BISEX - Col·lectiu Lambda

© PORTADA: Luisa Notario.
número 14 • Tardor 2010
i a més, en aquest número...
Bisexualitat i intersexualitat: trencant els motles del dualisme sexual i corporal
De noces a ultramar, celebrem la nova llei de matrimonis lgtB argentina
la despatologització de la transsexualitat: una qüestió que ens afecta a totes i tots
fulllambda 1

Imprés es paper ecològic
3 4 5
10
19
Editorial
Cartes
El potencial
intersexual
Crònica Rosa
Paradís gai
20
Batallant amb
el sexe
Què és el ?
fulllambda
18 aNys
sTOP sIDa
12 El gènere
desordenat
14
L’agenda
21
Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió:
16
T’agrada
desorientar-te?
22
Notícies
8
Fronteres
en l’esport
femení
18
23
Taquilla
De ruta per...
Indonèsia
El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les
seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. la reproducció per qualsevol mitjà dels
seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen.
Familaritza’t amb la diversitat
EDItOR: Col·lectiu lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals.
REDACCIÓ: C/ Vivons, 26 · 46006 Russafa-València. · telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org
COORDINACIÓ: Carles Martínez. SUBCOORDINACIÓ: Jordi Santamaria. CONSEll DE REDACCIÓ: Nemo, Daniela Capona, Paula Iglesias,
José Navas, Albert gilabert, Pau Vendrell.
COl·lABORADORS: Silvia garcía Dauder, Núria gregori, Inma Hurtado garcía, Alberto Martínez, gerard Coll-Planas, grup de Bisexualitat i
Pansexualitat-lambda, Alberto lerín, Fabricio Forastelli, Vicent Bataller, Mary K. del Carme, Damián Albiach.
CORRECCIÓ lINgÜÍStICA: Nemo.
IMAtgES: Joselupop, Sergio Montal (telmo), Ainara torrano, Festival de la lluna, Arxiu del Col·lectiu lambda, Damián Albiach.
PORtADA: luisa Notario. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte PUBlICItAt: Col·lectiu lambda (Menchu: 629.672.147 / 96.334.21.91).
DIPÒSIt lEgAl: V-4395-2007
Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.org.
El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així
mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.
Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la llengua.

València ha sigut novament
l’escenari que ha servit als collectius
de lesbianes, gais, transsexuals
i bisexuals –lgtB- de tot l’Estat
per a debatre i actualitzar el seu
discurs, en aquest cas, en allò que té a
veure amb les nostres pròpies famílies.
Acostumades com estem a eixe altre
discurs institucional, que té per objectiu
la més pura propaganda i autocomplaença,
ens ha de satisfer a totes
i tots que la pròpia societat civil valenciana
siga capaç d’organitzar una
trobada com la que s’ha viscut els dies
1, 2 i 3 d’octubre amb les III Jornades
de Famílies lgtB. Novament, per tant,
el Col·lectiu lambda se situa a l’avantguarda
de les entitats que lluiten per
la dignificació de la diversitat. I la diversitat
familiar és un valor de primer
ordre que no hem de perdre de vista.
Clarificar els processos d’inseminació
quan les mares són dues dones, avançar
en el reconeixement de les parelles
de fet i en els seus drets, regular la
paternitat subrogada en els casos de
parelles del mateix sexe o apostar per
la transparència més absoluta en els
processos d’adopció són els reptes
més apremiants de les nostres famílies.
En l’horitzó, la plena normalització
d’aquesta diversitat que hem de preservar
i sobre la que hem d’aprofundir,
per molt que li pese a certs sectors
retrògrads que últimament fins i tot
s’atreveixen a prohibir l’accés a les pàgines
web que incorporen continguts
sobre diversitat sexual i familiar.
Actualitzar els discursos implica obrir
el diàleg a altres veus, debatre sobre
noves perspectives i, sobretot,
mostrar-se infatigables en la defensa
d’uns valors. En aquest número del
fulllambda us fem partíceps de la mirada
intersexual. És possible que algunes
persones desconeguen aquesta
realitat, però en les pròximes pàgines
descobrireu com de fàcil és trencar
amb el binomi home-dona quan ens
topem amb les persones que compartim
en el nostre propi cos òrgans tant
“masculins” com “femenins”. El 8 de
editorial
novembre se celebra una jornada de
reconeixement de la intersexualitat.
Fem-la també nostra.
Abans, però, durant tot el mes d’octubre
s’ha organitzat tot un seguit d’activitats
arreu del món –també a casa
nostra- destinades a propiciar l’eixida
de la transsexualitat del catàleg de
malalties de l’Organització Mundial de
la Salut. Una vegada més hem analitzat
la situació actual que patim les
persones transsexuals, hem eixit al
carrer per a protestar i hem dit ben a
les clares que no; que no estem malaltes
ni ho hem estat mai. Que la malaltia
la pateixen totes aquelles persones
que no poden superar els seus propis
prejudicis. Aquells que canvien de vorera
per no haver de creuar-se amb la
diversitat, aquells que baixen la mirada
per a no veure la realitat que els
colpeja la cara dia rere dia. Aquells a
qui hem d’educar perquè puguen eixir
d’eixa malaltia anomenada por a la diferència,
abans que no la contagien a
d’altres persones.
CaRtEs
El món del bou és sinònim d’homenia i virilitat. En definitiva, sinònim de masclisme. Un col·lectiu que
és inconcebible que en formen part dones i homosexuals. Però, el que és haver-n’hi, n’hi ha!
Alguns famosos, futbolistes, polítics o artistes, en general, han reconegut públicament la seua
homosexualitat, però en un entorn tan masclista, tancat i tradicional com és el món del bou, la veritat
és que ningú (ni tan sols jo) no ha tingut la valentia d’eixir de l’armari o, dit d’una altra manera,
d’actuar com lliurement vulguen, sense amagar-se. I és que u difícilment es pot imaginar com pot ser
de complicat per a un gai viure la seua homosexualitat obertament en el món taurí, tan masculí i tan
poc obert a la diversitat.
Lamentablement, si un torero, un ramader o un retallador confessara la seua homosexualitat, se
li podria acabar la carrera. Trist, però cert. Encara que el més trist no és això, sinó que un elevat
percentatge de personatges d’aquest món són homosexuals, encara que acabaran emportantse
aquest secret a la tomba. Allà cadascú. I ho faran perquè és irracional. Perquè el món del bou
i l’homosexualitat sempre han estat en pols oposats (o això ens han fet creure). I ho dic jo, que
sóc taurí i gai, i malauradament, si isc de l’armari em trobaria sol i, en aquesta situació, trobaria
més inconvenients. Problemes per part de gent del món del bou, entre els quals també hi hauria
homosexuals arnats. Així és la societat de dura.
El que ha de quedar clar és que l’orientació sexual d’un torero, retallador o ramader no té cap mena de
vinculació amb la seua masculinitat, la seua valentia o la seua professionalitat i que aquests hòmens,
que viuen els bous amb la mateixa passió, no haurien de decidir entre la seua llibertat i la seua afició.
Per anònim
Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. la redacció del Full lambda es reserva el dret a retallar el
contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o
que, en general, atempte contra la integritat de les persones.
fulllambda 3

Nemo (blogdenemo.blogspot.com)
“México DF, paraíso gay”: aquest titular
podia llegir-se al març de l’any passat en
un dels periòdics de la capital mexicana;
jo visitava llavors per primera vegada la
ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-lo.
Jo sabia que el Districte Federal era en
aquell moment un dels dos territoris dels
Estats Units Mexicans que reconeixien
les unions civils entre parelles del
mateix sexe (actualment, des del març
d’enguany, les parelles homosexuals
hi poden accedir també al matrimoni,
la qual cosa situa la capital mexicana,
junt amb la República Argentina, al
capdavant de les conquestes lgtB a
l’Amèrica llatina). I vaig quedar també
agradablement sorprés pel grau de
visibilitat lgtB que
vaig poder presenciar
en àmplies zones del
centre de la capital
mexicana. Abans
del meu viatge jo
havia vist la pel·lícula
El cielo dividido
(Mèxic, 2006), en la
qual una parella de
xics viu un romanç
apassionat en aquella
ciutat, i es besen i abracen en públic
moltes vegades amb tota naturalitat,
especialment en el marc de la UNAM, la
cèlebre Universitat Nacional Autònoma
de Mèxic. Confesse que en veure
la pel·lícula havia
interpretat aquestes
escenes com una
mena de llicència
poètica del director, que
ignoraria deliberadament la realitat de
l’homofòbia social i les pressions que
aquesta exerceix sobre els individus, ja
que allò que l’interessava explicar en
la seua pel·lícula era simplement una
història d’amor i de desamor. tanmateix,
en visitar l’espectacular campus de la
UNAM vaig poder veure una parella de
xics que es feien carícies tranquil·lament
damunt l’herba envoltats d’altres
parelletes heteros, en actitud tan
inconfusiblement amorosa com la
d’aquestes. Després vaig poder veure
moltes més parelles de xics, i alguna de
xiques, parlant-se i mirant-se, i besantse
i abraçant-se, en ple centre de la
4 fulllambda
Paradís gai
ciutat, per l’Alameda Central i el Paseo
de la Reforma, asseguts en bancs o
passejant per la vorera. Es concentraven
en particular al costat del Monument
a la Independència, conegut com el
Ángel, com a deixebles avantatjats de la
lliçó de llibertat que des de fa cent anys
–és a dir, des del primer centenari de la
independència del seu país– recorda als
mexicans el daurat xicot… o més aviat
xicota, ja que pareix que l’àngel és en
realitat la dea Victòria; lliure també,
segons sembla, de les limitacions i els
convencionalismes del gènere.
Precisament a pocs metres de l’àngel/
deessa comença, o acaba, el carrer
Amberes, que fa les funcions de districte
lgtB de la Ciutat de Mèxic. Aquest
carrer forma part de l’anomenada Zona
Rosa, encara que aquest nom és molt
anterior a l’aparició dels locals destinats
al públic homosexual, i per tant no es
deu a aquests: en tot cas, així es diu
aquest animat i agradable barri. Potser
podria dir-se que l’àrea pròpiament
lgtB és de dimensions una mica
reduïdes per a una megalòpolis tan
enorme com la capital
mexicana, de més
de 20 milions
d’habitants,
però a
part
d’això
la veritat
és que
recorda molt
les de qualsevol gran
ciutat d’Europa o de la
resta de l’Amèrica del Nord.
Podria pensar-se, doncs, que
és a tots aquests fets que feia
referència aquell titular de
periòdic, “México DF, paraíso
gay”. En realitat, però, la
notícia que encapçalava
aquesta frase tan cridanera
era una sòrdida història de
xarxes de prostitució masculina,
drogues i corrupció política;
aparentment, per al redactor l’expressió
paradís gai entraria dins la mateixa
categoria sinistra que, per exemple,
paradís del crim. tal vegada per a algú
com l’inefable Rodrigo de Santos la
combinació que reflecteix aquest article
suposaria una mena de paradís, però
allò que realment anhelen la immensa
majoria dels gais i les lesbianes és més
aviat l’altra cosa, tot això que he descrit
més amunt. És a dir: anhelen un lloc on
els siga possible viure la vida lliurement
i obertament, sense cap necessitat
d’ocultar-se i sense que ningú els
perseguisca o discrimine per això. Una
cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que
no el de paradís, hi hauria d’escaure el
prosaic nom de normalitat. N’hi ha
prou, però, amb fer una ullada al vast
mapa de l’homofòbia al món per a
entendre per què un lloc així, on es
respecten de debò els drets
humans de les persones
lgtB, ens pot arribar a
semblar un paradís
terrenal.

Familiaritza’t amb
la jornada inaugural va fer que a les portes del Centre de
Cultura Contemporània Octubre es concentrara un bon grapat
de mamàs lesbianes, papàs gais i famílies transsexuals amb les
seues filles i fills, a més de molts interessats a assabentar-se de
quina és la realitat de les famílies lgtB. luisa Notario (vocal de
Diversitat i Famílies de la FElgtB) i Jose de lamo (coordinador
general del Col·lectiu lambda) ens van donar la benvinguda i
van començar a traure el fil dels grans temes d’interès que es
tractarien durant tot el cap de setmana: adopció, subrogació,
homofòbia en el dret de família, inseminacions, donacions
d’òvuls, acolliment...
Per finalitzar la primera sessió ens havien preparat un convidat
d’excepció: Renato Sabbadini, Secretari general d’IlgA, la
principal associació lgtB del món, va viatjar a València des
de Brussel·les per passar tot el cap de setmana a les Jornades.
Renato ens va fer una exposició de quins són els drets de
les famílies lgtB al món, i una vegada més vam constatar
que encara ens queda molta faena per fer, especialment
fora d’Europa. Sabbadini es va mostrar extremadament
interessat durant tot el cap de setmana en els problemes
la diversitat
El mes d’octubre va arrancar amb les III
Jornades estatals de famílies LGTB, que es
van celebrar a la nostra ciutat. Les jornades
les va organitzar l’Espai de famílies del
Col·lectiu Lambda i hi van assistir més de
cent participants i ponents de tot l’Estat espanyol.
Entre biberons i carrets, les famílies
homoparentals i transsexuals van posar
damunt la taula les seues aspiracions, els
seus problemes i els seus drets.
JoRDI SANTAmARIA
Una portada molt original la de la nova campanya de l’espai
de famílies (families@lambdavalencia.org). I l’interior encara és
més interessant! 16 fulls on s’informa de manera clara i concisa
sobre les qüestions relacionades amb la homoparentalitat:
diferents vies que tenim les persones homosexuals per a accedir
a la parentalitat, qüestions legals, parelles de fet o filiacions,
etc. Descarrega-te-la a: www.lambdavalencia.org
que es presenten hui a Espanya, conscient que som un estat
capdavanter en drets.
Els advocats Mònica Oltra i Sebastià Fontana (assessors jurídics
del Col·lectiu lambda) van fer una exposició de quins són els
drets aconseguits, quins els principals problemes legals que
tenen les famílies lgtB actualment, i quins els reptes que
encara queden per davant per a aconseguir la igualtat real de
les nostres famílies.
Cal regular la presumpció de maternitat-paternitat dins
dels matrimonis del mateix sexe, ja que a hores d’ara hi ha
una discriminació evident en aquest terreny respecte dels
matrimonis heterosexuals, que no han d’anar abans al jutjat
a anunciar que seran pares com en el cas de les lesbianes,
i als quals tampoc no es pregunta mai si la maternitat ha
sigut subrogada com es fa amb les parelles gais. A més,
els entrebancs jurídics i la facilitat o dificultat que es posen
a l’hora d’inscriure la descendència depenen del jutjat i el
funcionari de torn, cosa que és del tot inadmissible. també
es va parlar de la necessitat de demanar el consentiment
d’inseminació en el cas del matrimoni entre dues dones, així
Per a contractar publicitat al , telefoneu al 692.047.997 / 629.672.147 (Menchu)

Familiaritza’t amb la diversitat
com de regular la possibilitat de fer servir el material genètic
amb fins reproductius dins de la parella, la qual cosa regularia
no només la cessió d’òvuls dins de les parelles de lesbianes
sinó també les donacions dins de les parelles transsexuals.
Félix Barajas, subdirector general de Famílies del Ministeri de
Sanitat i Política Social, flanquejat per Luisa Notario, responsable
de famílies de la FELGTB i coordinadora de l’Espai de famílies
del Col·lectiu Lambda, i José de Lamo, coordinador general del
Col·lectiu Lambda.
A banda dels matrimonis, no es pot oblidar que els progenitors
de moltes famílies amb descendència són parella de fet, i
s’han d’enfrontar a l’homofòbia judicial, especialment en els
casos de separació, i a la disparitat de criteris judicials, ja que
no hi ha una regulació estatal de les parelles de fet.
Un altre cas cridaner el va oferir el testimoni d’Empar Broch,
abans de començar la trobada. la seua exparella i mare
biològica de la seua filla en comú no li permetia veure la
xiqueta, que va nàixer quan el matrimoni homosexual encara
no s’havia aprovat i, per tant, no hi havia la possibilitat de
figurar com a mare. Ara ha aconseguit tindre un règim de
visites en condició d’acostada, després de tres anys de lluita
judicial i sense poder veure la seua filla. Aquesta sentència
crea un precedent important i ara Empar espera que la
justícia determine també la seua maternitat. Com va declarar
la seua advocada Mònica Oltra, la discriminació es fa palesa
si pensem que si haguera sigut un pare, biològic o no, qui
haguera demanat el dret de visites, la justícia l’hauria emparat
de seguida.
6 fulllambda
En matèria d’adopció
es va destacar que cal
una carta de drets de
l’adoptant per a assegurar
la no-discriminació de les
persones lgtB i exigir una
major transparència en
els expedients d’adopció.
Una altra ponència que
ens va entusiasmar a tots
va ser un estudi realitzat
per les universitats de
Les sèries televisives, a poc a poc, inclouen la
Sevilla i el País Basc en
diversitat familiar en les trames.
Imatge de la nord-americana “Modern Family”.
el qual s’avaluaven les
diferents estructures
familiars des del punt vista de la idoneïtat per a permetre
el desenvolupament dels infants. Aquest estudi, rigorós i
científic, avalua diferents tipus de famílies, entre les quals hi
ha les homoparentals. A partir de les conclusions de l’estudi
podem dir que queda demostrat per enèsima vegada que,
per molt que alguns s’entesten encara a no voler entendreho,
la idoneïtat de una família no depén de l’estructura que
tinga, sinó de la qualitat del context, i és ací on curiosament
les famílies lgtB ixen molt ben parades en l’estudi, ja que
la maternitat/paternitat lgtB és sempre voluntària, altament
desitjada i amb una alta implicació parental. Fent un joc de
paraules, podríem dir que la família model no se circumscriu a
cap model de família específic.
A més de la formació en homoparentalitat, aquestes jornades
són un lloc on es pot compartir experiències i trobar-se amb
altres famílies, i és en aquests moments que tot es transforma
i les experiències personals i les emocions ens fan apropar-nos
al vessant més humà, al camí recorregut per cadascuna de
les persones, un camí diferent en cada cas però amb la meta
comuna de construir una família.
la diversitat de les mateixes famílies lgtB és immensa: famílies
reconstituïdes a les quals algun dels membres, o tots dos,
aporten fills de passades relacions heterosexuals; lesbianes
que han optat per la reproducció assistida o la inseminació
casolana, amb donant anònim o conegut; adopcions,
acolliments; gais amb descendència per subrogació... totes
aquestes famílies són ja una realitat.
Una altra reivindicació
que va per bon camí
atenent les notícies de
les últimes setmanes
és la de les xiquetes
i els xiquets nascuts
per subrogació (ventre
de lloguer). Hi ha
actualment més de
20 criatures a Espanya
que esperen una
solució al problema,
ja que la majoria no
tenen reconeguda la
nacionalitat espanyola
i són immigrants
il·legals sense els drets
que els corresponen.
Al voltant d’una vintena de ponents van
tractar diferents àmbits temàtics de les
famílies LGTB entre conferències, taules
redones i diversos tallers.
Aquest tema és una discriminació evident i manifesta de les
persones lgtB, ja que les parelles heterosexuals que tenen
fills per aquest procediment als Estats Units no són tractades
de la mateixa manera. Estarem expectants davant l’anunci
del Ministeri de Justícia que es regularà la seua situació, la
qual cosa no significa que es pense promoure l’autorització
de la gestació subrogada a Espanya, com ja ha fet constar el
ministre Caamaño.
les famílies de les persones transsexuals van rebre una
dedicació especial en aquestes Jornades. Malauradament el
col·lectiu transsexual sempre ha estat el més desafavorit entre
nosaltres i l’univers de les famílies trans no hi és cap excepció. El
cas de les famílies en què un dels membres comença el procés
de transsexualització després de tindre fills és especialment
complicat: hi ha infinitat de casos en què aquest fet és tingut
en compte per la justícia a l’hora d’impedir que la persona
transsexual tinga la custòdia o per establir el règim de visites,
oblidant el dret de les filles i els fills de les persones transsexuals
a continuar tenint sa mare o son pare prop. No obstant això,
també es van escoltar testimonis de famílies transsexuals amb
un missatge molt positiu, ja que en aquests casos la condició
de transsexual de la mare o el pare no ha sigut cap obstacle
perquè perdurara el vincle afectiu. Sembla que dins de les
famílies homoparentals o transsexuals els vincles són sòlids,
i en general els prejudicis i les discriminacions vénen sempre

de fora, d’una societat a la qual li costa
assumir la diversitat i en la qual encara
ens queda una tasca educativa molt gran
per fer. Per tot això, també es reclama que
aquesta diversitat familiar es trasllade a
l’educació, als llibres de text i als col·legis.
tot un encert per part de l’organització
va ser l’espai paral·lel que es va crear
per a acollir els més menuts: mentre
mares i pares gaudien de les xarrades i
compartien experiències, les xiquetes i els
xiquets jugaven, es pintaven la cara, reien amb els pallassos i
escoltaven encisats els contacontes.
LuISA NoTARIo
RESPONSABlE DE FAMÍlIES DE lA FElgtB
COORDINADORA DE l’ESPAI DE FAMÍlIES DEl COl·lECtIU lAMBDA
Més d’un centenar de participants van omplir de gom a gom la sala del Centre
de Cultura Contemporània Octubre.
S’han editat alguns llibres infantils que tracten de la diversitat
familiar. És molt important traslladar aquest fet a l’àmbit educatiu.
les famílies lgtB són una realitat cada vegada més visible, i
afortunadament anem fent passes per assolir la igualtat.
La importancia d’unes
trobades familiars
les primeres jornades de famílies lgtB de la FElgtB van tindre lloc ja fa sis anys, en un context molt diferent. tot i
que ja sabíem que l’aprovació del matrimoni estava prop, encara vivíem el malson dels huit anys viscuts amb Aznar
i ens costava creure que podríem casar-nos, adoptar els fills que havíem tingut amb la nostra parella o, simplement,
tindre l’opció de fer la declaració de la renda conjuntament. Hui quasi hem superat aquells complexos, i després
d’uns anys gaudint de la igualtat que ens pertany, cal que continuem analitzant i reflexionant sobre la nostra
realitat familiar, sobre les conquestes que encara tenim pendents, les eines de què disposem, tant individuals
com col·lectives; cal que siguem conscients de la nostra pròpia diversitat per a no caure en aquells essencialismes
que tant de mal ens fan, i per això és tan necessari generar espais on les famílies puguem trobar-nos, compartir
experiències i elaborar estratègies conjuntes. No podem deixar-nos dur per la falsa idea que tot està ja aconseguit,
i hem de ser conscients del camí que encara ens queda per recórrer.
Durant els tres dies que han durat les jornades hem parlat de la situació de les famílies homoparentals fora de
les nostres fronteres, de la situació legal en què ens trobem, del desenvolupament dels nostres menors; hem
compartit les vivències d’una sèrie de famílies que han accedit a la parentalitat per diferents vies, i hem fet una
revisió de la situació que viuen les persones transsexuals que formen famílies.
Segons es desprén de les conclusions, el camí per a continuar guanyant batalles és conquistar espais des de la
visibilitat, mostrant la nostra diversitat en els terrenys tant públic com privat, per tal de bandejar estereotips que
només generen fòbies i prejudicis.
Hem de continuar fent pedagogia social i sensibilitzant la ciutadania sobre les desigualtats que encara patim les
famílies lgtB; exercir els nostres drets i exigir que se’ns incloga, que es parle de la nostra realitat. Una realitat que,
encara que no és nova, en aquest temps està transformant la societat i el concepte de família.
fulllambda 7

INTERSEX
SILvIA GARcíA DAuDeR
PROFESSORA DE PSICOlOgIA SOCIAl A lA URJC I
MEMBRE DE l’OII (ORgANItZACIÓ INtERNACIONAl D’INtERSExUAlS)
De forma intermitent els últims anys,
hem presenciat com la premsa i les
institucions no respectaven els drets
humans bàsics d’intimitat i dignitat de
dones esportistes el sexe de les quals
es posava sota sospita. Per tradició,
el món de l’esport sempre ha sigut un
espai masculí i masclista que ha partit
de dos prejudicis: que les diferències
físiques de les dones les fan menys
competents (per naturalesa estan
sempre en desavantatge) i que l’esport
les masculinitza. En general, si la pràctica
i el progrés esportius confereixen
homenia i virilitat a un home, confirmen
la seua identitat de gènere, en una
dona posen sota sospita la seua
feminitat i heterosexualitat. Els cossos
de moltes dones esportistes trenquen
les expectatives de gènere i representen
una doble amenaça: l’acostament als
homes en marques i, cosa encara pitjor,
l’acostament físic. D’ací la irritació que
provoca en els mitjans esportius la dona
amb aparença i força física masculines,
amb grans marques, i que no es plega
al joc de desitjos cap als hòmens. Això
ha fet que sorgira el terme anglosaxó
female apologetic athlete per a referirse
a les expressions de feminitat i
heterosexualitat obligatòria de les dones
atletes per compensar una imatge
masculina d’assoliments en l’esport. I
el complement: la preeminència en els
mitjans de comunicació del judici estètic
sobre les atletes, en un context de mirada
heterosexual, enfront de la informació
sobre el seu rendiment, per regular un
necessari equilibri entre assoliments i
feminitat.
CONTROLS DE SEXE
Però damunt les dones esportistes no
solament recau aquest pes de la dualitat
de gènere i del sexisme, sinó també la
vigilància de la dualitat sexual. En la
dècada del 1960, el Comitè Olímpic
Internacional i algunes federacions
internacionals com la d’atletisme van
decidir fer controls de sexe a dones
esportistes, també anomenats tests de
verificació de gènere o certificats de
feminitat. Aquestes proves es van crear
en el context de la guerra Freda per a
detectar possibles fraus de competidors
8 fulllambda
hòmens que es feren passar per dones
a fi de sumar triomfs en el còmput de
medalles dels seus països respectius. la
revisió mèdica sexual consistia en una
inspecció anatòmica realitzada per un
comitè d’experts que examinava les
esportistes nues, amb la humiliació que
això implicava. Més tard, el 1968, es va
passar a proves menys invasives com ara
l’anàlisi de la cromatina sexual a partir
de la mucosa bucal o, el 1992, el test
de la reacció al gen SRY. S’assumeix,
així, que el caleidoscopi sexual format
per cromosomes, hormones, gònades,
genitals externs, caràcters sexuals
secundaris, etc. és únic i que tots els
seus components s’alineen segons un
dualisme que respon als estàndards o
prototips del cos sexuat d’home o de
dona. Res de millor que l’espai esportiu,
on el cos i la segregació sexual són
protagonistes, com a laboratori per a
analitzar com aquestes complexitats són
disciplinades i forçades a encaixar en
dues caselles. Es tracta de proves sexistes,
en tant que només s’apliquen a dones,
científicament qüestionades quant a
la validesa, però fonamentalment són
proves que atempten contra l’autonomia
i la intimitat sexual de les dones
esportistes, i que en alguns casos posen
fi, amb l’ajuda dels mitjans, a la seua
carrera professional.
En la dècada del 1980, la corredora de
tanques María José Martínez Patiño va
lluitar perquè les autoritats esportives
deixaren de basar el sexe de les
esportistes en els cromosomes, un criteri
que discriminava injustament atletes
dones amb insensibilitat als andrògens
que, com ens ocorre a la majoria,
desconeixien les lletres que conformaven
el seu cariotip. No obstant això, en llegir
la premsa d’aquella època ens adonem
de fins a quin punt els mitjans van posar
en dubte no solament el seu sexe, sinó
també el seu gènere, el seu desig i la seua
moralitat. En les notícies es parlava de la
seua aparença “complaent i coqueta”,
del seu “desig de casar-se i tindre fills”,
de les seues creences “catòliques i
monàrquiques” i dels seus “coquetejos”
amb els atletes hòmens. la vigilància
del sexe es confonia amb una vigilància
El món de l’esport no ha assumit la variabilitat de cossos sexuats
del gènere i del desig heterosexual com
a proves del seu “ser dona”, com si no
fóra suficient el seu “sentir-se dona”.
EL CAS SEMENYA
les coses no han canviat molt en el
nou mil·lenni. les notícies sobre les
corredores Santhi Soundarajan o Caster
Semenya o les de la judoka Edinanci Silva
ens mostren que, davant la impossibilitat
de trobar un criteri per a determinar el
sexe vertader i tancar la fluïdesa del sexe
en una dicotomia rígida, s’ha passat a
controlar la vertadera feminitat a través
de la vigilància duanera de la coherència
sexe/gènere/desig. Però amb l’agreujant,
en aquests casos, de la imposició racista
dels estàndards blancs i occidentals
sobre l’aparença d’una dona. la força
física de les atletes negres, símbol
d’orgull, es posa en dubte en suposar
un qüestionament de la seua feminitat.
Confonent-ho tot, les notícies barregen
cromosomes amb cirurgies i hormones,
amb un passat d’homenot, amb la tria
de pantalons grisos sobre faldilles de
quadres, amb el desig cap a les xiques
en lloc de cap als xics, etc. O, com en el
cas de Caster Semenya, i en un exercici
de disciplinament de gènere, s’obliga
l’esportista a posar en una revista de
moda, maquillada i amb joies, per a
mostrar així una feminitat compensatòria
que la puga redimir dels seus pecats de
força física i assoliments esportius.
l’acarnissament mediàtic contra les
persones que no responen als motles
dualistes de sexe/gènere es plasma en la
falta de respecte a la identitat de gènere
subjectiva de les atletes i a la seua intimitat.
Amb Santhi Soundarajan, els titulars
parlaven d’“estafa per cromosoma Y”,
“De triomfadora a impostor. De dona a
home. la medallista és ell”. Semblaria
que, independentment de la història
personal i del dret inalienable de cada
persona a triar la seua pròpia identitat
subjectiva de gènere, el periodista, igual
que l’expert en medicina esportiva,
s’autoatribueixen el dret a decidir sobre
el sexe, i per tant sobre el gènere, de
la dona esportista. l’acarnissament
mediàtic ve acompanyat, en ocasions,
d’un sensacionalisme comprensiu i

victimista. Notícies en què se cerca, en
la infància pobra i marginal de l’atleta,
el sofriment inescapable de ser diferent
per la seua “ambigüitat sexual”, com
si aquest dolor fóra el preu social que
cal pagar per compensar les sospites de
moralitat sexual.
LES DONES TRANSSEXUALS
D’Edinanci Silva es deia: “Va haver de
demostrar que és realment una dona,
ja que el seu cos genera molts dubtes”.
És el cos el que genera dubtes o una
percepció social basada en esquemes
rígids i dualistes de gènere? Els mitjans
assumeixen sense més que, gràcies a la
cirurgia i al tractament hormonal als quals
va ser sotmesa, “va poder complir el seu
doble desig”: ser dona i poder competir,
ja que aquestes intervencions anul·laven
el seu “avantatge competitiu”. Per a
demostrar que “és realment una dona”,
el seu cos va haver de ser intervingut
quirúrgicament i hormonalment. Des
del 2004 el COI permet a les dones
transsexuals competir com a dones,
sempre que s’hagen sotmés a una
intervenció quirúrgica de genitals i a un
tractament hormonal durant dos anys,
que es considera suficient per a anul·lar
el seu avantatge. Allò que constitueix un
avanç per a les dones transsexuals resulta
problemàtic si s’estableix com a norma
per a les dones amb cossos intersexuats.
Es planteja com a dret al tractament allò
que no és sinó una obligació quirúrgica
i hormonal, que pot ser no desitjada,
per a obtenir un certificat de feminitat i
poder competir.
Després d’abandonar-se per problemes
de validesa científica el 1999, els controls
de sexe es van reprendre en els Jocs
Olímpics de Pequín de 2008 i amb la
participació de Caster Semenya en els
mundials d’Atletisme de Berlín de 2009
s’ha reavivat el debat. Ja s’assumeix que
“el sexe no és només una Y”, però la
sospita ve ara per dos motius segons les
notícies: “la imatge masculina que va
donar a la pista” i “la increïble millora
en la seua marca”. Allò curiós és que ja
no es discuteix sobre les tecnologies que
calen per a detectar la vertadera dona.
Es reconeix que hui dia no té sentit fer
proves per detectar fraus d’hòmens que
es fan passar per dones. El debat està
ara al voltant del constructe avantatge
competitiu, que s’ha convertit en un
argument circular que ancora les dones
en una inferioritat permanent en el
terreny esportiu. És el fet de no tindre
un avantatge competitiu allò que et
converteix en dona. Es parteix de la
noció que, en el pla esportiu, les dones
són inferiors per la seua naturalesa física
als hòmens; ergo, si hi ha una dona
les marques de la qual s’acosten a les
dels hòmens, “corre com un home”, i
a més posseeix un cos musculat i fort i
no és apologètica, està sota sospita de
no ser realment una dona –insistisc,
independentment de la seua història
personal i de la seua identitat de gènere
com a dona.
QUINA ES L’AMENAÇA?
El sexisme provoca que no es plantegen
els mateixos debats en l’àmbit masculí,
que no es vigilen els avantatges
competitius en els esportistes hòmens. la
tirania del dualisme sexual provoca que
no es vigilen altres dimensions físiques
d’avantatge competitiu més enllà de les
relacionades amb el sexe,
com nàixer amb una alçada
que atorgue superioritat
per a un esport
determinat. Obligar
una dona esportista
a hormonar-se per a
compensar l’avantatge
que poden suposar
els nivells elevats de
testosterona que genera
el seu cos és com
obligar a un jugador
de bàsquet d’altura
elevada per efecte de
les seues hormones a
intervencions mèdiques
que compensen
el seu avantatge
respecte a la resta.
Quina és l’amenaça?
l’avantatge
competitiu? O la
confusió de sexes,
gèneres i desitjos
que desestabilitza el
principi del dualisme
sexual en el qual
s’assenta tota la
institucionalització
de l’esport i,
més encara, una
estructura social basada
en la diferència sexual?
Fer que algú se sotmeta a una intervenció
quirúrgica o hormonal com a preu que
cal pagar pel reconeixement per part
d’una autoritat esportiva o d’un altre
tipus va en contra dels drets humans
bàsics. Clarament, el temor que desperta
Caster Semenya no és el seu avantatge
competitiu, sinó la por davant un cos de
dona hipermusculat, que no demana
disculpes, gràcies a les hormones que
naturalment genera el seu organisme,
però sobretot gràcies a l’esforç i a
l’entrenament dur. Fins que no se
celebren conjuntament les marques i la
masculinitat de les dones esportistes –en
el sentit de força, musculatura, ambició i
indiferència cap a l’estètica en benefici
de l’èxit esportiu–, de la mateixa manera
que se celebren les carreres d’Usain Bolt,
continuarà havent-hi barreres per a les
dones en el món esportiu i continuarà
vigilant-se les fronteres del sexe.
El 8 de novembre es commemora
el Dia Internacional de la
Solidaritat intersexual, en
concordança amb el naixement
d’Herculine Barbin, la primera
persona intersexual coneguda per
la medicina moderna. Amb motiu
d’aquesta efemèride, reflexionem al
voltant d’aquesta qüestió mitjançant
sengles articles que denuncien la
cosmovisió dels estàndards mèdics
i socials basats en l’esquema dos
sexes-dos gèneres. Primerament,
dirigim la nostra mirada al món
esportiu, lloc on com diu l’autora
“el cos i la segregació sexual són
protagonistes” i la representació
d’aquest en els mitjans de
comunicació deixa palés el sexisme
existent.
fulllambda 9

INTERSEX
NúRIA GReGoRI
INmA HuRTADo GARcíA
COl·lECtIU VISCOElàStIQUES
Pareix que la intersexualitat és un tema d’actualitat,
o almenys aquesta podria ser la impressió que
tinguérem davant el boom d’estudis, articles,
pàgines web i fins i tot pel·lícules (XXY, Octopus
Alarm o El último verano de la Boyita) que han
aparegut sobre el tema en el que va de segle. I no
n’hi ha per a menys, perquè la força d’aquest nou
discurs intersex aconsegueix hui qüestionar, fins
a desestabilitzar-les, algunes de les certeses més
intocables fins al moment de la nostra societat.
Em referisc concretament a la naturalització del
dimorfisme sexual, o a la creença que els cossos
alberguen dues úniques possibilitats sexuades,
com a home i com a dona, i d’altra banda, al
dogma de l’objectivisme científic. Aquest últim
concepte descriu unes suposades neutralitat,
imparcialitat i racionalitat de la ciència, així com
la presumpció que les seues teories i evidències
estan exemptes de prejudicis i ideologia.
10 fulllambda
LA CRÍTICA INTERSEX
El potencial d’aquesta nova teoria crítica
intersexual comença a l’Amèrica del Nord als anys
noranta amb els relats de moltes persones que
van eixir de l’anonimat per denunciar l’estigma i
el dolor que havien patit, així com els abusos als
quals havien sigut sotmeses per mostrar cossos
sexuats que no responien a nivell cromosòmic,
gonadal, genital i/o fenotípic a les expectatives
mèdiques i socials. Cossos que eren etiquetats
com erronis, monstruosos i imperfectes i que
havien de ser corregits per a encaixar dins d’un
esquema de dos sexes i dos gèneres, per a
esdevindre capaços de reproduir una sexualitat
heterosexual i coitocèntrica. la crítica intersex ha
aconseguit qüestionar les veritats d’una ciència
que ha patologitzat i corregit tots els cossos
que no s’ajustaven a la seua norma dicotòmica
–cromosomes xxY o x0, ovotestis, micropenis
o megaclítoris, etc.– i ha demostrat gràcies a
exemples transculturals la incoherència i relativitat
d’aquest model de dimorfisme sexual a l’Occident.
Al mateix temps ens ha descobert una nova eina
preparada per a enfrontar-se al poderós artefacte
científic i social que ens bombardeja per tot arreu
amb essencialismes, amb noves teories sobre
gens, hormones i nuclis del cervell on residirien
l’homosexualitat, la transsexualitat, l’agressivitat
en els hòmens o l’instint maternal en les dones.
Quins ingredients configuren el cos d’allò que en
diem dona? I el d’allò que anomenem home? I si el
sexe biològic fóra una ficció, una construcció, una
invenció per a mantenir i reforçar les diferències i
desigualtats entre els sexes?
El potencial
intersexual
FOTOGRAFIES: Ainara Torrano, 2009.

Enrere han quedat les argumentacions científiques que
pretenien demostrar les diferències entre les races, l’interès
de les quals no era cap altre que el de sustentar unes
diferències socials que situaven els blancs i occidentals
per damunt de la resta de la població. Però continuem
arrossegant aquests tics en les qüestions entre els
sexes. la psiquiatria o la neurobiologia, igual que altres
ciències biomèdiques, continuen sent ciències fortament
androcèntriques que reforcen comportaments sexuals
masculí/femení estereotipats, a més d’heterosexistes. I com
sol ocórrer, si la pregunta inicial d’una investigació cerca
diferències, les tecnologies i metodologies que empre
trobaran diferències. les evidències científiques continuen
reduint una diversitat humana que és infinitament variada a
nivell anatòmic, psicològic i comportamental a una norma
dicotòmica home xY / dona xx, penis/vagina, testosterona/
estrògens o actiu/passiva, oposada i complementària.
EL CAS DELS BESSONS JOHN/JOAN
Sens dubte, la realitat de les persones el cos sexuat de
les quals no s’acomoda a aquests estàndards mèdics i
socials ha constatat que no solament el gènere era una
construcció social, sinó que també ho és el sexe. Sexe
o gènere, el cas és que l’efecte que el coneixement del
discurs o la teoria intersex ha ocasionat dins del feminisme
es podria assemblar a la revolució que van provocar als
anys seixanta les teories del pediatre endocrinòleg John
Money. En aquella ocasió Money demostrava que els bebés
naixien sexualment neutres, i que la criança i l’educació
SEXBAR
LABERINTOS – GLORY HOLES – VIDEOS
CRUISING – CABINAS SEXSPACES
SLINGS – DUCHAS MOTOS – JAULAS
CADA DIA DE 15H/05h
Viernes y Sabado de 15h hasta 10h
FIESTAS SEX CADA JUEVES
C/TURIA, 22 VALENCIA
WEB : WWW. NUNCADIGONO. ES
eren les úniques responsables de la diferenciació sexual,
gràcies a l’èxit del seu experiment amb els bessons John/
Joan (a un dels quals, després de patir un accident mentre
li feien una circumcisió, se li va realitzar una cirurgia de
feminització i se’l va educar com a xiqueta). No obstant
això, la difusió del fracàs d’aquest experiment uns anys
després (després de la confessió i el suïcidi dels bessons)
va tornar a posar en auge les ciències que demostraven
que la identitat de gènere –i l’opció sexual– eren anteriors
al cos, i que s’esculpien en el període embrionari sota
l’efecte de cromosomes i hormones. Davant evidències
aparentment tan contundents, quedava molt poc espai i
escasses possibilitats per al canvi.
En l’actualitat, autors i activistes intersex com Cheryl Chase,
Mauro Cabral o Curtis Hinkle han tornat a il·luminar el
feminisme postmodern aportant nous horitzons, noves
estratègies i una mica d’esperança. la veritat intersexual
supera qualsevol dualisme o reduccionisme i torna a
posar en dubte totes les proves científiques que pretenen
confirmar essències en cossos, identitats i desitjos. No
obstant això, abans d’incorporar aquests discursos als
nostres activismes i a les nostres teories, potser hauríem de
preguntar-nos: on són les persones intersexuals al nostre
país? Quins cossos encarnen aquesta categoria? Posat cas
que existisquen aquestes persones o col·lectius, quines
demandes tenen? Reclamen una identitat intersexual?
UNA COMPLEXITAT POLIÈDRICA
l’imaginari intersexual que circula entre nosaltres apareix
en ocasions encarnat en genitals i morfotips ambigus,
identitats a mig camí o més enllà de l’home i la dona, i
desitjos de transgressió i canvi. No obstant això, moltes
de les persones que un dia van ser diagnosticades sota
alguna categoria intersexual o sota l’actual paraigua
d’ADS (anomalies de la diferenciació sexual), i molts dels
col·lectius o grups d’ajuda mútua que recullen situacions
intersexuals com la hiperplàsia suprarenal congènita, la
síndrome d’insensibilitat als andrògens o la síndrome de
Klinefelter, no es reconeixen en aquestes imatges i lluites
de l’activisme intersex, del feminisme, o dels moviments
lgtB+I, o s’hi senten aliens.
Part de la nostra responsabilitat radica a ser conscients
d’aquesta complexitat polièdrica, així com a reconéixer la
variabilitat de cossos, d’experiències i d’expectatives
d’aquestes persones que assenyalem com intersexuals. les
persones intersexuals no sempre encarnen la diferència o
l’alteritat, de la mateixa manera que no totes les persones
que no som identificades com intersexuals a través de la
mirada o de l’escrutini mèdic encarnem la norma corporal
sexuada. Reconéixer i desitjar la variabilitat corporal més
enllà de categories, de dualismes i de compartiments
estancs és l’única manera d’avançar cap a una societat més
possible i més vivible per a tot*s.
fulllambda 11

Passat,
present
i futur del VIH
12 fulllambda
ALbeRTo mARTíNez RoGeR
(coordinador del grup Stop Sida)
Breu història de 18 anys de lluita i compromís del Grup Stop Sida
Aquest 2010 es compleixen 18 anys des que els nostres
companys i companyes del Col·lectiu lambda van decidir
crear el grup Stop Sida. Durant aquest temps s’han anat
creant unes bases, un teixit, una consciència i una història
en la lluita contra el VIH/sida en la població lgtB de la
ciutat de València. Un treball des del voluntariat i des de
l’activisme, que ha fet que siguem un col·lectiu de referència
al País Valencià i a l’Estat.
Al començament de la dècada del 1990, quan els nostres
companys i companyes van començar a realitzar el treball
de mediadors en salut pels locals d’ambient de la ciutat,
escoltaven com els catalogaven de puritans, fins i tot des
del mateix món lgtB; que si estaven bojos, que si eren
quasi uns extraterrestres… tot per promoure unes pautes
de prevenció com ara l’ús del preservatiu i lubricant.
Hui ha canviat molt aquesta mentalitat; és mes, si no portem
preservatius als locals, ens els demanen i la gent ve a
la mateixa seu a demanar-ne. Això vol dir que hem aconseguit
una conscienciació en la població cap a l’ús del preservatiu
en les pràctiques sexuals de risc.
treballem com a mediadors de salut en els locals de sexe
anònim (lSA, locals amb cambra fosca i/o saunes); des de
fa anys tenim programes per als treballadors i treballadores
sexuals, en els quals, a més de repartir preservatius i lubricants,
fem cursos i tallers per fomentar les pràctiques sexuals
segures. I hi ha també el nostre programa estrella –així
en dic jo–, la prova ràpida del VIH, que des de fa més de
dos anys portem a terme de manera anònima, confidencial
i gratuïta. És el nostre compromís amb el diagnòstic precoç
i el facilitament de la prova a la població general (cita prèvia
cridant al telèfon 96 334 21 91).
Han canviat les coses i molt, han canviat per a bé, però
no hem d’abaixar la guàrdia, sabem per les últimes dades
del ministeri de Sanitat que “la categoria de transmissió
heterosexual va ser la més freqüent (41,8%), seguida de
la d’hòmens que mantenen relacions sexuals amb hòmens
(HSH), la qual suposa un 38,8%, i la d’usuaris de
drogues per via parenteral (UDVP), que va sumar un 9,2%.
Així doncs, el 80,6% dels nous diagnòstics de VIH de l’any
2008 tenen l’origen en la transmissió sexual.”

Per tant, la incidència del VIH en la població lgtB i sobretot
en els HSH és molt alta. I a què es deu aquest repunt?
Podríem apuntar com a possibles causes el fet que la gent
ha deixat de veure la sida (l’última fase del VIH) com a sinònim
de mort, per haver esdevingut en aquest primer món
en què vivim una malaltia crònica; possiblement, perquè
la persona amb qui em gite “no té pinta de…”; “perquè
és tan guapo/a que si no, em rebutjarà”; per relacions de
poder dins de la parella sexual; “perquè no sé, et talla el
rotllo”; “perquè no se sent el mateix”; etc. Sobre això podem
dir que on abans lluitàvem contra la ignorància i el
desconeixement, ara ens enfrontem a una relaxació d’actituds
davant la prevenció.
Els nostres reptes de futur són: treballar en el diagnòstic
precoç, perquè com més prompte sapiem si estem infectats
o infectades per VIH, abans ens podrem començar a
cuidar; treballar per tindre una bona autoestima, per estimar-nos
prou a nosaltres mateixos per a poder negociar
en igualtat de condicions l’ús del preservatiu en les nostres
relacions sexuals; treballar perquè les persones seropositives
tinguen el lloc que es mereixen en la societat i deixen
d’estar discriminades i estigmatitzades; treballar formant
mediadors i mediadores en salut, perquè aquesta dedica-
El Grup Stop Sida reunit i en ple treball
ció durant 18 anys es perpetue en el temps; treballar amb
i en l’Espai lgtB Positius del Col·lectiu, un lloc de trobada
entre persones portadores del virus, la participació i presència
del qual són essencials per a entendre, comprendre
i visibilitzar una realitat cada dia més important.
Quasi 30 anys després dels primers diagnòstics, que es
compliran el 5 de juny de 2011, la perspectiva davant les
últimes notícies d’investigació sobre la consecució d’una
possible vacuna terapèutica, que no preventiva, del virus
del VIH, no ha d’apartar-nos de la realitat ni conduir-nos a
abaixar la guàrdia perquè, ara com ara, l’única vacuna possible
és l’ús de preservatiu i lubricant.
fulllambda 13

La patologitzacio de
la transsexualitat
Un assumpte que ens incumbeix a tots
GeRARD coLL-PLANAS
COAUTOR D’EL GENERO DESORDENADO
Podem definir la patologització com el procés pel qual
la transsexualitat es classifica com un trastorn mental
que requereix un tractament psiquiàtric. Així ho recullen
les classificacions de malalties mentals de l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) i de l’American Psychiatric
Association (APA). Abordar aquest tema és especialment
pertinent perquè actualment l’APA està elaborant la
cinquena versió de la seva
classificació. I ja podem
avançar que les perspectives,
de moment, no són gaire
positives... ja que el director
del grup de treball que
decidirà sobre el tema és el
doctor Kenneth J. Zucker,
conegut per impulsar l’ús
de teràpies reparatives per a
curar l’homosexualitat.
En aquest context, amb en
Miquel Missé hem editat el
llibre El género desordenado
(Egales, 2010) per tal de fernos
ressò de les reflexions
crítiques i reivindicacions
que, amb relació al tema
de la patologització de la
transsexualitat, plantegen
professionals de la salut
mental, científics socials,
persones trans a títol
individual i activistes. De
fet, el llibre neix al si de la
campanya internacional Stop
trans Pathologization-2012
(stp2012.wordpress.com),
en el marc de la qual el 17
d’octubre de l’any passat es
van mobilitzar 40 ciutats de
quatre continents. Aquest
any la mobilització encara ha
sigut més àmplia i global.
“Ens trobem davant d’un procés de creixent
qüestionament de la patologització de la
transsexualitat que ens portarà, en pocs
anys, a la superació d’aquest estadi”.
14 fulllambda
El 5 de novembre comptarem amb la presència de
Gerard Coll-Planas i Miquel Missé per presentar aquest
llibre tan interessant. Serà al Consell Valencià de la
Joventut de la Comunitat Valenciana (C/ Llanterna, 26
de València) a les 18:00 hores. Us esperem!
la classificació de la transsexualitat com a trastorn mental
té una gran influència tant a nivell de l’imaginari social –
ja que augmenta l’estigmatització que pateix el col·lectiu
trans– com a nivell legal. En aquest sentit, el parlament
espanyol va aprovar la llei 3/2007 que estableix que una
persona trans que vulgui modificar la seva menció de sexe
en el Registre Civil (per tal de poder-se canviar el nom)
ha de presentar un certificat
de diagnòstic de disfòria de
gènere, així com demostrar
que s’han sotmès a un
tractament d’almenys dos
anys per modificar el seu
cos. D’aquesta forma, l’Estat
dóna carta de legitimitat a la
patologització.
A les Unitats de trastorns
d’Identitat de gènere (UtIg)
que hi ha en diversos hospitals
públics espanyols, obtenir
el certificat de trastorn
mental és també un requisit
obligatori per a accedir al
tractament hormonal i a
l’operació de reassignació
sexual. El tractament en
aquestes unitats està
orientat a dictaminar si la
persona és veritablement i
suficientment transsexual
per a tenir accés al canvi de
nom, a l’hormonació o la
cirurgia.
La rellevància
la patologització de la
transsexualitat i la forma en
què es concreta en el marc
de les UtIg ens sembla
un clar exemple de com el
gènere és imposat d’una
forma violenta sobre els nostres cossos i subjectivitats i
en especial vers les persones la identitat de gènere de les
quals no correspon a l’assignada socialment en funció del
seu sexe.

Pancarta de la manifestació de l’Orgull d’enguany que s’adhereix a la campanya Stop Patologització 2012.
A més, el discurs de fons de la psiquiatria amb relació a
la transsexualitat contribueix a presentar les diferències i
desigualtats entre homes i dones com a elements fixos i
immodificables, arrelats en causes purament biològiques.
D’aquesta manera, s’intenta esborrar el potencial subversiu
que suposa la transsexualitat a l’hora de repensar la forma
en què totes les persones construïm els nostres gèneres, les
pressions que rebem i les formes que tenim de subvertir-lo.
“el tema de la patologització de la
transsexualitat no només afecta el col·lectiu
trans sinó el conjunt de la població”
Per tant, el tema de la patologització de la transsexualitat
no només afecta el col·lectiu trans sinó el conjunt de la
població, i molt especialment les lesbianes i els gais.
En aquest sentit, cal tenir en compte que el trastorn
d’identitat de gènere s’utilitza com una forma encoberta
de diagnosticar l’homosexualitat en nens efeminats i nenes
masculines, entenent que es tracta de gais i lesbianes
en potència. la conservadora National Association of
Research and therapy of Homosexuality, per exemple,
argumenta que el diagnòstic de
trastorn d’identitat de gènere en
un menor d’edat indica, en un
75% dels casos, que es tracta
d’un futur gai o lesbiana. Així
doncs, aquest trastorn és utilitzat (Cardedeu, 1980)
pels professionals de la salut
mental que es proposen corregir
l’homosexualitat.
De fet, cal tenir en compte que
fins fa molt poc l’APA i l’OMS
catalogaven l’homosexualitat
com un trastorn mental (la van
desclassificar el 1973 i el 1990,
respectivament). De la mateixa
manera que avui dia experimentem
una barreja de sorpresa i escàndol
quan recordem que fins fa
tan poc l’homosexualitat era
considerada com una patologia,
estem convençuts que ens
trobem davant d’un procés de
creixent qüestionament de la
Gerard Coll-Planas
patologització de la transsexualitat que ens portarà, en
pocs anys, a la superació d’aquest estadi. llavors ens
interrogarem amb estupor sobre l’estigmatització i la
violència infligides sobre els cossos i les subjectivitats de
les persones trans.
En aquest sentit, lesbianes i gais, en comptes de sentirnos
satisfets per haver deixat enrere la classificació de
l’homosexualitat com a malaltia mental, hauríem de
sentir la lluita dels companys i les companyes trans per la
despatologització com una lluita que ens incumbeix molt
directament. Si no és així, estem legitimant amb el nostre
silenci que es continuï portant a les consultes de psiquiatres
i psicòlegs homofòbics les nenes excessivament masculines
i els nens massa efeminats.
En definitiva, considerem que el tema de la patologització
ocupa un lloc central perquè afecta les persones trans (en
augmentar la seva estigmatització, regular els processos
mèdics, establir fronteres entre les persones trans...), les
lesbianes i els gais (en patologitzar-nos de forma encoberta)
i el conjunt de la població, ja que mitjançant la
patologització es reprodueixen i justifiquen les desigualtats,
diferències i violències entre homes i dones.
És doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona
(UAB). Actualment és investigador en l’Institut de govern i Polítiques
Públiques de la UAB. Al costat de Miquel Missé, ha editat el llibre
El género desordenado. Crítica entorno a la patologización de la
transexualidad, publicat per Egales. Ha dirigit la investigació Transitant
per les fronteres del gènere. Estratègies, trajectòries i aportacions
de joves trans, lesbianes i gais (Observatori Català de la Joventut,
2009). És el coordinador acadèmic del projecte Against Homophobia.
European Local Administration Devices (AHEAD), cofinançat per la
Comissió Europea.
elgenerodesordenado@gmail.com
fulllambda 15

GRuP De bISexuALITAT I PANSexuALITAT
DeL coL·LecTIu LAmbDA
T’agrada desorientar-te?
Quan una realitat resulta inassumible per al sistema, quan
una identitat o unes pràctiques determinades en posen al
descobert les contradiccions, incoherències i falsedats, la
societat sencera adopta l’estratègia de l’estruç: sembla que
l’amenaça desapareix si amagues el cap o tanques els ulls.
El silenci i la ceguesa socials s’imposen així davant qualsevol
desafiament a la norma, però molt especialment quan allò
que es desafia és la norma binària que pretén dividir la
societat en dues parts: hòmens i dones, heterosexuals
i homosexuals. la bisexualitat i el sistema es qüestionen
així mútuament. Si els nostres desitjos posen en crisi els
esquemes dicotòmics de la societat, l’imaginari social
s’encarrega d’esborrar-nos del mapa, les persones bisexuals
deixem d’existir públicament.
Així, fins i tot en la ment de moltes
lesbianes i gais, encara hui dia les
persones bisexuals apareixem com
a covardes i mentideres, gent que
no s’atreveix a fer un pas endavant
per eixir de l’armari com a vertaders
homosexuals. Encara estem esperant
que algú ens explique per què hauria
de resultar més fàcil presentar-se socialment com a
bisexual, una realitat tan estigmatitzada, tan qüestionada,
sense referents en l’esfera pública i que no ha conformat
a Espanya (de moment, almenys) res de paregut a una
comunitat en la qual siga possible sentir-se entre iguals...
Si ho pensem bé, de fet, és més probable que moltes i
molts bisexuals hagen optat fins ara per identificar-se com
a heteros o com a homosexuals, gaudint en ambdós casos
de totes les comoditats i privilegis que aporta la integració
en unes identitats ben consolidades socialment… amb les
quals, però, no acaben de sentir-se còmodes, no acaben
d’identificar-se plenament.
Per a la societat hetero, d’altra banda, els i les bisexuals
apareixem com unes persones totalment confoses,
desorientades. Per descomptat, ser bisexual no és en
absolut sinònim de confusió. Significa simplement poder
sentir atracció romàntica i/o sexual per persones de més
d’un gènere o sexe (no necessàriament alhora, ni de la
mateixa manera, ni en el mateix grau). No som, per tant,
16 fulllambda
“Per a la societat hetero,
d’altra banda, els i les
bisexuals apareixem com
unes persones totalment
confoses, desorientades.”
BISEX
persones immadures, ni indecises. la confusió no la patim
ni la generem nosaltres; ans al contrari, la produeix la
bifòbia, i la pateix el conjunt social que, incapaç d’assumir
la pròpia diversitat, tracta de forçar les persones bisexuals
a encaixar en els seus rígids esquemes.
Respecte al qualificatiu de persones desorientades, per
contra, no hi podem estar més d’acord. Davant la pretensió
del sistema d’orientar-nos, de dirigir i governar els nostres
desitjos, d’obligar-nos a decidir, les persones bisexuals
estem ben orgulloses de la nostra des-orientació. De fet,
algunes de nosaltres ens estimem més identificar-nos com
a pansexuals o queer, identitats que impliquen igualment
un desig no binari, i que qüestionen d’una forma més
clara i explícita encara els esquemes
dicotòmics.
En qualsevol cas, ens presentem
com a bisexuals, pansexuals o queer,
ens enorgulleix viure la sexualitat i el
gènere lliurement, sense bastir més
límits innecessaris al nostre desig. Ens
enorgulleix estar desorientades quan
orientar-se significa excloure com a
persones desitjables les intersexuals, transgènere i totes
aquelles que, per un motiu o un altre, no encaixen en les
categories d’hòmens o dones. Ens enorgulleix que la nostra
visibilitat com a persones bisexuals o pansexuals puga
servir per a desorientar un poc la resta, per a fer reflexionar
sobre com construïm el nostre desig i les nostres identitats.
I ens enorgulleix la nostra pròpia diversitat, les múltiples
formes de ser i sentir-se bisexual o pansexual.
Per tot això, t’animem a visibilitzar-te com a bisexual o
pansexual i a unir-te a la nostra lluita. I per tot això, també,
convidem a la des-orientació general. la millor manera
de combatre la transfòbia, la intersexfòbia i la bifòbia és
segurament deixar de pensar el món en dues meitats.
El Grup de Bisexualitat i Pansexualitat del Col·lectiu Lambda es
reuneix regularment el primer i tercer dijous de cada mes a les
19:00 hores. Si vols més informació, escriu un correu a bisexual@
lambdavalencia.org o visita la nostra pàgina web, www.
lambdavalencia.org/bisexual

De noces a l’Argentina
ALbeRTo LeRíN I FAbRIcIo FoRASTeLLI
Una parella de novençans
ens conta en primera persona
com han viscut el procés
d’aprovació de la llei de
matrimonis homosexuals
argentina, la primera d’un
país sudamericà. L’abans i el
després d’una història amb
final feliç.
la matinada del 5 de maig va obtindre mitja sanció de
la Cambra de Diputats la llei de matrimoni igualitari que
modifica el Codi civil a l’Argentina. la matinada del 15 de
juliol, la Cambra de Senadors va votar i va sancionar la llei
(33 senadors a favor, 28 en contra i 3 abstencions) i el 21
de juliol la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va
promulgar la llei 26618. Al cap de nou dies tingué lloc el
primer matrimoni, a la ciutat de Buenos Aires. El 14 d’agost
a les 10.15 del matí ens casàrem al Registre Civil Central de
la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Som un espanyol i un
argentí, i quan vam vindre a viure a l’Argentina fa alguns
anys vam experimentar una situació de discriminació en les
condicions de vida i els drets bàsics, que es complicava per
la condició d’estranger d’un de nosaltres: la impossibilitat
d’accedir a la residència; les restriccions pel que fa a drets
ja adquirits, com ara la unió civil a la Ciutat de Buenos
Aires, el dret al treball, a les prestacions de salut, habitatge
o documentació que permeten gaudir de condicions de
vida dignes... Als qui plantejaven l’accés de les parelles
homosexuals al matrimoni com un privilegi per a una
minoria, els responem que es tracta d’una resposta
justa, una reclamació legítima d’igualtat, de respecte i de
llibertat. Als qui deien que havia d’haver-hi una regulació
especial que s’aplicara a través d’institucions especials a
aquests grups especials, els diem que la igualtat és un dret
per a tots i totes en qualsevol situació: sense excepció,
sense condicions
i sense escales.
Als qui diuen “...la igualtat és un
que la nova llei dret per a tots i totes
porta la discòrdia
en qualsevol situació:
i el conflicte,
els responem sense excepció, sense
que aquesta llei condicions i sense
reconeix des de
escales....”
l’Estat l’accés a
la igualtat en les
condicions de vida de famílies ja existents, que tanmateix
no podien accedir a drets bàsics. Als qui afirmen que açò
no canvia res, sinó que reforça una institució arcaica, els
diem que dignifica des de la igualtat jurídica, i permet
avançar en les lluites presents i futures contra totes les
formes de discriminació.
“Els mateixos drets amb els mateixos noms” va ser
la consigna que ens va unir, i és possible veure com de
propers vam estar als assoliments a Espanya, i el suport
incondicional del seu govern i les seues organitzacions.
Vam viure amb emoció el fet de veure Pedro Zerolo durant
les llargues 14 hores de votació la nit de la sanció, quan
l’Argentina es va transformar en un lloc més just per a tots
i totes. Com a Espanya el 2005, es van escoltar arguments
Alberto Lerín i Fabricio Forastelli amb una altra parella de xiques que es van casar el
mateix dia. Al centre, la presidenta de la Federació Argentina LGTB.
i idees que enutgen no perquè s’oposen als nostres, sinó
perquè només sostenen privilegis per a alguns basantse
suposadament en principis compartits: la igualtat, la
llibertat, l’amor i el respecte. Aquesta abraçada espanyola
no és nova: des de finals de la dècada del 1960, quan
aparegueren a l’Argentina els primers grups organitzats de
la diferència sexual, Espanya ha sigut un lloc de diàleg i de
trobada d’experiències. Va ser també la guia de la Federació
Argentina de lesbianes, gais, Bisexuals i trans, fundada
l’any 2005 per organitzacions lgtB que treballaven des
de la postdictadura, i la seua trobada amb altres grups
lgtB, organismes de drets humans com la lliga Argentina
dels Drets de l’Home i institucions de l’Estat com l’Institut
Nacional contra la Discriminació, la xenofòbia i el Racisme,
que van permetre el procés de participació que va portar a
la sanció d’aquesta llei.
la nit del 14 de juliol la vam passar a la Plaça del Congrés
amb els amics i companys (els nostres amics del grup
de bicicletes i de cinema; els companys activistes i de la
universitat, i altres persones). Feia fred i ploviscava; les
notícies i els rumors descoratjadors es multiplicaven, però
l’esperança ens va mantindre allí. A les 4 de la matinada,
quan es va aprovar la llei, ens abraçàrem amb tots i totes.
Alberto va anar l’endemà al Registre civil i va demanar
un torn, i quatre setmanes després estàvem casats. Vam
fer una festa a la lliga Argentina pels Drets de l’Home al
migdia per als companys de la militància, i a la nit una
altra a casa per a la família i els amics. tres dies després
teníem els documents de residència; dues setmanes més
tard, treball, i vam poder solucionar els temes de salut i
domicili, i altres punts que seria difícil de resumir. Semblava
impossible, i no obstant això, les lluites i reivindicacions
que queden ens fan pensar que és la participació la que va
generar aquests canvis. Ara ve la llei d’identitat de gènere
per a les companyes i els companys trans, que és un lloc
des d’on es pot lluitar també contra la discriminació, la
pobresa i el racisme. Ens vam adonar que la nostra felicitat
no era solament perquè podríem estar junts (ja érem
una família abans) sinó perquè s’obria una possibilitat de
dignitat i de respecte.
María Rachid, la presidenta de la Federació Argentina
lgtB, quan es va dirigir a les cambres durant els mesos de
debats va dir: “tant de bo poguera mostrar-vos el patiment,
el dolor, l’amor, la passió, la impotència, la solitud, la
humiliació, la indignitat que travessen aquest debat, en la
vida dels centenars de milers o milions de persones que
esperen aquesta llei. Només puc dir-vos que no hi ha raons
sinceres per a tant de dolor, per a tanta solitud i humiliació
i per a tanta violència en la vida de tants argentins i
argentines. I això és, en definitiva, el que produeix la
desigualtat: violència i discriminació.”
fulllambda 17

FValència,
2010
“El Secreto de Antonio”
Joselito Altarejos
DANIeLA cAPoNA
Ja fa temps que el trobàvem a faltar. Madrid en té un, Barcelona un altre,
però València, malgrat algun intent que no va prosperar, continuava sense
tindre un festival de cinema de temàtica LGTB.
la setmana del 20 al 26 de setembre va tindre lloc al MUVIM de València
la primera edició del Festival de la Luna, mostra internacional de cinema
gai i lèsbic. No hi ha dubte que la iniciativa va ser ben rebuda, cosa que es
va poder percebre des del primer moment en l’enorme quantitat de públic
que va assistir al Festival. Els set dies de mostra van ser un complet èxit de
taquilla, i això, a més de ser una bona notícia, ens diu que la comunitat
lgtB de València feia temps que esperava un esdeveniment com aquest.
D’altra banda, la gran afluència de públic és un bon auguri per a futures
edicions i ens fa pensar que el Festival té bones possibilitats de continuïtat.
la programació que ens va oferir aquest primer Festival de la Luna va ser
bastant variada: 11 llargmetratges i 19 curts van abordar múltiples temes
vinculats als més diversos aspectes de la vida de la comunitat lgtB en
diferents zones del planeta. Estètiques variades, drames i comèdies, obres
juvenils al costat d’altres amb perspectives més adultes ens van permetre
viatjar per múltiples possibilitats i conflictes derivats de les qüestions
relatives a la diversitat sexual.
Malgrat això, cal assenyalar que vam notar les absències i asimetries
habituals quan es tracta de produccions artístiques de temàtica lgtB.
Solament una peça (un curtmetratge) de temàtica trans, molta més
presència gai que lèsbica a la pantalla, res sobre el VIH i una lleugera
predominança de llargmetratges nord-americans. Per descomptat, tot això
no té a veure amb el criteri de programació sinó que més aviat constitueix
una mostra representativa de les tendències del cinema lgtB en l’actualitat.
18 fulllambda
ESTIVAL DE
LA LUNA
“Veahavta”
Chaim Elboum
“Senza fine”
Roberto Cuzillo
curts i llargs
“Quemar las naves”
Francisco Franco
Un dels atractius del Festival de la Lluna va ser, sens
dubte, la combinació de llargs i curtmetratges a través
dels quals l’espectador va poder gaudir no solament de
dos formats diferents sinó també de dues modalitats de
narració i articulació de discurs diferents. Els curtmetratges,
d’orígens tan diversos com Alemanya, el Brasil,
Espanya, Israel o els Estats Units, ens van embarcar en
un viatge per les infinites formes de viure i presentar
l’experiència LGTB en les societats contemporànies.
El film triat com a millor curtmetratge va ser l’espanyol Paco,
del director Jorge Roelas, que és, a més, protagonista de
la peça; una comèdia hilarant que mitjançant la rialla toca
un tema sensible com l’és la solitud i l’aïllament que pot
experimentar un home gai ja madur. també mereix esment
especial el curt israelià Veahavta (I’Estimaràs) del director
Chaim Elbaum, que va rebre el premi al millor guió. Aquest
film ens presenta el conflicte d’un jove jueu religiós l’amor
del qual cap a un altre home és incompatible amb les normes
imposades per la rigorosa doctrina ortodoxa. l’atmosfera
ben aconseguida d’aquest curt ens mostra un ambient
claustrofòbic i les subtileses del guió, fortament ancorat en
els silencis i els gestos més que en la paraula, fan d’aquesta
peça uns dels treballs més interessants de tot l’esdeveniment.
Entre els llargmetratges observem també una varietat d’estils
ben interessant, que va des de la comèdia romàntica fins al
musical o al realisme més estricte. Mereix esment especial
la pel·lícula guanyadora, Ang lihim ni Antonio (‘El secret
d’Antonio’), del director filipí Joselito Altarejos, que ofereix
una mirada intensa i complexa al procés de maduració i
descobriment sexual d’un jove de classe mitjana a Manila. la
pel·lícula ens mostra les dificultats pròpies de la quotidianitat
en un país pobre, en el qual Antonio ha de tirar endavant i
assumir la seua sexualitat intentant evadir la violència i els
perills que comporta una vida al marge de les normes socials.
El film mexicà Quemar las naves, de Francisco Franco, és una
altra de les troballes del festival. Un drama intens sobre el
canvi de vida i el viatge cap a l’adultesa de Sebastián i Helena,
dos germans atrapats entre la ruïnes d’una família que es
desintegra alhora que ho fa la casona on habiten. la mort
de la mare obliga els jóvens a abandonar la inèrcia en la qual
han viscut fins al moment i assumir els seus desitjos i les seues
destinacions de forma activa.
Seria llarg comentar cadascun dels films que vam tenir
l’oportunitat de gaudir durant aquest primer Festival de la
lluna; d’altra banda, la varietat en la programació, ja
assenyalada, va proporcionar satisfacció a tots els gustos.
Només ens queda aplaudir aquesta iniciativa tan esperada al
País Valencià i esperar que l’any que ve puguem gaudir d’una
segona edició d’aquest Festival.

OrgullosA VAGA
mARY K. DeL cARme
No, no penses que després de la ressaca orgullosa de
l’estiu he desertat de les meues obligacions i m’he
quedat a casa tirada sense estar en les millors festes
de la nova temporada ambiental. No em resistisc,
però, a començar aquesta crònica recordant un Orgull
molt especial. Milers de persones al carrer cridant
“Transsexuals amb drets, ja!” durant la mani, però
també a la nit, quan la plaça Viriat es rebentà per regalar-nos
una foto inoblidable, la de La Prohibida i La
Terremoto juntes, que quedarà per sempre més a les
nostres retines. Aquesta alegria es multiplicà per mil
a Madrid, amb més gent, més reivindicació i més moments
miraculosos, com el de la Kylie. Instants de vida
als quals després seguirien uns mesos que ja enyore:
les platges, les dunes i les sessions musicals a l’aire
lliure des que el sol es pon fins que torna a eixir.
Però arriba la tardor i una ha de tornar a acostumarse
a estar tancada als llocs i recórrer els diferents olors
dels locals que busquen sempre oferir-nos noves propostes
i il·lusions. La temporada comença sempre
amb l’aniversari del Som com Som, el local de xiques
amb més solera de la ciutat. Molta diversió al cor de
Russafa, que és ideal per a continuar la festa en una
de les sales més modernes i amb més modernes, l’Excuse
Me? Precisament complia també anys uns dies
després i a pesar del diluvi, allà estàvem totes ballant
al ritme de la millor electrònica. L’endemà continuaven
els esdeveniments importants. Venial celebrava
la seua rentrée amb una nova producció de llums i
so per a delectar els sentits i ens proporcionava un
gran dia per a retrobar-se amb la gent de sempre.
D’allà directament al Fetish, que organitzava una
festa d’admiradors de les barbes que s’allargà fins al
matí. Sense un dia per a descansar, no podien posarme
falta al primer any de la festa més boja de Los
Padres de Lola: el Lola’s Circus de l’ADN. Cada dia més
divertit i més espectacular el bon rotllo que ens donen
eixos hits que no podem deixar de ballar. No m’hi
vaig cansar massa, que el cap de setmana encara tenia
cites que prometien. En primer lloc, el Cross acollia
la primera Festa Bisexual que organitzava la gent
de Lambda. Tot un èxit, encara que, malgrat el que
es podia esperar, no hi hagué molt de moviment a la
part més fosca. La següent parada era Deseo54 i l’estrena
de la nova temporada que venia amb tota una
gran sorpresa: una megapantalla de leds que ocupa
tot l’escenari i que dóna a la sala un aspecte encara
més espectacular. La festa WE de la següent setmana
fou una bona manera de reestrenar-la.
Instantània del grup Mantequilla de colores presa d’imprevist
TARDOR 2010
GAYVALENCIA.ORG
Capçalera de la mani de l’Orgull 2010 que trans-formava consciències.
Després de tants dies sense parar necessitava un descans.
Per això vaig decidir que feia vaga. Perquè les
úniques retallades que m’agraden són les que em fan
a la perruqueria. I ja sóc jo prou barata perquè damunt
posen més fàcil l’acomiadament. Tirada al sofà
com una gossa repassava tot el que em quedava per
davant: continuar reprenent els bons costums. Per començar,
el primer dia del mes d’octubre el Bosque de
Tallac tornava a obrir les portes a tota la família óssa
de la ciutat i jo, que allà tinc moltes germanes, nebodes
i alguna que altra filla, no hi vaig faltar. Després,
al pont vaig decidir quedar-me, gaudir d’eixes terrasses
del Carme abans que (si un zas en tota la boca no
ho remeia) les tanquen, emborratxar-me d’eixa aigua
valenciana de La Seu, fer-me unes cerveses a la llum
del Trapezzio, riure amb les travestis del Q-Art, perdre’m
entre els laberints del Nunca, que mai passen
de moda, i acabar en el rotllo bollo del Mos d’Eva,
que també ha celebrat aniversari. Xica, tot a uns
quants passos caminant o unes pedalades del Valenbisi.
La ruta, per ara, la vaig acabar a la inauguració
del nou Dakota, que estrena direcció i a la qual desitge
molta sort. Això sí, ja estic preparada per al que
ens espera d’ací a Cap d’Any. La clau de l’èxit o el fracàs
té un nom: Mantequilla de Colores. Apunta-t’ho
bé. Quieras o no quieras.
fulllambda 19

Batallant
amb el sexe
Hola doctor,
Tinc un amic de 18 anys a qui agraden els xics però que
no practica sexe amb ells, simplement no pareix tindre
aquesta necessitat. Li agrada el contacte físic amb ells però
sense arribar més enllà. A mi em preocupa perquè crec que
això acabarà afectant les relacions que tinga. Pot ser que
siga asexual o és que encara no se li ha despertat aquesta
curiositat? Com se sap si una persona és asexual?
Joseph
Benvolgut Joseph, és impossible que una persona no siga sexual
per naturalesa, una altra història és si té ganes de sexe, si aquest
li agrada o li desplau, i ací sí que intervenen factors culturals i
personals, aspectes interioritzats respecte a les pràctiques sexuals
o, fins i tot, malestar per tindre’n. Allò natural és que el teu amic es
conega primer a si mateix, que gaudisca del seu cos, que obtinga
plaer i/o orgasmes amb automasturbacions (palles) plaents, i ja li
arribarà el moment de compartir, si ell ho desitja, sexe amb xics.
Una salutació.
Pregunta el que vulgues
al sexòleg vicent bataller
a través del correu:
full.lambda@lambdavalencia.org.
En cada número respondrà
els teus dubtes.
20 fulllambda
Hola vicent,
?
?
benvolgut doctor,
L’altre dia parlava amb uns amics sobre el tema de la
transsexualitat i un d’ells va explicar que coneixia una dona que des de sempre s’havia sentit
home i havia actuat com a tal, però que no s’havia sotmès a cap operació de reassignació de sexe ni pretenia ferho.
La meua pregunta és: si se sent home, com pot viure sabent que el seu cos té una part femenina? No hauria
de desitjar ser un home complet?
L. R.
Benvolgut/benvolguda l. R., les identitats transsexuals són personals, úniques i molt variables. Hi ha persones que no necessiten
intervencions de cirurgia per a sentir-se d’un altre gènere, persones que sí que fan el canvi morfològic (hormonació) i s’hi
queden, i altres que sí que necessiten la cirurgia (en el cas de què em parles seria una mamoplàstia únicament, ja que la
majoria dels resultats de CRS de dona a home no són gens estètics, ni funcionals, ni donen encara bons resultats). Respecte
a la “part femenina”, vull dir-te que totes les persones, independentment de la nostra identitat sexual i/o orientació sexual,
tenim parts masculines i femenines que expressem quotidianament. Si desitges saber més sobre això, en el meu lloc web (www.
vicentbataller.com) tens dos PDF sobre la història natural de la transsexualitat escrits per mi.
Una abraçada.
T’escric perquè ara mateix tinc un petit problema amb la meua parella. ella és
bisexual i fa uns dies em va suggerir que utilitzàrem algun tipus d’arnés i des de
llavors no em sent gens còmoda. A mi m’agrada el sexe més natural i ara no pare
de pensar si feia alguna cosa malament. És que troba a faltar la presència d’un
membre masculí?
una abraçada.
cristina
Benvolguda Cristina, la bisexualitat no és cap problema per se, totes les persones ho som
per naturalesa, encara que al final l’heterosexualitat és majoritària, les homosexualitats
representen un 10% i la bisexualitat un 2-3% depenent dels estudis. Si, com dius, la
teua xica és bisexual, allò que hauries de fer és preguntar-li pels seus gustos i les seues
fantasies... i poder passar-ho bé i divertir-vos en lloc de pensar que tu “has fet alguna cosa
malament” o que, com tu també dius, ella “troba a faltar un membre masculí”. Finalment,
et dic que a la teua xica li agraden els hòmens i les dones, però de moment està amb tu,
així que sigueu felices i gaudiu al màxim del plaer, els sentiments i els orgasmes.
+ INFo: www.vicentbataller.com

Novembre
Durant tot el mes de novembre
podràs visitar l’exposició fotogràfica I love us
de Carmen gray. El seu treball se situa en la
línia de Nan goldin, lary Clark o Francesca
Woodman, és a dir, de persones que empren
la fotografia com un quadern en què es poden
escriure els dies i les nits, en bona part
d’aquelles persones marginades, com les
dones, els drogoaddictes o els lgtB. radició
rock’n’roll i experiència extrema, l’acte fotogràfic
es transforma en un gest urbà, banal
i, només en aparença, sense intenció artística.
Dirigeix-te al Salon Rouge de l’Institut Français
de València, C/ Moro Zeit, 6.
Fins al 15 de novembre
Hélène Crécent, artista sòcia del MAV (Mujeres
en las Artes Visuales), presenta en El Punto
del Carmen (C/ Cavallers, 38) Multiple Féminité,
una instal·lació biogràfica que reuneix
en un mateix espai deu escultures blanes i sis
dibuixos que parlen del cos femení ambivalent
i gloriós.
El divendres 5, gerard Coll-Planas i Miquel
Missé ens presentaran el seu llibre El género
desordenado. A les 18:00, al CJCV (C/ llanterna,
26, València). Després, al mateix lloc,
començarà el curs de mediadores per a la
participació de la dona lesbiana que continuarà
durant tota la jornada del dissabte 6 de
novembre.
24 anys del Lambda
Pels volts de l’any 1986 es
va fundar a la ciutat de València
el Col·lectiu lambda
de lesbianes, gais, transsexuals
i Bisexuals per tal
de lluitar contra la discriminació
que patíem tots
nosaltres. Enguany, doncs,
lambda fa 24 anys: si vols
passar-t’ho d’allò més
bé compartint la nostra alegria i recordant
que la discriminació continua, vine a la festa
d’aniversari del Col·lectiu que se celebrarà
el dia 6 a la discoteca Deseo 54. No hi pots
faltar!
Voluntariat
Si no eres encara dins de lambda (o potser sí)
i vols tindre uns coneixements bàsics per tal
de fer-hi de voluntari, apunta’t al curs de formació
bàsica per al voluntariat que s’organitza
en la nostra seu, al carrer Vivons 26, durant els
dies 12, 13 i 14. Informa-te’n a la nostra web
o enviant un correu electrònic a:
voluntariat@lambdavalencia.org.
Lluita contra
el VIH
De cara a la Diada
Mundial de
lluita contra la
Sida, el nostre
col·lectiu organitza
tota una sèrie
d’esdeveniments molt interessants
com poden ser la presentació de la campanya
de prevenció “VIH/SIDA: ací i ara, parlem-ne”
el dia 22 o el lliurament del IV Premi Positiu
el dia 26. Per a més informació: stop.sida@
lambdavalencia.org o cerca el grup Stop Sida
lambda Valencia en facebook.
25 de novembre, Dia contra la Violència
de gènere. Enguany participarem també
d’aquesta manifestació convocada per la
Plataforma Feminista, visibilitzant la violència
de gènere que patim les dones lesbianes, bisexuals
i transsexuals. t’esperem!
Stop Sida, un dels grups més actius pel
que fa a la prevenció del VIH i altres ItS en
la comunitat lgtB, arriba enguany a la majoria
d’edat i per a celebrar-ho es realitzarà la
festa d’alta volada superqueer Nit Solidària-
Dia Mundial contra la Sida. El dissabte 27 a la
discoteca Venial (C/ Quart, 26) amb l’actuació
estel·lar de Mantequilla de Colores. Qui gosa
perdre-s’ho?
El último beso és una obra de teatre que
es representa al talia (C/ Cavallers, 31) en
què podem trobar un triangle afectiu entre
Erika, que espera un miracle a la Unitat de
Cures Intensives d’un hospital, laura, una
transsexual que apareix sobtadament i relega
aquest miracle a un segon plà, i Noemí, una
psicòloga que intentarà ajudar-les en un difícil
tràngol. En el cartell del dia 24 al dia 28.
Desembre
El dia 1 de desembre, com cada any, Calcsicova
organitza a València una concentració
per la Diada Mundial de la lluita contra la
Sida on pot cabre tothom: homos, bis, heteros,
trans, joves, grans, xiquets i pares i mares.
Se celebrarà a la plaça de la Mare de Déu.
Informa-te’n al web de Calcsicova i ajuda’ns
a fer del nostre objectiu un somni més proper.
El dia 15 dins el cicle de cinema sobre els
drets humans que organitza Amnistia Internacional
València es projectarà el film de Ken
loach It’s a free world (En un mundo libre)
on Angie i Rose obrin una agència de treball
temporal per a immigrants: en un país anglosaxó
en què el treball és barat i les lleis només
serveixen per a ser ignorades, el negoci pot
eixir bastant rendible... A l’Aula Magna de
la Universitat de València a les 18.45 (entrada
gratuïta).
Diem adéu a l’any 2010 amb una picadeta
frugal però suculenta. Acomiada’t del 2010
com toca i acompanya’ns el dia 16: informa’t
del lloc a www.lambdavalencia.org
GENER
Us avancem una data molt important del
mes de gener per al Col·lectiu lambda: la
celebració del seu 9é Congrés. tot el procés
ja està marxa per què els dies 28 i 29
estiga tot enllestit. Us anirem informant
complidament.

LA LLIBERTAT: FROM USA TO VALENCIA
la mateixa jutgessa que va declarar inconstitucional la llei nord-americana del “Don’t ask, don’t tell” (no preguntes,
no ho digues) que obliga gais i lesbianes de l’exèrcit a no manifestar la seua homosexualitat va manar a l’administració
nord-americana que acomplisca aquesta ordre judicial immediatament i que paralitze qualsevol procés contra
militars homosexuals. tanmateix, el Departament de Justícia l’ha apel·lat com era previsible i ha aconseguit que el
tribunal d’apel·lacions competent suspenga temporalment l’execució de la sentència de la jutgessa fins a arribar a
un veredicte ferm. El president de la nació prefereix, segons ell, acabar amb la llei discriminatòria per via legislativa i
no per la judicial. Això conduirà els votants nord-americans més progressistes a replantejar-se el vot per Obama i el
partit demòcrata, els quals se’n veuran un bull al novembre en les eleccions de meitat de legislatura, després que la
votació per via legislativa per derogar la dita llei ja va ser bloquejada pels republicans al Senat. Com es nota que les
idees conservadores del tea Party van calant entre la classe política nord-americana... i valenciana, però ací la mare
dels ous no és aquest partit sinó la jerarquia eclesiàstica. la generalitat, influïda per la dita institució, podria reformar
d’acord amb la moral catòlica el contingut de les xarrades d’educació sexual als centres escolars de casa nostra i ja ha paralitzat l’accés
a webs de temàtica lgtB o simplement d’educació en la pròpia sexualitat des de terminals dels centres, mentre que sí que s’hi poden
consultar webs sobre com fer una bomba casolana. Fins quan abusaràs de nosaltres, Cati... Camps?
MONEY, MONEY, MONEY!
EL SISÉ SENTIT: DE VEGADES VEIG HOMOSEXUALS
A més dels Teletubbies o Bob Esponja, sembla ser que hi ha més personatges homosexuals a les sèries
infantils i això no li agrada a la dreta: tres regidors (dos del PP i un del Partit Andalusista) del Consell
Audiovisual d’Andalusia o CAA van votar a favor de l’anàlisi d’una queixa anònima on s’explicava que
es veia molta homosexualitat a La banda (un programa infantil que emet Canal Sur). El plenari del CAA
l’ha desestimada, afortunadament: tot, per tant, ha quedat en foc d’encenalls com també el curiós incident
que va esdevenir a un jove de la localitat de Fort gay: el seu perfil de la plataforma en línea de la
xbox va ser eliminat perquè el mot gay pot resultar ofensiu per a algunes persones segons la política de
Microsoft. Ara resulta que l’alcalde de la ciutat ha hagut de fer-hi de mitjancer perquè el xicot poguera
seguir emprant el seu compte. Mira que hi ha gent que veu desviacions pertot! Records per a l’ós Yoggie
i Bubú, Epi i Blas, Winnie the Pooh i tota la colla.
A més de ser una cançó d’Abba, se suposa que els lgtB en tenim més que la resta del món mundial.
truc o tracte? De tots és sabut que molts municipis del món occidental es venen com a destinacions
gais (perquè dir trans o lesbis no ven en aquesta conjuntura). Un grup d’empresaris i col·lectius gais
de Benidorm voldria també fer marica aquesta ciutat brità..., valenciana. l’Ajuntament, però, ha dit
que demà m’afaitaràs. tampoc no han tingut el suport de la patronal hostalera que considera que
l’oferta de turisme gai ja “està proporcionada”. Ací no hi arribem i a l’altra banda del riu de la Sénia
se’n passen: l’administració de loteria la Bruixa d’Or (a Sort, lleida) i una central de reserves d’un collectiu
lgtB han posat en marxa la primera loteria homosexual d’Espanya: el 20 % del dècim anirà a les
accions solidàries de la Bruixa d’Or destinades als malalts de síndrome de Down i el 80 % restant a les
que decidisca la central de reserves.
CALLEJEROS REIAL
Si és que el rei deu ser molt campechano però de pansit n’és un bon tros... Ari Bhen, cunyat del futur rei de
Noruega, prepara un programa tipus Callejeros per a la televisió estatal escandinava. Després de Nova York
i Madrid, ara li toca a Barna: hi va ser rebut per Carmen de Mairena, qui el va guiar pels carrers de la ciutat
comtal per al seu reportatge. Quan van arribar al Raval, Bhen va comprar roba de dona, se la va posar i es va
fotografiar amb la drag Evita Clitorina. Més tard van continuar la festa al local d’ambient la Concha. Que us
imagineu la leti vestida de drag king?

Java i Bali...
Visitar un país amb més de 17.000 illes on es pot gaudir
d’àsia en tota la seua esplendor pot ser una gran aventura si
tens en compte dues coses: de les 17.000 illes, queda’t amb
2 o 3 i no deixes d’anar a Bali, l’única illa hinduista del país i
la més famosa, ja que està catalogada com una de les millors
illes del món.
Després de gairebé 24 hores de vols i fent escala en el
gegantesc Euro-port de Dubai, on es pot comprar des d’un
cotxe fins a un burca Dolce&gabanna, arribem a la nostra
primera destinació: l’illa de Java.
Java és l’illa més poblada d’Indonèsia, i Jakarta, la capital, és
un caos asiàtic ple de motos, cotxes, carrets de menjar i un
estrés al més pur estil NYC.
Decidim visitar els quatre llocs més cridaners de la ciutat:
sent fidels a la nostra guia de viatge Lonely Planet (la bíblia
del motxiller) passem per la plaça de la Independència (el 17
d’agost del 1945 es proclamà la independència d’Indonèsia,
cosa que suposà el final de la colònia holandesa), pel Museu
Nacional i per Sunda Kelapa, l’antic port pesquer amb un toc
decadent, fosc i perillós a certes hores del dia però en el qual
es pot comprovar com viuen i treballen els javanesos.
Com a bon país tropical, les nostres últimes hores a Jakarta
van estar passades per aigua: tot i que era l’època seca de
l’any, sempre et pot sorprendre el que per ací anomenaríem
una gota freda, però multiplicada per deu. la tempesta ens
acompanyà des de la porta de l’hotel fins a la via del tren
com un ritual de benvinguda i purificació. Encara sort que ens
esperava un viatge amb tren de deu hores: així era segur que
arribaríem eixuts a la nostra destinació següent: Yogyakarta,
al centre de l’illa.
Yogya, com també és coneguda aquesta ciutat, és una de
les destinacions turístiques més importants de Java, i té
una oferta hotelera i gastronòmica per a tots els gustos.
Des d’ací es poden visitar els dos grans reclams de l’illa:
el temple de Borobudur i el de Prambanan, budisme i
hinduisme en estat pur.
de ruta per...Indonèsia
entre un mar d’illes
DAmIÁN ALbIAcH
Relax en la Bahia de Uluwatu
Borobudur és el jaciment budista més
important del sud-est asiàtic. Situat al
capdamunt d’un tossal, envoltat de palmeres
i turistes de tot arreu del món, no et deixa
indiferent. la pau i tranquil·litat que es
respiren en l’ambient serien perfectes si no es
trencaren en eixir el sol amb els molts venedors
de records que t’assalten entre palmera i
palmera intentant traure’t les rúpies a canvi de
miniatures del temple, mocadors, postals i caps
de Buda de totes les grandàries.
Prambanan, a 17 km de Yogya, és un complex
dedicat al déu xiva i patrimoni de la humanitat,
ja que és un dels exemples d’art hinduista millor
conservats d’Indonèsia. En fer-se fosc s’hi pot
assistir a un dels espectacles més cridaners de
tot Indonèsia, el ballet de Ramaiana a l’aire
lliure: música en directe de gamelan, dos-cents
ballarins i els temples il·luminats com a teló de
fons.
Després d’una setmana endinsant-nos en la
cultura javanesa, amb els seus temples, palaus, museus i
altres, era hora de saltar a la nostra destinació següent, amb
un únic objectiu: descansar i gaudir de tot el que Bali pot
oferir.
A només una hora amb avió des de Yogya, s’arriba a Bali amb
la il·lusió que en aterrar dues belleses balineses amb el seu
famós somriure t’obsequien amb fruites tropicals i collarets
de flors, però aviat t’adones que això és només per als que
s’allotgen en els nombrosos resorts de cinc estrelles que es
pot trobar per tota l’illa de Bali.
Bali, on el 95% dels habitants són hinduistes, és l’illa més
turística d’Indonèsia, la més liberal i la que disposa de més
recursos, ja que des dels anys 1960 ha sigut destinació turística
de molts viatgers a la recerca de platges paradisíaques,
muntanyes increïbles i descans.
Bali és un plaer per als cinc sentits: la vista, a les platges
d’Uluwatu veient cossarros de surfistes australians; l’oïda,
amb els espectacles i concerts de gamelan a Ubuk; el paladar,
amb les exquisides mariscades a vora mar a Jimbaran; o
deixar-te portar per les mans de les massatgistes en un
capvespre a lovina; o la increïble olor de pixum i cervesa de
Kuta, plena de gom a gom d’australians.
Si el que cerques a Bali és turisme lgtB, res a veure amb
Barcelona o Eivissa; així i tot, pots eixir de festa per la zona
de legian, molt prop de Kuta i amb molt més glamur. Hi
ha tres o quatre llocs d’ambient que estan de moda entre
els locals. Allí trobaràs centenars de còctels de composició
dubtosa, cervesa local i, sobretot, espectacles a ritme de
Britney Spears, Beyoncé o Whitney Houston protagonitzats
per transsexuals d’infart. Després de dues setmanes viatjant
amb la teua parella i comportant-te com si fóreu dos molt
bons amics que se n’anaren de vacances junts tots els anys,
s’agraeix entrar en aquest tipus de locals i poder mostrar-te
tal com ets sense ser insultat... Som molt afortunats a la
nostra part del món, pel que fa als drets.
A Sanur, una zona tranquil·la i amb bones platges
ens va sorprendre veure parelles de xiques,
d’uns 40 anys i amb els cabells molt curts…
Doncs sí, xiques, a Bali també tenen una
zona per al rotllo bollo!
fulllambda 23