Descarrega en PDF - Valors.org

VIII
Núm. 85
Setembre
2011
3 euros
valorsvalors.org alorsAny
valors.org
FOTO: UP
JOSÉ ANTONIO MARINA, FILÒSOF I
AUTOR DE ‘ANATOMÍA DEL MIEDO’
"La por s'ha convertit avui
en un perill per l'home"
Segons els experts, l’home del segle
XXI és un dels més porucs de la
història. La passivitat i la complexitat
del món generen covardia. És doncs
moment de reivindicar la valentia.
D’on podem obtenir el coratge?
Podem aprendre a ser valents?

Rendabilitat econòmica
Satisfacció personal
Fundació Grup Tercer Món-Mataró

MONOGRÀFIC
Marina i la valentia
Comença un nou i apassionant curs per a la revista Valors. Una temporada en
què la voluntat de la publicació és millorar en qualitat i continuar creixent. I és
que, malgrat les incertes i les dificultats del moment, tenim ganes de seguir
treballant per generar reflexió al voltant dels valors, com hem fet des de l’any
2004. De fet, és normal sentir neguit davant un nou curs. Els experts asseguren
que l’home actual és un dels éssers històricament més porucs. Tenim pànic als
canvis, a la pobresa, a l’atur, als fenòmens climatològics, a la violència, al
compromís... Per això aquest mes proposem endinsar-nos en el valor de la
valentia. I ho fem de la mà d’un dels filòsofs més reconeguts en aquest moment
a nivell estatal, José Antonio Marina, autor de Anatomía del miedo: Un tratado
sobre la valentía, que ens acosta a l’autèntica essència de la valentia. Un valor
que no hem d’imaginar, aquest és el leiv motiv constant del número, com a
absència de por sinó precisament voluntat de superar-la. També ens aporten les
seves reflexions en aquest número Maria Teresa Abellán, pedagoga i autora del
bloc Educació emocional, una filosofia de vida; Joan Ordi, doctor en Filosofia
per la Universitat Ramon Llull; Joan Riart, doctor en Psicologia; i Maria Neus
Calleja Fernández, directora del Telèfon de l'Esperança de Barcelona. Més enllà
del monogràfic, a l’apartat de l’entrevista conversem amb Carlos Obeso, autor
de la darrera conferència del cicle Economia i valors, el juny passat. Conferències
que podeu recuperar als nostres canals Vimeo i Youtube.
valors
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Pàgina web: http://www.valors.org
Joan Salicrú és codirector de 'Valors'
VALORS
Número 85. Setembre 2011.
Carlos Obeso i el
món del treball
EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors
Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Francesc
Amat, Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Francesc Grané, Miguel Guillén, Xavier Manté, Albert Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia
Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Rosa Pursals, Ramon Radó, Joan Safont, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort,
Joaquim Trenchs i Judith Vives L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Pol Bartrés, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó HAN
COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Maria Teresa Abellán, Maria Neus Calleja, Joan Ordi i Joan Riart DIBUIXOS Javier García
EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims GERÈNCIA
Josep Torrens COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Valldeix,
17 08301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
5
Les relacions entre l’empresa i
els treballadors han sofert els
darrers deu anys un seguit de
canvis que permeten parlar
d’un nou paradigma laboral. En
parla Carlos Obeso, professor
d’ESADE, que el passat 21 de
juny va cloure el cicle
Economia i valors a
Tecnocampus Mataró-
Maresme.
Irene Alerm
endreça l’estiu
9 Irene Alerm compendia a la
seva secció mensual tots
aquells pensaments que hem
tingut mentre érem de
vacances i que l’inici del nou
curs deixa en un
segon terme.
multimèdia
RECUPERA JAVIER ELZO
· Si no vas poder assistir a
la conferència organitzada
per Valors amb el
sociòleg Javier Elzo com
a protagonista, recuperala
a al nostre canal
Youtube, a l’adreça
www.youtube.com/
revistavalors.
sumari
Publicació adherida
a:
Amb el suport de

valorant l'actualitat
4valors
PASSANT REVISTA | Maria Coll
Després de l'opulència
A
questes darreres setmanes un vídeo dels incidents ocorreguts a
Londres a mitjans d'agost ha donat la volta al món a través de les
xarxes socials. Durant la revolta, Mohd Asyraf Haziq, un estudiant
malaisi de vint anys, és apallissat per un grup de joves al barri de
Barking. Ajagut a terra amb sang a la cara, tres nois s'hi acosten per
ajudar-lo, però mentre un li pregunta com es troba, els altres li buiden la motxilla.
Aquests són els nous samaritans.
Són moltes les causes que expliquen les revoltes de Londres. Els mitjans han parlat
de pobresa, exclusió social, dificultats d'integració, problemes d'adaptació de les
minories ètniques... i d'un estat del benestar en crisi que cada vegada pot integrar
menys exclosos. També hi ha decepció: joves perduts que pensen que el sistema els
ha fallat perquè estan a la llista de l'atur i no tenen un futur assegurat. Noves
generacions que ja no respecten l'autoritat -educativa, familiar o policial-. I tot això
ben amanit per l'impacte de les TIC i les noves xarxes socials. Però la crisi, la pobresa,
no ho explica tot, no ho justifica tot, ni és la causa de tots els mals. A diferència
d'altres protestes que va viure Londres en els mateixos barris en els anys vuitanta,
quan els ciutadans assaltaven supermercats, ara el principal objectiu dels joves han
estat les botigues de telefonia mòbil, electro-domèstics, roba i productes esportius.
La fúria no s'ha dirigit vers els bancs. Sembla, per tant, que el principal clam de la
protesta, mancada de qualsevol ideologia, ha estat la manca de diners per consumir.
El primer ministre anglès, David Cameron, confús, confessava: "Alguna cosa
no funciona quan veiem joves de dotze o tretze anys saquejant i rient, cal recuperar
un bon codi de valors". I encara afegia: "Aquests joves pensen que el món els hi
deu alguna cosa i que les seves accions no tenen conseqüències". I aquesta és
precisament la clau, són joves que han viscut en l'opulència, s'han criat en el
consum i en un estat del benestar que fins ara els protegia en flocs de cotó. No
creuen que els drets es guanyin amb esforç, pensen que són obligacions de l'Estat.
L'any 2004, quan la crisi econòmica encara no havia fet tants estralls, en una
conferència a la UOC, el catedràtic de la Universitat de Columbia, Xavier Sala-
Martín, pronosticava que "la seguretat que genera l'Estat del Benestar fa que no
siguem responsables del nostre propi risc i nosaltres mateixos acabem matant el
progrés". I en aquest sentit posava com exemple: "la majoria de joves catalans
volen ser buròcrates, funcionaris o treballar a La Caixa, no volen ser empresaris".
I concloïa: "Qui busca la seguretat no progressa".
Que els estats es recuperin econòmicament, tornin a generar riquesa, confiança als
mercats i creïn llocs de treball, no serà fàcil. Però encara caldrà més temps i un esforç
més gran perquè els joves actuals superin la fase de la rebequeria, es conscienciïn del
valor i l'esforç que suposa sustentar la societat benestant que ens bressola i apostin
per emprendre, arriscar-se i suar per mantenir-la. L'educació en valors és lenta, però a
diferència dels mercats, és una aposta segura. Ara, aquesta sí, és feina de tots.
Maria Coll és
codirectora de 'Valors'/
mcollpigem@hotmail.com
“L'educació
en valors és
lenta, però a
diferència
dels mercats,
és una
aposta
segura. Ara
bé, aquesta
sí és feina
de tots”
Una de les imatges
que els incidents de
Londres i altres
ciutats angleses han
deixat per a l’arxiu.

ENTREVISTA A CARLOS OBESO, DIRECTOR DE L’INSTITUT D’ESTUDIS LABORALS D’ESADE
“S’ha trencat el contracte psicològic
entre empresa i treballador”
V
ostè a la seva conferència ha deixat clar
que, des de fa gairebé una dècada, s’evidencia
un canvi d’actitud de la majoria de
gent jove envers les empreses on treballen.
Quins són els indicadors d’aquest canvi?
Fa nou o deu anys les empreses grans que són
clients nostres, de l’Institut, van començar a captar
un fenomen nou. Ens deien: “No sé què passa
però la gent jove, quan ve a treballar i ja els hem
explicat tot allò de “som una gran família”, sempre
fan dues preguntes: ‘quant cobraré’ i ‘quantes
vacances tindré’. Però no és pas que siguin uns
ganduls, no; aquesta gent valora el temps d’una
forma diferent; tenen altres coses a fer fora del
treball. Però coses que no vol dir consum com el
tenim pensat nosaltres. Si que hi ha segments de
la societat que són consumistes, purament, però
aquí parlem d’una altra cosa: d’un oci constructiu,
culturalment complex. Per entendre’ns, ens diuen:
“Jo vull anar al teatre, però no per recuperar forces
per poder tornar a treballar l’endemà”. No, això
que vol aquest nou jove és una altra cosa.
Desapareix el concepte de la centralitat del
treball, doncs. I fondre’s amb la teva empresa.
Si. És que ara ja m’és igual on treballi. No hi ha
imatge de marca. Fins ara jo donava a l’empresa
la meva feina; deixava en les seves mans el meu
futur. A canvi l’empresa em dóna seguretat. M’explotarà,
em farà el que sigui... però fins ara hi havia
una mena de contracte psicològic entre l’empresa
i jo. Ara, en canvi, vas i hi ha gent que li preguntes
on treballa i ni ho saben, et diuen: “No en
tinc ni idea. La setmana passada em sembla que la
van comprar uns americans...”. Clar, en aquest
context, contracte psicològic no n’hi pot haver...
Ara la gent vol treballar amb un caràcter instrumental.
Treballo, cobro i a partir d’això faig el
que m’interessa. I punt. I vull canviar d’empresa
molt sovint, per no perdre el tren.
“Ara la gent vol treballa de
forma instrumental, per poder
consumir oci, però oci creatiu
i culturalment actiu”
Quins valors s’estan perdent en el món del
treball?
La iniciativa, per exemple. Si puc fer no sé
què i això em dóna diners i és fàcil... per què
complicar-me la vida? El tema del deure de
treballar: tampoc. I jo diria que les conseqüències
són molt important. Més enllà del que ha
passat a València, es comencen a legitimar els
comportaments immorals, la corruptela. També
s’acaba el concepte col·lectiu del treball, “els
companys”. S’imposa l’individualisme. Les multinacionals,
per un costat, negocien amb els
sindicats els convenis, però per l’altre tenen una
estratègia estudiadíssima per individualitzar les
relacions. Es perd també el concepte de treball
ben fet, el retorn a la cultura artesanal. S’ha de
recuperar, a partir de les noves tecnologies.
I quins valors hauríem d’inculcar?
Respecte el tema de la cultura de l’esforç,
que se’n parla molt, és obvi que per persones
com la Juani de la pel·lícula de Bigas Luna és
absolutament important. Però en general crec
que s’ha de recordar que l’esforç té un premi,
perquè si no té premi... no té sentit, esforçar-se.
Ara, és clar, hem de ser coherents, no pot ser
que reclamem esforç i després consentim
l’existència dels contractes escombraria com els
tenim ara. Cal una reflexió molt forta dels agents
socials en aquest sentit.
J.SALICRÚ
PERFIL
VALORS
La darrera
conferència del cicle
Economia i valors,
organitzat per Valors
i la Fundació Bufí i
Planas amb suport
de Tecnocampus
Mataró-Maresme, la
va protagonitzar
Carlos Obeso
(Pasajes, Guipúzcoa,
1945), llicenciat en
Ciències Econòmiques
i Empresarials i
màster per ESADE.
Actualment és
professor del
Departament de
Recursos Humans
d’ESADE i director
de l’Institut
d’Estudis Laborals
d’ESADE, centre
d’investigació sobre
el mercat laboral i la
Gestió dels Recursos
Humans a les
empreses. Ha escrit
les conclusions sobre
treball de Valors tous
en temps durs.
5valors

valorant l'actualitat
Ashraf Haziq és un noi de 20 anys de Kuala Lumpur, la capital de Malàisia. A
principis de juliol, va arribar a Anglaterra, amb una beca del govern del seu país
per a estudiar comptabilitat. Aquest estiu, quan tot just feia un mes que s'havia
instal·lat a Londres, la Gran Bretanya va viure una onada d'aldarulls d'una magnitud
com no es veia des de la dècada dels 80.
El 8 d'agost, tercer dia de revoltes, Haziq anava en bicicleta amb un amic per visitar una
senyora que no volia sortir de casa per por als disturbis. La intenció era fer-li companyia
i trencar amb ella el dejuni del Ramadà. Pedalava per Barking, a l'est de Londres, quan un
grup d'encaputxats se li va acostar i van començar-lo a colpejar. El seu amic va poder
fugir, però a Haziq van trencar-li la mandíbula i li van robar la bicicleta.
El noi va quedar estès a terra, enmig del carrer, amb la cara plena de sang, palpant-se la
boca i la barbeta. En aquest moment, algú va començar a gravar-lo en vídeo. Les imatges
mostren com un grup de joves s'acosten com bons samaritans cap on hi ha Haziq. La seva
actitud fa pensar que s'interessen per l'estat del noi: l'agafen per les espatlles i l'ajudar a
alçar-se. Mentre alguns continuen fent veure que l'ajuden, uns altres li obren la bossa i en
treuen tot el que hi porta: la cartera, una consola portàtil PSP, un ordinador portàtil i altres
dispositius electrònics. Quan finalment Haziq s'adona que aquells nois no pretenen ajudarlo
sinó que l'estan robant es gira, però els altres marxen tranquil·lament amb el botí. Al final
de la gravació, es veu Haziq desorientat, marxant a poc a poc del lloc dels fets.
El vídeo, amb més de mig milió de visites a la xarxa, va fer la volta al món i va fer
avergonyir bona part de la ciutadania britànica. El primer ministre, David Cameron, va dir
que havia sentit "fàstic" en veure com joves, alguns encara en edat escolar, saquejaven
la motxilla d'un noi indefens. Haziq va convertir-se en un símbol de com les protestes
s'havien transformat en un malson per a la gent corrent.
Pocs dies després, des del Royal London Hospital, Haziq va explicar què li havia
passat. Convalescent de l'operació a la mandíbula, va dir que se sentia "trist" pels que
l'havien atacat, ja que "n'hi havia que són canalla". Malgrat tot, defensava que la Gran
Bretanya "és genial".
Quan va dir això, estirat al llit hospitalari, Haziq encara no sabia que un grup de
britànics, impactats pel vídeo del robatori, havia creat la pàgina web "Let's do something
nice for Ashraf Haziq" ("Fem alguna cosa bona per a Ashraf Haziq"), amb l'objectiu de
recaptar diners per ajudar-lo. En només dos dies, la web va aconseguir quatre mil lliures
esterlines (més de 4.500 euros).
6valors
EL PERSONATGE | Ramon Radó
Bons samaritans
Ramon Radó és periodista /
ramonrado@hotmail.com
valors
cada mes el pots trobar a...
A Mataró:
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Centre de Solidaritat La Peixateria. · Llibreria de l'Hospital de Mataró.
· Llibreria Márquez (C/Argentona). · Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, Sagrada
· Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç). Família, Montserrat, Esperança i Maria
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
Auxiliadora.
“Quan
finalment
Haziq s'adona
que aquells
nois no
pretenen
ajudar-lo sinó
que l'estan
robant es
gira, però els
altres marxen
tranquil·lament
amb el botí”
A la resta del Maresme:
· Església de Premià de Mar, Vilassar de
Mar, Llavaneres, Sant Vicenç de
Montalt i Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

L’
ESCALA DE VALORS | Francesc Grané
Lourdes, encara
Anna, afectada de paràlisi cerebral, s'afegeix a la dansa, juntament amb la trentena de joves discapacitats
de les comarques gironines. Al costat, un grup d'africans emigrats a París juguen amb
un Mikado gegant. L'Anna fa més de deu anys que ve cada any a la Cité Saint Pierre. Aquest any
coincideix amb una expedició d'uns cent cinquanta gitanos d'arreu de França, tots ells en situació
de precarietat. El sopar és elaborat i servit majoritàriament per voluntaris d'arreu del món. La
Monique dóna la benvinguda als qui arriben cada dia. L'Ignacio i la Maria han arrencat de Pamplona i no
passen dels cinquanta: "Estuvimos en el chupinazo, en la misa de San Fermín y nos vinimos aquí. Convivimos
con gente que sufre, pero lo que se vive aquí es la esperanza. Lo pasan fatal, pero tienen esperanza!".
Un home cec, d'uns trenta anys, molt ben arreglat, ha decidit baixar fins a la vila, ara que ja és fosc i plou.
Els nens se'l miren, no s'ho poden creure. Són ben bé vint minuts. La Cité Saint Pierre, un gran recinte de
Secours Catholique-Càritas France, amb capacitat per acollir fins a dues mil persones, va ser construïda
acabada la segona guerra mundial a les afores de Lourdes. "Les persones que vénen aquí no tenen recur-sos
econòmics i, en la majoria dels casos, són gent que viu sola, especialment en grans ciutats. Són gent trencada
per dins, gent destrossada no només per la malaltia, sinó sobretot per la manca de lligams, per la soledat.
Conviure aquí, trobar que són acollides, escoltades, trobar que són importants per a algú... tot això és el que
les cura, les cura de veritat perquè de cop i volta la seva vida adquireix un significat per a algú. Se senten
estimades, són algú. Aquest és l'objectiu de la Cité, que no difereix en res de l'objectiu de Lourdes", diu el seu
director, recordant-nos que el fundador de la Cité va contribuir posteriorment a fundar Càritas Internacional.
Una nena armènia, Helène, vol jugar al quatre en ratlla. L'expedició armènia
“La gent amb cadires
de rodes és només
un senyal visible d'un
tipus de limitació”
es retroba a la Catedral de la Verdor, un gran amfiteatre format per vegetació,
amb seients consistents en arrels de grans arbres i pedres. Presideix la Catedral
de la Verdor una gran creu de fusta construïda per expresoners dels camps
d'extermini alemanys i deportats francesos en agraïment pel seu alliberament.
Des d'aquí, comença un camí que travessa els prats i s'enfila fins dalt de tot de
la muntanya. A l'inici, una ruta de la pau recorda els grans conflictes de la
humanitat i persones que l'han fet pos-sible des de la seva confiança bàsica
en la transcendència de la vida humana. En el punt de partida, una olivera ha aconseguit trencar una roda de molí
des del seu centre, signe dels esforços per construir una convivència entre persones i països. Un gran colomar
mostra, de forma presencial, aquells signes que només acostumem a trobar en la narració de Noè o les postals
de Picasso. Víctimes de la guerra de Ruanda comencen avui, junts, el passeig per la muntanya en un camí que,
molt abans, han hagut de construir per a cercar ponts de reconciliació.
L'home cec, ara, recorre sol l'esplanada, amb una espelma. No en sabem res, del què viu. Quanta ridiculització
absurda, quanta incomprensió sobre milers de persones que agafen una espelma i canten, reclamant
que el dolor i el sofriment no ho és tot. Quantes generacions de vexació sobre milers de persones que fan
confiança en alguna cosa que cura tantes i tantes infàncies ferides.
La gran quantitat de persones amb cadires de rodes és només un senyal visible d'un tipus de limitació.
De la limitació humana. La social i econòmica n'és una altra. Però aquesta no té tants senyals visibles.
L'angoixa humana troba a la Cité Saint Pierre espais per a oferir com a regalar, perquè els qui no se senten
ser, puguin sentir-se, de nou, dignes de ser: el bosc de Sant Francesc és un veritable paradís natural.
Sorprèn trobar a la Cité famílies benestants. Han decidit que l'estiu és un espai per a donar als seus fills un
coneixement del món el més profund possible. Han estat a Disney World però han entès que reduir les vacances
als divertiments, només construeix fills més narcisistes. Aquestes famílies han entès que Lourdes és
un espai privilegiat per a un coneixement del dolor en primera persona i han decidit conviure, uns dies d'estiu,
amb la limitació humana com a font insubstituïble i única de coneixement del què és la vida humana.
Al passeig, una vintena de joves aborígens de Nova Caledònia. Treballen amb discapacitats. Vénen de Madrid,
de la JMJ. No són fanàtics, ni integristes. Són gent que creu en l'esperança humana i que sap que la il·lustració,
sense el Misteri, no arriba a donar les respostes que necessita la persona per a ser autènticament humana.
F.Grané és doctor en Ciències de la Comunicació / fgrane@eulogosmedia.com
7valors

valorant l'actualitat
S’
han complert vint anys del famós llibre de Fernando
Savater Ética para Amador. Filòsof atent als canvis
que es produeixen a la nostra societat, sempre té a punt
una reflexió sobre els esdeveniments del moment. Preguntat
sobre el moviment dels anomenats "Indignats", li atordeix "que
es tracti de desvirtuar el caràcter d'àgora que té la política, i que
es tracti de conduir aquesta com si un pilot automàtic pogués
conduir la representativitat política de la població. Que no ens
representen, diuen, com que no ens representen! Els polítics
ens representen, però depèn de nosaltres que ens representin
com cal. Però ens representen, i tant que ens representen!".
Estic d'acord amb que hem d'assenyalar les deficiències del nostre
8valors
LA FRASE | Miguel Guillén
«Els polítics ens
representen, i tant
que ens representen!»
(Fernando Savater, El País, 14-7-2011)
“No podem menysprear el
significat de la democràcia,
creure que podem fer ‘tabula
rasa’ i tornar a començar”
LLOCS | Isabel Yglesias
Taizé
ATaizé les hores passen marcades per les campanes
que repiquen des de dalt d’un petit pont. Convoquen
a pregària tres vegades al dia; ja des d’abans que sonin,
fileres de joves (sobretot, però també no tant joves,
i alguns nens privilegiats) apareixen de totes bandes
d’aquest gran campament que és Taizé per omplir, silents,
l’església de la Reconciliació.
A poc a poc, munits dels llibres de cants, s’asseuen sobre
una moqueta que sembla immutable al pas del temps... i els
milers de petjades que any rera any hi han deixat persones
vingudes d’arreu del món.
Al centre, els germans de Taizé es van aplegant, vestits
d’un blanc que contrasta amb els taronges i els càlids d’icones
i vitralls. Una posada en escena espectacular i senzilla que
convida a la pregària individual enmig de milers de persones.
Plena, l’església és un eixam de gent inquieta que s’acosta a
Taizé a buscar respostes, a créixer o a trobar pau.
sistema democràtic, però correm el risc de passar-nos de la ratlla
i dedicar-nos a qüestionar aquest sistema: això pot ser molt
perillós i pot donar ales a moviments que no creuen precisament
en el desenvolupament i la millora del sistema democràtic, sinó
tot el contrari. Hem d'anar amb compte, doncs.
Savater considera que el nostre sistema democràtic no és perfecte,
que té mancances: "Democràcia perfecta? Clar que no n'hi
ha. Però, què és perfecte? Res no és perfecte; però només l'esperit
crític (en l'educació, en la cultura, en la política) transforma en
possible i útil aquesta imperfecció democràtica". I reclama el
paper fonamental de l'educació, i la importància dels valors en
aquesta educació: "s'ha de reivindicar l'interès per l'educació
(…). Però si no som capaços d'educar en els valors, acabarem
embolcallats en un pandemònium de frases buides en les que
nedarem amb la complaença dels que som afalagats pels
aplaudiments fàcils de les societats animades per la unanimitat".
Té raó Savater, i afirma amb rotunditat: "tot es cura en part amb
l'educació". Educació, valors, política i democràcia: quatre
conceptes que hom pensaria que sempre han estat íntimament
relacionats. Hem de lluitar per millorar la nostra democràcia,
això està clar, però hem de saber conservar tot allò que ha
costat tants i tants esforços a les generacions anteriors: no
podem menysprear el significat de la democràcia, creure que
podem fer tabula rasa i tornar a començar. I per començar, si
no fonamentem el nostre sistema en els valors i en l'educació,
no tindrem res a fer. I és que, com diu Savater: "el civilitzat
dóna la seva vida per valors en els que no creu del tot".
M.Guillén és politòleg / miguelguillenburguillos@hotmail.com
A Taizé el silenci és
essencial -sobretot per-
xxxxxxxxxxxx
què es trenca només
amb paraules i música
de bellesa acuradíssima-.
Els sentiments són a flor de pell: les emocions, les
alegries, l’amistat, els dubtes... i la fe.
La pell se’t posa de gallina quan, en un marc de llengües,
intueixes els acords d’una cançó en català, cançó que cantaran
milers de veus estrangeres amb una devoció que deixa
bocabadats els nouvinguts. Milers de maneres d’entendre la
fe i de maneres de compartir-la.
A Taizé, com va dir una companya, la vida és tal i com sempre
hauria de ser: en relació amb Déu, amb els altres i amb un
mateix.
Isabel Yglesias és advocada

A LA INTEMPÈRIE | Irene Alerm
Endreçar-se
E
ncara no hem passat el zenit de l'agost i, enmig d'una placeta al sud de França, ja
penso en el retorn de la rutina. L'excel·lent gelat de xocolata em queda mig
entravessat, el poc airet que passava ja no el noto i el respirar se'm fa més feixuc.
Intento tornar al lloc i el dia que som i em recordo que un cop hi siguem sé molt bé
que no serà cap tragèdia. Sé que mica en mica tot prendrà el seu ritme i que, en el
fons, no hi estaré tan malament. Em dol que a mitges vacances el setembre sigui aquella
tempesta que ens priva d'un bany molt desitjat.
No podem aïllar-nos de tot i de tothom tant com un voldria. Qualsevol cosa et pot recordar
a una altra. Per molt que es faci vaga de televisió trobem una pantalla a qualsevol racó -jo en
vaig trobar unes de petites envaïnt tot un supermercat i anunciant els seus productes estrella
que em van fer posar els pèls de punta- i si ens enduem el mòbil, les excuses de les taxes no
són prou per utilitzar-lo en més d'una ocasió innecessària. Els diaris, aquest estiu duen
alguna notícia més que ens angoixa i no cal ni que llegim els titulars que de lluny les fotografies
ja ens mostren els moviments estivals. La calma que potser havíem assolit, en un instant,
trontolla i costa més de fer un castell de sorra que destruir-lo.
Però l'estiu, lent i tediós, aporta un altre ritme: el canvi de temps i d'espais, les nits llargues
i perfumades que conviden a passejar, les migdiades de ben dinat al so de les cigales quan a
fora hi regna la calor més absoluta ens ajuden a prendre'ns les coses d'una altra manera.
Després d'aquesta treva, d'aquest descans merescut després de la collita, caldrà posar-s'hi
de nou. I, com sempre que hi ha novetats i absurdament oposat als dies més llargs els quals
gaudim a l'estiu, el retorn a la rutina ens cau a sobre tant de pressa que
amb prou feines hem pogut pair les vacances. Però és just aquest a
època que exerceix de veritable frontera entre un any i un altre. Aquest
lapse diferent i el possible canvi d'aires, inevitablement ens poden
conduir a fer una mirada profunda enrere, valorar el curs passat i veure
els errors comesos, les oportunitats perdudes i els reeiximents i guanys.
I és clar, projectar en vista això! Per tant, com em queixava al principi, el
setembre perillosament treu el cap. La trampa és que ara gairebé l'atenim
amb una punta d'il·lusió, esperant poder començar a complir els nostres propòsits i acords
interns i no com un núvol negre i feixuc que ens aixafa guitarres i vacances.
Com sempre, la cosa no és tan senzilla. Aquests que no tenen ni temps per ullar allò que
han deixat enrere ni reflectir-se, Sèneca, el filòsof estoic, els anomena aqueferats. Ens avisa,
també del perill de la projecció constant, de viure sempre en l'esperança futura, que és una
altra manera d'estar ocupat. I és que n'és de difícil trobar la mesura justa! I que n'és de curt
l'estiu! I com s'escola talment la sorra fina de les mans... I tanta és la feina que hem de fer, que
tenim tot el curs per revisar, valorar i preveure un bon nou estiu. Tot plegat és un bon joc
d'ous. No en va, sense saber ni d'on venia ni on anava, el motiu que comença a donar forma
a les reflexions plasmades a l'article fou, que de cop i volta, em vingué al cap un dels versos
del poeta de Sarrià J.V.Foix: "Si pogués acordar raó i follia...". Talment el tretzè treball
d'Hèrcules.
Irene Alerm Pou és llicenciada en filosofia
irenealerm@gmail.com
“Als que no tenen ni
temps per ullar allò que
han deixat enrere Sèneca
els anomena aqueferats”
9valors

valorant l'actualitat
L
es lletres grosses de la portada de La Vanguardia diuen
que el sant Pare demana al jovent coratge per fer front a
la crisi econòmica. Coratge per sobreviure en els moments
que perds la feina, et redueixen els ingressos i s’enfosqueix el
futur? Docs sí, i afegeix:”que cap adversitat no us paralitzi, no
tingueu por del món, ni del vostre futur, ni de la vostra debilitat”.
D’acord i gràcies per l’encoratjament que de veritat ens en manca
força. Primer per saber i entendre de forma senzilla i clara les
causes i els causants de la gran crisi aquesta que patim. Cal que
ens donem compte que el Gran Dimoni existeix i es diu Diner o
Capital i els seus agents i diables que treballen per ell, són els
que porten la desgràcia als febles, treuen l’habitatge al que vol
fer una nova llar, retiren les ajudes als necessitats i redueixen les
expectatives de futur al jovent. Fan tot el possible per engrandir
el poder i les arques del seu déu, el Gran Capital. No tenen remordiments,
ells es limiten a seguir les lleis del Mercat. Aquests mateixos
diables que serveixen al Diner van començar a inocular la
cobdícia al cor de molta gent i quan aquesta es va adonar de què
anava la cosa ja no va tenir prou coratge per resistir els cants de
sirena i sortir de la xarxa dels rics insolidaris. Després, per premi
es troben que la societat i els seus representants polítics els hi
10valors
CONTRAVALORS | Xavier Manté
Coratge
FORA D'ÒRBITA | Francesc Amat
Crisi i conflicte social
E
ls disturbis d'aquest estiu a Anglaterra posen de manifest
el delicat equilibri econòmic i social en el que es troben
molts barris de les grans ciutats europees. La societat
anglesa és una societat altament estratificada, amb fortes desigualtats
econòmiques i on les diferències socials en funció de la
renda i la classe social són evidents. De fet, és un dels països de
la OCDE amb més desigualtat econòmica. Malgrat això, aquest
no és un fenomen nou i els alts nivells de desigualtat han estat
presents a Anglaterra tant en èpoques de crisis com en temps de
creixement econòmic. La vella Anglaterra ha estat sempre una
societat desigual i jeràrquica. De manera que és difícil afirmar
que les desigualtats econòmiques són per si soles la causa dels
disturbis. Aquesta seria una explicació massa simple. A més, els
aldarulls a Londres no van tenir lloc als barris més degradats
sinó als barris de les famílies de classe mitja-baixa. Com ho podem
explicar? Una característica rellevant de la societat anglesa és la
deixadesa generalitzada de l'espai públic. He viscut dos anys
dos anys a Londres i una de les coses que més sorprenen és
l'absoluta despreocupació per la qualitat de l'espai públic: hi ha
centenars de places i carrers, hospitals o xarxes de metro que no
s'han tocat des de fa anys. L'espai públic en els nuclis urbans és
el centre de la vida social, i per tant afecta directament la qualitat
perdona gratuïtament les pèrdues (ep, sempre que siguin molt
grosses) i no els envia a la presó.
Al sant pare Benet i a la santa mare Església els hi ha mancat això
que ens recomanen als joves i als no tan joves, el coratge sense
por per posar-se en mans de la Providència. Però coratge primer
per mirar sense reserves aquest món econòmic que Jesús volia
d’harmonia, germanor i justícia. I tendresa. Coratge per entendre
que el déu Diner des de fa uns anys està guanyant les batalles al
Déu Amor. Però coratge també per denunciar públicament als
representants dels qui han escampat aquest malestar i aquesta
desesperació entre tanta gent innocent. Coratge per denunciar als
nostres diables del Santander, del BBVA, de la Telefonica, de
Movistar, de Coca Cola, d’Endesa, de Ford... als que per postres
se’ls convida al Vaticà, se’ls donen certificats de bona conducta
per al cel, això sí, sempre que donin un ajut per organitzar les JMJ
de Madrid. Bandarres tots plegats. Jesús ni els hagués anat a buscar
ni hagués acceptat els diners dels seus botins de pirates que
s’emporten a les seves illes Seychelles i que ja els hi surten per les
orelles. Dir-ho, denunciar-ho, no és demagògia. És coratge.
Xavier Manté és enginyer /
x.mante@telefonica.net
de vida dels ciutadans. Però no només això, l'espai públic és
també un reflex del grau de cohesió social d'una societat. És el
punt de trobada amb aquelles persones similars a tu, però també
és el punt d'intersecció amb aquells qui poden ser molt diferents
de tu. Una segona característica de la societat anglesa és la baixa
qualitat dels serveis públics més elementals; és a dir educació,
sanitat i altres serveis bàsics. La qualitat mitjana d'un hospital
públic català està molt per sobre de la d'un hospital públic anglès.
El mateix passa amb l'educació pública. Finalment, ha estat
la classe mitja i mitja-baixa la que més ha patit un descens de les
seves perspectives econòmiques a mig termini a Anglaterra.
Els nivells d'endeutament, hipoteques i pèrdua de llocs de treball
ofeguen bàsicament a les classes mitjanes i baixes. En resum,
nivells elevats de desigualtat econòmica acompanyats d'un espai
públic abandonat, uns serveis públics de baixa qualitat i la
disminució de les expectatives econòmiques són els factors
que probablement hi ha darrere els disturbis d'aquest estiu
passat. I aquests factors són els que explicarien que no siguin
els més desafavorits els qui protesten violentament, sinó la
classe mitja-baixa. Uns disturbis que van ser de caire violent i
individualista, de persones que no troben el seu lloc en un espai
públic degradat. De fet aquesta és una conclusió encara
més preocupant, perquè quan la classe mitja-baixa es revolta
les conseqüències polítiques i socials poden ser més greus.
Francesc Amat és economista i investigador
famat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com

PARAULES MESTRES | Jordi Cussó
Canvi de mentalitat
H
e passat uns dies a Assís resseguint amb un grup de persones les petjades d'aquest dos grans sants que
van ser Sant Francesc i Santa Clara. Quan més conec l'itinerari d'aquestes dues persones més m'admira la
seva lucidesa i generositat i com segueixen essent d'una gran actualitat als nostres dies. La seva vida i les
seves paraules són un cant constant a viure la pobresa més extrema, a esdevenir pobres del tot. Ells creien
que la millor manera d'ajudar als pobres no era donar-los coses, sinó fer-se pobres com ells. Només així
podien donar un veritable testimoni de què volien estar al seu costat i ajudar-los. Francesc i Clara ens dirien que ens hem
d'entusiasmar a ser pobres. I si un dia poguéssim deixar de ser pobres no voldríem renunciar a viure un do tan gran com
el de la pobresa. És difícil entendre aquestes paraules i més poder viure-les; la nostra societat és incapaç d'entendre un
raonament com aquest. Hem lluitat molt per formar part dels països anomenats rics i ara parlar de pobresa és una
incongruència i un fracàs per l'Europa occidental i per la nineta dels seus ulls que és la societat del benestar.
Llegia aquest dies d'Eloi Lecrec: «L'originalitat de Sant Francesc i Santa Clara no rau en la seva vida eremítica ni en el
seu treball manual. Ni tan sols, rau en la pobresa entesa com una ascesis moral. Si ells donen tanta importància a la
pobresa viscuda seguint l'exemple de Jesucrist i la busquen amb tan d'entusiasme, fins a l'extrem de rebutjar qualsevol
propietat, és perquè la pobresa se'ls mostra com el millor camí per arribar a la fraternitat i a la comunió amb tot el que
existeix. Només cal recordar una de les moltes anècdotes, quan el bisbe d'Assís li va expressar a Sant Francesc la
seva preocupació per la indigència dels seus germans. Ell va contestar: si tinguéssim propietats o posseíssim
qualsevol cosa, necessitaríem armament per defensar-nos. És de la riquesa que provenen les discussions i els
plets, és la riquesa un dels obstacles principals a l'Amor de Déu i del Pròxim. És per això que no volem posseir en
aquest món cap mena de bé temporal". La pobresa esta al servei de la fraternitat». Doncs aquestes paraules em semblen
d'una actualitat total. Si volem assolir una societat més fraterna i justa haurem de fer un canvi de mentalitat. Hem de
deixar de pensar i viure com a rics per començar a pensar i viure com a pobres. Això vol dir que l'economia es posi al servei
de la fraternitat i de la comunió de tots els ésser humans i de la creació sencera. La fraternitat que avui establiria Sant
Francesc no seria la mateixa que va crear al segle XIII. Però mantindria els mateixos trets essencials: rebuig del domini
exercit pel diner, recerca d'una comunitat humana realment fraterna, respecte
per tot l’existent... tot amarat de la presencia de Déu, que tot ho embolcalla
i que amb la seva encarnació ha convertit la vida humana en una benaurança,
una aventura fascinant.
Tenir una mentalitat de pobre pot voler dir:
1.-Cal recuperar la paraula "pobresa" i no entendre-la com un mal, sinó com
quelcom positiu, un do de Déu que ens fa més senzills, autèntics i justos.
2.-Ser pobres és una crida a viure l'amor per l'amor, a relacionar-se amb
“Cal recuperar la
paraula "pobresa"
i no entendre-la
com un mal”
totes les criatures sense creure's amo i senyor de les mateixes. És viure sense ser possessiu, renunciant amb alegria als
altres i al què m'envolta. Renunciar a posseir persones i coses i a un mateix.
3.-Una mentalitat de pobres ens farà descobrir que hi ha mil recursos per viure la vida amb més senzillesa. Ho sabrem
fer amb la roba amb la qual ens vestim, amb els àpats que fem, amb les cases on vivim i amb totes les coses que fem servir.
Hi ha tantes i tantes coses que si les vivim des de la simplicitat, ens ajudaran a nosaltres mateixos i les persones que ens
envolten a perdre la por a ser pobre i viure instal·lats en la pobresa...
4.-Una mentalitat de pobre ens farà adonar que els més pobres no tenen armaris, ni arxivadors, ni llocs on guardar les
coses. Tot el que tenen han de portar-ho al damunt. La pobresa, ens farà discernir i valorar tot allò que realment tenim,
adonant-nos del que és fonamental i de les coses que són accidentals i fins i tot, innecessàries.
5.-Una mentalitat de pobre ens fa valorar per damunt de tot l'amistat, la bellesa, la creació sencera. La pobresa impedeix
que ens deixem enlluernar per les coses artificials i pels reflexes de les coses secundàries.
6.-Una mentalitat de pobre ens ajuda a ser més solidaris entre nosaltres, a romandre més units per fer front a les situacions
que ens toca viure. I quan obrim els nostres ulls a l'exterior, ens fa més sensibles a treballar contra la injustícia i la manca de
pau. La pobresa ens ajuda a sentir i gaudir de la providència de Déu i aquesta sempre és una font d'immensa alegria.
No hi ha dubte que Sant Francesc i Santa Clara són un bon referent per les societats dels nostres dies.
Jordi Cussó és capellà i economista / jcjordicusso@gmail.com
11valors

MONOGRÀFIC
La valentia que no

anul·la la por
No cal anar-se’n a
l’Everest o al Pol Sud per
posar a prova la nostra
valentia. Generalment on
és més difícil ser valent és
en el dia a dia, on les
nostres pors, fantasies i
malestars sovint ens
bloquegen. Els experts que
col·laboren en aquest
monogràfic, començant
per José Antonio Marina,
adverteixen que tenir por
és absolutament necessari
per poder provar la nostra
valentia.

la valentia
La por i la valentia, grans amigues
M. Teresa Abellán Pérez
“Totes les
persones
podem sentir
por en algun
moment
determinat i
també podem
aprendre
estratègies per
superar-ne
14valors
Paraules clau: Por–valentia–confiança–llenguatge intern positiu–emoció–
pensament–valors–responsabilitat–autoestima–autonomia–seguretat–actitud.
Introducció
Abans de començar a introduir-nos en el binomi valentia/por, val la pena
de fer una breu introducció respecte el sentit de la paraula valor; importància
i necessitat de recuperar la consciència pel treball de valors i
amb valors, dins i fora dels centres educatius.
La paraula VALor, és a dir, allò que VAL, o bé allò a què la societat dóna valor.
Alguns valors: respecte, amistat, compartir, tolerància, generositat, convivència, justícia,
identitat, compassió, cooperació, honestedat, llibertat, creativitat, sinceritat, responsabilitat,
paciència, constància... Els individus o grups socials estableixen un escala
de valors i d’interpretació diferents, fruit de les vivències i aprenentatges realitzats al
llarg de la vida. Simbòlicament podríem dir que les persones fan interpretacions diferents
d’un mateix valor segons el contingut de la seva motxilla invisible; aquella que portem
tots des que naixem i on anem carregant experiències, dolors i frustracions, èxits, il·lusions,
etc. Cadascú té vivències i aprenentatges diferents i això fa que siguem diferents
els uns dels altres; i, per tant, l’escala de valors o l’ordre de prioritats pot ser diferent;
ni millor ni pitjor. El present article tractarà sobre la VALentia i, per contraposició, faré
una petita introducció de la seva amiga, la por; una emoció bàsica que totes les persones
sentim des que naixem. Aquesta no és ni bona ni dolenta. Simplement hi és i, de
vegades, ens ajuda a ser prudents en situacions de risc.
La por és un detector de possibles perills per a la seguretat personal i és fonamental
per a la supervivència de l’espècie humana. Quan se sent por, el cos experimenta una
acceleració del pols, la musculatura es contrau i es pot començar a suar i tremolar. Les
sensacions que sorgeixen quan es té por són desagradables. Totes les persones podem
sentir por en algun moment determinat i també podem aprendre estratègies per
superar-ne algunes. Hi ha pors que paralitzen les persones i aquestes no són bones
perquè impedeixen actuar i trobar solucions de superació. A més, poden donar lloc a
l’agressivitat. De petits tenim moltes més pors que de grans; i, de grans, continuem tenintne
d’altres, de pors. Els més petits tenen por de la foscor, de la nit, dels monstres, d’allò
inexplicable per a ells, de les seves pròpies fantasies, etc. Els grans tenen por de parlar en
públic, de fer el ridícul, de ser rebutjats, etc. A algunes persones, els agrada d’experimentar
la sensació de la por i van a veure pel·lícules de terror, fan puenting o altres esports de risc.
Tots tenim pors i tots podem aprendre a ser valents. És una qüestió d’actitud.
La meva amiga Nati m’explicava fa pocs dies com ella va parlar i afrontar la por quan
només tenia nou anys. Després d’una operació en una cama, els seus pares van haver
de marxar per anar al metge. Ella havia de quedar-se a casa i, amb la por pròpia de
l’edat, li va preguntar a la mare si s’havia de quedar sola. La mare li va contestar amb
aquestes paraules:
–No estaràs sola; us quedeu tu i la por.
La resposta li va servir per reflexionar-hi i fer-se algunes preguntes sobre la por.
–És clar –va dir-se ella– si estic amb la por no estic sola; però, com és la por? Quina
forma té?
El fet de poder dialogar amb la por, voler reconèixer-la com a part d’ella mateixa i
possiblement altres reflexions van fer que aprengués un patró d’actuació que li va servir per
algunes” (segueix a la pàgina del darrera)

L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM
Forts i valents
EDITORIAL
L'arrel indoeuropea *wal- “ser fort” s'ha conservat en el
verb llatí valere “ser vigorós, potent; tenir valor; estar
bé, ser capaç”. En català, la forma valer (segle XII)
procedeix directament de la llatina i valdre ve d'un canvi
de tipus de conjugació, però no s'admet valguer, presa
del subjuntiu.
De valens, -ntis, participi present de valere, han
derivat valentia “vigor; coratge; capacitat” i d'aquí
valença (1254) “protecció, ajuda”; l'adjectiu valent
(segle XIII) apareix abans que el substantiu valentia
(segle XIV).
Valerós (segle XIII) “valent, coratjós, estrenu;
intrèpid, ferm” tenia inicialment el sentit de valuós “que
té molta vàlua, valor o preu” i aquesta vàlua (1252) “allò
que val una persona o cosa, estimada per les seves
qualitats”, significava antigament avaluació (1696).
En temps difícils, valentia
D
es dels herois homèrics, com Ulisses, que s'enfrontaven al cant de
les sirenes, fins els grans superherois de Hollywood que trepen per
gra-tacels i volen amb vestits estrafolaris, la valentia ha estat sempre
un valor admirat i desitjats per alguns. Però encara que de vegades la dificultat
o el perill ens serveixi d'excusa, la valentia no és un valor destinat únicament
als grans homes. La valentia, també anomenada coratge, és necessària per
superar les dificultats quotidianes que ens trobem al llarg de la vida i per enfrontar-nos
a les nostres pors com a humans. Els valents no amaguen el cap
sota l'ala. L'home necessita la valentia per resistir, per superar les adversitats.
Ara bé, ser valent, no vol dir viure en la temeritat. La valentia s'exerceix amb
seny, prudència i autodomini. El sempre brillant William Shakespare deia que
"la pau i l'abundància engendren covards, mentre que la necessitat sempre
ha estat mare de l'audàcia". Segons els experts l'home del segle XXI és
històricament el més atemorit. Tenim por als fenòmens naturals, al terrorisme,
a la mort, a la soledat, a la vellesa, a perdre la feina, al futur... la llista de
pors és interminable. Per tant, ara més que mai, quan les pedres dificulten
el caminar, és quan cal treure pit, superar els neguits i fer el primer pas. Tal
com faria un heroi. Però dels de veritat.
[L'home necessita la valentia per resistir, per superar les
adversitats. La valentia s'exerceix amb seny, prudència i autodomini]
Amb la mateixa arrel, validus, -a, -um “fort, potent,
de valor” dóna vàlid (1393) “que té íntegres les forces;
que té plena eficàcia lògica o legal” i del llatí tardà valor, -
oris resulta valor (segle XIV).
Les definicions de valentia “qualitat de valent; fortalesa
d'ànim davant el perill o la desgràcia; acció pròpia de
valents, proesa” i valent “que té coratge a emprendre
grans afers, a afrontar els perills sense por; que val
moralment, digne de respecte” són positives: l'Alcover-
Moll recull refranys que alerten contra els qui
presumeixen de valents, arrauxats momentanis que
bravegen de lluny però es retreuen en moments de
perill i contra aquells que obren temeràriament, perquè
sovint són vençuts.
Quan s'anteposa al substantiu, valent equival a “fort,
intens o molt gran”; són més freqüents les expressions a
la valenta “amb gran voluntat i esforç” i de valent
“molt, amb gran intensitat”.
Anna Olm és professora
annaolmm@hotmail.com

la valentia
sempre més. Quan té por, pren consciència i sap perquè la té i, un
cop identificada i acceptada la regula a través d’estratègies
personals que l’ajuden a tranquil·litzar-se;cadascun té les seves
pròpies estratègies i recursos.
Persones valentes que he conegut La Montserrat és una
dona forta i valenta que conec. La vida no li ha posat fàcil
d’arribar on és ara. Vídua de fa molt de temps, quatre fills, treballant
tota la vida per tirar endavant i ara, quan podria estar
més tranquil·la, un càncer de mama, que no aconseguirà doblegar-la
perquè continua lluitant per sobreviure i sentir-se
viva. Tant se val que no tingui cabells, que la mirin o comentin
el que vulguin!
La meva mare és també una dona valenta i amb coratge. La
guerra, la fam i quatre germans més petits van enfortir-la de forma
admirable. Sobreviure per alimentar la família, defensar-se
d’amenaces i afrontar els problemes i relacions tòxiques amb
persones dolentes. Sempre recorda el dia que va anar a robar un
ànec per alimentar els seus germans i, una vegada li va tallar el cap
a l’ànec, aquest corria pel corral sense poder-lo atrapar. Una
manera de fer-nos riure i rescatar bones estones de mals moments.
La meva amiga Ramona –morta de fa pocs mesos– era igualment
un dona especial i amb coratge. El càncer va arribar a
ser el seu acompanyant invisible durant els últims anys de la
seva vida. Recordo que cada vegada que la veia me’n parlava
de la nova teràpia, aquell medicament recomanat que semblava
donar bons resultats, de com la metàstasi s’havia reduït...
Semblava que sempre estava més animada que jo mateixa.
La Ramona, la Montserrat, la meva mare i tantes altres persones
amb qui he conviscut són el meu referent alhora d’afrontar
els reptes de la meva vida.
Què les ha enfortides i fetes valentes? Varen néixer valentes
o bé se’n van fer, de valentes? Com ho van fer? Potser les circumstàncies
les hi van obligar, en certa manera, a afrontar
situacions difícils, però elles van triar actuar i ser valentes
sense pensar-s’hi gaire; no tenien temps per pensar si volien
ser valentes perquè havien de ser-ho. Havien de superar totes
les pors de cop perquè la gana i els fills les empenyien.
Com ens fem valents?
Recordo el primer dia que la meva filla Andrea volia pujar al
Dragon Khan de Port Aventura. Vam fer la fila totes dues i,
quan va arribar l’hora de pujar a la cabina-tren, va començar
a recular i plorar. Durant vint minuts, me’n recordaré sempre,
“Nosaltres programem i
podem superar les pors i ser
valents i valentes donant
instruccions a la nostra ment”
16valors
vaig intentar explicar-li que la por que sentia en aquell moment
era la mateixa que sentia en moltes altres situacions i que tant
li costaven de superar. Fins llavors, la meva filla de deu anys
mostrava, com és normal en aquesta edat, una certa inseguretat
davant qualsevol situació nova; amb risc o sense.
Després de la nostra llarga, especial, persistent i controvertida
conversa, va pujar a l’atracció per primera vegada, amb molta
por, és cert. Només baixar de l’atracció va tornar-hi a fer cua
per tornar a pujar, i així durant quatre vegades més.
Recordo perfectament la cara i l’actitud de satisfacció que
feia quan en va baixar la primera vegada. Quantes coses va
aconseguir aquell dia! Quantes pors va saber deixar enrere!
Abans apuntava que la valentia és una qüestió d’actitud. És
possible educar un canvi d’actitud a través de l’actuació conscient
per deixar enrere les pors i arribar a ser valents i valentes;
amb coratge i esforç, per afrontar els reptes, alguns inevitables,
que la vida ens posa al davant, i altres reptes imposats per voluntat
pròpia, però tots vàlids perquè en traiem profit i ens en
podem enriquir personalment i espiritualment. Penso en com
deu haver influenciat l’esforç, la tenacitat i la voluntat en la
meva persona fent les maratons i curses de muntanya; el sobreesforç
físic de córrer hores i hores sense importar-me la pluja,
la neu, el dia o la nit, i la constància mental de tenir clar on i com
es volia arribar a la meta.
Els missatges que les persones donen a la ment passen a formar
part de la seva realitat. Els comportaments i actituds que cadascú
decideix que formin part de la seva vida seran una realitat
quan en donem l’ordre a la ment. Davant les pors, les persones
hem d’aprendre a donar-nos les instruccions encertades; en un
llenguatge positiu intern. Joe Dispenza, que va experimentar en
si mateix les possibilitats de la ment per influir sobre el físic, va
dir: creem la realitat amb els nostres pensaments. És a dir, nosaltres
programem i podem superar les pors i ser valents i valentes
donant instruccions a la nostra ment.
Quan sentim una emoció, com ara la por, l’amígdala, cervell
emocional de les persones, la recull i processa de forma ràpida
per passar a donar ordres d’actuació a la persona; podem actuar
amb retracció i mantindrem la por, o bé podem canviar
l’actitud i aprendre a ser valents i valentes. Només cal prendre
una decisió i actuar amb el risc d’equivocar-nos. Què decideixes
tu? Què ens diem quan ens equivoquem?
Sempre explico als infants i als pares i mares quan faig formació
que, en iniciar un projecte, cal saber que hi ha dues

possibilitats. Una, que el projecte surti tal i com teníem pensat.
Dues, que no surti el que volíem fer, i llavors cal començar de
nou a fer-lo positivament amb la introducció d’algun canvi.
Intentar avaluar la situació concreta i allò que ha sortit mal
fet, però sense jutjar-nos, i molt menys menysprear-nos; amb
llenguatge positiu intern com ara: «la propera vegada», «avui
no m’ha sortit el que havia pensat fer, practicaré per aconseguir-ho»,
«aquest cop m’he equivocat, puc treballar més»,
«ho intentaré un altre cop»...
Les persones ens equivoquem i això no ha de suposar cap
inconvenient. Amb confiança i seguretat personal i emocional
sabem que les pors es poden superar i llavors ens convertim
en persones valentes i responsables, que no critiquen ni van
pel món fent de víctimes, sinó que solucionen els problemes
propis i es marquen reptes de superació.
Acompanyar els infants i les seves pors. És important que
els adults, de forma empàtica, escoltin, acceptin i valorin les
pors que manifesten els infants i els hi vagin donant la mateixa
importància o preocupació que li dóna el nen; legitimar la por
és el camí per superar-la. Negar-la no ajudaria els infants a
sentir-se compresos i acompanyats en un moment tan difícil
o fins i tot terrorífic per a ells. Desaprofitaríem la possibilitat
d’ensenyar algunes estratègies i recursos d’actuació per regular
i superar les pors. Preguntes com ara: de què tens por?,
com o on la sents físicament?, com te la imagines o quina
forma té?, ajuden els infants a familiaritzar-se, compartir i, en
definitiva, a identificar, acceptar, regular i superar la por inexplicable
que senten. Acompanyant els infants en el seu procés
de por, tenim la possibilitat de mostrar un patró d’actuació,
educar una actitud per resoldre les situacions conflictives.
Als infants, els agrada especialment escoltar i sentir com el
pare, la mare o la mestra van tenir pors en algun moment determinat
de la seva infantesa i quines estratègies van utilitzar
per superar-les. Els tranquil·litza saber que no és una cosa
que només els passa, a ells Algunes activitats per aprendre o
ensenyar als infants a ser valents:
–Dibuixar les pors i cremar-les (amb un adult al davant).
–Escriure les pors en un paper i enterrar-les.
–Posar cada por dins un globus;cada inflada és una por que
s’introdueix, i enlairar-lo per fer-los fora del cos.
– Comprovar, si cal, sota el llit o dins l’armari que no hi ha res
ni ningú.
– ... (pensa-les tu mateix/mateixa)
“És important que els adults,
de forma empàtica, escoltin,
acceptin i valorin les pors
que manifesten els infants”
xxxxxx
Sovint fent preguntes als infants de què i a què poden tenir
por es pot trobar la manera d’acompanyar-los; l’enginy dels
adults és increïble.
Finalitzant
Les pors i els valors formen part de l’educació emocional i
un dels objectius màxims és el de treballar i canviar, si cal,
l’actitud de les persones. Els professionals de l’educació volen
educar l’actitud de l’alumnat. Un alumnat coneixedor de
si mateix, racionalment, emocionalment i espiritualment, que
es va desenvolupant i aprèn a estimar-se des del propi respecte
i el respecte a les altres persones, amb responsabilitat, confiança
i entomant el resultat de les seves pròpies decisions i actuacions.
Un alumnat que aprèn a identificar, acceptar i regular i gestionar
totes les emocions. Infants valents i futurs ciutadans amb
empenta suficient per engrescar-se i solucionar de forma positiva
els conflictes que la vida posa al davant i que ens ajuden
a créixer com a persones creatives i capaces de trobar solucions
als problemes.
Els professionals de l’educació volem educar herois, com
diu Pilar Jericó, que afronten el desert de les crisis personals
amb una actitud autònoma, segura i amb confiança; amb autoestima.
Tot un procés que cal anar simplement treballant
sense forçar gens. Ni a ningú. Només acompanyant, ajudant
i educant perquè es deixin ajudar.
Algunes preguntes:
-Quantes experiències, relacions o projectes deixem de
conèixer per culpa de la por?
-Quants somnis i il·lusions es queden a les portes de la
nostra ànima sense ser coneguts?
El més important: Educar una actitud davant les pors i
davant els conflictes.
Epictet: No importa el que et passi, importa com et prens el
que et passa.
Maria Teresa Abellán és
pedagoga i autora del bloc
"Educació emocional, una
filosofia de vida"
Bibliografia infantil
– LAMBLIN, Christian i altres. L'Adrià té por de la foscor. Baula.
– GRAVETT, Emily. De què té por el ratolí?. Cruïlla.
– SENDAK, Maurice. Allà on viuen els monstres. Kalandraka.
17valors

la valentia
ENTREVISTA A JOSÉ ANTONIO MARINA, FILÒSOF I AUTOR DE ‘ANATOMÍA DEL MIEDO: UN TRATADO SOBRE LA VALENTÍA’.
18valors
«La veritable valentia
no és heroica; valent és
qui fa el que ha de fer»
José Antonio Marina, un dels pensadors
espanyols més reconeguts del moment, és
especialista en filosofia, concretament en
política, intel·ligències múltiples i ètica.
Habitualment col·labora en diversos mitjans
de comunicació i és doctor honoris causa
per la Universitat Politècnica de València.
També ha estat el creador de la Universidad
de Padres. Entre els guardons rebuts,
destaquen el Premi Anagrama d'Assaig, el
Premio Giner de los Ríos de Innovación
Educativa i la Medalla de Oro de Castilla-La
Mancha. Ha escrit desenes de llibres, els
dos darrers: La educación del talento.
Editorial Ariel (2010) i El cerebro infantil. La
gran oportunidad. Editorial Ariel (2011). I el
2006 va ser autor de Anatomía del miedo:
Un tratado sobre la valentía. Més
informació: http://jose-antoniomarina.blogspot.com/
PER E.TORT/J.SALICRÚ. FOTOS: FUNDACIÓ UP
V
ostè enceta el llibre Anatomía del miedo citant
Heidegger: "No podem tan sols imaginar-nos
com seria el món vist amb els ulls d'un valent".
La por pot encegar la nostra percepció de la
realitat. La por és una emoció que si s'ha mantingut
al llarg de tota l'evolució és perquè és necessària. Perquè,
de fet, la por és la detecció d'un perill que ens amenaça.
Però tenim masses pors, professor Marina?
Sí, el problema és que l'ésser humà ha inventat contínuament
pors. És l'espècie més poruga que existeix perquè no solament
sent por davant perills reals, sinó també sent por davant perills
que anticipa, imagina i amplia.
I això ens angoixa...
Avui hi ha persones que es desperten amb por, amb ansietat,
i sense saber de què. La por s'ha convertit avui en un perill per
l'home, en una forma de sentir que ens pot amargar la vida. I per
això hem de desempallegar-nos de la por i aprendre a ser valents.

Per tant, podem dir que la història de la civilització és la
història de la lluita contra la por.
Sense cap mena de dubte. Històricament hem lluitat contra
moltes pors: por a la mort, por a les forces de la natura - un
dels fenòmens que va donar origen a les religions-, por al
poder, por a la solitud - a les societat prehistòriques i feudals
una de les grans angoixes humanes era ser desterrat de la
pròpia col·lectivitat-...
I ara?
Doncs ara vivim un moment històric penetrat també per
moltes pors: al terrorisme, a l'atur, a la ruptura... De manera
que com a persones i com a societats hem de saber què fer
amb la por perquè aquesta, vulguem o no vulguem, és present
a les nostres vides.
No totes les persones, però, reaccionem igual davant les
mateixes amenaces.
Per això és important reconèixer que gran part de les pors,
són apreses. Un dels objectius educatius de la Universitat
de Pares respecte els fills és precisament saber com educar
nens que siguin valents. Ara bé, això tampoc vol dir generar
nens insensats - que no sentin mai la por- perquè d'aquest
tipus de persones també cal desconfiar.
Cal un equilibri.
Sí. Cal tenir la por justa davant els perills reals. I sobretot,
perquè en això consisteix la valentia, procurar no deixar de fer
alguna cosa que s'ha de fer encara que aquesta requereixi un
esforç. I és que cal tenir clara una cosa: els valents també tenen
por. La vertadera valentia no és heroica, valent és aquell
que fa allò que ha de fer.
Vist així cauen molts mites.
Els francesos expliquen una història als nens i nenes que
van a l’escola sobre el militar més valent de la història del seu
país, de França. Diu la llegenda que abans d'una batalla els
seus amics el van veure tremolar de por, però ell mateix es
deia: "Tremola cos meu, perquè si sabessis on et portaré,
aleshores si que hauries de tremolar". Doncs aquesta història
“Com a persones i com a societats penso que hem
de saber què fer amb la por perquè aquesta, vulguem
o no vulguem, és present a les nostres vides”
19valors

la valentia
és molt útil per diferenciar que és tenir por i que és ser un
covard.
La valentia s'aprèn?
Sí. La valentia s'aprèn. Però, a més, un es converteix en
valent en determinades circumstàncies. Hi ha persones que
creuen que mai serien capaces d'enfrontar-se a una situació,
però quan arriba al moment, ja sigui per la indignació que li
provoca la injustícia o perquè se sent responsable d'altres
persones, adopta comportaments molt valents.
Posi un exemple.
Això ha passat en els darrers moviments de revolta del món
àrab. Els joves revoltats no són herois ni valents, senzillament
s'han trobat davant d'una situació injusta en la qual han
considerat que haurien de comportar-se de forma valenta. I
això els ha fet créixer i els ha despertat un valor que potser en
altres circumstàncies potser no hauria despertat.
20valors
Per tant, la indignació, com hem vist a casa nostra aquests
dies, també ens fa valents.
De fet, el llibre Indigneu-vos de Stéphane Hessel és un crit
a la valentia, perquè davant certes coses un no pot quedar-se
aturat. La passivitat és un tipus de covardia. Ens hem d'indignar
davant la indiferència i davant la manca de compassió. Aquest
llibre ens ha recordat que tots ens plegats ens estàvem
convertint amb una mena de ramat i les ovelles són molt
obedients i poc valentes. En definitiva, Hessel ens parla de la
covardia generalitzada i de la valentia quotidiana.
En el seu llibre vostè exposa el cas de la cultura massai, on
els homes joves no tenen por.
Els joves massai sí que tenen por, però des que són nens
se'ls imposa una mena d'hàbit generalitzat perquè no
exterioritzin la por. Al final això dóna un tipus d'educació en la
qual es valora la resistència i la confiança en un mateix per
enfrontar-se als perills. És a dir, a la societat massai s'acaben
generant homes valents.
La valentia és un fet cultural?
A totes les cultures que jo he estudiat, i en són més de setcentes,
de forma generalitzada, la valentia es considera un
valor. És a dir, la valentia és una virtut que és valora arreu, des
de la cultura hindú, xina o japonesa - en aquesta la figura del
samurai encarnava la valentia-. En moltes d'elles, la valentia
es relaciona directament amb el valor del guerrer. Els homes
joves han de ser guerrers i valents perquè tenen la missió de
protegir la resta de la societat.
Valentia i violència van unides...
No sempre. De fet, va ser una troballa de Grècia. Concretament
Sòcrates va ser qui per primera vegada va fer referència
al fet que es podia ser valent lluny del context de la guerra. Per

tant, també calia ser valent davant les coses quotidianes,
davant les injustícies.... En aquell moment neix una corrent
que assegura que es pot ser valent i pacifista, de la qual en
seran líders Gandhi o Martin Luther King.
Per tant, vostè distingiria una valentia bona i una de no tan
bona.
Sí, perquè hi ha persones que són molt valentes, i per això
són molt admirables, però són valentes respecte empreses
errònies. I, aleshores, encara que haguem de reconèixer que
són valents, també cal dir que són salvatges o valents.
Posi un exemple.
Un terrorista que se suïcida matant-se per allò que ell creu
que és una convecció religiosa pot dir que actua amb valentia
respecte la seva comunitat, però al mateix temps, actua com
un criminal respecte unes altres. La naturalesa humana planteja
moltes situacions contradictòries. Hi ha persones que se'ls
hauria de donar una medalla pel seu grau de valentia i al mateix
temps portar-los davant d'un escamot d'afusellament. I per
això cal distingir entre una valentia bona i una valentia dolenta.
I com distingim una i altra valentia?
Sant Tomàs d'Aquino, el filòsof escolàstic més important,
deia que la valentia sempre ha d'estar subordinada a la justícia
i si no està subordinada a la justícia és una mala valentia.
I davant aquesta contradicció vostè proposa una ètica de la
valentia.
Sí, perquè és molt necessària. Entre les grans fortaleses que
hem d'ensenyar als nostres nens i nenes -perquè la valentia
és cosa d'homes i dones- és l'estructura bàsica de la vida ètica.
I per viure èticament bé cal ser valent, és a dir, tenir la seguretat
que encara que una cosa ens costi la farem.
el llibre relacionat
Un viatge al país de la por
En aquest llibre Marina viatge al país de
la por, des de les pors normals a les pors
patològiques; investiga perquè unes persones
són més porugues que altres; analitza
les pors domèstiques, les polítiques i les
religioses; i revisa les teràpies més eficaces
per lluitar contra el temor. De la mà de neuròlegs,
psicòlegs i de grans escriptors, com
Kafka, Rilke, Camus o Graham Greene, el lector
recorda els complexos camins del terror fins
arribar a la valentia. Per a l'autor aquest és el punt de partida
clau de la naturalesa humana: el valent té por i per això
és lògic que totes les cultures hagin admirat el valor.
MARINA, José Antonio. Anatomia de la por: Un tractat
sobre el coratge. (Anagrama/Empúries). 2011.
+ valors
Escolta l’entrevista feta a
‘Valors a peu de carrer’ a
http://revistavalors.podcast.es
En el programa hi interven també el
periodista Sergio Fernández, que ha
travessat en bicicleta els principals deserts
del planeta; Xavier Valbuena, membre el
2009 d’una expedició de persones
discapacitades al Pol Sud i Ragai Guirguis,
portaveu de la comunitat copta egípcia a
Barcelona, que ha demostrat aquest curs
la seva valentia davant la convulsa situació
viscuda a Egipte.
21valors

la valentia
Ser valent és ser un heroi?
M. Neus Calleja Fernández
Quan se li pregunta a un infant què és ser valent, la
resposta més freqüent és definir el terme com a
una persona que no té por, que s'atreveix a tot, a
fer coses arriscades o difícils.
Som conscients que una part important de la
informació que els arriba, prové de mitjans de
comunicació, de sèries i pel·lícules o d'Internet. Ens aquests
canals surten "superherois" capaços d'enfrontar-se a tot, de
rebre cops i ferides de tota mena i, malgrat tot, sortir pràcticament
il·lesos i gloriosos del repte al que s'afrontaven.
Però és aquesta la realitat del món en què vivim? Són
correctes aquests conceptes i termes?
Allò que trobem en el dia a dia, en els nostre actes quotidians,
no se sembla gens a aquests paràmetres. Ser valent no és el
mateix que no tenir por. Ans al contrari, moltes vegades fer
actes de valentia implica ser conscients d'aquesta por i de les
dificultats i, malgrat tot, afrontar-nos a les circumstàncies que
ens toca viure de la millor manera possible i acceptant tantes
ajudes com siguin necessàries. És una imatge ben diferent a la
que s'ha donat a l'inici.
Encarar que les coses no són com voldríem, que ens fan
patir, que no les podem canviar ni ignorar no és gens fàcil.
Necessitem ser molt valents per entendre i acceptar tot això i
no deixar-nos vèncer pel pessimisme o el sentiment
d'indefensió.
En el Telèfon de l'Esperança de Barcelona, sovint escoltem
moltes persones valentes que intenten sortir-se'n de situacions
crítiques i que accepten el suport que els podem oferir des del
nostre servei anònim i confidencial. De fet, trucar-nos ja és en
sí un acte de valentia, perquè implica que la persona és conscient
de la situació que viu, d'allò que li passa, de què està
patint o se sent sola i busca ajuda per poder afrontar aquestes
situacions, per poder obrir alternatives d'actuació que potser
no havia contemplat, sigui per desconeixement o perquè li
havien passat per alt.
Però també escoltem a persones que saben ben bé què és el
que han de fer i que busquen aquest suport com una ajuda
puntual per recolzar la seva valentia a l'hora de portar a terme
allò que pensen.
“Ser valent no és el mateix
que no tenir por. Molts cops
fer actes de valentia implica
ser conscients d'aquesta por”
22valors
D'altres ja saben que no poden canviar les circumstàncies
que els toca viure, però són valents per tirar endavant amb la
seva vida malgrat que, de vegades, en aquells moments no
trobin gaires motius per fer-ho.
Per una persona que pateix una depressió, per exemple, és
un acte de valentia seguir endavant amb els seus actes
quotidians i que li suposen un esforç enorme.
També és una persona valenta aquella que assumeix les
seves limitacions, siguin aquestes quines siguin, i que
s'esforça a adaptar-se a elles.
Fins ara hem centrat l'atenció en les persones que truquen
al nostre servei, però què passa amb aquells que s'ofereixen
voluntàriament a escoltar-les? També els nostres voluntaris i
voluntàries mostren una actitud valenta en venir a despenjar
el telèfon, disposats a donar el millor de sí mateixos sense
condicionants. Ells no saben mai amb què es trobaran quan
despengen una trucada, però sempre mostraran una actitud
acollidora i empàtica amb la finalitat d'aconseguir que la
persona que truca se senti ben atesa.
Així doncs, hem vist que hi ha moltes maneres de ser valent
i que s'acaben definint de forma ben diferent a la definició
amb la que hem començat aquest escrit. Podem dir que una
forma de ser valent es mostrar una actitud positiva, proactiva
i solidària envers un mateix i els altres i les circumstàncies que
ens toca viure.
Pot ser no serem com alguns protagonistes de les pel·lícules,
però serem més reals i més eficaços en el nostre dia a dia.
M. Neus Calleja Fernández és psicòloga i directora del
Telèfon de l'Esperança de Barcleona

Valentia cívica
Dr. Joan Ordi i Fernández
Podem partir d'entrada d'unes definicions que sovint
utilitzen els especialistes en ètica i valors ètics, quan
distingeixen entre ètica civil, moral civil i ètica pública.
I per això direm que per ètica civil es pot entendre
aquella reflexió de l'ètica que pretén explicar quines
són les motivacions bàsiques i els darrers fins que mouen
l'acció sociopolítica del ciutadà; és també el fonament de l'ètica
pública. I afegirem que, correlativament, la moral civil seria el
conjunt de costums, comportaments i formes concretes de
relació amb què realitzem la nostra existència ètica com a
ciutadans. Finalment, es pot establir que ètica pública és l'ètica
amb la qual el ciutadà participa activament en la construcció
de la vida política i de l'Estat, i també l'ètica que el ciutadà
exigeix en l'administració dels assumptes públics; i, per tant,
es juga en l'àmbit de la convivència pública i en relació amb
les institucions que estructuren la societat.
Dit això, sembla possible afirmar que, llegida en perspectiva
ètica, la Constitució d'Espanya de 1978 integrava l'ètica civil
del moment i així aspirava a estimular en la societat una moral
civil que havia de ser pluralista i crítica respecte de l'Estat i de
l'Església - que durant el franquisme s'havien aliat en
l'anomenada causa nacionalcatòlica - per estimular la
recuperació d'una consciència democràtica social, encarnada
en les institucions públiques del nou Estat. El paper, doncs,
de l'ètica civil era fonamental en aquell moment de recuperació
de la democràcia i de reeducació ètica i política de la societat:
constituïa el marc ètic acceptat majoritàriament per la societat
en tant que conjunt de mínims ètics vinculants per a tothom i
que s'havien de traduir en conductes reals inspirades en els
valors democràtics i els drets humans.
A aquests tres conceptes cal afegir ara el de valentia cívica,
per acabar d'entendre potser la nostra relació actual amb la
Constitució espanyola de 1978. No seria exagerat afirmar que el
concepte de valentia cívica és essencial per entendre la moralitat
pública, ja que si la societat està correctament estimulada des
de l'ètica civil, genera dosis socialment necessàries de valentia
ètica cívica. Doncs bé, la valentia cívica es percep quan els
ciutadans se senten legitimats per exercir una crítica constructiva
a l'ètica civil per millorar-la, val a dir, per obrir-la a una sensibilitat
“La valentia cívica es percep
quan els ciutadans se senten
legitimats per exercir una crítica
constructiva a l'ètica civil”
ètica més coherent amb els valors superiors i la dignitat i els
drets de les persones, i per exigir-li que compleixi més bé amb la
seva finalitat de moralitzar el poder, el dret i les organitzacions i
institucions socials. De fet, la valentia cívica és criteri per
reconèixer la vitalitat moral de l'ètica civil en una determinada
societat i època històrica. La seva absència generalitzada podria
indicar que l'ètica civil no hauria aconseguit moralitzar les
organitzacions i les institucions de la vida pública i/o que
aquestes no haurien estat font de moralitat de la vida social i
haurien quedat reduïdes a simples instruments de la burocràcia
de l'Estat, traint així llur sentit més pregon.
Des del punt de vista pràctic, la valentia cívica expressa el
grau de compromís real del ciutadà i de les organitzacions amb
el projecte de convivència bastit sobre la dignitat de la persona,
els valors superiors i els drets dels pobles. En concret, la seva
absència generalitzada indicaria que el projecte d'humanització
recollit i tutelat per la Constitució de 1978 ja no seria sentit ni
viscut per la ciutadania com a ideal de convivència, sinó com a
simple instrument legal per no caure en un estat social de
barbàrie. I, finalment, valentia cívica també és un concepte crític
que mostra tot el sentit de l'ordenament jurídic basat en l'ètica
civil, tot el sentit que té el poder al servei d'aquest ordenament
i tot el sentit de l'ètica civil com a fonament de l'ètica pública:
contribuir a la formació de ciutadans personalment i
comunitàriament responsables del propi destí humà en la
societat i de la necessitat d'humanitzar la comunitat perquè
aquesta pugui realment orientar-se al servei de la persona des
dels valors que brollen de la condició humana.
Creiem, per tant, que, si no interpretàvem l'ètica civil des de
la seva finalitat última, podria acabar instrumentalitzada i
privada de significació per a les noves generacions. No serà
aquest, justament, el problema que vivim a 33 anys de la
Constitució d'Espanya vigent? La sentim encara avui com a
projecte ètic d'humanització que ens empeny cap a endavant?
¿O ens sembla un simple marc de convivència i, per això mateix,
ja no suscita en nosaltres la valentia cívica d'exigir-li que
reclami a la ciutadania i a les organitzacions i institucions que,
en el context històric dels nous problemes i necessitats -
generats no només per la crisi econòmica i laboral, sinó també
per la relació entre l'Estat i les Comunitats Autònomes - pouin
de la seva inspiració i no pas d'apreciacions subjectives o
d'immobilismes polítics? ¿No és arribat el moment històric de
ser radicalment fidels a l'esperit ètic de la Constitució de 1978?
I si és així, ¿ser-li més fidels encara no voldrà dir plantejar-se
seriosament la seva reforma explícita, per tal d'adaptar-la a
l'ètica civil que li va donar legitimitat a la llum dels valors
23valors

la valentia
CINEMA |JUDITH VIVES
Dones valentes
Aquest estiu els cinemes Verdi de Barcelona fan
projeccions de pel·lícules clàssiques. Es tracta
d’una iniciativa exemplar que permet recuperar,
per a satisfacció dels cinèfils, grans títols de la història
del setè art, en pantalla gran i amb còpies restaurades i
en versió original subtitulada. Entre les pel·lícules que
s’han pogut veure hi destaquen alguns dels títols més
importants de la filmografia de Sergio Leone, a qui el
temps, i ara es torna a constatar, ha situat com un dels
grans dins el gènere del western. En aquest cicle de projeccions
als cines Verdi s’ha pogut veure, entre d’altres,
Hasta que llegó su hora, un dels darrers grans westerns,
amb el que el realitzador italià continuava i renovava amb la
seva mirada europea el gènere que havien fet gran John
Ford i Howard Hawks. Actualment ja ningú qüestiona
l’estatus de clàssic del cinema d’aquest western protagonitzat
per un veterà Henry Fonda i un encara força jove
Charles Bronson. Però en el seu moment el cinema de
Sergio Leone va revolucionar el western en molts aspectes.
De tots, em fixo en el paper decididament protagonista
que pren la dona, aquí una bellíssima Claudia
Cardinale donant vida a una dona forta i valenta, capaç
de decidir per ella mateixa, de negociar i de fer realitat els
seus objectius en un món dominat pels homes com va
ser el salvatge oest. Un rol femení, el de la Cardinale a
Hasta que llegó su hora, que contrasta amb el caràcter
passiu i secundari que, fins llavors (amb poques excep-
“’Meek’s cutoff’ renova el
western perquè és la
primera pel·lícula de l’oest
dirigida per una dona”
cions) havia tingut la dona en els westerns del Hollywood
clàssic. Quentin Tarantino, que veu en molts aspectes
del cinema de Sergio Leone i no se n’amaga, ha creat també
una bona galeria de dones valentes en entorns poc prototípics,
com és el cas de la núvia de Kill Bill, que d’alguna
manera fa pensar en aquella Claudia Cardinale d’Hasta que
llegó su hora. Un pas més endavant l’ha fet aquest any la
directora Kelly Reichardt i la seva extraordinària Meek’s cutoff,
un western del tot inusual, que renova com-pletament el
gènere per la seva mirada femenina –és la primera pel·lícula
de l’oest dirigida per una dona-, i que capgira tots els tòpics
sobre el paper que la dona jugava en el “wild west”. Si Leone
ja perfilava un personatge valent i amb caràcter propi, a
Meek’s cutoff són les dones les que, valentes, acaben agafant
les regnes de la situació, convertint-se en les líders, les noves
guies per avançar en un món canviant i confús per al qual
els homes ja no tindran –si és que les van arribar a tenir maitotes
les respostes.
Judith Vives és periodista
especialitzada en cinema /
espaiisidor.blogspot.com
.com/revistavalors
24valorsvalors 2.0acebook
.com/valors
witter.com/
valors
Michelle Williams en un moment de Meek’s cutoff.

superiors de tot ordenament jurídic i polític? ¿Podem
continuar obviant el fet cada cop més evident que, en el
nou marc històric real, la Constitució està perdent
capacitat de generar valentia cívica i de formar una moral
civil satisfactòria a la llum dels valors humans?
Conclusió: en el si de la societat i al seu servei, la Carta
Magna compleix un paper també ètic, i no només polític
i jurídic. Aquest és el supòsit de què hem partit des del
començament. La seva reforma sembla avui dia indispensable
per donar-li una nova oportunitat de generar més
valentia cívica en un context molt transformat a 33 anys
del seu origen. Cap Constitució és norma última de la
convivència pública: per damunt d'ella existeixen els
valors derivats de la dignitat humana i de la dignitat dels
pobles o nacions. Ella mateixa es troba sempre en règim
de servei a aquests valors. I té la responsabilitat ètica de
promoure'ls, suscitar-los i fer-los públicament possibles,
en qualitat de norma vinculant legitimada per ells mateixos.
Possiblement, el nivell de valentia cívica d'una
societat sigui un indicador de la salut ètica pública d'una
constitució, o sigui, de l'èxit aconseguit en la tasca de
mobilitzar èticament la societat.
Joan Ordi i Fernández és doctor en Filosofia per la
Universitat Ramon Llull, llicenciat en Teologia per la
Facultat de Teologia de Catalunya i professor de
l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic
les frases
«No és valent aquell que no
té por, sinó aquell que sap
conquerir-la»
Nelson Mandela, polític sudafricà.
«La pau i l'abundància engendra covards, la necessitat
ha estat sempre la mare de la valentia»
William Shakespeare, dramaturg anglès.
«Pot ser un heroi tant el que triomfa com el que perd,
però mai el que abandona el combat»
Thomas Carlyle, historiador anglès.
«No camineu amb el cap baix, és necessari aixecar la
mirada per veure el camí»
Robert de Lamennais, escriptor francès.
Valents
el racó poètic
PER ALBERT PERA
JOAN DE SERRALLONGA, mort a Barcelona el
1634 als 40 anys.
Terror de viatgers i traficants,
lladre de pas i llest com una guilla
forma amb uns quants amics i uns quants
germans
armats de pedrenyals, feroç quadrilla.
Dignes virreis el volen a l'infern,
l'amor de na Joana l'acompanya,
protegit pels qui van contra el govern:
clergues i rics rebels al rei d'Espanya.
A les urpes dels jutges, per fi, cau:
és assotat, desorellat amb ràbia
i esquarterat. La testa rau
al Pas de Sant Antoni, en una gàbia.
Teatre, auques, cançons, dansa bonica:
el poble com a heroi el reivindica.
COMENTARI: Hi ha personatges que han passat a la
història com a prototipus de valentia. Cal aprendre
d'ells el coratge per defensar una causa justa, per
més que la sensatesa atenuï l'impuls primitiu.
FRANCESC «Quico» SABATER I LLOPART,
mort el 1960 a Sant Celoni als 47 anys.
Qui està ungit de caràcter llibertari
no admet la prepotència del tirà,
es rebel·la tenaç sense parar
bo i perseguit pel furor casernari.
Sang freda i coratge extraordinari
mostres, Quico, i alegre tarannà,
maldecap fix del dèspota inhumà
que burles, insolent i temerari.
Audaç difons en la guerrilla urbana
octavilles de tema subversiu,
fas sabotatges si et dóna la gana,
maquis que tens la frontera per niu.
Civils i sometent de fúria insana
per fi t'abaten amb tiroteig viu.
COMENTARI: El neguit, la certesa d'estar mal governats,
ha desembocat en un clam general d'insatisfacció i
revolta. Aquest poema vol expressar un estat
d'ànim que fa exclamar: Ja n'hi ha prou!
Sabrem trobar el camí per sortir-nos-en?
Albert Pera és poeta
i col·laborador de 'Valors'
25valors

la valentia
Els joves, la valentia i les pors
Joan Riart
L
a valentia considerada com un valor és el que ens
permet defensar el que, segons el nostre criteri,
val la pena. Suposa dominar la por i sobreposarnos
a les situacions adverses. La valentia suposa,
entre altres aspectes, fortalesa interior i consciència
recta.
El coratge, afegeix un plus a la valentia, és defensar però també
tenir el cor ferm davant d'un perill o dificultats clares. Suposa una
actitud resolutiva, acció cap a la solució. I defensar el que és
correcte, que tot sovint requereix més coratge que valentia davant
les injustícies flagrants o la violació de drets humans.
La valentia i el coratge tenen cares diverses. A vegades vol
dir posar en marxa habilitats per solucionar circumstàncies
adverses, i altres ser conseqüent amb el que inicialment ens
hem proposat. Una tercera cara del valor és saber assumir errors,
reconèixer les equivocacions i demanar perdó i, no oblidem,
una quarta cara del coratge, assumir les conseqüències
dels nostres actes. I una darrera, defensar opinions i persones.
Ser valent no és innat, cal aprendre a ser-ho. Eduquem en
aquest valor? A casa? En els centres educatius?
Els joves, en especial des dels 15-16 anys fins als 25-30,
necessiten coratge per dominar unes pors pròpies de l'edat
molt importants, pors que també tenen moltes cares.
· Por al fracàs, sigui acadèmic, sigui en una relació nova de
parella.
· Por al ridícul, a sentir-se avergonyit pels altres. A ser menys
valorat.
· Por a no ser acceptat en manifestar opinions pròpies que
intuïm no seran del gust de les persones amb autoritat (pares,
docents, caps laborals, …).
· Por al futur, en general, incerteses laborals, d'opcions de
vida, de seguretat econòmica.
· Por a equivocar-se, en la presa de decisions sobre el futur,
en els estudis, en l'acceptació d'un primer treball.
· Por en no ser prou eficient en les primeres feines que
s'assumeixen.
Eduquem en el coratge que suposa saber assumir totes aquestes
pors?
Les pors i els perills hi són, no podem evitar-ho. La por no és
dolenta, és un mecanisme biològic de supervivència. L'aspecte
negatiu és no saber afrontar-la correctament. Cal educar i ense-
“La por no és dolenta, és
un mecanisme biològic de
supervivència. Allò negatiu és no
saber afrontar-la correctament”
26valors
nyar a aprendre a modular les pors i situar-les en el seu lloc. Des
de l'entrenament en fortalesa interior i en la presa de decisions
en acabar l'ESO fins al coratge que cal en el dia a dia, quan ja
s'ha assumit un treball que no és gens satisfactori.
Ser competent en la gestió positiva d'un mateix és la màxima
valentia. Cal coratge perquè els perills i els reptes són clars.
Això no vol dir oblidar-nos ni fer oblidar als joves que poden
ser valents i coratjosos sense abandonar el sentir-se realitzats
com a persones, sentir-se feliços.
Proposo treballar i aprendre aquesta valentia en la realització
personal practicant les propostes del quadern de camp: "Com
ser feliç i eficient en la feina" (editat per Amat).
També proposo, als responsables de persones joves, que
pensin en els seus i marquin les següents caselles dels valors
i dels contravalors corresponents.
Totes les caselles de l'esquerra estan molt implicades entre
sí. L'espai no ens permet fer més consideracions, però una
persona valenta també ha de ser assertiva o amb bon control,
en motivació, capacitat d'esforç, etc..
Valor Contravalor
Valentia Inhibició
Coratge Covardia
Motivació interior Dependència
Control Inconsciència
Confiança Suspicàcia
Optimisme Pessimisme
Llibertat interior Servitud a creences, modes, ...
Justícia Injustícia
Generositat Egoisme
Disciplina Falta de previsió
Laboriositat Mandra
Esperit de sacrifici Hedonisme
Esforç Deixadesa
Sinceritat Mentider
Resiliència Frustració
Ser actiu Ser retret
Diligent Passiu
Saber afrontar Fugisser (practica la fugida)
Compromís Dissimulació
Altruisme Egocentrisme
Noblesa Culpabilitat
Lleialtat Engany
On hi ha més caselles assenyalades? Esquerra o dreta?
Doncs ja sabeu on són els espais de treball.
Joan Riart és doctor en psicologia i professor d'Estudis
de Psicologia i Psicopedagogia de la URL

MÚSICA |MARIA SALICRÚ-MALTAS
Música i valentia
El juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil, uns
eixelebrats destruïren algunes obres d'art existents
a la basílica de Santa Maria de Mataró. Però l'orgue,
d'un valor incalculable, va tenir més sort. I no va ser pas
perquè els exaltats no sabessin trobar l'escala que pujava
cap al cor on hi havia el colossal orgue, sinó perquè un
dels organistes que sovint tocava l'instrument en aquella
època va tenir la valentia de posar-se a tocar La
Internacional. Així, tocant aquesta peça que segurament
no l'identificava, l'organista va salvar l'instrument de les
flames. I és que durant la història de la música hi ha hagut
molts exemples d'intèrprets valents que han estat valents
davant les adversitats. Sembla ser que el músic polonès
Frédéric Chopin tenia epilèpsia -o una malaltia mentalque
li provocava al·lucinacions mentre tocava el piano,
fins i tot, en els concerts en directe. Però el pianista tenia
la valentia d'aguantar i seguir tocant mentre veia sortir de
la caixa de ressonància de l'instrument centenars de ninotets
i altres éssers de móns imaginaris. Algunes vegades,
però, Chopin havia hagut d'abandonar la sala davant
l'estupefacció del públic assistent.
Avui, el músic també ha de seguir essent valent per
poder afrontar diversos reptes. Cal valorar la valentia d'un
“Chopin va demostrar gran
valentia: no abandonava els
concerts malgrat els efectes
de la malaltia que patia”
per saber-ne més
BIBLIOGRAFIA
ALBERONI, Francesco; Coratge! : una exhortació a fer-nos
amos del nostre destí. Pòrtic. Barcelona, 1999.
TRUNGPA, CHÖGYAM. Sonríe al miedo: despierta tu valentía
interior. Kairós. 2011.
FERNÁNDEZ, Sergio. Vivir sin miedos. Plataforma. 2010.
LABBÉ, Brigitte. El Coratge i la por. Cruïlla. Barcelona, 2006.
THOREAU, Henry David; Coratge cívic. Mediterrània Edicions,
1967.
Un retrat
del músic
polonès
Frédéric
Chopin.
músic cristià que no renega
de la seva espiritualitat
en les seves lletres,
la valentia d'un músic
que escriu cançons de
protesta coneixent un
possible destí negatiu o els greus problemes que podria
tenir. Cal valorar la valentia d'un músic que inverteix tots
els seus estalvis -i s'endeuta- per treure un disc, per enregistrar-lo
o bé la valentia de renunciar als seus drets com
a artista al penjar les cançons a la xarxa. Cal valorar també la
valentia d'un músic a canviar d'estil musical quan ja ha aconseguit
un estatus en un tipus de música concret, la valentia
d'un músic d'iniciar nous projectes, noves formacions...La
valentia de tocar nous solos a l'escenari, d'improvisar sense
tenir por, d'explorar els seus límits com a músic i la seva sonoritat
en directe. Cal valorar així mateix la valentia a presentarse
a un concurs quan s'està a anys llum de les capacitats musicals
del guanyador de l'edició anterior, la valentia de no
sentir-se ridícul dalt de l'escenari o de no tenir por de defallir
al actuar davant poc públic. Cal valorar la valentia d'un músic
cec que demana almoina pel carrer confiant en què ningú
li robarà els diners que guanya...Cal valorar la valentia
dels músics.
Maria Salicrú-Maltas és
etnomusicòloga /
maria.salicru@cllicenciats.cat
PEL·LÍCULES
Generación robada. Director: Phillip Noyce. Austràlia, 2002.
Flor del desierto. Director: Sherry Hormann. Alemania, Austria i
França. 2009.
Coraje. Director: Alberto Durant. Perú. 2005.
No sin mi hija. Director: Brian Gilbert. Anglaterra, 1991.
Juno. Jason Reitman. EEUU, 2007.
Pàgina web de contes sobre valentia: http://
cuentosparadormir.com/valores/cuentos-de-valentia
27valors

propostes culturals
28valors
La pau a Vallauris
Q
ueda una mica amagat del garbuix i els excessos de la Costa
Blava, i més i deuria quedar quan Picasso va decidir d'establir-se
al poblet de Vallauris, entre 1948 i 1955, en el periple vital que el féu
fer petjada a tants i tants llocs i llogarets, sobretot a la França del
migdia i de l'exili. La petjada del geni malagueny en aquesta població al
Nord de Cannes ha permès, a banda de contemplar una magnífica escultura
a la seva plaça, dedicar-li un petit museu amb notables peces de ceràmica i,
sobretot, la decoració mural d'una petita capella gòtica primerenca amb el
títol urgent, necessari -aleshores sobretot, però ara també- de La guerra i
la pau (1952). Ressonen, de lluny, els estralls dibuixats a Gernika (1938) o
de la Massacre a Corea (1951), els dos testimonis que evidencien el fil conductor
de la II Guerra Mundial i, potser, de totes les guerres.
Disposada fonamentalment en tres panells, entrant a la dreta s'hi representa
una pau com si dejunéssim a l'herba romàntica, com si descobríssim
novament, com si ja fos l'hora de tastar de nou -després de tanta guerra- les
potències salvífiques del cos i de la vida. Al front, un símbol d'unitat que
repetirà més o menys en altres obres i que vist avui és massa naïf. I, a l'esquerra,
trobem el mural de la guerra: un carruatge de destrucció que s'enfronta
amb el cavaller de la pau i la justícia. El color, d'una banda, que ho presideix
tot d'una manera molt suggerent, i l'aparició simbòlica del combat del Bé,
allunya Picasso de les altres dues representacions esmentades de la guerra,
contra la qual -sembla dir- ja no valen només els planys ni la proposta arcàdica
de la pau. No tan sols. També reclama el paper bel·ligerant (guerra a la
guerra) del mateix cos i de la mateixa vida que aspira a lluitar per la seva dignitat,
fent el pas de canviar de mural. I que ho veu possible. O, almenys, admirable.
Enlloc millor que en una capella per dir-ho.
Prop d'allà, a les afores de Vence, podrem trobar Santa Maria del Roser, la
capella que va projectar i decorar Henri Matisse en agraïment a la monja que
el cuidà mentre l'havia de cuitar afectat per un càncer, erigida entre 1949 i
1951, és a dir, contemporània de la de Picasso. Aquest mes de juny, als
museus del Vaticà, s'ha inaugurat una sala amb els treballs preparatoris de
l'artista. La seva intenció és força diferent de la de Picasso, no procura reescriure
la història de la salvació, sinó, en tot cas, reinterpretar-la a través de
les sensacions i els processos de la pregària. La llum, els vitralls, la pròpia
disposició de la capella, és una invitació, en aquest cas, al repòs, a la contemplació
i a intentar desvetllar el més feliç, el més pregon, el més admirable de
tu mateix per fondre-ho amb la Bellesa. Diguem pomposament que si Picasso
representa la força de l'ètica, Matisse ho fa de la mística. Reflexions
de l'Europa que renaixia, aleshores, fetes a pocs metres d'una costa
boja, bohèmia i luxosa.
Ramon Bassas escriu regularment sobre art
al seu bloc, ramonbassas.blogspot.com
ART | Ramon Bassas
“Si Picasso
representa la
força de
l'ètica,
Matisse ho fa
de la mística”
Capella de Santa
Maria del Roser a
Vence.
la fitxa
Podeu veure el web
d'aquest museu a http://
www.musees-nationauxalpesmaritimes.fr/picasso/
VALORS

‘Caire 678’
L
a caixa de pandora dels abusos sexuals a Egipte
va obrir-se quan la reportera de CBS, Lara Logan,
va ser atacada a la plaça Tahrir del Caire per un
grup d'homes quan cobria la retirada de l'expresident del
país, Hosni Mubàrak. Altres dones periodistes van patir
incidents similars. Això va destapar algunes dades reveladores.
Segons una enquesta del 2008 del Centre Egipte
pels Drets de la Dona un 98 per cent de dones estrangeres
i un 83 per cent de dones egípcies ha estat víctima d'abús
sexual. I és precisament d'aquest tema que parla la pel·lícula,
Cairo 678, que arriba als cinemes de l'estat espanyol
a principis de setembre.
Cairo 678, primera pel·lícula com a director de l'egipci
Mohamed Diab, narra la història de tres dones de ficció,
malgrat totes tenen elements extrets de fets reals, que
busquen justícia als abusos sexuals. Una d'elles és violada
per un grup d'homes després d'un partit de futbol,
una altra porta el seu assetjador davant justícia encara
que aquesta insisteix en desestimar el cas i, finalment,
una tercera, es defensa del seu assaltador clavant-li un
clip del mocador.
La pel·lícula, segons el seu director - que es va perdre
l'estrena europea perquè participava a les protestes del
seu país contra Mubàrak-, busca "trencar el silenci" perquè
"les actituds comencin a canviar". Ara per ara, Caire
L’
Agenda Llatinoamericana del 2011, com bé recorda
en la introducció del volum d'enguany el
català Pere Casaldàliga, es preguntava "Quin
Déu?". Doncs , un any després, la qüestió evoluciona i
ara és: "Quina Humanitat?". És a dir, quina humanitat
volem i podem ser? Quina vida podem i volem tenir? Quina
convivència anhelem? I és que l'home no pot tenir
una bona vida humana, sense una bona convivència.
"Tots som relació, sociabilitat, comunió i amor", recorda
el bisbe emèrit. I per això el lema mundial de la campanya
per promocionar l'agenda és "Sumak kawsay", que es
pot traduir per "Bon viure, bon conviure".
A més, com sempre, intel·lectuals d'Amèrica Llatina i de
la península aporten les seves reflexions sobre el tema a
través de diversos articles. Aquest 2012 hi ha textos del
Cartell de la
pel·lícula que
es podrà veure
aquí a partir
del 9 de de
setembre.
Agenda Llatinoamericana 2012
CINEMA | Maria Coll
678 ha tingut arreu on s'ha estrenat molt bona acollida.
En el Festival de Nous Directors de Cine de Nova York va
rebre el premi de millor director i en el Dubai Internacional
Film Festival el de millor actriu.
La fitxa
El Cairo, 678 (Egipte). Drama. 2010. 110 min. Director:
Mohamed Diab. Actors: Bushra, Nelly Karim, Maged El
Kedwany, Bassem Samara, Sawsan Badr, Ahmed Al
Fishawy. Estrena 9 de setembre.
Portada de
l’Agenda
Llatinoamericana
2012.
Més informació a
http://latinoamericana.org
SOLIDARITAT | Redacció
periodista i escriptor uruguaià
Eduardo Galeano, del teòleg
i filòsof brasiler, Leonardo
Boff; o del frare dominic, Frei
Betto, entre molts altres. Es tracta del volum número 21
que es publica, ja que la primera Agenda Llatinoamericana
va sortir a la venda el 1992 en motiu dels cinc-cents anys
de la conquesta d'Amèrica i des d'aleshores s'ha convertit
en producte ja esperat en aquestes dates.
29valors

coses per canviar-se
a un mateix
30valors
Amb un aplaudiment. Així s'acaben les postes a la Mola, la zona més aïllada de l'illa
de Formentera, a 192 metres sobre el nivell del mar. Un aplaudiment que cobreix
aquesta llenca de terra coronada per un gran far i que constitueix al mateix temps la
part més elevada d'aquesta petit tros del mediterrani. L'aplaudiment és llarg, sostingut i amb
algun xiulet d'alegria. Comença tímidament quan els primers raigs de sol vermells desapareixen
mar enllà i arrenquen amb estridència quan la nit guanya terreny.
La Mola és un microcosmos de perfils i sensibilitats diverses: hi ha europeus -sobretot italiansque
es deleixen per trobar un moment de tranquil·litat i d'amor personal. Una parella de milanesos
seuen al meu costat i s'acaben una ampolla de Freixenet mentre es diuen coses a cau d'orella. A
l'altra banda, un grup de catalans xala de forma cridanera sobre quelcom divertit que els passà la
nit anterior. Més enllà, un nombrós grup de hippies toca el timbal; al costat, més turistes -
alemanys?- sopen algun entrepà i beuen cervesa de llauna. Del darrera vénen un grapat de joves
amb cara de son -o ressaca?- i d'haver dormit en alguna cala a la
intempèrie, mètode substitutiu per un grup de gent que no es pot
permetre l'escalada de preus i luxe que pateix l'illa.
Tot aquest microcosmos s'atura amb les últimes flamarades
visibles del sol i aplaudeix. Durant un minut. No és un ritual
únic: em diuen que es reprodueix a Finisterre, a l'extrem oest de
Galícia, i a Finistère, a la Bretanya francesa. Potser en d'altres
indrets on el sol s'amaga darrera les muntanyes o la mar. El sol ha estat un dels símbols més
potents de la història de la humanitat: símbol de llum, de poder, de masculinitat a la mediterrània
i de feminitat a l'Àsia. A les antigues cultures els fascinava que el sol morís cada dia i reviscolés
cada matí. En la suposadament racional cultura moderna aplaudim el final d'un dia, fent bona
la frase de Tit Livi, segons la qual el l'ocàs definitiu encara no ha arribat. Sens dubte. Demà
toca treballar. Les vacances s'han acabat. Això sí, amb un aplaudiment.
“El sol ha estat un
dels símbols més
potents de la història
de la humanitat”
PLAERS DE MA VIDA | Toni Rodon
Un aplaudiment
Toni Rodon és politòleg / rctoni@gmail.com
CERCANT L'ESCLETXA | Joaquim Trenchs
En Florentino i la Responsabilitat
E
l futbol d'estiu, més aviat allò que l'envolta, a banda d'entretenir a uns quants, ens ha
il·lustrat en unes imatges, paraules i absència de les mateixes, que a mi em permeten
encetar la temporada de reflexions a Valors, al voltant de la responsabilitat en els
lligams socials que es promouen i els valors implícits que la presideixen. No crec desencertat
pensar que en temes molt més punyents de la nostra vida social, política i econòmica,
"imatges" com "la del dit a l'ull" es donin, si bé metafòricament, amb força intensitat i
freqüència i de ben segur, amb efectes directes molt més nocius pel conjunt de la població.
Allò que em fa preguntar té a veure amb els motius de fons que mouen les persones que
des de la seva posició "invisible" i alhora de màxima responsabilitat, sostenen determinades
actuacions lamentables i inadmissibles, des d'un mínima sensibilitat en les relacions humanes.
Com es pot entendre l'aparent silenci o fugida endavant, com a resposta a actes del tot
lamentables, on no hi ha tampoc mostres de penediment, en el vincle existent entre aquell
"qui posa el dit a l'ull" a un altre i aquell qui el paga i respon per una Institució i la cultura o
valors dipositats en ella? No són pas pocs els personatges que sense gaires escrúpols i

DEIXA'T PERDRE PER... | Eulàlia Puigderrajols
la revista ‘Valors’
Quan em vam oferir aquest espai no tenia clar com
me'n sortiria, però vaig dir que sí. M'hi vaig posar
per diversos motius: un, la joventut dels dos periodistes.
La mirada clara transparent, curulla d'il·lusions
que et verbalitzaven del projecte.
Malgrat no sóc del ram -certament m'he vist sempre com
una intrusa en aquestes planes- vaig ser agosarada. Amb
espentes i rodolons - no surt a l'escrit tot el que passa entre
bambolines- he anat ficant el nas en diferents llocs, alguns
quotidians, d'altres més particulars; sempre amb les meves
ulleres particulars, buscant diferents punts de vista de l'entorn.
La realitat és polièdrica i cal mirar-la des d'una nova
perspectiva, buscant valors arreu. Si cal, sota les pedres.
Vaig començar pel monestir de les Tereses de Mataró. Un
lloc proper, concret. Sovint penso que són les grans desconegudes,
un espai on sempre m'he sentit com a casa, on he
après a resar veient-les a elles. També m'he perdut per llocs
més eteris com un full en blanc, ciutats com Loughton, malalties
com l'Alzheimer.... A cadascun dels escenaris esmentats
als llarg d'aquests anys, hi he estat realment per algun motiu.
“Aquesta secció ha estat, en
certa manera posar sobre el
paper, cada mes, un retall
del meu diari personal”
miraments són col·locats en llocs de responsabilitat. Personatges de ferro que confonen la
fermesa amb la rigidesa, que destil·len fredor davant les injustícies i el patiment, i supuren
grans habilitats per fer la llei a la seva mida. Com és possible això? Sovint, sota propòsits i/
o objectius sostinguts oficialment hi ha veritats latents que enforteixen i perverteixen humanament
la comunicació i els vincles personals. Especialment quan aquests vincles estant molt
institucionalitzats. Freqüentment en el lligam que s'estableix, presideix un esquema ben simple
on en "Un" i en "l'altre" es diposita una intenció, que s'espera reverteixi posteriorment en
un producte i efecte del propi discurs inicial pre-establert.
En el fons és un lligam a l'espera de satisfacció plena i absoluta per a tots dos, sense falles
però que quan la impossibilitat i la impotència fan acte de presència, és quan es posa en joc
la veritable dimensió de la responsabilitat humana per aquells subjectes afectats. De fet,
aquesta, no hauria d'estar tan regida pel pragmatisme dels efectes o resultats esperats, com
promou el discurs capitalista, sinó per la consciència de la causa inicial que ha impulsat el
vincle, x a la recerca de l'Amor, del reconeixement i dels altres.
Acceptar les falles, la incompletesa, les culpabilitats... dels nostres propis actes, per
reparar-ne les situacions, fent-nos en responsables, ens permet assumir encerts i errors, de
manera més humana i no tant agressiva, i avançar de manera una mica més civilitzada.
Joaquim Trenchs és psicòleg /jtrenchs@copc.cat
Exemplars de la revista Valors.
No hi ha hagut ni trampa, ni cartró. Ha estat, en certa manera
posar sobre el paper, cada mes, un retall del meu diari personal.
Escriure en una publicació, té quelcom d'exhibicionista,
és un "despullar-se" per dintre. Explicar el teu parer, sense
que ningú t'ho demani, ni saber si pot o no interessar.
Ara rellegint-me els títols, és a dir, mirant enrere, veig el
camí fet i m'alegren dues coses: haver arribat a port, per
tant, no havent fallat en cap lliurament, i valorar que costa
molt escriure i poques vegades aconsegueixes expressar
les idees que tens al magí amb les menys paraules possibles.
És un ofici, una tècnica i un art.
No vull marxar d'aquesta plana sense senyalar que la clau
de volta era, i així ho hem intentat, trobar a cada racó un valor,
per molt petit que fos. Cap altra cosa hauria tingut sentit.
Els anys t'ensenyen que allò important està sempre embolcallat
amb molt senzillesa. Entre els gran premis, les
gran distincions, càtedres, seminaris, clubs, no trobareu la
"camisa de l'home feliç".
Eulàlia Puigderrajols és mestra
eulaliapi@gmail.com
31valors
VALORS

coses per canviar
el món
32valors
Visitar Srebrenica
S
í. Fa uns dies es compliren exactament quinze anys de la tragèdia més cruel esdevinguda a
Europa des de la Segona Guerra Mundial. Més de vuit mil refugiats foren brutalment assassinats
a Srebrenica. Avui, veure el cementiri d' aquella població de Bosnia i Hercegovina i observar
les tombes perfectament alineades de les persones mortes, resulta una experiència realment esgarrifosa.
Bo deu ser examinar les causes d' uns conflictes històrics que vénen de lluny. I discuteixin fronteres.
Fins i tot aixecant el to de veu i defensant amb vehemència les respectives posicions. Condemnable és
però sempre caure en la confrontació i en la violència armada, amb el desig d' exterminar físicament l'adversari,
aportant motivacions ètniques, polítiques, culturals i fins i tot religioses. Vull que els països -
en el marc de les entitats legals corresponents- afrontin la necessària redistribució de la riquesa, qüestionin
la validesa dels seus límits i estableixin -si cal- nous models territorials. No accepto però posicions
inamobibles ni dominis apriorístics d' uns pobles pel damunt dels altres. I si això no és possible en el
marc del diàleg, exigeixo una presa de posició -sense evasives ni passivitats- dels organismes
internacionals i l' arbitratge efectiu d' unes institucions que d'altra banda hauríem d' exigir cada dia més
representatives de la totalitat de la població mundial.
No podem fer possible mai més noves Srebreniques. N'hem
d'aprendre tots: els escenaris antics de guerra han de ser
substituïts avui simbòlicament per nous espais de debat
constructiu que ens assegurin unes autèn-tiques i veritables
situacions de justícia.
Ramon Salicrú és mestre / ramon.salicru@cllicenciats.cat
CULTURA DE PAU | Xavier Garí
...i les revolucions Occidentals?
L
es revolucions socials o els aixecaments populars són moments històrics molt importants
per a l’esdevenir d’un país i de tota una regió. La Història de la humanitat en va plena i
sempre ha estat l’ocasió, al llarg dels segles, per al progrés dels pobles i el millorament del
món. Avui, lluny de les revolucions francesa i americana (les últimes de debò d’Occident, fa més de
doscents anys), estem vivint noves revolucions en els països àrabs. Com si Occident no vulgués
canviar l’etiquetatge que ha adjudicat al món àrab, gira majoritàriament l’esquena als moviments
populars d’aquests països que miren de tombar heroicament regímens dictatorials per tal d’assolir
la democràcia de la què Occident se n’ha fet gairebé “propietària”, però no arriba ni a ser “usufructuària”.
És curiós com les paradoxes de la Història es fan presents a cada pas, i també en aquest cas:
quan Occident viu una crisi democràtica de fons, que afecta fins les finances internacionals, les
economies nacionals i totes les administracions inclús les locals, el món àrab es refà, es remou i més
que evoluciona: es revoluciona. Davant d’això, l’Occident democràtic i liberal no vol ni mirar ni
escoltar, com si li fos massa evident que està rebent tota una lliçó i cal mantenir-se en l’arrogància
dels últims segles, que no han portat més que la desfeta a mig món i ara al propi. De no ser que
“Just quan Occident viu
una crisi de fons, el
món àrab es refà, es
remou, evoluciona”
PETITES COSES | Ramon Salicrú
“No accepto posicions
inamobibles d' uns
pobles pel damunt
dels altres”
interessos geoestratètics puguin motivar pressions de
debò o una intervenció com la de Líbia, altres països
com Síria es desagnen no pas amb tancs ni fusells sinó
amb la sola força de la no violència i la repressió del
seu dictador. Lamentable…
Xavier Garí és investigador en Cultura de Pau
www.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

L
a majoria de nosaltres tenim una vida corrent i
quotidiana, però pels canals adequats podem acostar-nos
a la informació accedint a dades que
no acostumen a surtir als mitjans habituals. I no només
això sinó que també podem aconseguir formar part d'una
comunitat d'inconformistes que lluiten per aconseguir
canvis a nivell global. "Avaaz" significa veu en diversos
idiomes i és la carta de presentació d'aquesta organització.
El seu objectiu principal és mobilitzar a ciutadans
d'arreu del món per tancar l'escletxa existent entre el món
que volem i el que ens agradaria tenir.
Fan campanyes en catorze idiomes i tenen professionals
treballant a quatre continents. Utilitzen les noves
tecnologies com a eina i via principal per vehicular les
seves campanyes amb l'objectiu d'actuar com a altaveu
de situacions d'emergència. Per d'escollir el moment adeqüat
per engegar una campanya intenten ser sensibles
a moments políticament claus per poder influir en un
punt d'inflexió grà-
“A través de
www.avaaz.org
podem contribuir a fer
el món que voldríem”
ACCIÓ DIRECTA | Rosa Pursals
Respostes globals
per a situacions locals
cies a la pressió de la
opinió pública. Les
fonts de finançament
no provenen de cap
corporació ni ens polític,
de manera que
aquests no poden influir en les seves accions. L'organització
defensa que tots els humans tenim una responsabilitat
cap els altres, cap a les generacions futures
i cap al planeta per això els temes que toquen es classifiquen
en categories com resposta humanitària, corrupció
o drets humans.
De les seves fites aconseguides, potser la que més
m'ha frepat, és el compromís adquirit pels Hotels Hilton
per lluitar contra l'explotació sexual de les nenes arran
d'una campanya internacional engegada per Avaaz.
Això ha suposat la formació de personal per detectar i
prevenir l'explotació sexual de les nenes i dones que
són traficades arreu del món, si més no a les dependències
dels seus hotels. Aquesta petició va ser signada
per 317.000 persones. Però n'hi ha d'altres, com els
2682 actes organitzats arreu de món en motiu de l'alerta
mundial pel clima o les 350.000 signatures que protesten
contra el monopoli de la informació al Regne
Unit per part de Murdoch.
Rosa Garcia és professora
...i si et
subscrius
a ‘Valors’?
Què et
sembla?
32 euros l’any... en pdf o bé en paper...
Tu tries!
redaccio@valors.org / 646.474.452
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
Servei de Càtering
www.miracle.es
33valors

ciències & tecnologies
34valors
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA |
Pol Bartrès, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó
Parlo, doncs penso... o pen
U
na de les preguntes més apassionants
que ens podem fer i, alhora, de més difícil
resposta és la de saber què ens fa humans.
Històricament, un cop es va descobrir i
acceptar que tots els
“La llengua és
l'invent evolutiu més
important dels últims
milions d'anys”
éssers vius tenim un
origen comú i es va
poder dibuixar l'arbre
de la vida, la següent
pregunta venia sola:
llavors, què és el que
ens diferencia de la resta d'éssers vius? La nostra
visió antropocèntrica ens feia intuir que hi
havia d'haver algun tret marcadament diferenciat
que ens caracteritzés i ens catapultés com
a amos i senyors de l'univers.
Com ja s'ha comentat diverses vegades en
aquesta mateixa secció, qualsevol tret que ens
caracteritzi com a espècie haurà de trobar-se
reflectit en el nostre material genètic, el nostre
ADN. Per tant, era fàcilment deduïble que si
aconseguíem trobar les diferències entre el
nostre ADN i l'ADN d'altres organismes, podríem
trobar les bases de la nostra naturalesa
Homo sapiens. És per això que fa pocs anys,
un equip internacional de científics es van posar
a comparar la seqüència d'ADN humà amb
la del nostre parent viu més proper, el ximpanzé
comú (Pan troglodytes). El resultat podria ser
considerat humiliant: el nostre ADN és exactament
igual el d'un ximpanzé comú en un 99%,
és a dir, dels tres mil milions de bases que componen
el genoma humà, només quinze milions
(menys de l'1 per cent) han canviat en els sis
milions d'anys que fa que els llinatges entre
humans i ximpanzés van divergir.
Des de llavors, els científics han entrat en un
espiral de discussions: mentre alguns pensen
que en aquestes quinze milions de bases hi ha
d'haver la clau de la nostra idiosincràsia, d'altres
estan convençuts que això és secundari i que
serà inútil buscar grans diferències, perquè en
el fons tampoc hi són, sinó que tot és fruit de la
nostra adaptació a l'entorn,
com qualsevol altra espècie.
Ràpidament es va apuntar
el llenguatge com a eina clau
en la nostra evolució. La llengua
és l'invent evolutiu més
important dels últims milions
d'anys, i aparentment els primats no tenen un
llenguatge complex. El llenguatge va ser una
adaptació que va ajudar a la nostra espècie a
intercanviar informació, fer plans, expressar
idees noves. És el llenguatge, doncs, el que
ens caracteritza com a humans? El que ens ha
PENSAR LES NOVES TECNOLOGIES | Marc de San
Paper.li reconvert
A
mb Paper.li (www.paper.li), fundat el 2010
per Edouard Lambelet i Iskander Pols,
qualsevol que ho desitgi pot posar-se en la
pell d’un editor de notícies i començar a publicar
diaris en línia sobre aquells àmbits temàtics que
més li interessin. La plataforma Paper.li ha generat
una aliança de facto amb xarxes socials i de microblogging
per produir nous serveis de valor afegit;
per publicar-hi no cal disposar prèviament d’un
bloc però sí cal haver obert un compte a Twitter i/
o Facebook. És especialment interessant per aquells
que estiguin motivats en donar a conèixer

so, doncs parlo?
Pedro
permès pensar, reflexionar, cantar o fer
operacions matemàtiques, o per contra, com
que som éssers racionals, hem pogut
arribar a desenvolupar el llenguatge?
Malgrat que encara és un tema candent
entre biòlegs i lingüistes, sembla
clar que el llenguatge és el responsable
de l'evolució cultural. Mentre que en la
resta d'organismes vius l'evolució es basa
en la transferència d'informació genètica
d'una generació a una altra, en
els humans el llenguatge facilita, per primera
vegada, la transferència d'informació
no genètica, i per tant porta a una
nova manera d'evolucionar com a espècie.
Una transició en la història evolutiva
d'importància comparable a l'origen de
eix les xarxes socials en diaris digitals
continguts de tercers.
Paper.li ens facilita el camí tecnològic i contribueix
a que prenguin especial relleu les habilitats de cadascú
per seleccionar les fonts més rellevants que
alimentaran el seu mitjà digital; es tracta doncs
d’afegir valor personalitzant el producte final fent
de curador de les fonts de continguts, seleccionantles
i actualitzant-les d’entre l’abundant quantitat
d’informació que podem trobar a la Xarxa.
Pel que fa a l’organització i presentació dels continguts,
ja se’n carrega el propi sistema de cercar la
manera adient, estructurant la pantalla i donant
“Amb aquest programa pots
publicar diaris en línia sobre
aquells àmbits temàtics
que més t’interessin”
El llenguatge ha canviat
totalment l'adaptació de
l'ésser humà al seu
entorn.
la replicació genètica, o l'aparició d'organismes
multicel·lulars.
Malgrat tot, malauradament encara
queda la pregunta més important per
resoldre: com el llenguatge humà va evolucionar
a partir de la comunicació
animal és una de les preguntes més difícils
per a la biologia evolutiva. És el
llenguatge el subproducte de l'evolució
cap a un cervell gran o el llenguatge apareix
a causa d'una mutació única? Cap
d'aquestes explicacions resulten reconfortants
pels biòlegs evolutius, que
argumenten que l'adaptació gradual és
l'únic mecanisme pel qual la biologia pot
construir un tret tan complex com el
llenguatge humà.
Som ben bé a la punta de l'iceberg i només
la investigació en la formació i evolució
del cervell humà ens podrà ajudar a
respondre preguntes de vital importància i
ajudar-nos a arribar a entendre per què els
humans som com som.
PER SABER-NE MÉS
Whitfield J (2008) Across the Curious
Parallel of Language and Species Evolution.
PLoS Biol 6(7): e186.
Criswell, D (2006) What Makes us
Human?. Vital Articles on Science/
Creation, January 2006
Núria Radó és biòloga
nuria.rado@gmail.com
laltracaradelaciencia.bloc.cat
rellevància a aquella informació que per algun motiu
s’hagi significat més a la xarxa. Alhora també es té
en compte en quin format s’han produït, bé siguin
tweets, posts, imatges o continguts multimèdia.
Alhora, la plataforma dóna l'opció que "el teu diari"
surti puntualment publicat i anunciat a la xarxa a l'hora
que li indiquis. Mitjançant els següents enllaços, es
pot identificar temes d'interès i una quantitat creixent
d’usuaris que ja han obert el seu compte i que
ofereixen els seus productes a la col·lectivitat.
@
Així doncs, podem veure alguns exemples a:
Cinema ( http://paper.li/?q=cine), Disseny ( http://
paper.li/?q=diseño), Economia (http://paper.li/
?q=economía), Educació (http://paper.li/
?q=educación), Ocupació (http://paper.li/
?q=empleo), Salut (http://paper.li/?q=salud) i
Tecnologia (http://paper.li/?q=tecnología).
Marc de San Pedro és màster en Societat del
Coneixement / www.marcdesanpedro.cat
35valors

fem la maleta
36valors
Banys termals a Anglaterra
per Joaquim Amargant
De Girona a Bristol, amb Ryanair, hi ha una hora i tres quart de viatge. De moment,
Bristol, a 156 quilòmetres a l'oest de Londres, és una destinació molt barata, amb
dos vols diaris a l'estiu. Segurament és perquè molts joves que van a estudiar
anglès agafen aquesta destinació.
Arribats a Bristol, agafem el tren a l'estació de Temple Meads i en mitja hora som a Bath
Spa. Tal com es pot deduir pel seu nom, Bath Spa són uns banys termals. Aclucada enmig
d'una vall, fins el 1970 el centre de la ciutat patia moltes inundacions, situació que es va
resoldre amb la canalització de les aigües de la pluja que van a parar el riu Avó, el qual travessa
la ciutat pel centre. Aquí totes les cases són de planta baixa i un o dos pisos i del
mateix estil i color, fetes amb pedra calissa d'una pedrera propera. Les aigües termals
surten del subsòl a una profunditat de fins 4.700 metres i procedeixen de la pluja caiguda
al damunt de les Mendip Hills. Cada dia un milió set-cents mils litres d'aigua calenta, a 46
graus, emergeix de sota terra. Per això els romans quan conqueriren Britània, en aquest
indret hi construïren uns banys termals amb el nom d'Aquae Sulis, l'any 43 d.C. Des del
segle XVIII l'aristocràcia anglesa hi va fer llargues estades.
Bath també és coneguda per les seves dues Universitats, la de Bath i la de Bath Spa.
Ens allotgem tres dies a la de Bath, que es troba dalt d'un turonet, al costat del museu
americà. Anant-hi a peu es pot gaudir del passeig d'una de
tantes National Trust que hi ha escampades arreu de totes
les terres britàniques. La National Trust és una fundació
britànica formada per milers de socis que han comprat grans
extensions de terres i també litorals per protegir-los i evitar
que s'edifiqui. Tots els Nationals Trust són oberts al públic
per poder-hi passejar i gaudir de la natura. El National Trust
Heritage també protegeix cases senyorials i pobles sencers
abandonats, que es poden visitar pagant una petita quantitat pel seu manteniment. A la
Universitat ens allotgem a les habitacions individuals, ara buides, dels estudiants. De
totes maneres, moltes habitacions estan plenes també de joves, en aquest cas estudiants
de bona part d'Europa i el Japó que venen a aprendre l’anglès. Per si fos poc, els carrers de
Bath són un brogit de joves de catorze i setze anys que aprofiten els viatges de fi de curs
per visitar la ciutat. Les botigues de records estan plenes d’aquests viatgers. Bath, a
part dels seus banys termals,teatres, esglésies i palauets, és famosa per el The Royal
Crescent: trenta cases enganxades per 114 columnes i construïdes al segle XVIII, amb
un gran espai verd de gespa al davant, on tothom s’hi pot «estarrejar».
“Els carrers de Bath són
un brogit de joves que
aprofiten els viatges de fi
de curs per veure la ciutat”
Anem cap a Brighton
A una hora de tren al sud de Londres es troba la ciutat costanera de Brighton. Amb
l'arribada del tren, el 1841, aquesta va créixer amb la vinguda de l'aristocràcia, que venia a
banyar-se a les seves platges. Es varen obrir casinos i hotels de luxe. Ara és una destinació
on molt joves van a aprendre anglès o de viatge de fi de curs. Els carrers
estan plens de botigues, restaurants i bars on molts jovenets compren o
seuen a les terrasses. El Brighton Pier és un moll d'entarimat de fusta i
ferro que s'endinsa mar endins 524 metres. Al final de tot hi ha un casino,
però abans d'arribar-hi hi ha centenars de màquines escurabutxaques on
molts joves que van a aprendre anglès amb l'escola s'hi deixen els diners.
L'edifici més conegut i original de Brighton és el Royal Pavilion, una
antiga residència real d'estil asiàtic manada a construir al 1786 pel que
després va ser el rei George IV.
GOOGLE EARTH

Els penya-segats de Seaford descrits a l’article.
atura't-hi un minut...
Vall del Sussex i les Seven Sisters
Entre Brighton i Eastboume, també a la costa, hi ha la
regió de l'East Sussex.Per anar d'una ciutat a l'altra s'ha
d'agafar el tren que passa per l'interior. És recomanable
baixar al poble de Lewes per veure els seus carrers i
visitar-ne el castell. Després tren fins el poble costaner
de Seaford, baixar a la seva platja, on hi ha la petita
fortalesa i els penyasegats de polsim blanc; impressiona
veure les anades del mar esvalotat que reboten a
les seves blanques parets. Amb l'autobús que passa per
Seaford, cal continuar l'excursió i baixar al cap d'un quart
d'hora al Parc Natural de les Seven Sisters. L'excursió
per el parc, si no fa massa vent, es pot fer a peu o en bicicleta.
Les Seven Sisters (les set germanes) són set
penyasegats de guix que anualment retrocedeixen entre
trenta i quaranta centímetres per la força de les onades
que hi peten. A dalt dels penyasegats es gaudeix d'unes
vistes genials tant del mar com de la fauna i flora, tota
groguenca al començament de l'estiu.
la fitxa
PRESSUPOST: Avió anada i tornada:
60 euros. Allotjaments cinc nits a la
Universitat de Bath i a un Hostel de
Brighton. 120 euros. Tren: 85 euros.
Joaquim Amargant escriu sobre viatges cada
mes a 'Valors' / quimamargant@terra.es
Consulta tots els viatges a www.valors.org
www.codina.es
37valors

hi havia una vegada...
38valors
Invisible
Text
Esther Rodríguez
L’
esmorzar esperava a taula. Ràpidament
van aparèixer dos nens i un marit preparats
per començar el dia. Ningú no parlava
perquè tenien coses més importants per
fer, com jugar a la consola, mirar els dibuixos hipnotitzats
o llegir els titulars del dia al mòbil mentre
engolien els aliments mecànicament. Tots tres van
acabar a l'hora, compassats, com si ho haguessin
assajat amb anterioritat, com si un rellotge intern
els marquès el mateix ritme. Un petó, un altre i un
tercer seguits d'un " a les 6, futbol!", "a les 7, anglès",
i "no m'esperis per sopar".
La Tara es quedava acompanyada del silenci. Va
acabar l'esmorzar a càmera lenta assaborint la torrada
i el cafè i, ja cansada de bon matí, va començar
la seva rutina. Ningú no ho sabia però la Tara tenia
poders sobrenaturals com aquells superherois dels
còmics que, de tant en tant, llegien els seus fills.
Malauradament no eren supervelocitat o una força
extraordinària o telecinesi. No, el seu do era el do
de la invisibilitat. Es posà el davantal verd i passà
d'una habitació a una altra endreçant, com cada
dia, les destrosses de l'última tempesta. Tan bon
punt estava tot un altre cop al seu lloc, la Tara se
sentia triomfadora; la guanyadora d'una guerra en
la que només lluitava ella.
Al mercat, la seva invisibilitat tampoc l'ajudava
gaire. Desenes de dones se li avançaven sempre a
la cua de la carnisseria. "Ai, les meves cames",
"Nena, l'edat... No arribis mai a la meva edat". Una
a una se li acabaven colant inevitablement inclús
quan la Tara estava ja demanant la comanda. La
venedora la deixava amb la paraula a la boca i
despatxava a les àvies primer com si la Tara fos un
esperit que només es feia present a l'hora de posar
Il·lustració
Javier Garcia
Web: http://www.javigaar.com
els diners damunt el taulell. Estava tan cansada de
la situació però, què podia fer? Ja havia cridat,
plorat, remugat, donat cops... Res no semblava funcionar.
Trigava molt poc a fer-se invisible un altre cop.
Un home enfurismat va xocar amb ella en sortir
de la fruiteria. La bossa es va trencar i totes les
pomes es van escampar per terra. La Tara es va
acotxar i, resignada, es posà a recollir la fruita. Va
bufar per evitar que les llàgrimes acudissin als seus
ulls. De sobte, uns grans ulls verds van aparèixer
al seu davant acompanyats per un ampli somriure
serè. Unes mans amb les últimes pomes en ser rescatades
es van apropar a la Tara. "Gràcies", va aconseguir
xiuxiuejar ella entre els llavis. La noia li
va retornar el somriure, es va aixecar i va desaparèixer
entre la multitud. La Tara no s'ho acabava de
creure i va esclatar a riure. Tothom va parar de fer
el que estava fent atrafegats i van girar les seves
mirades acusadores cap aquella dona que no podia
aturar el riure amb una bossa trencada de pomes a
la falda. La Tara, sense voler-ho, havia deixat de
ser invisible.
Esther Rodríguez és escriptora
eriebernal@hotmail.com
“Unes mans amb les últimes pomes en ser
rescatades es van apropar a la Tara. "Gràcies",
va aconseguir xiuxiuejar ella entre els llavis”

39valors