XAVIER MORLANS TEOLOGIA FONAMENTAL I - Facultat de ...

XAVIER MORLANS
TEOLOGIA FONAMENTAL I
3r Bloc: La teologia de la revelació
al llarg de la història.
Apunts per als alumnes
Facultat de Teologia de Catalunya

TEOLOGIA FONAMENTAL I
SUMARI:
- Descripció de l=assignatura
- Bibliografia bàsica
- Tema 0: Introducció
- 1er Bloc: L'experiència de la revelació cristiana.
Barcelona, Abril 2001
- 2on Bloc: La teologia com a comprensió intelAlectual de l'experiència de la revelació.
- 3er Bloc: La teologia de la revelació al llarg de la història.
- 4rt Bloc: Reflexió sistemàtica sobre la revelació cristiana.
- 1a Part: Característiques de la revelació.
- 2a Part: La mediació eclesial de la revelació.

3r BLOC: LA TEOLOGIA DE LA REVELACIÓ AL LLARG DE
Presentació
LA HISTÒRIA.
Després de l'aturada tècnica que ha suposat el 2on bloc sobre la teologia com a intent de
comprensió intelAlectual de l'experiència de la revelació, tornem en certa manera al punt on havíem
acabat el 1er bloc: l'Església primitiva, el punt d'arrencada de la història viva dels seguidors de
Jesús de Natzaret reconegut com a Fill de Déu i mediador a través del qual el Pare dóna l'Esperit
Sant a la humanitat.
Però no seguirem la vida concreta de l'Església, això seria l'assignatura de història de l'Església o
de història de l'espiritualitat cristiana sinó que a nosaltres ens interessa la història dels intents per
pensar l'experiència cristiana: l'experiència de la revelació de Déu en Jesucrist a través de
l'Església.
Queda clar, doncs, en la línia del que ha estat una constant de la nostra assignatura des del primer
tema que una cosa és experimentar la revelació de Déu en Jesucrist i una altra "pensar sobre" o
"donar raó" d'aquesta experiència. "La revelació cristiana no procedeix del pensament però fa
pensar" (M. Seckler).
En la història del cristianisme la reflexió sobre la revelació i la mateixa idea de revelació han anat
adquirint cada vegada més importància i ha experimentat canvis profunds.
3

4
Itinerari:
Tema 10: Els primers passos de la reflexió teològica sobre la
revelació en la Bíblia i en l'Església antiga (etapa
patrística).
Tema 11: La revelació com a principi fonamental en la teologia
medieval (Etapa de la teologia escolàstica).
Tema 12: La revelació com a concepte clau de la teologia en l'etapa
moderna (s. XVI-XIX)
Tema 13: La reinterpretació del concepte de revelació en el segle xx.
Tema 14: El reflex de l'evolució del concepte de
revelació en el Magisteri de l'Església
Tema 15: Recapitulació. Tres models fonamentals per a pensar la
revelació.

Tema 10: Els primers passos de la reflexió teològica sobre la
Sumari:
revelació en la Bíblia i en l'Església antiga (etapa
patrística).
10.0 El caràcter històric de la mateixa teologia com a reflexió sobre la revelació en
diverses èpoques.
10.0.1 El recurs a la història en la teologia.
10.0.2 Relació històrica entre filosofia i teologia.
10.0.3 El sentit de l'estudi dels mètodes teològics al llarg de la història.
10.1 Primers indicis d'una reflexió sobre la revelació en la Bíblia.
10.2 El tractament de la revelació en la teologia de l'Església antiga: etapa patrística de la
teologia.
Bibliografia
Exercicis
10.2.1 Visió global de la teologia de la revelació en l'etapa patrística.
10.2.2 Dades bàsiques sobre l'etapa patrística.
10.2.3 Alguns autors: Ireneu i Agustí.
10.2.4 Conclusions sobre la teologia patrística.
5

6
Desenvolupament
10.0 El caràcter històric de la mateixa teologia com a reflexió sobre la
revelació en diverses èpoques.
Aquest apartat reprodueix de forma sintetitzada els apunts del professor E.
Vilanova en el seu curs Introducció a la Teologia, donat a la Facultat de Teologia
de Catalunya el curs 1968-1969. Donada la dificultat d'accedir a aquesta apunts
em permeto de reproduir-los aquí.
a Lectures més recomanandes:
* ROVIRA, 58-69.
* VILANOVA, Para comprender, Cap. 4.
a Llibre de referència com a font principal:
* E. VILANOVA, Història de la teologia cristiana, 3 vol., Facultat de Teologia de Catalunya -
Herder, Barcelona vol. I: 1984 (20 edició revisada i ampliada 1999), vol. II: 1986 (20 edició en
preparació)i vol. III: 1989.
[Un suggeriment: Llegir-lo en els cinc anys d'estudis teològics.]
10.0.1 El recurs a la història en la teologia.
S Tasca de la teologia: Interpretar els testimonis de la Paraula de Déu (revelació) a partir de
la manera com cada època ha trobat la seva pròpia comprensió de la realitat (de l'ésser;
metafísica) i de la revelació.
S Cada experiència nova en la consideració fonamental de la realitat (de l'ésser) constitueix una
etapa nova en la comprensió de la fe i en els seus testimoniatges.
S D'aquí la conveniència de tenir present l'estudi de les principals etapes de la història de la
teologia.
10.0.2 Relació històrica entre filosofia i teologia.

) La teologia necessita, doncs, un suport filosòfic, una metafísica, per a ser significativa per a la cultura del
seu temps.
(Per a atreure els intel.lectuals a la conversió i per a vertebrar l'experiència creient després de la
conversió).
b) La teologia si vol ser un discurs culturalment comunicable no pot renunciar a unes categories
metafísiques amb un valor universal (Teologia 2).
S La teologia es un pensament històric referit d'entrada a uns fets singulars [un poble en la història (Israel),
un home en la història (Jesús de Natzaret), un nou poble en la història (l'Església)], però amb una
perspectiva de promesa escatològica universal [aquest Jesús és el Salvador de tota la humanitat].
S Pero si la teologia no es vol limitar a ser un discurs apodíctic o positivista [la simple repetició: aquesta
veritat particular (Jesús de Natzaret) es universal (per a tots)], ha de mostar que la universalitat
d'aquesta promesa es manifesta ja d'alguna manera en les estructures bàsiques de l'experiència
humana i del pensament.
S Si la teologia vol fer aparèixer Jesucrist com el concretum universale (el concret l'universal; el singular
que salva el tot) ha de poder provar que les seves afirmacions son la concretització, la realització i la
superació d'allò que es dibuixa en les estructures generals i fonamentals de tota història sota la forma de
l'anticipació i l'esperança.
S Risc: descubrir estructures expectants de la revelació cristiana en la realitat no vol dir deduir el
contingut del cristianisme d'una llei universal.
S Per tant, la teologia no pot salvar la seva identitat si no és amb el coratge de submergir-se en el
pensament filosòfic no per dissoldre-s'hi i degenerar en una filosofia de la religió, sinó per guanyar-hi
amb la utilització d'un mitjà imprescindible.
S La teologia no pot renunciar al pensament comú dels homes que li ofereix una crítica d'ella mateixa.
c) La teologia no està lligada per ella mateixa a una metafísica determinada, tot i que sempre tingui
necessitat de categories metafísiques.
No es pot determinar d'una vegada per sempre la relació entre filosofia i teologia.
Fer la crítica del mètode teològic tradicional (etapa patrística), no pot consistir en reprotxar-li per
principi l'ús del pensament filosòfic i a veure-hi una hel.lenització il.legítima del cristianisme; aquesta
hel.lenització en un moment determinat era un procés hermenèutic necessari.Igualment, al segle XIII, la
determinació de la relació entre la filosofia i la teologia va ser una obra històrica i intel.lectual de
primera importància, però que no es pot pas petrificar.
7

8
d) Quan la teologia accepta dialogar amb la filosofia (cultura) d'un temps concret, per a fer-se entendre
o per a repondre a les objeccions contra la fe, no sols fa un servei a la fe sinó també a la societat
d'aquell temps ja que col.labora a l'exercici d'un pensament obert.
S La justificació de la fe davant del pensament té com a garantia la seva aptitud a respondre a les qüestions
concretes de l'home que ha d'aprendre a usar de la seva llibertat.
- La teologia - el pensament de la qual s'exerceix en la història - constitueix un element de la pastoral i un
servei a la societat.
10.0.3 Sentit de l'estudi dels mètodes teològics al llarg de la història.
- No es tracta d'explicar tota la història de la teologia. Es tracta
d'examinar alguns dels casos típics que poden ensenyar-nos la manera com alguns dels més
representatius teòlegs han treballat en el seu afany d'aprofundir la seva fe.
- Respectar el mètode històric que ens ha ensenyat la relativitat dels contextos és pensar que un pot
aconseguir l'autocomprensió de l'home actual, successor de les visions panoràmiques dels constructors
de la història.
- Per a un teòleg lúcid de l'evolució, els exemples són d'una veritable importància, si vol sortir d'una
actitud problemàtica, sobretot en èpoques de grans canvis cuturals com són els nostres.
- Només un coneixement del passat ens pot fer considerar l'originalitat de les opcions del present, al
mateix temps que les relativitza sense menysprear-les (cf. K. Rahner, Historicitat de la teologia, a
Concilium 23 (1967) 5-21).
10.1 Primers indicis d'una reflexió sobre la revelació en la Bíblia.
* Font principal J. SCHMITZ, La revelación, Barcelona, Herder, 1990, 58-61 (Llibre exhaurit).
El fet que aquest llibre hagi estat descatalogat i per tant sigui de difícil accés per a l'alumne, i
d'altra banda la calitat i concisió de l'autor ens porta a fer aquí una condensació d'aquestes
pàgines.
A l'Antic Testament la referència a Jahvèh com el Déu que ha tingut la iniciativa d'anar-se
mostrant primer als patriarques (Abraham, Issaac, Jacob,...) i després als profetes (Moisès,...) és el
que dóna coherència a la multiplicitat de formes i moments de revelació en la història del poble
d'Israel.

L'aparició d'un veritable pensament sobre el fet de la revelació amb els seus gèneres propis i
les seves formes linguístiques particulars arriba amb el judaisme precristià (s. V-I a. C.). Són els
savis jueus que s'han de confrontar a la cultura helAlenista (per exemple a la ciutat d'Alexandira,
Nord d'Egipte) els primers que fan una reflexió sobre el fet de la revelació.
En aquest context neix el discurs que busca la legitimitat de la tradició d'Israel en el fet que la
seva és una tradició revelada. L'autoritat a què s'apelAla és la del Déu que s'ha revelat. S'intenta
consolidar la certesa de la pròpia experiència religiosa pel caràcter revelat que té allò que es creu.
Així es defensa la superioritat de la tradició religiosa jueva respecte de la saviesa profana.
Això porta a la pseudoepigrafia: la publicació de llibres atribuits a autors antics (patriarques,
Henoc, Baruc,...) per a beneficiar-se de la seva autoritat que els ve d'haver estat receptors d'una
determinada revelació.
Al Nou Testament apareix l'us de la paraula revelació ( po???????, apocálypsis), per
exemple en Sant Pau, per a qualificar i legitimar de manera especial la seva predicació
querigmàtica. A la carta als Gàlates Pau accentua que l'Evangeli que ell predica no l'ha rebut ni l'ha
après de cap home sinó que l'ha rebut per una revelació de Jesucrist (Ga 1, 12).
També en altres passatges del Nou Testament el terme revelar serveix per diferenciar el
contingut de què es parla dels altres continguts o coneixements que són deguts "a la carn i la sang"
(Mt 16,17),o a la saviesa humana (1 Co 2). El contingut d'allò que ha estat revelat només es pot
conèixer per la iniciativa lliure d'aquell que ho revela, i és conegut només per aquell a qui el
revelador escull (1 Co 2,7-10; Ef 3,5-10).
Apareix també al Nou testament un ús incipient doctrinal i teòric de la terminologia de
"revelació" quan diverses experiències de revelació es converteixen en títols o "predicats" que es
confessen de Jesucrist:
S Jesús no és només el predicador de la paraula divina, sinó que ell és en persona la "Paraula"
de Déu encarnada (Jn 1, 1ss; Col 1,25ss; Ac 19,11ss).
S Jesús no és només "mestre de saviesa" sinó que ell és en persona la Saviesa de Déu (1 Co
1,24).
S Ell no és només el realitzador de signes i miracles, sinó que és en persona el "signe de la
salvació de Déu" (Lc 2,34).
S Ell és en persona el "sí" irrevocable de Déu (2 Co 1,19), "el misteri de Déu, que havia estat
amagat però que ara s'ha revelat" (Col 1,24-27; Ef 1,9ss), i la meta de tots els camins de Déu,
que ell ha donat a conèixer des de la creació; ell és la suma de l'acció divina en la creació i en
la redempció (Col 1,15-20).
9

10
10.2 El tractament de la revelació en l'Església antiga.
10.2.1 Visió global.
* Seguim bàsicament J. SCHMITZ, pp. 61-64.
En general en l'Església antiga es reflexiona poc sobre el concepte de revelació. Cal esperar a
l'edat mitjana per trobar una autèntica reflexió teològica sobre la revelació. És a dir, l'essència, la
possibilitat i l'efectivitat de la revelació no són temes centrals de discussió teològica en els primers
segles de l'Església.
Les revelacions segons la convicció de l'Església antiga no eren únicament un fet del passat
sinó que podien donar-se també en el present, són possibilitats obertes en tot moment: Déu pot
intervenir en el destí dels individus i de la comunitat. S'entén com a revelació no tant sols
l'esdevenir salvífic de l'Antic i del Nou Testament sinó també les epifanies i manifestacions de Déu
posssibles en els temps postbíblics i en l'experiència espiritual de cada creient.
En aquell primer període de la vida de l'Església no es fa distinció entre la revelació de Déu en
la creació i la revelació en la història de salvació testimoniejada bíblicament. S'estableix una
íntima connexió entre la revelació que té lloc en la creació i la revelacióconsumada en Jesucrist: el
mateix Déu que va crear el món va posar en marxa la història de salvació que culmina en Jesucrist.
(Veure carta als Colosencs). La teologia de l'Església antiga no coneix la distinció entre revelació
natural i revelació sobrenatural en el sentit en què en parlarà la teologia medieval. La creació
s'anomena "el llibre de Déu", que es llegeix juntament amb el segon "llibre de Déu" que és la
Sagrada Escriptura.
La teoria dels dos llibres, el de la natura i el de la Bíblia, es troba ja en Climent d'Alexandria
(150-215), i es va difondre en l'edat mitjana a través de sant Agustí, sant Bonaventura i el beat
Ramon Llull.
La revelació culmina en Jesucrist, però va més enllà de la seva vida: la fe de cada cristià en dita
revelació va ser considerada com efecte d'una revelació permanent, de la mateixa manera que
són considerades revelades tant l'Escriptura com la penetració íntima del seu contingut. Retrobem
aquí el concepte de revelació de passat i revelació de present tractades al tema 5.0.
L'oposició entre la fe en la revelació i la raó autònoma, i la problemàtica que comporta, són
encara estranyes i desconegudes per a Sant Agustí (354-430, Hipona, actual Argèlia). Per a ell, la
fe en la revelació i la raó no estan deslligades encara com a dos sistemes independents de
coneixement. És cert que en l'etapa de convers Agustí - com estudiarem més avall - veu la filosofia
i la fe com a dos camins distints i confluents. Però per a l'Agustí madur la raó humana sense la
il.luminació divina no abasta la veritat, i sense la gràcia (l'Esperit Sant vessat en el cor del creient)

no és possible una autodeterminació positiva de la persona. Només la llum i la gràcia divines
alliberen l'ésser humà per a que assoleixi la seva veritable humanitat. La fe i la raó constitueixen
una unitat en tensió: s'expressa en aquella fòrmula amb enunciants contraposats: "Conèixer per a
creure. Creure per a conèixer" (Veure Tema 8.)
Tanmateix en l'Església antiga van sorgir aviat nous plantejaments del problema que van
preparar el desenvolupament de la concepció de la revelació a l'edat mitjana i a l'edat moderna. En
la confrontacoó amb el judaisme i amb l'entorn helAlenista apareixen ja els començaments d'un
enfoc que discuteix la revelació com a problema teològic i filosòfic.
Amb això comença un procés de teoretització i intelAlectualització de la revelació. El primer en
obrir aquesta tendència és Justí (Palestina - Roma + 167 aprox.)el qual polemitzant amb els filòsofs
que criticaven el cristianisme (Apologies) considera el cristianisme com a la doctrina veritable, com
a filosofia garantida per l'autoritat divina. A la ciutat d'Alexandria, la seva escola teològica intensifica
aquesta tendència en concebre principalment la revelació com una instrucció que aporta nous
cneixements tot i que siguint de caràcter especial, és a dir amb un significat salvífic.
En l'Església antiga i degut al diàleg i confrontació amb la filosofia grega es va
desenvolupant de mica en mica un procés que condueix a una progressiva intelAlectualització de la
revelació. La salvació de Jesucrist que és fonamentalment una vida nova que es rep per
l'acceptació del Quèrigma, l'ensenyament catequètic, i la pràctica dels sagraments, i que comporta
un seguiment pràctic de Jesucrist, també apareix com un bé ("salvació") per al coneixement (no
confondre amb salvació a través del coneixement = gnosi, New Age avui). La intelAligencia (nous,
vo ?) és vista en lèpoca com a la facultat humana més elevada i hi ha una tendència a veure el
summum de la revelació i de la mateixa cristiana en l'activitat intelAlectiva contemplativa (Theoria,
Te???a = contemplació de la veritat i de Déu).
És així com predomina en l'Edat Antiga i fins tota l'Edat Mitjana una concepció més aviat
intelAlectualista i contemplativa de la revelació cristiana. Fixem-nos quina distància (en la reflexió!
no necessàriament en l'experiència) amb la concepció de revelació bíblica: participar en l'activitat
de Déu (Veure Article Guardini Tema 3. Document).
10.2.2 Dades bàsiques sobre l'etapa patrística.
iEl període designat amb el nom genèric d'Església antiga s'anomena pel que fa a la
producció teològica etapa Patrística en referència al nom de "Pares de l'Església" que
s'aplica als autors teològics d'aquesta etapa.
11

12
Bibliografia elemental:
a Assignatura pròpia en el pla d'estudis: Patrologia
a Obra bàsica de referència:
* E. VILANOVA, Història de la teologia cristiana, Vol I. Des dels orígens al segle XV, 20 edició
revisada i ampliada, Barcelona: Facultat de Teologia Catalunya, 1999.
a En els manuals de la nostra assignatura:
- ROVIRA, 58-59.
- WICKS, Introducción al método teológico, Ireneu (13-15); Orígenes (15-18).
- DTF, art. Agustín, Gnosis, Gregorio de Nisa, Helenismo y cristianismo, Ireneo, Orígenes,
Platonismo cristiano.
- BEINERT, DTD, id.
a Altres llibres a l'abast:
S Litúrgia de les Hores (I-IV), Regina, Barcelona 30 ed. 1989 (Lliçons segones dels Oficis de
lectura, versió directa al català dels textos originals).
- J. VIVES, Los Padres de la Iglesia, Herder, Barcelona 1971 (Textos escollits).
- Los Padres de la Iglesia, a Imágenes de la fe, 324 (Junio 1998).
- P.R. SANTIDRIÁN, art. Padres de la Iglesia, a Diccionario breve de pensadores cristianos,
Verbo Divino, Estella 1991, 372-374. (I articles nominals de cada Pare).
S C. VIDAL MANZANARES, Diccionario de patrística, Verbo Divino, Estella 1993.
S A. DUÉ/ J.M. LABOA, Atlas del cristianismo, Paulinas, Madrid,1998.
S P. VERBRAKEN, Llevat dins la pasta. Els primers cristians, Publicacions de l'Abadia de
Montserrat 1978.
a) Terminologia i datació.
[VILANOVA, HTC, I, 89]

- "Pare de l'Església". Les quatre notes que el defineixen:
2) antiguitat cristiana;
2) ortodòxia en l'ensenyament;
3) aprovació explícita o implícita de l'Església i
4) santedat de vida.
- Duració del periode, dels segle II al segles VII-VIII:
SOccident: fins sant Gregori el Magne (604).
SOrient: fins sant Joan Damascé (749).
b) Valor privilegiat i moment històric dels Pares.
- Manera d'aproximar-se als Pares: ni des d'una pretesa superioritat intelAlectual (avui tenim més tècnica
d'estudi i més base crítica), ni des d'un entusiasme sense crítica.
- Valor dels Pares: moment en què la fe cristiana revesteix per primera vegada forma i expressió en una
elaboració humana. "Van haver d'inventar la llengua catòlica" (HTC, I, 88) (Dogma trinitari i
cristològic).
- Elogi dels Pares, per part de sant Tomàs d'Aquino:
(A diferència dels mestres escolàstics) els caracteritza la modèstia davant el misteri de Déu manifestat a
l'Escriptura, l'escrúpol a no dir res fora del text diví, llevat que fos necessari per a salvaguardar la
plenitud i l'autenticitat de sentit contra els errors (HTC, I, 89).
10.2.3 Alguns autors.
A) Concepte de teologia a sant Ireneu
Fonts:
S Adversus haereses (Contra els heretges): PL (= Patrologia Llatina, Migne).
S Exposició de la predicació apostòlica, Clàssics del Cristianisme n. 5, Barcelona 1989.
Introduccions:
S Diccionario breve de pensadores cristianos, Ireneo.
S WICKS, 13-15.
13

14
S DTF, Ireneo (A. Orbe).
S HTC, I, 117-126.
Nota biogràfica:
- Hipòtesi de cadena de discipulat:
10 generació:Joan Evangelista (Efes, Àsia Menor, + 100).
20 generació:Policarp (Esmirna, Àsia Menor 59-155).
30 generació: Ireneu (Esmirna, 130 - Lió, Gàl.lia, 200 o 202).

- Contra les especulacions gnòstiques Ireneu insisteix en la simple fe.
+ Per a la/les gnosi/s: DTF, Gnosis; HTC, I, 117-120.
b) Per a Ireneu la fe ve determinada objectivament per la "regula fidei", és a dir, per les veritats
fonamentals del cristianisme proposades per l'Església i recitades en forma de símbol (de confessió de
fe).
Cf. Adv. Haer. I, 10, 1s.
b) Ireneu critica la filosofia (associada a les heretgies, com Tertul.lià, Cartago, 16O - Roma, 225),
- La veritable gnosi.
pero usa el llenguatge filosòfic i si la polèmica ho demana s'aprofita de les raons filosòfiques.
La veritable gnosi és segons Ireneu la penetració més alta que comporta la mateixa fe i que com a tal és a
l'abast dels senzills.
a)Objecte de la veritable gnosi: la paraula de l'Escriptura.
b)Criteri de la veritable gnosi: la "paradosi" (= entrega, tradició). Es tracta del magisteri viu de
l'Església que guarda la doctrina dels apòstols i la predica en les esglésies.
c)L'home espiritual és fruit de la veritable gnosi.
- Aspecte positiu de la teologia d'Irineu.
a)Contacte el caràcter amb eclesial. l'Escriptura, llegida segons la història salvadora i
b)Primacia de la fe per sobre de l'especulació filosòfica sense menystenir del tot aquesta.
c)To de sobrietat.
- Importància d'Ireneu
Fou el primer gran teòleg del cristianisme, que aconseguí donar una visió sintètica sobre les relacions
entre Déu i el món com a creació, i sobre el sentit de la història, de la llibertat humana, del pecat i de la
salvació.
Notes complementàries sobre sant Ireneu.
15

16
- S. Ireneu escrivia en grec (colònia d'emigrants orientals a Lyó). Les seves obres ens han arribat en la
traducció llatina, i a partir d'aquesta i de fragments del text grec original citats en obres d'altres autors
s'ha reconstruït el text grec (Migne).
- L'obra Adversus Haereses (escrita entre 180-189): hi ha un manuscrit del temps de S. Agustí (en llatí). L'
hem rebuda sencera.
- Les teories gnòstiques (dels valentinians) les reconstruïm a partir de la refutació que en fa Ireneu en Adv.
Haer.
- Altres obres d'Ireneu només ens han arribat a través de les referències d'altres autors.
- L'altra obra sencera d'Ireneu, Exposició de la predicació apostòlica (escrita vers el 190): primer
catecisme en la història de l'Església.
* Per a llegir Ireneu:
. Les millors pàgines d'Ireneu (català i castellà):
Litúrgia de les Hores, 4 vols., Ofici de lectures, 20 lectura (Veure índex de lectures dels Pares: n'hi ha 14
d'Ireneu).
. Textos escollits d'Adv. Haer. en castellà:
J. VIVES, Los Padres de la Iglesia, Herder, Barcelona 1971.
. Exposició de la predicació apostòlica, Introducció i traducció de Josep Vives, FTC - Fundació
Enciclopèdia Catalana, Col. Clàssisc del cristianisme n. 5, Barcelona 1989.
B)Concepte de teologia en sant Agustí.
* E. VILANOVA, HTC, I, 150-172.
* DTF, Agustín, (N. Cipriani).
Nota biogràfica
- Neix a Tagasta (avui Souk-Ahras, Algèria) el 354, i mor el 43O essent bisbe a Hipona, assetjada pels
vàndals.
- Sota la influència de sant Ambròs (Milà) es convertí a la fe cristiana el 386.
Plantejament del concepte de Teologia a sant Agustí.
Es juga en la relació entre fe i raó. Fe i filosofia (segons el que entén Agustí per filosofia).

1. La benaurança com a tema central del pensament agustinià.
S La felicitat perfecta és la possessió de la saviesa que només es pot tenir en l'altra vida.
S Déu i l'ànima són l'objecte de la filosofia d'Agustí, en tant que només a través de l'ànima s'arriba a
Déu.
2. La fe i la raó.
S 10 etapa (Agustí neo-convers):
Dos camins en paral.lel (fe i raó).
- 20 etapa (Agustí pastor, i amarat de l'Escriptura):
. Camí de l'autoritat: la fe. L'home ha de creure (purificació humil de la intel.ligència). Is. 7,9.
. Camí de la raó a partir de la fe i a l'entorn de la fe (ratio ex fide et circa fidem).
S Maduració. Fòrmula més completa: "Intellige ut credas, crede ut intelligas" (creure per a entendre i
entendre per a creure).
3. La comprensió com a fruit de la fe. (Intellectus fidei)
a) L'intellectus fidei: entre la fe i la visió en la pàtria.
Un coneixement, per la fe, incoat, de la visió cara a cara al cel.
b) Coneixement que a més del teball racional suposa la gràcia, la purificació de l'ànima, i que es do de
Déu.
c) Doble forma de l'intellectus
. Com a saviesa: coneixement intel.lectual de les coses eternes ("teologia" en el sentit dels Pares grecs).
. Com a ciència: coneixement de les coses terrenes (la història de salvació, la "economia" segons els
Pares grecs). [No és el concepte de ciència del s. XIII].
Saviesa i ciència (exegesi, apologètica) es troben en la unitat cristològica.
4. Observacions sobre l'ús de la filosofia i sobre l'exegesi de sant Agustí.
a) Ús de la filosofia.
. 10 etapa: conversió a la fe i al neoplatonisme (Plotí), ambdues tindrien el mateix objecte (regne de les
idees de Plató: regne de Crist que no és d'aquest món).
. 20 etapa: més matisada: "Si no creieu, no entendreu".
Agustí hàbil dialèctic.
b) Exegesi d'Agustí.
. Àmplia i rica. Ús de l'al.legoria.
17

18
. Problema: comprensió de la revelació a partir d'una metafísica neoplatònica concebuda abans de la
revelació i al marge de la revelació.
10.2.4 Conclusions sobre la teologia patrística.
1. Teologia com a gnosi-saviesa:
Inclou l'aspecte intel.lectual i crític unit a l'espiritual (do de la gràcia, purificació).
Els falta l'aspecte tècnic metodològic; però queda compensat per una profunditat de coneixement.
2. Teologia íntimament connectada amb l'Escriptura.
Interpretació influïda pel dualisme platònic (en alguns),
però amb un sentit unitari a la llum de "l'economia divina".
3. Teologia unitària
- La divisió en tractats teològics vindrà després.
- L'aspecte espiritual ho penetra tot.
4. Problema fe-raó.
- Amb motiu de les heretgies.
- Connexió amb el magisteri viu.
5. Planteja la relació filosofia-teologia.
- Crítica a la filosofia formada fora de la revelació.
- Assimilació dels arguments filosòfics en la teologia.
Diferents maneres (us eclèctic de la filosofia): alguns més reticents, altres hi juguen més.
Bibliografia del tema 10:
* ROVIRA, 58-69.
* VILANOVA, Para comprender, Cap. 4.
* J. SCHMITZ, La revelación, Barcelona, Herder, 1990, 58-61 (Llibre exhaurit).
* E. VILANOVA, Història de la teologia cristiana, Vol I. Des dels orígens al segle XV, 20 edició
revisada i ampliada, Barcelona: Facultat de Teologia Catalunya, 1999.
- WICKS, Introducción al método teológico, Ireneu (13-15); Orígenes (15-18).
* DTF, art. Agustín, Gnosis, Gregorio de Nisa, Helenismo y cristianismo, Ireneo, Orígenes,
Platonismo cristiano.

S BEINERT, DTD, id.
- Litúrgia de les Hores (I-IV), Regina, Barcelona 30 ed. 1989 (Lliçons segones dels Oficis de
lectura, versió directa al català dels textos originals).
- J. VIVES, Los Padres de la Iglesia, Herder, Barcelona 1971 (Textos escollits).
- Los Padres de la Iglesia, a Imágenes de la fe, 324 (Junio 1998).
- P.R. SANTIDRIÁN, art. Padres de la Iglesia, a Diccionario breve de pensadores cristianos,
Verbo Divino, Estella 1991, 372-374. (I articles nominals de cada Pare).
- C. VIDAL MANZANARES, Diccionario de patrística, Verbo Divino, Estella 1993.
+ A. DUÉ/ J.M. LABOA, Atlas del cristianismo, Paulinas, Madrid,1998.
- P. VERBRAKEN, Llevat dins la pasta. Els primers cristians, Publicacions de l'Abadia de
Montserrat 1978.- IRENEU DE LIÓ, Adversus haereses (Contra els heretges): PL (= Patrologia
Llatina, Migne).
S ID., Exposició de la predicació apostòlica, Clàssics del Cristianisme n. 5, Barcelona 1989.
19

20
Exercicis del tema 10:
* En les respostes cal mantenir la numeració i subnumeració de cada exercici.
1. Sobre la relació entre teologia i història.
1.1 )Per què és necessari l'estudi de la història de la teologia?
1.2 Aceptar que la teologia queda afectada per la cultura de cada època, és afirmar que tot és
relatiu en teologia?
1.3 )Què assegura la continuïtat en l'evolució de la teologia al llarg de la història?
2. Sobre la teologia de la revelació en l'Església antiga.
)La tendència a proposar una concepció intel·lectualista de la revelació vol dir que l'experiència
de la revelació ja no és això: experiencia real de l'autocomunicació de Déu en Jesucrist?
3. Sobre els autors de l'època patrística citats.
3.1 )Què caracteritza la forma de fe teologia de Ireneu de Lió?
3.2 )Quina visió té el sant Agustí madur de la relació entre raó i fe, entre filosofia i teologia?

Tema 11: La revelació com a principi fonamental en la teologia
medieval (Etapa de la teologia escolàstica).
Sumari
11.1 Visió global del que suposa la revelació com a principi fonamental de la teologia
medieval.
11.2 Visió històrica esquemàtica del procés d'introducció i evolució de la revelació com a
principi fonamental de la teologia medieval.
11.2.1 Etapes històriques i principals autors de referència.
11.2.2 Etapes i autors de referència pel que fa a la relació entre fe i raó en la teologia
medieval.
11.3 La teologia com a ciència de la revelació a l'edat mitjana.
11.3.1 El concepte aristotèlic de ciència.
11.3.2 Dificultats per introduir el concepte aristotèlic de ciència en la teologia.
11.3.3 La teologia com a ciència a la "Summa" de Sant Tomàs.
11.4 Conclusions sobre la teologia com a ciència de la revelació en l'edat mitjana.
21

22
Desenvolupament
11.1 Visió global del que suposa la revelació com a principi fonamental de la
teologia medieval.
Font principal: J. SCHMITZ, La revelación, 64-71.
L'evolució iniciada per la trobada de l'experiència cristiana amb el món cultural de l'antiguitat
tardana (s. III-IV d C) arriba al seu ple desenvolupament en l'alta edat mitjana. En un procés
simultani als processos de diferenciació intelAlectual i social i a la fundació de les universitats, la
teologia desenvolupa un concepte formal de revelació que la defineix com una font de
coneixement que supera la capacitat de la raó humana. En això hi va tenir un paper important la
difusió de la filosofia aristotèlica i el concepte aristotèlic de saber que de nou es va usar.
Va ser el moment de precisar la distinció entre filosofia i teologia. La causa no ho va ser el
tema de Déu. Déu havia estat objecte de la filosofia i, en el context del moment , es considerava
que s'hi podia accedir amb l'ús de la raó. L'ocasió de la distinció neta entre filosofia i teologia va ser
el coneixement de l'acció redemptora, alliberadora i salvífica de Déu en la història, principalment en
Jesucrist. La sagrada Escriptura i els articles de la fe (credo) donen testimoni d'aquesta acció.
Aquest coneixement no pot ser adquirit a partir de la filosofia ni pot fonamentar-se en la raó.
La fonamentació en la revelació de la fe en la redempció es va convertir en la característica
distintiva de la pròpia fe cristiana enfront de la raó. En efecte: per una banda és raonable
l'assentiment intelAlectual a realitats que són immediatament evidents o que es poden provar. Però
d'altra banda també és raonable l'assentiment a realitats les raons internes de les quals romanen
ocultes, però que sabem que Déu les ha manifestat. Suposada la fe en que Déu ha parlat i que no
pot equivocar-se ni induir-nos a error.
És així com en la manera de fer teologia en l'edat mitjana es desenvolupen dues funcions
diferents:
a)L'esforç teològic per pensar fins allà on es pugui el contingut de veritat dels
enunciats de la fe.
b)L'esforç per legitimar o fonamentar aquests enunciats de fe en tant que revelats per
Déu.
El doble camí donarà peu a una metodologia i epistemologia pròpia:
a)Recerca de les rationes: les raons que esbrinen intelAlectualment les veritats de fe.
b)Recerca i presentació dels testimonia: testimonis que justifiquen la fe i la fonamenten.
Aquest doble camí complementari suposa una doble font de coneixement:

a)La raó: és l'orgue del coneixement ordenat a la comprensió de les coses creades.
b)La revelació: font de coneixement que sobrepassa la capacitat cognoscitiva de la raó, i
és font de saber pel que fa a la salvació.
En el conjunt de l'articulació d'ambdós facetes teològiques hi ha una primacia de la revelació:
la revelació es converteix en el pressupost, la raó i la norma de la fe i de la teologia.
Tomàs d'Aquino (1224-1274) va elaborar amb la precisió dels clàssics la distinció entre
coneixement filosòfic i coneixement teològic de Déu, tot basant-se en les seus respectius principis
cognoscitius.
La filosofia es basa en principis cognoscitius que la raó humana pot abastar per si mateixa.
La teologia en canvi es recolza en principis que humanament no són evidents però que
s'accepten com a revelats per Déu. Allò propi de la teologia és basar-se en la revelació (S. th. I,1,1
= Suma teològica I0 part, capítol 1, article 1).
Tomàs d'Aquino està convençut que és possible un saber racional natural sobre Déu, tot i que
sigui un saber limitat per la inadequació del coneixement de Déu. Aquest és un coneixement deduït
dels efectes pel que fa a la realitat divina en si mateixa (S. th. I,2,2, ad 3) i un coneixement exposat
als errors en què la raó humana cau sovint ( S. th. II-II, 2, 4c).
La filosofia no pot entendre Déu en la seva essència interna. Sant Tomàs manté que a més del
coneixement filosòfic sobre Déu cal una teologia que prengui com a punt de partença la revelació.
Tomàs argumenta que l'ésser humà està destinat a la visió de Déu : aquest és un fi que
sobrepassa les seves possibilitats naturals i per això li cal la mateixa revelació de Déu per a
conèixer el fi al qual està destinat. La revelació s'entén com a instrucció divina sobre allò que
l'ésser humà no pot entendre per si mateix i necessita de la intervenció "magisterial" de Déu (S. Th.
I,1,1c).
L'home aprèn de Déu, com del seu mestre, quin fi ha assignat Déu a la vida humana i per quin
camí vol conduir la vida humana vers aquest fi que li ha donat. Déu se serveix de missatgers
humans que anuncien als altres allò que els ha estat revelat directament a ells. Aquesta revelació
divina va assolir en Jesucrist el seu punt culminant. Per a fonamentar la nostra fe, la revelació va
ser concedida immediatament als apòstols i profetes, els quals la van proclamar i la van escriure en
els llibres canònics. El contingut d'aquesta fe es resumeix en els articles de fe (el credo) de forma
assequible a cada cristià.
L'ésser humà amb la seva raó no és capaç de conèixer com a veritat certes
veritats de fe; a favor d'aquestes veritats es poden trobar com a màxim raons
de conveniència però la seva veritat es legitima només per raons
23

24
extrínseques de credibilitat i pel seu origen: la revelació.
11.2 Visió històrica esquemàtica del procés d'introducció i evolució de la
revelació com a principi fonamental de la teologia medieval.
11.2.1 Etapes històriques i principals autors de referència.
1. L'escolàstica incipient.
Introducció d'Aristòtil (llarg procés).
Inici de la teologia escolàstica: finals s. XI (1.090...).
Característiques:
a) Mètode dialèctic.
b) Autoritat: els Pares i el mestre.
c) Escoles teològiques entorn d'un mestre.
d) Formació tècnica de la quaestio i de la Summa com a colAlecció de qüestions.
2. L'escolàstica en l'alta edat Mitjana.
S. XIII: maduresa de l'escolàstica.
S L'escola franciscana: Alexandre d'Halès (+ 1245), sant Bonaventura (+ 1274), i Duns Scot (+
1308).
S L'escola dominicana: sant Albert el Gran (+ 1280) i sant Tomàs d'Aquino (+ 1274).
3. L'escolàstica decadent.
El nominalisme: Occam (+ 1347).
La teologia s'allunya de l'Escriptura. Reacció dels espirituals com Wicleff (+ 1384).
- Preparació de la reforma protestant del s. XVI.

11.2.2 Etapes i autors de referència pel que fa a la relació fe-raó en la teologia medieval.
L'herència de sant Agustí (+ 430): "Credo ut intelligam" (Crec per a entendre).
La fòrmula de Boeci (l'últim romà i el primer escolàstic, Roma, 486-525): "Fidem, si poteris,
rationemque coniunge" (Conjumina, si pots, la fe i la raó). Boeci cita poc l'Escriptura en els seus
tractats teològics.
S Sant Anselm (Aosta, Itàlia, 1033 - Canterbury, Anglaterra,1109): "fides quaerens intellectum"
(la fe buscant l'enteniment, o comprensió). Exposa els misteris de la fe en la seva necessitat
intrínseca, i aquí usa la força de la raó, a l'interior del discurs teològic. Creu que mai no
arribaria a la comprensió si abans no cregués.
S Sant Bonaventura (Viterbo, Italia, 1221 - Lió, 1274).
La raó supeditada a la teologia. Triomf de la teologia sobre la filosofia.
S Sant Tomàs (Nàpols, 1224 - Fossanova, 1274). Relació més equilibrada entre fe i raó: La raó
filosòfica té una autonomia relativa; la teologia es manté sota el primat de la fe. Distinció més
elaborada entre filosofia i teologia per a permetre la colAlaboració de les dues. Triomf de la
teologia en la filosofia.
S Història posterior de la desfeta de la relació fe - raó.
Duns Scot (Escòcia, 1266 - Colònia, 1308) insisteix en la llibertat de Déu, i és més escèptic
amb les raons de conveniència dins la teologia.
S Guillem d'Occam (Anglaterra, 1295 - Munich, 1350) i el nominalisme escolàstic: la insistència
en la llibertat de Déu porta a negar l'analogia entis (Déu en l'encarnació hagués pogut assumir
la naturalesa de pedra o d'ase!).
La raó no juga cap paper a la teologia, només valen els fets empírics. S'inaugura així, el camí
de la fe sense raó i de la raó sense fe.
11.3 La teologia com a ciència de la revelació a l'edat mitjana.
ROVIRA, Cap. III: La teologia como ciencia.
11.3.1 El concepte aristotèlic de ciència.
La teologia escolàstica quedà molt determinada per la introducció del concepte aristotèlic de
ciència. Vegem diverses nocions relacionades amb aquest concepte.
Ciència: "Cognitio certa ex causis" (coneixement cert a partir de les causes).
25

26
Certesa: Evidència de la mateixa cosa, o bé evidència de les conclusions que s'obtenen
mitjançant el raciocini a partir d'uns principis generals que són coneguts
immediatament per la raó.
Ciència: Procés determinat per la raó. Regit per l'art de la lògica. Pretén arribar a un
coneixement perfecte de les coses: conèixer la veritat sense error, conèixer les
causes de les coses.
Les coses així conegudes son necessàries segons una necessitat en dos plans diferents: la
necessitat real de les coses, i la necessitat formal de la lògica que porta a conèixer-les (s'imposa a
la intelAligència).
L'objecte de la ciència és allò universal.
Opinió: Altra forma de discurs més "lliure" en base a la probabilitat.
Quadre comparatiu entre ciència i opinió.
Ciència Opinió
Rigor lògic No rigor lògic
Certesa Probabilitat
Veritat sense error Possibilitat d'error
Necessitat Contingència
SilAlogisme demostratiu SilAlogisme dialèctic
* Tanmateix amb el discurs d'opinió es pot fer camí cap a la ciència.
Ciència suprema: És la filosofia com a coneixement dels primers principis i s'anomena saviesa.
Jerarquia de les ciències:
b) Ciència subalternant: procedeix dels propis principis.P. ex.: la filosofia, la geometria, les
matemàtiques,...

) Ciència subalternada: pren els principis de la ciència superior. P. ex.: l'arquitectura, es basa en la
geometria i les matemàtiques.
11.3.2 Dificultats per introduir el concepte aristotèlic de ciència en la teologia.
10) La teologia procedeix de la fe que exclou l'evidència i no prové de principis evidents. He 11,1 ("La fe es
...la convicció de les coses que no es veuen").
20) La teologia es refereix als fets singulars (particulars) de la història de salvació, la ciència tracta dels
universals i necessaris.
30) La teologia - segons els Pares - és gnosi-saviesa i inclou el carisma(do de l'Esperit Sant) i la caritat
(activitat afectiva). Com lliga això amb l'autonomia de la raó aplicada a la teologia?
Dues Respostes diferents a aquestes dificultats:
Alexandre d'Halès (França, 1186 - 1245): La teologia no és ciència - en sentit aristotèlic - és saviesa, perquè
se situa en un altre pla, transcendent, que condueix a l'amor.
Guillem d'Auxerre (França, 1140- 1231): Prepara el camí, a base d'establir una analogia entre l'assentiment
de la fe a la primera veritat (articles de la fe) i la comprensió dels primers principis.
11.3.3 La teologia com a ciència a la "Summa" de Sant Tomàs.
* S.Th. I, q. I, art. 2.
Sant Tomàs considera la teologia com a ciència mitjançant la subalternació de la ciència. Solució
clàssica en els teòlegs posteriors.
El mateix Tomàs però reconeix que de la teologia se n'ha de dir que és ciència impròpiament dita - en el
sentit aristotèlic - perquè hi ha una impossibilitat de dret i de fet d'aconseguir l'evidència dels primers
principis (la visió de Déu en el cel).
Així sant Tomàs distingeix:
S La ciència superior: la ciència que posseeix Déu de si mateix (d'ella participen els benaurats al cel), s'ha
comunicat a través dels articles de fe que ocupen el paper dels "primers principis evidents" d'una ciència
subalternant (filosofia, geometria, matemàtiques) i fins i tot són com les premises majors d'una deducció
racional.
27

28
S La ciència subalternada, la teologia. Així com l'arquitectura pren els fonaments de la matemàtica i la
geometria sense demostrar-los pel seu propi compte, també la teologia pren els articles de la fe i treu
conclusions a partir d'ells.
Equilibri de sant Tomàs: Cercle tomasià entre la fe (ciència superior) i la teologia (ciència subalternada).
1.Circularitat entre experiència de fe i treball racional.
b) Hi ha una experiència real de Jesucrist, condensada en uns articles de fe, que són presos pel creient com
a principis evidents amb l'evidència de la fe: coneixement experimental.
b) Aquesta experiència real busca expressar-se, dir-se, no només amb un discurs espiritual (Teologia 1)
sinó també amb uns conceptes rigorosos trets per una relació circular constant entre l'experiència de fe
(recolzada en els articles de la fe) i la lògica racional banyada en aquesta fe, però amb una certa
autonomia per a deduirne implicacions reals i lògiques dels articles de la fe (deducció racional, Teologia
2).
2.Necessitat dels conceptes per a la mateixa vivència de fe.
L'experiència de fe ("a") s'encarna en els conceptes ("b") que l'expressen i produeixen un discurs - usant
la raó banyada en la fe - necessari per al progrés de la mateixa vivència de fe.
És una llei de l'economia de revelació-salvació. Respon a la naturalesa humana, creada per Déu amb
intelAligència per a ordenar i dirigir els processos humans.
La fe produeix una ciència - la teologia - de la qual ella mateixa es nodrirà.
3.Relativitat i provisionalitat dels conceptes teològics.
A mesura que avança la fe, els conceptes són relativitzats i potser substituïts per uns altres més afinats o
més adequats al que es vol expressar, però sense ells la fe no hauria avançat.
Exemple: L'experiència de fe és comparable a l'excavació d'una mina d'or, els conceptes rigorosos es poden
comparar amb les bigues que apuntalen la mina. A mesura que avança el túnel de la mina les bigues i bastides
provisionals van donant pas a unes altres de més sòlides però que amb el temps també seran canviades per
unes altres fetes amb nous materials més resistents.
Perills:
. IntelAlectualisme: llegir un raonament teològic com si fos un raonament filosòfic.

. Fals misticisme: menysprear les fórmules i els conceptes, pretenent una experiència de fe pura.
Els conceptes teològics inspirats per l'experiència de fe i produïts segons un ús lògic i racional en la
deducció, són pobres i limitats, però son necessaris en l'economia de la revelació de Déu en la història.
4.Primat de la fe en tot el procés.
No hi ha un simple racionalisme deductiu. El primat es de la fe.
El treball racional es basa en la certesa dels articles de la fe que el creient ha acollit com a realment
revelats per Déu, de qui n'ha tingut una experiència càlida i personal.
5.Rigor lògic en el procés de deducció.
No hi ha una autonomia total de la raó, però sí que es pot parlar d'una pretensió d'estricta racionalitat per
part de la teologia.
6.Una limitació.
El coneixement que tenim dels articles de fe no és total, és escatològic (ja-però encara no). De manera
que la certesa que se'n deriva, no és una certesa "objectiva" en el sentit aristotèlic estricte (difícilment s'arriba
a conclusions demostratives "científiques").
Per això el procés deductiu racional teològic - tot i volent aplicar el concepte de ciència - arriba a
aconseguir opinions.
Sant Tomàs n'és conscient i per això parla de les raons de conveniència: no pretén demostrar ni donar
certesa, només pretén manifestar la "conveniència" de quelcom.
Com a fruit del treball racional aplicat a la fe, estem totalment - i reconegut explícitament per sant
Tomàs - en el camp de "l'opinió".
* La clau de comprensió del sistema tomasià:
La valoració de les mediacions. Enfoc més aristotèlic que platònic: La realitat empírico-sensible és
constitutiva del procés humà d'intelAlecció i per tant també cristià.
Així com la fe s'encarna en l'amor humà (purificant-lo i transcendint-lo), s'encarna en la política, en
l'art,...també s'encarna en el procés deductiu de la intelAligència i en els conceptes que se'n deriven.
29

30
11.4 Conclusions sobre la teologia com a ciència de la revelació a l'edat
mitjana (teologia escolàstica).
a) Elements de progrés en comparació amb l'etapa patrística de la teologia. [Reconeixent una
certa ambigüitat del terme "progrés".]
1- Clarificació de la relació fe-raó.
2- Distinció més clara entre filosofia i teologia (distinció entre natural i sobrenatural).
3- Progrés en el mètode.
4- Planteig clar de l'estatut de la teologia com a ciència.
La solució no és clara però se n'és conscient.
5- Sistematització (Summae).
6- Evolució de la philosophia perennis : que cal entendre en un sentit més ampli i pot admetre
diverses posicions teològiques.
b) Qüestions criticables.
1- Fe-raó, avui demana un altre plantejament. Cal atendre a l'evolució del que s'entén per raó (raó
modernat, raó postmoderna).
2- Ni relativisme ni absolutització d'un moment de la història de la teologia.
3- Perill de fer de la teologia una ciència de conclusions. La teologia aleshores perd el sentit
sapiencial bíblic: es desconnecta de la teologia 1 per convertir-se en una teologia 2 de tipus
estrictament silAlogístic).
Ampliem aquesta crítica. Vegem les conseqüències negatives de l'aplicació del concepte
aristotèlic de ciència a la teologia.
Existeix el perill de reduir la teologia a una ciència de conclusions. Els principis (evidents) -
articles de fe, Paraula de Déu - ja se suposen. Es fa teologia sense que en l'acte intelAlectual

teològic hi hagi la referència espiritual a l'Escriptura, que només es considerada com a
premisa.
La limitació d'aquest mètode ressalta ,per exemple, en el tractament escolàstic dels
sagraments.
Existeix el perill d'evaporar els fets singulars històrics (de salvació) en pro de les
consideracions de tipus universal.
A l'altre extrem hi ha el perill del mètode historicista que es limita a constatar fets o textos i
exclou tot tipus de raonament.
4- Pel que fa al tractament de la revelació: amb tot aquest procés tal com s'ha explicat en 11.1.,
es potencia una visió de la revelació com a instrucció teòrica.
c) El repte
L'exemple de sant Tomàs: "Transformar una història sagrada en una ciència organitzada" (M.-D.
Chenu).
31

32
Bibliografia del tema 11:
--) Lectures complementàries més recomanades
ROVIRA, 60-63, i 79-121.
--) Obra de referència bàsica.
E. VILANOVA, HTC, Vol. I, 565-636, 695-862.
--) Altres fonts.
J. SCHMITZ, La revelación, 64-71.
Exercicis del tema 11:
Respecteu la numeració i subnumeració de cada pregunta.
1.
a))Quina evolució experimenta la reflexió teològica sobre la revelació en l'edat mitjana?
b))Quina connotació o significat dominant pren la paraula revelació fruit d'aquest procés?
2. )Quin és el concepte aristotèlic de ciència?
3.
a))Com introdueix Sant Tomàs el concepte aristotèlic de ciència en la teologia?
b))Quines limitacions reconeix el mateix sant Tomàs que té l'aplicació del concepte aristotèlic
de ciència en la teologia?
4. Compara la manera de fer teologia en l'etapa patrística (Tema 10.2.4) amb la de l'etapa
escolàstica (11.4):
a))En què s'hi ha guanyat?
b))En què s'hi ha perdut o s'hi pot perdre?

Tema 12: La revelació com a concepte clau de la teologia en l'etapa
moderna (s. XVI-XIX)
Sumari
La síntesi teològica aconseguida en l'edat d'or de l'escolàstica (s. XIII, Tomàs d'Aquino) ha
estat considerada per alguns (Chesterton, Gilson,...) com una gran obra de circularitat interactiva
entre la fe cristiana i la cultura (aristotèl·lica) més influent del moment. Una arquitectura equilibrada
i atrevida i no pas obra d'obscurantisme com se sol dir en alguns cercles.
Però la història de la teologia sobre la revelació va seguir amb els següents capítols:
12.1 L'evolució de la teologia de la revelació després de l'etapa escolàstica.
12.2 La revelació com a concepte clau de la teologia moderna: criticat per la filosofia
il·lustrada, i defensat per la teologia positivo-escolàstica i manualística.
33

34
Desenvolupament
12.1 L'evolució de la teologia de la revelació després de l'etapa escolàstica.
La reflexió teològica sobre la revelació després de l'etapa escolàstica es diversifica en dos
grans corrents:
Els continuadors de la tradició escolàstica que tendiran a endurir-la i a convertir-la en
ciència de conclusions [Veure 11.4.]. Aquest filó es prolongarà al llarg de tota l'etapa moderna amb
diverses modulacions (teologia positivo-escolàstica o escolàstica barroca) i arribarà a través de
l'anomenada teologia manualística (dels manuals: Apologètica clàssica, Tema 9.2.2.) fins a les
vigílies del Concili Vaticà II (1962-1965).
a Lectura breu i substancial:
DTF, Teología manualista (J. Wicks), 1471-1475.
- ROVIRA, 63-67.
La contestació dels excessos o formes decadents de la teologia escolàstica a càrrec dels
primers reformadors i decisivament a càrrec del geni religiós de Martí Luter (1483-1546,
Alemanya). El luteranisme i el protestantisme en general suposa un rebuig de l'excessiva
intel·lectualització de la teologia i un retorn a l'Escriptura com a única mediació i autoritat en
l'experiència de la revelació de l'amor de Déu en Jesucrist.
El problema és que en aquest excés de zel l'onada reformista desconnecta excessivament la fe
de la raó (gran guany dels bons escolàstics com sant Tomàs) i desconnecta igualment la fe
subjectiva de les mediacions històrico-col·lectives (la tradició viva)i de les mediacions tangibles (la
sacramentalitat de l'Església com a tal i d'alguns sagraments en concret).
a Lectura breu:
* DTF, Luteranismo (G. Lindbeck), 834-838.
12.2 La revelació com a concepte clau de la teologia moderna: criticat per la
filosofia il·lustrada i defensat per la teologia positivo-escolàstica i
manualística.
* J. SCMITZ, La revelación, 71-76.

1.Desplaçament d'atenció de la revelació a la raó.
Una sèrie de factors influencien en l'evolució de la reflexió teològica sobre la revelació cristiana
a l'inici de l'edat moderna (s. XVI). Entre d'altres hem de senyalar el descobriment d'Amèrica i el
progrés de les ciències naturals pel que fa a la història dels esdeveniments històrics. Però molt
especialment hi influeix la divisió del món cristià en dues confessions, catòlics i protestants que
es descalificaven mútuament i que van causar una sèrie de conflictes bèlAlics amb conseqüències
devastadores per a Europa.
Això motiva una sospita respecte de la pretensió de la religió cristiana (tant en la seva versió
catòlica com protestant) de constituir la base i la norma de la convivència humana i de la legislació
dels països. Els pensadors més atents es van girar cap a l'àmbit del natural i racional.
"Molts van creure que la qüestió de la religió i de la moral estaven més ben
salvaguardades per la raó que no pas per la religió de la revelació
cristiana, una religió escindida en dos camps oposats"
SCHMITZ, 72
(Els subratllats són nostres)
Vet aquí que apelAlant al punt de vista de la raó, el pensament modern es va anar allunyant
cada vegada més del pensament eclesial i cristià. I la fe cristiana apelAlant a la revelació es va anar
allunyant respectivament de la recerca lliure i universal de la veritat. A partir del segle XVI (Jean
Bodin, + 1596, i Herbert de Cherbury, + 1648) es qüestiona cada vegada més i amb èxit creixent
entre els intelAlectuals la fonamentació de la fe cristiana en una revelació inaccessible a la raó (el
gran principi a que havia arribat la teologia en l'etapa anterior: teologia escolàstica, 11.1.)
La crítica a la revelació cristiana com a fonament de tot l'ordre religiós i humà de primer anava
a favor de la mateixa idea de revelació, es a dir volia combatre l'abús de la idea de revelació (fins i
tot alguns autors intentaven salvar-la i clarificar-la), però després es va radicalitzar esdevenint una
crítica radical de tota idea de revelació en general. La confrontació va anar pujant de to.
Progressivament la revelació i la raó, la fe basada en l'autoritat d'un Déu que es revela i
l'autodeterminació basada en la raó es van anar enfrontant polèmicament i distanciant-se cada cop
més.
2.El xoc frontal entre la raó autònoma i la tradició.
35

36
Idees fonamentals de la IlAlustració (Aufklärung: "il·luminació" de la raó s'entén) amb Inmanuel
Kant (1724-1804, Könisberg, Alemanya) com a capdavanter són: maduresa de la raó adulta,
"atreveix-te a pensar per tu mateix", convertir una raó dependent en una raó responsable
únicament de si mateixa.
La història entesa com a tradició que es presenta amb pretensions de validesa absoluta entra
en colAlisió amb la raó ilAlustrada.
El principi d'autonomia pel qual es regeix la raó porta a impugnar l'afirmació de que la raó
humana ha d'acceptar veritats inassequibles per si mateixes només en base a que han estat
revelades per una autoritat superior a la raó humana.
En conseqüència, tot coneixement cert es limita allò del qual es pot assegurar la raó, emprada
de forma madura, basant-se en principis que són immediatament evidents per a ella i per pròpia
experiència.
Postulat de la Il·lustració:
La veritable fe o veritable religió només pot proposar aquells continguts que
cada individu hagi d'acceptar per principi en base a la pròpia raó i la pròpia
consciència: Déu, la virtut, la immortalitat...
3. La incompatibilitat entre fets històrics singulars amb pretensió de revelació i la raó
humana universal
El procés d'emancipació de la raó respecte de l'autoritat de la tradició comporta la negació de
que esdeveniments del passat tinguin dret a una obligatorietat absoluta i insuperable. A més la
crítica històrica va introduir la convicció que les magnituds històriques tenen sempre una
importància relativa; que les notícies històriques només poden transmetre una relativa certesa
respecte dels fets que expliquen. I donat que en qüestions de religió es tracta de tenir certeses i
certeses que cada individu aconsegueix per l'ús de la seva pròpia raó autònoma, aquest
plantejament històrico-crític va conduir a la convicció que l'Escriptura i la tradició només
reclamen obligatorietat universal i permanent en aquells continguts que expressen les
conviccions que la raó humana pot adquirir per si mateixa i sense cap subjecció a les
autoritats històriques.

4. La teologia de la revelació en la teologia positivo-escolàstica o barroca (s.XVII i ss) i
manualística (manuals de teologia catòlica entre el Concili Vaticà I (1869-1870) i el
Concili Vaticà II (1962-1965).
En contraposició a aquests plantejaments el discurs intern de les confessions religioses
(catolicisme i protestantisme cada un segons la seva dinàmica) es reafirma en si mateix com a
religió revelada fonamentada en l'autoritat de Déu que es revela (per als protestants l'autoritat
de Déu que quedat plasmada en l'Escriptura per als catòlics hi ha una paper de garantia per part
del Magisteri).El concepte de revelació com a fonament de la fe i de la teologia cristiana creix i es
reafirma fins a esdevenir el concepte clau de la teologia.
La reacció des de la teologia cristiana és frontal i ben conscient contra les crítiques que li venen
de diversos cantons:
El deisme:acceptació de Déu com a ésser suprem creador del món conegut per la raó.
El racionalisme:acceptació de les veritats que són evidents a la raó, són universals i igualment
valides per a tothom.
L'empirisme:s'accepta el que és verifica en la pròpia experiència. L'autonomia de les ciències
modernes.
La teologia, a més de les veritats de raó, que són necessàries, i de les veritats sobre fets
empírics i històrics, es basa en una tercera font: a les veritats de revelació que fan referència a
esdeveniments històrics en què uns testimonis diuen que han experimentat l'actuació de la
iniciativa lliure de Déu. Tractant-se d'accions lliures i contingents no es poden conèixer priori, no
són veritats de raó necessàries. Com a accions divines, han de diferenciar-se de les accions
humanes. Només es poden conèixer per revelació.
Es produeix alhora un desdoblament entre la revelació com a instrucció teòrica sobre l'acció
salvífica de Déu i la gràcia com a contingut d'aquesta acció salvífica. El que s'anomena "revelació"
transmet només el coneixement de l'acció salvífica divina.
"La teologia de la revelació considera que la seva tasca és provar que la
revelació, en el sentit d'anunci i d'instrucció divina, i de transmissió fidel de la
mateixa a través de l'Església catòlica, és un fet digne de ser acceptat per la
fe, i que el seu contingut es pot desvelar com a veritat divina mitjançant la
interpretació donada per l'Escriptura i la tradició." SCHMITZ, 75
5. La revelació com "el parlar de Déu per a donar testimoni".
37

38
Tot això suposa que s'entén per revelació: notificació divina de veritats i instruccions la veritat
de les quals queda garantida per l'autoritat divina.
En aquest sentit es defineix la revelació com "el parlar de Déu per a donar testimoni". És el
"parlar diví": Déu en la seva revelació s'adreça a l'home en un acte de comunicació que desvela la
realitat.
Aquest parlar instructiu Déu pot fer-lo de dues maneres o bé influenciant en els sentits externs
o interns de la persona, o bé influenciant directament en el seu intelAlecte. Una influència
singularíssima, sorprenent i immediata de Déu sobre la consciència de determinades persones fa
que aquestes adquireixin la convicció que les idees i certeses que emergeixen en ells (i que
intenten expressar en paraules mitjançant el llenguatge de la seva època) no procedeixen del seu
propi enteniment, sinó que haurien estat notificades i suscitades en la seva pròpia consciència per
Déu mateix.
Quan es qualifica aquest "parlar diví" com un "parlar que dóna testimoni" és per a subratllar
que efectivament per una banda Déu concedeix a la persona la possibilitat d'entendre allò que li
notifica, però que, per altra banda, la causa de la certesa d'aquella veritat no està en una intuïció
interna per la qual la persona la compren directament, sinó en la persuasió que aquella veritat està
garantida per l'autoritat de Déu que li ho ha revelat.
6. Tipus de fe que correspon a aquesta concepció de revelació.
La resposta adequada de la raó humana - de la raó d'una criatura - a aquesta revelació es la
FE. Aquesta s'entén com a assentiment intelAlectual a les veritats sobrenaturals revelades per
Déu i ensenyades per l'Església, les quals no poden ser intuïdes sinó només cregudes en virtut
de l'autoritat de Déu que no pot equivocar-se ni induir-nos a error. (Hi ha al darrera d'aquesta
concepció la imatge de Déu com a rei sobirà que no ha de donar comptes a ningú de les seves
decisions).

Bibliografia del tema 12:
Obra bàsica de referència pel que fa al tractament de la història de la teologia i els principals
corrents i teòlegs:
S E.VILANOVA, HTC,
Vol II:
Protestantisme (Col·laboració de Lluís DUCH):127-366.
L'escolàstica barroca: 421-456.
Vol. III
La Il.lustració i la seva problemàtica teològica: 67-233.
Autor seguit preferentment en els apunts:
S J. SCHMITZ, La revelación, 71-76.
Lectures breus que permeten fer-se una idea del tema o de l'autor:
S DTF, Teología manualista (J. Wicks), 1471-1475.
S DTF, Luteranismo (G. Lindbeck), 834-838.
S ROVIRA, 63-67.
39

40
Exercicis del tema 12:
2. )Com és que es passa d'una certa bona relació entre la raó (aristotèl·lica) i la teologia en l'edat mitjana (s.
XIII: Tomàs d'Aquino) a un progressiu distanciament i confrontació entre raó i teologia en l'etapa
moderna?
2. )En què consisteix el conflicte entre la raó il·lustrada i la tradició?
3. )Ser un pensador il·lustrat volia dir necessàriament ser ateu?
Raona la resposta.
4. En la forma positivo-escolàstica o barroca (o manualística) de teologia (la que es fa dintre de l'Església
mentre a "fora" hi ha la il·lustració) )quins aspectes de la fe son cognoscibles per raó humana i quines
veritats son cognoscibles només per l'autoritat de la revelació?
5. )Quin tipus de certesa té el creient sobre les veritats de la revelació segons la teologia d'aquesta etapa?
S Les creu per què les entén.
S Les entén per que un cop conegudes per revelació veu que són evidents.
S Les accepta intel·lectualment per què es fia de Déu que no pot enganyar-lo i des d'aquí en té una
determinada certesa?
Tria la resposta correcta i raona-la.

Tema 13: La reinterpretació del concepte de revelació en el segle xx.
Sumari
Després d'haver vist l'evolució de la teologia de la revelació en l'època moderna arribem a un
moment clau i relativament recent: una nova elaboració teològica del concepte de revelació que
tindrà la seva eclosió en el concili Vaticà II (1962-1965).
13.1 Visió global del que representa la reinterpretació del concepte de revelació en el camp
catòlic en el segle XX.
13.2 Visió analítica dels factors que intervenen en l'evolució de la teologia de la revelació
en el segle xx.
13.3 Visió esquemàtica de les etapes històriques d'aquest procés de reinterpretació del
concepte de revelació en el camp catòlic en el segle XX.
41

42
Desenvolupament:
13.1 Visió global del que representa la reinterpretació del concepte de revelació
en el camp catòlic en el segle XX.
SCHMITZ, 76-78.
La crítica permanent dels pensadors ilAlustrats contra la revelació cristiana i contra tota idea de
revelació no va aconseguir suprimir en el cristianisme la comprensió que aquest tenia de si mateix
com a religió revelada. És més, en la confrontació el cristianisme es va anar fent encara més
conscient de que en el que s'entenia per revelació s'hi jugava alguna cosa decisiva, irrenunciable:
la mateixa fonamentació del cristianisme entès com a fruit d'una acció de Déu. Una acció lliure, no
necessària, redemptora i salvífica. Una acció volgudament manifestada per Déu mateix.
Tanmateix quan més dialogava la teologia catòlica del segle XX amb la filosofia moderna
(especialment amb la filosofia trascendental - kantiana - i amb el personalisme dialògic), amb la
teologia protestant i amb la seva crítica de la comprensió catòlica de la revelació, i amb la
investigació històrico-crítica de la Bíblia, dels escrits dels Pares i dels dogmes, amb més convicció
es suscitava la qüestió de si la revelació, com a fonament irrenunciable de la fe cristiana, havia
trobat la seva única expressió objectiva possible en el model de revelació basat en la teoria de
la instrucció divina.
Així es va començar a distingir entre l'experiència de la revelació com a tal i la reflexió
teòrica (teològica) sobre l'experiència de la revelació. En els estudis filosòfics, exegètics, de
història de la teologia i de teologia especulativa, es va anar veient de forma cada vegada més clara
que aquell model d'explicació de la revelació cristiana era insuficient.
Finalment es va abandonar el model teòric-instructiu de la revelació i es va passar a un model
que assegurava i salvava una sèrie de característiques de la revelació cristiana:
El realisme de l'experiència d'una intervenció nova de Déu en la realitat humana.
La importància de la història on s'insereix aquesta revelació de Déu i en la qual es transmet,
prolonga o reactualitza aquesta mateixa revelació.
El sentit d'economia o disposició divina d'un pla de revelació.
La centralitat de Jesucrist en la revelació cristiana.
L'aspecte espiritual i religiós - i no només intelAlectual - de la revelació.
En definitiva es tractava d'articular de nou la revelació com a font de coneixement amb la
revelació com a experiència real i com a experiència de salvació.

Aquí apareix el terme clau d'aquest nou model de revelació: autocomunicació de Déu. La
revelació no és només un desvelar-se pel qual Déu es dóna a conèixer a si mateix, sinó que és una
veritable autocomunicació o autodonació de Déu mateix. La revelació cristiana no és només una
font de "notícies" sobre qui és Déu expressades en proposicions que la intelAligència accepta; la
revelació és el sortir Déu de si mateix i el seu entrar en la història humana amb la seva força
salvadora.
Dit sintèticament: el contingut d'aquesta revelació no és quelcom diferent de Déu, sinó que és
Déu mateix; i per mitjà d'aquesta autodonació Déu concedeix a la persona humana la participació
de la vida intradivina (la vida interna de la Trinitat).
Aquesta tasca d'aprofundiment i de reinterpretació de la comprensió de la revelació ha estat
una obra preferentment de teòlegs catòlics i protestants de llengua francesa i alemanya. El fruit
d'aquesta reinterpretació ha tingut la seva recepció i confirmació en el magisteri de l'Església en un
dels documents de més contingut dogmàtic del Concili Vaticà II (1962-1965): la constitució sobre la
revelació Dei Verbum.
43

44
13.2 Visió analítica dels factors que intervenen en l'evolució de la teologia de la
revelació en el segle XX
Lectures complementàries.
S ROVIRA, Cap. II, 67s.; Cap. V; i Cap. X.
S HTC, III, Quarta part: Del Vaticà I al Vaticà II.
S R. GIBELLINI, La teología del siglo XX, Salamanca: Sal Terrae 1998.
S AA.DD., 10 pensadors cristians del segle XX, Barcelona: Cruïlla 1999.
1.Factors històrics, socials i culturals.
Evolució en el camp econòmic i social: pas de la societat agrícola a la societat industrial,
concentració de la població en les grans ciutats,...
Crisi del vell ordre i velles conviccions amb la gran guerra (10 guerra mundial:1914-1918).
Gran depressió econòmica del 1929 als Estats Units.
Ascendència del feixisme i del comunisme com a ideologies totalitàries.
Guerra civil a Catalunya i Espanya: banc de proves de les ideologies esmentades.
Segona guerra mundial (1939-1945): colAlaboració de cristians, jueus i marxistes en la lluita
contra el nazisme (resistència a França, Itàlia, també dins Alemanya).
Avenços científics: energia nuclear...
2.Influència dels nous plantejaments filosòfics en la reflexió teològica.
* HTC, III, 481-517.
S M. Blondel (1861-1949): una filosofia de l'acció que supera l'intelAlectualisme tant filosòfic com
teològic, i mostra l'obertura a Déu del dinamisme de la voluntat.
S J. Marechal (influenciat per Blondel): diàleg entre el tomisme i Kant.
S K. Rahner (deixeble de Maréchal), El espíritu en el mundo. Metafísica del conocimiento según
Sto. Tomás, Herder, Barcelona 1963. Suposa una evolució del mètode transcendental per a
l'explicació de la metafísica del coneixement.
Influència de Kierkegaard en la teologia dialèctica protestant (Barth).
Influència de Heidegger en Bultmann (protestant) i en Rahner, Welte, Siewert (catòlics).
Importància del personalisme (Scheler, Buber, Ebner, Mounier, Lacroix, Ricoeur,...).
Importància de la problemàtica de l'evolució (Teilhard de Chardin).

3.Importància del moviment bíblic, litúrgic i ecumènic.
Primacia de l'Escriptura: es recupera el sentit originari dels textos i l'Escriptura com a ànima
de la teologia. estudi dels Pares (redescobriment de la força original de la teologia de l'etapa
patrística).
10.1.]
Sentit de la història: es pren consciència de la condició històrica de la mateixa teologia [Veure
Sentit sacramental del cristianisme: la litúrgia ben entesa fa redescobrir la importància de
l'exterioritat, de la corporalitat, de l'encarnació en el cristianisme.
Els contactes ecumènics entre catòlics i protestants a nivell de trobades internacionals i a
nivell d'intercanvi de reflexió teològica estimula els pensadors catòlics. Pensem en l'obra de teòlegs
protestants de categoria com K. Barth - és aquest teòleg luterà suís qui introdueix el terme de la
revelació com autocomunicació o autodonació de Déu, tot prenent-lo del filòsof idealista Hegel-. Cal
citar també l'exegeta protestant R. Bultmann).
4.Una nova actitud davant de la qüestió de la veritat.
"Tornem a la realitat concreta i canviant" (contra el racionalisme dels segles XVIII-XIX):
blondelisme (l'acció, lloc de coneixement), fenomenologia (el món és un món-per-a-mi,
perspectivisme) existencialisme (l'existència subjectiva), neotomismes (explicar la manera
significativa de la realitat tal com es dóna en l'home en l'acte de pensar).
Contra l'idealisme (el pensament humà per ell mateix és portador de coneixement:
engendrador de veritat).
Contra el realisme representacionista escolàstic (el contingut cognoscitiu dels nostres
conceptes és una exacta representació de la realitat, sense que hi intervingui per a res l'acte de
l'home que pensa. Veritat: adequació de l'objecte a l'intelAlecte)
La historicitat de l'home i de la percepció. Concepció de la veritat més flexible.
Sentit ontològic implícit: hi ha ontologia però no directament assolible, sinó progressivament i
parcialment assolible.
Tenir consciència del "perspectivisme" del coneixement humà ens salva d'absolutitzar les
formules (transitòries) i també de caure en el relativisme, ja que des de la consciència de la
relativitat s'apunta a l'absolut.
Multidimensionalitat de la veritat.
45

46
13.3 Visió esquemàtica de les etapes històriques d'aquest procés de
reinterpretació del concepte de revelació en el camp catòlic en el
segle XX
1. L'evolució abans del modernisme.
S Blondel (etapa: 1893 - 1906) introdueix una filosofia de l'acció i de la tradició que obre noves
perspectives.
S Laberthonière (+ 1932): ontologia de la caritat.
2. El modernisme
* HTC, III, 453-480.
Tendència a principis de segle a superar la rigidesa de l'herència positivo-escolàstica.
Introdueix el sentit històric, subjectiu, relatiu,...
Reacció del magisteri: Piux X decret Lamentabili (1907),i encíclica Pascendi (1907).
El repte: com harmonitzar l'objectivitat de la fe catòlica amb la nova sensibilitat (perspectivisme,
evolució, historicisme,...). )Com harmonitzar experiència i concepte?.
3. Evolució després del modernisme fins a l'enciclica Humani Generis.
* HTC, III, 589-622.
- Gran evolució en el camp eclesiològic i litúrgic a partir de 1920. P. Mersch: major
cristocentrisme. P. Congar: col.lecció "Unam Sanctam" (a partir de 1937), eclesiologia.
- Escola dominicana La Saulchoir (Paris),(Chenu, Congar, Dubarle,...).
- Escola jesuïtica La Fourvière (Lyó), (De Lubac, Daniélou,...)
- Àmbit alemany: Odo Casel (aspecte teològic de la litúrgia).
- Romano Guardini: teologia en diàleg amb la cultura.
S Escola de Tübingen: Karl Adam (integrar la part positiva de la història del dogma a la teologia).
Característiques:
1.Retorn al Pares,
2.Diàleg amb les filosofies recents (Blondel i altres).
3.Confrontació amb marxisme i ateisme del moment.
4.Respecte a les religions no cristianes.

4. Evolució des de la Humani Generis (1950) fins al Vaticà II.
* HTC, III, 623-650.
1950, Pius XII, Humani Generis. Defensa el valor de la veritat del coneixement de Déu i de la fe
intelAligible.
Anima als teòlegs a pensar millor les solucions als problemes plantejats pel diàleg amb la
cultura actual.
En aquest nou context apareixen dos grans teòlegs que tot i que després diferenciaran els seus
discursos parteixen d'un projecte comú: retrobar el sentit "personalista" i existencial de la revelació
cristiana, alliberar-lo de la concepció només teòrico-instructiva del model anterior. Es tracta dels
teòlegs de parla alemanya Karl Rahner (1904-1985) i de Urs von Balthasar (1905-1988).
Cal citar també els autors de llengua francesa Y. Congar (història de la teologia), M.-D. Chenu
(reinterpretació de St Tomàs), H. De Lubac (natural i sobrenatural), J. Daniélou,...
En el solc obert per aquest autors apareixen les teologies de la història, la teologia de les
realitats terrestres (G. Thils).
a Veure Document annex: Article de F. TORRALBA sobre teòlegs importants del segle XX.
5. Concili Vaticà II (1962-1965).
* HTC, III, 651-680.
Va ser un concili pastoral més preocupat per trobar els camins de diàleg amb el món que no
pas per definir nous dogmes o usar un estil definitori. Amb tot pel que fa a la teologia de la revelació
el Concili sí que va donar un pas en l'elaboració d'una nova doctrina sobre aquesta.
Tot el moviment anterior conflueix en la constitució dogmàtica sobre al revelació Dei Verbum
(1965) que suposa una autèntica novetat o reinterpretació del concepte de revelació en el
catolicisme (serà motiu d'estudi en el tema 14 i en el 4art Bloc).
6. La teologia catòlica en els primers trenta anys de postconcili.
a) Grandesa i limitació de la teologia postconciliar.
* VILANOVA, Para comprender..., cap. 8.
* HTC, III, 681-697.
47

48
1.El nou pluralisme de la teologia.
La crisi del model neoescolàstic de teologia va propiciar una eclosió d'intents de
reformulació del cristianisme des de diferents angles i des de diferents disciplines (les
"mediacions" filosòfiques, psicològiques, socioanalítiques,...). Això va donar peu a un gran
pluralisme teològic.
2.La incomoditat d'una teologia no autoritària.
El clima de llibertat i de creativitat va propiciar uns discursos teològics molt oberts en els
quals la principal preocupació no era la fixació de la doctrina sinó l'exploració de noves
formulacions.
3.La "regionalització" de la teologia.
Aquest moviment de creativitat va coincidir amb el fenomen de la descolonització del
tercer món i amb l'inici d'una producció teològica autòctona en els fins aleshores anomenats
països de missió i fortament dependents pel que feia a la formació teològica del centre:
Europa.
b) La teologia postconciliar a través de tres binomis.
* VILANOVA, Cap. 9.
* HTC, III, 696-711.
1. Dogmàtica o hermenèutica?
a) El model dogmàtic.
Està caracteritzat per una preocupació positiva: per precisar el que cal creure en
continuïtat amb la tradició rebuda, tot i que s'accepti que cal reformular aspectes de la
teologia, per exemple pel que fa a la concepció de la revelació i de la seva transmissió.

) El model hermenèutic.
Aquest tarannà teològic posa l'accent en la reinterpretació de tot el llegat cristià.
2.Metafísica o història de salvació?
a) El Déu de la metafísica.
Accent teològic preocupat per proposar la fe des d'una infraestructura filosòfica força
determinada. Si s'ha de proposar, per exemple, com la revelació de Déu en Jesucrist és
gratuïta però no aliena a les expectatives humanes cal tenir una explicació de la
persona com a esperit finit obert l'infinit...
b) La història salvadora.
Es tracta d'un tarannà teològic més atent a narrar la història de la salvació, les seves
etapes, el seu impacte real en la història de la humanitat i en la vida dels qui vulguin
participar-hi.
3. Teologia segons l'Evangeli: "dir" o "fer" la veritat?
a) La insuficiència d'una ortodòxia verbal.
La crisi del model teòrico-instructiu de la revelació porta a alguns autors a plantejar-
se els límits de l'ortodoxia: la correcta doctrina teòrica, i a buscar també les exigències
de l'ortopraxi: la correcta pràctica cristiana. Noti's com retorna el tema de l'experiència
diferenciada de la teoria.
b) Per una praxi integral.
Retorna amb força - i en un nou context - la reivindicació de l'experiència, de la
pràctica com a lloc de verificació de la fe, i de la teologia.
En aquest solc apareixen les diverses teologies de la política (Metz), de l'alliberament
(Gutiérrez), de la dona (Porcile), dels indígenes, de la Terra,...
7. Una interpretació complementària de l'evolució de la teologia catòlica en el postconcili
especialment pel que fa a la noció de revelació.
Fonts:
49

50
S P. HENRICI, Apologética de la inmanencia, a Sacramentum Mundi. Enciclopèdia teològica,
Barcelona: Herder 1982, 371-375.
S DTF, Inmanencia, método de la, (H. VERWEYEN), 720-725.
S DTF, Revelación trascendental (o universal) y revelación especial (o cristiana, histórica,
categorial), (R. LATOURELLE), 1278-1280.

a) De la noció de revelació com a teoria-instructiva en la teologia manualística (tema 12) a la
revelació com història en el Concili.
Una mateixa generació de cristians, de pastors i de teòlegs va haver de passar de la
teologia de manual estudiada amb el fervors dels vint anys a un canvi total de categories
potser als pocs anys de ordenar-se (en el cas dels preveres)...Haver pensat amb categories
fortes però de tipus "cosista" la revelació, el pecat i la gràcia....feia especialment difícil
l'aventura existencial i intelAlectual de tornar a pensar aquestes realitats teològiques amb
categories fortes no cosistes (sinó blondelianes, guardinianes, o rahnerianes...). En alguns
àmbits de divulgació de les noves teories sobre la revelació i la pre-disposició de
l'estructura volitiva (Blondel)o intel·lectual (Rahner) de l'home per a rebre la revelació
s'usen paraules d'aquests autors però amb un sentit immediat, pla, sense fer atenció a la
complexitat i sobretot a l'estatut epistemològic tant de les afirmacions blondelianes (que
pressuposen una complexa comprensió de la relació entre teoria i pràctica) com del
pensament transcendental de tipus rahnerià.
b) L'efecte debordament: de la revelació com a història a la història com a revelació.
Passa aleshores quelcom anàleg al que devia passar amb els deixebles escolàstics de
sant Tomàs: repetint textualment les paraules del mestre el traeixen. Així justament quan
s'acabava de recuperar la dimensió històrica i realista de la revelació es produeix un
fenomen de maximalització: es passa de la revelació judeo-cristiana com història a
considerar tota la història com a revelació, tots els esdeveniments històrics tindrien la
mateixa substancial qualitat de revelació. La revelació cristiana en seria una mostra
concreta.
És com un segon assalt de la raó ilAlustrada a la idea de revelació cristiana. De fet es
parla del marxisme - ideologia ascendent en certs ambients cristians en els anys 60 i 70 a
bona part d'Europa - com de la segona ilAlustració. Es precisament en el context de la forta
presència hegemònica del pensament marxista a Europa que confluint amb la sensibilitat
dels cristians augurada pel Concili Vaticà II de cara a les realitats terrestres - compromís
social i polític del cristià - es dona aquesta maximalització de la noció de revelació.
c) De la revelació categorial a la revelació transcendental.
Aquesta desbordament del pensament dels mestres (Blondel, Congar, Daniélou, De
Lubac, Maréchal, Guardini, Rahner, Balthasar,...) es dóna també en el tema de la
intelAligència i la voluntat com a obertes a Déu.
51

52
Es passa de l'afirmació de l'obertura constitutiva de la criatura humana a una possible
revelació (Rahner: "Oyente de la palabra") a l'afirmació directa de que la intelAligència i la
voluntat humanes viuen ja immergides en aquesta revelació de forma genèrica i pre-
donada. La revelació transcendental s'interpreta com a independent de la revelació
categorial: l'esdeveniment històric d'una revelació que arriba per la Paraula i l'acció
(paraula i sagrament).
Això comporta de nou un afebliment de la noció cristiana de revelació vista com a
premoderna.
d) La crisi de la raó
Quan tot just es rebia aquesta forta interpel·lació per part de la raó il·lustrada
d'inspiració marxista, arriba la crisi de la raó ilAlustrada (tant en la vessant tecnico-pràctica
capitalista com en la marxista - caiguda del mur de Berlin -) i apareix l'eclosió de la raó
conscient dels seus límits (Eugenio Trias) i el pensament dèbil (Vattimo): la
postmodernitat (Lyotard i d'altres).
e) Les noves sensibilitats religioses
En el context de la crisi de la raó il·lustrada a occident sorgeix amb força la teologia
pluralística de les religions que ja s'havia anat incubant en els anys 60.
Ara la interpel·lació al concepte judeo-cristià de revelació ve pel cantó de la
religiositat humana: hi ha un accés al diví que seria comú a totes les religions. )Què dir de
la pretensió de singularitat i d'universalitat de la revelació cristiana centrada en Jesucrist?
)És Jesucrist el centre i el Mediador de la revelació de Déu a tota la humanitat, o és
"només" l'expressió occidental d'una revelació genèrica de Déu a la humanitat que
s'encarna en cada cultura de manera diferent?
Vet aquí que quan semblava que s'havia arribat a un punt dolç de formulació de la
revelació cristiana - el concepte de revelació com a autodonació de Déu - que superava les
rigideses del model neoescolàstic i recuperava la sensibilitat existencial, històrica i
personalista de la cultura contemporània, el concepte cristià de revelació ha de ser pensat
de bell nou.

Bibliografia del tema 13:
- J. SCHMITZ, La revelación, 76-78.
S J. M0 ROVIRA, Introducción a la teología, Cap. II, 67s.; Cap. V; i Cap. X.
S E. VILANOVA, Història de la teologia cristiana (HTC) vol., III, Quarta part: Del Vaticà I al Vaticà
II.
S E. VILANOVA, Para comprender la teologia, Estella: Verbo Divino 1992.
S R. GIBELLINI, La teología del siglo XX, Salamanca: Sal Terrae 1998.
S AA.DD., 10 pensadors cristians del segle XX, Barcelona: Cruïlla 1999.
S P. HENRICI, Apologética de la inmanencia, a Sacramentum Mundi. Enciclopèdia teològica,
Barcelona: Herder 1982, 371-375.
S DTF, Inmanencia, método de la, (H. VERWEYEN), 720-725.
S DTF, Revelación trascendental (o universal) y revelación especial (o cristiana, histórica,
categorial), (R. LATOURELLE), 1278-1280.
53

54
Exercicis del tema 13:
2. Lectura personal de la Dei Verbum.
2.
3.
a) Impressió global que t'ha fet la lectura d'aquest document.
b) Sorpreses, descobriments agradables,...
c) Passatges de comprensió més difícil (indiquen alguns)
a) )Quin és el concepte clau de la reinterpretació de la noció de revelació cristiana en la Dei
Verbum?
b) )En quin paràgraf (número) de la Dei Verbum s'usa aquesta expressió o alguna de
sinònima?
a) )Quin era el model o concepte de revelació anterior que superava el Concili Vaticà II amb
la Dei Verbum?
b) )Quin va ser el procés per mitjà del qual es va arribar a aquesta nova interpretació del
concepte de revelació?

Document annex:
El club dels teòlegs morts, per Francesc Torralba
El club dels teòlegs morts
Francesc Torralba Roselló
Els grans teòlegs del segle XX, artífexs del Concili Vaticà II i de la renovació de la teologia
catòlica tant des del punt de vista bíblic, sistemàtic com moral, ens van deixant a poc a poc. La
teologia catòlica està de dol, encara que no n=és prou conscient. S=està quedant sense referents i
davant de la mort dels mestres, els nous teòlegs se senten orfes i insegurs.
Primer fou Karl Rahner, jesuïta i deixeble de Martin Heidegger, que morí l=any 1984. El traspàs
de l=ilAlustre teòleg alemany, que va tractar de rellegir la dogmàtica cristiana des de la filosofia
contemporània, ha obert un buit intelAlectual que encara ningú no ha pogut omplir. Els seus Escrits
de Teologia i la seva obra Curs fonamental de la fe han estat molt influents en la teologia d=aquest
segle. La seva ombra va ser omnipresent en l=últim concili ecumènic i és, tal vegada, el forjador de
la teologia més compacta i sòlida, conceptualment parlant, d=aquest segle.
Després de la mort de K. Rahner, ens va deixar un dels altres grans mestres pensadors de la
teologia universal, l=imponderable Hans Urs von Balthasar, l=home més culte del segle XX, segons
la famosa sentència de Henri de Lubac. Era l=any 1988, tot just en fa deu anys. Ens va deixar
tornant, precisament, de Madrid, d=una reunió de la Revista Internacional Concilium. El llegat de
Balthasar és una obra compacta, sòlida i immensa, on el centre de gravetat es pot trobar reflectit
en la seva trilogia composta per la Teoestètica, la Teodramàtica i la Teològica, que es coneix també
com la Summa Teològica del segle XX. Encara que no va ser físicament present en la Concili
Vaticà II, segurament per la publicació de Schleifung der Bastionen (1952), un assaig molt crític
amb l=immobilisme i on exigia l=obertura de l=Església del seu ghetto històric, la seva teologia fou
implícitament present en les sessions de treball del concili. Joan Pau II el va coronar amb la
púrpura cardenalícia que no va poder rebre a causa de la seva mort.
Dos anys després, l=any 1990, moria el pare Marcel Chenu, dominicà francès, deixeble de
Gardeil, Mondonnet, Lagrange i Sertillanges. Fou capdavanter en la investigació teològica, per a la
qual reclamava llibertat de recerca, va fer costat als moviments vitals dins de l=Església i va estar en
contacte amb els corrents ideològics dels món. Fou desposseït de la seva càtedra i el seu llibre Le
Saulchoir: une école de théologie (1937) va anar a parar a l=índex. El van allunyar de París,
juntament amb el pare Congar.
55

56
Un any després, el 1991, moria Henri de Lubac, jesuïta francès, conegut especialment per la
seva obra Surnaturel. Va destacar com a professor de la facultat teològica de Lió i fou també un
dels més influents en el concili II del Vaticà. La mort de Henri de Lubac va suposar també una gran
pèrdua en el conjunt de la teologia europea. L=autor d=El drama de l=humanisme ateu va defensar el
desig natural del sobrenatural, responent així, des del pensament modern, a les preguntes de Kant
i de Hegel sobre la religió. Fou creat cardenal el 1983.
Tot just fa tres anys, moria el pare Yves Congar, dominicà i coneixedor de la patrística, un dels
teòlegs més importants de la tradició europea. Congar va morir a París el 1995. Un any abans, el
1994 havia estat creat cardenal per Joan Pau II com a reconeixement dels seus destacats serveis a
l=Església. Amb una gran fidelitat a l=Església es va preocupar de retornar a les fonts de la Bíblia i
de la tradició.
Segons E. Vilanova, els seus plantejaments, consagrats pel Concili Vaticà II, van colAlaborar a
posar fi a la teologia contrareformista.
L=últim gran teòleg que ens ha deixat en aquesta dècada tan fúnebre és B. Häring, i ho ha fet
aquest any, el 1998. Häring ha passat a ocupar la galeria dels grans, sobretot per la seva obra
renovadora en el camp de la teologia moral. Del conjunt de la seva immensa producció, cal
destacar-ne la monumental trilogia La llei de Crist.
Rahner, Baltasar, Chenu, De Lubac, Congar, Häring i molts altres ens han deixat durant les
últimes dues dècades d=aquest final de segle. Els pares inspiradors de l=aggiornamento catòlic, els
constructors d=una teologia a l=alçada de l=home contemporani se=n van lentament en aquest final de
segle i se=n van sense deixebles d=alçada, se=n van deixant un desert darrere seu. Tots ells es
caracteritzen per incorporar les eines del pensament modern a la teologia, sense oblidar la tradició i
la seva voluntat de servei a l=Església. Són, no hi ha dubte, la memòria viva de l=últim gran concili.
Un concili que Roger Garaudy va immortalitzar amb una expressió que encapçala un dels seus
llibres més llegits, De l=anatema al diàleg. Certament, els grans mestres teòlegs del segle XX es
caracteritzen per construir dialògicament la seva teologia.
Davant d=aquesta absència de creadors teològics, els pronòstics són reservats. Tots ells van
explorar nous camins i nous llenguatges per a la teologia. Van deixar viaranys oberts i van intuir
territoris encara desconeguts que estan per investigar. El perill de la desmemòria és altament
preocupant en aquest final de segle, no tan sols de la desmemòria cultural, sinó l=eclesial.
Precisament per això, cal recordar-los activament, cal fer justícia a la seva obra i a la seva entrega
a la comunitat i al món i no tan sols per respecte o veneració, sinó per la seva lucidesa i l=obertura
d=esperit que es detecta en llurs obres. Els hem de fer viure en el si de la teologia contemporània,
perquè constitueixen les columnes vertebrals sobre les quals s=ha de bastir una teologia per al
segle XXI.

Més enllà de la rivalitat entre escoles i entre tribus teològiques, el reconeixement dels grans i la
memòria de la seva contribució en la vida intelAlectual de l=Església és un deure fonamental. Els
teòlegs més lúcids del nostre país van beure de les seves fonts i ens han enriquit amb la seva obra,
tot obrint camins d=esperança en un difícil exercici d=equilibris i de tensions, especialment en un
país com el nostre marcat per una història negra i maniquea en termes religiosos i polítics. Gràcies
al seu esforç impenitent, la comunitat ha après a pensar per si mateixa, a desenvolupar llenguatges
nous i a aprendre noves responsabilitats en el si de la vida eclesial, però encara queda molt camí
per córrer. Quins textos llegiran les noves generacions de teòlegs? Amb quins textos forniran llurs
idees? Ara per ara, és una incertesa.
No resulta gens fàcil determinar, d=una manera global, la contribució d=aquests grans mestres
teòlegs en el si de la història de la teologia.
Més enllà de les diferències intelAlectuals, el que sí que cal reconèixer és llur carisma personal i
llur intelAligència posada al servei de la comunitat. L=aspecte diaconal i universal de la teologia
renovada és, tal vegada, una de les herències més fermes. Cal destacar també la
complementarietat entre tradició i racionalitat en el marc del món contemporani i la voluntat
d=inculturar el cristianisme en el món contemporani. Després del divorci entre fe i cultura que va
detectar Pau VI, divorci que, de fet, encara subsisteix, els grans teòlegs s=han esforçat per construir
ponts, per alçar vincles de comunicació entre ambdues esferes. Oblidar aquest esforç és altament
perillós.
La defensa de la racionalitat, la voluntat d=articular una teologia a l=alçada de l=home
contemporani són factors ben visibles en la gran teologia del segle XX. Davant dels
tradicionalismes romàntics o intransigents que afloren a finals d=aquest segle esgotat, davant del
pensament feble i estantís que ens ha deixat com a herència la postmodernitat, davant del
menyspreu tàcit a la vida intelAlectual, la memòria dels clàssics de la teologia del segle XX és una
responsabilitat de tots.
Al cap i a la fi, la construcció de la teologia no és una tasca arbitrària o innòcua en el si de la
comunitat creient, sinó que és fonamental a fi de viure amb més plenitud i d=una manera més
ilAlustrada la pròpia experiència de fe. L=absència d=una teologia sòlida és especialment perillosa i
pot fer rebrotar formes preilAlustrades de fe i actituds dogmàtiques. Els grans teòlegs del segle XX
obren la teologia a la consciència secular i, en aquest sentit, faculten el laic per exercir la tasca de
pensar la seva pròpia fe. El laic també és corresponsable en la construcció de la teologia.
Si com va dir Karl Rahner seguint el dictum d=André Malraux, el cristianisme del segle XXI serà
místic o no serà, aleshores caldrà una sòlida teologia per fonamentar l=experiència mística, una
reflexió racional sobre la vivència íntima de la unitat amb Déu, a fi de discernir les falses místiques
de l=autèntica mística. Davant de la dolçor i el sentimentalisme de la New Age, caldrà retrobar
camins i ponts de diàleg a fi de detectar allò autènticament humà que bull dins de l=home
57

58
contemporani. Els grans teòlegs ens han d=ajudar a construir aquest pont, a contemporitzar amb el
món i amb els corrents nous.
AEl desert creix@. Heus ací una misteriosa i enigmàtica sentència de Martin Heidegger.
Segurament es referia al desert del Sentit, íntimament lligat a l=oblit de l=ésser. També creix el
desert intelAlectual i en el desert intelAlectual el perill de fonamentalismes i de regressions és una
possibilitat real. Ens haurem d=esforçar per transmetre la memòria teològica d=aquest segle, per
fornir les noves generacions de teòlegs dels grans fruits de la teologia conciliar, per tal de conrear
el desert i fecundar-lo de nou. La teologia s=esllangueix, però davant de les inclemències del temps,
la consciència creient ha de carregar-se d=esperança i creure que l=Esperit, tan savi i bondadós,
conduirà la intelAligència i la comunitat pels bons viaranys.
Francesc Torralba és filòsof i teòleg. Article publicat a Foc Nou (Gener 1999. N. 297).
Tema 14: El reflex de l'evolució del concepte de
revelació en el Magisteri de l'Església
Sumari
Després d'haver vist l'evolució de la reflexió teològica sobre
l'experiència de la revelació, toca ara veure el reflex d'aquesta
evolució en l'ensenyament del magisteri eclesial.
Fonamentalment ens centrarem en els tres concilis ecumènics que han
parlat de la revelació.
14.0 Els concilis que han parlat de la revelació
14.1 El concili de Trento (1545-1563)
14.2 El concili Vaticà I (1869-1870)
14.3 El concili Vaticà II (1962-1965)
Desenvolupament

14.0 Els concilis que han parlat de la revelació
El primer text en què un concili s'ocupa de manera exclusiva i extensa
de la revelació com a tal és la constitució dogmàtica del concili Vaticà
II sobre la divina revelació, Dei Verbum (1965).En aquest text els pares
conciliars declaraven la seva intenció de proposar una doctrina sobre la
revelació seguint les petjades dels dos concilis anteriors el de Trento i
el Vaticà I (DV,1).
Aquesta voluntat de continuïtat ens fa estar atents al fil conductor
que empalma els tres concilis: l'experiència eclesial de la revelació de
Déu en Jesucrist. Però alhora el fet de que aparegui tot un document amb
formulacions noves sobre la revelació mostra que la continuïtat doctrinal
no s'entén com una identitat rígida, sinó com una continuïtat oberta als
necessaris desenvolupaments posteriors. Quan canvien les condicions de
comprensió (la visió del món i de la realitat, o de la forma d'expressar
la realitat) també canvia la formulació de la doctrina, precisament per a
garantir la continuïtat d'allò que es creu [Veure 10.0].
Vegem doncs la doctrina d'aquests tres concilis sobre la revelació.
14.1 El concili de Trento (1545-1563)
Aquest concili no es va pronunciar directament sobre la revelació com
a tal. La mateixa paraula "revelació" apareix només una vegada en el
decret sobre la justificació. L'ocasió es troba en el decret sobre la
justificació (el gran tema de debat amb els protestants): a propòsit de
la qüestió de la certesa de la salvació (si hom pot estar segur que se
salvarà per a sempre en l'altra vida), es menciona una comunicació
especial dirigida a l'individu, una revelació especial ("revelatio
specialis"; Dz 826, DH 1566. Per a les abreviacions: veure Bibliografia
Tema 14).
En un altre passatge del concili es parla de les coses divinus
revelata (revelades de forma divina) que han de ser cregudes com a
veritables (Dz 798, DH 1526).
La Dei Verbum del Vaticà II fa referència al concili de Trento quan
s'ocupa de la Sagrada Escriptura i de la tradició (Dz 783s, DH 1501-
59

60
1505). Certament que aquí no pareix el terme "revelació". En el seu lloc
apareix el terme "Evangeli". Se'n parla com a) promès a través dels
profetes, b) proclamat per primera vegada per Jesucrist i c) encomanat
als apòstols per a que el prediquin pel món. D'aquest Evangeli el concili
trindentí afirma que és l'única font de tota veritat necessària per a la
salvació i de tota norma moral (Dz 783, DH 1501).
Aquesta manera de referir-se Trento a l'Evangeli connecta íntimament a
la revelació. Aquesta connexió es desprèn també de les intervencions dels
pares conciliars.
14.2 El concili Vaticà I (1869-1870).
0. Síntesi
El concili Vaticà I dedica a la revelació la Constitució dogmàtica
sobre la fe catòlica, anomenada Dei Filius, aprovada el 24 d'abril del
1870. L'objectiu principal d'aquest document és donar una resposta al
racionalisme.
Enfront de les pretensions d'autonomia i autosuficiència de la raó
ilAlustrada, el concili afirma la total dependència que la persona té
respecte de Déu i la dependència de la raó creada respecte de la veritat
increada (Dz, 1789, DH 3008).
En contra del racionalisme i del naturalisme que es basen només en la
raó i en la naturalesa, el concili defensa el caràcter sobrenatural i no
exigible de l'economia de la salvació i de la revelació de la salvació
que ve de Déu.
1. La intenció del concili
Per a una correcta interpretació de la doctrina del Vaticà I sobre la
revelació cal tenir present algunes consideracions prèvies sobre la
intenció i el mètode de l'esdeveniment conciliar. Segons Franzelin, un
dels teòlegs de l'època, la tasca d'un concili no és exposar una doctrina

sistemàtica serenament posseïda per l'Església. Això seria tasca del
magisteri ordinari.
El concili apareix quan hi ha un canvi cultural fort i quan algunes
veritats essencials de la fe cristiana estan amenaçades per explicacions
que les deformen o que afirmen unidimensionalment un aspecte de la
veritat desconnectant-lo del conjunt (heretgia). Per això el que es troba
en els documents conciliars són veritats de fe però formulades des del
punt de vista (l'aspecte formal) exigit per la resposta a l'error que
intenten corregir o superar.
Per tant, per a la interpretació dels textos conciliars cal
tenir present que les afirmacions del Vaticà I sobre la
revelació no ofereixen una doctrina completa i extensa sobre
la revelació, sinó que es proposen destacar sobretot aquells
aspectes en què la revelació s'oposa directament als punts
de vista del racionalisme i del semiracionalisme.
J. Schmitz, La revelación, 80-81
Tanmateix hi ha una factor que dificulta la percepció d'aquesta
intenció del concili. Les intervencions de bon nombre de pares conciliars
van fer canviar l'estructura dels primers projectes del text: enlloc dels
errors que es volien aclarir es va colAlocar en primer lloc les
afirmacions positives sobre la fe i es va deixar pels cànons afegits com
annexes les heretgies. Aquesta estructura final del document pot induir a
pensar que ens trobem davant d'una exposició completa sistemàtica de la
doctrina catòlica sobre la revelació. Aquesta percepció seria un malentès
que no copsaria la comprensió que el Vaticà I va tenir de si mateix.
2. El concepte de revelació que predomina en el text conciliar
Pel tipus de problemàtica a què havia de fer front el concili, la
revelació es vista sobretot en la seva relació amb la raó humana i en la
seva destinació com objecte del coneixement humà (Dz 1786, 1789, 1795,
1810; DH 3005, 3008, 3015, 3031). Amb això el concepte de revelació del
61

62
Vaticà I segueix la tendència dominant des de l'edat mitjana (teologia
neo-escolàstica): el model teòrico-instructiu.
3. El fonament teològic de la doctrina de la revelació es basa en:
a) La confessió de fe en la transcendència de Déu, en la veritat
que Déu és real i diferent del món (contra el panteisme) en que
va crear el món per una decisió lliure i amb el seu poder
sobirà (Dz 17-82-3005, 1801-1805; DH 3001-3005, 3021-3025).
b) La distinció entre l'ordre natural i l'ordre sobrenatural.
Distinció ontològica (pel que fa a l'ésser) i gnoseològica (pel
que fa al coneixement) que s'exposa al començ del capítol 4 de
la Dei Filius (Dz 1805, 1808; DH 3025, 3028)
4. El coneixement natural de Déu.
El capítol sobre la revelació s'inicia amb la doctrina sobre el
coneixement natural de Déu (Dz 1785, DH 3004). Es tracta d'una afirmació
de principi sobre la possibilitat de que la raó humana conegui amb
certesa Déu com a principi i fi de totes les coses a partir de la
consideració de la realitat creada, tot fent esment de la clàssica cita
paulina de Rm 1,20:
D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva
divinitat, que són invisibles, s'ha fet visibles a la
intelAligència a través de les coses creades.
L'afirmació conciliar demana la seva interpretació.
b) Interpretació literalista.
Rm 1,20
Una línia interpretativa de caire apologètic clàssic tot recolzant-se en aquest
passatge del Vaticà I propugna que qualsevol intelAligència en qualsevol lloc ha de
reconèixer l'existència d'un Déu creador.

) Interpretació contextualista.
Una altra línia majoritària diu que en el text conciliar es tracta de l'afirmació d'una
possibilitat física i general. Per tant no s'exclou una dificultat o impossibilitat moral, ni
una impossibilitat física en casos particulars. Se suposa a més que es refereix a una
raó suficientment desenvolupada i madura. I encara cal notar que el text no usa el
verb "demostrar" (l'existència de Déu).
[Vegi's: J COLLANTES, La fe de la Iglesia católica. Las ideas y los
hombres en los documentos doctrinales del magisterio, Madrid: BAC
1995, 51, Nota 48.]
A favor d'aquesta interpretació - que és la majoritària- està la mateixa afirmació del
text conciliar quan més avall parla de "les condicions actuals del gènere humà" com
un element que dificulta la percepció de Déu com a creador (Dz1786, DH 3005). Amb
la qual cosa es veu que el concili te present el context salvífic de la cita paulina que
val la pena reproduir sencera:
18 Ara es revela com Déu castiga des del cel tota la impietat i la injustícia dels
homes que ofeguen la veritat amb les seves males accions.
19 Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho
ha fet conèixer.
20 D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que
són invisibles, s'han fet visibles a la intelAligència a través de les coses creades. Per
això no tenen excusa,
21 ja que, tot i conèixer Déu, no l'han glorificat ni li han donat gràcies tal com es
mereix. Ben al contrari, s'han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s'ha
omplert de foscor.
5. La revelació sobrenatural.
Rm 1, 18-21 (Versió BCI)
La revelació es planteja en el Vaticà I en relació i per contrast
amb la possibilitat natural de conèixer Déu per mitjà de la creació.
La revelació es defineix com una acció proclamativa de Déu
(revelare) en el sentit d'una proclamació de Déu amb destinació
universal. Una proclamació que supera la manifestació de Déu en la
63

64
creació i que és sobrenatural, és a dir, que no és un fruit de ni està en
continuïtat amb l'ordre natural.
En el contingut d'aquesta revelació Déu es revela "a si mateix i els
eterns decrets de la seva voluntat" ("se ipsum ac aeterna voluntatis suae
decreta" DH, 3004,b). Per tant en la literalitat del text ja s'afirma
l'auto-revelació de Déu , però no s'especifica si aquesta autorevelació
de Déu és un autodesvelar-se a nivell cognoscitiu, és a dir per a
informar al coneixement humà de qui és Déu o com és o actua Déu, o bé si
es tracta d'una autocomunicació o autodonació real de Déu adreçada a la
humanitat (aquest segon sentit és el que afirmarà directament el concili
Vaticà II).
La continuació del text parla en la direcció de comunicació de
veritats. Es parla de que gràcies a la revelació sobrenatural poden ser
conegudes (cognosci)per la humanitat:
S Aquelles coses que de per si mateixes són accessibles a la raó
però que són difícils de conèixer per la condició actual del
gènere humà (situació de pecat).
S La destinació sobrenatural de l'home (participar dels bens
divins) que és innabastable per la intelAligència humana.
El centre de gravetat de les afirmacions conciliars està en la
dimensió cognoscitiva de la revelació. Aquesta apareix com un mitjà pel
qual s'instrueix (Dz 1807, DH 3027), i gràcies alñ qual s'obtenen
coneixements (Dz 1786, 1795; DH 3005, 3015). L'esdeveniment de la
revelació s'entén com a fet informatiu que transmet "misteris divins" (Dz
1795, 1816; DH 3015s, 3041), la "veritat revelada" (DZ 1811, DH 3032), la
"doctrina de la fe" (Dz 1800, DH 3020) o la "doctrina revelada" (Dz 1817,
DH 3042).
6. Tres claus de comprensió del concili Vaticà I
10) El concili Vaticà I entén la revelació en un context de
defensa de l'autoritat de Déu i de l'Església enfront de les
crítiques de la ilAlustració i de l'empenta revolucionària
(l'arribada a Roma de les tropes de Garibaldi van accelerar la
fi precipitada del concili).

20) L'esdeveniment de la revelació cristiana s'entén amb l'ajuda de
les categories ontològiques i epistemològiques de l'ordre
natural i l'ordre sobrenatural.
30) La credibilitat d'aquesta revelació sobrenatural queda
facilitada per la doctrina sobre la capacitat de la raó natural
per a conèixer Déu com a Creador i per a examinar la
consistència de les proves perceptibles de la revelació
(historicitat dels evangelis, grandesa de la doctrina de Jesús,
prova dels miracles,...apologètica clàssica en una paraula).
7.Balanç final: Un aspecte positiu i una limitació
Un guany: La importància teològica dels enunciats del concili sobre
la revelació resideix en l'accentuació del caràcter cognoscitiu de la
revelació com a comunicació de veritats. La dimensió cognoscitiva de la
revelació cristiana ha quedat ja per sempre més incorporada al bagatge de
la tradició.
Una limitació: El fet que l'autorevelació de Déu quedi afirmada però
no desenvolupada i que sembli que la revelació consisteix fonamentalment
en la comunicació de veritats. Probablement era el preu "cultural" que es
va haver de pagar en acceptar de situar el debat en el terreny de la raó
per a respondre als racionalistes.
65

66
Fonts
Context de l=època
Intenció del Concili
El terme ARevelació@
La revelació com a
acte de Déu
La revelació com a
contingut
Transmissió de la
revelació
Caràcter diví de la
revelació
Coneixement natural
de l=existència de Déu
QUADRE SINÒPTIC COMPARATIU
CONCILI VATICÀ I (1869-1870)
Constitució Dei Filius (Dz 1785-1786;
DH 3000-3045)
S Racionalisme, deisme: amb la raó
natural podem conèixer l=existència d=un
ésser superior; no cal cap religió
revelada.
S Fideisme: per la sola fe s=accedeix a
Déu.
Possibilitat, necessitat i fet de la
revelació.
S Per assegurar la certesa (natural) de
l=existència de Déu i de les normes
morals.
S Per a revelar les veritats no
accessibles a la raó: Trinitat,
Encarnació...
Apareix el terme Arevelació@ per a
designar el contingut doctrinal revelat.
Acte de proclamació d=unes veritats.
Conjunt de veritats misterioses
comunicades per Déu, no accessibles a la
raó (Trinitat, Encarnació, Redempció,
Resurrecció, Església...).
Revelació: cos de doctrina. També: autorevelació
(se ipsum) però sense
especificar.
Veritats contingudes en l=Escriptura, i
ensenyades per l=Església.
Revelació sobrenatural: no accessible a la
raó.
Filosofia usada: distinció dualista entre
natural i sobrenatural (s. XVI).
La raó natural pot induir amb certesa
l=existència de Déu a partir de la creació
(Rm 1,19-20).
Interpretació: Afirma la capacitat de la
raó.

VATICÀ I - VATICÀ II
Fonts
Context de l=època
Intenció del Concili
El terme ARevelació@
La revelació com a
acte de Déu
La revelació com a
contingut
Transmissió de la
revelació
Caràcter diví de la
revelació
CONCILI VATICÀ II (1962-1965)
Coneixement natural
de l=existència de Déu
Constitució Dogmàtica Dei Verbum ( = DV)
S Retorn a la Bíblia, Pares, Litúrgia.
S Diàleg amb la Teologia protestant
(Barth, Cullmann).
S Filosofies: personalisme, història...
Superar la controvèrsia antiprotestant
(valorar la Tradició i l=Escriptura).
Assumir un plantejament més personal i
històric de la revelació cristiana.
Conjuga el terme Arevelació@ usat al
Vaticà I i el terme AEvangeli@ usat a
Trento.
La revelació és l=autocomunicació de Déu
en la història, amb fets i paraules, i té
el seu punt culminant en Jesucrist (DV 2 i
6).
AActe@ revelador i Acontingut@ revelat
coincideixen: la revelació és Déu mateix
que s=entrega i es dóna a conèixer
personalment en Jesucrist, el Fill de Déu
encarnat.
La revelació, la transmet l=Evangeli
consignat a l=Escriptura, confiat a la
Tradició i a la interpretació autèntica
del Magisteri de l=Església.
Desapareix el terme Asobrenatural@. S=usa
l=expressió Asalus superna@ (Salvació de
dalt, Vg DV 3).
No desapareix, és clar, el sentit diví,
gratuït, transcendent de la revelació.
Més atenció a l=encarnació de la revelació
en la història.
Presència del Verb en la creació (Jn 1,3).
Que la raó s=obri de fet a reconèixer el
Déu viu ja és fruit de l=atracció
Asobrenatural@.
67

68
14.3 El concili Vaticà II (1962-1965)
Tal com ja s'ha indicat en el tema 13 l'evolució de la reflexió
teològica en el segle XX va portar a la formulació d'una nova
interpretació del concepte de revelació en el document Dei Verbum del
Concili Vaticà II.
Aquesta doctrina és la base més sòlida que tenim avui per a donar raó
de la revelació cristiana des de la tradició catòlica. Per això
s'estudiarà àmpliament en el 4rt Bloc dedicat a la reflexió sistemàtica
sobre la revelació. Per aquest motiu aquí ens limitem a fer una
presentació d'una bibliografia indicativa, de l'estructura del document i
de les principals novetats que aporta el document enunciades de forma
sintètica i visualitzades comparativament amb el concili Vaticà I.
0. Bibliografia indicativa sobre el concili Vaticà II
Lectures més recomanades: són les assenyalades amb *
1.El text conciliar
* CONCILI VATICÀ II: Constitució Dogmàtica sobre la Revelació divina
(Dei Verbum).
S Constitució dogmàtica sobre la Revelació divina, Edició del text,
traducció, introducció, llocs paral.lels, notes-comentari i índexs
per J. PERARNAU, Bisbat de Sogorg-Castelló, Castelló de la Plana
1966. Citat: PERARNAU.
2.Història del text.
* DTF, Vaticano II, 1596-1609 (R. Latourelle)
- PERARNAU, 17-24.
- J.L. MARTIN DESCALZO, Un periodista en el concilio, I,
Madrid: PPC 40 ed. 1963, pp.223-250.
3.Presentacions sintètiques
* PIÉ, 249-252.

4.Comentaris teològics
* DTF, Dei Verbum, 272-285 [Fisichella - Latourelle]
S S. PIÉ, Escritura, Tradición y Magisterio en la "Dei Verbum" o hacia
el principio católico de Tradición, en AA.VV., La Palabra de Dios y
la herméutica, Actas del VI Simposio de Teología Histórica (14-16
noviembre 1990), Valencia 1991, 111-145.
S La revelación divina. Constitución dogmática Dei Verbum, Texto
latino y traducción castellana, Comentarios por AA.VV.(1968),I-
II, dir. por B.-D. DUPUY, Taurus, Madrid 1970.
- R. LATOURELLE, Teología de la revelación, 351-398.
1. Estructura del document
1.Introducció
I.QUÈ ÉS LA REVELACIÓ.
2.Naturalesa i objecte de la Revelació.
3.Preparació de la revelació evangèlica.
4.Crist plenitud de la revelació.
5.La revelació s'ha de rebre per mitjà de la fe.
6.Les veritats revelades.
II.TRANSMISSIÓ DE LA REVELACIÓ DIVINA.
7.Els apòstols i els seus successors, anunciadors de
l'Evangeli.
8.La sagrada Tradició.
9.Relació mútua entre Tradició i Escriptura.
10.Relació de totes dues amb tota l'Església i amb el Magisteri.
III.LA INSPIRACIÓ DIVINA DE LA SAGRADA ESCRIPTURA I LA SEVA
INTERPRETACIÓ.
11.S'estableix el fet de la inspiració i de la veritat de la Sagrada
Escriptura.
12.Com s'ha d'interpretar la sagrada Escriptura.
13.Condescendència de Déu.
IV.L'ANTIC TESTAMENT.
14.La Història de la Salvació consignada en els llibres de l'Antic
Testament.
15.Importància de l'Antic Testament per als cristians.
69

70
16.Unitat d'ambdós Testaments.
V.EL NOU TESTAMENT.
17.ExcelAlència del Nou Testament.
18.Origen apostòlic dels Evangelis.
19.Caràcter històric dels Evangelis.
20.Els altres escrits del Nou Testament.
VI.LA SAGRADA ESCRIPTURA EN LA VIDA DE L'ESGLÉSIA.
21.L'Església venera les sagrades Escriptures.
22.Es recomanen traduccions acurades.
23.Tasca apostòlica dels teòlegs catòlics.
24.Importància de la sagrada Escriptura per a la Teologia.
25.Es recomana la lectura de la sagrada Escriptura.
26.Epíleg.
2. Novetat de la Dei Verbum pel que fa al concepte de revelació.
a Veure Quadre sinòptic comparatiu amb el Vaticà I
S Objecte, forma, transmissió i finalitat de la revelació: la comunió apostòlico-eclesial
que té com a terme definitiu la comunió trinitària (DV 1, citació de
1 Jn 1,3).
S Relectura de Trento i Vaticà I en clau més trinitària i històrica.
Nova apreciació de la relació entre història i veritat: l'economia de
la revelació amb fets i paraules (DV 2.4.7.8.14.15.17.18).
S Centralitat de Jesucrist, "mediador i plenitud de la revelació" (DV 2
i 4).
S La revelació com a auto-comunicació de Déu ("seipsum revelavit", DV
2). D'aquesta manera el concepte de revelació parteix del de comunió
(DV 1.2.10) i inclou el coneixement de la doctrina (DV 2) i els "bens
divins" (DV 6) a partir del trobament salvador amb Jesucrist.

Bibliografia del tema 14:
Per als textos del concili de Trento i del Vaticà I
S Dz = E. DENZINGER, El Magisterio de la Iglesia. Manual de los
símbolos, definiciones i declaraciones de la Iglesia en materia de fe
y costumbres, Barcelona: Herder 1963.
S DH = DENZINGER, E., HÜNERMANN, P., El Magisterio de la Iglesia.
Enchiridion symbolorum definitionum et declarationum de rebus fidei
et morum (Recopilació de símbols, definicions i declaracions sobre
fe i costums), Barcelona: Herder 1999.
- Font principal: J. SCHMITZ, La revelación, 78-100
- Altres fonts:
S DTF, Trento, 1569-1573 (J. Wicks)
S DTF, Vaticano I, 1590-1596 (M. Chappin)
S PIÉ, 246-249.
S J. COLLANTES, La fe de la Iglesia católica. Las ideas y los hombres
en los documentos doctrinales del magisterio, Madrid: BAC 1995, 51,
Nota 48.
- Bibliografia indicativa sobre el concili Vaticà II
Lectures més recomanades: són les assenyalades amb *
1.El text conciliar
* CONCILI VATICÀ II: Constitució Dogmàtica sobre la Revelació divina
(Dei Verbum).
S Constitució dogmàtica sobre la Revelació divina, Edició del text,
traducció, introducció, llocs paral.lels, notes-comentari i índexs
per J. PERARNAU, Bisbat de Sogorg-Castelló, Castelló de la Plana
1966. Citat: PERARNAU.
2.Història del text.
* DTF, Vaticano II, 1596-1609 (R. Latourelle)
- PERARNAU, 17-24.
- J.L. MARTIN DESCALZO, Un periodista en el concilio, I,
Madrid: PPC 40 ed. 1963, pp.223-250.
71

72
3.Presentacions sintètiques
* PIÉ, 249-252.
4.Comentaris teològics
* DTF, Dei Verbum, 272-285 [Fisichella - Latourelle]
S S. PIÉ, Escritura, Tradición y Magisterio en la "Dei Verbum" o hacia
el principio católico de Tradición, en AA.VV., La Palabra de Dios y
la herméutica, Actas del VI Simposio de Teología Histórica (14-16
noviembre 1990), Valencia 1991, 111-145.
S La revelación divina. Constitución dogmática Dei Verbum, Texto
latino y traducción castellana, Comentarios por AA.VV.(1968),I-
II, dir. por B.-D. DUPUY, Taurus, Madrid 1970.
- R. LATOURELLE, Teología de la revelación, 351-398.
Exercicis del tema 14:
1. Quina és la intenció del concili Vaticà II? )Respecte de quines teories es vol definir?
2. )Quin concepte de revelació domina en el Vaticà I i per què?
3.
a))Qué afirma el Vaticà I sobre la possibilitat d'un coneixement natural de Déu?
b))Quina relació té aquesta afirmació del coneixement natural de Déu amb la revelació
sobrenatural?
4. Quines són les principals novetats que aporta el concili Vaticà II en la Dei Verbum respecte del
Vaticà I?

Tema 15: Recapitulació. Tres models fonamentals per a pensar la
revelació.
Sumari
Al final d'aquest recorregut per la història de la teologia de la revelació ens convé poder recapitular
tot el procés de forma sintètica. Ens hi ajuda la sistematització elaborada per Max Seckler professor
de Teologia fonamental a la universitat de Tübingen (Alemanya). La seva catalogació en tres
models o formes de pensar la revelació ha esdevingut clàssica i molt citada.
15.0 Sobre els models per a pensar la revelació.
15.1 La revelació com a experiència d'epifania.
15.2 La revelació com a instrucció teòrica.
15.3 La revelació com a autocomunicació.
Desenvolupament
15.0 Sobre els models per a pensar la revelació.
Recordem-ho una vegada més: una cosa és l'experiència de la revelació de Déu en Jesucrist
transmesa en l'Església i una altra cosa és l'intent de comprendre i donar raó d'aquesta
experiència. Per tant quan, es tracta d'exposar aquests models es fa referència a l'àmbit de la
reflexió teològica sobre la revelació i no directament a la revelació en si mateixa. És a dir, aquests
models de revelació són productes de l'elaboració humana i expressen percepcions de la realitat
única i global de la revelació que en cada moment de la història, i especialment en moments de
grans canvis culturals, els teòlegs han elaborat.
Tanmateix cal reconèixer que els diversos models reflecteixen i potencien diverses maneres
d'accentuar la revelació i la recepció de la revelació (la fe). O sigui que hi ha una mútua influència
entre l'experiència i la teorització teològica de l'experiència. D'aquí la importància del tractament
analític dels models i de la seva comprensió adequada.
Són models que han anat apareixent al llarg de la història de la teologia de la revelació, però
que no s'exclouen entre ells, més aviat es complementen.
73

74
15.1 La revelació com a experiència d'epifania.
Des de l'edat antiga fins a l'edat mitjana el terme "revelació" designava primàriament
experiències d'ilAluminació que s'esdevenien de forma sorprenent, i era utilitzat sempre en plural
(revelacions).
Per a designar amb un concepte la característica fonamental de les diverses experiències de
revelació en les quals l'home sent la presència viva de Déu, de la seva preocupació per la
humanitat, del seu poder salvífic, Seckler recorre al concepte bíblic central de epifania. Amb això
vol descriure que el nucli propi d'aquestes experiències de revelació no el constitueix una instrucció
teòrica o la manifestació d'una veritat amagada, sinó el fet que el Déu viu es manifesta i fa que
se'l pugui experimentar com a poder que crea, beneeix, jutja i salva.
En aquestes experiències de la presència de Déu, no es tracta d'afirmacions teòriques sobre
l'existència de Déu, sinó de "l'experiència de la presència viva d'aquell que fa coses grans", de
l'eclosió històrica de l'esdeveniment mateix de la salvació.
15.2 La revelació com a instrucció teòrica.
A l'edat mitjana, aquest model epifànic de revelació és substituït per un model basat en la
teoria de la instrucció. Les experiències de revelació es veuen rebaixades a la categoria de
"revelacions privades", respecte de les quals es distingeix la revelació oficial i pública. Aquesta es
desvincula de l'acció salvífica de Déu en la història i es limita a esdeveniments i continguts de la
instrucció divina sobre la redempció i la salvació promesa per Déu.
Com a procés la revelació es concep com una instrucció efectuada pel Mestre diví; pel que fa
al contingut, com una veritat que sobrepassa la capacitat cognoscitiva de la raó humana. Per això
es parla de revelatio supernaturalis quoad modum et materiam: revelació sobrenatural pel que fa a
la manera d'efectuar-se i ala matèria revelada.
Tota la història de la revelació testimoniada per la Bíblia es concep com una única instrucció
(en singular) coherent, que la raó de la possibilitat, l'objecte i el contingut de la fe cristiana.
En aquest model la noció de revelació s'ha destacat fins a constituir el concepte teològic clau
de tot l'edifici cristià. Designa al mateix temps l'origen únic, el fonament permanent, la essència
íntima, i la raó que legitima la fe cristiana. És la suma de tot allò que te a veure amb la fe i és "el"
tema de la teologia.

Aquest és el model de revelació que predomina en el concili Vaticà I [Veure 14.2]
15.3 La revelació com a autocomunicació
Durant la segona meitat del segle XX es van superar les estretors d'un concepte de revelació
basat excessivament en la teoria de la instrucció.
Això s'aconsegueix entenent àmpliament com a revelació l'acció històrica de la salvació divina i
entenent-la com a autocomunicació de Déu. Déu no és només l'autor de la revelació sinó també el
seu contingut. Déu no tant sols comunica saber sobre ell mateix, sinó que fa participar els homes
de la seva mateixa vida divina.
Aquesta comprensió de la revelació inclou en el mateix concepte allò que la fe cristiana havia
afirmat sempre com el seu fonament transcendent i com el seu contingut central: l'autocomunicació
de Déu en forma de nova comunió de vida amb l'home, tot superant l'estat de perdició en que
aquest es trobava.
El sentit i el tema de la revelació és Déu mateix en la seva realitat salvífica, alliberadora i
vivificadora, i no tan sols les informacions divines sobre Déu i els seus decrets de salvació.
D'aquesta manera tot l'esdeveniment de la salvació és assumit en el concepte de revelació. I
aquest queda al mateix temps radicalitzat teocèntricament.
Revelació com a autocomunicació vol dir que Déu no comunica alguna cosa sinó que es
comunica a si mateix: i no només en el sentit d'una automanifestació de cara al coneixement
humà, sinó en el sentit de concedir participació real (òntica) en la seva plenitud de vida i en la
mateixa realitat de la salvació , que afecten a l'ésser humà com a individu i com a ésser social.
Déu renuncia a viure només la seva realitat trinitària i decideix entrar en la història per a que la
humanitat, per mitjà de Jesucrist i en l'Esperit Sant, tingui accés al Pare, sigui rebuda en la comunió
divina, i sigui feta partícip de la naturalesa divina.
En la revelació es fa més profunda - o s'eleva - la dimensió social de l'existència humana prèvia
a l'autocomunicació de Déu. Donat que en aquesta concepció la idea de participació i de comunió
(communio) adquireix una importància central, Seckler parla d'una manera de comprendre la
revelació cristiana que veu en ella un esdeveniment participatiu i de comunicació. Si es pressuposa
aquest model de revelació, aleshores caracteritzar el cristianisme com a religió revelada no significa
ja el mateix que en el model de pensament que concep la revelació com una instrucció teòrica.
Aquest és el model que predomina en el concili Vaticà II [Veure 14.3.]
75

76
Bibliografia del tema 15:
S Font principal pel que fa als apunts:
J. SCHMITZ, La revelación, 100-103
S Font principal pel que fa a la formulació dels tres models de revelació:
W. KERN - H.J. POTTMEYER - M. SECKLER (edd.), Corso di teologia fondamentale, 2.
Trattato sulla rivelazione, Brescia: Queriniana 1990, 68-74.
S Veure també:
PIÉ-NINOT, La teología fundamental, 243-245.
Exercicis del tema 15:
2. )Què vol dir pensar la revelació cristiana segons un model de revelació com epifania?
2. )Què vol dir pensar la revelació segons el model d'instrucció teòrica?
3. )Què vol dir pensar la revelació cristiana segons un model de revelació com a autocomunicació?
4. )Com es complementen aquests tres models?

ÍNDEX:
Sumari........................................................... -2-
Presentació.................................................... -3-
Itinerari....................................................... -4-
Tema 10: Els primers passos de la reflexió
teològica sobre la revelació en la
Bíblia i en l' Església antiga
(etapa patrística)..............................-5-
10.0 El caràcter històric de la mateixa
teologia com a reflexió sobre la
revelació en diverses èpoques...............-6-
10.0.1 El recurs a la història en la teologia............-6-
10.0.2 Relació històrica entre filosofia
i teologia.......................................-7-
10.0.3 El sentit de l'estudi dels mètodes
teològics al llarg de la història...............-8-
10.1 Primers indicis d'una reflexió
sobre la revelació en la Bíblia.....................-9-
10.2 El tractament de la revelació en
la teologia de l'Església antiga:
etapa patrística de la teologia.................-11-
10.2.1 Visió global de la teologia de
la revelació en l'etapa patrística.............-11-
10.2.2 Dades bàsiques sobre l'etapa patrística.......-13-
10.2.3 Alguns autors: Ireneu i Agustí................-15-
10.2.4 Conclusions sobre la teologia patrística......-19-
Bibliografia.............................................. .-20-
Exercicis........................................... -21-
Tema 11: La revelació com a principi fonamental en la
teologia medieval
(Etapa de la teologia escolàstica)........-22-
11.1 Visió global del que suposa
la revelació com a principi
fonamental de la teologia medieval.................-23-
77

78
11.2 Visió històrica esquemàtica del
procés d'introducció i evolució
de la revelació com a principi
fonamental de la teologia medieval ..................-25-
11.2.1 Etapes històriques i principals
autors de referència...........................-25-
11.2.2 Etapes i autors de referència pel
que fa a la relació entre fe i raó
en la teologia medieval.........................-26-
11.3 La teologia com a ciència de
la revelació a l'edat mitjana......................-27-
11.3.1 El concepte aristotèlic de ciència............-27-
11.3.2 Dificultats per introduir el concepte
aristotèlic de ciència en la teologia.........-29-
11.3.3 La teologia com a ciència a la "Summa"
de Sant Tomàs..................................-29-
11.4 Conclusions sobre la teologia
com a ciència de la revelació
en l'edat mitjana....................................-32-
Bibliografia.................................................... -34-
Exercicis........................................ ..............-34-
Tema 12: La revelació com a concepte clau
de la teologia en l'etapa moderna
(s XVI-XIX).......................................... -35-
12.1 L'evolució de la teologia de
la revelació després de l'etapa
escolàstica.........................................-36-
12.2 La revelació com a concepte clau
de la teologia moderna: criticat per
la filosofia il·lustrada, i defensat
per la teologia positivo-escolàstica i
manualística.......................................... -37-
Bibliografia.................................................... -42-
Exercicis........................................................ -43-
Tema 13: La reinterpretació del concepte
de revelació en el segle XX..................-44-
13.1 Visió global del que representa
la reinterpretació del concepte

de revelació en el camp catòlic
en el segle XX......................................-45-
13.2 Visió analítica dels factors que
intervenen en l'evolució de la
teologia de la revelació en el segle XX...........-47-
13.3 Visió esquemàtica de les etapes
històriques d'aquest procés de
reinterpretació del concepte de
revelació en el camp catòlic en
el segle XX.......................................... -49-
Bibliografia....................................... -56-
Exercicis.................................................. -57-
Document annex:El club dels teòlegs morts.............-58-
Tema 14: El reflex de l'evolució del concepte
de revelació en el Magisteri
de l'Església..................................... -62-
14.0 Els concilis que han parlat
de la revelació..................................... -62-
14.1 El concili de Trento (1545-1563).................-63-
14.2 El concili Vaticà I (1869-1870)..................-64-
14.3 El concili Vaticà II (1962-1965).................-72-
Bibliografia........................................... -75-
Exercicis.............................................. -76-
Tema 15: Recapitulació. Tres models fonamentals
per a pensar la
revelació............................................. -77-
15.0 Sobre els models per a
pensar la revelació.................................-77-
15.1 La revelació com a
experiència d'epifania.............................-78-
15.2 La revelació com a
instrucció teòrica ..................................-78-
15.3 La revelació com a
autocomunicació.......................................-79-
79

80
Bibliografia................................................. -81-
Exercicis..................................................... -81-
ÍNDEX:
Presentació....................................... ................-3-
Tema 16: Jesucrist mediador i plenitud
de la revelació...................................-5-
16.0 La identitat de la revelació
cristiana,un repte per a la tasca
de sistematització teològica.......................-5-
16.1 Revelació i creació...................................-6-
16.1.1 La noció de revelació remet
a la de creació....................................-6-
16.1.2 La fe en la creació comporta
l'afirmació d'un vincle entre el
Creador i la seva obra.............................-7-
16.1.3 La revelació com a nova
intervenció de Déu.................................-9-
16.2 Jesucrist mediador i plenitud
de la revelació....................................... -10-
16.2.1 La concentració cristològica
de Dei Verbum.....................................-10-
16.2.2 Tesis teològiques sobre Jesucrist
com a plenitud de la revelació....................-13-
16.2.3 La tensió escatològica vers la
darrera vinguda de Jesucrist......................-22-
16.3 La voluntat salvífica universal de Déu............-24-
16.3.1 En l'Escriptura i el Magisteri...................-24-
16.3.2 En el Concili Vaticà II (1962-1965)..............-25-
16.3.3 Diverses explicacions teològiques................-28-
Bibliografia.....................................................-35-
Exercicis......................................................... -36-
Tema 17: La forma de produir-se la revelació: l'articulació d'un fet
extern
(paraula-acció) i un fet intern

98
(l'acció de l'Esperit Sant).....................-37-
17.0 La recerca d'una explicació
sobre el "com" de la revelació......................-39-

17.1 L'articulació entre fet extern (paraula-acció)
i fet intern (acció interna de Déu) en la
revelació preparatòria a l'Antic Testament.....-40-
17.1.1 La primera articulació entre
paraula i acció en la crida de Déu
al mediador (profeta).............................-40-
17.1.2 Una segona articulació de la paraula
i l'acció en la recepció que el poble
d'Israel fa del missatge i del liderat
del profeta.......................................-41-
17.1.3 La paraula esdevé manament: la llei..............-42-
17.1.4 Evolució de l'articulació entre paraula
i acció, i sedimentació de tot plegat
en el relat escrit: l'Escriptura..................-42-
17.2 L'articulació entre fet extern (paraula-acció)
i fet intern (acció de l'Esperit Sant) en
la revelació fundant al Nou Testament..............-43-
17.2.1 La Paraula es fa acció humana
històrica: carn...................................-43-
17.2.2 L'abaixament-enlairament de
la Paraula-feta-carn..............................-44-
17.2.3 La resurrecció : la gran intervenció
del Déu de l'Aliança en la història
del poble i de la humanitat.......................-44-
17.2.4 L'experiència del Ressuscitat i la recepció
de l'Esperit Sant per part dels apòstols i del
primer nucli eclesial possibilita l'encaix de
la revelació fundant en la història humana
i n'és element constitutiu.....................-45-
17.3 L'articulació entre fet extern(paraula-acció)
i fet intern (acció de l'Esperit Sant) en la
revelació dependent: el temps de l'Església
postapostòlica......................................-46-
17.3.0 La diferència entre l'experiència dels
profetes i els apòstols en la revelació
preparatòria i fundant,i l'experiència dels
creients en la revelació dependent.............-46-
17.3.1 Primera articulació entre paraula i acció
en la revelació dependent: el testimoniatge amb
obres i l'anunci explícit de l'Evangeli -
Escriptura i proclamació viva - de Jesucrist
mort i ressuscitat com a donador de l'Esperit
Sant........................................... -47-
17.3.2 L'articulació de la paraula i
l'acció en el Baptisme i en
els altres sagraments.............................-47-
17.3.3 L'articulació de la paraula amb l'acció
en el compromís dels cristians en el món
animat per l'Esperit del Ressuscitat..............-48-
Bibliografia..................................................... -49-
99

100
Exercicis......................................... ................-49-
Tema 18: L'Escriptura en l'Església......................-50-
18.0 La importància de l'Escriptura
en l'Església.......................................... -52-
18.1 La inspiració de l'Escriptura.......................-54-
18.1.1 Definició d'inspiració...........................-54-
18.1.2 Afirmacions del Magisteri........................-54-
18.1.3 Models teològics per a
explicar la inspiració............................-55-
18.2 El cànon de l'Escriptura............................-57-
18.2.1 Concepte de cànon de l'Escriptura
i llibres que l'integren..........................-57-
18.2.2 Procés eclesial de fixació del cànon.............-58-
18.2.3 Valor i autoritat del cànon
de l'Escriptura per a la Tradició
i el Magisteri....................................-59-
18.3 La interpretació de l'Escriptura
en l'Església.......................................... -60-
18.3.1 Estructura i contingut de DV 12..................-60-
18.3.2 Valors i límits dels mètodes
històrico-crítics.................................-61-
18.3.3 La recuperació del sentit espiritual
de l'Escriptura...................................-61-
Bibliografia..................................................... -63-
Exercicis.........................................................-64-
Tema 19: La Tradició i l'Escriptura.....................*-62-
19.1 La Tradició...........................................* -63-
19.1.1 Aproximació filosòfica a la Tradició............*-63-
19.1.2 Nocions teològiques sobre la Tradició............-65-
19.1.3 La Tradició segons Dei Verbum 8..................-70-
19.2 La relació entre Tradició i Escriptura............-72-
19.2.1 Formes d'entendre la relació
entre Tradició i Escriptura.......................-72-
19.2.2 La relació entre Tradició i
Escriptura segons Dei Verbum 9....................-73-
19.2.3 Tradició, Escriptura i Magisteri
segons Dei Verbum 10..............................-75-
Bibliografia..................................................... -77-
Exercicis......................................................... -78-

Tema 20: El Magisteri de l'Església....................-
79-
20.0 Definició i context actual..........................-80-
20.0.1 Definicions...................................... -80-
20.0.2 Context actual del tema..........................-81-
20.1 Formes del Magisteri de l'Església.................-82-
20.1.1 Magisteri extraordinari: el Concili
Ecumènic i les declaracions
"ex cathedra" del Papa............................ -
82-
20.1.2 Magisteri ordinari: Ensenyaments
habituals del Papa i de cada bisbe
a la seva diòcesi................................. -
85-
20.1.3 Magisteri ordinari i universal:
Tots els bisbes des de la seva
diòcesi en comunió amb el Papa....................-
86-
20.1.4 Magisteri definitiu.............................. -87-
20.2 Nivells de recepció del
Magisteri eclesial................................... -90-
20.2.0 Diversitat de nivells............................ -90-
20.2.1 Adhesió de fe teologal........................... -91-
20.2.2 Acceptació ferma................................. -91-
20.2.3 Assentiment religiós............................. -92-
20.3 El consens dels teòlegs
i el consens dels fidels.............................-92-
20.3.1 Els teòlegs............................ ..........-92-
20.3.2 Els fidels....................................... -92-
20.4 Les fórmules d'expressió
del Magisteri: el dogma..............................-93-
20.4.1 Vocabulari sobre el dogma........................-93-
20.4.2 Definició del dogma..............................-94-
20.4.3 Característiques del dogma.......................-94-
Bibliografia..................................................... -95-
Exercicis......................................................... -96-
101