catalans a amèrica - Fundació Lluís Carulla

Venedores a l'Havana. Les tres vies principals d'emigraciò a Amèrica
en el segle XIX han estat: Mèxic, Argentina, Brasil,
Cuba i Veneçuela.
La relació d'Espanya amb els països americans
respecte a l'emigració, una vegada reconeguda la
independència dels nous Estats, ha estat sotmesa
des de la Península a dispoicions legals, de vegades
casuístiques, de vegades generals. Per exemple,
la Llei promulgada el ^853, Reg/as quedeben
observarse para la emigración de espanoles a
Amèrica permetia únicament d'emigrar a Amèrica
els habitants de les Illes Canàries. El 1857 es
va estendre a tots els espanyols l'autorització per
a emigrar-hi, una vegada s'havien instal·lat consulats
d'Espanya. Entren en joc aleshores raons
de caràcter transitori, principalment la situació
econòmica i política, tant del país que dóna emigrants
com de l'Estat on van destinats. El segle
passat és molt irregular en les repúbliques americanes
i, per altra banda, el territori peninsular
ofereix molta inestabilitat econòmica i política.
Tot plegat constitueixen factors que determinen
el fenomen del trasllat de població cap a terres
americanes.
Per altra banda, les repúbliques independents
també prenien llurs disposicions. Ja he mencionat
les ordres d'expulsió després de consumada
la independència. Més endavant els Estats prescriuen
la pròpia política immigratòria. Per exemple,
Mèxic, malgrat haver restablert les relacions
diplomàtiques el 1836, nova rebre immigrats fins
a la dècada del 1850.
38 CATALANS A LES AMÈRIQUES
El segle XX fins al 1939
Més que el començament del segle XX, la fita
partió de la història de les relacions de la Península
amb Amèrica és l'any 1898, amb la pèrdua de
Cuba i Puerto Rico, desenllaç de la guerra
hispano-nord-americana. Crec però, com escriu
Coll i Alentorn, que "la pèrdua de les darreres
colònies el 1898, tot i el greu perjudici que representà
per a Catalunya, no produirà entre nosaltres
la depressió que a Castella experimentà la
generació del 98. Els catalans es troben llavors en
un gran moment i no es rendiran davant l'adversari
I treballaran per a la represa dels mercats
americans i dels països de més enllà de l'A tlàntic".
En efecte, penso també que prossegueix l'emigració,
i encara més, es consolida la presència de
catalans, uns nou vinguts, altres, descendents
dels vells emigrats. Algunes institucions de solidaritat
i enyorament entre catalans s'haurien fundat
per tot Amèrica abans del canvi de segle i
havia començat l'esplèndida tradició de revistes
i periòdics, menats pels residents en cada localitat.
Hem d'arribar als anys de la guerra civil (1936-
1939) per a trobar la gran onada d'emigració cap
a Amèrica, que s'havia afeblit en la dècada del
1930, possiblement com a conseqüència del crac
econòmic i financer general que es desfermà entre
1929-1930. La major part dels països adopten mesures
restrictives contra l'entrada d'estrangers i es
prescriu que les empreses estan obligades a tenir
un percentatge de treballadors nacionals. A Mèxic,
per exemple, es prescriu que únicament en el cas
que no hi hagués tècnics i professionals mexicans
es podia tenir gent estrangera, temporalment
i en un 10%, mesura bastant generalitzada
en tot el continent. El 1939, Mèxic va obrir les
portes als refugiats espanyols. Xile í Argentina,
també, generosament, però la major part de Repúbliques
mantingueren les restriccions establertes.