Núm. 170 - Entreacte

Teatre en vers
Possiblement es pugui considerar
a les alçades d’aquest segle,
tenint en compte el que avui es
presenta damunt dels nostres
escenaris, i l’obligada temàtica actual,
que posar-se a parlar del “teatre en vers”,
o sigui, teatre de diàlegs poètics i essencialment
rimats, és com a mínim un
contrasentit. No obstant això, l’enunciat
d’aquesta secció que diu ben clarament
“Formació d’actrius i d’actors”, penso
que ens autoritza a entrar pels espinosos
viaranys d’una manera i d’un estil de fer
teatre, que per molt i molt temps ha estat
bàsic per arribar a formar amb garanties,
mitjançant el “bell dir”, les essències del
“bon fer” en la interpretació, fins l’extrem
de procurar moltes vegades l’aparició
del “geni” o si es vol del pejorativament
anomenat “divo” o “diva” que per molt
que sigui malmès, tant trobem a faltar
mantes ocasions, sobretot quan ens hem
d’afrontar amb els grans textos i els grans
“rols” del que està farcit l’anomenat “Teatre
clàssic”.
Ara bé, és hora i és temps de sortir a parlar
del teatre en vers i del teatre clàssic?
Doncs, pel que fa a mi, no solament és
temps, sinó que és necessari, imprescindible,
“en todo tiempo y en todo lugar”
mentre continuï existint el que es coneix
per espai escènic, on el do de la paraula
pugui expressar-se amb tota la seva puresa
i veritat.
Em ve a la memòria, per donar suport a
la meva afirmació de l’anterior paràgraf
el temps d’estudiant, quan en la classe de
literatura ens feien insistir sine qua non
en la mecànica de la preceptiva literària,
sense la qual la perfecció en l’escriptura
en vers esdevenia consubstancial a l’art de
dominar més correctament la prosa. Així
mateix, m’atreveixo a dir que fins no dominar
l’expressió teatral en vers, és molt més
difícil, dominar perfectament l’expressió
dramàtica en la prosa. És possible que
aquestes afirmacions semblin exagerades i
fins i tot fora de to, però així ho crec, i així
ho practico i ho he practicat quan al llarg
de la meva vida professional he exercit per
un temps la docència teatral.
I és que hi ha qui pensa que el teatre de
vers és simplement la representació i
el fill d’un temps i d’una època i d’una
manera d’entendre la literatura i la forma
d’expressar-se per escrit de les classes
privilegiades que d’aquella manera
presumien de ser diferents al poble i a
les classes més ignorants i desafavorides.
La bellesa de la paraula escrita, i moltes
vegades la profunditat d’uns conceptes
que d’altra manera, amb la sequedat de
la realitat quotidiana s’escapaven a la
comprensió de l’home corrent; només el
vers podia igualar les coses.
Amb la bellesa del vers va entrar al cervell
del poble la fantasia, el desencadenament
de la il·lusió, la cançó de la música parlada,
i els sentiments deixats anar sense
limitacions d’espai ni de temps. Convido
els enamorats del teatre com a fet total
i sense límits a aprofundir en el que en
un temps se’n deia “tirada de versos”, de
qualsevol text “clàssic” (d’altra banda un
fragment obligatori de qualsevol obra
dramàtica de l’època). Estic ben segur
que sentiran que un devessall impossible
d’aturar, de sentiments i sensacions de
l’esperit els ompliran i faran de la seva
interpretació la més humana que mai
hagués pogut somiar. I tot això per què?
Doncs, segons el meu parer, perquè amb
mi, l’aprofundiment en la composició
versificada s’haurà produït l’empatia intrínseca
amb el text, que el farà integrarse
absolutament en ell mateix.
De totes maneres aquí, en aquest moment,
és quan ens hem de preguntar, quina és
la mecànica que ens ha de portar a aquest
estat anímic? Forçosament hi ha d’haver
una mecànica d’estudi que ha de fer possi-
Estrella Outeda
opinió
ble que un text versificat ens pugui donar
la sensació de realitat, sobretot de realitat
autèntica i conseqüent contemporaneïtat
mitjançant el vers? He senyalat abans un
cúmul de sensacions, sentiments, vivències
netes, etc..., que es produeixen automàticament
a la recitació viva de la “tirada”. Si
no fos així, com explicaríem l’obligació casi
ineludible del “sonet” en els primer actes
en el teatre del “Segle d’Or espanyol”? Afegim-hi
la volada de la imaginació, capaç
de forjar i crear la història autèntica que
neix del propi vers i tindrem la resposta.
Dir el vers dramàtic-teatral vol dir, recrear
fil per randa els fets que es conten, fent-los
realitat per al que els escolta fins al punt
de traspassar-los-hi.
No dubto, ni menystinc els mètodes ni
les tècniques que avui dia s’empren en els
pocs estudis del teatre de vers que avui es
fan fins arribar a dir-lo amb la perfecció
que exigeix, però entenc de bona fe,
que tot plegat és més una qüestió de cor
més que de mètode, de cor, d’ànima i
d’esperit. Si a més hi ajuntem la tècnica
i l’esforç físic, segur que arribarem a bon
port. Definitivament, jo exigiria, abans
d’anar més endavant, un bon primer curs
del tant malmès darrerament “teatre en
vers” de l’ànima. Seria, n’estic segur, molt
saludable, pel futur assalt als escenaris.
Per acabar, reitero i recomano que ningú
s’atreveixi a menysprear el dit “Teatre
clàssic”. Si no el tenim com a base, el nostre
caminar per entre bambolines, telons,
construccions, focus, equips de so i altres
elements tècnics sempre trobarà a faltar
la crossa fonamental en què repenjar-se i
sens dubte coixejarà.
Si algú no està d’acord amb el que acabo
d’escriure, que no es preocupi: estic disposat
a entendre-ho...
Esteve Polls
director d’escena
17