Ous ferrats i altres contes - Tinet

64 Albert Martínez i Elcacho
d’aquest panorama desolador, la mare l’anima com pot.
Tanmateix, als seus cinquanta-dos anys i després d’haver
passat llargues temporades a la garjola, no hi ha consol
que animi ni ànim que consoli.
El segon pis és buit. No hi viu ningú.
Pujant les escales, estretes i atrotinades, s’arriba al domicili
d’un pensionista obstinat. Maniàtic del reciclatge i de
les coses sense utilitat, recull tot el que troba. Tant és així
que la porta de casa gairebé està taponada per l’acumulació
de roba vella de segona, tercera o quarta mà, bosses de
plàstic plenes de coses diverses i electrodomèstics avariats.
De fet, descuida tant el pis com la higiene corporal. A més,
és difícil poder-hi dialogar.
Sobre aquest niu de fauna indescriptible, hi ha el darrer
habitatge de l’immoble. Allí, hi viuen en Conrad, els seus
pares i un gat, el qual evita, d’un quant temps ençà, que els
rosegadors pugin des del paradís de l’amuntegament fins
al quart pis i destorbin la pau que hi regna. En Conrad
espera impacient que passi la nit. Ha deixat aigua per als
camells i menjar per a Ses Majestats. Desitja que enguany
siguin més generosos i que els tres d’Orient li portin tot
allò que ha demanat en la carta que va escriure il·lusionat.
Els pares, però, saben que els Reis no compliran. L’atur
sense retribució i el sou que reporten les feines esporàdiques
no són suficients. Ara bé, malgrat que no poden ser
reis, sí que són mags. Per poder arribar a final de mes, cal
fer màgia i, malauradament, algun truc d’escapisme.
És negra nit a la ciutat. Això no obstant, els carrers són
plens de vida. De mala vida. El barri es perd sense remei.
Precisament, els cunyats de l’entresòl ja han ordit un pla i
es disposen a dur-lo a terme. Un d’ells fa una estona que ha