Mostra - Vicens Vives

Rosa Parks
La lluita contra el racisme
Paola Capriolo
Apèndix de Gloria García Orellana
Il·lustracions de Tha
BIOGRAFIES

Primera edició, 2013
Dipòsit Legal: B. 1.482-2013
ISBN: 978-84-682-1390-3
Núm. d’Ordre V.V.: FJ86
Títol original: No, de Paola Capriolo
© 2010 EDIZIONI, S.r.l.
Sobre la història de Rosa Parks.
© GLORIA GARCÍA ORELLANA
Sobre les activitats i l’apèndix
«Història dels afroamericans».
© CARLES FERRER
Sobre la traducció.
© AUGUST THARRATS, “THA”
Sobre les il·lustracions al text literari.
© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.
Sobre aquesta edició segons l’art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.
Aquesta edició s’ha publicat per acord amb Ute Körner Literary Agent, S.L.,
Barcelona-www.uklitag.com.
Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de
Propietat Intel·lectual i per la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets reconeguts
a favor del titular o beneficiaris del © podran ser demandats d’acord amb els articles
138 a 141 d’aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles
270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà,
inclosos els sistemes electrònics d’emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament
informàtic. Reservat a favor de l’Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol
altra forma de cessió d’ús d’aquest exemplar.
IMPRÈS A ESPANYA. PRINTED IN SPAIN.

Paola Capriolo
Rosa Parks
La lluita contra el racisme
Il·lustracions de Tha

I
—Vinga, aixeca’t o faré que et detinguin.
—Sí, ja sé que ho pot fer.
Després d’haver pronunciat aquesta resposta en veu baixa i
tranquil·la, Rosa veu com la cara del conductor es torna vermella de
ràbia, i que li tremola la berruga que té al costat de la boca. És com
si aquest individu corpulent, brutal, s’estigués reprimint per no descarregar
la mà sobre aquella dona negra que s’ha atrevit a desafiarlo.
A grans gambades, l’home baixa de l’autobús per complir la seva
amenaça trucant a la policia, mentre tots els passatgers semblen
contenir la respiració. Els blancs, als quals el color de la pell els garanteix
el privilegi d’asseure’s a les files del davant, intercanvien comentaris
d’indignació a mitja veu: és increïble que haguem de perdre
tant temps pel desvergonyiment d’una negra que es nega a obeir
la llei. (“Negra”, així és com la qualifiquen, de manera despectiva.) 1
A les darreres files, les reservades a la gent de color, regna en
canvi un silenci tens, i molts, mirant de no cridar l’atenció, abandonen
els seients per baixar discretament de l’autobús. Rosa els se-
5

gueix amb la mirada, però no vol condemnar-los pel fet que evitin
implicar-se, per la seva por ancestral,* tan profundament arrelada en
tots aquells que descendeixen de diverses generacions d’esclaus. O
és que potser no sent, també ella, aquella mateixa por? No, de fet no
la sent en absolut, i això gairebé la sorprèn. En canvi, des que s’ha
oposat amb una negativa ferma i inalterable a la pretensió del conductor,
sent que ha emprès un camí necessari, del qual ja no podrà
apartar-la ningú al món. Sent que té raó, que ha proclamat d’una
vegada per totes la dignitat personal, l’orgull, el dret a ser respectat
pels altres, i no només en el seu propi nom, sinó en nom de tots
aquells temorosos germans que s’estan afanyant tant a abandonar-la
a la seva sort.
Sí, un camí necessari… Mentre espera amb tranquil·litat al seu
seient, mirant a través de la finestreta, Rosa torna a evocar certes
nits de la seva infantesa a Pine Level (Alabama), quan en lloc de ficar-se
al llit es quedava asseguda al costat del foc fins a la matinada
6

en companyia del seu avi. Aleshores tenia sis anys. Molt lluny d’allà,
en un continent anomenat Europa, els soldats nord-americans acabaven
de lluitar a la Primera Guerra Mundial: havien vençut i ara
tornaven a casa. 2 Tornaven els blancs, però també moltíssims joves
de color que havien arriscat la vida pel seu país, com els blancs, i
que alhora pretenien ser tractats amb la mateixa dignitat i gaudir
dels mateixos drets que els blancs. Però al sud dels Estats Units una
petició com aquella seguia sonant com la pitjor de les blasfèmies.*
Encara que des dels temps del president Abraham Lincoln els negres
ja no eren esclaus, 3 encara estaven subjectes a les absurdes lleis
de la “segregació”: no podien freqüentar els mateixos locals públics
que els blancs, estudiar a les mateixes escoles, curar-se als mateixos
hospitals, beure a les mateixes fonts… En alguns autobusos de línia
que donaven servei d’una ciutat a una altra, no se’ls permetia pujar
a bord, ni tan sols per seure a les files del fons; havien d’instal·lar-se
sobre la part de dalt del vehicle, enmig de l’equipatge dels viatgers,
tant si era hivern com estiu, sota el sol o sota la pluja…
Però els nois que tornaven de la guerra ja no semblaven disposats
a tolerar una situació com aquella. Després de vestir l’uniforme «tenien
molts fums», s’havien tornat sassy (‘impertinents’), un adjectiu
que els blancs del sud aplicaven a les persones de color quan aquestes
feien el gest de rebel·lar-se contra els abusos a què eren sotmeses.
I la impertinència, en aquella zona, podia ser castigada amb una
severitat extremada, sobretot si el càstig l’executava el tristament famós
Ku Klux Klan, una associació secreta de racistes (això de ‘secreta’
és una manera de parlar, perquè a Alabama formaven part
d’aquesta associació, i amb molt orgull, gairebé tots els polítics veritablement
poderosos, tant els republicans com els demòcrates) 4 els
principis de la qual no es distingien pràcticament gens dels que un
tal Adolf Hitler propugnaria a Alemanya uns anys després. Els senyors
del Klan no suportaven veure aquells «negres fastigosos» fent
el fatxenda amb l’uniforme de l’exèrcit nord-americà, i sobretot no
podien suportar la idea que també allà, als estats del sud, les coses
poguessin canviar, fins al punt que els blancs perdessin la posi-
7

ció de predomini absolut que ocupaven. Així doncs, van fer esclatar
una onada de violència salvatge contra la gent de color, amb incendis,
pallisses, matances, i ni tan sols respectaven les esglésies dels negres,
perquè, segons la seva versió personal del cristianisme, no tots
8

els homes, sinó tan sols els de pura raça blanca, havien estat creats
a imatge i semblança de Déu, de manera que consideraven pràcticament
un sacrilegi* que els homes de color s’adjudiquessin el dret
a resar.
9

Veient tot allò que estava passant, la població de color es va sentir
comprensiblement atemorida, encara que només alguns van pensar
a defensar-se. Una d’aquestes persones va ser, precisament, l’avi
matern de Rosa, que, a les nits, dormia al costat de la llar de foc, al
seu balancí, amb el fusell carregat a l’abast de la mà.
—Jo no em vull ficar en embolics —deia—, però penso defensar el
que és meu. Si els homes del Klan entren aquí, no sé quant temps
podré resistir, però sé del cert una cosa: al primer que travessi el
llindar li engegaré un tret.
I la petita Rosa s’asseia a terra, al costat del seu avi, sense tancar
els ulls per evitar que la son la vencés. «Passi el que passi», pensava,
«ho vull veure. Vull veure l’avi com dispara amb el fusell, si s’hi
veu obligat».
Va ser ell, Sylvester Edwards, el primer que va ensenyar a Rosa
que no havia de tolerar que ningú la maltractés. Era de sang mixta, 5
i per l’aspecte que tenia hauria pogut passar per blanc, fet que de vegades
aprofitava per burlar-se de la mentalitat racista pròpia del sud.
Per exemple, solia presentar-se als blancs que no el coneixien allargant-los
la mà, que ells encaixaven sense vacil·lar, per després horroritzar-se
quan descobrien que havien intercanviat una salutació
com aquella amb un “negre”. I per si això no fos prou, es presentava
sempre amb el seu cognom, mai amb el senzill nom de pila que els
blancs esperaven d’aquells que en altre temps havien estat esclaus,
amb la qual cosa ja no calia anomenar-los “Mister” o “Miss”, que era
la forma de tractament apropiada per als blancs. Malgrat que sembli
increïble, Edwards es considerava igual que ells, una convicció
profunda que els seus descendents havien heretat. Potser a través de
la sang, però sobretot a través de l’exemple i l’educació.
Per a Rosa, en qualsevol cas, va ser molt important créixer al costat
del seu avi. Nascuda el 4 de febrer del 1913, era filla de James
McCauley, fuster, i de Leona Edwards, mestra d’escola, i quan tan
sols tenia dos anys havia vist com s’esquerdava la unió dels seus pares.
Empès per la necessitat de trobar feina, i per una certa aversió*
10

innata a posar arrels en un lloc determinat, el seu pare es traslladava
contínuament, mentre que a la mare cada cop li costava més això
d’haver-se de desplaçar d’un lloc a un altre. A l’últim, el pare se’n
va anar a provar fortuna, deixant la dona i els dos fills, Rosa i el petit
Sylvester, a casa dels avis a Pine Level. Només va tornar en una
ocasió, quan Rosa tenia cinc anys i el seu germà tres, i després ja no
el van tornar a veure fins que ella va ser una dona adulta i casada.
Per tant, no és estrany que ara, durant aquests interminables minuts
d’espera a bord de l’autobús, el pensament de Rosa es dirigeixi
en primer lloc a l’avi Edwards, l’única veritable figura paterna de
la seva infantesa. Amb tot, dels dies viscuts a Pine Level, no recorda
només la lliçó d’orgull i dignitat que aprenia cada dia a casa. També
recorda, sobretot, les petites i grans injustícies amb què topava constantment
quan s’aventurava fora d’aquelles parets.
Anava a l’escola, és clar, com tots els nens, però l’escola dels negres
no era l’escola dels blancs. Aquesta última era un edifici de totxos
preciós construït amb diners públics (o sigui, gràcies als impostos
pagats per tots, blancs i negres), que s’escalfava durant l’hivern
a càrrec del municipi; els negres, en canvi, si volien que els seus fills
anessin a l’escola, l’havien de construir ells mateixos, i si volien que
no passessin fred, havien d’anar a tallar la llenya als boscos. A l’escola
dels blancs cada grup de nens tenia la seva pròpia aula, mentre
que l’escola dels negres estava constituïda per una sola estança.
A l’escola dels blancs, les finestres estaven tancades amb vidres;
a la dels negres, amb simples porticons de fusta, que deixaven passar
impunement el fred i els corrents d’aire. Els nens blancs disposaven
tots els matins d’un autobús escolar, des de les finestretes del
qual solien divertir-se llançant tota mena d’objectes contra els nens
negres que havien de caminar a peu per arribar a casa. I si el curs
escolar, per als primers, durava nou mesos, per als segons es reduïa
a cinc, per tal que els nois i noies de pell fosca poguessin dedicar-se
sense distraccions supèrflues a allò que, fins i tot després de l’abolició
de l’esclavitud, continuava sent l’obligació ‘natural’ de la gent
11

de color de totes les edats: plantar el cotó a la primavera i recollirlo
a la tardor a les grans plantacions que, és clar, eren propie tat dels
blancs.
Rosa no oblidarà mai aquelles jornades en què, amb la resta de
nens, havia de treballar no quatre hores, o sis, o vuit, sinó, com se
sol dir, “de sol a sol”, o sigui des que sortien els primers raigs de
llum a l’alba fins al moment en què era massa fosc per continuar. El
sol, amb el transcurs de les hores, envoltava la plantació amb una
xafogor incandescent, el terra cremava sota els peus descalços o les
sabates massa lleugeres (perquè allà ningú, excepte el capatàs, que
era blanc, tenia les sabates adequades) i sovint els nens, com que ja
no podien caminar per culpa de les butllofes, s’havien d’obrir pas
entre les plantes de cotó arrossegant-se de genolls, i si per casualitat
sagnaven i tacaven la preciosa blancor de la collita, l’amo els feia assotar,
perquè així s’hi fixarien més una altra vegada.
12

Es tractava, sens dubte, d’una mala manera de créixer, sobretot
per a una nena com Rosa, que era delicada i malaltissa, i patia una
amigdalitis crònica. Sovint s’havia de quedar al llit durant dies sencers,
i cada vegada que s’empassava la saliva sentia un dolor terrible.
Però és possible que aquests períodes d’immobilitat forçosa contribuïssin
a forjar el seu caràcter reflexiu. La petita Rosa es feia moltes
preguntes: per exemple, quan a l’església sentia predicar que tots
els homes són fills de Déu, pertanyin al poble a què pertanyin, solia
preguntar-se com es concilia va* aquesta idea de fraternitat amb el
tristament anomenat “Jim Crow”, és a dir, amb el sistema de segregació
racial que estava en vigor als estats del sud; 6 i quan la seva mare
li explicava que el lema de l’estat d’Alabama era «Atrevim-nos a
defensar els nostres drets», per un racó de la seva ment treia el cap
la idea que aquell orgullós propòsit hauria de valer no només per als
blancs, sinó també per als negres.
13

En qualsevol cas, Rosa havia sustentat aquest propòsit des de petita,
instintivament. Tenia deu anys quan un noiet blanc molt incaut
la va amenaçar amb el puny, i Rosa, en lloc d’arrencar a córrer,
va agafar una pedra i va desafiar el nen dient-li que la pegués si
tenia valor per fer-ho. El noiet va pensar que era millor no acceptar
el desafiament. Després, a casa, l’àvia la va renyar. Rosa havia
d’aprendre d’una vegada per totes que els blancs són blancs, i que,
per evitar problemes, havia de suportar les seves ofenses sense replicar.
Però Rosa es va negar a aprendre aquella lliçó de resignació.
Uns anys més tard, a Montgomery, 7 quan un altre altiu noi blanc li
va passar pel costat patinant i la va intentar empènyer per fer-la fora
de la vorera, es va girar i va ser ella qui li va clavar una empenta. La
mare del nen, que era a prop, es va encendre d’ira:
14

—Com goses empènyer el meu fill? Que potser no saps que per
una cosa així puc fer que t’empresonin i que et tanquin amb pany i
clau per sempre?
Però Rosa va respondre sense immutar-se:
—L’empenta primer me l’ha tirat ell, i no veig per què li ho havia
de permetre; jo no li havia fet res!
Un altre dia, caminava per la riba d’un rierol amb el seu germanet
Sylvester, a qui estimava molt i a qui sempre mirava de protegir
amb un zel gairebé maternal. Tots dos avançaven tranquil·lament,
recollint llenya per a la llar de foc, quan un grup de nens blancs de
deu anys va començar a perseguir-los, cridant que llançarien «el negre»,
o sigui Sylvester, al riu. Finalment, Rosa es va aturar de cop i
els va dir:
15

—Vosaltres no tirareu ningú a l’aigua. Proveu-ho i acabareu tots
al riu.
I de nou els arrogants senyorets de raça blanca van haver de rendir-se
davant la tranquil·la fermesa d’aquella nena petitona, que descendia
de diverses generacions d’esclaus, però que s’atrevia a defensar,
senzillament, els seus drets i els dels seus éssers estimats.
Senzillament? No, no era tan senzill. Es tractava de fugir d’una
mentalitat tan arrelada en els blancs com entre la pròpia gent de color,
que havia acabat considerant la vexació,* la desigualtat, com una
espècie de llei natural, davant la qual semblava absurd rebel·lar-se,
tan absurd com pretendre que la pluja caigués del terra cap al cel
o que el sol canviés de direcció en la seva trajectòria diària. Tot i
amb això, Rosa, sense saber-ho, devia estar recorrent ja en aquells
moments el camí que l’acabaria portant l’1 de desembre del 1955
justament aquí, en aquest autobús situat a l’avinguda Cleveland de
Montgomery (avui Rosa Parks Boulevard), on ara mateix espera
que arribi la policia.
16

ACTIVITATS

ROSA PARKS
La presa de consciència de Rosa Parks
Rosa Parks va viure l’episodi crucial de la seva vida l’1 de desembre del
1955, quan, durant un viatge en autobús, es va negar a abandonar un
seient que, d’acord amb la llei, havia de cedir a un blanc. No és gens estrany,
doncs, que Paola Capriolo hagi escollit aquest moment com a punt
de partida de la seva biografia de Rosa Parks. Ara bé, després de relatar
breument l’episodi, Capriolo inicia un llarg flashback (capítols I a VI)
on ens explica els fets previs de la vida de Rosa, així com el context social
i legislatiu en què es desenvolupava el dia a dia dels afroamericans
cap al 1955.
a Què dictaven les lleis segregacionistes i per què les podem qualificar
d’antidemocràtiques? (pàg. 7, 18 i 26-27) En l’àmbit de l’educació,
quines diferències existien entre les escoles dels negres i les dels
blancs? (pàg. 13) Com dificultaven les lleis el dret dels negres a votar?
(pàg. 30-31)
L’actitud de Rosa Parks a l’autobús s’explica per la confluència de tres
causes: el seu sentit innat de la justícia, el coneixement exhaustiu que
tenia de les discriminacions patides pels negres i l’exemple l’exemple vital
d’algunes persones del seu entorn.
b Durant la seva infantesa, quina lliçó valuosa va aprendre
Rosa del seu avi, Sylvester Edwards, i de la seva
professora, Alice White? (pàg. 10 i 17-18)
c A través del seu festeig i posterior posterior matrimoni
amb Raymond Parks, Rosa va entrar en con-
111

tacte amb la NAACP. A què es dedicava aquesta famosa associació?
(pàg. 22) Quina feina realitzava Rosa a la NAACP i fins a quin punt
la va ajudar aquesta feina a conèixer la discriminació continuada que
patien els afroamericans? (pàg. 31-32)
d L’actitud antisegregacionista de Rosa es va veure reforçada per la història
personal del seu germà, Sylvester McCauley. Per què? (pàg. 33-36)
e Una de les persones que més va ajudar Rosa va ser una dona
blanca anomenada Virginia Durr. Un bon dia, Virginia
la va convidar a assistir a un seminari a la Highlander Folk
School. Per a Rosa, per què va ser tan estimulant i inspiradora
aquesta experiència? (pàg. 45)
Podem dir que els dos principals aliats de les anomenades
“lleis de Jim Crow” van ser el racisme, encoratjat per grups
violents com el Ku Klux Klan, i la por i l’immobilisme social dels propis
negres.
f Com castigava el Ku Klux Klan aquells que manifestaven públicament
el seu desacord amb les lleis segregacionistes? (pàg. 8-9) Simultàniament,
quina actitud adoptaven la major part dels afroamericans
davant el “Jim Crow”? (pàg. 16 i 48) De fet, com van reaccionar els
negres que viatjaven al mateix autobús que Rosa les dues vegades en
què la costurera es va rebel·lar contra la segregació? (pàg. 5-6 i 28)
El 17 de maig del 1954, el Tribunal Suprem es va pronunciar sobre la
causa «Brown contra el Ministeri d’Instrucció Pública». Va ser un dia
feliç per a Rosa.
g Què va dictaminar el Tribunal i què va exigir, en conseqüència, a les
autoritats del sud? (pàg. 39) En aquelles mateixes dates, què havia disposat
el consell municipal de la ciutat de Baton Rouge? (pàg. 47) No
obstant això, per què el que havia succeït a Baton Rouge podia considerar-se
un fracàs per als afroamericans?
Durant els mesos previs a l’episodi crucial
de l’autobús, es van produir dos successos
que van commoure Rosa Parks i
que, d’alguna manera, van incrementar el
seu afany de lluitar pels drets civils.
112

Història dels afroamericans
La llarga lluita contra el racisme
Gloria García Orellana

D’Àfrica a Amèrica
Vaig créixer com les males herbes, desconeixent
la llibertat, sense haver-la viscut.
21
Harriet Tubman
El 12 d’octubre del 1492, Cristòfol Colom, un enigmàtic navegant ansiós
de glòria, va desembarcar a Amèrica per primera vegada quan ja
gairebé no tenia queviures i la seva tripulació estava a punt d’amotinarse.
En aquell mateix moment, començava la colonització europea
del Nou Món. Durant els anys i els segles següents, molts aventurers
d’Espanya, Portugal, Anglaterra, Holanda i França es van endinsar al
continent americà per tal de descobrir noves terres, conquerir-les i explotar
les matèries primeres que hi trobessin. Però, per treure l’or de les
mines, cultivar el cotó o recol·lectar la canya de sucre, es necessitava mà
d’obra en abundància. En un primer moment, els colonitzadors van recórrer
a servents blancs que portaven d’Europa i a indígenes del Nou
Món, però això no era suficient, perquè la població europea era escassa
i els nadius americans no estaven habituats a la feina extenuant a què
eren sotmesos. En aquest estat de coses, els colonitzadors van decidir
buscar mà d’obra en una altra banda, i va ser llavors quan van posar els
ulls a l’Àfrica. Els esclaus negres semblaven els obrers idonis, ja que estaven
acostumats a la disciplina, resistien relativament bé les malalties
tropicals i, sobretot, eren molt nombrosos.

Els europeus poques vegades feien incursions en territori africà per capturar persones i esclavitzar-les.
Eren tribus bel·licoses com els Ashanti, esperonades per l’ànsia de riqueses,
les que capturaven els negres d’altres ètnies per vendre’ls com a esclaus. Al gravat de la
dreta, un europeu desaprensiu examina la “mercaderia” abans de comprar-la.
L’esclavitud no era una cosa desconeguda per a molts pobles africans.
L’antic Imperi egipci o el romà havien utilitzat sovint esclaus negres
i, segles més tard, en tots els països musulmans va florir el comerç
d’esclaus procedents de l’Àfrica negra. Als regnes i a les tribus d’aquella
vasta regió les persones eren sotmeses a l’esclavitud per haver comès algun
delicte o per la seva condició de presoners de guerra; altres vegades,
la pobresa i la fam obligaven molts homes i dones a vendre’s voluntàriament
per poder alimentar la seva família. En general, aquests esclaus
eren ben tractats i recuperaven la llibertat després d’un cert temps. Però
quan al segle xvi els europeus van arribar a la costa occidental d’Àfrica
a la recerca de mà d’obra, el comerç d’esclaus es va convertir en un negoci
molt lucratiu que va incitar moltes tribus a entaular guerres contra
els seus veïns amb l’únic objectiu de reduir-los a l’esclavitud i vendre’ls
als blancs. Molt sovint, els tractants africans capturaven famílies senceres,
però en venien els membres per separat, amb la qual cosa a la tragèdia
de perdre la llibertat s’afegia la constatació que cap d’ells tornaria a
veure mai més els seus éssers estimats.
Milions d’africans van ser arrancats de la seva llar per treballar a
Amèrica. La travessia atlàntica, que durava entre quaranta i seixanta
dies, era un autèntic calvari. Els esclaus viatjaven amuntegats sota la
120

Després de ser marcats amb un ferro roent amb el senyal dels seus nous propietaris, els esclaus
eren despullats, embarcats a les diferents cobertes, encadenats els uns amb els altres i estibats
com sardines en llauna, tal i com reflecteixen els dibuixos d’aquest gravat esglaiador. Només
quan el temps era tranquil, se’ls permetia pujar a coberta per desentumir-se i prendre l’aire.
coberta del vaixell, en uns espais molt estrets i tan baixos que els obligaven
a mantenir-se sempre en posició horitzontal. De vegades estaven
tot el dia encadenats, envoltats pel bassal pudent que formaven els seus
propis vòmits, excrements i orins. La humitat i la calor eren extremes,
cosa que convertia el vaixell en un lloc especialment apropiat per transmetre
malalties com la febre groga, el còlera, la disenteria o la verola.
Es calcula que un de cada set esclaus moria durant el viatge a Amèrica.
Quan els metges, fent el cor fort, baixaven a inspeccionar els malalts,
solien trobar homes que deliraven de febre encadenats a d’altres que
ja havien mort. Tant els morts com els malalts greus eren llançats per
la borda sense contemplacions, cosa que va donar origen a una llegenda:
es deia que, seguint el deixant de cada vaixell negrer, nedaven dotzenes
de taurons ansiosos per menjar-se els cadàvers llançats al mar.
Era usual que les esclaves fossin violades pels mariners, i que als negres
que desobeïen els tallessin les orelles. Alguns esclaus, consumits per la
tristesa i la desesperació, es negaven a menjar o se suïcidaven llançantse
a l’aigua. D’altres, més combatius, robaven ganivets o mosquets per
rebel·lar-se, tot i que les revoltes gairebé sempre acabaven amb un
fracàs rotund. Els rebels eren executats, immobilitzats amb mordasses
de ferro o sotmesos a llargues tandes de fuetades i cops que, de manera
121

Liverpool
Amsterdam
Nantes
Bordeus
Lisboa
Constantinoble
Jamestown
Nova Orleans
Marràqueix
Alger
Tunis
Trípoli
el Caire
Tròpic de Càncer
Masqat
l'Havana
Illa de
Jamaica Santo Domingo
Gorée
ANTILLES
Illes de Tombouctou
Cap Verd
OCEÀ
Accra Ouidah
COSTA
COSTA
Equador
D'IVORI
COSTA DELS
DE L'OR ESCLAUS
PACÍFIC
Pernambuco
Luanda
Jiddah
Malindi
Zanzíbar
Salvador
Benguela
Moçambic
Tròpic de Capricorn
Comerç negrer
productes
europeus
cap a l'Àfrica
transport
d'esclaus
negres cap a
les colònies
O C E À
Durant més de tres segles, el comerç d’esclaus va ser un negoci molt lucratiu. A Liverpool, Nantes
o Amsterdam es construïen vaixells negrers que transportaven a l’Àfrica productes manufacturats
(teles, armes, pólvora, bijuteria, metalls…) per ser intercanviats per esclaus. Després de
vendre els captius a Amèrica, es carregaven les embarcacions amb matèries primeres (sucre, cotó…)
que s’exportaven a Europa. I tornem a començar. Era l’anomenat «Comerç triangular».
habitual, els trencaven els ossos. El tràfic d’esclaus va constituir, doncs,
un dels episodis més vergonyosos i deplorables de la història de la humanitat.
Es creu que, entre els anys 1500 i 1850, quaranta milions de
negres van ser capturats i embarcats rumb a Amèrica. Però mentre que
els blancs emigraven al Nou Món a la recerca d’una vida millor i més
lliure, els negres només podien esperar la més horrible de les servituds
en aquella “Terra Promesa”.
A l’Amèrica del Nord, els primers africans van arribar a la colònia anglesa
de Jamestown (Virgínia) el 1619. Se’ls considerava “criats lligats per
contracte”, cosa que significava que, si treballaven durant un cert temps
a les ordres dels seus amos, podrien recuperar la llibertat. Tot i amb això,
ben aviat va canviar l’estatus dels negres al sud en ser convertits en “serfs
perpetus”, amb la qual cosa l’esclavitud va esdevenir una institució legal.
122
A T L À N T I C
productes
americans
cap a Europa
Ciutat
del Cap
comerç
negrer
cap als
països
islàmics
© I.C.L.
Reunió
OCEÀ
ÍNDIC
zona de
comerç
negrer a
l'interior
d'Àfrica

Els esclaus treballaven a les granges, com a criats de les mansions o en
fàbriques, però, sobretot, a les plantacions, recol·lectant cotó o tabac. No
tenien cap dret: no podien posseir béns ni escollir parella per casar-se i
se’ls considerava, a tots els efectes, una propietat del seu amo. Era una
situació tan humiliant que algunes esclaves, quan quedaven embarassades,
es provocaven un avortament per no donar a llum un nou esclau.
Malgrat això, alguns terratinents combinaven el càstig amb recompenses
ocasionals: per exemple, concedien un dia lliure a qui es portava tal
i com s’esperava que ho fes. Els negres que servien a casa dels seus amos
gaudien de vegades del privilegi de menjar les sobres de la taula dels
senyors, dormir en cabanes més dignes que la resta d’esclaus o vestir-se
amb les peces de vestir que el blanc llençava. Aquests esclaus solien tornar-se
particularment lleials i submisos, i de vegades delataven els que
havien decidit fugir o revoltar-se. Però, en termes generals, a la ment
dels esclaus no existia més que un anhel: la llibertat.
Però, com ho podien fer per aconseguir-la? Alguns esclaus intentaven
enverinar els seus amos i d’altres s’arriscaven a fugir o fins i tot a
El servilisme absolut i l’adopció cega de la ideologia dels blancs per part d’alguns criats negres
són dos trets exemplificats fins a la caricatura per Stephen, el personatge del film «Django
desencadenat», de Quentin Tarantino, interpretat magistralment per Samuel L. Jackson.
123

BIOGRAFIES
Rosa Parks
La lluita contra el racisme
De vegades, un petit gest pot canviar el món. Ho demostra el cas de
Rosa Parks, una costurera negra molt humil que va néixer al sud dels
Estats Units el 1913. Rosa va créixer en un ambient hostil, en què ser
negre constituïa una mena de pecat pel qual calia pagar un preu molt
alt. Les persones de color, al sud dels Estats Units, no podien estudiar
a les mateixes escoles que els blancs ni curar-se als mateixos hospitals
ni beure a les mateixes fonts públiques. Als autobusos, havien
de cedir el seient a la gent de pell clara, i al carrer patien els atacs del
Ku Klux Klan, que apallissava els negres i els incendiava les cases. Des
de petita, Rosa va engendrar un profund sentiment de dolor i indignació
davant la discriminació racial. Un dia del 1955, quan viatjava en
autobús, el conductor li va exigir que s’aixequés del seient que ocupava
perquè s’hi havia d’asseure un blanc. Inesperadament, Rosa va dir
“no”, i amb aquest gest mínim va reorientar la història del seu país, ja
que el seu exemple va fer que la comunitat negra reivindiqués els seus
drets, tantes vegades violats. Un nou moment històric, més humà i
més just, estava a punt de començar.
Partint d’una documentació minuciosa, l’escriptora Paola Capriolo relata
la commovedora vida de Rosa Parks, una de les figures més representatives
de la lluita pels drets civils. El relat es completa amb una vibrant
història dels afroamericans que abraça des que els europeus van
començar a introduir esclaus a Amèrica fins que Barack Obama va ser
elegit president dels Estats Units.
ISBN: 978-84-682-1390-3
1 1 4 7 3
9 788468 213903