Revista febrer:REVISTA.qxd.qxd - Catalunya Música

48
Programació de Catalunya Música
vat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la
que el pianista Glen Gould va enregistrar el 1981?
En un vell article publicat a The Guardian, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista
Lionel Salter descrivia Leonhardt com “una figura de cabells platejats,
amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s’apropa al clave amb reverència,
elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música
d’aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar
amb passió reservada...”. I més tard afegia que els últims anys “...mostrava un
aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l’actitud serena
d'un sacerdot auster, i la discreció d’un aristòcrata europeu menor. Només
de tant en tant podria aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació
d’un ragtime després d’haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però
això era l’excepció i no pas la norma...”.
En el concert a París el desembre passat, després d’anunciar-se en veu baixa que
seria la seva última actuació, Leonhardt va tocar obres de Purcell, Duphly, d’Anglebert...
com sempre. Com mai cap altre clavecinista probablement aconseguirà
emular-lo... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació
que deixa sentir de forma nítida tots els batiments dels trinats i dels
mordents, donant a cada expressió l’esperit just, perfecte. El seu aspecte sobri
com si hagués de tornar l’endemà. Només cal tancar els ulls per entendre-ho.
Malauradament ell els ha tancat per sempre!
Joan Vives
Catalunya Música