El Cànem 1 El Cànem. Fàbrica dels Godó, presó franquista. Jaume Busqué i Barceló i Lluís Bursó

30 FOCUS L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012
JAUME BUSQUÉ I BARCELÓ i LLUÍS BURSÓ I MOLINA
Arxiu Històric del Poblenou
EL CÀNEM
FÀBRICA DELS GODÓ,
PRESÓ FRANQUISTA (I)

L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012 FOCUS 31
Fills d’Igualada, industrials i polítics, fundadors i propietaris de La Vanguardia, a
la fi del segle xix els Godó van crear a Barcelona un autèntic empori d’indústries
del ram tèxtil al barri del Poblenou, a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.
En acabar la Guerra Civil, una part de la fàbrica coneguda com «El Cànem»,
dedicada als filats i teixits de jute, cànem i lli, es va convertir en un centre penitenciari
per a homes, la «prisión provisional de Pueblo Nuevo». Aquest article, primer
d’una sèrie, reconstrueix el període que va de l’establiment de la fàbrica del Poblenou
fins a la seva col·lectivització durant la guerra civil, passant per la instal·lació
d’una caserna veïna de la Guàrdia Civil que els Godó van regalar a l’Estat espa nyol
després de la Setmana Tràgica.

32 FOCUS L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012
Jaume Busqué i
Barceló
(Sabadell, 1951) és llicenciat en
Geografia i Història per la
Universitat de Barcelona.
Va treballar a la revista Arreu i
al diari Avui. És autor de Xavier
Vinader Sánchez: periodisme i
compromís (CEHI-Universitat
de Barcelona, 2009), de
l'article «El cas Huertas: l'inici
d'una incerta transició»
(L’Avenç núm. 362, novembre
de 2010), i coordinador de
l’edició Quan els obrers van ser
els amos: una setmana de vaga
general política a Sabadell el
febrer de 1976 de Xavier
Vinader (Pagès editors, 2012).
Lluís Bursó i Molina
(Santa Coloma de Gramenet,
1949) és llicenciat en Ciències
de la informació per la
Universitat Autònoma de
Barcelona. Funcionari de la
Diputació de Barcelona. Ha
treballat a les revistes Reporter i
Interviú i com a free-lance en
nombroses publicacions (La
Vanguardia, El Correo Catalán,
Mundo Diario, Catalunya
Exprés...). Ha estat director del
butlletí Gent Gran de la
Fundació “la Caixa”. Ha estat
jutjat i condemnat pel
Tribunal d’Ordre Públic en
dues ocasions. Actualment
està compromès amb la
defensa dels drets dels
consumidors i també en la
recuperació de la Memòria
Històrica.
E
ls industrials de l’època eren empre -
nedors, impulsors de projectes que
convertiren Catalunya en la fàbrica
d’Espanya. Els germans Carlos (Igualada,
1834–Teià, 1897) i Bartolomé Godó y Pié (Igualada,
1839–Barcelona, 1894), a l’inici de la
dècada de 1880, van instal·lar al Poblenou
de Barcelona la fàbrica que rebria el nom de
«Godó Hermanos, Milá y Compañía». Pedro
Milá y Pi n’era el soci majoritari. L’objecte de
la societat, segons consta a l’escriptura constitutiva,
«era la fabricación y venta de hilados y
tejidos de yute, cáñamo y lino con sus anexos y
derivados». Produïa, doncs, sacs i xarpelleres.
Les inscripcions de les societats dels Godó
al Registre Mercantil de Barcelona donen una
idea clara de les connexions de la família. Carlos
i Bartolomé Godó van relacionar-se o van
crear vincles matrimonials amb els membres
de les «bones famílies» catalanes, que també
eren propietaris de grans indústries i empreses
(el fill del seu soci Pedro Milà, Pere Milà i
Camps, va encarregar a Antoni Gaudí la construcció
de La Pedrera al passeig de Gràcia), i
amb aquestes nissagues havien muntat l’empresa
«Godó Hermanos, Milá y Compañía»
que, el 1892, va convertir-se en «Godó y Hermanos,
sociedad en comandita».
Al Poblenou, els dos propietaris van atenir-se
escrupolosament al nou urbanisme que
s’imposava a l’Eixample de Barcelona, i les
naus del Cànem es van construir seguint la
quadrícula de la nova ciutat, d’acord amb
la planificació d’Ildefons Cerdà. Però, a més
de contribuir a crear i estendre el disseny de
la ciutat moderna, els Godó van dotar les seves
naus dels avenços tècnics més moderns. Calia
mecanitzar la producció i rendibilitzar-la. El
20 d’agost de 1890 van presentar una sol·licitud
a l’ajuntament de Sant Martí de Provençals:
«Á fin de verificar en mejores condiciones
el acarreo de los productos y géneros de su fábrica
sita en la calle Llacuna a los depósitos que tiene
en proyecto construir situados en la antedicha
fábrica han ideado el establecimiento de una vía
formada con carriles de hierro a fin de que las
vagonetas cargadas de géneros y productos puedan
correr de un punto a otro.» Els «dipòsits» o
magatzems als quals fa referència aquesta
petició, signada pel gerent de la societat, Carlos
Godó y Pié, eren els que van convertir-se
en centre de reclusió a partir de 1939.
L’electricitat era, sens dubte, un element
bàsic del funcionament de les indústries modernes
de l’època. Els germans Carlos i Bartolomé
Godó, a més de la filatura de cànem i jute
situada al carrer de Llacuna, número 14, mantenien
ben a prop d’allà, al carrer de l’Amis -
tat, una altra fàbrica de teixits. Els Godó, el
24 d’abril de 1894, s’adreçaven novament al
consistori per demanar que «deseando transmitir
la luz eléctrica desde la fábrica de tejidos
que esta Sociedad posee en este pueblo en la calle
Llacuna á la fábrica de tejidos de la calle Amistad,
y a los almacenes de las calles Enna y Llacuna,
es necesario colocar postes para sostener
los cables necesarios que transmitan dicho fluído,
por lo que suplica se digne concederle permiso…».
Anys més tard, la fàbrica de teixits del
carrer de l’Amistat va convertir-se en la paperera
que subministrava el paper al diari La
Vanguardia.
La resposta de la Comissió Tècnica de l’Ajuntament
de Sant Martí de Provençals a les
peticions plantejades pels dos industrials sempre
va ser positiva.
Carlos Godó havia mort el 1897 i el seu fill
Ramón Godó Lallana (Bilbao, 1864 – Barcelona,
1931) s’havia fet càrrec de la gerència
de La Vanguardia y de «Godó y Compañía,
sociedad en comandita», juntament amb José
Batlló y Casanovas, que també va encarregar
a Gaudí una casa al número 43 del passeig
de Gràcia, i que estava casat amb Amalia
Godó Belaunzarán, filla de Bartolomé Godó
y Pié. Godó Lallana i Batlló Casanovas entren
«á formar parte de esta sociedad como socios
colectivos y gerentes» juntament amb altres
socis que ja n’eren membres, entre els quals
hi havia María del Pilar Milá y Camps, i Emilio
i José Milá y Pi.
La Setmana Tràgica: la caserna de la
Guàrdia Civil. Ramón Godó va viure en carn
pròpia les conseqüències de la vaga general
que es va desencadenar el dilluns 26 de juliol
de 1909 contra la mobilització de reservistes
per ser enviats a la guerra al Marroc. Al Poblenou,
la Setmana Tràgica va tenir-hi unes
característiques particulars atesa la concentració
de fàbriques i la força del moviment
obrer. Però un dels fets més sagnants que la
història recorda, recollida en la millor monografia
sobre la revolta, la de Joan Connelly
Ullman, va succeir a tocar de la fàbrica de
filatura de cànem propietat de Godó Lallana.
Al carrer Wad-ras, 206, entre el carrer de la
Llacuna i el passeig del Triomf (ara Rambla
del Poblenou), s’hi havia establert el Patronato
Obrero de San José, que regentaven els
germans maristes des de l’any 1902, «una institución
que simbolizaba muchos de los aspectos
de la actividad clerical que había suscitado
mayor antagonismo». El director era un germà
que havia adoptat el nom de Lycarion, però
que es deia Francisco Benjamín May i havia

L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012 FOCUS 33
nascut a Suïssa el 1870. A dos quarts de 12
del migdia d’aquell 26 de juliol, els obrers
van calar foc a l’edifici religiós «pero tuvieron
buen cuidado de no prender fuego a la fábrica de
yute de Godó que estaba al lado del patronato
[de fet, era al davant], echando aguas a las paredes
para dificultar el paso de las llamas». Els
maristes s’havien refugiat a la resi dència propera
de Sant Andreu, però l’endemà, des del
carrer, van ser increpats per la multitud i
sembla que els religiosos van defensar-se disparant
trets, un fet que va encendre encara
més les masses i el moviment vaguístic, que
es va estendre a tota la ciutat. Els religiosos,
amb l’ajuda dels veïns, van abandonar l’edifici
confiant en la bondat de qui els conduïa.
Un cop al carrer, el qui els havia de salvar va
cridar: «Aquí els teniu, dispareu!» Lycarion
va rebre el primer tret i va morir a l’acte.
Desconeixem l’actitud que van adoptar
Godó, la família i els socis, però segurament
van tancar la fàbrica perquè «muchos de estos
patronos se dieron cuenta de que no existía una
fuerza de policía suficiente para proteger su propiedad».
Segons Connelly Ullman: «Lo que pasó
Arxiu Històric del Poblenou
[Pàgines 30 i 31]
La fàbrica d’El Cànem,
situada al carrer de la
Llacuna, al Poblenou,
cap a 1915.
[a dalt]
Anunci de la fàbrica de
filats de jute Godó
Hermanos y Cª,1888.
[a baix]
La caserna de la Guàrdia
Civil que els Godó van
regalar a l’Estat
espanyol, situada just
davant la seva fàbrica del
Cànem, en una foto de
Frederic Ballell
publicada probablement
a Blanco y Negro el 1910.
Arxiu Històric del Poblenou

34 FOCUS L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012
en Barcelona fue una variedad de lockout que
dejó a los obreros en la calle y no al frente de la
industria. Pero los organizadores de la huelga
no lo advirtieron y lo consideraron como una
prueba de la fuerza obrera. A las nueve de la
mañana [del 26 de juliol] el paro general era un
hecho en los suburbios industriales: Pueblo
Nuevo, San Martín, Gracia, San Andrés, las
Corts de Sarriá y Sants.»
Però, el cert és que els Godó, alarmats i
atemorits per la magnitud dels esdeveniments,
van decidir protegir els seus béns i les seves
instal·lacions. No n’hi havia prou amb el gest
dels obrers d’evitar que les flames que havien
destruït l’edifici dels maristes arribessin a la
fàbrica de filatura de cànem. L’any 1910, Carlos
Godó Lallana va cedir «un edificio compuesto
de varios almacenes y unidos entre sí
Els Godó van subvenir personalment a les despeses
de la construcció, manteniment i ampliació de la
Caserna de la Guàrdia Civil, demostrant així «su
afecto al Cuerpo», que els fou agraït pel Rei
’
antes, hoy parte de dichos almacenes se derribaron
y en su lugar hay una casa-cuartel para
alojamiento de fuerzas de la Guardia Civil, de
planta y dos pisos cubierta de terrado situado en
la calle de la Llacuna, antes de la Industria, formando
chaflán con la calle Enna».
L’Institut armat va agrair a Ramón Godó
el seu gest i la seva disposició a deixar que
un edifici de la seva propietat es convertís en
la caserna de la Guàrdia Civil al Poblenou.
Una carta, amb data de 22 d’octubre de 1910,
expressa aquest sentiment de les màximes
autoritats civils i militars: «Muy señor mío:
El señor Presidente del Consejo de Ministros me
remite carta a Usted de fecha 19 del mes en curso
en la que como Gerente de la Casa Godó y Compañía
ofrece una casa de nueva construcción en
S. Martín (Barcelona) para Puesto de la Guardia
Civil en la Barriada de Pueblo Nuevo. En mi
nombre y en el del Instituto que represento doy
a Usted las más expresivas gracias por su generosidad,
prueba indudable de su cariño a la Guardia
Civil…»
Sis anys més tard, Godó Lallana va observar
que l’edifici s’havia fet petit i que la realitat
social del barri i els conflictes que hi
havia amb tanta freqüència feien imprescindible
obrir un ràpid procés per incrementar
la guarnició de la Guàrdia Civil al Poblenou
i, per això, el 26 de juny de 1916 s’iniciaven
les obres per afegir un pis a la finca: «El Señor
Ramón Godó Lallana ofrece aumentar un piso
al edificio de su propiedad que gratuitamente
ocupan en Pueblo Nuevo 26 guardias casados
(…), proponiéndose con ello dar facilidades para
que la fuerza con menor fatiga preste el intenso
servicio que en épocas de huelga exige la importancia
fabril de la citada barriada.» El cost total
de la millora va ser de 60.000 pessetes, una
quantitat que Godó va subvenir personalment,
demostrant així «su afecto al Cuerpo»,
que ja venia de lluny «pues hasta la fecha y
siempre sin retribución alguna ha hecho cuantas
reparaciones han sido necesarias en el edificio
cedido, asi como ha facilitado gratuitamente
y sin limitaciones el agua y luz que consume la
fuerza alojada…».
Naturalment, el reconeixement a Godó no
es faria esperar perquè «es tanto más de
estimar por cuanto el proponente la hace
con carácter completamente gratuito para
el Estado». I, fins i tot, «S. M. el Rey
(q.D.g.) ha tenido a bien disponer que se
signifiquen las más expresivas gracias al
expresado Señor por su generoso y ejemplar
acto de desprendimiento en beneficio
del Estado y del mejor servicio del benemérito
Instituto».
La situació de la caserna era estratègica:
des del carrer de la Llacuna, 23, a la cantonada
inferior-esquerre dels carrers Llacuna
i Enna (avui Ramon Turró), els membres del
cos armat podien vigilar totes les instal·lacions
industrials dels Godó, controlar tots els accessos
i l’entrada i sortida dels treballadors. I el
1939 va esdevenir el principal punt de vigilància
del centre penitenciari, la presó d’El
Cànem, que tenia la seva entrada al davant
de la caserna en sentit diagonal i des d’allí
els guàrdies podien controlar els visitants, o
eventuals intents de fuga o d’assalt exterior.
Anys més tard, la finca, que tenia una superfície
de 885 m 2 , es va vendre, segons una inscripció
al Registre de la Propietat de Barcelona
de 24 d’abril de 1967, «al ‘Estado Español». El
preu de compra-venda va ser de 5.600.000
pessetes.
Ramón Godó i La Vanguardia. El 1916, el
rei Alfons xiii va concedir a Ramón Godó
Lallana el títol de conde de Godó. El conde va
transformar La Vanguardia i la va subtitular
«Diario independiente» i amb aquests dos mots
abandonava la línia partidista del rotatiu,
compromesa des de la fundació, el 1881, amb
el Partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta.
Des d’aleshores, i en paraules del periodista
Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, en la seva His-

L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012 FOCUS 35
Propietats de l’empresa
de filatures Godó, al
Poblenou, a la
confluència dels carrers
Enna (avui Ramon Turró)
amb Llacuna, en un
plànol de l’any 1927. A la
part superior dreta es
trobaven els magatzems
on després del 1939 hi
haurà la presó del
Poblenou; a la part
inferior esquerra hi ha la
caserna de la Guàrdia
Civil i, a la inferior dreta,
la fàbrica.
Arxiu Històric del Poblenou
tòria de La Vanguardia, 1884-1936, Ramón
Godó «va anar adaptant constantment el
diari als canvis, tamborinades i temporals de
la vida pública espanyola, de manera que el
vaixell surés sempre» i, així, l’industrial i amo
de La Vanguardia va començar a guanyar
diners en un projecte periodístic, que fins
aleshores n’havia perdut, gràcies sobretot al
director andalús Modesto Sánchez Ortiz que
va saber relacionar-se amb els millors intel·lectuals
catalans de l’època.
Però, les virtuts d’empresari emprenedor
que s’atribueixen a Ramón Godó Lallana
–segurament amb raó– tenen un contrapunt

36 FOCUS L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012
en el retrat que en fa Gaziel, a l’ara esmentada
Història de La Vanguardia, on el descrivia
en aquests termes: «La mateixa sort que guiava
les empreses volgué que el successor únic
de tots dos per a regentar-les [referint-se als
empresaris Carlos i Bartolomé Godó] fos un
ésser raríssim, com se’n troben pocs, un terrible
misantrop que visqué com enclaustrat i
absolutament desconegut i avui és oblidat
del tot. Immensament ric, ensems que immensament
dissortat, poques vegades tants de
milions hauran plogut sobre tanta misèria.»
Una prova de l’empenta de Godó Lallana
i del seu esperit d’innovació es troba en el fet
que, uns anys abans de l’esclat de la Primera
Guerra Mundial, va considerar necessari
que el diari fos propietari, també, de l’empresa
que li subministraria el paper i, així, s’alli -
berava del monopoli que exercia «La Central
Papelera»: «Las dificultades que á menudo le
produce [a La Vanguardia] el aprovisionamiento
del papel requerido para sus tiradas, la conveniencia
de surtirse en Barcelona mismo y sin
Josep Pla, en un dels seus homenots, dibuixa així
Ramón Godó: «Solia anar sempre armat. Portava
una de les millors i més excel·lents pistoles que
existeixen. Tot ho volia resoldre a trets»
’
los riesgos y dilaciones inherentes á los largos
transportes, hicieron pensar en la instalación de
una fábrica de papel, de propiedad de La Vanguardia
y destinada á producir, mejorando notablemente
la calidad, todo el necesario á su
consumo. Y la fábrica es un hecho y está á punto
de funcionar en el edificio del Pueblo Nuevo…»
(LV, 25 de desembre de 1912)
Les indústries del Poblenou els servien,
també, per compensar les pèrdues que els
produïa el diari que, a l’inici, no tenia una
clara orientació periodística. Però la capacitat
dels Godó de crear riquesa i d’enriquir-se
i les iniciatives per dotar les seves empreses
dels avenços tècnics més moderns i incrementar-ne
la productivitat confronta amb
les condicions laborals dels seus treballadors.
«El Cànem» donava feina a més de 1.000 persones
i a l’inici de la Primera Guerra Mundial
tenia 1.600 obrers, sobretot dones i nens.
La Vanguardia de 29 d’octubre de 1920 registra
una vaga de metal·lúrgics organitzada
per la CGT en la qual «también pararon por
haber secundado la huelga los maquinistas y
electricistas de la fábrica de tejidos ‘La España
Industrial’ y la de hilados de yute de los señores
‘Godó y Compañía’ en las que tienen ocupación
centenares de obreros». Però, per al
propietari d’El Cànem, segons afirmava Gaziel,
«els obrers eren per a ell només una allau
d’anarquistes, bons per a encarar-los la Guàrdia
Civil».
Ramón Godó era de caràcter imprevisible.
Josep Pla, en un dels seus homenots, el dibuixa
així: «Solia anar sempre armat. Portava
una de les millors i més excel·lents pistoles
que existeixen i la duia en un estoig, amb
corretja, amagat a la banda, entre l’armilla
i les calces. Tot ho volia resoldre a trets.» Ideològicament
se situava en l’anticatalanisme
més rotund, i durant la Primera Guerra Mundial
es declarà defensor dels corrents germanòfils
en contra del director del seu diari,
Miquel dels Sants Oliver, que era partidari
dels aliats. Aquell enfrontament entre l’empresari
i Oliver va arribar al límit quan, segons
Agustí Calvet, Ramón Godó va comminar
Oliver perquè escrivís un editorial de contingut
anticatalanista. Ell s’hi va negar,
però l’endemà apareixia a les pàgines
del diari un editorial en aquests termes.
El disgust de Miquel dels Sants
Oliver fou d’una gran magnitud i les
conseqüències, també: aquell dia
davant de La Vanguardia, al carrer
Pelai, es va concentrar una multitud
de persones que protestaven contra
el que expressava l’editorial. La salut
del periodista i intel·lectual era fràgil i després
d’aquell incident ja no es va reincorporar
a les tasques directives, a la redacció del
periòdic.
La mort d’Oliver, el dia 9 de gener de 1920,
va coincidir amb una vaga general que va
afectar tots els sectors productius, i també
La Vanguardia. El diari no va publicar-se des
del 28 de desembre de 1919 fins al 29 de gener
de 1920 i, per tant, cap esquela, cap comentari
ni cap article o crònica recordaven la
personalitat de Miquel dels Sants Oliver. L’edició,
però, del 30 de gener de 1920, un cop
el conflicte social s’hagué acabat, publicava
una columna, amb la signatura del diari: «No
puede La Vanguardia reanudar su comunicación
con el público sin decirle al público que de
cuanto ha padecido en un mes de ausencia forzosa
y de lucha no vista, nada le llega al alma
como la muerte de Santos Oliver, su principal
inspirador, maestro inolvidable de cuantos redactamos
estas páginas.» Aquesta columna, encapçalada
amb el nom del periodista «Don Miguel
de los Santos Oliver», s’acompanyava d’un
article a tota pàgina i sense signatura que

L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012 FOCUS 37
destacava la trajectòria intel·lectual del director
recentment traspassat. Eren, òbviament,
dos textos elogiosos, gairebé hagiogràfics,
que tindrien l’apro vació del propietari, el contingut
dels quals s’oposa frontalment amb el
que explica Agustí Calvet: «Ramón Godó, que
no perdonava mai, encara ressentit de la frustrada
rebel·lió del pobre desaparegut, es portà
du rament. Calgueren molts passos i que en -
tressin en joc tots els amics d’Oliver que a
Barcelona pesaven, per a arrencar-li una pensió
a la vídua i la filla. L’amo multimilionari
atorgà, per fi, un passament de 500 pessetes
mensuals: una pensió de vídua de sereno.»
Ramón Godó Lallana va morir el 20 de
setembre de 1931 i el seu fill Carlos Godó Valls
(Barcelona, 1899– 1987) va succeir-lo al capdavant
de La Vanguardia i dels seus negocis.
Josep Pla el qualifica de cagadubtes, un home
ple de temences i de vacil·lacions permanents,
recelós i desconfiat: «aquestes circumstàncies
el portaren a produir una impressió constant
de covardia, de mesquinesa i d’esparverament,
dins una fortuna que li venia immensament
gran, potser més gran que la seva disfressa
comtal». Agustí Calvet, Gaziel, que a la mort
de Miquel dels Sants Oliver s’havia fet càrrec
de la direcció del diari –una estranya direcció
compartida i col·legiada amb altres tres periodistes
nomenats per Ramón Godó– va passar
a exercir tot sol el càrrec, a partir de 1933 i
fins a l’esclat de la Guerra Civil.
El juliol del 1936 i el tinent de la Benemèrita.
Al juliol de 1936 s’anunciaven grans
convulsions polítiques que canviarien radicalment
la història de Catalunya i d’Espa nya.
El Poblenou de Barcelona no en quedava al
marge i continuava essent el barri combatiu
que havia estat durant els fets de la Setmana
Tràgica. Aquells dies, la caserna de la
Guàrdia Civil va ser el centre d’un incident
del qual se’n va fer ressò la premsa del moment
i que també immediatament després de l’ocu -
pació de Barcelona, el gener de 1939, va merèixer
l’atenció de l’Auditoria de Guerra de
Catalu nya.
El dia 15 de juliol de 1936, membres de la
FAI van mantenir un tiroteig amb el comandament
de la guàrdia civil al Poblenou, com
a resultat del qual van resultar ferits el tinent
José Luis Rosselló Pericàs (Palma, Mallorca,
1903-?) i dos guàrdies, José Veiga Villarnovo
(Valdoviño, la Coru nya, 1902-?) i Gonzalo
Molina Fernández. Els fets van produir-se a
la rambla del Triomf i no –com deixava entendre
el 1939 un Edicte de l’Auditoria de Guer -
ra– a la mateixa caserna de l’Institut armat.
En esclatar la guerra civil, el Poblenou continuava
essent un barri combatiu. El 15 de juliol de 1936,
membres de la FAI havien mantingut un tiroteig amb
el comandament de la caserna de la Guàrdia Civil
’
El tinent i els dos guàrdies van ingressar a
l’Hospital Militar del carrer dels Tallers. La
Vanguardia del 18 de juliol informa de la detenció
al Poblenou mateix de quatre «elementos
sospechosos», de filiació anarquista, i que possiblement
estaven relacionats amb el tiroteig.
Al mes d’agost, Rosselló abandona el
centre sani tari, amenaçat per la FAI, i el 19
de desembre d’aquell any es reincorpora al
servei actiu.
El tiroteig havia de ser un fet considerat
greu per les autoritats de l’època, tal com ho
subratllen unes declaracions del conseller
Josep Maria Espanya: «El conseller de Governació,
se nyor Espanya, que es trobava reunit
amb el general de la guàrdia civil, senyor
Aranguren, explicà la visita que havia fet,
acompanyat d’aquest, al tinent senyor Rosselló
i als dos guàrdies del mateix Institut que
havien resultat ferits en el tiroteig que hi
havia hagut entre la força i un grup de desconeguts
al Passeig del Triomf (…). Digué
com el tinent senyor Rosselló i els seus guàrdies
mereixen ésser felicitats per llur comportament.»
(La Publicitat, 17 de juliol de
1936)
La carrera professional del tinent Rosselló
Pericàs es troba deta llada en el seu full de serveis:
fins a l’abril de 1936 va estar destinat a
la Comandància de Lleida i des dels primers
dies de maig fins a final de juliol de 1936 va
ser assignat a la caserna del Poblenou. Durant
la guerra intenta passar a l’Espanya nacional
en tres ocasions: en cotxe, però les patrulles
detenen el xofer (ell, però, no és detingut),
per mar, en un veler, cap a Mallorca; i, finalment,
cau en mans de la policia republicana
a Ribes de Freser quan es trobava prop de la
frontera. Al cap de deu dies la policia el va
deixar en llibertat perquè no es va poder provar
que, realment, intentés passar a França
i, tot seguit, a l’Espanya franquista.
Pocs mesos després de l’entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, l’Auditoria de
Guerra fa pública una nota que diu: «Ante el
señor juez de instrucción don Ángel Tranchez
Vidal, capitán de Infantería (retirado), deberán
presentarse en el Juzgado Militar de Juicios Contradictorios,
en el plazo de ocho días, todos los

38 FOCUS L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012
señores jefes, oficiales y tropa que puedan deponer
en la información que se instruye para venir
en conocimiento de si hay motivo para la concesión
de recompensa por los hechos acaecidos en
el Cuartel de la Guardia Civil de Pueblo Nuevo
el día 15 de julio de mil novecientos treinta y
seis, en que varios paisanos agredieron a las fuerzas
que ocupaban dicho Cuartel, pertenecientes
al 19 Tercio de dicho Instituto, mandadas por el
teniente José Roselló Pericás.» (LVE de 15 d’abril
de 1939 i, també, de 20 i de 26 de març
de 1940)
És a dir, el mateix oficial de la Guàrdia Civil
que el conseller de Governació de la Generalitat
de Catalunya havia felicitat el juliol de
1936 per la seva acció contra membres de la
FAI al passeig del Triomf del Poblenou, també
el volien recompensar les autoritats militars
En el seu exili italià, Carlos Godó va entendre
el missatge del cònsol general d’Espanya, que
li exigia una clara adhesió als militars revoltats
i li aconsellava de col·laborar-hi estretament
’
del nou règim. Però l’anàlisi dels expedients
del fons de la presó Model, que es conserven
a l’ANC, ens reserva una nova sorpresa: mentre
l’Auditor de Guerra reclamava el tinent
a través d’un edicte publicat a la premsa amb
l’objectiu de concedir-li una recompensa,
Rosselló Pericàs, igual com el guàrdia José
Veiga, es trobava detingut a la presó de Barcelona,
on va estar reclòs des de l’11 de març
fins al 9 de juny de 1939. Surt en llibertat
condicional i el 17 d’agost de 1939 un consell
de guer ra el condemna a sis mesos i un
dia de presó menor acusat d’un delicte d’«auxili
a la rebel·lió militar». Una pena molt lleu,
que compleix al castell de Montjuïc. Un cop
alliberat retorna al servei, a la Guàrdia Civil,
i el desembre de 1940 ascendeix a capità. En
aquesta situació militar hi està pocs mesos
ja que el març de 1941 és baixa definitiva del
benemèrit Institut i s’incorpora a la vida civil.
Esperàvem que el procediment que es conserva
al Tribunal Militar de Barcelona contra
Rosselló Pericàs ens aclariria alguna cosa
sobre la depuració a què havia estat sotmès i
si, finalment, havia estat recompensat per la
seva actuació el juliol de 1936. Res d’això: el
fet és que el 13 de maig de 1941, al vespre, un
camió que circulava per la carretera nacional
de Lleida a Barcelona va ser interceptat
prop de Tàrrega per una parella de la Guàrdia
Civil. Hi anava Rosselló Pericàs, que vestia
uniforme de capità, i dos acompa nyants.
Rosselló transportava, il·legalment, 3.000 kg
de blat de moro. Detingut, un consell de guer -
ra el jutja per un delicte d’ús indegut d’uniforme
i de transport clandestí de productes
alimentaris. Li va ser imposat un correctivo de
dos mesos d’arrest «como autor de una falta leve
de actos contrarios a la dignidad militar», que
no va començar a complir fins el 17 de febrer
de 1944. Novament, una pena molt lleu.
Però, retornem al 1936. Els esdeveniments
van precipitar-se vertiginosament. La Vanguardia
del 22 de juliol de 1936 proclamava
que a Catalunya «ha sido dominada totalmente
la sublevación militar» i al peu de la portada
informava que «el gobierno de la Generalidad
de Cataluña se ha incautado de La Vanguardia»
i de catorze diaris més. A partir d’aquella
data, els diaris incautats dependrien
orgànicament del Departament
de Gover nació, que havia nomenat
Joaquim Vilà co missari de premsa.
Aquell mateix dia, La Vanguardia va
rebre la visita de Joan Pou, funcionari
del Departament de Governació, que
portava formalment l’ordre d’incautació.
Agustí Calvet continuava al davant de
la direcció del diari, però tenia els dies comptats.
Carlos Godó Valls s’havia fet fonedís.
Havia abandonat La Vanguardia, els seus negocis
i les seves indústries.
Agustí Calvet, Gaziel, va rebre una citació
del conseller de Governació, Josep Maria Espa -
nya, que el va informar d’un atemptat imminent
de la FAI contra la seva persona i el
comminava a sortir immediatament del país.
Gaziel s’hi va resistir si no era amb la dona i
els fills. El conseller hi va insistir, perquè reconeixia
que el govern no tenia el control de
certs grups armats, i van arribar a un tracte:
al cap de vint-i-quatre hores Gaziel i la
família sortirien del port de Barcelona, amb
uns visats que el conseller posava a la seva
disposició, en un vaixell que els conduiria a
França i «a primers d’agost del 1936, en efecte,
foragitats d’Espa nya arribàvem tots quatre
a París».
La maquinària administrativa era imparable
perquè calia organitzar la vida, la societat
i l’economia per un temps de guerra en
el marc d’un conflicte civil i de lluita de classes.
El govern de la Generalitat va aprovar el
decret de 24 d’octubre de 1936, pel qual «eren
obligatòriament col·lectivitzades totes les
empreses industrials i comercials que el dia
30 de juny del 1936 ocupaven més de cent
assalariats i també aquelles que, tot i ocu-

L’AVENÇ 385 DESEMBRE 2012 FOCUS 39
pant una xifra inferior d’obrers, els patrons
hagin estat declarats facciosos o hagin abandonat
l’empresa» (DOGC núm. 302, 28 d’octubre
de 1936). Aquella important disposició,
que també regulava les relacions laborals,
era signada pel conseller Primer, Josep Tarradellas,
i pel conseller d’Economia, Joan Porqueras
Fàbregas.
Totes les empreses col·lectivitzades havien
de tenir un delegat-interventor de la Ge neralitat
que formaria part del Consell d’Empresa
i seria nomenat pel conseller d’Economia,
d’acord amb els treballadors i, també, un director
i altres persones autoritzades per a signar
documents bancaris i comercials. L’antiga
indústria del Poblenou, propietat de Carlos
Godó Valls que s’anomenava «Godó y Compañía,
sociedad en comandita», va canviar
de nom i des del 2 de març de 1937 va esdevenir
la «Societat Obrera Filadora de Jute,
empresa col·lectivitzada». L’empresa, que a
efectes administratius utilitzava la mateixa
adreça que La Vanguardia al carrer de Pelai,
28, va tenir com a delegat-interventor Joan
Lluís Alcázar i Carabajal i, com a director,
Daniel Arquero López.
Arxiu Històric del Poblenou
El Cànem, col·lectivitzat.
Dones milicianes de la
CNT, 1936.
El conde s’exilia. El 16 d’agost de 1936 el
conde de Godó arriba a Gènova. El govern de
Benito Mussolini, agermanat amb l’exèrcit
facciós, va acollir Carlos i també els germans,
la cosina i el fill d’aquesta. El conde va deixar
transcórrer uns quants mesos fins que el 26
de març de 1937 va demanar el passaport per
viatjar a Donostia, a l’Espanya nacional, i
aquí va esperar el final de la guer ra.
Carlos Godó Valls no era ben vist pel general
Franco. El seu diari, des de molt antic,
havia acolllit intel·lectuals catalans i espa -
nyols i havia publicat articles signats per
autors diametralment oposats a la ideologia
que, molt aviat, imposaria el nou règim. I,
per afegir gravetat a la situació de Godó, se’l
culpabilitzava d’allò que, de fet, no era responsable:
l’orientació ideològica de La Vanguardia
durant la guerra civil, incautada pel
govern de la Generalitat. Carlos Godó, en el
seu exili italià, va entendre el missatge i l’advertiment
del cònsol general d’Espanya, José
Muñoz Vargas, comte de Bulnes, que a Itàlia
representava els interessos del govern de Burgos.
Muñoz Vargas li exigia una clara adhesió
als militars que s’havien alçat contra la
República i li aconsellava de col·laborar-hi
estretament. Godó, pragmàtic, va obeir les
ordres del diplomàtic espa nyol i va posar La
Vanguardia a disposició del general Franco i
de les autoritats que dominarien Catalunya
i tota la península a partir del gener i l’abril
de 1939. Però, el comte de Bulnes li suggeria
«poner en manos del General todo cuanto posee»,
és a dir totes les seves propietats i les seves
fàbriques.
I així ho va fer: el magatzem que hi havia
al carrer Llacuna del Poblenou, El Cànem,
esdevindria un centre de detenció per a homes
que, depenent de la presó Model de Barcelona,
es convertiria en la prisión provisional de
Pueblo Nuevo.
BIBLIOGRAFIA CITADA:
Agustí CALVET, Gaziel (1971). Una història de La Vanguardia
1884-1936. Edicions Catalanes de París.
Josep PLA (1975). Homenots. Volum 29. Barcelona:
editorial Destino.
Joan Connelly ULLMAN (1972). La Semana Trágica.
Barcelona: editorial Ariel.
FONTS DOCUMENTALS:
Arxiu Històric del Poblenou
Arxiu Municipal de Sant Martí de Provençals
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, anys 1936
i 1937
Registre de la Propietat de Barcelona núm. 21
Registre Mercantil de Barcelona
Servicio de Estudios Históricos de la Guardia Civil
Tribunal Militar Territorial III