Núm. 170 - Entreacte

More documents

Recommendations

Info

6 missatges p. 5 O sigui que avui sóc feliç –tot allò que es pot ser evidentment– de ser aquí a la meva ciutat, entre la meva gent intentant articular quelcom d’interès sobre el teatre. Encara que amb gran inseguretat perquè les seguretats i les certeses sovint impúdiques que ens envolten en els inicis es van transmutant al llarg del camí que conforma la nostra experiència, en preguntes, preguntes i més preguntes sense resoldre. Jo diria que el teatre i la vida són un cúmul de preguntes a les quals intentem donar resposta. La resposta és una altra pregunta i sobre aquesta dialèctica teixim tot un món d’aproximacions sobre els grans temes que ens preocupen i ens envolten. L’ésser humà enfrontat a si mateix com a ésser finit, contradictori i desconegut i per altra banda confrontat amb la societat que el defineix i el limita. Jocs íntims, jocs de poder, jocs de debò i sense retorn que tot convertint-los en escena i oferint-los com un mirall als altres, ens donen si més no una mica de llum sobre tots plegats. Va ser en Ramón María del Valle-Inclán qui va dir: “Toda nuestra estética nace del hecho de saber que un día hemos de morir.” I on llegim estètica ben cert que podem afegir ètica. O com deia aquell el teatre és una habitació amb vistes cap al interior de l’ésser humà i oberta a la societat que hem creat i al mateix temps ens conforma a nosaltres. Jo diria que una de les característiques més importants del teatre és el seu caràcter col·lectiu, el seu mestissatge. Requereix d’uns oficiants i d’un auditori que treballen junts, que intercanvien sensacions, emocions, raonaments, paradoxes, sensibilitats, que fan d’ells –si la corrent és continua i reveladora– gent millor. Per això és tan important el compromís. El compromís dels oficiants i el compromís del públic. El compromís individual i el compromís col·lectiu. El compromís, un bé escàs en aquest món neocapitalista que intenta reinventar-se des del no res, que afavoreix les actituds insolidàries, i crea monopolis castradors de la llibertat associativa. En el missatge de Judi Dench, la gran actriu parla del teatre en un pla general, nosaltres avui parlem de la nostra realitat concreta, una realitat forta, arrelada en una magnífica història col·lectiva al llarg del anys, no exempts de gravíssimes Paco Amate dificultats i mancances. Estic pensant no només en el teatre català del període democràtic, no només en els grups independents dels anys darrers del franquisme, sinó també en tota aquella professió de la postguerra que va fer del seu testimoni un edifici sòlid sobre el qual establir identitats reals del nostre teatre. Compromís, llengua, identitat i solidaritat a pit descobert, en temps foscos i de persecució. És la nostra realitat teatral el millor dels móns possibles? Seguim creient en el poder transformador del teatre encara que sigui en petites dosis? Arrisquem en les propostes escèniques perquè creiem en aquestes o creiem més en el màrqueting de les idees? Ens sentim solidaris els uns amb els altres o hem creat un mercat en el qual el “campi qui pugui” és llei i costum? Ens evadim o acudim al teatre buscant un plaer superior i que ens porti cap al coneixement? És evident que estem millor que fa anys... millor que quants anys? Abaixem el cap davant el mercat possibilista o encara hi ha qui té ganes de –com deia Salvat- Papasseit– escopir a les closques pelades dels cretins? Preguntes, preguntes, preguntes... Aquest any, aquesta darrera temporada, han marxat, ens han deixat, grans companys. Companys que tenien una clara visió del teatre i jo diria que de la vida. Però també arriben, han arribat, un munt de gent, companys, (seran grans companys) que volen assolir una professió i tenir una clara visió del teatre i jo diria que de la vida. Tota la sort per a ells. I el desig que sempre es facin preguntes, que dubtin, que facin del seu ofici un estudi continuat, i de l’estudi continuat un ofici, que creguin que el teatre és alguna cosa més que metamorfosejar-se en altres pells, que viatgin des del tresor de la tradició al tresor de la innovació, que sàpiguen ser solidaris, que tinguin clar qui és l’amic i qui l’enemic, que s’atreveixin a equivocar-se, que no creguin en l’èxit fàcil, que estiguin disposats a donar el millor de si mateixos, sabent que no sempre seran reconeguts, que no dubtin en enfrontar-se a aquells que en nom del teatre, la política, el mercat o vés a saber què, voldran segrestar la seva llibertat artística, que surtin a cercar el públic però que no cedeixin davant del públic... Una de les coses més terribles que li pot passar a qualsevol persona és perdre la il·lusió. L’hem de mantenir viva, clara i atenta com el primer dia sabent que sempre podem millorar, sempre podem aprendre, sempre podem i devem créixer i estar disposats a canviar de parer amb coherència. Com deia el Manolo Vázquez “inútil cosmonauta el que contempla estrellas, para no ver las ratas” i “la utopía no es un derecho, es un deber” Deixar-se anar, esvair-se, refugiar-se en el miratge d’un mateix per acabar convertit en una marca buida de contingut, negar-se a evolucionar, perdre la humilitat, practicar el transfuguisme artístic de manera sistemàtica, pot donar bons resultats immediats, però conduirà inexorablement a l’aniquilació més absoluta. Amics, romans, compatriotes, no he vingut aquí a parlar del Cèsar... He vingut a celebrar amb vosaltres un dia, un dia més de supervivència del teatre. Un dia mundial. El teatre és viu. I nosaltres som teatre. I el teatre és vida. I nosaltres també. No ho espatllem. No jutgem al jutge. El jutge bo que no jutja. Que juga. Juguem. Fem comèdia. Tal dia farà un any. Pels segles dels segles. I com deia Prévert, no deixeu jugar mai amb llumins als intel·lectuals, perquè el món mental senyors, menteix monumentalment. I que els grans senyors dels oracles es quedin a casa amb els seus mots encreuats, que nosaltres, la gent del teatre, ens quedarem dalt de l’escenari cercant de debò la veritat de les coses tot fent veure que som personatges de ficció. Salut! Mario Gas director de teatre
aplaudiments Celebració del Dia Mundial del Teatre Fotografies: Paco Amate Èxit! Èxit és la paraula que defineix la celebració del Dia Mundial del Teatre d’aquest 27 de març de 2010. Per primer cop la diada va estar organitzada i celebrada conjuntament per institucions, teatres públics, ADETCA (empresaris-teatres privats) i l’AADPC (actors, directors). Totes les parts que conformen la creació i el negoci de les arts escèniques hi estaven representades. Una mica abans de les dotze del migdia, els jardins Shakespeare (per cert, un descobriment d’espai encantador) ja els teníem plens de gent de la professió que esperava per sentir la lectura dels manifestos i donar aquell to, sempre una mica reivindicatiu, a la jornada teatral. La dama Lloll Bertran ens va regalar les seves aportacions personals que sempre donen tanta energia i ens va llegir el manifest internacional escrit per l’actriu Judi Dench, i el Mario Gas ens va delectar amb la lectura del seu propi text, tant personal, realista, senzill i punyent a la vegada. En Carles Martí, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, va voler venir personalment a celebrar la diada amb tots nosaltres i, en el seu discurs, va donar a conèixer la intenció de senyalitzar tots els teatres de la ciutat. Totes les ocasions són bones per aquestes notícies. Després dels parlaments, el David Bagés, el Manel Barceló, la Gabriela Flores, la Carme González i l’Albert Pérez dirigits per la Carme Portaceli, ens van interpretar un fragment de Ricard II en un espai difícil però molt acollidor. Des de dos quarts de quatre, un grup nombrós d’alumnes de l’Associació d’Escoles de Teatre de Catalunya (ACET), ocupaven el hall i les escales del Teatre Romea per maquillar-se i vestir-se de personatges de l’ època romana. Va ser un grup fantàstic que va estar predisposat des del principi a participar. Volem agrair-ho molt especialment. A les cinc de la tarda, tothom estava citat altre cop i tornàvem a estar escoltant els manifestos i fent una preciosa ofrena flo- ral a l’escultura de la Margarita Xirgu que tenim davant del teatre Romea. A partir d’aquest punt, un nombrós grup de gent acompanyats pel grup de música Rinho Dixie Band, el grup d’improvisació Els Xerraires, els alumnes romans de l’Acet, els organitzadors i voluntaris de cada entitat, la premsa, els visitants de la zona i un gran rètol on anunciàvem la celebració del nostre dia, començàvem una marxa per les Rambles que feia goig de veure. Pel camí, vam aconseguir entrades per anar el teatre, gràcies a l’ajuda dels alumnes de l’ACET, guanyant el joc d’emparellar programes trencats, vam gaudir de la música dixie, vam riure amb les “impros” dels Xerraires, vam reivindicar la reobertura del Teatre Principal, i fins i tot vam saludar en Pitarra i la Mari Sampere. Vam acabar tots dins la meravellosa carpa dels Rambleros que ens esperaven amb els braços oberts i amb una copa de cava. Per la voluntat, l’energia i la professionalitat que tots els convocats van posar, per la organització, pel magnífic temps, per la simpatia de tots els participants, per la bona comunió entre els organitzadors i per la humilitat que tenim d’aprendre que l’any vinent ho farem encara millor, podem reiterar que la paraula que defineix aquest Dia Mundial del Teatre de 2010 és èxit! Gràcies a tots els que vàreu aportar el vostre granet de sorra sense res a canvi, només la satisfacció d’estar tots junts en un dia tant important! Ester Bartomeu Floreta secretaria de Cultura de l’aadpc crònica 7
Page 1: associació d’actors i directors
Page 4 and 5: 4 corifeu Llei de Cinema a Cataluny
Page 8 and 9: 8 aplaudiments Plaça de la Bella D
Page 10 and 11: 10 programa de mà III Jornades de
Page 12 and 13: 12 prosceni Taula rodona: Direcció
Page 14 and 15: 14 prosceni “N’has de treure la
Page 16 and 17: 16 prosceni “Jo he après l’ofi
Page 18 and 19: 18 monogràfic Llei del Cinema de C
Page 20 and 21: 20 monogràfic La llei del cinema:
Page 22 and 23: 22 i tot estableix, en la disposici
Page 24 and 25: 24 primer pla pre he sigut molt jo,
Page 26 and 27: 26 primer pla que el nostre materia
Page 28 and 29: 28 espai sindical Estatut de l’ar
Page 30 and 31: 30 escenes simultànies Alacant & C
Page 32 and 33: 32 escenes simultànies “I a fina
Page 34 and 35: 34 formació Cursos gener/febrer/ma
Page 36 and 37: 36 formació Rosa Nicolás i la res
Page 38 and 39: 38 “Si algú pren mal, la respons
Page 40 and 41: 40 Llibres de Cinema Vint anys d’
Page 42 and 43: 42 Li Zompantli panoràmica flashba
Page 44 and 45: 44 Visentico panoràmica zoom Contr
Page 46 and 47: 46 l’ambigú Sergi Cervera Actor

Núm. 170 - Entreacte

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?