MARCEL J. POBLET ROMEU - Llibres de Matrícula

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
1

2
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
Milites Christi.
Història i llegendes dels Templers
3

4
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
MILITES CHRISTI.
HISTÒRIA I LLEGENDES
DELS TEMPLERS
Marcel J. Poblet Romeu
LLIBRES DE MATRÍCULA
5

Autor:
Marcel J. Poblet Romeu.
Il·ustracions:
Montserrat Alay Suàrez.
Direcció editorial:
Miquel Montoliu
Coordinació:
Magalí Lladó
Direcció de la col.lecció:
Joan Santacana
Fotografies de l’arxiu de l’autor
6
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s
Assessoria científica.
Dr. Ramon Arnabat. Institut d’Estudis Penedesencs
Dr. Joan Manuel del Pozo. Universitat de Girona
Dr. F. Xaxier Hernàndez. Universitat de Barcelona
Dr. Xavier Paniagua. UNED.València
Dr. Joaquim Prats. Universitat de Barcelona
Dr. Joan Ramón. Consell Insular Eivissa
Dr. Joan Sanmartí. Universitat de Barcelona
Dra. Immaculada Socies. Universitat de Barcelona
Editorial Llibres de Matrícula
ISBN: 978-84-935522-6-8
DL: T-1804-2008
Primera edició: novembre 2008
Muntatge i impressió: Gràfiques Raventós Suau - Calafell

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
INTRODUCCIÓ
Qui eren els templers?
Les fonts àrabs que relaten les croades ens mostren una visió
particularment negativa dels templers (així com dels altres
ordes religiosomilitars cristians). El comportament ferotge
dels monjos guerrers en el camp de batalla els comportà l’odi
dels musulmans. Així, després de la derrota dels cristians a
Hattin (4 de juliol de 1187), Saladí (soldà d’Egipte) alliberà
bona part dels presoners, però ordenà que els templers i els
hospitalers fossin decapitats. Segons Imad ad-Din, Saladí
digué: “Jo purificarè la terra d’aquestes dues races impures”
(Gabrieli, 1984, p. 138).
Amin Maalouf (1996, p. 131), qui ens apropa les croades des
del punt de vista dels àrabs, es refereix als templers com els
més fanàtics dels cristians que havien arribat a Palestina.
En el nostre temps, i vist des de l’Occident europeu, sovint ens
sorprenem davant les informacions d’actituds d’intransigència
religiosa que ens arriben des d’altres regions del món. Ens
sobta, sobretot, que es pugui fer de la religió un motiu per a la
guerra i que hi hagi gent disposada a fer grans sacrificis, fins
perdre la pròpia vida, en nom de les seues creences. Aquestes
actituds que resulten tan estranyes als ulls d’un europeu
del segle XXI no ho eren gens per als europeus de fa vuitcents
anys; en aquell temps les nostres terres eren el bressol
d’intransigents religiosos disposats a vessar sang en nom de
Déu. Aquest era el veritable sentit del Temple i dels altres ordes
religiosomilitars: fer de la guerra santa la seua professió.
7

8
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s
D’altra banda, el fanatisme religiós dels templers no era
exclusiu d’ells. La societat on van aparèixer, tot i que marcada
per les contradiccions i les pugnes entre els poders terrenal i
espiritual, vivia el fenomen religiós d’una manera intensa. Així,
s’entén que la crida a la croada provoqués una allau humana
que, procedent de l’Europa cristiana, es precipità sobre
Palestina. Fou en el transcurs de les croades, i a Palestina, que
va néixer l’orde del Temple.
El Temple fou fundat, a partir d’un petit grup de cavallers
croats, a Jerusalem pel gener de l’any 1120. Va tenir una
existència no gaire reeixida fins al concili de Troyes (any 1129),
en el qual obtingué el ple reconeixement eclesiàstic i el suport
de destacats membres de l’Església: es convertí en el primer
orde religiosomilitar cristià. Gràcies a la situació assolida pel
nou orde i a la receptivitat de la societat de l’època, la seua
popularitat va créixer ràpidament i va ser capaç de captar
un considerable nombre de noves vocacions i de donacions
pietoses. Amb aquestes donacions, els dirigents templers
van organitzar una xarxa de convents (cases, comandes o
preceptories) tant a Terra Santa com arreu de l’Occident
cristià.
Amb l’excepció dels Estats de la Península ibèrica (on hi va
haver certa activitat militar), les comandes templeres d’Europa
van tenir una existència comparable a la dels ordes religiosos
no militars. A Terra Santa, però, la funció de les cases del
Temple va ser fonamentalment militar, van participar en
importants accions de guerra i van assolir un paper polític de
primer ordre.

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
L’octubre de 1307, per ordre del rei de França, van ser detinguts
tots els frares templers i es van confiscar tots els béns de l’orde
dins del dit reialme. Se’ls acusava de delictes molt greus contra
l’Església. El papa i la resta de reis cristians es van resistir a
seguir l’exemple de França, però, en un estira i arronsa entre
Felip IV de França i el papa Climent V, finalment el Temple
va ser abolit per l’Església l’any 1312. Encara, el 1314, l’antic
mestre del Temple Jaume de Molay, juntament amb Jofre de
Charnay, un altre exdignatari del suprimit orde, foren cremats
en la foguera acusats d’heretges relapses.
La fama de què gaudí durant dos segles, però sobretot el
sobtat i estrany final del Temple han donat peu a multitud
de llegendes. Encara avui dia diverses organitzacions de
caire esotèric i iniciàtic reivindiquen l’herència d’aquell orde.
Qualsevol filiació d’aquestes organitzacions amb el Temple és,
però, una pura invenció. El Temple va desaparèixer el 1312
i tots aquells que l’han reivindicat ho han fet molt de temps
després i sense haver demostrat cap vinculació creïble amb
l’antic orde religiosomilitar.
Les relacions del Temple amb suposades pràctiques màgiques
són igualment elucubracions. Cap investigador seriós n’ha
trobat indicis, tret de les acusacions que la Corona francesa
presentà el 1307, les quals avui es consideren una invenció
amb finalitats polítiques.
Malgrat tot, les interpretacions pseudohistòriques del Temple
es resisteixen a donar-se per vençudes. Hi ha un públic disposat
a consumir misteris templers i una indústria disposada a
guanyar diners donant resposta a aquesta demanda. Algunes de
9

10
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s
les obres centrades en el suposat vessant esotèric del Temple
han estat grans èxits de vendes. L’any 1988 ja fou tractada
la temàtica del Temple i de les societats secretes en El pèndol
de Foucault d’Umberto Eco, el darrer cas ha estat la novel·la
de Dan Brown El Codi da Vinci (publicada el 2003). L’obra
de Brown (que del punt de vista de la Història és una pocasoltada)
no és altra cosa que una obra de ficció, però és més
que probable que hagi confós algun lector. De vegades costa
distingir realitat i ficció: el novel·lista català Carlos Ruiz Zafón
explicava en una recent entrevista la seua sorpresa quan una
lectora li demanà amb gran insistència que li donés l’adreça
del fictici “Cementiri dels Llibres Oblidats” que dit autor de
L’ombra del vent situa a Barcelona.
Amb el present llibre pretenem fer una aproximació sintètica
a la història del Temple, situant la seua aparició en el context
de la societat cristiana medieval i destacant els aspectes que,
en la nostra opinió, més poden ajudar a entendre què va
ser l’orde del Temple, tot situant-nos des d’una perspectiva
catalana. Així mateix, també hem volgut fer un breu repàs
d’alguns aspectes de caràcter esotèric relacionats amb aquest
orde, i entre aquests n’hem volgut revisar alguns que han estat
recentment popularitzats pels mitjans d’informació.
Barberà de la Conca, setembre de 2008.

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
PRIMERA PART
La cavalleria medieval:
de l’assassí feudal al cavaller de Crist
11

12
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
LA CAVALLERIA MEDIEVAL:
DE L’ASSASSÍ FEUDAL AL CAVALLER DE CRIST
La cavalleria medieval
Pels volts de l’any 1000 tenen lloc un seguit de canvis profunds en
la societat del nord i centre de l’Imperi dels francs; els mateixos
canvis tindrien lloc al llarg del segle XI en les regions mediterrànies,
entre les quals hi havia els comtats que els francs van instituir en
el que després seria Catalunya. Es tracta de la “revolució feudal”
(Duby, 1994, p. 171-182; Bonnassie, 1988, p. 38).
Fins que va tenir lloc aquesta “revolució”, i malgrat les enormes
transformacions ocorregudes a partir de l’establiment dels
diferents reialmes germànics (visigots, francs, ostrogots, etc.),
el vell món romà i l’ordre que l’havia caracteritzat no havien
desaparegut del tot. Un exemple d’aquesta pervivència el trobem
en els codis de lleis dels Estats germànics, que incloïen elements
propis de les lleis germàniques al costat del dret romà. Així, les
lleis visigòtiques (mantingudes pels reis francs en els comtats
catalans) van donar lloc a una societat caracteritzada per l’imperi
de la llei, on el poder públic, representat pel comte i els seus agents
(veguers), garantia la protecció dels drets d’una pagesia que en gran
part era de condició social lliure i, en una proporció important,
propietària.
A partir de l’any 1000, però, la societat tradicional entra en crisi
i poc a poc es va configurant un nou model: la societat feudal.
La violència i la incapacitat del poder públic per aturar-la van
caracteritzar aquesta època de canvis. Una de les conseqüències
d’aquestes transformacions fou l’aparició de la cavalleria en el
sentit medieval (i feudal) del terme.
13

14
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s
De soldats a cavall ja n’hi havia hagut en l’Antiguitat, però no
seria fins a final segle IX que la cavalleria adquiriria un paper
predominant, gràcies a un seguit d’innovacions tècniques, de les
quals en destaca l’aparició de l’estrep. A partir de l’any 1000 la
paraula miles, que en llatí clàssic havia significat soldat en sentit
genèric, passà a ser sinònim de cavaller, és a dir, soldat a cavall.
Paral·lelament, la dita paraula miles passava a qualificar una nova
classe social: la classe formada pels guerrers a cavall que exercien la
violència característica d’aquells temps, en nom d’una aristocràcia
que temps enrere havia detentat la representació de l’autoritat
pública, però que ara havia esdevingut rebel i autònoma. La funció
militar (l’activitat del miles) quedà convertida en monopoli d’uns
guerrers professionals que combatien a cavall i que conformaven
un grup tancat dins de la societat: una veritable casta militar. A
partir del segle XI cal interpretar el significat de la paraula miles
ja no en el sentit genèric de soldat, sinó en el sentit restringit de
cavaller.
El caràcter classista de la cavalleria feudal fou conseqüència directa
de les innovacions tècniques que va experimentar la lluita a cavall,
innovacions que (a la vegada) van situar la cavalleria en una posició
de predomini dins dels exèrcits. La cavalleria es convertí en la força
militar més important a partir de la seua conversió en cavalleria
pesant: l’estrep i la sella de muntar amb arçons alts 1 permetien que
el genet tingués més estabilitat damunt del cavall, la qual cosa va
permetre dotar aquest genet d’unes armes defensives (armadures,
casc, escut) i ofensives (llança, espasa) molt més pesants i usarles
de maneres diferents i molt més contundents; a la vegada va
ser necessari l’ús d’uns cavalls més forts que poguessin suportar
el cavaller armat i les proteccions amb què també es guarniren
dits cavalls, els quals, a més, eren sotmesos a un entrenament

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
per habituar-los a les maniobres que caldria realitzar durant la
batalla. Tot plegat va comportar un encariment molt important
de l’equipament militar: ser cavaller, dominar l’arma més potent
de l’època, només estava a l’abast de persones molt riques, de
manera que els pagesos armats presents en els exèrcits anteriors
a l’any 1000 van desaparèixer. La nova cavalleria feudal era una
arma irresistible: cavall i cavaller llançats al galop esdevenien un
“projectil humà”, aixafaven tot allò que s’interposava en llur camí.
Essent les coses així, els exèrcits de pagesos deficientment armats
no tenien res a fer enfront de petits grups de cavallers armats
segons la manera descrita (White, 1990, p. 17-54.; Contamine,
1984, p. 230-235; Bonnassie, 1979-1981, II, p. 45-46).
En aquesta evolució de les tècniques de combat van ser de
particular importància els canvis experimentats per la lluita
amb llança des de dalt d’un cavall. Aquesta arma va guanyar
en longitud i pes, i va passar de ser empunyada separant el braç
(per a colpejar l’oponent cap avall) o elevant-lo (per a punxar
o, fins, per a llançar-la a curta distància) a ser duta en posició
horitzontal, dirigida contra l’enemic i subjectada amb fermesa
sota l’aixella, mentre l’altre braç agafava les regnes del cavall
i l’escut protector. Per a poder manejar la llança d’aquesta
manera resultava imprescindible disposar d’estreps, d’una sella
perfeccionada i d’esperons.
La introducció (des d’Orient) de l’estrep a Europa es data abans
de l’any 1000. Quant a l’ús de la llança en posició horitzontal,
L. White (1990) suggereix que es va adoptar quasi a la vegada
que l’estrep; d’altres autors, però, consideren que la nova tècnica
es va introduir més tard, potser cap a la fi del segle XI (Keen,
2008, p. 40-43). Del nostre punt de vista, aquesta cronologia
15

16
Milites c h r i s t i. història i l l e g e n d e s d e l s te M P l e r s
tardana resulta difícil de fer compatible amb els canvis socials i
militars que hom constata a partir de l’any 1000 i que a Catalunya
comporten la cristal·lització d’una nova organització social cap a
mitjan segle XI; sembla prou clar, doncs, que pels volts de l’any
1000 hauria tingut lloc la introducció de notables avenços en el
camp de la lluita a cavall, que haurien situat els pagesos a mercè
de la nova cavalleria. 2 Així mateix, hom constata victòries de la
cavalleria catalana enfront d’exèrcits musulmans més nombrosos
a començament del segle XI que no tindrien explicació si no fos
per l’ús de les tècniques de combat de la cavalleria pesant. 3
La “revolució feudal” comportà, entre d’altres coses, un agument
dels efectius de la noblesa, a l’antiga i escassa aristocràcia antrerior
a l’any 1000 es van afegir els milites (plural de miles), guerrers
privats que foren reclutats entre les capes superiors de la pagesia
propietària. Aquests milites o cavallers, guerrers al servei dels vells
llinatges aristocràtics, van néixer com a instrument d’opressió
social: la seua missió consistí fonamentalment a exercir la coerció
i la violència sobre les masses pageses a fi d’obligar-les a pagar els
tributs i exaccions feudals.
Càrrega d’un cavaller. Recreació d’una representació del noble anglo-normand Guillem el Mariscal (1l46-
1219) en la Chronica Majora de Mateu París (vers 1215). Guillem el Mariscal, comte de Pembroke, fou
considerat en el seu temps “el millor de tots els cavallers”.

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 7
Qui eren els templers?
PRIMERA PART 11
La cavalleria medieval: de l’assassí feudal al cavaller de Crist.
La cavalleria medieval.
L’Església davant la nova cavalleria. Els moviments per la pau.
La visió eclesiàstica del món: els tres ordes.
Religiositat cavalleresca.
Cavallers al servei de l’Església.
Clergues cavallers.
Poder temporal, poder espiritual.
El sentit de la reforma gregoriana i la croada.
Miles Christi. La cavalleria de Déu.
La croada.
Un triomf (relatiu) de l’Església. La creació dels ordes religiosomilitars.
La influència del ribat.
SEGONA PART 63
El Temple, naixement i desenvolupament.
Orígens, objectius i organització de l’orde del Temple.
De la fundació a l’aprovació de la regla.
El naixement del Temple i el seu context històric.
L’organització del Temple.
El Temple a Terra Santa: guerra i política.
El Temple a terres catalanes.
Fra Hug Rigau en la cort de Ramon Berenguer III. Les primeres donacions.
El testament del rei aragonès Alfons el Bataller.
La política militar dels comtes catalans: el Temple i la reconquesta.
249

La creació de les comandes.
Participació del Temple en les empreses militars de la Corona catalano-aragonesa.
El moviment de donacions a favor del Temple. L’organització del patrimoni templer
a Catalunya.
Les relacions entre els templers catalans i els càtars.
La vida quotidiana dels frares templers.
El vestit i l’aspecte físic dels templers. L’aixovar del templer.
Elements simbòlics i distintius de l’orde.
La professió en l’orde.
Compartimentació de la jornada en el convent.
Els menjars i el comportament en el refectori.
La salut.
L’ensinistrament militar.
L’administració de les propietats.
Altres obligaciones pietoses.
El govern de la comanda. La disciplina del convent.
La cultura.
La casa del Temple de Barberà, un exemple de comanda catalana.
Política administrativa.
Els negocis de la casa del Temple de Barberà.
TERCERA PART 149
Del fracàs de la croada a la fi del Temple.
Corrupció de la idea de croada.
Les crítiques contra els ordes religiosomilitars.
La desfeta dels croats.
La desaparició del Temple.
El procés.
L’origen dels rumors i de les acusacions.
Les causes de la caiguda del Temple.
La qüestió dels béns del Temple.

Ma r c e l J. Po b l e t ro M e u
La supressió del Temple a Catalunya.
Els templers després de la supressió del Temple.
La llegenda.
QUARTA PART 187
Alguns tòpics (històrics i llegendaris) sobre els templers.
El potencial militar.
Els simbolismes numerològics i el Temple.
Sabers ocults entre les pedres del temple de Salomó?
Símbols màgics en el castell del Temple de Barberà?
Les interpretacions esotèriques del Temple.
El Priorat de Sió: frau històric i èxit literari.
Umberto Cardini i els pergamins del Fons Malnipote,
la propagació de misteris templers a Internet.
NOTES 275
IL·LUSTRACIONS 233
BIBLIOGRAFIA 237
251