Consulta la Revista - Associació de Dones Periodistes de Catalunya

dones 18
a favor nostre
No homes
ni dones,
sinó tot el
contrari
La identitat de gènere
i la lluita transsexual
Per Joana Gallego
És una delícia sentir parlar a la Marina, en Pol o en Miquel,
membres de la Xarxa d’Acció Trans i Intersex de
Barcelona. Expliquen amb naturalitat i senzillesa la realitat
dels que anomenen trans. Res a veure amb els estereotips
que dels transsexuals donen els mitjans de comunicació.
Aquest nois i noies estan decidits a demostrar al món que la
transsexualitat no és una malaltia mental, que són persones
que tenen una vida com els altres i que, sobretot, no són
monstres.
Vaig a una xerrada sobre transsexualitat al Centre Cívic de
Sant Andreu. A la meva classe de Periodisme de societat estem
treballant el tema i també els vaig convidar un dia. Però
vull saber una mica més del seu plantejament i me’n vaig
a Sant Andreu, on també aprofito per conèixer altres trans,
com la Gina, la Joana, la Nadia o la Marta.
Qüestionen la tradicional divisió entre homes i dones que
es basa en el sexe biològic. Ells i elles han nascut amb uns
genitals, però per desenvolupar-se d’acord amb els seus sentiments,
el seu desig i la seva coherència interna, han necessitat
adoptat el gènere del sexe contrari. Això és tot. Però
per aconseguir una cosa tan simple han hagut de passar
per un llarg camí on ha hagut de tot: incomprensió, rebuig,
consultes interminables amb psicòlegs i psiquiatres que han
de determinar si manifesten el que els experts anomenen
“disfòria de gènere” que és el nom tècnic amb què es coneix
aquesta situació.
Un jove amb rul·los a casa seva, carrer 20 Oest, ciutat de Nova York, 1966.
“Només als trans se’ns pregunta si el gènere és tant important
per viure –diu en Miquel–. Totes les persones necessiten
sentir-se acceptades pel seu entorn i a mi el mínim que em
deien era marimacho vint vegades al dia”.
Viure d’acord amb sentiments i ment
Els transsexuals senten que el seu cos no està d’acord amb
el seu sentiment, amb la seva ment. Volen desenvolupar-se
i viure amb el gènere que senten com a propi. Però aquesta
elecció està farcida de problemes i entrebancs, és clar, perquè
la nostra societat ha determinat que les persones només
poden ser homes i dones si han nascut mascles i femelles,
respectivament.
Tenir un sexe i desenvolupar un gènere diferent és un
trastorn mental, segons els manuals internacionals de diagnòstic.
Però cal recordar que també els homosexuals i les
lesbianes estaven considerades fins el 1990 com a malalts
mentals. Precisament, s’ha declarat que el dia 17 de maig
sigui el Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia,
perquè va ser aquest dia quan l’OMS va deixar de considerar
l’homosexualitat una malaltia mental.
Sentint parlar a en Miquel, la Marina, en Pol, la Marta, la
Gina o la Joana és fàcil adonar-se que, efectivament, no són
persones malaltes. Són persones que han decidit viure la vida
en coherència amb el que senten. I això, que és una decisió
sensata i valenta, està plena de problemes: només treure el