31.05.2020 Views

MUS n.01

La revista MUS neix amb l’objectiu de crear una revista musical amb la dona com a principal protagonista i que doni veu, visibilitat i importància a totes les artistes que formen part del panorama musical català.

La revista MUS neix amb l’objectiu de crear una revista musical amb la dona com a principal protagonista i que doni veu, visibilitat i importància a totes les artistes que formen part del panorama musical català.

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.


REVISTA MUSICAL CATALANA

mus

ON LA VEU FEMENINA ÉS LA

PRINCIPAL PROTAGONISTA



EDITORIAL

"La meva teoria és que les dones són anarquistes per

naturalesa, perquè en molts aspectes estan fora del

sistema”. Aquesta afirmació de Kim Gordon, component

de la banda de rock i col·lectiu artístic 'Sonic Youth' i

excepció femenina en una societat patriarcal i en un

entorn androcèntric com ha estat l'àmbit del rock,

predisposava a reconsiderar el postfeminisme dels anys

setanta amb renovades actituds. En la mateixa línia

podríem ubicar altres activistes culturals, que li eren

coetànies, com Lydia Lunch, una autora a mig camí entre

la música i l'art contemporani, icona del 'Spoken Word' i

líder d'una de les bandes fonamentals del moviment 'No

Wave'. O també Joyce Johnson, autora de l'assaig de

denúncia Personatges secundaris, una de les dones sense

visibilitat de la celebrada 'Generació Beat'.

Aquest raonament, que podria semblar només història,

ens fa partícips d'una realitat social que ha perdurat fins a

arribar al nostre temps. El volgut apoderament de la dona

que estem reivindicant i vivint de manera intensa en

l'actualitat, persevera fil per randa en la labor de dones

que, com aquelles, no es resignen al silenci i que

s'interroguen sobre un futur que podria resultar-les-hi

vedat si no continuen lluitant i rebel·lant-se contra

l'immobilisme i la indolència de bona part d'una societat

pusil·lànime i indiferent davant la desigualtat de gènere.

En una societat que prenia a l'home com a model i

mesura, que es demostrava hostil envers les dones, que

negava la seva existència com a igual... Les famílies volien

que les dones aprenguessin solfeig per tocar el piano en

festes familiars, els companys de generació les volien com

a figurants en la seva vida i, mentrestant, elles somiaven

amb guitarres elèctriques.

La indignació sociològica d'aquestes dones era extrema,

però el realisme crític amb el qual entomaven la seva

dissortada situació no obtenia cap mena de ressò ni

testimoniatge en els mitjans de comunicació de l’època ni,

tampoc, la complicitat necessària en els cercles culturals

que freqüentaven. Quedava molta feina per fer, havien

imaginat que podrien canviar-ho, però s'adonaven que

l'anomenat 'sostre de vidre' era massa opressiu per a

elles.

Valentes i agosarades com elles eren, s'estavellaven

contínuament contra el silenci que era imposat pels

convencionalismes de gènere i el menyspreu social cap a

les seves manifestacions culturals. Perseguien els seus

somnis, aportaven experiències noves i diversitat,

pretenien que la societat del seu temps les deixés seguir,

sense traves, la vida singular que havien elegit. I, sense

ànim de renunciar-hi, exigien que aquestes vides

tinguessin visibilitat.

04


Parlar d'aquestes dones, apartar-se dels estereotips que

perpetuen la desigualtat, és l'ingent treball que reclama

un segment d'aquesta mateixa societat. Des de diferents

àmbits, entre els que podríem considerar primordials els

mitjans de comunicació, s'hauria de promoure sense

tardança la difusió continuada d'aquestes idees a través

de la reflexió i de l'acció simultànies.

L'àmbit de la música, i els seus particulars canals de

comunicació, no hauria de quedar al marge d'aquesta

realitat sinó que hauria de donar exemple i convertir-se

en eco d'aquestes reivindicacions que les seves

protagonistes ja fa temps que demanen sense èxit. Donar

visibilitat a la labor de moltes autores, que malden per ser

escoltades, és una tasca ineludible dels mitjans de

comunicació que s'ocupen d’aquest sector en l'activitat

cultural.

Aconseguir que aquesta realitat quedi reflectida demana

buscar vies alternatives als mitjans convencionals, que es

conformen a cobrir la quotidianitat de les estrelles i els

concerts o espectacles multitudinaris. Aquesta alternativa

vivificadora per a la música pot sorgir d'iniciatives com la

revista Mus, que ara presenta el seu número 1. Es tracta

d’un projecte editat, dirigit i redactat

per dones, que parla sobre dones, que destaca els treballs

de les dones, que serveix de plataforma divulgativa i

d'expressió de dones que viuen al món de la música i que

ressegueix les empremtes de les artistes emergents o

d'aquelles damnificades pels estralls de la fama,

arrossegades novament a la marginalitat i al silenci. Una

revista que fractura la misogínia que ha imperat, fins al

moment actual, en la major part de les publicacions

musicals amb mínimes excepcions.

MUS es vol convertir en model d'un producte editorial

que parla del treball de les dones a la música de manera

normalitzada, sense ocupar-se d'elles només en situacions

excepcionals sovint relacionades amb aspectes més o

menys morbosos de la seva biografia. MUS no participa

d'aquest arquetip, s'ocupa del dia a dia del món de la

música en femení, en singular i en plural. MUS defuig

l'escàndol i no l'interessen les escabrositats. MUS pretén

situar-se en el mercat de la música catalana com emblema

dels projectes editorials carregats de professionalitat,

però, sobretot, d'il·lusió. En aquesta publicació hi trobem

l'anhel que diposita tota la confiança en la força

transcendental de la música, i en les que hi treballen, amb

el propòsit de canviar el sentit dels convencionalismes.

ANA M. PALOMO-CHINARRO

Professora de Periodisme Cultural i investigadora en Estudis

de Gènere de la UVic-UCC

MUS neix de la iniciativa de dues periodistes acabades de graduar, la Natàlia Bonjoch i la Sara Roy,

vinculades al món de la música i amb l'objectiu d'aconseguir una igualtat de gènere en

el panorama musical català.





de

coronavirus

Fotografia del videoclip 'Tornar' d'Alícia Rey 09

A finals de la primera dècada

del segle XXI, quan van

aparèixer al mercat els primers

dispositius per a la lectura de

llibres electrònics, tothom

pensava que desapareixerien

els llibres físics. De la mateixa

manera va passar amb la

premsa escrita, quan van fer el

'boom' els diaris digitals, i

encara no han desaparegut cap

dels dos. És per això, que la

música en directe tampoc ho

farà mai. Segur que aquestes

iniciatives culturals a través de

les xarxes serviran com a

incentiu per ajudar als artistes

a crèixer. Molta gent coneix

d'aquesta manera a nous

artistes que segurament no

hagués conegut en unes

situacions normals, i això pot

fer que comprin entrades per

als seus concerts en directe.

"Com artistes la base del

nostre art és el directe i com

ens l'han suprimit, hem de

veure com aquest directe es

transforma en un streaming, en

un vídeo o en un 'live'

d'Instagram. La part negativa

de tot això és que estem

aconseguint que hi hagi una

sobreexplotació de l'eina

Instagram, llavors la gent no té

temps de consumir música, per

exemple, a Spotify que és d'on

l'artista podria estar traient una

mica de profit de la seva feina",

afirma el cantautor Cesc.

Des d'un altre punt de vista, el

de consumidora de concerts

habitual, Núria Cunill explica:

"Les sensacions de rebre la

música des de casa no són les

mateixes de quan estàs en un

concert. Des de casa gaudeixes des de la calma,

en canvi, en un concert notes més l'adrenalina

del moment, de la gent, del cantant. És molt

més real".

En conclusió, queda clar que econòmicament hi

haurà una baixada important que afectarà a

tots els àmbits socials i serà necessari un temps

de recuperació per tornar a la normalitat. Si el

sistema econòmic espanyol aguanta i

aconsegueix refer-se després d'aquesta crisi

planetària, la cultura també ho farà, i amb més

força que mai.

Els concerts tornaran a ser l'espai de diversió i

d'enriquiment cultural que han estat sempre. I,

com també sempre ha passat en el món de la

cultura, els concerts tornaran a convertir-se en

un espai per reivindicar altament que un món

més just i solidari és possible.


MACE

DÒNIA

NOVETATS

Les coses més boniques tenen un

principi i un final, i el final del grup

Macedònia ha arribat. Després de

vint anys recorrent els escenaris de

tot el territori català, la formació

composta per cinc noies cantants i

cinc músics, presenta el seu últim

treball discogràfic, Papallones, i

anuncia així el seu comiat.

Macedònia va néixer per omplir un

buit artístic entre els 6 i els 12 anys, en

un moment on no hi havia cap

formació musical que dediqués les

seves cançons a parlar de temes que

preocupessin i ocupessin en primera

persona als nens i nenes catalans. I

han estat quatre generacions de joves

fruites les que ho han aconseguit!

Amb catorze discos al darrere i amb

137 cançons, la banda creada per

Dani Coma, compositor i guitarrista, i

originada a Castellar del Vallès,

prepararà un concert final amb totes

les generacions de cantants per a la

primavera del 2021.

En aquest nou disc, Papallones, hi

trobem cançons amb temàtiques

molt variades: Planeta Greta, que

parla del canvi climàtic, o Papallones

que trenca amb els estereotips

parlant de l'amor cap a una persona

del mateix sexe. Tot i això, les

cançons no les podrem escoltar en

directe fins a la tardor, explica Dani

Coma, ja que a causa de la Covid-19

han hagut d'ajornar els quasi 10

concerts que tenien programats per

aquest proper estiu.

Esperem que tot vagi bé i que les

fruites tornin a conquerir tots els

escenaris catalans com ho han fet

sempre, amb energia i molta màgia.

@grupmacedoniaoficial

@comiatmacedonia

Videoclip Papallones

MACEDÒNIA

S'ACOMIADA DESPRÉS DE

20 ANYS ALS ESCENARIS

10




A N A Ï S

"Crec que vivim en una societat que maltracta

A L I V

allò desconegut"



Rerefons va ser el segon single, una de les

cançons més fidels als seus orígens. Amb una

lletra molt clara i directa, Vila ens parla sobre el

materialisme egoista de quan "el voler ens omple

la panxa", com diu en un altre dels seus temes,

titulat Extensions.

La cantant assegura que la preproducció va ser una

de les etapes més importants en l'elaboració de

l'àlbum, una feina prèvia als sis dies de gravació a

l'estudi, que va ajudar a tenir les coses clares a

l'hora d’executar els temes davant dels micròfons

dels Estudis Medusa de Manu Guix. També, tot el

treball de construcció i gravació dels sintetitzadors

van ser en aquesta primera etapa. "Un cop a

l'estudi, ja amb tot molt marcat, qui va donar el toc

final van ser les guitarres elèctriques del Jordi

Bastida, que tot i estar molt marcades, va tenir

llibertat per donar-hi el seu toc. I va ser fantàstic!",

exclama Vila.

Fer cançons forma part del dia a dia de l’Anaïs

Vila: "És cert que quan decideixo fer un disc,

l'activitat s’intensifica, però va molt amb mi. I jo

em considero una persona en moviment i en

constant evolució", i és per això que cada disc

defineix un moment diferent de la vida de la

cantant i compositora bagenca.

@anaisvila

Disc Contradiccions

Fotografia de Violeta Batista



ries que requereixi el govern. I si acaba sent cert que la corba

està baixant sense parar, abans de Canet Rock ja haurem

vist les platges plenes, les terrasses a rebentar i la vida

tornant a acceptar les abraçades. Així que celebrar el final

d'aquesta etapa en un festival com el nostre, ens sembla un

final ben feliç.

I el futur de la cultura, com el veus després d'aquesta crisi?

Complicat perquè hi haurà artistes i empreses culturals

que no hauran aguantat els mesos de tancament i

inactivitat. Pel camí perdrem companys de viatge dins la

professió, més d’un haurà de buscar-se la vida d’una altra

manera. Però és cert que la cultura sempre ha tirat del

carro quan les coses no han anat bé. Així que confio que

el nostre paper, una vegada més, serà el motor que ens

farà tornar a aixecar-nos i seguir caminant.

Vau exhaurir totes les entrades a mitjans de febrer, i

abans d'anunciar tots els noms del cartell ja havíeu

venut més de quinze mil entrades. Us ho esperàveu?

No gens. L'any passat també es van exhaurir molt de

pressa, però no tant! Estem profundament agraïts a la

confiança que diposita el públic en el festival. Confien

que valdrà la pena i saben que no els decebrem. Això ens

dóna un sentit de la responsabilitat altíssima per no errar

mai i també ens dóna molta empenta per seguir creant

edicions cada cop més especials i màgiques.

Les artistes emergents, tenen cabuda al vostre festival?

Al ser un festival per 25.000 persones, la majoria de

bandes que venen al Canet Rock són molt conegudes, la

majoria dirigides al gran públic i amb una repercussió

mediàtica important. Ara bé, tenim la responsabilitat

també de donar a conèixer nous talents perquè la cultura

musical creixi cada vegada més i els joves músics tinguin

el seu espai entre les noves generacions. De manera que

ens autoimposem, com a mínim, tenir una tercera part del

cartell que no hagi estat mai a CanetRock, i per tant es

donin a conèixer aquí.

El Canet Rock, igual que molts altres festivals, ha estat

criticat per poca representació femenina, de fet a

l'edició d'enguany només dos dels disset artistes

convidats són dones...

Cal puntualitzar aquesta xifra. A Canet Rock valorem tots

els/les músics per igual, tant si són vocalistes com

instrumentistes. Per tant, donem el mateix valor a la

cantant d’una banda que a la bateria. Totes són igual

d’importants dins d’un conjunt musical. És per això que

no seria just dir que Canet Rock només té dues artistes

dones com a convidades.

"A Canet Rock valorem tots

els i les músics per igual, tan

si són vocalistes com

instrumentistes"

Quins criteris seguiu a l'hora de decidir els/les artistes

que formaran part del cartell?

El primer de tot és que siguin artistes dels Països

Catalans, una singularitat que només tenim nosaltres.

Demanem que siguin bandes d'aquí per poder mostrar un

aparador del nostre talent. El segon que fem és partir el

cartell en horaris. No podem posar tots els estils a totes

les hores, pensem que cada hora té el seu moment. Ens

imaginem què volem que soni quan comencem, quan el

sol marxa, quan és plena matinada, quan torna a sortir el

sol, etc.

Fotografia de MiraMusicMedia


De les 11 bandes anunciades, cinc tenen dones dins les

seves formacions musicals. Al Canet Rock sempre hem

cregut en els formats mixtes perquè ens sembla que és el

més semblant a la paritat. Fa anys que reclamem a les

bandes que incorporin dones dins les seves formacions. Fa

anys també que demanen als mànagers que ens presentin

un 'rooster' amb bandes mixtes o integrades per dones.

Tot i això, encara no ens en sortim, perquè malauradament

encara no hi ha el mateix volum de dones que d’homes que

es dediquen al món de la música en el marc dels gèneres

musicals del nostre festival. A la música clàssica és just al

contrari, guanyen sempre les dones. Però per algun

estrany motiu, les bandes catalanes no incorporen dones

en les seves formacions. En aquest camí hem de seguir

remant i treballant totes i tots: els músics i els festivals. La

visibilitat és urgent i necessària.

"Fa anys que demanem als

mànagers que presentin un

rooster amb bandes mitxes o

integrades per dones"

Sou quatre dones les que esteu al capdavant del Canet

Rock, es podria considerar que feu una feina que

tradicionalment era d'homes.

A Catalunya encara no hem trobat una empresa musical

amb un organigrama com el nostre, on les dones tinguin

molt de pes. Efectivament la indústria musical ha estat

tradicionalment dels homes, però per sort, igual que en

altres sectors, la truita s'està girant per moments i ja hi ha

moltes dones que estan dirigint festivals de primer nivell a

Catalunya i Espanya. Hi ha un talent enorme.

Personalment, t'hi has trobat mai amb algun entrebanc

en la teva professió pel fet de ser dona?

Entrebanc concret pel fet de ser dona no n’he tingut

perquè considero que puc desenvolupar la meva activitat

diària amb llibertat. Però sí que hi ha el prejudici que pel

fet de ser mare i dona no és normal que pugui tenir una

feina que em requereixi sortir tantes nits per veure els

directes dels músics que després hauré de decidir si els

proposo per venir als nostres festivals. Encara alguna

vegada he sentit comentaris on se suposa que a aquelles

hores hauria de ser a casa fent sopars infantils. A banda

d'això pateixo com la resta de dones escenes

desagradables de nit i segueixo tenint por quan torno sola

a casa. Com tantes dones.

Veus possible en un futur un món on per fi el lideratge

sigui equitatiu entre homes i dones?

Per descomptat. El futur serà equitatiu o no serà. Hem

començat un camí i no ens aturarem fins a aconseguir-lo.

Espot Canetrock 2020

@lauraduranbcn

@canetrock

Fotografia de Carles Callís



ANDREA

MOTIS

Andrea Motis (Barcelona, 1995) és

una trompetista, compositora i

cantant de jazz catalana molt jove i

amb una trajectòria admirable. L'any

2010, amb només catorze anys, va

treure el seu primer disc com a

cantant solista, titulat Joan

Chamorro presenta Andrea Motis,

juntament amb Chamorro i molts

altres artistes. Set anys més tard, va

debutar en solitari amb Emotional

Dance, coproduït per Brian Bacchus,

Jay Newland i el mateix Chamorro.

Quin és el primer record que tens

relacionat amb la música?

El meu primer record possiblement

és cantant al cotxe els discos que

escoltàvem, de la Shakira i gent de

moda i saber-nos altres discos de

música cubana o jazz que posaven els

meus pares. També tinc records de la

coral ECO on vaig anar dels tres als

cinc anyets a Sant Andreu del Palomar,

on visc, i on cantàvem repertori

infantil, nadales, etc.

"Crec que he tingut

més suport i feina per

ser una dona jove"

Al llarg de la teva carrera musical

quin ha sigut el moment més difícil?

Fins ara tot han sigut moments

canviants però els que han sigut difícils

han sigut positius i enriquidors.

Possiblement és difícil de gestionar el

moment en què vam deixar de formar

part d'una empresa de management

mitjana, amb la que vam estar durant

uns quatre anys, per ser els nostres

propis mànagers altra vegada. Això,

conjuntament amb l'envergadura del

projecte que ja havíem agafat, no va

ser una situació molt còmoda, però de

totes maneres encara sentim que

estem fent el correcte.

Ser dona i jove creus que t'ha produït

algun entrebanc en la teva professió?

No. Jo sempre considero que quan no

ens contracten/programen, no és per

aquests motius, sinó per altres raons.

El mateix quan no sóc del grat d'una

persona, no ho justifico per ser dona

jove, sinó que penso que si no li

agrado, serà per algun altre motiu i

que té lògica que a cadascú li agradin

artistes diferents.

Alguna vegada algun músic ha tingut

reticències a tocar amb mi per ser molt

jove, més que per ser una dona, jo

crec, o si no per totes dues coses. Però

la bona notícia és que amb els

diferents músics que he tocat he

tingut bones experiències sempre, he

rebut molt suport i ensenyances per

part seva, i per tant, haig de dir que no

em sento gens discriminada. A

l'inrevés, crec que he tingut més

suport/feina per ser dona i jove i això

sí que ho consideraria com un factor

més positiu, ja que en ser menys

habitual pot haver-me fet destacar

més. De tota manera, com que tampoc

crec que treballi només pel fet de ser

dona i/o jove (sinó que farien


tantes altres dones joves músics

buscant feina?), gairebé mai penso en

aquests dos factors i no els hi dono

més rellevància que altres. Per tant,

em sento "persona" i així no li dono

tantes voltes, em centro en les

qüestions de la meva feina com a

músic, com a líder d'una banda,

dissenyant projectes musicals i

demés. Penso que això m'ha ajudat

molt a "creure'm" un igual als/les

altres músics i també, ha repercutit a

què les altres persones em vegin com

un igual, independentment de l'edat i

el gènere.

Com veus el paper de la dona en el

món del jazz?

El veig un paper emergent en el

sentit que està incrementant molt el

nombre de dones en tots els àmbits:

en diferents instruments, lideratges,

membres de banda, organitzadores

de concerts, i més. La dona en el món

del jazz sempre ha estat present i

amb varietat de figures destacades,

especialment vocalistes.

Quina creus que ha de ser la lluita de

la dona en la indústria musical?

Ni més ni menys que aportar la seva

visió com a persona. Cada dona té les

seves pròpies característiques, en

tots els sentits. No sé si es podran

englobar mai com si fos un gènere

artístic. Per tant, només es tracta de

ser músic en totes les seves vessants

i possibilitats, la que cada una de

nosaltres esculli.

Com veus el teu futur?

Adaptant-me a les noves situacions

que apareguin, envoltant-me amb

persones de primera com he tingut la

sort de fer fins ara i continuar anant

on ens portin les nostres il·lusions i

les nostres idees.

Un dels moments que més has

gaudit sobre l'escenari.

Crec que un dels concerts més

meravellosos que m'han succeït mai

va ser a Madrid el passat 12 de

gener, al Teatre Circo Price. Va ser

una grandíssima experiència!

Juntament amb tot l'equip del disc

Do Outro Lado do Azul, va ser l'últim

concert que teníem previst de gira de

disc en format més gran. Les

cançons, el so, els músics, el públic,

els amics, estàvem en tan bona

disposició, a punt i alegres de fer el

concert, que va haver-hi una simbiosi

i reciprocitat que em van deixar amb

un estat de felicitat molt durader.

Actuació en directe @motis_andrea

If you give them more

than you 21

can





Tot i això, tenen clar que "hi ha moltes barreres que s'han

de trencar i que molta gent no és conscient ni que hi són",

per això a vegades senten que no poden arribar a tot i que

"passaran molts anys fins que aquesta societat deixi de ser

racista". Reconeixen que han hagut d'aprendre a acceptar

que hi haurà dies que no podran estar "al peu de canó", i

que no passa res perquè sigui així. A la vegada els hi

recompensa molt rebre missatges de gent racialitzada que

se sent identificada amb el que canten: "Me n'adono que

estem fent bé la nostra feina, que estem dient coses que

són universals", mostra la Yolanda.

La lluita contra la racialització no ve de fa dos dies, "és

veritat que en el nostre àmbit local veiem que s'estan

movent i canviant coses, però a àmbit estatal no ho veiem

així. Es prenen decisions i s'apliquen polítiques que fan que

hi hagi gent morint al Mediterrani, o que es tracti com es

tracta, per exemple, el sindicat de venedors ambulants de

top manta", expliquen indignades a la càmera. Elles tenen

clar que és un problema d'educació, ja que "s'està educant

als nens de la mateixa manera que es feia fa deu anys i si

no s'explica correctament la història, de manera inclusiva i

no es parla de totes i de tots, no pot haver-hi cap canvi",

conflueixen l'Edna, la Yolanda i la Kathy.

Les tres vocalistes d'ascendència ghanesa, confessen

sentir-se doblement discriminades per la societat, per ser

dones i negres: "Ens trobem amb tècnics que pensen que

no sabem fer la nostra feina i que, per exemple, ens

ajuden a fer una cosa tan quotidiana com pujar el micro.

També, per ser negres es pensen que som estrangeres i

es dirigeixen directament a l'Albert, quan realment estem

allà entenent perfectament tot el que diuen". Per últim,

conflueixen en la dificultat que tenen les dones que

treballen en espais que estan tradicionalment ocupats per

homes: "Aquestes dones han de ser el doble de fortes, ja

que et pots arribar a creure que aquest lloc no està fet

per a nosaltres". "No és just que ens haguem de fer les

fortes, posar-nos una armadura per tal de fer la nostra

feina. Imagina’t anar a la guerra cada dia, hi ha dies que

no vols, que no pots".

"No és just que ens haguem de fer

les fortes, posar-nos una armadura

per tal de fer la nostra feina.

Imagina’t anar a la guerra cada dia,

hi ha dies que no vols, que no pots"

El fet que la seva música, caracteritzada pel gòspel i el

soul, no sigui 'mainstream', col·loca molts obstacles a saltar

a la carrera de les germanes Sey. "Un d'aquests problemes

és la mirada de les persones responsables dels festivals,

que pel tipus de música que fem creuen que no podem

arribar a la gent, quan realment hem demostrat a altres

festivals que el nostre missatge sí que arriba".

Disc Rise

@theseysisters

@ednasey

@kathy_sey

@yolanda_sey

Fotografia d'Arnau Oriol


ELS PERFILS

Marala és un trio català-valencià-balear format per

M A R A L A

la Selma Bruna (Sant Cugat), la Sandra Monfort

(Pedreguer) i la Clara Fiol (Palma). Canten als seus

orígens des del seu present, atretes per l'arrel i la

paraula per aconseguir fer del món "un lloc més

lluminós". Van decidir ajuntar-se fa més de dos

anys. Interessades des de força temps enrera per la

música i el cant d'arrel, l'entonació de la Sandra,

d'una de les cançons de bressol que li cantava la

seva "uela" quan ella era petita, va fer que li

proposessin fer música les tres juntes. "I des

d'aleshores, l'entesa és molt gustosa i fructífera".

Fotografia de Revela't

Una cançó amb la qual recorreríeu el món

Ens agrada molt cantar les Spice Girls, Wannabe ens posa de

bon humor sempre.

Una cançó que us empoderi com a dones

Rosa i espina. La lletra la va escriure Nina da Lua pensant en

nosaltres, i hem descobert que parla de totes les dones del

món: "Caminem l'amor i l'amor ens camina perquè som de

rosa i espina."

La vostra referent musical

Un referent que les tres compartim és Coetus. Ens coneixem i

ens han guiat molt en l'àmbit musical. També ens inspiren els

amics i amigues amb qui compartim quotidianitats, creiem que

això és un motor a l'hora de la creació.

Des de la seva perspectiva jove, feminista, i

vinculada a diferents punts dels Països Catalans, el

trio va estrenar el 8 de març A Trenc d'Alba, el seu

últim treball discogràfic. "Creiem en la força de tot

allò que ha estat silenciat, com la calma, la cura o la

veu de les dones", per aquesta raó, quan la

discografia va proposar-los-hi treure el disc el Dia

de la dona van acceptar: "Aquest disc és un cant a

la dona, ens semblava bonic que fos així".

A Trenc d'Alba es compon per un repertori propi

però inspirat en la música tradicional d'arrel catalana,

per aquesta raó recorden com un moment que més

han gaudit sobre l'escenari un concert que van fer a

Gernika, dins un dels búnquers que van servir de

refugi per gran part de la població. "Era un concert

en commemoració al 81è aniversari del bombardeig

de la ciutat i estava organitzat per l'associació

anomenada 'Gernikako Lobak' (Els néts de Gernika).

Veure joves tan ben organitzats i compromesos amb

la ciutat, la cultura i la seva memòria va ser molt

inspirador per a nosaltres".

La crisi del coronavirus ha aturat de ple la

presentació del seu disc, que havia de treure el cap

al món el dia 22 de març al Centre Artesà

Tradicionarius de Barcelona. El trio, però, confia

que la gent "estima i valora prou la cultura i la

música" com per a seguir nodrint-la un cop acabi

aquesta crisi planetària, per tant estan a l'espera

d'una nova data per presentar A Trenc d'Alba.

Disc

A Trenc D'Alba

@maralatrio

26




Fotografia de Bernat Almirall

Des del País Basc i sempre amb furgoneta, quan i

per què decideixes venir a Barcelona a estudiar?

Al final de 4t ESO jo sabia que no volia fer el

Batxillerat científic perquè amb les matemàtiques

no puc, les lletres m'agraden però no és lo meu. Jo

tenia clar que volia fer l'Artístic i aquí al País Basc

només hi havia el d'arts plàstiques o l'escènic que a

mi no m'agradava. Vaig buscar i a Barcelona vaig

trobar aquest lloc i com que els meus tiets són

d'aquí doncs m'hi vaig traslladar.

Sempre estàs molt activa a les xarxes socials...

Durant la quarantena estic recuperant una mica el

que feia abans, estic parlant més a càmera.

A vegades m'agobio molt amb les xarxes perquè

tinc la sensació d'haver d'estar tota l'estona posant

coses i mantenint el contacte però a mi m'encanta

parlar i connectar amb la gent, és super guai!

Quan estàs tan exposada a les xarxes, també és

important saber separar-ne la vida privada, com ho

gestiones?

Sí que la separo però també l'ensenyo perquè tinc

ganes d'ensenyar-ho i a més la gent és com que se

sent més identificada i això mola.

T'has trobat mai en el món de la música amb

alguna dificultat pel fet de ser dona i jove?

A vegades tens la sensació que vas a un lloc i és

com "la niña esta que canta". I a mi em fa molta

ràbia quan estàs compartint un festival amb gent

important i tu ets "la niña". O quan demanes alguna

cosa i et diuen "es que tu no sabes". "Quizas es que

a ti no te gusta pero yo quiero que suene así" els hi

dic jo. Per altra banda, jo sóc la jefa del meu

projecte i la meva mare la "cojefa", som dues dones

que treballem amb homes, però vaja que som les

que manem.

Quin és el teu refugi, el lloc on més t'inspires a

l'hora de compondre?

Quan la meva mare i jo estem agobiades sempre

agafem la furgo i anem a França. És un lloc on hi

trobo la pau, reflexiono molt i quan torno a casa

tinc més inspiració.

Quan no estàs escrivint o cantant, a què dediques

el teu temps lliure?

M'encanta fer vídeos i durant aquests dies de

quarantena hem fet un curtmetratge. També,

m'agrada mirar pelis i quan puc practicar amb l'skate.

"La niña esta que canta"

@maren.oficial

Videoclip Fotosíntesis

29





SUU

cantant

Fotografia de Leire Janer

Hi falten dones

Tot just acabo de néixer, i a les ràdios m'escolto a mi. Tot

just acabo de caure del niu, i als cartells hi surt el meu

nom. On són aquelles artistes en les quals m'he

emmirallat per a créixer? Per què no sento a la ràdio a la

Judith Nedderman o a la Otra? A la Clara Peya o a la

Sílvia Pérez Cruz? No paro de sentir que hi falten dones

en aquest món del qual ara formo part, però a la ràdio

segueixo sonant jo, que tot just acabo d'aprendre a

cantar. No vull que se'm mal interpreti, em sento

afalagada i molt feliç, però em sobta ser jo de les poques

que opta a aquestes oportunitats, amb la gran quantitat

de veus femenines que han crescut a aquest país.

que ho peta aquell estiu. I segur que aquell grup ho peta

moltíssim, però, quan ho petarem nosaltres? Sense volerho

(o això espero) estem creant un tap, un "tope" que no

ens deixa pujar més amunt. I això és culpa de les

programadores, sí, però sobretot és culpa de les

consumidores. M'he pres la llibertat de crear una llista de

reproducció amb algunes de les artistes femenines que

més admiro, perquè no tingueu cap excusa. Si després de

tot plegat, seguiu creient que hi falten dones al món de la

música, potser és perquè no heu volgut buscar prou.

En aquests dos anys que he girat el meu primer disc, he

coincidit als escenaris només amb tres o quatre grups

liderats per dones. En canvi, en dos anys he conegut més

de 50 projectes musicals potentíssims formats

principalment per veus femenines. I em segueixen dient

que aquí hi falten dones. Serà difícil que aquesta sensació

desaparegui si al nostre Spotify escoltem els mateixos

quatre grups de sempre. O si a la festa major del poble

només volem que hi toquin aquests mateixos quatre

grups. Serà difícil si busquem la paritat als cartells, però

fem que les dones toquin sempre d'hora perquè l'hora

bona és sempre pel grup de "tios de turno"

Llista Spotify HI FALTEN DONES

@suu_music

33




discurs compromès amb les realitats de

la dona, són la prova que això avança i és

imparable. Encara queda però els passos

fets són molts.

Quin creus que ha de ser el paper de

l'home en la lluita feminista?

Completament actiu. Una revisió

constant que crec que ha de passar per

molts 'prendres' com: Desaprendre,

reaprendre i comprendre. Cal trencar

molts tòpics que estan dins dels

programes mentals i biològics heretats

des de fa tant de temps.

Fotografia d'Ignasi Oliveras

NATXO

TARRÉS

CANTANT DE GOSSOS

Natxo Tarrés, el manresà líder del

grup Gossos, és músic, activista

social i musicoterapeuta. La seva

trajectòria musical ha anat sempre

lligada al grup Gossos, des del 1993,

amb els quals va anunciar que

deixaria un temps indefinit els

escenaris després de celebrar

el 25è aniversari de la creació de la

banda. Vint-i-cinc anys d'història

que han culminat amb un total de

tretze àlbums. Es compleixen dos

anys sense els Gossos, però Tarrés

ja va assegurar que aquest no era el

final. En l'actualitat segueix fent

música, organitza festivals per

visibilitzar a través de la cultura

l’Economia Social i Solidària i és el

creador d'uns retirs experiencials.

Per què creus que les bandes que heu

triomfat a Catalunya heu estat sempre

liderades i/o formades completament

per homes?

Sí, era una 'rara avis' trobar en aquella

època dones que formessin part de

bandes i encara menys que fossin frontwomens.

Les que hi havia destacaven

molt. Recordo la Maria Fortuny de la

Dharma o la Mari Martinez dels Duble

Buble. Crec que moltes encara no

s'atrevien a fer el pas.

I ara com veus aquesta visibilitat de les

dones en la música?

És cert que encara els projectes més

'grans' són molt masculins o formats

principalment per homes. Però des de fa

uns quants anys veig ressorgir noves

generacions que estan donant pas a una

gran gamma de matisos de projectes

musicals on les dones obren clarament

nous espais. Des de la Sílvia Pérez,

Rosalia, Judit Neddermann o una Clara

Peya, que ja arriben a molta gent fins a

grups completament femenins i amb un

Crec que en la feina d'acompanyar en el

camí que està fent la dona, cal també un

treball personal de l'home i si pot ser

amb altres homes, per comprendre qui

som, per poder treure moltes de les

paraules i dels comportaments que hem

vist en els nostres pares o en la societat i

que sense ser-ne conscients formen part

del 'sistema operatiu'. Crec que els

homes hem de generar-nos models i

referents sans.

I centrant-nos una mica ara en el món

de la cultura... Com veus la cultura

després del coronavirus?

Quan això es vagi estabilitzant diria que

ja no serà el que era, els canvis seran

molt profunds. Crec que sortiran coses

noves fantàstiques que obriran horitzons

però, també hi haurà patiment per aquell

qui no es pugui adaptar.

Si puc demanar m'agradaria sortir amb un

sector cultural fort i unit i que creu en ell

mateix i no necessita el permís dels

governs o qui sigui per existir. Tant de bo

trobem relacions sanes on les creadores

tinguin més possibilitats de crear unes

realitats conjuntes amb el seu públic i que

ens permeti treballar i existir.

Recomana'ns una artista o grup de

música femení que t’agradi?

Que difícil, n'hi ha mil que m'agraden, i

de molts gèneres. Una que no us podeu

perdre, és Ani di Franco.

36




MUS ja és una realitat. Un projecte que va néixer a finals de l'any passat arran

d'una assignatura de 4t de Periodisme amb l'objectiu de donar veu, visibilitat i

importància a totes les dones que formen part del panorama musical català.

Per a nosaltres MUS era alguna cosa més que un simple treball acadèmic, i és

per això que vam decidir fer-la créixer convertint-la en el nostre Treball Final

de Grau, i esdevenir així un projecte de futur que es pogués consolidar en

l'àmbit de la premsa i la comunicació de Catalunya.

MUS per fi és nostra, i també és vostra, és de totes les persones que heu

posat el vostre granet de sorra per crear un contingut divers i de qualitat.

Persones que des del primer moment heu apostat per la revista i cregut en els

seus valors i objectius, essencials en la societat d'avui en dia. Gràcies als

artistes i professionals del món de la música catalana que heu participat en

aquest, de moment, petit projecte que amaga tant de talent musical entre les

seves línies.

Des del primer moment MUS ha volgut ser una plataforma de suport que

aspira a fer del món de la música un lloc per a tots i totes en igualtat de

condicions.

Sara i Natàlia

MUS


Gràcies a tu i a totes les que ho heu fet possible.

mus

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!