Núm. 170 - Entreacte

“Si estàs ben format pots agafar qualsevol tipus d’encàrrec
i fer la feina que has de fer, que és actuar.” (Sílvia Quer)
“Penso que el personatge sempre té alguna cosa
de l’actor o l’actriu.” (Roger Gual)
Hopkins que deia: “el meu entrenament
consisteix en dir el meu text de duescentes
cinquanta maneres diferents. Jo
proposaré la meva, però si al director no
li agrada... molt bé!: En farem una altra”.
Cal que facis una proposta sincera i visceral,
ara bé sinó funciona abandona la teva
proposta i anem a buscar-ne una altra
que sigui igualment bona i de veritat.
R.G.: Tens raó, Abel, quan dius que hi
ha la idea del personatge que porta l’actor
i la que porta el director, però és que
també hi ha les idees de la resta d’intèrprets
i la interrelació que estableixen.
Tothom porta els seus deures fets de
casa, però quan arribes al rodatge pots
pensar que et trobes en una pel·lícula
diferent. En els casos concrets de les
dues pelis que hem fet sempre
hem confiat en els actors. Penso que
el personatge sempre té alguna cosa de
l’actor o l’actriu. L’has d’encertar en el
càsting. Ja has de veure si tenen allò del
personatge que és el que finalment et
farà decidir a escollir-los.
S.Q.: Sí, quan veus l’actor o l’actriu dius:
al personatge li mancava aquest tret.
És molt important l’actitud quan van al
càsting.
A.F.: És que si estan ben preparats, ho
estan per fer bé el càsting, per mostrar
totes les seves capacitats. Un actor mal
preparat no pot fer bé un càsting.
Hi ha consens general sobre aquest
tema i es confirma que actualment
s’estan fent classes per preparar actors
i actrius per als càstings.
F.A.: Hi ha una simbiosi entre l’actor i el
director. Si l’actor arriba amb una idea
preconcebuda i no sap emmotllar-se
al que diu el director... aleshores –i ara
parlo com actor i director– no funciona!
Però també descobreixes en un actor
unes característiques que et confirmen
que pot habitar aquell personatge
–és el que deies tu abans, Rosa.
A.S.: Escoltant-vos a vosaltres, que sou
de cinema, quan parleu d’un gest, d’una
característica que us pot fer decidir, se
m’acudeix una pregunta: us és important
la bona formació de les actrius i els
actors o el fet que us doni el personatge
us pesa més que una mala dicció, per
exemple?
R.V.: A veure! Qui puja a dalt l’escenari o
es posa davant la càmera està fingint. El
Vittorio Gassman deia: “Allò que necessites
per interpretar un paper és pujar a
l’escenari i fer un tracte amb l’espectador”.
Per exemple, si tu agafes el Marcello
Mastroianni i el poses en una cuina et
menjaries el que ha fet, el poses en una
biblioteca i et penses que està llegint?
Aquesta capacitat és la que val. En aquest
exercici de manipulació i de fingir és molt
important sumar els deures de tothom.
Les millors pel·lícules són les que saben
transmetre veritats a través de mentides.
S.Q.: Jo penso que aquesta qüestió és la
valentia, sabeu? Per exemple tu preguntaves
–Anna– si ens agrada tenir actors
formats o no. Jo mai miro el currículum.
De qui coneixes no perquè ja saps el que
ha fet, i en l’altre cas tampoc ja que el
que m’importa és el que fa, el que em
dóna. Si veig que és audaç, que es tira de
la moto, penso... hòsties!, per aquí! Jo ho
veig així: l’actor i l’actriu han de mostrar
valentia.
R.V.: És així tant davant com darrere la
càmera. Equivoca’t tu amb un director de
fotografia o amb l’ajudant de direcció i és
horrorós!, però qui ha de donar la cara
per tu són les actrius i els actors. Suposo
que quan feu el repartiment d’una obra
de teatre també heu d’agafar aquest
puzle de gent que després vindrà de casa
d’allò més preparada sobre el que creuen
que es farà, però alhora amb disposició a
canviar d’idea, no?
F.A.: Això ho trobo bastant curiós perquè
amb els alumnes a qui dono classes sempre
hi ha problemes sobre el fet de fingir
taula rodona
o no fingir. És clar! La mentida és una
mentida blanca, en el sentit que tu saps
que jo no sóc el personatge i jo sé que tu
saps que jo no ho sóc, i aleshores no hi ha
mentida... El que passa és que la càrrega
emocional que es crea és absolutament
veritat.
T.G: L’Albert de la Torre afirma que als
inicis de l’Institut del Teatre, els actors
i les actrius es distingien per ser d’una
promoció, per haver estat alumnes
d’un professor o d’una professora en
especial. És a dir, que en Planella, el
Mesalles, l’Ollé, o en Boadella “feien
escola”. La formació és més despersonalitzada
actualment? Surt un alumnat
més preparat tècnicament, més professional,
però potser amb menys implicació
i menys ànima?
F.A.: Depèn, hi ha escoles que segueixen
només un mètode determinat i n’hi ha
altres que potser són més eclèctiques...
Finalment, és a mida que avances que
t’aniràs trobant a tu mateix com a intèrpret.
Però, al principi necessites quatre
anys de ‘minipimer’: —brrrruuuu—...
Ara per aquí faig màscara neutra i per
allà acrobàcia, aquest em fa fer Stanislavsky,
l’altre una cosa raríssima que no
he entès res. I surts d’allà normalment
molt tocat, molt, molt tocat! I aleshores...
R.G.: Llavors et diuen, “Vés a fer càstings”!
–riure general–
F.A.: Aleshores et diuen: “vés a fer càstings”.
Però arriba un punt en què dius:
“A mi ara el que m’interessa de veritat
13