Descarrega't el primer capítol (PDF) - Gemma Lienas

Aquest document és
un extracte de l’obra
Emi i Max
El llac assassí
Gemma Lienas
il·lustracions: Javier Carbajo
La Galera
www.gemmalienas.com

Primera edició: octubre del 2007
Disseny de la col·lecció: Elisabeth Tort
Il·lustracions: Javier Carbajo
Edició: Cristina Sans
Direcció editorial: Lara Toro
© Gemma Lienas, 2007
© La Galera, SAU Editorial, 2007
per l’edició en llengua catalana
La Galera, SAU Editorial
Josep Pla, 95 – 08019 Barcelona
www.lagalera.cat
lagalera@grec.cat
Imprès a Reinbook
Ctra. de la Sta. Creu de Calafell, 72
08830 Sant Boi de Llobregat
Dipòsit legal: B-38.895-2007
Imprès a la UE
ISBN: 978-84-246-2688-4
Prohibida la reproducció i la transmissió total o parcial d’aquest
llibre sota cap forma ni per cap mitjà, electrònic ni mecànic
(fotocòpia, enregistrament o qualsevol mena d’emmagatzematge
d’informació o sistema de reproducció), sense el permís
escrit dels titulars del copyright i de la casa editora.
EL LLAC ASSASSÍ
Gemma Lienas

QUIN PAL, SENSE EN MAX!
Ostres, ostres, ostres! Algú s’imagina tot
un mes de vacances d’estiu sense en Max?
L’Emi, no. Trenta dies sense en Max li semblaven
una eternitat. D’acord que no es moria d’avorriment...
Podia anar a la piscina, podia fer rolling, podia
anar amb bicicleta... La feia flipar qualsevol esport,
però, ara, sense la companyia d’en Max, li resultava
molt menys espaterrant.
És clar que, a l’Emi, també li anaven molt les
activitats pacífiques que es feien a casa i requerien
poc moviment. Per exemple, llegir. Li agradava molt
arrepapar-se al sofà i capbussar-se en una bona
novel·la: havia sortit a la seva mare. També podia
navegar per Internet: era una fanàtica total dels ordinadors
i una crack de la informàtica. O podia avançar
els deures d’estiu que els havien posat a l’escola.
És clar que aquesta activitat no era la que més
il·lusió li feia, però un dia o altre havia de començar,
que l’Emi era molt responsable... No com en
17

Max. Bé, tampoc no era exactament que en Max fos
irresponsable, sinó que la feina de l’escola no era
allò que més li agradava.
No es moria d’avorriment, d’acord, però es
moria d’enyorament. Trobava a faltar en Max moltíssim,
moltíssim. Feia anys i panys que eren amics.
Des que eren molt petits. Potser, fins i tot, des que
van néixer...
L’Emi va decidir que li ho preguntaria a la seva
mare de seguida que tornés a casa. Era possible
que haguessin estat en bressols de costat a la clínica?
Alça! Quina bestiesa! Si en Max era uns quants
mesos més gran que ella... D’acord, potser no s’havien
conegut a la clínica, l’endemà de néixer, però
en tot cas, havien fet la resta de camí junts: havien
anat a la mateixa guarderia quan eren uns nap-bufs,
després els havien matriculat a la mateixa escola i,
com que eren nascuts del mateix any, anaven a la
mateixa classe. Això sí, en Max ja tenia 14 anys i era
dels més grans. En canvi, l’Emi en tenia només 13
i era una de les petites.
Per si no n’hi hagués prou amb passar-se la vida
junts a l’escola, l’Emi i en Max vivien a la matei-
18
xa escala. Amb quatre salts, eren l’un a casa de l’altre.
I els quatre salts, els feien sovint. Eren carn i ungla,
com s’acostuma a dir. O, també i una mica més
grollerament, cul i merda. A més, la Serena, la mare
de l’Emi, era molt amiga dels pares d’en Max, l’Alícia
i en Cesc i, és clar, això encara feia més fàcil l’amistat
de tots dos.
Més fàcil quan tot rutllava amb normalitat. No
com aquest estiu, que tot semblava capgirat.
Quines idees de bomber retirat havien tingut
els pares d’en Max! Mira que endur-se’l de viatge
amb ells... Els pares d’en Max eren metges i sempre
anaven molt atrafegats. A l’hospital on treballaven
hi havia molta feina, però, a més, col·laboraven amb
Metges Sense Fronteres, una organització que ajuda
els països que no disposen de gaires recursos econòmics.
L’Emi es va aixecar del sofà i va anar cap a l’equip
de música per tornar a posar aquella cançó que
tant li agradava i que la posava de molt bon humor.
Va apujar una mica el volum i la veu del cantant va
omplir tota la sala. Escoltar música a tot drap era un
hàbit que havia après de la seva mare.
19

–Hooooola! –va cridar la Serena mentre tancava
la porta de casa–. Hi ha algú o la meva rateta se
n’ha anat a passeig?
L’Emi va córrer pel passadís i es va llançar
al coll de la seva mare.
–Ei! Ja era hora que tornessis... No m’havies
dit que vindries a mig matí perquè tinguéssim temps
d’anar a la piscina?
–Sí, noia, però els del diari m’han entretingut.
La Serena era periodista i, en realitat, no col·laborava
per a cap mitjà de comunicació en concret,
sinó que treballava des de casa per a un diari i algunes
revistes. Era el que es coneix com una periodista freelance,
o sigui, una treballadora per compte propi.
Sovint, el diari o alguna de les revistes l’enviaven a
algun lloc del món, on s’havia produït algun fenomen
natural relacionat amb la ciència.
La Serena es va treure les sandàlies.
–Uf! Fa una calor que no es pot aguantar.
–Doncs, va, anem a la piscina –va dir l’Emi.
–D’acord, mentre jo preparo els entrepans, tu
ocupa’t de les bosses amb les tovalloles i els vestits
de bany.
20
–Sí, bwana –se’n va riure l’Emi.
–Mira que te la jugues... –va amenaçar la Serena
de broma.
Quan ja l’Emi desapareixia pel passadís, la Serena
es va recordar d’una cosa i va cridar-li:
–I lliga’t els cabells amb una goma. Només de
veure-te’ls per la cara i pel coll, em fas venir calor a mi.
En sentir-la, l’Emi va aturar-se, va fer marxa
enrere i va treure el cap per la porta de la sala:
–Ah, no, no, no, no! –va cridar triomfalment–.
Som a l’estiu, ho recordes? I són les vacances, te n’adones?
Doncs, puc portar-los com em sembli bé.
–I tant que sí, prou que ho sé.
L’Emi tenia els cabells llisos, castanys i llargs.
Amb la seva mare, havia fet un pacte: durant els dies
que l’Emi havia d’anar a l’escola, els havia de dur recollits.
Però quan era època de vacances, si volia, els
podia dur deixats anar. Aquesta era una de les moltes
qüestions que a en Max el feien xalar de les vacances:
l’Emi duia els cabells al vent. I els cabells de
l’Emi li semblaven fantàstics!
En un pensament, l’Emi es va plantar davant
la porta de la cuina amb les bosses de lona a la mà.
21

–Apa, som-hi! – va dir.
La Serena encara no havia acabat.
–Ajuda’m a embolicar els entrepans –li va demanar.
Al cap de pocs minuts eren totes dues assegudes
al cotxe, camí de la piscina i, poc després, ja hi
havien arribat, perquè la circulació era molt fluida.
Es notava que molta gent era de vacances i la ciutat
estava força buida.
Mentre la Serena estirava la tovallola damunt
la gespa, l’Emi va anar a fer un volt per comprovar
si hi havia algú conegut.
Res de res! Ni un amic o una amiga a l’horitzó!
Uf!
Es va estirar al costat de la Serena, que havia
començat a llegir un llibre. No era que l’Emi trobés
un avorriment absolut estar amb la seva mare, però
li semblava que feia segles que no parlava amb algú
de la seva edat. Tots els seus amics i amigues eren
fora de la ciutat, de vacances.
L’Emi va fer un sospir molt sorollós.
–Es pot saber què et passa? –va preguntar la
Serena, deixant el llibre a terra.
22
–No res...
– Com que no res? I aquest sospir com si fossis
la persona més desgraciada de la terra?
–Uix, mare! Això és una interpretació teva.
–Au, deixa’t de romanços i digue’m què tens.
L’Emi es va mirar l’ungla d’un dit i va contestar:
–Que trobo que les vacances d’estiu són massa
llargues.
La Serena es va posar guenya i, després, va riure.
– Quèeeeeeeee? Quina novetat! Ha, ha, ha!
–No sé què és el que et fa tanta gràcia... –va
protestar l’Emi amb veu d’ofesa.
–El teu mal humor –va contestar la Serena, amb
un somriure molt ampli.
La Serena es va incorporar una mica i li va fer
un petó a l’espatlla.
–Saps què et dic? Que no crec que les vacances
et semblin massa llargues... Això seria una novetat
catastròfica! Crec que trobes a faltar en Max.
–Grsjlmtrsgfrr... –va mormolar l’Emi.
–Com dius? –va demanar-li la mare.
L’Emi es va espolsar els cabells.
–No res –va dir.
23

L’Emi no volia haver-li de donar la raó a la bruixa
de la seva mare. Per què sempre ho endevinava
tot? Potser tenia una bola de vidre que li explicava
què sentia la seva filla a cada moment? Òndia, les
mares...!
La Serena va alçar les espatlles, com dient: «Ai,
les filles, com són de vegades.» Es va ajeure i va agafar
el llibre. Però abans no va haver tingut temps de
posar-se a llegir de nou, va fer un bot i va cridar:
–Ah! Me n’oblidava...
I va allargar el braç per agafar els pantalons
que duia posats abans d’escarxofar-se a la tovallola.
Va ficar la mà en una de les butxaques del darrere
i en va treure un sobre blanc.
Mentrestant l’Emi li va preguntar:
–De què t’has oblidat?
–D’això! –va fer la Serena, mentre brandava
una carta davant del nas de la seva filla–. Era a la bústia,
però no m’he recordat de donar-te-la fins ara.
–No em diguis que és una carta d’en... –va cridar
l’Emi, abraonant-s’hi al damunt.
Durant uns minuts van lluitar, l’una mirant d’agafar
el sobre, l’altra procurant que no l’hi prengués.
24
Finalment, la Serena va claudicar:
–Té, paparra.
–D’en Max! –va cridar l’Emi.
–És clar, poca-solta. De qui podia ser, si no...
L’Emi ja no l’escoltava. S’havia estirat damunt
la tovallola per llegir amb calma la carta del seu amic.
Va obrir el sobre a corre-cuita. A dins, hi havia un
full i una postal. A la postal, no hi havia res escrit.
Al full, sí. Deia:
Bonny, 29 de juny
Estimada Emi,
Aquest riu que veus a la postal és el Níger, un riu de
Nigèria, a l’Àfrica. No sé ni per què t’aclareixo que Nigèria
25

és un país africà perquè tu, de socials, t’ho saps tot... En canvi,
jo, quan em van dir els pares que anàvem a Nigèria, em
vaig pensar que podia caure per Amèrica del Sud o, potser,
per Àsia. Doncs, no! Ja ho veus, a l’Àfrica.
Ara mateix som a Bonny. Una perla de nom, eh?
Bonny és una població a la desembocadura del Níger. Pots
veure’n la fotografia a la postal. Ja sé que la imatge no és
cap cosa. Si sabessis com m’ha estat de complicat trobarne
una...! Perquè Nigèria no és França, ni Bonny, Londres.
Aquí, el turisme no saben què és, perquè hi ha qüestions molt
més importants que no estan resoltes.
I quan et dic qüestions més importants em refereixo,
per exemple, al menjar. Ostres, tu! Quin mal de panxa de
gana. T’ho asseguro, si sempre haguéssim d’endrapar el que
mengen aquí, ens agafaria alguna cosa. Però ells, com
que no tenen res més, doncs, és clar, s’ho cruspeixen.
De debò, Emi, que et quedaries de pasta de moniato. Sovint,
només mengen dos cops al dia, i sempre el mateix: una
mena de farinetes de blat de moro i patates, amanides amb oli
barrejat amb unes fulles verdes, que no he pogut saber què són.
La veritat és que és bo, però, si no fos perquè nosaltres hem portat
les nostres pròpies provisions, jo em moriria de gana, perquè
les farinetes no m’arriben ni a la primera dent.
26
A més, els pares vigilen tot el dia què menjo, perquè
diuen que no he de prendre coses crues, com enciam i tomàquets
(és clar que tampoc no és que se’n vegin gaires), perquè
poden provocar-me una diarrea de les que fan història. També
vigilen l’aigua que bec, perquè abans s’ha de bullir...
La veritat, això d’anar a l’aventura amb els pares i el
grup de Metges Sense Fronteres està bé, però m’hi faltes tu!
Òndia, tant com ens podríem divertir tots dos junts
aquí. Ens banyaríem al riu, aniríem a veure lleons. No n’he
vist cap, però potser tindré sort i en descobriré algun... de lluny,
és clar. Si tu fossis aquí, podríem explorar i qui sap si no podríem
viure una de les nostres fantàstiques aventures.
Doncs, en comptes d’això, resulta que estic sol com
un mussol. Al matí, em fan fer deures. Carai! Com es passen.
Anar a Nigèria a fer la feina de l’escola és una tocada
de nassos, oi? Doncs, tant si vull com si no, la mare me’n
fa fer cada dia una estona perquè diu que, si no, l’any que
ve aniré coix.
«Ostres!», contesto jo, «potser aniré coix de no practicar
esports. Ha, ha, ha!» T’ha fet riure l’acudit, Emi?
Després, ajudo una estona els pares. Tenen molta feina
perquè hi ha molta gent malalta de malària. Tu saps
què és la malària? Potser sí, perquè ets molt llesta, però jo
27

no ho sabia. És típica de països tropicals. La transmeten els
mosquits, que, amb la seva picada, et deixen un bitxet –un
paràsit, en diuen els pares–, que t’infecta. Si no et donen
medicaments i s’ocupen de tu, et mors. I el problema és que
aquí, a l’Àfrica, no tenen res de res: ni medicaments, ni metges...
Per no tenir, no tenen ni menjar.
Ei! Generalment no ens adonem de la nostra bona sort.
Tenim menjar i aigua, tenim cases i escoles, si estem malalts
ens fan prendre medicaments o ens duen a l’hospital...
Però hi ha molta, molta gent que no té res de tot això.
Trobo que és una mala passada que la vida en condicions
depengui d’haver nascut en un lloc o en un altre del
món. T’imagines si haguéssim nascut a Nigèria? No tindríem
res de res; potser ja ens hauríem mort de malària.
Total, que trobo que està molt bé que hi hagi metges
que vulguin anar a ajudar la gent. D’una manera o altra,
tothom ho hauria de fer. No hi estàs d’acord, tu?
L’Emi va alçar el cap del full, pensant que en
Max tenia raó.
–Vols un entrepà? –va preguntar-li la Serena.
I, mentre l’hi allargava, va afegir–: Com va, en Max?
S’està divertint?
28
L’Emi va clavar una bona queixalada al pa amb
pernil abans de contestar:
–Divertint-se, ben bé, potser no. Però em sembla
que està aprenent moltes coses.
Després, es va tornar a capbussar en la lectura
de la carta.
Com et pots imaginar, em fan posar litres i litres de
protecció contra els mosquits i, a més, em fan anar molt tapat.
Em penso que mai no m’havia passat unes vacances en
un lloc de tanta calor i duent pantalons llargs tot el dia.
Ja sé que t’havia promès que t’enviaria un missatge
electrònic, però els pares no em deixen utilitzar el portàtil.
I encara no els l’he pogut agafar d’amagatotis. Ha, ha!
En fi, ja veus que la carta te l’he escrita a finals de mes,
però segur que tu l’has rebuda molts dies després, oi?
–Quin dia és avui? –va preguntar l’Emi.
–Disset de juliol.
–Ostres! La carta ha trigat gairebé vint dies a
arribar. Quina pífia! I a sobre no li puc contestar,
perquè no tinc l’adreça.
–Per què no li escrius un missatge electrònic?
29