SÀPIENS 217 (abril 2020)

TOT ÉS HISTÒRIA
ABRIL 2020
www.sapiens.cat #217
Traficants
de
llibres
DESCOBRIM LA XARXA CLANDESTINA
QUE ENTRAVA A CATALUNYA
LLIBRES CONTRA LA DICTADURA
4, 95 €

Mascaró de proa El Ninot. Segle XIX
Un edifici espectacular, les Drassanes Reials,
i un museu ple d’històries per fer-te conèixer
tots els secrets de la cultura del mar.

SUMARI
NÚMERO 217. ABRIL DEL 2020
TRAFICANTS DE LLIBRES
Al final del franquisme, un grup
d’escoltes va dur a terme una
operació insòlita de CONTRABAN
CULTURAL: entrar a Catalunya
llibres prohibits per la dictadura.
Pàg. 32
EL SETGE DE VIENA
Si Solimà el Magnífic hagués
conquerit Viena avui EUROPA
SERIA DIFERENT. Us narrem
l’èpica resistència de la ciutat
i el seu vincle amb el croissant.
Pàg. 42
OVNIS: EXPEDIENTS
DESCLASSIFICATS
A través de documents dels
ARXIUS ESPANYOLS desvelem
els albiraments d’ovnis que
hi ha hagut al Principat i la seva
explicació.
Pàg. 48
VULL SER ENTERRAT AL PI
Una investigació pionera als
ARXIUS PARROQUIALS ha permès
saber qui està enterrat a les capelles
i al subsòl d’aquesta església.
Pàg. 54
ARXIU PARTICULAR
48
32
QUI VA MATAR EL BARRET?
Us expliquem perquè ja gairebé
ningú fa servir aquesta peça
IMPRESCINDIBLE DELS ARMARIS
a l’inici del segle XX.
Pàg. 66
A la
portada
42
En aquest número hem recreat una escena que bé podria haver-se produït mentre els escoltes
creuaven la frontera pirinenca carregats amb les motxilles plenes de llibres. L’habilitat d’AJJ Estudi
(www.ajjestudi.com) ha donat vida a aquest moment.
GETTY
54
3

SUMARI
“L’ACCIÓ CLANDESTINA
D’UN GRUP D’ESCOLTES VA SER
CLAU PER TRASPASSAR
LA NOVA CULTURA POLÍTICA
DEL CATALANISME”
Jordi Amat
Pàg. 32
“A L’EXPOSICIÓ ‘ART PRIMER.
ARTISTES DE LA PREHISTÒRIA’
DESCOBRIM LES PRIMERES
TRES GRANS FITES DE
LA CREATIVITAT HUMANA”
Inés Domingo i Antoni Palomo
Pàg. 62
“EN LA MEVA SECCIÓ,
ANALITZARÉ COM HAN
CANVIAT ELS ESTATS D’OPINIÓ
SOBRE TEMES CABDALS
AL LLARG DEL TEMPS”
Roger Tugas
Pàg. 20
BRÚIXOLA
EPIDÈMIES... D’ARA I DE SEMPRE
Al llarg del temps, les malalties han anat
canviant i les seves conseqüències també.
El que no ha canviat són les mesures
de contenció per mitigar-les i extingir-les.
Pàg. 10
ENTREVISTA A NÚRIA CADENES
Parlem amb l’autora del llibre ‘Guillem’,
sobre el dramàtic assassinat de l’activista
Guillem Agulló l’any 1993.
Pàg. 16
LA HISTÒRIA EN DADES
El periodista Roger Tugas ens explicarà
en aquesta nova secció algun fet històric a
través de les xifres. Aquest mes: Gibraltar.
Pàg. 20
IRAN-EUA: ENEMICS ÍNTIMS
El nostre especialista en món àrab,
David Alvarado, ens explica les raons
de la turbulenta relació que viuen aquests
dos països des de fa dècades.
Pàg. 22
VIURE
L’EXPERIÈNCIA
La periodista Cristina Masanés ens narra
com va ser el combat d’Arbúcies del 1714
a través de la recreació històrica que fa
aquest poble cada any.
Pàg. 72
HISTÒRIA EN SOLFA
Marta Solé, la nostra especialista musical,
ens parla de com William Shakespeare
va introduir la música als teatres.
Pàg. 91
NOMS QUE FAN PARAULES
Anna Priscila Magriñà inaugura una
nova secció en la qual ens explica d’on
ve el nom de determinades coses,
com per exemple, els ‘nachos’.
Pàg. 95
“Al Montseny, hi va haver una època,
llunyana, llegendària, en la qual els llops
escometien, en grups de set o vuit, de
dia, ramats sencers de bestiar”
Quina relació tenen
la ciutat de Viena,
Solimà el Magnífic
i el ‘croissant’?
Pàg. 96
Irene Solà
Pàg. 96
WWW.SAPIENS.CAT
Seguiu-nos a les xarxes i als nostres webs per continuar gaudint
dels nostres continguts sense necessitat de sortir de casa.
4

ANSESA
Persistències
11.02—
14.06.2020
Museu Can Framis
Roc Boronat, 116-126 Barcelona
5

DIETARI DE REDACCIÓ
TELETREBALL
La redacció del Sàpiens treballarem
telemàticament per garantir que la revista
pugui seguir arribant a les vostres llars
i als punts de venda.
NÚMERO 217 | ABRIL 2020
Editor: Jordi Creus
Directora: Clàudia Pujol
“Sàpiens ajuda
a calmar les
incerteses del
present”.
Directora d’art: Natalia Mazzarella
Redacció: Maria Coll
Disseny: Albert Bernat
Correcció lingüística: Txell Coll
Mitjans digitals: Caterina Úbeda (web)
i Carla Galisteo (xarxes socials)
Estudiant en pràctiques: Oneka Anduaga
Cap de redacció: Sònia Casas
Consell assessor: Agustí Alcoberro,
Francesc Cabana, Àngel Casals, Jordi Casassas,
Imatge portada: Muntatge fotogràfic
Joan B. Culla, Valentí Gual, Emili Junyent,
Andreu Mayayo, Borja de Riquer, Isabel Rodà,
José Enrique Ruiz-Domènec, Meritxell Simó,
Jaume Sobrequés i Josep M. Solé Sabaté
​
Coordinadora de publicitat: Ester Rius
Disseny de publicitat: Montserrat Planas
CLÀUDIA PUJOL Directora
Subscripcions i distribució: Marta Serra
Controller financera: Berta Ruiz
Redacció, administració i publicitat:
Premià, 15 2a planta 08014 Barcelona
redacciosapiens@som.cat
Impressió: Rotimpres
Distribució: Sade. Tel. 902 33 83 10
Sector B, c/B, 2. Pol. Ind. Zona Franca
08040 Barcelona
ISSN: 1695-2014
Dipòsit legal: B-42425-2000
EN AQUEST NÚMERO de la revista
tenia previst dedicar el dietari a
l’historiador Josep Benet, coincidint
amb el centenari del seu
naixement aquest abril. Volia
explicar-vos que des de Sàpiens
ens sumem amb entusiasme
a l’efemèride de qui va ser un
dels puntals de la revista en els
inicis. També volia avançar-vos
que anirem publicant, al llarg de
l’any, un seguit de reportatges
de les seves diferents facetes:
historiador, advocat, polític i
activista. Un bon exemple és la
portada d’aquest número: posem
al descobert, gràcies a l’exhaustiva
recerca de Jordi Amat, tota
la xarxa clandestina que entrava
llibres contra la dictadura a
principi dels setanta. I sí, un
dels impulsors d’aquesta èpica
iniciativa va ser el mateix Benet,
un dels grans —i primers—
antifranquistes.
Però mentre escrivia aquestes
línies, no podia evitar de pensar
que en les setmanes vinents (i
possiblement mesos) haurem
d’anar adaptant la nostra activitat
regular en funció de com
avanci la situació epidemiològica
que vivim. La primera mesura
que hem pres, en el consell
rector extraordinari de Som, poc
abans que Pedro Sánchez declarés
l’estat d’alarma i Quim Torra
el confinament de tot Catalunya,
ha estat preparar tota l’organització
per fer teletreball. I ja
ens veieu a totes les redaccions
enduent-nos els Mac a casa i fent
Consell Rector: Jordi Creus (president),
Roser Sebastià (vicepresidenta), Gerard Birbe,
Montse Eras, Joan Carles Girbés, Maika Pascual,
Francesc Mitjavila, Myriam Soteras,
Clàudia Pujol i Marc Roma
Gerent: Antonio Medina
Director General: Oriol Soler
Atenció al client: atencioclient@som.cat
Subscripcions: subscripcions@som.cat
902 15 10 50
Difusió controlada per
‘Sàpiens’ forma part de: Amb el suport de:
“La sort no està
en el fet de vèncer
sempre, sinó
en el de no
desanimar-se mai”.
NAPOLEÓ BONAPARTE
Militar francès
(1769-1821)
caixes amb els materials més
necessaris; decidint quines eines
ens serien més útils per connectar-nos,
més enllà de Whatsapp,
Skype i Hangouts. Que si fer
servir un xat anomenat Slack,
que si fer reunions a través de
BlueJeans, que si intentar mantenir
l’assemblea de treballadors
prevista a través de Zoom...
La segona decisió important
ha estat acordar la implementació
d’un seguit de mesures de
contenció per la previsible caiguda
de vendes. I la tercera decisió,
buscar la manera no només de
seguir fent la nostra feina —i
que seguiu rebent puntualment
la revista a les vostres cases—,
sinó també de buscar fórmules
imaginatives per ser útils a la
nostra comunitat dia rere dia.
Per tant, quan llegiu aquestes
línies ja farà almenys un parell
de setmanes que haureu anat
rebent, a través d’un newsletter
especial, continguts gratuïts
del Sàpiens i del Petit Sàpiens
per poder seguir gaudint de la
història, tant vosaltres com els
vostres fills i néts, des de casa.
Tant de bo, però, quan llegiu
aquestes línies, el dietari hagi
quedat completament desactualitzat
i ja puguem tornar a
parlar de viatges Sàpiens i d’una
pila de projectes il·lusionants
que us tenim reservats per a més
endavant.
Reservats tots els drets. Aquesta publicació no
pot ésser reproduïda ni totalment ni parcial sense
consentiment del propietari. Tampoc pot ésser
transmesa per cap mitjà o mètode, ja sigui electrònic,
mecànic o d’altre tipus.
‘Sàpiens’ no es fa responsable ni comparteix
necessàriament les opinions i valoracions subjectives
publicats a la revista.
La participació en els nostres sortejos és voluntària:
les dades personals que ens faciliti passaran a formar
part del fitxer de Sàpiens SCCL. La finalitat del fitxer
és el subministrament d’informació comercial. Vostè
té dret a accedir les seves dades, rectificar-les o
cancel·lar-les. En tot allò referent a la Llei orgànica
15/1999 de 13 de desembre, de protecció de dades
de catàcter personal, s’haurà d’adreçar per carta
certificada al responsable del fitxer: Sàpiens SCCL.
Departament d’Atenció al Client (c/Premià, 15, 2a
planta, 08014 Barcelona).
que els col·laboradors puguin fer en els articles

Et proposem més de
200 experiències per fer
aquesta primavera
A partir del
28 de març
al quiosc
per només
5,95€
188 pàgines amb més de 200 activitats úniques per fer:
rutes senderistes, tastos gastronòmics, visites guiades, escapades rurals,
tallers infantils, observacions d’animals…

EL PASSAT QUE EXPLICA EL PRESENT... I EL FUTUR
Una constant històrica
EPIDÈMIES!
Pesta, tifus, coronavirus...
Des del segle XIV la reacció als contagis
no ha canviat.
Pàg. 10
Entrevista
NÚRIA CADENES
Amb ella recordem Guillem Agulló,
jove de Burjassot assassinat per
l’extrema dreta.
Pàg. 16
La història en dades
GIBRALTAR
Roger Tugas Vilardell inaugura aquesta
secció amb un estudi de les relacions entre
l’Estat espanyol i el penyal britànic.
Pàg. 20
ELS EUA VERSUS
IRAN
Pàg. 22
WELLCOME COLLECTION
Gravat del 1832
que representa un
home protegint-se
del còlera amb
una barricada de
consells inútils.

10 Brúixola_ La creació del terme ‘genocidi’

ACTUALITAT
EPIDÈMIA!
Manual de contenció, d’ara i de sempre
ARA QUE EL CORONAVIRUS OMPLE TITULARS A TOTS
ELS MITJANS, CONVÉ RECORDAR QUE SEMPRE HI HA
HAGUT EPIDÈMIES I CONTAGIS. SI BÉ LES MALALTIES
HAN TINGUT DIFERENTS CONSEQÜÈNCIES PER AL
DESENVOLUPAMENT DE LA HISTÒRIA, LA REACCIÓ DE
LA POBLACIÓ I DELS GOVERNS DAVANT D’UNA EPIDÈMIA
NO HA CANVIAT GAIRE AMB EL PAS DELS SEGLES.
distes fugien o es confinaven a casa,
presos per la por. Per contra, les esglésies
s’omplien de fidels que buscaven
una explicació. Es barrejaven lectures
apocalíptiques que culpaven els morts
pels seus pecats amb miracles o fake
news de l’època, com la que assegura
que el mateix Justinià va contraure la
malaltia i se’n va recuperar.
WELLCOME COLLECTION
Text de VÍCTOR FARRADELLAS i assessorament d’ ÀNGEL CASALS
LA YERSINIA PESTIS és un bacteri microscòpic
que, al llarg de la història, ha
mort desenes de milions de persones.
Va causar l’epidèmia per excel·lència,
la pesta negra, al segle XIV, que va reduir
la població d’Europa a la meitat.
Però segles enrere ja havia provocat
una mortaldat sense precedents al continent,
en la primera pandèmia de pesta
de què es conserven fonts escrites.
Va ser en època de l’emperador de Bizanci
Justinià, a mitjan segle VI, quan
aquest bacteri procedent de la remota
Xina i allotjat en puces i rates va viatjar
a través de les rutes de la seda fins
a la costa mediterrània.
L’expansió territorial que havia dut
a terme Justinià per recuperar l’esplendor
de l’antic Imperi romà afavoriria
la ràpida expansió de l’epidèmia a
través del nord d’Àfrica, el Pròxim Orient
i Europa. L’historiador Procopi de
Cesarea explica que el brot va arribar
a Constantinoble el 542 i que la histèria
es va apoderar de milers de persones
que assistien impotents al contagi
col·lectiu. Els cadàvers s’apilaven per
tot arreu i l’emperador va dictar tota
mena de mesures que encara espantaven
més la població: des de requisar
tombes privades o pagar fortunes
a treballadors perquè cavessin fosses
als afores de la ciutat, fins a farcir vaixells
amb els cossos o tirar-los des de
les torres de la muralla. Explica Procopi
que l’aire era fètid, irrespirable.
Els mercats, que sempre eren un
formiguer, estaven deserts. Els para-
La plaga de Justinià va
afectar tot l’Imperi romà
d’Orient. La histèria es va
apoderar de la població
Pocs xarops i moltes pregàries
També s’atribuïen propietats curatives
a caldos fets amb pols de relíquies de
sants i màrtirs. Tot plegat va afavorir
el cristianisme, la religió més ben articulada
a l’imperi, i fins i tot algunes
creences paganes, ja que els que van
sobreviure van justificar la seva sort
a les oracions i rituals que havien fet.
Els coneixements científics sobre les
epidèmies eren escassos. Tucídides havia
escrit sobre una greu infecció que
havia assolat Atenes uns segles enrere
(avui es creu que es podria tractar de
febre tifoide), però més enllà d’evitar
el contacte amb els malalts i eliminar
els cadàvers, no es van prendre més
precaucions. En només uns mesos,
Constantinoble va perdre el 40% de
la seva població i el conjunt de l’Imperi
va acabar lamentant la mort de dos
milions de persones. Tot plegat va tenir
conseqüències greus: la despoblació
d’àmplies zones va afavorir l’aparició
de plagues de llagosta, la pèrdua
d’ingressos va afeblir l’exèrcit i van fer
UN BON NEGOCI
Aquest cartell
publicitari de
pastilles per a la
gola mostra una
colla de ciutadans
que, atemorits,
fugen de la mort
que provoca la
tuberculosi i la
grip (1913).
11

ACTUALITAT
PRODUCTES
CONTRA VIRUS
Durant les epidèmies
del segle XX
es van popularitzar
dos productes
bàsics: les
màscares i els
desinfectants.
créixer la inestabilitat. Les revoltes es
van multiplicar.
El professor emèrit d’Història de la
Medicina a Yale Frank M. Snowden
assegura que les malalties no afecten
les societats de manera aleatòria. L’expansió
d’una malaltia és un esdeveniment
ordenat ja que els microbis s’expandeixen
selectivament i es difonen
a través de nínxols ecològics que els
mateixos humans hem creat. Potser
això ens ajuda a entendre per què vuit
segles després de l’anomenada
pesta justiniana,
una mutació del
mateix bacteri, la Yersinia
pestis, va tornar
a assolar Europa amb
una virulència esfereïdora.
El brot més mortífer
de la història del
continent es va desfermar
a mitjan segle XIV,
també provinent d’Àsia
i estès per les rutes comercials
i de pelegrinatge
religiós a través
d’una generació que ja
havia començat a patir les conseqüències
de la petita edat del gel. Les grans
ciutats van ser els nodes des d’on s’expandia
la malaltia, que va arribar a
tots els confins de la civilització. La literatura
ens ha llegat testimonis de
la histèria que es vivia a les ciutats,
on tant rics com pobres emmalaltien
i morien al cap de pocs dies, entre
espasmes i deliris i uns fastigosos bubons
negres pel coll i les aixelles.
El coneixement científic sobre les
malalties contagioses havia avançat
poc des de l’època clàssica: es creia
que els cadàvers en descomposició
originaven el mal. Però també es creia
que l’origen podien haver estat els
gasos tòxics d’una erupció volcànica
o un eclipsi. Amb tot, l’explicació més
convincent seguia sent sobrenatural:
la fúria divina. Van prosperar grups
de flagel·lants, creients fervorosos que
recorrien la ciutat mentre es fuetejaven
a si mateixos, demanant el perdó
diví pels pecats comesos. Tant la gent
corrent com institucions, feien vots a
sants per demanar la seva protecció.
L’arqueologia ha demostrat que,
com a mínim en el cas de Barcelona,
no es van emprendre mesures extraordinàries
per eliminar els cadàvers dels
Els jueus van ser
culpabilitzats de
l’expansió de la pesta a
mitjans del segle XIV
infectats. Una excavació a la sagristia
de l’església dels Sants Just i Pastor va
revelar una fossa amb 120 esquelets de
víctimes de pesta, que havien estat enterrades
sense pertinences i cobertes
de calç. Tot i que se n’ha trobat poc més
d’un centenar, es calcula que el nombre
de cadàvers podria rondar els 400.
Les restes arqueològiques també mostren
com als morts se’ls va treure la roba,
que segurament va ser cremada.
Una altra conseqüència de l’epidèmia
va ser la cerca d’un boc expiatori,
un culpable sobre el qual poder demanar
responsabilitats. Així va ser com
va néixer el rumor que havien estat els
jueus els que havien propagat la malaltia,
contaminant els pous d’aigua.
Es van dur a terme detencions i confessions
sota coacció i tortura, que no
van fer més que alimentar el mite.
Durant els pitjors anys de la pesta,
tot aquell qui s’ho podia permetre
marxava de les ciutats
i es refugiava al camp. El
sentit comú feia pensar
que allunyar-se dels infectats
era una bona solució.
No obstant això, aleshores
no se sabia que les puces i
les rates eren les principals
transmissores del bacteri.
A les ciutats, les puces tenien
moltes més víctimes a
qui picar. Al camp, en canvi,
tant les rates com les puces
tendien a buscar qualsevol
lloc on s’acumulessin
aliments, per tant les possibilitats
de contraure la malaltia, paradoxalment,
eren majors.
L’anomenada mort negra, que va
causar uns 50 milions de morts, va generar
una gran commoció entre els
supervivents i va alterar les societats
en diferents nivells. El Renaixement
va abraçar la idea que la mort podia
arribar de cop, en qualsevol moment,
i el concepte de carpe diem, de viure
al moment, va inundar la literatura,
com ho demostra l’èxit del Decameró
de Boccaccio. L’experiència també va
servir per estimular la curiositat científica
i, tot i que sovint d’amagat,
els metges van començar a explorar
el cos humà, a fer autòpsies, per tal
d’entendre millor com es transmetien
les malalties.
25 MILIONS
DE MORTS
34 MILIONS
DE MORTS
1 DE CADA 3
INFECTATS MORIA
25 MILIONS
DE MORTS
100 MILIONS
DE MORTS
PESTA DE JUSTINIÀ
Va afectar l’Imperi romà
d’Orient, des del 541
fins al 543.
PESTA BUBÒNICA
La segona onada de
pesta bubònica o negra
va ser el 1346.
VEROLA
Erradicada el 1980,
durant segles va provocar
grans pandèmies.
PESTA NEGRA
Al segle XIV, va matar
un terç de la població
europea en 5 anys.
GRIP ESPANYOLA
Del 1918 al 1920, entre
50 i 100 milions de persones
al món van morir.
12
Brúixola_ Epidèmia!

WELLCOME COLLECTION
13

HO SABIES?
La tuberculosi, una epidèmia de prestigi
Tot i significar una mort pràcticament segura, entre el final del
segle XVIII i bona part del XIX aquesta malaltia va adquirir un halo
de llegenda. Alguns dels artistes més destacats de l’època veien en
els seus símptomes el símbol d’una mort bella, cosa que casava amb
l’ideal romàntic per excel·lència. Les protagonistes de novel·les com
La dama de les camèlies (Dumas) o Els miserables (Hugo) o òperes
com La Bohème (Puccini) o La Traviata (Verdi) eren víctimes de la
tuberculosi, però també pintors, escultors, compositors o poetes
van contreure l’epidèmia, com Chopin, Bécquer, Keats o Schiller.
Esporàdicament van seguir sorgint
brots contagiosos a Europa al llarg
dels segles XVI i XVII. Sota el nom genèric
de pesta s’englobaven tota mena
de malalties. Amb el creixent poder
dels estats, aviat es començarien
a imposar mesures que tenien per objectiu
minimitzar els riscos. Executades
sobretot des de les ciutats, aquestes
mesures anaven des d’edictes per
cremar les pertinences dels contagiats
fins a confinaments obligatoris
fora muralles o l’aïllament de comunitats
senceres en quarantena. La informació
ja circulava més ràpidament
i quan hi havia notícies que la pesta
havia arribat a un port o a una ciutat
important, ja es prenien mesures pre-
ventives. Els que s’ho podien permetre
seguien abandonant les ciutats per refugiar-se
al camp i s’intentaven evitar
les aglomeracions de gent. Un cas paradigmàtic
va ser el de Monte Lupo,
a la Toscana, on al segle XVII les autoritats
civils van decidir prohibir les
processons per evitar l’expansió de la
pesta, una decisió que comportava enfrontar-se
obertament amb l’Església.
Confinaments i quarantenes
Una de les accions més radicals que es
van dur a terme per contenir la pesta
es va viure a Marsella, el 1720. De nou
va ser un brot de la Yersinia pestis el
que va desfermar la histèria a la ciutat.
Les autoritats de Marsella, conscients
que el seu port era una porta d’entrada
a possibles malalties, havien elaborat
dècades enrere un reglament sanitari
que regulava estrictament l’arribada
de vaixells. S’emetien patents que
informaven de l’estat de la situació sanitària
de la ciutat d’origen del vaixell
i es van establir punts de confinament
en illes properes on la tripulació, en
cas que fos necessari, podia passar la
quarantena. El sistema va ser eficaç
durant setanta anys, però no va poder
impedir el brot del 1720. Les autoritats
franceses van imposar cordons
al voltant de la ciutat, però davant de
la magnitud de l’epidèmia acabarien
desplegant l’Exèrcit i aixecant un mur
per evitar que ningú entrés o sortís.
EVITAR EL PÀNIC
I LA PROPAGACIÓ
Per mitjà d’estands
s’informava
els ciutadans
dels perills de la
tuberculosi
mentre a l’Escola
d’Infermeria de
Nova York
preparava les
professionals.
30.000
MORTS CADA ANY
20.000
MORTS CADA ANY
1,5 MILIONS
DE MORTS EL 2018
11.300
MORTS
FEBRE GROGA
Entre el 2000 i el 2013,
el Perú i el Brasil són els
països amb més casos.
CÒLERA
El darrer gran brot es va
produir al Iemen el 2017,
amb 100.000 casos.
TUBERCULOSI
Aquell any la van contraure
set milions de
persones a tot el món
EBOLA
El gran brot va ser
entre el 2014 i el 2016.
Està actiu al Congo.
14
Brúixola_ Epidèmia!

ACTUALITAT
LIBRARY OF CONGRESS
Aquella experiència va demostrar
que els confinaments d’una gran comunitat
no sempre són una bona idea.
El pànic que pot generar una mesura
d’aquest tipus pot provocar que la població
reclosa intenti escapar en massa.
D’altra banda, com a conseqüència
del confinament la informació que es
té del que passa a l’interior o de l’evolució
del virus és limitada. Tot plegat
sense comptar la gran quantitat
de recursos que suposa una operació
d’aquesta envergadura.
Els virus corren més ràpid
Amb el pas del temps i l’increment
de la mobilitat de persones, els virus
i els bacteris es movien amb més facilitat.
Al llarg del segle XIX la industrialització
va afavorir aquest procés,
amb nuclis urbans cada vegada més
poblats i encara sense unes
condicions d’higiene o salubritat
suficients per impedir
la propagació de malalties.
Epidèmies com la verola,
la febre groga, la tuberculosi
o sobretot el còlera van
ser responsables de centenars
de milers de morts arreu
del continent. Va ser a
causa d’aquests brots que
van començar a proliferar
els cementiris als afores de
les ciutats.
Una novetat d’aquest període
va ser el paper de la
premsa a l’hora d’informar
de les epidèmies. En el cas
dels mortífers brots de còlera
que van colpejar Catalunya,
especialment entre
el 1833 i el 1856, coincidint amb les
guerres carlines, els diaris van amagar
l’impacte real del brot perquè no
afectés el comerç i l’economia del país.
Però més enllà de la censura, científics
d’arreu investigaven per entendre
com es propagaven les epidèmies
i buscaven cures eficaces. Hi va haver
un gran debat quan el doctor Ferran i
Clua va presentar la primera vacuna
per tractar el còlera.
Lluny de l’esfera acadèmica, la població
que convivia amb l’epidèmia seguia
confiant en els tractaments miraculosos,
que oferien aprofitats de tota
mena. Així, hi havia qui se sotmetia a
tractaments amb fum de carbó o qui
consumia àcid benzoic, que en grans
quantitats irritava la pell. De nou, es
van posar en pràctica mecanismes de
contenció, com aïllar els grups de població
afectats i posar-los en quarantena,
mesures que no van impedir que
es desfermés una gran alarma social.
No seria fins al segle XX que els
avenços en investigació mèdica certificarien
la importància de la higiene
per combatre les epidèmies. Tant des
de l’àmbit privat, amb gestos tan senzills
com rentar-se les mans, fins al social,
procurant que les ciutats tinguessin
bons sistemes de clavegueram o de
gestió de residus. Combatre contra les
plagues d’animals sospitosos de propagar
les plagues, com les rates o els
insectes, també va ser de gran ajuda.
Però els avenços mèdics no van impedir
que noves epidèmies tornessin a
causar estralls entre la població.
Els diaris van amagar
les dades dels brots
de còlera perquè no
afectessin l’economia
L’anomenada grip espanyola, que va
infectar un terç de la població mundial
entre el 1918 i el 1919, va provocar
milions de morts per tot el planeta.
De nou la premsa, preocupada pel
final de la Primera Guerra Mundial, va
censurar informació sobre la malaltia,
però aviat el pànic es va estendre arreu.
De fet, a l’Estat espanyol s’informava
més obertament de la grip perquè
la neutralitat del país no posava
en risc tants interessos, per això l’epidèmia
es va conèixer com a espanyola.
Els que encara no s’havien contagiat
portaven mascaretes i la psicosi col·
lectiva feia que, per exemple, a Barcelona,
es matessin les gallines que la
gent tenia als terrats per por que l’aviram
fos el responsable del virus. Les
mesures de contenció no van ser gaire
efectives, però tot i això els governs
i la gent prenien tota mena de precaucions:
les finestres dels tramvies havien
d’estar sempre obertes o calia mantenir
els carrers humits, per contenir la
pols. Amb tot, potser el que més va molestar
als barcelonins de fa cent anys
va ser el tancament de teatres, per
evitar aglomeracions i contagis. En el
punt àlgid de l’epidèmia, els enterramorts
no donaven l’abast i van ser habituals
els sepelis col·lectius.
Amb el temps, la difusió de
les vacunes i els antibiòtics va
reduir considerablement la
mortalitat que provocaven les
epidèmies, tot i que van seguir
apareixent brots letals, com el
de la grip que va afectar la Xina
el 1957. La coneguda com a
grip asiàtica va ser detectada
de seguida pels metges, però
els múltiples mitjans de transport
van propagar la malaltia
a tots els continents. Una situació
que es repetiria amb les
epidèmies més recents, com la
grip aviar o la síndrome respiratòria
aguda greu.
Un problema global
Avui, les comunitats més pobres,
per manca de recursos sanitaris
i higiene, són les que pateixen més
els estralls de les epidèmies, però és
en les zones més desenvolupades on,
per una major mobilitat per motius de
feina o oci, la propagació és més ràpida.
Han passat els segles, la medicina
ha avançat, però algunes constants
es mantenen en el rerefons de les epidèmies:
por generalitzada, proliferació
de notícies falses i prejudicis contra
certes comunitats, augment de la
desconfiança i repetició de tècniques
de contenció, com confinaments, crides
a la higiene i anul·lació d’activitats
massives. Però, curiosament, les
epidèmies també són una oportunitat
pels avenços mèdics.
PER SABER-NE MÉS_ Com a llibre de referència, per la solidesa de les explicacions històriques i pel punt
de vista original sobre els virus i els bacteris, recomanaria Epidemics and society: From the black death
to the present, de Frank M. Snowden, publicat a finals d’octubre de l’any passat per Yale University Press. També
podeu consultar l’assaig del periodista britànic John Withington Historia mundial de los desastres (Turner),
en què s’explica com hem reaccionat els humans davant de les epidèmies més ferotges, entre altres desastres.
VÍCTOR
FARRADELLAS
Periodista
ÀNGEL CASALS
Catedràtic d’Història
Moderna de la UB
15

ENTREVISTA
NÚRIA CADENES
“La mort d’en Guillem desperta
tota una generació de joves”
LA MORT D’EN GUILLEM AGULLÓ EN MANS D’UN GRUP DE NEONAZIS
ES VA CONVERTIR EL 1993 EN UNA DENÚNCIA CONTRA LA IMPUNITAT.
VINT-I-SET ANYS DESPRÉS, L’ESCRIPTORA NÚRIA CADENES ACABA
DE PUBLICAR ‘GUILLEM’, UNA NOVEL·LA QUE EXPLICA ELS FETS I PER
QUÈ LA FIGURA D’AQUEST JOVE INDEPENDENTISTA DE BURJASSOT
S’HA CONVERTIT EN UN SÍMBOL DE LLIBERTAT.
Text de MARIA COLL i fotografia d’ENRIQUE MARCO
—L’assassinat de Guillem Agulló no és
un fet puntual, respon a un context
de violència.
Així és. Entre finals de la dècada dels
vuitanta i inicis de la dècada dels noranta,
la ciutat de València i rodalia es
recupera de la pressió a la qual se l’ha
sotmesa després de l’anomenada
Transició, durant la qual al País Valencià
es violenta tota una societat. En
aquests anys hi ha pallisses, persecucions,
intimidacions... es mata la gent
pels carrers. L’any 1977, per exemple,
maten Miquel Grau mentre participa
en una enganxada de cartells per a la
manifestació de la Diada del País Valencià.
També es col·loquen bombes
a cases d’intel·lectuals, com és el cas
de l’escriptor Joan Fuster el 1981.
—L’extrema dreta tenia uns objectius
clars?
És evident que al País Valencià hi havia
un intent premeditat de fer callar una
expressió popular catalanista i progressista
i fer desviar la seva mirada
cap a Castella i no vers la resta dels Països
Catalans, com seria natural. Quan
es violenta una societat d’aquesta manera
s’aconsegueixen moltes coses, però
dues d’importants: per una banda,
que la gent tingui por i que es quedi a
casa, i per l’altra, que aquells que es
poden sentir al·ludits no en vulguin
saber res, com va fer Catalunya respecte
del País Valencià durant aquells
anys. Aquella època va ser batejada
com la batalla de València, però allò no
era una batalla, sinó uns quants que
perseguien uns altres.
—La mort de Guillem Agulló representa
un punt d’inflexió?
A finals dels vuitanta es comença a expressar
una generació que no ha viscut
directament aquests fets, però que vol
recuperar el carrer i la llibertat d’expressió.
La sensació que deixa la mort
de Guillem Agulló és que s’ha donat
solta als assassins; és a dir, que ens poden
perseguir, amenaçar, colpejar... i,
fins i tot, assassinar amb total impunitat.
La seva mort provoca un gran silenci
a tot el país i per a molts significa
la pèrdua de la innocència; la presa
de consciència de tota una generació
de joves del País Valencià. Per aquest
motiu es parla de la generació Guillem
Agulló. No és una casualitat que el
grup Al Tall, pocs dies després de l’assassinat,
homenatgi Guillem Agulló a
la plaça de bous de València cantant
una cançó dedicada a Miquel Grau.
—En el judici van intentar fer passar
els fets com una simple baralla, però
la seva mort va ser casual?
És evident que el coneixien perquè en
Guillem era un antifeixista i un independentista
actiu. Aquella nit a Montanejos,
la colla dels Marxalenes el
van assenyalar i el van anar a buscar.
El van separar dels seus amics, el van
apallissar i li van clavar la navalla. La
resposta de la joventut del País Valencià
davant la notícia va ser doble: per
una banda, el lema “tots som Guillem
Agulló” significava ‘no ens podreu eliminar’,
i per l’altra, molts van creure
que el mort també haurien pogut ser
ells. Hem de pensar que la quantitat
d’agressions que hi havia a València en
aquell moment era esfereïdora.
—En l’atestat dels fets la policia no
va escriure bé ni el nom de la víctima.
La investigació va ser correcta?
Jo només exposo els fets, però hi ha
coses evidents. Per exemple, la nit de
l’assassinat, en comptes de detenir els
assassins, la policia reté els amics i les
amigues d’en Guillem. Això, que pot
semblar una anècdota, marca una
línia. De fet, els assassins mai van ser
detinguts, ells mateixos uns dies més
tard es van lliurar col·lectivament
a la policia. I així, tot!
—Només va ser condemnat Pedro
Cuevas, autor de les ganivetades.
D’una pena de catorze anys de presó,
només en va complir quatre.
Efectivament. Això demostra que el judici
de l’assassinat d’en Guillem Agulló
és un retrat sinistre dels costums de
l’Estat espanyol. Són uns fets que no
necessiten grans anàlisis perquè parlen
per si sols.
—La seva mort va provocar arreu
del país una gran campanya a favor,
però també una altra en contra.
GUILLEM
Núria Cadenes
Amsterdam, 2020.
16
Brúixola_ Núria Cadenes

La campanya contra en Guillem Agulló
va ser molt poderosa, ignominiosa,
constant i vergonyosa, però el seu
reconeixement avui —molts carrers
i places del País Valencià duen el seu
nom i fins i tot les Corts Valencianes
atorguen un premi en el seu honor—
és la victòria de tota una societat,
malgrat l’intent d’alguns d’esborrar
fets i memòries.
—En aquesta campanya difamatòria,
el diari Las Provincias hi va tenir un
paper clau, oi?
Sí. Las Provincias va fer una campanya
conscient i bruta contra en Guillem
Agulló. De fet, aquest diari tenia una
secció anomenada “El Cabinista” en la
qual assenyalaven objectius suposadament
catalanistes (entitats, mestres...)
que podien ser insultats, escridassats,
pintats, apedregats, perseguits o apallissats.
Se suposava que aquesta secció
era un espai on “el poble” podia expressar
denúncies, però la majoria dels
missatges eren escrits directament
des de la redacció.
—Fins i tot la família de Guillem Agulló
va ser assenyalada i amenaçada per
grups d’extrema dreta.
“Al País
Valencià
hi havia
un intent
premeditat
de fer
callar una
expressió
catalanista i
progressita”
En tot aquest temps no els han deixat
tranquils ni un sol moment! Els han
fet pintades, telefonades... Ells han
posat denúncies, però cap ha prosperat.
Ells són la clara indefensió dels
indefensos que hi ha avui a l’Estat
espanyol. Ells també són exemple de
constància i de bondat. I, encara que
han hagut de patir molt, mai diuen
una paraula més alta que l’altra. En el
llibre destaco una frase del pare d’en
Guillem Agulló que diu: “Malgrat tot,
no han aconseguit que deixi de ser un
demòcrata”. I aquesta, en definitiva,
és la victòria d’en Guillem Agulló i
del que representa.
—En el moment de la mort de Guillem
Agulló vostè estava a la presó acusada
de pertinença a banda armada. Com va
reaccionar a la notícia?
Encara que personalment no el coneixia,
la notícia va ser un xoc molt dur.
Jo i tots ens fèiem la mateixa pregunta:
“Què més ens poden fer?”. Quan
vaig sortir de la presó, vaig col·laborar
en la campanya de denúncia del cas i,
sobretot, vam intentar fixar l’atenció
en les trames feixistes que operaven
al País Valencià i en la cobertura que
se’ls donava.
—Malgrat que han passat quasi tres
dècades, creu que és fàcil fer paral·
lelismes entre el seu cas i el cas dels
polítics catalans sentenciats o dels
activistes independentistes detinguts
fa pocs mesos a causa del procés?
El fil conductor de tots es diu Estat espanyol.
L’Estat espanyol no ha canviat
i mentre el tinguem a sobre això serà
així. Des de la mort de Miquel Grau
hi ha coses que s’han anat repetint perquè
són producte de la carcassa amb
la qual s’ha vestit l’Estat espanyol, un
estat que encara no ha fet net respecte
de la dictadura franquista. Fins ara
no s’ha produït cap tall amb la dictadura:
ni en l’àmbit institucional, ni en la
judicatura, ni en els cossos policials...
Algunes de les preguntes que sorgeixen
a partir del llibre són: d’on surten
aquests jutges que sembla que jutgin
l’assassinat en comptes dels assassins?;
d’on surt aquesta policia que no investiga
els assassins i reté els amics d’en
Guillem?; per què el paper acusador de
determinada premsa? Jo, en aquest llibre,
em centro en els fets i deixo que
parli la realitat, però si hi ha lectors
que aquestes preguntes els recorden
a esdeveniments de l’actualitat, pensem-hi!
17

ACADÈMIA SÀPIENS
IL·LUSTRACIONS: LAURA DE CASTELLET
El llançament d’una granada
DES D’ANTIC s’han inventat explosius llancívols
de mà amb recipients de ceràmica, vidre o metall
i una metxa encesa: focs grecs, magranes
medievals... Al segle XIX es va experimentar
amb èmbols que iniciaven una explosió retardada,
i a inicis del XX ja es van fer a escala industrial,
amb patents i fabricacions massives; les
granades de fragmentació modernes s’emprarien
a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.
/ 1 / Amb restes de material de
ferreteria, ploms de pescar o petits
metalls en desús, feu una
pilota de 5 cm de diàmetre,
12 cm d’alt i 600 g de pes, que us
càpiga a la mà. Deixeu-hi elements
de textura i emboliqueuho
tot amb cinta adhesiva. Lligueu-hi
una anella senzilla
amb una tira de paper.
[ fig. 3 ]
LAURA DE CASTELLET
Historiadora i màster
en Cultures Medievals
per l’IRCVM.
[ fig. 1 ]
/ 2 / Amagueu-vos en un marge,
trinxera o clot del terreny
amb pendent descendent, amb
la granada a la mà. Trieu un
indret a l’aire lliure on no fer
mal a ningú i poder recollir el
material; arreu de Catalunya
es troben restes de trinxeres
o de búnquers tant de la guerra
civil com de les defenses franquistes
dels anys 40.
/ 3 / Imagineu que un batalló
enemic s’acosta corrent. Poseuvos
en angle de 90° vers el punt
de tir, apuntalant-vos amb la
cama; calculeu la distància
i el temps d’explosió i simuleu
que arrenqueu l’anella de l’es-
Les granades tenen una carcassa en forma de
pinya fàcil d’agafar: fan 10 o 12 cm d’alt i 5 de
diàmetre i pesen uns 600 g; una espoleta temporitza
el detonador i permet calcular el moment
d’explosió, d’entre 3 i 5 segons. Ateny uns
10 o 15 m, tot i que la metralla pot arribar a 50.
En aquest experiment no es tracta de fer cap explosiu,
sinó de simular el tir des d’una trinxera, i
fer-se càrrec del pes o la distància en combat.
poleta. Llanceu l’artefacte
tan lluny com pugueu,
protegiu-vos i compteu
4 segons.
/ 4 / Vigilant que no caigui
al cap de ningú (si hi jugueu,
feu-ho amb cascs de moto
o d’esport), calculeu l’encert
en la distància llançada.
A quants metres l’heu pogut
tirar?
/ 5 / Calculeu l’àmbit d’acció,
d’entre 10 i 15 m. Hauríeu
causat baixes? Calculeu fins
a 50 m de diàmetre. Hi hauria
hagut ferits de metralla?
La mateixa granada hauria
fet malbé l’espai des d’on
tiràveu? Us hauria caigut
a sobre metralla, terra o
enderroc? Us hauríeu pogut
protegir bé?
[ fig. 5 ]
Búnquers de la línia P
Al Parc dels Búnquers de Martinet es conserva perfectament
una boca de granada, amb un espai de visió sobre el batalló
enemic i uns petits forats on posar el peu per impulsar-se per
al llançament. Com que no ha estat mai en actiu, es conserva
perfectament. Obert per Setmana Santa, caps de setmana
i els mesos d’estiu. > bunquersmartinet.net
MASTER
CLASS
PER
JORDI CREUS
TIBERI
EN UN MINUT
FILL DE LA SEVA MARE
El nostre protagonista,
1/EL
Tiberi, té una història ben
curiosa. I molt lligada a la de
la seva mare Lívia, casada en
segones núpcies amb el gran
emperador romà August, que
va passar mitja vida buscant
candidats per succeir-lo abans
d’inclinar-se per aquell que
tenia més a la vora.
2/
EMPERADOR DE LA
TERCERA EDAT
Quan August va rendir-se
a l’evidència, Tiberi ja era un
home gran. De fet, va arribar
a emperador a la respectable
edat de 56 anys. I tot i que alguns
historiadors parlen d’ell
com un home moderat, d’altres,
com Suetoni, ens el dibuixen
com un home “que va esgotar
tots els gèneres de la crueltat”
en eliminar físicament tots
aquells que podien fer-li ombra.
I BEVEDOR
A més de despietat, Suetoni
descriu Tiberi com a 3/VICIÓS
cobdiciós, desconfiat, bevedor i
viciós fins a l’extrem de fer-se
servir els àpats a l’illa de Capri
per una legió de senyoretes en
pilota picada. Tiberi va morir als
78 anys, assassinat segons alguns
pel seu successor Calígula.
Quan la notícia de la mort va
arribar a Roma, es va desbordar
l’eufòria. En aquell moment
aquells desgraciats ignoraven
que passarien del foc de Tiberi
a les brases de Calígula.
18
Brúixola_El llançament d’una granada

19

LA HISTÒRIA EN DADES
51,5%
DE BENEFICIATS
Sols la meitat d’espanyols
creien el 1969
que l’annexió del
penyal beneficiaria
els espanyols que
hi treballen.
36,5%
DE PERJUDICATS
Més catalans creien
que entrar a Espanya
perjudicaria els
gibraltarenys (36,5%)
que no pas que els
beneficiaria (25,6%).
‘EL CÀSTIG
DE FRANCO A
GIBRALTAR’
“FRANCO, HO PODEM SUPORTAR”. Així titulava el Gibraltar Evening
Post el 1969 la notícia que Espanya tancava unilateralment l’entrada al
penyal britànic. La recuperació d’aquest territori, cedit el 1713 en el mateix
tractat d’Utrecht en què la Corona catalanoaragonesa perdia la sobirania,
havia estat una obsessió per l’Estat i un impulsiu Govern franquista
responia així al referèndum de sobirania convocat pel Regne Unit entre
els gibraltarenys. La mesura va sumir la zona en una depressió econòmica
i va intensificar els vincles del penyal amb la metròpoli.
Fins a l’abril del 1980, el Govern d’Adolfo Suárez no va segellar amb
Londres la declaració de Lisboa, on es comprometia a restablir les comunicacions.
La signava el mateix dia que Catalunya recuperava el Parlament,
però fins al 1982 no es va començar a fer efectiva, primer en el
trànsit a peu, on es van generar cues de 150 metres. Felipe González va
amenaçar que només entraria a l’OTAN a canvi de la sobirania del penyal,
amb resultat conegut, i els gibraltarenys van ratificar de nou el 2002 el
seu estatus. Amb el Brexit, però, el debat fronterer ha tornat a emergir.
42%
ALTES EXPECTATIVES
Molts no gosaven
mullar-se, però un
42% d’espanyols pronosticava
el 1985
que recuperarien
Gibraltar en 25 anys
i només el 29%, no.
43%
HO VEIA PRIORITARI
Gibraltar era prioritat
internacional, el 1990,
més que la presència
en organismes globals
o les relacions amb
l’Europa de l’Est.
30.000
HABITANTS MENYS
El municipi de La Línea
de la Concepción va
perdre 30.000 habitants
arran del tancament
de la frontera.
Només un 19,3% d’espanyols creia el 1968 que els gibraltarenys
volien entrar a Espanya, una opinió que els importava poc, ja que
afirmaven que, tot i això, la reivindicació d’annexió era justa.
Quedar-se com estan
Entrar a Espanya
Integrar-se a Anglaterra
Plena independència
Ns/nc
25,4
19,3
12,7
7,9
34,7
29 anys
DE LENTS AVENÇOS
La recuperació plena
de les comunicacions
va trigar tres dècades,
i va acabar amb l’avió
(2006) o el ferri
(2009).
99,2
1969
No Sí Blanc/Nul
98,5
2002
Londres va respondre el 1969 a la pressió
espanyola sobre Gibraltar convocant un referèndum
de sobirania entre els habitants que,
tot i no oferir totes les garanties, va resultar
aclaparador: 99,2% a favor de ser britànics,
amb un 73,4% de participació. José María
Aznar va oferir el 2002 una sobirania compartida
amb escàs èxit, ja que va ser rebutjada
també per pràctica unanimitat.
PER SABER-NE MÉS_ Enquestes del CIS com “Cuestiones de actualidad (III)” (1968), el baròmetre d’abril del 1985 o l’estudi sobre política exterior
del 1990. | “Gibraltar, un penyal a la sabata”, de Paola Lo Cascio, al número 122 de Sàpiens. | “Gibraltar: ¿España? No, thanks!”, reportatge del
30 minuts disponible al web de TVC.
ROGER TUGAS
VILARDELL
Periodista
20 Brúixola_ Gibraltar

21

ACTUALITAT
L’IRAN vs ELS ESTATS UNITS
ENEMICS ÍNTIMS
VIGENT DES DEL 1979, LA REPÚBLICA ISLÀMICA DE
L’IRAN S’HA CONVERTIT EN UNA POTÈNCIA AGRESSIVA
IMPLICADA EN TOTS ELS CONFLICTES DE L’ORIENT
MITJÀ. L’ANTIAMERICANISME ÉS CENTRAL EN
L’ESTRATÈGIA DE PROPAGANDA. I PER TRUMP,
EL CONTROL DE L’IRAN SEMBLA ESSENCIAL.
Text de DAVID ALVARADO
L’ASSASSINAT DEL GENERAL Qasem
Soleimani, figura clau de la República
Islàmica de l’Iran, per ordre
del president Donald Trump el passat
gener va fer que Teheran es presentés
davant del món com a víctima d’una
nova agressió nord-americana. Però
la condició de damnificat es va esvair
quan, després de dies negant-ho, el règim
dels aiatol·làs va reconèixer la seva
responsabilitat en l’esclat d’un avió
ucraïnès on van morir 176 civils.
L’administració de Teheran va arribar
a imputar el drama a un complot
nord-americà i va afirmar que era impossible
“des d’un punt de vista científic”
(sic) que l’aeronau fos abatuda per
un míssil. Però la troballa de vestigis
del projectil iranià entre les restes de
l’aparell va obligar les autoritats iranianes
a admetre la seva culpa.
Una onada de protestes es va desfermar
envers la cúpula dirigent, amb
proclames com “Soleimani assassí”,
“el guia suprem és un traïdor” o “mort
al dictador””, en al·lusió a l’aiatol·là
Khamenei. Un context providencial
perquè l’inquilí de la Casa Blanca —
via Twitter— enaltís els manifestants
i aprofités per advertir Teheran sobre
les conseqüències d’una repressió expeditiva
de les protestes.
En el món en blanc i negre de
Trump, l’Iran és l’encarnació clara i
precisa del mal. No és estrany, doncs,
que poc després de ser elegit president,
Trump fes sortir el seu país de
l’acord nuclear signat el juliol del
2015, un trencament que, sigui dit de
passada, li ha permès reactivar la bateria
de sancions econòmiques. Trump
ha optat així per asfixiar econòmicament
el seu enemic amb un únic objectiu
al cap: l’enderrocament de la República
Islàmica.
Però més enllà del triomfalisme
dels falcons de l’administració Trump
i dels sectors mediàtics propers a ells,
l’actual política de Washington té poques
oportunitats d’èxit en aquest sentit.
Certament, l’escalada de tensió ha
ferit de mort l’economia del règim dels
aiatol·làs, però hi ha molts pocs països
en els quals les coaccions externes
hagin aconseguit fer caure un règim
polític si aquestes coaccions no
van acompanyades d’una intervenció
militar conseqüent, cosa que corroboren
els casos de Cuba i Corea del Nord.
Però l’Iran i els EUA no sempre han
tingut una relació d’animadversió. Hi
va haver un temps en què tots dos països
anaven de bracet. La primera fita
documentada en les relacions entre
l’Iran i els EUA es remunta a un acord
signat el 1856 a Constantinoble entre
l’ambaixador nord-americà i el representant
de Pèrsia de l’Imperi otomà. El
xa, Nàssir-ad-Din, cercava diversificar
les seves aliances internacionals i reduir
la influència de la Rússia tsarista
i l’Imperi britànic sobre el seu territori,
cosa que als americans els va semblar
la mar de bé.
El petroli en el punt de mira
Però l’establiment de relacions diplomàtiques
permanents no va tenir lloc
fins a finals de segle XIX i la influència
real nord-americana no es va fer efectiva
fins després de la II Guerra Mundial,
quan els EUA van reemplaçar el
Regne Unit i França com a potència
occidental de referència.
En un sistema de monarquia parlamentària,
les eleccions del 1951 van
erigir el popular nacionalista Muhammad
Mosaddeq com a primer ministre
del jove xa, Muhammad Reza Pahlavi.
Mosaddeq pretenia nacionalitzar el
petroli, una decisió que afectava empreses
internacionals, si bé la principal
damnificada era la llavors angloi-
ORGULL PERSA
La unitat popular
exhibida després
de l’assassinat del
general Soleimani
es va esvair en
saber-se la
implicació de
militars iranians
en l’atac contra
un avió de
passatgers
ucraïnès.
22
Brúixola_ Iran VS els EUA

16.1.1979
La revolució islàmica
obliga
el xa, Muhammad
Reza Pahlavi
a refugiar-se
al Caire, on morirà
el 1980.
1.2.1979
Retorn de
l’aiatol·là Khomeini,
exiliat a
França des del
1964 per la seva
oposició al règim
del xa, a Teheran.
ZUMA WIRE / AGE
1.4.1979
Proclamació de
la República Islàmica
de l’Iran.
L’aiatol·là Khomeini,
nou “líder
suprem”, es reserva
la prefectura
de l’Estat.
raniana Oil Company, que després
seria la British Petroleum (BP).
Les companyies expropiades cridaven
a un boicot mundial contra l’Iran i
el president Eisenhower va acabar cedint
a les pressions del seu lobby petrolier
i de la mateixa CIA i va donar el
seu vistiplau a l’operació Ajax. L’agost
del 1953 els serveis secrets nord-americans
van supervisar un cop d’estat en
el qual estava implicat el Regne Unit,
el mateix xa i l’oposició parlamentària
iraniana, i que va acabar amb la dimissió
forçosa de Mosaddeq.
El xa, un amic incòmode
Cada vegada més sòlidament instal·lat
al poder, el xa Reza Pahlavi mantenia
de portes endins un discurs oficial que
posava l’accent en la independència
nacional i en la construcció d’un model
polític alternatiu a la democràcia
liberal i al marxisme leninisme, però
en realitat no només permetia cada
vegada més la ingerència dels EUA en
Els EUA van donar suport a
la ‘revolta blanca’ del xa i
l’Iran va esdevenir el seu
major comprador d’armes
assumptes interns del país, sinó que
també dilapidava la democràcia parlamentària
iraniana.
Les revolucions nacionalistes en països
com Egipte el 1952 o l’Iraq el 1958
van fer que per als Estats Units es fes
imperatiu mantenir el xa en el poder.
Així, Washington va donar suport a
Reza Pahlavi en algunes de les seves
iniciatives més importants, com “la revolució
blanca”, un vast pla de transformació
social que, malgrat la seva
pàtina socialitzant, va comptar amb
l’ajuda i els consells nord-americans.
En paral·lel, el país es va convertir en
un dels principals compradors d’armes
americanes, sobretot en propor-
ció a la seva mida. El xa va dur a terme
així una despesa en defensa molt
superior a les seves necessitats reals,
política que l’administració de Teheran
justificava pel temor al veí soviètic
però que tenia molt a veure amb la
passió personal del xa per les qüestions
militars.
Tot i ser conscients de la deriva autoritària
i la creixent megalomania del
xa, Washington es va mantenir inexorablement
a la banda de l’Iran. La
raó? La importància de comptar amb
un país fronterer amb l’URSS, un fet
clau que evitava la penetració del comunisme
al Pròxim Orient. Cal tenir
present que l’Iran no solament era
membre fundador del Pacte de Bagdad,
l’aliança de països musulmans
aliats de Londres i de Washington,
sinó que tenia un paper oficiós com
a gendarme dels EUA al golf Pèrsic,
s’havia implicat directament en la repressió
d’aixecaments pro soviètics en
zones veïnes i acollia bases militars
NOVEMBRE DEL
1979. La presa
d’ostatges a
l’ambaixada dels
EUA a Teheran
va tensar encara
més les relacions
entre tots
dos països, enemistat
que dura
fins avui.
SETEMBRE DEL
1980. Inici de la
guerra Iran-Iraq
de Saddam Hussein.
Finalitza
sense vencedor
i amb 1 milió
de morts.
23

ACTUALITAT
OCTUBRE DEL
1981. Elecció
d’Ali Khamenei
com a president
de la República.
FEBRER DEL
1989. L’aiatol·
là Khomeini
emet una fàtua
de mort contra
l’escriptor Salman
Rushdie,
autor d’Els versos
satànics’.
JUNY DEL 1989.
La mort de
l’aiatol·là Khomeini
va provocar
una gran
commoció nacional.
El país
va viure un dol
sense parangó.
MAIG DEL 1999.
El reformador
Mohammad
Khatami és elegit
president.
El 2003, Shirin
Ebadi obté el
Nobel de la Pau.
GENER DEL
2006. Es reprenen
les activitats
d’enriquiment
d’urani.
El desembre del
2006 s’adopten
sancions internacionals
contra
Teheran.
MAIG DEL 2018.
Retirada unilateral
americana
de l’acord sobre
el dossier nuclear
iranià. A
l’agost entren
en vigor les sancions
dels EUA.
tre, Mehdi Bazargan, important figura
de l’islam polític i destacat opositor
a la monarquia, es va veure obligat a
dimitir per estrènyer la mà d’un diplomàtic
nord-americà. El nou règim
va estripar els contractes d’explotació
petroliera d’empreses angloamericanes
i va procedir a una nacionalització
massiva de l’economia.
Per la seva banda, Washington i la
nova administració de Ronald Reagan,
que promovia una política exterior
més agressiva, van començar a
aplicar sancions contra l’Iran, el nou
enemic a abatre.
Així, Washington no només havia
perdut un aliat estratègic enfront de
l’amenaça comunista, sinó que aquest
s’havia convertit en un enemic que
calia contenir. A la nova administranord-americanes.
La comunió entre
el règim monàrquic i els EUA es feia
evident a ulls de l’opinió pública interna
i internacional. Tots dos, el tirà
(és a dir, el xa) i Washington, es van
convertir en l’enemic a abatre per una
oposició iraniana brutalment perseguida,
fos la inspirada en el marxisme
o la propera a l’islamisme polític.
La crisi petroliera del 1973 va augmentar
la dependència dels EUA i va
generar una occidentalització de façana
de determinats sectors en un
moment en què, en paral·lel, les ínfules
de grandesa del règim i la repressió
dels opositors anaven en augment.
El 1976, l’elecció de Jimmy Carter va
fer que l’administració nord-americana
concedís una atenció particular
als drets de l’home i anunciés una menor
complaença envers les dictadures
proamericanes. Carter va demanar
al xa que fes alguns gestos d’obertura,
un procés que va culminar el
1977 amb l’anomenada primavera
de Teheran i que va implicar avenços
en matèria de llibertat d’associació i
d’expressió. Però ja era tard. A l’Iran
s’obria un període d’oberta confrontació
política i d’enfrontaments armats,
que va culminar amb la caiguda
del xa, a principis del 1979, i el naixement
d’un règim mai vist al país basat
en el conservadorisme religiós.
La ruptura definitiva
La revolució iraniana va suposar un
cataclisme que va transformar el país
de dalt a baix i hi va tenir lloc una
brutal repressió. També va tenir importants
conseqüències per a la resta
de món, ja que va engendrar profundes
mutacions en el marc de la guerra
freda i la geopolítica mundial. En
un moment en què l’URSS també representava
l’altre enemic de Teheran,
alguns esperaven que, després
d’un període d’ajustos, Washington
i Teheran reprendrien la bona entesa
i les relacions diplomàtiques. Però
no va ser així.
La ruptura definitiva es va produir
amb la presa de l’ambaixada americana
amb una cinquantena d’ostatges
el 4 de novembre del 1979. Va
ser perpetrada per estudiants seguidors
de l’aiatol·là Khomeini, una acció
que a més estava legitimada pel
poder. L’odi antiamericà era exacerbat,
fins al punt que el primer minis-
Amb el triomf de Khomeini
els EUA van perdre un aliat
estratègic i van guanyar
un enemic a batre
ció de Ronald Reagan, que promovia
una política exterior més agressiva,
no li va tremolar el pols a l’hora de donar
suport al president iraquià, Saddam
Hussein, en la seva invasió de
l’Iran a la fi del 1980 en una guerra
en la qual s’estima que van morir entre
350.000 i 500.000 iranians.
Una guerra sagnant
Els EUA i la França de François Miterrand
van començar a vendre massivament
armes a l’Iraq, cosa que no
va fer sinó que reforçar l’antiamericanisme
i, en termes més amplis, el
rebuig a Occident. En paral·lel, l’odi
als Estats Units es va convertir en una
de les fonts de legitimitat del règim
dels aiatol·làs, al mateix nivell que la
“sagrada defensa” davant de l’invasor
d’ideologia socialista i panarabista
que governava l’Iraq. El conflicte
va quedar en taules. El 18 de juliol del
1988 Khomeini va acceptar l’alto el
foc però l’Iraq no havia assolit el seu
objectiu invasor.
Però el torcebraç entre Iran i els
EUA no s’aturà aquí. Durant anys,
24
Brúixola_ Iran vs els EUA

Teheran ha mantingut la pugna amb
Washington donant suport a Hezbollah
durant la guerra civil al Líban o
al cop d’estat perpetrat per Omar al-
Bashir al Sudan. Sota la presidència
del reformista Mohammad Khatami,
l’Iran va adoptar un posicionament
més moderat. Dos anys abans, en la
segona part del primer mandat de Bill
Clinton, els EUA havien decretat un
embargament sobre el petroli iranià,
que finalment va esdevenir un embargament
econòmic general.
DIARQUIA
Durant gairebé
vint anys, el
president Abdelaziz
Bouteflika SUPREM
EL LÍDER
A l’Iran, (esquerra) l’aiatol·là i el
Khomeini general és Ahmed
objecte Gaïd de Salah vene- es van
ració. erigir El seu com mau- els
soleu, homes al sud amb més
de Teheran, poder del s’ha país.
convertit en un
lloc de pelegrinatge.
Els atacs de l’11 de setembre del
2001 i la designació de l’Iran com a
país integrat en l’eix del mal pel president
George W. Bush van obrir un
nou període de tensions caracteritzat
per les ambicions nuclears iranianes.
L’arribada a la presidència iraniana
del conservador Mahmud Ahmadinejad
(2005-2013) no va fer sinó augmentar
la inestabilitat i les tibantors.
A la seva entrada a la Casa Blanca,
Barack Obama va intentar trobar
punts de trobada per rebaixar la
L’IMPACTE DE LA REVOLUCIÓ AL MÓN ÀRAB
L’Iran, un model a seguir als anys 80 i 90
L’èxit de la revolució islamista iraniana va evidenciar que la instauració
d’un Estat segons els principis de la xària no era una quimera i que era
possible desafiar, i guanyar, a Occident i a reis i dictadors musulmans
“col·laboracionistes”. A la darreria del segle XX van proliferar partits
polítics islàmics a tots els països musulmans amb l’objecte d’islamitzar
les societats a través de la conquesta de el poder polític. El model
laic occidental no havia accelerat el progrés i l’única solució passava
per la implementació d’un model genuïnament islàmic. L’Iran era la
constatació fefaent que aquestes teories podien esdevenir realitat.
KAMYAR ADL / ALAMY
tensió. Ja sota la presidència d’un altre
reformista, Hassan Rouhani, Washington
va plantejar a l’Iran posar fi
al seu programa d’investigació nuclear
a canvi de l’aixecament de les sancions.
La proposició va desembocar
en un acord històric, signat a Viena el
14 de juliol del 2015, entre l’Iran, els
EUA, la Xina, Rússia, França, la Gran
Bretanya i Alemanya.
Aràbia Saudita, l’enemic sunnita
El diàleg iniciat per Obama i Rouhani
es va trencar amb l’elecció de Donald
Trump. La nova administració és
partidària de mantenir la tensió amb
l’Iran i arribar fins i tot, si fos necessari,
a un enfrontament directe. Res
denota la fi de la confrontació entre
els dos països, enemics obertament
declarats. Al país asiàtic, l’antiamericanisme
continua sent un motiu central
de la propaganda d’estat, mentre
que per la Casa Blanca, a redós dels
lobbies saudita, dels Emirats i israelià,
el control de l’Iran sembla essencial
en la guerra encoberta contra la
Xina i Rússia, en termes geoestratègics
i d’hegemonia regional.
Un canvi de règim que no arriba
Una menció a part mereix la relació
entre l’Iran (xiïta) i l’Aràbia Saudita
(sunnita). Teheran sempre ha dubtat
de la legitimitat de la monarquia saudita
i les seves aspiracions a dirigir
l’umma islàmica (la gran nació musulmana).
La confrontació religiosa i ideològica
entre Riad i Teheran ha adoptat diferents
formes al llarg del temps i encara
avui en dia continua generant
estratègies de desestabilització a través
del finançament de grups i milícies
contra l’enemic, amb atacs directes,
com el del 14 de setembre del
2019 contra instal·lacions petrolieres
de la companyia saudita Aramco,
o mitjançant la implicació de tots dos
països en fronts de guerra com el sirià
i el iemenita.
“El canvi de règim està en l’aire”, ha
postil·lat John Bolton, exconseller de
seguretat nacional de Trump i partidari
de l’enderrocament de la República
Islàmica. Però el cert és que som
al 2020 i els aiatol·làs romanen al poder,
malgrat les protestes i mobilitzacions
contra les seves polítiques. els
Estats Units.
PER SABER-NE MÉS_Els llibres sobre el tema editats en castellà són força antics. Els enigmes
de l’Iran: societat i política a la República islàmica, de Luciano Zaccara i publicat el 2008 per
Capital Edición és un dels millors. En anglès, recomano The politics of nationalism in modern
Iran, d’Ali Ansari i Inside the Islamic Republic: Social change in post-Khomeini Iran, de Mahmood
Monshipouri i en francès, Géopolitique de l’Iran: Les défis d’une renaissance, de Bernard Hourcade.
DAVID ALVARADO
Politòleg, periodista i
consultor internacional
25

EFEMÈRIDES ÍNFIMES
13.4.1953
La CIA engega un programa
de control mental
1.4.1891
JAMES GIBB CREA
EL PING-PONG
L’anomenat tennis de
taula ja era practicat
abans com un entreteniment
de saló, però
aquell any Gibb, un gran
atleta, va empescar-se
unes xarxes adaptables
a les taules, va importar
pilotes lleugeres de
cel·luloide, va definir
les regles i va batejar
el nou esport pel soroll
onomatopeic de
la pilota colpejant la
raqueta i la taula.
ALLEN DULLES, director de la Central
d’Intel·ligència dels Estats Units (CIA), va
donar llum verda aquell dia a la posada
en marxa d’un pla secret. Es va anomenar
inicialment MK-Ultra, encara que amb els
anys també es diria: pla Carxofa o projecte
Ocell Blau. El pla estava pensat per aconseguir
arribar a un control mental absolut
d’alguns subjectes i, així, fer-los fer o
no fer el que la CIA volgués. Aquest pla
diabòlic —que podria haver estat creat
perfectament per Ernst Stavro Blofeld o
pel professor James Moriarty— implicava
fer assajos amb drogues; amb estímuls
radioelèctrics enviats per les emissions de
televisió o de ràdio; per tortures psicològiques
que transformessin la personalitat
del torturat, i per qualsevol cosa, fins i tot
la més grotesca, que permetés el control
mental individual o col·lectiu. Tot podia
ser ben ridícul, però el projecte va servir
per refinar el sistema de tortura que fins
aleshores empraven els dignes representants
de la seguretat dels EUA a l’exterior.
Com que no era qüestió de començar
de zero, els investigadors van partir de
les proves que els nazis havien fet. Van
practicar molt amb drogues tradicionals,
com la mescalina, i amb els anys, amb
drogues de disseny, com l’LSD. Com que
no donaven l’abast amb les investigacions,
van contactar amb vuitanta universitats i
centres de recerca nord-americans que, a
canvi de grans subvencions, van investigar
sobre el control mental.
Un gran negoci
Entre moltes altres coses, van treballar
en substàncies que havien de causar amnèsia
conjuntural o permanent; drogues
que produïen trastorns mentals; condiments
que provocarien a grans masses de
població un atordiment i un cansament
anormals, etc. Amb el temps, es van anar
filtrant les investigacions i, enmig de la
paranoia de la guerra freda, a desenes de
novel·les, pel·lícules i fins i tot jocs infantils
van sortir algunes de les fabulacions
dels investigadors de l’MK-Ultra. El 1975
es va decidir clausurar el projecte que només
havia servit perquè molta gent es fes
rica a costa d’investigar coses estúpides.
ENRIC CALPENA
Director del programa
‘En guàrdia’ de
Catalunya Ràdio i
professor a la URL
6.4.1334
FORQUES
SENSE PERMÍS
La família Sabastida,
formada per Francesc i
Guillem, havia construït
a la seva senyoria de
Molins de Rei un castell
i unes forques, pensades
per castigar els
infractors. Com que ni
el rei Pere III ni el Consell
de Cent de Barcelona
els havien donat permís
d’obres per fer aquelles
construccions, aquell
dia es va ordenar
enderrocar-les per
il·legals.
21.4.1906
OBERTURA D’UNS
JOCS INTERCALATS
Atenes va organitzar
molt bé els primers
Jocs Olímpics moderns,
el 1896. Com que París,
el 1900, no ho va fer bé,
els grecs es van oferir
a organitzar sempre les
Olimpíades. Com a solució
de compromís, es
van intercalar uns jocs
a Atenes (1906) entre
els de Sant Louis (1904)
i els de Londres (1908).
26
Brúixola_ Efemèrides ínfimes

ORIOL JUNQUERAS
ens torna a sorprendre amb un gran
llibre sobre l’amor i la paraula
Un viatge fascinant per la literatura i l’art
per celebrar aquest Sant Jordi
27

NOVES PROMESES DE LA HISTÒRIA
OLIVER VERGÉS
HISTÒRIA MEDIEVAL [Universitat Autònoma de Barcelona]
“Avui l’historiador es dóna a
conèixer a través de les xarxes”
AQUEST AUTOR D’UNA TESI SOBRE EL COMTAT D’URGELL TAMBÉ ÉS UN FERM
DEFENSOR DE LA DIVULGACIÓ HISTÒRICA: VA ENGEGAR EL PROGRAMA DE RÀDIO
‘A LES PORTES DE TROIA’ I DIRIGEIX EL SEGELL EDITORIAL ‘ANEM EDITORS’.
ACABA DE FER ELS TRENTA ANYS, però
a diferència d’altres joves i brillants
doctors en Història, Vergés ha decidit
fer carrera fora de la universitat. I no
és pas perquè la seva investigació no
hagi tingut ressò. La seva tesi, defensada
fa menys de tres anys, posava
llum sobre un tema encara poc investigat,
el comtat d’Urgell. Un estudi que
ha permès ampliar la perspectiva que
tenim de la Catalunya de fa mil anys.
—Per què són desconeguts els Urgell?
Perquè la investigació històrica sovint
s’ha fet des de l’òrbita barcelonina, no
pas perquè no fossin importants. Entre
els segles IX i XI els comtats del
que seria Catalunya vivien realitats
molt diferents. Un dels valors de la
meva tesi és que és dels pocs treballs
de conjunt que explica la història dels
Urgell des de la seva pròpia perspectiva
i per tant ens permet conèixer millor
la seva realitat.
—A Sàpiens, l’any passat, vam dedicar
un especial als comtes d’Urgell. A poc
a poc es reivindica la seva història.
Sí, i també es fa molta feina en centres
d’estudi locals formats per gent molt
ben preparada. Des de fa temps participo
activament a l’Institut d’Estudis
Comarcals de l’Alt Urgell. L’any passat
fèiem gairebé dues activitats al mes
i van tenir molt d’èxit.
—A més d’investigar, també fas
divulgació històrica?
I tant! No és incompatible. Cal una
combinació de capacitat didàctica
ENRIQUE MARCO
“Jo explico
la història
dels Urgell
des de la
seva pròpia
mirada”
amb un coneixement profund i rigorós
de la matèria. La capacitat de simplificar
el discurs i de tenir un bon
repertori de coneixements que et permeti
triar l’adequat per a cada moment,
és la clau de la bona divulgació.
Amb tot, si fas una narració atractiva i
rigorosa, aconsegueixes que l’alumne,
el lector o l’oient en gaudeixin.
—Vas crear, juntament amb l’Alberto
Reche i en Sergio Rodríguez, el programa
de ràdio ‘A les portes de Troia’.
El 2013 ens vam ajuntar dos historiadors
i un periodista amb ganes de
parlar d’història. De seguida vam
rebre una bona resposta del públic i
aviat vam començar a emetre per
Ràdio Castellar i La Xarxa. Ara el programa
s’emet per més d’una trentena
de ràdios locals i sumem per centenars
les descàrregues del podcast.
Abans, per donar-te a conèixer havies
de fer llibres i conferències, però ara
les xarxes t’obren moltes portes.
—També dirigeixes un segell editorial...
Anem Editors és un projecte petit que
va néixer a Andorra. A més d’editar
narrativa o poesia també treballem en
la línia de la divulgació històrica. Estem
atents a les investigacions que es
fan i treballem per portar-les al públic
en general. Per exemple, acabem de
publicar Una tragèdia pintada, que gira
al voltant d’unes pintures que hi ha
a Santa Maria d’Ègara (Terrassa) on
apareix Thomas Becket, bisbe de Canterbury,
que va ser assassinat fa 850
anys, i repassa la influència que va tenir
aquest religiós per la Península.
I també treballem en un llibre sobre
els cerdans i alt-urgellencs als camps
nazis que sortirà per Sant Jordi.
—Diries que el teu és un cas d’èxit?
Bé, m’he sabut adaptar. És una cosa
que haurà d’aprendre a fer la nostra
generació, i per això crec que els
estudis d’història canviaran. A part
d’incorporar nous formats, el temari
pivotarà més sobre les humanitats.
Per més realitat virtual que
es faci servir, els estudiants seguiran
viatjant... És trepitjant
el territori com realment
s’aprèn la història.
28
Brúixola_ Noves promeses

29

VINE A ATAPUERCA AMB SÀPIENS
Reserva’t entre el 2 i el 5 de juliol
Amb l’EUDALD
CARBONELL
LA REVISTA SÀPIENS, JUNTAMENT AMB L’AGÈNCIA TARANNÀ,
ORGANITZA AQUEST JULIOL UN VIATGE ALS ORÍGENS D’EUROPA AMB
UN GUIA D’EXCEPCIÓ, EUDALD CARBONELL. EN PLENA CAMPANYA
D’EXCAVACIONS, L’ARQUEÒLEG ACOMPANYARÀ ELS LECTORS PER UNS
JACIMENTS DE REFERÈNCIA MUNDIAL EN L’ESTUDI DE L’EVOLUCIÓ
HUMANA. LES INSCRIPCIONS COMENCEN EL 30 DE MARÇ!
Visita a les excavacions dels jaciments
de la serra d’Atapuerca
Taller d’arqueologia
experimental
Visita a
la zona de rentat
del riu Arlanzón
Visita al Centre
d’Arqueologia
Experimental (CAREX)
Museu
de l’Evolució
Humana (MEH)
Organitza
Més informació: WWW.SAPIENS.CAT/ATAPUERCA
30

DIA 1:
BARCELONA-BURGOS
Sortirem des de l’estació d’autobusos de
la plaça de Sants. Ens aturarem al Centre
d’Acollida Turística CAT de Cervera i a l’Estació
Central d’Autobusos de Lleida per recollir
passatgers, dinarem a Alfaro (La Rioja) i arribarem
a Burgos a mitja tarda, on, després de
fer el check-in a l’hotel, disposarem de temps
lliure fins a l’hora de sopar.
DIA 2:
ATAPUERCA PREHISTÒRICA
Visita al complex d’Atapuerca, seu de la Fundación
Atapuerca, on ens estarà esperant el
nostre guia d’excepció, l’arqueòleg i codirector
del jaciment Eudald Carbonell. Després d’una
breu presentació, començarem amb ell el
programa de visites.
Visita als jaciments
Recorrerem la Trinxera del Ferrocarril, un
pas artificial de roca calcària obert a l’inici
del segle XX que va deixar al descobert tres
dels jaciments més significatius del recinte
arqueopaleontològic: la Sima del Elefante, la
Galería i la Gran Dolina. A més es visitarà el
jaciment de la Cueva Fantasma i Portalón.
Al llarg d’aquesta visita podrem veure els
jaciments de la serra d’Atapuerca en plena
activitat, amb arqueòlegs i paleontòlegs
treballant-hi.
Visita a la zona de rentatge del riu Arlanzón
Ens aproparem a una zona apartada dels jaciments,
al costat del riu Arlanzón. Aquí se solen
trobar restes de microfauna, que serveixen
per situar els jaciments cronològicament i reconstruir
el paisatge i el clima en el qual vivien
els humans que habitaven la serra.
Després d’aquesta visita, l’autocar ens durà
fins al poble d’Ibeas de Juarros, a poc més
d’un quilòmetre de distància, on dinarem.
(E) ESMORZAR (D) DINAR (S) SOPAR
Visita Atapuerca Espeleo
A la tarda, tornarem al complex arqueològic
per experimentar com vivien els nostres
avantpassats endinsant-nos a la Cueva Peluda.
Es tracta d’una cova de fàcil recorregut on
es podrà gaudir de tot un espectacle natural
veient com les arrels vives dels arbres pengen
per tot el sostre de la cova. La visita no està
recomanada per a persones amb dificultats
de mobilitat o amb claustrofòbia.
Ens acomiadarem d’Eudald Carbonell,
tornarem a Burgos per visitar els exteriors
de la cartoixa de Miraflores, el monestir de
las Huelgas i el castell de Burgos. Tornarem a
l’hotel passejant pel nucli antic de la ciutat.
Soparem al reconegut restaurant Casa Ojeda.
DIA 3:
ATAPUERCA EXPERIENCIAL
Després de l’esmorzar, ens traslladarem
de nou al jaciment d’Atapuerca, per visitar
el Centre d’Arqueologia Experimental
on es pot gaudir d’una exposició i conèixer
l’evolució de les innovacions tecnològiques
al llarg del temps. A continuació, farem un
taller d’arqueologia experimental, en el
qual fabricarem instruments de pedra tallada,
aprendrem a fer foc i participarem en una
competició de tir amb arc i propulsor.
Dinarem a Burgos i posteriorment visitaren
el Museu de l’Evolució Humana (MEH), on
podrem contemplar els fòssils originals més
importants descoberts a la serra d’Atapuerca.
A mitja tarda, tindrem temps lliure fins a
l’hora de sopar. Sopar a l’hotel i allotjament.
DIA 4:
BURGOS – BARCELONA
Visita de la catedral amb un guia oficial. Al
migdia, emprendrem el retorn. Pararem de nou
a dinar a Alfaro (La Rioja). Ens aturarem als
punts de sortida inicials.
© FUNDACIÓN ATAPUERCA
INFORMACIÓ PRÀCTICA
SORTIDA: 2 de juliol de 2020
DURADA: 4 DIES
GRUP MÍNIM: 18 PERSONES
GRUP MÀXIM: 25 PERSONES
PREU PER PERSONA EN HABITACIÓ
DOBLE: 1.270 EUROS
SUPLEMENT HABITACIÓ INDIVIDUAL:
240 EUROS
L’EXPERIÈNCIA INCLOU:
Transport col·lectiu privat.
Guiatge del codirector de la
* Fundación Atapuerca, Eudald Carbonell,
i de l’arqueòloga Eva Vallejo.
Acompanyament de la redactora
* en cap de SÀPIENS, Sònia Casas.
3 nits d’allotjament en el tipus
* d’habitació escollida a l’hotel NH
Collection Palacio de Burgos 4*.
Pensió completa: esmorzar+sopar
* a l’hotel, menys divendres que serà al
restaurant Casa Ojeda de Burgos.
Dinars en restaurants típics durant
* tota la sortida.
Visita guiada a la catedral de Burgos
* i al nucli antic.
Receptor individual de radioguiatge
* per les visites.
Assegurança en viatge i cancel·lació
* VIP AUTOR PLUS 1500.
Tots els impostos aplicables (IVA).
*
NO ESTÀ INCLÒS:
Begudes en els dinars.
Totes les despeses personals.
Tot el no descrit com a inclòs sota
* la llista “inclou”.
QUÈ ET CAL SABER
El període d’inscripció s’obrirà a les
* 12h del dilluns 30 de març i es tancarà
el divendres 3 d’abril.
La sol·licitud d’inscripció s’haurà
* de realitzar mitjançant l’enviament
d’un e-mail a partir de l’hora i en el
dia indicats (no abans) a: sapiens@
taranna.com o en el formulari
d’inscripció que es crearà a tal efecte.
En ambdós casos, cal indicar la
quantitat de persones (màx. 2) i un
número de telèfon de contacte.
A cada petició li serà assignat un
* número de registre d’entrada fins al
màxim de places disponibles, que serà
de 25 places. La resta quedaran en
llista d’espera.
La reserva quedarà formalitzada
* amb el pagament del 40% de l’import
del viatge. Aquest s’haurà d’haver
fet efectiu en les 48 hores següents
d’haver rebut el correu electrònic amb
les instruccions per formalitzar la
reserva.
Si la formalització no es realitzés
* dins de termini, la o les places quedaran
deslliurades i assignades al primer
de la llista d’espera.
Pagament de l’import restant: un
* mes abans de la sortida.
El programa pot variar per
* necessitats logístiques.
31

32
Descobrim la xarxa clandestina
que entrava llibres a Catalunya
contra la dictadura

Traficants
de
llibres
Durant els darrers anys del franquisme, un
grup d’escoltes d’Olot van tirar endavant
una èpica operació de contraban cultural:
passaven llibres prohibits des de França
creuant clandestinament la frontera. Aquí
reconstruïm una peripècia que va permetre
refundar la cultura política del catalanisme.
Text de JORDI AMAT
ARXIU PARTICULAR
Inici dels anys setanta. Olot centre. Un edifi·
ci modernista, amb ferro forjat i balconada
de fantasia: la casa Gaietà Vila. Als baixos de
l’edifici hi penja el rètol amb el nom d’una lli·
breria: Drac. Un home hi entra i saluda el lli·
breter Josep Maria Bonet. Com que és un cli·
ent de confiança, Bonet, a mitja veu, li diu que
ja han arribat els llibres clandestins. Són volums en català de
contingut polític que publica una editorial completament atí·
pica: Edicions Catalanes de París.
La logística que feia possible que aquells llibres arribes·
sin a la rebotiga de la llibreria Drac podria semblar fanta·
siosa. Gairebé tant com l’animal meravellós. La diferència
és que la fantasia, en aquest cas, era una realitat i ara per fi
podem escriure la crònica d’una veritat oculta durant dèca·
des. Perquè aleshores no ho havia de saber ningú. Preservar
el secret, ahir com avui, és la clau de funcionament de tota
acció clandestina. L’operació llibres ho era. I un dels centres
de l’operació, a banda de Barcelona, París i Perpinyà, va ser,
precisament, Olot.
Units contra l’enemic comú
L’episodi, encara massa desconegut, és paradigmàtic de l’an·
tifranquisme catalanista que al llarg de la dècada dels sei·
xanta es va anar compactant. Va ser aquella compactació,
que ho era tant de grups com d’idees, la que explica fenò·
mens que serien coetanis i tan transcendentals com la capil·
larització transversal i territorial de l’Assemblea de Catalu·
nya primer o l’esperança fundacional del Congrés de Cultura
EL RECORREGUT
DELS LLIBRES
Barcelona, Olot,
Perpinyà i París.
Aquestes eren
les localitats clau
en el tràfic de les
obres prohibides.
33

SEGLE XX
CONTRABAN
CULTURAL
El llibreter Josep
M. Bonet (a la
imatge de baix)
era un dels principals
distribuïdors
dels volums
que amagava a
la rebotiga de la
llibreria olotina
Drac, al costat
en una foto dels
anys setanta.
Catalana després. A la pràctica, en to·
tes les seves dimensions, Edicions Ca·
talanes de París va funcionar com una
proveta. S’experimentava la dinàmica
ideològica que va fer possible aquell
canvi d’escala en la vertebració d’una
cultura política completament alterna·
tiva a l’oficial i la conquesta de l’hege·
monia per part dels nous catalanismes.
Hi van estar implicats intel·lectuals i
empresaris, alguns pocs exiliats, el su·
port d’una certa menestralia indus·
triosa i les xarxes de compromís civil
que havien crescut a redós de l’escol·
tisme catòlic.
ARXIU COMARCAL DE LA GARROTXA. FONS JOSEP M. MELCIÓ PUJOL
Finançament de Banca Catalana
És als integrants d’una d’aquelles xar·
xes, la d’Olot, a qui un dia s’adreça el
futur president d’Òmnium Cultural,
Jordi Porta. Té trenta i pocs anys, està
ampliant estudis de sociologia a París
i ja és un activista qualificat. Perquè es·
tudia, però Porta també treballa: és el
responsable d’un modest programa de
beques l’objectiu del qual era que uni·
versitaris catalans, molt pocs, acabes·
sin la seva formació a l’estranger. El
programa el finança Jordi Pujol a tra·
vés de Banca Catalana i el seu propòsit
prepolític era que Catalunya tingués
un planter de científics socials potent.
No era una aposta pel coneixement
acadèmic sense més. Ni de bon tros.
En l’ona expansiva del Maig del 68, el
financer Pujol havia acabat escaldat
d’alguns intents de bastir una aliança
amb intel·lectuals d’esquerres barce·
lonins. De bastir l’aliança, sí, i de lide·
rar-la, naturalment, per posicionar-se
a la cursa política de la democràcia que
hauria de venir. I malgrat aquesta de·
cepció, com que volia fonamentar ide·
ològicament la seva proposta política,
no volia deixar de lluitar en la batalla
de les idees amb una orientació clara.
Una idea original de Josep Benet
Una eina que havia de fer possible el
seu afany d’intervenció, sobretot en
relació amb les elits culturals del mo·
ment, era Edicions Catalanes de París:
una editorial dirigida des de Barcelo·
na que imprimiria els llibres a França,
uns llibres impublicables sota el fran·
quisme i que tenien una clara voluntat
d’influir. Com? Publicant assaig i histò·
ria que situaven la nació al centre de la
comprensió de la realitat catalana. O,
en tot cas, que no l’excloguessin i, con·
tra les palpitacions del temps, que com
a mínim fessin compatible la qüestió
social i la nacional. La idea originària
havia estat de l’historiador, advocat i
activista Josep Benet, que en seria el
director, i que també volia impulsar
ELS ASSAJOS I LLIBRES
D’HISTÒRIA D’EDICIONS
CATALANES DE PARÍS
POSAVEN LA NACIÓ AL
CENTRE DEL RELAT
l’editorial per fer una proposta ideolò·
gica, la seva proposta i a favor de la se·
va trajectòria política.
L’estiu del 1969 Porta va tenir la pri·
mera notícia de l’editorial durant una
reunió celebrada a la seu central de
Banca Catalana al passeig de Gràcia.
Pujol li va dir que a París s’havia cons·
tituït legalment una editorial amb tots
els ets i uts i que ell era qui s’havia res·
ponsabilitzat de finançar-la. Tenia una
seu social —al número 18 del carrer
Jobbé-Duval— i, com era preceptiu, un
gerent francès —Paul Kipfer—. Dos ca·
talans exiliats, va explicar, hi treballa·
rien: Àngel Castanyer i Romà Planas, a
qui Pujol mateix havia trucat per fer-li
la proposta. Havia estat l’activisme cul·
tural de Castanyer i Planas al Casal Ca·
talà de la capital francesa allò que fe·
ia pocs anys els havia posat en relació
amb Albert Manent —la persona que
faria de gerent informal de l’editorial
a Barcelona.
Després d’explicar l’organigrama
de l’editorial a Porta, Pujol li va dema·
nar que hi col·laborés. I aquesta col·
34
Reportatges_ Traficants de llibres

ENTREVISTA
“Hi havia consciència de risc
i n’hi va haver que abandonaven”
LLUÍS SACREST
Cap d’una unitat de l’Agrupament Escolta Nostra Dona del Tura
laboració es concretaria pocs mesos
després: buscar un grup de contraban·
distes culturals que es responsabilit·
zés de passar els llibres des de França i
els fes arribar a Barcelona. El seu amic
Fèlix Martí, que estava posant en mar·
xa la Fundació Jaume Bofill, li va sug·
gerir proposar-ho a un grup d’escoltes
d’Olot. Serien ells els qui durant gaire·
bé tota la convulsa història de l’editori·
al es dedicarien a la fase més arriscada
de tota la logística: introduir clandesti·
nament els llibres a Catalunya.
Poesia de la resistència
Probablement la reunió d’Olot es va
celebrar pels volts de les festes de Na·
dal del 1969. Aleshores el primer vo·
lum del catàleg de l’editorial ja s’havia
imprès. Era l’antologia Poesia catalana
de la guerra d’Espanya i de la resistència
(1936-1939) elaborada per Stephen
Cartwright —pseudònim rere el qual
s’ocultava el professor de literatura
Joaquim Molas—. Segur que ho esta·
va perquè es conserva una carta del 17
de novembre d’aquell 1969 en la qual
Planas i Castanyer convidaven Josep
Tarradellas al lunch que s’oferiria amb
motiu de la presentació del llibre (el
president exiliat els va dir que hi as·
sistiria). Però malgrat tenir el primer
llibre de l’editorial encaixat a França,
no sabien com el podien distribuir. Al·
guns exemplars es podien vendre allà
ARXIU PARTICULAR
Comenceu a passar
llibres cap al 1970. Quin
havia estat el vostre
activisme?
Partint de l’escoltisme,
el “Clan Puigsacalm”,
del qual formava part,
es va proposar anar més
enllà de les sortides
de muntanya. El 1964
vam dur els Setze
Jutges amb Raimon a
Olot i l’any següent Els
Joglars. Es van impulsar
cinefòrums, rutes de
joventut per discutir
sobre temes del futur,
un festival de cançó
folk o una xerrada sobre
sexualitat a càrrec d’un
psicòleg. També vam
fer contactes i gestions
perquè a Olot hi hagués
una escola laica i
catalana, en el marc
de les conferències
organitzades a la Casa
de Cultura d’Olot. És
un grup que va iniciar
un moviment de
recuperació cultural i,
posteriorment, política.
Quin era el perfil que
vau elegir per tal
que es dediquessin
al contraban?
Érem els qui havíem
fet les activitats que
et deia. Operàvem en
diferents camps amb
un compromís clar:
treballar pel país. Més
endavant vaig escollir
els qui van formar
l’equip que anava a
França. Ho vaig fer per
la seva participació
en grups de joves i
perquè em generaven
confiança.
Sabíeu que Benet
estava darrere
l’operació i que Pujol
era un dels seus
finançadors?
Ni ho sabíem ni tampoc
volíem saber-ho.
El desconeixement
donava seguretat. Era
evident que era una
operació que requeria
uns recursos que algú
o alguns hi posaven.
Enteníem que era
gent que treballava
en la nostra línia. Més
endavant vaig saber
del paper de Josep
Benet i en vam parlar
àmpliament quan a
finals del 1978 vam
coincidir als debats de
l’Estatut a l’Ajuntament
de Barcelona.
Rebíeu alguna mena
de finançament?
Tot ho pagàvem
nosaltres. Només ens
van finançar la compra
d’uns walkie-talkies per
millorar la seguretat.
Què recordeu del
poeta rossellonès
Jordi Pere Cerdà i les
anades a Perpinyà?
Recordo contactes
ràpids, discrets, sense
donar noms reals. Com
menys ell sabés de
nosaltres, millor. Però
sempre m’ha sabut
greu no haver tingut
coneixement previ de
quin seria el darrer
viatge per poder parlar
tranquil·lament amb
l’home que ens rebia
darrere el taulell de la
llibreria i ens portava
al garatge de casa
seva, on guardava “la
mercaderia”.
El mètode és molt
original. Algú va posarhi
objeccions?
Sabíem el risc que
això comportava,
especialment perquè
teníem coneixement
que es vigilaven les
fronteres de muntanya
de la Garrotxa per
controlar el pas de
militants d’ETA. Això ens
va obligar a estar molts
mesos sense passar
llibres. I l’acumulació a
Perpinyà ens va portar
a buscar més espatlles
entre joves estudiants
que actuarien només
des de França (de
Perpinyà a l’Hostal de
la Muga), a fi que el risc
fos mínim per a ells.
Vostè els coneixia?
Sí. De fet, només jo
coneixia els dos grups
que actuaven, un a cada
costat de la frontera:
ningú del grup inicial
no sabia qui eren els
joves incorporats.
Precisament per
la consciència del
risc, algú va decidir
abandonar després
del primer viatge.
Per què vau deixar
de passar llibres?
Va arribar un moment,
cap al final de la
dictadura, que es
van trobar mitjans
de transport molt
més fàcils i ràpids per
carretera.
35

SEGLE XX
JOSEP SALVANY I BLANCH / BIBLIOTECA DE CATALUNYA
PUNT DE
TROBADA
Lluís Sacrest
recollia els llibres
a Perpinyà, els
duia en cotxe
fins al veïnat de
La Farga, a 3 km
de Prats de Molló
(imatge de dalt),
i, allà, els lliurava
als escoltes.
mateix, a llibreries mítiques de l’exili
republicà espanyol o alguns també a
Perpinyà, però l’objectiu era que l’ar·
ma d’intoxicació massiva que pot ser
la cultura saltés la frontera per tal que
el missatge detonés a la consciència
política d’alguns centenars de lectors.
Els escoltes entren a escena
El primer pla per passar els llibres a
Catalunya, segons Porta va explicar
aquell dia, no havia funcionat. Se’n
buscava un d’alternatiu. Allò que Por·
ta va demanar als escoltes d’Olot, al
llarg de la reunió a casa de Tomàs Cos·
ta —cap d’agrupament, professor de
català quan no estava permès ense·
nyar-lo—, era si podien assumir la mis·
sió. Un d’ells va dir que estava dispo·
sat a liderar-la. Era Lluís Sacrest. Tenia
uns 25 anys i era cap d’una unitat de
l’Agrupament Escolta Nostra Dona del
Tura; concretament de la unitat de Pi·
oners i Caravel·les, és a dir, els nois i les
‘LA XOCOLATA JA ÉS A
LLOC’. AQUESTA ERA LA
CONSIGNA PER AVISAR
QUE ELS LLIBRES JA
EREN A PERPINYÀ
noies més grans. Van ser caravel·les i
pioners els qui foren reclutats per tirar
endavant l’operació.
El grup inicial, a banda de Sacrest, el
van integrar els germans Joan i Josep
Maria Bonet, Tomàs Costa, Concepció
Ferrer, Àngels Martín, Montserrat Pau,
Josep Pont, Anna Prat, Gaspar Senis i
Raimon Vinyoles. D’entrada el grup va
estudiar els recorreguts possibles so·
bre el mapa. També van fer reconeixe·
ments per la zona, per saber quins eren
els moviments de vigilància que hi fe·
ia la Guàrdia Civil. Fet això van consi·
derar que l’operació era possible i així
ho van fer saber a Porta. Següent pas:
avançar en el disseny de l’acció. Els lli·
bres, d’entrada a través de particulars
(Porta mateix) i després utilitzant una
empresa de transport, anaven de Pa·
rís a Perpinyà. Seria a Perpinyà on els
olotins els haurien de recollir. Per ferho
havien d’esperar un avís codificat:
una trucada de Barcelona dient que la
“xocolata” ja era a lloc. Ho comunica·
va, d’entrada, Jordi Porta a Fèlix Martí
i era Fèlix Martí qui després ho trans·
metia al comando d’Olot.
1 motxilla i 30 quilos de llibres
Aleshores Sacrest i un altre company
creuaven la frontera en direcció a Per·
pinyà. Gairebé sempre ho feien un di·
vendres. Duien el portaequipatge del
cotxe ple de motxilles. Quan arribaven
a la ciutat de la Catalunya del Nord es
dirigien a la llibreria d’Antoni Cayrol
—poeta rossellonès que signava amb
el pseudònim de Jordi Pere Cerdà—.
Es presentaven dient una contrasenya
ARXIU PARTICULAR
Qui és qui? Els personatges clau
JOSEP BENET. El director
Va ser un advocat que escrivia llibres
d’història amb la voluntat política
de reconstruir la nació. Símbol de
l’Assemblea de Catalunya i company de
viatge del PSUC, Benet va ser l’activista
del catalanisme amb una trajectòria
més dilatada i fecunda.
JORDI PUJOL. El mecenes
Probablement el polític català més
influent del segle XX. Després del
període de presó i confinament i
comandant ja Banca Catalana, va iniciar
una tasca de mecenatge per dotar-se
d’instruments paragovernamentals per
consolidar el seu lideratge.
ALBERT MANENT. El gerent
Fill de Marià Manent i hereu conscient
del llegat del noucentisme moderat
a la postguerra, Manent va ser un
nacionalista pragmàtic i un home de
cultura i conspiració infatigable. L’eix
de la seva obra és la reconstrucció de
l’edat de plata de la cultura catalana.
36
Reportatges_ Traficants de llibres

Espinavell
Molló
Rocabruna
Beget
Montagut
i Oix
×
OLOT
Castellfollit
de la Roca
i Cayrol els encaminava cap al garatge
on guardava les caixes amb els llibres.
La parella d’olotins treia els llibres de
les caixes, els guardaven dins de les
motxilles (cada una resistia uns 30 qui·
los) i altra vegada posaven les motxi·
lles al portaequipatge. Aquella nit de
divendres a dissabte dormien a la Ca·
talunya del Nord. A primera hora del
dissabte engegaven de nou el cotxe per
trobar-se on s’havien de reunir amb un
altre grup que venia d’Olot.
El punt de trobada de la primera ru·
ta va ser la Farga, el veïnat a tres qui·
lòmetres de Prats de Molló. Per una
banda, Sacrest i l’altre company hi van
arribar en cotxe. Per l’altra, hi arri·
baven els qui havien travessat cami·
nant la frontera pel coll d’Ares després
d’haver deixat el cotxe aparcat a Espi·
navell. Del portaequipatge treien les
motxilles i 6 escoltes les carregaven a
l’esquena per desfer el camí que havien
fet. No era un recorregut fàcil, explica
Sacrest, perquè el desnivell era molt
pronunciat. Però els llibres, superat el
coll, ja havien arribat al Principat. A
RUTA 1
El cotxe arribava
a Espinavell. En
treien sis motxilles
i les creuaven
a peu. Superat
el coll d’Ares, els
llibres ja eren al
Principat.
JOSEP VILASECA MARCET. El financer.
Després de demanar l’excedència com
a advocat de l’Estat per motius de
consciència, aquest far de la societat
civil catalana va dedicar part de la
fortuna familiar a construir cultura
democràtica a Catalunya. L’eix va ser la
Fundació Jaume Bofill.
LLUÍS SACREST. El cap dels escoltes.
Des del moviment escolta olotí, Lluís
Sacrest va dissenyar la logística per
poder passar els llibres de França a
Catalunya, alhora que va ser un dels
impulsors del procés d’unitat que
desembocaria en la creació del PSC. Ha
estat diputat i alcalde d’Olot.
ROMÀ PLANAS I ÀNGEL CASTANYER
Els homes de París.
Exiliats de segona generació, van
regenerar l’activitat de la comunitat
catalana a París a través del Casal
Català. Militaren al Moviment Socialista
de Catalunya i orbitaren entorn del
Josep Tarradellas exiliat.
37

38 Reportatges_ Traficants de llibres

SEGLE XX
BIBLIOTECA CLANDESTINA
El rànquing dels més llegits
CATALUNYA SOTA
EL RÈGIM FRANQUISTA
de Josep Benet
En teoria era l’obra d’un
institut, però a la pràctica
és l’obra essencial del
Josep Benet historiador:
una metòdica descripció
de com el franquisme va
pretendre posar fi a la
identitat nacional catalana
esquinçant tot
l’entramat civil i cultural
entorn del catalanisme.
MEDITACIONS
EN EL DESERT
de Gaziel
A Madrid, com un enterrat
en vida, el periodista Gaziel
es va reconvertir en
un editor, però no va deixar
d’observar la realitat
i en aquest dietari la va
comentar mostrant com
pocs llibres la corrupció
moral i política del franquisme.
HISTÒRIA DE
LA VANGUARDIA de Gaziel
Fruit de la lucidesa i el
ressentiment, escrit per
sanar ferides —amb la
família Godó però també
amb la seva pròpia generació—,
ha estat un llibre
de culte per conèixer la
part fosca de la funció
i la propietat de La Vanguardia.
DE BALAGUER A NOVA
YORK PASSANT PER MOS-
COU I PRATS DE MOLLÓ
de Josep Carner Ribalta
Militant històric del que
s’anomenava catalanisme
radical, Carner Ribalta va
escriure les seves memòries
a l’exili i a petició
d’Albert Manent i va descobrir
episodis que encara
es van fer més mítics a
través del seu relat.
AL SERVEI DE CATALUNYA
I LA REPÚBLICA
de Frederic Escofet
Els dos volums de les memòries
del militar Frederic
Escofet, escrits a l’exili,
van rebre l’únic premi
convocat per l’editorial.
L’original, escrit en castellà,
va ser traduït per
Josep Benet mateix.
El seu testimoni del 6
d’octubre del 1934 i del
18 de juliol del 1936 és un
exemple de servei a
la legalitat republicana i la
Generalitat de Catalunya.
PANORAMA DEL
NACIONALISME CATALÀ
de Fèlix Cucurull
Aquest pioner de l’independentisme
català de
postguerra, que va militar
del Front Nacional al BEAN,
finalment va poder publicar
els sis volums d’una
recerca a través de la qual
volia demostrar la pervivència
secular de la identitat
nacional catalana.
EL MALLORQUINISME
POLÍTIC de Gregori Mir
Aquest llibre el signava
Anselm Llull, però era un
pseudònim rere el qual
s’ocultava Gregori Mir.
Si Josep Benet va voler
substanciar la idea de Països
Catalans encarregant
l’assaig clàssic de Joan
Fuster, va voler fer el mateix
encarregant aquest
llibre a un actor clau del
nacionalisme balear.
PREGUNTES SOBRE
LA VIDA I MORT
de Francesc Layret
de Maria Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu
A finals de la dècada dels
60 i principis dels 70, quan
els advocats laboralistes
van tenir un paper de
primer ordre combatent
el franquisme, la figura
de Francesc Layret va ser
redescoberta. Aquesta
obra de teatre, a base
dels textos d’època i
pensada des del catalanisme
d’esquerres, era
una bomba ideològica.
POESIA DE LA GUERRA
D’ESPANYA I DE
LA RESISTÈNCIA,
de Joaquim Molas
La primera vegada que
Josep Benet va imaginar
Edicions Catalanes de
París ho va fer pensant
en un llibre com aquest:
una antologia que no
només recollís un material
desconegut i prohibit
sinó que posés versos
de lluita al servei del
combat contra la
dictadura. El professor
Joaquim Molas, amb
pseudònim, en va ser
el curador.
LA VAGA DE LA
HARRY WALKER
de Joaquim Ferrer
El seu autor, que va signar
amb pseudònim, era un
activista qualificat de
l’antifranquisme catòlic
i catalanista que acabaria
sent conseller de Cultura
de la Generalitat: Joaquim
Ferrer. El llibre, breu i
de combat, documentava
una vaga obrera llarga,
molt dura i que va ser
un dels embrions de
la lluita veïnal contra la
dictadura.
Espinavell es retrobaven uns i altres.
I ara les motxilles, plenes de cultura
explosiva, les posaven en un portae·
quipatge del tot terreny de Josep Pont.
Havia de ser aquest vehicle i no cap al·
tre perquè el tot terreny els permetia
fer un trajecte difícil (Rocabruna, Be·
get, Oix) i llarg (4 hores), però que els
donava garanties de seguretat: se sal·
taven el control fronterer que la Guàr·
dia Civil tenia fix a Camprodon. I va ser
amb aquest vehicle que, després d’una
llarga peripècia, els exemplars de Po·
esia catalana de la guerra d’Espanya i
de la resistència van arribar a bon port.
Però perquè, a la fi, els llibres arribes·
sin a la rebotiga posem per cas de Drac
—una de les llibreries de confiança on
es vendrien— la peripècia encara no
havia acabat. Ni de bon tros.
El tot terreny anava directament al
número 8 del carrer Joaquim Vayre·
da de la capital de la Garrotxa. Allà hi
havia la fàbrica de la família de Tomàs
A CHOCOLATES GLUKI
TREIEN ELS LLIBRES
DE LES MOTXILLES I
ELS POSAVEN DINS DE
CAIXES DE CARTÓ
Costa: Chocolates Gluki. Era aquí on
treien els llibres de les motxilles i els
posaven dins de caixes de cartró de
l’empresa. Com que les caixes estaven
pensades per carregar rajoles de xo·
colata, calia reforçar el paquet perquè
no es malmetés. I el reforçaven usant
fundes de tela que elaborava l’empre·
sa Sacrest Villegas: fundes destinades
a l’alimentació càrnia, però que per al
contraban cultural diversificaven la se·
va operativitat. També eren una garan·
tia de seguretat perquè l’operació clan·
destina no fos descoberta.
Darrer pas: la funda d’embotits
El pas següent, gairebé l’últim, era
transportar d’Olot a Barcelona les cai·
xes de xocolata embolicades amb fun·
da d’embotits. L’estratègia per blanque·
jar aquest pas era usar una prestigiosa
empresa de transports local: Trans·
ports Tresserras, una empresa famili·
ar que en aquell moment es dedicava
al transport de productes alimenta·
ris. Quina estranyesa podien provo·
car aquells paquets? La seu de l’em·
39

Coll dels Pous
Les Salines
La Cotarra
La Solana
×
MAÇANET DE CABRENYS
ALTRES CAMINS
A més de la ruta
primigènia, els
escoltes seguien
altres itineraris
per creuar la
frontera, com
aquest que
reproduïm a dalt.
presa era a Olot i també tenien local al
carrer Almogàvers, una zona del Po·
blenou que era emblemàtica del ne·
goci dels transports. Era allà, al local
de Tresserras a Barcelona, on arriba·
ven les caixes. No portaven ni nom de
remitent ni nom de destinatari. Qui
les recollia, altra vegada, era algú del
grup d’escoltes. Les rebia i les carrega·
va al seu cotxe particular per dirigir-se
cap al carrer Comtessa de Sobradiel
al barri Gòtic de la ciutat. Allà hi ha·
via Arc de Berà. Un empleat d’aquesta
distribuïdora recollia les caixes. No les
portava al local de l’empresa sinó que
s’encarregava de dur-les a un pis franc.
I era des d’aquell pis que els comerci·
als, a la fi, portaven els llibres a llibre·
ries de confiança.
Una logística i producció complexes
Des que els llibres arribaven de Perpi·
nyà fins que feien cap a les llibreries,
via Olot i Barcelona, podien passar ben
bé dos mesos. Havia de transcórrer tot
aquest temps perquè clients de confi·
ança poguessin adquirir les obres que
publicava Edicions Catalanes de Pa·
rís a algunes mal comptades llibreri·
es. A Drac, per exemple, sense que Jo·
sep Maria Bonet pogués imaginar ni
remotament que alguns dels seus cli·
ents eren, precisament, els contraban·
distes que havien passat aquells llibres.
“He rebut de Josep Maria Vilaseca
Marcet la quantitat de dues-centes cin·
quanta mil pessetes per integrar al ca·
pital d’Edicions Catalanes de París.”
El rebut, datat el 7 de juliol del 1970,
el signava Albert Manent. És la prova
que al finançament de l’operació, molt
aviat, s’hi havia incorporat un altre
mecenes: l’advocat Vilaseca Marcet —
que acabava de posar en marxa la Fun·
dació Jaume Bofill i que mantenia una
alta sintonia amb Pujol—. Abans que
l’editorial publiqués el seu segon lli·
bre, ja calia una injecció de capital. De
fet, no podia ser d’una altra manera.
Mai es va plantejar que aquella empre·
sa pogués ser autosuficient perquè di·
fícilment podia generar negoci. La lo·
gística era massa complicada. Perquè
no era un repte només passar els llibres
ANY JOSEP BENET
Molt més que un historiador
Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Benet.
‘Sàpiens’ se suma a la celebració d’aquesta efemèride publicant un
seguit de reportatges que, al llarg d’aquest 2020, explicaran de forma
explícita o tangencial les diferents facetes que va tenir Benet al llarg
de la seva dilatada i transversal carrera.
Benet va ser un historiador i escriptor rellevant però també va
exercir d’advocat en consells de guerra, va liderar la lluita antifranquista,
va ser senador i candidat a la presidència de la Generalitat i va
dirigir Ediciones Catalanas de París, com narrem en aquest article.
40 Reportatges_ Traficants de llibres

SEGLE XX
ARXIU PARTICULAR
una vegada impresos. Tota la produc·
ció editorial no podia ser més enreves·
sada: l’original es feia arribar primer
de Barcelona a París a través de viat·
gers de confiança, allà es feia una pri·
mera maqueta que es retornava a Bar·
celona, on un professional la corregia,
i era aquesta versió la que es retornava
de nou a París, on finalment s’impri·
mia sense un control de qualitat gai·
re exigent.
Un premi d’una sola edició
Però la màquina s’havia posat en mar·
xa el 1970. Ja no va deixar de comptar
amb les aportacions de Vilaseca o de
les seves fundacions. Amb aquells pri·
mers diners del gran mecenes català
de la dècada dels setanta es podria pa·
gar la despesa del segon llibre —la re·
edició d’Els moviments d’emancipació
nacional— i la convocatòria d’un pre·
mi de la qual fins i tot se’n va donar no·
tícia a les pàgines de cultura del diari
La Vanguardia. Només es va convocar
aquell any. L’obra guanyadora va ser
les memòries del general exiliat Frede·
ric Escofet, un actor protagonista tant
dels fets d’Octubre del 34 com del 18
de juliol del 36 a Barcelona. Els dos vo·
lums de records d’Escofet estaven es·
crits originàriament en castellà i Jo·
sep Benet els va traduir al català sense
que enlloc constés la llengua original.
És una demostració inequívoca de
qui dirigia de debò l’editorial. Benet
manava i s’enfurismava quan la seva
autoritat no era reconeguda per l’equip
L’EDITORIAL VA
PUBLICAR ORIGINALS
RELLEVANTS I VA
CERCAR BONS AUTORS I
TEMÀTIQUES D’IMPACTE
de París o no rebia el suport promès
dels mecenes que s’havien compro·
mès a sostenir l’empresa. Però, sigui
com sigui, ell comandava el projecte.
Va publicar alguns originals importan·
tíssims que conservava al seu arxiu —
com les Meditacions en el desert i la Història
de La Vanguardia de Gaziel—, va
escriure pròlegs i solapes, va reeditar
obres de les quals ell n’havia estat mo·
tor —Le Vatican et la Catalogne— o va
impulsar recerca que es va acabar con·
vertint en llibre. Va ser el cas de la fei·
na d’hemeroteca que van fer Oriol Pi
de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, a
la recerca de publicacions que demos·
tressin que sí que existia un marxisme
català que havia reflexionat sobre la
qüestió nacional.
Un catàleg editorial d’alt nivell
Aquesta recerca es va pagar a través
d’una beca concedida per la Funda·
ció Jaume Bofill, de la mateixa mane·
ra que els germans De Puig van rebre
una ajuda de la mateixa Fundació per
fer feina a París relacionada amb l’edi·
torial (i organitzar, ja que hi eren, la
delegació francesa de l’Assemblea de
Catalunya).
No era, doncs, un catàleg editorial me·
nor. A banda de llibres més o menys se·
cundaris però significatius (com la crò·
nica sobre la vaga de la Harry Walker
escrita per Joaquim Ferrer o una obra
de teatre sobre Francesc Layret coes·
crita per Maria Aurèlia Campany), el
catàleg feia una aposta política forta
que no es basava només en la divulga·
ció d’una ideologia sinó que se subs·
tanciava amb obres que han tingut un
impacte profund. Valdria per El mallorquinisme
polític (signat amb pseu·
dònim per l’historiador Gregori Mir)
o pels volums del Panorama del naci·
onalisme català del militant indepen·
dentista Fèlix Cucurull.
El llibre més influent
Cap, en tot cas, va tenir un impacte
comparable a l’Informe sobre la persecució
de la llengua i la cultura de Catalunya
pel règim del general Franco. Pu·
blicat el 1973, en teoria als crèdits es
deia que l’havia elaborat un institut,
però en realitat el projecte era íntegra·
ment de Benet. La tesi fundacional que
volia afermar era aquesta: que el fran·
quisme, amb la repressió i la política de
destrucció de l’entramat de la cultura
política del catalanisme, havia imple·
mentat un genocidi cultural. I no és
menys veritat, si fem una repassada al
catàleg, que Els catalans als camps nazis
—un dels pilars de la no-ficció ca·
talana— va tenir com a placenta Edici·
ons Catalanes de París. Era un projecte
de Benet i va ser ell qui el va proposar
a Montserrat Roig. L’editorial li va con·
tractar el llibre i els germans De Puig la
van ajudar a fer la recerca a les entitats
de deportats parisenques.
El principi de la fi
Però quan Roig va acabar la feina, l’edi·
torial ja no estava en condicions d’as·
sumir aquell projecte. Edicions Ca·
talanes de París, que no va ser una
editorial menor, va tenir una història
curta. La seva sort, la seva creu, esta·
va lligada al franquisme perquè la se·
va funció principal havia estat comba·
tre la mentida de la dictadura. Quan
Franco va morir, sortosament, l’ano·
malia que donava sentit a un projecte
anòmal també va acabar. Alguns ciuta·
dans, compromesos en una democra·
tització catalana, en van formar part.
Sense un grup d’escoltes d’Olot tampoc
no hauria estat possible.
PER SABER-NE MÉS_ Per veure com era un llibre d’Edicions Catalanes de París val la pena consultar l’edició digital de
La vaga de l’Harry Walker- www.cedall.org/Documentacio/. Diversos llibres dels que va publicar l’editorial han estat
reeditats tant els de Gaziel com el de Josep Carner Ribalta, per exemple. Sonsoles Ónega va usar les memòries del general
Escofet per escriure la novel·la Después del amor. La documentació interna de l’editorial està dispersa a arxius privats i
públics, però la informació més precisa és la del Fons Josep Maria Vilaseca dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya
JORDI AMAT
és escriptor
41

42
UN SETGE LLARG
El soldà otomà creia
que conquerir Viena
li resultaria fàcil però
no va ser així. Tot i
la seva superioritat
militar, van acabar
desistint.

EDAT MODERNA
el
SETGE
VIENA
de
QUAN EUROPA VA ESTAR
A PUNT DE DESAPARÈIXER
La història d’Europa tal com la coneixem podria
haver canviat l’octubre del 1529, quan les tropes
de Solimà el Magnífic van assetjar la capital
austríaca. La formidable expansió de l’Imperi
otomà pel continent, que no semblava tenir
límits, es decidiria en una de les batalles més
determinants de l’època moderna.
Text de VÍCTOR FARRADELLAS amb l’assessorament d’AGUSTÍ ALCOBERRO
PALACE MUSEUM IN WILANÓW
Al final de la segona dècada
del segle XVI, un jove
Carles d’Habsburg va
assabentar-se que seria
escollit emperador mentre
voltava per Catalunya
perquè havia convocat la Cort General
a Barcelona. Europa estava a punt de
veure néixer un dels imperis més grans
de la seva història. L’herència de Carles
V incloïa els regnes de la Península, els
dominis americans, els regnes de Nàpols
i Sicília i els Països Baixos. Al mateix
temps, a l’Europa Occidental, una
altra gran potència feia història: l’Imperi
otomà. Els regnes europeus aguantaven
la respiració davant l’expansió
imparable del Gran Turc, que només
feia algunes dècades que havia fet realitat
l’inimaginable: conquerir l’eterna
Constantinoble i fer desaparèixer l’Imperi
Romà d’Orient. Amb tot, però, els
otomans no s’havien aturat a l’estret
del Bòsfor; havien construït un imperi
que s’estenia des d’Alger, al nord d’Àfrica,
fins a Bagdad, al cor de Pèrsia, i des
de la Meca, a la península Aràbiga, fins
a Belgrad, a Europa.
Mentre Carles V administrava el seu
vast territori i guerrejava amb França,
els otomans van continuar expandint
les seves fronteres. Liderat per Solimà
el Magnífic, l’exèrcit turc va sotmetre
Hongria. En el combat va morir el rei
hongarès, Lluís II, i es va obrir una disputa
dinàstica sense un successor clar
43

EDAT MODERNA
cés molt lentament a través d’Hongria,
tot i no trobar resistència. Les guarnicions
austríaques de l’arxiduc Ferran es
van anar rendint al pas del soldà i aviat
va arribar a Viena la notícia que un
exèrcit avançava imparable.
A la capital austríaca van sonar totes
les alarmes. L’arxiduc Ferran, que
s’havia refugiat a Linz per organitzar
els reforços, va demanar ajuda al seu
germà Carles. L’emperador va enviar
emissaris a diversos punts de l’Imperi
per formar un contingent d’emergència
que pogués reforçar Viena. Van respondre
a la crida, entre d’altres, 700
arcabussers castellans i 1.500 mercenaris
alemanys d’elit, coneguts com a
lansquenets, que destacaven pels seus
uniformes de colors llampants, símbol
de riquesa i poder. Els liderava Nicholas
de Salm, un veterà soldat de 70 anys
que havia demostrat els seus dots en la
batalla de Pavia. Salm va assumir amb
diligència el control de les tasques de
defensa de la ciutat, i va començar per
destruir els suburbis que s’estenien fora
muralles, per evitar que els homes
del soldà hi trobessin refugi. Va manar
tapiar les quatre grans portes de la ciutat,
construir palissades, reforçar les
muralles i aixecar un terraplè per dificultar
la feina als sapadors enemics. Es
van evacuar de la ciutat tots aquells que
no podien lluitar i es van reunir subministraments,
pólvora i munició en, per
aguantar el setge el màxim de temps
possible. Amb tot, els defensors
eren conscients que daal
tron. Dos candidats es van proclamar
sobirans: per una banda, un noble
d’origen polonès, Joan Zápolya, que
s’havia mantingut al marge durant la
guerra amb la intenció de buscar el favor
del soldà; per l’altra, l’arxiduc Ferran,
rei de Bohèmia i germà de Carles.
Després de la conquesta otomana, Hongria
tenia dos reis, un de lleial al soldà i
un altre a l’emperador.
LES PORTES DE VIENA
ES VAN TAPIAR, ES VAN
CONSTRUIR TANQUES I
ES VAN REFORÇAR ELS
MURS. ESTAVEN A PUNT
L’exèrcit dels cent mil homes
Els dos anys següents van ser favorables
als interessos de l’arxiduc Ferran,
que va aprofitar un seguit de revoltes
internes per reconquerir bona part
d’Hongria. Per fer-hi front, Zápolya va
enviar emissaris a Istanbul reclamant
l’ajuda de Solimà, que respondria amb
l’organització d’un exèrcit descomunal,
format per gairebé 100.000 homes provinents
de tots els confins de l’Imperi,
que es va posar en marxa el maig del
1529. El seu objectiu no només era recuperar
Hongria, sinó anar un pas més
enllà i sotmetre Viena. Conquerir la
capital austríaca suposava infligir una
derrota moral a la cristiandat europea
al centre del continent, però també era
un objectiu estratègic: li permetria dominar
les rutes comercials del Danubi
fins al mar Negre.
Solimà, que era un estrateg prudent,
n’havia calculat els riscos i sabia que tenia
moltes possibilitats d’alçar-se amb
la victòria. Viena es trobava tot just a
150 quilòmetres de la frontera amb
Hongria, que aleshores marcava els límits
de l’Imperi otomà, i la campanya
prometia ser relativament fàcil. Segons
li havien comunicat els seus observadors,
ni la ciutat estava massa ben fortificada
ni disposava de suficients defensors
per oposar-se al seu exèrcit.
Potser va ser aquesta confiança en la
seva superioritat el que va fer que avanvant
es trobarien un enemic formidable.
A camp obert no tenien possibilitats
de guanyar, però ben fortificats
podien presentar batalla. Els vienesos
que es van quedar a defensar la seva
ciutat sabien que els geníssers –un cos
d’elit de la infanteria de l’exèrcit otomà–
no eren compassius. Encara se’ls
eriçava la pell quan recordaven el relat
de la presa de la ciutat de Buda, al final
de la campanya hongaresa, quan els
homes del soldà van saquejar, violar i
decapitar tot aquell que s’hi va resistir.
Mentre Viena s’afanyava a organitzar
una defensa a contrarellotge, l’exèrcit
turc avançava lent però inexorable.
Les forces de Solimà el Magnífic havien
ja superaven de llarg els 100.000 efectius
inicials. No obstant això, els endarreriments
van fer que les tropes es
veiessin sorpreses pel mal temps, especialment
sever l’estiu d’aquell 1529. A
causa de les pluges, les rodes dels trens
d’artilleria pesada sovint es quedaven
encallades en el fang durant diversos
dies. En aquests casos, utilitzaven camells
per arrossegar els canons, però
molts d’aquests animals van acabar
morint d’esgotament.
A les portes de Viena
Els primers a arribar als afores de Viena
van ser les unitats de cavalleria lleugera,
que sembraven el caos per allà
on passaven. Ells van ser els primers
a adonar-se que les defenses de la ciutat
eren més sòlides del que havia previst
Solimà. A dins de la ciutat els esperaven
guarnicions ben fortificades,
conscients i alerta de l’amenaça turca.
L’exèrcit otomà arribaria finalment a
Viena el 27 de setembre, però ho va fer
sense els canons més grans i potents,
abandonats quilòmetres enrere davant
la impossibilitat de moure’ls.
Les pluges havien passat
LA DISPOSICIÓ
OTOMANA
En aquest plànol
de l’època es veu
la situació dels
campaments
otomans i els
seus contingents,
fins i tot a
l’altra banda del
Danubi.
GETTY
Qui és qui? Els personatges clau
CARLES V El jove emperador.
Rei de les corones castellana,
navarresa i catalano-aragonesa des
del 1516 i emperador del Sacre Imperi
Romanogermànic des del 1519, Carles
governava sobre una gran extensió
de territori i es va passar la vida
viatjant pels seus dominis.
FERRAN D’HABSBURG L’oportunista
Germà petit de Carles V. Va reclamar
la corona d’Hongria i Bohèmia, però
el voivoda (governador) de Transilvània,
Joan Zápolya, també es va erigir com
a rei. Anys més tard, després de
l’abdicació de Carles V, seria nomenat
emperador del Sacre Imperi.
44
Reportatges_ El setge de Viena

factura també entre els soldats.
Molts d’ells havien caigut malalts
durant la marxa. Amb tot,
la superioritat numèrica era
encara favorable al soldà, que
va manar encerclar la ciutat i
plantar el campament.
Com era habitual, Solimà
va enviar una petició formal
de rendició. Si els de-
carrers de l’interior de la ciutat. Els defensors
responien també disparant,
però els assetjants es mantenien a una
distància prudencial. Amb tot, com que
l’artilleria pesant havia quedat inutilitzada,
aviat es va fer evident que la fortificació
no cauria fàcilment. Els estrategs
del soldà tenien un as a la màniga.
Mentre el camp de batalla s’emboirava
pel fum de les canonades, els sapafensors
obrien les portes i es comprometien
a abraçar l’islam, no hi hauria
conseqüències. No hi va haver acord, el
soldà va enviar un últim missatge assegurant
que dues setmanes després esmorzaria
a la catedral de Sant Esteve,
que convertiria en mesquita.
Els canons turcs van començar a rugir,
escopint bales que s’incrustaven a
la muralla o bé impactaven en cases i
SOLIMÀ EL MAGNÍFIC El gran soldà
En els seus dominis vivien 40 milions
de persones. Va dirigir personalment
l’exèrcit que va conquerir Grècia, els
Balcans i Hongria. Tolerava la llibertat
religiosa, però els conversos a l’islam
tenien l’oportunitat d’ascendir
socialment fins a formar part de la cort.
JOAN ZÁPOLYA L’etern aspirant
El compte de Szepes i voivoda de
Transilvània es va proclamar rei
d’Hongria. Enfrontat amb l’altre
aspirant, l’arxiduc Ferran, va haver
de retirar-se als seus dominis. Aïllat
i cada vegada amb menys poder, va
suplicar l’ajuda de l’imperi Otomà.
NICHOLAS DE SALM El mercenari veterà
Mercenari alemany, estratega i
comandant dels piquers d’infanteria.
Malgrat haver complert els 70 anys,
les autoritats de Viena li van encarregar
organitzar la defensa de la ciutat
durant el setge. La seva experiència
va ser clau en la victòria.
45

COM ERA L’EXÈRCIT OTOMÀ
Una ‘torre de babel’ amb camells inclosos
Solimà el Magnífic va mobilitzar 100.000 homes provinents de tots els
racons del seu imperi. Això vol dir que l’exèrcit otomà era molt divers,
amb homes vestits i armats de manera molt diversa i que parlaven
múltiples llengües. A més de la infanteria, hi havia l’artilleria, formada
per canons de diferent calibre que tant servia per esbotzar murs com
per causar el pànic entre l’enemic. D’altra banda hi havia els camells i
la cavalleria lleugera, l’akıncı, una força d’avantguarda que tant feia
tasques d’exploració com de saqueig i pillatge. Finalment hi havia els
geníssers, les unitats d’elit equipades amb mosquets i arcabussos.
46 Reportatges_ Bernat de Rocafort

EDAT MODERNA
ALAMY
dors havien començat a foradar la terra
amb pics i pales. Tal com havien fet
amb èxit en l’assalt a Rodes, uns anys
enrere, la seva tasca consistia a excavar
una xarxa de túnels des del campament
otomà fins a la base de les fortificacions
per tal de posar mines en punts
estratègics. Si aconseguien detonar-les,
obririen una bretxa a la muralla per on
els assaltants entrarien a matadegolla.
Un sistema per detectar trinxeres
Però els mercenaris alemanys estaven
al cas d’aquesta pràctica i havien ideat
un sistema per detectar moviment sota
terra col·locant gibrells plens d’aigua
als cellers i soterranis de la muralla.
Quan observaven vibracions constants,
sabien que hi havia una trinxera a prop
i concentraven el foc sobre aquell punt.
D’aquesta manera, van aconseguir detonar
les mines abans que arribessin a
l’objectiu. El 6 d’octubre, Nicholas de
Salm va enviar un contingent de 800
homes per eliminar definitivament els
sapadors i ensorrar els túnels que havien
obert, però l’operació es va saldar
amb moltes vides. Aquella mateixa
tarda, els turcs van apilar mig miler de
caps cristians per celebrar-ho.
L’esmorzar es refreda
Amb tot, les perspectives per a l’exèrcit
turc, sense artilleria pesant i la via dels
túnels inhabilitada, cada vegada eren
més dolentes. El setge s’allargava i cada
dia que passava feia més fred i plovia
més intensament. El vent fuetejava
els assaltants, mal equipats en un campament
a la intempèrie, en el qual els
malalts empitjoraven i els subministraments
començaven a esgotar-se. Els
geníssers van expressar els seus dubtes.
Tot just aleshores es complia el termini
que havia fixat Solimà, quan va arribar
una nota des de l’interior de la ciutat,
en què afirmaven que l’esmorzar, a
la catedral, se li estava refredant.
L’exèrcit otomà no va caure en la provocació
i va persistir en l’atac. Aprofitant
un dels túnels que no havia quedat
malmès, els assaltants van aconseguir
fer detonar una mina a la muralla i
obrir una bretxa d’uns 30 metres en
les defenses austríaques. Era el moment
que havien estat esperant: els
geníssers van carregar amb totes
les forces sobre aquell punt feble.
Els piquers alemanys
van impedir l’entrada als
L’ARTILLERIA PESADA ES
QUEDAVA ENCALLADA
AL FANG. ELS CAMELLS
PODIEN DUR-LA PERÒ
MORIEN D’ESGOTAMENT
cavalls i els arcabussers van fer caure
una pluja de bales sobre la infanteria.
Els defensors van impedir que els homes
del soldà entressin a la ciutat, però
la carnisseria va ser considerable. La
pluja intensa i el fred van impedir que
es repetís l’atac i van permetre als defensors
tapar lleugerament la bretxa.
Finalment, el 14 d’octubre Solimà
va decidir fiar-ho tot a una última carta:
va reunir totes les tropes per llançar
un últim i definitiu assalt sobre la ciutat.
De nou, els defensors van repel·lir
les forces otomanes, però el camp de
batalla va quedar xopat de sang i farcit
de cossos sense vida d’ambdós bàndols.
Enmig d’una forta nevada i davant la
impossibilitat de mantenir un setge en
aquelles condicions, les tropes del Gran
Turc van aixecar el campament per fer
el camí de tornada. Els esperava una
llarga i penosa marxa fins al Bòsfor, en
la qual molts dels soldats malalts van
morir i bona part de l’artilleria supervivent
va haver de quedar abandonada
davant la impossibilitat d’arrossegar-la.
Viena havia resistit, però aquella batalla
l’havien perdut els dos bàndols.
Solimà havia encaixat una derrota imprevista
i havia patit un munt de baixes,
però mantindria el control d’Hongria,
que deixava en mans del seu aliat
Joan Zápolya. Pel que fa als defensors
de Viena, el seu líder, Nicholas de Salm,
moriria uns mesos després a causa de
les ferides provocades durant el setge.
L’arxiduc Ferran havia perdut molts homes
i s’hauria de dedicar a refer les seves
forces davant d’un futur nou atac.
La llegenda del ‘croissant’
Les portes de Viena marcarien el límit
de l’expansió occidental de l’Imperi
otomà, que mai més arribaria tan
lluny a través d’Europa. Tres anys després,
el 1532, Solimà va tornar a enviar
un gran exèrcit a Hongria, però no es
va acostar a Viena.
Si els geníssers haguessin atacat la
capital austríaca, s’hi haurien trobat
soldats, nobles i mercenaris de tots els
confins de l’imperi dels Habsburg, també
catalans, com Joan Boscà, Jeroni
Agustí o Galceran de Cardona, tots ells
fidels vassalls de l’emperador Carles. La
ciutat s’havia erigit com un símbol de
la resistència cristiana contra l’invasor
otomà. Fins a tal punt era
així, que Martí Luter, impulsor
de la reforma protestant que desembocaria
en les guerres de
religió dins del si del cristianisme,
també escriuria a favor de la
unió per defensar Viena de l’enemic
musulmà.
La guerra entre l’imperi dels Habsburg
i el Gran Turc duraria dècades,
amb altres batalles clau com la de Lepant,
el 1571, que frenaria el predomini
otomà a la Mediterrània. Amb
tot, Viena tornaria a ser assetjada
per les tropes otomanes el 1683, quan
la capital austríaca tornaria a resistir.
Conta la llegenda que va ser després
d’aquest segon assalt quan els flequers
vienesos van crear un dolç en forma de
mitja lluna, el símbol de l’Imperi otomà,
per commemorar la victòria: el
croissant. Qui sap com hauria canviat
tot això si Solimà hagués complert la
seva promesa d’esmorzar ell a la
catedral de Sant Esteve.
PER SABER-NE MÉS_ Si no teniu problemes amb l’anglès, una editorial de referència pel que fa a
la història militar és Osprey publishing. Tot i que directament no tracten el setge de Viena de 1529,
tenen dos volums específics sobre els lansquenets, els mercenaris alemanys que van defensar la ciutat
(Landsknecht Soldier 1486–1560 i The Landsknechts) i diversos llibres sobre l’exèrcit otomà (podeu
consultar-los aquí: www.ospraypublishing.com). Si voleu ampliar informació sobre el setge, trobareu
diversos vídeos divulgatius disponibles a Youtube.
VÍCTOR
FARRADELLAS
Periodista
AGUSTÍ
ALCOBERRO
Professor d’història
moderna de la UB
47

ALBIRA
OVN
D’
EXPEDIENTS DESCLASSIFICATS
L’any 1962, en plena dictadura franquista, es va obrir l’Expedient OVNI,
amb la voluntat d’aglutinar tots els casos d’observació d’objectes
voladors no identificats. Per primera vegada publiquem els expedients
relacionats amb Catalunya en el darrer mig segle, informació que fins
ara estava guardada sota màxima protecció a l’arxiu del Ministeri de
Defensa espanyol.
Text de JORDI FINESTRES
48 Reportatges_ Ovnis: expedients desclassificats

MENTS
IS
El 23 de febrer del 1971
passarà a la història com
una data clau en l’albirament
d’ovnis a l’Estat
espanyol, ja que van ser
moltes les persones que
van veure en diversos
punts del nord de la Península
un fenomen estrany que va obrir un llarg
expedient per part del Ministeri de l’Aire. Tot va
començar a les set de la tarda, quan el patró d’un
pesquer que treballava al mar Cantàbric va observar
com un avió de grans dimensions, de color
platejat, queia incendiat al mar. A la mateixa hora
la tripulació d’un vol comercial que feia el trajecte
entre Maó i Barcelona va observar un objecte lluminós
a una altura superior als mil metres. Al cap
d’una estona, l’oficial de servei de l’aeroport de Barcelona
rep la trucada d’un monjo de Montserrat que
assegura haver vist com baixava del cel un objecte
no identificat en una zona propera al monestir, a
Olesa de Montserrat. El mateix abat de Montserrat,
Cassià Maria Just, declararà a la Guàrdia Civil de
Monistrol de Montserrat que a les “19:15 locales observa
un espectacular abanico, formando un ángulo
aproximado de 60º, de humo al parecer blanco que se
movía hacia el suelo, pero a una distancia difícilmente
precisable (habla de unos 100 Km.)”, informació
corroborada per un agent del mateix cos policial
que “observa un punto luminoso, sin movilidad con
aumento de humo, desplazándose en dirección W”. A
l’expedient corresponent s’inclouen quaranta-quatre
declaracions més narrant els mateixos fets. En
l’anàlisi oficial, es confirma que “las declaraciones de
todos los testigos coinciden en la descripción del avistamiento,
lo que corrobora la teoría de que todos, en
espacios geográficos distantes, vieron el mismo suceso.
Según las declaraciones, el suceso está claramente
49

SENSE EXPLICACIÓ
Dos casos sense resoldre
Dels 80 expedients desclassificats a l’Estat espanyol,
només dos resten encara per resoldre: un va succeir el 14
de juliol del 1978 a Manzarrón (Múrcia) quan un grup de
militars d’una base van percebre un fenomen lluminós vermell
“que se apagaba en ocasiones, con dos luces blancas,
que se encendían esporádicamente y cuatro luces blancas
volando sin formación”. L’altre sense resoldre es va registrar
el 9 de setembre del mateix any en plena Mediterrània
quan els pilots de diversos vols entre Palma i Barcelona
van quedar sorpresos quan a les 21.50 hores van veure
una intensa llum al cel, que no apareixia en cap radar.
Els secrets de l’espai surten a la llum
L’any 1991 el Ministeri de Defensa, en aquells moments
sota la direcció del tercer govern socialista de
Felipe González, va prendre la decisió d’iniciar un
llarg procés de desclassificació de documents confidencials
relatius a una temàtica que ha generat
tanta literatura com expectativa mediàtica: l’albirament
de fenòmens estranys, el que hom coneix com
a fenomen ovni (objectes volants no identificats).
Des del primer fenomen observat a la població murciana
de San Javier, l’agost del 1962, quan diversos
oficials de la base aèria de l’Exèrcit en aquesta població
van descriure la presència de llums intenses
que es movien de manera lateral i vertical “imposibles
de realizar por un avión o un helicóptero”, fins
al darrer registrat —i desclassificat— el febrer del
1995 a Morón de la Frontera (Sevilla), gairebé tots
tenen una explicació racional i coherent.
Als anys seixanta del segle passat, en plena cursa
per conquerir l’espai entre els Estats Units i la Unió
Soviètica, quan l’home va enviar a l’espai el primer
satèl·lit, la primera gosseta, els primers homes i sodefinido
como un punto luminoso que a medida que
cae va dejando una estela luminosa que se va abriendo
en forma de espectacular abanico, difuminándose
con el tiempo”. Sonen totes les alarmes quan se sap
que aquest fenomen també ha estat albirat a la zona
centre i sud de França i al nord d’Itàlia. Un ovni al
sud d’Europa? La resposta arriba aviat. No hi ha
visita extraterrestre. El llançament des del Centre
d’Essais de Biscarròssa, al departament francès de
les Landes, d’un coet Tibére —que forma part del
projecte Electre endegat per l’Office National d’Etude
et de Recherche Aéronautique et Spatiale amb
la missió d’estudiar les pertorbacions que afecten
les comunicacions radioelèctriques en el curs de
l’entrada de coets a l’atmosfera— coincideix amb
les mateixes hores i zones on ha estat observat el
fenomen. Tothom respira més tranquil.
L’informe d’aquests fets ha estat consultat per Sàpiens
a l’arxiu del Ministeri de Defensa. Fins fa ben
poc la consulta dels anomenats “Expedients OVNI”
requeria una feixuga tramitació, tot i que de mica
en mica —27 anys— s’han anat desclassificant i digitalitzant
per facilitar-ne l’estudi. Hem tingut accés
als vuitanta expedients, prop de dues mil pàgines,
sobre els principals albiraments en territori espa-
nyol i ens hem centrat en els ocorreguts a Catalunya
en el darrer mig segle. Conscients que la notícia no
satisfarà les expectatives d’aficionats del tema extraterrestre,
podem concloure que, avui en dia, almenys
de manera oficial, encara no hauríem rebut
visites d’éssers d’altres galàxies. O almenys això és
el que es desprèn de les investigacions de l’Exèrcit
de l’Aire, la unitat competent en la matèria ovni a
Espanya, dels albiraments registrats des del 1962,
data en la qual, en plena dictadura, es va obrir l’Expedient
OVNI.
50 Reportatges_ Ovnis: expedients desclassificats

U.S. DEPARTMENT OF DEFENSE
fenómenos que consideren puedan tratarse de OVNis,
lo pongan en conocimiento de las Autoridades Aéreas
más próximas o de las Autoridades Locales, quienes lo
harán llegar a los órganos aéreos competentes”. Era la
primera vegada que de manera oficial l’Estat espanyol
assumia i vehiculava l’allau de peticions d’individus
que creien haver vist objectes estranys.
SEGLE XX
bretot amb l’arribada a la Lluna
el juliol del 1969, es va produir
una onada de notícies sobre objectes
volants que tothom afirmava
haver vist o haver sentit
dir. Eren anys en què la distància
entre la Terra i la resta d’astres
del sistema solar semblava que
s’havia escurçat i que la possibilitat de compartir
existència amb altres maneres de viure galàctiques
era possible. Eren anys en què proliferaven llibres
suposadament científics sobre l’existència de vida
extraterrestre i en què era habitual la celebració de
conferències massives sobre ufologia, una matèria
fins aleshores monopoli del gènere de ciència-ficció.
Tot i que Franco sempre va preferir l’aïllament
espanyol, el 5 de desembre del 1968 l’oficina de
premsa del Ministeri de l’Aire no va tenir més remei
que remetre als mitjans de comunicació una nota
informativa on pregava a “las personas que observen
EL PRIMER CAS
INVESTIGAT A
CATALUNYA VA SER EL
1968, PERÒ NOMÉS ERA
UN GLOBUS SONDA
Les visions d’OVNIS es disparen
El mateix Ministeri, segurament per dissuadir visionaris
i bromistes, explicava que disposava d’“una
Red Radar de Alerta capaz de detectar cuanto objeto.
productor de ecos se encuentre en el espacio aéreo,
habiéndose comprobado, hasta el momento, en relación
con los por ella captados que, objetos que el público
había considerado no identificados, resultaron
ser sondas meteorológicas o aviones en vuelo”. Però
la nota va provocar l’efecte contrari. En els mesos
següents centenars de persones d’arreu de l’Estat
es van adreçar a les comissaries de policia més
properes per narrar que havien vist un ovni. Potser
davant la saturació de les investigacions corresponents
i per marcar un criteri, el dia de Sant Esteve
del mateix any, novament el Ministeri
de l’Aire emetia una circular
interna amb les normes que
calia seguir “para llevar a cabo
las oportunas averiguaciones
sobre la aparición en el espacio
aéreo español de objetos volantes
no identificados”. S’establia la figura
d’un informador que hauria
de redactar un expedient per a cada cas informant
de les “condiciones de observación, meteorología,
sonidos y movilidad” dels suposats ovnis. Aquestes
diligències s’havien d’elevar a la màxima autoritat
militar regional, qui, després d’examinar-les i classificar-les
com a confidencials, les remetia al JEMA
(és a dir, el Cap de l’Estat Major de l’Aire).
Un dels primers casos investigats a Catalunya arribava
el mes de maig d’aquell 1968. Un ciutadà que
es considera ovnífil i que els arxius del Ministeri han
deixat en l’anonimat s’adreçava al cap d’informació i
propaganda del Ministeri de l’Aire per explicar que el
OV(n)IS: Objectius voladors… identificats
15/03/1968
Roses (Alt Empordà)
Globus sonda
meteorològic
6/11/1968
Castellbisbal
(Vallès Occidental)
Planeta Venus
13/03/1969
Reus (Baix camp)
Fenomen de refracció
entre dos avions
23/02/1971
Varis albiraments
arreu de l’Estat
Coet Tibére
19/08/1982
Blanes (Selva)
El cas es tanca sense dur
a terme cap investigació
17/03/1968
Lleida (Lleida)
Globus sonda
meteorològic
6 i 9/12/1968
Ctra de la Rabassada
(Barcelona)
Astre brillant
26/09/1969
Tossa de Mar (Selva)
Globus sonda
meteorològic
4/07/1978
Àrea Metropolitana
Globus sonda
meteorològic
13/09/1991
Roses (Alt Empordà)
Sense explicació
raonable
51

SEGLE XX
GETTY
TROBADES REGULARS
Montserrat, punt de contacte
El dia 11 de cada mes i des del 1977 diverses persones es
congreguen a Montserrat atretes per l’investigador Lluís
Josep Grifol, que assegura haver tingut contactes telepàtics
amb ovnis. Les trobades, que poden reunir centenars
de persones, es fan a la roca Foradada o prop de
l’ermita de Sant Joan, el punt on hi ha més fets inexplicables.
El lligam de Montserrat amb el món extraterrestre
arranca el 880, quan la llegenda explica que uns pastors
van observar al cel una forta llum que els va guiar fins
a la cova on van trobar la imatge de la Mare de Déu.
15 de maig havia detectat a Roses un objecte estrany
a l’atmosfera que s’hauria elevat dels vuit mil als seixanta
mil peus d’altura en un breu instant de temps.
La resposta fou que “el supuesto OVNI observado en
Cataluña” era un globus sonda detectat també en
altres punts de la Península pel radar d’un esquadró
d’alerta i control de l’Exèrcit. Cas tancat. Però dos
dies més tard, el 17 de maig, pilots militars espanyols
que feien pràctiques de vol al cel de Lleida van detectar
la presència d’un objecte estrany “estático y de
color metálico y, en apariencia, compuesto por dos cuerpos
superpuestos”, el qual es movia molt lentament.
Dos avions militars F-104 van acostar-se a l’objecte
per fotografiar-lo, sense èxit. En rebre avisos semblants
des de diversos punts del territori espanyol
aquells dies, s’obre una investigació que es conclou
ben aviat: es tracta del llançament d’enormes globus
meteorològics per conèixer dades com la pressió atmosfèrica,
temperatura, humitat i velocitat del vent
amb una radiosonda, per part del Centre National
d’Essais Spatiaux francès. Tema resolt.
Venus vist des de Castellbisbal
Encara el 1968, concretament el 6 de novembre,
Joaquim Temes, mestre de Castellbisbal, observa
“un círculo luminoso a unos 5000 m. de altura, moviéndose,
apagándose y encendiéndose intermitentemente,
despidiendo haces de luz y girando en diversas
posiciones” durant trenta-dos minuts, segons llegim
de la carta que l’alcalde de Castellbisbal escriu al governador
civil després d’haver parlat amb el mestre,
el qual especifica que “no pude definir qué clase de
objeto era, pues, si bien es verdad que en la prensa leo
apariciones de platillos volantes”. La resposta arribarà
aviat quan científics del cos militar arriben a la
consideració que es tracta del planeta Venus, atès
que a aquella hora i dia “se encontraba 10º sobre el
horizonte y su visión a través de la atmósfera podía
presentar los aspectos cambiantes descritos”.
Abans d’acabar l’any arriba un altre cas a la màxima
autoritat de l’Exèrcit de l’Aire. Es tracta d’un nou
albirament d’un possible objecte volant no identificat,
ara a la carretera de la Rabassada, a Barcelona,
els dies 6 i 9 de desembre. Segons l’informe, un
matrimoni va veure “un objeto redondo, achatado,
con luces blancas y emitiendo destellos rojos, verdes y
anaranjados. Inicialmente inmóvil, al cabo de un rato
se desplazó en dirección de San Cugat del Vallés”. Analitzat
el cas i investigats els detalls, es tanca l’expedient
explicant que “la repetición del avistamiento, de
52
Reportatges_ Ovnis: expedients desclassificats

DAVID WALL / GETTY
características muy similares y coincidente en lugar y
tiempo, abona la hipótesis de que pudo tratarse de la
observación de un astro brillante, próximo a su ocaso,
con los consiguientes efectos de amplificación y distorsión
de la imagen real”.
El 13 de maig del 1969 des de la torre de control
de la base militar de Reus el controlador de servei i
cinc persones més observen, a les 11.40 hores del
matí, “un punto brillante, inmóvil, de un tamaño
aparente similar a una moneda de 5 pts.”. Fan ús dels
prismàtics per confirmar que té “forma circular, con
luminosidad homogénea a excepción
de unas manchas de forma
alargada, horizontales, de mayor
intensidad y color amarillento”.
Novament, però, s’identifica el
no identificable: “La conclusión
es que pudiera ser un fenómeno
de refracción producido entre los
aviones que coincidieron en el
aire, aviones portugueses y Boeing 727 y posición casi
vertical del Sol”. El 26 de setembre del mateix any
diverses persones veuen un objecte lluminós sobretot
a Tossa de Mar. Ben aviat, el Ministeri de l’Aire
tranquil·litzarà la població en confirmar que es tracta,
novament, de globus sonda llançats a l’atmosfera
amb finalitats científiques procedents de França.
Entrada la dècada dels setanta arriben noves instruccions
per a la temàtica ovni. El 10 de gener del
1974 des del Ministeri de l’Aire es redacten les preguntes
que a partir d’ara les forces i els cossos de
seguretat hauran de fer als informants de fenòmens
estranys: “Descripción exacta de lo que vio, discutiendo
para ver si es un juicio positivo o una impresión
confusa, que por razón de la inquietud que crea el ambiente
psicológico existente en el país sobre apariciones
de esta naturaleza, puede dar lugar a sugestiones
que es preciso aclarar. Ruidos e intensidad y color de
luces”. Cal determinar trajectòria, velocitat, investigar
activitats d’avions militars i civils, helicòpters,
globus sonda, astres de gran intensitat lluminosa,
ELS OVNIS AMERICANS
Els Estats Units també ho
desclassifiquen (gairebé) tot
El mes de setembre del 2019 la Marina dels Estats Units
va haver de confirmar que tres vídeos publicats al web
de The New York Times corresponien a possibles ovnis. Les
imatges formen part del material desclassificat pel Departament
de Defensa que, a comptagotes, mostra al gran
públic informes, fotografies i pel·lícules sobre casos d’ovnis
sobre cel nord-americà. El Departament de Defensa té
una unitat especialitzada en aquesta matèria amb un bon
pressupost: 22 milions de dòlars entre el 2007 i el 2012.
EL MINISTERI DE L’AIRE
DEMANA A TOTS ELS
GOVERNADORS CIVILS
QUE INFORMIN DE
QUALSEVOL ALBIRAMENT
càrregues electrostàtiques (conegudes també com
a focs de Sant Elm), fenòmens meteorològics o “indagación
sobre estado mental o posible estado etílico
del informante”. Tres anys més tard, el 30 de setembre
del 1977, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de
l’Aire, Martín Montoya, adreça una nota a tots els
governadors civils sobre la proliferació d’albiraments:
“Con el fin de evitar equívocos a propósito de
noticias de prensa, que a veces tienen un carácter más
bien sensacionalista que informativo relativas a supuestas
apariciones, en el espacio aéreo español, de Objetos
Voladores No Identificados
—OVNI,s— adjunto remito a V.E.
Nota Informativa de esta Región
Aérea en la que se exponen las normas
del Estado Mayor del Aire”.
La següent onada d’observació
de suposats ovnis no va arribar
fins a les darreries d’aquesta
dècada. El 4 de juliol del 1978
diverses persones asseguren haver vist un ovni
sobrevolant Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat
i Sabadell, un objecte que misteriosament no és
detectat pel radar de l’aeroport del Prat. Des de la
comandància de la tercera regió aèria de l’Exèrcit
espanyol, a Saragossa, s’informa que l’objecte respon
al llançament des d’una base nord-americana a
Sicília de diversos globus sondes científics que, per
la seva poca velocitat, no van ser detectats per les
pantalles del radar.
Els darrers casos
El 13 de setembre del 1991 un comandant de l’Exèrcit
observa a Roses un cos lluminós esfèric silenciós
que es movia en cercles a uns 150 metres d’altura
durant uns cinc o sis minuts. A l’informe es comenta
que l’informant “es considerado por sus superiores
como un hombre sensato y equilibrado, poco dado
a fantasías, que no bebe, fuma o consume cualquier
tipo de drogas”. La conclusió és que, analitzats els
fets descrits pel testimoni, no es troba “en los hechos
analizados una explicación razonable”.
L’any 1985 el senador popular per Càceres Juan
Francisco Pino adreça una pregunta escrita al Govern
espanyol per conèixer si el tema dels ovnis és
motiu de control i investigació i si aquesta matèria
és considerada secret d’estat. Com a resposta, s’informa
que es mantenen plenament vigents les normatives
del 1968 i el 1974 i es confirma que “la Junta
de Jefes de Estado Mayor en reunión del 3 de marzo
de 1979, acordó que los asuntos relacionados con OV-
NIS, continúen de acuerdo con la legislación vigente,
considerados como “MATERIA CLASIFICADA”. Avui
ha deixat de ser una qüestió secreta els expedients
del segle passat, tot i que encara haurem d’esperar
uns quants anys per consultar els informes de nous
albiraments d’ovnis del nostre segle i saber si avui ja
hem rebut visites des d’altres planetes...
PER SABER-NE MÉS_ Us recomanem el llibre Más allá de la incógnita ovni (Guante Blanco, 2018),
de Pablo Vergel. També us podeu passejar pel bloc del Centre d’Estudis Interplanetaris (www.
el-cei.org), una associació dedicada a l’estudi dels ovnis, i pel web www.nsa.gov/news-features/
declassified-documents/ufo/, on trobareu infinitat de documents desclassificats als Estats Units. I no
us oblideu de la pel·lícula Platillos volantes (2003), dirigida per Óscar Aibar.
JORDI
FINESTRES
Periodista
53

†
VULL QUE M ENTERRIN A
L’ESGLÉSIA
DEL PI
Fins el segle XVIII molta gent era sepultava dins dels temples.
Un estudi pioner del terra de l’església del Pi de Barcelona, un
veritable trencaclosques de tombes, ens aporta una informació
social i econòmica molt valuosa de tota una època.
Text d’ARNAU CÒNSUL amb l’assessorament d’ÀNGEL CASALS
Quan l’any 1755 va morir el pintor
Antoni de Viladomat, els seus
familiars van considerar que calia
honorar-lo amb un senyor enterrament.
En concret, van optar
per la “sepultura general de Nostra
Senyora de concert d’un dia”,
que, comptat i debatut, va costar-los
50 lliures i 17 sous, una quantitat molt considerable
en aquella època, amb la qual es pagava
l’acompanyament de 47 preveres, a més del servei
del rector, dels escolans que duien la creu i les formes
sagrades, del sagristà, dels campaners, d’una
quantitat estipulada de cera per als ciris que s’usarien
en diverses misses, els tres oficis que se li dedicarien
en els dies subsegüents i, és clar, del treball
del fosser. Per la tomba, no els va caldre patir:
de feia dècades, la família Viladomat posseïa un
vas funerari dins de l’església del Pi, d’on eren parroquians.
Totes aquestes dades han arribat fins als
nostres dies gràcies a la conservació de l’immens
Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi (APSMP);
i, de l’altra, a l’excepcionalitat del seu sòl, que s’ha
mantingut intacte des del segle XVIII, preservant
un costum més antic que la mateixa església: el
d’enterrar els fidels dins el temple, al cor de la comunitat
parroquial.
No som pagans
Va ser quan el cristianisme es va fer amo i senyor
d’Europa que la promesa d’una vida més plena
després de la mort va persuadir els creients de
no cremar el cos, com feien els romans: era millor
preservar-lo de cara a la futura resurrecció i
el judici final. I encara que, amb el temps, l’Església
es va encarregar de difondre la dualitat de l’ésser
humà, format de cos i ànima, la cremació del
cadàver va quedar proscrita durant molts segles.
Vestigis de rituals pagans. Per això mateix, per diferenciar-se
dels costums dels infidels, els cristians
CENTENARS
DE TOMBES
El cementiri de
Santa Maria del
Pi és documentat
des de l’any
1074, encara que
fins a l’any 1188
no consta com
a parròquia.
54
Reportatges_ Vull que m’enterrin a l’església del Pi

EDAT MITJANA
ENRIQUE MARCO
55

ENRIQUE MARCO
ELS PREUS
DELS FUNERALS
Llibre d’òbits on
s’explica l’enterrament
del pintor
del barroc Antoni
Viladomat i document
tarifari dels
diferents tipus de
cerimònies.
mentiri, vora d’una església romànica,
seguint les noves lleis que s’havien implantat
en temps visigòtics: des del segle
VII, diversos concilis van establir
les sagreres, espais de trenta passes al
voltant de les esglésies, inviolables en
qualsevol circumstància.
La importància de preservar el cos,
després de mort, a resguard de saquejos
i profanacions, va fer que el costum
d’enterrar-se prop dels murs sagrats esdevingués
llei. Però, és clar, els poderosos
aviat van voler marcar jerarquies:
si enterrar-se en les sagreres, a més
de protecció, garantia el repòs etern en
un lloc beneït, ser sepultat a l’interior
van deixar d’erigir monuments funeraris
a les vies que sortien de les ciutats: si
calia preservar el cos i recordar-lo amb
alguna estela, s’havia de fer a la vora de
les basíliques. O en catacumbes, a recer
de les persecucions dels legionaris.
No és del tot rar que un dels primers
nuclis cristians de l’antiga Bàrcino creixés
al voltant d’una capella situada a la
confluència de la via sepulcral i la riera
de Collserola, en un indret anomenat
Palma del Pi, on va desenvolupar-se
un dels primers ravals extramurs: Vilanova
del Pi. Del temple paleocristià no
en queda cap vestigi, però hi ha constància
que l’any 1074 ja hi havia un cedels
temples, on cada dia es feien resos
i misses, havia de suposar un esforç extra
en l’empenta de l’ànima cap al cel.
Un dret parroquial
És així que va començar una autèntica
cursa per aconseguir els millors llocs
dins de les esglésies. I la institució va
olorar el negoci. Com a encarregats de
fer la cura d’ànimes dels feligresos, les
parròquies eren les responsables d’administrar
els sagraments: des del bateig
fins a l’extremunció. Per a cadascun,
és clar, calia pagar la quantitat
estipulada. Era una de les fonts d’ingressos
de l’Església, que en va trobar
56
Reportatges_ Vull que m’enterrin a l’església del Pi

EDAT MITJANA
una altra quan les famílies nobles van
voler imitar els bisbes que es feien enterrar
dins les catedrals. Com a senyors
feudals que eren, no volien ser menys.
Així, les famílies riques van començar a
comprar els futurs sepulcres per avançat
i els sòls de les esglésies parroquials
es van convertir en un mosaic inextricable.
El de Santa Maria del Pi és un cas
paradigmàtic: els enterraments s’hi poden
comptar per milers, i les tombes superen
el centenar.
Per entendre el funcionament de tot
plegat, val la pena explicar l’organització
d’una parròquia. Al capdamunt, hi
havia el rector, acompanyat d’un seguit
de vicaris. En un segon lloc, la Junta
d’Obres, la institució de feligresos que
vetllava per la infraestructura i les activitats
festives, i que tenia un paper essencial
en l’ordenació de les tombes. Hi
havia, encara, un tercer grup: la comunitat
de beneficiats, capellans a qui s’havia
instituït el benefici de dir misses per
ELS ENTERRAMENTS
ESTAVEN JERARQUITZATS.
TOT TENIA UN PREU: ELS
CAPELLANS, ELS CIRIS,
ELS MÚSICS, LA POMPA...
l’ànima d’alguns difunts. Eren religiosos
que cobraven un tant per missa de
la persona que havia estipulat les pregàries.
Aquests capellans, necessitats
d’arrodonir el sou, es prestaran a fer
tots els serveis que el rector i els vicaris
no poden complir.
Per portar el recompte dels serveis
funeraris exercits es van inventar els
llibres d’òbits, que era la manera de
comptar, a final de mes, quant s’havia
de pagar a cadascú. És important subratllar
que els drets d’enterrament no
es pagaven al rector ni als capellans, sinó
a la Junta d’Obres, que era l’encarregada
d’administrar els béns.
JORDI SACASAS, DIRECTOR DE L’ARXIU DE SANTA MARIA DEL PI
“Els capellans són els inventors de la nòmina”
El sòl de l’església del
Pi és un mosaic de tombes.
Com es conserva
un patrimoni així?
Aquest terra és l’únic
que es conserva en
aquesta situació i, segona,
té un desgast brutal.
La nostra restauradora
feia temps que parlava
de fer-hi alguna cosa,
volia com a mínim fixar
totes les tombes i inscripcions,
perquè es van
perdent, però no ens hi
vam posar fins que un
estudiant xilè, el Guillermo
Ávila, ens va plantejar
de fer-ne un estudi.
Així va començar el projecte
MORS (Mort Obituari
Recerca Sepulcral),
que integra restauradors,
arquitectes, historiadors.
I en quina fase esteu?
De moment tenim un
munt de bits, que cal
convertir en alguna
mena de mapa en 3D. En
aquest punt, la UPC s’hi
va mostrar molt interessada,
junt amb la Universitat
Otto Friedrich
de Bamberg. L’objectiu
final és fer un web on de
totes les tombes es pugui
parlar des de tres
punts de vista: arquitectònic,
tipologia i modificacions
i reutilitzacions
que ha patit; l’històric,
explicar qui hi està
enterrat, i un tercer que
tingués en compte la
restauració, les patologies
que té el sepulcre o
els danys que ha patit.
Els enterraments eren
una font d’ingressos.
I tant! Però perquè en
tenien el dret. Ara bé, no
es pagava al rector: el
pagament es feia a la feligresia,
o sigui a la comunitat.
Hi havia una
assemblea, que escollia
càrrecs un cop l’any i representaven
el veïnat. I
eren ells els que decidien
els preus de cada tipus
d’enterrament.
Els capellans es delien
per fer els funerals
més lluïts, doncs?
Cal entendre que, en
una parròquia, a més del
rector i els vicaris, hi havia
els beneficiats, capellans
que vivien de fer
les misses que cert senyor
o gremi havia establert.
Com que això representava
poca cosa,
per poder arrodonir el
sou fan enterraments.
Van bojos, per fer-ne! Els
capellans són els inventors
de la nòmina: el que
cobren del benefici vindria
a ser el sou base i
els complements són els
enterraments.
I qui decideix a qui toca?
S’establia un torn i el
que feien, per portar un
control, era apuntar-ho:
tenien una llista i marcaven
tots els que anaven
fent i, al cap del
mes, comptaven. Això
són els llibres d’òbits!
Un costum que no aturen
ni les guerres, ni els
setges.
No. Els dies 11 i 12 de setembre
del 1714 s’apunta
tot. No falla. Sota les
bombes es feia venir el
notari a aixecar els cossos,
la gent venia a buscar
els cossos i se’ls enduia
cap a casa. Allò
d’“al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap
traïdor” és del segle XIX!
En realitat, cadascú és
enterrat a la seva parròquia,
com correspon.
Funerals per categories
Era qüestió de temps que es reglamentés
tot el que feia referència als enterraments,
que es van jerarquitzar: hi havia
funerals per a tots els gustos, amb més
o menys capellans, ciris, músics, pompa...
Tot tenia un preu, com hem vist en
el cas de Viladomat. Poder descansar
eternament a la vora de l’altar era més
preuat que fer-ho en un passadís late-
ENRIQUE MARCO
57

EDAT MITJANA
LES PRINCIPALS TOMBES
Entre el sòl i les capelles de l’església de Santa Maria del Pi hi ha centenars
d’ossaris i sepultures, algunes encara pendents de catalogació.
Aquestes són les més importants:
1 Tomba de Joan Tolleuda
Tomba del segle XV. Està partida
per la porta d’entrada. El primer a
ser-hi enterrat va ser el cavaller
Militano. Reutilitzada el 1724 pel
rector del Pi, Joan Tolleuda.
2 Tomba de Josep Bornió
Tomba de Josep Bornió, manyà
pedrenyaler, com recorda el dibuix
d’una calavera i un pany de pistola
i una pistola. Home amb certs privilegis,
ja que el 1730 a Catalunya
hi havia prohibició d’armes.
3 Tomba del G. dels Revenedors
Situades davant de la capella de
la Immaculada, malgrat que el
seu patró era sant Miquel, hi ha la
tomba del Gremi de Revenedors, un
dels més importants de la ciutat.
En el seu escut es poden veure les
tres mesures: el vi, l’oli i el gra.
4 Tomba del G. dels Hortolans
Tombes del Gremi dels Hortolans,
l’altre gran gremi de la ciutat. Es
troba davant de la capella dels seus
patrons: Abdó i Senén. A la làpida
s’hi poden veure les eines del seu
escut: un podall, una rella d’arada
i una pala d’un càvec.
5 Tomba dels beneficiats
Tomba dels beneficiats de l’església
del Pi, aquí s’enterraven aquells
sacerdots que per acta de fundació
consta que tenien dret a les porcions
o repartiments comuns.
6 Tombes de les capellanies
Tombes de les capellanies de l’església
del Pi, situades al mig de
l’antic cor.
11
10
12 13
9
7 Capella de Sant Miquel
Tal com mostra l’escut de la làpida,
tomba dels Desplà, família molt
ben relacionada amb el poder i
amb palau al carrer Portaferrissa.
Al segle XVIII rep la fossa la casa
Navarro. Antoni Navarro va ser un
important notari durant la guerra
de Successió.
8 Capella de la Immaculada
Una placa a la paret lateral recorda
que sota el mosaic d’estil romà fet
per la Companyia de Santa Teresa
de Jesús hi ha enterrat Antoni Viladomat,
pintor del barroc.
9 Capella de la Cinta
Aquí és enterrada la família Terrer,
consellers de Pere III el Cerimoniós.
10 Capella de l’Anunciació
Tomba del segle XV-XVI. Aquí hi
ha enterrat Francesc Xavier de
Copons, noble català present a la
pau de Viena (1725).
11 Sarcòfag
Sarcòfag de les restes d’Arnau
Ferrer, capità de navili. Va morir
al setge de Catània.
12 Cap. Sta. Joaquima de Vedruna
Tomba de principis del segle XVII
d’estil renaixentista propietat de
la família Torres Fivaller, propietària
d’un palau al carrer del Pi. A
la làpida hi ha l’escut de la família.
13 Cap. Sta. Joaquima de Vedruna
Tomba de sant Josep Oriol (1702),
beneficiari de l’església del Pi. Va
deixar escrit que volia ser enterrat
sota l’escó dels seus ornaments.
4
6
5
3
8
2
7
1
ENRIQUE MARCO
ral. Comprar un bon lloc es va convertir
en una obsessió per la burgesia. Tant
és així que, quan els gremis fan causa
comuna per adquirir una sepultura per
als seus membres, els nobles se’n diferenciaran
buscant llocs més exquisits:
els monestirs.
Aquesta decisió va motivar diversos
litigis, que les parròquies van resoldre
a favor seu: que cadascú fos soterrat
allà on volgués, però els drets d’enterrament
només eren de les parròquies.
Als convents, només s’hi podia sepultar
l’aristocràcia. Les parròquies, en
canvi, estaven obligades a acompanyar
tots els seus feligresos en el darrer trànsit,
i disposaven d’ossera o fosses comunes
per a tots aquells que no podien ni
tan sols pagar una parcel·la al cementiri
exterior.
58
Reportatges_ Vull que m’enterrin a l’església del Pi

12
13
11
10
9
8
5 6
4
7
3
1
2
La ubicació central de la parròquia
del Pi dins de Barcelona, amb una comunitat
formada tant per menestrals
i artesans, com per comerciants enriquits,
fa que les seves tombes siguin
una radiografia de la societat medieval
i moderna: hi trobem des de sepultures
gremials fins a vasos propietat
de famílies ennoblides com els Desplà,
els Torres o els Berardo, marquesos de
Montnegre.
La revolució gòtica
En arribar al segle XIII, però, la situació
començava a ser delicada: les esglésies
eren petites i, cada cert temps, calia fer
lloc. Es va estipular que, un cop a l’any,
la Junta d’Obres decidiria quins sepulcres
ja podien buidar-se i es destinaria
una partida per pagar els fossers per
EL MAPA FUNERARI DE
L’ESGLÉSIA DEL PI ÉS
UNA RADIOGRAFIA DE LA
SOCIETAT MEDIEVAL DE
BARCELONA
tal que traguessin els ossos d’aquells
cadàvers que ja feia temps que eren
morts. Això explica per què moltes de
les lloses sepulcrals estan reaprofitades
i poden veure-s’hi traces i inscripcions
d’enterraments diversos, de vegades
molt separats en el temps. Els
documents de l’APSMP ens permeten
resseguir un cas exemplar, el de l’apotecari
Gaietà Marrugat, d’una família
arribada de Vilafranca que, el 1799, va
comprar una tomba a la pubilla Josepa
Vallhonrat, que posseïa un vas funerari
en herència i va decidir vendre-se’l per
guanyar diners en efectiu.
Les tombes a les capelles
Però tornem a l’edat mitjana, quan les
innovacions tecnològiques arribades
de França van solucionar, durant un
cert temps, força maldecaps. L’arc ogival
i la volta de creueria propis de l’estil
gòtic, en alliberar els murs de la funció
de càrrega, van crear uns espais laterals
immillorables per a l’edificació de
capelles. El nou edifici de Santa Maria
del Pi es va construir en paral·lel a
Santa Maria del Mar, al llarg del segle
XIV. L’ampliació va suposar una nova
oportunitat de negoci parroquial: no
només es guanyava espai per vendre,
gràcies al creixement espectacular de
S’IMPOSA
L’ESTIL GÒTIC
L’arc ogival
permet que les
famílies aristocràtiques
i els
gremis comprin
capelles laterals
on enterrar els
seus morts.
59

EDAT MITJANA
TOMBES ARREU
L’església del Pi
és un museu de
làpides curioses,
per exemple les
lloses d’Antoni
Viladomat
(primera), del
manyà Josep
Bornió (segona),
de la família
Torres Fivaller
(tercera) i, al mig
de la nau central,
identificables
pel dibuix de
dos sacerdots,
les tombes dels
beneficiats i la
capellania.
la superfície sagrada, sinó que ara els
potentats, a més d’una tomba, podien
adquirir un espai per dedicar al seu
sant protector, un espai on col·locar un
retaule, un altar i on es podien dir misses.
Així, els preus dels laterals de les
esglésies van multiplicar el seu valor:
per a gremis i famílies que havien sufragat
certes capelles, el lloc referit per
ser enterrats no era vora l’altar principal,
sinó davant de l’oratori a què havien
dedicat tots els dispendis. Els revenedors,
per exemple, van sufragar
la capella de Sant Miquel, el seu patró,
amb un retaule pintat per Jaume Huguet,
el 1455. Actualment, aquesta capella
és la de la Immaculada i és on va
ser enterrat Antoni Viladomat.
L’impacte de l’humanisme
En paral·lel a la revolució arquitectònica,
va arribar un nou corrent ideològic,
l’humanisme, que omplirà catedrals i
esglésies d’escultures, començant pels
sepulcres: algunes lloses es revesteixen
de figures jacents, d’escuts nobiliaris
i de calaveres que recorden el final a
què tothom està destinat. L’individu comença
a situar-se al centre de tot i l’Església,
atenta a qualsevol moviment,
recorre al tremendisme i a recordar a
reis, nobles, burgesos i serfs que el pas
per aquest món és finit i que la vida al
més enllà cal guanyar-se-la cada dia.
És així que la “humilitat cristiana” torna
a valorar-se. En els enterraments,
això es tradueix en tombes situades a
l’entrada dels temples per tal de propiciar
que tothom qui hi entrés, trepitgés
el lloc triat per al descans etern: al
temple del Pi, la tomba d’un tal Militano
—avui malmesa per la construcció,
als anys seixanta, d’una porta corredissa
que regula l’entrada dels visitants—
compleix exactament aquest propòsit.
La necessitat de recordar que la mort
ens espera, però que després s’obre una
vida plena, va acompanyar el discurs
cristià durant tota l’edat moderna. De
manera que seguir pagant sumes importants
per assegurar un bon lloc per
a la pròpia tomba, buidar els sepulcres
cada cert temps i dissenyar les cerimònies
d’enterrament segons la categoria
del finat (el que hagués pagat, en definitiva)
va ser habitual fins al segle XIX.
La Il·lustració, com a ariet de la revolució
científica, va ser l’encarregada de
posar fi a aquest costum secular. A casa
nostra, les primeres disposicions per
60
Reportatges_ Vull que m’enterrin a l’església del Pi

65) que la pràctica s’aboleix del tot. A
l’església del Pi, l’última inhumació va
fer-se el 1963, si bé era un cas excepcional:
el trasllat d’unes restes mortuòries
al sepulcre familiar d’algú traspassat
molts anys abans.
ENRIQUE MARCO
prohibir els enterraments no només
dins de les esglésies, sinó fins i tot dins
de les ciutats, van ser dictades per Carles
III el 1787, si bé alguns bisbes, com
el de Barcelona Josep Climent, ja havien
fet construir cementiris fora de les
muralles per raons higièniques. El del
Poblenou va ser el primer a edificar-se,
l’any 1775, tot i que els primers anys
només van dipositar-s’hi les despulles
que es treien de les tombes de les parròquies
que havien de ser reutilitzades.
A poc a poc, però, els cementiris que hi
havia vora els temples es van convertir
en places, cosa que encara perviu
en l’urbanisme d’avui: la placeta del Pi,
on hi havia el “fossar dels cecs”, la plaça
del Pi i la de Sant Josep Oriol eren els
emplaçaments dels fossars de la parròquia,
ocupen l’espai de l’antiga sagrera.
Però fins a principis del segle XX es
faran enterraments intramurs: els fe-
ligresos no volien sepultar els seus familiars
en llocs apartats i solitaris, i
molts clergues feien la viu-viu perquè
sense els sepulcres parroquials perdien
una font d’ingressos considerable.
No és fins al concili II del Vaticà (1962-
ENRIQUE MARCO
Un cas únic
En qualsevol cas, el nou corrent ideològic
provocarà que, al llarg de l’edat contemporània,
sobretot al segle XIX, quan
es decideixi embellir les esglésies més
singulars, o bé fer-hi tota mena d’obres,
els sòls dels temples siguin aixecats i repavimentats.
Així, desapareixeran els
vestigis d’una pràctica funerària que,
paradoxalment, donava vida als temples
i els caracteritzava. És el que va
passar a la catedral de Barcelona i a la
majoria de les set parròquies en què es
dividia la ciutat: algunes van desaparèixer
o, literalment, van ser traslladades
després de quedar destruïdes per
bombardejos i bullangues.
Per això és tan extraordinari el cas
de la parròquia del Pi: el seu sòl s’ha
mantingut intacte i s’hi ha conservat
el cementiri eclesial, que ocupa tota la
planta del temple. Centúria rere centúria,
el manteniment d’aquests sepulcres
havia donat sentit a la vida dels nostres
avantpassats, que van fer i desfer perquè
el merescut descans etern poguessin
complir-lo al cor de la seva comunitat,
entre els fonaments de la parròquia
de què havien format part i que els havia
vist créixer, casar-se i tenir descendència;
al costat de familiars i veïns i
dels antecessors d’uns i altres, i als peus
de les futures generacions que assegurarien,
amb les seves pregàries, l’acompliment
de la vida eterna. Pels segles
dels segles.
VI QUE NO ÉS DE MISSA
Escurant tombes… i la bóta
Com que el sòl de l’església era finit, però el nombre de fidels morts
no, calia reaprofitar les tombes. Així, un cop l’any es decidia quines ja
feia més de tres anys que no es tocaven i, per tant, se’n podien treure
les despulles, posar-les a una ossera i deixar els vasos funeraris a
punt per a futures defuncions. El dia establert per buidar els sepulcres,
s’apartaven tots els bancs i es deixava l’enterramorts i els seus
ajudants sols dins del temple. A més de pagar-los el jornal, aquell dia
se’ls permetia que tinguessin un barrilet de vi amb ells. Sabedors que
la feina era desagraïda i molt dura, la parròquia entenia que els fossers
necessitessin un complement per treballar amb alegria.
PER SABER-NE MÉS_ A l’Arxiu Parroquial de l’església de Santa Maria del Pi hi trobareu informació de
tota la història d’aquesta comunitat religiosa i de bona part de l’evolució que ha sofert Barcelona els
darrers segles (www.apsmp.cat). La millor recomanació que us podem fer és una visita al temple, aquesta
vegada mirant a terra! (basilicadelpi.cat).
ARNAU CÒNSUL
Escriptor
ÀNGEL CASALS
Historiador
61

Els primers
ARTISTES
Des de quan som capaços de fer creacions artístiques?
Els neandertals també pintaven? I les dones? Per què es dóna per fet
que els artistes prehistòrics eren sempre homes? Ara, una exposició que
es pot veure fins al juny al Museu d’Arqueologia de Catalunya respon
a alguns d’aquests interrogants, ens mostra el treball que fan
els arqueòlegs i ens fa reflexionar sobre la manera com s’ha estudiat
i mostrat tradicionalment la prehistòria pel que fa al gènere.
Text d’ONEKA ANDUAGA amb l’assessorament d’ANTONI PALOMO i INÉS DOMINGO
Els coneixements que tenim
de la prehistòria evolucionen
ràpid. Pràcticament
cada any es fan noves descobertes
que capgiren
conclusions, responen incògnites
i en generen de
noves. En qualsevol cas, una cosa queda
molt clara: els humans primitius
també eren artistes.
Les cavernes on es refugiaven van
esdevenir llençols ideals per plasmar
els bisons, mamuts, óssos, rens o lleons
amb els quals convivien; animals
que també van gravar en ossos, banyes
o fusta. Els dibuixos es feien barrejant
colorants naturals (òxid de ferro o carbó)
amb aglutinants naturals (greix
animal o extracte vegetal), i aplicant la
pintura amb els dits, pinzells o bufant.
Sovint, en l’art paleolític, apareixen
també figures antropomorfes; és a dir,
personatges amb caps d’animal i cos
humà. Volien representar un déu, un
ésser mitològic, algú disfressat?
“No se sap. A França se’ls anomena
bruixots però no sabem si realment tenien
un rol ritual o caràcter sagrat. Potser
representaven els cossos barrejats
perquè aquells caçadors recol·lectors
se sentien connectats amb els animals,
molt més que nosaltres”, explica l’arqueòleg
Antoni Palomo.
El que sí que sabem és que la capacitat
artística no és una exclusiva dels sapiens,
els humans moderns. Fa 40.000
LES PINTURES
PERMETEN RESSEGUIR
EL CANVI CLIMÀTIC
QUE ES VA VIURE A LA FI
DEL PALEOLÍTIC
anys els neandertals, aquesta altra espècie
del gènere Homo que va conviure
i fins i tot es va reproduir amb els
sapiens abans d’extingir-se, feien ornaments
i penjolls amb petxines i marcaven
les parets amb signes geomètrics
i siluetes de mans amb colorants.
Ho corroboren, per exemple, les petxines
farcides de colorant i pigment que
s’han descobert a la cueva de los Aviones
(Murcia). O també les pintures rupestres
que s’han descobert a les coves
de Maltravieso (Extremadura) i Ardales
(Andalusia).
Certament, els objectes prehistòrics
i l’art associat a ells ens parlen. Parlen,
per exemple, d’un canvi climàtic. Els
humans del paleolític van viure el pas
entre l’últim període glacial, una època
coneguda com l’edat de gel, a una
època més càlida durant la qual es van
retirar les glaceres i van aparèixer els
DUES OBRES
MESTRES
Els cavalls de la
cova de Chauvet
i l’arquer de la
Valltorta, dalt
a l’esquerra,
mostren les
diferències entre
l’art paleolític i
llevantí, respectivament.
62
Reportatges_ Els primers artistes

PREHISTÒRIA
boscos, ara fa 11.700 anys. A l’arc mediterrani,
la proximitat amb el mar va
accelerar el procés i a les acaballes de
l’era glacial el clima ja era més temperat,
prou agradable perquè a les coves,
en lloc d’aparèixer-hi bisons, mamuts i
rens, hi apareguessin cavalls, cérvols,
cabirols i cabres.
Neix un nou tipus d’art
A casa nostra, les escoles d’artistes més
prolífiques d’aquest moment de transició
es troben a la cova del Parpalló, a
Gandia, a l’abric del Molí de Salt, a Vimbodí,
o a l’Hort de la Boquera, a Montsant,
un jaciment on s’han trobat uns
gravats excepcionals que capturen una
escena d’interacció entre homes i aus
(molt inusual al paleolític) i que anuncien
el naixement d’un nou tipus d’art.
Si fins aquell moment havien imperat
les imatges aïllades, a partir d’aleshores
es començarien a dibuixar escenes:
caceres, danses, manades de cérvols
corrent... Eren les primeres narracions
i la seva eclosió definitiva es va produir
a casa nostra, a tot l’arc mediterrani,
ja en era postglacial (en algun moment
entre fa 11.700 i 7.000 anys).
El denominat art llevantí, per distingir-lo
de l’art previ, molt abundant
a la zona francocantàbrica, representa
una veritable revolució artística tant
en l’elecció dels temes dibuixats com
en la forma de relacionar-hi les figures.
En les narracions llevantines, els humans
es converteixen en el centre de
les representacions i les escenes esdevenen
més dinàmiques. Els dibuixos de
les persones també es fan més concrets:
tenen trets distintius com nassos, barba
o cabells; es comencen a representar
vestits i ornaments: pantalons, faldilles,
braçalets...; i duen armes o eines
FINS AL 28 DE JUNY. NO TE LA PERDIS!
‘Art primer’
El Museu d’Arqueologia de Catalunya acull l’exposició
“Art primer. Artistes de la prehistòria”, una
mostra “que se centra en l’art rupestre llevantí
a Catalunya, però que exposa rellevants peces
de tot l’arc mediterrani. És una exposició ‘glocal’,
que combina allò local i global”, explica el director
del MAC, Jusèp Boya.
UNA NOVA LÍNEA DE TREBALL
Els comissaris de l’exposició, Antoni Palomo i
Inés Domingo, assenyalen que la mostra “no és
només una reunió de peces sinó la culminació
d’anys de documentació i de restauració del patrimoni
de l’art llevantí”. També subratllen que la
mostra és inclusiva pel que fa al gènere. “Tradicionalment,
s’ha assumit que els homes eren
els qui feien les coses; en aquest cas hem volgut
introduir aquest debat”, explica Domingo.
Us convidem a una visita guiada!
Entreu a sapiens.cat/artprimer
63

PREHISTÒRIA
PECES ÚNIQUES
L’exposició que
acull el MAC ha
aconseguit reunir
les peces més
destacades de
l’art prehistòric.
Algunes és la
primera vegada
que s’exposen
juntes.
quotidianes, com arcs o bumerangs, eines
més útils que les llances per caçar
als boscos que han emergit amb les noves
condicions climàtiques.
Igualment, la varietat d’escenes que
eren capaços de representar els artistes
llevantins resulta sorprenent. A les parets
de les coves ja no només s’hi veuen
caceres sinó també enfrontaments entre
humans, marxes territorials o activitats
concretes com la recol·lecció de
mel, passant per figures que simbolitzen
conceptes abstractes concrets com
la mort o la maternitat.
No deixen de pintar animals, però
els paisatges i les escenes humanes prenen
més protagonisme. A diferència de
l’art paleolític, els nous artistes llevantins
pinten en parets a l’aire lliure, fan
servir un sol color i donen prioritat a
l’ús del pinzell per damunt d’altres tècniques
com l’ús del dit. Al Principat,
igual que al País Valencià, existeixen
NOVA DESCOBERTA A LA CONCA DE BARBERÀ
Un Altamira a l’Espluga de Francolí
Després del pas del temporal Gloria, un grup d’investigadors
de l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES)
dirigit per Josep M. Vergès van endinsar-se a la cova de la Font
de l’Espluga del Francolí per veure l’abast de les destrosses.
Així va ser com van descobrir una galeria amb un centenar
de pintures de 15.000 anys d’antiguitat.
Curiosament, fins fa pocs anys, aquesta cova formava part
d’una ruta espeleològica per on es calcula que van passar
200.000 visitants. Cap d’ells va veure les espirals, les línies
paral·leles, els símbols, les desenes de cérvoles, els quatre
o cinc cavalls i el parell de bòvids que decoren les parets.
D’entre tots ells, el dibuix estrella és una cérvola el cap de la
qual sembla endinsar-se en una escletxa de la roca i que podria
estar reproduint l’animal mentre beu aigua, qui sap si podria
ser la primera representació del riu Francolí?
64
Reportatges_ Els primers artistes

un munt de jaciments que conserven
exemples d’art llevantí en bon estat,
com ara els abrics de l’Ermita d’Ulldecona
al Montsià, la roca dels Moros de
Cogul, a les Garrigues o el barranc de la
Valltorta, a l’Alt Maestrat. Precisament,
d’aquí en va sortir el conegut Arquer de
la Valltorta, originari d’un jaciment de
Tírig (Castelló).
El llarg periple d’un arquer
Aquest guerrer que porta l’arc a una mà
i un feix de fletxes a l’altra, amb una antiguitat
d’entre 8.200 i 4.500 anys, es
va descobrir a la cova dels Cavalls el
1917. Formava part d’una escena de caça,
i en un acte vandàlic va ser arrancat
amb un trepant i va desaparèixer abans
d’anar a parar a mans de l’historiador i
arqueòleg Agustí Durant i Sanpere, que
es va adonar del valor de la peça i va donar-la
al Museu Comarcal de Cervera.
Actualment està cedida a Tírig.
LA RIVALITAT ENTRE DOS
EQUIPS ARQUEOLÒGICS
L’ANY 1917 VA DEIXAR
MATERIAL INÈDIT QUE ARA
S’HA POGUT ESTUDIAR
El barranc de la Valltorta va ser l’escenari
on van tenir lloc els primers estudis
sobre l’art rupestre llevantí a la Península.
Corria l’any 1917 i dos equips
desenvolupaven les investigacions: el
grup català, dirigit pel director de serveis
d’excavacions de l’Institut d’Estudis
Catalans, Pere Bosch i Gimpera, i
l’equip madrileny, coordinat pel paleontòleg
alemany i professor de la Complutense
de Madrid Hugo Obermaier.
Aquell 1917, els dos equips es van repartir
amistosament la Valltorta, però
sembla que Obermaier va incomplir
l’acord i que els científics catalans ho
van descobrir en trobar els botons de la
seva jaqueta en alguns dels jaciments
que els pertocava investigar a ells. Fruit
d’aquesta pugna, alguns dels materials
no es van publicar mai.
Tres anys de feina
Ara aquest material inèdit s’ha pogut
recuperar, estudiar i, finalment, exhibir
a l’exposició organitzada pel Museu
d’Arqueologia de Catalunya: Art
primer. Artistes de la prehistòria, una
mostra que precisament “reivindica
l’extensa col·lecció de calcs de pintures
llevantines que, des de principis del
segle XX, ha desenvolupat aquesta casa”,
detalla Jusèp Boya, el director del
Museu. Tot plegat: pintures, estris, ornaments,
art moble, calcs,... constitueix
un conjunt arqueològic immens.
Des del 1998, els abrics d’art llevantí
han estat reconeguts patrimoni de la
UNESCO.
PEPO SEGURA
PER SABER-NE MÉS_ El catàleg de l’exposició Art primer.
Artistes de la prehistòria editat pel MAC és un bon manual
per resseguir les darreres novetats i estudis vinculats a les
manifestacions artístiques prehistòriques a Europa.
ONEKA ANDUAGA
Periodista
ANTONI PALOMO
I INÉS DOMINGO
Responsables
de la col·lecció de
prehistòria del MAC
65

?
TRES TEORIES I UNA SOLUCIÓ
Ja sigui per estalviar-nos el fred o per protegir-nos del sol, els
humans ens hem cobert el cap amb barrets des de la prehistòria.
Hi ha qui encara ho fa (sobretot en condicions climàtiques
adverses), però només cal treure un peu al carrer per comprovar
que aquells que es passegen amb barret són l’excepció que
confirma la regla. I això que fins ben entrat el segle XX ningú
amb una mica de seny gosava deixar-se el capell a casa.
Per què van desaparèixer els barrets?
Text d’ ANNA-PRISCILA MAGRIÑÀ
66
Reportatges_ Qui va matar el barret?

SEGLE XX
LIBRARY OF CONGRESS
UN ESSENCIAL
DE L’ARMARI
És molt difícil
trobar fotografies
de la primera
meitat del segle
XX sense algun
barret (o molts)
traient-hi el cap
per algun cantó.
67

ALGUNES
HIPÒTESIS
La IIGM, l’automòbil
o les
reticències a dur
barret del president
Kennedy
s’han assenyalat
com a possibles
detonants.
NNomés
cal comparar fotografies d’inicis
o mitjans del segle XX amb imatges
actuals per corroborar una veritat com
un temple: abans tothom duia barret i
ara ja no. Així de simple. Però, per què
vam deixar de portar capells? Potser us
sonarà alguna teoria, perquè fa temps
que pel món circulen tres possibles culpables
de la mort del barret: la Segona
Guerra Mundial, l’expansió de l’automòbil
i el president nord-americà John
F. Kennedy. Quina és la bona?
La importància de dur barret
“Somebodies wear hats; Nobodies don’t”,
o el que vindria a ser el mateix en català:
“La gent important porta barret. Els
zeros a l’esquerra no”. Aquest és un dels
centenars de missatges que el lobby de
barreters dels Estats Units va decidir
publicitar a tort i a dret davant de la davallada
de vendes del seu producte, que
no remuntava de cap manera des que la
producció havia tocat sostre a inicis del
segle XX. Calia guanyar clients com fos
i, per això, els fabricants havien pensat
apel·lar a la idea del barret com a complement
imprescindible per a l’home
“com cal”. Calia potenciar que durant
anys i panys s’havia relacionat la gent
que anava sense barret amb els problemes
amb l’alcohol, la pobresa o la bogeria.
I és que els homes decents portaven
barret. I punt... O punt i coma, perquè
semblava que alguna cosa estava canviant
i que a la societat cada dia se li feia
més costa amunt relacionar l’honradesa
amb el simple gest de coronar-se
la testa amb un capell.
La primera de totes les teories sobre
la desaparició del barret sosté que, en
tornar a casa, els soldats que havien
combatut durant la II Guerra Mundial
estaven cansats d’haver de portar el
cap cobert tot el dia i que, de nou incorporats
a la vida civil, van rebutjar qualsevol
tipus de barret. Les estadístiques,
però, no donen suport a aquesta hipòtesi.
És més, n’hi ha que fins i tot afirmen
el contrari. Fos com fos, i emmirallant-nos
de nou en les estadístiques de
l’època, els números evidenciaven que,
ja des d’abans de l’esclat de la guerra,
cada cop més homes joves optaven per
la vida sense barret.
Kennedy o el cotxe?
Si The Buggles cantaven Video killed
the radio star (‘el vídeo va matar l’estrella
de la ràdio’), molts han relacionat
la mort del barret amb la creixent
popularitat dels cotxes particulars del
segon quart del segle XX. Tenir cotxe
propi implicava moltes novetats: per
començar, al cotxe no calia anar amb
barret pel “què diran”, ja que la gent no
et podia escodrinyar com, posem per
cas, a la parada de l’autobús. Per continuar,
la carcassa et protegia del fred.
I per acabar, i amb els sostres baixos i
els dissenys cada cop més estilitzats,
al cotxe no s’hi cabia amb el barret posat.
A primera vista semblen bons arguments,
però al cap i a la fi, la vida social
no es feia dins del cotxe.
La tercera teoria és potser la més cridanera,
perquè assenyala directament
el president John F. Kennedy com el
culpable absolut de la desaparició del
barret. Una cosa és certa: a Kennedy
no li agradaven els barrets. Amant dels
cotxes descapotables i amb una tofa
digna d’envejar, al futur president dels
Estats Units els barrets només li provocaven
una cosa: molèstia.
La cerimònia d’investidura del president
dels Estats Units era —i és— un
acte increïblement popular. Totes les
PUNTS NEGATIUS
Els barrets més perillosos del món
Es diu que durant la batalla de Trafalgar (1805), el reflex dels diamants
que portava el contraalmirall anglès Horatio Nelson al barret el va
convertir en el blanc perfecte per a l’enemic. Barrets mortals per a
una persona... o per a un gremi sencer, ja que molts barreters del segle
XIX feien servir mercuri en alguns models. Com a conseqüència, molts
acabaven patint danys neurològics. D’aquí la frase feta “mad as a
hatter” (boig com un barreter) que ens recorda el personatge d’Alícia
al país de les meravelles.
68 Reportatges_ Qui va matar el barret?

ALBUM
punts possibles i van prendre precaucions
contra la decepció i la desil·lusió”.
Què era el que havien presenciat
aquests testimonis tan atabalats que
s’havien de pessigar entre ells per assegurar-se
que no somniaven? Situem
primer l’acció, que va tenir lloc al Columbia
Theater de Brooklyn, a Nova
York, i deixem ara ja que el nostre reporter
segueixi: “A la llotja primer algú
es va treure un gran barret i després en
va venir un altre fins que les llotges presentaven
una varietat de boniques dones
sense barret”.
Dones! I és que aquí tenim la resposta
que buscàvem. Abans de creuar el
llindar amb el segle XX, les dones van
ser les primeres que, per comoditat —i
com ja havien començat a fer amb les
cotilles—, van començar a deixar els
barrets dins de les seves capses sense
importar-los —o havent de suportar—
els comentaris de desaprovació
de tots aquells qui les envoltaven. I això
que en temps victorians se suposamirades
del país se centraven en aquell
punt i qualsevol gest tenia la seva repercussió.
Per això, els fabricants de
barrets trobaven imprescindible que
aquell 20 de gener del 1961 Kennedy
fes el que els seus predecessors havien
fet des d’Andrew Jackson i al llarg
de 132 anys: portar un barret de copa
durant la investidura. Tot i que en un
inici s’hi va negar, després d’alguns estira-i-arronsa
amb el seu entorn va decidir
no trencar la tradició. I si bé quasi
no se’l va enfundar durant l’acte, en
moltes fotografies dels diaris de l’endemà
el flamant president apareixia amb
el barret de copa posat.
I la resposta correcta és...
Però per molt que ens entestem a buscar
el canvi de paradigma en un simple
gest, la veritat és que va caler molt més
que una investidura tímida en barrets
per acabar despullant-nos la testa. Les
coses, ja se sap, mai no passen d’un dia
per l’altre.
En una crònica de l’any 1893 publicada
al New York Sun es podia llegir el següent
paràgraf: “Això va passar de debò.
El reporter que va presenciar l’incident
tenia set testimonis irrefutables, i tots es
van pessigar entre ells, van agafar alenades
d’aire fresc, aigua i altres fluids... Van
veure el fenomen des de tots els cantons i
TOT I LA DESAPROVACIÓ
INICIAL, ELS TEATRES VAN
SER DELS PRIMERS LLOCS
ON LES DONES ES VAN
TREURE EL BARRET
va que una dona no podia sortir de casa
sense un barret al cap! Ni una dona
ni un home, d’acord, però ells ho tenien
més fàcil: podien deixar els seus capells
a un vestuari o aguantar-los a la
falda. Les senyores, en canvi, moltes
vegades portaven els aparatosos barrets,
amb plomes i garlandes sobresortint
per totes bandes, enganxats als cabells
amb clips. A més, la modèstia, ai,
la modèstia, feia que ni els passés pel
cap treure’s el barret en espais públics.
Fins que se’n van cansar.
Poc pràctic al camp... i a la ciutat
Podríem dir que n’estaven fins al barret
sense caure en l’acudit fàcil? Doncs
això, que n’estaven fins al capdamunt
i se’l van començar a treure. Perquè la
vida amb barrets pomposos i estrafolaris
era complicada a la ciutat, plena de
gent a vessar i, al camp, muntar a cavall
o anar amb bicicleta era molt més
fàcil si es feia amb la cabellera a l’aire.
Com diu Neil Steinberg al deliciós
llibre Hatless Jack, “les dones van obrir
el camí i els homes les van seguir”. En
culpem guerres, cotxes o presidents,
però les primeres a desafiar l’esclavatge
del barret van ser elles. Com en
tantes altres ocasions. I ara, com hauria
de ser, només porta barret aquell
qui vol.
PER SABER-NE MÉS_ Si voleu conèixer històries i historietes sobre barrets, no us perdeu el llibre
Hatless Jack. The president, the fedora and the deadht of the Hat (Londres, Granta Books, 2005),
del periodista Neil Steinberg. També és de lectura interessant el llibre A perfect fit: clothes, character,
and the promise of America (New York: Metropolitan, 2001), de la historiadora Jenna Weissmann
Joselit. Malauradament, ara per ara els dos llibres només es poden trobar en anglès.
ANNA-PRISCILA
MAGRIÑÀ
Escriptora
69

a l’iPad
@sapiens.cat
www.sapiens.cat

+
CONTE INÈDIT
IRENE
SOLÀ
Pàg. 96
EXPERIÈNCIES REALS I VIRTUALS PER GAUDIR DE LA HISTÒRIA
L'experiència
EL COMBAT
D'ARBÚCIES
La Cristina Masanés visita aquesta
localitat de la Selva per viure en directe
la recreació de la batalla del 1714.
Pàg. 72
En el segle XII, dos
països allunyats
per 3.000 quilòmetres,
Catalunya i
Noruega, es van
aproximar, com es
pot comprovar a
l'exposició del
Museu Episcopal
de Vic.
Agenda
NORD I SUD
Us recomanem la mostra d'art medieval
que uneix Catalunya i Noruega.
Pàg. 76
Còmic amb Història
ZIPI I ZAPE
Ramon Usall analitza 'El tonel del
tiempo', un volum de la parella de
bessons més popular del món del còmic.
Pàg. 86
Art
SANT JERONI
Montse Armengol analitza fil per randa
tots els elements simbòlics del quadre
d'Antonello da Messina.
Pàg. 90
MUSEU EPISCOPAL DE VIC (MEV)

L’EXPERIÈNCIA
EL COMBAT D’ARBÚCIES
LA GESTA ÈPICA
D’UN POBLE
DES DE FA SET ANYS, CADA ABRIL, ES RECREA EN AQUESTA
LOCALITAT DE LA SELVA LA BATALLA QUE VA TENIR LLOC EL 14
DE GENER DEL 1714, LA DARRERA CAMPANYA MILITAR DE LA
GUERRA DE SUCCESSIÓ A CATALUNYA.
Text de CRISTINA MASANÉS i fotografies d’ENRIQUE MARCO
ENCARA QUE SIGUEM A L’ABRIL, avui
és un dia fred. De mica en mica, el
perfil ample i boscós del Montseny es
va apropant. Arribem a Arbúcies, localitat
que avui recorda la seva gesta
èpica més coneguda: el combat
d’Arbúcies, l’enfrontament lliurat el
14 de gener del 1714 entre les tropes
borbòniques i els sometents d’aquesta
localitat durant la guerra de Successió.
Fa set anys que ho celebren
i cada vegada més visitants vénen a
veure aquest espectacle.
Deixem el cotxe a la plaça de Can
Reus i enfilem el carrer de Francesc
Camprodon fins a la plaça de la Vila.
Als carrers, veïnes i veïns van vestits
com ho feien en el segle XVIII. A
la plaça, els nens juguen a bitlles catalanes
i a altres jocs d’habilitat com
es feia en els campaments dels miquelets,
els fusellers de muntanya
del Principat de Catalunya. El joc, en
temps de guerra, era també una forma
d’esbargir-se. L’argolla, l’alquerc,
l’anella... Jocs de gran senzillesa que
avui encara agraden a la mainada.
Més enllà, trobem la taula de reclutament,
que intenta reproduir
com de forma voluntària el poble
s’allistava a files per anar a defensar
una causa que creia justa, en aquest
cas impedir l’avanç de les tropes borbòniques.
Quan el sometent feia una
crida, els homes del poble de més de
setze anys i de menys de seixanta hi
acudien i s’apuntaven a les milícies,
organitzades en càrrecs triats pels
mateixos ciutadans.
Exercicis militars a la plaça
Avui, nois i nens s’allisten al regiment
de Sant Narcís, una unitat militar
de l’Exèrcit Regular de Catalunya,
i qui interpreta el paper del
sergent Johannes Condrack els ensenya
uns principis bàsics de desfilada
i d’organització militar del segle
XVIII. Tots reben el tricorni i un fusell
d’avantcàrrega “capaç de matar
un home a 200 metres”, segons els
expliquen, mentre recullen els cartutxos
i la baqueta per compactar la
càrrega del fusell. El sergent els en-
A la taula de reclutament
els homes s’apunten a la
milícia per impedir l’avanç
de les tropes borbòniques
senya com es forma una columna
de dos i com actuar en un combat.
“No vull covards, jo vull herois”, crida
quan acaba l’explicació.
Als afores del poble, visitem la recreació
d’un campament de miquelets.
S’hi fan les mateixes coses que
en aquell moment d’incertesa: carregar
paquets, revisar i reparar material,
preparar menjar, cosir els estrips
de la roba, alimentar els animals...
Calia estar preparat. En qualsevol
moment podien entrar en acció.
És al migdia, quan el gruix de veïns
i visitants se situen a la vora de
la riera del poble: el combat està a
punt de començar. Mentre hi anem,
un adolescent — deu tenir uns tret-
ENTRENAMENT
MILITAR
Un grup de miquelets,
voluntaris
catalans
de la guerra de
Successió,
desfilen pels
carrers del poble
abans de la gran
batalla.
72
Viure_ El combat d’Arbúcies

DIGITAL COLLECTIONS
COM RECONEXÈR ELS EXÈRCITS
Els colors de la batalla
Sometents i miquelets vestien de blau, vermell (punys
i pantalons) i blanc (camisa i mitges), colors que
coincideixen amb alguns regiments de la Coronela. Els
soldats austríacs portaven la casaca i els pantalons
blancs i els punys i les solapes variaven segons la
unitat: podien ser vermells, blaus o verds. La diferència
amb els francesos no era el color de la casaca, que
també era blanca, sinó la forma i el color de les solapes,
que o no en tenien o eren més petites. Distingir els
soldats pels colors no era fàcil. Una via més eficaç
eren les banderes: l’ensenya amb la creu de Sant Jordi
(vermella sobre fons blanc) era la dels miquelets,
i l’escut, vermell sobre fons blanc, el dels valons.
73

L’EXPERIÈNCIA
ze anys — explica al pare i a la mare
què va passar a Arbúcies aquell 14
de gener i què s’està commemorant.
Ells l’escolten amb interès.
El combat d’Arbúcies es contextualitza
en el marc de la guerra de Successió
(1701-1715), la qual, després
de la mort del rei Carles II sense descendència,
va enfrontar dos candidats
per ocupar el tron: el francès Felip
d’Anjou i Carles d’Àustria, l’aposta
catalana. El gener del 1714, en ple
setge de Barcelona en mans dels borbònics,
la vall d’Arbúcies, considerada
un punt estratègic per ser lloc de
pas entre la Catalunya interior i el
litoral català, era un dels pocs reductes
que encara resistia als francesos
i als castellans.
El 13 de gener, els regiments valons
— 800 homes i 150 cavalls —
dirigits pel coronel del regiment
d’Oostende, Francisco Bruno de
Cano, i pel coronel Franclieu, que
anaven d’Hostalric a Vic, van arribar
a Arbúcies, aleshores una població
d’uns 200 habitants, on van
muntar un campament. Aquella nit,
Francesc Puig i Isidre Pujató, capitostos
del sometent d’Arbúcies,
RECREACIONS HISTÒRIQUES
El neguit de les dones
A Arbúcies no només s’hi recrea la guerra, també la vida quotidiana.
Hi descobrireu el dia a dia als masos d’aquesta zona del Montseny
fa tres-cents anys. Podreu escoltar la Teresa explicant la seva vida
mentre l’home i el fill són al combat. “Segur que tornaran!”, diu
convençuda. I escoltareu també el diàleg entre en Francesc Puig
i l’Isidre Pujató, caps del sometent, a les sessions de recreació
històrica que es poden veure al Museu Etnològic del Montseny-
La Gabella, nom que prové d’un antic impost que es cobrava sobre
certs articles de primera necessitat.
van enviar missatgers als pobles del
voltant i a les masies properes per
convocar els homes sense despertar
les sospites dels borbònics.
L’endemà, el 14 de gener, a les 8
del matí, els borbònics van sortir del
poble en direcció a Vic però, després
de les penyes del Grau d’en Sala, un
pas estret, van ser encerclats pel sometent
d’Arbúcies. Sis hores més
tard, el resultat era irrefutable: cinccentes
baixes franceses i la resta en
retirada. Un poble de muntanya havia
guanyat un exèrcit professional!
La venjança francesa
Els borbònics no van perdonar
aquesta derrota i l’1 d’abril d’aquell
mateix any una força de prop de
5.000 homes es va dirigir a Arbúcies
per saquejar-la i cremar-la. Un episodi
històric que avui es pot recrear
amb detall gràcies a la recerca impulsada
pel Museu del Montseny i
per les memòries del coronel Franclieu,
conservades a la Bibliothèque
Nationale de France.
Just quan el jove acaba de narrar
com els seus avantpassats van atacar
la rereguarda borbònica, una
UNA BATALLA
CAMPAL
Soldats francesos,
valons
i miquelets
s’enfronten a la
riera d’Arbúcies
i pels carrers
del poble. Tot fa
olor a pólvora.
74
Viure_ El combat d’Arbúcies

Els borbònics no van
pair la derrota i un any
després van tornar per
cremar el poble
dona exclama: “Guaita, ja ve el sometent”.
I la batalla comença. Miquelets
i sometents ataquen els valons.
Uns i altres vesteixen calces
amples, camisa, jupa i el gambeto,
aquesta casaca llarga que arriba
fins als genolls. Porten mitges i polaines,
alguns van amb espardenyes
de vetes, d’altres amb botes.
Es cobreixen el cap amb un barret
de tres pics de color negre. Les armes
són fusells o escopetes, tot i
que alguns també porten pistoles.
Sona un corn, d’un canó surt un
projectil, es disparen trabucs i s’alcen
fumeres. Els soldats es mouen
en grups, mai no van sols. Avui,
per recrear el combat d’Arbúcies
han vingut associacions de miquelets
que fa anys que treballen per
aconseguir la indumentària més
precisa i documentada. Són els Miquelets
de Girona —Regiment de
Sant Narcís—, els Miquelets de Catalunya,
els Hússars Hongaresos
- Moià 1714 i el Regiment de Santa
Eulàlia.
Vora la riera, segueix el soroll i
la pólvora. Ara ja hi ha soldats caiguts,
alguns són arrossegats pels
companys per protegir-los del foc,
d’altres ja no es mouen. L’endemà
del combat, a més de fer balanç,
també es van haver de retirar cadàvers
de soldats i cavalls mal ferits.
El foc creix, el regiment de fusellers
de muntanya i els soldats
d’artilleria es reparteixen objectius.
Els soldats francesos es defensen
però sembla que comencen
a retrocedir. Des de l’altra banda
de la riera, grans i petits ens ho mirem
i intenem entendre alguna
cosa de tota aquesta logística de
guerra que, a ulls d’avui, es fa rara.
Si el combat ha començat a la riera,
ara soldats i sometents es desplacen
cap als carrers d’Arbúcies i
segueixen fins ocupar la plaça de
la Vila. Tots ens movem esquivant
soldats i canons. Més pólvora i més
soroll. Finalment, una hora més
tard, la batalla s’ha decantat i la
victòria és clara. Una fotografia final,
amb tots els participants, d’un
bàndol i de l’altre, a les escales de
la plaça, ens retorna al segle XXI,
contents de tornar-hi i que tot plegat
hagi estat una recreació.
Matar valons a bastons
Després d’aquesta gesta, a les cases
d’aquesta zona del Montseny,
grans i no tan grans, repeteixen
una dita: “Arbúcies, gent d’astúcies,
matavalons a cops de bastons”.
Si bé els detalls del combat no
s’han pogut documentar fins
als darrers anys, allò que la memòria
col·lectiva havia registrat és
que, molt sovint, l’astúcia i l’enginy
poden més que la força.
Després d’una intensa jornada,
marxem amb el so dels fusells enganxat
a les orelles i l’olor, intensa
i persistent, de la pólvora cremada.
A la carretera, l’amplitud dels arbres
i la densitat del bosc evoquen,
d’una manera molt directa, allò
que va passar, fa tres-cents anys,
en aquesta raconada de la terra:
constatar que la força del poble
pot vèncer gegants.
PER SABER-NE MÉS_ Si voleu anar a veure el combat d’Arbúcies, podeu informar-vos a www.arbucies.cat/ca/combat-arbucies. I si abans voleu
més informació sobre aquest fet històric, us recomanem llegir El combat d’Arbúcies, una victòria catalana (Sàpiens Publicacions, 2014), d’Arnau
Cònsul, i el reportatge “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies” (Sàpiens núm. 140, març 2014).
CRISTINA
MASANÉS
Periodista
GRÀFICA
ANARQUISTA
FOTOGRAFIA
i REVOLUCIÓ
SOCIAL,
1936
1939
ARXIU FOTOGRÀFIC
DE BARCELONA
EXPOSICIÓ DEL
27.11.2019 AL 16.05.2020
ENTRADA LLIURE
ARXIU
FOTOGRÀFIC
DE BARCELONA
Pl. Pons i Clerch, 2,
planta 2a Barcelona
932 563 420
XARXES
@arxiufotograficbcn
barcelona.cat/
arxiufotografic
HORARI DE VISITA
De dilluns a dissabte,
de 10 a 19 h
Festius tancat
Visites guiades per
a grups. Reserves:
932 563 420
Autobús: V15, V17,
V19, H14 i 47
Metro:
Arc de Triomf (L1)
i Jaume I (L4)
Renfe: Arc de Triomf
75

[ CONFERÈNCIA ]
COM MORIR VORA EL NIL
AGENDA
abril
EL
29
abril
La mort, pels egipcis, no era el final sinó el principi de
la vida eterna. Hi aspiraven de tal manera que feien
complexos rituals per assegurar-se l’entrada al regne
d’Osiris. Els vius, però, eren els que prepararien el funeral
i viurien el comiat de l’ésser estimat, un procés que van deixar
immortalitzat en pintures, textos, relleus i maquetes que avui en
dia els arqueòlegs llegeixen com a testimonis del passat. En parlarà
la professora Maite Rada Caballé a la conferència “El comiat d’un
amic. El funeral segons els antics egipcis”, que tindrà
lloc el 29 d’abril al Museu Egipci de Barcelona.
[ EXPOSICIÓ ]
Resistència a Baler
FINS EL
13
abril
L’IMPERI on no es ponia el sol s’ensorrava l’any 1898.
Després d’una vergonyosa derrota a la guerra hispanonord-americana,
l’Exèrcit espanyol es veia forçat
a retirar-se de les Filipines. Tot? No. Una cinquantena
de soldats van resistir un setge de 337 dies a l’església de Baler.
Més de cent anys després, el Museu Marítim de Barcelona,
a la mostra ‘Héroes de Baler’, ens parla de la relació entre
colònia i metròpoli des de les experiències d’aquest últim destacament
que, malgrat haver perdut la guerra, no estava
disposat a donar-se per vençut.
Més informació: www.mmb.cat/exposicions/heroes-de-baler
[ EXPOSICIÓ ]
De Noruega a Catalunya
FINS EL
17
maig
UN FELIGRÈS CATALÀ que viatgés per Europa al segle XII era
capaç d’entendre una missa allà on anés. Això, lluny de relacionarse
amb un ampli domini de les llengües, es deu al fet que, entre
el 1100 i el 1350, a l’Europa occidental s’estenia una mateixa
Església que compartia imatges, ritus i paràmetres artístics. Ara, per primer
cop, una exposició al Museu Episcopal de Vic reuneix peces úniques de l’art
medieval de Noruega i de Catalunya, els últims indrets del continent on,
malgrat els 3.000 quilòmetres que els separen, encara es conserven les
peces que són testimoni d’aquesta unificació artística perduda.
Més informació: museuepiscopalvic.com
VOLS PROPOSAR-NOS ACTIVITATS PER VIURE LA HISTÒRIA EN PRIMERA PERSONA?
ESCRIU-NOS A LES XARXES SOCIALS! @SAPIENSCAT /SAPIENSCAT
76
Viure_ Agenda

[ ESPECTACLE ]
Quin via crucis!
EL
10
abril
[ FESTA POPULAR ]
Sant Jordi torna a Montblanc
A PARTIR
17
abril
EL VIA CRUCIS de Sant Hilari Sacalm és
una mostra de religiositat popular amb
molta història: ja abans del 1731 a la vila
selvatana s’hi celebraven processons. En
el marc de la Setmana Santa, els veïns i veïnes de
Sant Hilari fan una teatralització des del moment
que Jesús és acusat fins a la crucifixió i sepultura
passant pels diferents Misteris, les etapes recollides
a l’Evangeli. Actors, música i ambientació
faran que devots i laics no es quedin indiferents.
Més informació: www.viacrucisvivent.cat
[ EXPOSICIÓ ]
QUAN ELS DÉUS SÓN HUMANS
A PARTIR
15
abril
LA MIRADA de Narcís veient el seu rostre reflectit en les
aigües de la llacuna Estígia o Dafne convertint-se en arbre
un instant abans que Apol·lo l’atrapi. La mitologia ha estat
una font d’inspiració d’on han begut els artistes al llarg dels
segles. Una admiració recollida a l’exposició “Art i mite. Els déus
del Prado” del CaixaForum Barcelona on es podran veure obres de
Rubens, Ribera o Zurbarán de les col·leccions del Museu Nacional
del Prado. Un recorregut per la representació artística de déus,
nimfes i herois fantàstics, molt humans a la vegada.
Més informació: caixaforum.es
MALGRAT QUE Sant Jordi va ser un militar romà
provinent de la Capadòcia, a Turquia, la tradició
catalana l’ha constituït com un dels personatges
més importants del nostre imaginari mític. I des del
1987, se li ha donat un escenari singular: Montblanc, on va
matar el drac dels quatre elements i va entregar a la princesa
la rosa que va créixer de la sang vessada de la bèstia. Any
rere any, els carrers angostos de la ciutat tarragonina es
transformen en mercat medieval on els visitants podran
veure desfilar la cort reial, tastar els productes artesans i,
fins i tot, aprendre l’art de la cavalleria.
Més informació: www.setmanamedieval.cat
[ ESPECTACLE POPULAR ]
L’HONOR DE
SER CORNUT
EL
13
abril
A Cornellà de Terri, encara que
només sigui una vegada l’any, ser
cornut és un honor. Però cornut,
cornut, amb unes banyes maques
de tres pams, recargolades, de mascle cabró
de pel·lícula. És un honor, dic, perquè
tothom qui veu ballar el cornut l’enveja.
Renoi, caram, ai las, qui en pogués ser.
El divendres sant se cerca l’arbre més alt
del bosc proper, se l’esporga i se’l prepara
per substituir l’arbre que ha romàs a la
plaça Major, plantat durant el darrer any.
El dilluns de Pasqua els vilatans, guarnits
amb les seves millores gales —podeu
comptar barretina, espardenyes, faixa i
mocador, pantaló negre i camisa blanca—
l’engalanen, el coronen amb un branquilló
de pi i alcen el “maig”, que així l’anomenen,
en el lloc del vell.
Aquestes operacions cal fer-les serè, si
pot ser, per allò d’evitar que el maig caigui
i esberli algun cap. A continuació comença
el ball al seu voltant i és aleshores que apareix
l’esperat cornut. A què ve? Què cerca?
Doncs una noia de la rotllana per escapar-s’hi
i... Encara que és d’aquelles festes
l’origen de les quals es perd en la nit dels
temps, sembla que celebra l’arribada de la
primavera, però també fa befa de l’abolició,
fa un bon grapat de segles, del dret de
cuixa del senyor feudal.
Habitual en el paisatge de Cornellà, el
municipi la va recuperar fa més de quaranta
anys després d’una llarga absència durant
les dècades de grisor franquista. Us
proposo que enguany m’hi acompanyeu
per esbrinar si el cornut
després del ball també
paga el beure. Ara que,
sent una tradició catalana,
gairebé que ja hi podem
comptar, oi?
WWW.SAPIENS.CAT
Més informació:
www.cornelladelterri.cat
JOAN ESCULIES
Escriptor i historiador
77

CAÇATRESORS
ESTÀTUA CUIRASSADA
[TINGLADO 4 DEL PORT DE TARRAGONA - MNAT]
3
ESPECTADORS DE PEDRA
ROMÀ. US EXPLIQUEM LA SEVA HISTÒRIA!
SI VISITEU EL TINGLADO 4 DEL PORT DE TARRAGONA, ENTRE
MOLTES PECES IMPRESSIONANTS, PODREU VEURE-HI UNA
ESCULTURA MIL·LENÀRIA QUE VA FORMAR PART DEL TEATRE
DES DE LA TERCERA FILA de la graderia, el petit
Tul·li gaudia de la inauguració del teatre de Tàrraco.
“Quina enveja!”, pensava el nen mentre observava
les enormes estàtues que decoraven el
frons scaenae.“Ells estaran aquí per sempre,
seran eterns espectadors!”
L’any 1976, entre les restes arqueològiques
del vell teatre romà de Tarragona, va sortir a
la superfície una figura humana feta de marbre
de Carrara. Es tractava d’una d’aquelles estàtues
decoratives. L’obra, que pertany a l’època alt-imperial,
té unes mides de 200 x 94 x 47 cm i molts
historiadors coincideixen a dir que és una representació
de Luci Ver. L’estàtua, ubicada al Tinglado
4 del Port de Tarragona, representa l’emperador
abillat amb el vestit de general i la cuirassa
decorada amb motius geomètrics i tres serps.
Feta a trossos
Es tracta d’una escultura esculpida en diversos
blocs de marbre posteriorment units amb encaixos
i reforçats amb espigues de ferro. Malgrat que
algunes parts s’han perdut, se’n conserva encara
el cos i les extremitats inferiors. El cap, el braç
dret i part de l’avantbraç i la mà esquerra van ser
tallats en blocs independents.
Si veniu a Tarragona per veure aquesta escultura,
podreu aprofitar i fer una visita al teatre de
Tàrraco. L’itinerari forma part d’un seguit d’activitats
que organitza el MNAT cada diumenge,
cada un dirigit a un dels diferents jaciments romans
de Tarragona. És una ocasió ideal per visitar
els conjunts arqueològics de la ciutat, inscrits
a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.
MNAT
PER A PATRIMONI.GENCAT
DADES
Una figura de
1/ coloraines
Estem habituats a
veure les estàtues
romanes de color
blanc, però la realitat
és que acostumaven
a estar pintades.
L’escultura que ens
ocupa conserva encara
restes de vermell,
blau, verd i ocre.
A la façana
2/ del teatre
Aquesta escultura
formava part del frons
scaenae —el frontal
escènic— del teatre
de Tàrraco, normalment
compost per
una doble fila de columnes.
3/ Altres
escultures
A part de la possible
representació de Luci
Ver, al Tinglado 4,
també podreu veure
dues escultures trobades
el 1919 i que van
formar part del frons
scaenae.
1.30h
DE VISITA
TINGLADO 4
Moll de Costa, Port de Tarragona - Tel. 977 23 62 09
D’octubre a maig: de dimarts a dissabte, de 9.30 a 18 h, i
diumenge, de 10 a 14 h. Estiu: de dimarts a dissabte, de 9.30
a 20.30 h i diumenge, de 10 a 14 h. - Entrada: 4 €
ELISABET FONT
Arqueòloga
78
Viure_ Caçatresors

79

Jugar...
TOTA LA VIDA
I TOTA LA HISTÒRIA
Fa més de 2.000 anys, igual que ara, els ibers
també gaudien d’estones d’esbarjo. L’exposició
itinerant de la Xarxa de Museus Locals de la
Diputació de Barcelona, “Caput aut Navis”, recull
jocs d’època antiga que han arribat fins avui.
Les fraccions de segon
en què una moneda gira
a l’aire abans de caure i
mostrar el seu veredicte
ja acceleraven les pulsacions
dels jugadors de l’antiga Roma.
En deien caput aut navis, ’cap
o nau’, al·ludint a les figures representades
en algunes de les seves
monedes. En l’actualitat, seguim
provant la nostra sort amb aquest
joc que ara coneixem com a cara o
creu, gran font de juguesques.
I és que el joc ens ha acompanyat
tota la vida i tota la història. Des de
les peces de fireta a les tabes, les
campanetes o les monedes, el joc
ha format part de la vida humana
durant més de 2.000 anys. A les primeres
etapes, jugar ens fa entendre
el món que ens envolta, ens ajuda a
desenvolupar les nostres habilitats
socials i a aprendre nous rols. També
ens estimula la curiositat impulsora
de l’atenció i l’aprenentatge... o
simplement ens fa passar una bona
estona. Però el món del joc no és
només cosa de canalla. De grans
no deixem de jugar, seguim temptant
la sort i posant a prova l’atzar i
a nosaltres mateixos.
Sovint, però, aquests petits objectes
amb què els nostres homòlegs
del passat gaudien de bones
estones es queden arraconats als
magatzems dels museus perquè
són considerats trivials, superflus.
EVA GUILLAMET/DIPUTACIÓ DE BARCELONA
Però si fem cas del que deia Plató
(“Es coneix més una persona en
una hora de joc que en un any de
conversa”, ja que, mirant com es
jugava al passat, es pot entendre la
idiosincràsia de les civilitzacions
antigues), ens adonarem de la importància
d’aquestes peces.
Aquesta és la premissa de l’exposició
“Caput aut Navis”, produïda
pel Museu de Granollers i adaptada
per a la seva itinerància per
l’Oficina de Patrimoni Cultural de
l’Àrea de Cultura de la Diputació
de Barcelona, la qual ens permet
fer un repàs per diferents jocs que
ens acompanyen des de l’època
dels ibers passant per la romana i
la medieval i que evidencien la importància
social del joc més enllà
del món de la infància. Una mostra,
comissariada per Marc Guàrdia,
que es pot veure al Museu Arxiu de
Vilassar de Dalt fins al 24 de maig
després d’haver començat la itinerància
al Museu de l’Esquerda de
Roda de Ter.
JOCS QUE DEIXEN EMPREMTA
De fet, a través dels temps, no tots
els jocs han deixat rastre: arrencar
cebes, tocar i parar o el cuit i amagar
només requereixen la nostra
imaginació. Per seguir la pista dels
jocs necessitem que els nostres
avantpassats deixessin restes materials
dels seus divertiments.
Un bon exemple d’aquests jocs
antics és el tesserae lusoriae; en
llatí, ’peces de joc’. De ben segur
que el qualificatiu GVLO (’golafre’)
no era ben rebut pels seus jugadors
desafortunats. Si tenien una
mica més de sort, potser els tocava
BENIGNVS (’agradable’) o AMA-
TIO (’amant’) o d’altres de més
80

PER A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA
EVA GUILLAMET/DIPUTACIÓ DE BARCELONA
DIVERSIÓ
ASSEGURADA
Nens i nenes
jugant al marro
de nou, joc
d’època romana
(imatge
superior).
grollers. No sabem exactament
com es jugava a aquest entreteniment
compost de peces d’os de
forma rectangular i amb aquestes
inscripcions gravades, l’únic que
sabem és que hi havia una clara
correspondència entre si els qualificatius
eren positius o negatius
i el nombre que tenien imprès a la
cara oposada.
CUINETES, BALES I TABES
També s’ha demostrat que, abans
i ara, els infants segueixen construint-se
un món del joc a la seva
mida. Les restes trobades proven
que a l’antiguitat la canalla ja imitava
els adults jugant amb cuinetes,
rèpliques a mida petita d’estris
quotidians: plats, bols, cassoles i
tasses. Sonalls i campanetes també
formen part del ventall d’elements
que buscaven capturar
l’atenció dels més petits.
Un dels entreteniments més ben
documentats són les bales, aquestes
petites esferes de ceràmica,
argila, pedra o vidre que posen a
prova la punteria i habilitat dels
participants. A l’exposició “Caput
aut navis” n’hi ha de testimoniades
des de l’època romana fins avui.
Un altre exemple són les tabes,
un joc que s’ha trobat en jaciments
ibèrics i romans que emprava un
os del peu del xai, l’astràgal, per
utilitzar-lo d’una forma semblant
a un dau. El fet que estiguin ben
documentats, a més del valor històric
implícit, és rellevant perquè
ens ajuda a establir punts de contacte
entre el passat, el present i,
qui sap, potser el futur.
Jugar com els antics
És impossible fer-nos una idea
de l’enorme quantitat de jocs que
han ocupat les ments dels infants
i dels adults al llarg de la història,
ja que aquests han anat canviant i
adaptant-se al seu context històric
i socioeconòmic. Però en aquesta
exposició, gràcies al seu àmbit
interactiu, amb un taulell de jocs
per a què els visitants puguin jugar
a aquests jocs mil·lenaris... ens hi
podem aproximar una mica, a partir
dels moments en què els antics
gaudien de bones estones, entre
rialles i crits.
El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt organitza dues activitats gratuïtes per
acostar els jocs del passat als més petits. El dia de l’obertura de l’exposició, el 4
d’abril, a les sis de la tarda, prepara un taller de jocs romans al pati del museu,
i el 2 de maig, a les cinc de la tarda, el mateix espai acollirà una dinàmica amb
Kapla, un joc col·laboratiu amb peces de fusta. “Caput aut navis” es podrà veure
pròximament al Museu de Mataró, al Centre d’Interpretació del Patrimoni
Històric “La Caserna” de Martorell i al Museu Molí Paperer de Capellades, tots
ells membres de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.
81

BIBLIOTECA SÀPIENS
APÒSTOLS
I MERCADERS
Pere Foix
Tigre de paper
☆☆☆☆★
UNA FAKE NEWS?
MARCEL FITÉ RECUPERA LA HISTÒRIA DE FRA VICENÇ, UN
MONJO DE L’ANY 1835 QUE MATAVA PER AMOR ALS LLIBRES.
EN AQUESTA “veritable història” assistim a una reinterpretació novel·
lada de la tasca recopilatòria que ja va fer Ramon Miquel i Planas,
l’any 1923, de la notícia falsa (altrament anomenada llegenda) sobre
un llibreter assassí que hauria existit a l’oprimida, convulsa i revolu·
cionària Barcelona de l’any 1835, “notícia” publicada a La Gazette des
Tribunaux i replicada, entre altres publicacions, per la revista Le Voleur,
així com per la ploma i lletra de Gustave Flaubert en persona.
Una farsa que algú havia inventat però que va aconseguir propa·
gar-se, com un virus informatiu, arreu de França i de quasi tot Europa.
“Le Bibliomane ou le nouveau Cardillac” era un article (de suposada
corresponsalia) que parlava de dotze crims comesos per fra Vicenç,
un monjo de Poblet que feia de llibreter a les Voltes dels Encants de la
capital catalana i que va ser executat al garrot acusat d’assassinat. El
mòbil dels crims: l’amor desmesurat que tenia pels llibres.
Tots els ingredients per a una bona història. I per a una bona notí·
cia. En aquesta novel·la, amable i ben documentada, basada en fets
reals i en fets irreals al mateix temps, a través d’un
sastre recorrem la Barcelona del segle XIX com si
veritablement hi fóssim. Demostrarem, amb un
estil detectivesc i entretingut, que la llegenda era
en efecte només una llegenda i que podem creure
en la paraula del nostre sastre… Llevat que ens po·
sem a desconfiar d’un personatge de ficció.
JORDI CABRÉ
Escriptor
Perquè ho sabem del cert que aquesta història ho
és, de ficció, oi?
LA VERITABLE
HISTÒRIA DEL
LLIBRETER ASSASSÍ
DE BARCELONA
Marcel Fité
Edicions de 1984
☆☆☆★★
Pere Foix, membre de la
CNT, va escriure aquest
llibre durant els primers
anys d’exili a Mèxic. S’hi
narren experiències personals
i col·lectives de la
lluita del moviment obrer a
Catalunya durant el primer
terç del segle XX. Però qui
són els apòstols i qui són
els mercaders? Els primers
són fàcils d’identificar, els
altres no tant. Un llibre
imprescindible per comprendre
la lluita social a
Catalunya.
ROMA I NOSALTRES
Josep V. Boira
Pòrtic
☆☆☆★★
Passejar per Roma és com
mantenir un peu encara a
casa. En aquesta obra Josep
Vicent Boira ens proposa
dotze recorreguts
per la ciutat eterna que
ens permeten descobrir la
presència de valencians,
catalans, balears i aragonesos
en els monuments
de la ciutat. Per exemple,
sabies que a la Capella
Sixtina hi ha un retrat de
Roderic de Borja?
82 Viure_ Biblioteca Sàpiens
VALORACIÓ: ☆ DOLENT ☆☆ REGULAR ☆☆☆ BO ☆☆☆☆ MOLT BO ☆☆☆☆☆ EXCEL·LENT

EL MAPA DEL FIN
DEL MUNDO
Ignasi Serrahima
Ediciones B
☆☆☆★★
En el cinquè centenari de
la primera volta al món, el
barceloní Ignasi Serrahima
publica una novel·la històrica
—la primera en la seva
trajectòria literària— centrada
en l’explorador basc
Juan Sebastián Elcano. Un
relat ple d’aventures, perills
i emocions —especialment
després de la mort de Magalhães,
líder de l’expedició—
i escrit a partir de les
seves memòries i testament,
documents redactats
el 1526.
LOBAS
Helen Castor
Ediciones B
☆☆☆☆★
La historiadora Helen
Castor, coneguda per
la sèrie She-Wolves:
England’s Early Queens
(Netflix), recupera en
aquesta obra la biografia
de quatre reines que no
es van acontentar a quedar-se
a l’ombra dels seus
marits, sinó que van exercir
el seu poder: Elionor
d’Aquitània, Matilde d’Anglaterra,
Isabel de França
i Margarida d’Anjou.
Draps bruts
i roba estesa
UN POBLE TRAÏT
Paul Preston | Editorial Base | ☆☆☆☆★
EL SUBTÍTOL D’UN LLIBRE sol explicar o acotar l’obra,
però de vegades es fa directament imprescindible.
Quan en cal dos, de subtítols, és que o bé el títol del
llibre no és bo o bé ens trobem davant d’un ingent
treball acadèmic que, a l’hora de la divulgació, no
vol renunciar a l’exhaustivitat original. Això és el
que passa amb Un poble traït. Corrupció, incompetència
política i divisió social. Espanya des del 1874
fins a l’actualitat, on Paul Preston (Liverpool, 1946)
desplega tots els seus coneixements d’hispanista per
estendre un segle i mig de roba bruta amb la idea de
fer-ne la bugada. Aquest és, de fet, el missatge final
que llança quan conclou, a la pàgina 659, que “la
democràcia política formal va ser una gran fita” per
a Espanya però, alhora, la titlla de “només un pri·
mer pas tímid” perquè “no va contribuir en absolut
a erradicar les pràctiques corruptes heretades del
règim franquista i dels seus predecessors”.
Gran relat de l’Espanya contemporània
Des d’aquest plantejament, les tres pàgines (en un
llibre de 800) dedicades als casos de corrupció a la
Catalunya democràtica poden semblar una anècdo·
ta… o bé categoria, si les llegim com la conseqüència
simptomàtica d’una enrevessada història sense
remei lligada a la Restauració borbònica. I que no
entén de pàtries, sinó d’interessos, sempre en contra
del poble: sigui el del barri obrer sevillà reprimit el
1936 de la portada de l’edició catalana o el que fuig a
l’exili pels Pirineus en la portada de l’edició castella·
na. “La tesi central d’aquest llibre és que la violència,
la corrupció i la incompetència de la classe política
han traït la població com a mínim des del 1833”,
avisa l’autor. De fet, i malgrat que l’especialitat de
Preston excel·leix en els capítols dedicats a la Segona
República, la Guerra Civil i el franquisme, és tota la
primera part del llibre la que sosté la tesi d’una obra
que, en realitat, és un relat implacable de l’Espanya
contemporània. A voltes amb traç
gruixut, però amb anècdotes i
dades ben escollides, l’anàlisi del
sistema borbònic de la Restaura·
ció i la seva crisi (republicanisme
corrupte de Lerroux inclòs) és la
clau de volta per entendre per què,
encara ara, han de venir de fora a
treure’ns els draps bruts i a fer-nos
la bugada.
MARC ANDREU
Historiador
i periodista
Un vidre, dues
vivències de
la repressió
«El vidre continua sent un autèntic
mur emocional.» Dolors Bassa
«Tornaríem a fer petons a un vidre
brut, però a la Dolors aquest gest
li donava forces.» Montse Bassa
«El relat de les vivències,
experiències i sentiments que mai
no havíem imaginat que viuríem ni
pensàvem que seríem capaces de
suportar.» Carme Forcadell
DEMANA’L A LA LLIBRERIA
O TROBA’L EN L’EDICIÓ DIGITAL!
83

BIBLIOTECA SÀPIENS
JOAN ESTRUCH
CREC RECORDAR [Fragmenta]
“La pluralitat religiosa no és un invent
nou, n’és exemple Ramon Llull”
DESPRÉS D’UNA TRAJECTÒRIA DE MÉS DE QUARANTA ANYS DEDICADA A LA SOCIOLOGIA DE LA
RELIGIÓ, JOAN ESTRUCH HA DECIDIT PUBLICAR LES SEVES MEMÒRIES, ‘CREC RECORDAR’, EN LES
QUALS EXPLICA EL SEU PAS DEL PROTESTANTISME AL CATOLICISME I LA UNIVERSITAT PER DINS.
Text d’ ÀLEX NOVIALS
—De ben petit va voler estudiar les
religions en el seu marc social.
Jo era un nen protestant a la Catalunya
nacionalcatòlica dels anys 1940 i
això em va estigmatitzar. Per aquest
motiu el factor religiós em va resultar
un gran interrogant des de ben petit.
—Per què aposta per la sociologia?
Em va semblar una via eficaç. L’any
1961, a Barcelona, no existia la carrera,
per això vaig fer Història. Després
vaig anar la Universitat de Lovaina
(Bèlgica), on hi havia un departament
molt potent d’estudis sociològics
de la religió.
—Era temps del concili II del Vaticà.
Era sorprenent que en una església
tan sòlida com la catòlica s’iniciés un
moviment de renovació com aquell.
Durant la preparació del concili hi
havia un gran clima d’entusiasme.
Després, però, hi va haver una frenada.
Els cercles més conservadors
de l’Església van pensar que s’havia
anat massa lluny, i el papa Pau VI va
ser molt sensible a les seves queixes.
—Però vostè era protestant...
Precisament, el contrast entre l’esperit
renovador del concili i la fossilització
del protestantisme català de l’època
era molt notable. Aleshores les
comunitats protestants estaven molt
marcades per la repressió. Es van recloure
per passar desapercebudes i
van adoptar un anticatolicisme ferotge.
Això explica la meva transició cap
al catolicisme. No va tenir res a veure
amb les creences. En aquell moment
en els grups protestants m’asfixiava.
—Vostè recorda en el llibre que la
pluralitat religiosa és històrica.
Cert, la pluralitat religiosa, de vegades
conflictiva, no és un invent nou,
com ho demostren Ramon Llull o l’escola
de traductors de Toledo. L’islam,
per exemple, també ha tingut moments
històrics de gran fecunditat
intel·lectual pel contacte amb altres
idees. Sense anar més lluny, els clàssics
grecs i llatins van entrar a Europa
per via de l’islam.
A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA
EDUCADOR PIONER
Joan Estruch va ser, l’any 1971, un dels primers professors
de sociologia de la UAB, quan aquests estudis encara es
feien a la Facultat d’Econòmiques. Ara, després de cinc
dècades a les aules, critica com la
institucionalització dels estudis ha fet
minvar la dimensió crítica d’aquesta
disciplina i alerta que no es pot
“confondre allò que són les coses amb
allò que ens agradaria que fossin. La
sociologia té una funció eminentment
desemmascaradora”, recorda.
MARÍA FORTEZA
84
Viure_ Llibres

85

CÒMICS AMB HISTÒRIA
EL TONEL DEL TIEMPO [ 1971 ]
La història de la humanitat
vista per Zipi i Zape
L’ANY 1948, LES PÀGINES DE LA REVISTA ‘PULGARCITO’ VAN COMENÇAR A PUBLICAR
LES PERIPÈCIES DELS BESSONS ZIPI I ZAPE. L’ÈXIT DE LES SEVES NARRACIONS CURTES
VA FER QUE, AMB L’ENTRADA DE LA DÈCADA DELS 70, EL SEU CREADOR, EL CATALÀ JOSEP
ESCOBAR, DECIDÍS CONVERTIR-LOS EN PROTAGONISTES D’AVENTURES MÉS LLARGUES,
LA SEGONA DE LES QUALS VA SER ‘EL TONEL DEL TIEMPO’.
LA VOLUNTAT DE VIURE en èpoques
pretèrites, sense escola i
sense deures, porta Zipi i Zape
a construir un tonell del temps
amb un rellotge espatllat i un
barril abandonat. Aquest és el
punt de partida d’El tonel del
tiempo, una aventura que porta
Zipi i Zape a viatjar en el temps
per tal de descobrir, en clau
humorística, els principals períodes
de la història que es barregen
amb les habituals trapelleries
dels bessons, a qui s’atribueix
la responsabilitat d’alguns dels
fets que van marcar la crònica
de la humanitat.
Així, doncs, els fills de Pantuflo
Zapatilla i Jaimita Llobregat
comencen aquest viatge per la
prehistòria, on ens revelen, de
forma satírica, que ells són els
responsables de les pintures rupestres
de les coves d’Altamira,
uns grafits que, en boca de la seva
mare, no són sinó “ninots que
embruten les parets”. La seva
odissea continua a l’Egipte dels
faraons, on els bessons acaben
destruint el nas de l’esfinx de Gizeh
per tal d’evitar que Cleòpatra
arrasi tota l’escultura perquè
considera que tenia una nàpia
més bella que la seva.
Els bessons cremen Roma
L’aventura per la història els fa
passar per la Grècia clàssica, on
inspiren la construcció del cavall
de Troia; per la Roma imperial
de Neró, on són els causants
de l’incendi de la ciutat; per
l’edat mitjana, on descobreixen
la pedra filosofal; pel Renaixement,
on conviuen amb Leonardo
da Vinci fins al punt que
és per culpa seva que el famós
retrat de la Mona Lisa llueix un
somriure amb la boca tancada;
per la França de Lluís XIII, on
es converteixen en escuders de
D’Artagnan i dels mosqueters
del rei, o pel segle XVIII, on ajuden
els germans Montgolfier a
posar en marxa el primer globus
aerostàtic en vigílies de la Revolució
Francesa.
Paradoxalment, fruit del
temps en què va ser realitzada
l’obra, marcat per la dictadura
franquista, Zipi i Zape passen
de puntetes sobre el període
contemporani de la història, del
qual només fan referència al seu
naixement i a l’origen del seu
nom, inspirat pel “zipizape” que
acostumen a provocar per allà
on passen.
Una mirada al futur
Escobar clou la seva narració
amb un futurista segle XXI caracteritzat
per la contaminació
atmosfèrica, les ciutats soterrànies
i unes pastilles que substitueixen
els deures i l’estudi. Un
exercici d’imaginació que culmina
un còmic que té un innegable
vessant pedagògic que ens atansa,
de forma lúdica, a les principals
etapes de la història.
El tonel del tiempo
Editorial Bruguera
Un dibuixant pres
polític republicà
Malgrat convertir-se
en un dels principals
referents del còmic
durant el període franquista,
el cert és que
Josep Escobar era un
home de fermes conviccions
republicanes,
tal com havia demostrat
amb les seves
col·laboracions durant
la guerra civil amb
L’Esquella de la Torratxa.
De fet, la seva
posició contrària al
colpisme feixista li va
comportar, acabat el
conflicte bèl·lic, una
condemna a 6 anys i
1 dia de presó. El càstig
el va dur durant un any
i mig a la Model i el va
allunyar del món de la
historieta fins al 1944,
quan va reprendre la
seva tasca professional
com a dibuixant.
RAMON USALL
Doctor en història,
professor i escriptor
86
Viure_ Zipi i Zape

MONTBLANC · DEL 17 AL 26 D’ABRIL
2020 - 33a edició
setmanamedieval.cat
ORGANITZA:
87

ART CATALÀ A L’EXILI
Vidre català a Anglaterra
L’aiguamans
dels Rothschild
FA UNS MESOS, un usuari de Twitter,
Mariano Moret, va penjar una foto
d’una de les vitrines de l’interior de
Waddesdon Manor, la residència de
camp dels Rothschild a Buckinghamshire
(Anglaterra). Em vaig fixar
en les peces que hi havia dins la
vitrina i vaig descobrir-hi una petita
meravella. Es tractava d’un fràgil i
delicat aiguamans amb forma de lleó
realitzat en vidre bufat i emmotllat,
idèntic a altres exemplars coneguts i
que es consideren catalans.
No sabem quan el baró Ferdinand
de Rothschild (1839-1898) va adquirir
aquest objecte de luxe, però
és possible que ho fes cap al 1870
amb la voluntat d’integrar-lo a la seva
“sala de curiositats”. Fa poc més
d’un pam d’alçària i és de finals del
segle XVI. Presenta un peu i una
corona de plata que se li van afegir
al segle XVIII, ja que havia perdut
els elements originals realitzats en
vidre. El lleó sosté un escut heràldic
que al·ludeix a la simbologia d’aquest
animal com a guardià i protector. Totes
aquestes característiques relacionen
la peça dels Rothschild amb els
altres aiguamans amb forma de lleó
coneguts, que són ben pocs.
Fràgil transparència
Els segles XVI i XVII són l’edat d’or
de la producció de vidre a Catalunya.
Les realitzacions dels forns catalans
són veritables obres mestres que poc
han d’envejar a les venecianes, en les
quals s’inspiraven. Mostren formes
innovadores realitzades amb vidre
de gran puresa, lleugeresa i transparència,
i fan gala d’un domini de la
tècnica difícil de superar. En destaquen
les peces destinades al servei
de taula i les que s’empraven per rentar-se
les mans, com és el cas de la
que ens ocupa, que s’utilitzaven com
si fos una petita gerra, abocant l’aigua
a través de l’orifici de la cua.
‘À LA FAÇON DE VENISE’
Un vidrier venecià a Catalunya
El lleó dels Rothschild presenta una decoració amb lacticinis coneguda
a Itàlia com latticinio o vetro a filigrana. La tècnica, inventada pels
vidriers de Murano, consistia en la realització de fils, de color blanc,
que quedaven embeguts en la massa del vidre. Va ser adoptada pels
vidriers catalans, i per això es diu que les peces catalanes són fetes
a la manera de Venècia. El fet que l’aiguamans de Rothschild tingui els
fils de lacticini embeguts, i no aplicats en relleu a sobre del vidre, no
és gaire habitual. És obra d’un vidrier venecià establert a Catalunya?
ES POT
VEURE AL
Waddesdon
Manor
(www.waddesdon.org.uk)
ALBERT
VELASCO
Professor d’Història
de l’Art a la UdL
88 Brúixola_ Art català a l’exili

GUIA PRÀCTICA
Bona literatura
Anunci Sàpiens Narratives.indd 1 4/3/20 13:32
UN VIATGE ÈPIC
A L’EXTRAORDINARI MÓN
QUE S’AMAGA
SOTA TERRA
PER ANUNCIAR-SE A LA SECCIÓ
GUIA PRÀCTICA
CONTACTAR AMB: CONTACTAR AMB:
redacciosapiens@som.cat
redacciosapiens@som.cat
T. 936 347 615 T. 936 347 615
Anunci Sàpiens Sota terra.indd 1 2/3/20 11:50
89

RERE L’OBRA D’ART
ANTONELLO DA MESSINA SANT JERONI [1475] (National Gallery de Londres)
Un sant entre el bé i el mal
AQUEST QUADRE ESTÀ PLE D’ELEMENTS CARREGATS DE SIMBOLOGIA, PERÒ TOTS ELS
PUNTS CONFLUEIXEN EN LES MANS DEL SANT I EN LES SAGRADES ESCRIPTURES.
A LA DRETA:
El gat és símbol dels
instints sexuals.
La perdiu és símbol
del dimoni.
El fulard blanc és
una al·lusió a la
puresa de Maria.
EN EL PRIMER RENAIXEMENT, la
Meca de l’art era, sens dubte, Florència.
La ciutat de Messina no
tenia un nucli d’artistes ni hi havia
cap taller o escola de pintura important;
el pintor Antonello n’era
l’excepció. Ell es beneficiava de
l’allau d’estímuls que proporcionava
aquest port comercial tan important
on arribaven mercaderies
d’arreu d’Europa i la Mediterrània;
com es pot veure en els gerros
holandesos col·locats al prestatge
superior d’aquest estudi de sant Jeroni,
un sant intel·lectual, molt reconegut
per haver traduït la Bíblia
de l’hebreu i del grec al llatí.
També és degut al dinamisme
comercial que Antonello va poder
reunir en un mateix quadre la influència
del Renaixement italià i la
pintura flamenca. La representació
de l’espai, l’arquitectura i la profunditat
típiques del Renaixement
és el que fascinava més el pintor.
Però també hi trobem el detallisme
i la profusió d’elements propis
de l’art flamenc: gerros, plantes,
caixa, llibres... Aquesta amalgama
d’influències fa d’Antonello da
Messina un pintor original i únic, i
en aquest quadre la reunió de tendències
estilístiques oposades —la
dels buits i la dels detalls— crea
una tensió especial.
Finestrals amb vistes
L’arc de pedra en primer terme
emmarca l’escena. Al darrere hi ha
la nau amb la cel·la de treball del
sant. Als costats i al fons, les voltes
ens condueixen per les diferents
naus del que podria ser una església
o un palau gòtic, i les línies de
l’enrajolat del terra contribueixen a
accentuar la profunditat de l’espai.
A banda i banda, hi ha uns finestrals
que, tot i tenir la mateixa orientació,
mostren diferents vistes:
a l’esquerra hi ha edificis i figures
humanes; a la dreta, turons i arbres.
Sant Jeroni idealitzava la soledat
i la vida d’ermità enfront de
les ciutats, que veia com a causa de
temptacions. En consonància amb
això, a l’esquerra hi ha tot d’elements
que simbolitzen la perdició:
el gat, la perdiu, el fulard de Maria
—que a les mans de sant Jeroni
queda tacat, perquè va ser sospitós
d’haver caigut en temptacions libidinoses—;
mentre que a la dreta
hi ha les virtuts: el lleó —explica
la llegenda que Jeroni va curar un
lleó malferit a la vora del Jordà—,
el paó, la pica baptismal…
A L’ESQUERRA:
El lleó és símbol
del sant.
El paó és l’au del
paradís i símbol
de vida eterna.
AL CENTRE: hi ha
les mans del sant i
el llibre. Antonello
ens dóna una lliçó:
és el coneixement
—o les Sagrades
Escriptures— el
que ens salvarà.
MONTSE ARMENGOL
Historiadora
90
Viure_ Sant Jeroni

PLAYLIST
ESCOLTA-LA A
sapiens.cat/
historiaensolfa
1
Dansa dels cavallers de
Romeu i Julieta. Prokofiev
2
Ah! ne fuis pas encore! de
Romeu i Julieta. Gounod
3
Maria de West Side Story
Leonard Bernstein
4
Ave Maria d’Otel·lo
Verdi
5
The Willow Song d’Otel·lo
Anònima
6
Song of Ophelia
Xostakòvitx
7
EL GRAN TEATRE
DE LA MÚSICA
SHAKESPEARE INCLOÏA MÚSICA A LES SEVES OBRES TEATRALS,
ALGUNES DESPRÉS S’HAN CONVERTIT EN ÒPERES O MUSICALS.
“SI LA MÚSICA és l’aliment de l’amor,
toqueu!” diu el duc Orsino a Nit de Reis.
La música, amb més o menys paper segons
la dimensió del muntatge, sempre
és present a l’obra de Shakespeare.
Els instruments donaven claus sobre
l’acció tal com ara ho fan les bandes sonores
a les pel·lícules: els oboès presagiaven
desgràcies mentre que el llaüt o
la viola eren bons senyals. Les cançons
a Shakespeare també marquen girs
dramàtics: Ofèlia embogeix a la mesura
que canta. També canta Desdèmona
abans de ser assassinada per Otel·lo.
L’impacte del llegat shakespearià a la
música al llarg dels segles i fins a l’actualitat
és infinitament superior, però, a
la presència de la música a la seva pròpia
obra. Només en el gènere operístic,
aquest contador d’històries ha inspirat
més de 200 peces,
algunes de recents com The Tempest de
Thomas Adès, estrenada el 2003.
El sorgiment de l’òpera com a gènere
és coetani a l’esplendor literària del
poeta: l’Orfeo de Monteverdi té sis anys
més que Hamlet, i Eurídice, la primera
òpera de la qual es conserva còpia, es
dóna a conèixer cinc anys després de la
composició de Romeu i Julieta.
‘Romeu i Julieta’ triomfa
La influència de Shakespeare viu un
esclat durant el Romanticisme i Romeu
i Julieta es converteix en l’obra predilecta
pels compositors, amb més de 20
versions, entre les quals destaquen I
Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini
i Roméo et Juliette de Charles Gounod.
Al segle XX, Romeu i Julieta fan el
salt al musical amb West Side story de
Leonard Bernstein o al ballet de la mà
de Prokófiev. El melodrama i la fantasia
flueixen a òperes com l’Otello de
Rossini, La Tempesta de Halévy o
el Macbeth, l’Otello i el Falstaff
de Verdi.
La màgia d’El somni
d’una nit d’estiu o La tempesta
cristal·litza a obres
posteriors no operístiques,
com la música que Sibelius
va compondre per acompanyar
la representació de les cançons
que va escriure el músic
anglès Ralph Vaughan
Williams.
HISTÒRIA EN SOLFA
&
EL DRAMATURG
MÉS ENLLÀ
DE LA MORT
Diu Lorenzo a El
Mercader de Venècia:
“L’home que no té
música en ell mateix,
que no es commou
d’una concòrdia de
tonades dolces, serà
pastat per a traïdories
i estratagemes i
espoliacions; seran
els moviments de la
seva ànima sords
com la nit, i negres
com l’Erebos tots els
seus sentiments.
D’un home així, no us
en fieu.”
El pianista André
Txaikovski va
sobreviure al gueto
de Varsòvia i va fer
una versió d’El
mercader de Venècia.
Abans de morir va
disposar que cediria
la seva obra a la Royal
Shakespeare
Company amb
l’encàrrec de sortir a
escena a les
representacions de
Hamlet. La calavera
va debutar l’any 2008
a Stradford-upon
-Avon, prop de 400
anys després de la
mort del dramaturg.
Come unto these yellow
sands de La tempesta
Sibelius
8
Over Hil, Over Dale d’El somni
d’una nit d’estiu
Ralph Vaughn Williams
MARTA SOLÉ
Periodista musical
91

PANTALLES
LA TRIA MULTIMÈDIA
AQUEST MES, AMB JOSEP M. GANYET, VIATGEM AMB EL TREN
DELS GERMANS LUMIÈRE I MIREM LA TERRA DES DE L’ESPAI I AMB
TONI DE LA TORRE ANEM FINS A LA REGIÓ DE TELEMARK.
VÍDEO
El tren dels Lumière en 4k
TOTS HEM VIST alguna de les icòniques filmacions (n’hi ha més d’una)
del tren arribant a l’estació de La Ciotat dels germans Lumière. El que no
hem vist tan sovint és una filmació del 1896 en una resolució de 4k i a 60
fotogrames per segon. El vídeo és obra del youtuber Danis Shiryaev, que
ha utilitzat tècniques d’intel·ligència artificial i d’aprenentatge màquina
per reescalar-lo i augmentar-ne els fotogrames per segon. La qualitat
n’augmenta el realisme i fa que el segle XIX no ens sembli tan llunyà.
[ ja.cat/ciotat4k ]
ANIMACIÓ
Les religions del món
UNA ANIMACIÓ que mostra quan i on
van néixer i com es van expandir
l’hinduisme, el budisme, el
cristianisme, el judaisme i l’islam. En
els darrers milers d’anys, aquestes
cinc religions han configurat el curs de
la història i han influït profundament
en la trajectòria del gènere humà.
Per entendre d’on venim i on som.
[ ja.cat/xNewI ]
GOOGLE STREET VIEW
A L’ISS
Si no sabeu on anar amb
Google Street View a la
Terra, sempre en podeu
sortir. Els sis mesos que
l’astronauta Thomas
Pesquet va estar a l’Estació
Espacial Internacional
va col·laborar amb
Google per fer-ne un
recorregut per a Street
View. Us hi podeu passejar
i sentir la sensació
del que és veure la Terra
des de l’espai.
[ ja.cat/ISS ]
AMPERSAND
Un curtmetratge que surt
de la unió de la visualització
de la ciència, la
música visual i la natura.
Un viatge des d’allò subatòmic
fins a les galàxies.
El curt Ampersand
ha participat en més de
70 festivals a tot el món.
[ vimeo.com/183772682 ]
ATLAS OBSCURA
A INSTAGRAM
Llocs poc turístics, edificis
singulars, espais
amagats o el que hi ha
sota la ciutat, tot té
cabuda a Atlas Obscura.
Des de les sípies bioluminescents
de la badia
de Toyama al Japó fins a
la flora única de l’illa de
Socotra al Iemen passant
per l’edifici Walden de
Sant Just Desvern. Els
llocs més estranys i únics
del món al seu compte
d’Instagram.
[ instagram.com/
atlasobscura ]
JOSEP M. GANYET
Etnògraf digital
WEB
LA CÀPSULA DEL
TEMPS A VIQUIPÈDIA
La Càpsula del Temps és
un concurs per millorar la
qualitat de la Viquipèdia.
Un joc-concurs en què hi
pot participar tothom que
té com a objectiu principal
la millora en la verificabilitat
de les efemèrides
dels projectes en llengua
catalana amb l’addició de
nous esdeveniments, naixements
i defuncions d’arreu
del món.
[ ja.cat/NpCKg ]
WEB
EL SIMULADOR DEL
MITS ALTAIR 8800
El primer ordinador personal
era poc més que
una capsa grisa amb uns
quants botons i uns pilots
de llum que t’havies de
muntar. Era l’any 1975 i
costava uns 439 dòlars de
l’època. Abans de l’Altair
8800 els ordinadors només
els tenien les universitats,
les grans empreses
i les pel·lícules de ciènciaficció.
El primer ordinador
assequible per a les persones
va canviar la història.
[ s2js.com/altair ]
VÍDEO
DEL LONDRES DEL
1927 AL DEL 2013
Ara fa cent anys Claude
Friese-Greene va voltar
pel Regne Unit amb la seva
càmera cinematogràfica
de color. Del viatge, en
tenim un recorregut pel
Londres del 1927. El 2013,
Simon Smith va fer el mateix
però amb una càmera
digital, i ens ho presenta
en un vídeo a pantalla
partida.
[ vimeo.com/81368735 ]
92
Viure_ Multimèdia

Qui
s’encarregava
d’agafar els
llumins?
SÈRIE
Sabotatge noruec
DURANT LA SEGONA GUERRA MUNDIAL, els alemanys van produir
aigua pesant a la planta hidroelèctrica de Vemork, a la
regió de Telemark (Noruega), amb l’objectiu de fabricar armes
nuclears. El projecte d’energia nuclear alemany hauria tingut
èxit si no hagués estat per una sèrie de sabotatges duts a terme
pel moviment de resistència noruec en coordinació amb els
aliats. Entre el 1942 i el 1944 van tenir lloc aquestes ràtzies,
els autors de les quals són els protagonistes d’Operación Telemark,
una minisèrie noruega produïda per la televisió pública
NRK que va portar a l’audiència del país uns fets poc retratats
en l’audiovisual. De fet, abans d’aquesta minisèrie, la referència
més recent era una pel·lícula del 1965: Els herois de Telemark,
protagonitzada pel recentment finat Kirk Douglas.
Una visió que arriba del nord
La nova producció aporta una factura visual molt superior,
al mateix nivell que d’altres minisèries ambientades a la Segona
Guerra Mundial, com la nord-americana Hermanos de
sangre o l’alemanya Hijos del Tercer Reich. Malgrat que els
noruecs volen explicar la seva història dins del conflicte, la
minisèrie es divideix en múltiples punts de vista i múltiples
llengües, que es barregen amb fluïdesa: els sabotejadors noruecs
i el director de la planta, però també els comandaments
aliats i els científics alemanys. La minisèrie arrenca amb Heisenberg
guanyant el premi Nobel. El seu paper en el desenvolupament
de l’armament nuclear és l’únic punt controvertit
d’una minisèrie que ha estat ben rebuda pels historiadors.
OPERACIÓN
TELEMARK
Creador:
Petter S. Rosenlund
Repartiment:
Espen Klouman,
Christoph Bach,
Anna Friel
Minisèrie: 6 episodis
Es pot veure a: Filmin
☆☆☆☆★
US AGRADARÀ SI…
Ja heu vist les minisèries estatunidenques Hermanos de sangre
i The Pacific, l’alemanya Hijos del Tercer Reich i la russa Cadetes.
Aquesta minisèrie noruega és la que us falta per tancar el cicle
de la Segona Guerra Mundial.
TONI DE LA TORRE
Crític de sèries
93

LA HISTÒRIA... EN ROSA
HELIOGÀBAL:
FOLL O TRAPELLA?
MALEÏT
MARREC!
Qui s’ha cregut
que és...?
DES QUE VA PUJAR al tron el 218
el noi va demostrar tenir personalitat,
d’entrada en matèria religiosa:
va substituir Júpiter al capdavant
del panteó romà pel déu semita Elagabal,
del qual n’era sacerdot i del
qual se’n va derivar el seu posterior
nom. I si això no era prou per empipar
l’elit imperial, va nomenar senadores
la seva mare i la seva àvia, que
van esdevenir les primeres dones de
la història que van ser admeses al
Senat, i es va casar cinc cops, una vegada
amb una verge vestal –sacerdotessa
consagrada a la deessa Vesta–,
cosa del tot prohibida per la llei i la
tradició. Ara bé, els trets revolucionaris
de la seva activitat pública van
ser superats pels obertament escandalosos
del seu capteniment privat.
Les rareses de l’emperador
Sense cap mania, Heliogàbal es delia
pels mascles ben dotats, es transvestia
i maquillava per prostituir-se als
carrers o al palau, muntava banquets
amb menús que incloïen aranyes o
fems de lleó o viandes fetes de marbre,
vidre o vori, i va arribar a prometre
la meitat de l’imperi a aquell
metge que el proveís d’una vulva,
cosa que ha permès especular sobre
la seva possible identitat transsexual.
El seu gran amor va ser un esclau
ros, Hièrocles, al qual qualificava de
marit seu davant tothom. Tant de radicalisme
en política i en hàbits va
fer que part de la seva família organitzés
una conxorxa contra seu i
que guàrdies pretorians l’assassinessin
tot ofegant-lo en els excrements
d’unes latrines. Va resultar estrafolari
també en la forma de morir.
Tanmateix, cal preguntar-se si els
excessos que se li atribueixen van
succeir de debò. Se sap que les fonts
que relaten els seus suposats crims
Es creu que Heliogàbal era transgènere.
Va arribar a prometre la meitat de l’imperi
a aquell metge que el proveís d’una vulva.
no són fiables, que van inventar-se
anècdotes que l’infamaven, que es
van exagerar les seves excentricitats
i que la propaganda amb què se’l va
denigrar després de mort va servir
per demonitzar-lo en les etapes primerenques
del cristianisme. És lògic
pensar que els defensors de l’ordre
establert van acarnissar-se amb
la memòria d’un marrec impertinent
que va desafiar-los, com pertoca a
tot jove rebel de manual.
Segles més tard, com a triomf pòstum,
Heliogàbal seria reivindicat
pels artistes decadentistes, atrets
per personatges transgressors que
fugien de les convencions.
JORDI MATA
Historiador i escriptor
94
Viure_ Sàpiens rosa

NOMS QUE FAN PARAULES
Per sortir del pas
Si heu llegit Como agua para chocolate, de
Laura Esquivel, potser us sona la ciutat
mexicana de Piedras Negras. És frec a frec
amb els Estats Units i una de les seves
infraestructures més concorregudes és el
Puente I que, en menys de cinc-cents metres,
connecta directament amb Eagle Pass, Texas.
És l’any 1943 i, a tocar del pont, un
restaurant de renom està a punt de viure una
petita revolució culinària. És el Club Victoria i
un cambrer anomenat Ignacio Anaya, Nacho
per als amics, atén un grup de dones de
militars d’una base aèria gringa propera. Li
demanen una cervesa ben fresca i alguna cosa
per picar, però en aquells moments la cuina és
un desert de personal i en Nacho no hi troba ni
unes tristes sobralles per reescalfar. I què fa?
Doncs recollir el que pot d’aquí i d’allà: unes
tortillas de blat de moro, un tros de formatge
Wisconsin i alguns xilis de Jalapa. Amb
aquestes matèries primeres, el mesero
decideix provar un petit invent: talla les
tortillas en quatre trossos perquè quedin en
forma de petits triangles, les fregeix amb llard
per tot seguit empolvorar-les amb el cheddar
ratllat. Potser per
amorosir la barreja,
decideix donar-hi
un cop de forn i,
finalment, hi
afegeix un toc picant
amb unes quantes
rodanxes de xili de
Jalapa. I apa, provechito!
La recepta, no cal dir-ho, va ser tot un èxit
i una de les comensals es va interessar pel
nom del plat. Algunes versions afirmen que en
Nacho de seguida va dir “Nacho’s special”.
D’altres, en canvi, expliquen que va respondre
un menys èpic “no sé” i que va ser una de les
dones que hi havia a la taula qui va decidir
batejar el nou plat amb el nom de l’inventor.
Anés com anés, de ben segur que aquelles
clientes es van emportar la recepta a casa i,
amb el boca-orella, aviat es va començar a
servir en diversos restaurants d’ambdós
cantons de la frontera. L’special va caure en
algun moment del camí i aquell “sortir del pas”
es va quedar en un simple —i mundialment
exitós— nachos.
ANNA-PRISCILA
MAGRIÑÀ
Periodista i escriptora
95

EL CONTE HISTÒRIC
EM DEMANEN UN CONTE HISTÒRIC. Històric, de què? Si a la
nostra història li van tallar el cap i la cua i les potes, i la van
passejar clavada en un pal per les cases, a canvi de quatre
rals. Si la van omplir de palla i de pedres, com al pobre llop a
qui van obrir el ventre a tisorades mentre dormia, per fer-ne
contes i rondalles, i per poder escaldar-nos i foradar-nos, escorxar-nos,
ofegar-nos i vèncer-nos, encara més vegades.
Els que perden ho saben de seguida, que han perdut. Són
fàcils de veure les llodrigueres buides, la muntanya òrfena.
Però els que guanyen, cecs d’eufòria i petulància, dins de les
seves cases de pedres, triguen a adonar-se que guanyar és
sempre brut, moralment reprovable, que és impossible guanyar
sense extraviar certes coses, la raó, la primera.
Vet aquí que a París el 1439, entre Montmatre i la Porte de
Saint Antoine, una manada de llops va matar 14 persones.
Una per una. Heus ací que una vegada un llop audaç va creuar
el Sena nedant, dos cops!, gris i dens i pudent com era el
1595, per arrabassar un infant d’un bressol a l’antiga plaça
de Grève. Però a mi les històries franceses no m’interessen. I
mira que l’he hagut de creuar sencera, França, amb les seves
autopistes, i les seves carreteres, i els seus boscos i la seva pudor
de crema de llet. I mira que només entre el 1818 i el 1829,
hi mataven els llops de 10.000 en 10.000 per aquelles contrades,
que en tindria les que volgués, d’històries per explicar.
Tampoc m’interessen els anglesos, no us penseu. Ni sabent
que el 1500 ja ens havien exterminat. És clar que no hi
tenen ni una maleïda muntanya on amagar-te, en aquella
illa, així que tampoc ho qualificaria de proesa.
Als escocesos els va costar més. 1743. Als Irlandesos,
més encara, 1766 diuen alguns, 1770
diuen els altres.
A mi França no em crida, i Anglaterra,
menys, i Escòcia encara m’atrau una
mica, però tampoc hi nedaria fins
allà. I no cregueu que m’interessa
per polítiques del perdre. No.
M’interessa pel paisatge. Jo no
em fico en teories. En filosofades
d’exterminar el competidor. Dels
humans mirant els llops als ulls i reconeixent-s’hi.
Germà.
A mi, el que m’interessa, jo ho donaria
tot, vaja, per visitar el Montseny.
Faria el viatge des d’Itàlia quatre vegades,
si fes falta. I si me la demanessin,
com toca, un conte escarransit de
7.000 caràcters, no, sinó una història
universal, una història universal dels
llops al Montseny, verídica, empírica,
completa, l’elaboraria. Seria una història
trista, perquè ja no en queda cap,
al massís, i difícilment aquests que
ara baixem en comptagotes d’Itàlia
ens hi puguem instal·lar mai. Massa
masies, massa amunt, i massa excursionistes
i massa hilariencs
i arbuciencs poc disposats
a collir castanyes o
amagar plantes
de marihuana
entre lloberes. I ho faria partint de
l’evidència, i de fet, utilitzant-la com
a part de l’argument, que els apunts
i informacions que es conserven són
esparsos, coixos, notes inconnexes,
tergiversades, falsejades, escrites
pels senyors que van matar-nos,
com un reguitzell de greuges, com
un monument a la victòria, com un
estira-i-arronsa de sang i estricnina.
Però convindria. Que algú la confec-
Història universal dels
LLOPS AL MON
96
Viure_ El conte històric

cionés, vull dir. Perquè els homes i les dones es pensen que
la història comença quan ells comencen i passa quan ells
miren. I jo me’n ric.
Hi va haver una època, llunyana, llegendària, en la qual
escometíem, en grups de set o vuit, de dia, ramats sencers de
bestiar. Impunes, desvergonyits, com una festa, fent seti a les
preses al final dels torrents, perquè triessin si llençar-se o a
ser devorades a peu dret. Érem tants, que era nostre tot el que
es passejava pels boscos: cabirols, cavalls, ovelles, cabrits,
conills, pastors, criatures, metges, matxos, burres, jornalers,
trementinaires, pageses. Apareixíem al Diario de Barcelona.
31 de març de 1825. En Vilamajor cuatro mu-
TSENY
PEP BOATELLA
ertos entre niños y niñas. De presos tres,
dos niños y una niña, pero salvados aunque
gravemente heridos. En Monseny un
niño, muerto y devorado. En Santa Susana,
uno de muerto y otro gravemente
herido pero defendido. En San Esteban
de Palau Tordera, uno de muerto y la
mayor parte devorado y tres gravemente
heridos pero defendidos.
Però no us penseu que és una història
alegre, aquesta que us mal conto,
que en sabien i molt, de matar-nos.
I l’astúcia era només mal vista a la
banda dels llops. El 1825 mateix, al
terme de Dosrius, van agafar sis
llobatons i en van fer sopa, i la
van donar als nens per curar-los
la tos ferina. A Cànoves, van matar
tres llops joves i dos d’adults.
Al terme de Vilamajor, set de petits.
A Santa Susanna, un d’adult i
dos de joves. A Sant Esteve de Palau
Tordera, una lloba. Vora Sant Celoni,
una altra. Entre Cardedeu i Granollers,
un llobató, a Gualba, cinc.
Sota les Agudes, un pagès del
poble d’Arbúcies en va matar
cinc de petits i va esperar la
lloba, i també va matar-la,
i cada ajuntament els va
pagar 20 pessetes per lloba,
15 pessetes per llop i
7 i mitja per llobató.
De maneres de matar-nos
n’hi havia moltes.
L’espera, la batuda, els
paranys, la corralada, els pous de llop.
I la final. La definitiva. L’estricnina,
que n’hi diuen. La pols blanca, inodora
i amarga de la mort infinita. Van escorxar
una burra, a Viladrau, el 1879
(tot i que, arribada l’hora, s’hauria de
contrarestar aquesta afirmació, perquè
hi ha versions d’anys i llocs diverses).
La van obrir i la van emmetzinar,
i la van deixar allà. Al principi els llops
ni la tocaven, però al final, quan va
venir el fred i la neu, se la van menjar.
I el cos se’ls va tornar rígid, i bullien,
pobres bèsties, i es convulsionaven,
amb les pupil·les dilatades i la pell que
s’entreveia sota el pèl, blava. I es van
morir. De pressa. Tots. Mitja hora, vint
minuts. I no van ser els únics. La muntanya
es va cobrir de bèsties mortes
que havien tastat la burra, o havien
clavat les dents a qualsevol animal que
hagués tastat la burra, en una cadena
de verins i enverinats i desproporcionalitat
que va durar anys.
Una vegada hi havia, a l’altra banda
de l’oceà, allí on els llops només
creuen quan tot es glaça, un home i
una dona que tenien una criatura de
braços. Una manada de llops els va
matar. La gent dels pobles va trobar
els trossos però no van trobar la nena.
Però uns anys després, la van veure
corrent entre els llops, salvatge, adoptada,
coberta de brutícia i de pèl de
la seva nova família. Conto aquesta
història, gairebé per acabar, perquè
tampoc vull que ningú pugui dir que
tots els homes i dones són dolents. Una
nena llop sana i audaç que va matar a
mossegades un moliner i un cavall, i
que al cap dels anys uns del poble van
veure alletant una colla de llobatons
que eren seus. Però millor el deixem
aquí, aquest conte, que no us vull pas
explicar com acaba.
Si finalment vaig al Montseny, que
és perillós i complicat, però no ho
descarto, perquè ho dic de veritat,
que ni França, ni Anglaterra, que les
històries que m’interessen són les del
turó enverinat, com un senyal, les
històries que el cobreixen, visitaria
de segur la Llobera del Mit de Seva, la
carena de Goitallops de Taradell, la
roca de Penjallops de Cànoves, el turó
de les Lloberes d’Espinelves, la font de
Llops d’Arbúcies, la Sitja del Llop de
Tagamanent i el pla de Gratallops de
Gualba. I udolaria fort, per celebrar el
record encara vigent dels que allí van
viure i morir-hi, i per glaçar alguna
espinada.
Irene Solà
És escriptora i llicenciada
en Belles Arts. El 2019 va guanyar
el Premi Llibres Anagrama de Novel·la
per l’obra Canto jo i la muntanya balla.
97

MÓN SÀPIENS
“ENS CAL UNA
CULTURA FORTA I
VIVA, LLIURE
I AMBICIOSA.”
SOM
LA CULTURA
DE TOTS
www.som.cat
SOM és una
cooperativa cultural
que inclou les revistes
‘Sàpiens’, ‘Petit Sàpiens’,
‘Descobrir’, ‘Experiències’
i ‘Cuina’, l’editorial
Ara Llibres, la Casa
dels Clàssics,
la productora Batabat,
a més de premsa local
i projectes digitals com
‘l’Atles del futur’.
VIATGEM A
ATAPUERCA
Després de l’èxit de les primeres
edicions, la revista SÀPIENS i
l’agència TARANNÀ organitzen de
l’1 al 4 de juliol un nou viatge al jaciment
d’Atapuerca amb un guia d’excepció,
Eudald Carbonell. En plena campanya
d’excavacions, el prestigiós arqueòleg
acompanyarà els lectors de la revista pel
jaciment, així podran accedir a zones reservades als
investigadors. Inscripcions del 30 de març al 3 d’abril!
ARA LLIBRES
A L’ ‘EXPERIÈNCIES’ DE PRIMAVERA-ESTIU
TROBAREU MÉS DE DUES-CENTES PROPOSTES
D’ACTIVITATS PER FER ELS MESOS VINENTS
I UN DOSSIER ESPECIAL CENTRAT EN LA
DESCOBERTA DE LA FAUNA DE CATALUNYA.
El col·laborador de ‘Sàpiens’, Oriol Junqueras,
publica ‘Parlant de tu d’amor i llibertat’, una obra
sobre les lectures que l’han fet reflexionar.
EXPOSICIÓ A SOLSONA
La revista ‘Descobrir’ i l’Ajuntament de Solsona han
inaugurat l’exposició de fotografies de gran format
“Benvinguts al Carnaval més boig”, obra del fotògraf
Òscar Rodbag. Les onze imatges, protagonitzades
per les figures del festival solsoní, fan sis metres
d’ample i s’exposaran al llarg de tot aquest any en el
nucli antic de la ciutat.
REDIMIM ELS BORJA
L’escriptor Joan Francesc Mira serà
el director convidat d’un número
especial dedicat a aquesta dinastia
valenciana, que va tenir un poder
immens en l’Europa del segle XV.
Una família, dos papes (Calixt III i
Alexandre VI) i una llegenda negra.
…al pròxim
número!
EN EL PRÒXIN ‘PETIT SÀPIENS’ US EXPLICAREM LES AVENTURES DEL
MONARCA CATALÀ QUE VA REGNAR DURANT MÉS ANYS: JAUME I
98

DESOBEIR!!!
En un petit poble de França ocupat per l’exèrcit alemany, tres nens es neguen
a sotmetre’s a l’enemic. Però, com oposar-se a un rival tan potent
quan només tens tretze anys?
Més de
500.000
exemplars venuts
a tot Europa
Coneix la
II Guerra Mundial
des dels ulls d’uns
nens
TÍTOLS PUBLICATS
1. PRIMERES ACCIONS
2. PRIMERES REPRESSIONS
3. ELS DOS GEGANTS
4. L’ESCALADA
5. EL PAÍS DIVIDIT
6. DESOBEIR
www.editorialbase.cat