Descarrega't el número 3 de la revista - El Procés
Descarrega't el número 3 de la revista - El Procés
Descarrega't el número 3 de la revista - El Procés
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
condició <strong>de</strong> lletrista i músic (malgrat<br />
l’èxit <strong>de</strong> West Si<strong>de</strong> Sory i les<br />
crítiques extraordinàries rebu<strong>de</strong>s<br />
p<strong>el</strong> seu treball a Gipsy, Sondheim<br />
mai es va sentir a gust signant<br />
lletres per a altres compositors)<br />
fos un divertiment lleuger que<br />
barrejava les comèdies <strong>de</strong> Plutarc<br />
amb l’homenatge als còmics <strong>de</strong><br />
vau<strong>de</strong>ville. Precisament aquesta<br />
mena <strong>de</strong> còmics que, com continuen<br />
fent <strong>el</strong>s monologuistes d’ara<br />
mateix, utilitzen sovint <strong>la</strong> formu<strong>la</strong><br />
“quan anava <strong>de</strong> camí cap al teatre,<br />
em va passar una cosa divertida...”<br />
abans d’introduir un acudit. I qui<br />
vulgui saber d’on surt <strong>el</strong> títol A<br />
Funny Thing Happened on the Way<br />
to the Forum, aquí té <strong>la</strong> resposta.<br />
Golfus <strong>de</strong> Roma (que així és com<br />
coneixem a casa nostra l’obra <strong>de</strong>s<br />
que es va estrenar <strong>la</strong> versió cinematogràfica<br />
dirigida per Richard<br />
Lester, que massacrava més <strong>de</strong> <strong>la</strong><br />
meitat <strong>de</strong> les cançons <strong>de</strong> l’original)<br />
pot semb<strong>la</strong>r, per cert, l’entreteniment<br />
més obertament convencional,<br />
sense complexos i alegrement<br />
comercial <strong>de</strong> tota <strong>la</strong> trajectòria <strong>de</strong><br />
Sondheim; <strong>el</strong> seu mateix autor és<br />
molt conscient d’això. Però és<br />
Sondheim també qui afirma que,<br />
malgrat l’opinió generalitzada que<br />
pugui existir sobre l’obra, Forum<br />
és també un espectacle molt experimental,<br />
precisament perquè en<br />
molts sentits representa directament<br />
l’antítesi d<strong>el</strong> que feien Rodgers<br />
i Hammerstein.<br />
“Comedy tonight”, <strong>el</strong> primer tema<br />
que sona al musical, ha es<strong>de</strong>vingut<br />
gairebé un alegre himne<br />
festiu, tota una c<strong>el</strong>ebració <strong>de</strong> l’ofici<br />
<strong>de</strong> comediant. Ja vindrà poc<br />
<strong>de</strong>sprés, <strong>el</strong> 1964, <strong>la</strong> farsa embogida<br />
i amb sàtira política inclosa <strong>de</strong><br />
Anyone Can Whistle, una obra que<br />
s’anticipa d<strong>el</strong> tot al seu temps i<br />
que constitueix <strong>la</strong> seva primera<br />
gran patacada comercial: malgrat<br />
<strong>la</strong> presencia a l’escenari d’Ang<strong>el</strong>a<br />
Lansbury i Lee Remick, <strong>el</strong> muntatge<br />
va tancar portes <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
vint-i-una representacions, funcions<br />
prèvies incloses. Ja vindran<br />
amb <strong>el</strong>s anys, i musical a musical,<br />
les reflexions agudament doloro-<br />
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS<br />
ses sobre les r<strong>el</strong>acions amoroses i<br />
les <strong>de</strong>cepcions sentimentals (Follies,<br />
Company, Passion, A Little<br />
Night Music... En realitat, <strong>el</strong> tema<br />
és present a gairebé <strong>la</strong> totalitat <strong>de</strong><br />
les seves obres). I sobre <strong>la</strong> pèrdua<br />
d<strong>el</strong>s somnis <strong>de</strong> joventut i l’amistat<br />
traïda dia a dia, <strong>de</strong> forma quasi<br />
imperceptible (Merrily We Roll<br />
Along, amb <strong>la</strong> seva estructura<br />
d’escenes que van retrocedint<br />
cronològicament, mostrant així <strong>de</strong><br />
forma encara més sagnant <strong>el</strong> ca<strong>la</strong>t<br />
<strong>de</strong> <strong>la</strong> <strong>de</strong>cepció). I sobre <strong>la</strong> trampa<br />
que amaga dins seu <strong>el</strong> Somni<br />
Americà, i <strong>el</strong>s efectes letals que<br />
pot originar sentir-se exclòs d’aquest<br />
somni (Assassins). I sobre <strong>la</strong><br />
cara oculta d<strong>el</strong>s contes, <strong>de</strong> les<br />
il·lusions i d<strong>el</strong>s <strong>de</strong>sitjos que, un<br />
cop es compleixen, no fan altra<br />
cosa que <strong>de</strong>ixar a <strong>la</strong> vista <strong>el</strong> <strong>de</strong>sencant<br />
i <strong>la</strong> necessitat d’anar a <strong>la</strong><br />
recerca <strong>de</strong> nous <strong>de</strong>sitjos (Into the<br />
Woods). I sobre <strong>la</strong> manera com <strong>la</strong><br />
injustícia i <strong>la</strong> humiliació ens po<strong>de</strong>n<br />
transformar en patètics serial<br />
killers sortits d’un grand guiynol i<br />
asse<strong>de</strong>gats <strong>de</strong> venjança, i les mancances<br />
afectives po<strong>de</strong>n fer <strong>de</strong> nosaltres<br />
pastissers d<strong>el</strong> canibalisme<br />
(Sweeney Todd). I sobre <strong>la</strong> conflictiva<br />
r<strong>el</strong>ació que es pot establir<br />
entre l’art i <strong>la</strong> vida i l’art i <strong>el</strong> comerç<br />
(Sunday in the Park with<br />
George, Merrily We Roll Along,<br />
Road Show). I sobre <strong>la</strong> manera<br />
com <strong>el</strong> comerç pot alterar per<br />
sempre <strong>el</strong> sistema <strong>de</strong> valors culturals<br />
<strong>de</strong> tot un poble (Pacific Overtures).<br />
Tot plegat, sense oblidar-nos<br />
mai <strong>de</strong> <strong>la</strong> gran veritat que ens<br />
canta <strong>la</strong> Joanne <strong>de</strong> Company al<br />
tema “The Ladies Who Lunch”,<br />
mentre repassa, amb un Dry Martini<br />
a <strong>la</strong> mà <strong>la</strong> buida existència<br />
d’aquestes acomoda<strong>de</strong>s dones <strong>de</strong><br />
mitjana edat que, com <strong>el</strong><strong>la</strong> mateixa,<br />
intenten ofegar <strong>la</strong> seva insatisfacció<br />
entre estrenes d’obres <strong>de</strong><br />
Harold Pinter, c<strong>la</strong>sses d’art òptic o<br />
concerts <strong>de</strong> Mahler. Com diu Joanne,<br />
“mireu <strong>el</strong>s seus ulls, i podreu<br />
veure <strong>el</strong> que <strong>el</strong>les saben. Tothom<br />
mor”. En qualsevol cas, tot això ja<br />
vindrà més endavant. Però, <strong>de</strong><br />
moment, <strong>el</strong> que toca és fer Co-<br />
medy Tonight. Fer “qu<strong>el</strong>com familiar,<br />
qu<strong>el</strong>com peculiar, qu<strong>el</strong>com<br />
per a tothom. Aquesta nit, toca fer<br />
comèdia. Res amb reis i amb corones.<br />
Que vinguin <strong>el</strong>s amants, <strong>el</strong>s<br />
menti<strong>de</strong>rs i <strong>el</strong>s pal<strong>la</strong>ssos! Res sobre<br />
<strong>el</strong>s déus i <strong>el</strong> <strong>de</strong>stí; <strong>el</strong>s assumptes<br />
<strong>de</strong> pes hauran d’esperar. Demà<br />
ja tindrem tragèdia, però aquesta<br />
nit toca fer comèdia”.<br />
Par<strong>la</strong>nt d’aquest Company presentat<br />
l’any 1970 en què es cantava<br />
“The Ladies Who Lunch”, cal<br />
recordar l’enorme impacte que va<br />
suposar en <strong>el</strong> seu moment l’estrena<br />
d’aquest espectacle amb llibret<br />
<strong>de</strong> George Furth i direcció d<strong>el</strong><br />
gran Harold Prince, <strong>el</strong> director<br />
amb què Sondheim va compartir<br />
tots <strong>el</strong>s seus èxits creatius <strong>de</strong> <strong>la</strong><br />
dècada d<strong>el</strong>s setanta (Follies, A Little<br />
Night Music, Pacific Overtures,<br />
Sweeney Todd... A veure qui por<br />
superar això!) i d<strong>el</strong> qual es va distanciar<br />
<strong>de</strong>sprés d<strong>el</strong> <strong>de</strong>sastre comercial<br />
<strong>de</strong> Merrily We Roll Along.<br />
Cal recordar, doncs, que Company<br />
va ser qualificat com <strong>el</strong> primer<br />
musical conceptual <strong>de</strong> <strong>la</strong> història<br />
d<strong>el</strong> teatre musical. Construït al<br />
voltant d<strong>el</strong> personatge <strong>de</strong> Robert,<br />
un seductor solter <strong>de</strong> trenta-cinc<br />
anys, potser amb carències emocionals,<br />
però gens ansiós d’establir<br />
compromisos emocionals <strong>de</strong> l<strong>la</strong>rga<br />
durada, i gens convençut d<strong>el</strong>s<br />
beneficis <strong>de</strong> <strong>la</strong> vida matrimonial<br />
que li volen vendre <strong>el</strong> seu cercle<br />
d’amics casats, tampoc no pas gai-<br />
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 69