SANTPAUALDIA 5 - Hospital Sant Pau

10 DIÀLEGS DE CIÈNCIA I PENSAMENT
Óscar Tusquets en un moment de la seva conferència
nitivament en el professional escollit. No podem imposar-li
unes mans estranyes per a prendre el bisturí ni imposar-li un
anestesista. Al parlar d’aquestes coses em ve a la memòria el
cas d’un cèlebre cirurgià francès al que fa uns anys se li va
morir un pacient inexplicablement a la taula d’operacions.
I, tercer; metges i arquitectes som carn de canó per a les
grans oficines d’advocats. Cada any un percentatge major
dels nostres ingressos es dedica a satisfer les primes de les
assegurances i no podem ocultar la nostra impotència
davant aquest assalt creixent. Aquest despropòsit l’hem
importat directament dels Estats Units; ja deia Morita, el
creador de Sony, que la major rèmora pel progrés d’aquell
país era l’excés d’advocats... Jo, havent edificat bastants
metres quadrats al llarg de la meva vida, no m’he escapat
d’alguns processos. En aquests casos, el que més m’ha
escandalitzat és la facilitat amb la que la part demandant ha
trobat un arquitecte disposat a carregar totes les culpes de
certes patologies (patologies en construcció, veuen com
estem molt a prop) als arquitectes responsables del projecte.
Existeix un sinistre personatge, catedràtic de construcció
a l’Escola de Barcelona, al que no se li coneix cap construcció
notable, dedicat quasi en exclusiva, a redactar informes
difamatoris al servei del major bufet d’advocats de la ciutat.
Naturalment, la seva posició acadèmica predisposa als jutges,
motiu pel qual l’individu justifica de forma sobrada els
seus honoraris. Fa ja molts anys, a la classe d’Arquitectura
Legal de l’Escola de Barcelona se’ns conscienciava que, ja
que un edifici és un organisme tan complex, ens ho pensèssim
tres vegades abans de responsabilitzar alegrement un
company. Evidentment, una persona és un organisme encara
molt més complex, potser per això els arquitectes admiràvem
que els metges no s’ho pensessin tres cops, sinó vint
abans de carregar les culpes a un col·lega.
Me n’adono que amb aquestes comparacions entre les nostres
professions estic idealitzant potser massa la del metge.
Potser només una minoria privilegiada dels metges té tanta
llibertat, tant poder davant les institucions i amb els
pacients. Potser la majoria de vostès no s’està dedicant al
camp que hagués volgut, o es veu obligat a treballar al costat
de col·laboradors en els que no confia, pateix els dictàmens
irresponsables d’altres metges, o ja no inspira el res-
pecte d’antuvi..., sé que cada cop són més freqüents les
agressions físiques a mans de pacients i les seves famílies.
Una qüestió que voldria posar sobre la taula és la progressiva
desaparició del metge de capçalera. Jo em considero un
arquitecte de capçalera. Quan un particular o una institució
m’encarrega un projecte me’l prenc com si es tractés d’un
pacient, i considero que aquest pacient ha de ser escoltat per
algú. Se l’ha d’auscultar, orientar entre el mar d’especialistes
que sens dubte saben més de menys coses, i estic convençut
de que la meva feina té un sentit, que l’arquitecte i el
metge de capçalera són imprescindibles i que la seva desaparició
té pèssimes conseqüències per a edificis i pacients.
Óscar Tusquets Blanca
Arquitecte per formació i dissenyador per adaptació, pintor
per vocació i escriptor per desig de guanyar amics, Óscar
Tusquets Blanca és el prototip de l’artista integral que l’especialització
del món modern ha portat progressivament a
l’extinció. Nascut a Barcelona el 1941, es va graduar com
arquitecte el 1965 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura
de Barcelona. Soci fundador del ja dissolt Studio Per, amb
Lluís Clotet va realitzar fins el 1984 la gran majoria dels seus
projectes, entre ells: casa Fullà, casa Regás i el seu belvedere,
casa en Pantelleria i restaurant La Balsa.
Després d’anys de col·laboració professional amb el també
arquitecte Carlos Díaz, el 1987 es va associar amb aquest
per al desenvolupament dels seus projectes d’urbanisme,
arquitectura, interiorisme i disseny arquitectònic, tant a
Espanya com a França, Holanda, Alemanya i Japó.
Recentment, aquest estudi ha adoptat la denominació
Arquitecturas Oscar Tusquets Blanca.
Algunes de les seves obres més significatives dels últims
anys són: ampliació i remodelació del Palau de la Música,
Barcelona; Pavilion Tusquets en el Parc de la Villette, París;
complex residencial en Fukuoka (Japón); Cavas Chandon a
Sant Cugat Sesgarrigues; Auditorio Alfredo Kraus a Las
Palmas, i Polideportivo Daoiz y Velarde a Madrid. Actualment
treballa en la remodelació de varies sales d’exposició del
Musée des Arts Décoratifs, al Louvre, París; i en un nou barri
a Vilanova (Barcelona). Soci fundador de Bd Ediciones de
Diseño, amb aquesta productora es va iniciar com a dissenyador
de mobles i objectes. Algunes de les seves peces formen
part de les col·leccions d’importants museus com el
MOMA de Nova York o el George Pompidou de París.
Entre altres distincions ha rebut el Premio Nacional de
Diseño, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, la
insígnia de Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, i la
Creu de Sant Jordi. A més, té dos premis Ciutat de Barcelona,
i varis FAD de Arquitectura y Delta de Diseño, entre altres.
El 1994 es va revelar com assagista amb Más que discutible
(Tusquets Editores); el 1998 va publicar Todo es comparable
i el 2000 Dios lo ve (ambdós títols a Editorial
Anagrama). Recentment ha publicat Dalí y otros amigos i
Anna (RqueR Editorial). Tota la seva trajectòria professional
i artística queda reflectida a l’obra Enciclopedia/Album
Óscar Tusquets Blanca, que ha realitzat Juli Capella, publicada
el 2003 per Electa (Random House Mondadori).