INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I ...

INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS Memòria - 6 -
Seguint les dades del capbreu, al segle XVII hi havia també edificacions d’ús públic,
com l’hospital, que probablement es trobava a prop dels carrers Nou, del Riu i d’en Ribot, i
l’escrivania, situada a tocar de l’església, a més de la rectoria i un hostal. Cal destacar la menció
del carrer de la Sinagoga, a la zona del carrer del Riu, que ens indicaria la presència de jueus al
municipi des del segle XIII, quan es van instal·lar a Sant Vicenç en ser expulsats de Barcelona.
A banda del nucli urbà, existien les masies escampades per tot el territori, tant a les
zones de muntanya com a la vora de les rieres. Al capbreu s’anomenen les masies de Can Costa
o mas Aravitg (1577), Can Sala al Serral, abans anomenada mas Alegre, Can Mallol o de
Monpadrós (1596) i Can Pasqual a l’actual barri de Sant Roc. També Can Coll i Can Sàbat, a la
zona sud; Can Monner o Ribas (1651) i Can Pujador o Mas Salavert (1679); el Mas Carbonell de
la Riera, el Mas Folch o Corbelló (1597), el Mas Canyadell prop de la riera de Cervelló, el Mas
Viver, entre el riu Llobregat i el camí reial de Sant Boi, el Mas Picó (1596), i el Mas Duran o Badia,
al costat de la Riera de Torrelles.
A començament del segle XVIII, el municipi comptava amb 95 cases, segons el cens
d’Aparici, i l’any 1787, d’acord amb el cens de Floridablanca, comptava amb 88 cases i una
població de 1.208 habitants, dedicats a l’agricultura.
De les grans construccions d’aquest període destaca l’obra de l’actual església
parroquial de Sant Vicenç Màrtir, iniciada l’any 1718 i propiciada per la destrucció, a causa d’un
incendi, del temple medieval.
La situació del terme municipal entre les rieres de Torrelles al sud, la de Cervelló al nord,
el riu Llobregat a l’est i la zona de muntanya a l’oest, han determinat una estructura urbana
allargada, amb forma de bacallà, segons el va descriure Onofre Cutita al Qüestionari de Francisco
de Zamora de 1789.
L’edat contemporània
A mitjans del segle XIX, el municipi comptava amb 405 edificis i una població de 1.731
habitants. Aquest segle i les primeres dècades del segle XX seran cabdals per al
desenvolupament i creixement urbanístic del municipi .
L’any 1855, Eusebi Soler impulsava la creació del Canal de la Dreta del Llobregat, que
tenia el seu origen al terme de Sant Vicenç dels Horts i que havia de servir per millorar la
producció de l’horta. A Sant Vicenç, la resclosa i la canalització del riu li van representar més
pèrdues que millores. Les riuades, que ja eren fortes en el municipi, es van veure augmentades
amb la nova infraestructura. L’any 1879, a la zona sud del terme es va haver de construir un mur
per evitar les inundacions a les cases del carrer del Riu i del carrer de la Creu.
De l’activitat pública destaca la construcció del cementiri municipal entre els anys 1873 i
1881, que representà l’abandonament de l’antic cementiri a redós de l’església i l’edificació de la
zona (que fins aleshores havia estat lloc sagrat). L’any 1892, al carrer d’en Ribot es van bastir les
primeres escoles de nens.
A finals del Vuitcents es comença a projectar la construcció de nous habitatges, obrintse
nous carrers i ampliant d’altres ja existents. A l’antic camí de Torrelles, un grup de cases
formaren el Raval de Sant Francisco, situat a l’altra banda de la via dels ferrocarrils de l’actual
carrer de Rafael de Casanovas. Al costat d’aquest raval, l’any 1890 s’obre un nou carrer, batejat
de Plandolit per la donació dels terrenys que havia fet Rafael de Plandolit. Per la zona sud es
va desenvolupar el carrer de les Parres.
Paral·lelament, es va començar a edificar bona part de l’actual carrer de Rafael de
Casanovas, que estava dividit en trams i amb diferents denominacions: carrer de Sant Antoni i
carrer de Sant Francisco. Es van ampliar, també, les construccions al carrer de Barcelona, cap a
la zona nord del terme, a partir de l’actual carrer del Pas del Llop (en alguns documents, aquestes
cases consten ubicades al raval).
El creixement de l’activitat constructiva al municipi va fer que, l’any 1872, es nomenés el
primer arquitecte municipal. L’Ajuntament va decidir contractar Joan Casadó i Tisans, mestre
d’obres, com a assessor en policia urbana.
La continuació del carrer de Barcelona va ser conseqüència d’un projecte privat. L’any
1876, Josep M. Riera, veí de Barcelona, va proposar la urbanització del carrer, mitjançant un pla
parcial, on s’assenyalaven les alineacions de la part edificable i es parcel·lava un terreny de la
seva propietat.
L’any 1893, els hereus de Joan Prats Rodés van proposar la urbanització d’una part de
la seva propietat. El terreny es correspon actualment amb l’illa formada entre els carrers de Sant
Miquel i de Sant Joan Bosco. S’hi plantejava l’obertura d’un nou carrer, continuació del carrer d’en
Ribot, que ja existia. A la memòria feta pel mestre d‘obres Ramon Quera i Torres, d’Arenys,
nomenat per l’Ajuntament per tal que informés sobre el projecte, es recollia que el consistori no
tenia cap plànol d’urbanització.
La zona a urbanitzar quedava delimitada per dos torrents, el de Can Font al sud i el del
Baró al nord. La parcel·lació proposada a la zona sud no es va arribar a dur a terme,
probablement per la construcció del ferrocarril (es tracta del lloc que ocupa avui el poliesportiu del
carrer de Sant Miquel). Sí que es va fer la de la zona nord, donant lloc a un nou carrer, que en la
sessió del Ple de l’Ajuntament de 14 d’abril del 1900 rebria el nom de Sant Joan Bosco: Aquest, a
la part de ponent del carrer de Sant Miquel, quedava delimitat des del camí que anava a la
pedrera de Josep Reverter, fins a la porta principal d’entrada al col·legi de la casa dels Pares
Salesians. Els primers edificis del nou carrer es van construir per establiment i a cens dels hereus
de Rodés.
A la mateixa sessió de l’Ajuntament, del 14 abril, es donava nom a altres carrers que
s’estaven construint: el de Sant Josep, que es feia en terrenys propietat de José Reverter, a la
part esquerra del carrer Plandolit, i partint d’aquest, en direcció a les cases del carrer de la Creu,
l’actual carrer Nou; i el de Sant Miquel, que s’estava construint a l’heretat Santiga, al darrere del
carrer de Sant Antoni. El nou carrer anava des de l’era del Baró, lloc on es troba ara construïda la
casa consistorial, fins als terrenys de José Serra Font junt amb les dues cases d’aquest del carrer
anomenat cases d’en Font.
La construcció dels FFCC, que van circular per primera vegada l’any 1912, va afavorir el
primer eixample del municipi, projectat per l’arquitecte municipal Melcior Viñals i Muñoz, l’any
1913. Melcior Viñals va planificar la creació d’un nou barri, que va ser conegut com el Poble Nou,
on es van edificar principalment cases d’estiueig per a famílies barcelonines, i també va projectar
l’ampliació del municipi cap a la riera de Cervelló, a banda i banda del carrer de Barcelona i del de
Mossèn Jacint Verdaguer.
DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE SANT VICENÇ DELS HORTS Autors: R. Calpe, R. Lacuesta, F. Royo, J. Royo. Febrer 2006