Josep Puig Pujades (1883-1949). cultura, periodisme i ... - Tesis

catedratics excelents que perden el curs. I encara qu’el Sr. Bartolomé fos deixeble
aprofitat dels mestres de teoria “única cosa qu’es pot ensenyar en qüestions d’art”,
no’ns demostraria pas aixó que pintés bé, o tan sols passable. En Gomila diu: “Cuando
un senyor que sabe mucho invade los dominios del arte, hay para echarse a temblar.
¡Que abundancia de pedantería, y que escacéz de frescura!”.
Si al Sr. Bartolomé li ha mancat temps i medis no es pas culpa del public, ja
que ningú li encarregá que pintés precisament un plafó decoratiu, i el deixaren en
complerta llibertat d’acció, essent ell qui digué voler lluirse. Si tota la seva contra-crítica
consisteix en dir-nos qu’ho pinta en poques hores i per pocs diners, perqué no hi
posaba un lletreret, ab lletres ben repartides, explicant els únics merits del plafó de la
Sala de Descans del Teatre Principal. D’aquesta manera, s’hauria estalviat la nostre
crítica, (ab l’aturrullament, que no es pas culpa nostre, sino del temperament), i el
judici de la majoría del public que mal criticará les obres fetes en cinco minutos, astil
Circo Ecuestre.
I repari el Sr. Bartolomé la meva boba fe. Quant me figuraba qu’el seu trevall
podia despertar alguna emoció estética ó sigui força emotiva, veritablement pecaba.
Perqué, el pintor que nega a la seva obra, la facultat de produir sensacions que un cop
precisades, fant resonar el nostre ser i la nostra inteligencia, convertint-se en emocions
estéticas, desconeix lo qu’es art. L’art, Senyor Bartolomé, es quelcom superior al
copiar o parodiar un bon model. L’art es quelcom mes qu’un conjunt de regles apreses
de memoria. L’art es un orgue vital de l’humanitat, que trasporta en el domini del
sentiment les concepcions de la rahó. (1) Quant les obres pretensiosament artistiques,
passan per sobre’l sers, sense penetrar-los, sense emocionar-los, quant els deixen
frets, sense arribar a la vida mateixa, es qu’es troben extrangeres al Art.
Per aixó, nosaltres no hem volgut criticar, alabant o condemnant, els detalls, el
dibuix o el colorit del plafó del saló de descans del Teatre Principal. Perque “quant una
veritat, quant una idea profonda, quant un sentiment potent esclava en una obra
artística es ben evident qu’el color i el dibuix son excelents “ (2) I en el plafó de la Sala
de Descans, digne parent del exposat en els aparadors de cân Massot, que van
mereixre de tothom, el calificatiu de cas patologic de la cort celestial, ni l’idea profonda,
ni el sentiment s’hi veu enllog. El Sr. Bartolomé ja ho diu: “Es què per ventura es
figuraven qu’el meu trevall havia de despertar emoció estética? Aixó deixis per en
Mucha, Sturm etc”. Es clar, home de Deu, cregui a qui li vol be, aixó deixis per els
qu’en sapiguen.
Per que, de les obres mestres de Rafael, s’admiren mes que les linies
equilibrades, del seu dibuix, la serenitat deliciosa de la seva ánima, tota amor i
tendressa. De Miquel Angel Buonarroti, cal admirar, mes qu’els seus escorzos
32