La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa

Antecedents
El fenomen de la desafecció política 19
Com ja s’ha dit a la introducció, el debat acadèmic sobre la desafecció política
no es pot considerar a hores d’ara un debat nou. Ans al contrari i sense que això
hi resti importància, es tracta d’un debat que en alguns països com els Estats
Units, França o la Gran Bretanya ja es va iniciar entre les dècades dels anys seixanta
i setanta. Més concretament, la majoria d’experts acostumen a assenyalar
com a obra de referència el llibre de Crozier, Hungtinton i Watanuki, The Crisis
of Democracy (1975). El títol del llibre ho diu tot: els seus autors identificaven
en les democràcies occidentals un seguit de senyals de crisi política, fins al
punt que consideraven que la mateixa perdurabilitat de la democràcia es veia
amenaçada. L’amenaça militar o ideològica del comunisme era evident. També
preocupava l’onada de cops d’estat militars a l’Amèrica Llatina i l’expansió de
règims autoritaris a l’Àsia, l’Àfrica i el sud d’Europa. La crisi del petroli i les seves
conseqüències econòmiques es convertien en factors desestabilitzadors per a
les economies industrialitzades. Però, segons els autors, les principals amenaces
a la democràcia no eren les externes, sinó les internes, i tenien a veure amb un
clima de desconfiança política de la ciutadania cap als seus líders i les institucions
representatives. L’emergència de moviments socials de contestació universitària
als Estats Units i l’Europa occidental, així com el moviment d’oposició a la Guerra