L'Oreig Sant Jordi 2022

42ns Jocs Florals
Arnau Canals Costey P5
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

PRÒLEG
Sant Jordi 2022, un Sant Jordi que comença a deixar enrere un any ple
d’incerteses, una experiència que, se’ns dubte, tots recordarem, grans i
petits, al llarg de les nostres vides.
Aquest curs us volem oferir una revista diferent acord als temps que estem
vivint, una revista en format digital on us volem ensenyar com els nostres
alumnes reciten les poesies, històries i dibuixos que han creat amb tanta
il·lusió, imaginació, destresa i saber fer.
Aquest curs no ho poden fer, tal com ens hagués agradat, de manera
presencial, però de ben segur que us emocionarà de la mateixa manera.
Gaudim molt, any rere any, veient-nos a les fotografies, amb els nostres
companys i mestres, fotografies que amb el pas dels anys formaran part,
en el record, del nostre pas per l’Oreig.
Revista i Sant Jordi un lligam emocional per la nostra Escola
Visca L’OREIG !!!
La Direcció
Escola l’Oreig
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

P3
INFANTIL
1r Premi: Leyre Ramos Rodríguez
2n Premi: Biel Codina Garcia
3r Premi: Oriol Sáez Reverté
4t Premi: Alejandro Benítez Gutiérrez
5è Premi: Violeta Ruiz Velázquez
Les formigues
1r
2n 3r 4t 5è
P3
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

P4
INFANTIL
1r Premi: Julen Arbiol Moreno
2n Premi: Gerard Ruiz Gri
3r Premi: Anna Barceló Piqué
4t Premi: Arlet Núñez Purciolas
5è Premi: Carla Trócoli Moreno
Els esquirols
1r
2n 3r 4t 5è
P4
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

P5
INFANTIL
1r Premi: Arnau Canals Costey
2n Premi: Dante Prada Pita
3r Premi: Thiago Salvador Martínez Llanos
4t Premi: Alejandra Jiménez Faig
5è Premi: Lucía Gómez González
Els cérvols
1r
2n 3r 4t 5è
P5
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

1r
PRIMÀRIA
Obra guanyadora:
“La vida de l’equip de gunis”
Abril Puigventós Lambea
Obra més creativa/original:
“L’astronauta i el coet”
Sara Lluna Pachón Fidalgo
Obra més divertida:
“La tortuga”
Kai Parera Taltavull
Obra més ben presentada:
“La princesa el cavaller i el drac”
Ian Núñez Purciolas
1r
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

1r
PRIMÀRIA
LA VIDA DE L’EQUIP DE GUNIS
Abril Puigventós Lambea
Hi havia una vegada un equip que hi havien quatre
nens i una nena. Van anar a una ciutat desconeguda
que hi havien dolents i ells no ho sabien i van decidir
que havien de buscar dolents. Llavors van repartir-se.
—Com?
Doncs el Kidt va anar sol, la Nura va anar amb el Jon i
el Pol va anar amb el Carles.
Llavors el Kidt va veure una cosa estranya que era
com una pedra màgica, en realitat era dolenta, havia
agafat el poder del Déu de la guerra i com ell no ho
sabia va agafar la pedra que era màgica i la Nura i el
Jon van caure en una trampa del Déu.
El Pol i el Carles els van ajudar i tots junts van anar
a buscar al Kidt, van anar a buscar les bicis i història
acabada com si fos un conte o com si fos un gos.

1r
PRIMÀRIA
Iris Ruiz Hernán
Paula Clemente Martínez
Pol Parera Monreal

2n
PRIMÀRIA
Obra guanyadora:
“El problema de l’univers
Júlia Mateu Amigó
Obra més original:
“L’astronauta i l’univers”
Martina Roca Vila
Obra amb el millor títol:
“La maquineta vital”
Víctor Santos Vaquerizo
Obra més divertida:
“El Rei”
Roc Lladó Reig
Obra més ben presentada:
“La caseta de fusta”
Clàudia Barceló Piqué
2n
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

2n
PRIMÀRIA
EL PROBLEMA DE L’UNIVERS
Júlia Mateu Amigó
Hi havia una vegada un alienígena que era molt alegre i
simpàtic.
Els quatre els van preguntar: —Ens pots fer una galàxia
per les persones?
El problema era que volia fer una galàxia que poguessin
anar les persones.
El Pol va dir que sí, però que trigaria un mes i que era
gratis.
Un dia l’alienígena va preguntar als seus amics que eren
una estrella, el Sol, Saturn i un coet si volien anar-hi. Primer
li va preguntar a l’estrella que sí hi va anar amb l’alienígena.
L’estrella va a anar amb l’alienígena a buscar el Sol
i va dir que no. Llavors l’estrella i l’alienígena van anar a
casa de Saturn i va dir que no.
Després van anar a veure la Terra i va dir que sí. Van anar
a casa del coet i va dir que sí. Aleshores van anar a la feina
dels que construien galàxies, els homes del Pol.
Al cap d’un mes van anar els quatre al laboratori del Pol.
Havia construït una màquina del temps i la van posar on
estaven les persones.
Llavors les persones anaven els caps de setmana.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

2n
PRIMÀRIA
Andrea Dávalos Kononyuk
Kenzo Rivas Kouarme
Sara Inés Brinkworth Teresa

3r
PRIMÀRIA
Obra guanyadora:
“Dos senglars a l’aventura de
Tutankamon”
Martí Balsells Ruíz
Obra més divertida:
“Els planetes”
Valeria Martínez Díaz
Obra més original:
“Contra el càncer”
Àngel Pérez Badell
Obra amb el millor diàleg:
“Tinc una amiga fantasma”
Haizea Agudo Castillo
Obra amb el millor final:
“La noia que va salvar la Pau”
Nil Alay Izquierdo
3r
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

3r
PRIMÀRIA
DOS SENGLARS A L’AVENTURA DE TUTANKAMON
Martí Balsells Ruíz
Hi havia una vegada, en un poble anomenat Cervelló, un
bosc on hi vivien dos senglars que eren germans, es deien
Carla i Martí. Vivien a la província de Turulenca en el continent
Centcops.
Un dia, el 2 de gener del 2213 van trobar una cova perquè
el Martí sempre explorava i explorava, li agradava molt,
llavors las Carla li va dir:
—Martí, no entris.
—Per què Carla?
—Perquè tinc por que et passi alguna cosa. Bé, et deixo
entrar però amb mi.
—D’acord, vinga, anem a dins.
—Tinc el kit d’exploradora: la llanterna, els prismàtics, la
bengala…
Després de caminar 2 quilòmetres la Carla va dir:
—Martí, estic cansada, vull descansar, s’està fent de nit.
—Acamparem aquí, d’acord Carla?
Llavors van començar a muntar la tenda.
—Martí, sento uns sons que em fan por.
—Zombis! -va dir en Martí.
— Carla! Agafa el bat!
En Martí va agafar l’altre bat.
—Carla, agafa la bengala i clica el botó!
—D’acord!
—Després apunta els zombis i dispara!
La bengala va travessar el cos de dos zombis, quan els
altres ho van veure van sortir corrents, com en una competició.
—Carla, s’han acabat les piles de la llanterna però no et
preocupis, en tinc una altra de recanvi.
Van seguir caminant fins que van veure un passadís molt
estrany.
—Carla, tú saps què és això?
—No ho sé germanet. Una cosa… És un mecanisme de
palanques, no?
—Tens raó Carla.
Llavors la Carla va clicar un botó!
—Carla! Què has tocat? Quasi me la claves!
—Perdó Martí.
—No passa res, però el proper cop no toquetegis tant.
—Entès! —va dir la Carla.
Llavors en Martí va trencar una peça de la màquina estranya
amb el bat.
—Martí! Què has fet?
—Trencar la màquina perquè no tiri fletxes i aleshores,
passar.
—Bona idea! —va dir la Carla.
Llavors els dos nens van passar. El Martí va caure.
—Estàs bé? -va dir la Carla.
—No. -va contestar. Ens quedarem aquí una estona.
—Trucaré a les urgències “Javalva”.
—Carla, aquí no hi ha wifi.
—Sí que n’hi ha, amb aquella app…
—Quina app?
—La del wifi.
—Ah,sí! Aquella app genial!
—Hauré… Nooo!!!
—Què passa?
—M’he quedat sense bateria.
—Veus el senyal?
—Sí que el veig, Carla.
—Anem a veure el teu mòbil?
—No! No tinc el mòbil!
—On està?
—A casa.
—I ara què farem?
—No ho sé.
—Tinc un carregador.
—Deixame’l. A veure…
–Això és el carregador de la llanterna, però la llanterna
especial d casa!
—Uui! Què és això?
—És el cos d’un nen! Crec que és aquell de la televisió perdut,
l’ajudem?.
—Sí, és aquell!
De sobte es van sentir un sorolls….
—Tinc por Martí. Què és això?
—Són els nostres “Exc””
—Això no són veus. Tinc molta por!
—Carla agafa dos bats. Jo agafaré pedres.
—Sí! D’acord, però agafa pedres grans.
—Sí, i tú posa’t darrere.
Llavors van tirar les pedres i van parar les veus. No es sentia
ni la mosca que hi havia.
Aleshores van trobar una nena,
—Com et dius?
—Em dic Nil.
—Quants anys tens?
—Tinc set anys.
—Quin és el teu color preferit?
—Tinc dos colors preferits: el blau i el verd.
—Com has arribat?
—No ho sé.
—I com es diuen els teus pares?
—Els pares estan morts! -va dir plorant.
—I vosaltres com us dieu?
—Ells es diu Carla i jo em dic Martí.
—Sou germans?
—Sí que ho som.
—Crec que jo soc fill d’un rei mag.
—Quin???
—Del Melcior i la seva nòvia Wana.
—Tens poders màgics?
—Sí que en tinc.
—Quins?
—Telequinesis, teletransport…
—Ens en podries donar algun a nosaltres?
—No ho sé Carla.
—Vols ajudar-nos a seguir per la cova?
—Sí!
—Doncs a què esperem? En marxa!
Van caminar dos quilòmetres més i es van trobar un sarcòfag.
—Martí, què hi ha a dins?
—És el cos de Tutankamon! Mireu, un tresor! Agafem coses
i marxem.
—Sí!
—Allà veig llum, podem anar cap allà.
—Bé, anem-hi.
Però allà hi havia zombis.
—Correu, correu!
Llavors van sortir de la cova.
—Oh! Quina aventura!
—Anem cap a casa. Nil, vols formar part de la nostra família?
Sí!!
Llavors van anar tots tres cap el seu bosc.
Catacrac, catacric, conte finit.

3r
PRIMÀRIA
Carla Quiñonero Écija
Inés Pérez Pérez
Lucas Suárez Romero

4t
PRIMÀRIA
Obra guanyadora:
“La guerra”
Nerea Sánchez Almagro
Obra més divertida:
“Les croquetes adormidores”
Mireia Cantador Recuero
Obra més original:
“Martha, la deessa dels dracs”
Raquel González Reyes
Obra amb el millor diàleg:
“Els dies més interessants
de la meva vida!”
Queralt Cifuentes Tresserra
Obra amb el millor final:
“Basada en fets reals”
Lluc Edo Cladera
4t
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

4t
PRIMÀRIA
LA GUERRA
Nerea Sánchez Almagro
La meva mare i el meu pare m’estan portant cap a Espanya
perquè aquí, a Estats Units, hi ha una guerra que ha
començat França. Per seguretat, estem viatjant a Espanya.
Jo tinc molta por perquè el papa i la mama, després de
deixar-me a Espanya tornaran cap a Estats Units. No sé
què faré a Espanya… ni amb qui estaré… Crec que em
portaran a un centre d’acollida o alguna cosa així.
Per fi hem arribat…
—Però… mama… on em porteu? —vaig dir jo.
No em va respondre. Més tard sí que m’ho van dir.
Aleshores vam aparcar el cotxe i la mama em va dir que a
l’edifici que tenia al davant era on hauria de viure fins que
s’acabés la guerra… Jo no volia anar-hi, jo volia quedar-me
lluitant a la guerra, amb ells … però allò no va ser possible.
Després de reflexionar, em vaig adonar que aquell era el
camí més fàcil i m’hi vaig quedar.
Després d’unes setmanes, una família em va adoptar fins
que tornessin els meus pares, si tornaven, és clar. Jo vaig
voler-ho perquè podria anar a l’escola i fer algun esport.
Què bé! Volia tornar a la normalitat i seguir fent bàsquet,
que és el que feia abans.
Al final, jo no vaig saber mai més res més dels meus pares.
—Et portem a un centre d’acollida —va dir la mare.

4t
PRIMÀRIA
Anna Maldonado Algaba
Iris Soliva Huertas
Marina Gual Roca

5è
PRIMÀRIA
Obra guanyadora:
“No tinguis pressa”
Pau Moreno Bielsa
La més divertida:
“Que estrany!”
Ariadna Soto Llorens
La més original:
“De veritat”
Dani Milà Wilke
El millor poema:
“El desig”
Lucía Ruiz Velásquez
La millor descripció:
“La importància de compartir”
Ion Parera Monreal
El millor final:
“Diferent”
Noa Paul de la Montaña Cáliz
5è
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

5è
PRIMÀRIA
NO TINGUIS PRESSA
Pau Moreno Bielsa
—Pare! —diu l’Eloi— Saps què és això?
—No —diu el pare.
Els meus pares em diuen que hauria d’anar més lent. De
petit el normal era, que quan em treien a passejar, jo desapareixia.
—Si no ho has ni mirat! —Sospira l’Eloi.
Algunes vegades reso per no anar tan ràpid.
—Deixa’m veure… —diu no gaire entusiasmat el pare. Ah!
On ho has trobat? Aquest era el meu diari de quan jo era
petit. En Jan de 10 anys. Te’l llegeixo?
Els pares em diuen que això és problema meu, no de Déu.
—Què t’ha semblat Eloi?
Hola soc en Jan! Avui és 27-08-22.
Soc molt ràpid fent les coses, així que… Sempre m’equivoco.
Quan vaig al col·legi em passa alguna cosa dolenta
perquè vaig molt ràpid. Tot i així, tinc ganes d’anar-hi perquè,
perquè…, m’agrada una noia que es diu Clara Bielsa.
—Espera papa! La Clara és la mare, oi?
—Sí, sí que ho és. Segueixo llegint.
—Molt bé! La veritat és que no m’esperava això de tu perquè
ara vas més lent que una tortuga.
—Quan vaig començar a sortir amb la teva mare… Em vaig
adonar de moltes coses i vaig canviar.
—Quines coses?
—No tinguis pressa per saber-les. Quan te n’adonis què
és ser gran, ja t’ho explicaré, com va fer el teu avi amb mi.
M’alegra el dia!
Abans d’ahir, sense voler, per anar tan ràpid se’m va caure
un got d’aigua a sobre. Soc un desastre!

5è
PRIMÀRIA
Ion Parera Monreal
Martina Català Aranda
Noa Paul de la Montaña Càliz

6è
PRIMÀRIA
Guanyadora St. Jordi:
“No es necessiten raigs X
per veure el que està malament”
Ainara Meral Melo
La millor descripció:
“Semblança al meu avi”
Gerard Maldonado Castillo
El millor poema:
“La meva família”
Àlex Castells Carrasco
L’obra més original:
“La boja”
Hèctor Guisado Sueiras
L’obra més divertida:
“Una súper classe”
Èric Jiménez Gálvez
El millor final:
“El monstre perjudicant”
Martí Ruíz Pérez
6è
INFANTIL PRIMÀRIA ESO

6è
PRIMÀRIA
NO ES NECESSITEN RAIGS X PER VEURE EL QUE ESTÀ MALAMENT
Ainara Meral Melo
Hola, soc la Lucia i soc una adolescent.
De petita pensava que la vida era tot festa, colors i alegria,
però ara que ja he madurat he vist que la gent té problemes
i moltes persones, no els afronten per por que pugui
passar alguna cosa greu.
He notat que els nens i nenes de la meva classe tenen
més problemes dels que pensava. La Maria, la meva millor
amiga, té problemes familiars i sembla que ella no pot
fer res per què els seus pares tornin a estar junts. Ella fa
veure que no passa res, s’eixuga les llàgrimes i es posa
a riure.
L’Àxel té problemes amb les notes. Els seus pares són
massa estrictes i sempre volen que tregui un 10 en tot,
ell s’esforça i treballa molt, més del que deuria, de vegades
no ha vingut a l’institut per què ha estudiat massa i
a penes ha dormit.
La família del Jordi té dificultats econòmiques i no es
poden permetre alguns extres de l’escola. Per això de
vegades li deixo materials i altres coses. El què l’ajuda a
continuar endavant són els amics que el consolem en tots
els mals moments pels que està passant.
La Mireia està molt trista perquè la seva mare ha tingut
un accident i probablement no podrà tornar a caminar.
El seu pare i ella estan molt afectats de veure-la així. Tots
els amics quan la veiem plorar li diem que no passa res,
al final la fem riure i s’oblida del tema.
Les persones properes també tenen problemes, però no
els explicaré!
Recordeu que hi ha molta gent que té problemes i no els
afronta per por. Si en teniu, podeu ajudar, esforçar-vos
per fer tot el possible que no passi o s’eviti i continuar
endavant. No obstant això, si no podeu, recordeu que:
La Noa té problemes amb el seu físic. És molt fineta i
prima, per això de vegades li fan comentaris de mal gust
i es posa a plorar. Ella intenta menjar el màxim possible,
però no fa cap efecte, per això té l’autoestima tan baixa.
“Pots plorar, però lamentar-te per l’inevitable és una absoluta
pèrdua de temps”.

6è
PRIMÀRIA
DIdac Rigol Díaz
Martina León Hidalgo
Rocío Aguirre Agustí

1r
ESO
INFANTIL PRIMÀRIA ESO
1r

1r
ESO
TIC-TAC
Xavier Pastor Matillas
Un somni de llarga durada,
un cop d’ull al rellotge cada vegada,
fins que obres la vista,
per a tu és la primera però pel rellotge la sisena.
Tres dies i cinc nits,
un horari i vint dies,
ja l’agulla ha donat 3600 tacs
però, en canvi, tu no has donat ni 3 veritats.
Cinc hores i el doble de problemes
tic-tac, tic-tac
tu continues pensant,
però tot ja s’ha acabat
Et penedeixes i adverteixes,
però tothom segueix el motlle
de no fer cas al rellotge
ja mai es podrà tornar
tic-tac, tic-tac
La pèrdua del temps.

1r
ESO
Elisabeth Llusà Burgos
Clàudia Ventura Vargas
Xavier Pastor Matillas

2n
ESO
INFANTIL PRIMÀRIA ESO
2n

2n
ESO
SEMPRE AMB MI
PERDENT EL TEMPS
Irati Vinyets Domeño
Laura Maldonado Algaba
Pum, pum, pum, pum, pum, pum, pum. Inspira profunda
compartir amb ella i el nostre pit, que es torna un forat
“Temps” una paraula curiosa oi? Una
Fa ja 372 anys que observo el món
Qui m’ho diria, després de tant de
I bruscament però expira tranquil·lament. El seu pit s’ai-
negre que absorbeix tots els sentiments retinguts durant
cosa que ni es veu ni es toca, simple-
des d’aquest parc, però el meu temps
temps, ve un empresari, diu que vol
xeca i es desinfla cada cop que respira i el poc cabell que li
la malaltia, no ens deixa respirar. És un sentiment que mai
ment passa.
s’està acabant.
construir un edifici a sobre meu i
queda, brilla amb l’únic reflex de sol que entra per la petita
oblidaré, un sentiment de tristesa profunda i d’impotència,
ningú no fa res per impedir-ho.
finestra. El seu cos és allà, però ella no hi és present, està
és un sentiment de pèrdua. Tant de bo ningú no l’hagués de
“Temps” una cosa que hem après a
Perdó, m’he posat una mica filosòfic i
adormida, en un somni etern que no la farà tornar. Nosal-
patir, però desgraciadament el món està ple de persones
mesurar amb segons, minuts, hores,
encara no m’he presentat.
Em reemplaçaran a mi, a una alzina
tres esperem, mentre parlem del futur de com serà la vida
amb aquest sentiment, persones que han perdut als seus
dies, setmanes, mesos, anys… Però
centenària que ha trigat 300 anys en
sense ella. Ens abstenim de fer plans i d’intentar esbrinar
éssers estimats i que saben que no els recuperaran per
que és el temps?
La veritat és que he tingut diversos noms
formar-se, per un bloc de pisos que
com serà tot quan se’n vagi. Preferim no pensar-hi, viure
el present i assaborir cada segon més que passem al seu
molt que ho desitgin.
Podríem dir que és sinònim de des-
al llarg de la meva història, com ara l’alzina
del poble, l’arbre del parc o d’altres.
pots aconseguir en uns mesos. La
veritat és que no entenc als humans
costat, perquè tenim molt clar que pot ser l’últim.
Els primers dies van ser durs perquè tot el que veia em
trucció, al cap i a la fi el temps fa que
d’avui dia.
recordava a ella. El sofà de casa em portava records de
els éssers vius morin, que els materi-
Fa ja 372 anys que, no sé ni com, vaig
Estem a l’hospital, en una habitació tranquil.la i poc il·luminada
per donar una sensació de privacitat. Jo no deixo
de mirar-la, amb els ulls plens de llàgrimes que em vaig
quan ens hi estiràvem juntes i vèiem la nostra sèrie preferida,
la seva roba desprenia l’aroma del seu perfum i era
com si la tingués al meu costat abraçant-me fortament.
als es deteriorin i que tot acabi desapareixent.
néixer del no-res. Era una alzina rodejada
de vegetació la qual va anar creixent
igual que la petita població que
Espereu…, crec que estan parlant.
Tant de bo tingués cames per apropar-me
a escoltar la conversa.
assecant per intentar de mantenir-me forta davant d’ella.
És una tonteria perquè no em pot veure, però jo sento que
està al meu costat, donant-me ànims i dient-me que per
molt que el seu cor deixi de bategar, ella segura amb mi,
Sempre que passava per davant de la llibreria podia sentir
com ella hi era allà, escollint quin llibre volia llegir aquella
vegada. Tot això em feia plorar a cada moment i desitjar
que ella seguís aquí, amb nosaltres, viva.
Però el temps ens dona l’oportunitat de
crear, l’oportunitat de viure experiències,
conèixer sensacions, sentir emocions…
Amb un temps limitat, és clar.
l’envoltava.
He vist com passaven els dies, els
mesos, els anys… I entre una cosa i
Espereu, les excavadores s’estan
movent cap a la dreta.
ajudant-me a cada pas que doni al llarg de la meva vida.
una altre han passat tres segles!
Perdó, crec que m’havia equivocat…
Tots aquests sentiments no han desaparegut i dubto que
Crec que és un preu que val la pena
Resulta que no em volen arrencar,
Estic immersa en els meus pensaments quan m’adono
algun dia ho facin. Però d’una cosa estic segura: me’n sor-
pagar.
Les casetes de fusta que hi havia en
tan sols volen posar una font al meu
de que la seva cara ha empal·lidit i el seu pit ha deixat de
tiré, com milers de persones ho han fet abans que jo. Ella
un principi han sigut reemplaçades per
costat.
moure’s. Ja està, ha marxat tranquil.la i sense patir, que és
seguirà present en cada batec que el meu cor doni i en cada
Fa ja 372 anys que observo com
edificis enormes de més de 25 plantes,
l’únic que volíem si arribava aquest moment. Els nostres
pensament que tingui, perquè ella va ser moltes coses per
passa el temps des d’aquest parc.
les granges on vivien els animals ara
Vaja, m’he currat un text sobre la
ulls semblen cascades que porten tot de records que vam
mi, però sobretot, va ser la meva mare.
Tan sols contemplo com deixa la seva
són botigues, i els camps de conreu ara
meva vida i ara resulta que no s’acaba.
empremta al dia a dia.
són “pipicans” per als gossos.
Us he fet perdre el temps, maleïda
Però hi ha algú que fa que les coses canviïn
més ràpid que amb el temps, algú
Jo soc una alzina gegant, amb unes
arrels immenses que amaguen gene-
ironia!
que modifica les coses per tal de cobrir
racions senceres per les quals sempre
les seves necessitats: Els humans.
m’havia sentit valorat.

2n
ESO
Laura Maldonado Algaba
Lucía Puerto Jerez
Jana Núñez Viñas

3r
ESO
INFANTIL PRIMÀRIA ESO
3r

3r
ESO
LA SOLEDAT
Raquel Díaz I Grau
ELS MEUS SOMNIS, EN UN FLASCÓ
Ainara Pineda Sánchez
Soledat, molta és la gent que li té por al mot, ja
que la societat l’entén com a estar trist, però
ningú pensa que potser de vegades aquesta és
molt necessària. Hi ha moments en els que cal
estar sol i pensar en un mateix, en el que necessites,
el que t’agrada, el que vols aconseguir…
Fa por pensar que en la societat que vivim
aquesta paraula es converteixi en el sinònim
de persona antisocial, rara, estranya i que, fins
i tot, per aquest motiu no ser acceptat. La pressió
social de pertinença a un grup d’amics, en
els quals possiblement no confies, et pot fer
sentir incòmode, insegur…, ja que no sempre
és fàcil trobar persones en les que confiar plenament.
Això no treu, que per a moltes persones el fet
es converteixi en un inconvenient, el fet de
sentir-se sol i no tenir amics. Però cal anar en
compte, perquè vivim envoltats de prejudicis
que ens exposen a l’opinió dels altres per com
vestim, com pensem i, segurament, realitzem
poc esforç per conèixer-nos de veritat.
Bé, tan sols volia reflexionar sobre la societat,
els seus prejudicis, la soledat escollida i vital, en
algunes ocasions. Sentir-se jutjat, i poc entès,
pot convertir-se en una situació incòmoda per a
tots aquells que en aquests moments ho poden
estar passant malament.
Aquí estic, davant del meu televisor, mirant les
notícies. Com canvia la vida d’un dia per l’altre.
No sortim d’una que ens fiquem en una altra.
Ahir preocupats per un simple virus i avui, ara,
veient passar la vida d’altra gent davant dels
nostres ulls; la seva desesperació, desgràcies,
llàgrimes…
Quants somnis trencats! No puc evitar pensar
com eren les seves vides abans de tot això. I si
ens passés a nosaltres? Què faríem?
M’acabo de llevar, són les quatre del matí. Un
llampec treu el cap per la meva finestra i il·lumina
la meva habitació. Això em fa recordar el
somni que havia tingut. Era a Kiev, la capital
d’Ucraïna, mullada i amb fred, com si fos un
d’ells. Allà vaig conèixer la Karina, una noia alegre
i forta. Ella ens va proposar fer una activitat,
amb la que va saber transmetre’ns tranquil·litat
i força.
Cadascú de nosaltres va escriure el seu somni
en un paper i els vam posar dins d’un flascó.
Després vam enterrar-lo al lloc on jugàvem cada
tarda, per així, en un futur, tornar i no perdre
l’esperança de tornar-nos a veure de nou.
Ella veia la llum del sol al final del túnel i va
veure una llàgrima, un petit somriure.
Just en aquell moment em vaig despertar i hi vaig
reflexionar. Quina sort tenim nosaltres! Però no
us preocupeu, tot té el seu final i esperem que
sigui com més aviat millor.

4t
ESO
INFANTIL PRIMÀRIA ESO
4t

4t
ESO
DOS MÉS DOS
Laia Cantador Recuero
UNA INSPIRACIÓ
Nadia Díaz Olmo
Passen els minuts, que semblen hores, i
finalment sortia del despatx seriosa i sense
mirar-me. Es dirigeix cap a la porta de la sortida.
Jo la segueixo, camino darrere d’ella. No
haurà anat bé, ho sé, la noto trista, decebuda…
Arribem al cotxe i em fa asseure darrere. Miro
per la finestra, el dia és gris i fred. La gent
camina decidida pel carrer, amb presses, cap
al seu destí. Torno a mirar la mare, però no la
veig ni la sento, condueix callada, com un robot
— Què li pot haver dit el professor? Segur que
està així pel darrer suspens de matemàtiques.
L’últim examen no em va anar gens bé. Ho sé.
El camí fins a casa se’m fa etern, el silenci és
sepulcral. Arribem a l’aparcament de casa, la
mare fa la maniobra i aparca el cotxe. Després,
no baixa del vehicle i jo tampoc.
—Mare! M’atreveixo a dir per fi, però no hi ha
resposta.
Em sembla que una llàgrima li llisca per la galta.
—Mare…? torno a insistir i ara sí sembla que
parla.
—Què?, respon.
—Mare, dos més dos gairebé mai són quatre.
La majoria de nosaltres passem tota la vida
portant una màscara social, que oculta la nostra
personalitat. Ens esforcem per donar una
imatge de la persona que creiem que el món
vol que siguem.
Diem els que altres persones volen sentir, portem
la roba que altres volen que ens posem i
acabem vivint les vides d’altres persones. Per
trencar amb tot això, fes tot el que puguis per
perseguir els teus somnis i construir la teva
pròpia vida.