Els - Diari de Girona

6 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
Aletes de
tauró i màgia
Un dels moments
més intensos que
l’artista rossinc recorda
damunt d’una
planxa de surf és la
travessa de l’estret
de Gibraltar. Entre
Europa i Àfrica: «La
vaig fer amb un alemany
que es deia
Erick. Veies aletes
enormes al costat. És
molt fort. Navegant
per la zona se’n
veuen moltes. També
he vist tintoreres sortint
del Port de la Selva».
Instants difícils.
«Ara –aclareix–, he
viscut més màgia
que perills, potser alguna
onada forta, i el
corrent et portava
lluny. En aquests moments
tens més contacte
amb tu mateix.
És un repte personal».
Respecte a proves
menys violentes,
però vitals per a la
seva carrera artística,
com exposar a
països de cultures i
costums diferents,
diu que a Suïssa la
gent és molt metòdica
i té molt d’interès
en l’art. És gairebé
una meca pels pintors.
Dels Estats Units
diu que és «la punta
de llança» del màrqueting.
I posa
l’exemple dels cambrers,
que es guanyen
la vida amb les
propines i han d’estar
sempre alerta.
«És un esforç constant»,
diu. I recalca
que de seguida et tenen
en compte per la
qualitat, no fa falta ser
consagrat. Són molt
oberts, «però has de
vendre’t cada dia,
perquè si no t’obliden.
Hi ha molta
gent». Cal promocionar-se.
Recalca
que pintar és un esforç
constant, i que
alguns artistes perden
oportunitats per
no considerar l’art
una feina. Una feina
que per a ell és una
filosofia integrada
amb l’esport, amb la
vida i, alhora, un pacte
i un compromís
amb el marxant i amb
l’entorn que l’inspira.
Del windsurf a l’art
El rossinc Antonio Sánchez Santiago va ser tres vegades campió d’Espanya i sense abandonar mai la
vela va iniciar una carrera pictòrica que l’ha portat a exposar a diversos indrets d’Europa i d’Amèrica.
L ’artista
rossinc Sánchez Santiago trenca
tòpics. Va ser tres vegades campió d’Espanya
de windsurf i té una carrera artística
que l’ha dut a Suïssa, on exposa regularment.
La seva passió, trasplantar les impressions
i els paisatges empordanesos a la
tela. Representa aquesta fornada de creadors
que, gràcies als marxants i l’augment de les
comunicacions amplien horitzons i són ambaixadors
de la nostra terra arreu. Exposarà
de nou a Miami, la prova de foc per a un
creador que fa de la seva obra un viatge estètic,
tan estètic com navegar damunt les onades.
Finals d’abril. Al matí. Roses llueix amb una
claror aclaparadora i un sol poderós. Pel passeig
Marítim passegen els jubilats amb roba
esportiva i aspecte europeu. No hi ha presses.
La ciutat està en calma, relaxada. Des
del Museu de la Ciutadella fins a les urbanitzacions
de Santa Margarita, ofereix una cara
riallera i preciosista que desmenteix els tòpics
de la massificació turística. Com si hagués
crescut i s’hagués assentat. Com si sabés allò
que vol ser i el joc a què vol jugar. Les terrasses
són més acollidores que mai. Fins i
tot la del pub Si us plau. Gairebé deserta.
On he quedat. Tot, amanit amb una lleugera
tramuntana... un dia ideal perquè el pintor
Sánchez Santiago, l’Antonio (Roses, 1961), recordi
la seva època de surfista. Avui, almenys,
no té temps. El trobo engrescat en l’exposició
que ofereix fins al dia 1 de juny a la galeria
Les Roselles de la localitat costanera.
La seva és una dualitat que a primer cop
d’ull sembla estranya. De l’esport i la competició
nàutica, que va començar a practicar
als 14 anys i en la qual va arribar a un nivell
molt important, a la tela. Al món de l’art. I al
món de l’art amb èxit. Ha viatjat amb la seva
obra per Amèrica i Europa. Entre d’altres facetes,
és titulat en feng shui, ioga, entrenador
personal i nutricionista. El viatge de la
vida. Comparteix el quarter general i el seu
taller entre Suïssa i Roses. Mig any a cada lloc.
Sánchez Santiago transmet a les seves teles
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ
les sensacions, les impressions i petges
d’aquest Empordà de canyissars i maresmes,
de bardisses, dels aiguamolls; a les pedres i
sorres de les platges. Aquest anar damunt
les onades, intentant dominar-les per continuar
al seu damunt uns segons més, es tradueix
en la tela en l’intent de reproduir aquest
paisatge i aquestes sensacions. Són dues cares
de la mateixa moneda. Una dualitat ben
oriental. La llum i la foscor. La nit i el dia. L’esforç
físic i la plasmació estètica d’un paisatge.
El viatge de la vida. Sempre des d’una
visió optimista.
ESPORT, ART I VIDA
Es lliga molt fent de surfista? Hi ha la imatge
tòpica que ho diu. Sí... (sembla descollocat
i recondueix la pregunta, gairebé com
un polític), en el meu cas, sí. Vaig començar
com a esportista; sempre pintava. Com molts
nens, vaig guanyar alguns concursos, però mai
vaig pensar a dedicar-m’hi professionalment.
Hi ha una filosofia de vida que aplico als quadres.
I quina és aquesta filosofia? La natura, la llibertat,
l’espai. M’agrada molt l’espai en els quadres.
Tractar de reflectir-lo. Els colors. Tota la
meva pintura està relacionada amb el
Mediterrani. Colors blaus, ocres, sienes. I
aquesta mentalitat, intel·ligència amb el mar.
Que has d’estar sempre mirant-lo, perquè les
condicions climàtiques canvien constantment.
Els núvols. Les onades. Això és el que m’agrada.
És una mica com la vida, oi? Això! T’has
d’adaptar. El vent marca la seva llei.
A quin nivell està l’esport del surf a l’Estat
espanyol? En general, a primera línia. Tenim
campions del món. Hi ha campions de tots els
països, però si haguessis de dir els millors, són
a les Canàries o a Hawaii. Són espanyols o
nord-americans. També és cert que hi ha al
gun sud-americà o holandès.
És un esport olímpic... Sí. Ara, hi ha disciplines,
com passa a les motos, que no és el
mateix el motocròs que la velocitat. O a la bicicleta,
on també hi ha la carretera i el ciclisme
en pista. Hi ha disciplines diferents. La disciplina
olímpica de windsurf no té res a veure
amb els salts o baixades d’onada. Segueix
les regles dels vaixells de vela. És més la cenyida,
anar a contravent. Fins i tot el casc i la
vela són diferents. Com podria ser, en un altre
esport, el trial, que no té res a veure amb
la velocitat.
Va ser un dels primers surfistes a Girona;
què deia la gent de la seva afició? Alguns
pensarien que estava boig. Vaig ser exòtic, més
que boig! (riu). Boig en relació amb el fet que
vaig ser un dels primers que va sortir amb
tramuntanes molt fortes, això sí, perquè no
sortien els vaixells de pesca, i sortia jo. Amb
dos surfistes més. Després vaig guanyar a
Tarifa. Allà hi havia quatre alemanys. I la
gent deia: «què fan aquests bojos?». Era molt
estrany.
El va atreure l’aventura. Sí, és clar. Després
dels estudis, vaig treballar 4 anys en una oficina
d’arquitectura i aquí vaig aprendre a navegar
de molt jove, i treballava el dibuix. I després
em va atreure l’esport. M’atreia l’aventura,
l’espai, la llum. Sobretot la llum de la Mediterrània.
Com deia Subirachs: «És la meitat
de la terra. No és tan emocional com el sud,
ni tan fred com el nord». I la llum no és ni tan
forta com al sud, ni tan inclinada com al nord.
No ho sé. També el vent i l’erosió de les roques,
tota aquesta zona m’impacta. He viatjat
pel món i he tornat sempre. Sempre estic aquí!
(riu). Té magnetisme. A Roses estem entre els
Aiguamolls de l’Empordà i el cap de Creus.
També hi ha l’Albera.
Ha trobat algun lloc al món que l’hagi impactat
tant? Com a lloc específic, Arizona (als
Estats Units). Hi ha unes zones volcàniques
d’uns colors taronges bestials!