ELS GRANS FEM CONTES PER ELS NENS I LES NENES . LES CORTS 2013.

Els grans fem contes
per als nens
i les nenes
Les Corts 2013
1

“ A q u e s t s c o n t e s s ó n el r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l
c o l · l a b o r a t i u e n t r e la g e n t g r a n i l e s
e s c o l e s de l e s C o r t s .
E l s c o n t e s h a n e s t a t e s c r i t s per g e n t g r a n i
i l · l u s t r a t s p e l s n e n s i l e s n e n e s .
A m b a q u e s t a a c t i v i t a t s ’ h a n f o m e n t a t l e s
r e l a c i o n s i n t e r g e n r a c i o n a l s i c a d a c o l · l e c t i u
ha p o g u t d e s e n v o l u p a r i a p r e n d r e d i v e r s e s
h a b i l i t a t s l l i g a d e s a la n a r r a t i v a .
P e l s r e a l i t z a d o r s d ’ a q u e s t s c o n t e s és una
s a t i s f a c c i ó m o s t r a r - l o s a la c o m u n i t a t , ja
q u e m é s e n l l à de la f e i n a c r e a t i v a i
i l · l u s t r a d o r a d e s e n v o l u p a d a té la r i q u e s a
del d i à l e g i n t e r g e n e r a c i o n a l . “
2

ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN
LA GOSSETA “XISPA”
NARRACIÓ I REALITAT
OMBRES I CLAROR
LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS
MEMORIAS DE UNA NIÑA
MI PADRE Y “EL POBRE”
CUENTO PARA ADAM
EL MÓN D’EN MINGO
LA IL·LUSIÓ
LA EXTRAÑA HERENCIA
L'ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L'ÀVIA MONTSERRAT
LA MEVA ESTADA A MAÓ
L’ENIGMA DE LA CASA ABANDONADA
VIATJAR AMB FAMÍLIA
4
8
11
14
16
18
20
22
23
26
28
31
34
36
39
Índex
3

ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN
L’avi Joan observava com els seus dos
néts, l‘Olga i l’Oriol, jugaven al parc amb
una colla d’amics. Els mirava encuriosit i
feliç com gaudien de les seves
sofisticades joguines: Nintendo’s, PSP’s,
nines que caminaven, reien i fins i tot
ploraven...
Autor: Llibert Canton Martinez
Il·lustradors: Alumnat de 6è B de l’Escola Pau
Romeva
Tutora: Mònica Vivancos
Eren tan diferents els jocs a la seva època! El carrer era el lloc natural de trobada dels
nens i les nenes del barri al sortir de l’escola, ja que no n’hi havia parcs infantils on
poder anar a jugar. Com que apenes passava algun vehicle, podien fer els seus jocs
al bell mig de la via.
Recordà l’avi Joan els amics de la infantesa: en Francesc, en Miquel, l’Hermes, la
Nati, la Isabel, en Salmerón... i algun altre més. Plegats, foren feliços i van passar
moltes aventures.
Evocà aquell camió de la gossera que de tant en tant passava pel barri, el qual tenia la
missió de recollir tots els gossos que estaven sols pel carrer, sense ningú que els vigilés.
Atrapaven els animals i els ficaven dintre del vehicle, després els conduïen a un lloc on els
deixaven tancats. Allí romanien fins que algú els anava a recuperar.
A l’avi Joan i els seus amics els feia molta pena que s’emportessin els pobres gossos. Així
que una solejada tarda d’un dissabte que la colla estava jugant al carrer, arribà el camió
de la gossera i s’aturà davant d’ells. De l’interior del vehicle es podien escoltar els lladrucs
dels gossos presoners.
Del vehicle sortiren tres homes. Cadascú d’ells portava un llaç que servia per agafar els
pobres animals. Volien capturar un parell de gossos que rondaven per allí. Els feia tanta
pena a tota la colla que alguns fins i tot ploraven.
Els tres homes estaven ocupats intentant capturar els dos gossos. En Francesc s’hi
apropà a la part darrera del camió i intentà obrir el portell, però estava massa dur i no ho
va aconseguir. Aleshores els seus companys s’hi van apropar i entre tots van poder obrir
la porta de bat a bat. Els homes del llaç s’hi van adonar de la maniobra i van dirigir-se als
nens cridant, però ja tots els gossos estaven fugint en totes direccions. No va quedar ni un
sol animal dintre del camió.
- Els hi direm als vostres pares! –digué un dels homes del llaç.
Però la veritat és que els pares dels nois mai van saber res. L’avi Joan sempre va creure
que els homes del llaç van alegrar-se de l’alliberament dels animals. S’imaginava que no
els agradava el treball que feien. El rostre de l’avi Joan dibuixà un somrís nostàlgic a
l’evocar aquell episodi de la seva infantesa, mentre l’Olga i l’Oriol continuaven jugant amb
els seus amics.
4

Un dels jocs preferits de la colla de l’avi Joan
era anar al Camp de l’Electricitat. L’anomenaven
així perquè allí n’hi havia una central elèctrica.
Des d’aquest lloc podia veure’s a la llunyania el
mar i els vaixells que de tant en tant passaven.
El Camp de l’Electricitat era una àmplia extensió
de terreny muntanyós que descendia fins a les
terres de conreu del senyor Matas i més avall
fins a les vies del tren.
El senyor Matas era un bon home que els
deixava entrar als seus terrenys, on jugaven i es
divertien d’allò més. Si venia al cas, algunes
vegades la colla de l’avi Joan ajudava a netejar
de brossa aquelles terres, cosa que trobaven
molt divertit. Quan era el temps de la collita, el
bondadós senyor Matas deixava que mengessin
el que volguessin de la vinya i dels arbres
fruiters.
En aquells terrenys abruptes es trobava una
mina, ample, profunda i fosca, que havia servit
de refugi durant els bombardejos aeris de la
guerra civil. Tot i la por que passaven,
acostumaven a endinsar-se plegats a la foscor
d’aquell túnel. El terra i uns forats excavats a les
parets estaven coberts per una sorra de color
groguenc. Li deien “terra d’escudella” i els petits
solien portar un grapat a les seves mares, ja que
anava molt bé per netejar les bateries de cuina.
En certa ocasió succeí una cosa terrible. Fou una tarda d’hivern, durant les vacances de
Nadal de l’escola. Ja començava a fer-se fosc i n’hi havia uns núvols molt negres,
acompanyats de forts trons i llamps que amenaçaven amb una intensa pluja. La Nati i la
Isabel van quedar-s’hi a l’entrada, però l’avi Joan, en Francesc, en Miquel, l’Hermes i en
Salmerón van penetrar a l’interior de la mina. Aquell dia van arribar quasi fins al final, que
donava a un pati amb nombroses i inquietants escultures que mai van saber què hi feien
allí. Descobriren a la dreta una de les cavitats excavades a la paret.
Ei, nois, entrem aquí! –exclamà en Miquel, i tots van introduir-se en aquell forat on apenes
hi cabien.
En Salmerón estava recollint alguns grapats d’aquella terra groguenca quan notà que
havia topat amb algun objecte dur.
Aquí n’hi ha alguna cosa –digué el noi.
Què has trobat? –preguntà el petit avi Joan. Tots hi van intentar ficar la mà, emocionats.
Ei, compte! Això ho he descobert jo –cridà en Salmerón, que tragué la mà amb l’objecte.
Era una pistola! El pànic i l’emoció, barrejats a parts iguals, s’apoderà de tots.
Sortim d’aquí –digué en Miquel.
5

A corre-cuita sortiren a l’exterior, on els
esperaven la Nati i la Isabel, i tots junts van
pujar fins al carrer, allunyant-se de la cova
per evitar que algú els reclamés el revòlver.
Van netejar-la de la terra que tenia adherida
amagats en un racó. Al cap d’una estona,
més tranquils, ja reien i feien juguesca amb la
pistola. Seguia la tronada, però
afortunadament encara no plovia.
I aleshores, sorprenentment es disparà l’arma.
Durant uns instants semblà que ningú havia
pres mal, però tot seguit Salmerón es desplomà.
Sagnava abundantment per una ferida que tenia
al pit.
- Déu meu, pobre Salmerón! –exclamà
l’Hermes aterrit, i tot el grup començà a
plorar i cridar al mateix temps.
Ràpidament s’hi aproparen diverses persones, les quals avisaren un metge que per sort
tenia un consultori en una petita plaça situada a poca distància. Entre diverses persones i
amb l’ajuda d’un automòbil el van dur fins allí.
El doctor li va ferl es primeres cures d’urgència, que foren les que salvaren la vida d’en
Salmerón. Després, se l’emportaren a un hospital, on va romandre en estat crític moltes
setmanes. En Salmerón sortí de l’hospital totalment curat, tot i que encara va estar
convalescent uns quants dies més a casa seva.
La policia va quedar-se amb la pistola. Els agents van dir que algú l’havia abandonat allí
durant la guerra o en acabar aquesta, temorós que el descobrissin.
Després del terrible accident d’en Salmerón, els seus pares foren molt feliços quan el noi
quedà definitivament fora de perill, però tots els pares dels nens, entre els quals estaven
els de l’avi Joan, van reunir-se i acordaren prohibir els seus fills que mai més entressin en
aquella cova tan perillosa.
6

En aquest punt l’avi Joan despertà dels seus records. Restava amb els ulls
tancats i en el rostre se li dibuixava un tendra somrís. En obrir-los, veié els
seus néts confiats i alegres, i se sentí feliç.
Mentre tornava cap a casa amb l’Olga i l’Oriol, l’avi Joan se n’alegrà que
aquelles criatures ja no tinguessin necessitat de distreure’s amb aquells jocs
tan perillosos de la seva infantesa.
7

LA GOSSETA “XISPA”
Havia una vegada dos germans que es deien
Júlia i Guillem. Ells anaven a l’escola, a ciutat, i
tenien molts amics. També els agradava anar
d’excursió a la muntanya amb els pares, un cap
de setmana al mes.
Un divendres, al sortir de l’escola, van anar
corrents a casa, deixaren la motxilla i la mare,
que es deia Silvia, els va donar el berenar.
Quan va arribar el pare, que es deia Manel,
amb el cotxe, va dir:
Nois ajudeu-me a carregar el cotxe!
Entre tots posaren la tenda de campanya, els
estris de cuinar, els sacs de dormir i el menjar
que la Silvia havia comprat. Una vegada va
estar el cotxe carregat, el Manel va dir:
On voleu anar?
Com estàvem a la tardor i s’apropava la diada
de la Castanyada, van contestar:
Volem anar al Montseny a buscar castanyes.
Autora: Adelaida Santiró Tibau
Il·lustradors: Alumnat de 4t B de l’Escola Pau Romeva
Tutora: Gemma Cuscó
Mentre el pare conduïa, la Júlia jugava amb el
mòbil o parlava amb les amigues, el Guillem
escoltava música o jugava a endevinar coses
amb la mare. En arribar al Montseny, ajudaren al
pare a descarregar el cotxe.
Després, el Manel i el Guillem varen muntar la
tenda de campanya i la Silvia i la Júlia varen
preparar el sopar. Un cop estava tota la feina
feta, els quatre varen jugar a cartes i després els
pares varen explicar històries de quan ells eren
petits. La Júlia i el Guillem se’ls escoltaven molt
atents i reien.
De sobte, va començar a ploure i pares i fills
entraren a la tenda de campanya, es ficaren dins
els sacs i ... ha dormir s’ha dit!
8

L’endemà, en llevar-se, varen sortir de la tenda i
feia un sol esplèndid. Mentre la Silvia i el Manel
preparaven l’esmorzar, la Júlia i en Guillem
jugaven corrent els dos darrera de la pilota de
futbol. Entre mig d’uns matolls van sentir uns
gemecs, a poc a poc s’acostaren per veure qui
gemegava i varen cridar:
Pare, mare! Correu, veniu!
Els pares van començar a córrer cap a on eren els
nois pensant que s’havien fet mal i, quan van
arribar, els nens els esperaven rient, i els varen dir
assenyalant els matolls amb el dit:
Mireu que hem trobat!
Els pares van mirar on assenyalaven els seus fills i van veure que hi havia un gosset petitó,
tot xop, brut i tremolant de fred. En Manel el va agafar, el portà a la tenda i la Silvia, amb
una tovallola, el va assecar. Llavors s’adonaren que era una gosseta, era negre amb una
taca blanca al coll. La Silvia digué:
Com es pot abandonar al bosc una gosseta així de petitona? Hi ha persones que no tenen
cor!
La Júlia i el Guillem es van mirar i, tots dos alhora, amb un somriure, van dir al pares:
Pares, com nosaltres tenim un bon cor, ens la podríem quedar?
Els pares es van mirar, tot dient que si, sempre que ells se’n cuidessin de treure-la a
passejar un dia cadascú.
I tant que la traurem? - contestaren ells.
La Sílvia va dir:
Ara hem d’escollir un nom per a la gosseta, que ens agradi a tots.
Després de dir noms i més noms, no els agradava cap dels que deien. Finalment el Guillem
va dir:
Ja el tinc, es dirà “XISPA”
A la Júlia li va agradar, ja que trobava que era un nom simpàtic, i va començar a cridar a la
gosseta:
“XISPA” vine aquí, al meu costat, bonica!
La gosseta, com si intuís que era aquell el seu nom, va córrer al costat de la Júlia saltant i
bellugant la cua de contenta que estava.
La mare agafà un pot per posar dins llet calenta amb una mica de molla de pa, perquè la
“XISPA” mengés. Ella tenia molta gana i en un tres i no res s’ho acabà tot.
9

Quan arribaren a Barcelona, abans d’anar a
casa, van entrar en una botiga a comprar
un llit, una manta petita, un bol pel menjar i
un altre per l’aigua i un collar. Un cop
escollides les coses, van passar per la
caixa a pagar i, en sortir de la botiga, tot
passejant, arribaren a casa.
El Manel va obrir la porta i d’un en un van
entrar a casa; l’última va ser la “XISPA” que
saltava contenta, amb les orelles teses i
fent anar la cua d’un costat a l’altre a la
seva manera.
Dient guau, guau, guau, els hi donava les
gràcies per haver-la adoptat, i pensava:
- Ara sí que tinc una casa i una gran família!
Es van passar el dia jugant a pilota amb la
“XISPA” i, després de dinar, els pares
començaren a carregar el cotxe i la Júlia i el
Guillem els ajudaren. Quan tot va ser a dins del
cotxe el Manel va dir:
Au anem! És hora de tornar a casa
La Silvia els va dir a la Júlia i en Guillem:
Vosaltres heu d’acabar els deures per
presentar-los demà a l’escola.
Pujaren al cotxe i la “XISPA” es va quedar a
fora quieta, no sabia si pujar o no. Amb una
sola veu la Júlia i en Guillem van cridar:
“XISPA” puja al cotxe, que anem a casa.
Mireu, la “XISPA” va començar a córrer, movent
la cua i anant cap al cotxe. Un cop dins, ella va
pensar com a gosseta que era:
He trobat una família, els nens m’estimen i els
pares també! Segur que em cuidaran i mai més
passaré gana ni fred. Els estic molt agraïda i
per això sempre els hi seré fidel.
10

NARRACIÓ I REALITAT
Avi..., vine a explicar-me un dels teus contes,
abans d’anar a dormir —li diu en Miquel al seu
avi.
Ja vinc, Miquel. Però no cridis tant home, que
pots despertar a la teva germaneta i, aleshores,
el conte s’haurà acabat —li diu l’avi al seu nét.
Serà divertit el d’avui? —li replica en Miquel.
Doncs mira, no serà un conte; serà una història
veritable, però amb fantasia i imaginació —li diu
l’avi, tot intrigant al seu nét.
Quin misteri! Avi, ja estic intrigat! De què serà?
—li diu fascinat.
De dos noiets, en Manel i en Carles i… els seus
àngels de la Guarda.
…àngels de la Guarda? —li diu al seu avi tot
estranyat.
Tal com ho sents. Preparat? Comencem…
Autor: Manuel Hidalgo Villasclaras
Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Ausiàs March
Tutora:M. Carmen Alférez
“Temps era temps, fa exactament cinquanta anys, dos amics, en Manel i en Carles, van
tenir una mala idea —molt dolenta— que van decidir posar en pràctica. Se’ls va acudir
inventar un canó de plom que disparés de debò.
Aviat començaren les seves activitats, sense adonar-se’n del perill que corrien. Ningú sabia
res —ho portaven en secret. Ho feien en llocs a l’aire lliure i sense que ho sabés ningú.
Funcionava bé, disparava petites fustes a una gran distancia.
Ells gaudien amb allò. Era divertit, però perillós.
11

Un dia ho van fer a casa d’un d’ells, la d’en Manel, però la cosa no va funcionar com
esperaven i el canó va explotar.
Els dos van quedar consternats i ferits lleument; espantats, ensangonats i morts de
por. Van demanar ajut als grans de la casa, que de seguida els van endur a curar.
No els va passar res, però podien haver mort!
L’estança va quedar molt malmesa, plena de runes i forats per l’explosió.
Un miracle?
Sí, un miracle!
Aquell dia els seus àngels de la Guarda es van lluir, van estar atents i van aconseguir
els seus objectius: salvar els seus protegits.
Ells no se’n van adonar, però el germà petit d’en Manel també estava a la sala,
amagat darrera d’una butaca perquè no el veiessin. Aquest petit noiet es deia
Miguelín i, per sort, tampoc li va passar res encara que l’ensurt va molt gran. Què
hauria passat si l’experiment hagués fallat quan haguessin estat tot sols? Podria
haver estat fatal!
Afortunadament, els seus pares estaven a prop i van acudir de seguida: àngels de la
Guarda?
Doncs, sí.”
Avi, però els àngels de la Guarda existeixen? —pregunta en Miquel encuriosit.
I tant, Miquel, i tant! Ells ens ajuden sense que ens adonem que ho fan. Ens protegeixen
de molts mals que ens envolten —li contesta.
De quins mals, avi? —pregunta tot estranyat.
Doncs..., creuar un carrer distretament, sense prestar atenció al semàfor; jugar sense
cura, amb altres nens, sense adonar-nos que podem prendre mal; utilitzar joguines
perilloses: màquines, bicis, patinets..., que són més aviat per nens més grans que
vosaltres.
També de les males companyies —afegeix l’avi.
Males companyies!!! Nens dolents?
Els nens no són mai dolents, són entremaliats —corregeix l’avi.
Avi, aquests nens tenen dimonis de la Guarda, doncs? —diu en Miquel tot divertit.
Ja, ja ja, aquests, Miquel, no existeixen. Però els seus àngels estan una mica distrets...
Però és que jo no he vist mai un àngel de la Guarda!!! Ni tant sols he notat que estigui al
meu costat —diu en Miquel tot preocupat.
No els veus però hi és, sempre hi ha un, el teu. Quan el teu pare, la teva mare o
qualsevol altra persona et dona la mà per passejar, t’està protegint, és el teu àngel.
12

Quan la “senyo” et diu que t’asseguis i estiguis quiet dins de l’autocar, t’està
protegint, és el teu àngel. Quan t’abriguen perquè fa fred, no et deixen anar sol pel
carrer, et donen consells, etc. També t’estan protegint, són el teu àngel.
De tota manera —afegeix l’avi— tu també tens que col·laborar, sobretot obeint i
portant-te bé. No costa pas tant!! L’àngel podria estar distret i passar-te alguna cosa
dolenta. Però si ets bo..., no acostuma a passar.
Avi, d’ara en davant, estaré atent a veure si veig l’àngel de la Guarda —li diu en
Miquel tot content.
Tu portat bé i sempre el tindràs al teu costat...
13

Autor: Ricard Chaure Albalate
Il·lustradors: Alumnat de 3er de l’Escola Ausiàs March
Tutora:Roser Blasco Piñol
En el País de les Ombres vivien els foscos.
En el País de la Claror vivien els brillants.
No tenien cap mena de relació els uns amb els altres.
Un dia, del ramat d’ovelles negres d’un pastor fosc es va perdre una ovella petita. Va cridar
la seva mare i l’ovella mare la cridà també, però no es van trobar.
Tremolant de fred i por, i amb molta gana, la petita ovella negra buscant la seva mare va
anar a parar al País de la Claror. Va quedar enlluernada i es va ajupir a terra belant
llastimosament. Una pastoreta brillant la va sentir i en apropar-se-li, es va sorprendre del
color negre de l’ovelleta, perquè les seves eren totes blanques i tenien una llana que brillava
com si en lloc de flocs tinguessin bombetes enceses. La va recollir i veient que estava prima
la va posar a mamar d’una de les seves ovelles. Però l’ovella blanca al veure-la tan negra la
va rebutjar. Llavors, la pastoreta va munyir l’ovella i li va donar la llet amb un biberó. S’ho va
acabar tot en un instant o es va quedar adormida als braços de la pastoreta que l’acaronava
suaument.
OMBRES I CLAROR
El pastor fosc va trobar a faltar l’ovelleta i la va buscar per tot arreu. Va pensar que un llop
negre se l’hauria menjat i va decidir anar amb més compte amb el seu ramat. No en volia
perdre cap més.
Va passar el temps i l’ovelleta negra s’havia fet gran, ja pasturava com les altres que no
volien ser les seves amigues perquè no els agradava el seu color.
Només la pastoreta l’agafava i estava al seu costat.
Un dia van trobar-se amb un altre pastor brillant i el seu ramat d’ovelles blanques. Quan es
va veure l’ovella negra li va explicar a la pastoreta d’on venia aquella ovella i el perill de que,
el seu amo, s’empipés per haver-li furtat una ovella. La pastoreta va explicar com l’havia
trobat, mig morta de fred i gana. No l’havia furtat a ningú. El pastor li va aconsellar que la
portés al límit de la llum amb la foscor i la enviés cap enllà a trobar el seu amo i el seu
ramat.
La pastoreta va plorar perquè s’estimava molt l’ovella negra i li feia companyia en els seus
pastorejos. Davant la insistència del pastor brillant va portar a la seva amiga al llindar dels
dos països i li va dir que marxés amb el seu ramat i el seu pastor. L’ovella no volia marxar,
però la pastoreta la va empènyer cap a la foscor amb tanta empenta que varen caure totes
dues al costat fosc. Tant la pastoreta com l’ovella estaven atemorides.
14

De sobte va aparèixer un pastoret fosc i li va
preguntar què feia una pastoreta brillant tractant
d’emportar-se una ovella negra. La pastoreta li va
explicar tot al pastoret fosc i ell es va posar a riure.
Aquesta deu ser l’ovella que va perdre el meu pare
ja fa temps, veig que l’has tractada bé, ha menjat
força herba perquè està grassona. Possiblement
ens la menjarem amb patates el diumenge!
Al oir aquestes paraules la pastoreta es va enfadar
molt i li va dir, cridant, al pastoret que s’entornava a
dur l’ovella al seu país, allí no se les menjaven,
només aprofitaven la seva llet i la llana.
El pastoret es petava de riure, allò era una broma. Perquè ells també les tenien per la llet i la
llana. Va convidar la pastoreta brillant a visitar la part fosca i ella va acceptar.
Quan van arribar a la casa del pastoret van
trobar els seus pares i tots els veïns.
Sorpreses, havien sortit de les cases amb els
fanals per fer-se llum i els anaven apagant a
mesura que creixia la claror. El pastoret fosc va
presentar la pastoreta brillant i va explicar la
història de l’ovella. Tots van estar molt contents
i li van dir que se la podia quedar per a ella.
A partir d’aquell moment tots dos països eren
clars i plens de llum, però les ovelles d’uns i
altres continuaven sent blanques i negres. Van
proposar barrejar els ramats i van néixer ovelles
blanques amb taques negres i ovelles negres
amb parts blanques. Això els va fer molta
gràcia. Des d’aquell dia van nomenar la
pastoreta Princesa dels dos països i passat un
temps es va casar amb el seu amic pastoret i
els seus fills van ser tots lluminosos.
Però va ocórrer una cosa meravellosa,
a mida que la pastoreta s’endinsava
en el País Fosc, la foscor anava
quedant enrere i apareixia la claror.
Tot millorava el seu aspecte: L’aigua
del riu, negra, ara era blava, els arbres
de fulles negres anaven canviant i
tenien diferents tonalitats de verd, les
flors agafaven colors molt vius i
alegres, els núvols negres i grisos que
tapaven el cel, s’anaven desfent i el
sol començava a brillar en el país que
ara ja no era fosc sinó clar i formós.
Els dos pastorets i l’ovella negra
caminaven molt junts, admirats i
espantats alhora.
15

LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS
La mañana estaba gris, Sofía y Ana habían quedado con sus amigos para ir al Tibidado,
fueron a coger el metro para ir más rápido, pues tenían que reunirse con ellos en las
Ramblas
Después de contarle la historia esté les dijo que
se habían subido a la escalera de los sueños
"sólo con pensar donde queréis ir vuestro
deseo se cumplirá". Se despidieron y aquel
señor desapareció como por arte de magia.
Salieron del patio y se toparon con las
escaleras, subieron y acordaron pedir el mismo
deseo para tener más fuerza entre las dos.
Cerraron los ojos, se cogieron de las manos y
pensaron donde les gustaría estar en aquel
momento, salieron chispas de sus manos
cuando llegaron abajo abrieron los ojos,
estaban en Eurodisney. Realmente había
funcionado.
Autora: Mercedes Rios Salazar
Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Pau Romeva
Tutora: Conxa Huguet
Cuando bajaron las escaleras oyeron un
fuerte trueno, las escaleras se pararon y
decidieron bajar andando, de pronto al
llegar abajo se encontraban en un
chiringuito de la playa, se miraron
extrañadas, pues no entendían nada.
Volvieron ha subir y realmente estaban
en las Ramblas. Sofía le dijo a Ana,
bajamos otra vez sino vamos ha llegar
tarde y nuestros amigos se irán sin
nosotras. Al llegar abajo cual fue su
sorpresa cuando de pronto estaban en el
museo Marès en el barrio antiguo de la
ciudad, entraron en el patio y junto a una
farola había un señor con una gran
barba blanca - ¿cómo habéis llegado
hasta aquí? - les preguntó.
16

Pasaron un día inolvidable, se subieron ha
todas las atracciones, nunca se habían
divertido tanto. Pero el tiempo se agotaba y
tenían que volver. Empezaba a caer la noche y
no veían las escaleras por ningún lado. Ya
empezaban ha ponerse nerviosas cuando
vieron a una señora asentada en un banco, se
dirigieron a ella, señora le dijo Ana -Nos hemos
perdido y no sabemos como volver a casa.
Ésta les preguntó - ¿Como habéis llegado
hasta aquí? Las niñas le contaron su aventura,
y ésta moviendo la cabeza les dijo - Ya me lo
imaginaba, no sois las primeras, tenéis que
seguir el camino de la montaña rusa, al final
veréis una puerta, tendréis que entrar, dentro
hay un laberinto y al final encontraréis la Cuando llegaron a la montaña rusa se
escalera. Espero que tengáis suerte.
encontraron con un payaso, éste les dijo
que para llegar a la escalera tenían que
pasar por un puente que lleva a un
laberinto el cual lo vigilaba un dragón -
Debéis de tener mucho cuidado - les dijo.
Las dos niñas se marcharon bastante
asustadas. Al llegar al puente vieron al
dragón, Ana que llevaba un paquete de
chuches le dijo a su amiga - Tengo una
idea, le tiraré las chuches y cuando este
distraído pasaremos corriendo.
Así lo hicieron y mientras el dragón estaba
entretenido ellas llegaron a la entrada del
laberinto.
Después de dar vueltas y vueltas no había
manera de encontrar la salida. De repente salió
un conejito de detrás de unos arbolitos y les
preguntó - ¿Que estáis haciendo en el
laberinto? - Estamos buscando la salida, se
está haciendo tarde y no encontramos las
escaleras para volver a casa, contestó Sofía. El
conejo muy amable les dijo - Seguirme yo os
llevaré. Siguieron al conejito y de pronto al
mirar por un pasillo vieron las escaleras, locas
de contentas se despidieron y subieron, cuando
llegaron arriba ya estaban en casa.
Fue toda una aventura que no olvidarán jamás.
17

MEMORIAS DE UNA NIÑA
Había una vez una niña llamada Claudia que
tenía 6 años, era buena y bonita, sabía
conversar con todos, pero tenía un gran
problema, a los once meses sufrió una
enfermedad llamada “polio” y le dejó secuelas
en su pierna izquierda (se cansaba un poco al
caminar) ella era muy atrevida y bajaba las
escaleras saltando de cuatro en cuatro los
peldaños. Tenía muchos amigos y, en aquella
época en Barcelona, los niños podían bajar a
jugar a la calle sin ningún peligro, jugaban a
saltar a la cuerda, a la charranca y a la pelota.
Cuando las madres tenían lista la cena,
llamaban a los niños para que subieran a
casa a cenar.
Un día, su papá le trajo a Claudia una
muñeca muy grande, era como una niña de
unos cuatro años, con el cabello rubio largo
y un poco rizado (era auténtico). Claudia la
peinaba cada día, llevaba un vestido muy
bonito y zapatos de piel, lo original era, que
se le daba la mano y andaba; Claudia
sentía adoración por ella, pero, ¡pesaba
tanto! Que Claudia no podía sola hacerle
caminar.
De noche, Claudia ponía la muñeca de pie al
lado de su cabecera y se dormía cogiéndole de
la mano. Soñaba siempre que, bailaban
cogidas de la mano y daban vueltas y vueltas y
no le pesaba nada. Luego se sentaban a
merendar y leían cuentos las dos juntas.
Cuando Claudia se levantaba por las mañanas,
ahí estaba su muñeca de pie, rígida, Claudia
pensaba que había tenido un sueño maravilloso
y esperaba a la próxima noche para disfrutar de
nuevo de su querida muñeca
Autora: Elisa Ruiz Aysa
Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Les Corts
Tutora:Rosa Forner
18

Un día, Claudia le pidió a su madre que confeccionara un vestido blanco para
ella pero que le viniese bien a su muñeca, y así fue. Su mamá, gran modista,
cosió un vestido blanco de organdí y lo adornó con cintas rojas las manguitas
cortas y el canesú y así un día se lo ponía la niña y otro se lo ponía a la
muñeca.
Claudia fue haciéndose mayor y siempre le quedaban unos momentos para
mirar en el fondo de su armario a su muñeca, que siguió muchísimos años con
ella.
19

MI PADRE Y “EL POBRE”
Mi padre tenía por costumbre sacar a pasear a nuestro perro, todas las tardes al volver del
despacho, mientras mi hermana y yo hacíamos los deberes del colegio.
Una tarde muy fría de invierno,
mi padre tardó mucho más que
de costumbre, y madre empezó
a preocuparse pensando que
podría haberle ocurrido algo, y
nos mandó a mi hermana y a
mí, a ver si lo veíamos por un
descampado cerca de nuestra
casa donde solía ir mi padre a
pasear para que nuestro perro
jugara y comiera hierbas
Autora: Claudia Ventura Veroler
Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Les Corts
Tutora: Teresa Fraile
Cuál fue nuestra sorpresa al ver a nuestro
padre hablando cordialmente con un
indigente, desarropado y sucio con la cara
enrojecida por el frío. Mi padre nos cogió de
la mano y subimos rápidamente a casa;
mientras mi madre inquieta le preguntó qué
había pasado. Sin esperar respuesta, mi
padre le contestó, date prisa haz un bocadillo
de tortilla bien calentita para un pobre chico
que está esperando abajo congelado de frío;
luego te lo explicaré todo.
20

Así, día tras día mi padre le bajaba comida, algún pantalón y alguna chaqueta para
protegerse del frío; mi madre al final estaba un poco cansada de estar tan pendiente
de nuestro pobre que se llamaba “Quim” (supongo que abreviación de Quimet en
catalán).
Pasados dos meses, un día mi madre nos
dijo, ya tengo un trabajo para Quim, en el
mercado Galvany, en una parada dónde
compro la fruta y la verdura; la dueña lo cogió
a prueba para llevar los encargos a su
clientela. Mi padre contestó, es muy joven y
nunca ha trabajado en nada serio. En fin, ya
veremos, ¡a ver si hay suerte!
Pues sí, amigos míos, contrariamente a los
malos augurios de mucha gente “Quim”
trabajó muy bien y era muy apreciado por
toda la clientela. Mi madre y mi padre estaban
felices por haber intentado ayudar a un pobre
muchacho que no tenía a nadie, ¡ni nada en
el mundo!
Dos días antes de Navidad, el portero
nos entregó una preciosa cesta de frutas
de parte de “Quim” y que fue para
nosotros ¡el mejor regalo de Navidad!
Yo siempre le explico a mi nieto Armand,
que todos deberíamos compartir las
cosas que tenemos con todos los seres
humanos que no tienen comida, y sin
embargo te regalan una sonrisa, y una
palabra de agradecimiento, que nos
llenan el corazón de felicidad.
¡Feliz Navidad y Felices Fiestas a todos
los seres pobres y ricos de este mundo!
21

Autora: Isabel Sanchez Martinez
CUENTO PARA ADAM Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta. Teresa de Lisieux
Tutor: Carlos Bejarano
Ven, que te voy a contar un cuento,
que hace mucho tiempo no te he contado...
Había una vez unos niños que eran amigos,
eran un niño y una niña, que se llamaban Pepe
y Lolita. Un día, le dijo Lolita a Pepe: “Vamos a
ir al río y vamos a pescar, pero tenemos que
pensar qué necesitamos” y Pepe le contestó:
“Ya lo tengo, una caña, un anzuelo e hilo de
cáñamo”. Lo prepararon todo y a punto para ir
al río.
Se pusieron de acuerdo en ir al día siguiente
por la mañana, muy pronto. Y cuando se
levantaron se fueron hacia el río y buscaron un
sitio donde no estaba hondo para entrar. Primero entró Pepe y le dijo a Lolita que
entrara, que no estaba muy hondo, pero al
entrar Lolita tenía tanto miedo, que tropezó con
una piedra y se cayó al agua, se asustó mucho
y se salió corriendo.
Entonces, Pepe le dijo, pues si tienes miedo,
pescaré yo solo dentro del río y se fue hacia
adentro y se preparó a ver si picaba algún pez.
Y pasaba el tiempo y no decía nada, y Lolita se
aburría y lo llamaba, qué haces tanto rato que
no me dices nada y Pepe le dijo ¿qué crees,
que es fácil pescar? Pues no, es difícil porque
los peces son muy listos y no se dejan engañar.
Y así fueron pasando la mañana. Al rato, Pepe
le dijo a Lolita que había pescado dos peces y
al rato, otra vez. Y así pasaron la mañana y
cuando tenían unos cuantos, Pepe se salió del
agua y le dijo a Lolita, bueno, vamos a mi casa
y le diré a mi madre que los fría y nos los
comemos para almorzar.
Cuando llegaron a su casa, le dijeron a su madre lo que habían pescado en el río, y su
madre se enfadó mucho y les dijo que no lo hiciesen más, que ellos no sabían los peligros
que tenían y que podían haberse ahogado. Entonces Pepe le dijo, hoy he pescado yo solo,
porque Lolita tenía miedo y no entró en el río. Y su madre les hizo prometer que jugarían
sólo en el campo y que no volverían nunca más solos al río, y así fueron jugando y se
hicieron mayores y fueron muy felices siendo amigos.
22
22

EL MÓN D’EN MINGO
Autor: Joan Serra Masip
Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta Teresa de Lisieux
Tutor: Carlos Bejarano
Una vegada, havia un minyó, que es deia Mingo, com el seu pare i el seu avi. Havia nascut
ja feia cinc anys, a un poblet del Pirineu amagat entre muntanyes, on la neu gairebé lluitava
tot l’any amb el sol, que volia endur-se-la.
A Avdebol, el nom del poblet, no eren més de vuitanta cases. Tots es coneixien i tots
s’estimaven després de viure tota la vida junts.
El pare d’en Mingo, era fuster, com l’avi i com el seu besavi, tota la vida així. Els avis d’en
Mingo també volien que ell ho fos.
De petit ja era manyós i gens entremaliat. Feia molts castells i cases amb les fustes que
sobraven del taller i s’entretenia molt i estava molt satisfet amb el que feia, perquè l’hi sortia
molt bé. No l’hi calia “nintendos” ni ordinadors, ni mòbils ni joguines electròniques, perquè
encara no s’havien inventat. Tampoc televisió ni cap objecte de plàstic. La vida del poble era
molt senzilla i plàcida; els joves treballaven tots, no era com ara. Uns pasturaven vaques,
d’altres cultivaven la terra i també n’hi havia que feien de manobres i llauners. De mecànics
cap, perquè no hi havia gran cosa a arreglar, ni cap tractor ni cap cosa a motor.
Eren els acabaments del segle XlX. Tothom estava content i satisfet perquè del treball en
teníen prou per viure;qui més qui menys, tenia un hortet i menjaven d’ell. Tenien els
calerons justos per no malgastar i d’aquesta manera no tenien massa vicis.
El Mingo creixia de pressa i es volia fer gran per ajudar al seu pare. Per això menjava molt,
amb molta gana i a l’escola escoltava molt atent les explicacions del mestre per sobre de
moltes coses del món i de la vida i treia bones notes. Va saber aprendre que s’havia de ser
bona persona, estimar als pares, avis i demés perquè així es sentiria orgullós de sí mateix.
També va aprendre a estimar Catalunya, un poble que mereixia pau i prosperitat, perquè
havien lluitat per ser-ho.
23

Els avis del poble, els més vellets,
passaven l’estona al cafè de la
“Sisqueta”,uns jugant al dominó o a
les cartes i d’altres només parlaven
o llegien els quatre llibres que hi
havia a l’armari–biblioteca. Eren
llibres d’història de Catalunya, de
països del món i també de ciències
naturals.
Quan més ple estava el cafè era
després de dinar, on a aquella hora
semblava que hi havia boira, del fum
dels cigarrets i cigars. Del càncer
del tabac no en sabien res. També
els diumenges a l’hora del vermut
els més joves ajudaven als fills o als
gendres amb les feines del camp o
pasturaven vaques.
L’avi d’en Mingo, encara era jove per fer algun treball al taller de fusteria, quasi cada cap
de setmana, tan a l’estiu com a l’hivern, si feia bon temps.
L’àvia i en Mingo, anaven a caminar pel bosc, s’emportaven l’esmorzar: pa i xoriço ,l’avi la
bota. En Mingo era un bon amant de la natura, ho havia après de l’avi, coneixia moltes
plantes i flors i també, col·leccionava minerals i en sabia molt de tot això.
En la temporada de bolets, anaven a buscar-ne i com més els hi agradaven era a la planxa
amb all i julivert. També recollien cargols després d’una bona pluja.
Un dia caminant pel bosc, trobaren un gosset que estava ajagut, no podia caminar. Vam
veure que tenia una bona ferida a la cameta. A partir de llavors la preocupació d’en Mingo
va fer que el gosset es posés bé. El portaren al poble a un pastor que entenia d’ossos i
trencades.
Al Mingo l’hi va néixer una altre afició: recollir animalets i tenir-ne cura. Amb l’ajut de l’avi,
ell i el seu amic de l’escola, Dídac, van fer un cobert protegit de la pluja i el vent, on al cap
del temps i varen tenir quatre gossets, dues cabretes i tres gats. Els cuidaven, alimentaven
i ,fins i tot, diuen que arribaren a parlar amb tots ells.
24

Un cop, varen fer un viatge a Barcelona per veure el mar. En Mingo, ja tenia set anys. L’avi
ja hi havia estat, per viatge de noces, així com el pare. Tardaven un parell de dies amb la
tartana; van poder disfrutar del paisatge.
El que més li va agradar fou la visita al mar...”tanta aigua i no es veu el fi.”..També els
edificis tant alts; encara que això li donà angoixa com si estés atrapat entre murs. I també
gaudí del zoo, tants animalets, lleons, girafes, elefants...però el que menys li agradà fou la
manca d’espais oberts, molts pocs arbres i poca verdor...trobava a faltar aquelles
muntanyes i les valls pintades de tantíssims colors. Se sentia ofegat.
El segon dia a Barcelona, va ploure molt i fins i tot va sorgir algun tro, però no era la
majestat del ressó del tro entre muntanyes ni la frescor ni l’olor de la terra mullada.
Ruixada amb el perfum de tantes plantes que gaudir en el poble, a Barcelona, havia molt de
soroll i massa gent i hi va veure que la gent quan es creuaven pel carrer no es saludava.
Pensà que pot ser fos perquè estaven enfadats. Allò era l’inrevés del poble, on es deien
adéu o bon dia i, si més no, es paraven a xerrar.
Aviat vingué l’hivern, quan la vida del poble, semblava que s’encongís. Feia molt de fred i
havia molta neu, les cases totes fumaven per les xemeneies dels terrats...”Que bé que
s’estava al costat del foc!”
Era quan la vida familiar es feia més intensa, ja que s’estava més temps a casa. El pare
tenia el taller al costat de casa, no calia sortir al carrer per treballar.
A les nits, cada caseta era llumeta i no havia soroll enlloc, ni gent al carrer. Sòl
s’escoltava la campana de l’església tocant hores. Era com un gran pessebre, perfumat
per l’olor d’herbes que venien del bosc.
Amb tot això, en Mingo es va fer gran, va ser fuster i es va casar amb una xicota,
companya de l’escola i tingué un fillet, que també va ser fuster. I aquí s’acaba la història
d’en Mingo i el seu món.
25

LA IL.LUSIÓ
En Jordi era un nen de nou anys molt simpàtic i
estudiós. Els seus pares, la Núria i en Joan,
estaven molt satisfets d’ell, però el problema
era que sempre estaven molt atrafegats i tenien
molta feina.
La mare era perruquera i el pare metge i mai
tenien temps per a ell, tot i que l’estimaven
molt.
Autora: M. Neus Elies Gibert
Il·lustradors: Alumnat de 5è B de l’Escola Sta Teresa de Lisieux
Tutora: Maria Fuster
Començaven les festes de Nadal i en Jordi estava una mica trist ja que com cada any els
pares no trobarien temps per poder fer el pessebre. No els feia massa il·lusió, i fins i tot no
tenien cap figureta. Tampoc mai, per la vigília de Reis, posaven aigua per als camells, ni
torrons per als Reis, i ell sempre tenia por de què aquests no li deixessin res, encara que
per sort eren comprensius, i cada any li deixaven les joguines com si res no passés. Tot
això el posava molt trist, ja que els companys de l’escola, a casa seva, tots tenien el
pessebre. Ell, sort en tenia dels avis, que en feien un a casa seva i en podia gaudir cada
any.
Aquest Nadal va pensar que tenia que idear alguna cosa perquè els seus pares
reaccionessin i tinguessin ganes i il·lusió pel que representava per a ell el fet de tenir un
pessebre a casa seva. Així, quan la mare li va dir d´anar a casa els avis a veure el seu
pessebre, va dir: - no, no en tinc ganes-. La mare se’l va mirar molt sorpresa.
Aquest any no vull anar per Nadal a casa els avis, ni vull fer la carta als Reis.
Què vol dir això? Què no vols res?
No. Em quedaré a casa, i ja està.
La Mare es va preocupar molt. Va anar a casa dels avis, i va parlar-ho amb l’àvia. Aquesta,
que estava una mica al cas del que li passava al Jordi, va dir-li que potser el que hauríem
de fer és estar més pel nen. En Jordi només volia cridar la seva atenció. Li va dir tot seguit
perquè no anaven a donar un volt tots tres junts, aprofitant les festes.
26

Quan els pares li van comentar de sortir a fer
un passeig, ell es va posar molt content i els va
dir d’ anar a la fira a veure els pessebres. A
l’arribar-hi a en Jordi se li va il·luminar la cara
de felicitat, i els pares, al veure’l així van
proposar-li de comprar algunes figuretes per al
seu pessebre. El nen de seguida va dir que sí, i
varen comprar una cova amb la Mare de Déu,
Sant Josep, el Nen Jesús, el Bou, la Mula,
l’àngel , alguns pastorets, i fins i tot una mica de
molsa.
A l’arribar a casa sense temps ni de treure’s els abrics i les bufandes, varen posar la molsa
i les figuretes sobre el bufet del menjador, i els pares, al veure’l tant content, varen sentir
un goig molt gran. Els va semblar que tornaven a la seva infantesa.
Aprofitant el moment, en Jordi els digué si la vigília de Reis també posarien aigua per als
camells, i torrons per a SS Majestats.
Per què no ? va dir la mare somrient
La Núria i en Joan es van mirar. Potser la feina els havia fet perdre el sentiment del Nadal,
i ara, gràcies al seu fill, havia tornat l’alegria a casa seva. Per sempre més mantindrien la
il·lusió que el Jordi els havia retornat.
27

LA EXTRAÑA HERENCIA
Tutora: Cristina Cabrera
Al recibir un guante como única herencia de un
desconocido y misterioso familiar de América,
Luís pensó que ese hombre que emigró a
Méjico para salvar la vida, siendo él un recién
nacido, y al que toda la familia consideraba un
caso perdido era, efectivamente, un loco.
Durante su juventud, Luís apenas había oído
hablar de aquel Tío de América. Sólo algunos
comentarios confusos sobre su afición a
realizar extraños inventos que a punto
estuvieron de costarle la vida. Después, un
manto de silencio cayó sobre él y nunca más se
supo. Luís, guardó el guante en el fondo de un
armario y se olvidó de él.
Autor: Aviparc Centre de Dia
Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Les Corts
Pasaron los años y Luís se hizo mayor. Muy mayor. Su cuerpo fatigado no le dejaba
descansar y la desesperación se iba apoderando de él. Una noche de tormenta, en que el
dolor le impedía dormir, cansado de tantas noches en vela recostado en el sillón, ya que en
la cama le era imposible estar más de una hora sin sentir una molestia insoportable en los
hombros que se extendía por todos los brazos hasta paralizarle por completo las manos,
Luís rabiaba de dolor. Desesperado abrió el cajón de los medicamentos en busca de un
calmante, pero sólo encontró cajas vacías. Pensó en salir a la calle en busca de una
farmacia de guardia, pero la lluvia era muy intensa y caía acompañada de relámpagos,
rayos y truenos. Además su movilidad era ya la de un anciano, un hombre mayor, al que
cada vez le costaba más desenvolverse sin la ayuda de los demás. Caminaba con
dificultad con la ayuda de un bastón. Salir aquella noche de tormenta hubiese sido un
suicidio. Pero el dolor le hacía rabiar. Se dejó ir sobre el sillón, a punto de llorar. Se levantó
y con los ojos inyectados en sangre empezó a buscar como un loco por toda la habitación
una píldora que calmase su insoportable dolor. Abrió y vació todos los cajones. Buscó bajo
la cama. En las estanterías y, finalmente, se dirigió hacia el armario. Lo abrió y empezó a
buscar entre la ropa, en los bolsillos, entre las mantas. Las prendas iban saliendo del
armario para amontonarse en el suelo de la habitación.
28

En medio de tal alboroto, se fue la luz. La
fuerza de la tormenta había conseguido
averiar el suministro de electricidad. Con la
luz, se fue también el calor que el pequeño
radiador eléctrico daba a la habitación. Luís,
entonces, pensó que aquello era el final. Dejó
de buscar. Estuvo a un paso de rendirse. Su
último pensamiento fue de agradecimiento a
su hija y a sus nietos. Entonces, en el rincón
más oculto del armario le pareció ver un
pequeño destello dorado. Una luz muy tenue
en la oscuridad total. Alargó el brazo y con la
mano extrajo el guante de piel con una
cremallera dorada que hacía muchos años
había recibido como herencia de un lejano y
desconocido familiar y del que ya ni se
acordaba. Con el guante en la mano, los ojos
llorosos, la habitación en penumbra y
observando, a través de la ventana, la cortina
de lluvia que estaba cayendo junto al
resplandor de los relámpagos y escuchando
el estruendo de los truenos, Luís se sentó en
el sofá. La situación era insólita. Pero lo que
estaba a punto de suceder todavía lo sería
más. La culminación de todos los sueños.
Algo totalmente inesperado.
Sin nada que aliviase su dolor, Luís decidió probarse el guante heredado. En el preciso
instante que el guante quedó perfectamente encajado en su mano, un resplandor muy
intenso empezó a crecer desde el interior del armario hasta inundar toda la habitación que
parecía haber recuperado la luz. Un calor muy agradable se instaló en el cuerpo de Luís.
De repente, un hombre apareció en la habitación. Llevaba puesto un guante igual que el
de Luís. Su pareja. Pero, ¿quién era ese hombre? Luís no tardó en conocer la respuesta.
Era su tío de América que al volver a la vida después de tantos años encerrado en el
guante que dejó en herencia a Luís, le concedió tres deseos en agradecimiento por haber
realizado el sortilegio que él había preparado. Si el familiar que recibía el guante en
herencia, se lo ponía y le encajaba, él volvería a la vida y le concedería tres deseos. El
truco había funcionado. Era realmente un inventor mágico. Y ahora se había podido
demostrar. Luís no salía de su asombro. Lo que más le preocupaba era el dolor. Ese fue el
primer deseo concedido. A partir de ese mismo momento, Luís descubre en su cuerpo
cansado y dolorido síntomas de un rejuvenecimiento maravilloso. Luís no podía creer lo
que sentía. El dolor desaparecía y sus brazos, manos y piernas recuperaban una fuerza
ya olvidada. Una energía de otros tiempos.
29

El segundo deseo, tuvo que ver con la
época del año. Estábamos en Navidad, la
lluvia torrencial de hacía una horas, se
había convertido en nieve que caía
suavemente sobre la ciudad. Me haría
mucha ilusión ganar la lotería de Navidad,
susurró medio avergonzado. Luís, no
pensaba sólo en él, al pedirle este deseo.
Su hija y sus nietos no estaban pasando
un buen momento y el dinero les iría muy
bien.
Y el tercer y último deseo fue quedarse con él, volverlo a ver, saber más de su vida. Para
eso, el tío de América, le pidió una condición. Te quedarás el guante, le dijo, y siempre
que quieras podrás verme, sólo tienes que ponértelo, pero para poder quedártelo has de
prometer que el guante no se perderá y, sin desvelar su secreto, cuando tu faltes
deberás haberlo dejado en herencia al familiar más joven. De él dependerá que el
talismán de los tres deseos ayude a nuestra familia para siempre. Y acabó diciendo; la
culminación de todos los sueños se hará realidad si no nos rendimos jamás y nuestro
corazón es más grande que nuestro egoísmo y si, al final del camino, nuestro último
pensamiento es de agradecimiento a los demás.
30

L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA
MONTSERRAT
Autora: Montserrat Torrent Badia
Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia
Tutora: Marisa Foix
Em dic Montserrat Torrent i Badia i sóc l’àvia de la Rita.
La Rita em va demanar si li podia escriure un conte o un fet que hagués passat antigament a
la meva família, i, ràpidament, vaig cercar dins de la meva memòria tota la informació que
em calia per escriure una història familiar.
Vaig pensar en la meva àvia, la mare de la meva mare, o sigui, la rebesàvia de la Rita.
L’àvia Montserrat, la iaia, com nosaltres li dèiem, havia nascut a L’Hospitalet de Llobregat,
l’any 1876, i tenia un germà, Ramon, i una germana, l’Anita, que li dèiem Nitus. Oi què és un
nom molt divertit? Doncs l’àvia Montserrat i la Nitus tenien una cosina que li dèiem Pepus.
Què us semblen aquests noms?
M’agradava molt quan l’àvia Montserrat m’explicava històries que li havien passat quan era
petita o joveneta, o quan es va casar amb l’avi Magí i va néixer la meva mare, Maria.
Una d’aquestes històries que solia explicar-me era un accident que havia sofert quan tenia
17 anys, i vaig pensar que podria ser molt bé la història que us explicaria aquí, a l’Escola
Lavínia. Però el problema era que no la recordava bé...
De sobte, vaig tenir una idea: no diuen que al Google s’hi troba tot? Doncs a consultar el
Google s’ha dit! Vaig clicar “Montserrat Farré i Prats” i, de cop, l’ordinador va començar a
trontollar, i a la pantalla es barrejaven un munt de lletres, dates, coses molt antigues, un món
ja del tot passat... Tot d’una, la pantalla es va fer gegant, i em vaig sentir empesar a entrar
dins d’aquell món que s’obria als meus ulls! Oh, sorpresa! Em vaig trobar enmig d’una ciutat
de finals del segle XIX, on els carrers eren més tranquils, hi havia molts pocs automòbils, i
els tramvies eren tirats per cavalls. Tota la pantalla era d’un color sèpia, així com la gent que,
de mica en mica, va anar apareixent. Em va semblar sentir veus i vaig continuar buscant, fins
que la imatge es va fer més neta i hi vaig veure dues nenes i una noia, amb una dona que
les acompanyava. Totes quatre corrien cap a la parada del tramvia de cavalls. Fixant-m’hi bé,
les dues nenes, d’uns 7 o 8 anys, tenien una semblança a la Nitus i a la Pepus, mentre que
la joveneta de 17 anys em recordava la meva àvia Montserrat... Totes anaven molt contentes
i entre elles comentaven que aquella sortida seria una gran aventura, perquè el tramvia de
cavalls les portaria al Zoo de Barcelona.
31

Vaig continuar buscant. Havia de saber com havia anat aquella sortida tant emocionant!
L’ordinador anava reflectint imatges: les vaig veure com pujaven al tramvia i com la seva
acompanyant els hi feia recomanacions, perquè anessin en compte de prendre mal.
Una vegada hi van haver pujat, les escenes es succeïen una darrera l’altra. Els cavalls
tiraven del tramvia i, amb un trot tant alegre com les nenes, avançaven per la Gran Via,
camí del Zoo.
Però jo volia saber més, volia saber què pensaven, què deien al llarg d’aquell viatge, per
a elles tant important. Vaig tornar a fixar la vista a l’ordinador, vaig creuar els dits i vaig
insistir en el Google; aquesta vegada, però, em vaig agafar ben fort a la taula, mentre la
pantalla creixia i creixia... Davant meu tenia un tren enfurismat que avançava pel carrer
Balmes avall, deixant una fumera negra que feia mal als ulls... El tren avançava per la
superfície del carrer, perquè en aquell temps no estava soterrat... I, sobtadament, per la
Gran Via va aparèixer el tramvia amb els cavalls trotant a cor què vols... Ai, quines males
vibracions! Pot passar una desgràcia!
A l’endemà, a la crònica de successos de La
Vanguardia, va sortir una gran ressenya, que la
meva àvia guardava com un tresor, i sempre al
final de la història ens l’ensenyava.
Ah, em descuidava de dir-vos que al cap de
poc, les viatgeres del tramvia es van recuperar i
van poder anar al Zoo. Però això ja és una altra
història...
Just en aquest moment d’ansietat van
desaparèixer les imatges i va quedar un
missatge del Google que deia: “El dia 22 de
maig de 1892, hi va haver un xoc entre un
tramvia i el tren de Sarrià, a la cruïlla de Gran
Via i Balmes, a resultes del qual dues nenes,
una noia i l’acompanyant, passatgeres del
tramvia, van resultar ferides. El gran
terrabastall del xoc es va sentir des del Zoo.”
32

CRONOLOGIA:
L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA
MONTSSERRAT
Naixement de Montserrat
Farré i Prats
Aparició de La Vanguardia
Naixement de Nitus i Pepus Inauguració Zoo
Accident de trànsit de Montserrat
Farré i Prats
Tren de Sarrià (elèctric)
Soterrament del tren de Sarrià
Tren de Sarrià (vapor)
Tramvia de cavalls
Tramvia elèctric
Explicació de la història a
l’Escola Lavínia
33

LA MEVA ESTADA A MAÓ
Hola sóc l’àvia de la Sílvia. Sóc filla d’en Juan i la Carmen. El meu pare, en Juan, era bus,
pertanyia a l’armada i anava amb vaixells de guerra. Un temps, que no anava amb vaixells
de guerra, va treballar als fonaments de la base naval, que això era gairebé sempre. Sóc la
penúltima dels vuit germans nascuts. Set noies i un noi. La família vivia a Maó, capital de
Menorca. En una casa gran, d’estil menorquí, amb un soterrani tan gran com la casa, que
quan plovia o feia fred podíem jugar amb els amics. Vam ser molt feliços fins que el pare es
va retirar perquè degut a les pressions del mar a la feina de bus va perdre molta visió i, va
decidir de venir aquí, a Barcelona. On es visitava, de feia temps, amb el doctor Barraquer i
a més a més el germà i la tercera de les grans havien obtingut beques per anar a la
universitat i a Maó no n’hi havia, d’universitats. Al principi de gener del 1935 vam arribar a
Barcelona. Tots menys la segona de les germanes grans, que s’havia casat amb un
menorquí.
LA GUERRA CIVIL
El primer any ens va acostar molt adaptar-nos a
Barcelona. Quin canvi de forma de viure. Però el pitjor
encara havia d’arribar.
Autora: Florentina de la Cruz Cànovas Zamorano
Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia
Tutora: Marisa Foix
UN ANY DESPRÉS…
La família estava desfeta, les bombes queien a tot
moment, faltava el menjar, però no les van tancar les
escoles, però igualment, a mi i a la meva germana
Anna, al ser les dues petites, ens van enviar a les
colònies d’acollida que organitzava la Generalitat en
pobles allunyats per protegir-nos de tot el que estava
caient a la ciutat. Però mentre s’organitzava el nostre
trasllat, a un petit grup de nens i nenes ens tingueren
allotjats en el Palau Reial de Pedralbes. Allà vaig viure
jo, Florentina Cánovas Zamorano, a on abans i després
s’allotjaren reis i reines, prínceps i princeses, fins i tot,
34
el mateix dictador Franco. 34

DESPRÉS DE L’ESTADA AL PALAU DE
PEDRALBES…
Ens van enviar a Canet de Mar. Allà ens hi vam
quedar molt poc temps. Després ens enviaren a
Tossa de Mar. Vam conviure amb molta gent.
Les professores, les nenes, la directora, etc. El
papa i la mama, veient com acabaria la guerra,
ens vingueren a buscar perquè volien estar tots
junts.
Aquesta guerra ens va desfer molt:
EL GERMÀ DESAPAREGUT
DUES GERMANES VAN MARXAR A FORA
Dono les gràcies als meus pares perquè les
que vam quedar vam poder sobreviure amb
amor i dignitat.
La meva família:
Carmen “Mama”
Juan “Papa”
Isabelita
Conchita
Maruja
Juan “el germà”
Carmen “la germana”
Caridad
Florentina
Ana María
A BARCELONA…
Encara recordo que fent cua als
menjadors d’infants per un plat de
llenties i un panet de Viena amb
melmelada ens atacà un avió
metrallant, però per sort, no tocà a
ningú.
35

L’ENIGMA DE LA CASA
ABANDONADA
La colla del poble d’estiu ja “funciona” de nou.
Sembla mentida que hagi passat gaire bé un
any! Tots han crescut moltíssim. Com que
l’Antoni viu tot l’any al poble, sempre sap més
coses que els altres. -Sabeu? L’altre nit vaig
veure llum a la casa abandonada! –Apa aquí –
diu en Juli. –Creu-t’ho o no t’ho creguis, però jo
penso entrar a investigar. –Ai, no, quina por-
s’exclama la Penélope. -Vosaltres, ju-ju, que en
dieu? –pregunta l’Antoni. Els germans Judit i
Juli (els “juju”) s’apunten de seguida, les
aventures els apassionen. –Vinga, animeu-vos
tots, serà divertit. Necessitarem llanternes,
bosses de plàstic, cordes, tiretes per si ens
ferim, bambes per a corre bé...
Autora: M. Dolores Masip Fernández
Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Barcelona
Tutora: Teresa Sumalla
I finalment, arriba la gran nit. A la
festa major hi ha molta activitat i
aprofitant que ningú està per ells,
els sis amics s’escapoleixen a
corre-cuita fins al carrer Santa
Teresa. S’apropen silenciosament a
la casa. A la part de darrera hi ha
una finestra trencada. L’Antoni, que
està en tot, ha portat uns guants i
amb molta cura va traient els
trossos de vidres fins que deixa un
espai suficientment gran perquè el
Xavi, el més petit, es pugui ficar. Ell,
tot decidit, entra pel forat i obra el
pestell de la finestra que, al obrir-se,
fa un soroll tan fort que tothom es
paralitza. Uns moments d’atenció i,
al no sentir res, entren. La Marta,
que està molt espantada, s’ha
estimat més quedar-se afora a
vigilar.
36

A poc a poc els amics van passant per diferents habitacions. És una casa molt gran i
pensen que, si fos de dia, seria divertit jugar a “fet i amagar” però ara… realment fa por.
De cop i volta, la Judit deixa anar un crit sord: ¡Ha vist claror al fons del passadís! –
Silenci- reclama l’Antoni. Quedeu-vos aquí i jo miraré d’apropar-me. –Ves amb compte!
Quan s’està apropant sent una respiració molt profunda, com d’algú que està dormit. Treu
el cap per la porta entreoberta però no veu res. Per la finestra entra la llum del carrer i
s’espera fins que els seus ulls s’acostumen a la foscor. I veu un home alt i prim, encongit
sobre un llit que hi ha a un racó. No s’entreté a mirar res més, molt a poc a poc torna
enrere i explica als seus amics el que ha vist. Els ju-ju decideixen que ells també volen
anar fins a aquella habitació. -I si es desperta? – la Penélope no es mou del costat de la
finestra. –No vinguis si no vols- diu el Xavi. Jo sí que vull anar. Ara són quatre els que,
gairebé sense tocar de peus a terra, fan el camí fins a l’habitació. I allà està l’home
misteriós! –I ara què fem?-pregunta la Judit amb un fil de veu. –Qui serà? Serà perillós? -
Ai, no ho se, tornem enrere i pensem.
Lentament desfan el camí fins a arribar al lloc per a on han entrat. I de cop i volta, un
soroll que ve del fons del passadís, els fa empal·lidir. El Xavi va cap a la finestra, amb tan
mala fortuna que s’enganxa un peu amb una rajola trencada i al fer força per a treure-la,
un marc de porta que està desenganxat del seu eix, li cau sobre la cama. Un crit de dolor
ressona per tota la casa, mentre, amb terror, veuen que pel passadís s’acosta un llum
que avança a poc a poc.
Cames ajudeu-me surten per la finestra i tots sis corren fins a casa de l’Antoni,
arrossegant el Xavi que té un bon trau a la cama. Al veure entrar la colla, l’àvia té un gran
ensurt però quan se’n adona que el Xavi plora i li regalima sang per la cama, ràpidament
li cura la ferida, que no es tan greu com semblava. --I ara, "senyoretes i senyorets", em
direu què dimonis ha passat?
37

Tots comencen a parlar alhora i no hi ha qui els entengui. De mica en mica l'àvia va
comprenent. La Judit diu que estan molt penedits i que no tornaran a ficar-se en una casa
abandonada. --Es que, a banda d'aquesta persona que dieu que heu vist, la mateixa casa ja
té molt perill, us hagués pogut caure una paret a sobre, per exemple. La Marta està
tremolosa. --Si us plau, no li diguis res als nostres pares. --No, que ens castigaran i no
podrem jugar demà el campionat de futbol- suplica en Juli. L'àvia es queda pensativa un
moment, somriu i diu: -Bé, ja miraré què puc fer. Us he d'explicar una cosa: Fa dies que el
poble ha patit robatoris i, molt equivocada estaria si aquell home no té alguna cosa a veure.
El millor serà anar a trobar l'alcalde... i també als vostres pares. -Els pares? Oh no, àvia,
"porfa" -- diu l'Antoni. --I què voleu? Que menteixi? I quan els teus pares veiem la tema
cama, Xavi, què els hi diràs? --Si, està clar- es resigna la Judit. --Deixeu-me parlar a mi-
segueix l'àvia- Diré que investiguin la casa i els seus voltants i si tot resulta com em penso,
serà gràcies a vosaltres que s'acabaran el robatoris. Ja veureu com hi haurà un "final feliç".
--Podrem tornar a entrar a la casa acompanyant l'alcalde i els "polis"? --pregunta l'Antoni. --
Mira que n'ets de valent- s'admira la Judit. --Doncs no --diu l'avia amb veu ferma. Ja us heu
arriscat massa. Espero que, per una temporada se us acabin les ganes de fer malifetes. Un
somriure gran acompanya les últimes paraules de l'àvia. Tots cinc l'abracen dient-li: Ets la
millor, gràcies, gràcies.
38

VIATJAR AMB FAMILIA
Autora: Antònia Cortado Gonzàlez
Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Barcelona
Tutora: Faustina Lozano
Fa molt de temps, hi havia una família que li
agradava molt viatjar , sempre que podien feien
grans i petits viatges, a vegades viatjaven molt lluny
a altres continents, on visitaven llocs exòtics i molt
diferents, als que ells coneixien i vivien. Altres
viatges els feien més propers, al mateix país d’on
ells eren.
Un dels viatges, però, van decidir viatjar tota la
família plegada, els avis, els pares i també els més
petits.
La família era bastant gran, en total sumaven 14,
eren l’avi i l’avia, 3 mares i 3 pares, i 6 nets, 5 nenes
i un nen.
Van decidir el lloc, aquesta vegada varen triar viatjar
pel seu país, ja que era un país molt divers on es
podia trobar tota classe de paisatges, del mar a la
muntanya , del pla al altiplà.
L’època escollida va ser la primavera, ja
que és el temps de l’esclat de la vida, tant
de les plantes com els animals.
Tots plegats varen preparar una ruta que,
sortint des del mar anirien a parar a les
muntanyes més altes. Anirien passant per
diferents contrades per tal de poder veure
la diferencia de cada zona del país, i que a
més portarien un petit diari per poder
recordar, més endavant, tot el que havien
vist, visitat i aprés , i a més poder apuntarhi
totes les anècdotes i històries que els hi
anessin passant.
El dia escollit per la sortida va ser el dia 21
de Març, que és el dia que s’inicia la
primavera, doncs dit i fet.
Van sortir de la seva ciutat direcció al nord, cap a les platges, primer van ser unes platges
grans de sorra amb algun port esportiu on la gent hi practicava l’esport de la vela, van anar
pujant més cap el nord, i allà varen trobar un altre tipus de platges, menys sorra i força
més roques, que feien que fossin petites platgetes o caletes.
Tot anava molt bé, i tothom so estava passant molt bé i allà prop don eren, la zona més
propera al nord del país, van coincidir amb una altre família, que també viatjava plegada
per tal de descobrir el país on vivien.
També hi havia avís, pares i nets, però en aquest cas els nens eren només 4, pel que
sumats als altres 6 eren un total de 10 nens. Jugaven plegats, menjaven plegats i sempre
volien fer les excursions junts.
39

Un dia en una de les excursions es van despistar una mica, els 10 nens, i és van
separar dels pares i avis, o sigui que els nens tots contents van trobar el seu moment
de llibertat, tot caminant per dins un bosc, van arribar a una masia, on vivien uns avis
tots sols, i que els hi agradaven molt els nens, allà els van acollir, els hi van donar sopar
i llits per dormir.
El dia següent van poder visitar tota la masia, aquells avis allà, criaven i tenien moltes
classes d’animals, els nens que tots eren de ciutat, varen poder conèixer i cuidar,
gallines, porcs, xais, vaques i també varen poder veure un rusc d’abelles i moltes
classes d’ocells que hi havia al bosc.
Els nens estaven molt contens i feliços, però els pares i avis estaven molt preocupats,
varen organitzar una batuda pel bosc per tal de poder-los trobar, els van trobar molt
aviat i els nens no paraven d’explicar la seva nova experiència, amb moltes rialles i
parlaven atropellant-se els uns als altres.
40

Van continuar el viatge tots plegat, ja anaven cap a els cims més alts del país. En
aquests cims hi van trobar molta neu, quasi sempre a final del hivern acostuma a fer una
gran nevada. A aquelles muntanyes hi havia una estació d’esquí, on van poder iniciar-se
a practicar l’esport d’esquí, caigudes, baixades lliscant i moltes, moltes rialles, quan van
acabar de practicar esport, és van dedicar a fer ninots de neu i a jugar a tirar-se boles de
neu, tot plegat va ser una nova experiència, al vespre estaven tant esgotats que van
dormir com lirons.
La següent etapa, va ser ja el inici del camí del retorn cap a casa, pel que van deixar les
muntanyes altes enrere, i van arribar a un altiplà que estava a mitja alçada entre el mar i
les muntanyes, allà varen poder visitar diferents pobles amb gran tradició, històrica i
prehistòrica, la plana era de gran varietat vegetal plena d’arbredes i cultius, verdures,
cereals i fruites, etc...
Tot els va semblar fascinant, sobretot el fet de que portés tants i tants anys la zona
habitada.
L’etapa propera va ser anar a veure un gran riu, aquest país a part de tenir-ne molts de
petits també en té un de molt gran, el riu te moltes zones hidrogràfiques, pantans,
platges fluvials, aiguamolls, i a més el riu acaba, desemboca, amb una gran singularitat
en un delta, on s’hi conrea arròs i té una gran varietat d’ocells migratoris, gràcies els
seus aiguamolls, que van fer les delícies dels nens, tots els volien imitar els cants, els
crits, els seus sorolls i inclús volien imitat el seu vol, i van entendrà perfectament el
perquè de les migracions dels ocells, el fred els fa fora de països més freds i van a
buscar les zones temperades per tal de poder sobreviure i fer així perdurables les seves
espècies.
Ara ja si van iniciar l’última etapa, direcció cap a casa, van tornar a passar per diferents poblacions a
la costa, unes de gran solera històrica, on havien viscut els romans, altres més turístiques i
pesqueres, però encara van tenir temps de veure i passejar per unes grans extensions de vinyes, ja
que en el país on vivien tenien una zones temperades on hi glaça quasi gens i és terra de secà, allà
van poder visitar unes caves, amb l’explicació de com és fa el vi i el cava, des de plantar el raïm fins
a recollir-lo i de trepitjar-lo a deixar-lo fermentar i envellir-lo.
El viatge arribava al seu final, i tots plegat varen anar a sopar, i van fer una lectura i un repàs dels
seus diaris, on van poder veure el que havien aprés i fruir de les noves experiències.
Així va ser com és va iniciar una gran amistat forta entre les dues famílies, que és van trobar
viatjant pel seu país.
Sempre que poden és retroben per fer coses noves, o recordar coses que ja han fet tots plegats.
41

Participació:
Escola Les Corts, Escola Lavínia,
Escola Pau Romeva, Escola
Barcelona, Escola Santa Teresa de
Lisieux, Escola Ausiàs March, Centre
de dia Aviparc.
Organització:
42