Descarrega't el número 3 de la revista - El Procés

condició de lletrista i músic (malgrat
l’èxit de West Side Sory i les
crítiques extraordinàries rebudes
pel seu treball a Gipsy, Sondheim
mai es va sentir a gust signant
lletres per a altres compositors)
fos un divertiment lleuger que
barrejava les comèdies de Plutarc
amb l’homenatge als còmics de
vaudeville. Precisament aquesta
mena de còmics que, com continuen
fent els monologuistes d’ara
mateix, utilitzen sovint la formula
“quan anava de camí cap al teatre,
em va passar una cosa divertida...”
abans d’introduir un acudit. I qui
vulgui saber d’on surt el títol A
Funny Thing Happened on the Way
to the Forum, aquí té la resposta.
Golfus de Roma (que així és com
coneixem a casa nostra l’obra des
que es va estrenar la versió cinematogràfica
dirigida per Richard
Lester, que massacrava més de la
meitat de les cançons de l’original)
pot semblar, per cert, l’entreteniment
més obertament convencional,
sense complexos i alegrement
comercial de tota la trajectòria de
Sondheim; el seu mateix autor és
molt conscient d’això. Però és
Sondheim també qui afirma que,
malgrat l’opinió generalitzada que
pugui existir sobre l’obra, Forum
és també un espectacle molt experimental,
precisament perquè en
molts sentits representa directament
l’antítesi del que feien Rodgers
i Hammerstein.
“Comedy tonight”, el primer tema
que sona al musical, ha esdevingut
gairebé un alegre himne
festiu, tota una celebració de l’ofici
de comediant. Ja vindrà poc
després, el 1964, la farsa embogida
i amb sàtira política inclosa de
Anyone Can Whistle, una obra que
s’anticipa del tot al seu temps i
que constitueix la seva primera
gran patacada comercial: malgrat
la presencia a l’escenari d’Angela
Lansbury i Lee Remick, el muntatge
va tancar portes després de
vint-i-una representacions, funcions
prèvies incloses. Ja vindran
amb els anys, i musical a musical,
les reflexions agudament doloro-
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
ses sobre les relacions amoroses i
les decepcions sentimentals (Follies,
Company, Passion, A Little
Night Music... En realitat, el tema
és present a gairebé la totalitat de
les seves obres). I sobre la pèrdua
dels somnis de joventut i l’amistat
traïda dia a dia, de forma quasi
imperceptible (Merrily We Roll
Along, amb la seva estructura
d’escenes que van retrocedint
cronològicament, mostrant així de
forma encara més sagnant el calat
de la decepció). I sobre la trampa
que amaga dins seu el Somni
Americà, i els efectes letals que
pot originar sentir-se exclòs d’aquest
somni (Assassins). I sobre la
cara oculta dels contes, de les
il·lusions i dels desitjos que, un
cop es compleixen, no fan altra
cosa que deixar a la vista el desencant
i la necessitat d’anar a la
recerca de nous desitjos (Into the
Woods). I sobre la manera com la
injustícia i la humiliació ens poden
transformar en patètics serial
killers sortits d’un grand guiynol i
assedegats de venjança, i les mancances
afectives poden fer de nosaltres
pastissers del canibalisme
(Sweeney Todd). I sobre la conflictiva
relació que es pot establir
entre l’art i la vida i l’art i el comerç
(Sunday in the Park with
George, Merrily We Roll Along,
Road Show). I sobre la manera
com el comerç pot alterar per
sempre el sistema de valors culturals
de tot un poble (Pacific Overtures).
Tot plegat, sense oblidar-nos
mai de la gran veritat que ens
canta la Joanne de Company al
tema “The Ladies Who Lunch”,
mentre repassa, amb un Dry Martini
a la mà la buida existència
d’aquestes acomodades dones de
mitjana edat que, com ella mateixa,
intenten ofegar la seva insatisfacció
entre estrenes d’obres de
Harold Pinter, classes d’art òptic o
concerts de Mahler. Com diu Joanne,
“mireu els seus ulls, i podreu
veure el que elles saben. Tothom
mor”. En qualsevol cas, tot això ja
vindrà més endavant. Però, de
moment, el que toca és fer Co-
medy Tonight. Fer “quelcom familiar,
quelcom peculiar, quelcom
per a tothom. Aquesta nit, toca fer
comèdia. Res amb reis i amb corones.
Que vinguin els amants, els
mentiders i els pallassos! Res sobre
els déus i el destí; els assumptes
de pes hauran d’esperar. Demà
ja tindrem tragèdia, però aquesta
nit toca fer comèdia”.
Parlant d’aquest Company presentat
l’any 1970 en què es cantava
“The Ladies Who Lunch”, cal
recordar l’enorme impacte que va
suposar en el seu moment l’estrena
d’aquest espectacle amb llibret
de George Furth i direcció del
gran Harold Prince, el director
amb què Sondheim va compartir
tots els seus èxits creatius de la
dècada dels setanta (Follies, A Little
Night Music, Pacific Overtures,
Sweeney Todd... A veure qui por
superar això!) i del qual es va distanciar
després del desastre comercial
de Merrily We Roll Along.
Cal recordar, doncs, que Company
va ser qualificat com el primer
musical conceptual de la història
del teatre musical. Construït al
voltant del personatge de Robert,
un seductor solter de trenta-cinc
anys, potser amb carències emocionals,
però gens ansiós d’establir
compromisos emocionals de llarga
durada, i gens convençut dels
beneficis de la vida matrimonial
que li volen vendre el seu cercle
d’amics casats, tampoc no pas gai-
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 69