Els - Diari de Girona

Diari de Girona Reportatge
Joves de museu
Els museus organitzen
cada vegada més activitats
Diumenge 8
de maig de 2005
Dominical
per intentar captar l’atenció
de nois i noies. PÀGINES 2, 3 i 4
Reportatge El ratpenat gegant de la Garrotxa La ratapinyada més gran d’Europa és habitual a Girona PÀGINA 5. Reportatge
Del windsurf a l’art El rossinc Sánchez Santiago va ser campió de windsurf i exposa a Europa i Amèrica PÀGINES 6 i 7.

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (UN GRUP D’ES-
COLARS RODEN UNA PEL·LÍCULA EN UN TA-
LLER AL MUSEU DEL CINEMA DE GIRONA).
8 de maig de 2005
5 Reportatge
El ratpenat de la Garrotxa
La ratapinyada nòctul gegant,
la més gran d’Europa i l’única
que menja ocells, és habitual
a les comarques gironines.
6 i 7 Reportatge
Del windsurf a l’art
L’artista rossinc Sánchez
Santiago va ser tres vegades
campió d’Espanya de windsurf i
ha exposat a Europa i Amèrica.
8 Entrevista
Leontxo García
9 Reportatge
Memòria femenina
L’Arxiu d’Imatges de la
Diputació de Girona ha editat
deu punts de llibres que
reprodueixen fotos de dones.
11 Rutes
Sant Llorenç de la Muga
14 Col·leccionisme
Ripoll i els trens
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Joves de
museu
Ballar com un lleó-àliga, convertir-se en director de cinema, ser
detectiu per un dia o experimentar com ho feia Albert Einstein
són maneres diferents que utilitzen els museus per intentar
atreure els més joves i acostumar-los a visitar aquests recintes.
E ls
més petits necessiten espais on puguin
mostrar la seva creativitat i fer coses diferents
del que fan a l’escola. Oferir activitats
on puguin trobar entreteniment i diversió
amb un cert «toc» de llibertat acostuma
a ser «garantia d’èxit». Amb aquesta premissa,
molts museus inicien o milloren el seu programa
d’activitats per a infants i famílies. Es
tracta d’aconseguir atraure l’atenció d’aquest
públic oferint programes adaptats a ells, en els
quals tots puguin participar i en els quals les
visites al museu «siguin una manera lúdica i
divertida d’aprendre, més enllà de la simple
contemplació», segons asseguren els encarregats
dels projectes educatius de diferents museus
consultats per Diari de Girona, entre els
quals hi ha el Museu del Cinema de Girona,
els Museus d’Art de Girona i Barcelona i el
Cosmocaixa.
«El principal objectiu és ensenyar», comenten
els responsables d’aquests espais educatius,
però aclareixen que «el nen no ha de tenir
la sensació que està en una classe sinó que
per a ell és com un joc». Per això, la «creativitat»
dels mateixos educadors és essencial. Gairebé
tots els museus compten ja amb un departament
o secció encarregada d’aquestes activitats,
que concentra tot el seu esforç a dissenyar
propostes que captin l’atenció dels més
petits i fomenti la seva participació: jocs, balls,
dibuixos, teatre, cinema, contes, manualitats,
etc. «Els programes barregen diverses activitats
per aconseguir un major desenvolupament de
les diferents capacitats dels infants», asseguren
des dels diferents departaments. En aquest reportatge
s’exposen algunes d’aquestes experiències,
però n’hi ha moltes altres a diferents
centres de les comarques gironines i també en
el conjunt de Catalunya.
SUMARI 1
ACTIVITATS ADAPTADES
Cada museu prepara la seva oferta en funció
de les exposicions permanents i temporals
de les quals disposa, però sempre es té en
compte el currículum escolar per adaptar les
activitats a allò que els nens veuen al col·legi.
Però «aquí oferim activitats que van més enllà
de les que es poden fer a classe», coincideixen
a explicar els educadors, en referència a
la interactivitat entre els nens i les obres o aparells,
a la possibilitat de moviment en l’espai
i al diàleg amb altres nens, els monitors o els
mateixos pares. «Es tracta d’aconseguir projectes
en els quals els nens no pensin que se’ls
tracta d’inculcar res sinó que tenen llibertat
per experimentar per ells mateixos i de descobrir
les coses a la seva manera», apunten.
Un altre dels objectius cada vegada més present
en aquestes activitats és que les famílies
trobin un taller per compartir, una activitat per
fer tots plegats i amb la qual tots s’ho passin
bé. Malgrat la voluntat dels educadors per idear
projectes amb els quals tant els nens com els
pares es trobin còmodes, el més complicat per
als monitors a l’hora de posar en marxa aquestes
activitats és aconseguir que els pares s’impliquin
en els tallers. «Al nostre país no tenim
el costum de la interacció entre grans i petits.
La gent està més acostumada a portar els nens
a fer una activitat i mantenir-se ells com a espectadors»,
asseguren des de Dansa Sí, equip
de professionals d’educació en dansa que uti-
TEXT: LAURA MARÍN
2
3
litza el moviment creatiu per facilitar el desenvolupament
integral de les persones i que dissenya
i realitza programes per a museus, entre
els quals es troben el Museu d’Art de Girona i
el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Alguns estudis demostren que als Estats Units
i a molts països europeus la gent està molt més
disposada a participar i interactuar però «aquí
és un factor que s’està com despertant», afegeixen.
Els museus munten totes aquestes activitats
a partir de les seves exposicions permanents i
temporals. En general, els responsables del mateix
museu ideen els projectes i grups externs
porten a terme les activitats. D’aquesta manera
funcionen el Museu d’Art de Girona i el
MNAC. Ambdós museus comparteixen una activitat
destinada a fer que «petits i grans descobreixin
els animals fantàstics que s’amaguen al
museu i aprenguin a ballar com un drac de set
caps o un lleó-àliga», expliquen Helena Garrabou
i Montse Mujal, membres de Dansa Sí.
L’objectiu és apropar les famílies l’art romànic
a través del moviment, el que vol dir que «a través
de jocs amb el cos i de la dansa, s’intenta
que els participants experimentin una mica
d’aquest art», explica Garrabou. «Nosaltres uti-

4
5
litzem la dansa creativa com una eina pedagògica.
Primer perquè el moviment és una
llengua molt afí als nens i també perquè hi ha
una relació molt estreta entre aquest moviment
i el desenvolupament cognitiu dels infants», comenta
Mujal.
El grup Dansa Sí va començar aquest tipus
d’activitat l’any 2001 a Barcelona (al MNAC) i
asseguren que «al principi la gent se sorprenia»
perquè sobtava que al museu es realitzessin
activitats d’aquest tipus. A mesura que la gent
ha anat provant les diferents propostes «la demanda
ha anat creixent».
PROPOSTES FAMILIARS
Tant des del departament d’educació del Museu
d’Art de Girona com des del MNAC coincideixen
a assenyalar que l’acollida d’aquestes
activitats ha estat «molt bona». Malgrat que a
Girona és més difícil omplir-les, la gent que
hi participa «sol quedar molt contenta» i això
crea un «boca-orella» que «beneficia la difusió
dels projectes». El Museu d’Art completa
les propostes per al públic familiar amb dues
activitats destinades a la narració: «Les llegendes
del museu», on a través dels contes
s’expliquen les històries que hi ha al darrere
de cada obra i «10 segles de contes», una manera
diferent de conèixer el Museu. L’oferta
del MNAC és molt més àmplia i va «des de jocs
de pintura fins a jocs d’investigació a través
de les obres», explica Teresa González, responsable
del departament d’educació.
La majoria de les activitats que aquests museus
destinen a públic familiar es realitzen els
diumenges al matí per facilitar la participació.
A la Fundació Francisco Godia de Barcelona
opten, no obstant això, per activitats destinades
únicament a infants. Així, cada dissabte al
matí organitzen una visita al museu per als més
petits. Aquests, de la mà de la pedagoga Teresa
Sola, descobreixen com l’art va molt més
enllà de les representacions i que tot té una
possible traducció a la vida quotidiana. «El taller
proporciona eines dirigides a la investigació
i a que els més joves disfrutin de l’art que
s’exposa a la Fundació», explica Teresa Sola.
En l’oferta per al públic infantil destaca a Girona
el Museu del Cinema. «De fet, la col·lecció
i el museu es compra i es fa perquè hi ha
una voluntat molt clara de potenciar la funció
educativa», explica Gemma Carbó, responsable
del servei de comunicació i educació del
Museu. Des de la seva obertura, l’any 1998, el
Museu del Cinema ha traduït aquesta voluntat
pedagògica en una carta d’activitats destinada
a les escoles, entre les quals trobem les visites
guiades per l’exposició, les visites amb tallers
que permeten treballar més a fons els diferents
temes, els visionats i comentaris de pel·lícules,
les rutes Museu del Cinema-Museu del Juguet
o la «maleta didàctica», que «viatja arreu mostrant
un seguit d’aparells, una mica estranys
però molt senzills, que permeten entendre i
experimentar les primeres seqüències d’animació
d’imatges de la història», explica Gemma
Carbó.
UN MUSEU MOLT PARTICIPATIU
Amb el temps, aquestes activitats destinades
a escoles s’han anat ampliant i adaptant al públic
familiar que cada vegada demana més activitats
extraescolars. A més, «el Museu del
Cinema és molt participatiu ja que la seva constitució
i les activitats interactives fan que als
pares no els espanti tant entrar amb els nens«
i això beneficia les activitats destinades a públic
familiar. «Sense oblidar que la imatge és
un llenguatge al qual tots hi estem avesats»,
especifica Carbó. Una de les iniciatives que
va tenir més èxit, «contra (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Fotos:
1, 2 i 3
El Museu del Cinema
de Girona ofereix
a les escoles la possibilitat
de fer tallers
en els quals els
alumnes realitzen
tots els processos
necessaris per al rodatge
d’una pel·lícula.
A les imatges, de
dalt a baix, escolars
redactant un guió,
preparant el vestuari
i enllestint la claqueta
per al rodatge.
Foto: Marc Martí.
4
Alumnes d’una escola
observen un dels
aparells precinematogràfics
que s’exhibeixen
al Museu del
Cinema de Girona.
Foto: Marc Martí.
5
Nens, familiars i monitors
participen en
la «dansa del lleóàguila»,
un diumenge
al matí al Museu
d’Art de Girona.
Foto: Laura Marín.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Fotos:
6
Dues nens toquen
una granota a l’espai
«Toca, toca!»
del Cosmocaixa de
Barcelona, destinat
a donar a conèixer
la riquesa animal i
vegetal de la Terra.
Foto: Cosmocaixa.
7
Un grup de nens
participa en una activitat
que té els colors
com a protagonistes,
a Cosmocaixa.
Foto:
Cosmocaixa.
8
Teresa Sola, pedagoga
de la Fundació
Godia de Barcelona,
dóna explicacions a
tres nens en una activitat
d’un dissabte
al matí a l’espai museístic
barceloní.
Foto: Laura Marín.
(Ve de la pàgina 3)
tot pronòstic», va ser la projecció
de Les tres bessones els caps de setmana.
«Moltes famílies amb nens molt petits establien
una mena de ritual en el qual abans
d’anar a una sala de cinema passaven pel museu
per començar a acostumar els nens al que
significa veure una pel·lícula en aquestes condicions»,
explica la responsable del servei educatiu
del Museu. Fa unes setmanes, «dins de
l’exposició temporal ArtFutura Show 2004,
vam tenir el Funnies Futura, curts d’animació
de contingut humorístic que agraden molt
als infants» i per a l’estiu està previst treballar
sobre l’exposició de Jules Verne.
En la mateixa línia, el nou Museu de la Ciència
de Barcelona reobre les seves portes apostant
fort per les activitats dedicades als més petits.
«Des de Cosmocaixa tenim l’objectiu
d’apropar la ciència a tothom», assegura Montse
Capdevila, membre del departament d’educació
del museu. Per això han creat un programa
molt ampli que fomenta la participació
de les escoles i del públic familiar. «Al museu
funcionem de dues maneres: tenim unes sales
generals on es realitzen algunes activitats i unes
altres específiques per a nens i famílies». Així,
dins dels espais pensats per a activitats concretes
hi ha el «Click» i el «Flash», «sales de descoberta
de la ciència on s’expliquen de manera
adaptada lleis de la física o termes biològics»,
el «¡Toca, toca!», on «s’intenta mostrar tot
el context de diferents animals o plantes de diverses
regions», i el Planetari Bombolla, que
«està dedicat a l’astronomia». «Nosaltres creiem
que aquestes són activitats que han de fer els
nens amb els pares per poder compartir experiències,
ja que tots poden aprendre de tots»,
comenta Capdevila.
JOCS I LABORATORIS
L’oferta de Cosmocaixa és molt més àmplia.
A més d’aquestes sales específiques per a infants,
planteja laboratoris i jocs, on els més
petits poden descobrir diferents teories sense
adonar-se que estan aprenent una cosa
nova. Per exemple, «a l’abril van realitzar un
joc de descoberta del mur geològic en el qual
els nens podran descobrir com s’han format
les pedres exposades a partir d’un trencaclosques».
Als laboratoris nens i pares poden
experimentar per descobrir una llei científica.
«A l’agenda de maig incorporem el taller
de fàbrica de bombolles, on s’intentarà que
els nens vegin de què està feta una bombolla,
les propietats físiques, el perquè dels seus
colors, etc.». Completen aquestes propostes
els «shows de ciència, on s’expliquen les exposicions
d’una manera teatralitzada per atraure
el públic familiar». Com el Museu del Cinema
de Girona, però des d’una perspectiva
diferent, el Cosmocaixa prepara per a l’estiu
activitats relacionades amb Jules Verne.
«La gent queda molt contenta i demana més
7
8
activitats. Això queda palès amb l’afluència de
gent i amb el nombre de participants a les activitats,
que sempre s’omplen». Aquesta valoració
d’Irene Roch, del departament de premsa
de la Fundació «la Caixa», és la que fan la
majoria de responsables dels departaments
d’educació. «A Girona costa més omplir les ac-
tivitats perquè la gent no està molt acostumada
a aquest tipus d’oferta», comenten des de
Dansa Sí, comparant la seva experiència al Museu
d’Art de Girona i el MNAC. Però asseguren
que «tothom que participa queda molt content
i això anima a continuar i millorar els programes
intentant atreure molt més públic».
6

A questa
setmana, un equip d'investigadors
catalans anunciava que havia
constatat, per primera vegada, la presència
assídua de la ratapinyada nòctul gegant
(Nyctalus lasiopterus), el ratpenat més
gran d'Europa, en una fageda del parc natural
de la zona volcànica de la Garrotxa.
Jordi Camprodon, del Centre Tecnològic Forestal
de Catalunya, i Carles Flaquer, del Museu
de Ciències Naturals de Granollers, explicaven
que havien fet el seguiment d’un individu
mascle entre la tardor passada i
aquesta primavera en aquesta zona boscosa
garrotxina, la qual cosa els portava a concloure
que aquests animals passen almenys
l'hivern a Catalunya.
Però tot i que potser no se n’havia fet cap
seguiment, ni cap estudi exhaustiu com el
que ha fet aquest ara equip científic, ja hi
havia constància de la presència habitual
de la ratapinyada nòctul gegant a les comarques
gironines, i en d’altres indrets de
Catalunya. El llibre Guia dels mamífers terrestres
de Catalunya (Editorial Pòrtic, 2002),
de Marta Vigo, dedica dues pàgines a aquest
ratpenat i n’indica la presència –també assenyala
que escassa–, a la Garrotxa, però
també en altres comarques gironines, com
l’Alt Empordà, el Ripollès i la Cerdanya, i
en algunes zones del Pirineu lleidatà.
«És la ratapinyada més grossa de Catalunya»,
escriu Marta Vigo sobre aquest animal,
que pot arribar al mig metre d’envergadura.
«El seu tret més característic són les orelles:
curtes, de forma triangular i amb la punta
arrodonida, van proveïdes d’un tragus que
s’eixampla per la part superior en forma de
bolet». La Guia dels mamífers terrestres de
Catalunya dóna més detalls sobre l’aspecte
d’aquesta ratapinyada: «Les ales són llargues
i estretes i presenten pèls a la part inferior.
Com tots els nòctuls, té uns polzes
curts i robustos que l’ajuden a desplaçar-se
per terra. Pelatge espès i força llarg. La regió
dorsal és de color marró o marró vermellós
i el ventre és més clar, de color marró
grogós. El musell, les orelles i les membranes
alars són de color marró fosc. Les
cries presenten tonalitats més fosques que
els adults».
Marta Vigo situa l’hàbitat de la ratapinyada
nòctul gegant, en «boscos ben conservats,
sobretot caducifolis, però també pinedes i
avetoses». És un animal arborícola, que «generalment
busca refugi als forats dels arbres,
però ocasionalment també es pot amagar en
esquerdes de les roques i en edificis». Pel
que fa als seus costums, «surt d’hora del
seu refugi, abans de fer-se fosc, i roman
actiu tota la nit. Vola entre els 15 i 50 metres
d’altura o més amunt i tot, amb un vol
ràpid i rectilini que incorpora alguns picats
per caçar insectes. Forma colònies d’unes
desenes d’individus, a tot estirar, que sovint
comparteixen el refugi amb altres nòctuls
i, més rarament, amb altres vespertiliònids»
(família de ratpenats a la qual pertany).
EN PARCS URBANS I CAÇANT OCELLS
La ratapinyada nòctul gegant és la més gran
d’Europa (pot mesurar més de 15 centímetres,
i pesar fins a 70 grams), però té altres
característiques que la fan peculiar. Així, se
la considera l’única espècie de ratpenat que
caça ocells i se’ls menja, tot i que s’alimenta
bàsicament d’insectes. I a més se n’han
detectat colònies en parcs urbans, com el de
l’Oeste, a Madrid, i el de María Luisa, a Sevilla.
Francisco J. Purroy i Juan M. Varela, a
la Guía de los mamíferos de España (Lynx
Edicions, 2003), expliquen que en aquests
casos se’l troba «refugiat en forats de corpulents
arbres ornamentals i en l’intricat brancatge
de les palmeres». Purroy i Varela afegeixen
que «els individus de la ciutat de Sevilla
tenen la seva zona de caça a les
maresmes del Guadalquivir, índex de la seva
capacitat de desplaçament».
Les maresmes del Guadalquivir són un dels
espais que integren el Parc Natural de Doñana,
i va ser precisament un investigador
de l’estació biològica que el Centre Superior
d’Investigacions Científiques té en aquest
parc, Carlos Ibáñez, que va estudiar la caça
d’ocells per part de la ratapinyada nòctul gegant:
«La predació d’ocells per part dels ratpenats
és un fenomen molt estrany en la Natura»,
assegura Ibáñez en el seu treball, per
al qual va analitzar més de 14.000 mostres
d’excrements de nòctuls gegants. Aquest estudi
«revela que aquesta espècie captura i
El ratpenat
gegant
de la Garrotxa
La ratapinyada nòctul gegant, la més gran d’Europa i l’única que
menja ocells, té una presència habitual al parc natural de la zona
volcànica, però també en altres indrets de les comarques gironines.
TEXT: ALFONS PETIT
menja un nombre important d’ocells migratoris,
la qual cosa la converteix en l’única
espècie coneguda fins ara que regularment
caça ocells». A més, Ibáñez apuntava que les
característiques de la morfologia i dels hàbits
de la ratapinyada nòctul gegant el portaven
a concloure que «normalment captura
els ocells en ple vol».
El nòctul gegant és habitual en diferents
zones de l’Estat espanyol i en molts altres
indrets del món, des del nord d’Àfrica fins
a pràcticament tot Europa i algunes regions
asiàtiques. Anomenat greater noctule en
anglès, i grande noctule en francès, la imatge
d’aquesta ratapinyada va ser reproduïda
per l’administració postal de l’Uzbekistan en
la sèrie de segells que l’any 2000 va dedicar
a diferents espècies de ratpenats.
FERRER
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Fotos:
Sobre aquestes línies,
el segell que
l’administració postal
de l’Uzbekistan
va dedicar l’any
2000 a la ratapinyada
nòctul gegant. A
l’esquerra, tres imatges
–procedents de
pàgines d’Internet
especialitzades en
la matèria– del ratpenat
més gran
d’Europa, que segons
els científics té
presència habitual a
la Garrotxa.

6 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Aletes de
tauró i màgia
Un dels moments
més intensos que
l’artista rossinc recorda
damunt d’una
planxa de surf és la
travessa de l’estret
de Gibraltar. Entre
Europa i Àfrica: «La
vaig fer amb un alemany
que es deia
Erick. Veies aletes
enormes al costat. És
molt fort. Navegant
per la zona se’n
veuen moltes. També
he vist tintoreres sortint
del Port de la Selva».
Instants difícils.
«Ara –aclareix–, he
viscut més màgia
que perills, potser alguna
onada forta, i el
corrent et portava
lluny. En aquests moments
tens més contacte
amb tu mateix.
És un repte personal».
Respecte a proves
menys violentes,
però vitals per a la
seva carrera artística,
com exposar a
països de cultures i
costums diferents,
diu que a Suïssa la
gent és molt metòdica
i té molt d’interès
en l’art. És gairebé
una meca pels pintors.
Dels Estats Units
diu que és «la punta
de llança» del màrqueting.
I posa
l’exemple dels cambrers,
que es guanyen
la vida amb les
propines i han d’estar
sempre alerta.
«És un esforç constant»,
diu. I recalca
que de seguida et tenen
en compte per la
qualitat, no fa falta ser
consagrat. Són molt
oberts, «però has de
vendre’t cada dia,
perquè si no t’obliden.
Hi ha molta
gent». Cal promocionar-se.
Recalca
que pintar és un esforç
constant, i que
alguns artistes perden
oportunitats per
no considerar l’art
una feina. Una feina
que per a ell és una
filosofia integrada
amb l’esport, amb la
vida i, alhora, un pacte
i un compromís
amb el marxant i amb
l’entorn que l’inspira.
Del windsurf a l’art
El rossinc Antonio Sánchez Santiago va ser tres vegades campió d’Espanya i sense abandonar mai la
vela va iniciar una carrera pictòrica que l’ha portat a exposar a diversos indrets d’Europa i d’Amèrica.
L ’artista
rossinc Sánchez Santiago trenca
tòpics. Va ser tres vegades campió d’Espanya
de windsurf i té una carrera artística
que l’ha dut a Suïssa, on exposa regularment.
La seva passió, trasplantar les impressions
i els paisatges empordanesos a la
tela. Representa aquesta fornada de creadors
que, gràcies als marxants i l’augment de les
comunicacions amplien horitzons i són ambaixadors
de la nostra terra arreu. Exposarà
de nou a Miami, la prova de foc per a un
creador que fa de la seva obra un viatge estètic,
tan estètic com navegar damunt les onades.
Finals d’abril. Al matí. Roses llueix amb una
claror aclaparadora i un sol poderós. Pel passeig
Marítim passegen els jubilats amb roba
esportiva i aspecte europeu. No hi ha presses.
La ciutat està en calma, relaxada. Des
del Museu de la Ciutadella fins a les urbanitzacions
de Santa Margarita, ofereix una cara
riallera i preciosista que desmenteix els tòpics
de la massificació turística. Com si hagués
crescut i s’hagués assentat. Com si sabés allò
que vol ser i el joc a què vol jugar. Les terrasses
són més acollidores que mai. Fins i
tot la del pub Si us plau. Gairebé deserta.
On he quedat. Tot, amanit amb una lleugera
tramuntana... un dia ideal perquè el pintor
Sánchez Santiago, l’Antonio (Roses, 1961), recordi
la seva època de surfista. Avui, almenys,
no té temps. El trobo engrescat en l’exposició
que ofereix fins al dia 1 de juny a la galeria
Les Roselles de la localitat costanera.
La seva és una dualitat que a primer cop
d’ull sembla estranya. De l’esport i la competició
nàutica, que va començar a practicar
als 14 anys i en la qual va arribar a un nivell
molt important, a la tela. Al món de l’art. I al
món de l’art amb èxit. Ha viatjat amb la seva
obra per Amèrica i Europa. Entre d’altres facetes,
és titulat en feng shui, ioga, entrenador
personal i nutricionista. El viatge de la
vida. Comparteix el quarter general i el seu
taller entre Suïssa i Roses. Mig any a cada lloc.
Sánchez Santiago transmet a les seves teles
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ
les sensacions, les impressions i petges
d’aquest Empordà de canyissars i maresmes,
de bardisses, dels aiguamolls; a les pedres i
sorres de les platges. Aquest anar damunt
les onades, intentant dominar-les per continuar
al seu damunt uns segons més, es tradueix
en la tela en l’intent de reproduir aquest
paisatge i aquestes sensacions. Són dues cares
de la mateixa moneda. Una dualitat ben
oriental. La llum i la foscor. La nit i el dia. L’esforç
físic i la plasmació estètica d’un paisatge.
El viatge de la vida. Sempre des d’una
visió optimista.
ESPORT, ART I VIDA
Es lliga molt fent de surfista? Hi ha la imatge
tòpica que ho diu. Sí... (sembla descollocat
i recondueix la pregunta, gairebé com
un polític), en el meu cas, sí. Vaig començar
com a esportista; sempre pintava. Com molts
nens, vaig guanyar alguns concursos, però mai
vaig pensar a dedicar-m’hi professionalment.
Hi ha una filosofia de vida que aplico als quadres.
I quina és aquesta filosofia? La natura, la llibertat,
l’espai. M’agrada molt l’espai en els quadres.
Tractar de reflectir-lo. Els colors. Tota la
meva pintura està relacionada amb el
Mediterrani. Colors blaus, ocres, sienes. I
aquesta mentalitat, intel·ligència amb el mar.
Que has d’estar sempre mirant-lo, perquè les
condicions climàtiques canvien constantment.
Els núvols. Les onades. Això és el que m’agrada.
És una mica com la vida, oi? Això! T’has
d’adaptar. El vent marca la seva llei.
A quin nivell està l’esport del surf a l’Estat
espanyol? En general, a primera línia. Tenim
campions del món. Hi ha campions de tots els
països, però si haguessis de dir els millors, són
a les Canàries o a Hawaii. Són espanyols o
nord-americans. També és cert que hi ha al
gun sud-americà o holandès.
És un esport olímpic... Sí. Ara, hi ha disciplines,
com passa a les motos, que no és el
mateix el motocròs que la velocitat. O a la bicicleta,
on també hi ha la carretera i el ciclisme
en pista. Hi ha disciplines diferents. La disciplina
olímpica de windsurf no té res a veure
amb els salts o baixades d’onada. Segueix
les regles dels vaixells de vela. És més la cenyida,
anar a contravent. Fins i tot el casc i la
vela són diferents. Com podria ser, en un altre
esport, el trial, que no té res a veure amb
la velocitat.
Va ser un dels primers surfistes a Girona;
què deia la gent de la seva afició? Alguns
pensarien que estava boig. Vaig ser exòtic, més
que boig! (riu). Boig en relació amb el fet que
vaig ser un dels primers que va sortir amb
tramuntanes molt fortes, això sí, perquè no
sortien els vaixells de pesca, i sortia jo. Amb
dos surfistes més. Després vaig guanyar a
Tarifa. Allà hi havia quatre alemanys. I la
gent deia: «què fan aquests bojos?». Era molt
estrany.
El va atreure l’aventura. Sí, és clar. Després
dels estudis, vaig treballar 4 anys en una oficina
d’arquitectura i aquí vaig aprendre a navegar
de molt jove, i treballava el dibuix. I després
em va atreure l’esport. M’atreia l’aventura,
l’espai, la llum. Sobretot la llum de la Mediterrània.
Com deia Subirachs: «És la meitat
de la terra. No és tan emocional com el sud,
ni tan fred com el nord». I la llum no és ni tan
forta com al sud, ni tan inclinada com al nord.
No ho sé. També el vent i l’erosió de les roques,
tota aquesta zona m’impacta. He viatjat
pel món i he tornat sempre. Sempre estic aquí!
(riu). Té magnetisme. A Roses estem entre els
Aiguamolls de l’Empordà i el cap de Creus.
També hi ha l’Albera.
Ha trobat algun lloc al món que l’hagi impactat
tant? Com a lloc específic, Arizona (als
Estats Units). Hi ha unes zones volcàniques
d’uns colors taronges bestials!

I no té mar. Però l’erosió m’interessa, del vent
damunt les roques. O el desert. La sorra del
desert, que no diu res i diu tant. Com el mar.
El desert del Marroc. El Sàhara. La llum és bestial.
Però és clar, aquí tenim una munió de cultures.
Al Mediterrani, no gaire lluny, ja tens
una altra cultura. Tant culinària, com de llum
i paisatge. Des de les cales amb pins, fins a les
zones de sorra del Marroc o d’Egipte. Però crec
que aquí per viure som privilegiats. I moltes
vegades la gent no n’és conscient.
Alguna anècdota fent surf? Quan navegues,
les gavines joves et segueixen la vela. Amb la
turbulència, i es queden allà, planejant. Potser
cinc o deu minuts. Veus peixos voladors o
algun dofí. N’he vist molts. Que et segueix de
vegades. És clar, tot això no passa cada dia.
Que quedi clar. És en el transcurs de molts
anys navegant.
L’influeix el món del mar? Sí, totalment. El
mar i la sorra, per això faig colors blaus. I la
sorra, els ocres, els sienes. M’agrada el contrast
de la sorra i el mar. I els ocres, aquestes
roques oxidades del cap de Creus.
Vostè fa temps que exposa a fora. Sembla
el tòpic que diu que no pots ser profeta a
la teva terra. Fa vint anys que surto a fora.
Un país que m’ha marcat molt és Suïssa. Hi ha
molts col·leccionistes que compren obra. Tenen
més anys de cultura o més interès, i de
seguida et veuen si agrades o no. Tinc un marxant
als Estats Units, que em porta a fires a
Sud-america. Ara és a Buenos Aires, Toronto
i Miami. Jo ja he exposat a Miami. Allà agrada
aquest tipus de pintura. I als països nòrdics,
com Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, agrada
moltíssim la nostra terra. Són uns enamorats
d’aquests colors i aquestes terres. Als Estats
Units i al Canadà tenen aquesta llum, però
tenen més una mentalitat, potser, de pintor europeu.
El mite de l’artista europeu. Sí, com nosal-
tres, que busquem certes coses d’Amèrica.
Doncs ells també. Jo crec que el pintor ha de
tenir més que el quadre o l’escultura, que també
faig, ha d’explicar la filosofia de la seva terra.
Fins i tot la cultura culinària. Crec que potser
la gent d’aquí, de vegades, té una mica de
manca d’autoestima. No s’ho creu. I Amèrica
es ven molt bé. I aquí sembla que has de sortir
més a fora, que et donin medalles. No he
inventat res. Tant Picasso, com Dalí, Miró, han
sortit... com vols que no surti jo?! (riu).
Fer surf i pintar li dóna llibertat? Sí. És allò
que cerco. Sóc un signe d’aire i la pintura et
dóna equilibri. Hi ha un llibre que m’agrada
molt pel seu títol, Con los pies en el suelo y el
corazón en el cielo. La pintura et dóna la part
creativa, t’inspira. I la part esportiva et fa tocar
de peus a terra. No anar-te’n tan lluny. Estar
aquí.
Què li dóna Roses? Puc anar a peu a tres
parcs naturals i inspirar-me. És una part molt
important de la Mediterrània. Hi ha les canyes,
les aus, el mar. Estic a 1.000 quilòmetres del
sud i 1.000 quilòmetres del nord.
Se sent satisfet? Totalment. He hagut de viatjar
moltíssim i promocionar-me molt. I no oblido
l’esport per trobar l’equilibri. Em dóna energia
i em permet treballar als quadres, que són
grans i requereixen esforç.
Creu que serà més conegut a Girona amb
el temps? Sí, ja vindrà, això ho he après navegant.
Ja vindrà. Cal deixar-se anar i no generar
resistència. Deixar-se fluir. La resistència
és fer un esport energètic que no val la pena.
Si ha de ser, serà. No sóc un típic pintor,
ni un típic surfista. Hi ha la imatge hippie del
surfista. I no és veritat, perquè els professionals
treballen molt. Tant els surfistes com els
pintors.
L’EMPORDÀ I L’ÀNIMA
Jaume Fàbrega, crític d’art i gastrònom, col·la-
borador de Diari de Girona, definia l’obra de
Sánchez Santiago, l’any 2002 i en motiu d’una
exposició a Roses, com «un repertori de signes
basats en l’abstracció, la matèria i el gruix
objectual, amb l’ús d’elements vegetals, com
canyes». Són quadres abstractes, de grans dimensions,
però en els quals la figuració és subjacent.
Amb referències estètiques d’un Tàpies
o un Barceló, tot i que el rossinc diu que «en
ser aquests uns artistes més coneguts que un
altre pintor, són els que et surten primer i m’hi
relaciones, però això no és del tot cert». Ell la
defineix com a «informal matèrica». Trobem
formes enfonsades dins els quadres, incisions,
ferros, estries, matèria que simula rajola vista.
Filferros recargolats amb formes que recorden
cucs o animals marins. Blaus de fons. Escultures
de reminiscències africanes i que tenen
forma, vés per ón, de planxes de surf. Suggereixen
pau, intimitat i plaer estètic.
Còdols arrodonits que es fusionen amb la
sorra de la platja. Paisatges de l’Empordà costaner
en el cor. Destaquen els colors ocres, els
clars, que suggereixen el paisatge empordanès
de llum, tramuntana i blau del mar. Vermells
pàl·lids. Paisatge de canyissars, sorra i pedra
arrodonida de platja. Segons explica ell mateix,
cerca «la pau, l’equilibri», en la seva obra.
«Per a gastar energies, ja tinc el wind-surf». No
entén el seu art com un abocar fantasmes, o
visceralitat, sinó com la capacitat de cercar un
equilibri. Un ying-yang aplicat a la tela. I la
matèria.
Des de la primera exposició que va fer, a la
Gallery Landmark de Regina (Canadà), fins a
la que projecta a Miami i l’actual, a Les Roselles
de Roses, la trajectòria de Sánchez Santiago
inclou més d’una vintena de mostres. En la
seva major part a Suïssa, on fa 17 anys que exposa.
Al país centreeuropeu ha exposat a la
Stern Galerie (Lucerna), a la Goez Galerie, de
Basilea (1996), o a la Galerie Cuntry Club-Origlio
(Lugano, 1998). Té escultures instal·lades
a la via pública a Lucerna, i fa poc va apadrinar
un vaixell, pintat per ell, al Port Vell de
Barcelona.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
El pensament
L’any 2004, Sánchez
Santiago va publicar
a Ebé editor una curiosa
obra, minimalista
i zen, en la qual
barreja dibuixos,
històries i pensament
artístic, al voltant de
la creació i tot allò
que se’n deriva. És
Air manual de artista.
Sánchez-Santiago, on
dóna quatre pinzellades
sobre la seva
concepció de l’art:
«No importa equivocarse,
pero seria estúpido
no rectificar»;
«Puedes creerte que
tienes el control sobre
la obra, pero es
siempre incontrolable»;
«Toda gran
obra empieza con
una pequeña reflexión»;
«No amo el
arte, sino que amo la
vida a través del
arte», «Muchas veces
no podrás demostrar
que tienes razón,
pero sí que eres
razonable», en són
algunes frases.

Entrevista
8 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
“
Li vaig
preguntar a
Korchnoi pel
seu secret.
Ho va atribuir
a que
esmorzava
caviar tots els
matins –ho he
comprovat– i a
que, durant
el setge de
Leningrad,
fonia el gel
per beure,
arrossegava
els cadàvers
dels seus
familiars al
cementiri, i els
treia les
cartilles de
racionament
per menjar.
“
LEONTXO García Gran mestre de la crònica d’escacs
Durant cinc anys, es va passar més temps amb Kaspàrov i Kàrpov que amb la seva pròpia família.
Leontxo García, d’Irún, va ser jugador semiprofessional fins que, fa dues dècades, va decidir que
el periodisme era més apassionant que els escacs, «i més sociable».
L eontxo
García va jugar als escacs de manera
semiprofessional, però ho va deixar
per escriure sobre les partides i els
jugadors més importants de la història. Està
considerat un dels periodistes especialitzats
en escacs més prestigiosos del món, i a més
de les seves cròniques, articles i entrevistes
per al diari El País, manté una vinculació
estretíssima amb el món dels escacs: fa conferències,
participa en demostracions de partides
múltiples, assisteix a tornejos... També
va escriure un llibre sobre els escacs amb
Gari Kaspàrov, un jugador al qual va seguir
durant el seu regnat en els escacs mundials,
i amb el qual va tenir una estreta relació.
Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista:
què ens ensenyen els escacs sobre
la guerra de l'Iraq? Que ni Bush ni el
seu Govern saben jugar als escacs.
Qui és el Zidane dels escacs? Anand, n’hi
ha prou de veure una partida seva per comprendre
que és un geni. Resol jugades inversemblants
en dècimes de segon, i és una
excel·lent persona.
Als espanyols, això de pensar tant... Els
escacs s'introdueixen a través d'Espanya.
Alfons X el Savi ho descriu, i les seves regles
es fixen fa 500 anys aquí. La influència
d'Isabel la Catòlica va fer que la reina guanyés
en potència sobre el tauler.
Si el xip derrota la neurona, els escacs
són pura mecànica. Amb un matís, el nombre
de partides possibles és d'un u seguit
de 123 zeros, inaccessible fins i tot per als
ordinadors de la NASA. Al marge, la victòria
de les màquines sobre els homes és irreversible.
Per què hi ha tanta màfia en un esport
tan intel·ligent? A la federació –Fide– hi ha
160 països. En la majoria de països, la corrupció
és una cosa quotidiana. Per tant, també
a la Fide.
Presumim d'intel·lectuals, però els escacs
tenen d'esport tant com el golf. S'ha portat
aquesta discussió al terreny de l'absurd.
Siguem pràctics, els escacs estan organitzats
com un esport. No es diferencien del
tennis o de la natació, i es necessita una perfecta
forma física per jugar-hi.
Defineixi esport. Quan la Fide sol·licita el
seu ingrés al Comitè Olímpic, Samaranch
va recollir informació, i em va fer l'honor
de convocar-me. Em va dir que la inclusió
dels escacs els beneficiava per dues raons.
Primer, perquè donava validesa a l'eslògan
«Mens sana in corpore sano». Segon, perquè
al COI no hi havia cap definició sobre
què era un esport.
Bobby Fischer és un geni o un boig? Les
dues coses. Un dels més grans genis del
tauler, i un malalt a causa de la seva poca recomanable
infància. Cal protestar, quan demanen
l'extradició de l'heroi al qual Nixon
va portar a la Casa Blanca, al qual Kissinger
va convèncer perquè jugués amb Spasski, i
al qual milions de persones li devem la nostra
passió pels escacs.
Cal aniquilar l'adversari, com pretenia
Fischer? No hi ha un enfocament únic. Alguns
ho defineixen com una boxa mental.
L’excampió mundial Smyslov em deia que
era un art, que ell «creava davant del tauler».
Per al perfeccionista Kràmnik és una
ciència, pel que reprimeix el seu vessant
esportiu. El búlgar Topalov ho considera
un esport, i a Shirov l’anomeno el Da Vinci
del tauler, una delícia per als organitzadors
de tornejos.
Si és un esport intel·lectual, per què homes
i dones competeixen separats? Potser
és perquè, en gairebé tot, els nens reben
una educació que els impulsa a com-
“La victòria de
les màquines
sobre els homes
és irreversible”
petir salvatgement. El nombre de jugadores
és inferior al de jugadors.
Necessitem arguments més poderosos.
Es diu que els escacs, com les matemàtiques
i la música, pertanyen a l'hemisferi cerebral
més desenvolupat en els homes, encara
que em falta autoritat per opinar sobre
això. I els freudians pensen que el Rei simbolitza
el pare. Pel complex d'Èdip, els homes
estarien més motivats que les dones.
Electra només afectaria la dama.
Com va aconseguir vostè introduir-se en
el cercle de Kaspàrov? Gràcies al fet que
vaig estar dos mesos i mig com a enviat especial
d’El País a Moscou i, amb un company
d'Associated Press, li vaig fer l'entrevista que
es va titular «Campomanes (president de la
Fide) és un dictador».
Kaspàrov és un dèspota? És un ser fasci-
TEXT: MATÍAS VALLÉS
nant, digne d'una pel·lícula i una novel·la.
Pot ser carismàtic i summament desagradable.
Els escacs han de sobreviure a l'ocàs
de Kaspàrov, l’absència del qual equival a
la de Jordan per a la NBA.
Fischer-Kaspàrov, en el millor moment
de tots dos? Guanyaria Kaspàrov, però gràcies
al que va aprendre de Fischer.
Vaig veure jugar Korchnoi quan jo tenia
deu anys, i encara segueix. Li vaig preguntar
pel seu secret. Ho va atribuir a que
esmorzava caviar tots els matins –ho he comprovat–
i a que, durant el setge de Leningrad,
fonia el gel per beure, arrossegava els cadàvers
dels seus familiars al cementiri, i els treia
les cartilles de racionament per menjar.
Seria més dur tractar amb tenors o estrelles
del rock? Seria més dur tractar amb
futbolistes, i parlo per pròpia experiència.

U n
Memòria femenina
grup de cinc dones vestides de negre
i amb mantellina; una noia estirada
de manera suggerent sobre un banc;
una altra que seu en un tamboret alt amb
les cames creuades; una dona que subjecta
una gallina i té als peus un cistell amb una
oca; una treballadora d’una fàbrica de taps
de suro de Sant Feliu de Guíxols; una noia
que llegeix ajaguda sobre el que sembla una
«chaise-longue»; una dona d’edat avançada a
l’estudi del fotògraf; una dona aparentment
d’una família amb recursos que es fa retratar
dreta però amb un genoll sobre una butaca;
una noia que mira a la càmera des del
darrere d’una taula sobre la qual es reflecteix
la seva cara, i una nena que apareix al
costat d’una porta oberta amb un ram de flors
a la mà. Aquestes deu imatges (totes anònimes
menys la de l’empleada de la fàbrica
de taps de suro, captada per Ricard Mur)
formen part dels fons de l’Arxiu d’Imatges
Emili Massanas i Burcet de la Diputació de
Girona i són un excel·lent testimoni de com
eren les dones de les comarques gironines
de fa algunes desenes d’anys. Ara, a més, serviran
perquè els lectors gironins facin memòria
d’on van deixar la lectura dels seus llibres.
És el segon any que l’Arxiu d’Imatges de
la Diputació de Girona, amb la intenció de
donar a conèixer els seus fons, selecciona
algunes fotografies i les edita en format de
punt de llibre. La série d’aquest any, formada
per deu imatges, es va posar en circulació
coincidint amb la recent Diada de Sant
Jordi: se’n van repartir a les llibreries de Girona,
a les biblioteques públiques i als arxius,
i el mateix Arxiu d’Imatges en distribuïa.
No és la primera actuació que l’Arxiu fa
aquest any per difondre els seus fons, ni tampoc
la primera que centra en les dones. El
mes de març passat, coincidint amb la celebració
del Dia Internacional de la Dona Treballadora,
s’inaugurava a la Casa de Cultura
de Girona una exposició titulada Dones. Cent
anys d’imatges, que mostrava unes 300 fotografies
conservades a l’Arxiu i amb les dones
com a protagonistes principals.
Aquella mostra –que va estar oberta un
mes– i ara l’edició dels punts de llibre són
dues de les activitats que fa l’Arxiu d’Imatges
Emili Massanas i Burcet –integrat per diversos
fons que sumen més de 600.000 imatges
en diversos suports (paper, pel·lícula,
digital i vidre)– per complir els seus objectius
d’«aplegar, descriure, conservar i difon-
TEXT: ALFONS PETIT
L’Arxiu d’Imatges Emili Massanas de la Diputació de Girona ha editat una sèrie de deu punts de
llibre que reprodueixen fotografies procedents del seu fons amb les dones com a protagonistes.
dre tots aquests fons, així com conscienciar
les institucions i la societat de la necessitat de
conservar el patrimoni en imatges, que constitueix
un element bàsic de la memòria història.
La voluntat final és constituir un veritable
banc d’imatges de les comarques gironines».
L’Arxiu va ser creat per la Diputació de
Girona el 1993 per organitzar el patrimoni fotogràfic
de la Corporació i acollir el dipòsit
del fons d’Emili Massanas, pioner en la fotografia
a les comarques gironines. Des de llavors,
ha rebut les donacions d’altres fons (Pablito,
Comalat, Ruiz, Diputació de Girona...)
i també aportacions de particulars.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Història
Els orígens de
la pastisseria es
troben en una
drogueria que
hi havia a la
plaça Major de
la Bisbal. Al
principi només
s’hi venien queviures,
ciris, algun
dolç, i també
pastissos,
però només els
dies de mercat.
Anys més tard
ja s’entra de ple
en el sector de
la pastisseria i
es perfecciona
l’estrella de la
casa l’anomenat
«rus», que
té molta fama i
ha donat molt
prestigi al negoci,
que en l’actualitat
es dedica
únicament a
la pastisseria.
Origen
1871.
Fundador
Josep Massot i
Costums.
Propietari
actual
Francesc Ametller
Reig.
Treballadors
Cinc.
Activitat
Pastisseria.
Pastisseria Massot La Bisbal
La botiga era al principi una drogueria, però aviat es va convertir
en una modesta pastisseria que amb el temps ha aconseguit un
gran prestigi gràcies a la fama de la seva especialitat, el «rus».
A mitjan
anys 1850, al número 11 de la
plaça Major de la Bisbal hi havia una
petita drogueria regida per Miquel
Tomàs i Pellicer, que era originari de Calabuig.
Tenia una filla, Dolors Tomàs i Monsuñer,
que es va casar, el gener de 1871, amb
Josep Massot i Costums, nascut a Sant Pere
Pescador i pastisser d’ofici –la família explica,
com a curiositat, que el seu avi es va
fer dir 1.000 misses quan va morir–. Immediatament
van obrir una pastisseria al mateix
lloc on hi havia la drogueria. En aquella
època alternaven les dues activitats i venien
una mica de tot. Entre setmana
despatxaven queviures, ciris –que fabricaven
ells mateixos, amb cera verge–, bescuits
fullats, etc. L’únic dia de la setmana que
venien dolços en quantitat era els divendres,
dia de mercat a la Bisbal, però també els
diumenges per a la gent rica del poble. Aleshores
la localitat no era ni la meitat de gran
i de poblada del que és ara, i els Massot s’havien
de refiar de la gent dels pobles dels voltants
i de pagès per poder sobreviure amb
les vendes. Durant la setmana no hi havia
gaire feina i, a banda de vendre queviures,
la família es dedicava a preparar sucs de fruita
i confitures per elaborar els dolços.
Entrats els primers anys del segle XX, entre
1910 i 1920, les coses continuaven de la
mateixa manera en el negoci, amb idèntic
ritme de treball i vendes. Aleshores a la
Bisbal, tot i que la localitat era petita, hi
havia sis pastisseries. El 1920, Lluís Massot
i Tomàs, fill de Josep Massot i de Maria Dolors
Tomàs, figura com a titular de la botiga.
Els altres dos fills que havia tingut el matrimoni
havien emigrat a l’Argentina.
Lluís Massot i Tomàs es va casar amb Marina
Sot Romaguera i van tenir una filla,
Dolors Massot i Sot, que va néixer el 30 de
novembre de 1921.
Durant la Guerra Civil l’establiment no
va tancar, però van haver de treballar amb
el que tenien a mà, i en bona part gràcies
als intercanvis de productes –ous, farina...–
que la família feia amb els pagesos, fet que
va permetre continuar amb la producció.
A la postguerra els confiters de la Bisbal
TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU
van aportar uns diners per muntar a Tamarit
(Lleida) una cooperativa de cultiu de remolatxa
i extreure’n el sucre, però les coses
no van funcionar bé i se’n va anar en
orris.
LA FAMA DEL «RUS»
Dolors Massot i Sot es va casar el 30 de maig
de 1947 amb Àngel Reig i Sabater, de Sant
Miquel de Cruïlles, que també era pastisser
i havia treballat a l’empresa. Àngel Reig va
marxar després a treballar al Forn del Cisne,
al carrer de Pelai de Barcelona, i a la
pastisseria Esteve Riera, a les Rambles també
de la Ciutat Comtal. En aquests llocs hi
va adquirir una gran experiència. Quan va
tornar va aportar les seves innovacions per
tirar endavant el negoci bisbalenc, però el
seu nom mai va figurar enlloc. L’home va
ser qui va anar perfeccionant l’especialitat
de la casa, el «rus», un pastís que aleshores
només es venia un cop a l’any, per la Festa
Major. Àngel Reig va fer que s’anés venent
cada dia. La base del «rus» és francesa
i el seu origen prové de França, però ell va
saber donar-li un toc especial, bisbalenc,
amb més gust.
Del matrimoni de Dolors Massot i Àngel
Reig en van néixer dues filles, Mariona i Marina,
que fan de mestres. Mariona Reig i Massot
es casa amb Esteve Ametller i Santanach
i el seu fill, Francesc Ametller i Reig,
que estudia a l’Escola d’Hostaleria de Sant
Narcís i posteriorment a l’Escola del Gremi
de Pastissers a Barcelona, és ara qui porta
el negoci.

L 'encant
de Sant Llorenç de la Muga, un
poblet de 150 habitants arran de les primeres
estribacions del Pirineu i a 17
quilòmetres de Figueres, comença molt abans
d'arribar-hi: un camí entre prats, turons i fruiters
ja ens insinua un indret harmoniós i arrecerat.
Es tracta d'un recinte emmurallat en
què les torres i els murs han resistit el pas
de la història i han envellit dignament amanyegats
per la curosa sensibilitat i l'esforç
dels seus habitants». La frase està extreta de
la pàgina a Internet del Consell Comarcal
de l’Alt Empordà, que ha situat la petita localitat
de Sant Llorenç de la Muga en la selecció
anomenada «Alt Empordà 10», que recull
els principals atractius turístics de la comarca
i també indrets que permeten fer-se
una idea de la diversitat que hi ha. Així,
Sant Llorenç comparteix presència en aquest
llistat amb el Triangle dalinià, el cap de Creus,
Sant Pere de Rodes, les ruïnes d’Empúries,
la Ciutadella de Roses, l’Albera, Sant Quirze
de Colera, el Parc Natural dels Aiguamolls,
Castelló d’Empúries, Peralada i Vilabertran.
La història de la localitat, tal com explica
el Consell, «ens remunta a l'etapa final de
l'imperi Romà i en documenta l'existència en
el segle X, aleshores amb el nom de Santi
Laurenti de Sambuca o Samuga, tot i que
el recinte fortificat es bastí entre els segles
XIV i XV». Actualment, el conjunt monumental
Sant Llorenç de la Muga
Vellesa amb dignitat
El Consell de l’Alt Empordà situa la localitat entre els principals atractius turístics de la comarca.
Un poble 10. Sobre aquestes línies, una vista de Sant Llorenç de la Muga, municipi inclòs pel Consell Comarcal en un llistat amb els principals atractius turístics de l’Alt Empordà.
A baix, el pantà de Boadella, destinació d’una de les moltes excursions que es poden fer des de Sant Llorenç. Fotos: Quim Roser i Conxi Molons
de Sant Llorenç de la Muga el formen l'església,
el recinte fortificat de la vila, el castell
i la torre de guaita (que data del segle
XVII). Al municipi també hi ha algunes ermites,
allunyades del nucli urbà.
Seguint les indicacions del Consell de l’Alt
Empordà, Sant Llorenç de la Muga, «lluny
d'esdevenir final de trajecte, és un pou de
sorpreses que conviden a una visita familiar
on grans i petits podran gaudir de l'esperit
evocador d'estrets carrerons, d'un silenci que
gairebé parla i l'harmonia resultant de la respectuosa
convivència entre l'home i la natura».
Però encara hi ha més, al marge del
poble: «Des de Sant Llorenç de la Muga, les
possibilitats de descoberta es multipliquen
insospitadament: la pesca o el bany en els
meandres mandrosos d'unes aigües cristal·lines
que es resisteixen a deixar l'ombra protectora
de les torres; les excursions, muntanya
amunt, cap a les moltes ermites del
municipi; la descoberta del naixement del
pantà de Boadella, autèntic manantial de vida
de la comarca; el passeig relaxant i reflexiu
o l'excursió més agosarada, ja sigui a peu o
amb bicicleta; la fotografia especialment per
als amants de la natura i el paisatge. Reserveu-vos
un dia complet per gaudir millor d'aquest
indret i aprofitar especialment per audir-lo
amb els nens que, en la màgia d'aquest
entorn, trobaran un record i un estímul inoblidable».
Entre les rutes que tenen Sant Llorenç
de la Muga com a punt de partida hi
ha les que porten a Maçanet de Cabrenys;
la que va a la Mare de Déu del Fau; la que
va a la Roca de la Penya i als municipis d’Albanyà
i Lladó; i la que va a Terrades i Boadella.
Totes quatre es poden fer a peu.
La proposta de visita del Consell altempordanès
acaba amb un consell: «Permeteunos,
finalment, recomanar-vos de venir amb
roba informal i un calçat ben còmode, aparcar
en un dels espais previstos a banda i banda
del poble i oblidar-vos dels neguits i malsons
urbans, ja que si feu cas del que diu
l’Ajuntament: “Quan arribi a Sant Llorenç
de la Muga, somiarà despert”».
CÀMPING EL MAROI
RESTAURANT EL MUSSOLET
Càmping en plena natura per gaudir de la tranquil·litat.
Abundant aigua i ombra, ambient familiar.
Piscina, pista poliesportiva, camp de futbol.
Es poden practicar esports com ara bici de muntanya,
rutes a peu o cavall (hi ha pupilatge de cavalls)
i gaudir d’una gran bellesa paisatgística.
Rutes per les
comarques
gironines
11 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Telèfons
i adreces
d’interès
– Ajuntament de
Sant Llorenç de
la Muga; carrer
Església, 3.
972 56 91 40
– Consell Comarcal
de l’Alt Empordà;
carrer
Nou, 48, Figueres.
972 50 30 88
http://altemporda.ddgi.es
Servei de restaurant amb cuina casolana.
Carns a la brasa amb foc de llenya, botifarres del país,
peus de porc gratinats, paella, fideuà...
Descobreix-ho,
et sorprendrà !
Tel. i Fax Càmping 972 44 61 61 C/ Piscina s/ núm. OSOR Tel. Rest. 972 44 61 16

12 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Marqués
de Cáceres
Rioja Blanc 2004
e color
Dgroc palla.
Aroma
intensa que
recorda les
fruites com
la pera i
notes minerals.
En
boca és
fresc, afruitat,
amb
n o t e s
herbàcies,
harmòniques
i un
darreregust
viu i llarg.
Elaborat al
100% amb
la varietat blanca anomenada
Viura, típica de La Rioja, i que
aquest darrer any ha donat raïms
petits amb la pell dura i plens
de gust. És un vi molt adequat
com a aperitiu i perfecte per
acompanyar marisc i peixos.
El celler elaborador: Unión Vitinícola,
elaboradra dels vins
Marqués de Cáceres, està situat
a Cenicero, dins de la DOC Rioja.
L’elaboració de vins blancs
es realitza amb una petita maceració
peculiar i fermentació
lenta controlada en fred. El rosat
2004 i el semidolç Satinela
2004 també han resultat d’extraordinària
qualitat.
La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones
per als vostres:
• Congressos
• Reunions
• Àpats d’empresa
• Banquets de noces
• Batejos
• Comunions
• Celebracions familiars
Es jubila un mestre
l mes d’abril s’ha jubilat un dels més grans cui-
Eners de l’Estat espanyol: Benjamín Urdiain, durant
trenta-dos anys responsable de la cuina d'aquest
temple de l'alta gastronomia que és el madrileny
restaurant Zalacaín. Sóc conscient que a
molts lectors no els sonarà gaire el seu nom. És normal.
Benjamín Urdiain no ha estat mai un cuiner
«mediàtic», el que era mediàtic era el mateix restaurant.
Quan Zalacaín va obrir les seves portes,
el gener del 1973, i Benjamín es va fer càrrec de
la cuina, eren pocs els cuiners espanyols el nom
dels quals fos conegut pel gran públic; molts ignoraven
fins i tot el nom del cap de cuina del seu
restaurant favorit, per molt famós que fos aquest.
La revolució mediàtica va venir alguns anys després,
amb el salt a la fama de Juan Mari Arzak i
Pedro Subijana quan va sorgir a l’Estat espanyol,
però sobretot a Guipúscoa, la «nova cuina». Ara tots
sabem com estan les coses: el que es coneix és el
nom del cuiner, i el del restaurant és més o menys
accessori; em consta que no tothom sap que el
restaurant de Ferran Adrià a Roses es diu El Bulli.
Però és que, a més, Benjamín Urdiain és tímid;
o, si no ho és, ho sembla almenys. El que sí sé –són
molts anys d'amistat– és que ell no volia ser mai
el protagonista: el protagonista era Zalacaín. Per a
Benjamín, els seus èxits eren els de Zalacaín. I mira
que en va tenir, d’èxits, entre ells, per si algú ho
ha oblidat, ser el primer «tres estrelles» Michelin d'Espanya.
Avui no les té; però no perquè Urdiain i la
cuina de Zalacaín hagin canviat, sinó perquè ha
canviat, i com, la Michelin.
Han estat moltes nits de xerrades de sobretaula
amb Benjamín Urdiain, després de gaudir de la seva
cuina. Vam aprendre moltíssimes coses de la seva
saviesa, no només culinària. Crec que una de les
seves principals satisfaccions va ser l'homenatge
que li va retre el seu poble natal, Ciordia, a la Navarra
fronterera amb Àlaba. Vaig tenir l'honor d'acompanyar-lo
aquell dia, i va ser feliç. Seria llarguíssima
una llista de les grans creacions de Benjamín
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
MASBATLLE
R e s t a u r a n t
A menys de 5 minuts del Centre de
Girona, en una masia del segle XVII,
magníficament restaurada, el Restaurant
Mas Batlle posa a la vostra
disposició unes instal·lacions totalment
renovades.
Urdiain que he tingut el privilegi de tastar. Va saber
mantenir-se fidel a aquesta gran cuina que no
sap de modes, de salts mortals, d'incongruència.
Al revés: Benjamín, tot un mestre, sabia quins són
els pilars que fan gran una cuina. Podia haver-se
potenciat, publicitat... No ho va fer. Podia haverse
tornat un «cregut». Tampoc. Allà on el cridaven
per cooperar, per ensenyar, hi anava. Jo vaig estar
amb ell en no pocs jurats: de campionats de cuiners,
sí, però també al concurs de formatges d'ovella
latxa que se celebra cada últim diumenge d'agost
a Uharte-Arakil, a la seva estimada Navarra.
El futur de la cuina de Zalacaín sembla assegurat
amb el jove, però amb deu anys a la casa, Juan
Antonio Medina; però trobarem a faltar la xerrada
amb Benjamín després d'un sopar memorable, com
ho han estat gairebé tots els que hem gaudit sortits
de les seves mans i de la seva ciència.
PREMIS I CREACIONS
Entre els guardons més destacats que Urdiain ha
rebut durant la seva carrera hi ha el Premi Nacional
de Gastronomia (1981) i el Gran Premi a la
Memòria i Gratitud (2002) concedit per l'any 2002
l'Acadèmia Internacional de Gastronomia. A més,
va ser homenatjat el 1999 a l'hotel Ritz de Madrid
per part dels principals cuiners de l’Estat espanyol
en reconeixement a «la seva qualitat humana i a la
labor continuada com a mestre de l'alta cuina».
Entre els plats d’Urdiain que van convertir Zalacaín
en un restaurant emblemàtic a Madrid en l’alta
cuina de mercat hi ha l’amanida de llamàntol; la gelatina
amb salmó fumat, ous de guatlla, caviar «Beluga»
i crema d'espàrrecs; el ragoût de llagostins
amb bledes al vi de «Godello»; la lasanya de bolets
i foie; el turbot amb vinagre de tomàquet i puré
de carbassó; el milfulls a les dues cremes amb gerds;
la cuixa d'ànec guisada al vi anyenc amb hortalisses;
el llamàntol i gambes en gelatina amb gaspatxo
o la suprema de llobarro a la planxa amb vinagreta
de cítrics i pipes de carbassa, entre d’altres.
Oferim una cuina moderna amb
arrels tradicionals. Una cuina del
país posada al dia, amb propostes
diàries de mercat i utilitzant els millors
productes de la nostra terra.
Gran Sala de banquets
Carretera dels Àngels km 0,2
17241 La Creueta - Quart - GIRONA
Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855
www.masbatlle.com - restaurant@masbatlle.com

D’Eritrea a Sud-àfrica
La barreja de cultures, religions i ètnies que hi ha a l’Àfrica té un clar reflex també en la seva cuina.
A l’Àfrica
–origen de la nostra espècie–
s’hi superposen una sorprenent quantitat
de cultures, religions i ètnies, fruit
de la història, de les invasions o del colonialisme.
Tots aquests elements, naturalment,
donen sistemes culinaris particulars: des dels
que encara ens retrotrauen a la Prehistòria
fins a les sofisticades i barrejades cuines,
per exemple, del Magrib o de Sud-àfrica. Al
nord i al Magrib hi trobem la influència àrab,
que s’estén a Mauritània, el Sudan, Senegal,
etc., i que retrobem a les illes de l’est. Aquí
també s’hi superposa la poderosa influència
turca, que arriba fins a Eritrea –patent, per
exemple, a Massawa, a la costa del mar Roig–.
El venerable primer cristianisme encara és
present a Egipte –coptes– o a Etiòpia, on, fins
i tot, hi trobem els falaixes, d’arcaica i original
religió jueva (ara majoritàriament transportats
a Israel). També hi ha els nous jueus
–majoritàriament sefardites– del Magrib, cada
cop més delmats, per la patida cap a Israel.
Al seu torn, els catòlics i els protestants, superposant-se
a l’animisme original, són presents
a tots els països colonitzats, és a dir,
pràcticament arreu.
A més, hi ha els influxos nacionals: catalans
i àrabs ibèrics al Magrib medieval, espanyols
(Guinea, Magrib, etc.), italians (Líbia,
Eritrea...), portuguesos, francesos, britànics,
holandesos (Àfrica del sud), belgues
(Congo) i fins alemanys. I d’altres, producte
de les migracions més recents: a Sud-àfrica
hi ha indis, malais i d’altres grups que han
deixat la seva influència en la cuina.
MALAIS, PORTUGUESOS I ITALIANS
Així, els malais, de religió islàmica, comencen
a arribar a Sud-àfrica el segle XVII: aporten
les pròpies tradicions amb altres elements,
per exemple d’origen portuguès. Així, en
aquest país es poden menjar plats que tenen
aquest origen, com el bobotie (aromàtica
carn picada amb crema d’ou i curri, feta
al forn i servida amb arròs), el sosatie (enfilalls
de carn –fins i tot porc, en versió «cristiana»–
amb curri, fetes a la graella o braais)
o el bredie (guisat de carn, normalment moltó;
a vegades s’hi afegeix un lliri d’aigua local,
que en afrikaans se’n diu waterblommetjie).
Aquesta llengua eixida del neerlandès
marca una altra gran influència en la cuina
sud-africana, així com de la britànica –roast
beef, curris, chutneys, púdings, etc.
Els influxos italians es troben arreu del nord,
i ja més en concret, per exemple, a Eritrea,
on es menja pasta amb salsa de tomàquet
(commodoré, de l’italià pomodoro), frittatte
(truites), pizzes, panini i fins i tot pancetta
(cansalada) i l’autèntic capuccino, però tam-
A quest
deliciós guisat de vedella (Tsega
zigni) és propi d’Eritrea i altres països
de l’entorn –el mot zigni vol dir guisat
o estofat, i es pot aplicar a altres carns,
com el xai o el pollastre–. Com s’escau en
tota la cuina africana, incloent-hi la del Magrib
i la d’Àfrica subsahariana, és aromàtica
i especiada, ja que utilitza molt més que
els europeus les espècies –gingebre, comí,
fenugrec, etc.– i molt el bitxo o piripiri.
Elaboració
Talleu el jarret en trossos d'uns 40 grams,
aproximadament. Piqueu la ceba molt fina,
piqueu el tomàquet, sense peles ni llavors,
i piqueu junts tots els ingredients de la picada.
– Poseu una cassola a foc viu amb oli i tireuhi
la carn, les cebes pelades i picades. Quan
siguin rosses, afegiu-hi la picada i remeneu.
Afegiu-hi el tomàquet i la carn i feu-hi donar
uns tombs. Mulleu-ho amb una mica d’ai-
bé hi trobem, com a Egipte, el plats de faves
o fül i plats similars als d’Etiòpia, com
la coca de pa o ingera, el zigni o guisat de
carn i diversos plats de verdures –costa, homli,
alicha– o de llegums –el tum-tumo de llenties–,
shiro o puré, sopes com la Ingera mirek
–sopa de pa–, plats de peix de Massawa
l’asa fül –sardines amb faves o mongetes–,
salses com la sirsi, a base de bitxo, o el berbere,
també de bitxo, un condiment quasi
universal.
LA CUINA D’ETIÒPIA
Cristians des del s. IV, i amb antigues comunitats
jueves potser encara més antigues,
Ingredients
La recepta
Vedella guisada
● 1 quilo de jarret de vedella.
● Oli vegetal.
● 2 cebes mitjanes.
● 2 tomàquets madurs o
pasta de tomàquet.
● 1 bitxo.
gua. Feu-ho coure a foc baix durant una mitja
hora.
Notes
Si no disposeu dels ingredients de la picada
(que s’anomena berbere), podeu fer servir
harissa –pasta de bitxo i espècies–, procedent
de Tunísia i que es ven als nostres
supermercats. El berbere, en la cuina d’Eritrea,
fa la funció de la harissa en la tunisenca:
serveix de base de tota mena de plats, i
● Sal.
● Aigua.
– Per a la picada:
● 1 bitxo.
● 3 grans d’all.
● 1 ceba petita.
● 1 tros de gingebre.
● 1 clau.
● 1 culleradeta de comí.
Gastronomia sudafricana. Sobre aquestes línies,
«sosatie» (enfilalls de carn amb curri fets
a la graella); a l’esquerra, «bobotie», carn picada
amb crema d’ou i curri feta al forn.
Etiòpia –encerclat de pobles islàmics
expansius– és un cas cultural i religiós
a part a l’Àfrica, i també la seva
cuina reflecteix, en algun aspecte,
aquesta excepcionalitat. Etiòpia, segons
sembla, ha donat al món el cafè;
hom hi beu cervesa d’ordi; es condimenta
amb all, ceba, celiandre, alfàbrega,
fenugrec, mostassa i diverses
herbes locals, a més de les espècies
més corrents i diverses menes de bitxos.
Faves, llenties, pèsols, faves, mongetes
i diverses verdures i fruites –com
baies– són la base de l’alimentació
tradicional. No obstant això, els cereals –blat,
ordi, civada– són la base de l’alimentació, en
forma de coca (endjera) o de pa rodó (dabbo),
de farinetes (atmit, gänfo), sèmoles i sopes.
Es menja xai, cabrit, vedella, aviram però
ni jueus ni cristians (seguint preceptes bíblics)
no mengen porc. Amb carn o aviram i vegetals
es fan deliciosos guisats com els wät.
Es consumeixen força làctics, incloent la mantega.
Les festes cristianes marquen fortament
l’alimentació, a través dels dejunis, les abstinències
de carn i les festes religioses, de Nadal
a Quaresma. Del poc peix accessible és
la perca del Nil (que es ven a casa nostra filetejada
sota el fals nom de «mero»).
● 1 culleradeta de fenugrec.
● Mitja culleradeta de
canyella en pols.
● Mitja culleradeta de cardamom.
● Mitja culleradeta de pebre
negre.
● Sal.
fins i tot es menja damunt del pa.
– A l’estil dels plats d’Eritrea, se serveix amb
el característic pa pla del país –o coca de
pa–, anomenat ingera, que se sol fer molt fi
i es fregeix.
– Si el mateix plat el feu amb pollastre, tingueu
en compte que a l’Àfrica el pollastre
corre lliure i, per tant, té una carn encara
més dura i saborosa que el nostre pollastre
de pagès. El xai utilitzat sol ser més fet que
el nostre.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Jaume
Fàbrega
Begudes
africanes
Les begudes més
característiques
d’Eritrea van des
del cafè italià o
l’àrab fins al perfumat
shabi –te
amb cardamom i
clavell– o el refrescant
spriss– a base
de suc de fruites–,
sense oblidar
l’anomenada
«cervesa eritrea»
o suwa. Begudes
corrents a Etiòpia
són una mena de
cervesa casolana
(talla), hidromel
(tägg) i diverses
infusions, entre
elles el cafè autòcton
(bunna; a
la fotografia que
hi ha sobre aquestes
línies,
una noia durant la
cerimònia de preparaciód’aquesta
infusió); l’antiga
cultura etíop del
vi, en canvi, ha
anat a disminuint.

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Xavier
Romero
E l
Ripoll i els trens
L’exposició d’aquest any, inaugurada ahir, commemora els 125 anys de l’arribada del ferrocarril.
Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll
dedica les mostres d’aquest any a recordar
l’arribada del tren a la vila comtal ara
fa 125 anys; una efemèride que els col·leccionistes
de la localitat celebraran cedint llurs millors
treballs relatius a aquesta temàtica ferroviària,
tant en filatèlia i numismàtica, com en
altres branques del col·leccionisme. La XXXIV
Exposició va ser inaugurada ahir a la sala Abat
Senjust i estarà oberta fins al proper dia 16.
Com ja és habitual, hi ha un mata-segells especial
al·lusiu, que està funcionant tot aquest
cap de setmana, i en l’acte d’ahir va ser presentada
igualment una medalla commemorativa;
també s’ha lliurat un record especial en homenatge
a tots els treballadors del ferrocarril i s’ha
posat en circulació, a la plaça de l’Ajuntament,
un tren de modelisme tripulat, al qual hi podran
pujar totes les persones que ho desitgin
mostrant un bitllet gratuït dissenyat especialment
per la ninotaire Pilarín Bayés.
Aquesta és la relació d’expositors, amb les
seves col·leccions. En filatèlia, Jordi Bes, «El
caballo de hierro» –medalla de gran vermeil a
l’Exposició Nacional de Filatèlia Juvenil, Tordera,
2005–; Pere Subirà, «Marcofilia de ferrocarrils»;
Anna del Paso, «Filatèlia postal ferroviària»;
Joan Vallès, «Els ferrocarrils catalans»;
Xavier Andreu, «Ferrocarrils»; Joan Fernàndez,
«Evolució i història del ferrocarril»; Carme Font,
«El tren»; i Jaume Domingo, «Aniversaris, Ferrocarrils».
En Numismàtica hi participen Josep
Fajula, Joan Tarré, Francesc Gaviña i Manel
Sànchez. I pel que a a la resta d’apartats del
col·leccionisme popular hi ha Vicenç Gómez,
«Cinema. Programes de mà tema ferrocarrils»;
Montserrat Comamala, «Didals, tema ferrocarril»
–amb la presentació oficial del didal més
gran del món–; Agustí Dalmau Font, «Bitllets
de loteria i de l’ONCE de trens»; Fernando Palomeque,
«Gorres ferroviàries»; Josep Palau i
Joan Garriga, «Trens en miniatura, joguines»;
Antoni Colomer, «Maqueta de l’estació del
Transpirinenc de Ripoll»; i Ramon Pont, «Re-
producció dels vagons correu de les línies de
Sant Joan i Puigcerdà».
Un altre aspectes que cuiden de manera notable
al Cercle de Ripoll és el de les publicacions;
així, la revista editada per donar suport
a la present exposició ofereix articles de gran
interès, fins i tot per al públic en general: «L’arribada
del ferrocarril a Ripoll», d’Agustí Dalmau;
«Les marques d’estació de ferrocarril», de Carme
Font; «Sant Eudald i el col·leccionisme», de
Xavier Rudé; «Tot recordant aquella tardor de
1980», de Valentí Dalmau; «El Transpirinenc que
no va poder ser», de Joan Francesc
Molina; «60 anys fent trens: les 1.000
de Ripoll», de Jordi Rallo; «Ripoll», de
Josep Palau; i «Monedes de cooperatives»,
de Joan Tarré.
En el capítol dels homenatges, especial
esment es farà d’Antoni Mioche
i Puigblanqué, que fou treballador
de Renfe i un extraordinari col·laborador
del Cercle, mort recentment.
UNA ENTITAT MOLT ACTIVA
El Cercle és un col·lectiu de gent entusiasta,
inquieta, i que sota la presidència
de Carme Font col·labora habitualment
amb la resta d’entitats de
Ripoll, alhora que ajuda a la projecció
exterior de la localitat mitjançant
els efectes filatèlics –segells, mata-segells
i targetes– que any rere any posa
a disposició de l’usuari del correu.
Aquest any han donat una altra mostra
de sensibilitat, en dedicar pràcticament
tots els actes de l’exposició
anual al ferrocarril amb motiu del
125è aniversari, i homenatjar les persones
que hi van treballar, fins i tot
amb la publicació d’un poema de Josep
Palau.
D’altra banda, aquest any es clouen
els actes del mil·lenari del patronatge
de sant Eudald, figura que ha estat
reflectida en nombroses ocasions en diverses
temàtiques del col·leccionisme, com ara en
la medallística, amb encunyacions els anys
1976, 1978 i 2004; en filatèlia, amb dos matasegells
especials, els anys 1976 i 2004, i un franqueig
mecànic, també presentat l’any passat;
en plaques de cava, amb tres peces, a més de
tres exemplars d’etiquetes de cava, aparegudes
els anys 1999, 2000 i 2004; i un punt de llibre
il·lustrat per Pilarín Bayés, emès amb motiu
de la presentació del llibre Petita història
del Monestir de Ripoll.
www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

U na
de cada tres persones més gran de
65 anys pateix una caiguda almenys un
cop a l'any. I almenys la tercera part pateix
com a conseqüència d’això una fractura
o altres lesions més o menys greus. Els especialistes
comencen a considerar que l'atenció
d'aquestes persones no ha de ser momés física,
sinó també psicològica, perquè cada vegada
n’hi ha més que pateixen la síndrome
postcaiguda, que es caracteritza per una por
exagerada a patir una nova ensopegada, cosa
que limita de manera important la seva activitat
física i la seva qualitat de vida. De fet,
un bon percentatge de persones grans temen
moure's, temen noves caigudes a dins o a fora
de casa i no s'atreveixen ni a sortir ni a moure's
sinó és amb l'ajuda –moltes vegades innecessària–
d'algú del seu entorn. A més, com
deia el Dr. Ribera Casado, un dels grans geriatres
espanyols, «es tendeix a frivolitzar sobre
aquest tema, que ha estat ignorat en la major
part dels programes docents. Però la seva
magnitud i les seves conseqüències són prou
importants com per prendre’l amb serietat i
analitzar la seva epidemiologia, causes, factors
de risc i tractament».
En l'últim congrés de la Societat Espanyola
de Medicina Familiar i Comunitària s'han donat
a conèixer dades que centren la qüestió.
Per exemple, el 32% dels més grans de 70 anys
ha patit alguna caiguda (és a dir, a Espanya,
més de milió i mig). La majoria de les caigudes
són al matí i a casa. Per si no n'hi hagués
prou, els més grans són consumidors de quatre
o més fàrmacs al dia, que augmenten considerablement
el risc de caure (sobretot si es
tracta d'antihipertensius, antidepressius o ansiolítics).
Molts ancians consideren aquest contratemps
com un accident habitual. En la majoria
d'ocasions estan sols quan cauen i en
un percentatge fins i tot més gran (70%) cauen
de la mateixa manera. I un detall de molt interès:
el 49,6% dels que cauen s'aixequen de
manera immediata; el 36,5% triga menys de
deu minuts; gairebé un 10% triga entre 10 i
60 minuts i un 4,5% triga entre 1 i 6 hores. Més
de la tercera part va necessitar ajuda per poder
incorporar-se.
RECOMANACIONS
Als 65 anys, tothom, en més o menys grau,
patim osteoporosi, és a dir, pèrdua de massa
òssia, que fa l'os més fràgil. És el moment de
preveure caigudes i fractures. Consisteix només
a prendre simplement algunes precaucions.
Sobretot, control periòdic de la vista i
l’oïda; i que hi hagi sempre bona il·luminació.
Hi ha altres consells a tenir en compte:
– Les caigudes es produeixen més sovint a
les escales. I sobretot, quan es baixen. Procuri
que hi hagi baranes i si n'hi ha, agafi-s’hi. El
primer esglaó i l'últim han d'estar visiblement
marcats.
– Mantingui bona il·luminació a tota la casa.
– Comprovi totes les catifes per assegurarse
que no tenen arrugues.
– Cobreixi les superfícies lliscants amb catifes
en bon estat i fixi-les a terra amb dispositius
antilliscants.
– Mantingui els cordons elèctrics o el cable
del telèfon fora dels llocs per on es pot passar.
– Vagi amb compte si camina pel hall d'un
hotel, d'un banc, un supermercat o un hospital.
Els terres poden ser lliscants o la brillantor
pot provocar una confusió visual. Si ho
necessita, no dubti a demanar ajuda.
L'edat és un dels factors determinants –en
les dones, la menopausa– de la pèrdua de massa
òssia. L'os es fa més porós, perd consistència
assistència sanitària
La por a caure
Una de cada tres persones de més de 65 anys cau almenys una
vegada a l’any, i es calcula que la tercera part es fa alguna fractura.
i el risc de fractura augmenta de manera considerable.
La part d'os que més es perd és la
trabecular, és a dir, el teixit ossi que serveix
de sosteniment vertical a les vèrtebres, el que
fa l'entramat de consistència de la vèrtebra. La
pèrdua d'os trabecular (20% de l'esquelet) és
molt més gran que la d'os cortical (80% d'esquelet).
I aquesta és la causa de les múltiples
fractures que afecten la població femenina
postmenopàusica. Es produeixen sobretot a la
part distal del radi, a les vèrtebres i al cap
del fèmur. Es pot calcular que una quarta
part de dones occidentals ha patit almenys una
fractura abans dels 80 anys. No és que l'home
sigui aliè al problema. Però és fàcilment
comprovable que la seva pèrdua de massa òssia
no només comença més tard, sinó que evoluciona
més lentament. I és que la carència
d'estrògens que caracteritza la menopausa accelera
aquesta pèrdua d'os (el que resulta sorprenent
és que les poblacions del Tercer Món
tenen una immunitat relativa a les fractures associades
a l'edat; també s'observa aquesta immunitat
en poblacions negres dels països rics).
El problema seriós és que com que l'esperança
de vida va en augment, i l'edat és factor
de risc per a l'osteoporosi, la fragilitat dels
ossos, també. Entre un 30% i un 50% de totes
les dones que hagin passat la menopausa
i gairebé totes les persones de més de 75 anys,
es veuran afectades. Encara que l'home també
té risc, la realitat demostra que per exemple
si es parla de vèrtebres, afecta vuit dones
per cada home. Un 15% de les dones patirà
una fractura de maluc en algun moment de
la seva vida. Un altre 15% de més de 50 anys,
patirà fractura de canell. A Espanya es produeix
una fractura per osteoporosi cada 15 minuts.
El procés comença
al voltant dels 30 anys.
Però la majoria dels casos
no té reflex clínic
i per tant no es diagnostica
fins passats els
50, cosa que endarrereix
l'adopció de mesures
preventives...
– El maluc: la fractura
de maluc és una
de les causes principals
d'incapacitat entre els
ancians. Com que, a
més, l'edat mitjana d'aquesta
fractura se situa
en els 75 anys, un percentatge
notable (entre
el 15% i el 20%)
mor en els mesos següents
a la fractura. La
majoria dels pacients
que sobreviuen són incapaços
de realitzar
per ells mateixos les
activitats quotidianes.
Un alt percentatge de
pacients no recupera
la mateixa capacitat
funcional que tenia
abans; només un 26%
ho fa (moltes vegades es parla que es produeix
la fractura i, com a conseqüència, la caiguda
i no al revés. Els especialistes sostenen
que n’hi ha prou amb una lleugera relliscada
per produir la caiguda i d'aquí, la fractura).
Només parlant de fractures de maluc pot xifrar-se
la despesa en més d'uns 130 milions
d'euros cada any, incloent els 18 dies d'estada
mitjana hospitalària i sense comptar amb
les despeses de rehabilitació ni les possibles
recaigudes.
– Les vèrtebres: les nostres vèrtebres estan
formades per os trabecular; com dèiem, l'os
travessat per trabècules que li serveixen de suport.
Doncs bé, quan l'osteoporosi arriba, la
cèl·lula destructiva, l'osteoclast, amplia l’amplada
d'aquestes trabècules. A poc a poc, va
deixant l'os sense suport. I lentament, però de
manera inexorable, l'os perd resistència i mostra
una imatge bicòncava. Per un d'aquests extrems
acabarà cedint i per tant, encorbant la
columna vertebral. I en molts casos, l'os sense
sosteniment, s’acabarà trencant. Per això es
perd estatura. A partir de la menopausa, es
perd un 2% de massa òssia cada any. I aquesta
pèrdua és més gran a les vèrtebres... La
dona que ha patit fractura vertebral té un risc
molt elevat de tenir en el futur noves ruptures
que poden aparèixer després d'un mínim
esforç.
– El canell: és una altra de les zones que
sol fracturar-se amb més freqüència. Es produeix
cap als 55 anys. Moltes de les pacients
es recuperen però pateixen un procés de dolor
crònic, alteracions a la pell o inflamació articular.
Entre els que han patit aquesta fractura
és tres vegades més freqüent trobar limitacions
en l'activitat diària (vestir-se o pujar
escales).
La solució que vostè busca
Asisa
EL NÚM. 1 ETS TU.
MARC MARTÍ
Salut
15 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Ramón
Sánchez
Ocaña
Pot estar segur.
Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONA
Telèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:admon.gerona@asisa.es
Oficina a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

16 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
EN FAMÍLIA La
gamma solar de
Lactovit està pensada
per a totes les pells.
CARA I COS
Tovalloletes
autobronzejadores de
la casa Diadermine.
RAPIDÍSSIM Un
bronzejat daurat en
una hora, gràcies a
X-Press de Vitesse.
MADURA
Gamma
autobronzejadora
de Carita,
especial
per a pells
madures.
PER CALMAR-SE
Ecran Aftersun mima
la pell després de
l’exposició al sol.
PROTEGIR I MÉS
The Body Shop ofereix
protectors, after-sun i
autobronzejadors.
REFERMA
Aqua.Sol
Diet
protegeix la
pell alhora
que la
referma.
Bàsics d’estiu
Són sexys i permeten exposar al sol quasi tota la pell del cos: aquesta temporada
els biquinis s’imposaran en totes les seves formes i estampats a platges i piscines.
2
3
COL·LECCIÓ 2005
4
1
ANNA ESTARTÚS
Sant Joan Baptista de la Salle, 15 - Tel. 972 20 86 99 - 17002 GIRONA

6 7
12 13
14
LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENT
TOT A MEITAT DE PREU
HOMAYUN
CATIFES PERSES I ORIENTALS
C/ Sant Joan Bta. de la Salle, 15
GIRONA
972 22 09 36
5
9
10
11
8
Tendències
17 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
1 Mínim i amb un
suggerent volant,
d’Univers.
2 En un actual to
rosa i amb flors
estampades, de
Lacoste.
3 Amb aro metàllic,
de NafNaf.
4 Cris Zarel aposta
pels contrastos.
5 Negre i amb un
original escot,
d’Andrés Sardá.
6 Una bona elecció
per a les que
volen dissimular
maluc: Mostaza.
7 Una proposta
molt chic, de First
Company.
8 Caqui combinat
i amb cinturó: Borabora.
9 Red Point crea
grafismes en rosa
pastel, i amb pareo
a conjunt.
10 Joc de lletres
en blanc i negre:
Evelyn.
11 Entre ètnic i
floral, un estampat
molt encertat
d’aLagua.
12 Un biquini
amb estampats
diferents, de ddp.
13 El cinturó estampat
trenca la
monocromia.
Speedo.
14 Elegant i atrevit
alhora, de dos-
Mares.
15 Ratlles horitzontals
en tres colors:
Lacoste.
16 Estampat vermell,
blanc i negre,
de NafNaf.
15
16

Música
18 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Pájaros
en la cabeza
Amaral
2 ▲ Malú Malú
3 ▼ Santa Justa
Klan S.J.K.
4 = Il Divo Il Divo
5 ▼ Camela
Oro. La colección
Camela
REGNE UNIT
1 ▲ Devils &
Dust Bruce
Springsteen
2 ▼ Trouble
Akon
3 ▼ Greatest
hits (XL) Basement
Jaxx
4 ▼ Definitive
collection
Tony Christie
5 ▼ The Collection
Shakin’ Stevens
ESTATS UNITS
1 ▲ ... Something
to be Rob
Thomas
2 ▼ The emancipation
of Mimi
Mariah Carey
3 ▲ Who is Mike
Jones? Mike Jones
4 ▲ Il Divo Il
Divo
5 ▼ The massacre
50 Cent
El retorn més
esperat
Bruce Springsteen recupera al seu nou disc, «Devils & Dust»,
la faceta de cantautor compromès, amb històries de contingut
social sobre «persones que lluiten amb els seus dimonis».
C onvertit,
34 AÑOS DE EXPERIENCIA
LOS ENCUENTROS SERIOS
Nº 1
TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: ALBERTO MARTÍN/EFE
indiscutiblement, en una de les
icones de la cultura nord-americana dels
segles XX i XXI, Bruce Springsteen recupera
la seva faceta de cantautor i torna a
comprometre's musicalment, políticament i
socialment amb el seu nou àlbum, Devils &
Dust, que acaba de sortir a la venda. El «boss»
torna a convertir-se en el superheroi del rock,
retornant als seus orígens, amb un disc acústic
i relaxat, format per dotze cançons noves
i un DVD, dirigit per Danny Clinch, amb cinc
temes interpretats en format acústic i presentats
pel mateix compositor. Al llarg dels
talls de l'àlbum, Bruce aprofita la reflexió interior
que va suposar el seu anterior treball,
The raising (2002), inspirat en els atemptats
de l'11-S, i es posiciona en molts temes d'alt
contingut social, abandonant les ciutats per
traslladar-se a l'ambient rural, amb melodies
poderosament demolidores en uns casos i, en
altres, molt intimistes.
El tema que dóna nom a l'àlbum i que l’obre,
Devils & Dust, marca les claus de tot el que
vindrà després en
textos i melodies,
tot sota la producció
de Brendan
O'Brian, que
ja es va encarregar
de la de The
rising.
L'origen de Devils
& Dust –que
Bruce Springsteen
presentarà a Barcelona
l’1 de juny,
en un concert, les
entrades per al
qual es van esgotar
en poques hores–
cal buscar-lo
deu anys enrere,
quan el 1995 el
cantant i compositor
va realitzar
la seva primera
gira acústica en
solitari. «Estava
molt inspirat i després
de cada actuació
baixava de
l'escenari, em posava
a escriure i
guardava les
cançons en un calaix.
Ara he pogut
revisar-les i rescatar-ne
algunes»,
explica Springsteen.
Dues de les noves
cançons, The
hitter i Long time
coming, van ser
escrites i interpretades
en la gira
The Ghost of Tom Joad, i d’altres, com la
que dóna títol al disc, van ser escrites al començament
de la guerra de l'Iraq.
L'àlbum, segons l'autor de The river, tracta
d'històries «individuals de persones que lluiten
amb els seus dimonis i la música va per
sota, com una metàfora. Una part de la cançó
transcorre a l'oest, en un entorn rural on la
gent viu amb les seves confusions, a vegades
bé i d’altres de manera tràgica».
Bruce Springsteen, que ha preferit aquesta
vegada gravar sense la E Street Band, s'encarrega
de la guitarra mentre que el productor
Brendan O'Brian toca el baix i Steve Jordan
la bateria.
Devils & Dust és l'àlbum número 19 de Bruce
Springsteen des que el 1973 va publicar
Greetings from Asbury Park, N.J.. Nascut el 23
de setembre de 1949 a Freehold, Nova Jersey
(Estats Units), amb avantpassats italoirlandesos,
ja porta 32 anys de carrera des que
als 14 anys va començar a tocar amb el grup
The Castiles.
Novetats
Pereza: «Animales»
Encara que es van unir per fer versions de Leño,
Leiva i Rubén, els dos integrants del grup madrileny
Pereza, han avançat «sense prejudicis» cap
al pop, al qual ara aporten Animales. «Hem aconseguit
portar el so espontani del directe, que és
on nosaltres hem crescut, a la galeta del CD», diuen
aquests dos músics que ja han signat dos discos
més, Pereza (2001) i Algo para cantar (2002). Musicalment
no s’assemblen a l’emblemàtica banda
de la qual feien versions, però asseguren que sí
tenen semblances en «la nostra actitud del carrer.
Cantem històries que ens passen al carrer, el dia
a dia, qualsevol s’hi pot identificar», afirmen.
El sueño de Morfeo
El grup asturià El sueño de Morfeo acaba de treure
el seu primer disc, homònim, que ja s’ha situat
entre els més venuts. Amb 85 concerts previstos
de moment per a la seva propera gira, els integrants
del grup es mostren eufòrics. «Tenim un somriure
d'orella a orella permanent i una energia enorme
des de fa uns mesos», afirma David Feito, guitarrista
i gaiter del grup, que completen Juan Luis Suárez,
el rocker de la banda, i la veu de Raquel Rosario,
que ja va cantar amb Fran Perea el tema
1+1 son 7, a la sèrie televisiva Los Serrano.
Laihn: «Puzzle»
El quintet barceloní de rock alternatiu Laihn acaba
de debutar amb Puzzle, àlbum autoeditat i produït
pel mateix grup i que recull la feina que han realitzat
des dels seus orígens, l’any 2002. Laihn reconeixen
que entre les seves influències hi ha Jeff
Buckley, Sunny Day Real Estate, Chris Cornell o
Hundred Reasons i a Puzzle han inclòs deu cançons
com Sin nadie (tal vez), 13, Si no soy yo, Nada
ves, That's for me o Nuncajamás, entre d’altres.
Bandes sonores
Descubriendo nunca jamás
Jan A. P. Kaczmarek
Decca
El músic polonès
firma una de les
partitures més interessants
dels
últims mesos.
Guanyadora de
l’Oscar a la millor
banda sonora i
nominat a altres
guardons importants,
aquest score
destaca per la
seva bellesa i sensibilitat. Jan A.P. Kaczmarek
s’allunya dels treballs que altres músics havien
creat en anteriors aproximacions a l’obra i l’univers
de l’autor de Peter Pan. El compositor, que des de
fa uns anys viu als Estats Units, ha escrit un conjunt
de melodies plenes d’emotivitat, més pròximes
a les sonoritats dels països de l’Est que no
pas a la música de Hollywood. El tema central és
una magestuosa peça per a corda i cor infantil que,
en certa manera, evoca la innocència dels nens.
A mesura que avança la partitura, el piano agafa
protagonisme i porta el pes de les melodies hipnotritzants
que ha escrit el músic per al film interpretat
per Johnny Depp i Kate Winslet. Lluís Poch
CON UNI-CENTRE PODREMOS DECIR «SÍ, TE AMO!»
8 quai BOURDAN 66000 PERPIGNAN 0033-468 34 22 44
www.unicentre1.com Reciba gratuitamente nuestra documentación

DVD
Cosas que hacen que la...
Director: Manuel G. Pereira.
Intèrprets: Ana Belén, Eduard
Fernández.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 100 minuts.
Tot i que continua sense recuperar
el pols dels seus
primers films, Gómez Pereira
firma aquí una notable
comèdia dramàtica gràcies,
en bona mesura, a la seva
parella protagonista. També
hi contribueix l’acurat guió de Joaquim Oristrell
i Yolanda García Serrano. P. P.
Gritos de muerte
Director: Alex Turner.
Intèrprets: Henry Thomas,
Patrick Fugit, Nicki Aycox.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 87 minuts.
Una enèsima revisió del film
amb casa encantada, que
té com a principal (única?)
originalitat que els protagonistes
són una banda de criminals.
Amb tot, és una sèrie
B prou acceptable que
sap treure profit de les previsibles aparicions
fantasmagòriques. També serveix per comprovar
com porta la maduresa el nen d’E.T. P. P.
Atrapado por el sexo
Director: Skav One.
Intèrprets: Reagan Gómez-
Preston, Isaiah Washington.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 91 minuts.
D’origen televisiu, aquest
thriller eròtic més aviat descafeïnat
gira al voltant d’un
guardaespatlles que participa
en un convencional triangle
amorós. Esteticista fins a
la riallada, val la pena pels
actors, que es prenen amb una sorprenent seriositat
els seus respectius personatges. P. P.
Bandes sonores
La intérprete
James Newton Howard
Varese Sarabande
Primera col·laboració
entre el veterà
Sidney Pollack
i James Newton
Howard. Per a
aquest thriller polític
sobre conspiracions
i assassinats
a la seu de
les Nacions Unides,
el músic de
Los Angeles ha
escrit un score
eminentment funcional,
que no té res a veure amb l’espèndida partitura
que va fer per a El bosque. La trama i la mena
d’infern personal que turmenta els dos protagonistes
–Nicole Kidman i Sean Penn– justifiquen el
caire opressiu de la banda sonora. S’obre amb un
fragment de vuit minuts caracteritzat per crescendos
orquestrals i l’ús de cors amb reminiscències
africanes. Destaquen de manera especial els passatges
que acompanyen l’arribada als Estats Units
del dictador africà al voltant del qual gira la intriga
de la pel·lícula. James Newton Howard dota d’una
gran intensitat i tensió aquestes escenes, amb un
recital de contundents percussions. Lluís Poch
Algú coneix aquest
individu?
Q uè
Stephen Tobolowsky, un dels actors secundaris més actius i
desconeguts de les últimes dues dècades, se’n riu del seu
anonimat en un documental dirigit per Robert Brinkmann.
tenen en comú Arde Mississipi,
Gran bola de fuego, Dos pájaros a tiro,
Los timadores, Thelma i Louise, Memorias
de un hombre invisible, Instinto básico,
Mujer blanca soltera busca, Sneakers,
Atrapado en el tiempo, Mr. Magoo, El dilema,
Garfield i Miss agente especial 2? No
és la qualitat, és clar, sinó la presència de
l’incombustible Stephen Tobolowsky, un
d’aquests actors que semblen haver nascut
per als papers secundaris i que ja acumula
un centenar de pel·lícules en gairebé tres
dècades. És el típic individu que sona a tot-
hom, però ningú
arriba a encertar
el seu nom. Només
alguns cinèfils
malaltissos o
els crítics més inconformistes
han
reivindicat tímidament
la seva figura.
Doncs ara el director Robert Brinkmann
farà justícia a un personatge tan curiós.
Es tracta de Stephen Tobolowsky
birthday’s party, un documental que neix,
precisament, de l’insòlit anonimat del seu
protagonsista, un senyor capaç de participar
en desenes de blockbusters sense arribar a
assolir l’estrellat.
Brinkmann, director de fotografia, actor
eventual i ara director, va comentar al seu
amic Tobolowsky que era increïble que ningú
recordés el seu nom a aquestes alçades
de la seva carrera. Així, entre bromes i con-
TEXT: PEP PRIETO
verses casolanes, va sorgir un documental
que es divideix en dues parts. Una està formada
per les entrevistes realitzades pel mateix
Tobolowsky a peu de carrer, en què pregunta
a la gent si saben qui és... Stephen Tobolowsky.
Les respostes? Doncs arriben a dir
que és un científic, un escriptor, un periodista
i fins i tot un dirigent estranger. Però
cap d’ells no l’identifica com a actor. La segona
part de Stephen Tobolowsky birthday’s
party se situa durant la festa d’aniversari que
li dóna títol, en què el protagonista explica
a un grup d’amics –entre els quals destaquen
Memòries d’un home invisible
L’actor, vist en títols com «Instinto básico» i
«Atrapado en el tiempo», explica les seves
experiències a Hollywood en aquesta cinta
les actrius Mena Suvari, Amy Adams i Ann
Hearn, i l’actor Gregory Wagrowski– diverses
i sucoses anècdotes de la seva experiència
entre els bastidors de Hollywood.
Aquest film promet ser, efectivament, una
autèntica festa, no només pel que té de crònica
de la cara oculta del cinema nord-americà
actual, sinó perquè reivindica la importància
d’intèrprets aparentment invisibles
que, com l’amic Tobolowsky, no s’han cansat
mai d’aportar el seu ofici a pel·lícules que
potser no se’l mereixen.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Retorn a Andalusia (I)
empre m’ha agradat viatjar, recórrer nous pai-
Ssatges i conèixer noves persones. Moltes de les
meves cròniques viatgeres s’han publicat en aquest
Diari de Girona; les últimes les relatives als meus
recorreguts per Israel i Palestina, països on he estat
quatre vegades i als que m’agradaria tornar.
La passada Setmana Santa he estat per terres d’Andalusia,
on vaig estar exercint de jutge de primera
instància i instrucció, durant diversos anys, abans
de venir a Girona, on durant trenta-vuit anys he
exercit de jutge, magistrat i de president de l’Audiència
Provincial, fins a la meva jubilació el 12 de
desembre de l’any 2000, tot i que vaig continuar
exercint com a magistrat emèrit durant dos anys
més.
La Setmana Santa de l’any 2000, abans de jubilar-me,
vaig estar a Campillos (Màlaga), on vaig
actuar de jutge des del 6 de febrer de 1959 fins al
17 de maig de 1962. Va ser el que jo en deia un «viatge
a la nostàlgia», visitant també Ronda, Antequera,
Màlaga i Sevilla. A Campillos em van fer presidir
totes les processons de la Setman Santa, que són
espectaculars, i també en vaig veure algunes de Màlaga.
Vaig tornar a Campillos dos anys més tard, una
altra vegada per Setmana Santa, i aquest 2005, del
20 al 27 del passat mes de març, he tornat de nou
a aquelles terres, de nou per Setmana Santa. Quins
han estat els motius de tot plegat? Sens dubte els
bons records de la meva estada allà, i l’afecte de la
seva gent. Però, com és la vila de Campillos?
Està situada en una plana, prop del naixement
de la riera del Rincón. El paisatge és suau, de terres
de pa sembrat, amb algunes ondulacions –turons
d’En Medio, Silleta, Calvario, Caballo i la Carretilla–.
Les serraldes de Peñarrubia i de Gobantes
li ofereixen un fons de tons grisos i blavosos,
divisant-se al nord, com un cetaci varat, els perfils
de la serralada de Yegua. A un centenar de quilòmetres
de Màlaga, a 150 de Còrdova, 140 de Granada
i 157 de Sevilla, constitueixen un pas obligat
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
de la ruta turística que, iniciant-se a Antequera, la
barroca, acaba a Ronda, l’encimada, on es pot anar
amb tren, l’estació del qual, en la línia Madrid-Algesires,
es troba a dos quilòmetres de la localitat.
La seva església parroquial, dedicada a Nostra Senyora
del Repòs, i fundada l’any 1536, d’ordre dòric,
amb una bella façana barroca i una airosa torres,
a la plaça del Cardenal Spinola, ornada de palmeres,
és digna de ser visitada. L’altar major és un tabernacle
de pi amb vuit columnes, d’ordre dòric, a
imitació de marbres i jaspis. La Verge és una talla
en fusta de l’escola granadina del segle XVII. Destaquen
la capella dels Gordillos, la de la verge dels
Dolors i Crist de la Sang, les imatges de Nostre
Pare Jesús Natzarè de la Misericòrdia i Nostra Senyora
de les Llàgrimes, la capella de la Immaculada, amb
escultures de l’escola sevillana i les imatges de Nostra
Senyora de les Angoixes i Crist jacent. Les desfilades
processionals de Setmana Santa, amb un luxe
i un ornat que, en proporció, no tenen res a envejar
als de les més famoses ciutats andaluses, sorprenen
a qui les contempla, i estan demanant un
reportatge cinematogràfic que les porti a tots els
racons d’Espanya.
L’ermita de Sant Benet, patrò de la vila, començada
a tallar el 1578 i la de Sant Sebastià, acabada el 1631,
són dignes de ser vistes. En aquest terme municipal
es descobreixen, amb freqüència, vestigis d’altres
temps; així, prehistòrics, romans i àrabs. Però
la veritable història de la vila comença als primers
anys del segle XVI, a partir de la conquesta del
regne de Granada i a través d’un llarg plet amb el
comtat de Teba, fins que es reconeix als pobladors
el dret de villatge el 1680. Pels seus paratges
encara semblen sentir-se ecos de les aventures
d’Omar-Ben-Hafsun, senyor de Bobastro, els anys
879 i següents; els fragors de les conquestes de
Cañete la Real i Teba, el 906 i el 1324; i els campaments
dels setges d’Antequera, des de les guerrilles
contra les tropes de Napoleó.
Enigmàtica fibromiàlgia
’ha convingut a designar el dia 12 de maig com
S el Dia Mundial de la Fibromialgia (FM). De tots
és sabut que quan es celebra algun dia mundial, en
el fons, es deu a què en l’àmbit concret de la celebració
–pau, dona, càncer, sida, medi ambient, etc.–
encara ens resta molt per fer.
La FM és una entitat d’ideologia idiopàtica desconeguda
que es calcula que afecta el 2%-4% de la
població. Dit d’altra manera, ens trobem que es
manifesta una problemàtica de la qual en desconeixem
l’origen. Se la defineix com un estat dolorós
no articular que afecta, de forma principal, els
músculs, manifestant-se com un dolor musculesquelètic
generalitzat i amb diversos punts sensibles
–tender points o punts gatell– sempre que es presenti
sense relacionar-lo amb cap tipus d’afecció que
permeti explicar la simptomatologia. No hauríem
d’oblidar que el dolor té un component afectiu i que
existeixen importants relacions entre factors psicosocials
i dolor en les persones que presenten FM.
Com d’altres malalties cròniques, la FM ens apareix
condicionada per factors de caire biològic, psicològic
i sociològic. Pel general, es constata que existeix
un component psicològic important en la FM,
per bé que nombrosos afectats no volen sentir a parlar
d’aquesta qüestió i manifesten que el malestar
psíquic és conseqüència dels seus dolors físics.
Sembla ser que dins de l’àmbit de la FM incideixen
de forma considerable els símptomes psicològics,
particularment afectius i, a més, si tenim present
el possible benefici dels antidepressius, ens adonarem
de l’enorme importància que en aquesta
síndrome ens presenten els factors psicopatològics.
L’única problemàtica que se’ns presenta és que no
s’acaba de tenir clar si el paper d’aquests factors
psicopatològics és de caire primari o secundari.
Ja l’any 1992 Hudson i Pope formularen tres hipòtesi:
1) FM com a manifestació de la depressió; 2)
Depressió causada per la FM; i 3) Existència d’anormalitats
fisiopatològiques de caire comú. Però no
hauríem d’oblidar en cap moment la troballa que
Goldenberg efectuà l’any 1986 constatant una relació
de caire psicobiològic més que no pas una rela-
ISABEL COCH
ció de causa-efecte donat que per a aquest autor
en la majoria dels casos la depressió precedia a la
FM alhora que també s’adonà que la depressió era
més comú en els familiars dels pacients amb FM.
Des de la meva disciplina, la psicologia clínica,
s’ha tractat d’establir una tipologia de personalitat
característica de la FM; també s’ha avaluat el pes
de certes variables internes –emocions, mecanismes
d’adaptació, mecanismes d’afrontament i percepció
de fets externs– damunt de l’individu afectat.
Destaco l’ús fet del MMPI –si no el millor, un dels
millors tests de personalitat existents– per avaluar
els trets de personalitat de les persones afectades
de FM. Els resultats obtinguts ens apunten que aquests
pacients presenten elevació en trets com depressió,
hipocondriasi i histèria. Tot i així, no hauríem
de generalitzar i extreure conclusions de forma lleugera;
penso que cada persona és un món i a més
de ser avaluada de forma psicotècnica el que cal és
tenir a l’abast del clínic la història personal clínica
del subjecte on podrem apreciar les etapes per les
quals la persona ha transcorregut i la posterior reacció
que haurà portat a terme, sigui reacció positiva
–evolució– o no –estancament o involució–.
A nivell de tractament, hi ha qui parla del multimodal,
que no seria altra cosa que la combinació
de certs fàrmacs amb tractaments alternatius com
psicoteràpia, tècniques reductores de l’estrès, acupuntura
per al dolor, massatges i exercici aeròbic.
Resulta ja no curiós sinó dolorosa i terriblement
significatiu que aproximadament un 4,2% dels afectats
siguin dones enfront d’un 0,2% d’homes. Aquesta
dissimilitud en els aspectes de prevalència ens pot
obrir moltes portes a l’hora de investigar en el tema
de la FM. D’entrada jo suggeriria als afectats tractar
d’esbrinar quin grau de satisfacció vital tenia ell/a
en els mesos previs a l’aparició de la FM.
En qualsevol cas, avui el meu consell fa referència
a no deixar-se penjar, amb el cap cot, el rètol
de la FM. Cal continuar cercant una explicació i, de
vegades, no la tenim tan lluny com ens sembla, només
es tracta de submergir-nos dins nostre, escoltarnos
i reaccionar.
Gironins del segle
XIX
Rafael
Degollada
XAVIER CARMANIU
s va mirar el retrat que hi ha-
Evia penjat a la paret. «Espartero»,
va dir en veu baixa. Semblava
que la seva vida hagués
anat lligada a la d’aquell home,
que havia mort feia pocs mesos.
Es va preguntar si això volia
dir que a ell també li quedava
poc temps.
Rafael Degollada va néixer a
Puigcerdà el 1798. Les notícies
més destacades de la seva biografia
estan relacionades amb la
ciutat de Barcelona i amb les diferents
revoltes que s’hi van viure
al llarg del s.XIX.
Degollada formava part de la
Milícia Nacional, una mena de
policia impulsada per la burgesia
progressista, a la qual ell
pertanyia. Entre el 1835 i el 1837,
la capital catalana va viure uns
aldarulls anomenats bullangues,
precisament protagonitzats pels
sectors liberals de la societat.
Degollada hi va tenir un paper
tan actiu que les autoritats el van
condemnar a viure desterrat, primer
a Mallorca i després a Cuba.
El 1839 va tornar a Barcelona i
el 1840, quan el general Baldomero
Espartero era el regent
de la Corona espanyola, va intensificar
la seva implicació política.
Fins i tot arriba a ser regidor
de l’Ajuntament de Barcelona
i diputat a Corts per
Girona entre el 1841 i el 1842.
En aquells moments, Catalunya
estava enfrontada amb el Govern
espanyol perquè les mesures
econòmiques que s’havien
dictat des de Madrid anaven en
contra de l’economia autòctona.
A Barcelona hi va haver revoltes
altra vegada, i Rafael Degollada
va arribar a ser el president
de la Junta Suprema
Provincial, que s’havia constituït
per demanar la destitució
d’Espartero, que finalment va
exiliar-se a Anglaterra. Malgrat
això, Degollada també va haver
de fugir. En aquesta ocasió es
va traslladar a França, on va viure
fins que el 1847 va ser amnistiat.
El 1854 Espartero va tornar
al poder, juntament amb el també
general O’Donnell. Aquesta
vegada l’orientació de la seva
política va ser més oberta. De
fet, els dos anys que va durar
el seu govern han passat a la
història com el Bienni Progressita.
Durant aquell període, Rafael
Degollada va ser diputat a
Corts per Barcelona. El 1868 es
va proclamar el Sexenni Democràtic
i Isabel II va fugir del
país, deixant vacant el tron d’Espanya.
Curiosament, Rafael Degollada
va proposar que Espartero
fos coronat rei. El nou monarca,
però, va ser Amadeu I de
Savoia, tot i que per poquíssim
temps. Finalment, després d’una
fugaç Primera República d’onze
mesos, un cop d’estat va permetre
el retorn dels borbons en
la figura d’Alfons XII. Era el 1875
i s’iniciava el període de la Restauració.
Rafael Degollada va morir cinc
anys més tard, el 1880 a Barcelona.
Tenia 82 anys.

22 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Els més vistos
(del 27 d’abril
al 3 de maig)
Catalunya
Aquí no hay quien
viva
Dimecres 27 d’abril,
Antena 3. 1.156.000
espectadors
(38,4%).
7 Vidas
Diumenge 1 de
maig, Tele 5.
921.000 espectadors
(33,2%).
Reial Societat -
Reial Madrid
Dissabte 30 d’abril,
TV3. 831.000 espectadors
(36,1%).
C.S.I.
Dilluns 2 de maig,
Tele 5. 820.000 espectadors
(26,9%).
El cor de la ciutat
Dilluns 2 de maig,
TV3. 794.000 espectadors
(43,4%).
Hospital Central
Dimarts 3 de maig,
Tele 5. 782.000 espectadors
(28%).
Espanya
Aquí no hay quien
viva
Dimecres 27 d’abril,
Antena 3. 6.532.000
espectadors
(34,6%).
Los Serrano
Dimecres 27 d’abril,
Tele 5. 6.087.000
espectadors
(33,6%).
Hospital Central
Dimarts 3 de maig,
Tele 5. 5.074.000
espectadors
(28,2%).
Reial Sociedad -
Reial Madrid
Dissabte 30 d’abril,
La 2 + autonòmiques.
4.780.000 espectadors
(36,5%).
C.S.I.
Dilluns 2 de maig,
Tele 5. 4.568.000
espectadors
(26,2%).
7 Vidas
Diumenge 1 de
maig, Tele 5.
4.334.000 espectadors
(30,7%).
Dilluns 9 de maig
15.30
15.30
18.35
20.00
21.45
K3
Planeta Terra
Al mig de les muntanyes del sud-oest de la
Xina hi ha la vall de Wolong. És una regió especial
a l’extrem del gran massís tibetà. Allà
viuen els pandes gegants, espècie que està
en greu perill d’extinció. Per a la majoria de
la gent, els pandes són mig realitat i mig llegenda.
Veure’ls en el seu entorn natural és
molt difícil, però es poden trobar en els grans
zoològics del món.
Tele 5
Aquí hay tomate
Si en lloc d’animals com els pandes preferiu
contemplar animalades, aquest és el vostre
programa. Jorge Javier Vázquez i Carmen
Alcayde condueixen aquest programa
que recull notícies –confirmades o no– i
rumors del món del cor i les vísceres. És divertit
sempre que es posi en quarantena qualsevol
informació recollida pel programa.
TV3
El doctor
La cosina de la Tippy, la Twyla, i el seu xicot
tallen. La Nancy idea un pla per tornarlos
a ajuntar. Però la cosa surt malament i
la Twyla acaba enamorant-se d’en Clint.
K3
Berlín, Berlín
El reverend Bennigsen demana que si algun
dels assistents sap algun motiu pel qual la
parella no podria casar-se, «ho digui ara o
calli per sempre». La Lolle sap que la Karen
té una aventura amb en Björn; i sap que
en Bernd no està segur de si encara estima
la Karen o no. I la Lolle crida: «Jo!» Immediatament,
tot l’ambient festiu queda destrossat.
La Karen es posa a plorar, en Bernd
s’escapa, i la Lolle... la Lolle voldria fondre’s.
Antena 3
Star Wars episodio I: La amenaza
fantasma
El retorn de Lucas a la màquina de fer diners
d’Star Wars, que suposa una espècie de barreja
entre les trames i imatges de La guerra
de les galàxies, L’imperi contraataca i El retorn
del Jedi, sense gaire més aportacions.
Destaquen els efectes especials acuradíssims
i espectaculars, tot i que els diàlegs són
fluixos i hi ha una mena de misticisme que
impregna tota la pel·lícula. Un bon moment
per revisar-la, de cara a l’estrena de l’Episodi
III.
Dimarts 10 de maig
12.00
14.00
22.00
22.00
23.00
K3
El negre futur de l’era digital
La gent del passat guardava els descobriments,
les lleis o els informes en plaquetes
de guix, de pedra o de paper. En canvi,
avui n’hi ha prou amb un «clic» sobre l’icona
«guardar». Després de milers d’anys, els
dibuixos i les escriptures del passat encara
es poden desxifrar. El software de demà,
però, no podrà llegir el que guardem avui.
Bilions d’arxius de dades estan condemnats
a la desaparició. No hi haurà programes
per obrir-los. Ni tan sols seran accessibles
els continguts digitalitzats de les biblioteques
nacionals. Científics i filòsofs de tot el món
veuen aquesta pèrdua alarmant de memòria
col·lectiva com un avís de l’arribada de
«La Fosca Era Digital».
Antena 3
Los Simpson
Episodis repetits, però no per això menys divertits:
sempre és un plaer revisar l’humor
àcid i bèstia que impregna cada capítol protagonitzat
per la família Simpson.
Tele 5
Hospital Central
Una jove amenaça de tirar-se del balcó d’un
reformatori si no la deixen veure el seu xicot.
En l’intent de convèncer-la perquè baixi,
els plans fallen i un error de càlcul fa que
la noia i un dels mediadors caiguin.
TV3
Efecte mirall
«On vas amb això, nena?» és la primera
frase que diu un pare a la seva filla quan es
presenta a casa amb un tatuatge de pam i
mig a l’esquena. Però.. i els joves, què hi
diuen? Per què porten pírcings i tatuatges?
El capítol mostra quines són les prioritats dels
nois i les noies de vint anys pel que fa a la
seva imatge. N’hi ha que es passen quatre
hores a la perruqueria per fer-se trenes i nois
que es depilen les celles.
La 2
Black Jack
Ken Loach va denunciar en aquesta pel·licula
històrica de l’any 1979 la repressió en
l’entorn escolar, familiar i mèdic. Es tracta
d’una atípica història d’aventures protagonitzada
per Jean Franval, Stephen Hirst i Louise
Cooper. L’emissió s’emmarca dins el programa
Qué grande es el cine, que dirigeix i
presenta José Luis Garci.
Dimecres 11 de maig
11.00
15.45
20.25
22.00
22.00
22.30
K3
Els primers emigrants de l’Àfrica
En una illa remota de la badia de Bengala
hi viuen unes tribus poc conegudes. Els seus
orígens són misteriosos, però gràcies a les
proves d’ADN es creu que aquells pobles
antics tenen lligams molt estrets amb pobles
africans dels quals han estat separats
durant més de cent mil anys. La teoria segons
la qual aquestes tribus procedeixen
del continent africà ha estat molt controvertida.
TV3
El cor de la ciutat
L’Iris ha estat operada i alguna cosa fa reaccionar
en Santiago. En Tomàs està disposat
a tornar a violar, però la policia s’està
bellugant. La Carme pateix el rebuig dels
seus veïns, mentre la Clara demana assessorament
legal abans de tirar endavant
intentar quedar-se embarassada.
K3
Made in Catalunya
L’il·lustrador Jordi Labanda s’ha convertit en
un símbol de la modernitat mundial. La seva
obra es distingeix per reflectir personatges
i ambients d’una contemporaneïtat clàssica.
Ha dibuixat per a grans empreses i
per a les publicacions més prestigioses.
Tele 5
Los Serrano
Després de trencar-se una cama, Diego
ha de quedar-se uns dies a l’hospital. Per
això Santiago decideix instal·lar-se a casa
de Diego, per ajudar Lucía amb els nens.
Però Santiago no deixa de causar problemes,
especialment quan dedueix, després
d’escoltar una conversa telefònica, que la
seva cunyada té un amant.
TVE-1
Una proposición indecente
Un infecte èxit de temporada a partir d’una
teoria que va suscitar tota mena de debats:
què farà un matrimoni jove i amb problemes
econòmics quan un madur milionari els ofereix
un milió de dòlars per passar una sola
nit amb ella?
TV3
L’encreuament
En una cruïlla de carretera hi ha un accident
en què resulten greument ferides dues noies
que s’assemblen molt. Els cossos de les
dues noies i els seus objectes personals s’intercanvien
per una confusió. Una d’elles mor
i l’altra queda en estat de coma. La vida dels
seus familiars canviarà per sempre.
LA FUSTA SENSE MANTENIMENT
Plaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

Dijous 12 de maig
11.55
17.00
22.00
22.50
23.30
00.20
K3
Dones aventureres
L’any 1862, Anna Leon Owens era una jove
vídua amb dos fills petits i sense mitjans. Casar-se
de nou era la sortida més fàcil, però
ella no volia dependre de ningú i encara que
no fos gaire ben vist per la societat d’aquella
època, estava disposada a ser autosuficient.
En contra del consell de la gent que
l’envoltava, va acceptar el càrrec d’institutriu
a la cort del rei de Siam. L’Anna s’hi va quedar
sis anys com a tutora dels fills i esposes
reials, com a secretària personal i com
a fervent impulsora de reformes a la cort.
Aquesta és la seva història real.
K3
La vaca Connie
Passejant pel bosc, la Connie es troba amb
una tortuga que està trista perquè no li agrada
portar sempre a sobre la closca. La Connie
li farà veure els grans avantatges d’anar
protegida sempre per la closca.
TV3
L’un per l’altre
La Maria rep una herència d’Amèrica. No
semblen diners nets, però la Maria té una
cosa molt clara: entre l’ètica i la pela, sempre
es quedarà amb la pela!
La 2
La vida soñada de los ángeles
L’amistat que sorgeix entre dues noies més
o menys viatgeres, i les diverses peripècies
que viuen, abocades en un registre
característicament francès, fins i tot amb pinzellades
específiques d’il·lustres cineastes
francesos, de Truffaut a Rohmer. S’aguanta
per la natural interpretació de les dues actrius,
Elodie Bouchez i Natacha Regnier.
TVE-1
Dos rombos
Lorena Berdún segueix il·lustrant els espectadors
sobre diversos aspectes del sexe:
des de com s’han d’utilitzar els preservatius
fins a les últimes novetats que es poden
trobar als sex-shops.
33
Els subornats
Una de les pel·lícules de Lang més violentes.
Explica com un policia, després que assassinin
la seva dona, converteix la seva
campanya contra un cacic en una salvatge
venjança personal. En realitat, és la història
de diverses venjances, i són especialment
recordades escenes com la de Lee Marvin
llençant cafè bullint a la cara de Gloria Grahame.
Una excel·lent pel·lícula, un mite del
gènere negre.
Divendres 13 de maig
11.25
22.10
22.15
22.50
00.30
03.00
K3
Un món de diferències
Si tinguessiu 15.000 euros per invertir en un
projecte que millorés la vida d’una petita part
del món... què farieu? Tres grups molt diferents
de joves han tingut l’oportunitat d’enfrontar-se
a aquest repte. En tres capítols
es mostrarà què van fer i com una suma de
diners relativament petita pot transformar les
vides de comunitats llunyanes.
TV3
Aeroport
L’Hugo comença a treballar a taulells de facturació
de la companyia Air Europa. No havia
treballat mai en un aeroport, hi ha arribat
aquí després de fer un curset de dues
setmanes. El que més el precupa és recordar
el programa informàtic que ha de fer servir
per facturar l’equipatge. Mentrestant, en
Santi i la Luisa expliquen a en Daniel, un passatger
de Santo Domingo, que porta excés
d’equipatge: ha carregat les maletes amb
regals per a familiars i amics.
Tele 5
Los padres de ella
Comèdia fonamentalment de personatges,
que enfronta un jove infermer amb el seu
futur sogre, un sever exagent de la CIA. Coproduïda
pel director i un dels protagonistes,
Robert De Niro, constitueix una obra previsible
i sense res d’especial, però amb un
grau de dignitat i ofici per sobre del que és
habitual en el gènere al Hollywood actual.
TV3
Invicte
Molt mediocre sèrie B sobre boxadors a la
presó, a càrrec d’un obsolet Walter Hill, igualment
coguionista i coproductor. Amb interpretacions
de rutina i un fals esperit nostàlgic,
manca de qualsevol valor, llevat de l’entranyable
intervenció d’un Peter Falk ja ancià.
33
Amigogima
Un dia, un home va llençar un crit. El va llençar
perquè anés voltant fins on trobés un amic.
Cada cop amb més freqüència, anava recordant
a quina gent coneixia. Amigogima
es va rodar a les comarques gironines –amb
escenaris com el cap de Creus, Banyoles,
la fageda d’en Jordà, Girona, Monells o Palamós–,
produïda pel gironí Lluís Valentí i
dirigida per José María Nunes.
La 2
Bellas durmientes
Lawrence, un prestigiós escriptor, arriba a
Santiago a fer un curs d’hivern. Allà descobreix
una casa molt especial en la qual homes
ancians busquen recuperar la joventut
al costat de noies adormides.
Dissabte 14 de maig
15.30
15.45
22.00
22.45
00.00
01.40
Tele 5
Planes de boda
Una de les produccions plantejades per convertir
Jennifer López en estrella, en aquest
cas en una línia de comèdia romàntica i disbauxada
a l’estil de les que havien entronitzat
poc abans Sandra Bullock. L’embolic dels
Planes de boda és tan fluix i buit com podia
esperar-se, una pura fórmula estereotipada
per a un públic sense exigències.
Antena 3
El fantasma de Nueva Orleans
Quan fa poc temps que s’ha instal·lat a Nova
Orleans, Emily coneix un home i comença
a sortir amb ell. La relació va bé i es comprometen,
però aleshores Emily comença
a tenir estranyes visions: una jove ferida que
només veu ella, i que li deixa pistes perquè
Emily descobreixi qui és i per què se li apareix.
Amb Anne Heche, Eva Longoria i Jonathan
Lapaglia.
33
Tira la mama del tren
El clàssic de Hitchcock Estranys en un tren
sotmès a un reajustament còmic amb l’objectiu
de permetre el debut en la realització
de Danny de Vito. Realment trist.
TVE-1
L.A. Confidential
Revisió del thriller dels anys 50, a l’ombra de
la novel·la de James Ellroy. Pretén resultar
alhora realista i evocadora, crua i estilitzada,
tot i que de vegades no se’n surt. Destaca
positivament dins del cinema negre del Hollywood
coetani.
La 2
La noche temática
S’ha comprovat científicament que riure aporta
múltiples beneficis. Riure té valor terapèutic
i és bo per a la salut. Quan riem, movem més
de 400 músculs, els pulmons s’eixamplen,
s’oxigenen els teixits i s’enforteix el sistema
immunològic. El programa parla del riure a
través del documental Payasos sin Fronteras
i de la pel·lícula Patch Adams.
TV3
Sang sobre el sol
James Cagney personifica un reporter al Tokio
dels anys trenta, i està tan sensacional
com sempre. La pel·lícula va suposar també
el retorn al cine de Sylvia Sidney després
d’una llarga absència. Ben dirigit per
Lloyd, és un melodrama divertit i amb estupendes
escenes d’acció, per a les quals Cagney
es va preparar aprenent judo.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Recomanem
Lucía
y el sexo
Divendres 13
La 2
23.05 h.
Medem deixa el
seu segell en
una altra magnífica
obra en la
qual les coses es
resolen al ritme
que imposa la
força del relat i
en la direcció
que marca el
rumb narratiu
d’un director que
acompanya els
seus protagonistes
en un viatge
en el qual primer
són ombres, desprésaconsegueixenaparença
física i, finalment,
entitat
pròpia. El sexe
en primer pla,
lliure i realista, es
presenta sempre
com un preludi
inevitable de la
catarsi emocional
i mai com
una manera de
redundar en un
plantejament
estètic buit.
Any
2001.
País
Espanya.
Director
Julio Medem.
Intèrprets
Paz Vega, Tristán
Ulloa, Najwa
Nimri, Javier Cámara,
Elena Anaya,
Daniel Freire.

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat a
França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital
aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general
i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix
reduir el sobrepès.
Des de setembre de 2003
Holovital s’ha establert a la ciutat de
Girona, al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i
dones.
El mètode
PRÒXIMA
OBERTURA
A SANT FELIU
DE GUÍXOLS!
És un mètode molt antic en les
societats orientals, que hem adaptat
al sistema alimentari d’Occident. És
un tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix
en lleugeres pressions digitals
sobre punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni
aparells. Activem els punts reflexos
d’un òrgan i regulem el funcionalment
de tot l’organisme mitjançant
aquests punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de
colesterol i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es
redueixen notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una
dieta sana que cobreixi totes les
necessitats nutritives amb el mínim
Patricia Ribera Riera
Directora del Centre Holovital
Girona
aport de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en
funció del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és
possible perdre entre 8 i 10 quilos, o
un de llarg (de 9 setmanes) en el
qual es poden rebaixar de 15 a 18
quilos, sempre seguit d’una fase de
manteniment de 3 setmanes, que
tenen com a finalitat estabilitzar el
pes adquirit. Finalitzat el procés,
vostè podrà tornar a menjar normalment
sense guanyar pes.
És un tractament que poden
seguir dones (fins i tot aquelles que
es troben en període postpart
–sempre i quan no estiguin alletant–),
homes i nens a partir dels 18
anys d’edat, sense contraindicacions.
Amb dietes adaptades a persones
amb diabetis o vegetarianes.
Es tracta d’un mètode que té en
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós
especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable,
eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres
productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una
alimentació equilibrada basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
APRIMAMENT
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els
resultats són ràpids i duradors. Les
nostres tècniques són saludables.
Ajudem a portar un control sobre el
cos, i, el que és més important, a tro-
Primera
visita
gratuïta
bar-se més dinàmic i amb més
ganes de viure.
Holovital té les seves
instal·lacions situades al c/ Pare
Maria Claret, 14 2n 2a. Aquesta
és una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni
patir gana, i a la vegada gaudir
d’un bon estat de salut i optimisme.