revista setembre:REVISTA.qxd.qxd - Catalunya Música

Programació de Catalunya Música
amb privilegis: l’èxit a qualsevol camp (esportiu, artístic) implicava un gran esforç,
però aquells que ho aconseguien rebien la glòria: se’ls permetia sortir del
país, viatjar, entre d’altres privilegis. Això era molt important i per això la meva
família hi estava tan interessada.
Com a violinista, què és el més important musicalment?
El més important és respirar amb la música. No només amb les notes, sinó també
entre notes. També entendre l’estil del compositor: hi ha una gran varietat de
músiques i en ocasions s’interpreten de la mateixa manera autors tan diferents
com Bach, Brahms o Txaikovski, i això per mi no és gens interessant.
En la seva interpretació de les sonates i partites de Bach, sentim una atenció
focalitzada més en el detall que en la sonoritat general. Tenia intenció de
fer una interpretació més propera als criteris històrics?
A Rússia se’m va ensenyar a tocar Bach, i quan ara miro enrere, gairebé he de
somriure. Havíem de tocar amb grans frases, un gran vibrato, amb la idea d’imitar
un orgue. Ara això em sembla graciós, perquè és monòton i avorrit! No hi ha
detalls. Jo ho entenc més proper a parlar, a tenir una conversa amb algú: fem
servir diferents entonacions, marquem un accent... El Bach solista és així, per mi.
I esdevé interessant perquè puc canviar-ho cada vegada que ho interpreto.
Enfrontar-se a un repertori com les sonates i partites de Bach ha de tenir una
dificultat sobretot de concepte. Ha passat molt de temps meditant sobre la
manera de tocar-les?
La veritat és que mai no hi he pensat. Tot canvia constantment, també durant el
concert. Fins i tot si escolto el meu darrer enregistrament, que ja té dos anys,
veig que ara he canviat la manera de tocar. Les converses varien i són contínues:
així, no tinc una idea preconcebuda de com tocar Bach, ni crec que hi hagi una
sola manera de fer-ho.
També ha tocat gran quantitat de música romàntica i posterior. Quin és el
seu compositor preferit d’aquesta època?
M’agrada molt tocar Sibelius! També el repertori del segle XX, com Prokófiev,
Xostakóvitx o Stravinski.
L’any 1983, segons les cròniques, una “ressaca” li va impedir assistir a una
festa. Gràcies a això va poder marxar de Rússia i fugir cap a Suècia. Què
queda d’aquella “ressaca”? Com va ser la seva fugida de la Unió Soviètica?
Fa molt de temps, d’això, sembla com si es tractés d’una altra vida! Jo estava
molt decidida a abandonar la meva vida a Rússia i a canviar-la completament.
Vaig fer aquell pas tan important i me n’alegro. Va ser perillós, però estimulant!
Vaig creuar la frontera en cotxe i durant dos dies em vaig haver d’amagar en un
hotel. Els diaris estaven farcits de les meves fotografies! Ningú no sabia on havia
anat a parar. Va ser una gran història periodística. I finalment sí, vaig rebre un visat
per anar als Estats Units i vaig començar la meva vida a Nova York.
Ha pogut tornar a casa seva, a Rússia?
Sí, hi vaig bastant sovint, sobretot per visitar la meva família. M’agradaria tornarhi
i fer més concerts dels que hi he fet. M’agradaria interpretar a Rússia i redescobrir
les meves arrels russes. Durant molts anys en renegava, no volia res que
fos rus en mi. I ara, en els darrers anys, la malaltia del meu pare em va permetre
redescobrir l’ànima russa, el poble rus, la meva família a Sibèria. I he començat
a enamorar-me de nou de Rússia, de les meves arrels.
47