mestres, pares i alumnes es concentren davant el ... - costaillobera.org

Amb el patrocini de la
L’AVUI Mestres,pares i alumnes es concentren davant el Parlament per reclamar canvis en la LEC
EL PUNT Maragall veu positives algunes esmenes a la LEC
L’AVUI ICV-EUiA amenaça de votar contra la llei d'educació
EL PUNT Els joves d'ICV critiquen en una campanya el gir a la dreta de la llei d'educació
L’AVUI Punxada a l’escola
L’AVUI Superar el model educatiu tradicional
L’AVUI Reivindicar el Pacte
EL PUNT Suggeriments al Manifest sobre l'Educació a Catalunya
EL PUNT L'èxit i el fracàs escolar
EL PUNT Més d'un miler de persones reclamen la integració de l'escola pública i la concertada
EL PUNT El 74% dels catalans està a favor de la distribució equitativa de l'alumnat nouvingut
EL PUNT 25 anys en lluita contra l'exclusió social
EL PUNT Suport als més petits
L’AVUI Uns 300 monitors d'esplais aposten per la diversitat cultural
EL PUNT Reclamen que la custòdia compartida sigui l'opció preferent en cas de divorci
REVISTA PADRES Mediación familiar
EL PAIS Aulas sin crucifijo
L’AVUI "Els pares fa temps que han renunciat a educar"
EL PAIS "Los profesores deben ser evaluados"
EL PAIS Futuros maestros: ¿analógicos o digitales?
EL PERIODICO L'escola i la pinça
LA VANGUARDIA Los comedores escolares ecológicos se abren paso para educar en salud y responsabilidad
EL PAIS El 'master' que jubila al curso de adaptación
LA VANGUARDIA La universidad a debate
EL PUNT Un diàleg imprescindible per millorar la universitat
EL PAIS Errores sobre Bolonia
EL PERIODICO Bolonya, medecina o verí
EL PERIODICO La desinformació sobre Bolonya
EL PUNT La possible expulsió de 28 estudiants anti-Bolonya de la UAB eleva la tensió
AVUI. 30.11.08
RECULL DE PREMSA
–EDUCACIÓ-
DILLUNS 1 DE DESEMBRE DE 2008
MESTRES, PARES I ALUMNES ES CONCENTREN DAVANT EL PARLAMENT PER
RECLAMAR CANVIS EN LA LEC
Entre 5.000 i 8.000 persones s'han aplegat al parc de la Ciutadella de Barcelona, davant el Parlament de
Catalunya, per demanar canvis a la Llei d'educació de Catalunya (LEC), que és ara en tràmit parlamentari
Entre 5.000 i 8.000 persones s'han aplegat al parc de la Ciutadella de Barcelona, davant el Parlament de
Catalunya, en una concentració festiva i de protesta per a demanar canvis a la Llei d'educació de Catalunya
(LEC), que és ara en tràmit parlamentari. Els manifestants, convocats per sis entitats que representen pares,
estudiants i mestres reclamen que la nova llei reculli les bases del Pacte Nacional per a l'Educació.
El nou text de la llei ja ha recollit algunes de les esmenes, però les entitats que avui es manifesten exigeixen,
entre altres qüestions, que s'incrementin els recursos destinats a l'educació fins a aconseguir el 6% del PIB. El
conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha admès que algunes de les esmenes presentades són assumibles.

En la protesta han estat presents també diversos partits polítics sobretot de partits del govern com Iniciativa i
Esquerra Republicana. Per això, el líder de Convergència, Artur Mas, ha acusat el govern del tripartit de falta de
cohesió interna. I, des d'Unió Democràtica, Josep Maria Pelegrí ha acusat Esquerra i Iniciativa d'irresponsables i
immadurs per participar a la manifestació.
inici
EL PUNT. 30.11.08
MARAGALL VEU POSITIVES ALGUNES ESMENES A LA LEC
Ernest Maragall, que ahir al matí va clausurar a Girona les VIII Jornades de Llengües Estrangeres de les
Comarques Gironines, va considerar que els resultats de l'estudi Òmnibus eren «molt contundents, coherents i
positius». Sota el seu punt de vista, evidencien que «un gruix important» de la població «ha entès positivament el
caràcter d'aquestes propostes».
Pel que fa a la manifestació d'aquest matí a Barcelona contra la llei d'educació,el conseller va considerar-la part
de la «normalitat democràtica», però va criticar la presència d'ERC i ICV. «La presència de partits no em sembla
que enriqueixi la manifestació sinó que fa disminuir-hi el valor de representació de la comunitat educativa», va
afirmar. Sobre les esmenes a la LEC presentades per entitats de pares, mestres i estudiants fa pocs dies, va dir
que seran «objecte d'atenció i estudi», i fins i tot va assenyalar que «bastants» podrien ser «incorporables».
inici
L’AVUI. 01.12.08
ICV-EUIA AMENAÇA DE VOTAR CONTRA LA LLEI D'EDUCACIÓ
Herrera justifica l'assistència ecosocialista en ple a la protesta per "coherència" amb el Pacte d'Entesa | ERC hi
participa més discretament per "escoltar" el malestar educatiu
El secretari general d'ICV, Joan Herrera, que ahir encapçalava l'assistència en ple del grup parlamentari
d'Iniciativa a la concentració per reclamar un gir del projecte de llei cap al pacte educatiu, va justificar la presència
dels ecosocialistes a l'acte com a mostra de fidelitat al Pacte d'Entesa, que preveia "clarament" que l'educació
"finançada per la Generalitat" havia d'entendre's com un servei públic, "amb els mateixos drets i obligacions per
als centres públics i privats concertats". "Som on hem de ser", va indicar Herrera, que va afirmar que ICV no
descarta votar en contra de la LEC si no respon a les demandes de la comunitat educativa. Segons va dir, el vot
de la formació ecosocialista serà positiu si la llei recull que "totes les escoles responguin de la mateixa manera a
la població immigrada, que siguin mixtes, que hi hagi gratuïtat real i que el procediment d'accés sigui el mateix".
La portaveu d'ICV al Parlament, Dolors Camats, que ha portat la negociació de la llei des de la seva formació, va
afegir que Iniciativa aposta també per una llei que obtingui "el màxim consens possible" però "posats a triar, entre
CiU i la comunitat educativa, és a la comunitat educativa a qui s'ha d'escoltar", en al•lusió al gir que ha
experimentat l'última versió del text per preparar el pacte amb Convergència.
En l'àmplia representació d'ICV no hi figurava, no obstant, cap conseller ni alt càrrec del govern. La representació,
més modesta, d'ERC -l'altre soci de govern- la formaven el diputat Josep Maria Freixanet i el president de la
sectorial d'Educació d'ERC, Carles Martínez. Freixanet va reiterar que venien a "escoltar el que manifesta una
part molt important de la comunitat educativa", amb la qual va admetre que la seva formació comparteix la
necessitat que la llei "recuperi el terme de servei públic educatiu" i l'increment de la inversió per fer de l'educació
"una prioritat nacional de país".
El secretari general de CCOO, Joan Coscubiela, va tenir les paraules més dures contra el conseller, al qual va
acusar d'haver preferit pactar amb els lobbies educatius que assumir el Pacte per l'Educació, i va emplaçar a
"dedicar menys temps a fer publireportatges i a escoltar més la comunitat educativa".
Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT, va coincidir amb aquestes crítiques en lamentar que la llei no
respecti l'esperit d'aquell gran acord. La diputada de CiU Irene Rigau va insistir a qualificar d'"atípic" que els socis
del tripartit "es manifestin contra una llei que diuen que recolzen al govern" i va assegurar que CiU "escoltarà
totes les persones que representen sensibilitats diferents dins de la comunitat educativa".
inici

EL PUNT. 29.11.08
ELS JOVES D'ICV CRITIQUEN EN UNA CAMPANYA EL GIR A LA DRETA DE LA LLEI
D'EDUCACIÓ
Els joves d'ICV, Joves d'Esquerra Verda (JEV), van presentar ahir una campanya contra la llei d'educació (LEC)
sota el lema Maragall, aquesta llei no l'escriguis amb la dreta. La coordinadora nacional de JEV, Janet Sanz, va
instar la conselleria a «recollir allò que diu el Pacte Nacional per a l'Educació i a no fer un gir a la dreta, recollint
les exigències de CiU». La campanya dels joves d'ICV es basa en la reivindicació d'una escola laica, un bon
finançament, els mateixos deures per a l'escola concertada i del model de normalització lingüística, perquè el
català «és un dret per a tots i un element de cohesió social», segons la coordinadora de JEV.
La portaveu d'ICV-EUiA al Parlament, Dolors Camats, va destacar que està «molt tranquil·la amb la seva
posició», ja que no defensa un programa electoral propi, sinó allò que es va pactar el 2006. «No ens hem mogut
del que diu el pacte ni de l'acord del govern d'entesa, és qüestió de responsabilitat política», va remarcar. La
portaveu d'ICV va mostrar el seu desig que després del debat a la totalitat de la llei i la mobilització de la
comunitat educativa prevista per demà, «tots els grups parlamentaris entenguin la necessitat d'incorporar
modificacions en el projecte de llei».
inici
L’AVUI. 01.12.08
PUNXADA A L’ESCOLA
CARLES SABATÉ
Segona punxada, ahir, contra el projecte de llei d’educació que promou el govern, o més aviat la part socialista
del govern. Ja va fracassar la vaga de novembre liderada pel sindicat Ustec, que no havia firmat el Pacte
Nacional per l’Educació. Si els sindicats generalistes, les associacions de pares i les federacions de pedagogs
que advoquen per mantenir els ponts de diàleg amb el conseller Maragall i amb els partits polítics ja tampoc no
mobilitzen –malgrat les adhesions de claustres a les peticions entregades al Parlament–, és que el desencís
impregna massa la comunitat educativa.
El batibull polític que generarà la presència d’ICV-EUiA i ERC a la manifestació del Parlament tampoc no ajudarà
a aclarir el panorama i evitar el desconcert dels docents, que són els qui hauran d’aplicar la llei. El govern que ha
convocat més oposicions de mestre ara reconeix també el paper essencial de l’escola privada. No hi ha diners, ni
n’hi haurà, perquè la pública assumeixi l’escolarització de la privada. Per tant, vostès que poden dialoguin.
Tanquin-se al Parlament i no en surtin fins que consensuïn la llei. L’educació ho necessita més que mai.
inici
L’AVUI. 01.12.08
CARTA DEL DIA
SUPERAR EL MODEL EDUCATIU TRADICIONAL
FROILÁN FRANCO
Més reformes? Més lleis? Més plans educatius? Les solucions màgiques que sempre volem atribuir als papers
que publiquen els diaris oficials, s'han revelat fum d'encenalls massa vegades. En el terreny educatiu darrerament
s'ha cregut que havíem anat massa enllà: poc ensenyament i massa pedagogia. A Catalunya, el moviment No és
veritat que impulsa la xarxa de mestres i professors IRES (Investigació i Renovació Escolar) ens diu tot el
contrari, que el fracàs escolar arriba perquè encara no hem superat el model educatiu tradicional: aprenentatge
mecànic, transmissió de continguts inconnexos i desfasats, identificació del saber amb la capacitat de retenir
informació...! En comptes d'analitzar les causes del fracàs ataquem la imatge dels seus efectes, i donem la culpa
als estudiants que no se'n surten. És com pensar que la crisi econòmica és culpa dels immigrants!
inici

L’AVUI. 01.12.08
REIVINDICAR EL PACTE
CAROL BIOSCA
El març del 2006, la pràctica totalitat d'entitats del món educatiu rubricaven amb el govern català, sota el mandat
de Pasqual Maragall i de la mà de la llavors consellera d'Educació, la republicana Marta Cid, l'acord més ampli
aconseguit mai per donar estabilitat al sistema educatiu, el Pacte Nacional per l'Educació, concebut com a embrió
de la futura llei catalana d'educació.
Ahir, algunes de les entitats més representatives que van subscriure aquell acord, els sindicats CCOO i UGT, les
federacions de pares d'alumnes FAPAC i FAPAES, els Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i el
sindicat d'estudiants AJEC van convocar la ciutadania davant del Parlament per reivindicar que el projecte de llei
d'educació (LEC) que es tramita a la cambra catalana recuperi l'esperit del Pacte. I per recordar al conseller
d'Educació, Ernest Maragall, que, més enllà dels acords parlamentaris, la norma ha de comptar necessàriament
amb la complicitat dels principals actors que l'han d'aplicar.
La protesta, que va tenir un caràcter ludicoreivindicatiu, i a la qual van assistir unes 2.000 persones (8.000 per als
organitzadors i 500 segons la Guàrdia Urbana) va comptar amb l'assistència de la plana major del grup d'ICV-
EUiA, així com d'una representació d'ERC, encapçalada pel diputat i portaveu a la comissió d'Educació del
Parlament Josep Maria Freixanet.
Els convocants consideren irrenunciable que la llei recuperi el caràcter de servei públic educatiu de la xarxa única
de centres públics i concertats, que situï la inversió educativa en el 6% del PIB, que garanteixi la participació de
tots els agents educatius en els òrgans de govern dels centres i la laïcitat de l'escola pública.
Milers de centres s'adhereixen al manifest de protesta
Sota el lema "Solucions per a l'educació, ja! Portem l'educació real al Parlament", els organitzadors van defensar
que la llei no dóna resposta als actuals problemes educatius.
El manifest subscrit per les sis entitats convocants de la concentració havia rebut fins ahir milers d'adhesions de
centres, entitats i suports a títol personal.
El president del Parlament, Ernest Benach, torna a rebre avui els organitzadors de la concentració perquè li
trametin els centenars d'escrits de suport a les esmenes.
Les federacions de pares i el sindicat AJEC van insistir ahir que la llei ha de preveure una participació més gran
dels dos col•lectius en els òrgans de govern dels centres.
inici
EL PUNT. 01.12.08
SUGGERIMENTS AL MANIFEST SOBRE L'EDUCACIÓ A CATALUNYA
El manifest hauria de donar resposta a una qüestió fonamental: ¿qui a la nostra societat és responsable d'educar
la maternitat i la paternitat dels seus ciutadans? El repte que tenim és el d'oferir una educació a futurs mares i
pares
TRIBUNA JULIETA PIASTRO (PROFESSORA DE LA UNIVERSITAT RAMON LLULL - BLANQUERNA)
Diverses institucions, patronals, sindicats i organitzacions culturals s'han citat el 4 de desembre per subscriure un
manifest sobre l'educació a Catalunya. La iniciativa és lloable, ja que més que incidir en la llei d'educació i en les
polítiques educatives, el que pretén, segons diuen les informacions, és fer una crida a la societat civil a assumir la
seva responsabilitat en l'educació de les noves generacions de ciutadans.
Sabem que una bona part d'aquesta crida recau en les famílies que des de fa alguns anys estan desplaçant cap a
l'escola la responsabilitat d'educar els seus fills. I aquesta és justament la qüestió que aquí plantegem. La nostra
societat ha desenvolupat mecanismes per garantir el bon funcionament de molts àmbits de la vida pública.

No em refereixo als mecanismes de control, sinó als de formació. Per realitzar determinades feines, per exercir un
ofici o una professió, s'exigeix una formació prèvia. Per ser mare o pare n'hi ha prou amb tenir el desig de ser-ho.
En alguns casos hi afegim l'autoexigència d'una determinada estabilitat econòmica. Però, i l'estabilitat emocional i
afectiva? I el domini de l'ofici? I el coneixement de les bases elementals del procés?
A qui correspon explicar a les persones que decideixen ser mares o pares, que per educar no n'hi ha prou amb el
desig, la intuïció i l'instint, sinó que l'educació consisteix a ajustar la pulsió a la realitat? A qui li correspon explicarlos
que els nens no «surten» ploraners, capriciosos o violents, sinó que es fan? Qui els informa que la sexualitat
s'educa des que neixen i no quan arriba el moment? Qui els ha de recordar que són ells els que han d'ensenyar
als seus fills valors com ara el respecte, la justícia, la pau, l'amistat i l'amor? Qui els ensenya que s'educa amb la
vida i no amb el discurs?
El problema educatiu no són les noves formes de família, cal dir-ho ben clar, el problema rau en la incapacitat
dels adults de reivindicar la pròpia autoritat, en el sentit en què ho deia Hanna Arendt, l'autoritat del que ha viscut
més i té més experiència, l'autoritat del que assumeix la responsabilitat de presentar i introduir el nen al seu món i
d'ensenyar-li a viure-hi. Una autoritat que no es decreta, sinó que es conquereix. Una responsabilitat que no
s'educa amb premis i càstigs sinó a través de l'exercici de la llibertat.
El manifest del 4 de desembre, haurà de donar resposta a una qüestió fonamental: ¿qui a la nostra societat és
responsable d'educar la maternitat i la paternitat dels seus ciutadans? Perquè, no cal dir, el repte que avui tenim
al davant, és el d'oferir una educació a futures mares i pares, des del mateix moment que prenen la decisió de
ser-ho.
La salut pública i privada hauria d'oferir, a més de cursos psicoprofilàctics o massatges prenatals, una formació
que permeti, als futurs pares i mares, de conèixer, interpretar i comprendre alguna cosa sobre la complexitat del
ser humà i de la seva educació. Les empreses, patronals i sindicats haurien de promoure, fomentar i facilitar
l'assistència dels seus treballadors a cursos impartits per diversos professionals de la psicologia i l'educació. Les
universitats hauríem d'eixamplar encara més els nostres vincles amb la societat i respondre, mitjançant els
nostres grups d'investigació, les demandes de formació i assessoria directament de pares i mares, o
indirectament mitjançant les empreses, les patronals i els sindicats.
La televisió, la ràdio i la premsa haurien d'ampliar els espais dedicats a la formació i a la informació de temes
sobre maternitat i paternitat, treballats des de perspectives rigoroses i formals. Les associacions culturals
representen, sense dubte, un àmbit des del qual s'aposta clarament per l'educació dels seus ciutadans, per tant,
la crida seria a incrementar i enfortir les aportacions orientades a l'educació de pares i mares.
Moltes escoles, mitjançant les anomenades AMPA, realitzen un esforç important per crear espais de formació i
reflexió adreçats a les famílies dels seus estudiants, però, malauradament, la participació sol ser ben reduïda. No
obstant això, som conscients que en aquest sentit, l'escola no es pot fer càrrec d'educar la maternitat i la
paternitat dels ciutadans.
Cada dia crec més en la possibilitat d'incidir en el nostre món mitjançant iniciatives que sorgeixen de la societat
civil organitzada. Esperem que el manifest del 4 de desembre sigui només l'inici de molts altres manifestos,
pactes, acords que ens permetin enfortir la nostra societat civil i la seva capacitat d'influència en els poders
polítics.
inici
EL PUNT. 30.11.08
L'ÈXIT I EL FRACÀS ESCOLAR
LLUIS MUNTADA
Diu l'escriptor Rudyard Kipling que l'èxit i el fracàs són dos impostors. Aplicat a l'ampli espectre que coneixem
amb el nom de comunitat educativa, l'èxit i el fracàs solen ser dos mals consellers, dues ofuscacions que
acostumen a degenerar cap al cofoisme o al dramatisme desmesurats. D'una banda, caldria revisar les bases
d'alguns «èxits acadèmics» dels nostres escolars o fills. Sobretot per assegurar que no es fonamentin en principis
corcats, com ara la dessocialització, el refús, l'aïllament, la infelicitat, el despotisme o un sentit malaltís de la
competitivitat. I, de l'altra banda, caldria revisar el concepte de «fracàs escolar», que no és res més que una
versió minimitzada d'un fracàs molt més gran, que en la seva xarxa atrapa els pares, els docents i els agents
socials en general.

Entre altres objectius, l'ensenyament obligatori i el batxillerat busquen que l'alumnat tingui unes competències
bàsiques en matèries fonamentals. Res a discutir. El problema s'inicia quan un alumne comença a quedar
despenjat de les catenàries acadèmiques, mostrant aquell peculiar estat de degradació que barreja l'actitud
defensiva i la provocadora, el desafecte i l'apatia, la presència física a l'aula i una levitació assolida a través dels
dos altaveus de l'ipod permanentment enclavats a les orelles. Davant d'aquesta situació hi ha dues maneres
prototípiques de reaccionar. Una: refugiar-se en «l'èxit» dels alumnes o fills «acadèmicament solvents»; i, per
tant, convèncer-se un mateix que com que es consignen alguns «èxits», tampoc «ho devem fer tan malament». I
l'altra manera de reaccionar consisteix a atribuir-ho tot al «fracàs escolar», una mena d'ens abstracte i difús, un
concepte desafiant però també acomodatici.
Hi ha alumnes que des del punt de vista acadèmic funcionen com «per defecte». Són alumnes que tenen facilitats
intel•lectuals i de comprensió, que senten una passió diguem-ne innata per les matèries de coneixement, que han
trobat punts de realització personal en allò que estudien. Aquests alumnes, autèntics diamants polits, exigeixen
que l'escola potenciï les seves facultats naturals, que els ofereixi recursos i estratègies de maduresa, que no
entrebanqui el seu creixement intel•lectual i humà. Però hi ha un altre tipus d'alumnes, autèntics diamants «en
brut», que no gaudeixen ni d'aquestes facultats «naturals» ni d'un entorn familiar o social que els predisposi a
tenir disponibilitat per a l'estudi. Dormim damunt d'aquests tresors enterrats.
I ara i aquí, entre la comunitat educativa hi ha una línia hard –o directament sado– que en cap moment es vol
plantejar què significa que, en el cor de les nostres aules, arrossegant-se agònicament de curs en curs, hi hagi un
al•luvió d'alumnes que a nivell pràctic han quedat «fora del sistema». L'escola es mostra desbordada a l'hora
d'impedir que aquests alumnes deixin de veure l'estudi com un tram hostil o com un instrument legal de tortura.
La línia hard-sado de la comunitat educativa entén que només hi ha un model d'alumne possible: l'alumne
«acadèmicament solvent». I, per tant, només està disposada a parlar en termes «d'excel•lència», a atrinxerar-se
en el seu monoteisme, a solaçar-se en la seguretat autocomplaent que li procuren els «èxits acadèmics» d'alguns
alumnes i a no destinar gaires esforços per reingressar els escolars diguem-ne «erràtics». Atribuint-se el
patrimoni absolut del «rigor» i «l'exigència», la línia hard-sado domina els vectors dels nous vents de
Contrareforma. Intentar tapar els defectes evidents de la Reforma educativa amb els excessos pendulars d'una
Contrareforma ja sabem cap on condueix: a l'obscurantisme.
inici
EL PUNT. 01.12.08
MÉS D'UN MILER DE PERSONES RECLAMEN LA INTEGRACIÓ DE L'ESCOLA PÚBLICA I
LA CONCERTADA
Prop de 10.000 persones signen el manifest que exigeix que la LEC garanteixi la qualitat i la laïcitat dels estudis
obligatoris
G. ARIÑO
Centenars de persones es van manifestar ahir davant del Parlament a favor d'un canvi en el text de la llei
d'educació de Catalunya (LEC). En l'acte, organitzat per entitats de pares, estudiants i professors, es va demanar
al conseller Maragall que l'educació s'entengui com a servei public i que això quedi palès amb l'eliminació de les
diferències entre la xarxa pública i la concertada, totes dues finançades pel govern. En un acte festiu, la nedadora
Andrea Fuentes va ser l'encarregada de llegir el manifest, signat per 10.000 persones, en el qual conceptes com
laïcitat o gratuïtat van tenir un paper destacat. La presència de membres d'ERC i ICV-EUiA –socis de govern del
PSC– va donar encara més força a la reivindicació, una més en contra de la LEC.
D'entre aquests aspectes que, segons els manifestants, la LEC ha deixat de banda, l'equitat i la igualtat entre
l'escola pública i la concertada és un dels irrenunciables. Per això, van demanar al conseller Maragall que la nova
llei garanteixi les mateixes possibilitats d'accés i de qualitat de l'ensenyament i una equiparació pel que fa a les
condicions laborals dels mestres d'ambdues xarxes.
«Necessitem una llei que garanteixi un servei públic educatiu únic, no dualitzat ni segmentat», va afirmar ahir el
secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Coscubiela, que va expressar la seva esperança que el Parlament
«escolti allò que el conseller Maragall no ha sabut escoltar». De fet, un dels cartells que més es va veure en la
concentració d'ahir anava en aquest mateix sentit i caricaturitzava el conseller d'Educació amb dos taps a les
orelles. «Sí, volem acords i no volem imposicions» i «Volem que se'ns escolti» eren uns altres missatges gràfics
que reforçaven aquesta idea.
De la seva banda, el secretari general d'UGT, Josep Maria Àlvarez, va indicar que la llei és «substancialment
millorable» i va fer especial esment en el compromís del PNE d'arribar al 6% d'inversió del PIB. «Si aquesta llei
no compta amb la complicitat del professorat està morta», va assegurar Àlvarez. A més dels dos sindicats, l'acte

estava convocat per les federacions d'associacions de pares Fapaes i Fapac, per l'associació d'estudiants AJEC i
pels professors de la FMPR. Les sis entitats han presentat esmenes a la LEC, que pròximament han de ser
avaluades. A més, fins a 10.000 persones han signat el manifest que ahir va llegir la nedadora, Andrea Fuentes, i
que reclama, entre altres coses, la gratuïtat i la laïcitat dels estudis obligatoris. La concentració, molt festiva, va
acabar sense cap incident.
«Som aquí per defensar l'acord de l'Entesa»
Tot i que no n'eren els convocants, gran part del protagonisme el van acaparar els representants dels dos socis
de govern del PSC, ERC i ICV-EUiA, que, tot i les crítiques del conseller Maragall, van voler donar suport a les
esmenes a la LEC. Els ecosocialistes van acudir amb una nombrosa comitiva liderada pel nou secretari general
d'ICV, Joan Herrera, que va afirmar que, com a socis de govern, el més coherent era ser ahir al costat dels
manifestants: «L'acord de l'Entesa deia que tota l'educació finançada per la Generalitat s'havia d'entendre com a
servei públic», va dir. Els republicans van ser-hi representats pel diputat Josep Maria Freixanet, que va
assenyalar la possibilitat que ERC presenti les seves pròpies esmenes a la llei. Des de diferents punts de
Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van advocar per la recuperació de l'«esperit» del Pacte
Nacional per l'Educació. (PNE).
inici
EL PUNT. 30.11.08
EL 74% DELS CATALANS ESTÀ A FAVOR DE LA DISTRIBUCIÓ EQUITATIVA DE
L'ALUMNAT NOUVINGUT
Quasi un 90% considera que cal reforçar l'autoritat dels professors i un 82% veu bé fer una prova al final de la
primària
JORDI COLOMER
Coincidint amb la concentració de protesta contra alguns aspectes de la llei d'educació de Catalunya (LEC), la
Generalitat ha donat a conèixer els resultats de l'enquesta Òmnibus en què 1.400 catalans valoren positivament
algunes de les mesures que impulsa el text legal, com ara la distribució equitativa dels nouvinguts, l'enfortiment
dels equips directius, la introducció d'una prova d'avaluació un cop finalitzada la primària o mesures per a una
major autoritat dels mestres. Una qüestió, aquesta última, amb què coincideix el 90% dels enquestats. Pel que fa
a la distribució dels alumnes estrangers, fins a un 74% de la població es mostra a favor. El conseller Ernest
Maragall va presentar ahir els resultats d'aquest estudi en una visita a les comarques gironines.
El Centre d'Estudis d'Opinió ha realitzat l'enquesta entre majors de 18 anys i s'hi percep un ampli suport ciutadà
en els aspectes de la LEC que se sotmeten a judici. El repartiment equitatiu dels alumnes immigrants és l'aspecte
que rep menys suport. Tot i així un 74% es mostra a favor del repartiment dels nouvinguts entre tots els centres
d'un mateix territori, públics o concertats. Aquest aspecte, però, és rebutjat per un 18% .
Encara rep més suport la proposta d'avaluar el nivell dels alumnes de sisè de primària amb una prova a final de
curs. Fins a un 82% dels enquestats considera encertat controlar el coneixement de matemàtiques, català,
castellà i anglès, tal com proposa el govern, mentre que un 22,6% titlla la idea de «molt bona». Per contra,
aquesta prova, que té l'objectiu de millorar la transició cap a l'educació secundària obligatòria, és valorada de
manera negativa per un 6,4% de la població. A banda de l'avaluació dels alumnes, l'autoritat dels mestres és una
altra qüestió sobre la qual cal intervenir, segons la majoria dels enquestats. Concretament, un 89,7% de la
població considera bones o molt bones les mesures per reforçar el paper dels professors.
De la mateixa manera passa amb els equips directius. Fins a un 85,2% es mostra partidari d'enfortir els òrgans de
direcció, com preveu la LEC.
L'enquesta es va donar a conèixer ahir, en el marc d'una visita del conseller Ernest Maragall a Girona, i només un
dia abans de la concentració que es farà avui davant del Parlament. L'acte està organitzat per AJEC, CCOO,
Fapac, Fapaes, FMRP i UGT; té el suport d'ERC i ICV –socis de govern del PSC–, i demana millorar alguns punts
del text de la llei, sobretot aquells que fan referència a drets i deures de l'escola concertada.
Maragall, que ahir al matí va clausurar a Girona les VIII Jornades de Llengües Estrangeres de les Comarques
Gironines, va considerar que els resultats de l'estudi Òmnibus eren «molt contundents, coherents i positius», i que
«un gruix important» de la població «ha entès positivament el caràcter d'aquestes propostes».

Sobre la manifestació d'aquest matí a Barcelona contra la llei d'educació, va considerar-la part de la «normalitat
democràtica», però va criticar la presència d'ERC i ICV. «La presència de partits no em sembla que enriqueixi la
manifestació sinó que fa disminuir-hi el valor de representació de la comunitat educativa», va afirmar.
Sobre les esmenes a la LEC presentades per entitats de pares, mestres i estudiants fa pocs dies, va dir que
seran «objecte d'atenció i estudi», i fins i tot va assenyalar que «bastants» podrien ser «incorporables».
En la seva visita a les comarques gironines, Ernest Maragall també va inaugurar la llar d'infants de Sant Julià de
Ramis i el CEIP Martí Inglès de Palau-Savardera.
inici
EL PUNT. 29.11.08
25 ANYS EN LLUITA CONTRA L'EXCLUSIÓ SOCIAL
El Casal dels Infants del Raval treballa des del 1983 per promoure la igualtat d'oportunitats
SUSANA PÉREZ SOLER
El Casal dels Infants del Raval va començar a funcionar l'any 1983, tot i que els inicis de l'entitat es remunten a
cinc anys abans, quan un grup de veïns del barri i de joves d'altres districtes va rehabilitar un local per oferir
activitats de lleure a infants en risc d'exclusió social. 25 anys després, el Casal, a més de donar suport als infants,
té altres línies d'actuació: ofereix suport a les seves famílies i treballa per aconseguir la inserció laboral i la
formació dels joves amb dificultats socials. A més, després d'acumular experiències durant més de vint anys al
barri del Raval, l'entitat s'ha estès territorialment. A dia d'avui també és present al barri del Besòs de Barcelona, a
Badalona Sud, a Santa Coloma i a la Mina, de Sant Adrià de Besòs.
L'any 1978, un petit grup de joves dels districtes de l'Eixample i Sant Gervasi, implicats en moviments socials, va
començar a treballar conjuntament amb uns quants veïns del districte de Ciutat Vella, abans anomenat districte V,
amb l'objectiu d'oferir un seguit d'activitats als nens amb risc d'exclusió social, o nens del carrer, com se'ls
coneixia aleshores. L'Associació de Veïns del districte V, presidida per Josep Conillera, disposava d'un immoble
cedit per l'Ajuntament de Barcelona, i aquest es va convertir en el primer local del Casal dels Infants, que llavors
es deia Casal dels Infants del Districte V.
L'Ignasi Carreras, un dels impulsors del projecte i actual director de l'Institut d'Innovació Social Esade, recorda:
«Durant quatre mesos unes trenta persones vam treballar plegades per rehabilitar l'edifici, crear l'estatut
fundacional del Casal i desenvolupar els projectes pedagògics.» La finalitat fundacional de l'entitat era atendre els
nens i nenes en el seu temps lliure. «Entre setmana, els nanos realitzaven tallers de teatre o electrònica, entre
altres activitats; i els caps de setmana anaven d'excursió», relata Carreras.
En aquell moment, la figura jurídica del Casal quedava sota l'associació de veïns del districte V. L'any 1983,
l'entitat va adquirir figura jurídica pròpia i va rebre el nom amb el qual avui dia es coneix. Poc després, el Casal va
ampliar les seves competències. A més d'atendre els infants, donava suport a les seves famílies. «A causa de
l'absentisme escolar vam començar a treballar amb les famílies per sensibilitzar-les que havien de portar els
nanos a l'escola», explica Ignasi Carreras. Es va posar en marxa un servei d'acompanyament escolar i, més
endavant, un menjador per als nombrosos nens que no tenien cobertes les necessitats més bàsiques.
UN CANVI DE MODEL
A principi dels 90 es va produir una transició en el model educatiu del Casal. Fins aleshores l'entitat s'orientava de
manera exclusiva a col·lectius en situació d'extrema dificultat, però va adonar-se que aquest plantejament tenia
moltes limitacions per poder canviar aquestes situacions, i va evolucionar cap a un altre model en el qual la
participació simultània de col·lectius amb situacions més diversificades va permetre una intervenció més eficaç.
En l'actualitat, les línies de treball del Casal són: oferir suport social a infants i a les seves famílies; donar suport
al procés d'escolarització; integrar a joves sense xarxa social i oferir-los activitats educatives i de lleure, i elaborar
itineraris de formació per obrir un camí cap a la inserció laboral.
En motiu de la celebració del 25è aniversari, el Casal dels Infants del Raval va organitzar un concert solidari al
Liceu el 12 d'octubre passat. Al juny hi va haver una festa al Port Vell obert a tota la ciutadania, i al març, una
trobada institucional.

MÉS ENLLÀ DEL RAVAL
El Casal dels Infants del Raval ha ampliat la seva actuació a altres barris amb infants i joves en risc d'exclusió
social. L'extensió territorial de l'entitat es va iniciar l'any 2002 amb un projecte al barri de la Mina de Sant Adrià del
Besòs. Actualment, també treballa al barri del Besòs de Barcelona, a Santa Coloma i a Badalona Sud. La
necessitat d'expandir-se territorialment va sorgir arran d'un debat al voltant de l'actualitat de l'entitat.
Rosa Balaguer, directora general del Casal, explica: «Després de tants anys treballant al Raval, on hem
desenvolupat coneixements i acumulat experiències, vam encetar un procés de reflexió intern i extern, i entre tots
vam diagnosticar que hi havia altres àmbits on també era bo que desenvolupéssim els nostres coneixements.»
La crisi econòmica ha afectat l'entitat, que es finança amb recursos públics (52%) i privats (48%). «Els fons
privats han baixat, fins a un 35% en el cas de les donacions particulars, i les subvencions s'han congelat. La
previsió de tancament d'aquest any és que tindrem dèficit», alerta Balaguer. Un destret per una història plena
d'èxits.
inici
EL PUNT. 29.11.08
SUPORT ALS MÉS PETITS
Una de les línies d'actuació del Casal dels Infants del Raval és oferir suport a nens i nenes del barri. L'entitat va
néixer perseguint aquest objectiu, i en l'actualitat, disposa d'un centre obert infantil per atendre els infants i joves
d'entre 3 i 12 anys que es troben en situacions de vulnerabilitat per circumstàncies socials, econòmiques,
familiars o pel procés d'immigració. Al centre s'ofereixen activitats educatives i de suport a l'escolarització, i
s'estableixen vincles amb la família.
Hi ha tallers de teatre, d'informàtica i de cuina, entre d'altres, i activitats esportives, com ara el futbol i la piscina. A
més de colònies d'estiu i sortides de cap de setmana. L'any passat, aquest projecte va atendre 237 nens i nenes,
i un 40% d'aquests va rebre un seguiment individualitzat amb l'objectiu d'elaborar plans de treball per generar
canvis i prevenir situacions greus. A Sant Adrià de Besòs, l'entitat té un projecte similar anomenat centre obert
infantil Les Fades.
LA IMPORTÀNCIA DE LA FAMÍLIA
El Casal dels Infants del Raval també dóna suport a les famílies en situacions socials més desafavorides. El
projecte Casal Familiar ofereix recursos educatius, de promoció, de participació i d'assessorament, amb la finalitat
d'evitar l'exclusió social o la ruptura familiar. Les mares i les famílies immigrades solen ser les principals
destinatàries d'aquest servei. L'any 2007, 528 persones van fer ús d'aquest servei. Les línies bàsiques del
projecte són orientar les famílies, sobretot, a l'hora de buscar feina i habitatge i integrar-los en la vida del barri.
EL CAMÍ DE LA INSERCIÓ LABORAL
Un altre dels objectius del Casal és motivar els joves a formar-se i ajudar-los a inserir-se al món laboral. El
projecte Xarxa d'Accés al Treball orienta i elabora itineraris de formació per a joves d'entre 16 i 25 anys, als quals
ofereix, a més, un assessorament i suport en la recerca de feina. L'entitat també disposa de mòduls de
capacitació en mosso de magatzem, energia i treball, ajudant de cambrer i formació ocupacional en paleta perquè
els joves en situació de risc puguin incorporar-se al món del treball.
Hi ha una borsa d'empreses que col·labora amb l'entitat i que ofereix feina als joves. Aquestes empreses
desenvolupen una activitat vinculada al perfil de sortida dels usuaris del Casal. L'any 2007, l'entitat va aconseguir
41 insercions.
També hi ha projectes destinats a joves no motivats per a la formació, com ara el Tastet d'Oficis, que ofereix
coneixement de tasques de diferents oficis.
inici

L’AVUI. 30.11.08
UNS 300 MONITORS D'ESPLAIS APOSTEN PER LA DIVERSITAT CULTURAL
Uns 300 monitors de tot Catalunya van participar ahir en la dotzena Jornada de la Federació Catalana de l'Esplai.
Van decidir que l'any que ve es prioritzaran la diversitat cultural i la feina al territori en les activitats dels esplais.
Uns 300 monitors de tot Catalunya van participar ahir en la dotzena Jornada de la Federació Catalana de l'Esplai.
Van decidir que l'any que ve es prioritzaran la diversitat cultural i la feina al territori en les activitats dels esplais.
inici
EL PUNT. 29.11.08
RECLAMEN QUE LA CUSTÒDIA COMPARTIDA SIGUI L'OPCIÓ PREFERENT EN CAS DE
DIVORCI
S. PÉREZ
El col·lectiu Units per la Custòdia Compartida ha convocat demà al matí una manifestació per reclamar que la
custòdia compartida sigui l'opció preferent en els casos de divorci amb fills perquè es garanteixi que els menors
tinguin contacte amb els dos progenitors i les seves famílies. Segons Anna Fernández, de la Xarxa Estatal d'Avis
per a la Custòdia Compartida, es preveu que hi participin unes 3.000 persones provinents de tot l'Estat.
En el marc del debat sobre el nou Codi de Família, els convocants demanen al govern català que recuperi la
custòdia compartida en l'avantprojecte de la futura llei, ja que afirmen que en l'últim esborrany es va eliminar el
concepte per «les ingerències del govern central». A més, reclamen que la mediació sigui un pas obligatori
perquè es pugui arribar als processos judicials «amb una part dels deures fets» i ja es defineixin les posicions que
s'hauran d'adoptar en la nova família. Els membres de la xarxa d'avis, l'Associació Dones per la Igualtat i la
Custòdia Compartida, l'Associació Catalana de Pares Separats i la Federació Catalana d'Afectats de Divorcis i
Separacions, que formen part del col·lectiu, volen que hi hagi «més igualtat» en els processos de divorci i que «es
rebaixi la conflictivitat en les ruptures» per afavorir la situació dels menors. La manifestació sortirà de plaça
Catalunya a les onze del matí i acabarà a l'Estació del Nord.
inici
REVISTA PADRES Y COLEGIOS. 29.11.08
MEDIACIÓN FAMILIAR
La mediación familiar gana terreno, tanto en la sociedad como a través de la legislación sobre familia. Sin
embargo, existen dos enfoques fundamentales, no tanto metodológicos como de postura ante la separación: un
enfoque ´terminal´ (ayudar a separarse bien) y otro más conciliador.
JOSÉ M. LACASA
La mediación familiar es un concepto que surge en el mundo anglosajón en los años 70 cuando, una vez puestas
en marcha sendas leyes de divorcio en EEUU y Gran Bretaña, los juzgados de familia se ven colapsados tanto
por la avalancha de casos como por la duración de los mismos. La mediación trató en ese contexto de ayudar a
las parejas a “separarse bien”, sin traumas.
Lisa Parkinson, mediadora familiar británica con más de 30 años de experiencia, nos cuenta cómo las leyes de
divorcio en aquel entonces hablaban de “progenitor custodio” y “progenitor no custodio”, en vez de hablar de
“responsabilidad parental”, lo que favorecía el enfrentamiento por la custodia. Es una de las principales
representantes de la mediación ‘terminal’.
AVALANCHA
La mediación familiar que defiende este concepto gana terreno en España, donde se ha reproducido una
situación similar de saturación de los juzgados de familia. Sin embargo, otros mediadores defienden un concepto
más evolucionado de mediación.

Ignacio Tornel trabaja en Madrid como mediador familiar (www.mediacionenfamilia.com), además de ser
colaborador habitual de PADRES. Tornel defiende una idea más amplia de la mediación, no sólo terminal, sino de
ayuda a las parejas para superar sus problemas. En su opinión, “todo el mundo quiere triunfar en su matrimonio,
en su vida de pareja”, aunque a veces los problemas cotidianos nos hagan creer que estamos en situaciones sin
solución. Parte de la base de que la posibilidad de acabar con la relación y pedir el divorcio “siempre está ahí”, y
por tanto hay que trabajar desde el punto de vista de intentar solucionar los problemas antes de terminar con el
proyecto de pareja.
Hay que tener en cuenta que los hijos también participan de este problema: aunque algunos estudios advirtieron
hace años de que una situación de conflicto declarado entre los cónyuges puede ser perjudicial para los niños,
artículos más recientes ya hablan de “daños colaterales” de la separación, tanto a corto como a largo plazo. Por
ejemplo, el informe Trastorno de ansiedad por separación en hijos de padres divorciados, realizado
recientemente por investigadores de la Universidad Miguel Hernández (Elche) y la Universidad de Murcia, revela
que “los niños que han vivido una ruptura conyugal presentan niveles de ansiedad más elevados que los niños
cuyos padres permanecen unidos”.
Tornel reconoce que su postura es minoritaria entre los especialistas en mediación, pero se ve apoyada por
legislaciones autonómicas recientes, que abren camino a un enfoque más integral del problema.
LISA PARKINSON
• Lisa Parkinson, mediadora inglesa de fama mundial, estuvo este verano en los cursos de El Escorial
organizados por la UCM. Su ponencia se tituló “La mediación familiar. Retos y propuestas”. Es autora de uno de
los manuales de referencia: Mediación familiar. Teoría y práctica: principios y estrategias operativas.
• Parkinson es mediadora desde hace 30 años. Cuando habló con PADRES nos contó que en los años 70 en
Gran Bretaña la propia legislación sobre divorcio “era dañina, muy destructiva”, y en ese contexto surge la
mediación familiar.
• Parkinson reconoció que la mayor parte de sus clientes venían derivados de un bufete de abogados, y que por
tanto el porcentaje de parejas que no se rompían tras la mediación era muy escaso. Para esta experta, “la
cuestión no es si se separan o no, sino cómo se separan. Ese es el punto principal”. Su enfoque es facilitar una
separación sin traumas.
inici
EL PAIS. 01.12.08
EDITORIAL
AULAS SIN CRUCIFIJO
Un tribunal de Valladolid avala a los padres que pedían la retirada de símbolos religiosos
El Juzgado de lo Contencioso-Administrativo número 2 de Valladolid hizo pública la semana pasada una
sentencia por la que ordenaba retirar los crucifijos de las aulas y los espacios comunes del colegio público
Macías Picavea, en esa misma capital. La decisión judicial es resultado de una pugna mantenida desde 2005
entre un grupo de padres y el colegio, en la que también llegó a intervenir la Junta de Castilla y León concediendo
la última palabra al consejo escolar del centro. El recurso de los padres se interpuso, de hecho, contra la
resolución en la que el consejo acordó mantener los crucifijos.
La sentencia del juzgado de Valladolid es importante, por cuanto entra a dirimir el fondo del recurso planteado por
los padres, y estima, en línea con la jurisprudencia del Tribunal Constitucional, que la presencia de esos símbolos
es incompatible con los artículos 14 y 16.1 de la Carta Magna. Se trata de una decisión contra la que cabe
recurso y que, por tanto, cualquiera de las partes tiene todo el derecho de plantear.
No es, pues, "una indecencia", como afirmaron en un principio algunos de los padres que han obtenido esta
sentencia favorable a sus demandas, por más que puedan, en efecto, solicitar del juez la retirada cautelar de los
crucifijos. La misma ley que les ha amparado en este proceso rige también para sus contradictores, y es
importante que la causa de la aconfesionalidad del Estado, para la que la sentencia del juzgado de Valladolid es
una excelente noticia, prospere dentro del respeto escrupuloso a los procedimientos.

La Junta de Castilla y León ha acatado la sentencia, y estudia la posibilidad de recurrirla. No son de recibo, sin
embargo, los argumentos empleados por destacados dirigentes del Partido Popular en el sentido de que la
exigencia constitucional de aconfesionalidad está limitada por el reconocimiento del catolicismo como religión
mayoritaria. Eso sería tanto como convertir la aconfesionalidad en una mera declaración sin consecuencias, al
tiempo que da la vuelta a la exigencia democrática de respeto a las minorías, convirtiéndola en una suerte de
privilegio de las mayorías. Cuestión diferente, y sin duda digna de debate, es en qué sentido se puede considerar
mayoritario el catolicismo en la España de hoy.
Es de esperar que la sentencia del juzgado de Valladolid llegue a ser firme, bien porque nadie la recurra o bien
porque, como parece previsible, sean escasas las posibilidades de que un eventual recurso prospere, vista la
jurisprudencia del Constitucional. El principal valor de esta decisión judicial radica en que hace avanzar la
exigencia de aconfesionalidad contenida en la Constitución, tantos años inexplicablemente postergada. Pero
también es relevante que la haga avanzar tomando como único fundamento la ley, que obliga a creyentes y no
creyentes por igual. El Gobierno hace bien, por tanto, evitando abrir un frente político donde sólo cabe atenerse al
respeto de las normas.
inici
L’AVUI. 29.11.08
ENTREVISTA A ALDO NAOURI, PEDIATRE
"ELS PARES FA TEMPS QUE HAN RENUNCIAT A EDUCAR"
ISMAEL CARBÓ
¿Creu que els pares d'avui no eduquen els fills per a l'esforç?
Penso que els pares d'avui i des de fa ja un cert nombre d'anys han renunciat a educar. Sovint es confon entre
l'educació que han de donar els pares i allò que s'entén com l'educació escolar. Hi ha una part indispensable de
l'educació que només els pares poden donar als seus fills. L'educació que pertoca als pares és tot allò que cal fer
perquè un infant pugui ser un individu capaç de suportar la societat en la qual viurà. És fonamental acostumar
l'infant a l'esforç al més aviat possible i ensenyar-li que no se li pot donar tot allò que vol i quan ho vol. Fins al
passat decenni, el principi de relació entre pares i fills era que els nens havien de complaure els pares. Avui s'ha
invertit el sistema i tots els pares busquen complaure els seus fills. Això compromet totalment la forma d'educar
els fills.
Vostè parla de narcisisme en l'educació. Què vol dir, això?
Vull dir que la manera de fer dels infants no està deslligada d'un cert narcisisme [dels pares] en la mesura que
volen un infant que sigui perfecte, amb zero defectes.Voler un infant perfecte és dolent per a l'infant i el fet de
voler ser uns pares perfectes és igualment dolent per a l'infant i per als pares. N'hi ha prou de partir del principi
que els pares són capaços de fer pels seus fills allò que els seus fills esperen d'ells. Un infant per estar tranquil
necessita tenir límits, saber exactament què té permès i allò que té prohibit.
¿No és contradictori que els pares hagin dimitit d'educar i alhora vulguin fills perfectes?
En absolut. El somni dels pares és ser pares perfectes i tenir un fill perfecte. I pensen que això es pot fer a partir
del moment que s'estima el fill, que se li dóna explicacions de tot, que s'estableix una relació democràtica amb
ell... Jo contraposo la dimissió i l'acció. L'acció és assumir la funció de pares dient que si el que fa el meu fill no
m'agrada, tinc dret de dir-li que no m'agrada i no hi ha més qüestió. Si el meu fill no vol dormir a la nit, ha d'anar a
dormir i si no és el seu problema. En canvi, en el moment que el prenc al meu llit, he dimitit.
A la majoria de famílies, els pares passen fora de casa moltes hores i el fill també. Fins a quin punt això
causa desorientació?
Molta gent pensa que l'educació és una qüestió de quantitat de temps. Però l'educació no és en absolut una
qüestió de temps, és una qüestió d'actitud. Es pot fer molt i bé en molt poc temps. Quan els nens petits estan a la
llar d'infants, allà ja tenen unes persones que l'eduquen. Però quan tornen a casa, sovint troben uns pares que els
volen seduir per fer-se perdonar el fet d'haver-los deixat.
Molts pares tenen mala consciència...
Els pares no han de fer-se perdonar res. Les coses són així, aquesta és una realitat del món, i si busquen de ferse
perdonar, estaran introduint en el seu fill la falsa idea de la desgràcia. L'infant està lligat als seus pares d'una

forma molt forta, que res no pot alterar. Se'l pot portar a la llar d'infants a les set del matí i recollir-lo a les sis de la
tarda, i passa onze hores a càrrec d'una educadora. Però quan retroba la mare o el pare, que el banyaran, li
donaran el sopar i el posaran a dormir, passant-hi potser una hora i mitja o dues, aquest infant no en té cap
dubte: sap qui és la seva mare o el seu pare i qui és l'educadora. Quan el van a buscar, les onze hores que ha
passat a la llar d'infants no existeixen o s'han esborrat.
Com explica la reacció de molts pares davant d'una situació de problemes a l'escola, de mal rendiment
escolar?
És la mateixa situació. Quan els ensenyants es troben amb els pares i els expliquen els problemes, és fonamental
que els pares facin costat als ensenyants i no prenguin part pels infants en cap circumstància, perquè l'ensenyant
és el que fa el paper dels pares.
¿Fins i tot si aquest ensenyant té una conducta inapropiada?
El més important és verificar la informació. No n'hi ha prou d'escoltar el fill, que diu que aquest mestre és dolent
amb mi. Cal anar a veure al mestre i preguntar-li què passa i escoltar-lo. La majoria de les vegades la paraula de
l'infant és sagrada. Però, i això per què? Hi ha hagut autèntiques catàstrofes, a França. Persones que han estat a
la presó, acusades falsament per un infant. Un nen va acusar un mestre d'haver-li donat un cop de puny. Com
que ningú el creia, el mestre va acabar suïcidant-se. Després el nen va confessar que el professor no li havia
donat cap cop de puny. S'han invertit els rols i això és molt dolent.
A l'Estat espanyol hi ha situacions semblants...
I a tota la societat occidental.
Com pot ser que la societat occidental caigui en els mateixos paranys i defectes en l'educació?
Perquè la societat de consum ho té, això. Avui és fonamental viure de la forma més luxosa possible, amb la
màxima quantitat de mitjans possibles, que no podem reduir. S'oblida que per cada individu la base de la seva
existència és el que va adquirir dels seus pares els primers anys de la seva vida. És important que ciutadans i
professionals intervinguin en un debat públic sobre el sistema educatiu, però això no impedeix que l'educació hagi
de recaure sobretot en els pares.
inici
EL PAIS. 01.12.08
ENTREVISTA: CARLES MATA Presidente de AXIA
"LOS PROFESORES DEBEN SER EVALUADOS"
SÉBASTIAN TOBARRA
Los colegios deben tener autonomía y los docentes ser evaluados. Junto a la arboleda otoñal del Instituto
Salvador Espriu de Barcelona, que dirige, el presidente de la asociación de directivos de centros escolares
públicos AXIA, Carles Mata, defiende un discurso contrario, pero "respetuoso", al de los sindicatos, recelosos de
estos cambios.
Pregunta. ¿Profesores y directores tienen que ser evaluados?
Respuesta. Deben serlo para ver si se cumplen los objetivos que fija el Gobierno. Y por ahora ha fijado dos: la
excelencia y la equidad. Eso significa que se deben evaluar las buenas prácticas docentes. Tengo la percepción
subjetiva de que hay un 30% del profesorado que es muy bueno, un 60% que ejerce correctamente su profesión
y un 10% que parece que no lo hace bien del todo. Por eso, necesitamos evaluar las buenas prácticas docentes y
extender esas prácticas al resto del profesorado. Y si hay una carrera docente, se tendrá que evaluar para saber
quiénes son los que están realizando esas buenas prácticas.
Los directores piden más poder para dirigir los centros, ¿servirá para mejorar los resultados escolares?
R. Con el proyecto de ley de educación, es el Gobierno catalán el que nos pasa a nosotros la responsabilidad de
obtener mejores resultados escolares. Por eso, necesitamos condiciones para poderla ejercer: capacidad para
tomar decisiones, dirigir actividades relacionadas con el centro, tener autoridad reconocida dentro del grupo de
profesores, rendir cuentas y ser evaluados, tanto los equipos directivos como el profesorado.

P. ¿Autoridad en el grupo quiere decir capacidad de sancionar y de premiar?
R. Quiere decir que hemos de participar en las evaluaciones del profesorado junto con la inspección. Es muy
probable que tengamos una evaluación de tipo interno y otra externa. La externa debe hacerla la inspección y la
interna nosotros.
P. ¿Y cómo se garantiza que la evaluación será objetiva?
R. El profesorado ya está acostumbrado a la evaluación, tanto en la primaria como en la secundaria. En la
secundaria ha habido evaluación en el acceso a cátedras y con los que aprueban las oposiciones. Todos ellos
son evaluados.
P. ¿Deben tener audiencia los profesores evaluados?
R. Por supuesto, pues hoy en día ya la tienen.
P. ¿Y en el futuro?
R. No soy el Gobierno y no sé cómo se hará. Lo que se debe entender es que el equipo directivo es el que
conoce el funcionamiento interno y debe participar en la evaluación.
P. Ustedes defienden que con más autonomía mejorarán los resultados de los centros, ¿por qué?
R. Los centros se deben singularizar para responder a las particularidades de su alumnado. Y eso sólo se puede
lograr con un proyecto de dirección que fije los objetivos del Gobierno y los caracterice de acuerdo con las
necesidades del alumnado. Eso es posible con la autonomía del centro. Ahora bien, si esa autonomía la deben
tener todos los centros ya es otra cuestión.
P. ¿No cree que la autonomía deba ser para todos?
R. Está previsto que haya una autonomía general. Pero hay que ir poco a poco. Defendemos un cambio tranquilo
que debería durar 10 años. En ese tiempo tiene que haber una dirección distinta, muy bien formada. Tenemos
una gran oportunidad porque en menos de 10 años la tercera parte del profesorado se jubilará y probablemente
dos terceras partes de las direcciones también, con lo cual la oportunidad de formar al profesorado y a los
equipos directivos es única.
P. Ustedes han hablado de que en España y en Cataluña se da la excepción ibérica. ¿Qué quieren decir?
R. España y Portugal son distintas del resto. Respecto a la dirección es así. Hay un modelo continental de
dirección basado en el funcionariado que tienen casi todos los países del continente europeo: Francia, Alemania,
Italia, Austria. Y un modelo británico-escandinavo en el que se contrata a un director para que lleve adelante los
objetivos de un centro y éste contrata más o menos al profesorado. Aquí no tenemos ni lo uno ni lo otro.
P. ¿Los directores no mandan?
R. El director hoy es un compañero más del resto del profesorado. Si todo el mundo tiene una dirección
profesional, Cataluña también debe de tenerla. Se puede seguir un modelo u otro, pero debe haberla. Y cuando
la haya será muy importante que los tres sectores -maestros y profesorado, equipo directivo e inspección- puedan
sentarse juntos y debatir tranquilamente de qué manera tendrán que trabajar conjuntamente y asumir sus nuevas
funciones.
inici
EL PÀIS. 01.12.08
REPORTAJE
FUTUROS MAESTROS: ¿ANALÓGICOS O DIGITALES?
Alumnos y expertos se quejan de la escasa formación en nuevas tecnologías
ELENA SEVILLANO
Constantemente se habla del poder de las nuevas tecnologías y de la necesidad de aplicarlas a la educación.
Hace un año, un informe oficial decía que la tecnología estaba llegando a las aulas, pero que, en general, no se

está usando. La principal razón que se aducía era la falta de formación de los profesores en el uso de éstas, ya
no tan nuevas, herramientas. Pero el informe hablaba de los profesores que ya están ejerciendo, ¿qué pasa con
los futuros docentes? ¿Se está arreglando esta disfunción en las universidades? Parece que no.
La formación específica en Tecnología de la Información y la Comunicación (TIC) que recibe un diplomado en
Magisterio se reduce a una materia troncal cuatrimestral que se llama Nuevas Tecnologías aplicadas a la
educación y se da en toda España, en 1º, 2º o 3º, dependiendo de la facultad; representa unas 45 horas lectivas,
unos 4,5 créditos de los más de 200 de la titulación. Insuficiente según los decanos, expertos y alumnos
consultados. "Las nuevas tecnologías son una anécdota en los actuales planes de estudio; tenemos una
asignatura que araña la superficie mientras que el resto se imparte de manera bastante tradicional", opina Jordi
Adell, docente y director del Centro de Educación y Nuevas Tecnologías de la Universidad Jaume I de Castellón.
"Dentro de las nuevas tecnologías aplicadas a la educación enseñamos conceptos teóricos y didáctica de las
TIC: procesamiento de imagen y texto, presentaciones por ordenador, el programa Click, bases de datos, Internet
y web 2.0. Harían falta más créditos para una alfabetización digital", incide Javier Sarsa, profesor de la materia y
vicedecano de nuevas titulaciones de la Facultad de Educación de la Universidad de Zaragoza. Más aún cuando
de lo que se trata es de "enseñar a futuros maestros de chicos que manejan las tecnologías mejor que nosotros",
tercia Isidro Moreno, docente TIC de Magisterio de la Universidad Complutense de Madrid. "No está previsto que
ganen peso con Bolonia; una lástima, porque son una potentísima herramienta pedagógica".
El caso es que la administración educativa reconoce y da importancia a las TIC. "En el currículo de primaria y de
ESO se establecen ocho competencias básicas, y una de ellas es el tratamiento de la información y competencia
digital", señala Adell. Pero ese aspecto "se desintegra" en la formación de los maestros que habrán de dotar de
esas competencias. "Es esquizofrénico", dice. ¿Y en el futuro? "Con suerte, nos quedaremos como ahora",
añade.
El curso que viene, Magisterio se convertirá en un grado de cuatro años en un buen número de facultades. Los
decretos ministeriales que regulan los nuevos títulos apuntan como objetivo la formación en nuevas tecnologías,
pero en su desarrollo el capítulo desaparece, y tampoco hay instrucciones específicas al respecto, lo que deja la
mayor o menor apuesta por las TIC a discreción de cada universidad.
"Al final va a depender de la correlación de fuerzas en cada facultad: donde sus defensores sean fuertes, tendrán
más peso; donde no, perderán", augura Manuel Area, docente de tecnología educativa en la Universidad de La
Laguna, donde las TIC rebajarán peso si se aprueba la actual propuesta. Mientras, la de Barcelona tendrá una
mención en tecnología: una especialización o itinerario que podrán seguir aquellos alumnos interesados en este
campo, según informa Ángeles Ruiz, vicedecana de Estudiantes de su Facultad de Formación del Profesorado.
No ha sido posible conocer los planes de la Facultad de Ciencias de la Educación de la Universidad de Sevilla; su
decano declinó el ofrecimiento de participar en este reportaje argumentando tener mucho trabajo. Area preside la
Red Universitaria de Tecnología Educativa (RUTE), que destaca la importancia de esta formación para afrontar
los retos de la escuela del futuro (tal y como apunta la Unesco) y pide la incorporación de, al menos, una
asignatura obligatoria y común en todas las titulaciones denominada Tecnologías de la Información y
Comunicación en la Educación. Si no hay cambios, la Universidad de Santiago de Compostela tendrá algo de
nuevas tecnologías en la especialidad de Infantil y nada como materia específica en la de primaria, donde las TIC
serán una transversal presente en cada asignatura.
"No estoy de acuerdo con que las TIC hayan perdido peso", sostiene Javier Paricio, adjunto al rector para
Innovación Docente en Zaragoza. "Otra cosa es que tanto el Ministerio como la ANECA [agencia encargada de
asegurar la calidad de los planes de estudio] las consideran ligadas al resto de asignaturas, no tanto como
asignatura independiente. Las tecnologías como herramienta de reflexión son de un valor tremendo, pero creo
que es un error pensar que tienen valor y suponen una mejora por sí mismas", dice. Los grados de Magisterio de
esta universidad tendrán una asignatura TIC con un número de créditos similar al de la actual troncal; no habrá
mención en nuevas tecnologías y sí una apuesta por "integrarlas en las didácticas específicas, en el diseño de las
actividades de aprendizaje, en las metodologías docentes". Para enseñar mejor matemáticas, música, lengua,
historia.
Isabel Cantón, catedrática de la Universidad de León, cree que este argumento parte de una premisa
cuestionable: que todos los profesores dominan la tecnología. "Hay quien nunca usa el Power point por falta de
formación o de interés". Por eso defiende su enseñanza. "No hay tecnofilia pero tampoco tecnofobia, al menos
confesada. Los docentes reclaman apoyos, formación y tiempo para usar más las TIC". En los grados de maestro
de León también perderán terreno.
La Universidad de Salamanca acoge cursos sobre nuevas tecnologías dirigidos a docentes, alumnos o foráneos.
Han de pagarlos de su bolsillo y hacerlos al margen de su horario laboral o lectivo. Aun así, suelen llenarse.
"Nuevas Tecnologías aplicadas a la Educación es muy teórica y dura un cuatrimestre", dice Lourdes Pérez, una
de sus responsables.

También es escasa la presencia de diplomados en Magisterio en las TIC en Educación, un posgrado oficial de la
Universidad de Salamanca. Su director, Ángel García del Dujo, tiene la sensación de que el nivel en TIC de las
titulaciones relacionadas con la enseñanza "no es alto". El nivel en cuanto a su uso profesional, se entiende,
porque los universitarios manejan Internet, los chat, messenger, etcétera, pero relacionados con su ocio. "Me
preocupa no sólo el sentido instrumental de estas tecnologías, sino la parte pedagógica", diferencia este docente:
"Es pasar de ver las tecnologías como simples instrumentos a verlas como formas de generar espacios de acción
educativa". Éste segundo aspecto, dice, "es nulo" en la formación de los futuros maestros y profesores de
secundaria, y cree que no hay motivos para pensar que la adaptación a Bolonia mejorará la situación. "Preocupa
la lentitud de la administración educativa, incluida la Universidad; el salto a la segunda fase no se está dando, no
hay más que entrar en los portales universitarios y ver cómo se utilizan como canales de información y de gestión
de la información, nada más". En esto es taxativo: "Mientras no se inyecte en el uso de esta tecnología el
componente social, colaborativo, cooperativo, se está infrautilizando".
JUAN J. SÁNCHEZ (22 AÑOS) "No me han formado en tecnologías"
"Tendría que haber una materia obligatoria específica en el nuevo plan de estudios, ya que me parece
fundamental formar a los alumnos de Magisterio en un tratamiento crítico de la información; es imposible ignorar
la importancia de las redes sociales, sobre todo en la ESO; nuestros alumnos las utilizarán y sabremos más de
ellos y de su vida fuera del aula si nosotros también las usamos. No me considero formado en TIC en la
Universidad pero he tratado de formarme yo, de forma autodidacta. Tampoco veo el ejemplo en mi campus: las
nuevas tecnologías se resumen a PowerPoint [un programa para proyectar imágenes], que sustituyen al
encerado, papeleo que puedes hacer a través de Internet y poco más. Los medios técnicos tampoco nos
permiten llevarnos a clase el ordenador portátil para dejar ya los apuntes y los folios". Juan Jesús Sánchez
estudia 2º de Magisterio de Primaria en la Universidad de Santiago de Compostela.
SANDRA DÍAZ (DE 33) "El profesor no puede vivir desfasado"
Sandra Díaz (de 33 años) hizo Logopedia y ahora cursa 3º de Magisterio de Educación Infantil en la Universidad
de La Laguna (Tenerife): "Los dos primeros años no di nada de nuevas tecnologías; ahora, en 3º, tengo una
asignatura troncal y estoy cursando una optativa que se llama informática aplicada a la educación. La he elegido
porque creo que un maestro no puede vivir desfasado y de espaldas a una realidad que está en la sociedad y
que, aunque ha tardado, ha llegado también a los colegios. Las tecnologías están presentes en el hogar de
nuestros alumnos, así que me parecen una buena manera de estar en contacto con las familias. En clase estoy
conociendo y aprendiendo a aplicar un software educativo que funciona en muchos centros. Lo utilizamos, por
ejemplo, para hacer actividades de matemáticas en infantil".
ALEIX ROIG (DE 29) "Ya no hay brecha digital con el alumno"
Aleix Roig está en 2º de Magisterio de Educación Física en la Universidad de Barcelona: "Una asignatura troncal
sirve para situarnos. Además, trabajamos en el campus virtual: nos descargamos actividades y apuntes, tenemos
foros y debates que podemos seguir desde casa... Creo que más que salir de la Universidad con mucho
conocimiento técnico, que enseguida queda desfasado, lo importante es tener un planteamiento abierto y
receptivo, haber reflexionado sobre aplicaciones en didáctica y pedagogía, y haber desarrollado una mentalidad
crítica. Y saber que en esto te tienes que estar actualizando. Creo que la clave está en la formación continua. Los
que ahora estudiamos magisterio compartimos con nuestros alumnos una misma realidad, ya no hay brecha
digital: nos movemos por el messenger, el facebook, youtube. Pero no lo veo como un fin, sino como un medio de
comunicación, como antes era el canal escrito, y un nuevo espacio de relación que hay que aprovechar para
formar".
IÑAKI REYES (DE 21) "Tendré que tirar con lo poco que sepa"
"En la asignatura de nuevas tecnologías haremos anuncios de televisión, páginas web, powerpoint y algo de
programación para diseñar juegos para niños. Pero es imposible que salgamos bien formados con una sola
asignatura en un cuatrimestre", dice Iñaki Reyes, alumno de 3º de Magisterio en Educación Física en la
Complutense. "Circulan tecnologías novísimas cada vez al alcance de más personas mientras que nosotros
trabajamos con unos proyectores desfasados que, fuera de aquí, ya nadie usa. Tendré que tirar con lo poco que
sepa porque quiero utilizar las TIC en mi labor docente, es lo que hay en la sociedad y soy de los que piensan
que una imagen vale más que mil palabras".

NOELIA FORTUÑO (DE 21) "Una única asignatura en toda la carrera"
Noelia Fortuño acaba de terminar Magisterio y está cursando 1º de Psicopedagogía en la Universidad de
Zaragoza. "Una única asignatura cuatrimestral en toda la carrera significa mucha materia en poco tiempo,
desborda; me ha despertado la inquietud pero no ha colmado mis expectativas ni mi necesidad de conocimientos
en este terreno. Necesito que me expliquen qué instrumentos puedo utilizar, y para qué, porque no todo vale: no
se trata de meter el tablet PC y el ordenador en la clase y ya está, tienen que servir para algo, tener una
aplicación, si no, es mejor no meterlos. Mi experiencia me dice que el tablet PC, por ejemplo, es una buena
herramienta para hacer esquemas, como refuerzo de los conocimientos adquiridos al terminar una lección, como
un sustituto de un examen; los blogs y las wikis me parecen una buena manera de comunicarse".
inici
EL PERIODICO. 01.12.08
L'ESCOLA I LA PINÇA
JOAN BARRIL
Si una de les maneres d'ensenyar el que ignorem és l'exemple, és evident que els exemples que se'ns estan
donant aquests dies al voltant de la llei d'educació no ens ensenyen gran cosa. Més aviat deixen la ciutadania en
una curiosa perplexitat. Tothom opina a favor d'una millora de l'educació, però s'aprofiten aquestes opinions per
estar en contra dels seus col.legues. Fins ara ens havíem acostumat a un curiós eufemisme periodístic per parlar
de la gent relacionada amb l'educació.
Encara avui se'n diu la comunitat educativa. I es dóna per suposat que es tracta d'una comunitat homogènia
galvanitzada pel seu afany d'educar una societat millor. Jo mateix, com a pare i com a ciutadà interessat en la
transmissió de valors i de coneixements per a les generacions futures, havia arribat a pensar fins no fa gaire que
també formava part d'aquesta noble comunitat educativa de la qual tant es parla. Però no puc continuar més amb
aquesta ficció.
¿I saben per què? Perquè encara sóc d'aquells ingenus que pensen més en les bones intencions dels uns i dels
altres. Sóc tan crèdul, que estava convençut que els membres de l'esmentada comunitat educativa tenien els
mateixos objectius, que no eren uns altres que consolidar aquesta funció meravellosa que és fer que els nostres
fills siguin millors que nosaltres.
Doncs de sobte he deixat de creure-hi precisament perquè, malgrat estudiar les diferents propostes i les
objeccions mútues entre Govern, sindicat un, sindicat dos, privades i concertades, experts i diletants, he arribat a
un punt sense retorn en què o bé sóc capaç de creure'ls a tots o ja no crec en res que no sigui la feina petita i
entregada dels mestres, que al cap i a la fi són els autèntics herois de la situació. Mal assumpte quan els
professionals que en teoria han d'ensenyar són incapaços d'arribar a un acord per comunicar el mínim comú
múltiple en què la comunitat educativa podria tornar a ser una comunitat de debò.
Ens falta un sistema educatiu amb una certa vigència en el temps. Ja n'estem farts de veure com cada canvi
polític es nodreix d'unes sigles per definir noves lleis d'Educació. Potser és que necessitem menys lleis i més
mestres, menys demandes a l'escola i més exaltació dels seus èxits.
La comunitat educativa es troba sotmesa a una quàdruple pin- ça angoixant: 1) tenallada entre les demandes
d'una societat despistada que ha desertat de la transmissió de valors; 2) constreta per la necessitat d'una
integració escolar forçada per la immigració, que trenca la dinà- mica pedagògica del curs; 3) coaccionada per
uns mitjans de comunicació entossudits a destacar els errors del sistema i a comparar els resultats amb
estadístiques mundials, i 4) instrumentalitzada finalment en una absurda despesa d'energies per aconseguir una
llei en la qual no importa tant que hi hagi uns vencedors com que es vegin uns vençuts.
Vagues, manifestacions, pessimisme i confusió. Sort en tenim encara que cada dia hi ha mestres que es lleven
amb ganes de mostrar als seus alumnes els colors d'un món gris. De debò, senyores i senyors de la comunitat
educativa: la gent no els entén. La millora de l'educació era un projecte i ara s'ha tornat un conflicte. De sobte
l'escola s'ha de treure de sobre aquell estigma que la converteix en l'assignatura pendent i crònica de la història.
Però cada vegada que s'intenta això, uns i altres s'encarreguen de dilapidar les poques reserves d'optimisme que
ens queden.
inici

EL PAIS. 30.11.08
LOS COMEDORES ESCOLARES ECOLÓGICOS SE ABREN PASO PARA EDUCAR EN
SALUD Y RESPONSABILIDAD
La Fundación Futura lamenta la pérdida de vinculos con el payés y que se consuman productos sin sabor | Los
menús ecológicos requieren una mayor inversión en la compra de materias primas
Espirales con crema de puerros, arroz integral con salsa de tomate, tortilla de verduras, garbanzos con chorizo,
lentejas con arroz… forman parte de un menú ecológico para niños. Aunque son muy pocas, algunas escuelas
apuestan por ofrecer a sus alumnos los mejores alimentos, los que no llevan hormonas, pesticidas, aditivos...
Algunos colegios comienzan introduciendo poco a poco las verduras, las frutas y otros productos ecológicos en
sus menús. Otros centros han cambiado las empresas convencionales de catering por otras cuyas con
inquietudes van más allá de la dieta equilibrada: garantizan la máxima calidad en la mesa a la vez que se prima la
producción local.
Objetivo: más producción y mejor distribución
En los próximos cuatro años, la Generalitat quiere incrementar en un 30% las actuales 60.000 hectáreas de
cultivos de agricultura ecológica existentes en Catalunya. Durante este periodo, el Gobierno catalán también
quiere conseguir un aumento del 50% del consumo actual de alimentos ecológicos. Estos son dos de los
objetivos del plan de acción para la alimentación y la agricultura ecológica aprobado esta semana por el Consell
de Govern.
Hasta el 2012, este plan de acción prevé más de 100 actuaciones en las que se invertirán 37 millones (durante
los últimos cuatro años han sido 19 millones). "Es un sector con una gran capacidad de crecimiento", mantiene el
conseller de Agricultura, Joaquim Llena, quien reconoce que "hay gente que produce ecológico y gente que
quiere comer ecológico, y no se encuentran en el mercado".
Según los datos ofrecidos por el conseller, un 30% de los catalanes afirma que consumen mensualmente algún
tipo de alimento ecológico, y un 22%, que lo hace de forma habitual, motivados sobre todo por cuestiones de
salud, pero también por criterios ambientales.
Su coste más elevado es una de las razones por las que los catalanes afirman que no consumen alimentos
ecológicos de forma más regular (un 60%), aunque también están los que indican que no saben dónde
encontrarlos (un 30%), por lo que el plan hará especial hincapié en mejorar la distribución con redes de
proximidad, potenciar la producción local e incrementar la información con campañas de promoción,
especialmente dirigidas a escuelas y hospitales.
Aunque Catalunya fue pionera en los cultivos ecológicos en la década de los 70, en los últimos años ha ido
quedando rezagada si se compara con otras comunidades españolas como Andalucía, donde se cultivan 600.000
hectáreas; Aragón, con 70.229, o Extremadura, con 65.673 hectáreas.
"Hay muchos niños que han descubierto el pan integral en la escuela porque lo comen cada viernes, o verduras
como el pimiento o las espinacas, que las comen pocas veces en casa", explica David Beltrán, director de la
escuela Fort Pienc de Barcelona. En este centro, que abrió puertas en el 2003, se queda a comer el 90% de los
376 alumnos de hasta 9 años. La asociación de padres y madres de alumnos (AMPA) se implicó directamente en
la elección de la empresa que tenía que encargarse del comedor. El primer año lo adjudicaron a una gran
compañía del ramo, como casi todos los colegios. Luego cambiaron de filosofía. "Si nuestro objetivo primero es
educar, tenemos que educar en todos los ámbitos, y el comedor es una parte muy importante porque casi todos
los alumnos se quedan a comer, además de enseñar unos hábitos enseñamos a valorar los productos sanos y
ecológicos", dice Beltrán.
Esta escuela es una de las trece (doce centros públicos y una guardería privada) con las que trabaja la Fundació
Futura, una entidad cuyo objetivo primero es la inserción laboral de personas con dificultades y que lo ha
conseguido a través de la restauración y, con ello, la promoción de la alimentación responsable y sostenible,
tanto en comidas para empresas y caterings como en los comedores escolares, en los que sirven menús para
más de 3.500 niños.
"Entre el 70 y el 80% de los alimentos que utilizamos son ecológicos", explica Isabel Coderch, responsable del
proyecto de comedores escolares sostenibles de Fundació Futura. Coderch reconoce que la vertiente pedagógica
es muy importante en este campo:
"Con el bombardeo constante de información y publicidad se confunde lo ecológico con lo integral, lo
vegetariano... Para nosotros, un producto que tiene sello ecológico pero viene de China no es sostenible;

tenemos que explicar y demostrar que se puede comer de una forma más saludable y más justa socialmente
hablando". ¿Por qué consumir manzanas de Argentina si aquí sobran?
El objetivo es doblemente ambicioso teniendo en cuenta que durante los últimos años los índices de obesidad se
han disparado entre los niños españoles, al tiempo que se han perdido hábitos alimentarios saludables. Se
multiplican los fritos y productos manufacturados en detrimento de los hervidos, las verduras y las frutas frescas.
"Hay padres que piensan que si sus hijos comen bien al mediodía pueden cenar una pizza o cualquier cosa",
añade Coderch. Precisamente a los padres va dirigida una buena parte de su labor pedagógica.
Serveis Educatius Pam i Pipa, SL, es una pequeña empresa que sirve a dos escuelas (una en Barcelona y otra
en Gelida, y tiene previsto hacerlo pronto en otro centro de Girona) menús íntegramente ecológicos: desde la
fruta a la verdura, el aceite, la sal, las legumbres o incluso la carne, el producto más caro. No en vano, el alto
precio de la materia prima ecológica es el primer inconveniente para estas empresas: "Dedicamos 1,50 euros de
cada menú sólo a la compra de los productos, unas tres veces más de lo que dedican las empresas
convencionales", mantienen sus responsables. Aun así, en ninguna de las escuelas que sirven el menú
sobrepasa los 5,90 euros por niño, cuando el límite legal es de 6,20 euros. "Hemos demostrado que puede
hacerse una alimentación saludable y ecológica", mantiene la responsable de Pam i Pipa.
En Catalunya, otras escuelas, especialmente las ubicadas en entornos rurales, van introduciendo paulatinamente
productos ecológicos, normalmente producidos en su entorno más inmediato. La mayor parte de los centros,
entidades y organizaciones implicados han constituido la Mesa de Trabajo de Alimentación Escolar Ecológica
para impulsar este tipo de alimentación. "Hace tres años casi nadie estaba implicado, y ahora cada vez hay más
escuelas interesadas", explica Neus Garriga, coordinadora del proyecto de soberanía alimentaria impulsado por
Entrepobles. Este proyecto hace especial hincapié en la importancia del mundo rural, el desarrollo de circuitos
cortos de distribución y la alimentación sana y ecológica. "Los comedores escolares son una forma efectiva de
aplicar nuestros principios porque a través de los niños llegamos al profesorado y a las familias", mantiene
Garriga.
inici
EL PAIS. 01.12.08
EL 'MASTER' QUE JUBILA AL CURSO DE ADAPTACIÓN
E.S.
Las universidades que tienen previsto comenzar con las nuevas titulaciones de Magisterio el curso próximo
también anuncian el arranque del master de un año que sustituirá el actual Curso de Adaptación Pedagógica, el
CAP, destinado a licenciados que quieran dedicarse a la enseñanza.
Si a los grados les quedan flecos por concretar, los masters están directamente en pañales y poco pueden
adelantar las facultades consultadas sobre contenidos. Y lo que avanzan es más de lo mismo: no se espera que
las Tecnologías de la Información y Comunicación (TIC) tengan mucho peso en buena parte de las
universidades, otras ahondarán en esa idea de transversalidad de las nuevas tecnologías en las didácticas de las
distintas asignaturas.
Mientras, la Red Universitaria de Tecnología Educativa (RUTE) sigue recomendando un mapa formativo también
para los posgrados de los profesionales educativos (maestros, profesores de secundaria, pedagogos,
psicopedagogos...) donde se garantice una formación básica en las TIC.
inici
LA VANGUARDIA. 29.11.08
LA UNIVERSIDAD A DEBATE
Yo también critico Bolonia, pero tiene la ventaja de romper la rutina de un sistema burocratizado
MANUEL CASTELLS
La ocupación estudiantil de la Universitat de Barcelona y de la Universitat Autònoma de Barcelona,
independientemente de la opinión sobre sus razones, tiene el enorme mérito de plantear mediáticamente el

indispensable debate público sobre la universidad, la institución central de la economía y la sociedad. La
universidad es esencial en la producción de conocimiento, fuente del crecimiento económico. Pero también es
esencial para la equidad, porque la igualdad de oportunidades pasa por el acceso a una educación superior de
calidad. Además, es el único espacio donde hay una relativa libertad de pensamiento y creación, porque desde
hace siglos los poderes económicos y políticos entendieron que sin libertad se seca la fuente de innovación de la
que depende el progreso. Pero los poderes ideológicos y religiosos siempre intentaron aherrojar la universidad
para imponer su pensamiento único. De ahí la carga emocional que conlleva todo debate sobre la universidad.
Hay que conjugar pasión con confrontación de ideas, sin límites ni a prioris, para un diálogo que genere un
proyecto innovador de universidad. Diálogo que, dicho sea de paso, excluye la negociación a golpes de
expediente.
Debatamos, pues. Tras tres décadas como catedrático en la universidad española y en algunas de las mejores
universidades del mundo, sigo percibiendo en muchas de nuestras universidades el predominio de los intereses
corporativos y personales sobre los valores de la educación y la ciencia. Eso quiero decir a los estudiantes que se
oponen al proceso de Bolonia que propone un espacio europeo de educación superior. Yo también critico ese
plan. Pero tiene la ventaja de romper la rutina de un sistema burocratizado y en el que cada reforma ha cambiado
todo para que todo siga igual. En la raíz de esa inercia está el control del Estado sobre las universidades, a través
de los planes de estudio, del funcionariado docente y del presupuesto. La uniformidad estatista dificulta la
diversificación de las universidades, frena la innovación y las nivela por su nivel más bajo. Y esa es mi crítica a
una posible interpretación del proceso de Bolonia. Podría intentar extender la uniformidad estatal a la uniformidad
europea so pretexto de hacer compatibles los programas. Pero eso no está decidido, depende de cómo use cada
país y cada universidad los márgenes de autonomía que deja Bolonia. De ahí la urgencia del debate que exigen
los estudiantes y que los rectores dicen haber emprendido. Hagámoslo. Pero no sólo en la universidad, sino
también en la sociedad, porque a todos concierne la universidad.
En donde estoy en desacuerdo con los documentos que los estudiantes me dieron en mi visita a la universidad
ocupada es en que Bolonia supone "la privatización y la mercantilización de la universidad". Hay en el mundo
universidades públicas, como mi Universidad de Berkeley, que reciben fondos de investigación y becas de
empresas sin comprometer la independencia y la calidad de la enseñanza.
Las empresas saben que la autonomía universitaria es esencial para que les sirvan sus productos. Hay que
conseguir incremento de la financiación pública y posibilidad de recabar financiación privada y programas con
empresas que proporcionen una formación directamente útil en el mercado de trabajo. En Europa las
universidades son y serán predominantemente públicas. Pero para servir a la sociedad, empezando por los
estudiantes, han de ser capaces de gestión autónoma, lo cual pide fórmulas jurídicas sin las trabas de la
administración pública. También necesitan autonomía financiera. Y ahí hay que romper tabúes.
Sería aconsejable aumentar el precio de las matrículas para que la parte más importante del presupuesto de las
universidades dependa de la aportación de sus estudiantes y se vean obligadas a competir para atraer
estudiantes ofreciendo mejor calidad y servicio. El Estado tiene que dar becas a todos los estudiantes que las
necesiten. Precios públicos bajos para todos es una política regresiva, como demuestran los estudios
internacionales, porque si los hijos de buena familia pagan lo mismo que los de familias modestas quiere decir
que nuestros impuestos subvencionan a los más ricos. Equidad es que paguen todos más y que la mayoría
reciba becas según el ingreso familiar.
Las universidades que no den buen servicio tendrán que darlo si no quieren que los estudiantes se vayan a las
que funcionen mejor. Aguijoneadas por la búsqueda de recursos, dedicarán más esfuerzo a innovar en la
enseñanza y a dar una formación útil que a pedirle al Estado café para todos. Ello exige renovar la gobernanza
universitaria, empezando por la elección de los rectores. Las mejores universidades del mundo son las que gozan
de autonomía de decisión, combinando en su gobierno la gestión académica descentralizada en manos de los
profesores con la dirección estratégica y la necesaria disciplina por parte de la administración de la universidad.
¿Quién nombra entonces a los rectores? Patronatos de personalidades independientes nombrados por quienes
aportan los recursos. En el caso de las universidades privadas, los donantes. En el caso de las universidades
públicas, los parlamentos y gobiernos que administran nuestros impuestos. Pero, ya nombrados, patronatos,
administradores y profesores gozan de autonomía para gestionar la universidad.
La elección de rectores por estudiantes y personal introduce un elemento político y demagógico que desestabiliza
la institución universitaria. Pero su participación en las deliberaciones de los órganos del gobierno universitario es
clave para asegurar la pluralidad y la democracia en la institución. Saber combinar el autogobierno de los
profesores, la dirección de los administradores y la representación de estudiantes y trabajadores es la fórmula
ganadora para una universidad capaz de adaptarse a un mundo en continuo cambio tecnológico y social. Pero si
la universidad carece de capacidad económica y política para decidir su destino, los problemas se enquistan, la
frustración aumenta, las empresas se alejan, los estados ordenan y los estudiantes, en justa correspondencia,
ocupan los lugares en donde buscaban guía y encuentran hastío.
inici

EL PUNT. 30.11.08
EDITORIAL
UN DIÀLEG IMPRESCINDIBLE PER MILLORAR LA UNIVERSITAT
La decisió dels instructors dels expedients oberts a 31 alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona
amenaça de fer encara més difícil l'entesa que hauria de possibilitar posar fi a les tancades que des de fa dies es
fan en diverses facultats del país per reclamar l'arxivament d'aquests expedients i la paralització del procés de
Bolonya. Els instructors han proposat al rector Lluís Ferrer i a la vicerectora Dolors Riba l'expulsió de 28 d'aquests
estudiants per períodes compresos entre un i onze anys. La proposta no contribueix a calmar els ànims dels
contraris a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). I seria bo que els qui han de prendre la decisió definitiva
ho fessin amb el mateix seny que es reclama als promotors de la revolta estudiantil.
Les tancades van començar ja fa deu dies i, lluny de perdre en intensitat, es podrien seguir estenent a partir de
demà. La setmana que ve està prevista l'ocupació de més facultats a l'Autònoma, que juntament amb la
Universitat de Barcelona s'estan convertint en el principal escenari d'un conflicte que no es pot resoldre per cap
altra via que per la del diàleg.
Tenen raó el conseller i els rectors quan afirmen que el procés de Bolonya no té marxa enrere. L'adaptació a
l'EEES ha de ser una plena realitat el 2010, i plantejar-se ara una aturada a mig camí no pot ser una possibilitat.
Però sí que hi ha d'haver temps per revisar el contingut d'algunes decisions que encara no són fermes i, sobretot,
el finançament públic d'un sistema que es troba encara molt allunyat dels nivells d'inversió desitjables. Bolonya no
és el problema. Ho és la manca de diners per garantir-ne el desenvolupament en uns nivells òptims. Aquí tenen la
raó els estudiants. I amb les raons repartides entre les dues parts, no hi ha cap altra recepta possible que el
diàleg i l'entesa per acabar un conflicte que cada dia s'enquista més.
inici
EL PAIS. 30.11.08
ERRORES SOBRE BOLONIA
Esta iniciativa europea paga las consecuencias de las reformas universitarias pendientes
Algo se ha hecho mal cuando la construcción del Espacio Europeo de Educación Superior, conocido como
Proceso de Bolonia, ha suscitado interpretaciones tan alejadas de la realidad como que supone la privatización,
mercantilización y degradación de los estudios universitarios. Ésta es la idea, equivocada, que ha movido las
protestas estudiantiles de las últimas semanas. Bienvenida sea una movilización que tenga como propósito
defender la Universidad pública, con tantos problemas como enfrenta desde siempre. Pero es evidente que, en
este caso, la desinformación ha llevado a atribuir al Proceso de Bolonia propósitos que no tiene.
Su objetivo consiste en construir un espacio europeo de estudios superiores por el que los estudiantes puedan
moverse en igualdad de condiciones. Para ello se propone homologar los estudios universitarios en tres niveles
(grado, máster y doctorado) y fijar un sistema de créditos que garantice que la obtención de un título requiere un
esfuerzo similar en todos los países. El nuevo sistema supone, además, un cambio en la forma de enseñar: la
docencia universitaria no ha de limitarse a unas clases magistrales que el profesor imparte y el alumno toma
pasivamente, sino que exigirá una implicación tanto por parte del profesor como del estudiante. Y no es cierto que
Bolonia prime los estudios técnicos o científicos por encima de los sociales y humanísticos. Tan importante es
para una sociedad crear ciencia como crear significado. Lo que no tiene sentido es malbaratar el tiempo o los
recursos, ni en ciencia ni en humanidades.
En la sociedad de nuestros días, la Universidad no puede conformarse con la función de crear conocimiento. Ha
de ser un instrumento de equidad social y de dinamización económica. Quienes desdeñan la importancia de
introducir en la Universidad mecanismos de colaboración con la industria o de capitalización del conocimiento
creado en forma de patentes o de empresas spin-off lo que defienden es que un esfuerzo realizado entre todos
sea aprovechado por unos pocos o por nadie.
Que la Universidad sea un factor de creación de riqueza no está reñido con su autonomía ni con su carácter
público. No es una mercantilización ni tiene por qué suponer un aumento de las tasas, que ahora cubren apenas
el 20% del coste real. De hecho, Bolonia recomienda a los Gobiernos que inviertan más en las universidades.

Lo que seguramente ha contribuido a la actual confusión es que, en España, el Proceso de Bolonia se ha hecho
coincidir con otras reformas largo tiempo pendientes, entre ellas la ordenación de las titulaciones, pues no cabe
dudas de que era necesario ordenar y racionalizar. Y aunque una parte del malestar obedece a intereses poco
defendibles, es urgente clarificar los términos, devolver a Bolonia lo que es de Bolonia y acelerar el proceso para
que quienes son legítimamente remisos puedan comprobar que nada de lo que temen se confirma.
inici
EL PERIODICO. 30.11.08
BOLONYA, MEDECINA O VERÍ
JORDI CASABELLA
L'enduriment de les protestes dels estudiants contra el procés de Bolonya ha tornat a posar d'actualitat el debat
sobre els avantatges i inconvenients que comportarà l'ingrés en el mercat comú universitari. La lletra de la
declaració, subscrita el 1999 a la ciutat italiana, dista de recollir les maldats que se li atribueixen. Tampoc és la
panacea als mals de l'ensenyament superior espanyol, afectat per tota mena de malalties cròniques, encara que
obre la porta a l'esperança.
"Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que vol fer arribar l'aigua al seu molí. I ara veiem com
l'agitació al voltant de l'espai europeu d'ensenyament superior s'aprofita sovint per tergiversar-lo, ja sigui fent
interpretacions tendencioses, ja sigui, senzillament, inventant-se'n el contingut".
Aquesta sentència, que tenia la intenció de denunciar la burda manipulació del procés que va néixer amb la
Declaració de Bolonya, subscrita l'any 1999 pels països integrants de la Unió Europa i alguns més, s'ha fet tan
universal que fins i tot se la podrien aplicar els seus autors, una trentena de professors catalans que al maig van
difondre un manifest contra la "mercantilització" de la universitat pública.
I és que, com ara fan els estudiants que protagonitzen les tancades a la universitat contra el pla de Bolonya, els
excessos a l'hora d'enjudiciar si es tracta d'una medecina per als mals de la universitat o d'un verí letal que
acabarà amb la funció social que porta a terme han acabat per desfigurar l'aspecte de la iniciativa.
La parsimònia i els errors comesos per l'últim Govern del Partit Popular i els executius socialistes que l'han seguit
a l'hora de preparar l'adaptació de la universitat espanyola a les directrius del mercat comú de l'ensenyament
superior han contribuït a alimentar la cerimònia de la confusió. Ara és tard i els conflictes s'acumulen en la recta
final del procés que donarà pas, l'any 2010, a la universitat europea.
L'absència d'un gran debat social sobre la necessitat d'aprofitar l'excusa europeista per renovar els fonaments
d'una institució que demana ser transformada, i sobre aquest tema sí que hi ha un ampli consens, ha erosionat
encara més la credibilitat dels canvis. En conseqüència, no és gens estrany que hi hagi professors fins i tot d'un
cert predicament intel.lectual, com alguns dels firmants del manifest esmentat més amunt, que arribin a donar
crèdit a l'afirmació que, amb el pretext de Bolonya, el que es busca és que el preu de la matrícula de les carreres
pugi dels 800 euros anuals de mitjana als 5.500 euros.
Les intencions de l'espai europeu d'educació superior
1 Construir un sistema homologable
El procés de Bolonya persegueix la construcció d'un districte únic universitari a tot Europa que permeti expedir
títols homologables i reconeixibles per tots els països membres de la UE amb indepen- dència que els estudis
s'hagin cursat a Hèlsinki o a Girona, o la meitat a Hèlsinki i la meitat a Girona.
Per a això s'ha construït una estructura uniforme, dividida en tres trams: el grau, el màster i el doctorat. Aquesta
estructura substituirà l'actual entramat format a Espana per les diplomatures, les enginyeries tècniques, les
llicenciatures, les enginyeries superiors i els cursos de doctorat. El grau tindrà quatre anys de durada teòrica, i el
màster, concebut com un període d'especialització, un o dos. En la majoria dels països europeus, el grau durarà
tres anys.
2 Ampliar la dedicació de l'estudiant
La càrrega de treball exigible a l'estudiant es mesurarà d'una altra manera. Si ara el crèdit, la unitat de temps que
es fa servir per certificar l'aprofitament d'una matèria, equival a 10 hores d'assistència a classe, en el futur els
crèdits europeus seran de 25 o 30 hores i dintre d'aquesta franja horària es computarà el temps invertit en
l'estudi, les tutories, els seminaris i el treball en grup.

Això anirà acompanyat del declivi de les classes magistrals, que no desapareixeran però que coexistiran amb
altres models d'aprenentatge, cosa que exigeix un canvi de mentalitat per part d'un sector del professorat. En
principi, l'exigència de presència serà més gran. Aquesta situació farà més difícil que l'estudiant pugui compaginar
els seus estudis amb una jornada laboral estable.
3 Moure's, moure's, moure's
L'equiparació de sistemes educatius pretén facilitar i estimular la mobilitat d'estudiants i professors entre
universitats de diferents països, un aspecte sempre enriquidor, no només per a la formació de l'alumnat, sinó
també per a l'experiència docent. És clar que per fer un salt qualitatiu en el nombre d'estudiants espanyols que
surten a l'estranger s'ha de reforçar el sistema de beques i ajudes.
Avui en dia, les beques Erasmus, per exemple, no garanteixen aquesta possibilitat quan no es disposa de
recursos propis o familiars per sufragar-se una estada a l'exterior. Així mateix, el Govern tampoc ha explicat com
s'evitarà l'obstacle que suposa que les carreres de grau siguin de quatre anys a Espanya i de tres a la majoria de
la Unió Europea.
4 Títols que especifiquin la formació
D'ara endavant, els títols universitaris aniran acompanyats d'un suplement que detallarà quina formació ha rebut
l'estudiant. Aquesta informació resultarà clarificadora en el moment de buscar feina en qualsevol dels països
integrants de la Unió Europea. Així mateix, és previsible que el domini dels idiomes estrangers entre els graduats,
i de l'anglès en particular, vagi en augment i que les oportunitats laborals creixin.
Pressuposar que l'espai europeu d'educació superior es posarà al servei dels interessos de les empreses i que
persegueix la formació de graduats escassament qualificats als quals es pugui oferir un sou baix és una afirmació
gratuïta que no només no figura en l'esperit, sinó tampoc en la lletra del que es va acordar a Bolonya.
5 Una oferta que casi amb la realitat
La metamorfosi a la qual es veu abocada la universitat comportarà altres reformes, com ara l'abolició del caràcter
fortament centralitzador del sistema universitari espanyol, que ha condemnat totes les universitats a impartir els
mateixos títols.
L'adhesió a l'espai europeu d'educació superior ha possibilitat que desaparegui el catàleg de títols, que les
universitats puguin programar estudis amb perfils diferenciats i que s'ataqui d'una vegada la fusió de carreres o es
programi una oferta compartida d'un mateix títol per part de diferents universitats per acomodar-se a les
demandes dels estudiants i d'aquesta manera combatre el malbaratament de recursos. Ningú ha plantejat, per
una altra part, tancar estudis deficitaris, només redimensionar-los.
6 Dedicar més recursos a la formació
Els països que s'han adherit al procés de Bolonya s'han compromès a vetllar per un augment del finançament de
l'ensenyament superior. En el cas espanyol, el capítol de recursos té un especial significat perquè la inversió
pública encara està lluny dels estàndards europeus. Especialment sagnant és el dèficit en matèria de beques i de
préstecs als estudiants, encara que durant els últims anys s'han fet alguns passos en aquesta direcció.
En qualsevol cas, es planteja com a prioritari resoldre aquest dèficit abans de proposar un augment moderat de
les taxes, cosa que els rectors han començat a veure com a inevitable tenint en compte que els estudiants només
financen el 15% del cost dels estudis. Els recursos privats que reben les universitats tampoc són rellevants.
inici
EL PERIODICO. 01.12.08
LA DESINFORMACIÓ SOBRE BOLONYA
La falta d'informació és la cortina de fum que amaga una Administració irresponsable i grups d'interessos poc
clars
F.M. (PROFESSOR D’ESADE, UNIVERSITAT RAMON LLULL)
La desinformació és el primer efecte de la nefasta gestió de les administracions públiques espanyola i catalana en
la construcció de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), anomenat simplificadament procés de Bolonya.
Quan un llegeix i veu tot el que els alumnes universitaris manifesten en contra de Bolonya, observa l'absoluta
desinformació que tots aquests alumnes tenen de la construcció del sistema universitari europeu. I si preguntem a
qualsevol alumne de la universitat, fins i tot als que no es manifesten, veurem que aquesta falta de coneixement
és generalitzada.

Però la situació és més greu encara: massa professors universitaris tenen, respecte de l'EEES, el mateix
desconeixement que els seus alumnes. Per tant, ni els professors poden aclarir les idees als alumnes ni estan
preparats, en general, per portar a la pràctica els canvis que exigeix el procés de Bolonya. I ja no cal dir l'opinió
pública: els llicenciats i diplomats no solen conèixer el canvi que implica per a les titulacions, mentre que els
empresaris i els futurs ocupadors tampoc és que ho tinguin gaire clar.
A AQUESTES altures, i davant del compromís que l'any 2010 s'hagi implantat l'EEES, quan som un dels països
d'Europa més endarrerits en la seva posada en marxa, aquest nivell de desconeixement demostra fins a quin
punt el lideratge polític sobre la universitat i la societat ha fracassat. Però tota aquesta desinformació no és cap
casualitat; és fruit de la incapacitat política per dirigir un procés complex i estratègic per al nostre futur.
En primer lloc, hem de ser conscients que l'educació, que tota l'educació, és un dels punts més febles que
presenta la nostra societat. Malgrat que el debat social se centri sobretot en l'educació secundària, on hem creat
una debacle sense pal.liatius, també l'educació terciària, universitària i professional té un nivell de qualitat que
deixa molt a desitjar. Tots els estudis internacionals recents centrats en aquest tema estan llançant alarmes sobre
les nostres universitats i el nostre sistema universitari, en el seu conjunt.
En segon lloc, l'Administració de l'Estat responsable de les universitats ha estat incapaç, en gairebé una dècada,
de desencallar l'adaptació d'Espanya a l'EEES. Fins l'any 2007, no va donar sortida a la reglamentació bàsica de
l'adaptació de les titulacions, pràcticament en vigília electoral. El que va aprovar aleshores el Ministeri era una
política de mí- nims, que no resolia gaires problemes, com per exemple la reordenació de les enginyeries, que
requeria arribar a acords amb els seus col.legis professionals, ni va ajudar a gestionar la crisi de les humanitats.
Això sí, va aprovar que les titulacions de grau eren de quatre anys, en lloc de tres, que és el més habitual a
l'Europa occidental. ¡Així vam convergir novament amb Rússia, com amb el ferrocarril al segle XIX!
En tercer lloc, ve el desgavell de l'Administració catalana, en la qual, a més d'haver-hi una comissionada
d'universitats que ha estat desqualificada pels rectors, per activa i per passiva, la Conselleria ha estat incapaç de
liderar res que tingui relació amb les universitats. ¿Algú ha vist el pla econòmic del desplegament de l'EEES a
Catalunya i qui el paga? ¿Algú ha vist algun pla de formació del professorat elaborat a la Conselleria
d'Universitats? ¿Algú ha vist informació sobre el procés adreçada als ja llicenciats i diplomats? ¿Algú ha vist
informació dirigida als empresaris i els sindicats? ¿Hi ha vida a l'Administració pública catalana que es dedica a
les universitats?
Per últim, les universitats, on el sistema de governabilitat és nefast per realitzar-hi qualsevol canvi. El sistema
d'elecció del rector i els compromisos que ha d'atendre per ser elegit o reelegit tendeixen a reforçar l'statu quo i a
rebutjar qualsevol canvi. És cert que, en general, els equips rectorals han emprès moltes accions i han intentat
assumir les responsabilitats que la construcció de l'EEES requereix, però s'han vist tenallats per una
administració incompetent i una minoria a la qual no li interessen els canvis. Si ets professor absentista, no
t'interessen els canvis i, si ets membre del PAS amb una baixa productivitat i unes condicions privilegiades de
feina, qualsevol canvi és una amenaça.
Per tant, la desinformació no és casual; és la cortina de fum que amaga una administració irresponsable i grups
d'interessos poc clars. I els alumnes, ¿quin paper hi juguen? Ningú els explica res de forma coherent; escolten els
professors desinformats com expressen les seves pors i són víctimes dels que tenen el deure de servir-los i
d'ajudar-los a buscar la veritat i la justícia, i que, en canvi, es dediquen a grimpar al Ministeri, a la Conselleria o a
la universitat. Al final, un procés de millora de la docència i de lliure circulació d'alumnes i titulats a Europa és
viscut com una conspiració en contra dels alumnes. PERÒ AQUEST problema encara té solució. És neces- sària
una aliança entre l'Administració i la majoria dels membres de la comunitat universitària que volen que l'educació
universitària canviï i millori. I el primer pas és posar a l'Administració persones capacitades per col.laborar amb
els equips rectorals per liderar el procés de Bolonya. El segon pas serà l'exercici de la informació i la
transparència. Després, s'hauran de fer els deures pendents, que són molts.
inici
EL PUNT. 29.11.08
LA POSSIBLE EXPULSIÓ DE 28 ESTUDIANTS ANTI-BOLONYA DE LA UAB ELEVA LA
TENSIÓ
Una cinquantena d'alumnes salta a les vies i talla durant una hora el servei de trens a Bellaterra
MARCEL BARRERA
La decisió dels instructors dels dos expedients oberts contra 31 alumnes de la UAB de proposar al rector, Lluís
Ferrer, i a la vicerectora, Dolors Riba, l'expulsió de 28 d'aquests estudiants per un període d'entre 1 i 11 anys va

elevar ahir una mica més el nerviosisme a les facultats on hi ha les tancades per exigir l'arxiu d'aquests
expedients i la paralització del procés de Bolonya. Passades les onze del matí, una cinquantena d'estudiants de
la UAB van baixar a les vies de Ferrocarrils de la Generalitat i van tallar la comunicació de trens durant una hora.
La setmana que ve hi ha previstes més ocupacions a la UAB.
Tot i la proposta dels instructors dels expedients disciplinaris d'expulsar de la universitat els alumnes que van
boicotejar una reunió del consell de govern el 18 d'abril per protestar contra la càrrega dels Mossos d'Esquadra a
la Facultat de Lletres el 4 de març, i van ocupar amb violència el deganat de la mateixa Facultat de Lletres el 29
de maig per protestar contra l'aprovació dels nous graus adaptats a Europa, la Universitat Autònoma de
Barcelona (UAB) va voler deixar clar ahir que abans de qualsevol decisió definitiva sobre les sancions el rector,
Lluís Ferrer, «té la voluntat de parlar amb les persones afectades». Segons les primeres conclusions, de les 31
persones afectades, tres d'elles quedarien exculpades de la llarga llista d'altercats, entre els quals s'inclou també
l'agressió a un guàrdia de seguretat el 30 de maig. Per a aquests fets hi ha obert un procés penal.
FINAL DELS EXPEDIENTS
A nivell acadèmic, l'última paraula sobre el futur dels estudiants la té el rector en el cas de l'expedient obert contra
8 alumnes pels fets del mes d'abril, i la vicerectora d'ordenació acadèmica, Dolors Riba, en el cas del segon
expedient, el mes greu i que ha estat instruït pel professor Joan Botella, el qual demana fins a 11 anys d'expulsió
per a un dels estudiants. En aquest segon expedient també s'ha investigat l'obstrucció que un grup d'alumnes va
fer al cotxe de la degana de Lletres, Helena Estalella, i l'ús sense consentiment de l'ordinador de la degana. Els
motius que consten en la causa per demanar l'expulsió dels estudiants són per «manifestació contra la institució»
i per «falta de probitat», que vindria a ser manca d'honor.
La proposta de sancions no estarà damunt la taula de Ferrer i Riba fins que els instructors resolguin les
al·legacions que ahir David Alfara, portaveu de l'Assemblea de Represaliats i Represaliades Polítiques de la UAB,
va assegurar que es presentarien la setmana que ve. Segons Alfara, l'obertura dels expedients «no s'ha fet per
males conductes sinó per un conflicte polític». La UAB rebutja qualsevol connotació de tipus polític i ahir va
assenyalar que els expedients s'han obert per «conductes violentes, no pas per les idees» contra el procés de
Bolonya. Sigui com sigui, aquest conflicte està present en les tancades que hi ha des de dilluns a la facultat de
Lletres i a la de Ciències de la Comunicació; on aquesta setmana hi ha hagut molt poca activitat acadèmica. Per a
la setmana que ve els estudiants volen estendre les tancades a tres espais més: Educació, Psicologia i
Polítiques.
La tancada a l'edifici històric de la UB viu ja el segon cap de setmana, i ahir un dels portaveus de l'assemblea va
dir que les universitats podrien utilitzar un final sense sancions en els expedients com a «moneda de canvi» per
acabar les tancades.
PALMADA, PREOCUPADA
Respecte als expedients, la comissionada per a Universitats, Blanca Palmada, va expressar ahir en declaracions
a l'agència ACN la seva «preocupació» perquè segons com se solucioni podria agreujar el conflicte de les
tancades. D'altra banda, professors de la UAB, la UPF i la UB es van reunir ahir al migdia en aquesta última
universitat per estudiar la situació.
GARMENDIA AL CONGRÉS
En el pla polític, el grup parlamentari d'ERC-IU-ICV va registrar ahir una sol·licitud de compareixença de la
ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, perquè expliqui al Congrés l'aplicació del procés de Bolonya,
molt criticat perquè a l'Estat les carreres tenen una durada més llarga que a la resta d'Europa, falten beques que
garanteixin la mobilitat i pot suposar la mercantilització de l'ensenyament superior. En aquest clima de protestes,
la ministra Garmendia també ha convocat una reunió extraordinària per dijous que ve amb els rectors.
inici