
l'anhel que diposita tota la confiança en la força
transcendental de la música, i en les que hi treballen, amb
el propòsit de canviar el sentit dels convencionalismes.
ANA M. PALOMO-CHINARRO
Professora de Periodisme Cultural i investigadora en Estudis
de Gènere de la UVic-UCC
MUS neix de la iniciativa de dues periodistes acabades de graduar, la Natàlia Bonjoch i la Sara Roy,
vinculades al món de la música i amb l'objectiu d'aconseguir una igualtat de gènere en
el panorama musical català.

de
coronavirus
Fotografia del videoclip 'Tornar' d'Alícia Rey 09
A finals de la primera dècada
del segle XXI, quan van
aparèixer al mercat els primers
dispositius per a la lectura de
llibres electrònics, tothom
pensava que desapareixerien
els llibres físics. De la mateixa
manera va passar amb la
premsa escrita, quan van fer el
'boom' els diaris digitals, i
encara no han desaparegut cap
dels dos. És per això, que la
música en directe tampoc ho
farà mai. Segur que aquestes
iniciatives culturals a través de
les xarxes serviran com a
incentiu per ajudar als artistes
a crèixer. Molta gent coneix
d'aquesta manera a nous
artistes que segurament no
hagués conegut en unes
situacions normals, i això pot
fer que comprin entrades per
als seus concerts en directe.
"Com artistes la base del
nostre art és el directe i com
ens l'han suprimit, hem de
veure com aquest directe es
transforma en un streaming, en
un vídeo o en un 'live'
d'Instagram. La part negativa
de tot això és que estem
aconseguint que hi hagi una
sobreexplotació de l'eina
Instagram, llavors la gent no té
temps de consumir música, per
exemple, a Spotify que és d'on
l'artista podria estar traient una
mica de profit de la seva feina",
afirma el cantautor Cesc.
Des d'un altre punt de vista, el
de consumidora de concerts
habitual, Núria Cunill explica:
"Les sensacions de rebre la
música des de casa no són les
mateixes de quan estàs en un
concert. Des de casa gaudeixes des de la calma,
en canvi, en un concert notes més l'adrenalina
del moment, de la gent, del cantant. És molt
més real".
En conclusió, queda clar que econòmicament hi
haurà una baixada important que afectarà a
tots els àmbits socials i serà necessari un temps
de recuperació per tornar a la normalitat. Si el
sistema econòmic espanyol aguanta i
aconsegueix refer-se després d'aquesta crisi
planetària, la cultura també ho farà, i amb més
força que mai.
Els concerts tornaran a ser l'espai de diversió i
d'enriquiment cultural que han estat sempre. I,
com també sempre ha passat en el món de la
cultura, els concerts tornaran a convertir-se en
un espai per reivindicar altament que un món
més just i solidari és possible.

MACE
DÒNIA
NOVETATS
Les coses més boniques tenen un
principi i un final, i el final del grup
Macedònia ha arribat. Després de
vint anys recorrent els escenaris de
tot el territori català, la formació
composta per cinc noies cantants i
cinc músics, presenta el seu últim
treball discogràfic, Papallones, i
anuncia així el seu comiat.
Macedònia va néixer per omplir un
buit artístic entre els 6 i els 12 anys, en
un moment on no hi havia cap
formació musical que dediqués les
seves cançons a parlar de temes que
preocupessin i ocupessin en primera
persona als nens i nenes catalans. I
han estat quatre generacions de joves
fruites les que ho han aconseguit!
Amb catorze discos al darrere i amb
137 cançons, la banda creada per
Dani Coma, compositor i guitarrista, i
originada a Castellar del Vallès,
prepararà un concert final amb totes
les generacions de cantants per a la
primavera del 2021.
En aquest nou disc, Papallones, hi
trobem cançons amb temàtiques
molt variades: Planeta Greta, que
parla del canvi climàtic, o Papallones
que trenca amb els estereotips
parlant de l'amor cap a una persona
del mateix sexe. Tot i això, les
cançons no les podrem escoltar en
directe fins a la tardor, explica Dani
Coma, ja que a causa de la Covid-19
han hagut d'ajornar els quasi 10
concerts que tenien programats per
aquest proper estiu.
Esperem que tot vagi bé i que les
fruites tornin a conquerir tots els
escenaris catalans com ho han fet
sempre, amb energia i molta màgia.
@grupmacedoniaoficial
@comiatmacedonia
Videoclip Papallones
MACEDÒNIA
S'ACOMIADA DESPRÉS DE
20 ANYS ALS ESCENARIS
10

A N A Ï S
"Crec que vivim en una societat que maltracta
A L I V
allò desconegut"

Rerefons va ser el segon single, una de les
cançons més fidels als seus orígens. Amb una
lletra molt clara i directa, Vila ens parla sobre el
materialisme egoista de quan "el voler ens omple
la panxa", com diu en un altre dels seus temes,
titulat Extensions.
La cantant assegura que la preproducció va ser una
de les etapes més importants en l'elaboració de
l'àlbum, una feina prèvia als sis dies de gravació a
l'estudi, que va ajudar a tenir les coses clares a
l'hora d’executar els temes davant dels micròfons
dels Estudis Medusa de Manu Guix. També, tot el
treball de construcció i gravació dels sintetitzadors
van ser en aquesta primera etapa. "Un cop a
l'estudi, ja amb tot molt marcat, qui va donar el toc
final van ser les guitarres elèctriques del Jordi
Bastida, que tot i estar molt marcades, va tenir
llibertat per donar-hi el seu toc. I va ser fantàstic!",
exclama Vila.
Fer cançons forma part del dia a dia de l’Anaïs
Vila: "És cert que quan decideixo fer un disc,
l'activitat s’intensifica, però va molt amb mi. I jo
em considero una persona en moviment i en
constant evolució", i és per això que cada disc
defineix un moment diferent de la vida de la
cantant i compositora bagenca.
@anaisvila
Disc Contradiccions
Fotografia de Violeta Batista

ries que requereixi el govern. I si acaba sent cert que la corba
està baixant sense parar, abans de Canet Rock ja haurem
vist les platges plenes, les terrasses a rebentar i la vida
tornant a acceptar les abraçades. Així que celebrar el final
d'aquesta etapa en un festival com el nostre, ens sembla un
final ben feliç.
I el futur de la cultura, com el veus després d'aquesta crisi?
Complicat perquè hi haurà artistes i empreses culturals
que no hauran aguantat els mesos de tancament i
inactivitat. Pel camí perdrem companys de viatge dins la
professió, més d’un haurà de buscar-se la vida d’una altra
manera. Però és cert que la cultura sempre ha tirat del
carro quan les coses no han anat bé. Així que confio que
el nostre paper, una vegada més, serà el motor que ens
farà tornar a aixecar-nos i seguir caminant.
Vau exhaurir totes les entrades a mitjans de febrer, i
abans d'anunciar tots els noms del cartell ja havíeu
venut més de quinze mil entrades. Us ho esperàveu?
No gens. L'any passat també es van exhaurir molt de
pressa, però no tant! Estem profundament agraïts a la
confiança que diposita el públic en el festival. Confien
que valdrà la pena i saben que no els decebrem. Això ens
dóna un sentit de la responsabilitat altíssima per no errar
mai i també ens dóna molta empenta per seguir creant
edicions cada cop més especials i màgiques.
Les artistes emergents, tenen cabuda al vostre festival?
Al ser un festival per 25.000 persones, la majoria de
bandes que venen al Canet Rock són molt conegudes, la
majoria dirigides al gran públic i amb una repercussió
mediàtica important. Ara bé, tenim la responsabilitat
també de donar a conèixer nous talents perquè la cultura
musical creixi cada vegada més i els joves músics tinguin
el seu espai entre les noves generacions. De manera que
ens autoimposem, com a mínim, tenir una tercera part del
cartell que no hagi estat mai a CanetRock, i per tant es
donin a conèixer aquí.
El Canet Rock, igual que molts altres festivals, ha estat
criticat per poca representació femenina, de fet a
l'edició d'enguany només dos dels disset artistes
convidats són dones...
Cal puntualitzar aquesta xifra. A Canet Rock valorem tots
els/les músics per igual, tant si són vocalistes com
instrumentistes. Per tant, donem el mateix valor a la
cantant d’una banda que a la bateria. Totes són igual
d’importants dins d’un conjunt musical. És per això que
no seria just dir que Canet Rock només té dues artistes
dones com a convidades.
"A Canet Rock valorem tots
els i les músics per igual, tan
si són vocalistes com
instrumentistes"
Quins criteris seguiu a l'hora de decidir els/les artistes
que formaran part del cartell?
El primer de tot és que siguin artistes dels Països
Catalans, una singularitat que només tenim nosaltres.
Demanem que siguin bandes d'aquí per poder mostrar un
aparador del nostre talent. El segon que fem és partir el
cartell en horaris. No podem posar tots els estils a totes
les hores, pensem que cada hora té el seu moment. Ens
imaginem què volem que soni quan comencem, quan el
sol marxa, quan és plena matinada, quan torna a sortir el
sol, etc.
Fotografia de MiraMusicMedia

De les 11 bandes anunciades, cinc tenen dones dins les
seves formacions musicals. Al Canet Rock sempre hem
cregut en els formats mixtes perquè ens sembla que és el
més semblant a la paritat. Fa anys que reclamem a les
bandes que incorporin dones dins les seves formacions. Fa
anys també que demanen als mànagers que ens presentin
un 'rooster' amb bandes mixtes o integrades per dones.
Tot i això, encara no ens en sortim, perquè malauradament
encara no hi ha el mateix volum de dones que d’homes que
es dediquen al món de la música en el marc dels gèneres
musicals del nostre festival. A la música clàssica és just al
contrari, guanyen sempre les dones. Però per algun
estrany motiu, les bandes catalanes no incorporen dones
en les seves formacions. En aquest camí hem de seguir
remant i treballant totes i tots: els músics i els festivals. La
visibilitat és urgent i necessària.
"Fa anys que demanem als
mànagers que presentin un
rooster amb bandes mitxes o
integrades per dones"
Sou quatre dones les que esteu al capdavant del Canet
Rock, es podria considerar que feu una feina que
tradicionalment era d'homes.
A Catalunya encara no hem trobat una empresa musical
amb un organigrama com el nostre, on les dones tinguin
molt de pes. Efectivament la indústria musical ha estat
tradicionalment dels homes, però per sort, igual que en
altres sectors, la truita s'està girant per moments i ja hi ha
moltes dones que estan dirigint festivals de primer nivell a
Catalunya i Espanya. Hi ha un talent enorme.
Personalment, t'hi has trobat mai amb algun entrebanc
en la teva professió pel fet de ser dona?
Entrebanc concret pel fet de ser dona no n’he tingut
perquè considero que puc desenvolupar la meva activitat
diària amb llibertat. Però sí que hi ha el prejudici que pel
fet de ser mare i dona no és normal que pugui tenir una
feina que em requereixi sortir tantes nits per veure els
directes dels músics que després hauré de decidir si els
proposo per venir als nostres festivals. Encara alguna
vegada he sentit comentaris on se suposa que a aquelles
hores hauria de ser a casa fent sopars infantils. A banda
d'això pateixo com la resta de dones escenes
desagradables de nit i segueixo tenint por quan torno sola
a casa. Com tantes dones.
Veus possible en un futur un món on per fi el lideratge
sigui equitatiu entre homes i dones?
Per descomptat. El futur serà equitatiu o no serà. Hem
començat un camí i no ens aturarem fins a aconseguir-lo.
Espot Canetrock 2020
@lauraduranbcn
@canetrock
Fotografia de Carles Callís

ANDREA
MOTIS
Andrea Motis (Barcelona, 1995) és
una trompetista, compositora i
cantant de jazz catalana molt jove i
amb una trajectòria admirable. L'any
2010, amb només catorze anys, va
treure el seu primer disc com a
cantant solista, titulat Joan
Chamorro presenta Andrea Motis,
juntament amb Chamorro i molts
altres artistes. Set anys més tard, va
debutar en solitari amb Emotional
Dance, coproduït per Brian Bacchus,
Jay Newland i el mateix Chamorro.
Quin és el primer record que tens
relacionat amb la música?
El meu primer record possiblement
és cantant al cotxe els discos que
escoltàvem, de la Shakira i gent de
moda i saber-nos altres discos de
música cubana o jazz que posaven els
meus pares. També tinc records de la
coral ECO on vaig anar dels tres als
cinc anyets a Sant Andreu del Palomar,
on visc, i on cantàvem repertori
infantil, nadales, etc.
"Crec que he tingut
més suport i feina per
ser una dona jove"
Al llarg de la teva carrera musical
quin ha sigut el moment més difícil?
Fins ara tot han sigut moments
canviants però els que han sigut difícils
han sigut positius i enriquidors.
Possiblement és difícil de gestionar el
moment en què vam deixar de formar
part d'una empresa de management
mitjana, amb la que vam estar durant
uns quatre anys, per ser els nostres
propis mànagers altra vegada. Això,
conjuntament amb l'envergadura del
projecte que ja havíem agafat, no va
ser una situació molt còmoda, però de
totes maneres encara sentim que
estem fent el correcte.
Ser dona i jove creus que t'ha produït
algun entrebanc en la teva professió?
No. Jo sempre considero que quan no
ens contracten/programen, no és per
aquests motius, sinó per altres raons.
El mateix quan no sóc del grat d'una
persona, no ho justifico per ser dona
jove, sinó que penso que si no li
agrado, serà per algun altre motiu i
que té lògica que a cadascú li agradin
artistes diferents.
Alguna vegada algun músic ha tingut
reticències a tocar amb mi per ser molt
jove, més que per ser una dona, jo
crec, o si no per totes dues coses. Però
la bona notícia és que amb els
diferents músics que he tocat he
tingut bones experiències sempre, he
rebut molt suport i ensenyances per
part seva, i per tant, haig de dir que no
em sento gens discriminada. A
l'inrevés, crec que he tingut més
suport/feina per ser dona i jove i això
sí que ho consideraria com un factor
més positiu, ja que en ser menys
habitual pot haver-me fet destacar
més. De tota manera, com que tampoc
crec que treballi només pel fet de ser
dona i/o jove (sinó que farien

tantes altres dones joves músics
buscant feina?), gairebé mai penso en
aquests dos factors i no els hi dono
més rellevància que altres. Per tant,
em sento "persona" i així no li dono
tantes voltes, em centro en les
qüestions de la meva feina com a
músic, com a líder d'una banda,
dissenyant projectes musicals i
demés. Penso que això m'ha ajudat
molt a "creure'm" un igual als/les
altres músics i també, ha repercutit a
què les altres persones em vegin com
un igual, independentment de l'edat i
el gènere.
Com veus el paper de la dona en el
món del jazz?
El veig un paper emergent en el
sentit que està incrementant molt el
nombre de dones en tots els àmbits:
en diferents instruments, lideratges,
membres de banda, organitzadores
de concerts, i més. La dona en el món
del jazz sempre ha estat present i
amb varietat de figures destacades,
especialment vocalistes.
Quina creus que ha de ser la lluita de
la dona en la indústria musical?
Ni més ni menys que aportar la seva
visió com a persona. Cada dona té les
seves pròpies característiques, en
tots els sentits. No sé si es podran
englobar mai com si fos un gènere
artístic. Per tant, només es tracta de
ser músic en totes les seves vessants
i possibilitats, la que cada una de
nosaltres esculli.
Com veus el teu futur?
Adaptant-me a les noves situacions
que apareguin, envoltant-me amb
persones de primera com he tingut la
sort de fer fins ara i continuar anant
on ens portin les nostres il·lusions i
les nostres idees.
Un dels moments que més has
gaudit sobre l'escenari.
Crec que un dels concerts més
meravellosos que m'han succeït mai
va ser a Madrid el passat 12 de
gener, al Teatre Circo Price. Va ser
una grandíssima experiència!
Juntament amb tot l'equip del disc
Do Outro Lado do Azul, va ser l'últim
concert que teníem previst de gira de
disc en format més gran. Les
cançons, el so, els músics, el públic,
els amics, estàvem en tan bona
disposició, a punt i alegres de fer el
concert, que va haver-hi una simbiosi
i reciprocitat que em van deixar amb
un estat de felicitat molt durader.
Actuació en directe @motis_andrea
If you give them more
than you 21
can

Tot i això, tenen clar que "hi ha moltes barreres que s'han
de trencar i que molta gent no és conscient ni que hi són",
per això a vegades senten que no poden arribar a tot i que
"passaran molts anys fins que aquesta societat deixi de ser
racista". Reconeixen que han hagut d'aprendre a acceptar
que hi haurà dies que no podran estar "al peu de canó", i
que no passa res perquè sigui així. A la vegada els hi
recompensa molt rebre missatges de gent racialitzada que
se sent identificada amb el que canten: "Me n'adono que
estem fent bé la nostra feina, que estem dient coses que
són universals", mostra la Yolanda.
La lluita contra la racialització no ve de fa dos dies, "és
veritat que en el nostre àmbit local veiem que s'estan
movent i canviant coses, però a àmbit estatal no ho veiem
així. Es prenen decisions i s'apliquen polítiques que fan que
hi hagi gent morint al Mediterrani, o que es tracti com es
tracta, per exemple, el sindicat de venedors ambulants de
top manta", expliquen indignades a la càmera. Elles tenen
clar que és un problema d'educació, ja que "s'està educant
als nens de la mateixa manera que es feia fa deu anys i si
no s'explica correctament la història, de manera inclusiva i
no es parla de totes i de tots, no pot haver-hi cap canvi",
conflueixen l'Edna, la Yolanda i la Kathy.
Les tres vocalistes d'ascendència ghanesa, confessen
sentir-se doblement discriminades per la societat, per ser
dones i negres: "Ens trobem amb tècnics que pensen que
no sabem fer la nostra feina i que, per exemple, ens
ajuden a fer una cosa tan quotidiana com pujar el micro.
També, per ser negres es pensen que som estrangeres i
es dirigeixen directament a l'Albert, quan realment estem
allà entenent perfectament tot el que diuen". Per últim,
conflueixen en la dificultat que tenen les dones que
treballen en espais que estan tradicionalment ocupats per
homes: "Aquestes dones han de ser el doble de fortes, ja
que et pots arribar a creure que aquest lloc no està fet
per a nosaltres". "No és just que ens haguem de fer les
fortes, posar-nos una armadura per tal de fer la nostra
feina. Imagina’t anar a la guerra cada dia, hi ha dies que
no vols, que no pots".
"No és just que ens haguem de fer
les fortes, posar-nos una armadura
per tal de fer la nostra feina.
Imagina’t anar a la guerra cada dia,
hi ha dies que no vols, que no pots"
El fet que la seva música, caracteritzada pel gòspel i el
soul, no sigui 'mainstream', col·loca molts obstacles a saltar
a la carrera de les germanes Sey. "Un d'aquests problemes
és la mirada de les persones responsables dels festivals,
que pel tipus de música que fem creuen que no podem
arribar a la gent, quan realment hem demostrat a altres
festivals que el nostre missatge sí que arriba".
Disc Rise
@theseysisters
@ednasey
@kathy_sey
@yolanda_sey
Fotografia d'Arnau Oriol

ELS PERFILS
Marala és un trio català-valencià-balear format per
M A R A L A
la Selma Bruna (Sant Cugat), la Sandra Monfort
(Pedreguer) i la Clara Fiol (Palma). Canten als seus
orígens des del seu present, atretes per l'arrel i la
paraula per aconseguir fer del món "un lloc més
lluminós". Van decidir ajuntar-se fa més de dos
anys. Interessades des de força temps enrera per la
música i el cant d'arrel, l'entonació de la Sandra,
d'una de les cançons de bressol que li cantava la
seva "uela" quan ella era petita, va fer que li
proposessin fer música les tres juntes. "I des
d'aleshores, l'entesa és molt gustosa i fructífera".
Fotografia de Revela't
Una cançó amb la qual recorreríeu el món
Ens agrada molt cantar les Spice Girls, Wannabe ens posa de
bon humor sempre.
Una cançó que us empoderi com a dones
Rosa i espina. La lletra la va escriure Nina da Lua pensant en
nosaltres, i hem descobert que parla de totes les dones del
món: "Caminem l'amor i l'amor ens camina perquè som de
rosa i espina."
La vostra referent musical
Un referent que les tres compartim és Coetus. Ens coneixem i
ens han guiat molt en l'àmbit musical. També ens inspiren els
amics i amigues amb qui compartim quotidianitats, creiem que
això és un motor a l'hora de la creació.
Des de la seva perspectiva jove, feminista, i
vinculada a diferents punts dels Països Catalans, el
trio va estrenar el 8 de març A Trenc d'Alba, el seu
últim treball discogràfic. "Creiem en la força de tot
allò que ha estat silenciat, com la calma, la cura o la
veu de les dones", per aquesta raó, quan la
discografia va proposar-los-hi treure el disc el Dia
de la dona van acceptar: "Aquest disc és un cant a
la dona, ens semblava bonic que fos així".
A Trenc d'Alba es compon per un repertori propi
però inspirat en la música tradicional d'arrel catalana,
per aquesta raó recorden com un moment que més
han gaudit sobre l'escenari un concert que van fer a
Gernika, dins un dels búnquers que van servir de
refugi per gran part de la població. "Era un concert
en commemoració al 81è aniversari del bombardeig
de la ciutat i estava organitzat per l'associació
anomenada 'Gernikako Lobak' (Els néts de Gernika).
Veure joves tan ben organitzats i compromesos amb
la ciutat, la cultura i la seva memòria va ser molt
inspirador per a nosaltres".
La crisi del coronavirus ha aturat de ple la
presentació del seu disc, que havia de treure el cap
al món el dia 22 de març al Centre Artesà
Tradicionarius de Barcelona. El trio, però, confia
que la gent "estima i valora prou la cultura i la
música" com per a seguir nodrint-la un cop acabi
aquesta crisi planetària, per tant estan a l'espera
d'una nova data per presentar A Trenc d'Alba.
Disc
A Trenc D'Alba
@maralatrio
26

Fotografia de Bernat Almirall
Des del País Basc i sempre amb furgoneta, quan i
per què decideixes venir a Barcelona a estudiar?
Al final de 4t ESO jo sabia que no volia fer el
Batxillerat científic perquè amb les matemàtiques
no puc, les lletres m'agraden però no és lo meu. Jo
tenia clar que volia fer l'Artístic i aquí al País Basc
només hi havia el d'arts plàstiques o l'escènic que a
mi no m'agradava. Vaig buscar i a Barcelona vaig
trobar aquest lloc i com que els meus tiets són
d'aquí doncs m'hi vaig traslladar.
Sempre estàs molt activa a les xarxes socials...
Durant la quarantena estic recuperant una mica el
que feia abans, estic parlant més a càmera.
A vegades m'agobio molt amb les xarxes perquè
tinc la sensació d'haver d'estar tota l'estona posant
coses i mantenint el contacte però a mi m'encanta
parlar i connectar amb la gent, és super guai!
Quan estàs tan exposada a les xarxes, també és
important saber separar-ne la vida privada, com ho
gestiones?
Sí que la separo però també l'ensenyo perquè tinc
ganes d'ensenyar-ho i a més la gent és com que se
sent més identificada i això mola.
T'has trobat mai en el món de la música amb
alguna dificultat pel fet de ser dona i jove?
A vegades tens la sensació que vas a un lloc i és
com "la niña esta que canta". I a mi em fa molta
ràbia quan estàs compartint un festival amb gent
important i tu ets "la niña". O quan demanes alguna
cosa i et diuen "es que tu no sabes". "Quizas es que
a ti no te gusta pero yo quiero que suene así" els hi
dic jo. Per altra banda, jo sóc la jefa del meu
projecte i la meva mare la "cojefa", som dues dones
que treballem amb homes, però vaja que som les
que manem.
Quin és el teu refugi, el lloc on més t'inspires a
l'hora de compondre?
Quan la meva mare i jo estem agobiades sempre
agafem la furgo i anem a França. És un lloc on hi
trobo la pau, reflexiono molt i quan torno a casa
tinc més inspiració.
Quan no estàs escrivint o cantant, a què dediques
el teu temps lliure?
M'encanta fer vídeos i durant aquests dies de
quarantena hem fet un curtmetratge. També,
m'agrada mirar pelis i quan puc practicar amb l'skate.
"La niña esta que canta"
@maren.oficial
Videoclip Fotosíntesis
29

SUU
cantant
Fotografia de Leire Janer
Hi falten dones
Tot just acabo de néixer, i a les ràdios m'escolto a mi. Tot
just acabo de caure del niu, i als cartells hi surt el meu
nom. On són aquelles artistes en les quals m'he
emmirallat per a créixer? Per què no sento a la ràdio a la
Judith Nedderman o a la Otra? A la Clara Peya o a la
Sílvia Pérez Cruz? No paro de sentir que hi falten dones
en aquest món del qual ara formo part, però a la ràdio
segueixo sonant jo, que tot just acabo d'aprendre a
cantar. No vull que se'm mal interpreti, em sento
afalagada i molt feliç, però em sobta ser jo de les poques
que opta a aquestes oportunitats, amb la gran quantitat
de veus femenines que han crescut a aquest país.
que ho peta aquell estiu. I segur que aquell grup ho peta
moltíssim, però, quan ho petarem nosaltres? Sense volerho
(o això espero) estem creant un tap, un "tope" que no
ens deixa pujar més amunt. I això és culpa de les
programadores, sí, però sobretot és culpa de les
consumidores. M'he pres la llibertat de crear una llista de
reproducció amb algunes de les artistes femenines que
més admiro, perquè no tingueu cap excusa. Si després de
tot plegat, seguiu creient que hi falten dones al món de la
música, potser és perquè no heu volgut buscar prou.
En aquests dos anys que he girat el meu primer disc, he
coincidit als escenaris només amb tres o quatre grups
liderats per dones. En canvi, en dos anys he conegut més
de 50 projectes musicals potentíssims formats
principalment per veus femenines. I em segueixen dient
que aquí hi falten dones. Serà difícil que aquesta sensació
desaparegui si al nostre Spotify escoltem els mateixos
quatre grups de sempre. O si a la festa major del poble
només volem que hi toquin aquests mateixos quatre
grups. Serà difícil si busquem la paritat als cartells, però
fem que les dones toquin sempre d'hora perquè l'hora
bona és sempre pel grup de "tios de turno"
Llista Spotify HI FALTEN DONES
@suu_music
33

discurs compromès amb les realitats de
la dona, són la prova que això avança i és
imparable. Encara queda però els passos
fets són molts.
Quin creus que ha de ser el paper de
l'home en la lluita feminista?
Completament actiu. Una revisió
constant que crec que ha de passar per
molts 'prendres' com: Desaprendre,
reaprendre i comprendre. Cal trencar
molts tòpics que estan dins dels
programes mentals i biològics heretats
des de fa tant de temps.
Fotografia d'Ignasi Oliveras
NATXO
TARRÉS
CANTANT DE GOSSOS
Natxo Tarrés, el manresà líder del
grup Gossos, és músic, activista
social i musicoterapeuta. La seva
trajectòria musical ha anat sempre
lligada al grup Gossos, des del 1993,
amb els quals va anunciar que
deixaria un temps indefinit els
escenaris després de celebrar
el 25è aniversari de la creació de la
banda. Vint-i-cinc anys d'història
que han culminat amb un total de
tretze àlbums. Es compleixen dos
anys sense els Gossos, però Tarrés
ja va assegurar que aquest no era el
final. En l'actualitat segueix fent
música, organitza festivals per
visibilitzar a través de la cultura
l’Economia Social i Solidària i és el
creador d'uns retirs experiencials.
Per què creus que les bandes que heu
triomfat a Catalunya heu estat sempre
liderades i/o formades completament
per homes?
Sí, era una 'rara avis' trobar en aquella
època dones que formessin part de
bandes i encara menys que fossin frontwomens.
Les que hi havia destacaven
molt. Recordo la Maria Fortuny de la
Dharma o la Mari Martinez dels Duble
Buble. Crec que moltes encara no
s'atrevien a fer el pas.
I ara com veus aquesta visibilitat de les
dones en la música?
És cert que encara els projectes més
'grans' són molt masculins o formats
principalment per homes. Però des de fa
uns quants anys veig ressorgir noves
generacions que estan donant pas a una
gran gamma de matisos de projectes
musicals on les dones obren clarament
nous espais. Des de la Sílvia Pérez,
Rosalia, Judit Neddermann o una Clara
Peya, que ja arriben a molta gent fins a
grups completament femenins i amb un
Crec que en la feina d'acompanyar en el
camí que està fent la dona, cal també un
treball personal de l'home i si pot ser
amb altres homes, per comprendre qui
som, per poder treure moltes de les
paraules i dels comportaments que hem
vist en els nostres pares o en la societat i
que sense ser-ne conscients formen part
del 'sistema operatiu'. Crec que els
homes hem de generar-nos models i
referents sans.
I centrant-nos una mica ara en el món
de la cultura... Com veus la cultura
després del coronavirus?
Quan això es vagi estabilitzant diria que
ja no serà el que era, els canvis seran
molt profunds. Crec que sortiran coses
noves fantàstiques que obriran horitzons
però, també hi haurà patiment per aquell
qui no es pugui adaptar.
Si puc demanar m'agradaria sortir amb un
sector cultural fort i unit i que creu en ell
mateix i no necessita el permís dels
governs o qui sigui per existir. Tant de bo
trobem relacions sanes on les creadores
tinguin més possibilitats de crear unes
realitats conjuntes amb el seu públic i que
ens permeti treballar i existir.
Recomana'ns una artista o grup de
música femení que t’agradi?
Que difícil, n'hi ha mil que m'agraden, i
de molts gèneres. Una que no us podeu
perdre, és Ani di Franco.
36

MUS ja és una realitat. Un projecte que va néixer a finals de l'any passat arran
d'una assignatura de 4t de Periodisme amb l'objectiu de donar veu, visibilitat i
importància a totes les dones que formen part del panorama musical català.
Per a nosaltres MUS era alguna cosa més que un simple treball acadèmic, i és
per això que vam decidir fer-la créixer convertint-la en el nostre Treball Final
de Grau, i esdevenir així un projecte de futur que es pogués consolidar en
l'àmbit de la premsa i la comunicació de Catalunya.
MUS per fi és nostra, i també és vostra, és de totes les persones que heu
posat el vostre granet de sorra per crear un contingut divers i de qualitat.
Persones que des del primer moment heu apostat per la revista i cregut en els
seus valors i objectius, essencials en la societat d'avui en dia. Gràcies als
artistes i professionals del món de la música catalana que heu participat en
aquest, de moment, petit projecte que amaga tant de talent musical entre les
seves línies.
Des del primer moment MUS ha volgut ser una plataforma de suport que
aspira a fer del món de la música un lloc per a tots i totes en igualtat de
condicions.
Sara i Natàlia
MUS

Gràcies a tu i a totes les que ho heu fet possible.
mus