Súper Puta - Ajuntament de Barcelona

4
La creació i producció d’acudits, il·lustracions
i historietes per part de Manel Fontdevila
(Manresa, 1965) és tan extensa i ha estat tan
diversa, fins i tot en cada moment concret
del seu itinerari (iniciat públicament el 1978,
als 13 anys!), que ordenar una mostra del
seu treball de forma cronològica podria
presentar-lo encara amb una aparença
més diversificada i heterogènia del que ja
sembla un cop l’hem organitzat en seccions
temàtiques aquí al catàleg. Un catàleg que vol
ser una barreja d’antologia i de primer estudi,
de mostra d’autoretrats possibles (directes
o de biaix) i de retrats d’altra gent. Tot plegat
per plantejar un simple tastet sobre la seva
obra, però amb l’abundància que calia per
respondre-hi mínimament. I és que, en algun
sentit, per ser fidels al referent, havíem de no
renunciar a dues coses: al magma orgànic i
real de l’extensa producció de Fontdevila i a
la convivència que formes tan heterogènies
han mostrat en el temps, diferents sí, però
compatibles, complementàries i plenament
coherents amb una mateixa personalitat
curiosa i compromesa.
Aquí hem considerat central una línia d’acció
del ninotaire: la seva qualitat de cronista, de
Capçalera del bloc electrònic del diari Público.
fidel cal·lígraf del que passa, de narrador
i analista eficaç de tot el que va i ve, de
tot el que ell veu i viu. Per això, a l’hora de
situar-ne la mirada, calia definir primer els
gustos i les flaques del senyor que parla a
les seves pàgines, de la instància narrativa
que sovint se’ns autoridiculitza a les vinyetes
sense manies, per tal de parlar de tu a tu
al lector i capgirar-li les expectatives. A les
dues primeres seccions («El jo del cronista»
i «Retrats») procurem oferir material molt
proper a aquest jo, en bona mesura propi
(publicat o en esbossos), però també d’altra
gent que ofereix sobre ell les visions d’amics,
d’altres dibuixants o d’estudiosos. En aquest
primer bloc, hi ha força mostres de treballs
molt personals, pàgines dels darrers temps
que evidencien una forta influència plàstica
de l’àlbum Súper Puta (2007), amb la seva
concepció de la pàgina com un tot cal·ligràfic
(text, dibuixos, indicacions i senyals de
tota mena, que juguen amb l’aprofitament,
però també amb sonades ruptures, de les
concepcions de lectura habituals). Hi afegim,
a més a més, fotografies i mostres de les
llibretes personals i de treball del dibuixant.
I a la tercera secció, a «L’art i la vida», a
més de comprovar com entre totes dues

instàncies, l’aposta del Manel sempre ha estat
decididament per la vida i per l’humor (hi ha
divertides ridiculitzacions de certes pretensions
autorals vanitoses), hi queda clar també que
la vida és molt i molt bella, a estones, com
ell declarava fa anys en el títol d’un llibre seu
d’il·lustracions del 1997, ¡La vida es bella!
Cartells, canalla, gentades al carrer, joc i
riure, colors i amabilitat en el traç. Tot és un.
En el Manel compta sobretot l’expressió, la
narrativitat, però el dibuix... sisplau, mireu
quins homenatges fa a la gràcia i subtilitats
d’altres dibuixants, i admireu la bellesa
espaterrant, però mai decorativa, de segons
quines il·lustracions. Fins i tot, o SOBRETOT,
en la feina desenvolupada llargament en
el temps: com a la sèrie La parejita de la
revista El Jueves, el seguiment de l’actualitat
que fa per a aquest mateix setmanari, o els
acudits diaris que en aquests moments lliura
a Público (des de 2007) i abans havia publicat
al diari Regió7 (1982-2007), al suplement
Rural d’aquesta mateixa capçalera o per a
l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta
(2005-2007). Finalment, a «Flash back», com
a les bones pel·lícules, trobareu les raons
del misteri: d’on ve aquesta empenta, a
quina cassola va caure el dibuixant de petit,
o quina aranya el va picar (l’aranya!, l’aranya
de Mantecatos, ara hi caic) per adquirir la
força i els superpoders mostrats al llarg de les
altres seccions. Ell carrega amb el llapis rere
l’esquena com l’Obelix amb els menhirs.
Per fixar cada obra amb precisió, n’hi ha prou
a combinar la informació dels peus amb la
bibliografia final. Ara bé, per situar les coses
d’entrada, cal tenir en compte que Manel
Fontdevila s’inicia com a dibuixant en revistes
i associacions culturals manresanes de la mà
del seu germà gran Ramon Fontdevila: entre
1978 i 1982, a Manresa col·labora al costat
mateix del seu germà a la revista de barri El
totxo i a Llamborda. El 1982 entra al diari
Regió7 quan encara no havia fet 17 anys.
El 1986 és una peça central a la revista
Manre SA, una publicació molt influïda
per la movida d’aquells anys: la maqueta
ell personalment, hi escriu i hi dibuixa. Per
aquesta època col·labora a fanzines locals
com Agdos o El papel de la merienda, i en
crea un altre: ZZZ. I el 1987 torna a entrar
en una iniciativa del seu germà, El Pou de la
gallina, on crea el personatge menestral de
l’Oleguer Bisbal, a més de posar-hi infinitat
d’il·lustracions. Quan entra a Belles Arts sobre
els vint anys, viurà uns anys a Barcelona: les
col·laboracions als fanzines universitaris Taka
de Tinta, El Dado i Noventas, i tot seguit a
revistes ja més conegudes com El Víbora,
Cairo o Makoki són d’aquests anys. Com
també, un acte fundacional de maduresa: la
creació de la revista independent Mr. Brain
(1993-1997), que dirigeix amb Pep Brocal.
De fet, el 1993 podríem dir que és quan
es fa gran, perquè entra també a l’òrbita
professional d’El Jueves, primer a través de la
publicació que en aquells moments dedicaven
als quintos de la mili, i aquí hi crea Emilio/a,
episodis d’una dona soldat (quan encara
no n’hi havia) que es disfressa i s’incorpora
a files per seguir el seu xicot, un precedent
clar de la parelleta que més conegut el faria
després. Il·lustracions n’ha fet sempre, a
mesura que li han demanat: els cartells de
la fira infantil «Campi qui jugui» són ja una
colla. Premis i exposicions, també. I si alguna
mena de doctorat li faltava, li van concedir
improvisament des de Madrid l’estiu del
2007, quan el van igualar amb tots els seus
ídols i va haver de respondre a l’Audiència
Nacional davant del jutge per una portada ben
innocent. No és que li fes gràcia, d’entrada.
Però va complir, i va rejovenir un club que ja
només podia lluir medalles rovellades de la
transició. Al diari Público hi és des de poc
després, a la tardor d’aquell mateix 2007.
Aquestes són les coordenades. Ara, el viatge
és vostre. Endavant. / J. N.
5

12
La crònica en viu
Joaquim Noguero és professor de
periodisme cultural a la facultat de
Comunicació Blanquerna (URL), i crític de
La Vanguardia. En els darrers deu anys ha
comissariat una vintena d’exposicions de
mitjà i gran format sobre còmic i il·lustració.
Proteic, prolífic, obert a les recerques formals,
però sobretot significativament entestat en
la narrativitat i el sentit darrer de les històries
que ens explica amb els seus dibuixos,
l’ampli treball desenvolupat com a ninotaire
i creador d’historietes per Manel Fontdevila
és allò que els anglosaxons en diuen, en una
frase feta, «tan gran com la vida», però no
perquè ell ho ambicioni d’entrada amb ínfules
creadores d’artista (em puc imaginar com
potser fins i tot sent vergonya aliena en llegir
la frase), sinó pels resultats. De fet, en ell és
evident que les formes que adopta poden
ser a estones el més oposat a cap pretensió
totalitzadora. Més aviat va pas a pas, mentre
busca fondre’s en el corrent del carrer, dels
fets quotidians i de la cultura popular, amb
humilitat, amb l’empatia d’un somriure amical
als llavis, amb molta ironia, posant-se ell
primer que ningú entre parèntesis.
Aquí no equiparem amb la vida real els seus
milers d’acudits i vinyetes perquè l’autor
adopti cap aire transcendent per igualars’hi,
doncs, sinó per com la reflecteixen i la
contenen, la vida corrent. Tota en conjunt,
i per addició i per síntesi. Al capdavall, el
cronista no inventa, sinó que inventaria les

coses (present del verb inventariar): mira
al seu voltant, s’acara al passat, i en recull
pedaços que trasllada a la pàgina en llargues
llistes notarials d’usos i costums, exposats
amb el nervi de cada moment, amb el
tremp dels correlatius presents. L’afany
classificatori d’aquests inventaris (fils de
memòria i de l’observació directa dels fills
del baby boom, en el seu cas) és fins i tot
un dels principals recursos estructurals de la
pàgina en sèries com Para ti, que eres joven,
que comparteix cada setmana a El Jueves
amb Albert Monteys. I és que els dibuixos
de Manel Fontdevila no han volgut estar mai
desconnectats de la vida, i en els trenta-dos
anys transcorreguts des que va publicar
la primera col·laboració (l’any 1978, amb
només 13 anys!), llegir-lo és no solament
seguir l’actualitat política dia rere dia, i any
rere any, al llarg de l’itinerari traçat pels seus
acudits al periòdic Regió7 (1982-2007), al
setmanari d’humor El Jueves (des del 1993)
i, avui en dia, al diari Público (des del 2007),
sinó que també hi retrobem els canvis lògics
de mentalitat dels últims trenta anys d’història
política i social d’aquest país (un autèntic
salt mortal fundacional), més les modes més
o menys ridícules de cada època, més els
avui inevitables avenços tecnològics (junt
amb el papanatisme, els afanys o les pors
amb què els adoptem), més autèntics retrats
generacionals d’un abast que aplega tipus
humans, vida en parella, jocs, escola, sèries
de tele, col·leccions de tebeos, pel·lícules,
joguines, frases fetes i expressions estrafetes
en un intent de crear idiolectes específics
quan cal, per esquivar el llenguatge encotillat,
és a dir, els clixés que maquillen i disfressen
la realitat. És en els resultats de l’abast
d’aquesta mirada que ens retrobem a les
seves pàgines. Perquè les accions reals
són més importants que les intencions
incomprobables, els fers que els volers, i
ara és el treball allò que aquí ens reflecteix
al detall la persona que dibuixa (què ha
pensat i què pensa), de la mateixa manera
que en la foto de Xavier Sanfulgencio que
encapçala aquest text hi veiem anàlogament
13

14
el dibuixant reproduït polidament en el reflex
a la pantalla de l’ordinador (una eina bàsica,
avui, en el color i a vegades la composició
de les seves pàgines). La metàfora visual
potser sembla improvisada per la imatge,
però és pertinent. I cal subratllar-ho, perquè
també a les pàgines del Manel les coses
hi són només si signifiquen, tot i que avui,
com en la poesia, això ja no ho haguem
d’entendre sempre en un sentit narratiu, sinó
d’ecos formals i de connotacions i replecs
de memòria. Al cap i a la fi, a estones al
dibuixant d’historietes li agradaria aspirar
que una pàgina pogués ser com una cançó,
plena d’aromes de l’època, creadora d’una
atmosfera emotiva, rítmica i tibant. A la
pàgina, les rimes i els ritmes seran visuals,
és clar; jocs de repeticions, de simetries,
però també de simètriques asimetries i
contrapunts entre marques gràfiques. És
innegable la recerca que, en aquest sentit, ha
contaminat de troballes l’evolució imparable
a què l’autor sempre ha sotmès els seus
acudits diaris o les pàgines a El Jueves, a
partir de les llibertats empreses per gust
a l’àlbum Súper Puta (2007). Entre els
darrers lliuraments de la sèrie La parejita,
per exemple, hi ha pàgines que cal llegir
com en una mena de joc de l’oca narratiu,
rotant el full sota el mandat dels daus de la
lectura, amb munts de fletxes i indicacions
que configuren una mena de mapa del tresor
del sentit, ple de suggerències i de creació
d’expectatives. Qui diu a La parejita, diu als
acudits de Público. I l’augment d’aquest
tipus de grafisme no ha implicat cap renúncia
a les bondats del dibuix, més aviat al contrari:
és evident que l’ha enriquit notablement en
el pas de Regió7 a Público, per exemple. El
que passa és que ara ens el complementa
amb una mena de manual d’instruccions a
terminis, com per muntar capes de lectura a
l’estil d’un moble d’IKEA, amb discussions
entre possibilitats.

El jo marcià
L’aparició i el subratllat del «jo» autoral ha
pres molta importància els darrers anys,
convertit en alguna mesura en personatge.
D’entrada, aquest aclariment: sens dubte
és un «personatge», i de fet ni tan sols va
adoptar primer cap forma de caricatura
més o menys real de l’autor (el jo dibuixat
no és el jo que dibuixa). És una creació:
va néixer com una instància narrativa,
un invent que li servia per combinar la
distància en la mirada-sobre-un-tema
amb la complicitat-proximitat del lector i,
d’aquest refrec, treure’n també espurnes de
comicitat. Com tantes coses, aquest nou
personatge va aparèixer per primera vegada
a Manresa, en aquest cas al diari Regió7.
Manel Fontdevila sempre ha reconegut
els avantatges de la feina feta, amb tanta
llibertat, a les capçaleres manresanes: al
diari, concretament, poca broma!, al llarg
de vint-i-cinc anys exactes hi va publicar
al voltant de 7.000 acudits, que inclouen
pàgines i mitges pàgines, historietes per a
suplements especials i feina diària, sèries
fixes d’una certa intemporalitat temàtica
i seguiments fidels de l’actualitat. Diari i
ell, doncs, van créixer junts. Per al Manel,
que tenia 16 anys quan va entrar-hi, va
ser una oportunitat fabulosa. Per al diari
Regió7, que encara era més jove quan el
va reclamar, va representar ben bé un luxe
que, per la fidelitat del camí fet junts, el
dibuixant li regalés més rèdits any rere any,
quan hi aportava coses cada vegada més
boniques, més bones i igualment... barates!
No ens hem d’enganyar, la premsa comarcal
és com és. Però, com a contrapartida, a
Manresa el dibuixant sabia a qui s’adreçava,
és com si pogués comunicar-s’hi més
directament, amb més confiança, així que
en un moment donat, propiciat per una
circumstància casual, de cop hi va treure el
cap aquest ninotet del «jo» que tant partit li
ha donat després.
En concret, va ser gairebé al començament
d’una nova sèrie d’encàrrec. Entre setembre
de 1995 i abril de 1996, coincidint amb
l’emissió de la sèrie Rosa a TV3 (una
continuació de la iniciàtica Poble Nou, aquest
cop ambientada a la capital del Bages), el
Manel va estar seguint per al diari els capítols
setmanals del serial, i al tercer lliurament... va
arribar la troballa! Representa que el ninotaire
es perd el començament de l’episodi. Com
resoldre doncs la pàgina, quan molts lectors
sí que l’hauran vist sencer? Doncs, amb un
narrador situat fora del que conta, col·locat
a la distància suficient per mantenir-hi una
certa perspectiva. Val a dir que aquest recurs
d’explicitar el narrador ha estat present de
manera molt diversa en el còmic. Amb una
orientació diferent (lliurat a la causa del que
conta, per seduir-nos i endinsar-nos-hi en
lloc de fotre-se’n), el trobem, per exemple,
a les sèries de terror americanes dels anys
cinquanta de la E.C. (recreades mil i un
cops després, de l’humor de MAD i Harvey
Kurtzman a molt underground posterior),
sèries encapçalades a vegades per un
narrador que amenaçava sobre com ens
aniria si ens atrevíem a entrar-hi (un recurs
que el Manel havia parodiat directament en
alguna de les seves històries per a la revista
Makoki: per exemple, a «...Esteriles!» el 1989);
15

16
i també començava amb aquest mateix
recurs narratiu la sèrie Twiling Zone (aquí, «La
Dimensió Desconeguda»), que tant ell i Pep
Brocal el 1994 havien recreat amb humor a
l’àlbum ¡Hola Terrícola! Però, a la tardor del
1995, el Manel recorre al narrador de manera
molt diferent, metamorfosejat ell mateix en
personatge, un cop posat en pàgina, i es
treu de la màniga un ninotet que, abans
que ens endinsem en la lectura, ja ens avisa
per on anirà tot. Això li permetrà distanciarse’n,
escèptic, quan li sembli convenient,
és clar, amb el lògic contrapunt humorístic.
I d’entrada el personatge agafa un aire com
de despistat, però aviat es posarà queixós
i semblarà condemnat a galeres per haver
de seguir professionalment els capítols
setmanals. «El capítol anterior es va acabar
amb un telèfon que potser havia de sonar o
potser no... DONCS BÉ, ara riuran... Resulta
que aquesta setmana no he vist el principi i no
sé què ha passat... Uh... PERÒ», vacil·la, en
aparèixer. Però llavors, un cop aconseguida
més o menys la nostra complicitat, passa
a imaginar les diverses possibilitats: que si
ha sonat el telèfon podria haver passat tal
(i ho dibuixa), i que si no ha sonat potser
resulta que haurà passat qual (i també queda
dibuixat).
A partir d’aquesta invenció narrativa del «jo»
gràfic del pretès dibuixant (un «narrador
implícit», en termes de crítica literària, i
no pas un simple reflex de l’«autor» real),
que en part podríem comparar amb com
s’autocaricaturitza un autor com Marcel
Gotlib a Rubrique-à-brac («una de les meves
influències més influència de totes», segons
reconeix Fontdevila mateix), la sèrie guanya
tensió dialèctica entre la instància narrativa
i la recreació de les accions pròpiament
dites mostrada a les vinyetes. Aleshores, el
dibuixant pot confessar el seu cansament per
haver de seguir obligatòriament uns capítols

que no el fan botar d’alegria; o pot llançar
ironies al seu propi diari i aprofita per fer conya
a propòsit d’una noia que a la sèrie representa
que hi treballa i ha de pluriemplear-se per
arribar a final de mes; o es pot lamentar
de la publicitat que omple abusivament les
escenes del serial i, paròdicament, fer tres
quarts del mateix, bo i farcint de «Patates
Gómez» la mitja pàgina del capítol 13; o,
quan allarguen la sèrie, pot jugar fins i tot a
dibuixar malament el capítol 27, com si aquell
dia el substituís la seva dona en la tasca
setmanal, perquè ell, desesperat, ja no ho
ha pogut resistir més («Com que han allargat
la sèrie Rosa el meu marit ha anat al bàter a
tallar-se les venes o sigui que avui jo, la seva
senyora, dibuixaré el capítol d’aquest dilluns,
OKEIS?»). A partir d’aquí, vist l’èxit reeixit del
recurs, Fontdevila l’aprofita per a una nova
sèrie titulada «M’agrada que em facin aquesta
pregunta», on representa que es dedica a
respondre el lector com si hi mantingués
correspondència, i de mica en mica se li
acaba tornant un recurs habitual que fa el salt
a les pàgines d’altres publicacions. A la sèrie
Para ti, que eres joven, que comparteix amb
Albert Monteys a El Jueves, per exemple, és
un recurs fix, i és aquí on, per l’exemple de
veure com el caricaturitza el company (gros
i exageradament mostrenco), ell hi adapta la
pròpia caricatura en la mateixa mesura que
comprova que així funciona encara millor, ja a
primer cop de vista.
El jo dibuixat que, a partir d’aquí, ens ha
parlat en tantes i tantes pàgines seves és
tan sols, doncs, una forma d’objectivar-se,
d’encarnar-se en una figura amb la qual el
lector es pot identificar i establir complicitats,
sobretot perquè la nova caricatura ja no
l’afavoreix gens i és més aviat, ai senyor, motiu
de riota. Però la confiança que ens mereix
un cronista té a veure amb l’honestedat amb
què assumeixi aquest risc. Aquesta ha estat
la principal regla del joc, ja des del moment
en què Montaigne, als seus Assaigs, avança
al segle XVI les bases del modern periodisme
d’opinió quan ell mateix com a persona és
qui primer es posa voluntàriament sota la
lupa i reconeix no poder parlar dels altres
des de cap altra instància que la pròpia.
L’humor i l’esperit crític hi actuen de filtre
de seguretat. Montaigne mateix, al capítol
«Sobre l’útil i honest» dels Assaigs, escriu:
«Ningú no està exempt de dir ximpleries. La
desgràcia és dir-les seriosament». Exacte:
com fan tants i tants polítics que tan difícil
posen a l’humorista poder superar-los.
Autoridiculitzar-se és, doncs, una manera
de facilitar-se poder dir les grans veritats.
Aquest és un recurs clàssic: des del joglar
davant de la cort fins al pallasso davant d’un
públic adult, que si calça sabates ridículament
immenses és per imitar el nen disfressat de
persona gran, la mirada ingènua i directa d’un
nen que així és l’únic que s’atreveix a cridar
al rei del conte que va despullat. A vegades,
el Manel calça paraules ostentosament
grosses, paròdies retòriques dels clixés que
ridiculitza. I el mateix podem dir de l’ús crític
dels gèneres que ha practicat quan li ha
17

18
convingut. I, en certa mesura, podem llegir
de manera similar fins i tot el seu gust pels
marcians, que sobretot als primers anys
(els vuitanta i els noranta), treien cap per tot
arreu, des de les sèries que feia per a revistes
(on el principal fil conductor és la paròdia
cultural, l’ús subversiu de formes admirades,
adoptades amb l’excusa d’adaptar-les),
fins als acudits o fins i tot a una sèrie infantil
com el Tinet Pam-de-Nas, que el Manel a
Caràmbanus! (2000) descrivia així, en el seu
estil directe inconfusible: «També vaig fer tires
per a nens. Es deien Tinet Pam-de-Nas, i als
dos dies ja em vaig adonar que el títol era
horrible, però és que em pensava que si tot
agafava un aire tipus “eixerit” els educadors
pensarien que la tira era pedagògicament
positiva i que, vaja, que em cobriria de
pèmpins. Al principi, hi havia el Tinet, que
tenia mal caràcter i un nas enorme. També hi
havia dos companys, un noi i una noia: el noi
no tenia nom, però la noia es deia Laia, que
és dels noms que es portaven “d’allò més”.
Amb el temps la cosa es va anar animant; va
sortir la Berta, que volia ser estrella del rock,
un marcià que era completament absurd i el
Jordijoan, un abanderat de l’humor de tota
la vida. Els personatges van viatjar a Saturn,
van comprar l’enciclopèdia Lligar és fàcil,
van fer la seva adaptació dels Pastorets, van
crear els principis de l’Humor Interactiu (una
presa de pèl, ja els ho dic ara...). I un dia que
jo ja no anava gaire bé de temps i tot plegat
era francament desmesurat, es va acabar.
I no es pensin que no em va saber greu».
La mirada innocent del nen és la mirada
diferent del marcià, el punt de vista de qui es
mira el món apartat de grat o per força de
la convenció adulta majoritària. El dibuixant
adopta la perspectiva del dèbil, de qui se sap
vulnerable, estrany o diferent. Retrata l’altre.
Les mirades bon tros animals dels nens,
per directes i allunyades de la correcció
políticament correcta (com pertoca a un bon
humorista), li anaven de perles. I això val
també per a l’absurd dels marcians, perquè
serien encara més absurds i marcians els
estereotips i clixés que gastem habitualment,
si els aïlléssim de la normalitat de pandereta
amb què sol disfressar-los el context
establert. Els seus marcians són de broma,
com heretats gràficament de les pàgines
de la Bruguera, verds i amb trompeteta,
nens petits i inofensius, però entremaliats i
tocapilotes, uns éssers entranyables que fa
anys confessava que li agradaven sobretot
perquè són imprevisibles. De fet, ser més
o menys «imprevisible» és igualment una
obligació del dibuixant i ninotaire a la premsa.
I també l’adopció d’una mirada marciana, és
a dir, l’exigència inexcusable de mirar-se les
coses des de fora, des d’un punt de vista
estranger, estranyat, desautomatitzador,
que es permet valorar sense manies perquè
actua com si sempre ho veiés tot per primera
vegada, net de cor i de cap prejudici. Això
exactament representa que feia Usbek, el
jove persa que se sorprèn de tot (per jove
i per persa) i ridiculitza amb la seva mirada
distanciada, externa, la societat occidental
del seu temps, a les Lettres persanes,
de Montesquieu. O l’àrab dels articles de
Cadalso, a les equivalents Cartas Marruecas.

O Gurb, l’alienígena que es perd a Barcelona
i s’estranya de tot a Sin noticias de Gurb,
d’Eduardo Mendoza. Parlem d’una mirada
periodística i crítica general. També Larra se
sentia marcià al Madrid del «Vuelva usted
mañana». Però en totes aquestes referències
no hi hem de buscar pas fonts directes:
són analogies que emmarquen el present
del dibuixant dins el que és i ha estat el
periodisme, al mateix temps que ens el situen
emparentat amb el bo i millor de la creació
contemporània. Perquè és des del punt de
vista incisiu assumit pel millor periodisme,
combinat amb l’intent de caire proustià de
fixació creadora sobre el paper d’un món
efímer i passador que se’ns escapa (com a
vacuna contra la inexorabilitat del temps i la
fugacitat de les coses que estimem), que se
sosté una creació tan magmàtica i extensa
com ha estat sempre la de Manel Fontdevila.
Coherent al llarg del temps, compromès amb
les seves arrels i l’entorn, fidel a la mateixa
actitud, tant si es tracta de concentrar idees
en un acudit com de desenvolupar-les en
una historieta d’unes quantes pàgines. Als
acudits breus i a les sèries de La parejita i
Para ti, que eres joven, hi trobem sempre un
complet mostrari del passat recent junt amb
els seus successius presents: l’aparició dels
CDs i el Dvd, de l’ordinador i les PlayStations,
dels mòbils i un munt d’aparells nous, de mil
modes i situacions. Per això costa parlar de
costumisme a partir de La parejita, perquè el
costumisme sol tenir un punt conservador,
de lligam amb una tradició enarborada com
a bandera, tant si es recrea al TBO la família
mitjana convencional i establerta com si, més
tard a El Víbora, toca fer-ho més o menys
de la mateixa manera sobre uns certs trets
rebels del jove protagonista de la ruptura
generacional dels setantes i vuitantes. En
canvi, el Manel ens parla sobretot de qui sol
quedar camuflat al mig, invisible i a l’ombra;
de qui no s’agafa a cap pancarta perquè
prou feina té amb la hipoteca, el treball o els
fills; de qui ha de trobar sentit en les petites
coses perquè no en protagonitzarà mai de
grans. És per no fossilitzar els personatges,
per no caure en el manierisme de l’autocòpia
i trair la confiança del lector, que els fa créixer
i evolucionar com qualsevol fill de veí, i que
adapta sempre les experiències contades al
que coneix més o menys directament. Per
tant, compte!, només en aquest sentit les
històries són autobiogràfiques; és a dir, en
la mateixa mesura que són fruit del que viu i
això integra el que veu, el que li expliquen i el
que llegeix, com no podria ser d’altra manera,
és clar (el que no hem de pensar és que li
passen les mateixes coses o, ha ha, no pas
totes).
Coordenades de paper
Costa definir Manel Fontdevila per les seves
lectures, perquè són moltes. Val a dir, però,
que rere els seus primers dibuixos, que
imitaven els del germà gran, ell mateix hi veu
el gust pel grafisme senzill de Paco Mir al
TBO. I que el seu treball d’humor s’explica
19

20
rere l’exemple de gent com Jaume Perich, en
Cesc, l’Ivà o Chumy Chúmez, entre els noms
en singular del país, i de revistes satíriques
com El Papus i, més tard, El Jueves a la
transició. Entre les publicacions franceses
d’humor, avui també coneix bé les diferents
capçaleres clàssiques (Le Canard Enchainé,
Hara Kiri, etc.), però les influències més
clares i reconegudes encara són la de Charlie
Hebdo (amb Cabú i el seu retrat precís i
amplíssim de París, o amb un Reiser capaç
fins i tot d’ironitzar en present sobre el càncer
que l’havia de matar) i la de Fluide Glacial.
«Quan a BUP vam anar de viatge de fi de
curs a París, abans que Moebius, abans que
la línia clara, abans que res de res, el primer
que vaig fer va ser comprar en un quiosc
Fluide Glacial, la revista que dirigia Gotlib, i
entrar en una tenda de còmic a aconseguir
tot el seu Rubrique-à-brac, que jo coneixia
pels volums de Pilote relligats que m’havia
deixat l’Esparbé», recorda el 2010. L’esmentat
Miquel Esparbé i Franch (Manresa, 1942)
era pintor, escenògraf, cartellista, muralista,
guionista i dibuixant a revistes, i a Manresa
exercia de professor de dibuix; havia publicat
i publicava a revistes com Bocaccio, L’infantil,
Patufet, Barrabás, Mata Ratos o El Papus, i
evidentment –com a casa del Manel feia el
germà gran, que hi introduïa contínuament
revistes noves, com Totem, per exemple–
a l’estudi de dibuix de l’Esparbé el jove
dibuixant tenia a mà munts de paper en què
parar atenció.
Dels americans, un model posterior assumit
per a l’humor és Harvey Kurtzman i la
influent MAD, com queda clar al número 1
de la revista Mr. Brain, on Fontdevila i els
seus companys el reivindicaven amb gran
entusiasme. I referents més experimentals o
underground serien Raw (d’Art Spiegelman)
i Zap (de Robert Crumb: ni que sigui
indirectament, perquè no l’ha tingut mai a
les mans, però la famosa història de Crumb
sobre la família unida pel sexe podríem dir
que el Manel la recrea en bona mesura a El
Dado i a Testimonio als anys vuitanta, amb
la família Palacio i la seva dedicació a una
empresa comuna de «Prensa alternativa», o
sigui, porno i pedòfila). A aquests referents
clàssics, encara hi podríem sumar Eightball,
de Daniel Clowes (1961), perquè aquesta
revista sí que és un model immediat de
l’esmentada Mr. Brain (1993-1997), i la línia
clara del dibuixant de Chicago i el tractament
grotesc d’alguns personatges seus inspiren
les tires satíriques (per sàtir) de l’Ernesto (i les
seves amants) que el Manel té a Noventas.
En la tira còmica, Charlie Brown (és a dir,
els Peanuts de Charles M. Schulz) sempre li
ha agradat i fins i tot l’ha homenatjat vàries
vegades, i també la Mafalda (de Quino) i el
posterior Calvin i Hobbes (de Bill Watterson),
sèrie que fins i tot va arribar a traduir a L’Avui
dels Súpers als anys noranta: de fet, els
canvis de focalització en el punt de vista,
que són un dels encerts principals de la sèrie
de Watterson, caracteritzen també algunes
pàgines de La parejita. En canvi, a l’hora de la
il·lustració per a infants podem reconèixer-hi
un model més elaborat: el d’aquella bella
i nostàlgica visió elegíaca de les velles
aventures com vistes amb ulls il·lusionats de
nen que té el francobelga Yves Chaland (els
cartells de la fira del «Campi qui jugui», per
exemple). I en algunes il·lustracions –i fins
i tot algun acudit dels de color de l’última
etapa– hi ha mostres contingudes de lirisme
que recorden el despullament expressiu i les
tremolors i els aromes de carrer inherents
a la poeticitat i la senzillesa prodigiosa del
francès Sempé. Aquí al país, entre la gent que

el Manel admira podem esmentar clarament
Opisso (la gentada i les festes del poble),
Benejam i Coll al TBO, a més del Vázquez
de la Bruguera. I més cap aquí, és clar,
hi hem d’afegir Max, Martí i especialment
Gallardo (els jocs culturals a cau d’orella,
els homenatges que llisquen com oli en un
llum, la molta cultura païda i transformada en
gràcia). No acabaríem mai. ¿Com no parlar,
per exemple, del Goscinny guionista, d’Hergé,
de Tardi, dels francesos Dupuy i Berberian o
de moltes publicacions dels darrers anys de
l’editorial francesa independent L’Asociation?
Fins i tot hi ha japonesos (El paseante, de Jiro
Taniguchi, per limitar-ho a un sol exemple).
I és que la cultura del Manel sobre còmic i
il·lustració resulta vastíssima. Persona curiosa,
és algú que continua sorprenent-se i que,
tant o més important, no deixa mai d’admirar
els assoliments d’altres. En el propi, valora
l’expressivitat, la narrativa, el fons. I, en la
concepció que ha tingut d’aquest ofici, el
dibuix no és ben bé que fos secundari, però sí
que ell no s’ha volgut amagar mai rere un traç
que camuflés la veritat on toca de fer diana
i de clavar-se punxegut. Com més estilitzat,
més afilat. Tot i que és cert que avui en dia
ha après a valorar el potencial expressiu que
també pot oferir un bon dibuix, un bon domini
de l’ofici en el màxim de registres. Però no
per exhibir-s’hi, sinó per com ara vol portar
més enllà el tipus d’històries que ens explica
i, aleshores, precisa nous instruments. No
es tracta d’aconseguir més bellesa, sinó
d’aportar-hi més veritat, i la realitat –m’aclareix
un dia, mentre dinem– és tan rica i tan variada
que, si t’hi cenyeixes, t’ho regala tot i més.
Només cal prendre apunts.
Cal tenir en compte una cosa: quan es
treballa tant com ell, si no s’alimentés de la
realitat i no procurés cada dia de continuar
cenyint-s’hi, les repeticions serien un
escàndol, perquè dins d’un hi cap el que hi
cap. I en el Manel el límit a partir del bagatge
anterior podria anar molt enllà, segur, però
també produeix massa com per poder
limitar-s’hi. Repeticions hi ha qui dirà que hi són,
21

22
malgrat tot, i és cert. Acudits experimentats
inicialment al Regió7 durant tants anys de
pràctica, o els que els anys 2005-2007
va fer també per a l’Associació Catalana
de Premsa gratuïta (distribuïts en diferents
capçaleres) o els que a la mateixa època feia,
setmanalment, al suplement Rural de diferents
mitjans catalans, li han proporcionat idees que
en algun cas ha desenvolupat després molt
millor a Público. I hi ha pàgines de l’Oleguer
Bisbal (un «manresà com cal», un «botiguer
cabal») que retrobem millorades a La parejita.
És com les multiplicades referències a sèries
de tele com Twiling Zone o Colombo, a
pel·lícules mítiques com Grease o Star Wars, i
a cantants com Nino Bravo, Jaume Sisa o Tom
Waits. No són repeticions: són voltes sobre
un mateix eix central, tornades recurrents
que també garanteixen la coherència de la
mirada, la necessitat d’insistir en uns quants
punts personals per tal de marcar un territori
propi. Se’m podria objectar que aquesta
interpretació és fer de mals virtuts. Però Josep
Pla, Francisco Umbral i Pere Gimferrer, per
explicar-ho amb tres noms prou coneguts,
tenen munts de repeticions i recreacions
d’aquest tipus a les seves pàgines, però són
sempre en forma d’eco, fidelitat cenyida a
una mateixa font de memòria personal, i mai,
mai, un simple «corta y pega» reductor. Com
en el Manel. Només cal fixar-s’hi bé: hi ha cinc
històries de La parejita en què l’estructura
té el seu punt de partida a l’Oleguer Bisbal,
però els jocs amb la llengua i les troballes del
dibuix concret de les vinyetes són lògicament
diferents, com era esperable d’algú que en
una obra com ¡García!, una novel·la gràfica
que ara està preparant junt amb el guionista
Santiago García, és capaç de repetir fins
a tres i quatre vegades una pàgina que
qualsevol altre donaria per bona.
En l’excés de la producció del Manel, hi ha
un punt magmàtic i compulsiu que a un
servidor li recorda una mica Orson Welles.
No només per aspectes circumstancials
com la grandària del cos (més de 1,90 m i
més de cent quilos). També per la lucidesa
amb què és capaç d’analitzar el seu treball
i el dels altres. O per un impuls creatiu que
no s’explica només per complir amb els
encàrrecs i pujar la família, amb dos fills. Va
més enllà, té raons més internes, gairebé com
un excés hormonal de necessitat creadora
i d’interrogació permanent, per molt que es
prengui l’ofici més com un artesà que no amb
les pretensions artístiques d’altres que no
aconsegueixen ni la meitat de resultats (fixemnos
en com hi ironitza, sobre qui es pren l’Art
en majúscules exagerades, a la nostra secció

«L’art i la vida»; i és que, davant d’aquesta
equació, l’aposta del Manel sempre ha estat
per la vida i, si de cas, per fer d’aquesta algun
tipus de matèria artística vital). La dèria de
retratar-ho tot també se li escapa, incontinent,
a les llibretes i esbossos que exposem en
aquest catàleg (i, evidentment, es tracta d’una
representació ínfima del material possible;
se’n podrien donar molts més exemples, i
això que no manté cap fetitxisme amb el que
fa, i regala llibretes i destrueix contínuament
els esbossos, quan fa neteja). En aquest
territori quotidià de creació, també s’hi
podrien incloure les bromes amb els amics en
forma de fotografies de pantalla al MAC, que
el presenten en un registre de to similar al de
les autocaricatures (i que ell no havia pensat
mai fer públiques, però que a tot l’equip
de l’exposició ens han semblat més que
pertinents, com queda clar a la doble pàgina
d’homenatge de Javier Olivares i Manuel
Bartual, en un dels dos vídeos de Bàrbara
Raubert o en l’aprofitament que n’hem fet al
catàleg com un repertori més de retrats del jo
autocaricaturitzat).
Rauxa i continuïtat
L’aconseguit per Manel Fontdevila és,
doncs, una combinació del punt just de rauxa
amb un continuat treball de perseverança i
lucidesa, per tal de posar el dit a l’ull al sentir
d’una època i d’una comunitat, d’això que
se’n diu la «consciència col·lectiva» i que, com
a abstracció que és, només existeix i baixa
dels llimbs quan un creador aconsegueix
encarnar-la en les formes justes que
l’expressen, barreja d’entreteniment i d’eina
per conèixer la realitat, a mig camí doncs de
fer-nos riure per matar estones mortes i de
fer-nos pensar per vivificar la comprensió dels
temps que vivim. El Manel ho ha aconseguit
perquè sap ser subtil quan cal (llegiu les
històries de Mantecatos), però també perquè
no li fa por arriscar-se a ser groller, a sortir de
la foto per dalt i per baix, a semblar tan «zafio»
(el cito) o «gros enculé» (torno a citar-lo)
com sigui necessari, si així ha de fer diana o
enxampar els polítics i grans protagonistes
mediàtics en ple renunciament o en
contradiccions clamoroses. S’autoimposa el
«j’acusse» en els mitjans per tots els mitjans.
L’excés sol resultar atractiu, i en un diari el
ninotaire d’opinió hi juga un paper similar al
del columnista, així que ha d’assumir que part
de la seva eficàcia li demana moure’s sota
l’arbitri de les lleis de l’espectacle. A estones
a frec de banalitzar-se, en plena corda fluixa,
però finalment a l’ull de l’huracà d’on realment
se l’espera i li cal ser. Hauria estat molt fàcil,
23

24
per exemple, desentendre’s de la famosa
portada dels prínceps a El Jueves que el va
dur a ell com a guionista (i al Guillermo com
a dibuixant) a l’Audiència Nacional (¿com es
prova que algú és un dibuix o que un dibuix
vulnera la intimitat d’algú, si no concedíssim
que realment preteníem dibuixar-lo? En això
s’escudaven a la transició). D’entrada, la
portada ni tan sols es posava amb la corona,
sinó que disparava contra el populisme d’una
iniciativa del PSOE que assegurava que
regalaria dinerets a qualsevol que engendrés
un fill sense tenir en compte el seu estatus
econòmic (amb la qual cosa, per a segons
qui, vista la paga, l’acte sexual es convertiria
en el més semblant a una feina ben pagada
que hauria fet en sa vida, venia a dir la
portada). Però, en canvi, a Madrid el Manel
hi va anar a donar la cara per defensar la
professió. Com va respondre la primavera del
2008 a uns alumnes universitaris de la URL
que li demanaven sobre això, «no es tractava
de si ens havíem volgut posar amb la corona
o no: la qüestió és que s’ha de poder fer, que
no han de ser diferents a un altre ciutadà.
Límits per a l’humor? Sí, per descomptat:
no hem de posar-nos amb qui no s’hi podrà
tornar, amb el petit, això no tindria sentit. O
el referent és prou conegut o... per a què?».
Irreverència i insolència contra qui s’ho val,
doncs, perquè irreverència i insolència contra
el poder instituït són exigències inexcusables
d’aquesta feina, si es vol exercir amb unes
mínimes garanties d’higiene professional. El
2007, el periodista i professor Francesc Marc
Álvaro, parlant de l’intel·lectual als mitjans
(habitualment en forma de columnista, cosí
germà del ninotaire a la premsa), afirmava:
«Ser insolent és demostrar –en paraules de
Michel Meyer– “la capacitat d’interrogació de
l’home en l’exercici de la seva llibertat, una
capacitat enfocada caps als altres, vers allò
que és social”. Ser irreverent és proclamar
que no hi ha cap poder que no es pugui tocar
i que tot s’ha de poder dir i posar sota la llum
de l’examen públic». Ni escrit expressament,
oi?
Fa anys, el 1997, en un article a la revista
El Pou de Lletres, Fontdevila es mostrava
autocrític dient que, a diferència de la
generació anterior (la del Perich, per exemple),
potser els nous dibuixants d’humor no
acabaven de saber exactament on ballaven
i no tenien el mateix compromís crític. Està
bé, si ho valorem com a crit d’alerta, per
no refiar-se i estancar-se, acomodaticis o
complaents. Però l’advertència no fa gaire per
a ell, que s’ha mullat sempre que ha calgut, i
que no ha jugat mai a la ruleta russa a l’hora
de repartir canya. El que sí que és veritat és
que cap dels nous autors no s’ha embolicat
amb consignes ideològiques o polítiques
concretes. Però és que per defensar idees
pròpies (i no un ideari compartit) encara
cal més coratge. Ell va rebre una educació
a casa, amb la mare i el germà gran, que
podríem definir com de compromís i un cert
aire kumbaià (llegiu l’extraordinari article de
Ramon Fontdevila al darrer capítol, «Flash

ack»). Però de seguida es va adonar, a partir
dels 16 anys i coincidint amb l’experiència
directa amb l’acudit polític (sense relació
causa-efecte), que això no era fàcil i que la
realitat es presentava força més complicada.
És evident que també va assumir –com diu el
protagonista de Mantecatos– que ni que un
hagi de fer la vista grossa i dir que sí a segons
què, o fins i tot fer-se el ruc i assegurar que
ho ha comprovat al diccionari i que la paraula
correcta és «mantecatos» i no «mentecatos»,
i ni que un hagi de dissimular i fer veure que
no ha sentit la mare de l’amic anomenar-lo
ridículament «Cuquín», el que importa és
que hem de seguir un codi d’honor, per
personal que sigui, perquè «si alguna lección
habíamos aprendido aquel año es que, ya
desde muy temprano en nuestras vidas, hay
un código de honor que debe regir cada uno
de nuestros actos. El código de honor: ese
gran invento no escrito que está en el aire...
¡El que lo respira deja la niñez al instante
IPSO-FACTO [...] si ya ni entre amigos hay
un código de honor, entonces... ¿Qué nos
queda?».
Potser hem de prendre’ns seriosament
aquestes paraules, si com ens recorda
l’epíleg del personal àlbum Súper Puta (2007)
el principal problema és que finalment tot es
desintegra, tot queda atomitzat, «el HIERRO
y el acero», i «plástico y madera», i «oro,
plata, bronce, tergal: todo lo que contiene
materia. Incluso las personas». Tot mor i
sembla, plof!, desaparèixer... La veu de la
consciència que ens parla en off a través del
personatge Súper Puta pot fer conya i traduir
aquesta desaparició nostra dient, hiperbòlica,
que això és com si la temperatura ascendís
«5.000 grados por encima del NIVEL
REMBRANDT de la ebullición de la leche»
o que la operació es consuma «al modo del
TELETRANSPORTE en las viejas películas
de CIENCIA y FICCIÓN». Sí, fa conya amb
retòriques buides per tal d’entretenir-se del
perill veritable: la «pulverización de todo».
És comprensible que imposti la veu, perquè
és una veu acollonida; i parla verborreica i
pels colzes i no deixar de xerrar, perquè al
final callarà per força, ja que aquesta mena
de teletransport arriba certificat segur a tot
déu, i ens envia cap «a ninguna parte (o
quizás a un lugar misterioso digno de una x
en los mapas de los piratas» (és a dir, que si
hi hagués una altra vida, valorada des de la
nostra efimeritat, la cosa valdria un tresor).
Però ara, de moment, la qüestió és que les
persones individuals son «frágiles 100%»,
mentre que «9 millones de sombreros
de Mexicano pertenecen al ámbito de lo
colectivo». Conclusió: la persona es pot
atomitzar, desintegrar, explotar, desaparèixer,
bim-bam-bluf, i no val pensar «A mi esto
no me pasará nunca», perquè passa a
tothom i el «proceso de desintegración» és
irreversible. Ara bé, d’una manera o altra ens
hem de protegir mentalment, necessitem
salvar-nos, i gràcies als nou milions de
barrets mexicans de l’esfera col·lectiva (i
qui diu barrets, diu acudits, diu dibuixos,
25

26
diu textos, diu exemplars de Público i d’El
Jueves multiplicats fins a l’infinit també
compulsivament), un mor, però, aleshores,
gràcies a la pluja d’exemplars, l’individu
«lejos de desaparecer...» s’escampa, i «todo
queda en una simple dispersión». La cosa té
a partir d’aquí els seus alts («lo que sigue se
escribe ÉXTASIS o Clímax o Catarsis») i els
seus baixos (perquè «la euforia se diluye» i,
quan passa el temps, aquell producte primer
hi ha qui el guarda amagat en un armari i qui
finalment el trobarà un destorb: quant d’espai
que ocupen els barrets mexicans i, redéu!,
els llibres i els còmics i el paper en general).
Però, ah!, «se siente», perquè una part de mi
ja és en tu. De moment, si més no, sembla
que «hemos trascendido», que «seremos
recordados... o no». Però tant se val, tant hi
fan aquestes reserves, perquè, passi el que
passi al final, el que importa ara i aquí és
haver apaivagat el terror i com ho sentim i
vivim nosaltres, ja que el «cerebro compra y
vende sus propios souvenirs».
Fem pel que creiem. Per això és important
creure i anar fent segons ens marqui el codi
propi, tal con justament ja hem vist que
afirmava el nen de Mantecatos (un nen amb
un físic similar a l’autor d’aquella edat i a les
caricatures que ha fet de si mateix en aquella
edat). I mentrestant un pot enderiar-se com
a cal·lígraf a col·leccionar instants, i reproduir
tot el que passa allà fora, per tal de situar d’on
vénen les veus, qui parla a la fosca i què ens
diu. En aquesta tasca, Fontdevila hi aboca
passió i raó, que és tot el contrari del «corral
del seny» que parodiava en una de les seves
primeres seccions al Regió7. Al revés: com a
autor adopta la cerebralitat de Mr. Brain, per
tal que el seu deixar Testimonio inclogui molts
espais mentals, com ja profetitzaven fa tants
anys l’àlbum homònim amb guió de Marcel
Piqué i la revista dirigida junt amb Pep Brocal.
Dibuixar és així una forma d’escriptura que
busca la dispersió o l’extensió del jo en el
col·lectiu. Com tota creació artística de veres.
Les formes són un canal, una possibilitat de
transcentalització física, una forma simple
d’essència en la complexa existència. Una
existència que Manel Fontdevila viu de forma
molt oberta, receptiu: els papers al voltant
de la taula de treball, els àlbums i els llibres,
alguns tebeos a terra tal com acaben de
deixar-los els dos fills sobre la catifa, en
llegir-los; les joguines dels nens a prop, bo i
traçant les seves pròpies cal·ligrafies a terra
del pis; les rajoles, la glorieta i els sostres,
amb detalls arquitectònics del passat; un
pis viu pel present i el futur de la canalla i ple
també de racons amagats amb memòria
familiar anterior... La vida de veritat que pot
ser explicada.
Cal·lígraf (im)penitent
El cronista és un cal·lígraf penitent. I el
cal·lígraf és un càmera estereoscòpica: sent el
vertigen dels dies i no pot deixar de registrar
el que veu. Amb naturalitat i sobretot amb
continuïtat, omple de traços cal·ligràfics,
conscients, intencionals, les llibretes de la
vida espontània i natural que guaita passar

per la finestra. A trossos, talment les peces
d’un puzzle. A l’edifici del davant, a l’urbs
moderna, al bell mig dels carrers de la ciutat,
com en aquella vella pel·lícula de Hitchcock,
l’aquí i ara es veu fragmentari com un
trencaclosques, i la mirada que ens l’explica
és parcial, emmarcada, al mateix temps que
aspira, tot i això, a mig completar-se en la
suma com aquell mirall trencat de l’escriptora
Mercè Rodoreda o el conscient contradir-se
dels heterònims de Fernando Pessoa.
Aquests són els fils solts de la història dels
nostres dies.
Per això el cronista d’avui és com la beat
box del Dj, una caixa de mescles de velles
músiques, trossets de cançons, versos d’un
poema, haikus breus, el reflex calidoscòpic
dels bocins trencats pel segle XX d’aquell
mirall omniscient que, en ple Vuit-cents,
Stendhal encara veia estirar-se com un
déu al llarg del camí, en un continuat i fidel
travelling lateral. Ara ja no és possible.
Resultaria naïf, una ingenuïtat, quan vivim un
bombardeig tal d’inputs comparable a una
pluja de meteorits o a un atac marcià; els
dies passen i els fets i les idees es fonen en
el temps com mai abans, igual que «llàgrimes
en la pluja», per dir-ho proustianament, tal
com ho sentia elegíac el replicant Nexus 6 a
Blade Runner, tan nostàlgic, petit i humà en
aquell moment –si ho anem a mirar– com el
protagonista de La parejita a l’hora d’acarar
segons quins records o la memòria de les
seves col·leccions particulars. Perquè tota
dada viscuda encarna una data vinculada a
les nostres vides, les coses ens fisicalitzen
el temps. I és així com el cronista se sap
mer instrument expressiu de tots, quan
la vida que viu la veu repartida en mil i un
fragments d’un temps heraclitià, passador i
fluent, un temps que es desfà com si quedés
dissolt i s’invisibilitzés efímer en un corrent
etern que es multiplica fins a l’infinit. Mer
instrument, sí, i tot i això necessari, conscient,
intencionadament intencional. Perquè el
cronista participa en algunes de les coses que
(ens) passen, però és encara més un voyeur
informat sobre moltes altres, i totes (ens) les
testimonia a un mateix nivell de memòria,
perquè en totes s’hi reconeix i en totes l’hi
reconeixem. Quan s’explica, se’ns explica
i ens explica. Gairebé podríem dir que ens
replica en tots dos sentits del terme, perquè
és en la tensió dialèctica amb nosaltres que
se’ns iguala i que hi identifiquem el retrat
també com a autoretrat seu i nostre.
Notari d’una època, el temps marca el
cronista com a qualsevol altre, però amb
l’afegit que ell se’n fa ressò, convertit
professionalment en una mena de conscient
escriba generacional amb pinzell i plomilla,
retratista senzill de tot de coses petites que
27

28
a la llarga sumen i sumen el que som entre
tots, proustià a l’encalç de l’aroma d’un munt
de magdalenes de paper fins que troba el
seu propi camí de Swan a les vinyetes. El
llapis apunta el mínim comú denominador de
la gent comuna, i el traç perfilat treu punta a
aquesta mitjana concretada en els perfils ben
delimitats de la gran majoria silenciosa, gent
real a qui el cronista dóna veu amb humor al
mateix temps que, al teatre de la vida, li mig
apunta a cau d’orella sentits matisats per
la ironia. Al bloc, el cronista és un cal·lígraf
impenitent: es limita a tirar línies per unir els
punts d’interès autènticament rellevants que li
assenyala la realitat, i esquartera el món com
un immens territori que veu repartit en peces
del diminut collage quotidià amb què com a
dibuixant empapera l’àmbit domèstic. El seu
és un ecosistema fet a mitges de periodisme,
de dibuix i de narrativa. I que no dóna
respostes, sinó que ens interroga, perquè
el còmic, com la literatura, com l’art que no
infla el pit i vol semblar segons què, com tota
creació honesta i de veritat, només respon
(s’obre) a qui hi posa els mitjans i porta la
clau: i és que «la literatura» –se’ns diu a Súper
Puta– «es una puerta en la que cada cual
ajusta la cerradura a placer». Les possibilitats
de sentit són una promesa.
Si avui en dia, passats els anys, sobre
la pàgina Manel Fontdevila sovint se’ns
presenta en algunes vinyetes autoretratat
com un personatge més i ens parla tranquil
i sense manies de tot, cara a cara, en
primera persona, com un narrador amic,
és precisament com a gest d’humilitat i per
donar exemple. Si toca posar-se crític, ell
s’ofereix com a primer objectiu dels seus
dards, ell és qui primer es treu importància
i es posa en dubte amb un somriure,
caracteritzat tan «normal» com qualsevol
altre ciutadà, vist com un més, integrat
com qui diu en família, perquè també ell és
la bona gent, ja hi podem pujar de peus. I
aquesta etiqueta, «la gent» –escrivia el Manel
a Caràmbanus! (2000)–, és un concepte
divertit: «És molt curiós, quan ens referim a
“la gent” ho fem com parlant d’una cosa amb
la qual no tenim res a veure: “No sé si la gent
està preparada per entendre el que penso”,
“aquelles horterades que agraden tant a la
gent”, “no entenc com la gent pot menjar
tants pollastres a l’ast”, “la gent sempre diu
les seves inconveniències en veu alta”... són
frases que no te n’adones i les dius disset o
divuit cops cada dia. Bé, vaja, jo no, eh! Jo
no, jo ja deu fer ben bé molta estona que em
vaig adonar que la gent som tots. Sí, fins i

tot els dibuixants d’acudits, que com tothom
sap anem pel món esprement la realitat per
convertir-la en filosofia pura d’oliva al servei de
la rialla popular... Ja ho veuen, si n’és d’ampli
aquest concepte, “la gent”. I que bonic».
Amb una habilitat antiretòrica notable (que
és part essencial de la seva gràcia i eficàcia),
amb una llengua tan franca i clara com ho
és el dibuix que l’acompanya i la narrativa
que sempre serveix (la sintaxi que trena
i cus els dos materials anteriors, idioma i
grafisme, per dotar-los de vida compartida),
amb la senzillesa d’un fer i d’un expressar-se
molt directe, i també amb un humor que és
senzillament ironia quan parla sense mala llet
de la gent normal i de la família real, perquè
es reserva el sarcasme per als qui inflen el pit i
circulen amb les espatlles sempre guardades
(el Manel és lleial a la família real i no a la que
rima consonant), el cronista treballa sempre
instal·lat a dins del marc de la seva acció. És
un més a casa, al carrer i entre la gent. I així
es retrata: exageradament troll en l’aspecte
físic, com un nen gran amb les seves fílies i
fòbies, amb cabrejades i amb entusiasmes,
amb els inevitables prejudicis amb què ens
mirem les coses (sempre hi ha un punt de
vista), però que professionalment sap que cal
reconvertir en mers i inesquivables pre-judicis
(judicis previs), una carta de navegació clara
per a les anàlisis i les síntesis que l’acuditaire
tradueix tot seguit sobre la pàgina amb una
cal·ligrafia que refon dibuixos, indicacions
gràfiques i tipografies manuals en un sol traç
viu.
En aquest paisatge, fer explícit l’autoretrat tan
sols deixa constància al lector de cap on tira
l’ombra del cronista: subratlla el tarannà de
qui parla, i situa des d’on ho fa, ens mostra
de quin peu calça. És el mateix recurs pràctic
dels mapes del metro: «Som aquí», se’ns
hi indica, i és a través d’aquesta senzilla
remarca que de seguida situem en el plànol
els punts cardinals de la realitat que ens
envolta. Les pàgines del Manel són igualment
honestes cartes de navegació d’aquest
tipus: hi ha unes coordenades clares rere la
caricatura que hi trobem del nostre ara i aquí,
s’hi assagen complets inventaris escolars,
variades tipologies del que sigui, llargues
classificacions de fireta, actes notarials de
la vida a peu de carrer, això en primer lloc,
però també un complet repertori de les lents
emotives i racionals (els gèneres, els mitjans,
les arts) que cada dia serveixen a «la gent»
per intentar comprendre on és situat cada
què i cada qual. Hi ha, «en fi» –que diria ell–,
un escepticisme que s’aplica a tot, però que
no és mai desconfiança: són ganes de jugar,
d’enfilar-la, de posar distanciament sobre
les coses per veure-hi més clar i deixar-la
anar pel broc gros sense manies, perquè
això són quatre dies i cal, sí senyors, CAL,
precisament, prendre-se’l molt seriosament,
aquest absurd. Un absurd que és nostre,
perquè –com també es diu a Súper Puta– el
que resulta realment crucial en els humans
és que «queremos»: el desig és la gasolina
que ens impulsa i que ens encén: és el desig
el que ens empeny rere la pastanaga oferta
als ulls de la nostra insatisfacció permanent,
el combustible que mou la mecànica del
món. I aquest és un no parar decebedor,
29

30
un impuls inútil (el de Sísif i la pedra: apa,
torna altre cop a pujar cap amunt), si resultés
–com havia dit el poeta Luis Cernuda– que
«el deseo es pregunta cuya respuesta no
existe». Que no existeix?, aleshores què, per
què voler donar-hi resposta, doncs?, per
què perseguir satisfer-lo i condemnar-se a
aquesta permanent insatisfacció buida? Bé,
doncs, perquè no ho podem creure. Per
això, probablement, Cernuda acabava aquell
poema matisant més aviat que «el deseo es
pregunta cuya respuesta nadie sabe». Ara
sí, així s’explica que continuem aspirant-hi,
perquè aquest impuls pot ser una pulsió inútil,
però no és estèril: fa que fem, que és el que
compta. I vet aquí, doncs, la continuïtat, el no
parar de la màquina, l’impuls volcànic de les
«pulsiones obsesivas de la ciudadanía» –com
un cop més el Manel escriu volgudament
retòric a Súper Puta–, és a dir, «el deseo»
entès com a «carburante de todas las cosas»,
un far molt potent enmig de la fosca que
ens envolta, nàufrags en la mar del temps,
quan de poques coses més podem estar tan
segurs en el tir al blanc mòbil dels nostres
dies. Crear, explicar històries, repetir i recrear
el que s’ha vist, escoltat i imaginat, dóna
resposta al mateix neguit fundacional. Crear
ve a ser així una llarga barbacoa inacabada
i inacabable, on es cuina mig perquè hi
continua havent gana, mig per allargar la
festa entre amics, en conversa amb gust.
Val la pena, si els humans som tan sols un
globus que s’escapa cel amunt en un viatge
suïcida, un Ícar de festa infantil d’aniversari,
una bella taca de color perduda a l’espai, per
explicar-ho amb la imatge d’una anècdota
fugaç viscuda pel dibuixant a la plaça
Universitat de Barcelona i que guarda entre
esbossos com una flor seca per a una futura
historieta breu.
De broma en broma, doncs, ja ens l’ha
fotuda de debò. I repetidament. Perquè com
a cronista Manel Fontdevila és un seriós
treballador en sèrie, estajanovista d’hores i
de dies, tan impenitent sobre el paper com
aquell cal·lígraf que va crear el 2007 entre
les estranyes figures perdudes de l’àlbum
Súper Puta. Com ell, l’autor no para tampoc,
encadenat a la pota d’una taula de fer feines
similar. Però és una tria voluntària, vocacional,
cal tenir-ho en compte. I sap on va. Per
això no li cal abandonar-se al dictat de cap
sistema ni a l’enganyosa facilitat de cap
ideologia. Com que la viu complexament, es
pren la vida amb filosofia, que vol dir amb
humor i amb molt de cap, amb sensatesa,
és a dir, amb el sempre tan poc comú sentit
comú de tota la vida (que no vol dir gens ni
mica amb el seny tan curt d’ala de l’Oleguer
Bisbal), fidel el conjunt de l’obra (i, doncs,
la persona completa) a valors d’amistat, de
companyia i de compromís amb tothom
qui no té altra veu que la que gasta a casa.
Per això la suma de la seva magmàtica

producció és, després de trenta-dos anys
a peu d’obra, un complet cinemascope de
la vida quotiana, de la gent senzilla i dels fills
del baby boom i parentela (per dalt, primer
amb el tall generacional amb els pares, i ara
ja per baix, amb la continuïtat en els fills); i és
també, des de la fragmentarietat de la mirada,
un recull enciclopèdic que inclou i suma la
cultura popular que ens anima, el pes de
les hipoteques que ens afeixuga, i fins i tot
la desconfiança o l’escepticisme envers els
polítics o la trepidant actualitat que dia rere dia
ens atabala.
Vet aquí com podem trobar-hi algunes claus
centrals de la nostra època. El periodisme
–deia Kapuscinski– és intencional, un ha de
saber responsablement cap on dispara i no
jugar a la ruleta russa, perquè els cínics no
serveixen per a aquest ofici per molt que
ens facin riure segons quins estirabots seus.
Com tot periodista, com tot bon opinador,
el ninotaire no pot conformar-se a facilitarnos
cap resposta definitiva: tan sols treu
punta a les preguntes, afila el llapis, i ens
ajuda a posar provisionalment en dubte el
més encarcarat del que creiem, les veritats
fossilitzades, els estereotips rovellats.
Quan hi posa tinta sobre el paper, aclareix el
dibuix de les coses, no ho dubtin.
Ens les passa en net.
31

32
Revista Nosotros somos los muertos, núm. 10 (novembre 2004).

36
Revista Nosotros somos los muertos, núm. 15 (abril 2007).

«El futuro es que te mueres», historieta amb el personatge de Súper Puta per a l’exposició
El futuro será luego, dins Periferias (Osca, 2008).
37

38
Inèdit (2008): correspondència amb els amics abans del concert de Tom Waits a Barcelona.

TMEO, núm. 100 (2008).
39

40
Obituari del cantant Lux Interior per al bloc electrònic de Público (febrer 2009).

Obituari de Marilyn Chambers per al bloc electrònic de Público (abril 2009).
41

42
Original per a l’exposició de les jornades de Crash Còmic (Vitòria, 2005).

Original per a l’exposició Tintín SENTIT a Barcelona (setembre 2007).
43

44
«Hoy: Nos entrevistan»: un dels dos blocs de vinyetes del Manel dins la secció «Para
ti, que eres joven» del setmanari El Jueves, núm. 1.591 (novembre 2007), una setmana
després del judici per la portada el dimarts 13 de novembre del 2007. A part, diversos
autoretrats per a la secció compartida amb l’Albert Monteys. La portada de ¡Todo es
mentira! (2009) és de l’Albert i la contraportada, del Manel.

Pàgines, esbossos i vinyetes soltes de la història «El club de los detectives y los dentistas
pobres», recollida dins Mantecatos (Barcelona: Glenat, 2007): la classe, la colla, l’espai secret
amb els corresponents plànols, les lectures i la imaginació... referents juvenils clàssics al servei
d’un relat molt personal.
49

L’autor i els seus dos personatges de La parejita, el Mauricio i l’Emilia, per a l’extra dels 25
anys de la revista El Jueves (juny 2002).
55

56
«Heroes» (doble pàgina recollida a ¡Spam!, Ed. El Jueves, 2007): història que reprèn i
porta més enllà un episodi tractat abans a la sèrie Para ti, que eres joven.

58
Súper Puta (Barcelona: Glenat, 2007): pàgs. 7, 9, 25 i 32 de l’àlbum.

Súper Puta, pàg. 15.
59

60
Dues pàgines de la novel·la gràfica inèdita ¡García!, amb guió de Santiago García. Ambientat a
Madrid, el relat barreja la sàtira política d’actualitat amb la tradició del tebeo d’acció espanyol
dels anys quaranta.

62
Reflexió sobre els drets d’autor publicada originalment al bloc de Público, després d’un acudit
sobre aquest tema del 3 de desembre de 2009 (a dalt, a la dreta) que en un sol dia havia suscitat
395 comentaris. Aquesta és la versió de dues pàgines adaptades després per a El Jueves; al bloc
del diari, el Manel jugava amb el format web del mitjà. A part, Fontdevila també ha estat crític amb
l’SGAE, com podem veure a l’altre acudit del 24 de gener d’aquest 2010 (a dalt, a l’esquerra).

64
A dalt, dues fotos amb Pep Brocal (a la facultat de Belles Arts i
a Brussel·les); a baix a la dreta, amb la seva dona, la Mònica,
també a Brussel·les.

Al costat, signant al Saló del Còmic; al mig, preparant pa amb
tomàquet amb l’Albert Monteys; i, a baix, al Guggenheim amb
Santiago Garcia, Javier Olivares i Pepo Pérez (d’esquerra a dreta,
foto d’Oscar Palmer) i, junt amb el Guillermo, rebent el premi a
la llibertat d’expressió de la Unió de Periodistes Valencians.
65

Els apunts del cronista: llibretes de diversos viatges (a la pàgina de la dreta i a dalt
d’aquesta pàgina, apunts de Londres; just aquí a sobre, una story board del mateix viatge.
I, d’una altra llibreta, senyora asseguda en un casino de Les Vegues (dibuixada en el viatge
als EUA en què el Manel surt fotografiat a la pàgina 64).
67

Una altra doble pàgina de llibreta a Londres, i mostres de les llibretes de redacció que
porta a El Jueves, mentre es discuteix l’elaboració dels temes de la setmana.
69

76
Aquesta és la secció del retratista retratat,
del cal·lígraf atrapat a la xarxa dels papers
d’altres, l’autor evocat en l’eco d’autors que
aquí li fan d’espectadors. Col·legues, però
també amics. L’operació de reflex entre totes
dues bandes de la pàgina genera un joc en
cercle. La cultura ja és això: una conversa
circular, una carrera de relleus en què hi
ha qui passa (el) testimoni, un no parar de
donar voltes a les coses, ben entretinguts
perquè sempre the show must go on, si les
velles coses belles que perseguim volem que
adoptin formes prou fresques per continuar
fent efecte sense que generin anticossos.
Aquí el cronista és, doncs, un paisatge més a
la llum d’altres mirades. Tot creador necessita
aquest feed back. I, a més, quan els lectors
que un autor té al cap en treballar són gent
que li importa, i els primers a qui no vol fallar
són els companys, la família, els amics o els
mestres que sap a l’aguait de cada pàgina,
aleshores, tot lector desconegut acaba sent
també algú que importa i que sempre estarà
darrere de cada feina a fer.
I com se’l veu des de fora? Doncs, es
coincideix a destacar-ne la cosa de si hi ha o
no hi ha autobiografia a les seves historietes
(és marcià o plutonià, aquest mantecato?),
el seu tarannà pop (amb gust recol·lector
per l’estètica dels seixanta), la tirada als
llatinismes (o no s’assembla a l’Obelix?), les
arrels en la tele (no tant), el cine i la música,
un col·leccionisme de tebeos que té molt
d’estudiós crític, la seva capacitat de treball,
un fer prolífic ple de vida, centrat sempre
en la vocació per la historieta, les històries,
la narració... No en va, quan de petit ja
havia après a llegir, durant anys encara
preferia tornar a sentir els tebeos que més li
agradaven llegits pel germà gran, el Ramon.
Tenia més gràcia compartir les històries,
sentir-les en veu alta, captivat per un narrador
a la vora del foc fraternal. Ara ho fa ell amb els
dos fills, el Toni i el Quim.
Si el que toqués fos veure’l dibuixat per altres,
caldria dir que hi falta material (Vizcarra,
Guillermo, fins i tot Pallarès...). Els dibuixants
de la secció són amics propers i referents
indiscutibles. Gent com Max i Gallardo, de
qui el Manel admira l’assimilació de tantes
i tantes referències sense deixar de ser
mai absolutament personals, qualitat que
també es pot destacar de Pep Brocal, Albert
Monteys, Pepo Pérez, Bernardo Vergara,
Javier Olivares i Manuel Bartual, il·lustradors i
historietistes que tenim el privilegi que ens el
retratin com des de dins. I l’ecografia té color.
Sembla que és nen. La criatura pesa déu n’hi
doret, es mou, és viva! / J. N.
El Manel vist per Pep Brocal (1996).

78
Fent amics. Un retrat
Antoni Guiral és historiador del còmic,
guionista, editor, crític i comissari
d’exposicions. Ha escrit monografies com
Cuando los cómics se llamaban tebeos (la
escuela Bruguera 1945-1963), la continuació
Los tebeos de nuestra infancia (la escuela
Bruguera 1964-1980), Gin, l’artista elegant,
El gran libro de Mortadelo y Filemón, El
mundo de Escobar, El universo de Ibáñez
i Bernet, cincuenta años de viñetas, entre
altres. A més, dirigeix i és el principal autor
de l’enciclopèdia en deu volums Del tebeo al
manga: una historia de los cómics i el trobem
també com a acurat editor de múltiples
col·leccions, com per exemple la recent
Clásicos del Humor de RBA.
Junt amb Pepe Gálvez, és coguionista del
còmic sobre l’atemptat de l’11-M a Madrid:
11-M: la novela gráfica.
En primer lloc, vull que consti en acta que
considero el Manel Fontdevila un dels meus
amics. Fet aquest aclariment, val a dir que
aquest xicot és un cas inclassificable, com a
persona i com a historietista o humorista (que
totes dues coses és, a més d’il·lustrador).
El Manel és un gran conversador que observa
el món amb una bona càrrega d’ironia,
aspecte que el defineix en tots els nivells. La
ironia, en el seu cas, no provoca distància;
més aviat al contrari: ell es compromet amb
el que viu i amb el que diu, i això, de vegades,
provoca un cert, diguem-ne, malestar,
sobretot entre els que es converteixen en
objectiu de les seves ironies. Observa, somriu
subtilment, i el seu cervell es posa a treballar;
tot passa sota un tamís que té bastant de
sornegueria i de provocació (al cap i a la fi,
ja hem dit que és humorista). Quan parla
es dispara, en tots els sentits, i deixa anar
el seu pensament sense tenir en compte
si el missatge pot molestar a qui l’escolta.
No és mala llet, és senzillament sinceritat.
El Manel té coses per dir, és una persona
engrescadora, activa i creativa, que creu en
el que diu i en el que fa, que creu en l’ésser
humà, i que per això es pot permetre el

luxe de posar-ne en evidència les febleses
i contradiccions. I no és que ell es cregui
perfecte, precisament; molt al contrari,
el sentit de l’autocrítica, el té fermament
desenvolupat, per això és capaç de millorar
en el que fa, en el que diu i en el que és.
De vegades, de conya, li diem que seria el
protagonista perfecte d’aquell vell acudit d’un
que entra en una llibreria i diu: «Tú, caraculo,
dame el manual de cómo hacer amigos».
Però, hi insisteixo, la seva actitud no és agra,
no cerca la polèmica, tot i que la trobi. El que
crec que el Manel busca és la llibertat de
pensament; el que passa és que no tothom
té un coeficient intel·lectual com el seu, i aquí,
a vegades, és quan té lloc un petit xoc de
trens. Li agrada, també, posar a prova els
amics, sobretot en públic, quan és capaç
de provocar la hilaritat amb algun del seus
comentaris mordaços; però, quan la situació
es produeix a la inversa, no s’arruga, entra en
el joc fins al final, i suporta amb estoïcisme les
ironies que li cauen a sobre. Encara recordo,
a Bilbao, una trobada en una llibreria (Joker)
en què el Manel era el protagonista: com que
a vegades tinc una mica de mala llet, vaig
fer que expliqués l’anècdota que el relaciona
amb l’Ivà, aquest gran geni de la historieta
d’humor. La sabeu? Fa molts anys, quan ell
era quasi un nouvingut a Ediciones El Jueves,
es va creuar amb l’Ivà, que tornava d’entregar
les seves col·laboracions. Per al Manel, l’Ivà
–a més de ser originari de Manresa com ell
i fins i tot, crec, parent llunyà– era una mena
d’ídol, així que va pensar que aquell era un
bon moment per presentar-se i fer-li extensiva
la seva gratitud i admiració. Però la mala sort
va fer que els originals que el Manel portava
a la carpeta caiguessin a terra; mentre els
recollia, l’Ivà va passar pel seu costat i va
comentar: «Esta juventud...», i el Manel va
perdre la seva oportunitat. Són coses que
passen, Manel.
M’agrada molt xerrar amb el Manel. Perquè
és intel·ligent, perquè diu el que pensa,
perquè no es traeix ni et traeix, perquè
de tebeos en sap un munt. Però, si a títol
personal brilla molt en la conversa, encara
més ho fa en grup, quan, d’alguna manera,
li esclata una mena de sentit de l’espectacle
que guarda molt a dins i que el converteix
en l’ànima de la festa. Això sí, us recomano
no fer cap juguesca amb ell quan es parla
de menjar; fa anys, a Gijón, vàrem apostar
79

80
no sé què, sobre a veure qui seria capaç
d’acabar-se una impressionant quantitat de
calamars, i va guanyar ell de llarg.
Deia que el Manel té una sapiència especial
en el tema dels tebeos. En aquest sentit,
és un d’aquells autors amb una gran
capacitat de crític, historiador i divulgador
a la vegada. Ha reflexionat molt sobre tot
el que ha vist i llegit, i et pot donar unes
quantes lliçons. És, a més, un comprador
compulsiu, però també un lector compulsiu,
vull dir que sap del que parla. No hi ha
gaires autors de còmics o humoristes amb
aquesta capacitat d’anàlisi i de comprensió.
Anàlisi i comprensió que, evidentment,
aplica a la seva feina. No cal més que veure
alguns del recursos que ha utilitzat a certes
pàgines de La parejita, quan es posa a fer
homenatges a creadors com l’Ivà, el Schultz
del Carlitos, el Quino de la Mafalda o el Jack
Kirby; alguna d’aquestes pàgines sembla
dibuixada per l’autor homenatjat. Però
aquest és un aspecte anecdòtic. Perquè el
que demostra el Manel en la seva feina és
que ha sabut assumir les troballes d’altres
per desenvolupar les pròpies, fins a crear
un univers que li és personal i intransferible, i
que –als meus ulls– el cataloga com un dels
nostres millors historietistes i humoristes.
A més, com a autor, el Manel és sobretot
una ànima inquieta. Cada projecte és nou
i necessita unes eines molt concretes, i el
Manel el desenvolupa sense perdre la seva
pròpia personalitat. Les historietes d’una
pàgina de La parejita, les historietes curtes
i senceres per a diverses publicacions i
àlbums (Mantecatos), algun guió per a un
altre dibuixant (com La saga de Chaves,
amb l’Alfons López) o el gran exercici
d’«autoescriptura» que és Súper Puta
evidencien que som davant un creador
únic, amb empenta i ganes de recerca,
amb voluntat de superació.

I tenim també el Manel dels acudits, siguin
humor gràfic o historieta. Aquí apareix
el Manel ocurrent i amb espurna, el
provocador, el que és conscient de la tasca
de l’humorista, el que sap que l’humor és
una eina per a la rebel·lió i la crítica, una
eina lliure, que ni la Casa Reial pot aturar.
Però també una eina per exposar els seus
pensaments, encara que a vegades pugui
ser mal entès, com en el cas d’aquell acudit
publicat a Público («Derechos adquiridos») on
feia referència al tema de la cultura gratuïta a
internet: quan el vaig veure, vaig pensar que
ja era hora que algú expressés aquest punt
de vista crític, que comparteixo amb el Manel,
i em va sobtar molt que alguns lectors no
fossin capaços d’entendre que la llibertat de
l’humorista passa no només per satisfer-los
a ells, sinó també per evidenciar pensaments
propis. Però és que, a més, el Manel no
s’arruga, al contrari. Només cal recordar
aquella divertidíssima versió que va oferir
a El Jueves de la seva presència als jutjats
per l’acudit del príncep i la Letizia, o com va
reaccionar davant d’aquells talibans de la
«llibertat» a internet, amb un seguit d’acudits
apareguts al seu bloc digital del diari Público,
en què incidia en la seva crítica i posava,
literalment, el dit a l’ull dels intolerants. I és
que és en aquesta provocació intel·ligent on
es troba la llibertat de l’humor.
Deia que el Manel és un mestre de la tècnica
de la historieta. Mestre en el sentit que la
seva anàlisi el porta a conclusions pròpies.
El Manel sap que una historieta d’una
pàgina no és una tira ni un acudit; que una
historieta de vuit pàgines no és un àlbum o
una novel·la gràfica. Sap que en la narració,
en la disposició de les accions, del que es
veu o del que no es veu en el «guió gràfic»,
hi ha el quid de la qüestió. Però també en
el tractament dels personatges, que és,
al meu parer, un dels seus punts forts. De
com els presenta, de com es presenten,
de com s’evidencien amb els seus actes i
diàlegs, de com evolucionen, de com li fan
una picada d’ull al lector; perquè el Manel
sap que darrere de les pàgines, darrere de
la seva feina, hi ha un lector, a qui respecta
com un igual. És més, el Manel estima les
seves criatures perquè treu el pitjor i el millor
del que porten dintre, i les fa reals als ulls dels
destinataris: els lectors.
O sigui, que el Manel estima la seva feina. Un
punt que es diria evident i obligatori, però que
no és tan corrent. Ell gaudeix de la historieta,
de l’humor gràfic o de la il·lustració. I això
es nota també en els detalls. Per exemple,
la retolació: sí, la retolació, un dels aspectes
més menyspreats en aquest ofici. No val
qualsevol tipografia de lletra per a qualsevol
historieta. La retolació del Manel és, també,
dibuix, forma part de la seva feina. Perquè
la retolació, als còmics, és dibuix, expressa i
transmet. No oblidaré mai que el Manel va fer
a mà els títols dels meus dos llibres sobre la
Bruguera publicats per Ediciones El Jueves.
Un magnífic treball de grafista.
I dic tot això amb plena consciència que no
sempre el Manel i jo coincidim en tot. No
fa falta. Jo, senzillament, respecto la seva
persona i la seva feina. Perquè sempre aporta
coses, per la seva humanitat, que és tan gran
com el seu cos, per la seva intel·ligència, per
la seva presència, pel seu humor i per la seva
ironia, que ens ajuda a sobreviure.
Gràcies, Manel.
81

82
Aquestes dues pàgines d’Albert Monteys van ser publicades en blanc i negre al catàleg de
l’exposició sobre Manel Fontdevila El humor por costumbre (Sevilla, 2000). Ara, les ha pintat i
hi ha afegit una pàgina: «Diez años después» (2010).

88
Fontdevila cronista
Pepe Gálvez és crític, guionista de còmics i
comissari d’exposicions. Junt amb Norman
Fernández, és autor de les monografies
Nosotros somos los muertos. El arte de
resistencia (2004), Nuevas miradas sobre el
cómic español más joven (2005), Historias
rotas. La guerra del 36 en el cómic (2006),
Irreverentes. Miradas incómodas (2007) i
Egoístas, egocéntricos y exhibicionistas.
La autobiografía en el cómic (2008). Ha
estat guionista d’Alfons López als àlbums
Asesinato en la mezquita (1996), Color Café
(2006) i Silencios. La juventud del Capitán
Trueno (2006), a més de per al llibre didàctic
La globalización. Pasen y vean i a les tires
còmiques d’Expediente Exprés, publicades al
mensual Tribuna des del 1998 (recollides en
llibre el 2007).
Els temps estaven canviant
Manel Fontdevila s’inicia dins l’àmbit de la
professionalitat amb els acudits diaris del diari
Regió7 el 1982, quan s’estrena Grease 2 i
l’any en què el PSOE guanya les eleccions
generals de forma aclaparadora. Era un
moment en què es podria dir que començava
una altra fase de la anomenada transició
i amb ella tota una sèrie de mutacions no
només polítiques, sinó també econòmiques
i sociològiques. Com que el nostre autor
va complir disset anys també en aquelles
dates, es produeix una triple confluència
d’inicis: el de la seva tasca d’humorista gràfic
i historietista, el del seu ingrés en el club
dels adults i el del gran canvi que viurà la
societat que retrata, que si bé no serà radical
sí que establirà clares separacions entre
generacions i costums. Al respecte, no deixa
de ser significativa l’admiració que Fontdevila
sent per la pel·lícula Grease, i sobretot la
reivindicació del seu tarannà progressista,
que dedueix del canvi d’actitud de la
protagonista interpretada per Olivia Newton-
John quan al final del llargmetratge passa
de fava a nena mala. La subtilitat d’aquesta
interpretació assenyala nous temps, tant de
valors com de valoracions.

Professional com pocs
Malgrat la seva especificitat generacional
i tot i el fet que continués els seus estudis
fins a la universitat, el cas és que Fontdevila
va començar molt jovenet a guanyar-se les
garrofes amb el llapis i el plomí, de la mateixa
manera com també ho havien fet antecessors
seus de l’anomenada escola Bruguera o,
més a prop en el temps, la generació dels
Gallardo, Max, López o la posterior dels
Prado, Sempere, Beroy, Ferry… Aquesta
primerenca incorporació al mercat de treball i
la seva continuïtat el converteixen en una rara
avis, una mena d’últim mohicà dins el món de
la historieta, però alhora ens parlen d’una de
les característiques definidores de l’obra del
Manel: la professionalitat. Professionalitat que,
a més de valors com regularitat i formalitat
en el terreny laboral, també ha de ser entesa
essencialment com a respecte per la pròpia
feina i sobretot com un compromís amb
el receptor final del seus productes, siguin
acudits, il·lustració o historieta.
En una entrevista que li vaig realitzar per a
la revista-fanzine U, Fontdevila hi aportava
un altre matís: «Això de la professionalitat és
una obsessió que tinc des de fa temps sobre
la necessitat que l’autor sàpiga arribar de la
millor manera possible als diferents públics
a qui s’adreça la historieta. Això vol dir que
no pots tenir un sol discurs, sinó varis, per
tal d’adaptar-te el millor possible als diferents
mitjans per a qui treballes».
És evident que el fet de realitzar un acudit
diari al diari Regió7 va ser un repte, ja que
quan va començar –segons confessava ell
mateix a l’esmentada entrevista– no coneixia
pràcticament res de l’ambient polític local i
la política no li interessava gens. Però el cas
és que ho va fer durant més de vint anys,
una manera contundent de consolidar la
professionalitat.
Costumisme manresà
L’any 2000, Angle Editorial i Regió7 van
publicar Caràmbanus!, llibre que recollia
una selecció dels prop de 4.000 acudits
publicats a les pàgines del periòdic, així com
tires i mitges pàgines. Aquest volum és una
mena d’àlbum de fotos familiar peculiar,
ja que el dibuix introdueix un punt de vista
esbiaixat, lúcid i irònic, que mostra l’evolució
durant divuit anys de Manresa tractada
89

90
com un ens social viu. De les cinc parts en
què s’organitzava el recull, una es dedicava
a les seves tires per a públic infantil, una
especialitat historietística poc sovintejada en
l’obra fontdevilana. De la resta, la primera
estava dedicada als fets de la nostra classe
política (segons indicava clarament el títol
«Hi ha qui es fa polític»), amb una lògica
especialització en la seva representació
manresana. En el retrat d’aquestes espècies
locals –de vegades àcid, d’altres juganer
i d’altres, les dues coses– aconseguia un
peculiar to de proximitat. Als seus acudits,
els personatges semblaven enxampats en
el moment de disfressar-se amb excuses
i coartades. Aquest enfocament produïa
un eficaç contrast entre l’artifici teatral
o televisiu d’una manera majoritària de
practicar la política i, d’altra banda, la realitat
de la condició humana. No menys crítica
i entranyable, distant i còmplice alhora,
és la seva descripció de la societat civil
manresana que apareix als apartats: «Allò
que en diem “la gent”», «Les festes locals»
i «Les coses que passen». Amb humor i
imaginació, en aquestes seccions eleva el
xafardeig a la categoria de crònica paròdica i
lúdica. La seva manera d’observar la realitat
que l’envolta, d’analitzar comportaments
i situacions buscant sempre el detall que
defineix actituds i valors, captant el ridícul de
la buidor o les contradiccions que provoca
la hipocresia, és pròpia del millor humor
costumista, una especialitat que cada vegada
té menys exemplars i que constitueix una
altra peculiaritat del senyor Fontdevila.
Juganer i provocador
D’altra banda, el temps passat es reflecteix
també en l’evolució gràfica de l’estil de
l’autor cap a la senzillesa i a la seguretat
expressiva. Així, la línia clara pren calidesa
amb un traç més gruixut que reforça la
capacitat comunicativa del cos i la cara. A
més a més, hi incorpora un ús més lliure,
lúdic i de vegades provocador de la paraula,
d’una manera que ens recorda Perich i ens
mostra el Manel que introdueix en la seva
professionalitat la voluntat de divertir-se.
«Provocar és bo si saps que has d’arribar al
subjecte a qui t’adreces, i a Manresa tenia la
seguretat que passaria: a vegades, només
d’imaginar la cara que posaria el provocat
quan em llegís podia riure sol una setmana
seguida», afirmava també a l’entrevista d’U.

Ara bé, més enllà d’aquest to entremaliat,
que afavoria el veïnatge dins l’àmbit local,
la paraula li serveix també per assenyalar la
pluralitat de matisos i aspectes que presenta
una qüestió o una situació. I aquesta és una
altra especificitat de l’amic Manel: tractar
un tema tot oferint al lector diferents punts
de vista, com si fos un calidoscopi. Aquest
tractament dels temes genera en molts
acudits (especialment els que avui publica
al diari Público) la sensació de narració.
Efectivament, és molt normal que dins
d’una mateixa vinyeta conflueixin no només
diverses persones, sinó també diferents
accions. I és que el tractament imaginatiu i
alhora eficaç de l’espai de la vinyeta li permet
representar fins i tot cicles econòmics.
Tot seguit, dins l’àmbit de la capital del
Bages, l’any 1987 i per a la revista també
manresana El Pou de la gallina, crea el
personatge Oleguer Bisbal, un nom que
acompanyava el rodolí «un manresà com
cal!», d’acord amb la tradició de la millor
Bruguera. En aquesta sèrie, el costumista
juganer es decanta per la provocació, per
ficar el dit a la nafra amb la ridiculització
exagerada –tampoc tant, tot sigui dit– d’un
arquetipus del conservadorisme nostrat. La
vida fictícia de l’Oleguer dura fins al 1997 i
ocupa un bon grapat de corrosives historietes
d’una pàgina. Són una mena de resposta
immediata i visceral a l’estímul de temes i
actituds que viu a prop.
Al fons, la persona
Una altra especificitat de l’humor de Manel
Fontdevila és –potser per allò que dèiem del
component generacional– la importància
de l’individu concret i particularitzat. Hi
ha autors com Chumy Chúmez, El Roto,
Alfons López... que tendeixen a l’abstracció
de manera que els personatges dels seus
acudits són figures que expressen idees
generals sintetitzades en frases contundents
i generalment dotades de càrregues de
profunditat. Altres com Cesc cultiven uns
personatges anònims que, tot i expressar
frustracions col·lectives, ho fan des de la
categoria individual. En el cas del nostre
autor, hi ha personatges estereotipats com
l’Oleguer, els tertulians, els representants de
la dreta religiosa, social i econòmica; i, en
aquest cas, s’ha de dir que el retrat no fa
sinó exagerar una mica la rigidesa i el clixé
91

92
de les postures originals. Però quan recrea
personatges reals, els matisos dels diferents
egos apareixen i defineixen en bona part el
gag, com succeeix a les caricatures dels
polítics, siguin el batlle del seu poble, Aznar,
Rajoy, Zapatero o Obama. Com a cronista,
Manel capta i reflecteix els comportaments
externs: les actituds i valors socials i polítics.
Però alhora apareix la inquietud per tot el que
succeeix a l’interior de les persones, de la
mateixa manera que quan explora els dubtes
i els interrogants que neixen a la intimitat
també es manté molt a prop de la realitat,
com succeeix al llibre Mantecatos.
Amb la monarquia hem topat...
Un cas particular és el seu tractament de
la monarquia espanyola. Aquí, més que el
component individual, hi prima l’anàlisi de la
seva funció social i política. Però Fontdevila
no ho fa des d’una perspectiva abstracta,
sinó mitjançant un procés d’immersió de la
institució dins l’espai de la realitat quotidiana.
Així, al número de la setmana del 26 de març
a l’1 d’abril del 2003 d’El Jueves, el Manel
publicava una pàgina sobre l’absència de
Juan Carlos I en el gran debat que es va
produir socialment sobre la guerra de l’Iraq.
En aquest cas, amb grans dosis de fina i
intel·ligent ironia, així com de sentit comú,
sotmetia la no actuació del nostre monarca
a un tractament demolidor que quedava
contraposat a les seves suposades funcions
institucionals.
I, més enllà de les lamentables actituds
escandalitzades i de l’encara més lamentable
censura, el famós acudit de la portada
d’El Jueves núm. 1573 de la setmana
del 18 al 24 de juliol del 2007 no fa sinó
insistir en la incoherència de la institució.
Aquesta vegada, hi actuava el Manel més
provocador, quan no només volia assenyalar
la inconsistència d’una mesura política de
Zapatero sinó que ho reforçava aplicant-la
a la família reial; és a dir, amb l’encreuament
entre la decisió del govern de Zapatero
de premiar amb 2.500 € els afortunats
pares de cada nova criatura espanyola i la
possibilitat que els prínceps es poguessin
beneficiar d’ella. La visió d’una parella
aparentment comuna en la seva nuesa,
però extraordinària pel seu estatus social,
subratllava el contingut demagògic d’una
mesura governamental que beneficiava per
igual situacions econòmiques tan diferents.
Alhora, la pròpia elecció dels protagonistes
incidia en la contradicció d’un Estat que es
permet mantenir una monarquia, però que
no atén seriosament demandes de serveis
dels seus ciutadans. En aquest escenari, les
paraules que es posen en boca del príncep,
confessant implícitament que no fot brot, no
fan sinó concretar un sensació molt estesa
del caràcter ornamental de la institució i del
relaxament que comporta l’exercici de les
seves funcions. Tot i això, crec que en el
fons la provocació no anava tan dirigida als
prínceps com, sobretot, contra la imperant
sacralització de la seva imatge, encara
més accentuada després del segrest de la
publicació i del judici.

El difícil art de viure junts
El vessant historietístic de l’obra fontdevilana
també te un gran component costumista, en
aquest cas fonamentalment social, centrat
en les pautes de comportament individual
i en les relacions socials. És una mena
de continuació de la millor època de les
historietes de l’anomenada escola Bruguera,
no només pel format de la pàgina en què
el Manel es mou amb llibertat i imaginació,
sinó també perquè en recupera la visió
crítica del costumisme i la subtilitat en els
gags que resolen les historietes. La parejita
i Para ti, que eres joven són dues sèries,
publicades a El Jueves, que han demostrat
la professionalitat i consolidat la popularitat
del nostre autor. La primera va néixer el 1995,
com una mena de continuació o de reciclatge
dels personatges d’una altra sèrie: Emilio/a.
Aquesta havia aparegut a la revista Puta
Mili, que –com el seu nom indica– tractava
temàtiques relacionades amb el servei militar
obligatori, realitat amb la qual el Manel no
havia tingut, afortunadament per a ell, cap
relació. Així que, en iniciar La parejita, va
passar de tocar d’oïdes a interpretar unes
partitures que, no menys afortunadament, sí
que coneixia de ben a prop. Els protagonistes
són, inevitablement, una parella jove (ara ja
no tant), a la qual hem vist formar-se, patir
les seves crisis (mai greus), tant d’adaptació
a la relació quotidiana compartida com les
pròpies de la seva condició generacional
i laboral, superar-les i arribar a la condició
de pares, que és una fase superior i de
vegades definitiva en les relacions a dos.
La quotidianitat forneix una àmplia i variada
casuística de petites anècdotes que,
tractades amb ironia i visió humorística, ens
descobreixen el vessant còmic, crític, lúdic i
encertadament irrespectuós de la monotonia
en parella. En aquest cas, ens trobem amb
l’autor que estudia i recrea els petits gestos,
els capricis, les dèries, les petites pors que
defineixen l’espai vital de cadascú, i com
s’adapten o xoquen amb les de l’altre.
A l’esmentada entrevista d’U en deia: «Pot
ser que no sigui típica, però crec que és el
tipus de parella que molts voldrien ser, perquè
he procurat que no sigui desagradable per
al públic, he fugit de narrar la part bruta de
la vida en parella, més que res perquè ja hi
ha altres tebeos que ho fan». És cert que
aquesta parella, malgrat la precarietat de la
seva economia, manté una relació estable i
93

94
afectuosa que és envejable i atractiva per al
públic. Ara bé, tot i aquesta autolimitació, La
parejita ens parla (i molt) de l’evolució dels
temps i dels canvis dels rols dins la parella, no
només per la incorporació al món laboral de
la dona (lluny de les seves avantpassades de
la Bruguera), sinó també per la variació en les
relacions de poder internes. En aquest cas,
podem parlar que l’equilibri es basa en més
igualtat en el tractament quotidià i en la presa
de decisions, tot i que la dona conserva més
capacitat d’organitzar i sobresurt amb més
dosis de maduresa.
Joventut, precari tresor
De la sèrie Para ti, que eres joven cal
destacar-ne el treball a dos, com a parella
creativa, entre el Manel i l’Albert Monteys,
afavorit d’una banda per la distribució de la
doble plana en espais d’autoria intercanviable
i, de l’altra, per una comuna sintonia
generacional. Ells han aportat des de 1996
una voluntat lúdica en la tria dels temes,
que es va complicant progressivament en
la seva anàlisi. La ironia de qualitat, el toc
divertit, la referència encertada i el contacte
amb la realitat dels joves han aconseguit
una obra mestra del costumisme detallista.
Instal·lada en la microsociologia, aquesta
sèrie ha recuperat amb més o menys ironia
molts punts de referència de la generació
dels autors. I és que per exercir de jove ja fa
temps que és tan important la realitat (en la
qual defugen submergir-se) com la ficció que
alimenta una dimensió vital paral·lela. Quan
van iniciar la sèrie, els autors eren joves que
estaven a punt de deixar de ser-ho, i per això
han mantingut una efectiva ambivalència
respecte de l’entorn que reflecteixen:
un segment generacional que cada cop
s’amplia més tant per dalt com per baix,
de manera que la seva mirada contempla
amb actitud alhora solidària i distant (tot i
que, a poc a poc, la solidaritat s’afebleix i
la llunyania augmenta) els problemes i les
respostes vitals dels seus lectors i companys
(o no?). No deixa de ser significatiu que
juguin amb la ambigüitat situacional de molts
joves, especialistes en el perllongament
de les expectatives i obligats a acceptar la
incertesa.

Pep Brocal (2010) : l’anècdota és real, literal; la vida regala gags.

100
Un dibujante de tebeo
Santiago García és guionista i crític de
còmics. Ha publicat l’assaig històric La novela
gráfica, i escriu habitualment sobre historieta
al suplement cultural ABCD las artes y las
letras. Com a guionista, ha col·laborat amb
Pepo Pérez a la sèrie El Vecino (tres llibres
publicats fins ara) i amb Javier Olivares a El
extraño caso del Doctor Jekyll y Mister Hyde
i a Las Meninas, encara inèdita. És coautor,
junt amb Manel Fontdevila, de ¡García!, una
novel·la gràfica que es publicarà a final d’any
i on barregen la tradició del tebeo d’acció
espanyol dels anys quaranta amb la sàtira
política d’actualitat. Va ser el director de la
mítica revista U (primer anomenada U, el Hijo
de Urich) i de Volumen.
www.santiagogarciablog.blogspot.com
Hoy es martes y me ha llegado un nuevo
mensaje de Manel. Lleva un adjunto, otra
página de ¡García! Magnífico, pienso
mientras la abro impaciente, sin detenerme
siquiera a leer las líneas que la acompañan...
¡Oh! No es realmente otra página de
¡García!, sino esa página de ¡García! otra
vez. Pero... ¿cuántas veces la ha repetido
ya? ¿Cuatro? ¿Cinco? ¿No se había
olvidado ya de ella? ¿No habíamos dejado
ya muy atrás esa página? ¿Por qué vuelve?
La verdad es que esta versión está mucho
mejor.
La anterior no estaba nada mal, no le
faltaba nada y lo tenía todo. No imaginaba
cómo se podía mejorar. Pero él sí. Y no ha
descansado hasta hacerlo.
Ahora estoy deseando ver cómo será la
siguiente versión que haga de esa página,
dentro de cuatro o cinco meses, tal vez,
cuando yo me haya olvidado completamente
de ella.
Él, sin embargo, habrá estado todo este
tiempo dándole vueltas a la cabeza.
Sufriendo, incluso.
Porque eso es lo que tienen los historietistas
grafómanos: son obsesivos, no pueden dejar

de revisar mentalmente sus dibujos, siempre
sienten que se han quedado cortos, que
faltaba una rayita aquí o una sombra allá,
que la figura no estaba lo suficientemente
flexible, que el plano era muy alejado, que el
personaje no se parecía a lo que tenía que
parecerse, que la narración no terminaba
de entenderse, o le faltaba un poco de
ritmo, o le sobraba una ceja arqueada. Por
supuesto, sólo un grafómano compulsivo
se embarcaría en un libro como ¡García!,
una novela gráfica de 300 páginas con la
que ocupar los ratos libres. ¡Y con fecha de
entrega fija, nada menos!
Manel y yo llevábamos años intentando
colaborar. Le había pasado algunos
guiones que empezó a dibujar, todos de
historias cortas. Uno iba de un empresario
que se comía a los inmigrantes ilegales a
quienes empleaba. Otro, de un futbolista
en el ocaso que rivalizaba con una joven
estrella. Ninguno prosperó, supongo que
porque, al fin y al cabo, Manel no necesitaba
ninguna ayuda para hacer historietas
cortas excelentes. Me acabo de revisar
Mantecatos, lo cual es una experiencia
humillante (es decir, que provoca la
humildad): menudo tesoro de narraciones
breves. Con eso no se puede competir.
De modo que mejor nos olvidamos de las
historietas breves. El chico las domina.
Así fue, supongo, como acabamos
desembocando en el monumentalmente
ambicioso ¡García!, la gran ballena blanca
de la «historia grande» que Manel lleva
mucho tiempo persiguiendo, al menos en
su cabeza. Si no puedes con los pequeños,
vete a por los grandes. No sé si la idea
funcionará, pero al menos siento que en esto
sí puedo ayudarle.
La grafomanía de Manel es de talante
muy específico. Por mucho que quede
bien decirlo –y por mucho que se repita
siempre en todos los perfiles biográficos que
homenajean al uso–, no puedo afirmar que
Manel sea un artista multidicisplinar. No lo
es. Toda su obsesión creativa se vuelca en
el cómic. No hace cine ni música, ni escribe
poesía ni es actor. Ni siquiera es un ilustrador
brillante. Manel hace una sola cosa, y la
hace bien. Tiene un solo talento, pero en
una magnitud exagerada. Y, realmente, la
concentración de todo su genio enfocado en
un solo objetivo es lo que lo engrandece.
101

102
Homenatges a María y yo, de Miguel Gallardo, i Arrugas, de Paco Roca.
El cómic no es para Manel un trabajo ni un
desahogo creativo. Es una forma de vida. Se
gana la vida dibujando historietas, y cuando
termina, para relajarse un rato, dibuja más
historietas. Asistir en directo a la creación
de Súper Puta fue para mí una experiencia
casi religiosa. Como el descubrimiento de
un sacerdocio de la viñeta, el vislumbre de
un horizonte trascendental para el cómic,
dibujado alrededor del mapa de Manresa.
Manel dibujaba sus páginas para El Jueves y
demás quehaceres profesionales –creo que
por entonces todavía no había empezado
a hacer el chiste diario para Público– y al
terminar, a las dos o las tres de la mañana,
nos mandaba por e-mail a un grupo de
amigos una página nueva de Súper Puta,
que había dibujado porque sí, por divertirse,
por el puro placer de dibujar un poco más
en la madrugada después de haber estado
dibujando todo el día. Quizás como una
excusa para no dejar de dibujar cómics ni un
solo momento.
Súper Puta actuaba, pues, como cámara
de descompresión para que Manel volviera
a la realidad después de sumergirse en las
profundidades de sus historietas, de las que
no podía emerger de golpe. A mí me reveló
que, sencillamente, Manel no podía parar. Tal
vez, por increíble que parezca, un dibujante
así podría dibujarse las 300 páginas de
¡García! Sí, es cierto, es el historietista más
ocupado de España. Tiene una producción
semanal agotadora y además dice que es un
padre de familia. Pero eso da igual. Mientras
le queden unos minutos libres al día, va a
tener que dibujar algún otro cómic, porque
no sabe hacer otra cosa. De modo que
pasarle un guión descomunal no dejaría de
ser un acto misericordioso. Así le doy algo
con lo que entretenerse. Criatura.
Ocasionalmente, Manel dice que está
cansado de tanto dibujar y que le gustaría
pasar el resto de su vida talando árboles
en el bosque. Esto, que normalmente le
sucede después de pasar un fin de semana
en el campo, no deja de formar parte de su
personaje. Porque Manel Fontdevila, como
bien sabemos, es una persona, sí, pero ante
todo es un personaje.

A él le gustaría ser un personaje capaz de
decir en primera persona:
—«Tengo una casa envidiable, bebo buenos
vinos, viajo, conozco extraños caminos
gastronómicos... Y, sobre todo, me sumerjo
en ese océano sin fondo que es la mujer.»
Pero la modestia se lo impide, y le obliga a
poner estos diálogos en boca de otros, en
tercera persona. Como compensación, se
ha inventado un personaje autoparódico y
entrañable, socarrón y entusiasta, que, como
los mejores clásicos del cómic de humor
universal, siempre sospecha que le han
gastado una jugarreta. Ahora, por supuesto,
la realidad imita al personaje, porque cuando
tienes la cabeza llena de viñetas, las viñetas
acaban recuadrando tu vida. Manel, con
su figura enorme que se recorta sobre la
realidad como una silueta de tinta china
en dos dimensiones, convierte su entorno
en una viñeta, y hace que los demás nos
comportemos como en un tebeo. Esto tiene
unos efectos. En su cercanía, nos sentimos
inmunes al daño, y emprendemos tareas
temerarias que parecen absurdamente
sensatas. Por ejemplo, escribirle guiones de
300 páginas, a ver qué pasa. Porque nada
es demasiado descabellado para el tebeo
que es su vida.
Dios guarde a Manel Fontdevila.
103

104
Diverses versions d’una mateixa vinyeta de ¡García! L’última és la bona.

105

106

107

108
Súper Puta solucionada
Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974) és
autor dels llibres de relats Los minutos de la
basura (Montesinos, 1997) i Caras B (Debate,
2001). Ha editat l’antologia de relats Golpes
(DVD, 2004: en col·laboració amb Vicente
Muñoz Álvarez) i la compilació de poesia
RealTime (revista Quimera, núm. 298). També
ha publicat els assaigs de crítica cultural
Afterpop (Berenice 2007; Anagrama 2010) i
Homo Sampler (Anagrama, 2008). Professor
de Nous Àmbits Literaris a la Universitat
Pompeu Fabra (UPF), escriu al suplement
Cultura/s de La Vanguardia i, amb Agustín
Fernández Mallo, fa spoken word en el grup
Afterpop Fernández & Fernández.
Però, què vol dir Súper Puta? Quin lector
de Manel Fontdevila no s’ho ha preguntat,
més o menys intrigat –amb més o menys
desesperació? Els qui coneixien, de l’autor
que ens ocupa, el seu vessant satíric i
costumista, inaugurat a la sèrie Oleguer Bisbal
i desenvolupat posteriorment a El Jueves, amb
La parejita, es van sentir del tot desbordats
per aquesta nova proposta: 118 pàgines de
gags hermètics, muntanya russa tipogràfica
i trames insensates que desemboquen en
un saló de passos perduts. Però també els
conneisseurs de la seva obra experimental,
com ara els àlbums realitzats amb Pep Brocal
i les historietes «tontes per a llestos» de Mr.
Brain, es van quedar de pasta de moniato en
contemplar aquest gir imprevist: un projecte
tan estrany que semblava merèixer, només
per la voluntat artística i anticomercial, el premi
a la Millor Obra del Saló de Barcelona... si no
fos perquè resulta massa rara, fins i tot per a
aquest guardó, que sol reconèixer la voluntat
creativa per se –i també la voluntat d’arruïnar
l’editor, que és un altre criteri d’avaluació
important per al Saló.
Com abordarem aquest Objecte Comiquero
No Identificat? Un servidor hi veu, almenys,

tres lectures-temptatives possibles. La
primera és de caire formalista. Súper Puta
seria, ras i curt, una obra d’avantguarda
actualitzada –o, com es deia als anys vuitanta,
de transavantguarda– perquè fa coincidir
dos recursos formals: l’escriptura automàtica
de caire surrealista i la deconstrucció
postmoderna de la posada en pàgina. Una
tècnica literària i una altra de visual; un recurs
rupturista ja canonitzat, i un de més recent.
Des d’aquest punt de vista, l’obra no resulta
tan excepcional: es pot relacionar amb una
sèrie d’autors que, des de Sienkiewicz fins a
Altan, van declarar que la posada en pàgina
tradicional és una presó, i que l’Art dels còmics
hauria de ser un entramat de línies de fuga,
trencadissos i esvorancs. El criteri superior
seria evitar la regularitat i la verticalitat de la
pàgina, tradicionalment concebuda com a
casa ben endreçada. Per a un lector versat,
aquesta és una manera correcta i acceptable
de perdre el senderi: la meuca, doncs, viu en
una casa de barrets gràfica.
Aquesta primera inflexió diu alguna cosa
sobre la composició de l’obra, però encara
no en comença a aclarir el significat. Els
personatges que poblen aquesta casa són
éssers de monòleg i somni; començant
per la protagonista, semblen una versió
abortiva dels superherois. En aquesta segona
lectura, Súper Puta podria emparentar amb
la fecunda tradició de reescriptura de les
narratives superheroiques que a Nord-Amèrica
va adoptar la seva forma més política, i a
Espanya la més conyona. Manel havia fet
servir recursos d’aquesta segona línia des
dels seus inicis: així, al seu primer àlbum ja hi
veiem la lluita de l’Oleguer amb capa contra
l’hipermercat de saturn –o la guerra entre
el petit comerç i les noves grans superfícies
a Manresa. Però qui intenti llegir l’obra que
comentem en aquesta clau veurà que no és
ben bé ni una cosa ni l’altra: d’una banda, no
té un humor prou clar i contundent com per
ser un Superlópez en versió femenina; d’una
altra, tampoc no té un referent clar al qual
parodiar. Súper Puta no és ni Wonder Women
transformada ni la Chica Maravillas; tampoc no
s’entén quina mena de superpoders té, més
enllà de la capacitat de volar i la d’enunciar
paradoxes i sofismes casolans –capacitats
que comparteix amb els altres personatges.
Aquesta segona lectura, doncs, tampoc
no explica l’enigma, però sí que aclareix
109

110
l’efecte estètic que suscita. Lectors formats
en les retòriques postmodernes, ensinistrats
en aquests recursos («dos mil segles de
postmodernitat ens contemplen», deia Miquel
de Palol), llegim Súper Puta tot buscant un
referent de primer grau, un objecte de la
broma, una cita o al·lusió, per compassió,
però vet aquí que el text decep el nostre
habitus d’espectadors de la intertextualitat.
Perquè, a diferència dels autors que hem
esmentat, Manel no sembla voler bastir un
edifici, ni tan sols dinamitar-lo; més aviat, és
com si donés per suposada tota aquesta línia,
la del còmic deconstructivista, i en fes servir
els recursos de manera molt més juganera
i encara menys narrativa. Vista així, l’obra
es podria emparentar amb la feina d’alguns
dibuixants apareguts als noranta, com ara el
grup Producciones Peligrosas, i en particular
el treball de Marcos Prior, que en la seva
antinovel·la gràfica Fallos de raccord –la
segona obra més rara produïda en el tebeo
español recent– fa una operació comparable.
Prior al·ludeix al còmic deconstructivista com
una font involuntària d’efectes humorístics,
amb les seves incoherències visuals, el seu
rupturisme ortodox, els seus collages i canvis
de textura. Tot plegat, avui dia sembla d’una
altra època, massa emfàtic i expressiu, massa
arty per a un moment en què el tebeo ha
estat acceptat com a art. Vet aquí que la
proposta més seriosa de renovació del gènere
es converteix, en mans de bons satírics, en
una font d’efectes còmics.
És aquí on es pot trobar la clau del misteri
de Súper Puta: una història que ens diu
contínuament «no busquis un referent que
expliqui aquesta paròdia, perquè no n’hi
ha». Aquesta idea es torna encara més
significativa si observem l’única cosa «clara»
de tot el llibre: la iconografia dels personatges
principals. L’àlbum comença amb la trobada
de la protagonista i un filosòfic treballador
de taller amb mono blau –i acaba amb un
polvo volant, estel·lar, entre Súper Puta i un
Neandertal. La primera imatge prové, no cal
dir-ho, de l’imaginari del cinema porno. La
segona està menys codificada, i correspon a
una imatgeria que caldria anomenar «primitiva
i ultramoderna»: la trobada entre un subjecte
anterior a la civilització i un altre d’«última
generació». Evidentment, el primer és un
home i el segon una dona. Aquestes dues
imatges de sexuació i de sexualitat organitzen
tota la resta: les didascàlies delirants, els
globus que excedeixen la pàgina, la comèdia
de l’absurd encadenada. Tot gira entorn
d’aquestes figures, entre les quals, però, no
hi ha tensió sexual: l’escena final no és una
resolució, sinó una variant més sobre les
situacions possibles.
Una prostituta que ni es ven ni sembla
resultar atractiva per a ningú. Un mecànic
que no té cap de les qualitats masculines
que se li suposen. En tots dos casos ens
trobem amb representacions extremes del
gènere presentades com una carcassa
buida, que només es pot omplir amb els
discursos «de l’inconscient» que reciten
i els envolten. La desarticulació del
llenguatge expressiu, la casa derruïda on
viuen, reflecteix la insubstancialitat de les
construccions de gènere, de l’antinòmia
home-dona. En qualsevol situació narrativa
aquesta és l’antinòmia que hauria de

posar en funcionament el relat com a
sèrie de negociacions sobre la diferència.
Però en aquest cas el que hi trobem és la
diferència pura, el món prelògic i preverbal
que antecedeix a la distinció sexual. Des
d’aquesta perspectiva, Súper Puta es
podria llegir com la culminació, o la versió
més extrema, d’un tema que recorre tota la
producció del seu autor, i que es troba, amb
matisos diferents, en els còmics costumistes
i en els experimentals: la comèdia de la
construcció del gènere.
En el primer vessant de la seva obra, el
tema hi apareix de manera anecdòtica, amb
evidents connotacions autobiogràfiques.
Així, a la sèrie Para ti, que eres joven hi
llegim un autoretrat del dibuixant com a nen,
bocabadat davant d’un xulo de futbolí com
a icona de masculinitat i descobrint amb
estupor les noies que «es deixen». També a la
seva millor historieta, El club de los detectives
y los dentistas pobres, l’escena on l’amic
del protagonista li ensenya un joc de cartes
eròtiques representa la primera visió de la
feminitat. Més enllà, a les historietes sobre
relacions de parella hi troben una descripció
del fetitxisme pop com a element de gènere
característicament masculí: mentre les dones
són éssers sòlids, segurs i pagadors, els
homes segueixen vivint en un món infantil
d’objectes de col·leccionista i joguines cool.
Si aquestes històries mostren la cara
quotidiana del tema, en canvi en els àlbums
realitzats amb guió de Marcel o dibuix de Pep
Brocal, els seus companys en l’aventura de la
revista Mr. Brain, hi desenvolupa una dimensió
psicoanalítica que és l’antecedent més
identificable de Súper Puta. En particular, les
històries de Testimonio són riques en imatges
de sexualitat perversa polimorfa: l’instructor
que mor ofegat en un mar d’esperma o el
personatge que concep el projecte de follar
amb tots els éssers del món –i la vinyeta
que ho il·lustra conté objectes com ara un
diamant. El motiu visual de la construcció es
desenvolupa tot sovint a partir de la figura del
científic boig, que crea éssers monstruosos:
el gos amb pits del famós acudit o –en
l’exemple més clar– el vell que es reconstrueix
un cos jove amb teixit de genitals masculins,
que al final resulten ser sifilítics.
En aquests dos vessants es pot comprovar
que en l’obra del Manel els atributs de gènere
ja no hi apareixen, a la manera moderna,
111

112
com una capacitat innata i profunda, sinó
que són plàstics, intercanviables i, last but
not least, ridículs. D’aquesta manera, els
recursos propis del còmic contemporani es
mostren com la forma més patent i efectiva
de posar en funcionament la crítica del
gènere. De dues maneres: en la dimensió
social, representada pel còmic costumista,
els atributs de gènere apareixen com xuletes,
pegots i guions imaginaris; en la dimensió
psíquica, representada per les historietes
experimentals, hi apareix un món magmàtic,
presocial o potser fins i tot postsocial, on
aquests pegots ja no tenen cap sentit. La
revisió del concepte de «superpoder», que era
la premissa principal de la tradició que hem
comentat, es converteix ara en una anàlisi de
les atribucions gender. Així, quan comprovem
que Súper Puta no té capacitats, ni supremes
ni putes, ens sorprenem afegint al personatge
aquestes capacitats, i d’aquesta manera
l’acte de lectura ens torna hiperconscients
del caràcter arbitrari, però també imperatiu,
de la imposició de gènere. Tots som
superherois grotescos, perquè tots hem patit
la mateixa operació: algú –un déu en forma
de dibuixant– ens ha imposat un conjunt de
«poders» i «grans responsabilitats», i aquesta
imposició resulta ser purament artística,
purament ridícula.
Monstres, visions i fetitxes. El destí últim
de tots els jocs formals i manipulacions
tècniques que van arribar sota el nom de
«postmodernitat» era desmantellar l’oposició
bàsica: els codis de gènere binaris, la casa
amb quarto per a l’esposa i habitació per al
marit. Deformacions i informalitats: al cap i
a la fi, el món de somnis i deliris de Súper
Puta no és tan surrealista com gòtic. La
manifestació més important del gènere gòtic a
l’actualitat és l’examen de les transformacions
del cos, les operacions, els experiments
amb el gènere, entès aquest com a matèria
bruta i manipulable –i, en última instància,
l’elaboració mateixa del sexe entesa com a
pla mestre del Doctor Frankenstein. Aquest
és el món on viu Súper Puta, i per això ens
resulta tan sorprenent. Qui sap si serà el món
del demà.

113

114
El do de la gràcia
Alfons López (Lleida, 1950) és periodista
i dibuixant, i ha repartit la seva feina en
multitud de tasques dins l’humorisme gràfic,
la historieta, la il·lustració, el comissariat
d’exposicions i la direcció de publicacions.
Ha publicat als diaris La Vanguardia, Diari
de Barcelona, Avui, El Periódico o Público, a
revistes d’opinió com Oriflama, Canigó o El
viejo topo, a un munt de revistes de còmic
(TBO, Star, Rambla, etc.), i a revistes d’humor
com El Papus, El Jueves o la revista francesa
Fluide Glacial, on amb guions del Manel
dibuixa Una vie de saint, sèrie en francès
recollida en àlbum el 1996. També amb
argument del Manel, ha publicat La saga
de Chaves (2004). Director de publicacions
d’humor polític com Butifarra! (1975-1978),
Cul-de-sac (1982), Más Madera! (1986) i
Angelitos negros (1999-2000), darrerament
ha iniciat una sèrie de llibres d’assaig polític
en clau d’humor sobre temes contemporanis,
el darrer dels quals és Cambio climático y
sostenibilidad.
No recordo amb exactitud quan vaig conèixer
el Manel, però sospito que seria cap a finals
dels anys vuitanta del segle passat, cosa que,
dit així, dóna una sensació de perspectiva
considerable. Crec que va ser amb motiu de la
inauguració a Manresa d’una exposició dirigida
per un servidor, i que prèviament s’havia
estrenat a Barcelona dins del Saló del Còmic.
El Manel, sol o en equip, era la part visible
d’una mena d’associació que vetllava perquè
la salut de la historieta es mantingués en uns
nivells més o menys acceptables en l’àmbit
local, i havia tingut el detall de col·laborar en la
promoció de l’activitat.
El cas és que, aprofitant l’avinentesa, vaig
conèixer algunes de les coses que feia i haig
de dir que de seguida em van agradar. Aquells
acudits eren frescs i espontanis, tenien alguna
cosa que em va fer pensar que aquell jove
autor arribaria lluny, i també que algun dia
podríem fer alguna cosa junts.
L’oportunitat es va donar anys després. Jo
mantenia una col·laboració esporàdica amb
la revista francesa Fluide Glacial, i el 1993
va sorgir la possibilitat de fer una sèrie nova,
evidentment d’humor i de caràcter universal.

Era el moment de pensar en el Manel, i de
proposar-li de fer els guions. Així va néixer
Une vie de saint, vida i miracles d’un sant
atípic i trepa que va viure uns quants anys a
la revista, i que seria tot un detall que algun
dia es publiqués a l’Estat espanyol. Un incís:
com fa un dibuixant guions per a un altre
dibuixant? Elemental, els dibuixa. A cap de
nosaltres se li acudiria fer un guió tècnic per
escrit. La narració s’esbossa i es rotula a mà,
en el benentès que el company interpretarà el
que s’insinua, i haig de dir que de vegades els
esbossos eren tan divertits que m’agafaven
ganes de deixar-los com estaven. I aquí és on
volia anar a parar.
Perquè el punyetero del Manel té un do, el
do de la gràcia, i la gràcia és una cosa que
es té o no es té, no n’hi ha prou a dibuixar
bé. La tenen els seus dibuixos, potser més o
menys inspirats per l’escola Bruguera, però
especialment la té el seu concepte de l’acudit i
la historieta, la tenen els seus textos, la manera
com articula la part literària d’aquest llenguatge
mestís que és l’humor gràfi c.
Amb el Manel hem fet més coses: la
col·laboració en el suplement L’Avui dels
Súpers, tires per al diari El Periódico... I una de
les obres que més m’estimo i que va passar
bastant desapercebuda: l’àlbum La Saga de
Chaves, on ell va fer l’argument. Tindrem altres
oportunitats, company.
115