Descarrega en PDF - Valors.org

FOTO: SERGIO RUIZ
alors
V
Núm. 54
Novembre
2008
3 euros alorsAny
Sincers
La sinceritat és bàsica per a establir
una bona relació amb algú, però
també per compredre'ns a
nosaltres mateixos. Som sincers?
Té limits límits la sinceritat?
ARTICLES DE RAMON VILALTA, CARME FERRER, SALVADOR MILÀ I MARINA MARTORI.
VALORANT L'ACTUALITAT
OBAMA, GUANYI
QUI GUANYI
RAMON RADÓ RETRATA EL
POSSIBLE SUBSTITUT DE BUSH
"AJUDO EL
MEU PLANETA",
DE MARTA
MASDEU
valors.org valors.org
RECOMACIÓ INFANTIL PROPOSTES AMB VALORS
'QUE.
EL MUSICAL',
PER MARIA
COLL

Fundació Grup Tercer Món-Mataró
Centre de Cooperació i Solidaritat La Peixateria.
Carrer de Barcelona 50 (Mataró).
Tel./Fax 93.796.00.87.
Correu electrònic: botiga@gruptercermon-mataro.org

MONOGRÀFIC
Sinceritat
11-
25
Joan Salicrú és codirector de 'Valors'
valors
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Pàgina web: http://www.valors.org
SERGIO RUIZ
En aquest número proposem una reflexió entorn la sinceritat, un valor
transversal en la vida d'una persona. Som sincers amb nosaltres
mateixos? Nosaltres ho som amb els altres i vicerversa? La sinceritat és
la base de tota relació. Per parlar d'aquest tema hem demanat la
col·laboració a professionals de la psicologia, com Ramon Vilalta que
ens introdueix el tema, i a Carme Ferrer, qui ens evoca la sinceritat en el
món de la parella. Però, a més, també escriuen altres persones
relacionades amb aquest valor de forma ben diversa com el diputat
Salvador Milà, ja que les paraules dels polítics són unes de les més
qüestionades; el periodista Saül Gordillo i l'escriptora, Marina Martori.
A més, però, resseguint l'actualitat d'aquest mes, Ramon Radó, ens
perfila la figura del candidat a la presidència dels Estats Units, Barack
Obama, i l'economista Francesc Amat, ens explica de forma
didàctica els secrets per comprendre l'actual crisi
econòmica. I, finalment, tornem a donar la benvinguda
a la Marta Masdeu, fins ara articulista, que a partir
d'aquest mes comença una secció de recomanacions
adreçades als més menuts de la casa.
Número 54. Novembre 2008.
EL PERSONATGE
6
Obama
Ramon Radó analitza el possible
primer president negre dels
Estats Units, Barack Obama.
L'home que com l'enxaneta
d'un castell acaba amb la lluita
contra l'esclavitud als Estats
Units que va començar fa 143
anys.
CULTURA DE PAU
32
Les
empreses
Xavier Garí,
investigador
en cultura de
pau, reflexiona
sobre la
responsabilitat
social
de les empreses i l'ètica
empresarial.
multimèdia
Mira a www.youtube.com/
RevistaValors o a
www.valors.org el vídeo de la
conversa entre Ricard Aymeirch,
Roser Alonso i Maria Coll sobre la
cultura de l'esforç.
sumari
EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc
Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro OPINIÓ Antoni Codina L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Joan Basagaña,
Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Francesc Amat, Joaquim Amargant, Joan Baron, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep
Àngel Colomés, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Albert
Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Toni Rodón, Josep Maria Solà, Eulàlia
Publicació adherida a:
Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Ramon Vilalta, Marina Martori, Carme Ferrer, Salvador
Milà, Jordi Lopesino DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Elena Gelabert i Laia Alonso
COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA Portal de Valldeix, 17 08301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA
redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

valorant l'actualitat
4valors
PASSANT REVISTA | Maria Coll
Indignació
E
stic indignada. Aquest mes hi ha hagut moltes notícies que ens haurien
de fer pensar com a societat. El cas de la indigent cremada, un pare ha
colpejat amb un martell a un company de classe del seu fill, uns pares
han intentat vendre el fill... Però, sense menystenir la gravetat d'aquests
fets, un breu a la secció de televisió del diari m'ha fet bullir la sang.
El titular: "La crisis enciende la tele". L'article explica que dues cadenes de
televisió han decidit fer programes sobre la crisi econòmica. Prèviament pot semblar
correcte que les cadenes, més enllà dels informatius, vulguin acostar l'economia
als ciutadans. Però continuo llegint i els trets, òbviament, no van per a aquí.
Concretament, Telecinco realitzarà una sèrie d'humor basada en les precarietats
que passen moltes famílies en temps de crisi. Afrontar els problemes amb humor
és positiu, però convertir les misèries dels ciutadans amb una sèrie de televisió a
l'estil José Luís Moreno és molt lamentable. I, per altra banda, Cuatro ha decidit
tornar a emetre el programa Ajuste de cuentas, presentat per Vicens Castellano,
qui es dedica a donar consells a les famílies per arribar a finals de mes.
El diari presenta els quatre primers consells per superar la crisi: canviar-se la
roba amb els amics, fes una llista abans d'anar a comprar per evitar consumir
coses innecessàries, menjar a casa dels altres (consell d'un egoisme impressionant)
i.... tal com raja: "Viatjar de vacances amb una ONG. Seràs de gran ajuda i, a més,
coneixeràs llocs nous amb menys despeses". A partir d'aquí, ja no puc ni continuar
llegint. M'imagino un munt de persones buscant ONGs que treballin a Kenia
perquè enguany no tenen diners per pagar-se un safari organitzat.
El Sr. Castellano, abans de fer afirmacions com aquesta hauria de saber que
viat-jar amb una ONG suposa un procés de conscienciació previ sobre què vas
a fer i perquè hi vas. No és comprar una guia i fer una maleta. Ser voluntari
representa sacrificar temps pels altres. Treballar les hores necessàries a la
comunitat on has estat destinat independentment del país on es localitzi. I,
òbviament, suposa unes despeses econòmiques. El voluntari no hade ser una
càrrega per una comunitat que ja sofreix dificultats per sobreviure.
Sovint es posa en dubte el treball dels cooperants durant estades curtes i,
certament les estades d'un any o més sónmés productives, però les temporalment
menors també són positives. Permeteu-me una experiència personal. El darrer
dia de la meva primera estada al Perú amb una ONG estava convençuda que
aquella experiència només havia estat positiva per a mi. Volia tornar a casa, per
explicar a tothom la realitat i ajudar des de la distància aquelles persones que a
partir d'aleshores ja no eren estadístiques dins els índexs mundials de pobresa,
sinó homes i dones amb cara i noms. Durant la festa de comiat, un jove es va
aixecar per pronunciar unes paraules: "Com a poble ens hauria de fer reaccionar
que uns catalans renunciïn a les seves vacances i travessin l'oceà per venir a
passar un temps amb nosaltres, a ajudar-nos. Això vol dir que importem ".
Viatjar amb una ONG no és fer turisme, és entregar-se, treballar, compartir,
escoltar, aprendre... És una experiència inoblidable, però també "cansada",
físicament i psicològicament. Recomano l'experiència i crec que els mitjans de
comunicació també haurien de promoure la cooperació internacional, però no
com a substitut d'un creuer o d'un viatge a Playa Babaro en temps de vaques
magres. Això és immoral.
"Com a poble
ens hauria de
fer reaccionar
que uns
catalans
travessin
l'oceà per
venir a
passar un
temps amb
nosaltres"
Maria Coll és
codirectora de 'Valors'
mcollpigem@hotmail.com

ENTREVISTA A XAVIER TRIBÓ, MALALT DE CÀNCER
"Quan tens càncer, has de poder mirar
enrere i dir-te que ha valgut la pena"
"Q
uè he fet jo per merèixer això?" S'ho
va preguntar o s'ho pregunta encara
quan recorda que li van detectar un
càncer?
Al desembre d'enguany farà deu anys i la veritat
és que no recordo si al principi m'ho vaig arribar
a plantejar. Potser sí. El que tinc clar és que ara no
ho penso pas. Intento viure al curt termini. El demà
ja vindrà.
Però com ho fa per evitar-ho?
Arriba un moment que no et planteges aquesta
pregunta. Al principi evidentment hi ha un xoc
emocional, vital i familiar, però això no vol dir que
t'hagis de torturar dia rere dia...
Quin és el secret doncs?
No crec que existeixi un secret per afrontar un
càncer de còlon...
En tot cas, vostè ha aconseguit mirar el dia de
demà sense por.
Potser la clau és saber afrontar cada una de les
etapes per les quals passes. Al principi tot és
més complicat del previst. Has de saber conviure
amb la malaltia i les complicacions de les operacions
mèdiques, que són força doloroses. La segona
fase consisteix en assumir la malaltia. En el
meu cas vaig buscar consells, possibilitats i companyia
diversa que em permetés superar psicològicament
els diferents entrebancs amb els quals
m'anava trobant.
Compartir experiències ajuda a acceptar-ho?
Així és. També necessites canviar algunes coses
de la teva vida diària. La nutrició, l'estil de
vida, la regulació de l'estrès...
Tornant al tema del suport psicològic... des de
fa tres anys que porta un grup de creixement
personal. Per què ho fa?
És un lloc de suport personal i de treball en diferents
àrees. Cal trobar-se bé. Si, malgrat el càncer,
et trobes bé, afavoriràs la curació de la malal-
"T'has de fer propi
el càncer i estar bé
amb tu mateix"
tia. T'has de fer propi el càncer i estar bé amb tu
mateix. Quan tens càncer, has de poder mirar enrere
i dir-te que ha valgut la pena.
Per la seva experiència i la que veu en els
altres, com reacciona la gent?
Cada vegada hi ha més fundacions i el fet que
persones populars hagin reconegut públicament
la malaltia dóna un suport moral important. Cadascú
reacciona diferent. Malgrat tot, durant el procés,
sempre dol veure com alguns companys es
van perdent pel camí. Tot i això, cada vegada tens
menys por a la mort.
I s'acostuma la gent del seu voltant?
Sí. Es produeix un efecte contrari del què un es
podria pensar. Descobreixes que molta gent et
dóna suport. Això et dóna ànims. Sigui com sigui,
cal tenir en compte que un mateix també canvia.
Tothom és capaç d'adoptar aquesta actitud
vitalista?
Evidentment no tothom. Però més gent de la
que ens pensem. És un tòpic però no per això
deixa de ser cert. Cal actitud davant la vida, valorar
el dia a dia, tenir pensaments positius. Jo de
moment he tingut sort i mentre hi sigui intentaré
que altres també en tinguin.
TONI RODÓN
PERFIL
T.RODON
Xavier Tribó Boixareu,
de 57 anys, és
barceloní de naixement,
però mataroní
des de fa trenta
anys. Amb dos fills i
una família i uns amics
"magnífics", Tribó
afronta amb esperit
vitalista la seva
situació, que va canvir
radicalment fa deu
anys, quan li diagnosticaren
un càncer de
còlon. No perd la
modèstia, però, i es
defineix com un
"coordinador de
grups". Director
gerent de GES
Laietana, és un
apassionat dels
viatges i de la música
de cantautor. "Res
estrany", com diu ell.
"Malgrat tot".
5valors

valorant l'actualitat
Quan Will.i.am,, músic dels Black Eyed Peas, va escoltar les paraules de Barack Obama va
semblar-li que aquell senador li parlava directament a ell. Era el 8 de gener i Obama acabava
de perdre les primàries de New Hampshire. En lloc de buscar com fer dir als resultats
que ell també havia guanyat, Obama va optar per un discurs que posava l’accent
en la il·lusió i l’esperança i que repassava la història dels Estats Units a través del prisme del Yes,
we can: “Sabem que el camí serà llarg, però recordeu que per molts obstacles que hi hagi, res no
pot frenar el poder de milions de veus clamant pel canvi”. A les paraules d’aquell discurs,
Will.i.am va afegir-hi música i de seguida s’hi van apuntar celebritats com Scarlett Johansson,
Kareem Abdul-Jabbar, Jesse Dylan (el fill de Bob) i una trentena més d’actors i cantants per a
elaborar un vídeo que en pocs dies van veure milions de persones. En l’era d’Internet, aquest
vídeo a YouTube ha contribuït més a l’obamamania que no pas tota la propaganda tradicional.
Mesos després de la derrota a New Hampshire, Obama era proclamat candidat del Partit
Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Es convertia així en el primer negre amb possibilitats
reals de presidir el país, tot i que ell ja havia advertit el 2004 que “no hi ha uns EUA
blancs i uns EUA negres, sinó uns Estats Units d’Amèrica”.
Han passat 143 anys de l’abolició de l’esclavitud, 53 des que Rosa
Parks va negar-se a cedir el seu lloc a l’autobús als blancs, 45 del somni de
Martin Luther King, quaranta des que Tommie Smith i John Carlos van
alçar els punys després d’aconseguir medalla als Jocs Olímpics en protesta
per les tensions racials als Estats Units. I tants altres que han anat posant
el seu gra de sorra en la lluita contra el racisme. Barack Obama és l’enxaneta
d’aquest castell, que fa molts anys que s’està construïnt des de la pinya.
Potser, a l’hora de la veritat, Obama no guanya les eleccions. Ja va avisar que el camí
seria llarg. Al cap i a la fi, tampoc va guanyar a New Hampshire...
Ramon Radó és periodista / ramonrado@hotmail.com
L'ACCIÓ | Eulàlia Tort
6valors
EL PERSONATGE | Ramon Radó
L'enxaneta
Temps de crisi
L'
altre dia vaig quedar amb un amic que és mediador
intercultural. Pel que m'explica, la seva feina és apassionant
tot i que requereix d'una sensibilitat i d'una
paciència que de ben segur no tots tenim. Ell coordina
els programes de l'Associació Unesco a la ciutat de Blanes
i em deia que parlant amb les diferents comunitats religioses -
formades majoritàriament per inmigrants- hi havia un sentir
comú: aquesta crisi és una oportunitat per aprendre. Aprendre
a fer un us més racional dels recursos, distingint allò que
realment és necessari del que no ho és, lo fonamental de lo
superficial. Parlant amb un hindú, aquest creia que podria aportar-nos
molt als catalans, ciutadans del primer món, simplement
explicant-nos les seves tècniques per arribar a final de mes o
com se les ingenia per aconseguir passar el mes amb dos dipòsits
de benzina. En definitiva, un exercici de lucidesa i sentit
comú en els temps que corren. Potser en aquest moment de
Obama és
l’enxaneta
d’un castell,
que des de
fa molts anys
s'està
construïnt
des de la
pinya
crisi econòmica és moment de mirar els inmigrants d'una manera
diferent a com ho hem fet fins ara. La truita ha canviat: els qui
saben com fer front a una crisi són els països del sud que, malauradament,
sempre hi estan. Nosaltres, en canvi, injectem diners
als bancs intentant, a ultrança, mantenir un sistema financer
que es demostra desequilibrat.
La dita 'Refundació del capitalisme' de Sarkozy ha de ser
prou valenta per entendre el canvi com a motor de progrés i fer
front als reptes que se'ns plantegen. Re-fundar suposa reconstruir,
re-equilibrar, en definitiva, tornar a començar. Caldrà
doncs que la classe política emprengui aquest procés de reconstrucció
amb la serietat que les circumstàncies requereixen
i evitar amagar el cap sota l'ala limitant la tasca de re-fundació
a una injecció de capital.
Eulàlia Tort és periodista / eulalia.tort@gmail.com

ESCALA DE VALORS | Francesc Grané
Miterrand i Roger Schütz
A
l llit de la seva mort, l'expresident de França, François Miterrand va cridar un amic seu. Li va
demanar que li cantés una cançó a l'orella. Una cançó senzilla que havia après quan, d'amagat,
s'escapava algun estiu a la comunitat de Taizé, a França. Agonitzant, Miterrand,
paradigme de l'agnosticisme francès, va escoltar la melodia: "La tenebra ja no és tenebra,
davant Teu; tant la nit, com el dia, són llum!". Miterrand, aquell home que uns anys abans
havia dit: "Entre l'absurd de la vida i el misteri, em quedo amb el misteri!", va sentir una alenada de pau
al cor moments abans de morir.
La persona que m'ho va explicar havia estat poc abans de morir al seu costat. Havia esdevingut un
amic. Amic en la distància. Miterrand s'havia desplaçat en diverses ocasions fins a Taizé, al costat de
Cluny, a la Borgonya francesa. Allí, Roger Schütz l'esperava per passejar llargament. Allí, tot el pes del
poder descansava sobre les espatlles d'aquell home d'aparença trencadissa, amb el caminar enèrgic i
decidit, amb aquell rostre que, quan el miraves, hi observaves la força d'una tendresa gairebé còsmica
que et sortia a l'encontre i que trasbalsava els fonaments de tot el teu ésser. Així va ser amb Miterrand.
Així va ser també amb Romano Prodi, quan essent president de la Comissió Europea s'havia escapat
més d'un cop a Taizé per parlar amb Roger Schütz.
Roger Schütz havia marxat de la regió del Jura, a Suïssa, no pas lluny d'on també havia marxat Cristina
Kaufmann. Les formes d'allò que ja existia no responien al seu desig, un desig per cert ben arrelat a terra:
compartir la vida -l'espai, el temps, l'economia - i viure a partir de l'agraïment constant de l'existència,
viscuda com a regal. Desig de conciliar allò absolut i infinit de l'univers amb allò fràgil, caduc i limitat de
tota existència humana. Desig de crear una comunitat d'acollida. Així ho va fer. Va marxar a Ginebra.
Posteriorment va marxar cap a França. I va arribar a la Borgonya, abans
"Taizé no hagués
anat endavant de
no ser pel seu
orígen evangèlic"
seu d'un moviment que renovaria Europa i construiria les bases per a la
nova cultura: el monestir, l'escriptura, la biblioteca, la transmissió del saber.
La persecució nazi el va portar a acollir i amagar jueus a casa. En acabar
la guerra, acolliria alemanys que es refugiaven de la persecució que es va
originar confonent nazis per alemanys. La seva era vocació d'acollida.
A finals dels cinquanta es va adonar de qui serien les pròximes víctimes:
les innocències ferides. L'esquerra gestionaria de forma més eficient el
capitalisme i l'individualisme crearia nous i grans trencaments. La crisi de les ideologies arribaria fins a
les entranyes de les persones, especialment joves. El psiquisme seria l'altar on se sacrificaria el sentit de
milions de persones. La desestructuració simbòlica d'Europa, qui sap si inevitable. Trencaments
relacionals, soledat, ferida emocional. Roger ho va intuir. Taizé va anunciar el Concili dels Joves. Proposant,
com tots els fundadors, un retorn a les fonts del Ser.
Acusat per l'esquerra de ser "espiritualista", quan aquesta estava instal.lada en un neomarxisme
caracteritzat per un odi profund a la llibertat humana, Roger Schütz es va avançar a una espiritualitat en
democràcia: la concreció política del Regne és una opció opinable, legítima, però ni l'esquerra ni la dreta
poden erigir-se en opció preferencial dels cristians, especialment quan el segle XX ha estat espectador
dels abusos de l'Estat-deïficat. Joan XXIII va ser el gran avalador de Roger. També Joan Pau II. Però Roger,
ho reconeixia, Taizé no hagués anat endavant de no ser pel seu orígen evangèlic. L'haurien condemnat.
Roger va morir assassinat per una desequilibrada mental que va tallar-li les venes en plena pregària. La
tenebra ja no és tenebra, davant Teu; tant la nit, com el dia, són llum!". Poder cantar això, com Miterrand,
com Roger és, sobretot, un gest de la intel.ligència, i una elecció de l'ànima vers el Sentit.
Francesc Grané és professor de la Universitat Ramon Llull i
director d'Eulogos Media / fgrane@ono.com
7valors

valorant l'actualitat
LA FRASE | Francesc Ponsa
“Millor ser infeliç sol que en parella”
Sergio Kokis, actor (La Vanguardia, 14/10)
P
arlant fredament, avui dia la felicitat (malauradament)
té més a veure amb l'acumulació material que amb el
món de la parella. La societat capitalista promou que la
felicitat és sinònim de consum. Ens fan creure que quan
més comprem, més feliços som. Un bon exemple d'això són els
anuncis de Media Market, en els quals un consumidor té una
mena d'orgasme de supèrbia al comprovar que compra a millor
preu que la resta.
D'acord amb aquesta idea, la crítica marxista al matrimoni em
permet relacionar consum i família. Marx considerava que la
institució del matrimoni i la família són sengles puntuals del
manteniment de l'economia capitalista. Així, doncs, la supervivència
del sistema depèn del fet que els treballadors compareguin
diàriament a la seva cita amb el mercat laboral. Segons el
marxisme, la dona contribueix a la reproducció quotidiana de
la mà d'obra i, per això, la unitat familiar és bàsica. Com a
conseqüència, es va criminalitzar el concepte de solitud. Temps
enrere, estava mal vist que la gent no s'aparellés, que anés
sola al cinema o a sopar a un restaurant... Fins i tot, aquesta
percepció encara perdura en determinats estaments quan es
fa referència, per exemple, a les mares solteres.
La societat està pensada per conviure en parella: es fa difícil
fer front a un lloguer mensual o a una hipoteca individualment.
A més, no es pot mantenir una llar i crear una família amb un
"La infelicitat és la
impossibilitat d'acumular i
dues persones pobres són
doblement desgraciades"
8valors
valors
cada mes el pots trobar a...
A Mataró:
· Centre de Solidaritat La Peixateria.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç).
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Llibreria de l'Hospital de Mataró.
"Els matrimonis no
perduren per l'amor,
duren per la hipoteca"
únic sou; sinó que hem de fer-ho conjuntament. Recentment,
els diaris informaven que la crisi financera havia fet disminuir
els divorcis. Els matrimonis no perduren per l'amor, duren per
la hipoteca.
No obstant això, el sistema ha creat mecanismes per incloure
a les persones solteres en el cercle del consum. El concepte de
single ha acabat amb la imatge d'austeritat i estalvi de les persones
que viuen soles. Ara s'ha creat tota mena de reclams
d'oci que han conformat una quota de mercat amb moltes possibilitats.
La frase de Sergio Kokis té sentit en aquest marc socioeconòmic.
La infelicitat és la impossibilitat d'acumular i dues persones
pobres són doblement desgraciades. Aquesta és la visió materialista
que regne els nostres dies; sobretot quan s'apropen
les festes nadalenques i la publicitat intensifica els seus missatges
consumistes. No obstant això, fora de les dinàmiques del
consum hi ha un espai per la felicitat real cada cop més amagat
entre galeries, aparadors i catàlegs. Cal, doncs, refundar la
vida en comú sota paràmetres més humans i immaterials. És a
dir, no com una suma de propietats sinó com una culminació
personal. Llavors, la parella serà un antídot eficient contra la
infelicitat.
· Esglésies de Sant Josep, Santa Anna,
Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat,
Esperança i Maria Auxiliadora.
A la resta del Maresme:
· Llibreria Proa. Premià de Mar.
· Església de Premià de Mar, Vilassar de
Francesc Ponsa és filòsof i periodista
ponsa_f@hotmail.com
Mar, Vilassar de Dalt, Llavaneres i
Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).
· Parròquia Sant Ramon Nonat.
A Solsona:
· Llibreria Pellicer.

LA PORTA OBERTA | Maria del Mar Galceran
Orgasmes i discapacitat
Alguna cosa fonamental està canviant en el nostre entorn.“M’han cridat unes col·legues
de la uni quan estaven assegudes al bar fent-la petar. Jo intentava posar ordre mental al
discurs sobre Heideguer que acabava de donar-nos el profe quan de cop i volta m’he vist
al mig d’una conversa sobre orgasmes femenins. Que si millor així o d’aquella altra manera,
que si amb aquest o aquell altre, que si a aquell lavabo o millor el del tercer pis de la facultat.......”
perquè sembla ser que als lavabos de la universitat (i dels aeroports, hotels,...) s’hi fa molta
feina! Tot això m’ho explicava recentment una amiga ben perplexa per la seva manca de sintonia amb
la conversa en qüestió. Els deia ella: “no sé, potser és que jo sóc frígida o... no sóc normal però es
que això de tenir orgasmes així... sense més....amb algú que no saps ni com es diu, ni si el tornaràs a
veure.....per mi no és únicament una necessitat fisiològica, necessito un vincle emocional.... Ai ves!
I que hi veus de dolent en el plaer pel pur plaer?”. No voldria entrar en valoracions concretes sobre
el contingut de la conversa sinó sobre la generalització o l’extensió dels comportaments que s’apunten
especialment en la darrera afirmació. El que voldria és reflexionar sobre l’impacte d’una de les
forces més primàries que mouen el món avui, el sexe, en el procés de deconstrucció de la cultura
contemporània.
Deia recentment la psicòloga Remei Margarit en un dels seus articles que potser la cultura no
sigui altra cosa que “posar distància entre els impulsos, una construcció simbòlica, fora d’un mateix
–l’art, la ciència- com a camí que ens permet crear mons nous per a comunicar-nos amb els altres”.
La creació cultural requereix doncs d’un procés d’objectivació, de descentrament d’un mateix que
intenta contribuir o aportar quelcom al col·lectiu. Una tasca que, seguint a l’autora, requereix sovint
de distàncies i renúncies a allò immediat. Deia també Melani Klein,
"Tanta promiscuïtat no
són més que un signe
clar de la immaduresa
de la nostra cultura"
important psicoanalista, que l’evolució madurativa de l’Infant passa
del procés primari en que predomina el principi de “plaer” al procés
“secundari” en que regeix el principi de “realitat”, principi que ens permet
allunyar-nos del narcisisme i de la descàrrega immediata de plaer per a
descobrir i reconèixer en la realitat aquells aspectes que satisfan les nostres
necessitats psíquiques.
Des del punt de vista de la psicologia moral, ens diu L.Kohlberg que el
procés de construcció de la moralitat (entesa com a bé comú) ha de passar de l’egoisme a l’altruisme,
un procés que demana un descentrament progressiu d’un mateix i un reconeixement i recerca del bé
dels altres cada cop més ampli. Finalment també des de la perspectiva sociològica, autors com Selman
descriuran el procés de construcció de la perspectiva social com un camí que va de nivells de socialització
més “primaris” a nivells més complexos d’organització social que impliquen posar distancies a les
relacions interpersonals més properes.
Retornant novament a l’encapçalament de l’article em pregunto si tanta banalització del plaer se-xual
i tanta promiscuïtat no són més que un signe clar de la immaduresa de la nostra cultura i alhora un fre
important per a la creació cultural amb sentit, fet significativament més preocupant pel que suposa de
malbaratament dels dons i les virtuts més genuïnament humanes que se’ns han donat com son la
capacitat de crear, de projectar, de construir, de reflexionar, de pensar.... aquelles formes, accions,
realitats..... que ens dignifiquen i ens allunyen de “l’animalitat”. Els resultats: una cultura primària,
immadura, grollera, narcisista, “basura” diran alguns...Potser que aprenguem a regir la nostra vida per
forces que estiguin més enllà del plaer pel pur plaer a no ser que vulguem viure instal.lats en una
discapacitat cultural permanent que ens acabi portant únicament buidor i sense sentit.
Maria del Mar Galceran és professora
margalceran@telefonica.net
9valors

valorant l'actualitat
L'
any 1961 els russus volen protegir el seu imperi i la seva
ideologia i construeixen el Mur de Berlín. Durarà poc,
28 anys. La setmana anterior a la caiguda ningú ho preveia,
però el 9 de novembre del 1989 va caure perquè la gent
d'un costat i altre volia la llibertat. Al mateix any el famós autor
nord-americà Francis Fukuyama ens va anunciar el Fi de la Història:
el capitalisme habia triunfat per sempre més.
Resulta que a Nova York hi ha un carrer que s'anomena el
Carrer del Mur, en anglès Wall Street, en record del mur que s'hi
havia construït l'any 1652 també per defensar-se contra "els
altres" i que va caure al 1699. Ara sembla que els fonaments del
Wall Street modern i poderós s'estan ensorrant i tampoc ningú
ho preveia.Sembla que allò del Fi de la Història va per llarg.
Sempre he pensat que el Fi de la Història només arribarà quan
com a mínim haguem arribat a implantar per a tothom els tres
eslogans de la Revolució Francesa: la llibertat, la fraternitat i la
igualtat. Pel desig de llibertat va caure el Mur de Berlín i a partir
d'aquí, els poderosos espabilats de torn es van creure tant això
de la llibertat, que durant una colla d'anys van lluitar perquè res
ni ningú els hi posés traves a les seves maquinacions financeres.
Van anar predicant i imposant un model de societat i d'ideologia
10valors
CONTRAVALORS | Xavier Manté
Els murs cauen sense avisar
FORA D'ÒRBITA | Francesc Amat
Crisi i llaminadures
De tant en tant cal retornar als significats més bàsics.
L’actual crisi financera internacional ha posat de manifest
que el risc excessiu i la falta de regulació dels mercats
financers afecta substancialment el bon funcionament de
les economies. Però quins són aquests riscs? Quines institucions
han fomenetat les decisions de risc que han acabat perjudicant
el benestar de molts? Segons la definició el risc no és
res més que la “contingència desfavorable a la qual està exposat
algú o alguna cosa”. En aquest cas, l’origen de la crisi
financera són les decisions d’inversors i bancs privats sobre
productes financers hipersofisticats i d’alt risc. La fallida d’aquests
productes financers, a la vegada, ha provocat un
problema de liquidesa al sistema bancari i per tant l’extensió
de la falta de confiança. Dit amb altres paraules, les decisions
d’individus amb forts incentius a especular sobre productes
de crèdit han acabat afectant-los no només a ells sinó al funcionament
general de les economies. Com nens encisats que
compren i venen llaminadures, els inversors privats han fet el
mateix però amb hipoteques, derivades i futurs sense que ningú
els advertís que de tant en tant cal anar al dentista i passar una
políticament correcte cada vegada més ultra lliberal en què el
mercat per si sol aniria corretgin les desviacions que es produïssin
en l'economia i en el comerç per fer pujar al carro del desenvolupament
i de la riquesa a tot el món. "Per anar bé, l'Estat
fora; l'Estat és el problema". En nom de la llibertat per al capital
i per les grans companyies s'han eliminat tots els controls i valors
i els directius s'han emborratxat darrera el benefici creixent
i ràpid saltant-se tots els valors ètics, realitzant pràctiques fraudulentes
i reservant-se en exclussiva per a ells els beneficis que
es produïen a curt termini.
Les conseqüències ja les estem veient. S'ensorra Wall Street i
milions de persones tenen els estalvis i els llocs de treball en perill,
moltes entitats bancàries tenen problemes per subsistir i
demanen la intervenció del estat per evitar una fallida. I ara sí,
els estats apareixen i en pocs dies es troben 700.000 milions per
apuntalar els bancs dels rics del Primer Món quan en anys hem
estat incapaços de trobar 3.000 milions anuals per curar de la
desnutrició greu a 19 milions de criatures menors de 5 anys. Posarem
seny?
Xavier Manté és enginyer
x.mante@telefonica.net
revisió. Ara bé, el comportament d’aquests inversos no és atzarós
sinó que és perfectament racional: els seus incentius
són comprar i vendre quantes més llaminadures millor i fer així
el màxim de diners. Les institucions de crèdit i els mercats financers
desregulats han incentivat aquest tipus de comportament.
El problema és, però, que la suma de decisions individuals
racionals no sempre produeix bons resultats a nivell col-
·lectiu. Una de les raons per les quals la regulació pública pot
esdevenir necessària és quan es produeixen aquest tipus de
desajusts: quan un inversor no té en compte les conseqüències
negatives que la seva activitat pot produïr en altres. Seguint la
mateixa metàfora, la crisi financera ha arribat quan els inversos
privats –nens entremaliats- s’han adonat que tots tenien càries
per excés de llaminadures, s’ha estès el pànic a les escoles i a
tot el sistema educatiu i ara la sanitat pública ha de cobrir els
costos de les operacions dentals. En qualsevol cas, i com a
contrapunt final, alerta però amb els moviments pendulars. Dit
provocadorament: l’especulació en excés és clarament perjudicial,
però l’especulació econòmica donades unes certes garanties
és generalment bona i desitjable pel creixement econòmic.
És a dir que regalar-se alguna llaminadura de tant en tant
no és cap pecat.
Francesc Amat és economista i investigador
famat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com

PARAULES MESTRES | Jordi Cussó
Perdonar els deutes
Avui, sortint de casa, he vist una escena que m'ha deixat glaçat i que encara tinc gravada als
ulls. No és la primera vegada que veig una cosa així, però sí que feia temps que no ho veia
a casa nostra, malgrat és una imatge freqüent en els països del Tercer Món on viatjo. Una
dona de 60 anys, europea, no puc dir si de casa nostra, remena entre els containers de
deixalles buscant menjar. No cerca cartrons o algunes coses que després pugui vendre i
guanyar algun diner perquè té gana i busca el menjar que li serveix-hi per calmar la fam del dia.
Ja sé que alguns barris més pobres de Barcelona aquesta escena no estranya a ningú, però si m'ha
sorprès veure-la a un barri de classe mitja de Barcelona. No sé si aquesta acció és una conseqüència
d'aquesta maleïda crisi que patim, o si era una cosa esporàdica i casual, però el fet és que no ha deixat
d'interpel·lar-me durat tota la jornada. Ella, en mig d'unes sobres cercant menjar és una viva imatge de
molta altre gent que espera amb ansia les deixalles que puguin caure de la taula dels rics, per pagar la
hipoteca o les depeses del dia a dia.
Costa una mica d'entendre que davant de la situació actual, hagim tro-
" La desconfiança no
només és als bancs,
és a nivell general"
bat tan aviat uns recursos per tapar els forats dels bancs, i que la resta
d'institucions i empreses, hagin d'esperar la benvolença de les entitats
financeres. Ja sé que aquests diners regalats als bancs, a la llarga han
d'arribar a les persones, però tal i com funciona el sistema es fa difícil
entreveure com es podrà realitzar. Diuen que hi ha un clima de desconfiança
entre els bancs, però jo crec que la desconfiança és a nivell general,
som les persones les que desconfiem que tal i com les coses estan muntades, aquesta reforma
que es vol dur a terme, sigui un benefici real per a tots. No hi ha dubte que de moment, ho serà pels
bancs, però la ciutadania, un xic perplexa, es mira les coses amb un cert grau d'escepticisme.
Mentrestant les borses tornen a pujar, i el petroli a baixar, ves quines coses tan estranyes, la gent veu
amb preocupació, que als carrers de la ciutat, hi ha persones que cerquen deixalles per a poder sobreviure.
Ara ens toca de nou fer una crida a la solidaritat, aquesta paraula màgica, que en temps de benestar
general no ha acabat de solucionar els problemes dels més necessitats, i que ara en temps de crisi
s'haurà de convertir en una eina bàsica per sortir de la situació que els insolidaris han creat. No dubto
de la solidaritat de les persones, l'he vista i la veig cada dia en mig de les situacions de la vida diària,
però em costa més veure la solidaritat de la gran banca i del gran capital. Són ells els que han de fer
aquesta acció solidaria, amb les persones desesperades que trucaran a les seves portes perquè no
poden pagar les hipoteques o no arriben a la fi de mes.
Jordi Cussó és economista
jordicusso@terra.es
11valors

MONOGRÀFIC
Sincers.
Sempre?
Molts, preguntats de cop i volta, no dubtaríem en
afirmar que la sinceritat és un valor positiu,
saludable per per la convivència. Però de vegades la
sinceritat fa mal. Sempre hem hem de ser ser sincers?
Quin grau d'egoisme amaga la sinceritat? Com
reconèixer que una persona és sincera?
FOTO: SERGIO RUIZ Sincers.

la sinceritat
Ramon Vilana és
llicenciat en Psicologia
per la Universitat de
Barcelona, psicòleg
clínic, màster en teràpia
familiar per l'Hospital
de Sant Pau i
psicoterapeuta
acreditat per la F.E.A.P.
Ha treballat de psicòleg
a centres de primària i
de secundària, ha estat
professor universitari i
des de l'any 1980
treballa en la seva
consulta privada fent
psicoteràpies, teràpia
familiar i teràpia de
parella.
"Si bé el parlar
dels nostres
problemes amb
algú, pot
resultar
beneficiós,
necessitem
sempre un
temps personal
per pensar"
14valors
L'acceptació de la veritat
Ramon Vilana
E
l diccionari de Pompeu Fabra ens diu que: "Sinceritat és la qualitat de ser
sincer. Sincer és exempt d’hipocresia o simulació, allò que és sentit o pensat
realment, no fals, no simulat". Etimològicament, la paraula sincer ve del llatí
sine cera i es referia a les dones romanes que eren belles de veritat i no necessitaven
ceres, ni maquillatges a la cara. Seguint l’etimologia se suposa que quan una
persona no és sincera, vol dir que s’ha de posar cremes o diferents ungüents per
dissimular les seves arrugues i per encobrir aspectes personals que no vol que els
altres vegin, es a dir, no està disposat a mostrar-se tal com és realment.
En la nostra societat actual hi ha un interès força generalitzat i considero que a vegades,
desmesurat, en fer ús de la paraula sinceritat, com una de les característiques bàsiques
de les relacions socials, si bé és cert que per a molts tipus de relacions, resulta
ser un requisit indispensable. No hi ha cap polític que no ens recordi, durant el discurs,
que les seves paraules i promeses són sinceres. Apareix en els eslogans publicitaris, assegurant-nos
la qualitat del producte i al millor preu. Quan parlem de les relacions pares
i fills, professors i alumnes, entre amics o entre la parella... La sinceritat la posem
davant de tot, i no cal dir, dins del món dels adolescents, que és una de les qualitats de
les quals més es presumeix i més orgullosos se’n senten. Llàstima que sigui emprada
freqüentment de forma tan poc sincera.
Però la sinceritat no és un valor absolut, que amb tothom i en tots els contextos ha de
funcionar de la mateixa manera. El grau de sinceritat a utilitzar, variarà segons el tipus de
relació que tenim establerta i segons la que volem aconseguir. La relació serà més o menys
significativa i sòlida, en funció de com cadascú es vulgui mostrar tal com és, amb les seves
qualitats i amb les seves mancances, amb els seus èxits i amb els seus fracassos, amb
els seus valors i amb les seves pors. Quan hi ha una relació d’acceptació, de confiança i
d’estimació mútua, no hi ha necessitat d’amagar, de simular, de voler donar una imatge
diferent de la que un és, perquè justament només és possible d’arribar a aquest nivell de
relació, quan cadascú ha actuat de forma lleial i amb la cara descoberta, “sense cera”.
Però les relacions que establim amb els altres, moltes vegades resulten ser extremadament
superficials i hi han persones, que fan autèntics esforços per mostrar a l’exterior
una façana decorada amb unes característiques, que no tenen rés a veure amb les
pròpies, però creuen que poden ser més atractives. Són autèntics experts en enlluernar
amistats o parella amb les seves proeses i èxits, i en aconseguir molts admiradors, però
en el moment que volen establir una relacio significativa, els serà molt difícil de mantenir
aquesta disfressa, a no ser que a l’altre, també li aporti algun benefici.
A l’altre extrem, hi trobariem aquells, que se senten tan empobrits i mancats personalment,
que no s’atreveixen a donar la cara per poder-se relacionar amb els altres, per la
por a ser rebutjats. Quants dels nostres joves precisen d’una certa dosi d’alcohol els
caps de setmana, per sentir-se més desinhibits, convençuts que aquesta és la única
forma de resultar atractius. No s’adonen que el dia següent seguiran sentint-se igual
d’empobrits i insegurs, i molt més depenents d’aquest tipus de maquillatge.
Dins d’aquest nostre món divers, tot i que la mentida, l’engany i la falsetat ocupen
cotes molt importants, mai ningú vol ser considerat hipòcrita i tothom vol presumir de
sincer. Tots sabem que en nom de la llibertat s’han comés molts disbarats i podem afirmar
també que en nom de la sinceritat s’hi amaguen moltes mentides. Permeteu-me únicament
esmentar algunes frases que les sentim sovint i que són expresades amb la millor de les
intencions, però al fons hi podem trobar la utilització de les potingues més variades.
(segueix a la pàgina 16)

L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM
Sinceritat
EDITORIAL
La forma antiga era senceritat, però a partir de 1696 trobem sinceritat
"qualitat de sincer", derivada del substantiu llatí sinceritas,
-atis. L'adjectiu sincer prové de sincerus, -a, -um, "natural, pur;
intacte, enter". Actualment sincer significa "exempt d'hipocresia o
simulació, que és sentit, pensat o dit realment, sense falsedat ni
ficció". Per exemple: home sincer, penediment sincer, amistat sincera.
Segons Coromines, sincer apareix des del 1271 amb diversos
significats: "natural, sense mescla; intacte, enter, sencer, complet;
no corromput, pur, límpid, sa; franc, sincer". Des dels orígens té
un sentit moral, però en llatí vulgar el significat tendia cap al de
senceresa material, com en català; és el que revelen glosses
antigues greco-llatines: "sincere: integrum; sinceritas: integritas".
El sentit dels exemples antics sembla cultista: "sincer, entera
confiança" o bé "àzim, sense llevat". En Cerverí conserva el matís
moral del llatí clàssic: "cor sancer". En Llull té tant o més sovint el
Sinceritat limitada
E
ls valors són positius. Són positius com elements que ens ajuden a
créixer, a interrelacionar-nos i a construir una societat més justa i
una convivència més pacífica. Però els valors no són absoluts. No
podem convertir-nos en talibans dels valors. Molts valors tenen límits i si
els superem aquests es converteixen automàticament en contravalors.
Perquè això no passi, perquè sàpiguem reconèixer els límits dels valors,
cal complementar-los amb altres valors, encara que sembli redundant.
Aquest és el cas de la sinceritat. No podem ser abanderats de la sinceritat
cegament, defensar-la a tot i a dret, en qualsevol circumstància, davant
qualsevol persona. Cal valorar l'ús i els límits d'aquest valor segons cada
moment i segons la sensibilitat i les circumstàncies vitals del nostre
interlocutor. Cal acceptar que la nostra veritat, la nostra manera de veure
les coses no és la única, senzillament, una més.
Hem de ser conscients que de vegades la sinceritat pot ser més cruel
que el silenci. La sinceritat pot provocar greus ferides, algunes profundes.
Per tant, cal recòneixer els límits de la sinceritat, apostar sempre per ella
- no incitem ningú a la mentida o a la falsetat-, però fer-ho amb sentit
comú. Només el sentit comú ens dirà quan la sinceritat és un valor o, com
diu la frase feta, fa més mal que bé.
[Hem de ser conscients que de vegades la sinceritat
pot ser més cruel que el silenci]
sentit moral llatí que el nostre material: "bona volentat e sencera".
Els dos matisos bàsics van alternant en textos medievals,
amb variants gràfiques: sancer, sanser, censer, çençer. Coromines
afirma que sencer és un mot sempre general en tots els climes de
la llengua, no sols des dels Pirineus fins als palmerars d'Elx, sinó
també a les Illes, i amb nobles ressonàncies morals i literàries.
Curiosament, però a cap altra llengua romànica no ha arribat per
via popular, directa i hereditària des de la llengua mare. Les altres
l'han rebut per via erudita o llibresca, només en el sentit abstracte
de sincer (s.XVII, francès sincère;castellà, italià i portuguès
sincero).
Altrament, de sincerus es devia extreure un pseudoprimitiu cap a
l'occità del Llenguadoc i Pirineus, la forma sénce, que degué passar
a parlars bascos: zintzo "fiel, fino, exacto, puntual"; zintzo-zintzo
"honrado". Avui en gascó té els mateixos sentits que en català:
sincer és sinònim de veraç, obert, pla, cordial, amb el cor a la mà,
clar i català, de bona fe", i sen-cer equival a "enter, íntegre,
complet, total, d'una peça".
Anna Olm és professora
15valors

la sinceritat
16valors
(ve de la pàgina 14)
“El papa i la mama volem que ens ho diguis
tot. No hi pot haver secrets entre nosaltres”.
Per pròpia experiència sabem que estem demanant
un impossible al nostre fill. És imprescindible
que dins de la família s’afavoreixin i es creïn
nivells importants de relació, de comunicació i
de confiança, que permetin una bona con-vivència.
No oblidem però, que la confiança mai es
pot imposar; ens l’hem de guanyar. Per una altra
banda, tothom tenim dret a mantenir en la nostra
intimitat allò que és nostre i que no volem manifestar
als altres.
He observat moltes vegades, especialment en
adolescents, un malestar important entre aquesta
ordre donada pels pares i el dret a guardar en el
seu interior tot allò que no estan disposats a dir o
que no tenen la confiança suficient per comunicar
-los. Considero que seria molt millor donar el missatge:
Els pares estem sempre interessats en saber
tot allò que et passi, per si et podem ajudar, i estem
oberts a escoltar tot el que tu ens vulguis dir.
“Jo no tinc secrets. Ho explico tot. Si aquesta
frase es refereix a la persona o persones més significatives
del seu entorn, (amics , parella, pares),
pot resultar molt positiu, i al mateix temps, de gran
ajut tant a nivell personal, com relacional. Però
sovint hi ha persones que tenen necessitat d’abocar
a qui tenen davant tot allò que els incomoda,
els intranquilitza, els fa patir o simplement els
preocupa. Descarreguen les seves misèries en una
altra persona, que amb tota la bona voluntat els
escolta i que es queda com a depositària d’una informació
que no sap quin ús n’ha de fer.
"No tothom està disposat a acceptar
una opinió personal sense haver-la
demanat, sobretot, si no és favorable"
Mentre que la persona, que ho explica tot, s’ha
sentit momentàniament alliberada, encara que
sense haver pogut eleborar absolutament res del
que li passa, l’altre es veu envaït amb la preocupació
i malestar que li han traspassat.
Si bé el parlar dels nostres problemes amb algú,
pot resultar molt beneficiós, necessitem sempre
un temps personal per pensar i saber com actuar
davant dels conflictes externs i davant de les
nostres pròpies contradiccions.
“Sempre dic el què penso”. Sembla fantàstica
aquesta postura, quan és la resposta d’algú a
qui se li demana la seva opinió sobre alguna cosa,
i aquesta persona es compromet i es responsabilitza
del seu raonament.
Dir el que un pensa, sobre persones o sobre les
seves formes d’actuar en privat, sense miraments
i emparant-se en la sinceritat, pot ocasionar molts
conflictes relacionals i fortes ferides personals.
No tothom està disposat a acceptar una opinió
personal sense haver-la demanat, sobretot, si no
és favorable. Cada persona té diferents nivells de
sensibilitat i de seguretat personal, que poden fer
difícil d’encaixar una crítica. El respecte i la
consideració cap als altres hauria d’estar per sobre
de la nostra espontaneitat. Seria molt més intelligent,
pensar primer el que diem, abans de dir el
que pensem. D’aquesta forma s’evitarien diferents
conflictes amb el nostre entorn.
La gran majoria de persones de ben segur, estem
en contra de la mentida i de la falsetat, i apostem
a favor de la transparència, com una qualitat
necessària en moltes de les nostres relacions,
però així com no ens sentim còmodes mostrant-nos
despullats davant de qualsevol, podem
entendre també que tothom hem après a utilitzar
diverses i variades estratègies per maquillar algunes
de les nostres interioritats, en segons quines
situacions.

E
Sobre la sinceritat
Marina Martori
m queda bé el vestit que porto? T’agrado encara? M’estimes, oi? Estic bé de salut?
Tot rutlla? La resposta a aquestes preguntes no sempre és fàcil i generalment la seva
resposta ens pot generar més d’algun problema, d’alguna incomoditat, d’algun malestar.
I val la pena generar aquesta mateixa sensació negativa en el que ens pregunta?
Algú molt important em va explicar una petita anècdota que havia viscut no feia
gaire. L’anècdota que no ve al cas acabada amb la frase: “La sinceritat està sobreva-
lorada”.
Conferim, donem, tots plegats, al concepte de sinceritat, un valor que potser no tingui, que
potser estigui sobre dimensionat, que sigui excessiu.
La sinceritat està sobrevalorada, em van dir...
Crec que és una frase brillant. Tots plantegem la sinceritat com una de les característiques
bàsiques de les nostres relacions socials. La demanem de tu a tu, l’exigim als altres, la volem, la
reclamem com a puntal imprescindible de la nostra societat, de la nostra activitat diària. Tots diem
que admirem la sinceritat i que la necessitem i que, quan demanem la opinió, busquem la opinió
real de qui la demanem... però sabeu què crec? Que és mentida!
No busquem sentir la opinió d’algú quan la demanem, sinó que la seva opinió reforci la nostra.
No busquem sinceritat quan preguntem com ens queda una peça de roba, on han estat o què
n’opinen sobre algun tema en qüestió.
Busquem, quan diem que volem sinceritat, que no siguin sincers sinó que ens diguin el que
volem sentir, el que creiem necessitar. Si això coincideix amb la veritat, amb el que pensa el que
ens escolta, millor, però sinó... potser preferim una mica de mentida?
"No es practica en
excés la sinceritat,
però es reclama"
Ningú no vol sentir la veritat crua en determinats moments. Potser en
coses petites, potser en coses transcendentals, però el que en realitat
busquem és la felicitat i si la felicitat passa per la mentida, benvinguda
sigui.
Tot és com una cadena de mitges veritats o mitges mentides que fan
que ens qüestionem coses sobre si, sense sinceritat, si sense la cruesa
de la realitat es pot arribar a forjar una estructura de felicitat real. Però això és molt filosòfic i
s’allunya una mica de la necessitat que tenim de sentir que ens reafirmen la nostra opinió.
Em queda bé aquest vestit? Si.
Això és el que necessita el nostre ego. El nostre ego no vol entendre si ens apreta la costura,
ens queda massa gran, ens fa un cul lleig o el color no ens afavoreix. El que volem, el que
demanem amb la pregunta és treure’ns de sobre totes aquestes pors, tots aquests temors
egocèntrics que ens genera el vestit. Volem un si.
No es practica en excés la sinceritat però es reclama. Es reclama com una cosa bona i necessària.
I al mateix temps, es castiga si no ens agrada, si no encaixa amb el que volíem sentir.
Quan diem que volem que ens diguin la veritat, el que en realitat volem és que ens diguin la
nostra veritat. I això és demanar que ens diguin una mentida. Ho deia Montserrat Roig: “digues
que m’estimes encara que sigui mentida”.
Digues el que vull sentir, el que necessito sentir i enganya’m. Tenyeix aquest engany de veritat
i de sinceritat i de realitat, però si m’ha de fer mal, sinó m’agradarà... enganya’m, menteix, tapa la
veritat i deixa la sinceritat de banda.
La mentida és necessària i la sinceritat està sobrevalorada.
Marina Martori és escriptora
www.marinamartori.cat
17valors

la sinceritat
En el món de la parella...
Carme Ferrer
El terme sinceritat està íntimament relacionat amb "dir la veritat", tot al contrari de la
mentida, la duplicitat, la hipocresia. També està connectat amb l'honestedat, la franquesa
i el respecte a l'altre.
La sinceritat que són capaços de tenir amb els altres té a veure amb la relació amb un
mateix, amb la manera com enfoquem la nostra vida i com a conseqüència amb la forma
de relacionar-nos. Hi ha persones que acostumen a enganyar-se a sí mateixos, que no toleren
alguns aspectes seus: errades, comportaments, etc. Si hom no s'accepta com és no pot ser sincer,
no pot dir la veritat sobre el que pensa, sent i fa perquè en realitat no està d'acord amb això, no
està satisfet, moltes vegades ho adorna, ho dissimula, no s'ho pot reconèixer. Així doncs, molt
menys podrà exposar-ho davant d'un altre. A la vegada que no voldrà arriscar-se a escoltar coses
que per endavant sap que no l'agradaran. Perquè quan hom és sincer crida la sinceritat, si dius el
que penses invites a que et diguin el que pensen.
Referent a la relació de parella, si es considera un risc dir o escoltar la veritat, encara més es temerà
en la relació amorosa en la qual ens juguem molt. L'amor està basat moltes vegades en la imatge que
es presenta al començament i de la qual l'altre s'ha enamorat. Més endavant apareixen àrees,
facetes, matisos nous de la persona que poden enriquir i augmentar l'amor o bé poden debilitar-ho.
Però si es vol una relació autèntica, construir una relació de parella sòlida la sinceritat és
obligada. No es pot edificar alguna cosa que erduri fundat en la mentida encara que siguin
petites mentides, d'aquestes que es diuen que no tenen importància o que no importen tant a
l'altre. Però resulta que quan ens amaguen coses es perd la confiança
en l'altra persona i si això passa la relació pot quedar greument espatllada
perquè el recel porta al temor, al malestar, a la insatisfacció. El dubte i la
inquietud paralitzen, fan patir i aboquen a la precarietat de la relació.
Precisament els sentiments amorosos es nodreixen de petits detalls,
de sentir que l'altre té credibilitat, que es pot confiar en ell, la qual cosa
genera un gran sentiment de tranquil·litat i harmonia. En aquest estat
hom sent que és apreciat i valorat podent treure el millor de si mateix la
qual cosa generarà a la vegada confiança en la parella.
També s'ha de tenir en compte els basaments a sobre dels quals
volem fonamentar la nostra relació de parella. És convenient que hagi
respecte mutu, que cadascú conservi la seva vida personal: treball, amics, hobis, al costat de la
vida en comú. Això no vol dir que s'hagi d'amagar res, s'ha de poder parlar de tot i cadascú ha
d'estar disposat a acceptar l'altre tal com és sense voler canviar-ho. Si tots dos respecten el
compromís adquirit no hauran de mentir ni emmascarar res. La hipocresia és, en realitat, una
manca de respecte al company sentimental i quan falla el respecte es crea una situació que pot
arribar a qüestionar el concepte mateix de parella.
Per una altra banda una cosa és ser sincer i una altra molt diferent
sentir-se obligat a dir-ho tot. És prudent dir el que es pensa pensant el que es diu. No es tracta de
portar a terme una sinceritat salvatge que no tingui en compte les seves conseqüències. S'han de
dir les coses amb un profund i total respecte envers l'altre, amb consideració i amor, avaluant els
nostres sentiments d'ambivalència. L'ambivalència sempre està present en totes les relacions, és
a dir sempre hi ha una barreja de sentiments positius i negatius envers les persones amb les quals
ens relacionem, ara bé acostuma a predominar un tipus o un altre de sentiments. En una bona
relació de parella predominen els sentiments amorosos però no hem d'oblidar que també estan
els altres i, en qualsevol moment, poden empenyar-nos a actuacions agressives com dir qualsevol
cosa ofensiva o feridora per fer "honor a la veritat".
18valors
"La manca de sinceritat
fa que s'ometin
pensaments, sentiments
i la comunicació vagi
minvant"

"Si es vol una
relació autèntica,
construir una
relació de parella
sòlida, la sinceritat
és obligada"
Dir la veritat és una part de la sinceritat però fer les coses conforme al que hem dit és indispensable:
el que diem i el que fem ha de concordar perquè hagi un comportament conseqüent i ètic.
A dins de la parella hi ha uns valors que tothom reclama de manera general com són: la sinceritat,
la lleialtat i l'honestedat, els quals constitueixen pilars fonamentals de la relació. Si no es respecten
aquest valors s'està provocant que apareguin sentiments negatius com són: la desconfiança, el
recel, el rebuig que, en moltes ocasions, porten a la ruptura o a l'aparició de greus problemes.
La manca de sinceritat fa que s'ometin en les converses una sèrie de pensaments, sentiments i
fets amb l'argument de què poden fer malbé la relació, la qual cosa condueix que la comunicació
vagi minvant. Quan això passa és que no es podem dir coses perquè s'està faltant al pacte inicial
en el qual s'ha basat el compromís de la parella.
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça Codi Postal Població
Titular del compte
Carmen Ferrer Román és psicòloga-Psicoanalista
carmferrer@gmail.com
valors
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER
L’IMPORT DE 32 EUROS
butlleta de subscripció
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59
19valors

la sinceritat
ENTREVISTA A SAÜL GORDILLO, DIRECTOR DE L'AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES
"Abans la gent passava pels
confessionaris, ara es
desfoga en els blocs"
Á
vegades la gent es queixa de què els diaris «diuen
mentides» i els reclamen per contra «que diguin
la veritat». Dit més teòricament: on queda la noció
de veritat en el periodisme actual? Consideres
que és una noció superada, aquesta?
La veritat entesa com a veracitat, com a rigorositat informativa
crec que segueix sent vigent per als consumidors i lectors.
Els periodistes, en canvi, creiem que el debat està superat
perquè la veritat no existeix, cadascú en té una, la seva. Allò
que cal reivindicar és el compromís amb la realitat, amb els
fets, que són sagrats per al periodista, mentre que l’opinió és
lliure. Això de la veritat està superat de la mateixa manera que
20valors
JORDI PLAY
Saül Gordillo
és actualment
director de
l'Agència
Catalana de
Notícies
(ACN) i ha
estat
guardonat
amb un Premi
Bloc
Catalunya
2008.
www.acn.cat
també està superat el debat objectivitat-subjectivitat. Tots som
subjectius, fins i tot els periodistes. El que hem de garantir els
professionals de la informació és la imparcialitat, és a dir, una
certa ètica i respecte al codi deontològic partint de la base que
la objectivitat és impossible i segurament avorrida.
Altres, demanen que el periodista sigui honest, treballi
amb honestedat. Què significa això? Què fa un periodista
honest? Donar totes les versions d’un mateix fet? Exposar
els propis dubtes?
Honestedat vol dir no anar més enllà d'allò que l’actuació
professional i seriosa pugui garantir. És a dir, no voler convertir-se
en protagonista de la notícia ni deixar-se anar per aquella
dita: «no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular». Un
símptoma d’honestedat és confessar els dubtes raonables,
les limitacions, inclús les pressions, però sense fer-ne safareig
ni convertir-se en cap màrtir. Hi ha molts periodistes màrtirs

massa ben acomodats que obliden que les pressions existeixen,
sempre han exisitit i provinents de diversos poders (no
només el polític), i formen part de la nostra feina. Els periodistes
estem per administrar-les, no per traslladar-les als lectors,
oients o telespectadors en una actitud victimista.
L’eclosió de tants mitjans nous -gratuïts, digitals...- està
portant a què es coneguin més les veritats? A què la gent
sàpiga més què és el que realment es cou? O al contrari,
malgrat que hi hagi més suports i més exemples de cada
suport això no fa que la gent pugui conèixer la realitat de
forma més concreta?
Hi ha dues consideracions. La primera és que, en principi,
hauríem de concloure que l’aparició de més i nous mitjans de
comunicació és una bona notícia. L’altra, que Internet ha
afavorit la creació de mitjans modestos, sovint vinculats als
ciutadans que han trencat el paper de mediador dels periodistes.
Però jo a aquests ciutadans no els consideraria periodistes,
que consti. Són ciutadans molt actius que aprofiten la
xarxa, les eines participatives, per dir-hi la seva, compartir
informació i difondre la seva opinió. Però tant els nous mitjans
com les eines ciutadans a Internet poden acabar provocant
una certa saturació. Un excés d’informació sovint és desinformació.
I en aquest context cal reivindicar la intel·ligència dels
consumidors, que són més crítics i han de poder destriar el gra
de la palla.
Hi ha mitjans que usen veritats a mitges o parts tan parcials
de la realitat que manipulen per comunicar un determinat
missatge. És legítim això? Fins a quin punt és correcte
esbiaixar la visió de la realitat per intentar donar un punt de
vista propi?
És una mala pràctica professional, sense cap mena de dubte.
Estem d’acord que la realitat és polièdrica, complexa. I que
recollir-la en 45 línies, en una crònica de mig minut de ràdio o
de vint segons de televisió és un repte sovint condemnat al
fracàs. Però la tergiversació, massa cops flagrant, és un recurs
lamentable que determinats mitjans creen sistemàticament per
influir en una realitat que no és la que voldrien.
En el món dels blocs i Internet per extensió hi ha molt
usuaris que juguen a crear una realitat paral·lela, una
«realitat» que no correspon, a la realitat. Fins a quin punt és
ètic això? Fins a quin punt això fa més feliç la persona?
Si una persona és feliç vivint les seves il·lusions, cap problema.
Fins i tot pot resultar terapèutic, però poc té a veure
amb el periodisme, la informació seriosa o la interpretació.
Sovint aquestes realitats paral·leles serveixen per generar
comunitat, per reforçar la secta. Internet és l’eina, res més.
Els blocs sí que també serveixen, els de tipus personal, per
sincerar-se, per deixar anar -anònimament, sovint- aquelles
coses que no es poden dir en un context de «realitat». Ens
hem tornat bojos explicant les nostres intimitats a Internet?
Hi ha de tot, i jo no ho exageraria. Abans la gent passava
pels confessionaris, ara es desfoga en determinats blocs. Quin
problema hi ha, sempre i quan no perjudiquin el veí? La funció
terapèutica hauria de ser valorada com una funció social, si
em permet la broma. La qüestió és que no esquitxin ningú. I
aquí és on està el límit.
Els confidencials i els comentaris anònims són dos dels
fenòmens més criticats a Internet en tant en quan difonen
rumors, mitges veritats o mentides a banda d’informacions
que sí que són certes. Creus que hem guanyat gaire, en aquest
aspecte? O en fem un ús pervers?
Sovint no sé diferenciar determinats comentaris o pseudonotícies
de confidencials anònims de determinats continguts
de suposats mitjans seriosos. Fem autocrítica els periodistes abans
de recórrer al recurs fàcil d’atacar els ciutadans que no són
periodistes. Jo confio molt en aquella frase: no ofén qui vol sinó
qui pot. Doncs, apliquem-nos-ho. A mi no m’ofenen els comentaris
que desbarren, simplement els ignoro. M’ofenen més altres
coses. I no cal traumatitzar-nos. Això dels comentaris fora de lloc
és una moda passatgera que s’acabarà. Confiem, llavors, que a
Internet es quedin els més responsables i no els forasenyats.
"La tergiversació és un recurs que alguns mitjans
creen per influir en una realitat que no els agrada"
21valors

la sinceritat
Si ja en el món de les relacions privades és fa difícil moltes vegades ser totalment
sincers, què no dir del món de la política o de les relacions socials a gran escala. Seria
molt fàcil començar i acabar de tractar el tema tot dient que la sinceritat és una virtut
necessària en tots els àmbits de la vida i contraposar-la a la mentida o a la hipocresia.
Però si hem de ser totalment sincers haurem de reflexionar una mica més.
Tenim la tendència a associar el concepte de “sinceritat” a l’afirmació de la “veritat” d’allò que
expressem en traduir els nostres pensaments, els nostres criteris o les nostres intencions en
paraules. Així, de forma implícita, la sinceritat ens suscita la idea d’una expressió contundent,
segura i ferma d’una veritat o un convenciment de qui l’expressa, quan a voltes potser hagués
estat millor callar, o no expressar allò del que no estem en absolut segurs, o que no tenim del tot
elaborat, i que a l’expressar-ho com a “veritat” –sincerament- potser pot fer més mal que bé, ja
sigui a nosaltres mateixos o als demés.
És a dir, primer element a delimitar: no confonguem sinceritat amb la veritat ni tan sols amb la
seguretat en allò que expressem–el contrari de la sinceritat no sempre és la mentida, ni la
hipocresia- . Dit d’una altra manera: a voltes ser sincer pot trair les nostres veritables intencions
o ens pot allunyar de la veritat i –sobretot- ens pot distanciar d’aquells amb qui creiem ser sincer,
en afirmar en veu alta coses que potser valdria més callar o reflexionar una mica més. a voltes la
millor manera de ser sincers, ja sigui en les relacions personals o en les socials i polítiques, és no
pontificar, no afirmar la certesa d’allò que potser no em reflexionat prou o no tenim prou elements
per assegurar la veritat del que diem.
Per tant -segona consideració- expressar dubtes, matissar, interro-
gar-nos o fins i tot no dir el que pensem o no tot el que pensem, pot ser
una bona manera de ser sincers; com diu el Dant “M’agrada dubtar
tant com saber" (a la Divina Comèdia –cant XI, vers 93 de “L’infern”).
Això no vol dir justificar la mentida –dir el contrari del que pensem- ni
la hipocresia – simular el que no creiem- sinó ser molt curosos amb el
que diem, tenir en compte les circumstàncies i el context: a qui diem les
coses, on i com les diem. Si de veritat volem ser sincers –començant
per nosaltres mateixos- hem de prendre en consideració el mal o el bé
que podem fer no sols a qui ens escolta, sinó a aquells a qui pot afectar,
sense nosaltres voler-ho. Això és especialment important en l’activitat política.
En efecte, la pressió mediàtica i el marqueting electoral, porten a simplificar els missatges, a
reduir-ho tot a afirmacions contundents, a expressar-se amb contundència, d’això en diuen
“semblar” sincer als ciutadans. Per contra es desprestigia com una mostra de feblesa, quan no
de “marrulleria” l’expressió en el debat polític de qualsevol matisació, de qualsevol argumentació
que vagi més enllà d’una frase sense cap subordinada, o no diem qualsevol expressió de dubte
o de simple comprensió dels arguments d’ altri.
La sinceritat, per últim, requereix també una disposició de qui escolta a no sentir sempre allò
que li agrada. En el camp de la política i de les relacions socials, moltes vegades aquells que et
demanen que siguis sincer en el que responguis o expliquis, el que volen en realitat s que
ratifiques fil per randa les seves idees o la justesa dels seus interessos, i si no ho fas de seguida
estaran disposats a desqualificar-te com a mentider, com a hipòcrica....
Ja veiem doncs com ser sincer comporta moltes vegades incomprensions, i sobretot obliga a
posar en quarantena o explicar molt bé allò que assegurem, posant per davant que és sols la
nostra veritat, no pas LA VERITAT; aquesta, com diria Antonio Machado “guardatela”.
22valors
Sinceritat i política. És possible
Salvador Milà
Salvador Milà és exconseller de Medi Ambient i Habitatge i actualment és
diputat al Parlament de Catalunya per ICV-EUiA
"Hem de prendre en
consideració el mal o el
bé que podem fer a qui
ens escolta i a qui pot
afectar"

SABIES QUE...
la ceràmica s'encerava?
L
a paraula sinceritat té un origen etimològic científic
i molts d'altres més anecdòtics vinculats a
la paraula "cera". Un d'ells està relacionat amb
la història de l'art.
Quan la civilització hel·lènica gaudia de màxim esplendor,
els grecs van comercialitzar per bona part de la
Mediterrània una ceràmica de gran qualitat estètica
més que utilitària. Els mestres ceramistes, entusiasmats
per la bona acollida que tenien aquestes peces, generalment
negres amb dibuixos decoratius, van experimentar
amb nous models, de vegades, sacrificant la
durabilitat de la peça.
Així, quan les gerres, els plats, els vasos i la resta
d'utensilis de ceràmica fabricats patien esquerdes, els
artesans poc escrupolosos i de poca ètica tapaven les
imperfeccions amb un tipus de cera transparent. Els
compradors i comerciants, coneixedors d'aquesta petita
"estafa", exigien als ceramistes sinceritat, paraula
Durant el procés de fundició les escultures
patien esquerdes i els comerciants les
arreglaven amb cera
que segons l'origen llegendari de la paraula provindria
de "sin-cera".
Una altra versió de la mateixa història explica que a
l'antiga Roma va imposar-se la moda d'adonar les cases
amb estàtues de bronze. Però davant l'escassetat
de metall, els escultors van optar per barrejar metalls
i enganyar els compradors. Durant el procés de fundició,
per manca de puresa, les escultures patien
esquerdes i els comerciants les arreglaven amb cera,
que a més feien la peça més fina i brillant. Aleshores,
les més valuoses passaven a ser les escultures "sense
cera" (sin-cera).
Tant si es creu una història com una altra, a partir
d'aquí, la metàfora s'aplicaria a les persones, i una
persona sincera seria aquella que es mostra franca,
lleial, verdadera i transparenta. RED.
23valors

la sinceritat
Comunicació sincera en família
Victòria Cardona Romeu
L
a majoria de problemes del dia a dia de la convivència familiar es resoldrien, si ens
esforcéssim per tenir una bona comunicació amb els nostres fills. Hi ha moltes formes de
fer-ho. Es pot fer amb un gest, es pot fer amb una mirada de complicitat, es pot fer amb la
paraula, escoltant música, llegint, fent esport...També ens podem comunicar
silenciosament. Només contemplant uns pares al costat del llit d'un fill malalt, acaronantlo
o donant-li la mà veiem el màxim de comunicació. El silenci es fa necessari pel repòs del seu fill,
però la comunicació no hi manca. .
Ja es veu que per comunicar-se no es necessiten paraules, sinó que es necessita afecte i que hi
hagi un clima de confiança i ¿com aconseguim aquest clima?.. Podem reflexionar-ho, ja que es fa
molt difícil rebre la confiança dels nostres fills si no fem un esforç per ser acollidors i estar tranquils
i de bon humor a l'hora de comunicar-nos. Es imprescindible comprendre els nostres fills; saber
intuir què els preocupa, que ens volen dir o què necessiten. La base de la comunicació, és estimar,
interessar-se per les seves coses i ajudar a que ells sols vagin resolent les seves dificultats. Quan
hi ha confiança s'actua amb calma, no s'improvisa i es dóna pau.
Hi ha moltes virtuts que poden ser útils per ajudar la comunicació, amb el clima de confiança
adient, que afavoreix el diàleg, base de la comunicació, però jo en destacaria dues: la sinceritat i la
discreció.
1. La paraula sinceritat es deriva del llatí ''sine cera'' (sense cera) referintse
als ungüents que utilitzaven les dones romanes per dissimular les
seves arrugues. Doncs bé, per viure la sinceritat hem de recordar a Sant
Pau que ens diu ''sigui el vostre sí, sí i el vostre no, no.'' Sinceritat és dir
sempre amb claredat el que es fa, el que es pensa, el que es viu. Els
nostres fills han de veure que nosaltres som sincers sempre. Per això cal
que reflexionem i ens preguntem : Quantes vegades hem deixat incompleta
una promesa o una reprensió que havíem anunciat als nostres fills?...
Quantes vegades ens han telefonat i, per comoditat, hem fet dir que no érem a casa?... Quantes
vegades hem espantat als petits dient '' que ve l'home del sac'' i lògicament encara l'esperen?...O
altres mitges veritats, que no deixen de ser mentides que malmeten la confiança.
La nostra sinceritat ha de ser exemplar, la veritat ha de ser objectiva, clara. Per exemple, si ens
equivoquem, demanem perdó i ho reconeixem; això és més educatiu pel fill que molts sermons i
consells repetitius. De vegades els fills no són prou sincers amb nosaltres per no quedar malament
o perquè tenen por que tinguem una reacció desmesuradament enfadosa amb el que ens diuen.
Sobretot a l'adolescència hem de ser pacients i estar preparats per que ens expliquin el més
impensable sense perdre els nervis. El que és més important sempre és que els fills ens diguin la
veritat, encara que de l'ensurt rebut ens quedéssim sense alè. Amb totes les dades reals del problema,
no ens equivocarem a l'hora de buscar solucions plegats i reforçarem la confiança mútua.
2. La discreció; avui, més que mai, es fa palès que els pares hem d'aprofundir en aquesta virtut,
que no es freqüent a l'ambient actual. En el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu
Fabra, trobem aquesta definició de discreció: ''reserva en les accions i en les paraules, reserva del
que no fa sinó allò que convé de fer, del qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que
li ha estat confiat.''
Molts fills es queixen que els pares, o bé per vanagloriar-se, o bé per queixar-se expliquen les
confidències que ells els han fet. Ja es veu que aquest seria un defecte que influiria en la confiança
que ens haurien donat els fills; ni més ni menys seria '' ventilar'' les seves emocions; tampoc els fills
entenen les ironies ni bromes sobre les seves ''coses'', per tant no convé dir el que ens confien i hem
de considerar que per ells allò és molt important, encara que als grans ens semblés de poc valor.
Amb la virtut de la discreció neix el discerniment, per saber quan és prudent preguntar, o quan cal
24valors
"La nostra sinceritat ha
de ser exemplar, la
veritat ha de ser
objectiva, clara"

esperar per fer-ho, ja que cal respectar la intimitat del fill i tenir paciència
per rebre la confidència. També distingir el moment en que és convenient
donar el consell oportú. Penso que quan un nen petit té una '' pataleta '',
veritat que és molt difícil corregir-lo si ens posem a cridar com ell i perdem
els nervis?. Amb els fills més grans hem de fer el mateix, és senzillament
passar per alt el moment d'ofuscació i buscar el temps per dialogar amb calma i serenitat. Una
persona discreta no imposa, no coacciona sinó que observa i ajuda a millorar reconeixent que ella
també té defectes; per tant, no es sobta de res, i, amb aquesta comprensió anima al seu fill a la
sinceritat.
Per concloure, podríem dir que l'objectiu de procurar fixar-nos en la sinceritat i la discreció, és
ajudar a que hi hagi el clima de confiança adient que faci dels pares bons amics dels fills, als qui els
fills poden explicar els seus ideals, els seus problemes, les seves alegries. Comencem a interessarnos
pel que els preocupa de ben petits i així fonamentarem la franquesa del demà.
Victoria Cardona Romeu és pProfessora i educadora familiar
http://www.vidadefamilia.org/catalan/temes_cat/comunicacio.htm
MÚSICA |MARIA SALICRÚ-MALTAS
Sense sentiments, sense passió
L
a majoria de músics transmeten amb sinceritat
els seus ideals i sentiments a través de les seves
lletres i/o melodies. Aquest fet es produeix en
qualsevol formació musical: cantautor, MC, DJ, banda de
(pop, rock, heavy, jazz…), orquestra, etc. En aquest darrer
cas, cal que cada músic de l'orquestra en qüestió transmeti
els sentiments del compositor de l'obra, per contra, la
peça no arribarà amb sinceritat al públic tal i com desitja
l'autor. Però en ocasions, aquests músics no són sincers.
La causa principal, entre d'altres de personals, són les
necessitats econòmiques. Aquest fet provoca, per exemple,
que alguns músics es vegin obligats a tocar i/o composar
per encàrrec allunyant-se dels seus ideals, deixant
de ser sincers amb ells mateixos. Aquests encàrrecs provenen
majoritàriament d'empreses que desitgen crear un
pro-ducte comercial (anunci, disc comercial, cantant
titella,…). És llavors quan el músic no sent res quan canta
i/o composa una peça. Només intenta ser assertista i
creure's que li agrada aquell producte.
Un altre exemple d'aquest tipus de música el trobem en
els músics que participen en concerts organitzats per
Les necessitats
econòmiques allunyen els
músics dels seus ideals
"El que és més important
sempre és que els fills
ens diguin la veritat"
partits polítics que no són afins a les seves idees. La
sinceritat és inexistent dalt d'un escenari. Un tercer exemple
és quan els músics accepten tocar en un àpat com a música
d'ambient. No hi estan còmodes perquè no els escolta
ningú i es senten irrealitzats, de manera que els músics no
estan motivats a mostrar els seus sentiments i deixen de
ser sincers amb ells mateixos.
D'altra banda, hi ha músics que decideixen no tenir en
compte la sinceritat i composen el que sigui sense cap
mena d'escrúpols per poder viure d'aquest art. Malgrat
tot, cal respectar-ho, ja que hi ha músiques que no necessiten
transmetre sentiments, sinó provocar estímuls
als espectadors.
Maria Salicrú-Maltas és musicòloga
25valors

la sinceritat
CINEMA |JUDITH VIVES
'Happy: un conte sobre la felicitat'
D'
entrada, pot semblar que Happy: un cuento sobre
la felicidad representa un gran gir en la trajectòria
del britànic Mike Leigh. L'optimisme que
inunda la pel·lícula no és molt habitual en la filmografia
d'un realitzador que ha tocat àmpliament el melodrama amb
rerefons social. Però tot i això, la protagonista, la vitalista
Poppy, té força en comú amb altres personatges que formen
part del món cinematogràfic del director de Secretos y
mentiras, i que té alguna cosa a veure amb la honestedat
i la sinceritat a l'hora de dir les coses, a l'hora d'afrontar els
problemes, i a l'hora d'explicar una història. El títol en anglès,
Happy-Go-Lucky, fa referència a una expressió que
vol dir alguna cosa semblant a "agafar-se bé la vida".
Després d'anys retratant els patiments de les classes
més desafavorides, sembla que Mike Leigh ha assolit el
nivell de lucidesa dels cineastes veterans i ha trobat el
secret de certa felicitat: afrontar la vida tal com bé, sense
estridències, essent fidel a un mateix. Això és el que fa
aquesta Poppy, una mestra d'escola que no perd mai el
somriure davant les adversitats, que pot semblar beneita
quan, en realitat, és una persona acceptablement feliç en
un món de perdedors on les petites alegries del dia a dia
són les úniques victòries. No hi ha cap gran drama en la
No hi ha cap gran drama
en la vida de Poppy,
només una successió de
fets quotidians
26valors
Una fotograma de la pel·lícula.
vida de Poppy, només una successió de fets quotidians
bons i dolents -una cita romàntica, una contractura enfadosa,
un malentès personal, un problema a la feina...- als
quals la jove protagonista fa front sempre amb una mateixa
lucidesa serena. Mike Leigh es projecta a si mateix en aquesta
jove feliç i despreocupada, que es converteix en la
portadora d'una saviesa assolida després d'anys d'observar
i relatar -en aquest cas a través de sobèrbies obres cinematogràfiques-
el patiment i el dolor de l'ésser humà.
Judith Vives és periodista
especialitzada en cinema
espaiisidor.blogspot.com
valors.org
entre mes i mes, molts més valors...

les frases
"Una mica de sinceritat és
perillosa; massa, és fatal"
Oscar Wilde
"Ser sincer no és dir allò que un pensa, sinó
no dir mai el contrari d'allò que es pensa"
André Maurois
"Les paraules sinceres no són elegants, però
les elegants no són sinceres"
Proverbi xinès
"Tothom és sincer quan està sol, quan hi ha
una altra persona comença la hipocresia"
Raph Waldo Emerson
"Sempre hi ha una forma de ser sincer,
sense ser brutal"
Arthur Dobrin
"La sinceritat són els fonaments de
l'exel·lència personal, s'ehibeix en la
conducta i brilla en cada paraula i en
cada fet"
Samuel Smiles
per saber-ne més
Sinceritat
El riu davalla ple
de paraules sinceres;
enllà els desmanyotats
compliments traïdorencs,
necessito alenades
de vent fresc de tardor,
que sigui entre nosaltres
la blancor del pa tou,
la claror del vi roig,
que penetrin en l'íntim
del fons de cadascú
les expressions franques
d'amplada fluvial
sota els ponts del seny clar.
el racó poètic
PER ALBERT PERA
Comentari de l'autor:
Al pa, pa, i al vi, vi, diem quan ens sobren
escarafalls i floritures. Encara hi afegeixo: la
paraula ha de ser com un got d'aigua clara,
que apaivagui la set de veritat.
PAT, Thomas; Jo no he sigut. Parlem de la sinceritat i l'honradesa. Editorial
Juventud, SA. 2008
En recerca de la sinceritat. Abadia de Montserrat. 1980
CRUZ RUIZ, Juan; Contra la sinceridad. Martínez Roca (Ed). Barcelona, 2000.
EKMAN, Paul; Por qué mienten los niños. Como los padres pueden fomentar la
sinceridad. Paidós.
ROSSELL, Teresa; La sinceritat. Editorial Claret. Barcelona, 1995.
COEN, Ethan;Coen, Joel; Cuestion de sinceridad. Estats Units, 2008.
NICHOLS, Mike; Closer. Estats Units, 2004.
Albert Pera
és poeta
27valors

propostes culturals
28valors
Interior ple o buit
L
a temporada d'enguany del centre mataroní Ca l'Arenas es dedica
als interiors. Combina mostres de petit format amb una que romandrà
durant tot el cicle i que porta per títol "Més enllà de l'objecte", que
recull peces del fons del Museu de Mataró. La tria d'aquestes obres sembla
suggerir, aquest 'interior' es refereix a allò que hi ha més enllà de la façana. Per
exemple, els retrats de Jordi Arenas que ens informen més enllà del rostre o
els salons de cases senyorials fotografiats per Ramon Manent... M'agrada
aquest punt de vista. És ja sabut, de fet, que l'origen i fi de tota experiència
artística és l'interior, de manera que l'objecte esdevé el canal visible d'una
experiència invisible que uneix el fons dels dos éssers en diàleg. Éssers que,
de fet, potser ni es coneixeran, que potser descobriran coses d'ells mateixos
que ni s'imaginaven, que veuran -en realitat- quelcom que els va més enllà
del que perceben a simple vista i que els 'transcendeix'. Uf.
Però la mostra adoleix de les mateixes absències del discurs actual assèptic
sobre la mirada interior, amb un orientalisme un pèl infantil. Sí, beu bé de les
ideologies de la sospita ("no et fiïs de la façana, obre la porta", diu una frase
estampada), però passa per alt tota la tradició transcendent de casa nostra.
Una altra frase diu que en el més enllà hi ha sempre "respostes
impossibles". Sempre? Com si les persones, durant segles, no haguéssim
tingut cap experiència interior a través de la pregària o de
qualsevol altre ús religiós. Després ens queixarem de les sectes,
però, certament, l'absència de la religió en el discurs oficial de l'art (i
fora) la fa més furtiva. En fi, potser ha de ser així que la puguem
reviure, com va passar amb altre elements de la nostra personalitat
tapats pels tabús: la psique, el sexe...
La segona gran absència és la del 'tu'. Una altra de les frases, al
costat d'un quadre bèl·lic del s. XIX, afirma que "totes les batalles
són amb nosatres mateixos". Una de les coses que costa més
descobrir en un mateix és la múltiple capacitat, els diferents 'jo'
que a vegades batallen. És un dels principis per ser més tolerant,
per exemple. El nostre 'enemic' s'assembla molt a un dels nostres
'jo'... Però compte en anar jugant amb els 'jo'. Potser ens oblidaríem
que el projecte més gran de la humanitat consisteix precisament en posar
l'altre en el teu lloc. O no és això, l'amor? O la solidaritat. O la justícia. O no és
aquest 'descentrament' del jo el millor antropo-centrisme? De fet, no hi ha
ànima sense cos, no hi ha interior sense exterior, no hi ha viatge sense
replegament, no hi ha individu (jo) sense entorn (tu), ni reflexió
sense acció. O ens podríem trobar amb un interior molt serè... però
buit.
la fitxa
"Mirar endins. Interiors" s'exposa a Ca l'Arenas centre
d'art (Argentona 64, Mataró) fins el juny de 2009.
Ramon Bassas escriu regularment sobre art
al seu bloc ramonbassas.blogspot.com
ART | Ramon Bassas
"La mostra
adoleix de les
mateixes
absències del
discurs actual
assèptic sobre
la mirada
interior, amb un
orientalisme un
pèl infantil"
Obra d'Ita Puig, una de les
participants al cicle.

'Ajudo el meu planeta'
Aquest llibre anima els joves lectors a
compro-metre’s amb el medi ambient.
A partir d’exemples concrets, a cada
capítol presenta un problema ecològic i explica
com ajudar a evitar-lo. En el cas dels dofins
de la Mediterrània, aconsella evitar tirar
deixalles al mar i convida a controlar l’aigua
que s’utilitza a casa per protegir-los. El llibre
és ple de recomanacions senzilles com
aquestes, molt fàcils de dur a la pràctica.
És una publicació atractiva i didàctica, plena de
curiositats. Està il·lustrada amb moltes fotografies i amb
unes divertides il·lustracions a l’estil dels còmics. A més,
forma part del projecte anomenat Llibres amics dels boscos,
que consisteix en fabricar exemplars utilitzant paper
'Què. El nou musical'
C
inc joves menors d’edat amb causes pendents
amb la justícia inicien una programa de
“conscienciació” de valors. Aquest és el punt
de partida del musical Què, una proposta de petit format
que intenta fer-se un lloc entre les grans macroproduccions
d’origen estranger que aquesta temporada teatral
omplen les cartelleres de Barcelona. Del tàndem creador
de l’espectacle Manu Guix (música), Àngel Llàcer (direcció)
i Àlex Mañas (text) guanya la partida el compositor,
ja que les lletres de les cançons són excessivament repetitives
i la interpretació d’alguns dels actors fluixa. Ressalten
per les seves veus i actuacions Ivan Labanda i
Mariona Castillo. Això sí, cal lloar, el muntatge escènic,
senzill però atractiu.
Però més enllà, de les qüestions tècniques, la història
es centra en la importància d’oferir, especialment als
joves, segones oportunitats, i com els valors no poden
"La història es centra com els
valors no poden imposar-se,
s’han d’aprendre mitjançant les
pròpies vivències"
la fitxa
RODRÍGUEZ FISCHER, Cristina
(Coord.). Ajudo el meu
planeta (Blume). Preu: 16,90
€. Edat: a partir de 8 anys
Ivan
Labanda en
el paper de
Pep, monitor
del curs.
LLIBRE INFANTIL | Marta Masdeu
reciclat o bé fusta certificada. D’aquesta manera,
el llibre en sí ja és un exemple de bones
pràctiques amb el medi ambient. En aquesta
edició hi han participat Greenpeace i WWF.
Marta Masdeu és periodista
TEATRE | Maria Coll
imposar-se, s’han d’aprendre mitjançant les pròpies vivències,
el testimoniatge dels altres i a través d’un procés de
maduració personal. Què, no és el musical de l’any, però
s’agraeix la valentia de la producció, el missatge positiu i
l'optimisme que s’emporta el públic a casa i la bona estona
que l’espectador passa dins del teatre. M.C
la fitxa
ÀLEX MAÑAS, ANGEL LLÀCER, MANU GUIX. Que. El nou
musical. Teatre Coliseum. www.quemusical.com
Entrades: Servicaixa.com
29valors
QUE

coses per canviar-se
a un mateix
30valors
PLAERS DE MA VIDA | Joan Safont
Gaudir del vi
Diu la tradició que Noé va plantar la primera vinya, i en recollir el fruit i transformar-lo en
vi, fou el primer embriac. Ha plogut molt des de llavors, i immersos en una autèntic
revalorització i revolució del vi, hem aprés a apreciar-lo, degustar-lo, triar-lo i sobretot,
a gaudir-lo. Avui dia, als cellers conviu la garrafa de Priorat a granel, amb la darrera descoberta
de la mateixa comarca, amb clar avantatge per l’ampolla, ben presentada, sovint molt ben
dissenyada.
Tenim un sopar, o potser nosaltres mateixos l’organitzem. Íntim o multitudinari. L’elecció
del vi és l’oportunitat per sorprendre o per donar una nova oportunitat a un clàssic. Negre,
rosat o blanc? Del país? De les D.O. més consagrades? Criança o reserva? I aquell celler
experimental? O aquella anyada fenomenal? I aquesta nova zona on ningú hagués dit mai
que es pogués fer vi? La visita al celler provoca una munió de sensacions al bon consumidor
de vi. Mil colors, mil noms, mil imatges i mil sugges-
"I seguidament les deu
mil olors, el color
intens, el gust
despertant sensacions"
tions. Generalment el primer impuls mena l’encert.
I un cop a casa, llevat el tap, a la temperatura adequada,
l’instant de neguit. I seguidament les deu mil
olors, el color intens, el gust despertant sensa-cions,
la satisfacció d’una bona tria. I que el vi faci el seu
efecte!
Geni de vitalitat, en lluita a mort amb la coca-cola. L’autèntica guspira de la vida, que amb
moderació dóna el to a qualsevol moment. El complement a qualsevol plat, el company de
qualsevol excusa, el producte excel·lent del nostre camp, el bon regal per fer a un amic,
l’aprenentatge i descoberta en que qualsevol moment es bo, la cultura que es remunta a
l’antigor i ens porta aromes mediterranis...
Gaudir del vi, tot un plaer.
Joan Safont és advocat
joansafont@hotmail.com / joansafont.blogspot.com
APUNTS DE PSICOLOGIA | Joaquim Trenchs
Culpabilitat
L
a culpabilitat és constitutiva en l’ésser humà. El cos orgànic amb el qual arribem al
món és absolutament indefens. Progressivament es va transformant en un cos de
llenguatge. És l’Altre Maternal qui amb les seves paraules, gestos, afectes ... el seu
llenguatge, ens permet constituir-nos com a humans, configurant els fonaments de la
nostra identitat. Satisfer aquest Amor que embolcalla i dóna la primera consistència,
enigmàtic en tant en quant exigeix respondre a la pregunta “què vol l’Altre de mi ?”, no
podrà ser mai correspost, per sort, en plenitud. La culpabilitat inconscient està instaurada.
La mateixa paraula significa per un costat la repressió, l’oblit d’aquest Trauma d’Amor
originari per al nostre cos orgànic i pulsional, i per l’altre, un intent de resposta a l’Altre,
indispensable i necessari pel que significa passar a un cos de llenguatge i humanitzat .
Més endavant, en el sentiment de culpa cristal·litzarà l’ambivalència que suposa captar el
conflicte que contraposa les exigències pulsionals oblidades i les exigencies Superjoiques.

DEIXA'T PERDRE PER... | Eulàlia Puigderrajols
una aula d'acollida
El començament de curs ha estat molt dur, tant, que poc
temps he tingut per perdrem per algun lloc. Ara però
amb l'esperit més calmat he pogut adonar-me que molt
a prop tenia un indret interessant per comentar.
L'altre dia al canviar de classe, tot caminant pel corredor i
no em feu dir per què, vaig mirar per la finestra d'una porta i
vaig descobrir que ja tenia el tema del mes. Estava fent el xafarder
a l'aula d'acollida. És un d'aquests llocs que val la pena
de conèixer, si més no saber que existeixen i quina fun-ció
tenen.
El nom ja porta l'atribut que ens ho explica. És el lloc dels
instituts que a temps parcial hi van els alumnes nouvinguts.
Quan vaig començar a treballar no n'hi havia d'aquesta mena
d'aules, però tampoc teníem la de música, d'anglès, d'informàtica,
educació especial, psicomotricitat i tantes altres ......
Abans, els alumnes, només per immersió, s'adaptaven i
aprenien els costums i la llengua del nostre país. Ara en són
més i aquests xicots i mosses, amb professors especialistes,
van fent tot un treball d'aprenentatge per adquirir les destreses
que necessiten: llengua, hàbits d'estudis, coneixement
del medi, usos i costums, etc.
"Era extraordinari veure tot els
colors del món i vaig pensar amb
malenconia i esperança que el
nostre país està canviant"
En la vida quotidiana, el sentiment de culpa podrà fer-se evident de diferents maneres: En
forma d’angoixa davant una “Autoritat”, en tant aquesta remet inconscientment a la renúncia
de satisfaccions pulsionals primerenques. En forma de reforçament dels sentiments de
punició i càstig vers un mateix, per no poder amagar davant el propi Ideal, la persistència
d’un desig inconscient prohibit.
Les respostes del subjecte també poden ser diverses : intentar no perdre l’Amor
d’aquesta Autoritat, reforçant els arguments de la Consciència Moral i renunciant a les
satisfaccions pròpies internes o externes o intentar captar la falta, el buit, que amaguen
aquestes exigències pulsional per respondre amb els propis actes i les seves conseqüències
i on evidentment no queda
"En la vida quotidiana, el
sentiment de culpa podrà
fer-se evident davant
l''autoritat' "
garantit l’Amor de l’Altre-Autoritat però
sí la pròpia Responsabilitat i Autoritat
en allò que fem o diem.
Els alumnes nouvinguts tenen adaptats segons les necessitats
particular els horaris. Cada un té una combinatòria
d'hores entre el grup classe al qual pertany i aquesta mena
d' incubadora educativa. Van agafant confiança als companys,
al professorat, ja no els aclapara l'edifici, són conscients
de les normes i usos del Reglament de Règim Intern,
tot i no saber -ne el nom... I de mica en mica van convertirse
en aquests altres catalans que amb mestria i saviesa va
descriure Paco Candel .
Vaig enganxar el grup quan marxaven amb les seves
tutores d'excursió a l'ermita de sant Simó. Era extraordinari
veure tot els colors del món allà junts i vaig pensar amb una
barreja de malenconia i d'esperança que el nostre país està
canviant i que els professionals del ram del guix, entre altres,
hi aboquem molts els esforços perquè la nostra societat
sigui més ,justa i formi persones felices.
Eulàlia Puigderrajols és mestra / eulaliapi@gmail.com
Joaquim Trenchs és psicòleg
/ jtrenchs@copc.cat
Vista d'una
aula
d'acollida
des de la
porta.
31valors
JOSÉ RAMON ALONSO

coses per canviar
el món
32valors
Confiar en la ciència
En mig de múltiples comunicats de caire preocupant o desencoratjador (crisi econòmica; increment
de la tensió social i de la delinqüència; inundacions i terratrèmols; guerres al Càucas; violència
recobrada al País Basc...) llegeixo una notícia esperançadora: neix a Sevilla un nadó, fruit
d’un embrió seleccionat, que podria curar el seu germà gran, afectat d’ una greu anèmia congènita. Massa
sovint es menyspreen o es minusvaloren els progressos científics. O es desqualifiquen projectes
d’investigació que semblen estrafolaris argumentant que en el món hi ha altres problemes urgents que
necessiten ajudes inajornables, com podrien ser la manca d’aliments, el canvi climàtic, els desastres
naturals o el creixement del forat de la capa d’ozó. Massa sovint, de manera dogmàtica, sense tenir
massa coneixements de causa i argumentant principis ètics o valoracions morals discutibles es rebutgen
olímpicament o es dimonitzen descobriments científics que tenen precisament posats el seu nord en la
millora de la vida humana. En la recerca de noves fòrmules per a superar malalties mortals i que el temps
i els nous descobriments s’encarregen de demostrar que ja no són ni de lluny irreversibles.
Sí. Ajudes al Tercer Món.Però també... increment de confiança en la ciència, traduït en creixement de
pressupostos per a la investigació. En altres paraules, fermesa de principis i aportacions econòmiques
(dels estats, de diferents organismes o simplement de persones o
d’entitats) per a progressar en la recerca de coneixements que
evitin morts per malalties.Amb enginy i confiança cega en el
progrés, l’home ha de cercar constantment la seva superació
personal i col·lectiva. Obrint camins, avançant sense temors i
amb confiança plena en les seves enormes possibilitats.
CULTURA DE PAU | Xavier Garí
Les empreses
L
a “Cultura de Pau” és un concepte ampli i molt global, i toca molts àmbits. Vol ser tan obert que
aspira a ser referida com a “cultura”, i de fet així és com UNESCO i Nacions Unides en general
s’hi adrecen al camp de la Pau. Com a concepte aplicat, la Cultura de Pau té molts exemples
concrets, i un d’ells és el qua avui voldria tractar amb motiu de la tant nomenada crisi econòmica
mundial: la Responsabilitat Social de l’Empresa. Sota la disciplina de l’Ètica Empresarial que pretén
fer reflexió i compromís en el camp de l’empresa sobre les seves pròpies implicacions ètiques (que
són moltes), va néixer cap als anys 70 i prengué embranzida especialment en els anys 90, el concepte
de Responsabilitat Social Empresarial. Aquest té com a objectiu desenvolupar, al marge de l’aplicació
de la legalitat vigent, el compromís actiu de l’empresa pel millorament social, econòmic i ambiental del
seu entorn i les seves implicacions directes o indirectes. Per exemple: un tracte just en les relacions
laborals dels seus treballadors, una producció ecològica i no contaminant, una contribució al teixit
social del seu entorn local o global digne i constructiu, una publicitat clara i no enganyosa, unes
subcontractacions i relacions amb grups d’interès coherents i no contradictoris amb la RSE adoptada
per l’empresa en qüestió, i un llarg etcètera. Siguem treballadors, clients o empresaris, la nostra
"Siguem treballadors,
clients o empresaris, la
nostra contribució a la
RSE és cabdal"
PETITES COSES | Ramon Salicrú
Ramon Salicrú és mestre / rsalicru@cllicenciats.com
"Sovint per valoracions
morals discutibles es
dimonitzen
descobriments"
contribució a la RSE és cabdal per a construir una
Cultura de Pau que arreli veritablement en els valors de
la nostra humanitat.
Xavier Garí és investigador en Cultura de Pau
www.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

ACCIÓ DIRECTA |
Josep Àngel Colomés
Solidaritat en
família en temps de crisi
alauradament el nostre món occidental està
Mple de problemes familiars, de separacions, de
divorcis i de disputes. La família ha quedat
tocada i molt malmesa en alguns casos. Molts se senten
sols i altres buits. Potser cal repensar, de nou, el
concepte de família i repescar els valors més profunds
i solidaris que s’amaguen darrere del terme.
Abans, les cases estaven plenes de gent i les famílies
solien ser molt grans. Tenien menys recursos i tiraven
endavant com podien. Com s’ho feien? Suposo que
amb austeritat, compartien el que tenien i cada membre
de la família tenia un rol establert, assimilat i força
conservador. Si algú naixia ric, tenia moltes possibilitats
de morir ric. Si ho feia pobre, pobre. Si era home,
tenia reservades unes feines. Si era dona, unes
altres, etc.
Avui, però, el progrés social, la multiplicitat de
possibilitats i els ràpids canvis socioeconòmics no
asseguren un estatus social fix. Curiosament, fa uns
pocs anys, el progrés semblava que havia arribat a tal
punt que haver estudiat no assegurava una millor feina
o cobrar més. Un manobre podia cobrar igual o més
que un periodista o
"Auguro que
tornaran elements
com el perdó i la
solidaritat en família"
un enginyer.
Avui, però, la crisi
ens ho pot tornar a
fer repensar tot, pot
ser que ens faci tornar
a tocar de peus a
terra, ens pot fer pensar que no som immortals i que la
independència econòmica ja no és el principal aval
per marxar de casa després d’una discussió.
Auguro que tornaran elements com el perdó i la
solidaritat en família. Les crisis, ben portades, poden
ser positives, poden donar oportunitats de reconciliació,
d’humilitat i de pensar que no tot s’arregla
amb evasions egoistes ja que potser alguns els
problemes es poden arreglar amb bona voluntat.
Josep Àngel Colomés és llicenciat
en Filologia Catalana
josepangelcolomes.blogspot.com
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
Servei de Càtering
33valors

ciències & tecnologies
U
na de les discussions filosòfiques més
grans que han existit des que els homes
tenim ús de raó és la determinació de com
i quan es va generar la vida. Ni els grans pensadors
de la humanitat, ni la ciència, a través d'hipòtesis
més o menys comprovades, han estat capaços
de donar una resposta exacta a aquesta pregunta.
A priori es podia observar fàcilment que
l'aparellament entre un home i una dona era el
responsable del naixement d'un nou ésser. Descobrir
la facundació i la formació del fetus va ser
fàcil, però la polèmica, continuava.
En Javier només néixer ja ha ocupat pàgines de
diaris. La raó d'aquest protagonisme és que, a
més d'haver nascut pel desig dels seus pares,
també ha nascut per donar esperança a la vida
de l'Andrés, el seu germà gran, afectat d'una anèmia
congènita severa anomenada beta-Talassèmia
major. Aquesta malaltia es caracteritza per
una progressiva destrucció dels glòbuls vermells
de la sang seguida en conseqüència per l'aparició
de greus problemes ossis, de melsa, i cardíacs.
Aquests, acaben conduïnt l'afectat a una vida
totalment limitada i a una mort precoç. Actualment
l'única opció per a una possible curació és un
trasplantament de medul·la òssia el qual requereix
l'existència d'unes condicions específiques entre
donant i receptor sovint difícils de trobar. Primer,
cal que el donant estigui totalment lliure de la
malaltia (que no tingui alteració genètica); la
segona, que donant i receptor tinguin un idèntic
perfil d'histocompatibilitat (HLA).
L'últim factor és el que més dificultats comporta.
El sistema HLA està format per un conjunt d'antigens
que permeten al nostre cos reconèixer el
que és propi del que no ho és, assegurant així la
resposta immunitària capaç de defensar l'organisme
d'agents "estranys" que podrien generar
infeccions. El seu descobriment ha permès
entendre el perquè del rebuig que sovint es dóna
en els òrgans trasplantats: quan introdueixes
34valors
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA |
Joan Basagaña, Laia Bassaganyas i Núria Radó
Néixer per donar vida
teixits externs dins de l'individu receptor, el
seu sistema HLA ho detecta; si existeix un
perfil d'antigens idèntic o molt similar entre
el donant i el receptor, probablement el reconeixement
dels agents externs no desencadenarà
una resposta immunitària contra
ells per la possibilitat que passin com a
"propis". Ara bé, si el perfil HLA és diferent,
l'organisme receptor reconeixarà els
agents externs com a "estranys" i per tant
activarà el mecanisme natural de defensa que
es traduirà en un atac de les cèl·lules immunitàries
contra ells per eliminar-los. La dificultat
de trobar en els casos de trasplantaments
una persona compatible està en què cada
individu presenta unes molècules antigèniques
específiques del seu codi genètic.
Per tant, excepte en els casos dels bessons
univitel·lins, cada sistema HLA és específic
de cada organisme. Existeixen però perfils
semblants entre persones d'una mateixa fa-
PENSAR LES NOVES TECNOLOGIES | Marc de San
Google Trends,
E
sbrinar què està passant al món en relació a
un tema concret cada cop és més a l’abast de
tots. És a dir, podem disposar d’indicadors
rellevants de forma força ràpida i efectiva per a
qüestions que poden ser d’interès públic.
Una de les eines que treballa en aquesta línia és
l’aplicació “Trends” de Google, la qual ens ofereix
respostes interessants quan es tracta de comparar
paraules clau, tot permetent diferenciar entre territoris
i tenint en compte l’evolució que s’ha
esdevingut al llarg del temps. Per
exemple ¿Qui té més èxit a data d’avui
entre els cibernautes nord-americans:
el senador Obama o el senador
McCain? ¿Quina proporció
de popularitat té cadascun

Pedro
mília, de manera que els seus membres es
converteixen en els donants més idonis.
En el cas de la família de l'Andrés i en
Javier però, no existia la persona idonea.
O hi havia presència d'alteració genètica,
com és el cas dels seus pares, o el perfil
d'histocompatibilitat no era prou semblant
per no generar rebuig. Així doncs, l'única
esperança era pensar en les opcions que
ofereix la sanitat pública andalusa (l'única
de l'Estat): intentar engendrar un nou fill
amb les condicions genètiques necessàries
per llavors fer un trasplantament de
cèl·lules sanguínies del cordó umbilical,
tendències globals
d’ells entre els diferents Estats mem-bres? ¿Quin
interès en l’audièn-cia ha produït la posada en escena
de la candidata republicana a la vicepresidència
Sara Palin? Tota aquesta informació i més, és ben a
prop nostre amb eines com www.google.com/trends.
Hi ha experts en comunicació, com el català Antoni
Gutiérrez-Rubí www.gutierrez-rubi.es, que auguren
que en un futur proper una majoria de ciutadans tindran
per costum contrastar l’autenticitat del que ens
diuen els nostres líders socials, la coherència entre
a partir de la tècnica de Diagnòstic Genètic
Pre-implantacional.L'intent però, no assegurava
l'èxit.
Aquest procés es porta a terme durant el
tractament de reproducció assistida, en
el qual es fa una selecció d'embrions abans
de la seva implantació. Això significa que,
davant la presència de tots els possibles
candidats, es realitza una selecció per determinar
aquells que genèticament compleixen
els requisits buscats. A partir de
llavors el procediment torna a agafar el
mateix camí que en la reproducció assistida:
els embrions seleccionats s'implanten
a la mare, amb l'esperança que un d'ells
s'acabi desenvolupant fins el naixement.
Així ha nascut en Javier. Alguns sectors
de la societat, però, han criticat la manca
d'ètica del procès perquè s'han matat possibles
vides sanes (que no haguessin pogut
salvar el germà). I tornem al dilema:
quan podem considerar que una futura
vida és vida? Des de la fecundació? Al
naixement? Hi ha moltes opinions. De tota
manera, els comitès ètics internacionals
han determinat que el límit que separa
l'embrió de la persona és el desenvolupament
del sistema nerviós. Per tant, teòricament
no s'ha matat ningú. És important
recordar que la ciència avança sovint més
ràpid del que ho fan les nostres ments;
per tant, si bé és important l'existència de
regulacions ètiques per no passar-nos de
la ratlla, també és important no impedir
l'avenç científic per la incapacitat de saber
adaptar-nos-hi. Ens hauríem de preguntar:
què hi ha de més moral que intentar
(des de la legalitat) salvar la vida d'un fill
engendrant-ne un altre?
Laia Bassaganyas és biòlega
el que expressen i el que fan, gràcies als nous recursos
que tindrem disponibles a la xarxa. Avui, tot just
ens trobem a les beceroles de la semàntica de continguts,
la seva significació i interprestació contextual.
Tanmateix hi ha algunes aplicacions com la que
@
està desenvolupant Google amb “Inquotes” http://
labs.google.com/inquotes que permet una automàtica
comparació entre frases o afirmacions de diferents
persones sobre temes determinats recollits pels
mitjans de comunicació.
Val a dir que tot just estem començant un apassionant
camí.
Marc de San Pedro és graduat social
i màster en Societat del Coneixement /
marcdesanpedronline.blogspot.com
35valors

fem la maleta
36valors
Pel canal de Castella
per Joaquim Amargant
L
a ruta del canal de Castella es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe. Trio la bicicleta.
Cada dia, a tres quarts de 9 del matí, surt un Catalunya Exprés de l’estació de Sant
Andreu Comtal en direcció a Saragossa. A l’estació de Sants, el tren va pràcticament
ple però a Tarragona i a Reus baixa molta gent i a Mora la Nova ja només queden quatre gats.
No tardem gaire en deixar Catalunya i la vegetació,ens endinsem en terres aragoneses, tot és
sec i sense arbres. Arribem a Saragossa i des d'allà agafem un altre tren cap a Logronyo.
Òbviament la bicicleta sempre va amb nosaltres. Logronyo és la capital de la Rioja, la terra del
vi. La ciutat ha crescut força últimament, amb grans blocs de pisos. La primera feina és
registrar-se a l’Alberg de Pelegrins i sol·licitar la Credencial.Els albergs són els allotjaments
més barats. Passar la nit costa tres euros en habitacions mixtes de lliteres. A les deu de la nit
tothom ja dorm: els pelegrins del Camí de Santiago estan esgotats i tenen els peus plens de
llagues. A Logronyo val la pena passar unes hores a la ciutat i passejar per la part antiga,
dominada per la catedral. També travessar el riu Ebre pel Pont de Pedra i visitar l’antic escorxador.
A la tornada es pot passar pel pont de ferro, ara en obres.
Malgrat la boira de primera hora del matí es poden veure grans extensions de vinyes fins el
primer poble de Castella Lleó i cruïlla de trens: Miranda de Ebro. Aquesta ciutat ha crescut
molt amb grans blocs de pisos, però, malgrat tot, és una ciutat curiosa de veure. És especialment
interessant la casa de Les Cadenas on és va hostatjar en Napoleó. La tercera parada és
Burgos,ciutat molt cuidada i també de pas en el Camí de Santiago. Després passem per
Palència i allà ens dirigim en direcció nord a Alar del Rey, just quatre cases, però és on
comença el Canal de Castella fins a Valladolid i Medina de Rio Seco; són 207 quilòmetres,
bona part prop del riu Pisuerga. Durant el segle XVIII, els esforços del Marquès de l’Ansenada
van fer possible que en el 1753 comencés la construcció del canal d’ús mixta: navegable i rec.
Les obres foren executades per legions de presos. Després d’estira i arronses les obres varen
finalitzar al 1835, però llavors ja era massa tard, al cap de pocs anys va aparèixer el tren molt
arran del canal i és va acabar el negoci. També és varen construir nombroses indústries. Ara
al costat del canal hi ha una Via Verda per anar a peu o amb bicicleta.
Comencem doncs la ruta a Herrera del Pisuerga, un poble amb un cas antic dalt d'un turó on
destaquen les restses del convent franciscà de San Bernardino. Continuem a Osorno la
Mayor, poble de mil cinc-cents habitants amb l’església de la Asunción d’origen romànic.
L’Ermita de la Pietat i el dolmen funerari de la Valdávia són coses interessants a veure. A
Frómista, en plena Tierra de Campos i de pas del Camí de Santiago hi ha l’església romànica de
San Martin del segle XI i el Monestir de Nostra Sra. De la Misericòrdia del 1436. Darrera bé
Palència, una altra etapa del recorregut,ciutat molt bonica amb nombrosos convents com el de
San Pablo, l’església de sant Miguel, la de sant Francisco, la de La Compañía, el monestir de
santa Clara i el Palau Episcopal.
Finalment arribem a Valladolid, etapa final del recorregut pel Canal de Castilla, ciutat
que s’ha embellit molt els últims anys gràcies als diners arribats de la Unió Europea.
GOOGLE EARTH
"Les obres,
acabades el
1835, foren
executades per
legions de presos"

atura't-hi un minut...
Fromista
la fitxa
Tren amb targeta daurada de
Renfe, albergs i menjar durant cinc
dies, dos-cents euros.
El canal de Castilla al seu
pas per Valladolid.
Fromista és una població de pas tant pels que fan la ruta
amb bicicleta pel Canal de Castella com pels pelegrins
que van a Santiago. Val la pena passar-hi un dia. Els bons
temps de la ciutat van ser a l’Edat Mitjana, quan el 1066,
arran del testament de la Reina Doña Mayor es va
construir el monestir de San Martín, cedit als bene-dictins.
Passa el mateix el 1436 amb la fundació de l’altre monestir,
també cedit a l’ordre benedictina amb el nom de Ntra.Sra.
de la Misericòrdia. Aquesta població tant rica en art i que
va ser una de les més importants de Castella durant la
baixa adat mitjana, va entrar en decadència el 1492, amb
l’expulsió dels jueus. En aquell moment eren mil i representaven
una quarta part de la població. Ara Fromista,
amb nou-cents habitans, viu del turisme, sobretot dels
pelegrins que fan estada de pas pel camí de Santiago i de
la poca explotada Via Verda del Canal.
Joaquim Amargant escriu sobre viatges cada mes a
'Valors' / quimamargant@terra.es
37valors

hi havia una vegada...
38valors
Faustí
Text
Jordi Lopesino
S
egons deia el llibre havia de fer un gran cercle
de sal al voltant del pentagrama que havia
dibuixat a terra. Era un cercle de protecció
que impediria al diable matar-lo, ferir-lo o posseir-lo.
El llibre d’invocacions també precisava molt
bé els tipus de materials que necessitava: sang humana
per pintar el pentagrama i els símbols cabalístics,
sal pel cercle de protecció, espelmes negres, una calavera
humana... A en Faustí tota aquella litúrgia demoníaca
li venia grossa. Ell era un home senzill i de bon
cor que es veia arrossegat per les circumstàncies a
invocar el diable.
Ja ho tenia tot preparat i estava a punt de començar
la cerimònia, però sentia una por i una angoixa que no
el deixaven viure. En Faustí estava patint, però no pel
diable sinó perquè la seva dona no arribés abans
d’hora i veiés el desordre i la brutícia que havia
provocat.
–Si ho veu la Marta, em mata.
Les invocacions que aconsellava el llibre estaven
en llatí i eren molt llargues i rebuscades. No li feien el
pes. Així que va decidir tirar pel dret. Es va posar dins
el cercle de sal i va cridar, sense salms, llatinades ni litúrgies
absurdes. Clar i català!
–Dimoni, vine!
Es veu que la cosa va funcionar, perquè es va sentir
una explosió sorda, atenuada, i va aparèixer el diable
envoltat d’una fumera groga i pudenta. Un diable
clàssic, dels de tota la vida, amb banyes, cua i la pell
vermella, però abillat amb un vestit fosc molt elegant
i refinat.
–Bon dia –va dir en Faustí donant-li la benvinguda.
El diable se’l va mirar amb atenció abans de contestar.
Va veure que l’ànima d’en Faustí era de bona
qualitat i que podria fer hi un gran negoci.
–Bon dia, Faustí.
Tot seguit el diable va anar fins el cercle de sal i
l’escampà amb un peu, desfent el cercle de protecció.
Il·lustració
Javier Garcia
–No et creuràs aquesta pantomima del cercle de
protecció i tot això, oi? –Va dir el diable–. Això són
collonades per la gent que en realitat no em vol veure.
De fet, m’ha sorprès molt la teva invocació. Per això
he vingut. Feia temps que ningú m’invocava a l’antiga...
Des de que existeix l’Internet tot és molt més
fàcil –treu de la butxaca una tarja de visita–. Té, la
propera vegada envia’m un mail o entra a la meva
pàgina web.
En Faustí, sorprès, va sortir de l’esmicolat cercle
de sal i agafà la tarja del diable.
–Seiem? –va dir el diable com si fos a casa seva.
Ho van fer al sofà de la sala d’estar.
–Vols prendre alguna cosa? –va oferir el diable–
No? Doncs jo sí. Fer negocis em fa venir set.
El diable va petar els dits i al moment tenia una copa
a les mans.
–Allò d’allà és l’urna amb les cendres de la teva
sogre, oi? –va dir el diable per trencar el gel– Doncs
que sàpigues que la tinc a l’infern. Per cert, us envia
records.
En Faustí va moure el cap, però no va dir res.
–Què vols a canvi de la teva ànima? –li va preguntar
el diable– Poder, gloria, reconeixement, riqueses...?
O vols viure vint anys més, quaranta potser? O vols
enamorar a alguna dona, o millor, que totes les dones
del món caiguin enamorades als teus peus?
En Faustí negava amb el cap totes les propostes.
–No, més aviat voldria una cosa més senzilla... –va
dir finalment.
El diable l'observà amb molta atenció. La seva ànima
era més pura i valuosa del que s’havia pensat en
un principi. Estava disposat a pagar un preu molt alt
per aconseguir-la, però es va llepar els bigotis de
plaer en sentir que en Faustí volia una cosa més senzilla
de les que ell li havia ofert.
–Demana el que vulguis i t’ho concediré... –va dir
el diable en un excés de confiança– a canvi de la teva
"El diable l'observà amb atenció. La seva ànima
era més pura i valuosa del que s’havia pensat"

ànima.
–Només vull feina.
El diable que estava bevent en aquell moment es
va ennuegar.
–Què has dit? –va bramar.
–Què vull que m’aconsegueixis una feina amb
contracte indefinit, ben pagada i del meu ram.
–T’ofereixo, poder, riqueses, sexe sense límits... I
tu vols, només, una feina? –El diable estava furibund,
però va fer un esforç per semblar asserenat– I de
quin ram ets, Faustí?
- Del ram de la construcció. Sóc paleta.
–Pe.., però tu te n’adones que em demanes una cosa
impossible? Saps com està el món de la construcció
en aquests moments? No has sentit parlar de la crisis?
–A mi m’ho has de dir –va contestar en Faustí–. Si
estic a l’atur precisament per això.
–Però jo t’ofereixo ser ric, famós...
–Sí, sí, ja ho he entès –va interrompre en Faustí–,
però jo només vull treballar de paleta. Amb contracte
indefinit, seguritat social, plusos, hores extres... Ja
saps. Per poder tenir una bona jubilació en el futur.
Després quan em mori la meva ànima serà teva, però
mentrestant podré pagar l’hipoteca i mantenir a la
família. Em sembla un tracte just.
El diable treia foc pels queixals.
–No puc fer-ho. No tinc competències. Aconseguir
el que demanes seria un miracle –es va retorçar les
mans anguniós quan va dir la paraula miracle–. Hauries
de parlar amb Déu, o amb algú dels seus representants
a la terra.
–Ja ho he fet. Precisament ells mateixos em van recomanar
els teus serveis.
El diable quedà estupefacte durant un segon, per,
immediatament, deixar anar una riota infernal.
–La mare que els va... –va dir entre singlots i rialles–
Vaja, vaja. Com està la crisis. No l’arregla ni
Déu! –i tornà a riure com un boig.
En Faustí estava desolat. Era la seva última oportunitat
i estava veient com se li esvaïen les possibilitats.
El diable s’eixugà les llàgrimes provocades
per la riota abans de continuar parlant.
–Ai, Faustí,
em sembla que no
farem tractes... Tot i
així t’he de dir que hi ha
una clàusula infernal que
m’obliga a fer-te un regal de
desgreuge perquè no he pogut
satisfer la meva part del contracte. Què vols, doncs?
I no tinguis por per la teva ànima. No tinc cap dret a
posseir-la.
En Faustí s’ho va començar a pensar, però no sabia
que demanar. Riqueses, poder...? En aquell precís
moment va sentir el soroll d’una clau que entrava en
el pany de la porta de casa.
–Ostres, la Marta! I la casa feta un fàstic. Ràpid –
li va demanar al diable–, ajuda’m a recollir tot aquest
enrenou...
El diable va petar els dits i la casa va quedar immediatament
com una patena.
–Estem en paus, Faustí –va dir el diable, amb un
posat burleta a la cara, mentre s’esvaïa lentament
davant seu.
Jordi Lopesino (Mataró 1965) és escriptor.
Ha publicat la novel·la, 'Maragda' i un
recull de contes titulat “Recull de contes
quotidians”.
39valors

valors
Ells també parlen de...
www.valors.org