Revista literària

EFECTE DÒMINO
Sempre ho recordaré. Per la nit s'instal·la a la meva retina, em provoca malsons i no puc dormir de la
inquietud. L’esgarrifosa imatge de la seva cara plena de sang. Aquells ulls blaus sense vida. Uns ulls
que temps enrere m'havien enamorat només creuar la mirada, que em feien somriure cada vespre
quan acabàvem de la feina i ens trobàvem a Central Park, davant l'hotel Plaza. Va ser un 17 de
novembre. Acabava de sortir de la feina i, com cada dia, agafava la Cinquena Avinguda per anar a
trobar-lo davant l'hotel Plaza. Llavors em va sonar la melodia que tenia al whattsapp. Quan va
acabar aquell dia la vaig canviar. Allò va ser el principi que ho va desencadenar tot; la seva mort. La
que m'havia enviat el missatge era la Clarisse, la meva millor amiga:
-Tia, estic a la cafeteria del Pont de l'Est Side River. Vine de seguida. Hi ha en Jake, te'n recordes? El
de la festa de fi de curs. Et necessito aquí, li vull demanar per quedar.
-Ja vinc -li vaig contestar-. Però me la pagaràs aquesta, no el podré veure fins a la nit per culpa teva.
Després vaig obrir el seu xat i vaig escriure:
-Avui no podré venir, la Clarisse vol que vagi amb ella, buf... quina mandra que em fa. Ens veiem a la
nit.
Va ser aquell missatge, l'últim que va rebre el seu mòbil, a tres quarts de vuit del vespre. Si
m'haguessin vist amb ell no l'haguessin disparat, al cap, al mig de l’estómac i al mig del pit, on es
troba el cor. L’assassí no hagués disparat si hi hagués un testimoni, jo. Mai em perdonaré que si
hagués anat l'home que estimo com ningú, no s'hagués mort dessagnat, i tot per culpa meva.
Anàvem a celebrar el nostre tercer any junts quan l'home de la carnisseria m'ho va dir, em va dir que
hi havia en Harry parlant amb un encaputxat molt estrany, mai havia entrat a la seva carnisseria,
però aquelles darreres dues setmanes no parava d'anar-hi, mai comprava res, només preguntava per
en Harry. Creia que era el seu punt de trobada, però cada cop que contestava a l'home encaputxat
que aquell dia no havia vist a en Harry, l'home s'enrabiava, i molt. I aquell mateix matí, el del dia de
la seva mort, el carnicer em va dir que l'home li havia preguntat on vivia en Harry, i jo, la molt
insensata, li vaig dir a l'amable home de la botiga que parlaria amb ell per la tarda.
Tornem però amb la Clarisse i amb el seu estimat Jake. Acabava d’arribar quan la Clarisse em va
engrapar cap a ella i em va arrossegar cap a una taula del fons del local.
-Mira és allà –em va dir, estava més vermella que un tomàquet-, oi que és guapíssim?
I de sobte, tot se’n va anar avall. Al meu mòbil hi va arribar un missatge d’en Harry. El vaig obrir,
il·lusionada, i el que vaig veure encara em fa plorar cada nit. Algú havia gravat com disparaven els
tres trets que van llevar la vida a en Harry, i després, enfocant-se a ell mateix va dir: -Les properes
són la teva germana i la Clarisse.- Després d’això, tot va ser com flotar sobre un núvol. Només
recordo amb claredat com vaig plorar sobre el seu cadàver mort, i la por i la sensació que vaig tenir,
havia de protegir a la meva germana i a la Clarisse. A elles no les podia perdre.
Aitana Aragonès i Elba Martínez
4