VIATGE A LES CLAVEGUERES - La Veu

VIATGE A LES
CLAVEGUERES

1
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
Edita: BDS MEDIA S.L. carrer Riu Fresser, 66, 4t, 10a. 17003 Girona Contacte : laveu2@gmail.com
Imprès a Impremta Pagès d'Anglès - Diposit Legal : GI -1420-2009 - Descàrrega PDF a : www.laveu.eu
BDS MEDIA S.L. es propietària de tots els drets de propietat intel•lectual i industrial del contingut d’aquesta revista. Tots els drets reservats. Prohibida
la reproducció, la distribució y la comunicació pública, en qualsevol suport I per qualsevol mitjà tècnic, sense l’autorització escrita. (c) 2010
2

Enric Badosa.
En una conversa que vaig tenir amb en
Juanjo Albors, habitual dels fòrums de
la xarxa, em raonava perquè tenia que
participar en aquests fòrums i de les
bondats de la participació, a la qual
cosa sempre li contestava que no m’agradava
que la gent participes amb
pseudònim i expresses les seves opinions
sense donar la cara, que la llibertat
d’expressió és tenia que defensar,
precisament, donant la cara i que si és
un fet acceptat que la veritat ens fa lliures,
també es cert que la veritat ens
arruïna ( econòmicament parlant ).
Precisament arrel d’uns comentaris a
un comunicat sobre les eleccions municipals,
i en vistes que la majoria de la
gent desconeix una part important de la
història municipal, i sobre tot la que es
refereix al clavegueram polític em vaig
decidir a explicar-la, ja que he estat present
en tot el que s'explica i en alguna
part, fins i tot, uns dels protagonistes.
Aquesta història dels darrers 40 anys
de la vida política de Roses estarà dividida
en diferents capítols que anirem
publicant quan estiguin enllestits. El
primer va de l’any 1971 (dels ajuntaments
franquistes) fins el 1979, any de
les primeres eleccions democràtiques.
Un advertiment abans, no és tota la història,
és la que jo vaig viure.
CAPITOL 1
L'alcalde Subirà en una visita del Princep
I - ELS AJUNTAMENTS FRANQUIS-
TES. De 1971 a 1977.
Tota història té que començar per algun
lloc. Com deia el narrador de comptes,
temps era temps. El 1971 en ple regim
del General Francisco Franco, on els
alcaldes eren nomenats pel governador
provincial de torn, en atenció a la seva
fidelitat al "Movimiento", i els regidors
El General Franco de visita a Roses
eren “escollits” per un dels “tercios” (
la llei d’aleshores preveia que s’escollirien
els regidors per terços, un era pel
Movimiento Nacional, un altre per Sindicats
i l’altre era pel terç familiar ).
Formaven l’Ajuntament l’alcalde Joan
Subirà, tinent coronel de l’exèrcit de
l’Aire, destinat a la Base Aèria de Pení,
i els regidors, Manel Donat, Joan
Bataller, Anna Llosa, Albert Berta, Jaume
Coll, Joaquim Fontdecava, Joaquim
Reda, Josep Giró i Salvi Ferrer.
En aquest termini de temps ETA va
atemptar contra l’Almirall Carrer Blanco
el novembre de 1974, i al novembre
de 1975 va morir el General Franco.
El Rei va nomenar com a president de
Govern a Arias Navarro i després a
Adolfo Suarez, que va aprovar que les
Corts Franquistes es fessin el harakiri i
donessin llum verda a la Llei de Reforma
Política que va propiciar les eleccions
democràtiques del juny de 1977.
L’alcalde Subirà fou un dels més apreciats
pels veïns, no tenia lligams ni interessos
en terrenys, no depenia de l’economia
local, era militar i honrat. Però
com diria aquell, poc dura l’alegria a la
casa del pobre i els interessos especuladors
i immobiliaris ( la taca negre que
impregna aquest poble ), amb una revisió
del Pla General pendent, van ser
molt forts i tot i resistir les pressions,
va dimitir forçosament per haver-lo traslladat
de destí militar. El va substituir
com alcalde accidental en Manel Donat
i en Joan Bataller i Anna Llosa com a
tinents d’Alcalde.
D’aquest ajuntament van anar dimitint,
primer en Salvi Ferrer, i desprès l’Albert
Berta. La resta del consistori es va
dividir en dos bàndols, per un costat
l’alcalde accidental en Manel Donat,
en Joan Bataller i l’Anna Llosa, i de
l’altre en Jaume Coll, en Joaquim Fontdecava,
en Joaquim Reda i en Josep
Giró.
Un altre “incident” va ser la malaltia
del secretari de la corporació, i que se-
3
gons Manel Donat, alcalde-accidental,
“per prescripció facultativa es prohibia
qualsevol activitat al secretari i en conseqüència
quedava suspesa la convocatòria
del Ple Extraordinari a celebrar
el 27 de juliol de 1977”.
Els 4 regidors ( Coll, Fontdecava, Reda
i Giró ) van dimitir l’1 d’octubre de
1977 al•legant passivitat, desacord i repulsa
en la gestió i els serveis municipals,
acusant a l’alcalde-accidental Manel
Donat, a Joan Bataller i a Anna Llosa
de no voler convocar el ple ordinari
i d’incomplir els acords aprovats a les
sessions anteriors. En un escrit de 24
d’octubre, en resposta a l'enviat pels
tres membres que quedaven a l’Ajuntament,
es dedicava 1 punt dels 17 que
hi havia, més concretament el núm.12
a demanar informació sobre el contracte
de l’arquitecte municipal per la redacció
d’un Pla General i dels treballs
que fins la data s’havien fet.
Un mes i mig desprès de la seva dimissió,
els 4 regidors es reafirmaven en la
seva postura i tornaven a demanar un
ple extraordinari i que es fes pública la
situació econòmica de l’Ajuntament.
Estàvem doncs en una situació en que
dels 10 membres del consistori, 1 l’alcalde
Subirà havia dimitit per canvi de
destí militar, 2 regidors, en Salvi Ferrer
i l’Albert Berta, per raons personals,
4 regidors, Coll, Fontdecava, Reda
i Giró, per discrepàncies amb el govern
de la vila, ja només en quedaven
3, Donat, Bataller i Llosa. Era un poble
governat per la comissió permanent
( la junta de govern actual ), sense
plens i sense quòrum, en plena redacció
d’un Pla General, i en una situació
que el govern civil i els partits politics
constituïts a Roses varen intentar trobar
hi solució.
II - PROJECTES DE PORT ESPOR-
TIU A LA BADIA DE ROSES
Segons ens ha explicat la Conxita Ribas,
una de les protagonistes d’aquests
esdeveniments, entre 1970 i 1972, el ...

Club de Mar de Roses engega el primer
projecte de port esportiu, sobre la
platja de la Perola. En un front que va
des de la plaça Sant Pere fins la riera
de la Cuana, on el braç del port tapona
la riera. L’alcalde, Joan Subirà, està en
desacord amb aquest projecte i em demana
la meva col•laboració, que consisteix
en una campanya de premsa.
Ens en sortim i el problema s’acaba
amb la declaració oficial de la platja de
la Perola com paisatge pintoresc.
Uns anys més tard és el propi alcalde,
Joan Subirà, qui presenta un projecte
de port esportiu, desmesurat i terriblement
agressiu amb el paisatge, que asfaltava
bona part de la nostra badia i
quasi doblava el nucli de Roses pel
mar. De fet eren dos els projectes, si bé
anaven lligats: una gran plataforma de
ciment per aparcament de cotxes i una
dàrsena esportiva a continuació.
Afectava el front de mar des de davant
del “Si us plau” fins el Mas de les Figueres.
Era una bogeria. En Salvador
Guerra i jo vàrem liderar un moviment
popular d’oposició, amb recollides de
firmes, campanyes de premsa i, fin i
tot, vàrem escriure al Franco, que, sorprenentment
ens va contestar, a volta
de correu, amb un saluda de la “Casa
del Generalísimo” on manava al Governador
Civil que resolgués la situació.
En la visita que vàrem fer al Governador
Civil li entregàrem el saluda i el vàrem
deixar bocabadat. Ràpidament es
va interessar per l’assumpte i va dir "de
debò que és faraònic, crec que teniu
raó". La premsa i el Col•legi d’arquitectes
de Girona també ens varen donar
un gran recolzament. El 24.09.1975 vàrem
presentar la impugnació al passeig
marítim/aparcament amb 1.152 signatures,
i el 02.10.1975 presentàvem l´impugnació
del projecte de port esportiu,
amb 642 firmes. Ens varen fer cas i aquests
projectes varen quedar per a
l’historia.
III - UNA CIUTAT A CAP NORFEU?
Aquí també la Conxita Ribas ha explicat
que : "em varen convidar a fer una
ponència al primer Debat Costa Brava,
i allà en Benet Cervera em va alertar de
que al BOP de Girona es posava a
informació pública un expedient per
declarar com a centre d’interès turístic
nacional un projecte d’urbanització que
es volia fer a Cap Norfeu, amb port esportiu
inclòs, i que, si això prosperava,
ja ningú podria aturar que s’edifiqués
Cap Norfeu. Cal dir que allà mateix
ens vÀrem reunir uns quants del assistents
i, de nou, vàrem engegar l’oposició
a l’expedient i al projecte “Residencial
Península de Norfeu” instat per
l’empresa “Taaga S.A.”. Els arquitectes
Joan Escrivà, M. Dolors Nadal i
Carles Bosch, l’ecòleg Lluis Polo i jo
mateixa vàrem fer un informe tècnic,
vàrem tornar a fer una campanya de
premsa, una recollida de 87 signatures
( encapçalades pel Cinto Seseres ) i,
comptant de nou, la col•laboració del
Col•legi d’Arquitectes de Girona, presidit
per l´Ignasi Bosch. Tot plegat en un
temps record. El 7 de gener de 1977 presentàvem
l’escrit d’oposició i l’expedient
no va prosperarà. I Cap Norfeu es
va salvar de l’especulació i la destrucció
per poder finalment convertir-se en
reserva integral del Parc del Cap de
Creus
IV – ELS AJUNTAMENTS PREDE-
MOCRÀTICS. La Gestora 1978-1979.
Reunió per a la formació de la Gestora
L’inoperància de l’Ajuntament, format
només per 3 persones, amb l’agreujant
de l’enfermetat del secretari, va provocar
una situació caòtica que va mobilitzar
a la societat democràtica rosinca i
4
al governador civil Mesa Parra. Els partits
polítics constituïts, PSC, PSC-R,
CDC i ERC, els sindicats CC.OO. i
UGT. Les associacions de veïns de Roses
i Canyelles, varen fer reunions per
trobar una proposta conjunta per negociar
amb el governador la constitució
d’una gestora que portès els assumptes
municipals fins la celebració de les
eleccions municipals del 1979.
A la llarga llista d’ajuntaments amb situació
semblant, el de Roses ocupava
un lloc destacat per la seva gravetat.
Per denunciar el problema l’AA.VV.
de Roses, presidida per Vicenç Juanola,
va adreçar un llarg informe al governador
civil, que entre altres coses deia
que “està per fer qualsevol cosa positiva,
mentre que el deteriorament del
seu present i futur és tant fort i tant
intens que és molt provable que les
eleccions municipals no serveixin per
res... quan arribin”. Afegien en el document
les irregularitats urbanístiques, el
traçat de la carretera de Canyelles, edificis
a Santa Margarida que sobrepassaven
l’alçada permesa i estava edificat
en una zona verda, que a Cala Joncols
s’havia construït un edifici enmig de la
riera, molts carrers sense asfaltar ni
il•luminar, els pous d’abastament d’aigua
a Castelló estaven salinitzats, que
moltes finques no estaven registrades
al cadastre, que molts propietaris no
pagaven cap impost, i que l’Ajuntament
no aprofitava les possibilitat de
la llei del sòl i no exigia als promotors
el 10% d’aprofitament mig, i calculaven
aquesta deixadesa administrativa
en molts milions de pessetes perdudes
per a la hisenda municipal.
El governador civil Mesa Parra, es va
desplaçar fins a Roses per negociar
una sortida al problema. A la reunió
celebrada a la sala de plens de l’antic
ajuntament, van assistir-hi, Lluís Costa
PSC, Josep Alemany CDC, Puig ERC,
Lluís Buscató PSC-R, Vicens Juanola
AAVV Roses, Jaume Deulofeu AAVV
Canyelles, Robert Cayuela CC.OO,
M.Bravo UGT, i Manel Donat, Joan
Bataller, Anna Llosa i Albert Berta per
part de l’Ajuntament, a més del governador.
El resultat va ser que els partits,
sindicats i associacions de veïns escollirien
a 6 persones per completar l’Ajuntament.
Les escollides varen ser Pere
Puignau, Conxita Ribas, Roser Casals,
Manel Saenz, Robert Cayuela i
Ignasi Tomàs.
L’acord es va aprovar amb l’abstenció
de CDC que es va mantenir fidel al primer
esborrany d’acord on es demanava
la dimissió dels altres membres de l’Ajuntament
( Donat, Bataller i Llosa ).
En aquest interval apareix una nota de
premsa de la recentment constituïda agrupació
local de l’UCD, encapçalada
per Joan Bataller, on es deia que era
impossible constituir la Gestora ja que
l’Ajuntament no havia dimitit entre altres
coses perquè no s’havia pogut convocar
el ple per l’inassistència dels regidors
convocats.
El 21 de setembre de 1978, en una ......

..... reunió amb el nou governador civil,
J.Donadeu, es va arribar a l’acord entre
l’administració i totes les forces polítiques,
associacions i sindicats de la vila
de nomenar com a regidors a les 6
persones escollides en la reunió celebrada
amb l’anterior governador.
V – LES PRIMERES ELECCIONS
MUNICIPALS. 1979
Les esperances i il•lusions que les eleccions
municipals del 1979 van despertar
entre la incipient classe política rosinca
eren enormes, amb l’inconvenient
que els veïns de Roses sempre havien
donat l’esquena i no s’interessaven
per formar part del “seu” ajuntament.
Els esculls principals foren trobar
a les persones idònies per integrar
les llistes.
Una de les incògnites era si l’AA.VV.
de Roses presentaria candidatura a les
eleccions, ja que sempre deien que
representaven a la majoria del poble.
Al final es van presentar 3 llistes electorals
: la del PSC-PSOE, la de CiU i la
de l’UCD. No van presentar candidatura
ni ERC i ni el PSUC.
Donava gust veure aquella primera campanya
electoral. Ningú tenia experiència
ni diners i tothom improvisava. Era
una època d’empastifada de cartells a
les parets i d’enquestes interessades. A
l’estat l’UCD ho acaparava tot i tenia
el recolzament de l’infraestructura dels
“joves franquistes” ( els del “bunker”
s'havien agrupat a Alianza Popular ).
Era el naixement d’una nova classe política
i el començament d’una època en
la que els veïns de Roses serien els propietaris
dels seu destí com a poble. Era
un començament esperançador.
La campanya electoral va ser disputada
però neta. Només CiU va fer un míting.
UCD i PSC-PSOE no en varen fer.
Els col•legis electorals van tancar a les
8 del vespre amb una enorme expectació
pel resultat que donaria el recompte
5
de vots. Els apoderats i interventors de
les candidatures no deixaven passar ni
un vot “dubtòs”, ja que encara hi havia
votants que es confonien i afegien o
tatxaven noms, la qual cosa provocava
que el vot fos considerat nul.
L’escrutini va donar el següent resultat
: havien votat 3.324 persones, el 65’97
% de l’electorat, i se n'havien abstingut
1.736, el 34’03 %, amb 32 vots
nuls i 9 en blanc. El partit més votat va
ser el PSC-PSOE amb 1.311 vots, el
39’33 % i 5 regidors, el segon fou CiU
amb 1.065 vots, el 31’95 % i 4
regidors, i el tercer va ser l’UCD amb
948 vots, el 28’44 % i 4 regidors.
Pel PSC-PSOE van sortir escollits Jaume
Noguer, cap de llista, i Salvi Jacomet,
Lluís Costa, Jaume Núñez i Agustí
Sáenz. Per CiU, Ramón Danès, cap
de llista, i Josep Alemany, Max Marcó
i Domingo Cusí. Per UCD, Joan Bataller,
cap de llista, i Jordi Vila, Francisco
Guitart i Isidro Ballesta.
Al final els resultats del veredicte ciutadà
no van satisfer a cap de les candidatures
presentades, havia sortit un ajuntament
sense una majoria clara i s’hauria
de pactar l’alcaldia i el govern.
Es va encetar una nova forma de fer
política a la qual els nous polítics no hi
estaven fets, es podria dir que no estaven
acostumats a “negociar i pactar”.
Les converses les van protagonitzar
CiU i UCD, encapçalades per Ramón
Danès i Joan Bataller. Mentres tant Jaume
Noguer, candidat de PSC-PSOE estava
a l’expectativa, ja que si fracassaven
les negociacions i no aconseguien
la majoria de 7 regidors, ell, com a llista
més votada, seria el futur alcalde de
Roses.
Les converses entre CiU i UCD no van
donar cap resultat, ja que tant Ramon
Danès com Joan Bataller volien l’alcaldia,
tot i que CiU va tenir més vots, Bataller
no va transigir, i les negociacions
van acabar en un absolut fracàs.
Les conseqüències pel desacord d’aquestes
negociacions i els resultats posteriors
han marcat la política municipal
durant els darrers 31 anys.

Redacció
La Junta de Govern Local està formada
per 10 regidors: l’alcaldessa, 5 tinents
d’alcalde i els regidors amb delegació
específica autoritzats per l’Alcaldia.
Els integrants són: Magda Casamitjana,
Agustí Donat, Manel Escobar, Antoni
Rodríguez, Angel Tarrero, Francisco
Martínez, Francisca Martin, Gaspar Gallego,
Carles Ferrer i Joan Esteve Danès.
És reuneixen cada dilluns entre 9 i
10 del matí.
Les atribucions de les Juntes de Govern
són les d’assistència permanent a
l’alcaldessa en l’exercici de les seves
atribucions i les delegades per l’Alcaldia
com :
Aprovar l’oferta pública d’ocupació
municipal i els instruments de desenvolupament
del planejament general, no
atribuïts expressament al Ple, així com
els instruments de gestió urbanística i
els projectes d’urbanització.
Les contractacions i concessions de tot
tipus, quan el seu import no superi el
10% dels recursos ordinaris del pressupost.
L’aprovació dels projectes d’obres i de
serveis, quan sigui competent per a la
seva contractació o concessió i estiguin
previstos en el pressupost.
L’adquisició de béns i drets quan el seu
valor no superi el 10% dels recursos ordinaris
del pressupost, així com l’alienació
del patrimoni que no superi el percentatge
ni la quantia que estigui prevista
en el pressupost, i la de béns mobles,
excepte els que s’hagin declarat
de valor històric o artístic, l’alienació
dels quals no estigui prevista en el pressupost.
L’atorgament de llicències de tot tipus,
excepte que les lleis sectorials hagin
atribuït expressament aquesta competència
al Ple o a la Junta de Govern.
El desenvolupament de la gestió econòmica
municipal, inclús l’organització
de la recaptació.
Entre les seves atribucions també estan
les delegades expressament pel Ple.
Segons els documents als que hem tingut
accés, dels que en tenim una còpia
per si de cas, i agafant el període comprés
entre els gener i juliol de 2010, en
resulten unes dades força espectaculars
En aquests set mesos s’han celebrat 32
reunions de la Junta de Govern, la primera
el 8 de gener i la darrera el 30 de
juliol. A les 9 de matí se n'han celebrat
2, de les 9 a les 9’30 "16", de 9’30 a 10
"11", de 11 a 12 només una i les altres
dues a les 13’10 i a les 14’08.
El temps que els membres del govern
estan reunits per aprovar els assumptes
municipals i portar el govern de la
ciutat varien molt, i es compten per
minuts, ja que cap de les celebrades en
aquests 7 mesos ha arribat a 1 hora.
Així la durada de les reunions ha estat :
de 1 a 10 minuts se’ns han fet 5, de 10
a 20 minuts 12, de 20 a 30 minuts 7, de
30 a 40 minuts 2, de 40 a 50 minuts 4 i
6
de 50 a 56 minuts 2.
Com a casos rellevants s’ha de dir que
la Junta de Govern que va aprovar el
comunicat de l’Ajuntament per l’agressió
a l’alcaldessa va durar 5 minuts, i
la que va aprova la subvenció de
24.000 € al Base Roses va durar 2 minuts
( en prou feines temps per sentarse
i aixecar-se de la cadira ).
L’Ajuntament té un sistema per calcular
el cost de cada Junta de Govern,
com més temps estan reunits tree- ballant, més barat resulta pel contribuent,
ja que si no havíem dit abans,
l’Ajuntament paga a l’alcaldessa i els
regidors una quantitat per assistència, i
al contrari, com menys temps treballen
més car costa.
D’acord amb les dades de la documentació
a la que hem tingut accés, resulta
que la Junta celebrada l’11 de maig, la
del comunitat de l’alcaldessa, va començar
a les 13’05 i va acabar a les
13’10, 5 minuts en total, a 47’98 € el
minut i a 2.878’68 € l’hora.
La Junta celebrada el 21 de juliol per
aprovar els 24.000 € de subvenció al
Base Roses, va començar en horari estrany,
a les 14’06 i va acabar a les
14’08, en total 2 minuts, a 119’95 € el
minut i 7.196’70 € l’hora.
La Junta que ha tingut més durada ha
estat la celebrada el 15 de gener. Va començar
a les 9’09 i va acabar a les
10’05, 56 minuts ( quasi una hora ), a
4’28 € el minut i a 257’03 € l’hora.
Ens aquests temps de crisi, on l’atur a
Roses s’apropa a les 1.700 persones,
amb moltes famílies passant-les negres
i altres on només treballa un dels seus
4 o 5 membres, on la majoria de treballadors
no arriben als 1.000 € al mes,
quan el preu per hora d’un paleta ronda
els 18 € i amb els serveis socials
desbordats, és reconfortant veure com
hi ha gent que treballa tant i té un bon
sou a final de mes.

Xavier Salvador
El cuiner espanyol més internacional,
Ferran Adrià, va anunciar el gener passat
el tancament del seu emblemàtic restaurant,
El Bulli de Roses, durant els
anys 2012 i 2013. Les pèrdues acumulades
en els darrers anys, la pressió creativa
i l'esforç humà van ser esgrimits
com els arguments que havien portat a
Adrià i al seu soci Juli Soler a prendre
aquesta determinació i donar-se un termini
de dos anys per reformular el seu
negoci gastronòmic. No obstant això,
El Bulli no tancarà les seves portes.
Durant dos anys de fer una reconversió
que té un altre objectiu diferent: convertir
l'establiment en un restaurant exclusiu
per a grans empreses, segons ha pogut
conèixer Economia Digital.
The Ferran Adrià Historical Experience
és la denominació del nou projecte que
ja s'està comercialitzant entre les grans
multinacionals. A través d'AD Group,
una firma especialitzada en màrqueting
propietat d'Alberto Díez, El Bulli ofereix
un paquet de serveis a les grans corporacions
consistent en obrir el restaurant
per a 50 comensals, a més de prestar
altres serveis addicionals. El preu
d'aquest paquet és de 250.000 euros, el
que suposa un cost per assistent de
5.000 euros. Cada setmana es tindrà en
compte una sola empresa. La iniciativa
es basa en la projecció internacional i
en la imatge de marca del restaurador
espanyol.
Concebut com un producte perquè les
empreses l'utilitzin amb els seus accionistes,
directius, distribuïdors i públic
d'interès, l'oferta d'Adrià i Soler per a
2012 i 2013 inclou un apartat gastronòmic
consistent en una demostració de
cuina a càrrec d'Oriol Castro, Mateu
Casañas i Eduard Xatruch, creatius de
l'equip del cuiner, un tast dirigida per
Ferran Centelles, i l'elaboració d'unes
postres que conté el nom, la imatge corporativa
i els valors de l'empresa contractant.
Discreció i confidencialitat
Un centenar d'empreses s'ha interessat
ja per una iniciativa que s'està desenvolupant
amb la màxima discreció. L'oferta
de serveis es completa amb una conferència
de Ferran Adrià als 50 convidats
sobre la importància de la creativitat
en els processos d'ID+I. No són les
úniques atencions que rebran els assistents,
als quals s'obsequiarà abans de la
celebració de la trobada amb un davantal
d'Adrià serigrafiat amb el logotip de
la companyia, diversos obsequis que
formen part del marxandatge del restaurador,
fins i tot un llibre personalitzat
amb imatges del trobada que inclourà
un pròleg d'Adrià i un epíleg del president
o CEO de la multinacional contractant
del servei.
7
Per completar els serveis, l'equip d'Adrià
servirà un espectacular esmorzar a
l'hotel on s'allotgen els convidats. Els
50 assistents disposaran també d'una
visita privada a la casa museu Salvador
Dalí de Figueres, a les ruïnes d'Empúries,
al castell de Peralada, així com
navegació per la Costa Brava. "És una
acció de fidelització a grans clients sota
la màxima discreció i confidencialitat",
relata el material publicitari confeccionat
per comercialitzar la nova etapa
d'El Bulli.
Problemes interns
Quan a finals de gener el cuiner espanyol
més llorejat comunicà la seva intenció
de tancar el restaurant es van
disparar les especulacions sobre quines
eren les raons de fons d'aquesta decisió.
Amb un nivell de reserves anticipades
de més d'un any (de fet, El Bulli
obrirà durant el proper any 2011 per
atendre els compromisos adquirits), l'èxit
de l'establiment és indiscutible.
"Amb aquesta reconversió, es soluciona
un dels problemes interns de l'empresa:
què passava amb Juli Soler o
amb Luis García, el maitre, que es quedaven
durant dos anys sense ocupació
prevista. També reconcilia al grup fundador,
entre els quals saltaven espurnes
en els últims mesos", relata una
font empresarial pròxima a Ferran
Adrià.

El mes d’octubre va finalitzar l’extracció
de les embarcacions enfonsades o semienfonsades
en les aigües dels canals
de la urbanització de Santa Margarida.
Els treballs van consistir en l’enretirada
d’un total de 16 embarcacions detectades
a quatre localitzacions diferents:
8 a Port Canadell, 1 a Port Rodó, i 7
més a dos espais del Canal Gran. Posteriorment
a aquesta extracció es va procedir
al desballestament del material, a la
separació de les fraccions aptes per al reciclatge
i el trasllat de la resta a l’abocador.
Aquesta intervenció és fruit del compromís
per fer front a la situació d’abandonament
i de precarietat que oferien
els canals
La Confraria de Pescadors de Roses i
l'empresa Peixos Gotanegra s'han associat
amb l'objectiu de tirar endavant la
planta de filetejat de Roses. L'objectiu
de la societat, que s'anomena Pescadors
de Roses, Planta de Filetejat SL,
és potenciar les espècies locals i donar
sortida a tot el peix utilitzant la logística
de la depuradora Servimar, de la
qual Pere Gotanegra és propietari. En
aquests moments, el peix que surt de la
planta arriba a grans mercats com ara
el de Barcelona, Madrid o València. La
producció de la planta de filetejat de és
de 7 a 8 tones de peix setmanal.
La nova empresa es dedica a la selecció
de peix, a la congelació i a la cocció
del producte, i amb aquest nou sistema
de vendre peix s'aconsegueix que
tot el que es pesca i que per excés d'oferta
baixa excessivament de preu i que
fins ara s'havia de tirar al mar
El projecte preveu la recuperació i conservació
de les dues barraques de Cala
Joncols i la Pelosa, i en ambdós casos
es mantindran les estructures originals
de les edificacions. Es canviarà tota la
fusteria, es col•locaran paviments interiors
de tova ceràmica manual, i es pintarà
tant l’interior com l’exterior de les
construccions. En el cas de la barraca
de Jòncols, la proposta també contempla
la substitució de tota la coberta a
causa del seu mal estat, mentre que a la
Pelo-sa es retirarà la coberta de fibrociment
i tots els elements exteriors, com
ara taules, bancs, barbacoa, ...
El pressupost ascendeix a 51.000 €.
L’Ajuntament preveu que la Confraria
de Pescadors continuï gestionant l’ús
d’aquestes barraques com ha vingut realitzant
fins ara.
Les barraques de les cales Jòncols i Pelosa
són edificis civils que tenien la funció
de refugis on hi havia tot el necessari
per passar curtes temporades en cas
de condicions climàtiques adverses.
Les dues barraques estan documentades
almenys des del segle XVII, tot i
que les construccions actuals són posteriors.
Es tracta de construccions d’arquitectura
tradicional del Cap de Creus i
protegides pel Catàleg Municipal de
Béns Protegits.
Han finalitzat els treballs de restauració
del canó que va ser traslladat des
del passeig Marítim de Roses fins a l’Espai
Cultural La Ciutadella el febrer de
8
l’any passat, després que aquest fos objecte
d’una bretolada en què va ser pintat
amb esprais de colors. La peça, jun-
tament amb l’altre canó enretirat del
passeig per evitar el seu deteriorament,
serà exposada al públic.
El canó s’ha sotmès a un tractament de
conservació i restauració. Els treballs
han consistit en una neteja a fons feta
amb una projecció suau d’àrid (silicat
d’alumini de gra fi), un tractament
amb oli antioxidant i, per últim, l’aplicació
d’una capa de vernís protector especial
per a ferros exteriors.
Un dels canons conserva restes d’escuts
en el segon cos, un d’ells identificat
amb l’escut del rei Jordi II d’Anglaterra
(1727-1760). Per les marques de
fonedor que hi ha en el monyó esquerre
i al primer cos de la peça, els experts
han determinat que foren fabricats
a la foneria de John Curchill de
Robertsbrigde, entre 1756 i 1760.
El dia 24 d'octubre, a les 10 del matí,
va tenir lloc l'enterrament d'en Ramon
Margalef Pérez. Tenia 90 anys. En Ramon
va tenir una vida plena. Amb la
seva mort desapareix una biblioteca rosinca.
Ha mort una part de la història
d'aquest poble. En pau descansi.

copets de martell
Allò que hom.... LA INTRODUCCIÓ
Thomas Spieker
El gran avantatge d’ostentar el poder en política, és que els
governants ‘controlen’ els mitjans. I quan parlo de ‘mitjans’
em refereixo tant als econòmics i financers com també als de
comunicació. I si els primers són importants, els últims són
importantíssims perquè són en bona part les eines per mantenir
els polítics al poder, almenys mentre els ciutadans es deixin
enredar, tot i que és evident que no tots enreden. Però hi
ha (polítics i funcionaris) que hi són perquè no es guanyarien
la vida enlloc més. Sobre tot no se la guanyarien a l’empresa
privada que necessita de màxima eficàcia per a la seva
copets de
martell
Thomas Spieker
Allò que hom pot arribar a pensar
del que diuen els nostres representants
polítics. Roses INFO 18/09/10
Avui (i gairebé sempre), centrarem les
nostres observacions en l’únic racó plural
d’aquest opuscle, que són les pàgines
22 i 23 o les dues just abans de la
contraportada, on tots els grups representats
al consistori gaudeixen
del mateix espai per deixar constància,
lliurement i sense censura,
el seu propi resum del que ha estat
l’anterior trimestre. El primer
que crida l’atenció del butlletí del
mes de setembre, és que qui millor
ha sabut administrar l’espai
que té a la seva disposició és en
Marc Danés, d’ERC. A diferència
de pràcticament tots els altres
(amb excepció del socialista Toni
Rodriguez, que tampoc ha omplert
fins l’últim forat al que hi cabia
una lletra), el seu resum ja
convida a la lectura per una qüestió
purament estètica. I és que
hom pot pensar que es podrà acabar
el que comença a llegir, sense
haver d’arribar tard a la feina. I
tot i que també fa un xic de propaganda
pel seu grup parlamentari,
ho fa de manera commensurada i
elegant, tot parlant en la mateixa
mida d’un rosinc universal, a qui
precisament aquests dies s’està homenatjant.
Per cert que a mi, que
sóc ‘guiri’, em van dir que a nivell
personal en Vicens Vives era
un pedant insofrible. Sembla que
en Rahola era molt més ‘catxondo’. El
que sí m’ha cridat l’atenció és que no
he pogut comprar cap dels seus treballs
literaris a la nostre vila – i això a pesar
de tot el rebombori. És el que hom pot
anomenar una gestió eficaç, oi?
El representant del govern, també d’esquerres,
però en aquest cas de les monàrquiques
(PSC), pren un to mes majestàtic
per començar dient-nos que la
temporada ha anat prou bé (es a dir
PANEM) i que la Festa Major ha estat
un èxit (ET CIRCENSES). Llavors parla
de l’inici del curs escolar, però no pas
de l’escola Montserrat i Vayreda, que
es com escombrar els veritables problemes
sota la catifa, perquè és el que més
amoïna als vilatans. I la resta – paraules,
només paraules – grandiloqüents
però sense tocar gaire de peus a terra.
Ara si – sembla que juntament amb na
Magda Casamitjana volen canviar el
nom de la vila. Algunes veus confirmen
que ja promocionen ‘ADRIÀVI-
LLE’ als mercats turístics de França!
En Pere Juanola González és qui pren
la paraula en nom de CiU. Molta (potser
fins i tot un xic massa) informació,
però precisa i molt ben argumentada,
encara que els temes fiscals sempre sonen
més aviat avorrits. Però és important
perquè demostra que contràriament
al que ens volen vendre des del
govern, a Roses ningú no ha abaixat
cap impost i que el quatripartit ens enganya.
I per cert – diu que si CiU arriba
al govern mantindran les barraques de
la Festa Major (CIRCENSES).
Pel que fa el PP, en Manel Escobar
signa un article que sens dubte ha escrit
l’Àngel Tarrero. Coses de les jerarquies
arcaiques d’alguns partits, suposo.
En tot cas adreça un problema que
realment preocupa la gent del carrer i
9
rendibilitat.
El control que exerceix un (qualsevol) govern rosinc sobre
els mitjans de comunicació no es gens depreciable. Tots, inclús
els comarcals i fins i tot els provincials, depenen de les
campanyes institucionals del consistori i per això necessiten
‘caure bé’ al govern de torn, per no ésser víctimes del seu
oblit a l’hora de distribuir els anuncis d’una campanya. I després
hi ha els mitjans ‘propis’ del consistori -en el nostre cas
EMPORDÀ TV i ROSES INFO. Tot i acceptant, de moment,
que és important que un Ajuntament com el nostre mantingui
dos mitjans de comunicació ‘propis’ (i per tant, exemptes
de qualsevol criteri periodístic com ara l’objectivitat o la
pluralitat), a partir d’ara farem un repàs trimestral del RO-
SES INFO, que a mi em plau anomenar EL FULL PARRO-
QUIAL, a falta d’un de qualsevol altre religió.
tot sembla indicar que estan per la feina
de buscar solucions. Alguna cosa
s’ha de fer per eliminar els Top Manta
de la nostre Vila i l’Àngel s’ho sabrà
‘muntar’.
I així, hem arribat als dos que rebran
mes ‘canya’. Ja sé que alguns tornaran
a pensar (i els més agosarats fins i tot a
dir) que tinc mania persecutòria al
Pillo, però no és cert. Estic realment
convençut que en J.E. Danés Soler no
és un representant digne de Roses, per
més votants que hagi sabut enganyar.
És un gra al cul, no només dels seus
oponents, sinó de la nostre petita
democràcia i dels nostres estaments.
No sap ni parlar ni escriure,
és incapaç de gestionar fins i tot la
disponibilitat de bossetes de recollida
d’excrements de gossos per
als dispensadors que ha repartit
per tot el poble i només es mou per
les seves obsessions i manies. Així
ho demostra (una altre vegada) la
seva contribució al ‘full parroquial’.
És un nou exemple de la
seva incapacitat de mirar endavant
per crear oportunitats de cares al
futur, a més de deixar ben palès el
que ell entén per democràcia: diu
que a una ponència seva s’hi van
oposar tant els regidors de CiU (6),
com els seus companys de coalició
del PP (2) i del GIR (2). És a dir
que 10 dels 17 regidors del Consistori
estaven en contra, un (el d’
ERC) no hi era i tot i així va tirar
pel dret i endavant, amb el suport
de l’alcaldessa. Per postres tracta
els que es van oposar d’hipòcrites,
per molta majoria que tinguessin.
Sense paraules...
Per acabar, em sap molt greu haver
de dir que l’escrit de l’Agustí Donat
és un xic arcaic, vetust i passat
de moda. Te tot el regust i la pols de
les ‘adreces’ dels edils franquistes als
ciutadans – com si hagués baixat a la
terra banal des de la seva poltrona
divina. No es gaire afortunat encetar
un resum dient que encara no s’està a
punt per dir el que s’hauria de dir i
acabar recollint el safareig del carrer. I
del líder d’un partit polític s’espera
quelcom més que: “....... podem parlar
dels ........”, “........ es va parlar de .....”,
“...... va sorgir una proposta .......”, “Es
van debatre idees .........” Bla, bla, bla,
bla, sense cap mena de compromís ni
direcció.

els plens de
la lluna - 7
Francesc Sastre
Bon dia a tothom. Ja ha passat un mes
des del nostre últim contacte virtual,
valgui l’expressió, a la deferència que
em tenen vostès llegint aquesta columna,
que com saben, pretén fer una anàlisi
un tant rigorosa al mateix temps
que irònica del contingut dels plens municipals,
on plasma l’activitat política
del multiequip que ens governa o que
ho intenta. Ho dic per¡què ja fa mesos
que cada ple reflexa un distanciament,
refredament, o trencament ( com
vulguin dir-ho) entre alguns dels grups
que governen, entre ells ICV de Joan Esteve
Danès, que està patint un
aïllament per part del Partit Socialista
perfectament evident per totes les persones
presents en els plens.
En Joan Esteve Danès ha perdut la dignitat.
Ha deixat d’ésser un home, en el
sentit d’honor que li vull donar a la paraula.
És més forta la passió pel salari
que per mantenir la dignitat que un es
dèu a sí mateix, fins al punt que en aquesta
sessió va arribar a preguntar-se
en veu alta “què hi feia ell allà si no el
deixaven parlar”. Ell, que no ha callat
mai. Patètic. Aquestes paraules indiquen
el desànim que estava patint en aquells
moments. Trista conseqüència
personal de la submissió que el regeix.
Si algú de vostès té l’oportunitat de llegir
un Ordre del Dia, veurà que sempre
obvío el 1r i l’últim punt, degut a que
són aliens a l’acció política del govern,
que en definitiva és el que es debat.
1r. Acceptar la subvenció que el departament
d’Educació atorga per les llars
d’infants, al mateix temps que s’aprova
el Conveni(21) de col•laboració per formalitzar-ho.
Un apartat del Conveni demana
que s’indiqui el salari de l’alcaldessa
(?) que en aquest cas és de
55.319,88 € anuals (això després d’aplicar
la rebaixa forçada per l’Estat)
2n. Un altre Conveni(22) amb l'Institut
Català de les Dones per coordinar i
col•laborar en serveis d’informació i atenció
a les dones. El punt d’atenció serà
l’associació Espai Dones Rhodes, a
la Plaça de l’Àngel. Un grup admirable
pel treball que fa envers les dones
que han sofert un sotrac emocional.
3r. Saben que les denúncies de trànsit
que ens aplica la Policia són gestionades
pel Servei Català de Trànsit, i es
queden l’import de les sancions. Doncs
ara hem delegat aquesta funció a la Diputació
de Girona, la qual a canvi d’un
cànon ens retornarà aquest import.
4t i 5è. Expropiació forçosa de dues finques
al carrer Jaume Palmarola i Sant
Isidre, que permetran connectar el que
és conegut com a Cop de l’Almadrava
amb el carrer Sant Isidre. El problema
no és tant l’expropiació en sí, sinó les
formes utilitzades. El regidor responsable
va avisar la propietària la mateixa
tarda en que es celebrava el ple. Seria
bo que algú aconsellés a la propietat de
la possibilitat de recòrrer al Tribunal
d’Expropiació que segur determinarà el
millor justipreu possible.
6è. Una altra expropiació, aquesta sobre
una porció petita d’un solar per fer
una rotonda sobre la riera de la Cuana
7è. Recuperar d’ofici un vial de domini
públic a Santa Margarida que actualment
està ocupat per un privat.
8è. Delimitar la Trama Urbana Consolidada
de Roses (TUC). És obligat pels
municipis de més de 25.000 habitants,
però els de població inferior ho poden
demanar voluntàriament i aquest és el
cas de Roses. L’implicació fonamental
de les TUC’s és implementar en el seu
interior els Grans Establiments Comercials
(GEC) que en el cas de Roses han
10
d’èsser iguals o superiors a 1300 m2
de venda. L'àrea comprèn des del 2n
moll fins tota Santa Margarida i lateralment
des del mar fins pràcticament el
límit de la Gran Via i Circumval•lació.
9è. Una altra modificació de crèdit i ja
en van 7. Ja els hi deia jo que no tenien
gaire punteria aquest multiequip, que
per altre part no es varen cansar mai de
dir que els pressupostos de l’anterior
equip de govern eren cartes als Reis
Mags. En tot cas, aquesta vegada és de
927.000 €. Poca cosa, veritat?. Les modificacions
passades pel plenari són la
2, 3, 6 i 7 i en total pugen 4.731.083 €.
L'1, 4 i 5 han sigut per decret d’alcaldia
i no en tinc informació.
10é. Un altre Conveni(23), aquest amb
la Fundació El Bulli i el Departament
de Medi Ambient, per col•laborar en temes
de medi ambient (valgui la redundància).
Sembla un primer pas perque
la propietat pugui fer les obres necessàries
d’adaptació per assolir objectius
de la Fundació. Iniciativa de Joan E.
Danès hi va votar a favor. La Fundació
pot respirar tranquila.
11è. Modificar el contracte amb Rosesnet
per incloure el servei de recollida,
neteja i manteniment dels contenidors
soterrats. El cost del servei més les amortitzacions
del nou material (camions,
plomes, etc) és de 539.199,40 €.
Aquest és l’últim escrit abans de les eleccions
al Parlament. És probable que
pel proper ple ja puguem parlar d’un
nou govern que ens permeti avançar
cap a la sortida de la crisi amb més fermesa
que l’actual tripartit.
Ja fa més de 30 anys que el Grup de
Teatre, dirigit amb destressa per Ignasi
Tomàs, ofereix per Nadal l’obra Els
Pastorets. Molts de vostès l’han vist alguna
vegada, inclús alguns han repetit
l’experiència. Recordaran l’escena sisena,
un cop superats els entrebancs de
l'entremaliat Llucifer, i ja fent cap a
Betlem, com a fi del camí, canten alegres
els pastors “Avant i crits // no fem
cap més parada // no fem cap més parada
// s’acaben els neguits // no fem cap
més parada // s’acaben els neguits”. Esperem
que ens passi el mateix, que sense
fer cap més parada arribem al 28 de
novembre i el nou govern elegit acabi
els neguits que la societat esta patin.
Sigueu discretament feliços. Adéusiau,
fins al mes que ve.

el nom de les
coses
Conxita Ribas
El llenguatge hauria de servir per entendre’ns,
per comunicar-nos, per explicarse,
però, sovint, s’utilitza per la confrontació,
l´insult i la manipulació. Anomenar
una cosa per altre, canviar el nom
de les coses o buidar les paraules del
seu contingut son eines conegudes de
manipulació de la gent de bona fe.
Quan estudiava la carrera de dret em divertien
molt els axiomes jurídics i, amb
el temps vaig descobrir la seva utilitat
per aclarir conceptes i destriar el gra de
la palla. Recordo sovint dos d’aquests
axiomes que fan referència al nom de
les coses i que diuen així: “Les coses
són el que són i no el que diuen ser” i
“El nom no fa la cosa”.
Els professors de Civil ens ho explicaven
dient que si fas un contracte on
totes les condicions són d'un contracte
de permuta, li pots posar el nom d’arrendament,
però seguirà essent una permuta,
i viceversa. Cal vigilar que no ens
donin gat per llebre jugant amb el nom
de les coses. Pensem amb el que s’anomena
“Administració de Justícia” però
que, sovint, el que fa es aplicar la legalitat,
encara que en resultin injustícies,
com la da condemnar a uns pares pels
danys a un camió que havia atropellat i
matat al seu fill. Semblants absurds no-
més s’expliquen perquè la justícia no
és l’objectiu del que caldria anomenar
“Administració de Legalitat”. Una de
les paraules més dites i rebregades avui
és democràcia. Ens en parlen cada dia
fins a gastar-li el nom i buidar-la de contingut.
Democràcia és, en la seva concepció
etimològica, el govern del poble.
Certament, no pot ser que tothom
mani, perquè el govern es podria convertir
en una olla de grills, però tampoc
es pot reduïr la participació del poble a
pagar impostos i votar cada quatre
anys. Un filòsof hindú, Servapalli Radhakrishnan,
es sorprenia de que occident
reduís la democràcia a dipositar
una papereta en una urna cada cert
temps per triar entre un partit que no
ens agrada i un altre que encara ens
agrada menys. La democràcia ha de ser
molt més que això. Ha de tenir una separació
de poders (executiu, legislatiu i
judicial) de debò, una llibertat d’expressió
efectiva i un control real dels representants
politics. La democràcia ha de
servir per administrar bé els recursos
públics i atendre les preocupacions
reals dels ciutadans. Perquè en la democràcia
representativa en que, suposadament,
cedim la facultat de govern a
uns polítics elegits, aquests tenen el
deure de comptar amb nosaltres cada
dia, de defensar els nostres interessos i
no els del partit, i, en definitiva, de representar-nos
de veritat. Quan el que
més importa és el partit i conservar el
poder i no el poble, no tenim una democràcia,
tenim el que es pot anomenar
una partitocràcia. Si creiem en la
democràcia, hem d’exigir que sigui de
debò. Podríem parlar de la perversa confusió
entre drets civils i drets humans o
de les mil maneres de desinformar al
personal tot dient que se l’informa. Podríem
parlar de la també perversa utilització
del mot “islamisme” com a sinònim
de religió musulmana, quan l´islamisme
és un moviment polític que utilitza
la religió en el pitjor dels sentits,
sobre tot arrel de l’aparició del fonamentalisme,
del que sí se’n podria dir islàmic,
que no musulmà. Podríem parlar
de moltes confusions semblants, però
deixarem la transcendència de les
grans paraules per analitzar el que anomeno
la tonteria semàntica pijo-progre.
M’agrada anomenar les coses pel seu
nom i no recórrer a la mania d'inventar
paraules que desfiguren el què es vol
dir. Fa un temps s’evitava parlar de
11
“prostitutes” i/o “putes” i es referia al
subjecte com “dona de la vida”, però
sempre em va resultar estrany perquè
em semblava més propi emprar el mot
per designar una embarassada, que sí
es portadora de vida. En temes sensibles
com l´immigració passen coses
semblants. Mai m’he acostumat a la paraula
“nouvingut” per designar un immigrant,
perquè desfigura el concepte
i, per a mi, també és nouvingut un turista
o un nounat i no són immigrants.
Denominar “magrebí” a un moro em
sembla d’allò més cursi, entre d´altres
raons perquè em vaig educar en un
temps en que la paraula es deia amb
tot el respecte quan ens referíem al rei
moro de Granada, a la guàrdia mora de
Franco o a la festa de moros i cristians.
La manca de respecte no rau tant en la
paraula sinó en la mala consciencia i
els prejudicis dels que la diuen. Es canvien
els nom per d’altres políticament
correctes per hipocresia social, sovint
al preu de desfigurar els conceptes que
hi ha darrera els mots. De vegades sembla
que pensin que canviar el nom emmascara
la manca de solucions als problemes,
com és el cas dels famosos
“barracons” que ara s’anomenen mòduls
o aules prefabricades o qué se jo.
Convido a tothom a trobar eufemismes
semblants, perquè n’hi han molts més.
La utilització de les paraules no és mai
pacífica ni innocent en tant que amb
elles es configura l'opinió de la gent
que és, avui, cabdal pel poder polític.
Hi ha autèntics experts en la manipulació
de masses pels que una de les eines
bàsiques és aquesta utilització.
Tots recordem com es va canviar el vot
d’un país amb l’oportuna frase “España
no se merece un gobierno que miente”.
En sí mateixa, la frase era una tonteria,
perquè cal preguntar-se quin govern
i quin polític no ens menteix. Ho
fan tots i, de vegades, és fins i tot la seva
obligació. Però si es combina la paraula
amb la oportunitat o amb l’oportunisme,
es poden produïr sentiments
col•lectius demolidors.
Per tot això és útil reflexionar sobre el
nom de les coses i desenvolupar un
sentit crític. No ens podem empassar
tot el que ens volen vendre. Podem tolerar
que, de vegades, ens menteixin,
però no que ens enganyin, perquè l’engany
és més pervers que la mentida i,
fins i tot, ens poden enganyar amb mitges
veritats.

natural
ment - 1
Joan Juanola
Ara mentre aneu resant i jo esperant la
bonanova, ja va sent hora d’anar pinzellant
altres cromatismes inspirats en l’època
actual, com ara la caiguda de la
fulla, la tardor, l’arribada de les més fascinants
postes de sol i un llarg ventall
de temes vinculats amb la Natura. Adverteixo
que serà llarg. Tanmateix també
voldria indicar que he creat un blog
on es poden consultar dissertacions al
respecte amb molta més xerrameca.
www.rosincades.blogspot.com
Comencem per Falconera.
Sobre el paper era un xollo. Allà al porxo
veia soldats que feien la mili a casa
i vaig pensar que fer la mili com a voluntari
era una manera lúcida de superar
un ritual obligat gens atractiu. Primer
foren els capellans de l’internat i
al cap d’uns anys la proa enfilava els
altres dèspotes. Total que vaig anar a
petar a Falconera. Els dos millors estius
de la meva vida. Gràcies als militars
vaig descobrir uns paratges terrestres
i marítims absolutament paradisíacs.
L’únic inconvenient eren les emprenyades
del meu pare. Jo tenia que
ajudar durant l’estiu per les botigues i
per culpa de les meves ximpleries,
deien, constantment estava arrestat i no
podia baixar al poble. Aquesta constància
estival feia que jo no tingués una
taquilla sinó quatre on hi havia una mena
de catàleg-demo dels productes turístics
: barca inflable, olleres tub peus
i estris submarins, reproductor de cassetes,
música (també em varen arrestar
per posar la música massa forta) jaqueta
de neopré i tota mena de bosses per
recollir els productes de la temporada,
musclos especialment, però també bolets,
espàrrecs, mores o el que fos. El
cert és que vaig aprofitar bé el temps i
anava aleshores sovint a la font del Lladó.
Allà pla la vaig fotre de l’alçada
d’un campanar, deien. Resulta que un
cabo d’aquells xusqueros es va fotre un
embolic al cervell. Hi havia una taula
amb una pedra immensa que li feia nosa
per la qual cosa va decidir fotre-hi
un cop de roc i trencar-la. En assabentar-me
el vaig anar a trobar. Sense saludar
ni llets en vinagre el vaig agafar pel
coll. Es veu que la pressió no el deixava
respondre la qual cosa encara m’enfurismava
més i més. Del caqui anava
passant al vermell morat la qual cosa
va fer intervenir altres soldats que em
varen confondre amb l’enemic. Cap a
la garjola esperant un sumaríssim consell
de guerra per haver agredit un dels
seus intocables. Em sembla que el capità
tenia alguna neurona verdaecologica
i finalment va optar per enviar aquell
imbècil a zona urbana i a mi em va
deixar anar conscient segurament de
que ja me la fotarien per altra banda.
La qüestió era que una part del nostre
patrimoni s’havia destruït i malgrat la
tragèdia els soldadets de plom tenien
les neurones ocupades en altres pel•lícules.
Malgrat els anys i els mals records jo
encara hi vaig. El Lladó s’ha convertit
en el meu espai preferit de meditació.
Allà vaig a buscar, viure, experimentar
el silenci la pau interior i sobretot frenar
el pensament per viure en equilibri
mental-emocional. A quatre pams hi ha
la meva cala d’infantesa, la Rostella,
l’indret escollit per viure l’eternitat
quan el foc m’hagi devorat la matèria
que em quedi. Res, una llastimosa
fusió bioquímica mal aprofitada.
Val a dir que la presència dels militars
va evitar que el deliri urbanístic dels
seixanta, setanta, s’escampés pel que
avui en dia és un paratge increïblement
seductor que ha encisat molts visitants.
Un d’ells, de projecció internacional,
ens en parla ben amarat d’amor:
Aquest lloc és únic ¿Has vist com
brilla l’aigua? Aquí el blau és més
12
blau que enlloc. Som a la Costa Brava,
però és com si fóssim en un altra món,
sense presses, sense multituds i sense
blocs d’apartaments. Això sí que és un
luxe, un paradís –va escombrar
l’horitzó amb la mirada, clarament
satisfet- el Bulli té la gran sort d’estar
situat en un lloc increïble, amb un
jardí que es pot dir que inclou la
platja, les roques i el mar. Quan em
pregunten quants metres quadrats té el
jardí d’El Bulli, sempre dic que
incomptables, ja que el mar en forma
part.
El nostre benvolgut Ferran Adrià no té
pels a la llengua quan toca parlar de
per què aquí. ¿Ell també va fer la mili
a Falconera? No ho sé, i no obstant els
llargs períodes de meditació transcendental
que deuria fer mentre esperaven
els clients, l’ha conduit al mateix punt:
descobrir que el Paradís el duem dins i
tan sols cal activar-lo. Arribats aquí la
pregunta òbviament és ¿Com?
Una de les possibles respostes la podem
trobar pel bell mig de les comunicacions
que es varen presentar al congrés
Europarcs celebrat a Roses l’octubre
del 2004. Per llogar-hi cadires!!

me rio de
janeiro
Abel Pèrez Martínez
Hi ha qui diu que els catalans no tenim
sentit del humor, que no som graciosos,
que no gaudim de les fetes com tothom.
A Roses la festa més entranyable és el
nostre Carnaval que ens fa omplir de
goig a tots els que vivim a la vila. Per
altra banda, crec que per dies de durada
i per afluència de gent, el Carnaval de
Rio de Janeiro és el més famós de tot
el món. Personalment, jo l’igualaria al
de Venècia. He pogut gaudir de totes
dues festes i tot i tenir una filosofia diferent,
tos dos són meravellosos. Hi ha
una exuberància carioca molt folklòrica
i atractiva que barrejada amb el caliu
del Carib imprimeix caràcter a Rio i
una elegància en les disfresses i en el
donaire dels personatges que fan que
consideri Venècia pel seu encant i romanticisme
un carnaval sensacional.
No podem oblidar-nos del carnaval de
Santa Cruz de Tenerife, colorista, excel•lent
i molt nostre.
Però hi ha una nova catalogació EL
CARNAVAL CATALÀ, del que gaudim
des de fa vuit anys mercès als nostres
polítics amb l’agreujant que no dura
uns dies, sinó que l’hem de patir dia si,
dia també.
Us descriuré algunes de les colles i comparses
que s’han anat creant. La primera
“colla” ja va muntar una carrossa
espectacular..., tres petites colletes, sense
guanyar-se el dret d’anar primeres
(cap no guanya eleccions!) munten una
colla, tripartit per a governar o més aviat
desgovernar Catalunya.
Durant la primera desfilada ( o legislatura),
el president Maragall ens deleix
amb algunes perles de saviesa: la gravíssima
acusació del 3% a CIU que ell mateix
retira un cop dita, la NACIÓ GRAN
y la NACIÓ petita, per explicar que CA-
TALUNYA és una nació no calia aquesta
reiteració , ja ens ho creiem que som
una NACIÓ i GRAN.
-El Sr. Carod, que es retrata a Jerusalem
amb una corona d’espines fent una
ofensa als practicants catòlics...
-El Sr. Nadal, que reacciona tard i malament
amb el problema del gran forat
d’Horta i els afectats van haver de passar
un any fora de les seves llars..
A la segona desfilada (recordo, o
legislatura), el Sr Saura no aclareix els
errors o desídia a l’incendi de l’Horta
de Sant Joan, ni admet cap responsabilitat...
Fins i tot amb la seva senyora (carrossa
Ajuntament de Barcelona), han
creat un club de fans entre les tribus ocupes
i antisistema, perquè no hi ha
cap lloc com Catalunya per fer aquesta
“feina”...
-El President Montilla acata tot baixant
el cap, tot el que Madrid dicta. Tan se
val el retard de les transferències de les
competències, la manca de compliment
en les inversions, la sentència del Tribunal
Constitucional... en Zapatero mana.
Fins i tot es declara a favor de la reforma
laboral, reforma que crec conculca
greument els drets dels treballadors i
de la gent gran.
-El Sr. Carod que perd el control de
ERC i el Sr. Puigcercós, al que li devem
un gran estudi (pagat amb els diners de
tots, es clar) sobre “el mapa sexual dels
òrgans genitals femenins”, suposo que
per trobar el punt “G”...
Al darrera hi ha altres carrosses amb
bones disfresses, com el PP que presenta
recurs al Constitucional contra l’Estatut
de Catalunya (però no contra Estatuts
d’igual contingut d’altres comuni-
13
tats autònomes) i que ara fa campanya
pel bé del nostre país...je, je,je.
Amics i amigues, cada dia ens sorprenen
amb noves “currandas” (maco
també el carnaval de Cadis!), com la
de l’Excel•lentissim President Montilla,
que ara oferta a la generació NINI
una paga de 633 € al mes, en concepte
de beca-salari. Més estómacs agraïts,
en lloc de ajudar-los a formar-se i exigir-los-hi
que es preparin pel futur!
Com diu la dita; “no els hi donis peix,
ensenya’ls a pescar!” o la darrera, “no
reeditaré el tripartit”, qui s’ho creu
això?, ja hem sentit aquesta història altres
vegades i els ciutadans ja no el
creiem.
Per tot això jo "ME RIO DE JANEIRO",
el nostre és el millor, el més divertit i
al mateix temps el més esperpèntic, Hi
ha cops que sento vergonya aliena de
qui ens representa a la Generalitat i de
que la disbauxa i el descontrol sigui la
norma en una administració pública.
Hem d’acabar amb aquest carnaval
que s’ha instal•lat al nostre país, no
ens mereixem que ens governi qui no
guanya eleccions i ha de menester de
pactes estranys i difícils de mantenir.
Tenim la possibilitat el proper 28 de
novembre de canviar el rumb caòtic
que porta el nostre país. Voteu, aneu a
votar i exerciu el dret a decidir el que
voleu per a vosaltres i els vostres. Voteu
CIU!, segons el meu punt de vista
és l’única formació política capaç de
liderar el futur de CATALUNYA.
Hauríem d’acabar amb aquest perpetu
Carnaval i està a les nostres mans!
Aposteu pel CANVI el 28-N! Voteu CIU.