Els - Diari de Girona

I no té mar. Però l’erosió m’interessa, del vent
damunt les roques. O el desert. La sorra del
desert, que no diu res i diu tant. Com el mar.
El desert del Marroc. El Sàhara. La llum és bestial.
Però és clar, aquí tenim una munió de cultures.
Al Mediterrani, no gaire lluny, ja tens
una altra cultura. Tant culinària, com de llum
i paisatge. Des de les cales amb pins, fins a les
zones de sorra del Marroc o d’Egipte. Però crec
que aquí per viure som privilegiats. I moltes
vegades la gent no n’és conscient.
Alguna anècdota fent surf? Quan navegues,
les gavines joves et segueixen la vela. Amb la
turbulència, i es queden allà, planejant. Potser
cinc o deu minuts. Veus peixos voladors o
algun dofí. N’he vist molts. Que et segueix de
vegades. És clar, tot això no passa cada dia.
Que quedi clar. És en el transcurs de molts
anys navegant.
L’influeix el món del mar? Sí, totalment. El
mar i la sorra, per això faig colors blaus. I la
sorra, els ocres, els sienes. M’agrada el contrast
de la sorra i el mar. I els ocres, aquestes
roques oxidades del cap de Creus.
Vostè fa temps que exposa a fora. Sembla
el tòpic que diu que no pots ser profeta a
la teva terra. Fa vint anys que surto a fora.
Un país que m’ha marcat molt és Suïssa. Hi ha
molts col·leccionistes que compren obra. Tenen
més anys de cultura o més interès, i de
seguida et veuen si agrades o no. Tinc un marxant
als Estats Units, que em porta a fires a
Sud-america. Ara és a Buenos Aires, Toronto
i Miami. Jo ja he exposat a Miami. Allà agrada
aquest tipus de pintura. I als països nòrdics,
com Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, agrada
moltíssim la nostra terra. Són uns enamorats
d’aquests colors i aquestes terres. Als Estats
Units i al Canadà tenen aquesta llum, però
tenen més una mentalitat, potser, de pintor europeu.
El mite de l’artista europeu. Sí, com nosal-
tres, que busquem certes coses d’Amèrica.
Doncs ells també. Jo crec que el pintor ha de
tenir més que el quadre o l’escultura, que també
faig, ha d’explicar la filosofia de la seva terra.
Fins i tot la cultura culinària. Crec que potser
la gent d’aquí, de vegades, té una mica de
manca d’autoestima. No s’ho creu. I Amèrica
es ven molt bé. I aquí sembla que has de sortir
més a fora, que et donin medalles. No he
inventat res. Tant Picasso, com Dalí, Miró, han
sortit... com vols que no surti jo?! (riu).
Fer surf i pintar li dóna llibertat? Sí. És allò
que cerco. Sóc un signe d’aire i la pintura et
dóna equilibri. Hi ha un llibre que m’agrada
molt pel seu títol, Con los pies en el suelo y el
corazón en el cielo. La pintura et dóna la part
creativa, t’inspira. I la part esportiva et fa tocar
de peus a terra. No anar-te’n tan lluny. Estar
aquí.
Què li dóna Roses? Puc anar a peu a tres
parcs naturals i inspirar-me. És una part molt
important de la Mediterrània. Hi ha les canyes,
les aus, el mar. Estic a 1.000 quilòmetres del
sud i 1.000 quilòmetres del nord.
Se sent satisfet? Totalment. He hagut de viatjar
moltíssim i promocionar-me molt. I no oblido
l’esport per trobar l’equilibri. Em dóna energia
i em permet treballar als quadres, que són
grans i requereixen esforç.
Creu que serà més conegut a Girona amb
el temps? Sí, ja vindrà, això ho he après navegant.
Ja vindrà. Cal deixar-se anar i no generar
resistència. Deixar-se fluir. La resistència
és fer un esport energètic que no val la pena.
Si ha de ser, serà. No sóc un típic pintor,
ni un típic surfista. Hi ha la imatge hippie del
surfista. I no és veritat, perquè els professionals
treballen molt. Tant els surfistes com els
pintors.
L’EMPORDÀ I L’ÀNIMA
Jaume Fàbrega, crític d’art i gastrònom, col·la-
borador de Diari de Girona, definia l’obra de
Sánchez Santiago, l’any 2002 i en motiu d’una
exposició a Roses, com «un repertori de signes
basats en l’abstracció, la matèria i el gruix
objectual, amb l’ús d’elements vegetals, com
canyes». Són quadres abstractes, de grans dimensions,
però en els quals la figuració és subjacent.
Amb referències estètiques d’un Tàpies
o un Barceló, tot i que el rossinc diu que «en
ser aquests uns artistes més coneguts que un
altre pintor, són els que et surten primer i m’hi
relaciones, però això no és del tot cert». Ell la
defineix com a «informal matèrica». Trobem
formes enfonsades dins els quadres, incisions,
ferros, estries, matèria que simula rajola vista.
Filferros recargolats amb formes que recorden
cucs o animals marins. Blaus de fons. Escultures
de reminiscències africanes i que tenen
forma, vés per ón, de planxes de surf. Suggereixen
pau, intimitat i plaer estètic.
Còdols arrodonits que es fusionen amb la
sorra de la platja. Paisatges de l’Empordà costaner
en el cor. Destaquen els colors ocres, els
clars, que suggereixen el paisatge empordanès
de llum, tramuntana i blau del mar. Vermells
pàl·lids. Paisatge de canyissars, sorra i pedra
arrodonida de platja. Segons explica ell mateix,
cerca «la pau, l’equilibri», en la seva obra.
«Per a gastar energies, ja tinc el wind-surf». No
entén el seu art com un abocar fantasmes, o
visceralitat, sinó com la capacitat de cercar un
equilibri. Un ying-yang aplicat a la tela. I la
matèria.
Des de la primera exposició que va fer, a la
Gallery Landmark de Regina (Canadà), fins a
la que projecta a Miami i l’actual, a Les Roselles
de Roses, la trajectòria de Sánchez Santiago
inclou més d’una vintena de mostres. En la
seva major part a Suïssa, on fa 17 anys que exposa.
Al país centreeuropeu ha exposat a la
Stern Galerie (Lucerna), a la Goez Galerie, de
Basilea (1996), o a la Galerie Cuntry Club-Origlio
(Lugano, 1998). Té escultures instal·lades
a la via pública a Lucerna, i fa poc va apadrinar
un vaixell, pintat per ell, al Port Vell de
Barcelona.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 8
de maig de 2005
El pensament
L’any 2004, Sánchez
Santiago va publicar
a Ebé editor una curiosa
obra, minimalista
i zen, en la qual
barreja dibuixos,
històries i pensament
artístic, al voltant de
la creació i tot allò
que se’n deriva. És
Air manual de artista.
Sánchez-Santiago, on
dóna quatre pinzellades
sobre la seva
concepció de l’art:
«No importa equivocarse,
pero seria estúpido
no rectificar»;
«Puedes creerte que
tienes el control sobre
la obra, pero es
siempre incontrolable»;
«Toda gran
obra empieza con
una pequeña reflexión»;
«No amo el
arte, sino que amo la
vida a través del
arte», «Muchas veces
no podrás demostrar
que tienes razón,
pero sí que eres
razonable», en són
algunes frases.