BISEX - Col·lectiu Lambda

INTERSEX
SILvIA GARcíA DAuDeR
PROFESSORA DE PSICOlOgIA SOCIAl A lA URJC I
MEMBRE DE l’OII (ORgANItZACIÓ INtERNACIONAl D’INtERSExUAlS)
De forma intermitent els últims anys,
hem presenciat com la premsa i les
institucions no respectaven els drets
humans bàsics d’intimitat i dignitat de
dones esportistes el sexe de les quals
es posava sota sospita. Per tradició,
el món de l’esport sempre ha sigut un
espai masculí i masclista que ha partit
de dos prejudicis: que les diferències
físiques de les dones les fan menys
competents (per naturalesa estan
sempre en desavantatge) i que l’esport
les masculinitza. En general, si la pràctica
i el progrés esportius confereixen
homenia i virilitat a un home, confirmen
la seua identitat de gènere, en una
dona posen sota sospita la seua
feminitat i heterosexualitat. Els cossos
de moltes dones esportistes trenquen
les expectatives de gènere i representen
una doble amenaça: l’acostament als
homes en marques i, cosa encara pitjor,
l’acostament físic. D’ací la irritació que
provoca en els mitjans esportius la dona
amb aparença i força física masculines,
amb grans marques, i que no es plega
al joc de desitjos cap als hòmens. Això
ha fet que sorgira el terme anglosaxó
female apologetic athlete per a referirse
a les expressions de feminitat i
heterosexualitat obligatòria de les dones
atletes per compensar una imatge
masculina d’assoliments en l’esport. I
el complement: la preeminència en els
mitjans de comunicació del judici estètic
sobre les atletes, en un context de mirada
heterosexual, enfront de la informació
sobre el seu rendiment, per regular un
necessari equilibri entre assoliments i
feminitat.
CONTROLS DE SEXE
Però damunt les dones esportistes no
solament recau aquest pes de la dualitat
de gènere i del sexisme, sinó també la
vigilància de la dualitat sexual. En la
dècada del 1960, el Comitè Olímpic
Internacional i algunes federacions
internacionals com la d’atletisme van
decidir fer controls de sexe a dones
esportistes, també anomenats tests de
verificació de gènere o certificats de
feminitat. Aquestes proves es van crear
en el context de la guerra Freda per a
detectar possibles fraus de competidors
8 fulllambda
hòmens que es feren passar per dones
a fi de sumar triomfs en el còmput de
medalles dels seus països respectius. la
revisió mèdica sexual consistia en una
inspecció anatòmica realitzada per un
comitè d’experts que examinava les
esportistes nues, amb la humiliació que
això implicava. Més tard, el 1968, es va
passar a proves menys invasives com ara
l’anàlisi de la cromatina sexual a partir
de la mucosa bucal o, el 1992, el test
de la reacció al gen SRY. S’assumeix,
així, que el caleidoscopi sexual format
per cromosomes, hormones, gònades,
genitals externs, caràcters sexuals
secundaris, etc. és únic i que tots els
seus components s’alineen segons un
dualisme que respon als estàndards o
prototips del cos sexuat d’home o de
dona. Res de millor que l’espai esportiu,
on el cos i la segregació sexual són
protagonistes, com a laboratori per a
analitzar com aquestes complexitats són
disciplinades i forçades a encaixar en
dues caselles. Es tracta de proves sexistes,
en tant que només s’apliquen a dones,
científicament qüestionades quant a
la validesa, però fonamentalment són
proves que atempten contra l’autonomia
i la intimitat sexual de les dones
esportistes, i que en alguns casos posen
fi, amb l’ajuda dels mitjans, a la seua
carrera professional.
En la dècada del 1980, la corredora de
tanques María José Martínez Patiño va
lluitar perquè les autoritats esportives
deixaren de basar el sexe de les
esportistes en els cromosomes, un criteri
que discriminava injustament atletes
dones amb insensibilitat als andrògens
que, com ens ocorre a la majoria,
desconeixien les lletres que conformaven
el seu cariotip. No obstant això, en llegir
la premsa d’aquella època ens adonem
de fins a quin punt els mitjans van posar
en dubte no solament el seu sexe, sinó
també el seu gènere, el seu desig i la seua
moralitat. En les notícies es parlava de la
seua aparença “complaent i coqueta”,
del seu “desig de casar-se i tindre fills”,
de les seues creences “catòliques i
monàrquiques” i dels seus “coquetejos”
amb els atletes hòmens. la vigilància
del sexe es confonia amb una vigilància
El món de l’esport no ha assumit la variabilitat de cossos sexuats
del gènere i del desig heterosexual com
a proves del seu “ser dona”, com si no
fóra suficient el seu “sentir-se dona”.
EL CAS SEMENYA
les coses no han canviat molt en el
nou mil·lenni. les notícies sobre les
corredores Santhi Soundarajan o Caster
Semenya o les de la judoka Edinanci Silva
ens mostren que, davant la impossibilitat
de trobar un criteri per a determinar el
sexe vertader i tancar la fluïdesa del sexe
en una dicotomia rígida, s’ha passat a
controlar la vertadera feminitat a través
de la vigilància duanera de la coherència
sexe/gènere/desig. Però amb l’agreujant,
en aquests casos, de la imposició racista
dels estàndards blancs i occidentals
sobre l’aparença d’una dona. la força
física de les atletes negres, símbol
d’orgull, es posa en dubte en suposar
un qüestionament de la seua feminitat.
Confonent-ho tot, les notícies barregen
cromosomes amb cirurgies i hormones,
amb un passat d’homenot, amb la tria
de pantalons grisos sobre faldilles de
quadres, amb el desig cap a les xiques
en lloc de cap als xics, etc. O, com en el
cas de Caster Semenya, i en un exercici
de disciplinament de gènere, s’obliga
l’esportista a posar en una revista de
moda, maquillada i amb joies, per a
mostrar així una feminitat compensatòria
que la puga redimir dels seus pecats de
força física i assoliments esportius.
l’acarnissament mediàtic contra les
persones que no responen als motles
dualistes de sexe/gènere es plasma en la
falta de respecte a la identitat de gènere
subjectiva de les atletes i a la seua intimitat.
Amb Santhi Soundarajan, els titulars
parlaven d’“estafa per cromosoma Y”,
“De triomfadora a impostor. De dona a
home. la medallista és ell”. Semblaria
que, independentment de la història
personal i del dret inalienable de cada
persona a triar la seua pròpia identitat
subjectiva de gènere, el periodista, igual
que l’expert en medicina esportiva,
s’autoatribueixen el dret a decidir sobre
el sexe, i per tant sobre el gènere, de
la dona esportista. l’acarnissament
mediàtic ve acompanyat, en ocasions,
d’un sensacionalisme comprensiu i