La raó a la ciutat: el Pla Cerdà - Any Cerdà

46, La raó a la ciutat: el Pla Cerdà
Barcelona commemora el 150è aniversari del Pla d’Eixample
d’Ildefons Cerdà. En aquest temps, l’Eixample ha esdevingut un
tauler de joc on la ciutat i el seu urbanisme han establert un diàleg
permanent amb el projecte de l’enginyer de Centelles.
L’Any Cerdà: passat i futur
de la Barcelona territori
Text Francesc Muñoz Professor de Geografia urbana.
Universitat Autònoma de Barcelona
L’Eixample de Barcelona, l’Eixample Cerdà, il·lustra de manera
clara l’intens procés de reflexió sobre la forma urbana que
va tenir lloc en el decurs del segle XIX i que va caracteritzar
un urbanisme nascut amb la urgència d’aportar solucions a
una crisi urbana de tipus ambiental i social. Les condicions
extremes de densitat urbana, resultat de l’accelerat creixement
urbà, i la insalubritat dels espais habitats i públics van
ser en efecte concebudes com la causa primera de l’elevadíssima
mortalitat que definia la percepció vital i estadística
dels espais urbans i que constituïa sens dubte el principal
problema de la ciutat.
Així, tant la medicina galena com l’incipient urbanisme
van explicar els majors riscos per a la salut, concretats a partir
dels elevats llindars de mortalitat urbana, en funció de
l’excessiva densitat que llavors definia l’espai urbà a partir
d’evidències diverses: de l’augment exponencial de la població
en l’espai intramurs a la subdivisió intensiva de les propietats
que donava lloc a habitatges de superfície progressivament
més reduïda.
Aquest lligam entre densitat i sobremortalitat serà estudiat
des del prisma positivista a partir de l’acumulació
exhaustiva de dades l’anàlisi de les quals conduirà a la conclusió
de la necessitat de la reforma i l’eixample de la ciutat
existent com a condició prèvia per projectar un espai urbà
adient a l’ideal tècnic de salut pública.
En el cas de Barcelona, aquesta anàlisi causal de la densitat
i la mortalitat, que, conjuntament amb moltes altres
informacions estadístiques, és recollida a la Teoría general de la
urbanización, condueix Ildefons Cerdà a justificar la necessitat
del Pla d’Eixample, de l’aprovació del qual celebrem el 150è
aniversari l’any 2009. Aquest quadern monogràfic parteix
d’aquestes perspectives històriques per proposar quatre
grans arguments relatius a l’Eixample de Cerdà i el seu llegat
a la ciutat de Barcelona:
–En primer lloc, una contextualització del Pla d’Eixample
com un procés urbà on cal considerar les herències i inèrcies
del moment de partida no solament pel que fa a la producció
del sòl urbà en manera estricta, sinó, sobretot, pel que es refereix
a les vessants social i política que van donant forma al
procés d’urbanització. Els articles de Ramon Grau, Marina
Lòpez i Manuel Guàrdia exploren aquestes qüestions de
forma aprofundida i ens permeten entendre la complexitat
que acompanya els processos de canvi morfològic i funcional
a la ciutat del segle XIX. Una complexitat que ens indica que
no solament canvia l’espai físic de la ciutat, les seves façanes
o espais públics, sinó també la mateixa societat urbana.
–Aquesta presentació de l’evolució del Pla d’Eixample,
lluny de plantejar-se com un pla virtuós que és posteriorment
transformat o corromput per la pràctica de l’urbanisme,
es proposa, en canvi, des de l’enfocament precisament
oposat. És a dir, l’Eixample constituirà, més aviat, un tauler
de joc on la ciutat i el seu urbanisme establiran un diàleg
ininterromput amb el Pla i els seus resultats. És ben cert que
el procés de construcció de l’Eixample es va anar orientant
segons criteris diferents dels que fonamentaven les propostes
inicials, com ho mostra el cas de la progressiva densificació
de les illes i del teixit edificat, ja prou estudiada i coneguda.
Però no és menys veritat que Cerdà mateix va introduir
modificacions en els seus plantejaments, buscant sempre el
màxim de pragmatisme d’acord amb el moment històric, i
que els canvis progressius van significar la introducció d’elements
i situacions avui considerades com a positives. Els
articles de Joaquim Sabaté, Mercè Tatjer i Joan Roca es fan
ressò d’aquest interessantíssim debat i mostren fins a quin
punt el Pla d’Eixample ens permet reflexionar, no solament
sobre la ciutat passada, sinó sobre l’actual.
–L’èmfasi en la relació entre la gestió del Pla d’Eixample i
la pràctica de l’urbanisme a Barcelona cobra un interès especial
a l’hora de valorar el passat recent de la ciutat. En aquest
sentit, els articles de Joan Busquets, Maria Buhigas i Salvador
Rueda assagen una visió comprehensiva sobre l’urbanisme
democràtic que va refundar la gestió urbana de la ciutat i, ja