Suplement DOMINICAL.pdf - Diari de Girona

Reportatge Els llegats de Lluís Vilà El present Festival Pepe Sales de Girona ret homenatge a l’artista de Banyoles,
mort el març passat. PÀGI NES 8 i 9 Entrevista Teddy Bautista «Un creador no neix com la molsa a les pedres». PÀ GINA 10
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Diari de Girona Reportatge
Setge al tabac
Creix el nombre de gironins
que volen deixar de fumar.
Diumenge 23
de gener de 2011
Dominical
SUPLEMENT
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Mister
Sofà
✱
Gironins al món
Un món de contrastos
Neus Plana viu a Alemanya i també ha
residit a Sud-àfrica i a Mèxic. PÀGINES 6 i 7
REBAIXES
PÀGINES 2, 3, 4 i 5
Estratègia gobal: Ford inicia l’any carregat de projectes per consolidar el programa «ONE Ford». PÀGINES 18 i 19
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTO PORTADA: A DALT, ELS ASSISTENTS A UN
TALLER PER DEIXAR DE FUMAR AL CAP DE BLA-
NES (CARLES COLOMER); A BAIX, NEUS PLANA
AMB ELS SEUS QUATRE FILLS A PADERBORN.
23 de gener de 2011
SUMARI
6 i 7 Gironins al món
Un món de contrastos
Neus Plana viu amb el seu marit
alemany i els seus quatre fills a
Paderborn (Alemanya); també
ha residit a Sud-àfrica i a Mèxic.
8 i 9 Reportatge
Els llegats de Lluís Vilà
El present Festival Pepe Sales
de Girona ret homenatge
a l’artista de Banyoles,
mort el març de l’any passat.
10 Entrevista
Teddy Bautista
El president executiu de la
SGAE admet que l’entitat no té
bona imatge, però reivindica la
funció que fa per als artistes.
11 Arquitectura
Escola infantil i primària
Ardenya, de Sant Feliu
de Guíxols
13 Gastronomia
La tòfona
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
RAMON IGLESIAS
Un mes i mig sense fumar
«Boletes,
antidepressius
i un mossèn»
M ossèn
Plana era un vell professor
meu de dibuix tècnic que fins als
90 anys va fumar tabac de picadura
i que utilitzava les fulles de paper
per escriure les dites i expressions que
atresorava (va acabar fent un llibre de dites).
L’home va morir de vell, o potser
de rondinaire, però de res que tingués a
veure amb el tabac. Els seus alumnes,
però, l’ensumàvem a més de cent metres
i a dins de classe feia més pudor que un
dimoni cremant sofre. Aquell mossèn
mai es va plantejar deixar-ho. Jo portava
la vida anunciant que ho deixo.
Fa tres anys vaig intentar-ho seriosament
per primera vegada. Ho havia deixat
durant uns mesos l’any 1991 però
aquella vegada no compta perquè era
massa jove i estúpid. Fa tres anys tampoc
no ho vaig aconseguir per culpa
d’haver faltat a un meu principi: no caure
mai en mans de la bruixeria! Coses
com l’acupuntura, els magnetistes, i els
paios de les boletes. Aleshores vaig començar
un tractament amb allò que en
diuen homeopatia i que sospito que són
anissos petits. Un placebo, segur! Les boles
costaven una fortuna i, no només no
me’n treien les ganes, sinó que vaig començar
a fumar més que mai. Per cada
boleta dels collons em fumava un puret
holandès. Va ser un autèntic desastre i
en pocs dies tornava a fumar quasi una
caixa diària de Meharis.
Ara i avui, fa un mes i mig que no
fumo. Ningú del meu entorn s’ho creu.
La meva filla m’olora les mans quan arribo
a casa perquè està convençuda que
faig pipades furtives. Però no, ho juro!
Ho he aconseguit... de moment. Però qui
digui que no costa, menteix com un bergant.
El meu perruquer (un home que
fumava fins i tot adormit) em va dir que
feia mesos que ho havia deixat gràcies a
un producte miraculós anomenat Zyntabac.
És un antidepressiu que resulta que
van descobrir que treia l’ansietat. Vaig
anar a la meva metgessa i vam pactar el
tractament. Resultat? No està malament i
ajuda, però no és cap miracle. El mono,
encara que amb menor intensitat, persisteix.
Sobretot si, com és el meu cas,
no pots prendre dos comprimits al dia
perquè quedava noquejat.
No ho vaig deixar perquè em trobava
malament. Tampoc tenia por i les amenaces
polítiques no m’intimidaven. Ho
vaig deixar perquè ja no m’agradava fumar
i sobretot perquè
vaig detectar que el
meu entorn i els
meus companys de
feina m’ensumaven
com si fos aquell
mossèn vell i groc.
Aquell dia vaig decidir
que posaria
punt i final a una
carrera d’un quart
de segle de pipades.
S i
en els últims anys ja s’havia detectat a
les comarques gironines, com en el conjunt
de Catalunya, una tendència a l’alça
del nombre de persones que intenten deixar
de fumar, la recent entrada en vigor (el passat
2 de gener) de la llei que prohibeix fumar en
tots els espais públics (bars, restaurants i discoteques
inclosos) ha disparat les últimes setmanes
aquesta tendència fins a extrems en alguns
casos sorprenents: la immensa majoria de
les farmàcies gironines i dels distribuidors de
productes farmacèutics han esgotat els cigarrets
electrònics, l’últim invent contra el tabac que
està arrasant tot i que els metges no s’han pronunciat
encara sobre la seva bondat; també han
crescut, encara que de manera més moderada,
les vendes d’altres productes que ajuden a la
deshabituació tabàquica, com ara els pegats o
els xiclets de nicotina, i alguns medicaments
que es dispensen amb recepta i que contribueixen
a reduir l’ansietat que pateixen els fumadors
els primers dies de no fumar. I també
s’està detectant a la sanitat pública un creixent
nombre de persones que demanen al seu metge
de capçalera ajuda per deixar de fumar. De
fet, en 15 de les 26 àrees bàsiques de salut de
la regió sanitària de Girona hi ha en funcionament
consultes específiques de deshabituació
del tabac, que acostumen a muntar sessions en
grup per ajudar els interessats a deixar el vici.
És dimarts, 18 de gener, i en una sala del Centre
d’Assistència Primària
de Blanes (del
vell, no del nou) s’asseuen
en rotllana Judit,
Mari, Maria del
Mar, Gladys, Anna, Josep,
Vicente, Mari Carmen,
Roberto, Juan,
Nuri, Pepi, Belén i Enric.
Són nou dones i
cinc homes, entre la
vintena i la seixantena
d’anys, que admeten
que tenen por al fracàs.
Alguns a fracassar
per segona o per tercera
vegada. Fa entre
5 i 35 anys que fumen
i volen deixar-ho. Per
aconseguir-ho, aquesta
vegada s’han posat
en mans de dues especialistes:
la metgessa
Raquel Flores i la infermera
Gemma Sola
fa quatre anys que treballen
amb grups de
persones que volen
abandonar el tabac,
amb uns resultats que
les encoratgen a continuar
endavant, posant
en marxa un nou
grup cada dos mesos i
mig. Les persones que
dimarts a les sis de la
tarda les escolten en
rotllana al CAP de Blanes
són els fumadors
que a partir del 2 de febrer
(ja han fixat la
data) intentaran deixar
el tabac. Per sempre.
«Tinc por a fracassar,
a no tenir prou força
de voluntat per deixarho»,
assegura Judit,
vint anys fumant i con-
9.500
persones moren
cada any a Ca -
talunya per culpa del
tabac, segons dades
de la Generalitat.
600
milions d’euros són
els costos globals que
suposa el consum de
tabac per a la sanitat
a Catalunya.
90%
dels casos de càncer
de pulmó en
ho mes (83% en do -
nes) estan relacionats
amb l’hàbit de fumar.
15,5%
del total de morts
en persones de 35
anys o més són atribuïbles
al tabaquisme
actiu.
28%
de catalans de
més de 15 anys
fuma diàriament,
segons les dades de
finals de 2009.
sumidora d’un paquet o un paquet i mig de cigarretes
al dia. Molts dels seus companys de teràpia
comparteixen aquesta por, que se situa
al capdavant de les preocupacions dels fumadors
que afronten el repte al costat de l’ansietat
que temen que els provocarà el procès de
deixar de fumar. «La carn és feble i em fa por
la possible falta de constància», apunta Enric,
que porta vint anys llargs fumant i consumeix
un paquet i mig de tabac al dia. Precisament el
fet de treballar en grup busca lluitar contra
aquesta por al fracàs, amb la intenció que les
vivències de cadascun del seus integrants puguin
servir a la resta d’estimulant en moments
de feblesa. Pel que fa a l’ansietat, la doctora
Flores els tranquil.litza: «Actualment disposem
de fàrmacs que ajuden molt a lluitar contra
aquesta ansietat, que té molt a veure amb l’addicció
física que genera la nicotina. Nosaltres

Setge
al tabac
L’entrada en vigor de la nova llei antitabac fa créixer el nombre
de gironins que volen deixar de fumar: cada cop n’hi ha més
que demanen ajuda al metge i s’esgoten els cigarrets electrònics
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: CARLES COLOMER/MARC MARTÍ
no obliguem ningú a prendre fàrmacs, però sí
que informem les persones que venen a les sessions
de la seva existència, dels seus efectes, i
llavors elles trien. El que sí que està comprovat
és que l’ús de fàrmacs fa créixer l’èxit dels
tractaments per deixar de fumar, perquè es controla
molt millor la síndrome d’abstinència».
El taller de deshabituació tabàquica que imparteixen
la doctora Flores i la infermera Sola
està estructurat en set sessions presencials d’una
hora i mitja de durada cadascuna. La primera
(quinze dies abans del dia previst per
abandonar el tabac) serveix sobretot perquè els
intregrants del grup es coneguin entre ells, expressin
els motius que els porten a deixar de
fumar, manifestin els temors que els infon
aquest procés, i relatin quins beneficis esperen
obtenir de la seva decisió. La doctora i la infer -
mera es limiten pràcticament a recordar els mals
que provoca el tabac –responsable de 9.500
morts cada any a Catalunya, causa malalties cardiovasculars
i respiratòries, càncer, envelliment
de la pell, disminució de fertilitat, problemes
bucodentals i d’higiene en general...– i a insistir
que deixar de fumar depèn d’una decisió
personal i que l’èxit està sempre directament
relacionat amb la motivació que tingui la persona,
al marge de l’ajuda que pugui rebre.
LA IMPORTÀNCIA DEL GRUP
En les sessions posteriors, la doctora i la infermera
donen als pacients pautes per reforçar els
arguments que els han portat on són i també
per mirar d’anar reduint la quantitat de tabac
que es fuma, a més d’informació sobre sistemes
per disminuir l’ansietat i fer més suportable
la síndrome d’abstinència (recomanen pegats
o xiclets de nicotina, medicaments, acu-
ADRIÀ
15
de les 26 àrees
bàsiques de salut
de Girona tenen consultes
específiques
per deixar de fumar.
50.000
persones deixen
de fumar cada any
amb el suport dels
serveis dependents de
la Generalitat.
8.457
tractaments farmacològics
han
estat finançats gratuïtament
a Catalunya
entre 2006 i 2009.
20%
aproximadament
han disminuït les
vendes de tabac
per càpita a Catalunya
entre 2005 i 2009.
5.000
escolars participen
cada any en el programa
«Classe sense
fum» per sensibilitzar
contra el tabac.
puntura...). A partir del moment que els integrants
del grup han deixat de fumar, tornen a
ser els protagonistes, relatant les seves experiències
mentre la metgessa i la infermera van
mirant d’avançar, com a mesura preventiva, els
efectes que poden anar experimentant: recaigudes,
mal humor, nerviosisme, augment de
pes... És en aquest moment quan el funcionament
del grup es fa més important, explica Raquel
Flores, «perquè comparteixen situacions i
sensacions i els que ho porten millor poden donar
pistes als que no se’n surten tan bé...». Després
de sessions una setmana, quinze dies i un
mes després d’haver deixat el tabac, el grup no
es torna a reunir fins al cap de sis mesos del
«Dia D», el dia que han deixat de fumar. Mentrestant,
però, la doctora i la infermera fan un
seguiment telefònic de cada pacient als 2, 4 8
i 12 mesos d’haver aban- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011

4 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
JESÚS BADENES
5 anys sense fumar
«Se’m fa dífícil
recordar una
imatge meva
fumant»
Vaig començar a fumar per una xicota
i ho vaig deixar també pel mateix
motiu. És un clar símbol del
canvi dels temps. Quan vaig començar a
fumar tenia 18 anys. Fumar era créixer i
ser modern. Pocs dies després me n’anava
a la Universitat i era el final de l’estiu.
En unes festes de poble, a la matinada,
vaig decidir fer una pipada a una cigarreta
de tabac ros. La meva companya em
va dir que no sabia fumar i que me n’ensenyaria.
La noia va desaparèixer pocs
dies després i a mi em va deixar el vici de
fumar.
Durant els anys de la Universitat, vaig
anar combinant la meva afició a fumar
després dels àpats amb les sortides de nit
dels cap de setmana. La cervesa sempre
anava acompanyada de la seva
corresponent cigarreta. Fumava aproximadament
un paquet de ros cada dos
dies.
L’últim any de la Universitat, una malaltia
em va allunyar temporalment del tabac.
Però no hi ha res que el vici no pugui.
I hi vaig recaure. I dic recaure, perquè
els metges sempre m’han recomanat
que no fumi per qüestions de salut.
Dos anys després, al casament d’un familiar
vaig fer una primera pipada a la cigarreta.
Pocs dies després fumava un paquet
sencer al dia. Encara que dir fumar
tampoc seria el més indicat: moltes vegades
la cigarreta cremava al costat de la
taula o em penjava del llavi mentre jo anava
picant tecles. L’estrès, la pèrdua d’hàbits
esportius i fins i tot una certa nostàlgia
de la Universitat feien que fumar fos
el meu refugi.
Fa cinc anys, el dia definitiu també era
estival. Vaig pujar les escales de casa, un
primer pis. Vaig arribar esgotat a la porta.
Això i els suggeriments de la xicota van
ser el final. Vaig aprofitar les vacances, al
setembre, per llegir el llibre Es fácil dejar
de fumar, si sabes cómo, d’Allen Carr. Encara
que l’autor recomana deixar de fumar
al final de la lectura, jo ja feia un parell
de dies que havia abandonat el vici.
Preveia una recaiguda aviat, perquè tot
depenia de la meva força de voluntat. Vaig
comptar 21 dies, però no vaig tenir cap
ànsia. Coincidint amb les Fires de Sant
Narcís em van venir ganes de fumar. Havia
«resistit» un mes. La meva xicota em
va mirar: «Vols dir que et cal tornar-hi?».
Vaig deixar caure la
cigarreta sense encendre
i mai més he
tornat a fumar. No
faig esport, però
tampoc m’ofego. I
ara hi ha dies que,
fins i tot, se’m fa difícil
recordar una
imatge meva fumant.
NICOTINA
Pegats i xiclets
contra
l’abstinència
Els pegats i els xiclets
de nicotina continuen
essent dels productes més
demanats a les farmàcies per
les persones que volen deixar
de fumar. També en les teràpies
que s’impulsen des de la
sanitat pública se n’aconsella
l’ús. La infermera Gemma
Sola explica que els xiclets se
solen recomanar per a persones
que no fumen massa:
«Un gran fumador hauria de
mastegar cada dia una vintena
de xiclets per aconseguir
la dosi de nicotina que li proporciona
el tabac, i això li deixaria
la mandíbula destrossada».
En aquests casos, en
canvi, resulten més efectius
els pegats, que van disminuint
la quantitat de nicotina
que aporten al cos a mesura
que va avançant el tractament.
Susanna Corretger ha
detectat un augment en la
venda d’aquests productes,
però no especialment elevat.
(Ve de la pàgina 3) donat el tabac. «No és fins al
cap d’un any de no fumar que es considera que
s’ha passat a ser un exfumador», apunta.
Una millora de l’estat de salut, recuperar l’autoestima
i superar l’esclavatge que suposa l’adicció
al tabac són els tres beneficis de deixar
de fumar que més són citats a la sala del CAP
de Blanes entre els assistents a la teràpia. La
doctora Flores i la infermera Sola els han demanat
què n’esperen, d’aconseguir el seu objectiu,
i tot que hi ha persones que apunten,
entre d’altres, el benefici econòmic que comportarà
deixar de comprar tabac de manera sistemàtica
–«penso estalviar aquests diners per
fer un viatge», assegura un dels presents–, la
preocupació per la salut domina en les respostes,
i també un particular concepte psicològic:
la majoria d’assistents tenen l’autoestia
baixa per culpa del vici, i se’n senten esclaus.
«Vull la llibertat de no haver de dependre del
cigarro», declara Roberto, que tot i jugar habi-
MEDICAMENTS
Antidepressius
contra
l’ansietat
Bupropió i vareniclina
són els principis actius d’uns
medicaments que estan afavorint
que moltes persones
afrontin amb èxit el procès de
deixar de fumar. El primer,
comercialitzat amb el nom
Zyntabac, és un antidepressiu
que es va comprovar que
a més tenia la propietat de
reduir l’ansietat en les persones
que estaven abandonant
el tabac –una ansietat provocada
per la síbdrome d’abstinència
de la nicotina–. Ja fa
anys que és receptat pels
metges en tractaments antitabac.
El segon dels medicaments,
que es ven amb el
nom de Champix, és en canvi
una creació més recent i dirigida
específicament per a les
persones que volen deixar de
fumar. També necessita
recepta i a més de l’efecte
contra l’ansietat inhibeix el
plaer que el fumador experimenta
quan fuma.
E-CIGARRETS
L’estrella
gràcies a un
buit legal
Els cigarrets electrònics
porten setmanes convertits
en el producte estrella contra
el tabac, fins al punt que
s’han esgotat a la immensa
majoria de farmàcies gironines.
I a pesar que no hi ha
estudis científics que avalin
els seus suposats beneficis.
De fet, hi ha societats de neumòlegs
que recomanen desaconsellar-ne
l’ús perquè «la
seva efectivitat està lluny de
ser demostrada». Tot i aquesta
manca de certificació,
aquests productes estan
triomfant gràcies al buit legal
que permet la seva comercialització.
En essència, són uns
ginys que barregen substàncies
aromàtiques –en ocasions
fins i tot nicotina– amb
vapor d’aigua i donen al fu -
mador la sensació d’inhalar el
fum, sense quitrans ni altres
productes nocius. Con viuen
als prestatges amb els clàssics
de plàstic i de menthol.
tualment a futbol assegura haver arribat a posar-se
el xandall sobre el pijama per anar a buscar
ben entrada la nit un lloc on poder comprar
tabac. Juan, que porta quinze anys fumant,
insisteix en aquest argument: «Jo també aspiro
a aquesta sensació de llibertat, a no sentir-te
tan miserable quan a les cinc de la matinada
t’has quedat sense tabac i fumes una burilla».
FEINA PER FER
Tot i que no són dades concloents, Raquel Flores
i Gemma Sola van presentar l’any 2009 en
un congrés a Còrdova un estudi sobre els resultats
del seu sistema de treball en els dos primers
anys de funcionament: 24 de les 124 persones
que van iniciar la teràpia continuaven
sense fumar un any després d’haver-la acabat
(teninte en compte que havien estat 90 les que
havien arribat al punt de fixar el «Dia D» per
deixar de fumar). Expliquen que van començar
a treballar en aquest camp l’any 2006 «per-

LLIBRES
Manuals
clàssics per a
tots els gustos
Deixar de fumar depèn
de la voluntat del fumador,
com recorda la doctora
Flores, i precisament per això
es continuen venent llibres
que donen consells per abandonar
l’hàbit. N’hi ha d’absolutament
clàssics –Es fácil
dejar de fumar, si sabes
cómo, d’Allen Carr, també en
català, és una icona en
aquest camp– però periòdicament
es va renovant el
mercat amb l’aparició de no -
ves propostes. «Si no hi ha
predisposició de la persona
no es deixa de fumar, l’èxit
depèn d’això, de les ganes
de fer-ho, de la motivació»,
recorda la doctora Flores. En
aquest sentit, els llibres po -
den substituir alguns aspectes
d’una teràpia de grup o
individual, perquè si estan
escrits amb criteri proporcionen
les informacions i els
reforços que es requereixen
en aquesta situació.
TERÀPIES
La relaxació
com a camí
cap a l’èxit
L’ús de teràpies alternatives
en els tractaments per
deixar de fumar és creixent, i
fins i tot des de la mateixa
sanitat pública es veuen amb
bons ulls algunes d’aquestes
pràtiques. Per exemple, les
responsables del taller de
deshabituació tabàquica del
CAP de Blanes aconsellen
l’acupuntura com a sistema
per a la relaxació que afavoreix
el trànsit de fumador a no
fumador. En altres centres
públics de salut de Girona
s’ha recomanat la pràctica
del Taichi, en la mateixa línia
de contribuir a la relaxació de
la persona en moments de
molta ansietat. També hi ha
gabinets específicament de
teràpies alternatives que ofereixen
tractaments antitabac
basats en aquestes pràctiques,
que no es limiten a les
ja esmentades: la hipnosi té
una considerable propaganda
en segons quins àmbits.
què ens agradava» i que es van anar formant
de manera autodidacta en la dinàmica de tallers
de grups per deixar de fumar. Consideren
que des de la sanitat publica «s’ha avançat força»
en la lluita contra el tabaquisme, però també
que encara hi ha molta feina a fer.
En aquest sentit, de les 26 àrees bàsiques de
salut que hi ha a la regió sanitària de Girona,
15 ofereixen en l’actualitat consultes específiques
de deshabituació del tabac, però n’hi ha
11 que no ho fan. Al marge d’aquestes unitats
concretes, fonts de l’Institut Català de la Salut
confirmen que en l’assistència primària s’ha detectat
un increment del nombre de persones
que demanen ajuda per deixar de fumar al seu
metge de capçalera. Raquel Flores, que és metgessa
de família a Blanes, confirma aquest fet:
ella i la infermera Gemma Sola també tracten
persones que ho demanen a la consulta però
que no es volen integrar en la teràpia grupal.
A més d’aquest efecte en la sanitat pública,
ECONOMIA
El cost per als
diners públics
de no fumar
L’administració acostuma
a informar del cost
que suposa per a la sanitat
pública el tractament de les
malalties que pateixen els
fumadors. 600 milions d’euros
anuals, és l’última xifra que
ha proporcionat la Gene -
ralitat. Però hi ha qui considera
que aquests no són els
càl culs que s’han de fer. L’e -
conomista Xavier Sala i Martín
defensava recentment a TV3
que la dada és enganyosa.
Segons ell, «la mitjana de
vida dels fumadors és més
reduïda que la dels no fumadors,
de manera que per fer
bé aquest càlcul també s’hi
hauria d’incloure l’import de la
pensió de jubilació que deixarà
de cobrar el fumador que
s’haurà mort anys abans, i
també el cost dels tractaments
que necessitarà una
persona que visqui més anys
i que segurament també es
posarà malalta».
1
on també ha tingut una palpable repercussió
la creixent voluntat per deixar de fumar ha estat
a les farmàcies. S’hi venen més pegats i xiclets
de nicotina, i també més medicaments
receptats per metges, però l’estrella absoluta
de les últimes setmanes han estat els cigarrets
electrònics: «Ha estat impressionant, tot un fenomen»,
sostè Susanna Corretger, de la Farmàcia
Corretger de Girona, una de les moltíssimes
que han esgotat aquest producte. «Fins
i tot els distribuidors de material farmacèutic
se n’han quedat sense», afegeix. Susanna Corretger
apunta que s’estan venent més productes
relacionats amb el deixar de fumar, i
tot i que en part ho atribueix a l’entrada en vigor
de la llei antitabac, també recorda que «el
gener és un mes de propòsits». A la farmàcia,
segons ella, els fumadors «més que a demanar
consell ja venen directament a buscar un producte
concret, que darrerament sembla que
només és el famós cigarret electrònic».
JORDI VILAMITJANA
20 anys sense fumar
«Vaig llançar
a l’Onyar
el paquet
de tabac
i l’encenedor»
V aig
començar a fumar de molt jove,
als 13 anys, com es feia abans: a
l’institut, perquè feia ser gran, perquè
tothom ho feia, perquè te n’oferien...
A poc a poc, se’m va fer imprescindible
fumar: havent dinat, a mitja tarda, havent
sopat, estudiant, fent el cafè, sortint amb
amics, en reunions, en trobades... Tocava
la guitarra i posava la cigarreta encesa
clavada per la boquilla entre dues cordes
del claviller a prop de la celleta; obria
el llibre per estudiar i el sostenia distès
entre els dits índex i mitjà de la mà esquerra
(que s’anaven esgrogueint, certament);
escrivia a màquina amb la cigarreta
als llavis, mig caiguda, o amb la
cigarreta encesa i fumejant al cendrer;
conduïa amb la punta entre els dits; entre
plat i plat, n’encenia una; no sabia reflexionar
sense aspirar el fum...
Vaig fumar Celtes Curts sense filtre
(que picàvem contra el rellotge per empaquetar
millor el tabac), 46, Rex, Bonanza,
Habanos (absolutament criminals),
una petita incursió en el ros mentolat
i, sobretot, Ducados.
Ni una llaga d’estómac, ni una apendicitis,
ni les pedres al ronyó, ni l’esport
(bàsquet a Domeny, futbol a La Salle i al
Pontenc), ni les mancances econòmiques,
ni els consells d’alguns metges (el
Dr. Sánchez Babot, el Dr. Massanas) ni
res de res, aconseguiren allunyar-me del
tabac. Va ser perquè de cop un dia tapat
de bronquis i engripat vaig decidir no
fer-ho més. Vaig llançar a l’Onyar el paquet
de tabac i l’encenedor. Així de rotund...
I vaig fracassar.
Al cap d’un mes hi vaig tornar. Però
al cap d’un any, un altre cop tapat, vaig
llançar el tabac al riu i ho vaig deixar.
Pim-pam... Però vaig tornar a fracassar.
Al cap de dos anys hi vaig tornar. A la fi,
més tapat encara i tocat per la nostàlgia
–suposo que pel sentiment tràgic de la
vida o alguna cosa així–, ho vaig deixar...
Era l’any 1991. Em penso que aquesta
vegada me’n vaig sortint.
De seguida vaig respirar més i millor,
vaig recuperar l’olfacte i la gana, i em
vaig engreixar. El tabac, avui? Ni el trobo
a faltar, ni em fa falta per a res, ni el
recomano a ningú.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, a dalt, la doctora
Raquel Flores,
met gessa de família
a Blanes; a baix, la
infermera Gemma
Sola; són les encarregades
del taller
per deixar de fumar
del CAP de Blanes.
1
Gemma Sola i al -
guns dels assistents
a la sessió de teràpia
grupal contra el
tabac de dimarts
passat a Blanes.

6 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Fotos:
1
Neus Plana i el seu
fill Marc al costat
d’un elefant, a Sudàfrica.
2 i 3
Matthias i els seus
fills, després de la
primera nevada d’aquest
hivern a
Paderborn, el passat
30 de novembre.
4
Matthias, Neus i els
tres fills que llavors
tenien, a Tulum
(Mèxic).
5
La família al Cap de
Bona Esperança, a
Sud-àfrica.
6
Fent cagar el tió a
Puebla.
7
Neus Plana amb els
seus fills Marc i Pau -
la i amb Johanna, la
dona que l’ajudava a
casa durant l’estada
a Sud-àfrica.
8
Amb la seva filla
Paula, donant de
menjar a una girafa
en una reserva d’animals
propera a
Johannesburg.
NEUS Plana Illa Gironina de 41 anys, viu a Alemanya i ha residit a Sud-àfrica i Mèxic
L’any 1999 se’n va anar a viure a Alemanya, on treballava de protèsica dental; i encara hi és, tot
i que ara està de baixa després d’haver tingut el seu quart fill. Entremig, però, Neus Plana
també ha residit un any a Sud-àfrica i dos a Mèxic, països als quals va ser destinat el seu marit.
N eus
Plana Illa té 41 anys i va conèixer Matthias,
el seu marit, en fa 22, en un curs de
francès a la Universitat Paul Valéry de
Montpeller. Estan junts des de fa onze anys i tenen
quatre fills, Paula, de 7; Marc, de 5 i mig;
Jan, de 3 anys i 4 mesos; i Ivet, d’1 any. I és precisament
la feina del seu marit –economista en
una multinacional alemanya– el que va portar
Neus Plana i els fills que tenien en aquell moment
a viure un any (2006-2007) a Johannesburg
(Sud-àfrica) i dos (2007-2009) a Puebla
(Mèxic). Ara tornen a ser a Paderborn i Neus
Plana està de baixa maternal pel naixement de
la petita de la família, Ivet (de fet les ha anat
encadenant des del naixement de la primera filla,
Paula). I explica com funcionen aquestes situacions
a Alemanya: «Tens catorze setmanes
de baixa laboral, repartides en sis abans del part
i vuit després. A més, la majoria de dones agafen
l’excedència per maternitat per estar amb
els nens, que pot ser de fins tres anys per fill.
En aquest temps no cobres, però l’empresa paga
l’assegurança mèdica i té l’obligacio de guardar-te
el lloc de treball per si hi vols tornar. Aquí
no està ben vist que després de les catorze setmanes
vagis a treballar i deixis la criatura amb
altres. A més, no és gens fàcil trobar plaça a la
guarderia abans dels 3 anys! De fet, dels 3 als
6 van a la guarderia i es dediquen a jugar tota
l’estona. A partir dels 6 comencen l’escola i a
aprendre a llegir i escriure».
Després d’estudiar fins a COU a l’institut Santiago
Sobrequés de Girona, Neus Plana es va
formar com a protèsica dental a Barcelona. I tot
seguit va començar a treballar amb un ortodon -
cista a Girona. Deu anys més tard, però, «vaig
decidir anar a Alemanya durant les vacances
d’estiu i buscar feina a Paderborn, on ja vivia el
meu actual marit. Vaig trobar feina de protèsica
amb un ortodoncista, vaig tornar a Girona,
vaig fer les maletes i me’n vaig anar a Alemanya
per instal.lar-m’hi». Per a ella l’idioma no va
suposar cap obstacle perquè ja feia deu anys
que l’estudiava: «M’agraden molt els idiomes. A
l’escola i a l’institut vaig estudiar francès i també
anava a classes particulars de francès i anglès».
Recorda amb orgull, en aquest punt, que
«quan estava a l’institut vaig guanyar el primer
premi d’Espanya de redacció en francès sobre
l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea; i
vaig quedar semifinalista d’Europa». Un cop va
considerar que tenia un nivell alt de francès,
«vaig decidir començar amb l’alemany».
Després d’haver viscut a Mèxic i Sud-àfrica
(Alemanya al marge), Neus Plana no té clar si
tornaran a canviar de lloc de residència: «Ens
agradaria tornar a l’estranger, això sí, a un país
on parlin anglès, alemany, francès o castellà,
que no hàgim d’aprendre un idioma nou. I si
pot ser que hi hagi escola alemanya, així els
nens mantenen l’alemany com a primera llengua.
De fet ja hi estan acostumats i els tres grans
parlen català, alemany i castellà». El que no creu
és que torni a viure a Girona: «Ens agradaria
Barcelona, on l’empresa per a la qual tre balla
el meu marit té sucursal; els nens podrien anar
a l’escola alemanya i Girona és a un pas».
VIVÈNCIES DE TRES PAÏSOS
Neus Plana explica anècdotes, costums i mane -
res de viure que li han cridat l’atenció tant d’Alemanya
com de Mèxic i Sud-àfrica. Però el primer
és el país que coneix millor, perquè hi ha
residit més temps. Un seu dia normal comen ça
a un quart de set del matí, quan s’aixeca: «Els
nens van a la guarderia i comencen a les 7.45.
A les 7.30 sortim de casa en bici. La guarderia
és fins a les 12. A les 12.30 dinem i a la tarda
van a gimnàstica i futbol, i sopem a les 6.15.
M’agrada aquest horari, s’aprofita més el dia».
Dels hàbits escolars alemanys destaca també
que «els pares no acompanyen els nens amb el
cotxe fins a la porta de l’escola. Aquí van de seguida
en bicicleta, faci fred o plogui. I també hi
ha el que en diuen “l’autobús que camina”, amb
diferents rutes i parades. Hi ha dues mares encarregades,
que es van turnant segons la llista
de torns que ja té feta cada classe. Una mare va
al davant, l’altra al darrere, i al mig una filera
Un món
de contrastos
TEXT: ALFONS PETIT
1
amb els nens que van recollint a les “parades”.
Tots porten unes armilles fluorescents amb reflectors
perquè se’ls vegi bé».
També té a veure amb l’escola i amb la bicicleta
l’hàbit alemany de fer pastissos: «És un paradís,
hi ha de tot per fer-ne! Jo gaudeixo molt
fent-ne. Hi ha moltra tradició de fer pastissos i
a la guarderia o a l’escola, per exemple, si celebren
alguna cosa i s’han de dur pastissos, tots
són casolans». A més, «els caps de setmana se
sol convidar la gent a “prendre cafè i pastís” a
les 3 de la tarda. De broma jo dic que els alemanys,
els caps de setmana, a les 3 o bé mengen
pastís i prenen cafè o van a caminar. Que
hi ha molts camins senyalitzats i és un no parar
de gent a peu o en bicicleta».
I encara un altre costum alemany que elogia
Neus Plana: «M’agrada molt el temps de l’Advent,
les quatre setmanes abans de Nadal, quan
ja es decoren les cases. La majoria de gent posa
llumetes a les finestres, perquè es vegin des de
fora, i quan és fosc és molt bonic anar a passeig
i veure-les». Relacionat amb això, la continua
sorprenent que «si hi ha coses de decora -
ció fora de la casa, com carbasses a la tardor,
boles de Nadal o corones o ous per Pasqua, la
gent no s’ho emporta! Quan anem a passeig,
sempre dic: “Això a Espanya ja no hi seria, ja
s’ho haurien endut o trencat!”. No se per què
aquí són més civilitzats o com se’n vulgui dir».
El que també ha pogut comprovar Neus Plana
és que a Alemanya no hi gaire coneixement
de Girona, ni tampoc de Catalunya ni d’Espanya,
més enllà d’alguns tòpics: «Coneixen Mallorca.
Jo, per situar, sempre que parlo de Girona
cito la Costa Brava, que a alguns els sona,
i si no que estem a cent quilòmetres de Barcelona
i molt a prop de la frontera francesa».
Entre els elogis que dedica a Alemanya, Neus
Plana en destaca dos per contrast amb els altres
països on ha residit: la seguretat i l’ordre a
l’hora de conduir. El primer concepte té a veure
sobretot amb Johannesburg, que per a ella
és «una de les ciutats més perilloses del món.
Nosaltres vivíem en una urbanització tancada
per un mur alt i amb tancat elèctric. I vigilada
per un guarda a l’entrada: t’havies d’identificar
per entrar, dir on anaves i deixar el document
d’identitat». Recorda que «jo només sortia de
casa, sempre en cotxe, per anar al centre comercial
vigilat, i sempre aparcava allà mateix,
on hi havia un vigilant que ja em coneixia. Els

2
3
nens, que tenien tres anys i un any i mig, sempre
agafats, perquè en ser rossos cridaven molt
l’atenció. També havia anat alguna vegada a
casa d’una amiga, a uns 45 minuts, però sempre
procurant circular per autopista i no ficarte
al centre, perquè tot i que sembla molt bonic,
amb gratacels i així, no hi ha res. Tots els
bancs, comerços i hotels han marxat per la violència
i la inseguretat. De fet, al centre només
hi vaig anar un cop, quan van venir els meus
pares i germans i hi vam anar amb un tour organitzat
i sense baixar de la camioneta».
Neus Plana rememora amb especial espant
un episodi que li va passar prop de Soweto, un
dels barris marginals de Johannesburg. «Vaig
passar moltíssima por», confessa: «Anàvem en
dos cotxes, jo seguint el meu marit, i de cop ell
es va equivocar de sortida a l’autopista però va
poder agafar la correcta; jo no i vaig haver de
seguir, amb els meus pares i en Marc al cotxe.
Vaig parar a un costat de l’autopista, tot i que
ens havien dit mil cops que era superperillós
fer-ho i vaig trucar el meu marit. Però estava tan
nerviosa i tenia tanta por que no li sabia dir quin
rètol havíem passat, ni on érem, tot i que jo sabia
que anava cap a Soweto. Per postres se’m
va tallar la connexió del mòbil ... Vaig anar tirant
morta de por i pensant només en el que
ens podia passar. Vam anar a parar a El Dorado
Park, que tot i que sona molt bé tenia molt
mala pinta, com després em van confirmar. Una
de les primeres coses que m’havien dit era que
si et perdies no t’aturessis fins trobar una gasolinera.
No va ser fàcil, però un cop hi vam ser,
amb un fil de veu, perquè continuava morta de
por, vaig demanar per l’autopista que ens portava
cap a casa. Quan finalment hi vam arribar,
el meu marit, que no és gens patidor, em va dir
que estava molt preocupat. Jo no tenia ganes
de sopar; la por em va treure la gana».
6
7
Per compensar d’aquesta mala experiència,
Neus Plana també conserva molt bons records
de Sud-àfrica: «La gent era molt campetxana i
el clima excel·lent». I aprofitaven els caps de setmana
per conèixer millor el país: «Gairebé cada
cap de setmana anàvem a algun lloc interessant,
o de safari... Les rutes llargues les vàrem
fer per les vacances i un cop en tres setmanes
vàrem fer mes de 6.000 quilòmetres! Hi ajuda
que les carreteres eren fantàstiques!».
SUBORNANT LA POLICIA
Res a veure amb les que es va trobar a Mèxic:
«Les carreteres estan en molt mal estat, plenes
de forats i topes, i a més condueixen molt malament.
És un campi qui pugui, allò: no usen
els intermitents, et tallen el pas...». Un altre problema
de les carreteres mexicanes al qual li va
costar acostumar-se són els suborns a la policia,
les anomenades mordidas: «És el que has
de pagar a la policia si vols que treguin una multa.
A mi personalment no em van parar mai,
però sí que ho van fer dues vegades que anava
de copilot. La primera va ser amb una amiga
alemanya: el policia li demanava 1.200 pesos
i al final, després de parlar molt, li’n vam
donar 700 (uns 43 euros). El segon cop anava
amb un familiar meu, que era qui conduïa. Ens
van aturar i li van demanar el carnet. Quan vam
contestar que se l’havia deixat a Puebla, el policia
va dir: “Esto es una falta grave y se paga
con la cárcel”. Quan vàrem sentir això! Vaig baixar
del cotxe volant i li vaig dir si «lo podíamos
arreglar» (ja n’havia après!), que tenia 300 pesos.
Em va dir que sí, pero que li donés els diners
d’amagat, que no es veiés. Va deixar els
guants sobre el seient i a dins hi vaig posar 200
pesos! I llavors ens va dir “váyanse”, “manejen
(condueixin) con precaución” i “buen viaje”».
Un altre mal record que conserva de Mèxic
4
8
és de la vegada que la van intentar estafar amb
el subministrament de gas: «En veure’t estranger
era fàcil que intentessin enredar-te. El primer
cop que vaig demanar que m’omplissin els
dipòsits de gas de la casa m’hi van posar aire,
i al cap d’una setmana ja en necessitava més.
Per sort vaig tenir una bona “mestra”, la Teresa,
la senyora que m’ajudava a casa i que em
va ensenyar a no deixar-me prendre el pèl. I a
moure’m en cotxe per a la ciutat. Gràcies a ella
vaig descobrir llocs o botigues a les quals com
a estrangera no hi hauria anat mai».
Malgrat aquests problemes, Neus Plana també
relata imatges agradables de Mèxic: «La gent
és xerraire i carinyosa, i hi vaig fer molt bones
amistats. També m’agradaven molt les seves festes
d’aniversari, al salón de fiestas, amb la piñata
i la quantitat de gent que convidaven. I el
bon clima de Puebla, i les vistes del volcà Popocatépetl
(el Popo, en diuen) que tenia des de
casa, i els edificis preciosos al voltant del Zócalo
(la plaça principal)...». També van aprofitar
l’estada al país per intentar-lo conèixer a
fons: «No ens vam pas quedar curts, fent-hi kilòmetres...
Sempre hi havia alguna cosa a fer,
alguna festa, alguna visita a un poble, i també
vam voltar molt durant les vacances. Ens va
agradar molt! I per sort els nens sempre segueixen
bé, han sortit viatgers com els pares».
Ara, a Alemanya, aprofiten els caps de setmana
per sortir en bicicleta i per mantenir el
contacte amb alemanys que van conèixer a Mèxic
o a Sud-àfrica i que també han tornat. Neus
Plana i la seva família acostumen a venir a Girona
un parell de vegades a l’any (a l’estiu i per
Nadal) i la resta del temps manté el contacte
amb la família i els amics a través d’Internet i el
telèfon. També segueix l’actualitat gironina: «La
família m’explica les novetats, i sinó escolto la
ràdio i llegeixo Diaridegirona.cat».
5
Gironins
al món
7 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Paderborn
ALEMANYA
DISTÀNCIA DE GIRONA:
1.500 kilòmetres
(aproximadament).
POBLACIÓ:
143.392 habitants
(2005).
SUPERFÍCIE:
179,38 km².
DENSITAT:
859,4 hab./km².
MONEDA:
Euro.
IDIOMA OFICIAL:
Alemany.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT DE PADERBORN
A NEUS PLANA ILLA:
Els horaris de treball.
Comences més aviat i
plegues abans i tens
més temps per fer coses.
També que anem molt en
bicicleta, l’ordre a l’hora
de conduir i la seguretat.
De Sud-àfrica la naturalesa,
que és preciosa, i els
animals. I de Mèxic les
festes d’aniversari, el
caràcter obert de la gent
i el clima.
I EL QUE MENYS:
D’Alemanya la recollida
d’escombraries. Tens tres
o quatre contenidors a
casa i els passen a recollir
(no tots a l’hora) cada
dues setmanes. Això vol
dir que tens les escombraries
com a mínim
dues setmanes a casa.
De Johannesburg la violència
i la manca de
seguretat. És una de les
ciutats mes perilloses del
món. I de Mèxic la poca
puntualitat, el mal estat
de les carreteres, la
manera de conduir que
tenen i els suborns a la
policia.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA
A FALTAR DE GIRONA:
La família i els amics. I el
bon temps (ara que sóc
a Alemanya). Quan era a
Puebla al principi trobava
a faltar una ciutat neta,
amb edificis i no bruta i
amb edificis a mig construir.
Al centre, al voltant
del Zócalo, hi ha uns edificis
preciosos, pero a la
resta de la ciutat no. I a
Johannesbourg, caminar
i passejar. Si volíem
caminar anàvem al zoo .
I EL QUE MENYS:
No ho sabria dir. Potser
el menjar.
Amb la col·laboració de

8 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
«Un atardecer sintió frío. Entonces recorrió la
casa y comprobó que los demás aposentos ya
no correspondían a los de su habitación en la
tierra» (Jorge Luis Borges)
Epassat 30 de març, Lluís Vilà desapareixia
sense avisar, definitivament, contra tot
pronòstic, fidel a una manera de fer les
coses que mai s’havia subjugat al guió que dicten
les convencions –sovint de manera ben imperceptible–,
escenificant sense voler-ho el
darrer episodi d’una existència indissolublement
lligada a aquesta formidable construcció
simbòlica que anomenem art. Per això l’astorament
general de seguida va deixar pas a una
constatació dolorosa derivada, per força, en autocrítica:
malgrat els seus 57 anys –madur com
a artista, però massa jove per morir–, seguia
monopolitzant les energies creatives d’una ciutat,
Banyoles, que s’havia acostumat a ell d’ençà
d’aquells llunyans anys 70 marcats per la ràbia
continguda davant de la dictadura agonitzant
i per l’eufòria, poc o gens continguda, enfront
de les possibilitats expressives que oferia
una disciplina –l’art entès en el sentit més ampli
possible– alliberada dels vells perjudicis i
disposada a reinventar-se sense mostrar clemència
cap als seus patriarques obsolets (gegants,
aleshores més que mai, amb fragilíssims
peus de fang). Les aventures col·lectives del
Tint, l’experimentació al voltant de l’art fungible
o la construcció, en definitiva, d’un univers
conceptual autàrquic que trobava en el pa el
seu element nuclear, van ser episodis d’un viatge
que només pot ser entès de manera global
i al qual ni tan sols el final imprevist de l’artista
va aconseguir restar-li la darrera coherència,
la perfecta i total unitat de sentit.
Justament per això podem parlar del doble
llegat de Lluís Vilà. Per una banda, ens va mostrar
una via alternativa que ell habilitava gràcies
a una actitud irreverent i irònica però que,
al mateix temps, era profundament compromesa
i crítica: aquesta síntesi de contraris aparents,
aquesta capacitat per conjugar registres,
ens ajuda a definir un perfil humà i artístic resistent
a les etiquetes genèriques i a qualsevol
intent de taxidèrmia, provingui aquest d’on
provingui. I, per altra banda, hi ha el llegat material,
les seves obres: col·leccionistes privats i
la mateixa família treballen plegats per posar
orde als productes dispersos i per gestionar un
gruix integrat per més de 800 treballs realitzats
en els formats més diversos.
En aquest sentit, la Galeria Cort –on ell es
desplegava periòdicament–, ha evolucionat
cap a un nou model de gestió que ha d’ajudar
a projectar el calidoscopi Vilà: «El passat mes
d’octubre i durant les festes de Sant Martirià de
Banyoles –expliquen Guillem Vilà i Ricard Planas,
responsables del projecte– vàrem inaugurar
la nova etapa de la galeria Cort, que ha passat
a anomenar-se Espai Eat Art Lluís Vilà. Un
canvi de nom, de funcionament i de línia que
vol posicionar la figura de Lluís Vilà i que, alhora,
vol ser un centre de referència sobre el
concepte artístic d’Eat Art (art del menjar), del
qual l’artista banyolí en fou un dels màxim exponents
a nivell català». Un projecte, a més, que
declara uns objectius encara més globals: «Amb
aquesta nova filosofia estem aglutinant ja les
màximes sinergies possibles tant amb els agents
de Banyoles i comarques, com amb la resta d’agents
a nivell nacional i internacional: l’espai
no només vol treballar amb el món de l’art sinó
amb la resta de teixit social, donant suport i rebent-lo,
amb les activitats que treballin sota
aquests paràmetres».
Dos futurs projectes editorials i expositius
exemplificaran, quan puguin ser concretats,
aquesta declaració d’intencions: un dedicat a
la pràctica de l’Eat Art per part de Vilà i un altre
que, sota el títol de Congrés de l’Absolut,
il·lustrarà l’estreta relació que sempre va mantenir
el banyolí amb Borges i, de manera molt
especial, amb el seu El Congreso del Mundo.
HOMENATGE PÒSTUM A BORGES
El Congreso del Mundo descrit pel genial argentí
tracta d’un grapat d’homes que van voler
acumular totes les formes possibles de coneixement,
tots els llibres, en especial els clàssics
ineludibles, totes les llengües contingudes en
un llenguatge mundial que mai van acabar de
definir, és a dir, tot allò que la ment humana
havia vist néixer i que l’havia acompanyat des
dels seus incerts orígens. La desmesura del projecte,
contra pronòstic, era allò que en garan-
Els llegats de
Lluís Vilà
La present edició del Festival Pepe Sales de Girona està
dedicada a l’artista de Banyoles, mort el 30 de març de 2010
tia l’èxit: mentre que els diferents materials bibliogràfics
s’anaven acumulant en un immens
casalot plantat al mig d’un paisatge agrest que
venia a ser la mateixa negació del paisatge, els
diferents «congressistes» anaven extraviant-se
en una mena de boirina feta de desig i pèrdua,
de saviesa i confirmació implacable de la nostra
ignorància insalvable, anaven desdibuixant,
per dir-ho d’alguna manera, l’ambiciosa cartografia
esbossada. Al final, només l’incendi de
tota la saviesa acumulada (la crema de llibres)
podia alliberar aquells homes de l’esforç particular
per atansar-los a aquell absolut borgià que
conté totes les coses: «El Congreso del Mundo
comenzó con el primer instante del mundo y
TEXT: EUDALD CAMPS
2 3
proseguirá cuando seamos polvo. No hay un lugar
en que no esté. El Congreso es los libros que
hemos quemado. El Congreso es los caledonios
que derrotaron a las legiones de los Césares. El
Congreso es Job en el muladar y Cristo en la
cruz. El Congreso es aquel muchacho inútil que
malgasta mi hacienda con las rameras”...
Els Congressistes imaginats per Borges són
una preciosa metàfora per aproximar-nos a la
pràctica artística de Lluís Vilà: la crema de llibres
és una acció idèntica al «despintar» que
Lluís Vilà escenificava en cada una de les seves
obres. De l’intent original de representar
totes les coses possibles només en resta aquella
realitat propera a la sensació de pèrdua ini-
1

4
cial però que desemboca, contra pronòstic, en
una percepció més forta de les coses gràcies al
fet de ser indirecte o, com diria Borges, permanentment
ajornada. Les cartografies impossibles
de Vilà, els seus registres inabastables,
els seus múltiples territoris... Tot plegat són elements
presents en la semàntica borgiana i, de
fet, en la de qualsevol pràctica artística que no
s’ajusti, com dèiem a l’inici de l’article, a la convenció.
Lluís Vilà, ara ho sabem, va ser un important
seguidor de l’esperit de Borges.
VILÀ AL FESTIVAL PEPE SALES
Arriba a la seva quarta edició el Festival d’Art
Independent Pepe Sales, i amb energia renovada
gràcies a l’esperit que, des del seu origen,
el segueix movent: es tracta d’activar i donar a
conèixer fets culturals lliures dels condicionaments
estipulats per la indústria i la societat
benpensant. En aquest sentit, la figura de Sales
–apòstol de l’invent– segueix projectantse
amb força: ell va ser per sobre de tot algú
que va fidelitzar-se a un plantejament vital radical
sense importar-li, o sense que li importessin
prou, els riscos d’una via decididament
alternativa. La seva figura auràtica, la intel·ligència
càustica que traspuen els seus versos,
5
6
8 9 10
7
el destil·lat verinós que hom intueix a la lletra
de les seves cançons, la seva pintura expressiva
més que no pas expressionista, la violència
contra un mateix i l’amor envers els altres, troben
en Lluís Vilà –com van trobar en Pedro Casariego
i en Miquel Bauçà a les edicions anteriors
del festival– un altre soci insospitat.
Enguany, el Festival torna a desbordar-se:
més de 150 col·laboradors i una nodrida agenda
d’actes –música, cinema, performance...– estan
ocupant espais singulars de la ciutat durant
aquest llarg cap de setmana que s’allarga fins
dimarts. Amb tot, una exposició de sabates manipulades
per diferents artistes que es pot veure
al Casino de Girona és, potser, l’episodi més
íntim i, des del punt de vista artístic, més proper
a la sensibilitat de Vilà que s’hi podrà veure.
El rerefons de la proposta expositiva és clar:
qualsevol objecte creat per l’home –i de manera
molt especial les obres d’art– és una síntesi
de món i terra o, potser millor, de voluntat
formadora i de matèria inerta: la seva existència
està condicionada per aquesta tensió perpètua
que la defineix però que, al mateix
temps, l’empresona. Què succeeix, però, quan
l’objecte decideix emancipar-se? Que succeeix,
per exemple, quan un pa deixa de banda la vo-
luntat del flequer i comença a existir convertit
en objecte alliberat, en forma emancipada? Què
són les sabates sense els seus peus, sense el caminar
que les desgasta? O, també: que els passa
a les escultures i a les pintures quan les baixem
dels seus pedestals, o les traiem dels museus,
perquè surtin a passejar barrejant-se, donat
el cas, amb el comú dels mortals?
Lluís Vilà era un emancipador d’objectes:
agafava un pa, un martell, unes estovalles, una
forquilla o una sabata i els proposava una nova
modalitat d’existència que defugia tota lògica
utilitària. Les seves escultures, en realitat, no
eren seves: es tracta de volums alliberats que
inventen noves modalitats d’existència, amb
etimologies pròpies, amb futurs incerts que
s’escriuran fidels a un principi autàrquic que
pot ser revisat en qualsevol moment. No ens
ha d’estranyar, en darrera instància, que un
exèrcit de sabates –alliberades per una munió
d’artistes, arquitectes, dentistes...– el saludin
ara, emancipades, empolainades per a l’ocasió,
transmutades en objectes impossibles que no
han de respondre a cap altra llei que la que dicta
el desig, la pròpia necessitat.
Lluís Vilà, lliure per sempre i, encara ara, encomanant
llibertat.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Fotos:
1
Lluís Vilà fotografiat
a Banyoles el mes
de març de 2010,
poc abans de morir,
davant de diverses
peces del seu projecte
«El Congreso
del Mundo». Foto:
Pere Duran.
2
L’artista treballant al
seu estudi de
Banyoles.
3
Una imatge de jo -
ventut de Lluís Vilà,
envoltat d’obres.
4
Al davant dels quadres
de gran format
d’una exposició.
5 i 6
Dues de les «sabates
comestibles»
creades per Vilà.
7
Dimecres a la tarda
s’ultimaven al Ca si -
no de Girona els
pre pararius de l’exposició
de sabates
manipulades per
artistes inclosa en el
programa del Fes -
tival Pepe Sales
dedicat a Lluís Vilà.
Foto: Marc Martí.
8
«Armonia caótica»,
una pintura de la
sèrie «Absolut».
9
Una obra de la sèrie
«Alef», que Lluís Vilà
va pintar amb la
seva pròpia sang.
10
Una escultura de la
sèrie «Nautes».

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
“
Abans o
després,
els partits han
de fer unes
regles de joc
perquè no es
produeixi la
desaparició
del sector.
“
“
Hi ha un
desconeixe -
ment de què
fa la SGAE i
això sí que és
culpa nostra.
“
“
I un quiosc
que vengui
literatura
neofeixista,
cal tancar-lo
o no? I si ven
pornografia
infantil, cal
tancar-lo
o no?
“
TEDDY Bautista President executiu de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)
Teddy Bautista té una llarga trajectòria musical des dels anys seixanta, i entre les seves grans
aventures hi ha Los Canarios, grup pioner del pop/rock espanyol. En els últims anys és la cara
visible de la SGAE, una entitat precisament amb problemes d’imatge, però que ell reivindica.
D iu
Eduardo «Teddy» Bautista que és evident
que cal millorar la imatge de la Societat
General d’Autors i Editors (SGAE)
però, a la vegada, considera que en qüestió d’imatge,
ningú no va bé, a Espanya: «Ni polítics,
ni bancs, ni empreses». El president executiu
de la SGAE defensa que tancar una web no és
un atemptat a la llibertat d’expressió perquè el
que es tancaria és alguna cosa «il·legal» si permet
descàrregues gratuïtes. A l’eterna pregunta
de les taxes de la SGAE respon amb l’etern
raonament dels creadors i de la SGAE: una
perruqueria que posa música paga de la mateixa
manera que ha de pagar l’aigua i la llum.
La SGAE no agrada, no té bona imatge. Tenim
un problema de comunicació, però la nostra
imatge no és pitjor o millor que la dels polítics,
bancs, algunes empreses de comunicació
o de serveis generals. El problema és que
hi ha un desconeixement de què fa la SGAE i
això sí que és culpa nostra.
Què fa la SGAE? Representa un nombre important
de creadors que tenen les seves obres
al mercat i de les quals no poden controlarne
l’ús. Una persona sola no pot controlar els
diferents nínxols de negoci i formes d’explotació
de les seves obres. Llavors creen una societat
de gestió que s’encarrega de vetllar per
aquests interessos. És a dir, tenen una part sindical
que representa el col·lectiu i una altra que
és una empresa de serveis.
I té explicació cobrar a un perruquer per
posar música a la seva perruqueria?, per
esmentar un exemple de negoci. Es pot explicar.
De la mateixa forma que paga l’electricitat
i l’aigua corrent que li subministren. Usa
música per amenitzar, paga i ja està.
Alguna altra forma de traslladar-ho a l’opinió
pública? En aquesta qüestió hi ha nivells.
Un té a veure amb la llei intel·lectual, el
defensarà el sistema. No defensa el sistema la
propietat privada? Per això hi ha les constitucions
i els constituents. Es produeixen obligacions.
La difusió de la propietat intel·lectual
correspon a les autoritats. És un element medul·lar
del que podem anomenar estat de dret,
estat modern. Hi ha una altra cosa que és el
dret d’autor. Cal treballar-hi. No només hi ha la
SGAE, a Espanya; hi ha vuit societats de gestió.
Nosaltres hem d’explicar que els autors tenen
els seus drets, que els dipositen a la societat
de gestió col·lectiva. De la mateixa forma
que els treballadors en règim manual traslladen
els seus drets als representants sindicals,
els drets tenen aquest mecanisme i després hi
ha la gestió col·lectiva, que és un mecanisme
producte dels temps. I això significa que un autor
no pot fer la gestió dels drets de la seva obra.
Actua tutelat pel Ministeri de Cultura, que pot
delegar en l’agència d’avaluació de qualitat (cita
diversos organismes més). A les entitats de gestió
se’ns controla pertot arreu.
Del que més es va parlar per cap d’any va
ser de la llei antidescàrregues, coneguda
com llei Sinde, perquè va fracassar molt
aviat... Ara va al Senat.
Bé, va fracassar al Congrés, diuen molts
analistes que perquè la van voler colar en
una altra llei, la d’Economia Sostenible. Va
faltar consens. No és un tema per polititzar. És
un tema d’Estat i no cal convertir això en una
sacsejada de l’agenda política. Abans o després,
els partits han de fer unes regles de joc perquè
no es produeixi la desaparició del sector.
Vostè va dir que no era l’última batalla...
Preveu una guerra llarga? No, jo vaig dir que
no serà ni la primera ni l’última batalla. No, perquè
en els temps que corren haurem de defensar
aquesta qüestió i explicar-la molt bé. No
es tracta de fer una defensa numantina.Vegem:
a qui li interessa que això funcioni bé? Sobre-
“Un creador
no neix com
la molsa a
les pedres”
TEXT: JAVIER BLANCO FOTOGRAFIA: LUISMA MURIAS
tot al públic; el públic ha de saber i ha de compartir
els avantatges de la qualitat i és que qualsevol
producte que es creï en males condicions
és defectuós. Al públic li interessa que els creadors
facin ofertes de qualitat i la qualitat en
l’oferta ve per la normalització del mercat. Res
s’hi val, ni un bon producte, si no es pot col·locar
perquè la inversió no es recupera. Un creador
no neix com la molsa a la pedres, ha d’informar-se,
estudiar, aprendre... Els creadors són
professionals que han de superar unes etapes.
Queda marge perquè el ciutadà entengui el
perquè de les taxes? O és que les taxes són
errònies? Hi ha molt camí a fer en tot. Hem
tingut un creixement important en aquest país;
però el sistema educatiu presenta carències. Cal
formalitzar el respecte als creadors.
Hi ha una altra sentència que dóna la raó
al consumidor: la del tribunal de Luxemburg
que eximeix les empreses i professionals
del cànon per còpia privada. Aquesta
sentència acaba amb tres conclusions. I en
les conclusions es consagra la directiva europea
2001; això significa un dret de remuneració
inclòs al mercat comú. I això vol dir que
qualsevol govern ha de buscar formes d’activació
que no distorsionin o que no facin una
sola indiscriminació en determinades accions,
però és que nosaltres hi estem d’acord. Nosaltres
volem un mecanisme que s’assembli al d’altres
països europeus i no volem que Espanya
sigui una bombolla on ni la remuneració de còpia
privada, ni la descàrrega, ni la propietat intel·lectual
estiguin sempre en precari.
Això aniria inclòs en el cànon digital? Es refereix
a la disposició transitòria... No, no. Això
és per a un tema concret que es refereix a les
descàrregues. Tota la resta estarà en una reformulació
de les lleis de propietat intel·lectual.
Però això no es reforma com un vol. No només
afecta els espanyols, protegeix als americans,
xinesos, o coreans que tenen les seves
obres en explotació aquí. Espanya és membre
de tots els convenis i ha de fer el que permeti
el marc legal. Un altre assumpte: a Europa està
en marxa harmonitzar sistemes i Espanya ha
d’alinear-s’hi. No avançar-se i després tornar.
Amb la llei Sinde es prova un model nou,
diferent al francès i altres que tallen la connexió
després de tres avisos: aquí es tanca
la web. Un atemptat a la llibertat? Quina web
s’ha de tancar? Les il·legals. Quan és legal ni es
tanca, ni se l’ha de tancar. Jo pregunto el mateix.
I un quiosc que vengui literatura neofeixista,
cal tancar-lo o no? I si ven pornografia infantil,
cal tancar-lo o no?

L a
nova escola infantil i primària Ardenya,
de Sant Feliu de Guíxols, projectada pels
arquitectes Ramon Bosch i Bet Capdeferro,
va ser una de les obres finalistes en l’edició
corresponent a 2010 dels premis d’arquitectura
de les comarques gironines. El jurat en
devia valorar l’aposta estètica i la funcionalitat,
perquè si aquest segon factor sempre és important,
encara ho és més en un edifici amb
una missió tan concreta com ho és una escola:
«Espais per a aprenentatge. Per al treball i també
per al descans», tal com ho defineixen els
mateixos Bosch i Capdeferro en la memòria del
projecte inclosa en el catàleg dels premis.
La primera peculiaritat d’aquest edifici apareix
en els condicionants amb què es troben els
arquitectes des del mateix moment que reben
l’encàrrec. I no només derivats de la funció que
ha de complir l’immoble. «Un nou sistema de
concurs públic que engloba projecte i obra en
un sol encàrrec ens proposa el repte d’investigar
processos de construcció en sec per tal de
rebaixar els costos i escurçar al màxim els terminis
d’execució», detallen
els arquitectes. I
immediatament apunten
la solució que troben
per afrontar el
repte amb les màximes
garanties d’èxit:
«Un sol element prefabricat
i estructural de
formigó, disposat de
maneres diverses, ens
permet configurar formes
variades de relació
amb el lloc i espais
interiors de diferent
natura. La membrana
així construïda gradua
la llum, la temperatura,
el tacte i el so segons
les activitats que
acollirà, mirant de dotar
cada àmbit amb les
condicions de confort
desitjables».
Particular, per tant,
per les condicions de
l’encàrrec i per aquesta
opció constructiva,
els arquitectes continuen
explicant sobre
l’immoble resultant
que «des del carrer fins
al pati, l’edifici acompanya un seguit de transicions
solapades: de la ciutat a la riera, del trànsit
al recer, del buit exterior al buit domesticat.
Planer i tancat en relació a la via rodada, l’edifici
es va fent porós i permeable a mesura que
pren contacte amb els espais exteriors propis
dels patis, pistes d’esport, bosc i riera».
Capdeferro i Bosch s’aturen un moment a donar
detalls de la façana de la nova escola: «La
façana del carrer focalitza l’atenció del vianant
en les obertures d’accés que pauten el perímetre
del recinte. La planxa metàl·lica perforada
configura un límit amb diversos graus de
permeabilitat visual segons la direcció de la
llum. En un segon pla, cobreix els buits entre
les peces de formigó quan és necessari matisar
l’arribada del sol a les aules sense minvar la
transparència de les obertures».
Pel que fa a l’interior de l’edifici, «els àmbits
de circulació es conceben com a passatges d’ús
col·lectiu; seqüències espacials variables que
s’estructuren en base a la canviant però sempre
estreta relació amb l’exterior i totes les seves
connotacions positives». L’opció que fan els
arquitectes pel color dels acabats interiors té
una explicació directament derivada de la seva
funció: «El blanc, neutre i reflectant, espera ser
enriquit amb les aportacions policromades dels
Escola infantil i primària Ardenya (Sant Feliu de Guíxols)
El joc del formigó
La disposició de diferents maneres d’un únic element prefabricat crea els espais que es necessiten
TEXT: ALFONS PETIT
treballs i dibuixos dels estudiants».
Un altre aspecte que
destaquen Bosch i Capdeferro
té a veure amb l’aspecte
més lúdic de la missió
del centre: «Els porxos
que estableixen la transició
final de l’espai cap als
patis doten l’edifici d’un
alt grau de porositat a sud
i oest, i d’espais de trobada,
repòs o joc, amb llum
a l’hivern i ombra a l’estiu,
a cobert, però a l’aire lliure».
També és important
des d’aquest punt de vista,
i de relació amb l’entorn,
la vegetació emprada,
que «dóna continuïtat
als sistemes naturals existents.
Els pins, roures i alzines
procuren estades
d’ombra perenne. Els pollancres
reforcen el ritme
vertical predominant i
connecten visualment
l’escola amb la riera».
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Fitxa
tècnica
Projecte
Escola infantil i
primària Ardenya.
Municipi
Sant Feliu de
Guíxols.
Autor
Ramon Bosch i
Bet Capdeferro,
arquitectes.
Promotor
ICF/GISA/Departamentd’Educació
de la Generalitat
de Catalunya.
Construcció
Capdeferro
Constructor, s.a..
Col·laboradors
Blàzquez-Guanter,
estructures;
Joan Anglada,
cap de projecte;
Enco, Enginyeria
i Control, s.l.,
instal·lacions;
Iban Ocaña i Arnau
Boix, delineació;
Josep Casas,
cap d’obra.
Fotografia
José Hevia.
Més
informació
– Demarcació
de Girona
del Col· legi
d’Arquitec tes
de Catalu nya,
plaça Cate dral,
8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/
Gi rona.

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Història
La botiga va
obrir com a espardenyeria
al
carrer Ample de
Blanes. Durant
la Guerra Civil
no va tancar,
però hi va caure
una bomba que
no va explotar.
Als anys seixanta
s’hi veien productes
diversos
tots a 0,95 cèntims,
i per això
la botiga era coneguda
com a
«Can 95». A l’època
del
«boom» turístic
s’hi venien productes
per als
turistes, encara
que després
van optar per
vendre exclusivament
calçat
de qualitat.
Origen
1880.
Fundador
Pere Sagrera
Carles i Maria
Bou Tresserras.
Propietari
actual
Francesc Sagrera
Perpiñà.
Treballadors
Actualment,
tres.
Activitat
Venda de calçat
de qualitat.
P ere
Sabateria Sagrera Blanes
Va ser una mena de «Tot a cent» abans que s’inventessin els «Tot
a cent»: l’actual Sabateria Sagrera va ser un temps «Can 95»
perquè venia tota mena de productes a 0,95 cèntims de pesseta
Sagrera i Carles, nascut a Tordera, va
traslladar-se a Blanes amb la seva dona,
Maria Bou i Tresserras, i l’any 1880 van
obrir una botiga al número 7 del carrer Ample,
on encara hi és. Es dedicaven a fabricar
espardenyes de forma artesanal. Tots dos tenien
25 anys i moltes ganes de treballar de valent,
per això el negoci va anar prosperant,
cosa que van aconseguir també gràcies al fet
d’estar emplaçats en un dels carrers més comercials
de la població. Les espardenyes les
compraven els pagesos de la zona i, sobretot,
els pescadors, atès que Blanes era llavors un
dels principals ports pesquers de la costa catalana
i molta gent vivia de la pesca.
L’any 1926, Francesc Sagrera Bou i la seva
dona, Àngela Gallart Vieta, es van fer càrrec
del negoci, que va continuar amb la fabricació
d’espardenyes, però ja ajudats per quatre
o cinc operaris. Cadascú tenia una feina específica
i la d’Àngela Gallart era la de cosir la
lona a la sola de les espardenyes. Malgrat la
feina que hi havia a la casa, Francesc Sagrera
va decidir canviar d’activitat personal i va entrar
a treballar com a conserge al Centre Catòlic,
fent també el servei de banquets durant
les festes importants de la vila. Aleshores Àngela
Gallart portava el negoci gairebé tota sola.
Durant la Guerra Civil la casa no va tancar
les portes i va continuar treballant fins que va
caure una bomba de l’aviació a l’edifici, travessant-lo
des del teulat a la botiga, encara
que sense arribar a esclatar.
DE LES ESPARDENYES A LES SABATES
A la postguerra es va reprendre l’activitat, però
va disminuir la venda d’espardenyes. Aleshores
el matrimoni va decidir afegir a l’activitat
la venda d’altres productes. Així, a la botiga
es podien trobar des de para-sols a espelmes,
passant per paraigües, tasses, galledes, plats i
molts estris per a la llar. Francesc Sagrera seguia
de titular. Tot costava 0,95 cèntims de pesseta
i la gent de Blanes va batejar la casa com
a «Can 95», nom amb el qual alguns blanencs
de certa edat encara coneixen la botiga.
A la dècada de 1960 van agafar el relleu a
la botiga Francesc Sagrera Gallart i la seva esposa,
Maria Perpiñà i Pujol. Ells van escome-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
tre la renovació del negoci, modernitzant-ne
l’aspecte. Van continuar venent altres produc -
tes, sense deixar de banda el calçat, i així en
els inicis del boom turístic s’hi despatxaven
cremes de protecció solar, ulleres de sol, discos,
tovalloles de platja, etc. Fins que l’any
1966 van abandonar bona part d’aquests productes
i van incentivar la venda de calçat amb
sabates de qualitat fabricades sobretot a Mallorca.
Maria Perpiñà va ser durant molts anys
la persona de confiança de l’establiment; l’à-
nima de la botiga. Els clients li demanaven sovint
consell a l’hora de decidir una compra.
A la dècada de 1980, Francesc Sagrera i la
seva dona, Maria Perpiñà, van cedir la sabate
ria al fill petit de la família, Francesc Sagrera
i Perpiñà, que amb la seva muller, Rita Goded
i Cardona, continua al capdavant del nego
ci, que, a més de sabates de qualitat, ven
complements per vestir. La casa té ara 130 anys
i s’espera que n’estigui molts més en actiu.
Francesc i Rita tenen dos fills: Aleix i Sergi.

C om
és ben sabut, la tòfona té la seva «pàtria»
d’origen les terres occitanes del Perigord,
on hi ha la més gran tradició de
la seva recerca, el seu ús i amb algun famós
mercat –com el de Sarlat– que n’és la referència
mundial. Als amics de Sarlat, a més, els dec
un gran favor: en ocasió del primer premi dels
Gourmand World Cookbook Awards que em
varen concedir a Périgueux (Perigús), em varen
convidar a l’àpat del món (rècord Guinnes)
on es varen servir més tòfones. No cal dir
que va ser un sopar memorable! Però ara, els
meus amics del Perigord estan molt inquiets
per la presència de la tòfona procedent de la
Xina, que ja és present, de forma arrasadora,
als seus mercats. No hi fa res que la tòfona xinesa,
en perfum, textura i qualitats, no tingui
res a veure amb la del Perigord. Naturalment,
el seu preu molt més competitiu fa que molta
gent hi caigui. Quan la tasta, però, s’adona
de l’engany: la tòfona xinesa és com els productes
d’un basar xinès, sense cap qualitat!
Si al Perigord comencen a escassejar les veritable
tòfones negres, ara emergeix amb força
una altra potència: Sòria. En aquesta regió
ja hi havia una certa tradició micològica –níscalos
(rovellons i pinetells), setas de cardo, migueletes
(ceps), etc.–, i amb una política de
plantacions finalment s’ha asssolit l’objectiu de
poder disposar d’una bona collita de tòfones.
A més, cada any hi tenen lloc cada any diverses
manifestacions relacionades amb el tema
–a les qual he estat convidat amablement– i
els restaurants comencen a crear una cuina micològica
d’un gran interès.
També a Catalunya hi ha la gran zona tofonaire
d’Osona, amb Centelles com a capital.
Cada any, l’Escola d’Hostaleria d’Osona i els
organitzadors de les Jornades de la Tòfona ens
conviden a l’amic i gran cuiner Fermí Puig i a
mi a participar-hi en una xerrada mà a mà. L’afició
a la tòfona s’ha anat estenent i també ha
arribat a la Selva i a Girona i Banyoles, i ara ja
s’organitzen jornades sobre la seva difusió i
presència a la cuina arreu.
EGIPCIS, GRECS I ROMANS
Podríem dir, sense exagerar, que la tòfona és
un dels ingredients culinaris de més antic prestigi
de tota la història de la Humanitat. Els antics
egipcis, els grecs i els romans es delien per
ella, i manté avui, incòlume, el seu llustre gastronòmic.
Tòfona, i no «trufa» (si bé la paraula
és correcta, l’hem de considerar dialectal,
crec que és preferible reservar-la per a les boletes
de xocolata i altres dolços); per cert, una
de les primeres cites europees d’aquest fong
és un text català del s. XI. La «tòfora» (o «tòfola»)
apareix al Libre del coch, el receptari de
Mestre Robert (el Ferran Adrià del segle XV),
cuiner de la cort reial de Nàpols, la més refinada
del Renaixement i capital de la gastronomia
europea del moment.
Itàlia, per cert, té la tòfona més valorada i
estimada del món, la famosa tòfona blanca
d’Alba, al Piemont, que assoleix uns preus altíssims
i té un perfum realment inigualable.
Dec al meu amic el cuiner Tommaso Maio i al
maître Flabio Benassi del resturant l’Osteria
del Sole, a Zocca, prop de Bolonya, la més
gran degustació d’aquest tubercle; fou una autèntica
i memorable festa dels sentits, que
agrairé sempre. No ho hagués pogut pagar de
la meva butxaca!
Les plomes més esclarides li han dedicat pàgines
ditiràmbiques, a vegades d’un regust una
Una de les millors maneres de gaudir de
l’incomparable flaire de la tòfona, ja
que el midó de la patata, i el seu gust
tirant a neutre, en permeten fruir de les màximes
qualitats.
Elaboració
Bulliu les patates amb pela. Deixeu-les refredar
una mica, peleu-les i aixafeu-les al morter.
Poseu-les en un recipient, barregeu-les
bé amb l’oli d’oliva, la llet i la crema de llet.
– Ratlleu la tòfona crua i poseu-hi sal i pebre
La tòfona
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
El Perigord francès i Sòria per a la negra, i el Piemont italià per
a la blanca, són les grans pàtries d’aquest producte excepcional
i amaniu les patates aixafades en forma de
crema o puré molt suau i cremós.
mica «coent», com diuen
els valencians: de Plutarc
a Apícius, de Brillat-
Savarin a Alexandre Dumas,
de Georges Sand a
Colette. Ha estat definida,
a vegades amb un
gust dubtós, com «el diamant
de la cuina», la
«perla negra», el «sacrum
sacrorum dels gastrònoms»...
Cèsars i reis (de
Francesc I a Lluís XIV)
han cregut en les seves
virtuts afrodisíaques, i
els millors cuiners de totes
les èpoques li han
dedicat i li dediquen el
millor del seu saber. I el
seu gust, com Rossini.
De Mestre Robert, el
gran cuiner català (o de
cultura catalana) del segle
XV, «el millor cuiner
del món», fins a Santi
Santamaria, de Can Fabes
a Sant Celoni.
Crema de patates amb tòfona
Ingredients
● Mig quilo de
patates.
● Una tòfona de
20 grams, aproximadament.
● 4 centilitres d’oli
La recepta
d’oliva verge.
● Una tassa de
crema de llet.
● Una tassa de
llet.
● Sal.
● Pebre blanc.
● Aigua.
Notes
Es poden presentar aquestes patates aixafades
en un gotet o plat, com a entrant.
– L’única condició és emprar ingredients d’una
qualitat immillorable. Així, són recomanables
les patates del bufet i les tòfones d’hivern,
fresques –si són d’estiu, asse gureuvos
que siguin ben oloroses–. Deixeu-vos
aconsellar per un expert.
– Si us agrada, podeu subtituir l’oli d’oliva per
50 grams de mantega.
– Ho podeu servir calent o tebi.
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
Hi ha algunes varietats de raïms de recent
i poca implantacio al nostre país
que proporcionen als vins resultants
unes característiques sorprenents. El
Casa de la Ermita blanc seria un d’aquests
vins. Està elaborat al cent per cent
amb la varietat Viognier, originària de la
vall del Roina (França), on la van portrar
els grecs. És un excel·lent vi blanc
d’aroma afruitada i expressiva. Recorda
la fruita tropical madura. En boca és
atractiu, saborós, sedós i equilibrat. Excel·lent
preu de 4,50 euros. Apropiat
com a aperitiu i també fa un molt bon
maridatge amb una bona graellada de
marisc de closca.
El celler elaborador: Bodegas y Viñedos
Casa de la Ermita, situats a Jumilla
del Gironès Col.leccionisme
Els goigs
Xavier
Romero
E ls
temps canvien inexorablement
i molts costums i aficions
es perden, mentre que d’altres
minven tant que si no fos per la tasca
dels col·leccionistes s’acabarien
oblidant. És el cas, per exemple, dels
Goigs, de gran tradició a Catalunya
des de temps remots.
Aquestes làmines, també anomenades
cobles, es podrien qualificar
com una poesia mística, popular i a
voltes costumista. Les seves il·lustracions,
els seus gravats generalment
aconseguits mitjançant la talla del
boix, demostren no només una clara
simbologia religiosa, sinó a més
altres aspectes etnològics i geogràfics
que acompanyen les imatges de
les marededéus i dels sants i patrons
de tants indrets.
Destacats col·leccionistes arribarien
en el seu temps a aconseguir
fins a vint mil exemplars diferents,
alguns d’aquests veritables joies que
es remunten a diversos segles enrere.
A les comarques gironines diferents
aficionats encara mantenen
viva aquesta recerca, que es concentra
pràcticament en les escasses
llibreries de vell i en algun encant o
«mercadillo» de carrer. Per la seva
banda, coneguts arxius i museus,
tant religiosos com laics, en conserven
col.leccions.
A través dels goigs es pot seguir i
esbrinar aquesta trajectòria mística
popular i les advocacions tan abundoses
que en alguns casos han arribat
pràcticament a desaparèixer de
la memòria de la gent. Se’n podrien
trobar del segle XVII, però fins i tot
amb anterioritat, tot i que de manera
més localitzada i escassa, hi ha
vestigis que la gent del mar sentia
devoció per la Verge de Bonayre al
segle XIV, i que al següent, Montser -
rat ja era coneguda en altres terres
europees per l’escampada de goigs
que pelegrins i altres viatgers arribaven
a materialitzar.
L’art gràfic popular veuria aquí
igualment un vehicle, una eina per
a la seva producció en quantitat gràcies
a l’invent de la impremta. Així,
gravadors prestigiosos com els de la
nissaga dels Abadal, Boix, Pauner i
Valls, entre d’altres, recollirien abundosos
encàrrecs de rectories, de santuaris
i de congregacions de fidels.
El costum d’entonar els goigs, virolais, llaus
o cobles dels Sants al final de les cerimònies religioses
arrenca des de temps immemorials, tractant-se
d’una mena d’himnes que l’Església can-
El vi
Casa de la Ermita
Blanc 2009
Una poesia mística, popular i costumista amb un origen remot
ta en les seves dates
assenyalades. La
llengua en aquests
cants litúrgics era la
pròpia del país tota
vegada que emanava
del mateix poble.
Les mateixes
caramelles, com
mossèn Cinto Verdaguer
va escriure
al seu article del
mateix nom publicat
a Excursions i
Viatges, no tindrien
altre origen que el
costum de cantar
els goigs, perquè si
bé és cert que les
caramelles només
es canten el dissabte
de Pasqua, s’ha
de fer notar també
que l’única lletra que s’hi emprava era la dels
goigs de la marededéu del Mont, i per tant se
les pot considerar filloles d’aquell costum. Entre
altres documents que en parlen, un dels més
antics és Crònica de Ramon Muntaner.
(Múrcia), dins de la Denominació d’Origen
que porta el mateix nom que aquella
localitat, a part d’elaborar vins amb
la varietat Monastrell, pròpia de la zona,
han tingut l’encert de plantar Viognier i
Petit Verdot, que els permeten elaborar
vins moderns i d’excel·lent qualitat. Per
a més informació: www.casadelaermita.com
i www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Narcís
Pagès Prats
uan feia pocs mesos que havia pres pos-
Qsessió del seu escó es va començar a
adonar que aquell no era el seu món. Tot i
estar convençut que la monarquia i el sistema
parlamentari havien donat estabilitat al
país, sentia que ell no era el més adequat
per ser allà... I, a més, Madrid era tan lluny
del mar...
Narcís Pagès Prats va néixer a Palamós en
el si d’una família benestant i això li va permetre
fer estudis universitaris després d’haver
completat el batxillerat. En el seu cas, i
com la majoria dels nois de la seva classe social,
es va decantar pel dret. Persona amb
inquietuds culturals, Narcís Pagès Prats va
col·laborar en diverses publicacions com Seminario
de Palamós, Revista de Gerona i
Ilustración Española y Americana. Els seus
temes predilectes a l’hora d’escriure eren la
història de la seva població natal i qüestions
de tipus jurídic, com l’anàlisi del codi civil.
Vinculat al partit conservador liderat per
Antonio Cánovas del Castillo, l’abril de 1879
Pagès va resultar escollit pel districte de Torroella
de Montgrí en els comicis que van
donar la victòria a la seva formació. Segons
consta a l’arxiu del Congrés dels Diputats,
dels 2.200 electors censats a l’àrea de Torroella,
1.146 van exercir el seu dret de vot
i un total de 721 van escollir l’advocat palamosí.
Val a dir, però, que en aquells temps
les irregularitats en els processos electorals
en forma de tupinades eren molt habituals.
Fos com fos, Narcís Pagès Prats va ser diputat
durant el dos cursos que va durar la
legislatura i el 1881 va abandonar el seu escó
al mateix temps que Cánovas del Castillo
també perdia la presidència del govern.
Quan feia més d’un any que havia deixat
la seva tasca política a Madrid, el 1882, Pagès
va presidir el jurat del Certamen Literari
que organitzava l’Asociación Literaria de
Gerona. Aquesta entitat cultural era una de
les més potents durant el darrer terç del segle
XIX, sobretot pel fet de promoure aquell
concurs al qual, convocatòria rere convocatòria,
avaven participant alguns dels autors
més destacats de l’època. La cerimònia de
lliurament de premis
se cele brava la diada
de Tots Sants al Teatre
Municipal de Girona i
el president del jurat hi
llegia un discurs.
L’al·locució habitualment
tenia relació amb
algun aspecte que conegués
profusament.
En el cas de Pagès, va
escollir parlar dels pa-
gesos de remença del
segle XV.
Narcís Pagès Prats va
morir a Palamós cinc
anys més tard, concretament
el març de
1887.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

FANS DELS ANYS SEIXANTA
Abrics i jaquetes d’estètica «retro»
La moda que mira enrere té els seus incondicionals. En el cas de la moda femenina,
ara s’estan veient reedicions d’antics models que van fer furor durant els anys
cinquanta i seixanta. És el cas d’aquestes quatre peces de Malíparmi. Els dos
abrics, amb molta volta i solapes tancades, han estat confeccionats amb teles amb
un estampat de domassos, molt clàssic però a la vegada molt modern. El toc estrambòtic
el donen els botons, que són tots diferents entre ells. Les jaquetes, de
cotó i sense coll, estan rivetejades amb estampats similars, i donen el toc hippy al
conjunt.
UNA MIRADA
DIFERENT
Ulleres per a home
d’un altre color
Les lents d’aquestes ulleres
de la col·lecció masculina
de Mango proporcionen
una mirada d’un color diferent:
l’albergínia. Una
nova tonalitat per
a unes ulleres
amb una estructura
totalment
clàssica, i per a
dos gustos diferents:quadrades
o bé arrodonides.
Això sí, totes
dues són fetes amb una
muntura de pasta negra.
A LA SOLAPA
La revisió del clàssic
Es tornen a portar els fermalls a
les solapes dels abrics, i també en el
nus del fulard i de la bufanda. I com que
la bijuteria es porta tan vistosa, aquesta
peça no ho ha de ser menys. Oliver
Weber proposa fermalls brillants i
de colors vius, com aquests, plens
de petites pedres lluents. Els motius
continuen sent els clàssics:
una libèl·lula i unes flors.
DE VIATGE PER A ELL
Bosses inspirades en el safaris
1A Classe Alviero Martini ha tret la primera col·lecció
per a home, en la qual s’inclouen també les bosses de
pell, com aquesta. Pertany a la línia African Edge, i
s’inspira en l’estil aventurer i safari, amb peces casual i
alhora distingides. La bossa porta imprès el mapamundi
antic que caracteritza aquesta marca.
NÚVIA DE CURT
Trencant classicismes
Els vestits curts de núvia i amb les espatlles a la vista
volen trencar els estereotips d’una cerimònia clàssica.
Aquests, de la firma Pepe Botella, es complementen
amb mitges blanques ben espesses, i sabates de
taló de vertigen.
BALLANT
A L’HIVERN
Un calçat còmode per
als dies assolellats
Les ballarines no han desaparegut de les
col·leccions d’aquesta temporada, encara que
hagin quedat relegades per la importància que
estan tenint les botes. Són sabates comodíssimes,
que permeten fer molts quilòmetres,
això sí, en dies assolellats. Aquestes,
de Ferragamo, són de pell brillant,
negra, daurada i marró.
Tendències
15 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011

Cinema
16 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
L’any zero de
l’aranya
Sony Pictures ha decidit confiar a Marc Webb (director de
l’esplèndida «500 días juntos») la renovació cinematogràfica de
Spider-man, que s’acostarà més al personatge sorgit del còmic
Q uan
es va
estrenar
Spiderman
3, a Sony Pictures
van saltar totes
les alarmes. És
cert que els números
van quadrar
(tot i que era, amb
diferència, la més
cara de les tres entregues),
però resulta
que les crítiques
van ser realment
dures. La majoria
coincidien, i
això era tota una
novetat, amb les
dels fans: Sam Raimi
havia esgotat
les idees de la saga
i convenia donarli
un tomb. Però el
que va quedar clar
des del principi és
que aquest gir no
podia limitar-se a
un canvi de director
i de protagonista
(que també
convenia), sinó
que havia de ser
una refundació en
tota regla comparable
a la que
Christopher Nolan
va portar a terme
amb Batman.
D’aquesta manera,
la Sony va tenir
una idea francament bona: evitar el fitxatge
de grans estrelles i decantar-se per un
director, Marc Webb, que podia aportar una
mirada profundament renovada al personatge.
Tenint en compte que aquest senyor és
l’autor de l’esplèndida 500 días juntos, sembla
que aquest objectiu es complirà amb escreix.
També el protagonista suposa una ruptura
força radical respecte al registre de Tobey
Maguire: Andrew Garfield, l’actor escollit
per interpretar Peter Parker, ha demostrat
recentment a La red social que és el més semblant
a Anthony Perkins que ha aparegut en
molts anys en una pantalla.
Per tant, Spider-man 3D (el títol és provisional)
fa pinta que es convertirà en el Batman
Begins particular de la Marvel, entre altres
coses perquè Webb aposta per retornar
als orígens del personatge respectant al cent
per cent la cronologia narrativa dels còmics.
Així, aquí Parker és encara més marginal que
als films de Raimi i el seu interès amorós ja
no és per Mary Jane Watson sinó per Gwen
Stacy, la xicota d’institut que es va incloure
TEXT: PEP PRIETO
amb molt mal criteri a Spider-man 3. Per altra
banda, el dolent de la funció és el doctor
Curt Connors, també conegut com The Lizard
i, en certa manera, l’autèntic reflex de la monstruositat
implícita en la transformació de Parker
en un superheroi aràcnid.
Les primeres imatges del nou uniforme subratllen
que ens trobem davant d’un film més
aspre, més realista en relació amb els còmics,
sensació consolidada pel fet que la productora
ha aconseguit que Webb es conformi
amb un pressupost més modest del de les anteriors
pel·lícules.
Pel que fa a la resta del repartiment, molt
interessant, inclou Enma Stone (l’esplèndid
descobriment de Zombieland i Rumores y
mentiras), Rhys Ifans, Denis Leary, Martin
Sheen, Campbell Scott, C. Thomas Howell (recuperat
per a la gran pantalla després d’un
bon grapat d’anys atrapat a la sèrie B de videoclub),
Julianne Nicholson i ni més ni
menys que Sally Field, en el paper de l’entranyable
tia May. El nou Spider-man arribarà
als cinemes de tot el món el juliol del 2012.
Machete
Director: Robert Rodríguez.
Intèrprets: Danny Trejo, Michelle
Rodríguez.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 105 minuts.
El director Robert Rodríguez
sempre ha estat un
globus molt inflat, però en
aquest western fronterer
aconsegueix un dels seus
millors treballs gràcies al
tractament desinhibit i delirant de la violència
(atenció a l’escena que Trejo salta d’un edifici servint-se
dels òrgans d’un dels dolents) i una reivindicació
sense complexos de la sèrie Z dels 80.
També hi ajuda un repartiment que inclou Don
Johnson, Steven Seagal, Jessica Alba i un Robert
de Niro que treu punta a la seva tendència a la comercialitat.
No passarà a la història, però és un divertiment
més que recomanable. P. P.
Perras furiosas
Director: Rick Jacobson.
Intèrprets: Julia Voth, Erin
Cummings.
Distribuïdora: Tripictures.
Durada: 92 minuts.
Una posada al dia de la sèrie
B més casposa de finals
dels 70, amb un ideari que
abasta des de les exhibicions
mamàries de Russ
Meyer fins a les fantasies apocalíptiques hereves
de la saga Mad Max. La història de tres mercenàries
que busquen el botí d’un mafiós no s’aguanta
per enlloc, però l’honestedat del director i, sobretot,
les prestacions paròdiques que demostren les
actrius converteixen aquest subproducte en el
complement ideal per a una projecció de Machete
ben regada amb cervesa. P. P.
Un pequeño cambio
Director: J. Gordon, W.
Speck.
Intèrprets: Jennifer Aniston,
Jason Bateman.
Distribuïdora: Vértice.
Durada: 101 minuts.
Un home que ja havia assumit
la seva permanent solteria
ajuda la seva millor amiga
a buscar un donant d’esperma
per tenir un fill, però set anys després s’adona
que el nen és idèntic a ell. Notable comèdia
romàntica que dinamita uns quants tòpics i aconsegueix,
malgrat que s’hi apropa perillosament,
defugir el sentimentalisme a l’ús. Part dels mèrits
se’ls adjudica la parella protagonista, especialment
un Bateman que insisteix a refermar-se com
un dels millors còmics de la seva generació. P.P.
Step up 3D
DVD
Director: Jon Chu.
Intèrprets: Adam G. Sevani,
Alyson Stoner.
Distribuïdora: Disney.
Durada: 107 minuts.
Ja van tres lliuraments d’aquesta
mena de versió urbana
de Dirty dancing, tot i
que costa discernir quina
és cadascuna. El motiu? Els
tres films van una mica del mateix, amb joves enfrontats
en duels de ball per aconseguir el respecte
de la seva comunitat. La gran novetat d’aquesta
entrega és que està rodada en tres dimensions,
però en DVD ni aquest detall la salva del desastre
més absolut. Algú recorda aquell film anomenat
Breakdance? Step up 3D acabarà igual... P.P.
Aquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia,
l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA
No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Novetats
Pitingo: «Olé y amén»
A poc a poc, amb peus de plom però a pas ferm,
Pitingo ha construït un estil únic i singular. Lluny
de transitar per un camí de roses, el cantaor ha
hagut de salvar moltes traves fins a poder llançar
Olé y amén, un àlbum en el qual reivindica
el seu estil musical. «El flamenc és un cercle molt
tancat, per això he hagut d’anar a poc a poc: el
meu primer disc el vaig fer flamenc, al segon
vaig posar els peus a la piscina i ara, amb el tercer,
m’hi he llançat de cap», assegura l’artista.
Spanish Harlem Orchestra
La Spanish Harlem Orchestra, que dirigeix el pianista
Oscar Hernández, celebra els deu anys de
la seva fundació amb el nou disc Viva la tradición,
amb el qual homenatja tradicionals ritmes
caribenys. El disc conté dotze temes –vuit dels
quals són inèdits– i segueix el concepte dels tres
treballs anteriors de l’orquestra, fundada l’any
2000, i el seu compromís d’oferir «salsa dura»
–com precisament es titula el primer tema– als
balladors, en un projecte de qualitat.
Neil Diamond: «Dreams»
El compositor nord-americà Neil Diamond ha publicat
el seu nou àlbum, Dreams, un disc amb
les seves 14 cançons favorites, que van ser compostes
per a diferents autors de l’«era del rock».
Let it be me, popularitzada pels Everly Brothers,
Blackbird o Yesterday, de The Beatles; Dont forget
me de Harry Nilsson o Hallelujah, de Leonard
Cohen, són alguns dels temes que van influir
Neil Diamond quan era jove i que ara formen
part de Dreams.
Frank Healy: «Wreckorder»
El líder i cantant de la banda escocesa Travis,
Frank Healy, debuta en solitari amb Wreckorder,
un àlbum gravat a Berlín, Nova York i Vermont, i
amb músics com Paul McCartney o Neko Case.
Autor de la majoria de les cançons de Travis,
Fran Healy també firma els deu talls d’aquest àlbum,
inclòs el primer senzill, Buttercups. Segons
sembla, Wreckorder està fet de cançons que havien
d’anar destinades al nou àlbum de Travis,
però Healy va decidir gravar-les en solitari.
Sharon
té veu pròpia
Ha venut 35 milions de discos amb The Corrs, grup que forma
amb els seus germans, i ara ha editat en solitari «Dreams of you»
P orta
TEXT: JAVIER HERRERO FOTOGRAFIA: ZIPI/EFE
al cognom el seu
passat musical, els 35
milions de discos venuts
al costat dels seus germans,
però Sharon Corr ha
decidit emprendre el seu
propi «viatge» musical, Dream
of you, que l’ha portat
a compartir estudi amb Jeff
Beck i a gravar un videoclip
al seu «lloc favorit del
món», l’Alhambra de Granada.
«Sóc qui sóc», diu l’artista
irlandesa. «Per això suposo
que hi ha un fons de
The Corrs a la meva música,
però hi ha molt més de
mi», afirma del seu debut
en solitari, que considera
fruit d’un «desenvolupament»
en les seves lletres,
«més madures», i en la seva
forma de compondre.
«Sens dubte és molt atmosfèric»,
diu de l’estil d’unes
cançons que recuperen
el so celta. A més, «volia
explorar el meu costat
més clàssic (va començar
a tocar el violí als 6 anys) i
a la cançó Love me better hi
ha alguna cosa d’estil country», heretat de les
seves influències juvenils, com Eagles.
Autora d’èxits de The Corrs com So young o
Radio, Sharon Corr reconeix que ara li ve de
gust explorar la seva carrera en solitari i fer música
sense dependre que hi hagi un treball de
la banda irlandesa a la vista; «però n’hem parlat
i segur que farem alguna cosa junts aviat»,
co menta. Fins aleshores, Corr afirma haver
«adorat cada minut» que va passar bolcada en
el seu àlbum, escrivint les cançons i produintles.
«Ha estat un gran viatge musical», resumeix.
En aquest camí, va fer per trobar-se amb gent
com el cèlebre guitarrista Jeff Beck i amb antics
coneguts, com l’espanyol Álex Ubago, amb
qui havia interpretat el tema Amarrado a ti, inclòs
en el disc Calle ilusión, del cantautor basc.
«Vaig conèixer Álex per suggeriment de Charlie
Sánchez», president de Warner Music Espanya
i un bon amic seu. «Álex em va semblar
un noi fantàstic, molt dolç i molt musical i la
seva veu és com xocolata», explica. Durant la
gravació del videoclip d’aquella cançó, Ubago
li va comentar que acabava de tornar de l’Ar-
L’ART DEL DESCANS
Música
17 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Vía Dalma
Sergio Dalma
2 = Pequeño
Dani Martín
3 ▲ Michael
Michael Jackson
4 ▼ My worlds
Justin Bieber
4 = Sale el sol
Shakira
REGNE UNIT
1 = Loud
Rihanna
2=The defamation
of
Strickland
Banks Plan B
3 ▲ The lady
killer Cee Lo
Green
4 ▲ Seasons of
my soul Rumer
5 = Sigh no
more Mumford &
Sons
ESTATS
UNITS
1 = Speak now
Taylor Swift
2 ▲ Pink friday
Nicki Minaj
3 ▲ Doo-Wops &
Hooligans Bruno
Mars
4 ▲ BSO Tron:
Legacy Daft Punk
5 ▼ Recovery
Eminem
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
315 €
gentina. «Llavors jo li vaig dir que havia escrit
una cançó que es deia Buenos Aires. Li vaig
proposar cantar-la amb mi i la vaig reescriure
per ser cantada a duo amb un home», relata.
Amb Jeff Beck va contactar-hi després d’un
concert del guitarrista, al qual sense saber-ho
l’unia una amistat comuna (Rod Stewart) i ara
els lliga un treball conjunt, la cançó instrumental
Mná na héireann. «Sabia que el que podia
atraure’l era la possibilitat de fer alguna cosa
molt diferent per a ell musicalment, com la barreja
de música clàssica i tradicional, del dolç
violí amb el noi dolent de la guitarra. Això és
molt sexi i descarat», opina.
Afirma que, com a músic, ella adora els artistes
que lliuren «rams d’emocions» en les seves
creacions i cita Jean Michel Jarre i el disc
Sinchronicity, de The Police, «atmosfèrics i
èpics», afirma. Serà per això que, malgrat haver
conegut en els seus anys al costat de The Corrs
gent «molt inspiradora» com Nelson Mandela, la
reina d’Anglaterra o el papa Joan Pau II, reconeix
que «per ser sincers, el més increïble va ser
conèixer als Rolling Stones».

SUMARI
23 de gener de 2011
La novetat
Distinció assequible
El Renault Laguna es renova per
continuar oferint una berlina gairebé
luxosa a un preu molt competitiu
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
ESTRATÈGIA
Sota la denominació «ONE Ford», la
firma de l'oval ha engegat un dels
processos d'evolució més ambiciosos
de la seva història centenària.
Es tracta d'una ambiciosa
estratègia mitjançant la qual, la marca nordamericana
pretén obrir-se a tots mercats
existents amb una gamma de productes
homogènia, capaç d'adaptar-se a les tan diferents
exigències dels conductors dels
cinc continents.
En un primer moment, l'actual generació
C-Max/Grand C-Max, ha estat l'encar -
regada de fer el primer pas, amb un pro-
Diari de Girona
ducte global i el llançament del qual va
anunciar-se en una gran cerimònia al recentment
celebrat Detroit Motor Show.
Plataforma comuna
Per això, i com no podia ser d'una altra manera,
des de Ford s'ha treballat en el desenvolupament
d'una plataforma única sobre
la qual «acoblar» diferents solucions
de mobilitat. La nova gamma Focus n’és un
clar exemple. Concebuda al centre Global
de Cotxes Petits i Compactes d'Alemanya
per ser venuda en més de 120 mercats de
tot el món, es presenta com un dels pilars
FORD FOCUS 2011
bàsics de la futura evolució de Ford. I és
que, aquesta nova generació del Focus és
la més important fins avui i ha estat creada
a partir de la nova plataforma global per al
segment C de Ford Motor Company, amb
més d'un 80 per cent d'elements comuns a
tot el món.
Aquesta plataforma s’utilitzarà en, com
a mínim, deu nous models a tot el món amb
una producció mundial de dos milions d'unitats
l’any 2012.
De moment, i a l'espera de conèixer la
data exacta de la seva comercialització, el
nou Focus ja disposa de tres carrosseries

GLOBAL
perfectament desenvolupades; dues configuracions
de quatre i cinc portes, a més d'una
ranxera d’estil familiar.
Continua la família ST
Tot i aquesta globalització, l'evolució és contínua
i ja es tenen pràcticament perfilades noves
versions per a aquest nou catàleg compacte.
En el passat Saló de París, es donava
a conèixer el primer avançament del que serà
la quarta carrosseria: la de tres portes. El seu
debut serà amb l'espectacular acabat ST, que
defineix a la perfecció el caràcter més esportiu
de Ford. A la mostra gal·la es va poder
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
–4 vals per sortejar cada mes–
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
La firma de l'oval inicia l'any carregat de
projectes que consoliden el seu programa
«ONE Ford» de caràcter mundial, amb models
de tots els segments per als cinc continents
Diari de Girona
Motor
19 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
veure un avançament del que serà el primer
Ford d'altes prestacions desenvolupat sota
l'Estratègia Mundial de Cotxes Esportius. La
versió definitiva d’aquest vehicle es presentarà
a finals d'aquest any 2011 i la seva comercialització
s’espera per al 2012. La versió
més alta de la gamma Focus -a l'espera d'un
futur RS-, disposarà d'una motorització exclusiva
de 250 CV del nou motor 2.0 de quatre
cilindres Ford EcoBoost, totalment fidel a
l'herència Ford ST, per oferir als amants de la
conducció una contagiosa barreja de prestacions,
i comportament, acompanyada d 'un
so addictiu. DdG
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de gener són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
El Laguna, un dels vehicles més exitosos
de Renault, torna amb un aspecte
renovat i amb unes prestacions
innovadores. La berlina francesa,
que sempre ha destacat per
la seva formidable relació qualitat/preu,
es modernitza i adapta a les exigències
dels nous temps però mantenint el seu esperit
dinàmic intacte.
El nou Laguna compta amb els criteris
fonamentals de Renault en termes d'estabilitat
i seguretat a la carretera i confort.
L'eficàcia del seu xassís, la seva precisa
direcció i el seu suport en una gamma de
motoritzacions d'alt rendiment es conjuguen
per oferir una experiència immillorable
a conductor i passatgers.
El seu bastidor 4Control de quatre ro-
El nou Renault Laguna s’ha renovat a fons per
continuar sent una berlina de grans prestacions
i distingida a un preu força contingut
des directrius aporta una gran estabilitat
en els revolts. Aquest sistema s'adapta
perfectament tant a la conducció urbana
com a la carretera, fins i tot a velocitats reduïdes.
Sobrietat en les motoritzacions
La berlina francesa confirma el compromís
de la firma gal·la amb el medi ambient
ja que redueix el seu consum de carburant
una mitjana de 0,5 litres per cada 100
quilòmetres en la gamma. Les seves mo-
AUTOS
Diari de Girona
toritzacions, sòbries i eficients, s'adapten
a totes les butxaques i a un mercat cada
vegada més competitiu. Es posiciona així
entre els millors vehicles del segment, sobretot
gràcies als seus motors dCi de 110
i 150 cavalls. El primer d'ells gaudeix d'un
nivell d'emissions rècord per a una berlina
d'aquesta categoria i dimensions amb
120 g/km de CO2, raó per la qual a Espanya
està exempt d'impostos de matriculació.
D’altra banda, el bloc de benzina
2.0 litres 16 vàlvules de 140 CV propor-
TONI
ciona un dinamisme silenciós i suau.
Comoditat i seguretat a bord
El Laguna s’empara en els sistemes d’ajuda
a la conducció per millorar la vida a
bord com el fre d'aparcament assistit, el
limitador-regulador de velocitat, l’encesa
automàtica dels fars. La seguretat també
està garantida amb 36 de 37 punts en el
Test EuroNCAP degut als diversos elements
de protecció activa i passiva. Ofereix
un magnífic comportament en el frenat
i solucions eficients per als accidents
reals. Un bon exemple és el xoc lateral,
una de les zones més vulnerables, que ha
rebut un tractament específic per obtenir
una destacable protecció per als passatgers.
DdG
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
PEUGEOT 205
1.9 GTI
ANY 91
2.600 €
CITROËN
XANTIA 1.3 i
ANY 93
950 €
SEAT
IBIZA 1.2 75CV
ANY 08
5.300 €
CITRÖEN
XSARA 1.6 VTS
ANY 01
2.600 €
RENAULT
CLIO 1.2 i
60 CV.
ANY 03
4.200 €
OPEL
ASTRA 1.7
CDTDI
100CV
ANY 03
5.500 €
HYUNDAI
LANTRA 1.9 D
ANY 99
1.950 €
PEUGEOT
PATNER 1.9 D
ANY 06
5.900 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

Diari de Girona
RENAULT LAGUNA
Motor
21 Dominical
Diumenge 23
de gener de 2011
PRIMERA CLASSE
PER A
TOTHOM

22 Publicitat
Diumenge 23
de gener de 2011

Publicitat 23
Diumenge 23
de gener de 2011

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat a França des
de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueix reduir el sobrepès
sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de
Girona, al carrer Pare Maria
Claret, 14 2n 2a, on Patricia Ribera
i el seu equip ja han solucionat el
problema de sobrepès de molts homes
i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant
el tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una dieta
sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim
Patricia Ribera Riera
Directora
aport de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden seguir
dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
i, el que és més important, a trobar-
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions.
Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
Rda. Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
se més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.
REGALA’T SALUT!
Us desitgem BON ANY NOU
tot l’equip d’