La raó a la ciutat: el Pla Cerdà - Any Cerdà

54, La raó a la ciutat: el Pla Cerdà
Cerdà no ignora la tradició local; l’avalua críticament, en pren una
part i en rebutja una altra. La voluntat de posar els fonaments
d’una manera nova de fer no exclou aprendre i aprofitar-se de
l’experiència adquirida en una ciutat en procés accelerat de canvi.
Cerdà i la tradició
urbanística local
Text Marina López Historiadora i comissària de l’exposició
“Cerdà i Barcelona: la primera metròpoli, 1853-1897”, del MUHBA
El 1860 Cerdà, al seu Pensament econòmic, presenta l’alternativa
entre eixamplar o obrir un carrer en terrenys no urbanitzats
i reformar o obrir un carrer a través del teixit urbà, i
invoca els ensenyaments que poden aportar les normes
consuetudinàries i les pràctiques dels gestors de la ciutat.
D’aquesta font procedeix, com declara expressament, el
procediment que proposa seguir en el cas de l’Eixample: la
cessió gratuïta dels terrenys per als vials i l’assumpció de
les càrregues d’urbanització per part dels propietaris confrontants.
A continuació, fa la història de la utilització d’aquest
sistema en la construcció de la ciutat de Barcelona
des de les darreres dècades del segle XVIII fins al present en
què ell escriu. Com diu de seguida, no és un procediment
peculiar de ciutat. Però, pel detall de les referències fetes en
aquest escrit i en d’altres, és una manera de fer que Cerdà
ha conegut a Barcelona per la seva condició de veí de la ciutat,
d’antic regidor i d’observador interessat en de la dinàmica
urbana.
En canvi, Cerdà no va trobar una solució satisfactòria per
a la reforma en aquesta pràctica consuetudinària o, més precisament,
en els canvis introduïts feia poc en la matèria en
obrir l’eix transversal (Ferran-Jaume I-Princesa). La reforma
del carrer de l’Argenteria el 1782 és un bon exemple de la
pràctica tradicional d’abans dels canvis. L’Ajuntament afrontava
per primer cop la realineació del traçat sencer d’un
carrer principal que no es podia fer d’una altra manera perquè
era una via amb volades contínues als dos costats. El
mètode utilitzat fou la compensació recíproca entre els
veïns, que, en un costat, perdien espai de casa i, en l’altre,
ocupaven espai públic; així s’evitaven les indemnitzacions
que el consistori, mancat de recursos, no podia pressupostar.
Era una solució senzilla i adequada als objectius d’aquella
reforma modesta: realinear el carrer per regularitzar l’amplada
a tot el llarg de la via, sense pretendre imposar ni la
línia recta ni un eixamplament significatiu.
El 1826, en obrir els primers trams de l’eix transversal, no
es va parlar de compensacions ni d’indemnitzacions. Els
historiadors expliquen que el silenci es devia al fet que era
una decisió militar servida per procediments expeditius. Val
a dir que no sempre els militars havien treballat d’aquesta
manera. Però la novetat d’aleshores era que les protestes
dels afectats van tenir un cert èxit i es van desviar alguns
fons municipals per indemnitzar-los parcialment. Altres
fets confirmen que les idees liberals ja estaven prou difoses
i que el canvi de cicle polític s’endevinava pròxim. Des del
1828 hi va haver a Barcelona intents repetits de reconèixer el
dret dels propietaris expropiats a ser indemnitzats i de formular-hi
alguna mena de regles en seu judicial. Són un precedent
pròxim de la primera llei espanyola d’expropiació
forçosa del 17 de juliol de 1836.
Els episodis anteriors ajuden a comprendre els canvis
recents en la pràctica tradicional que Cerdà menciona. El
1852 el projecte municipal d’acabar l’eix tranversal i obrir el
carrer de la Princesa incloïa dues novetats: el recurs al crèdit
per finançar una obra més ambiciosa que la del carrer de
l’Argenteria i el compromís solemne de pagar les indemnitzacions
corresponents en una època en què el regim liberal
s’havia consolidat i la llei de 1836 era prescriptiva. A l’hora
d’aplicar-la, els gestors barcelonins de l’obra van tenir molt
present la llei francesa de 16 de setembre de 1807 de dessecament
dels pantans i, concretament, els articles que estenien
l’expropiació per raó d’utilitat pública a les obres urbanes i
establien un procediment de fixació de les indemnitzacions;
el preu de taxació havia de ser la diferència entre els
perjudicis causats per l’expropiació i els beneficis derivats
de l’operació urbanística. Cerdà coneixia i aprovava un principi
que considerava just, però feia un balanç negatiu dels
resultats obtinguts. I no sols ell. La reforma de la llei d’expropiació
forçosa, considerada lesiva per als interessos de
l’Administració, va ser un tema recurrent en la documentació
municipal i es va convertir en una proposta formal elevada
al Govern el maig de 1859, el qual la va rebutjar de seguida
per una raó formal: tan sols el Parlament espanyol era
competent en matèria de legislació.