Contingut de la prova Avançat - EOI INCA

DEFINICIÓ I OBJECTIUS GENERALS DEL NIVELL AVANÇAT
Definició de nivell
El nivell avançat presenta les característiques de la franja alta del nivell de
competència B2 (B2+), com es defineix en el MECR. Aquest nivell suposa
utilitzar la llengua amb desimboltura i eficàcia en situacions habituals i altres de
més específiques que requereixen comprendre, produir i tractar textos orals i
escrits conceptualment i lingüísticament complexos que versin sobre temes
generals, actuals o propis del camp d’especialització del parlant, en una varietat
de llengua estàndard (formal i informal) i amb un repertori lèxic ampli.
En aquest nivell s’espera que l’alumnat adquireixi una competència discursiva
notable i que pugui produir un discurs oral i escrit ben cohesionat i precís.
A continuació es detallen els objectius generals i els continguts temàtics
d’aquest nivell.
Objectius generals
En acabar els dos cursos que integren el nivell avançat (avançat 1 i avançat 2),
l’alumnat haurà de ser capaç de:
-Comprendre textos orals de diferent grau de formalitat, en les diferents
modalitats lingüístiques.
-Comprendre textos escrits de diferent grau de formalitat de caràcter general o
específic.
-Produir i reproduir textos orals de temes de caràcter general i específic amb un
bon domini de la gramàtica i de la fonètica catalana, amb fluïdesa, precisió i
eficàcia.
-Escriure textos clars i detallats amb certa complexitat sobre temes diversos
amb un bon domini del codi lingüístic.
-Assolir coneixements (de contingut i de procediment) relatius a la realitat
sociolingüística, cultural i dialectal del català.
Continguts temàtics
Les activitats lingüístiques necessàries per dur a terme les tasques proposades
per a aquest nivell requereixen el processament de textos orals i escrits amb
suports diversificats, que contemplin diferents situacions comunicatives. A
grans trets, les activitats lingüístiques es contextualitzaran dins els àmbits
següents: personal, públic, acadèmic i professional. Alguns exemples de
textos (orals i escrits) que es poden treballar d’acord amb cadascun d’aquests
àmbits són:
Àmbit personal: textos orals i escrits (biografies, missatges de correu
electrònic, ordres i instruccions, narracions d’experiències personals, d’hàbits,
de llocs i activitats, descripcions de persones, animals, llocs i sentiments).

Àmbit públic: a) textos orals: avisos i anuncis emesos per un altaveu
(aeroport, estació de tren) o pels mitjans de comunicació; contes, narracions,
extractes de pel·lícula... b) textos escrits: formularis d’organismes oficials i
d’altres institucions públiques, qüestionaris, enquestes, guies turístiques i d’oci,
informació meteorològica, fullets d’informació general o específica (d’una
institució, d’un museu, d’una biblioteca, d’informació mèdica), menús i receptes,
publicitat a les revistes, als diaris i a Internet...
Àmbit acadèmic: a) exposició oral breu d’un fet d’interès personal,
presentacions o explicacions a classe; b) textos escrits: impresos relacionats
amb aquest àmbit, diccionaris, gramàtiques, llibres de consulta, entrades
enciclopèdiques, el portfoli europeu...
Àmbit professional: a) textos orals: converses de tipus formal que poden tenir
lloc al treball, converses telefòniques, textos adreçats a una audiència
( explicacions i instruccions senzilles al lloc de treball); b) textos escrits: anuncis
breus de feina, descripcions de les activitats professionals, impresos
relacionats amb el món.
Estructuració dels continguts
La programació dels dos cursos que integren el nivell avançat (avançat 1 i
avançat 2) segueix un esquema de continguts centrat en les diferents
tipologies textuals. Per motiu d’espai i per poder ser més precisos en els
continguts morfosintàctics, ortogràfics i fonètics pensats per a cada curs,
aquests s’assenyalen en graelles adjuntes tot i que són elements
lingüisticotextuals que s’han de treballar a partir dels textos. Cal especificar
que depèn de cada professor que imparteix el nivell dissenyar les unitats
temàtiques a partir dels components textuals i fer-hi les associacions lèxiques,
ortogràfiques i gramaticals que consideri oportunes.
En les graelles de les tipologies textuals hi figuren les característiques de les
propietats textuals, que són majoritàriament comunes als dos cursos del nivell
avançat, llevat dels textos argumentatius, en què hi ha més descriptors al
segon curs d’aquest nivell. Entenem, però, que el nivell d’exigència a l’hora de
produir els textos ha de ser progressiu.
També apareixen diferenciats en la graella, en cada tipologia textual, els textos
pensats per ser productius (per treballar l’expressió escrita o oral en aquests
formats) o receptius (per treballar-hi la comprensió oral o escrita).

Pel que fa a la variació lingüística, hem optat per incloure-la directament en
els apartats de lèxic, morfosintaxi i fonètica dels dos cursos del nivell
avançat, assenyalant-hi els aspectes que consideram que cal conèixer per tal
d’entendre la diversitat lingüística com a natural, fomentar el respecte envers
totes les varietats i eliminar certs prejudicis. Així mateix, proposam treballar
l’adequació en estàndard per evitar confusions i vacil·lacions excessives a
l’hora de produir els textos.
En el segon curs del nivell avançat (avançat 2) es preveu que l’alumnat
tengui coneixement del marc legal del català i de la situació sociolingüística
arreu del domini lingüístic, per això s’inclou en l’esquema de continguts un
tercer punt referit específicament a sociolingüística.
Convé remarcar que no és un objectiu del nivell saber respondre
correctament qüestions relacionades amb el marc sociolingüístic sinó que
l’enfocament didàctic ha de ser,sobretot, actitudinal. A mesura que l’aprenent
desenvolupa el seu domini de la llengua podrà conèixer la diversitat d’una
manera més global, aprendrà els criteris per distingir una situació formal d’una
altra de menys formal i adquirirà les estratègies per comprendre bona part
d’altres dialectes. De la mateix manera, el fet de reconèixer els mecanismes
que regeixen l’alternança de llengües habitual en tot tipus de situacions
comunicatives, que es produeix per efecte del bilingüisme social, completarà la
seva competència comunicativa en català. Alhora, l’alumne podrà reflexionar
sobre la situació actual de la llengua catalana als diferents àmbits i podrà optar
per adquirir determinades actituds lingüístiques.
Els continguts s’estructuren a partir de l’esquema següent:
1. Textos i propietats textuals.Competència textual.
2. Elements lingüisticotextuals (fonètica i ortografia, morfosintaxi i lèxic).
3. Sociolingüística. (Avançat 2)

PRIMER CURS DEL NIVELL AVANÇAT
Objectius específics
Comprensió escrita
-Comprendre textos escrits de caràcter general o específic utilitzant fonts de
referència si és necessari.
-Comprendre instruccions dels àmbits comercial, industrial i altres que incloguin
detalls i condicions específiques.
-Reconèixer opinions i punts de vista en textos escrits que presenten un cert
nivell de complexitat lingüística.
-Llegir de manera expressiva adaptant l’estil de lectura a la naturalesa del text,
amb la pronunciació i entonació adients.
-Llegir de forma comprensiva textos mitjanament extensos i complexos sobre
diversos temes. L’alumnat haurà de ser capaç d’identificar les idees rellevants i
haurà d’adquirir una major competència gramatical i discursiva per entendre
l’estructura i el contingut del text.
-Desenvolupar l’interès per la lectura autònoma de textos i obres en la llengua
objecte d’estudi.
Expressió escrita
-Descriure fets i experiències reals o imaginades expressant clarament la
relació entre les idees exposades i adaptant el discurs al tipus de text escollit.
-Escriure cartes personals i formals, notes, enquestes, informes i assajos, de
temàtica diversa, utilitzant un lèxic ric i variat així com una àmplia diversitat
d’estructures i elements lingüístics.
-Narrar i descriure fets i experiències; exposar els arguments a favor o en
contra d’un tema concret o abstracte, usant un repertori lèxic ampli.
-Escriure textos amb finalitat estètica o literària.
-Enriquir el bagatge lèxic personal a fi d’eliminar l’ús d’interferències i de minvar
l’ús dels vulgarismes i dels genèrics.
Pel que fa a l’extensió dels textos escrits que l’alumnat haurà de produir,
aquesta figura a l’apartat d’avaluació.
Comprensió oral
-Escoltar i comprendre un interlocutor o un discurs emès per qualsevol mitjà
audiovisual de l’àmbit personal, professional, acadèmic, social, sempre que
estigui ben estructurat, que no hi hagi excessiu renou de fons i que la llengua
usada no sigui excessivament idiomàtica.
-Comprendre discursos de complexitat mitjana detectant-ne no només les idees
principals sinó també la majoria de les complementàries.
-Comprendre converses formals o informals entre parlants nadius encara que la
participació suposi un poc d’esforç i impliqui l’adaptació del discurs.
-Comprendre el material enregistrat procedent dels mitjans de comunicació
identificant el contingut, els punts de vista i les opinions implícites, l’estat d’ànim
i la intenció comunicativa del parlant.

-Reconèixer i saber discriminar els elements fonològics i fonètics, els patrons
de ritme, l’accentuació i l’entonació dels textos emesos pels mitjans de
comunicació audiovisual.
-Comprendre textos de les diferents varietats dialectals.
Expressió oral
-Fer descripcions i narracions clares i detallades sobre diversos temes
relacionats amb àrees especialitzades utilitzant un lèxic adient i detallat.
-Exposar i argumentar idees, expressant opinions clares, detallades i ben
estructurades sobre una gran varietat de temes.
-Fer presentacions en públic clares i organitzades sobre una varietat de temes,
mostrant capacitat d’alterar el discurs de manera espontània per respondre
qüestions plantejades per l’audiència.
-Llegir en veu alta amb la pronúncia i l’entonació adequades textos de diversos
estils i tipologies textuals.
-Produir discursos formals de complexitat mitjana i informals en les diferents
tipologies textuals (narracions, descripcions, explicacions, prediccions,
instruccions, argumentacions) considerant l’adequació, la coherència, la
cohesió i la correcció pertinents.
-Enriquir el bagatge lèxic personal a fi d’eliminar l’ús d’interferències i de minvar
l’ús dels vulgarismes i dels genèrics.
Interacció
-Participar de manera interactiva en converses en llengua estàndard amb un
parlant nadiu mostrant seguretat, fluïdesa, confiança sobre temes d’interès
general, com el treball, la família, els amics, les aficions..., encara que es
produeixin situacions externes a l’intercanvi que podrien pertorbar el discurs.
-Participar activament en converses formals entenent amb detall les idees que
expressa l’interlocutor i essent capaç de presentar i defensar alternatives o
propostes i respondre qüestions espontànies.
-Expressar opinions, argumentacions i comentaris en discussions informals
manifestant amb precisió el punt de vista i responent les qüestions que es
puguin plantejar.
-Ser capaç de distingir el llenguatge formal i informal segons l’interlocutor i
poder ajustar-hi el discurs per tal de respectar les convencions socials. Fer
servir les normes de cortesia, respectar les opinions i els torns de paraula.
-Mostrar capacitat de distanciament envers un text escrit preparat per
respondre o continuar alguna intervenció interessant suscitada pels oients.
laboral (cartes senzilles formals, de presentació del currículum), comunicacions
internes (correus electrònics, memoràndums, etc.) i informes senzills.

CONTINGUTS
TEXTOS. COMPETÈNCIA TEXTUAL
Propietats textuals
Adequació Coherència Cohesió
A la situació comunicativa: anàlisi de la situació en què
es produeix el text; elecció del registre; punt de vista
adoptat per l’emissor segons el seu propòsit
comunicatiu; especificitat del lèxic segons el tema i
destinatari.
Adequació al tipus de text: convencions i disposició
pròpies dels textos que es treballen. Els procediments de
composició i derivació del lèxic com a recursos de
variació en un text.
Estil i modalització: tractament objectiu o subjectiu de la
informació.
Tipologies textuals
Text descriptiu
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu i el punt de vista
adoptat per l’emissor.
Estil i modalització:
Objectivitat i subjectivitat en textos descriptius. Ordre de presentació de la informació:
de més general a més concret,
d’esquerra a dreta, de dalt a baix...
Descripció objectiva o subjectiva.
La concordança com a factor de cohesió
textual: noms col·lectius, adjectius amb
més d’un substantiu...Concordança
temporal.
La connexió: d’oracions i sintagmes
mitjançant conjuncions i loc. conjuntives;
els pronoms relatius, els sintagmes
preposicionals, adverbials i oracions que
funcionen com a organitzadors del
discurs...
La referència: mitjançant pronoms febles,
demostratius, possessius…, com a
elements de referència textual.
Expressió de la referència espacial d’un
element: adverbis i loc. adverbials de lloc,
preposicions que introdueixen CC de lloc,
ús dels verbs ser i estar, haver-hi.
Adv. de manera, ús de quantificadors:
molt, bastant, força, gaire; adv. acabats en
–ment.
Oracions de relatiu.
Oracions juxtaposades i coordinades.
Elements anafòrics: pronoms personals,
possessius, demostratius, relatius;
repetició, sinonímia, hiponímia, contrast...

Receptius Diaris o guies de viatges, biografies, programes de descripcions culinàries...
Productius Descripció de viatges, ressenyes de lloc, retrats físics i psicològics, biogràfics…
Text narratiu
Punt de vista adoptat per l’emissor en els textos
narratius: intern o extern, objectiu, omniscient.
La combinació d’estil directe i indirecte com a
recurs estilístic.
Receptius Notícies i reportatges de ràdio i TV, itineraris de viatge...
Productius Narracions d’esdeveniments, de fets ocorreguts...
Text directiu o
instructiu
Convencions i disposició pròpia d’aquests
textos:símbols, enumeracions…
Especificitat del lèxic.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu i el punt de vista
adoptat per l’emissor.
Estructura: plantejament, nus,
desenllaç.
Ordre de la informació: diferència
entre l’ordre real dels esdeveniments i
l’ordre escollit per presentar els fets.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Ordre de les accions.
Receptius Visites guiades, programes de cuina, programes sobre el medi ambient...
Productius Manual d’instruccions, indicacions per tenir cura del medi ambient, notes, receptes de cuina…
Expressió temporal: aspecte perfectiu i
imperfectiu del verb, adverbis i locucions
adverbials de temps, oracions temporals.
Correlació dels temps verbals.
Connectors per expressar la successió
temporal dels esdeveniments. Expressió
de temps i causa.
Referència (pronoms febles, relatius,
possessius), repetició lèxica, sinonímia.
Trets característics dels textos instructius:
ús de formes d’imperatiu, perífrasis verbals
d’obligació, verbs (haver de, caldre),
concisió de les informacions.
Marques d’ordre que introdueixen les
accions.

Text explicatiu
Tractament objectiu de la informació.
Estil distanciat (impersonal).
Estratègies discursives: definició, exemplificació
a partir de coses concretes, analogia,
reformulació, citacions...
Claredat i concisió.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Estructura: presentació,
desenvolupament, conclusió. La
progressió temàtica pot ser lineal o de
tema derivat.
Present d’indicatiu (temps més atemporal).
Adjectius especificatius o classificatius (no
valoratius) per garantir neutralitat.
Connectors per introduir oracions causals,
il·latives, finals, condicionals,
concessives...
Verbs explicatius.
Repetició de paraules, sinònims,
hiperònims.
Oracions de relatiu: que.
Reflexiu es. Formes impersonals.
Polisèmia i homonímia.
Receptius Prospectes publicitaris, articles divulgatius sobre temes generals, anuncis en què s’explica el funcionament d’un aparell, programes o
articles en què s’explica el procés d’elaboració d’un producte artesà, entrevistes, documentals, reportatges...
Productius Prospectes publicitaris, articles divulgatius sobre temes generals, explicació del funcionament d’un aparell, d’un establiment, el procés
Text predictiu
d’elaboració d’un producte artesà...
Convencions pròpies del gènere. Especificitat
del lèxic.
Expressió de l’objectivitat i de la subjectivitat.
Ordre i estructura de la informació. Trets característics: ús del temps de futur
(simple i compost), verbs amb significat
predictiu, verbs de suposició o incertesa...
Temps hipotètic en subjuntiu.
Verbs impersonals.
Expressions de seguretat, dubte, desig....
Receptius Prediccions meteorològiques, reportatges, documentals, articles sobre temes generals i específics…
Productius Prediccions meteorològiques, mediambientals, en forma d’articles divulgatius.

Text argumentatiu
Marques que reflecteixen l’actitud del parlant
respecte d’allò que diu.
Receptius Programes en forma de debats, articles d’opinió...
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Estructura: introducció, nucli
(arguments i contraarguments) i
conclusió. La tesi com a introducció o
com a conclusió.
Productius Intervencions en debats, exposar l’opinió sobre un fet d’actualitat i sobre temes abstractes.
Articles d’opinió.
Textos
funcionals
Cartes
personals
Cartes
formals de
particulars
adreçades a
una entitat o
institució
Avisos i
comunicats
Notícies de
mitjana
adequació coherència cohesió
Disposició dels elements. Fórmules de salutació
i comiat. Registre informal.
Precisió en la redacció.
Estructura i disposició dels elements.
La formalitat no és tan elevada com en cartes
d’entitats adreçades a particulars (av. 2).
Textos per ser dits oralment o per ser escrits.
Claredat i concisió. Distribució dels elements.
Modalitat oracional.
Fluïdesa i entonació adequada.
Objectivitat de la informació.
Llenguatge clar i concís.
Ordre de les idees. Separació en
paràgrafs diferents de les parts:
introducció, desenvolupament i
conclusió..
Ordre de les idees en diferents
paràgrafs.
Ordre de les idees. Generalment són
breus, estructurades en un sol
paràgraf.
Estructures possibles d’una notícia:
amb titular i cos de la notícia, amb
Verbs i mots valoratius.
Verbs de causalitat o conseqüència:
causar, provocar.... Verbs dicendi: dir,
afirmar, declarar, estimar...
Modalitat oracional: assertiva i
interrogativa.
Marques d’ordre per introduir paràgrafs.
Puntuació.
Majúscules i minúscules.
Ordre lògic de la frase.
Nexes oracionals i discursius.
Elements de referència: sinònims,
pronoms, possessius, demostratius...
Frases breus i simples. Evitar l’ambigüitat i
l’ús sexista. Mecanismes per expressar
èmfasi.
Referència textual: endofòrica i exofòrica.
Marques d’ordre (després, a
continuació...).

extensió pretítol, titular, resum de la notícia, cos
de la notícia.
El cos: des del punt més alt d’interès
fins al punt més baix.
Ha de respondre, generalment, a les
preguntes: qui, què, com, quan, per
què, on
ELEMENTS LINGÜISTICOTEXTUALS
Continguts ortogràfics Continguts fonètics
Ús de les grafies segons les regles bàsiques i aprofundiment en les
opcions més arbitràries i en els casos excepcionals:
• El sistema vocàlic:
.Ortografia de a i e àtones:
-Mots del vocabulari bàsic sense punts de referència clars.
-Mots acabats en –a, -ma, -arca, -ista, -cida, -ta.
-Verbs de doble arrel: treure/traure, jeure/jaure, néixer/nàixer i el verb
fer.
Ortografia de o i u àtones:
-Mots de vocabulari bàsic sense punts de referència clars.
-Verbs que representen alternança en el radical: collir, tossir, escopir,
cosir, sortir.
• Els sistema consonàntic:
-Ortografia de la b/v.
-Ortografia de les alveolars fricatives.
Concordances temporals.
Verbs d’acció.
Majúscules i negretes.
Ús de la passiva. Construccions
impersonals.
Mots no valoratius.
Cometes en les citacions textuals.
• Distinció d'obertura entre e/ε i o/ ɔ . Comparació bàsica entre
diversos dialectes.
-En parells mínims: sec(adj.)/sec(verb), déu/deu(verb)/deu(numeral),
moc(verb)/moc(subst.), etc.
- En casos previsibles o que presenten regularitat: a) concurrència
amb i/u posttònica: premi, còmput, etc. b) sufixos i
terminacions: -ès/-esa, -ot/-ota, -et/-eta, -essa, -ós/-osa,
-oldre, -endre, -etre, etc.
• Distinció de o i u àtones
-En verbs que presenten alternança en el radical: cosir, tossir, sortir,
escopir, poder, voler, etc.
-En mots sense correlat tònic o que sovint presentin dificultat: Joan,
capítol, muntanya, bufetada, joventut, etc.
• Diftongs i hiats:diftongs decreixents i diftongs creixents; hiats
que es corresponen amb diftong creixent en altres llengües
romàniques: gratuït, cruel, campió, Antònia...

-Ortografia de les vibrants.
-La h en posició inicial i intercalada.
-Ortografia de les oclusives: a final de paraula, terminacions verbals
del present d’indicatiu.
-Ortografia de les nasals.
-Ortografia de les palatals i les africades.
-Ortografia de les laterals.
• Ortografia de paraules estrangeres.
-Escriptura dels principals estrangerismes adaptats al català
(currículum,pàrquing, esmòquing...).
• Signes ortogràfics:
-Apòstrof: consolidació de les regles d’apostrofació.
-Accent gràfic: consolidació de les regles d’accentuació.
-Accents diacrítics.
--Dièresi:
-En i i u tòniques.
-En formes verbals.
-Excepcions en l’ús de la dièresi (terminacions –ista, -isme...) sense
entrar en casos d’excepcionalitat com lluïsme, proïsme.
• Signes de puntuació:
-La coma en enllaços d’oracions simples, enumeracions i vocatius.
-El punt: absència en sigles, títols, subtítols, rètols, datacions, al final
de càrrecs i noms.
-Els dos punts davant d’una enumeració, davant de citacions textuals
i exemples, en documents administratius.
-Els punts suspensius en enumeracions o oracions inacabades.
-Les cometes en les citacions textuals.
-El guió en el discurs directe, en l’inici del diàleg.
-Ús del guió en compostos i derivats:
-Derivats per prefixació (arximilionari, exministre, pseudofruit,
• Distinció de [b] i [v] (beure/veure) segons distribució geogràfica
i els seus correlats sords: (llev/llep).
• Distinció de sonoritat (s/z, ts/dz, ʃ/ ʒ, t ʃ/d ʒ)
• Distinció fricativa/africada (s/ts, z/tz, ʃ/t ʃ, dz/d ʒ)
• Sons palatals:
-Distinció (lluny/juny, joc/lloc, llot/iot)
-Pronúncia de palatals en posició final: (coll, lluny, any, etc.)
• Sons laterals: l geminada en mots que la mantenen en la
pronúncia habitual (col·legi, al·lot, cel·la, etc.). Interferència
habitual a Catalunya Nord. Adequació segons registre de la
pronunciació geminada o simple de la l·l.
• Enllaços vocàlics
-Elisió de la vocal neutra en contacte de mots: una hora, m'agrada,
etc.
-Sinalefa en contacte de mots: la història, una urgència, premi
atorgat, simposi organitzat, etc.
• Enllaços que afecten les consonants:
-Sonoritzacions: fricatives i africades davant vocal o consonant sonora
en frontera de mot. Interferència habitual. Apitxat.
• Ensordiment d'oclusives i fricatives a final de mot.
• Posició correcta de l'accent en formes verbals:
-Verbs en -iar, -uar: canviar, estudiar, accentuar, etc.
-Imperfet dels verbs en -ure que perden la velar: deia, duia, veia, etc.
-Variació geogràfica: desplaçament de l’accent sobre el pronom
proclític a Mallorca i Menorca.
• Emmudiments –r, -lt, -nt, segons distribució geogràfica.
• Posició correcta de l'accent en mots estrangers adaptats:
xiclet, tiquet, futbol, etc.
• Patrons tonals en el sintagma i l'oració: declarativa,
interrogativa, declarativa, interrogativa absoluta.

sotssecretari...).
-Compostos en què figura el nom d’un punt cardinal (nord-est, sudafricà)
- Entre el verb i les formes pronominals en posició enclítica de
combinacions binàries.
-Divisió de paraules al final de línia.
-Dígrafs separables i inseparables. (Consolidació)
• Ús de les convencions gràfiques:
-Majúscules i minúscules en dates, noms d’institucions o empreses,
càrrecs.
-Ús de la cursiva per indicar un mot estranger no adaptat al català
(sine qua non, drive-in...).
-Abreviatures i símbols més freqüents: adreces, indicacions de l’hora,
pesos i mesures (g, kg, km, l).
- Sigles més habituals (ONU, UIB, GOB, EOI).
El sintagma nominal
• El substantiu
-Gènere: de dues terminacions: -o/a (verro/a); -u/-a (plebeu/a); -
f/-va (serf/serva); femení en –na (degà/degana); masculí en –ot
(fura/furot); d’una sola terminació: amb sufix –aire, –arca, -ma, -
ta, -esa. Designació del gènere mitjançant mascle/femella
(sargantana mascle). Casos d’expressió del gènere amb
lexemes diferents (cavall/euga, boc/cabra...).
-Nombre: en paraules acabades en vocal tònica sense reforç
posttònic (els bisturís, els lilàs, els purés); invariables –es
(atles); -us (fetus); -os (caos).
-Grau relatiu: sufixos diminutius i augmentatius.
Continguts morfosintàctics
El sintagma verbal
Formes no personals. gerundi d’anterioritat, simultaneïtat; participis
regulars i irregulars en totes les conjugacions.
Variants geogràfiques. Adequació en estàndard. Coneixement de
formes normatives i no normatives arreu del domini lingüístic
per evitar prejudicis.
Transitivitat del verb i règim verbal en casos més habituals.
Temps: -expressió de passat: present d’indicatiu, passat simple,
plusquamperfet d’indicatiu, perfet de subjuntiu, imperfet de
subjuntiu, plusquamperfet de subjuntiu, passat anterior,
passat anterior perifràstic.
-expressió de futur: futur perfet, condicional, condicional
compost.
-imperatiu: formes truncades col·loquials (digue’m).

• Els determinants
Articles.
-Contraccions i formes apostrofades.
-Absència d’article: en els dies de la setmana amb valor adverbial,
davant infinitiu.
-Correcció del lo neutre en construccions bàsiques: (el que pens, el
que passa, el mateix de sempre, allò que diu ...).
-Lo: ús col·loquial de l’article. Distinció segons registre i entre formes
correctes (genuïnes) i formes incorrectes (lo neutre).
• Demostratius: morfologia i ús.
• Possessius: morfologia i ús. Formes tòniques i àtones.
Variants d’ús geogràfiques (oriental/occidental) i
cronològiques. Variants funcionals (àmbit col·loquial: mon
pare, ma casa...; àmbit culte: llur/s...)
• Quantificadors
-Numerals: morfologia i ús dels ordinals, cardinals, partitius. Variants
geogràfiques: dos/dues; denou/dinou/dèneu...
-Quantitatius invariables: prou, massa, força; ús de gaire en oracions
negatives.
-Indefinits: morfologia i usos (ambdós/ambdues, cadascun de,
diversos, tots dos...).
• Els pronoms (morfologia i posició)
Els pronoms personals
-Formes tòniques. Presència i absència de pronom personal fort (jo,
tu, ell, vostè...). Ús de jo /mi darrere preposicions (Parlen de mi;
segons jo).
-Formes àtones.
Els pronoms indefinits: tot, tothom, cadascú, cada u, cadascun.
Els pronoms interrogatius.
Concordança en singular o en plural amb subjecte de nom col·lectiu
(una part de, un cert nombre de, una colla de + SN plural).
Aspecte:
Perfectiu: passat simple, perfet de subjuntiu, plusquamperfet
d’indicatiu i de subjuntiu, passat anterior, passat anterior
perifràstic, futur perfet, condicional compost.
Incoatiu: anar (imperfet d’indicatiu) a + infinitiu
Modalitat:
Perífrasis verbals.
-Necessitat: caldre (present, futur) + present de subjuntiu: caldre
(condicional, passat perifràstic, pretèrit perfet d’indicatiu) +
imperfet de subjuntiu; pronom personal + caldre + infinitiu
(Ara et cal fer feina).
-Obligació: hauria d’haver + participi, hauria hagut de + infinitiu.
Correcció de les interferències habituals en el model valencià
dels mitjans de comunicació: *tenir que/ *ser precís ).
-Permís: fer res (condicional) + que + imperfet de subjuntiu;
condicional.
-Possibilitat: potser, per ventura, tal vegada: a veure si + indicatiu; pot
ser que + subjuntiu. -Prohibició: No + imperfet de subjuntiu.
-Voluntat: voler (present, futur) + que + present de subjuntiu; voler
(condicional, passat perifràstic, pretèrit perfet d’indicatiu) +
que + imperfet de subjuntiu; decidir + infinitiu.
-D’imminència. Correcció de la interferència habitual d’anar a +
infinitiu en tots els temps.
Alternança de mode en les subordinades substantives, relatives i
adverbials.
Veu (activa i passiva)
Els pronoms febles
-Pronominalització de les funcions sintàctiques d’atribut, CD, CI, CC,
- Casos més habituals de pronominalització de predicatiu,
complement de règim, CN, subjecte.

El sintagma adjectival
-Gènere i nombre: alternances poc freqüents: –leg/-loga, l/l·l
( nul/nul·la...).
-Grau relatiu: sufixos diminutius i augmentatius i superlatius.
-Col·locació respecte al nom: restriccions de posició: un aire
condicionat; col·locació davant i darrere el substantiu amb oposició de
significat: Un plat bo, un bon plat.
- Concordança de l’adjectiu amb el nom.
Elements de l’oració. Oracions coordinades i subordinades
-Subordinades substantives i estil indirecte: que i si: Correlacions
temporals i ús del subjuntiu i l'indicatiu.
-Construccions condicionals: repàs de correlacions temporals i ús del
subjuntiu, l'indicatiu i el condicional.
-Relatives en infinitiu amb per i a: «res a fer», «documents per
cremar».
-Subordinades relatives
Amb relatius tònics (què, qui, on) o compostos (el qual/la qual, els
quals/les quals) com a complement d'una preposició.
Relatives amb la conjunció que i pronom de represa: «L'al·lota que li
vaig donar la tabarra tota la nit». Registre informal.
Duplicació pronominal amb clític inherent: «Una habitació on no hi
veien gaire».
-Conjuncions i locucions conjuntives més habituals:
Causals: que, perquè, ja que, com que...
Condicionals: si, mentre, sols que; llevat que, si no és que,
tret que, etc.
Concessives: encara que, tot i que, malgrat que, per molt
que; ús concessiu de però; ús posposat de
però: «Vendràs, però».
De manera: com si...
Finals: perquè, que, per tal que, a fi que...
Temporals: que, mentre, abans que, així que, ara que, cada
-Consolidació de l'ús dels pronom en i hi amb verbs de moviment.
- Consolidació de verbs amb clític inherent: sentir-hi, veure-hi, anarse’n,
tornar-se’n, recordar-se, endur-se
-Formes plenes, elidides, reforçades i reduïdes. Aspectes ortogràfics
segons la posició respecte al verb (apostrofació i guionet).
Consolidació.
-Ordre i combinació de dos pronoms. Canvi de l’ordre dels pronoms
en les combinacions de li amb pronoms de CD.
Adequació en estàndard, però coneixement de variants geogràfiques
(p.ex. l’ordre CD+CI) i variació segons registre.
El sintagma adverbial
Tipus d’adverbis i locucions adverbials
-Adverbis de lloc i demostratius, de manera, temporals, d’afirmació,
de dubte, de direcció, de simultaneïtat.
-Adverbis de qualificació/inclusió: ben bé, més aviat, ni tan sols, fins i
tot, almenys..
-Adverbis oracionals més freqüents: certament, per cert, en efecte, en
realitat, per descomptat, naturalment, potser, tal volta, per
ventura, si de cas, així mateix.
-Adverbis de grau: consolidació de gaire en frases negatives,
interrogatives i condicionals.
El sintagma preposicional
Formes àtones (a, en, de, per, per a + SN) i tòniques (malgrat, sense/
sens, contra, entre, fins, mitjançant...). i locucions preposicionals: a fi
de, d’ençà de, en lloc de, gràcies a, com a, quant a, pel que fa a, fora
de, llevat de...
-Ús de la preposició a davant el complement anteposat al verb: (A na
Rosa, l’afavoreix aquesta brusa).
-Ús de la preposició de en frases emfàtiques i en sentit partitiu. (De
iogurts, no en queden/ Tenc un retolador vermell i un de blau.).
Correcció de la interferència habitual en valencià de l’absència del de

vegada que, tot d'una que, sempre que, tan
aviat com, etc.
Continguts lèxics Recursos retòrics i lingüístics
En aquest curs s’espera que l’alumnat ampliï el cabal lèxic de què
disposa i usi un vocabulari més específic per referir-se als camps
semàntics següents:
-El medi ambient. Desastres ecològics.
-La premsa, les revistes, el periodisme.
-Problemes més comuns en partir de viatge. Entrada i sortida d’un
país.
- Les habilitats per expressar-se i per establir comunicació.
-La família i el vestit.
-La cuina i l’alimentació.
Així mateix, s’espera que es treballi la variació geogràfica i funcional
del lèxic, ja sigui a partir de textos o a través de la sinonímia, a fi que
l’alumnat adquireixi un major repertori lèxic, més ric, més precís i més
adequat al registre.
partitiu.
-Casos de dubte entre preposicions: com/com a, cap/cap a, en/amb,
a/per (en determinacions de temps).
-A/en. Variació geogràfica en l’ús de les preposicions a i en locatives.
-Caiguda de la preposició davant de les conjuncions que i si.
-Sinonímia i antonímia.
-Derivació i composició.
-Recursos per evitar mots crossa.
-Eliminació d’interferències.
-Frases fetes i refranys.
-Abreviatures i símbols.

SEGON CURS DEL NIVELL AVANÇAT
Objectius específics
Comprensió escrita
-Comprendre textos escrits de caràcter general o específic utilitzant fonts de
referència si és necessari.
-Comprendre instruccions dels àmbits comercial, industrial i altres que incloguin
detalls i condicions específiques.
-Reconèixer opinions i punts de vista en textos escrits que presenten un cert
nivell de complexitat lingüística.
-Llegir de manera expressiva adaptant l’estil de lectura a la naturalesa del text,
amb la pronunciació i entonació adients.
-Llegir de forma comprensiva textos extensos i complexos sobre una àmplia
varietat de temes. L’alumnat haurà de ser capaç d’identificar les idees
rellevants i haurà d’adquirir una major competència gramatical i discursiva per
entendre l’estructura i el contingut del text.
-Desenvolupar l’interès per la lectura autònoma de textos i obres en la llengua
objecte d’estudi.
Expressió escrita
-Descriure fets i experiències reals o imaginades expressant clarament la
relació entre les idees exposades i adaptant el discurs al tipus de text escollit.
-Escriure ressenyes en què s’exposi clarament i detalladament la valoració
personal sobre un llibre, una representació teatral, una pel·lícula...
-Escriure cartes personals i formals, notes, enquestes, informes i assajos, de
temàtica diversa, utilitzant un lèxic ric i variat així com una àmplia diversitat
d’estructures i elements lingüístics.
-Narrar i descriure fets i experiències; exposar els arguments a favor o en
contra d’un tema concret o abstracte, usant un repertori lèxic ampli amb
desimboltura i precisió.
-Escriure textos amb finalitat estètica o literària.
-Enriquir el bagatge lèxic personal a fi d’eliminar l’ús d’interferències i de minvar
l’ús dels vulgarismes i dels genèrics.
Comprensió oral
-Escoltar i comprendre un interlocutor o un discurs emès per qualsevol mitjà
audiovisual de l’àmbit personal, professional, acadèmic, social, sempre que
estigui ben estructurat, que no hi hagi excessiu renou de fons i que la llengua
usada no sigui excessivament idiomàtica.
-Comprendre discursos complexos i extensos des del punt de vista lingüístic i
argumental detectant no només les idees principals sinó també la majoria de
les complementàries.
-Comprendre converses formals o informals entre parlants nadius encara que la
participació suposi un poc d’esforç i impliqui l’adaptació del discurs.
-Comprendre el material enregistrat procedent dels mitjans de comunicació

identificant el contingut, els punts de vista i les opinions implícites, l’estat d’ànim
i la intenció comunicativa del parlant.
-Reconèixer i saber discriminar els elements fonològics i fonètics, els patrons
de ritme, l’accentuació i l’entonació dels textos emesos pels mitjans de
comunicació audiovisual.
-Comprendre textos de les diferents varietats dialectals.
Expressió oral
-Fer descripcions i narracions clares i detallades sobre diversos temes
relacionats amb àrees especialitzades utilitzant un lèxic adient i detallat.
-Exposar i argumentar idees, expressant opinions clares, detallades i ben
estructurades sobre una gran varietat de temes que incloguin dades rellevants,
contraargumentacions i exemplificacions per il·lustrar un discurs que pot ser
preparat o espontani.
-Fer presentacions en públic clares i organitzades sobre una varietat de temes,
mostrant capacitat d’alterar el discurs de manera espontània per respondre
qüestions plantejades per l’audiència.
-Llegir en veu alta amb la pronúncia i l’entonació adequades textos de diversos
estils i tipologies textuals.
-Produir discursos formals i informals de complexitat mitjana en les diferents
tipologies textuals (narracions, descripcions, explicacions, prediccions,
instruccions, argumentacions) considerant l’adequació, la coherència, la
cohesió i la correcció pertinents.
-Enriquir el bagatge lèxic personal a fi d’eliminar l’ús d’interferències i de minvar
l’ús dels vulgarismes i dels genèrics.
Interacció
-Participar de manera interactiva en converses en llengua estàndard amb un
parlant nadiu mostrant seguretat, fluïdesa, confiança sobre temes d’interès
general, com el treball, la família, els amics, les aficions..., encara que es
produeixin situacions externes a l’intercanvi que podrien pertorbar el discurs.
-Participar activament en converses formals entenent amb detall les idees que
expressa l’interlocutor i essent capaç de presentar i defensar alternatives o
propostes i respondre qüestions espontànies.
-Expressar opinions, argumentacions i comentaris en discussions informals
manifestant amb precisió el punt de vista i responent les qüestions que es
puguin plantejar.
-Ser capaç de distingir el llenguatge formal i informal segons l’interlocutor i
poder ajustar-hi el discurs per tal de respectar les convencions socials. Fer
servir les normes de cortesia, respectar les opinions i els torns de paraula.
-Mostrar capacitat de distanciament envers un text escrit preparat per
respondre o continuar alguna intervenció interessant suscitada pels oients.

Propietats textuals
CONTIGUTS
TEXTOS. COMPETÈNCIA TEXTUAL
Tipologies textuals
Text descriptiu
adequació coherència cohesió
A la situació comunicativa: anàlisi de la situació
en què es produeix el text; elecció del registre;
punt de vista adoptat per l’emissor segons el
seu propòsit comunicatiu; especificitat del lèxic
segons el tema i destinatari.
Adequació al tipus de text: convencions i
disposició pròpies dels textos que es treballen.
Els procediments de composició i derivació del
lèxic com a recursos de variació en un text.
Estil i modalització: tractament objectiu o
subjectiu de la informació.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu i el punt de vista
adoptat per l’emissor.
Objectivitat i subjectivitat en textos descriptius. Ordre de presentació de la informació:
de més general a més concret,
d’esquerra a dreta, de dalt a baix...
Descripció objectiva o subjectiva.
La concordança com a factor de cohesió
textual: noms col·lectius, adjectius amb més
d’un substantiu...
La connexió: d’oracions i sintagmes
mitjançant conjuncions i loc. conjuntives; els
pronoms relatius, els sintagmes
preposicionals, adverbials i oracions que
funcionen com a organitzadors del discurs...
La referència: mitjançant pronoms febles,
demostratius, possessius, com a elements
de referència textual.
Expressió de la referència espacial d’un
element: adverbis i loc. adverbials de lloc,
preposicions que introdueixen CC de lloc,
ús dels verbs ser i estar, haver-hi.
Adv. de manera, ús de quantificadors: molt,
bastant, força, gaire; adv. acabats en –
ment.
Oracions de relatiu.
Oracions juxtaposades i coordinades.
Elements anafòrics: pronoms personals,
possessius, demostratius, relatius; repetició,
sinonímia, hiponímia, contrast...
Receptius Descripcions de paisatges, de la flora i la fauna d’un lloc, reportatges o documentals ...
Productius Descripcions de paisatges, passatges descriptius en altres tipus de textos (ex.: funcionament i usos de les noves tecnologies...)

Text narratiu
Punt de vista adoptat per l’emissor en els textos
narratius: intern o extern, objectiu, omniscient.
La combinació d’estil directe i indirecte com a
recurs estilístic.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu i el punt de vista
adoptat per l’emissor.
Estructura: plantejament, nus,
desenllaç.
Ordre de la informació: diferència entre
l’ordre real dels esdeveniments i l’ordre
escollit per presentar els fets.
Receptius Pel·lícules, llibres de lectura, obres de teatre; presentacions formals de conferenciants, d’actes públics...
Expressió temporal: aspecte perfectiu i
imperfectiu del verb, adverbis i locucions
adverbials de temps, oracions temporals.
Correlació dels temps verbals.
Connectors per expressar la successió
temporal dels esdeveniments. Expressió de
temps i causa.
Referència (pronoms febles, relatius,
possessius), repetició lèxica, sinonímia.
Productius Resums de pel·lícules, de llibres de lectura, ressenyes d’obres de teatre; presentacions formals de conferenciants, d’actes públics...
Text directiu o
instructiu
Convencions i disposició gràfica pròpia
d’aquests textos: esquematismes, símbols,
negreta, enumeracions…o en forma de
redacció amb mots d’enllaç (en primer lloc...).
Especificitat del lèxic.
Concisió de les informacions.
Adequació al registre segons la subjectivat o
objectivat del text: com més objectiu més formal
i neutre és el registre.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Ordre de les accions.
Inclusió de la instrucció dins altres
tipologies textuals (descripcions,
explicacions).
Trets característics dels textos instructius:
ús de formes d’imperatiu, perífrasis verbals
d’obligació, verbs (haver de, caldre).
Receptius Programes i prescripcions de salut i nutrició, de dietètica, bases de concursos o requisits per sol·licitar un ajut o una beca...
Productius Recomanacions mèdiques o de salut; bases de concursos, per sol·licitar un ajut, una beca o subvencions...

Text explicatiu
Text predictiu
Tractament objectiu de la informació.
Estil distanciat (impersonal).
Estratègies discursives: definició, exemplificació
a partir de coses concretes, analogia,
reformulació, citacions...
Claredat i concisió.
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Estructura: presentació,
desenvolupament, conclusió. La
progressió temàtica pot ser lineal o de
tema derivat.
Present d’indicatiu (temps més atemporal).
Adjectius especificatius o classificatius (no
valoratius) per garantir neutralitat.
Connectors per introduir oracions causals,
il·latives, finals, condicionals, concessives...
Verbs explicatius.
Repetició de paraules, sinònims,
hiperònims,
Oracions de relatiu: que.
Reflexiu es. Formes impersonals: hom.
Puntuació, procediments tipogràfics:
negreta, cursiva, cometes....
Guionets: incisos i aclariments.
Polisèmia i homonímia.
Receptius Articles, documentals i reportatges informatius i divulgatius sobre temes generals o específics.
Productius Articles informatius i divulgatius sobre temes generals o específics.
Convencions pròpies del gènere. Especificitat Ordre i estructura de la informació. Trets característics: ús del temps de futur
del lèxic.
(simple i compost), verbs amb significat
Expressió de l’objectivitat i de la subjectivitat.
predictiu, verbs de suposició o incertesa...
Temps hipotètic en subjuntiu.
Expressions de seguretat, dubte, desig....
Construccions impersonals.
Receptius Programes o articles d’economia, de medi ambient...
Productius Previsions econòmiques, personals, mediambientals...

Text argumentatiu
Marques que reflecteixen l’actitud del parlant
respecte d’allò que diu. Modalitat oracional.
Estratègies discursives: interrogació retòrica,
exemplificació, anticipació i repetició, relat d’una
experiència personal, al·lusió a elements
culturals de coneixement entre els
interlocutors...
Selecció de la informació segons el
propòsit comunicatiu, les
pressuposicions, el coneixement
compartit entre emissor i receptor.
Estructura: introducció, nucli
(arguments i contraarguments) i
conclusió.
Progressió temàtica:
-arguments ordenats de més fort a més
feble o a l’inrevés.
-articulació entre informació coneguda o
represa i informació nova (tema i rema).
-segmentació en paràgrafs.
Verbs i mots valoratius.
Verbs de causalitat o conseqüència: causar,
provocar.... Verbs dicendi: dir, afirmar,
declarar, estimar...
Modalitat oracional: assertiva i interrogativa.
Marques d’ordre per introduir paràgrafs.
Cometes per a les citacions.
Interrogació retòrica.
Guionets per introduir un matís més
subjectiu, una ironia....
Recursos retòrics: metàfores, perífrasis,
repeticions, sinonímia...
Receptius Editorials, articles d’opinió, cartes al director, crítiques i comentaris de pel·lícules, obres de teatre, llibres de lectura, discursos,
conferències...
Productius Editorials, articles d’opinió, cartes al director, crítiques i comentaris de pel·lícules, d’obres de teatre, de llibres de lectura, discursos,
conferències, exposicions en debats i taules rodones, en reunions formals...
Textos adequació coherència cohesió
funcionals
Cartes
administrativ.
i comercials
adreçades a
particulars
Disposició i elements propis. Fórmules de
salutació i comiat formals. To formal.
Precisió lèxica.
Objectivitat de la redacció.
Sol·licitud Disposició i elements propis. Adreçada a un òrgan, centre,
unitat administrativa....
Tractament impersonal de la informació. To respectuós.
Currículum Estructura i parts de l’escrit.
Redacció: breu, clara, precisa i esquemàtica.
Estructura lògica: introducció,
desenvolupament i conclusió (en
paràgrafs diferents).
Fraseologia estereotipada en la
introducció i en la conclusió: (Ens plau
comunicar-vos...).
Informació clara i detallada en
paràgrafs diferents.
Exposició de cada idea en paràgrafs diferents.
Concreció en el que es demana.
Selecció de la informació. Dades
complementàries.
Convencions: majúscules i minúscules.
Elements de cohesió: pronominalitzacions,
sinonímia, connectors...).
Persones gramaticals (emissor i destinatari).
Puntuació.
Reflexiu es. Formes impersonals.
Oracions subordinades introduïdes per que.
Principals convencions: cursiva, majúscules i
minúscules.

ELEMENTS LINGÜISTICOTEXTUALS
Continguts fonètics Continguts ortogràfics
Articulació dels sons propis del sistema fonològic, tant en paraules
aïllades com en la cadena parlada. Eliminació de defectes de
pronúncia:
-Tancament i obertura de vocals. Comparació bàsica entre diversos
dialectes. Neutralització de vocals anteriors àtones.
-Excepcions a la neutralització: combinacions ae, oe, eo, ee:
aeroport, israelita, geopolítica, àrees, etc.; prefixos neo-,
pseudo-, teo-, etc.; formes verbals i derivats amb correlat
tònic: pegar.
-Enllaços vocàlics, diftongs, hiats i sinalefes.
-Articulació alveolar de la ela. La l geminada en mots que la
mantenen en la pronúncia habitual (col·legi, al·lot, cel·la, etc.)
-Distinció de [b] i [v] (beure/veure) i els seus correlats sords: (llev/llep).
-Sons fricatius i africats. Pronúncia normativa de mots que no solen
seguir-la en registres col·loquials: femenins en -essa; finals -essor,
-essió, -missor, -missió; terminacions -itzar, -ització; cultismes en -si
(anàlisi, síntesi, etc.); correcció de la tendència a sonoritzar
(Valldemossa, solució, etc.).
-Confusió de palatals i nasals.
-Pronúncia adaptada de mots estrangers o d'origen estranger:
-La h aspirada o muda (hobby, Hamlet, hoquei, handbol, etc.).
-Sonoritzacions: fricatives i africades davant vocal o consonant
sonora.
-Assimilacions: grups oclusiva-nasal (setmana), oclusiva-lateral
(atleta, motllo).
-Geminacions: grups muta cum liquida : bl, gl. Variació geogràfica (en
zones de l’occidental no es geminen).
-Ensordiment d'oclusives i fricatives a final de mot. Variació
geogràfica (en valencià es mantenen sonores).
El sistema vocàlic
• Ortografia de a i e àtones:
-Mots sense punts de referència clars: (ampliació).
-Mots compostos en què el segon element comença per e:
autoescola, infraestructura, poliesportiu.
• Ortografia de o i u àtones:
-Mots sense punts de referència clars (ampliació).
-Verbs que representen alternança en el radical: poder, voler, collir,
tossir , escopir, cosir, sortir...
Els sistema consonàntic
-Ortografia de la b/v. Casos d’alternança ortogràfica en derivats o
pseudoderivats (calb, calbesa, calvície; moure, moviment, mòbil).
-Ortografia de les alveolars fricatives: ortografia de la s intervocàlica
darrere de sufixos (contrasentit, resseguir). Els grups cc, sc.
-Ortografia de les vibrants. Escriptura r simple després de prefixos:
arítmia, semirecta...
-La h en posició inicial i intercalada.
-Ortografia de les oclusives. Terminacions en –etud, -itud; grups ab-,
ob-, sub-, cap-. Duplicació de d, c, g en paraules concretes: additiu,
succedani, suggerir.
-Ortografia de les nasals.
-Ortografia de les palatals i les africades.
-Ortografia de les laterals.
-Ortografia de paraules estrangeres.
a) Reforç en e de paraules que comencen per s aspirada (eslògan).
b) Accentuació dels principals estrangerismes adaptats (per càpita,
currículum).

-Patrons tonals en el sintagma i l'oració.
c) Conservació o adaptació de les grafies w, k, y en mots habituals
(kiwi, vàter).
• Ús dels caràcters ortogràfics en les diferents formes:
-Majúscules i minúscules. Casos especials: accidents geogràfics,
toponímia, pel·lícules i obres teatrals, cursos o seminaris, òrgans
administratius.
-Cursiva: ús de la cursiva per indicar un mot estranger no adaptat al
català (sine qua non, drive-in...).
Abreviatures:
-Abreviatures i símbols més freqüents: adreces, indicacions de l’hora,
pesos i mesures (g, kg, km, l).
-Sigles més habituals (ONU, UIB, GOB, EOI...).
• Signes ortogràfics:
-Apostrofació o contracció de l’article. Casos especials: l’article dels
topònims, de les sigles.
-Accent gràfic. Casos especials. Paraules cultes.
En adverbis acabats en –ment; en paraules compostes amb guió i
sense guió; accents diacrítics.
-Dièresi. Casos especials.
-En la síl·laba àtona per marcar hiatus (diürètic) i en cultismes
derivats acabats en –tat, -al, -itzar, -esa (romboïdal); en formes
verbals d’ús poc freqüent o en formes verbals valencianes).
Continguts ortogràfics
Continguts morfosintàctics
• Signes de puntuació:
-La coma per indicar desplaçament dels elements constituents de
l’oració, en les el·lipsis, en les duplicacions dels constituents de
l’oració (Na Maria, l’he vista no fa gaire), per evitar ambigüitats,
davant de coordinades adversatives i distributives.
-El punt: absència en sigles, títols, subtítols, rètols, datacions, al final
de càrrecs i noms.
-Els dos punts davant d’una enumeració, davant de citacions textuals i
exemples, en documents administratius.
-Els punts suspensius en enumeracions o oracions inacabades.
-El punt i coma: en enumeracions complexes, davant de conjuncions
adversatives i concessives, etc.
-Els parèntesis: per intercalar informació addicional.
-Les cometes per expressar ironia, paraules d’argot,
col·loquialismes...
-El guió en un incís.
-Ús del guió en compostos i derivats:
-Derivats amb el prefix no- (no -violència, no violent, no-res)
-Compostos de dos elements amb significat ple (agredolç, bocamoll,
centpeus, gira-sol, penja-robes...).
-Divisió de paraules al final de línia.
-Dígrafs separables i inseparables. Canvi del punt de la l·l pel guió.
-Separació de paraules compostes.
-Separació de paraules amb apòstrof.

El sintagma nominal
El substantiu
-Gènere. Casos de diferència de significat segons el gènere (el son/la
son, el llum/la llum, un ordre/una ordre, el pudor/la pudor...).
Remarques sobre el gènere d’alguns substantius (els afores, el
deute, el senyal, les postres, les anàlisis, la resta...).
-Nombre. Paraules compostes (comptagotes).
-Grau relatiu: sufixos diminutius i augmentatius.
Els determinants
Articles.
-Contraccions i formes apostrofades. Casos especials de substantius
sense apostrofació del tipus la asimetria, la ira, la essa, la una, el
hobby.
-Correcció del lo neutre. Construccions amb article i/o amb altres
estructures habituals amb funció abstractiva o intensiva (que n’és de
maca; no saps com t’estim de molt).
Demostratius: morfologia i ús. Formes aqueix/a, aqueixos/es.
Posposició del demostratiu (L’home aquell).
Possessius: morfologia i ús. Formes tòniques i àtones. Correcció de
l’ús abusiu dels possessius (m’he fet mal a la meva mà). Altres
posicions del possessiu: (un amic meu, és problema teu...).
Quantificadors
-Numerals: morfologia i ús dels ordinals, cardinals, partitius, col·lectius
i múltiples.
-Quantitatius: bastant/s; invariables: prou, massa, força; ús de gaire
en oracions negatives, interrogatives i condicionals.
-Indefinits: morfologia i usos (ambdós/ambdues, cadascun de,
qualsevol/qualssevol, diversos, tots dos...). Ús de tot i mig invariables
davant topònim sense article: tot Palma...
Els pronoms
Els pronoms personals
El sintagma adjectival
L’adjectiu.
-Gènere i nombre: Casos d’intercalació de u semiconsonant
(inic/iniqua, oblic/obliqua...). Casos amb dificultat (amargant, pobre/a,
comú/comuna, ferm/a, covard/a...).
-Grau relatiu: sufixos diminutius i augmentatius superlatius.
-Quantitatius: bastant, prou, massa, força; ús de gaire en oracions
negatives, interrogatives i condicionals.
-Concordança de l’adjectiu que afecta més d’un substantiu o de
diversos adjectius que afecten un substantiu.
-No concordança dels adjectius compostos i el substantiu (Uns
calçons blau marí).
El sintagma verbal
Conjugació regular i irregular més freqüent. Verbs de radical
velaritzat. Verbs d’alternança vocàlica (a/e, o/ u).
Formes no personals
-Gerundi d’anterioritat, simultaneïtat i la forma tot + gerundi.
-Participis regulars i irregulars en totes les conjugacions.
-Variants geogràfiques.
-Transitivitat i règim verbal en casos més habituals.
-Perífrasis verbals:
.Possibilitat: Correcció de la interferència habitual: adv.possibilitat +
subjuntiu.
Probabilitat: deure + infinitiu. Correcció de les interferències que
l’afecten (condicional, futur).
Pronoms febles
- Pronominalització de les funcions sintàctiques d’atribut, CD, CI, CC,
predicatiu, complement de règim, CN, subjecte.
- Ampliació de casos de pronominalització de predicatiu, complement

-Formes tòniques. Presència i absència de pronom personal fort (jo,
tu, ell, vostè...). Ús de jo /mi darrere preposicions (Parlen de mi;
segons jo). El pronom reflexiu si.
-Formes àtones.
Els pronoms indefinits: tot, tothom, cadascú, cada u, hom.
Us anafòric d’aquest.
Els pronoms interrogatius.
Posició dels elements del sintagma i fenòmens de concordança.
Concordança en singular o en plural amb subjecte de nom
col·lectiu (una part de, un cert nombre de, una colla de + SN
plural).
El sintagma preposicional
La preposició. Formes (simples i compostes) i locucions
preposicionals: a fi de, arran de, d’ençà de, en lloc de, gràcies a, com
a , quant a, pel que fa a...
-Usos i funcions de les preposicions i locucions preposicionals.
-Ús de la preposició a davant tothom, ningú, algú en casos de CD per
desfer ambigüitats; en expressions amb res/molt + infinitiu: res a fer,
res a veure.
-Ús de la preposició de en expressions d’ús freqüent: olor de, diferent
de, por de, fer cas de...
-Casos de dubte entre preposicions: com/com a, cap/cap a, en/amb,
a/per (en determinacions de temps), sobre/damunt.
-Caiguda de la preposició davant de les conjuncions que i si.
-Canvi de preposició amb i en per la preposició a davant infinitiu,
darrere verbs i adjectius (Estaven interessats a fer-ho)).
-Verbs de règim preposicional: acostumar-se a, fixar-se en, consistir
en, oblidar-se de, parlar de, comptar amb, trobar-se amb, haver-n’hi
prou amb.
de règim, CN, subjecte. Casos especials del complement de
règim: D’excursió, hi vaig. / Hi estic a favor, d’aquesta opinió,
etc.
-Consolidació de l'ús dels pronom en i hi amb verbs de moviment.
- Consolidació de verbs amb clític inherent: sentir-hi, veure-hi, anarse’n,
tornar-se’n, recordar-se, endur-se
-Ordre i combinació de dos pronoms. Formes opaques (elisió i
substitució per hi): li+el=l'hi; li+la=la hi, etc. La forma n’hi
-Combinacions de tres pronoms amb reflexiu: del tipus me n'hi, te n'hi,
etc.
-Concordança opcional del participi amb el pronom feble acusatiu.
Més casos de concordança del participi no normativa segons
variació geogràfica. (Concordances freqüents en la llengua
parlada a Mallorca: M’has sentida?, No vos havia entesos,
M’he aixecada...).
El sintagma adverbial
Tipus d’adverbis i locucions adverbials:
-Adverbis de lloc i demostratius, de manera, temporals, d’afirmació,
de dubte, de direcció, de simultaneïtat...
-Adverbis de qualificació/inclusió: ben bé, més aviat, ni tan sols, fins i
tot, si més no, almenys, amb prou feines, pel cap baix.
-Adverbis oracionals més freqüents: certament, per cert, en efecte, en
realitat, per descomptat, naturalment, sens dubte, potser, tal
volta, per ventura, si de cas, així mateix, tanmateix, d'altra
banda, sigui com sigui, de tota manera.
-Adverbis de grau: consolidació de gaire en frases negatives,
interrogatives i condicionals. Distinció gaire/massa en
interrogatives i negatives.
Alternança entre adverbis en -ment i adverbis curts: «parlava
clar/clarament»
Alternança entre adverbis en -ment i locucions adverbials: En
definitiva/definitivament

Oració simple
Les construccions inacusatives: a) subjecte postverbal: «Han arribat
tres avions» b) la pronominalització del subjecte amb en:
«N'han arribat tres».
Oracions impersonals: a) en tercera persona del plural, b) amb
subjecte hom.
Oracions passives: a) amb veu passiva, b) amb es
Oracions clivellades: ús de l'article el: «El que passa és que...»
Dislocacions a la dreta i a l'esquerra: pronominalització, concordança i
ús de la coma. Distinció entre rematització i tematització: «Na
Maria, no l'he vista.» / «Na Maria, no he vist.»
-Usos no negatius optatius de l’adverbi no: (Em fa por que no ens
facin retrocedir).
-Doble negació: Ús de no amb elements negatius en posició
preverbal: «mai no ve», «tampoc no li agrada» o dislocada:
«no gens, li agrada», «no res, he dit»
-Seqüència d’adverbis en –ment: (Parlava fortament i clarament/
fortament i clara).
Oració composta
-Coordinació i juxtaposició: consolidació
-Subordinació:
Valors de la conjunció que: subordinació substantiva («Diuen que
plourà», consecutiu («Tu bada, que ja veuràs»), causal
(«Obriu, que fa calor»), final («Obriu, que passi l'aire»).
Conjuncions i locucions conjuntives més habituals:
Causals: que, perquè, ja que, com que, vist que...
Condicionals: si, mentre, sols que, posat que; llevat que, si
no és que, tret que, etc.
Concessives: encara que, tot i que, malgrat que, per molt
que, si bé; ús concessiu de però; ús posposat
de però: «Vendràs, però».
De manera: com si...
Finals: perquè, que, per tal que, a fi que...
Temporals: que, mentre, abans que, així que, ara que, cada
vegada que, tot d'una que, des que, sempre
que, tan aviat com, etc.
Subordinades substantives i estil indirecte: que i si: Correlacions
temporals i ús del subjuntiu i l'indicatiu.
Construccions condicionals: repàs de correlacions temporals i ús del
subjuntiu, l'indicatiu i el condicional.
Relatives en infinitiu amb per i a: «res a fer», «documents per
cremar».
Locucions amb verb de percepció i preposició a: veure a venir, sentir
a dir, sentir a parlar, etc.

Continguts lèxics Recursos retòrics i lingüístics
En aquest curs s’espera que l’alumnat ampliï el cabal lèxic de què
disposa i usi un vocabulari més específic per referir-se als camps
semàntics següents:
-La flora i la fauna de l’entorn de l’aprenent.
-Qualificació professional, plans i condicions de treball, projectes,
obligacions familiars i laborals...
-Criminalitat i justícia.
-Benestar personal, accidents i assegurances. La salut.
-Qualificacions i certificacions vocacionals i acadèmiques.
-Vocabulari propi de l’administració.
-Noves tecnologies (Internet, el web, etc.).
Així mateix, s’espera que es treballi la variació geogràfica i funcional
del lèxic, ja sigui a partir de textos o a través de la sinonímia, a fi que
l’alumnat adquireixi un major repertori lèxic, més ric, més precís i més
adequat al registre.
SOCIOLINGÜÍSTICA
Subordinades relatives
Amb el relatiu neutre: la qual cosa/cosa que. Registre formal.
Duplicació pronominal:
Amb partitiu: «Trenta aspirants dels quals només en varen aprovar
dos».
Pleonasmes no normatius: «Un advocat al qual li vam explicar el
cas». Registre informal.
-Sinonímia i antonímia.
-Derivació i composició.
-Recursos per evitar mots crossa.
-Eliminació d’interferències.
-Frases fetes i refranys.
-Abreviatures i símbols.
-Metàfores, comparacions, metonímies...

Conceptes de
sociolingüística
Situació legal del
català arreu del
domini lingüístic
Substitució
lingüística
i normalització
Normes d’ús
lingüístic,
diglòssia i
bilingüisme
Actituds
lingüístiques:
lleialtat
lingüística,
secessionisme,
prejudicis
lingüístics...
Exemples d’activitats Material
-Comparar, a grans trets, la situació legal del català en els diferents territoris
administratius.
- Comparar, a grans trets, el grau de substitució del català en els diferents ambits d’ús,
en diferents territoris administratius.
-Valorar la incidència dels factors legals i actitudinals en els processos de substitució i
de normalització.
-Relacionar el grau de substitució o de normalització del català en diferents àmbits d’ús,
territoris i etapes amb la situació legal.
-Reconèixer quines normes d’ús lingüístic regeixen les diverses situacions
comunicatives corrents en l’entorn de l’aprenent.
-Identificar usos diglòssics en situacions comunicatives corrents, formals i informals,
orals i escrites, i disposar d’estratègies per evitar imitar-los.
-Conèixer les causes dels usos diglòssics i valorar-ne les conseqüències.
-Reconèixer les diferents actituds lingüístiques que es manifesten en situacions
comunicatives corrents, formals i informals.
-Conèixer i valorar les conseqüències tant de mantenir les normes d’ús lingüístic actuals
com de transgredir-les en qualsevol sentit (actituds de lleialtat, d’hostilitat...).
Textos reals o imaginaris, orals
i escrits, formals o informals,
extrets del mitjans de
comunicació, de retalls de
premsa, d’articles a Internet,
de gràfics i estadístiques...