PLORAR AMB BAMBI El valor de l’empatia i els seus límits

En la mesura que ajuda a disminuir el dolor al món, l’empatia és un valor
moral recomanable. L’empatia amb els diferents (immigrants o minories
sexuals), amb els derrotats per la crisi econòmica (empobrits), amb els
malalts, amb la natura, i amb els animals no humans té alguna cosa
d’especialment noble (fins i tot de “sublim” per dir-ho kantianament), i ens
pot servir de guia en la tria moral. Però en qualsevol situació la justícia és
millor. A més, una empatia “mal educada” pot resultar sensiblera,
neuròtica, i socialment i moral molt perillosa, perquè ens exhaureix
emocionalment, produint fins i tot un fals reconeixement de l’altre.
Sense empatia amb el dolor aliè, sense implicació emocional amb els altres,
fàcilment podem acabar destruint la humanitat i, per tant, convé conrear-la
fins i tot per estrictes raons de supervivència; però no hauríem de permetre
que ocupés el lloc de valors més antics com ara la justícia i la imparcialitat.
Demanar-nos que reconeixem sistemàticament la vivència de l’altre com a
vivència originària meva (o nostra), és demanar massa, en la mesura que
l’individu no és només construït pels seus sentiments, sinó també pels seus
interessos i per la seva necessitat d’equilibri i d’autonomia moral i
emocional.
L’empatia, necessària per viure entre altres humans iguals en drets a mi
mateix, no pot ser obligatòria, ni pot usar-se com una esmena radical a
l’autonomia moral. És un mecanisme interesant per crear comunitat, però
abusar-ne ens portaria a un emotivisme alienant i seria una forma de negar
la pròpia existència singular i de provocar un totalitarisme dels sentiments,
molt postmodern però tan perillós com qualsevol altre. Par délicatesse, j’ai
perdu ma vie, es lamentava Arthur Rimbaud. Ningú té humanament cap
obligació de solidaritzar-se amb tot el dolor del món, tot i que n’hagi de ser
conscient i procurar mitigar-lo.
20