L'amor secret del rei En Jaume - Grup 62

L’amor secret del rei En Jaume
034-Amor secret rei jaume.indd 1 21/1/10 22:04:08

034-Amor secret rei jaume.indd 2 21/1/10 22:04:08

Assumpció Cantalozella
L’amor secret del rei En Jaume
Edició a cura de D. Sam Abrams
Il.lustracions de J. M. Giménez Botey
034-Amor secret rei jaume.indd 3 21/1/10 22:04:08

’edició de Confessions a la col . lecció «Clàssics del cristianisme»
va rebre el suport de la Conferència Episcopal Catalana
i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Primera edició: febrer del 2010
© 2010 Assumpció Cantalozella
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions SLU, Proa
Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona
www.proa.cat
isbn: 978-84-8256-116-5
Dipòsit Legal: B. 2.205-2010
Fotocomposició: Víctor Igual, SL
Impressió: Novagràfik SL
La reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, comprenent-hi
la reprografia i el tractament informàtic,
o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer
i préstec resten rigorosament prohibides
sense l’autorització escrita de l’editor i estaran
sotmeses a les sancions establertes per la llei.
034-Amor secret rei jaume.indd 4 22/1/10 16:16:55

A l’Isidor Cònsul, que em va esperorar
a escriure aquesta novel·la.
034-Amor secret rei jaume.indd 5 22/1/10 16:16:55

034-Amor secret rei jaume.indd 6 21/1/10 22:04:08

primera part
LA CORT
Gener de 1214
El hambre que se adueñó [... ] de todo el
reino es descrita en los ya citados anales toledanos
primeros, con escenas de canibalismo
después de acabar con perros y gatos.
Gonzalo Martínez Díez
Alfonso VIII rey de Castilla y Toledo
(1158-1214)
034-Amor secret rei jaume.indd 7 22/1/10 16:16:55

034-Amor secret rei jaume.indd 8 21/1/10 22:04:08

1
Quan, amb onze anys acabats de fer, va arribar a la
terra de la seva mare, Elvira de Lara, la cort castella-
na era un aiguabarreig de colors llampants, vestits
de seda, tuls, casquets extravagants i pedres precioses de
tots els tons i textures. Dins d’aquesta amalgama acolorida,
s’inseria amb contundència la pobrissalla estesa
pels racons de la bella Valladolid, on el Pisuerga
lliscava suaument amb un cabal transparent que reflectia
el color blanc de l’hivern, els troncs nus dels
arbres, les cases nobles, les cabanes amb sostre de palla
i parets d’adob mal sostingudes per troncs de fusta
envellida. Reflectia les cases noves dels tres ferrers,
dels dos fusters, el tintorer, el brocanter, l’apotecari i
dels altres menestrals establerts arran de muralla, prop
de les aigües del riu.
La fam i la misèria s’havien apoderat, des de feia
una anyada, dels homes i de les bèsties, que, afamades,
morien pels cantons dels carrers plens de neu. Els vilatans
iniciaren una conducta imprevisible. Van començar
per empassar-se qualsevol animal fos viu o mort i
fins i tot els gats i els gossos van ser perseguits per la
població, de manera que no en va quedar ni un.
Aleshores, van tenir lloc uns fets terribles que van
quedar amagats en la foscor del temps.
9
034-Amor secret rei jaume.indd 9 21/1/10 22:04:08

Es deia Aurembiaix, un nom únic al món.
Feia poc que havia arribat al palau dels comtes de
Lara, la família amb més poder del regne de Castella,
amb extensos senyorius, un dels quals formava part
de la terra fronterera amb el regne de Lleó i que, durant
un segle i mig, havia anat passant d’una mà a l’altra
d’ambdós regnes, sota la serralada que s’alçava
amb neus perpètues, cap a l’oceà. Els senyorius dels
comtes de Lara no s’acabaven pas allà, sinó que s’eixamplaven
per bona part de la Tierra de Campos, pels
entorns de Palència, per Valladolid i, sobretot, i des
dels orígens de la nissaga, per les fèrtils terres que envoltaven
la pròspera ciutat de Burgos, parada obligada
de pelegrins que sovint, abandonant vestes i sandàlies,
deixant les xurriaques al peu del camí ensangonat,
hi feien estada perpètua i anaven formant un assentament
vibrant d’activitat, amb costums del nord que
havien desvetllat els tranquils habitants del bell lloc
dels marges de l’Arlanzón.
Elvira de Lara o de Sobirats, mare d’Aurembiaix i
vídua del desaparegut comte d’Urgell, Ermengol VIII,
la deixà amb el cap de família dels comtes de Lara,
Gonzalo Núñez de Lara, casat amb Maria Díez de Haro,
que pertanyia a una important família de la Rio-
ja. Els altres germans d’Elvira apareixien només de
tant en tant pel casal comtal. Ferran sojornava gairebé
sempre als palauets i castells que senyorejaven les possessions
familiars, i Àlvar Núñez de Lara gaudia del
privilegi més alt que cap castellà podia ostentar. Era el
primer alferes d’Alfons VIII, l’home més proper al rei
juntament amb el majordom, cosa que el duia al costat
del monarca pels diferents fronts oberts amb els
10
034-Amor secret rei jaume.indd 10 21/1/10 22:04:08

almohades, però que també li permetia fer llargues estades
als palaus reials dins la cort presidida per la reina
Elionor de Plantagenet, filla del rei d’Anglaterra.
Llavors, Àlvar de Lara esdevenia un més dels cortesans
de la cort de la imposant dama, formada per les
infantes Berenguera i Elionor i l’infant Enric, hereu
de la Corona castellana, i tota la corrua de nobles,
amb algun clergue, i el servei personal de cadascú.
Fins a aquell moment, fins que Elvira de Lara es va perdre
amb la carrossa pel tombant del final de la plaça, Aurembiaix
d’Urgell no s’havia adonat del color tan trist
d’aquells dies que l’hivern cobria amb capes de neu.
Tampoc no havia parat esment en les volves espesses,
caigudes lentament del cel llis. Fins ara, fins que va
veure que al costat seu hi havia només els oncles, Gonzalo
Núñez de Lara i Maria Díez de Haro. La plaça sense
gent s’estenia impol·luta. Només a un costat, les roderes
del carruatge que acabava d’avançar-la eren
senyals de vida. La neu aviat les esborraria, es digué la
comtessa. S’enduria el senyal de l’absència de la mare.
Va estrènyer ben fort el tros de pergamí que guardava
al mig dels plecs de la faldilla. Mai no el desemparava.
–Entrem, Aurembiaix.
La veu de la tia li esquinçà el fred del cos. Des del
primer dia, des que en veure-les va dir com m’agrada
tenir-vos aquí, cunyada, des d’aleshores, la comtessa
d’Urgell desitjava sentir-la. Com també desitjava
l’abraçada d’aquells braços amples que l’acostaven al
cos gros i acollidor.
11
034-Amor secret rei jaume.indd 11 21/1/10 22:04:08

El vestíbul del palau li semblà més buit que mai, i
les parets nues li van fer enyorar els domassos del castell
de Balaguer.
Mentre la mare, Elvira d’Urgell, es va estar amb
ella aquelles setmanes, no havia vist la desolació de les
pedres dels sostres, la feble llum de les lluminàries de
la sala gran.
Les torxes penjades al llarg dels passadissos es bellugaven
tot fent ombres estranyes que es reflectien en
el terra enllosat i se li enduien els pensaments.
Quan en Nuno, el cosí de la seva edat, va baixar a
esmorzar, Aurembiaix estava immersa en l’adéu de la
mare, que acabava de ser engolida dins el matusser
carruatge que se l’enduia.
–Va, cosina. Que ja ens deuen estar esperant!
L’expressió de Nuno González de Lara va ser com
un sortilegi per a la comtessa. Les paraules l’apropaven
a la sala, a les rialles, a les corredisses i als jocs dels
altres cosins, els que residien al palau reial, amb l’infant
Enric, amb qui Aurembiaix s’havia entès des del
primer dia.
I el mal temps va fugir qui sap on, i ella s’afanyà a
empassar-se un bon esmorzar de les diferents menges
de la taula, el pa calent, les coques torrades, els formatges
i la llet fumejant.
Van sortir de pressa, amb en Nuno i les dames del
seguici de la comtessa. Un cop al carrer, van córrer
per la neu i, a les raconades, es deixaven anar com
sempre feien, lliscant ajupits damunt el gel, mentre
sentien les amonestacions de dama Eudòsia: «No arrossegueu
les faldilles, que us quedaran fetes un fàstic».
Però ells ni la sentien, i arribaven de seguida al
12
034-Amor secret rei jaume.indd 12 21/1/10 22:04:08

palau del rei, que quedava damunt un turó, per sobre
de la catedral.
Era cert que ja els esperaven. L’infant Enric, la infanta
Elionor, el cosí Gonçalvo, fill de l’oncle Àlvar i
una mica més gran que la comtessa d’Urgell, acompanyats
d’una bona colla de fills i filles de la cúria i dels
cavallers de la cort, en veure’ls arribar plens de neu,
van demanar per sortir a l’esplanada, cosa que els fou
terminantment prohibida pel conjunt de les donzelles
dels seguicis dels joves cortesans. Va ser, però, quan
va trobar Griselda de Provença que els pensaments
tristos del matí li van fugir del cap.
Van dinar al palau reial. Una gran taula allargada,
de fusta de roure, sòbria, els acollí. La van omplir de
rialles. El dia gris no existia dins la sala on els joves
de la cort castellana dinaven.
Encara no havia vist el rei. Alfons VIII. Era el gran
absent d’una cort que evocava la seva presència i l’envoltava
de tota mena de grans gestes, la més important
de les quals consistia en Las Navas de Tolosa, una
gran batalla que el rei organitzà amb comtes i reis
d’arreu dels països cristians, convocats a Toledo.
Recordava quan en tornà Guillem de Cervera. El
tutor d’Aurembiaix també desprenia entusiasme, aquells
dies de feia unes dues anyades. El veia radiant mentre
explicava com tot l’exèrcit es reuní i les emprengué
avall cap a les fronteres dels almohades. «Amb pocs
esforços els vam tenir baixant a tot córrer per Despeñaperros»,
feia amb ulls brillants Guillem de Cervera,
que havia seguit el rei d’Aragó i Catalunya, Pere I
el Catòlic. Les paraules de l’actual espòs d’Elvira d’Urgell
li havien evocat cavalls de regnes tibades muntats
13
034-Amor secret rei jaume.indd 13 21/1/10 22:04:08

per forts cavallers, precedits de peons amb arcs tensats,
darrere els infidels que fugien cames ajudeu-me.
–El pare és a Baeza, en una incursió contra els
moros.
El príncep Enric posava fre a les preguntes que li
feien els amics sobre la llarga absència del rei.
–Ja veieu quina vida m’espera, quan em toqui a mi
ser rei... D’un front a l’altre, sense descans.
N’estava segura, Aurembiaix. El seu amic havia
parlat amb recança.
Al final de la jornada, un joglar vestit amb calçons
bombats i amb un barret de ploma al cap, s’atansà a
Elionor de Plantagenet. Parlava en veu baixa a la reina
mentre li allargava un pergamí. La reina somrigué i
mirà Aurembiaix. El joglar va estar-se una estona dret
al costat d’Elionor.
Un cop al llit, Aurembiaix va escoltar el silenci de totes
les estances fredes dels Lara.
Obrí el pergamí que havia conservat dins la butxaca
tot el dia. Era un poema del seu promès. Tenia cinc
anys quan el rei En Pere d’Aragó i Catalunya va signar
un tractat de compromís amb el pare, Ermengol d’Urgell.
El tractat la prometia al príncep Jaume, acabat de
néixer. Més tard, quan va ser més gran, ell li va enviar
el poema, a través de Guillem de Cervera, que actuava
de primer conseller reial. I el poema, escrit per un trobador,
es convertí en segell del compromís que, malgrat
l’edat i la distància, els unia.
Les paraules, si s’esborressin llegint-les, ja amb
prou feines es veurien.
14
034-Amor secret rei jaume.indd 14 21/1/10 22:04:08

Dama gentil, sols us deman
Que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
La imatge del seu amor es passejà dins els ulls de la
comtessa, fins a ser substituïda per la de l’estrany joglar
que havia aparegut a la cort i que acabà afegint-se
als comediants que representaven gestes diverses.
Aquell vespre, tres joves nans feien facècies tot imitant
l’assalt a una carrossa en què viatjava un noble,
representat per un jove ben plantat.
El joglar desconegut es mantingué reservat, una
mica separat dels altres. Fins que s’apropà a ella i l’estirà
de la mà. «Comtessa d’Urgell», digué amb una
reverència, «Au-rem-bi-aix». I quan ella anava a preguntar-li
de què la coneixia, el jove digué: «Sovint seré
al costat vostre. Podeu confiar en mi, Antull de Castanet».
La comtessa d’Urgell, filla d’Elvira de Lara, altrament
anomenada Elvira Sobirats, i d’Ermengol VIII
d’Urgell, s’adormí al compàs de la cançó del joglar,
que s’acompanyava d’una cítara.
I em plau l’agrest paratge
On forts castells són assetjats,
Amb els murs trencats o esfondrats,
I veure en el ribatge,
Ple d’estacades i fossats,
L’host tota a punt per als combats.
15
034-Amor secret rei jaume.indd 15 21/1/10 22:04:08

A la cort, Berenguera de Castella seguia la seva mare,
la reina, amb solemnitat i fermesa. Jove encara, era la
filla gran d’Alfons i Elionor. Feia uns quants anys que
Roma havia anul·lat el matrimoni de la infanta amb
Ferran IX de Lleó, de qui tenia dos fills, Ferran i
Alfons, que residien al costat del pare, a la cort lleonesa.
Berenguera, retornada a Castella, s’estava a prop
de la mare, a qui el rei, Alfons VIII, sempre embolicat
en batalles, deixava sovint sola a la cort.
Envoltada de dames, parlava i reia amb una força
al rostre que, barrejada amb una bellesa extrema, la
feia semblant a Elionor.
Aurembiaix s’hi apropava per sentir la infanta de
Castella comentar, amb to sarcàstic, les fetes del seu
antic marit i les diverses històries de la política cortesana.
L’experiència d’Urgell, a desgrat d’ella, l’havia
dut a pensar en conxorxes i successions, i la convertí
en terreny abonat per entendre les explicacions de Berenguera.
Aviat oblidà la nostàlgia a què l’adéu a la mare
l’havia sotmès. N’era plena, de distraccions, la sala
gran de palau. Com també n’eren les converses amb
Maria Díez de Haro. Un dia, havent esmorzat, li parlava
de la família:
–La teva mare, Elvira, el meu espòs i els teus oncles
pertanyen a una de les famílies més poderoses
de Castella. Els comtes de Lara, els meus parents, De
Haro, juntament amb els Castro, els Girón i els Meneses
formem els llinatges amb més béns i poder.
La tia li va parlar de les grans terres patrimonials,
d’herència, que posseïen aquestes famílies.
16
034-Amor secret rei jaume.indd 16 21/1/10 22:04:08

–I el títol comtal només el posseïm tots els de Lara,
els de Haro i tres comtes més que no formen part dels
nostres llinatges, tan antics.
I amb veu no mancada d’orgull, va fer:
–Els teus oncles de Lara són capdavanters de tots
plegats. Les terres i els casals dels nostres patrimonis,
ni el rei no ens els pot prendre... Cosa excepcional,
perquè té el poder ben agafat, el nostre rei.
Seguí explicant que aquestes deu famílies estaven
fortament emparentades amb llaços de matrimoni.
–El primer comte de Castella va ser un Lara.
Ho repetía sovint. I afegia, mirant la neboda: «Tu
també ets una Lara, Aurembiaix».
Immersa en la novetat que la cort li oferia, no podia ni
tan sols imaginar-se que aquell matí, dos dies després
d’haver dit adéu a Elvira d’Urgell, acabaria com ho va
fer. Tampoc no s’imaginava que a partir d’aleshores
començaria a obrir-se una petita rasa, aviat més profunda,
que la separaria del tot de la infantesa.
Abrigades fins als ulls i assegudes en unes roques
de fora muralla, ella i Griselda de Provença posaven a
prova l’enginy de recordar poemes del bell trobar. En
veure com els versos, un cop encetades les melodies,
sortien en un enfilall, com si res, no esperaven de cap
manera que descobririen un món ben allunyat dels
poemes i les cançons, de les tardes cortesanes, dels
vestits i dels àpats saborosos.
Griselda de Provença havia estat de seguida la seva
dama preferida. Divertida i sorneguera, a qualsevol situació
hi trobava l’altra cara. Els acudits incisius sobre
17
034-Amor secret rei jaume.indd 17 22/1/10 16:16:55

tot i tothom l’havien feta molt popular entre els joves
de la cort castellana. Devia rondar els tretze anys, i el
seu espòs, Diego de Avillón, un noble una mica vell,
seguia el rei a totes les batalles i fets d’armes que duia
a terme arreu de les fronteres de migjorn, per mantenir
els sarraïns a ratlla.
La va conèixer els primers dies quan, envoltada
d’un compacte grup de cortesans, cantava un poema
de Bernat de Ventadorn. Les cadències d’aquella veu
la van atraure com un encanteri.
Senyor de mi no só d’ençà
D’aquell instant enfollidor
Que em va deixar sos ulls mirar
Mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m’hi he guaitat
M’he mort endintre, sospirós.
S’hi apropà i demanà que la hi presentessin. La
mirada de Griselda, del color de les maragdes, va resseguir
Aurembiaix de dalt a baix. I la comtessa d’Urgell
va saber que havia descobert una amiga, al mig
d’aquella confusió de desconeguts.
Acabava de trobar algú que, com ella, es delia pels
poemes dels trobadors. Que, com ella, havia viscut la
infantesa en un entorn on els joglars hi tenien un
lloc.
D’aleshores ençà, no se separaven. Jugaven als jocs
de taula, s’explicaven com havien viscut de petites. La
comtessa d’Urgell tenia moltes ganes de parlar-li del seu
amor de lluny, que amb els mots podria fer-se present
entre elles dues. Un dia li ho explicaria tot, li diria com
18
034-Amor secret rei jaume.indd 18 21/1/10 22:04:08

fou promesa al príncep Jaume. De moment, però, entre
les dues noies no hi cabien els pensaments tristos.
La cursa de recordar estrofes de l’amor cortès havia
esdevingut un dels seus jocs preferits, gairebé un
repte diari.
Aquell matí, enmig del fred, van acabar la justa
poètica amb els versos que la comtessa d’Urgell havia
sentit cantar al seu parent, el vescomte de Cabrera, a
qui agradava presumir de ser nét del gran noble trobador
Guerau de Cabrera. La ironia impregnava la
veu greu de la dama:
Cabra, joglar,
No puc impedir-te
Que em cantis perquè a mi m’agrada;
E voldria dir,
Sense mentir,
I contar del teu estil.
Mal saps tocar la viola
I pitjor cantar
De l’inici fins a la fi;
No saps acabar,
En la meva opinió,
Amb la modulació del bretó.
Griselda de Provença exclamà:
–Molt bé, Aurembiaix! –Tot d’una s’aturà i li va
dir:– Quin nom més estrany, el teu! Au-rem-bi-aix.
–Estrafeia la veu amb un somriure.– D’on l’has pogut
treure un nom així?
–Doncs, mira. Ara, per la teva insolència, no et
diré d’on ve.
19
034-Amor secret rei jaume.indd 19 21/1/10 22:04:08

–No t’enfadis. Pensa que sóc l’única que te’l diu
correctament, per aquí. Bé, també el pronuncia com
cal Elionor de Plantagenet.
–No hi veig el mèrit, amiga meva. Parlem d’una
manera tan semblant...
–És ben bonic com t’anomenen a la cort. Or-enbiaix.
Si t’he de ser sincera, no sé si el prefereixo a Aurem-bi-aix.
–No el dius bé, el meu nom! Hauries d’haver dit
Aur-em-bi-aix.
I en havent dit això, la comtessa d’Urgell semblà
no escoltar més la seva amiga. Com una alenada, acabava
de passar-li pel pensament el dia que demanà a
Guillem de Cervera, el seu estimat tutor, que li canviés
el nom.
Griselda de Provença devia adonar-se del rostre
trist.
–Que t’he ofès?... –va fer acostant-se-li. Li apartà
els cabells i apropà els llavis al rostre d’Aurembiaix.
–No, només recordava una tarda d’estiu, al castell
de Balaguer, amb un trobador.
Li havia inventat el nom, Guillem de Cervera. De
petita li deien Biaix. I un dia demanà al poeta que li
trobés un nom diferent. I Guillem de Cervera, que
unia al coratge tota la capacitat de l’art de trobar, li va
dir si li agradava Aurembiaix. A ella li va plaure. Se
sentia transformada amb el nom de l’or enganxat a
tota la seva persona. Que un nom és un senyal que et
fa ser particular, diferent dels altres. «Tens els cabells
del color de l’or, que, com saps, en la bella llengua
d’Oc, s’anomena aur. T’escau un nom que et descriu
com el metall més noble no sotmès a cap cuirassa.
20
034-Amor secret rei jaume.indd 20 21/1/10 22:04:08

L’or en biaix, desprenent al llarg del camí la seva esplendor».
Va fer un salt i arrencà a córrer damunt la neu. No
volia ensenyar el rostre vulnerable a Griselda de Provença.
I, llavors, els va veure. Va veure l’escena que seria
l’origen del trasbals.
Davant seu, uns nens de robes esparracades amb cares
brutes i mans esteses els deien alguna cosa. Més lluny,
un cos estirat a terra semblava formar part del conjunt.
–Gana, gana.
–Gana...
No deien res més, els nens. I als seus ulls, Aurembiaix
hi veié les llàgrimes.
–La mare, gana.
Ara els nens assenyalaven cap a la figura de terra.
S’hi van atansar. Una dona jove, amb només la pell i
l’os, tenia els ulls clucs com si fos morta.
–Està ben freda –comentà Griselda de Provença.
Aurembiaix li agafà les mans. Aleshores la dona
parpellejà una mica.
–Els nens, salveu els meus fills.
Van ser les darreres paraules que digué. Aclucà els
ulls, ara sí, definitivament.
Les dues comtesses es miraven amb desconcert.
–Què fem?
–Anem corrents a palau i avisem algú!
I, tot dient això, Aurembiaix arrencà a córrer fins
a retrobar els dos cavallers de l’escorta que s’espera-
21
034-Amor secret rei jaume.indd 21 21/1/10 22:04:08

ven a peu de muralla. Al cap d’uns moments ja eren a
palau.
Dama Eudòsia, després d’escoltar-les, s’apropà a
Berenguera. Aurembiaix i Griselda, enganxades a les
faldilles de la dama de companyia, esperaven les paraules
de la infanta de Castella.
S’alçà l’antiga esposa del rei de Lleó i, d’una revolada,
travessà la gran sala càlida i va sortir al defora,
seguida de la comitiva que formaven dama Eudòsia,
Griselda i Aurembiaix.
La sorpresa les esperava al tombant. Allà on les
noies havien deixat aquell cos sense vida, amb dos
nens espellifats, no hi havia res més que el terra nevat,
de neu remoguda, aixafada.
–No deveu haver vist visions, senyores?...
Dama Eudòsia les mirava sense amagar la sornegueria.
–Fixeu-vos-hi, allà baix!
Berenguera de Castella assenyalava, amb la mà estirada,
cap als camps estesos. Unes ombres indefinides
corrien. Hauries dit que duien un fardell. Es van
anar perdent, engolides per l’horitzó.
Asseguda a l’escambell de prop de la finestra d’arc
rodó que s’obria damunt el jardí dels oncles, Aurembiaix
d’Urgell evocava una vegada i una altra l’escena
dels nens amb la mare morta. No acabava d’entendre
per què hi pensava tant. Havia sentit dir que de vegades
les persones morien de gana. I, al seu castell de
Balaguer, havia contemplat la corrua de pobres que
cada setmana esperaven el plat de sopa que Elvira
22
034-Amor secret rei jaume.indd 22 21/1/10 22:04:08

d’Urgell els servia a peu de muralla. Era tota la coneixença
que ella en tenia, de la fam.
Agafà un pergamí, obrí les pólvores i, amb la ploma de
falcó que havia dut de l’Urgell, va escriure paraules i
més paraules, inconnexes a l’inici i enllaçades més tard.
Els mots la conformaren en el recull d’una imatge, la de
dos nens espellifats entorn de la mare morta als seus
braços, enmig d’una gran nevada que s’allargassava als
quatre vents, fins a l’infinit del cel de Castella. Quan
acabà, va escriure damunt del text: «Anotacions d’una
comtessa». Guardà el pergamí dins l’armari.
Més tard, un cop al llit, dins els llençols de seda
que Maria Díez de Haro li feia posar, les paraules de
Griselda l’anaren endormiscant: «Hi estic tan bé, sense
el meu marit, en aquesta cort... Un dia t’explicaré
com em van casar».
Darrere la comtessa de Provença, Antull de Castanet
s’erigia, palplantat, amb els dits tensos i perduts
entre les cordes d’una cítara.
23
034-Amor secret rei jaume.indd 23 21/1/10 22:04:09

034-Amor secret rei jaume.indd 24 21/1/10 22:04:09

2
Que el mal temps d’aquell hivern, afegit al mal temps
de l’anterior, estava duent casos de fam i molts maldecaps
a la població era prou conegut per les dames de
la cort. Als mendicants habituals del peu de les esglésies
de la ciutat, se n’hi havien afegit de nous i, per bé
que el rostre de la misèria mai no era estable, l’augment
de pidolaires resultava un senyal prou clar de
l’estat de penúria.
La misèria era un fet permanent i universal, assumit
per tots els habitants d’aquelles terres i pels de
tota la cristiandat. I a la cort, sobretot entre les dones,
se sabia prou bé com oscil·lava el creixement de la indigència,
a causa sobretot de la climatologia. Si plovia
tan sols una mica, si els hiverns eren suaus i els estius
no superaven cap límit dels esperats, l’anyada era assegurada.
Si, en canvi, com aquella temporada, la neu
i el fred mantenien la gent fora dels camps de conreu i
el bestiar quedava en febles condicions, la fam apareixia
en qualsevol racó.
Era aleshores quan la maquinària de la cambra de
les dones de la cort iniciava una activitat intensa per
alleugerir, ni que fos una mica, la dissort d’aquells que
vivien de la terra o de la cria de bestiar.
Elionor de Plantagenet ja feia tota una vida que
era reina de Castella i sabia quan calia emprendre una
25
034-Amor secret rei jaume.indd 25 21/1/10 22:04:09

campanya de caritats, acollida sempre amb quasi plaer
per les dames de la noblesa, que, avorrides de tanta
indolència, tipes d’arrossegar-se dies i dies atrapades
dins els palaus estirant un temps sense fi previsible,
sotmeses a la cadència mandrosa del cicle del sol, desitjaven
abandonar els brodats eterns als tambors heretats
de les besàvies i les xerrameques repetitives. I
aquella temporada es feia llarga, amb l’espera interminable
perquè comparegués el rei i poder iniciar unes
bones vetllades de cançons, facècies, mims, recitacions
de grans gestes bèl·liques, danses amb cavallers ben
guarnits sense rastre de llot dels camps de batalla, àpats
amb dames de vestits endiumenjats i joiam rescatat
dels vells calaixos que feia la competència als topazis
de la reina, als safirs de les infantes, als robins de la
dama més poderosa després de les de la casa reial, l’esposa
d’Àlvar Núñez de Lara, el primer tinent del rei.
Ho sabia prou bé, Elionor de Plantagenet, que
l’anunci de la gana significava un bon recurs per treure
tothom de la sala gran.
Només van caler quatre morts de fam més, després
de la dona que havien trobat les comtesses, perquè
s’iniciés una campanya de pregàries i caritats pietoses
que acabà, finalment, amb quantioses donacions
a les esglésies i, sobretot, als monestirs de cap a cap de
Castella. Només reforçant les ofrenes als monestirs
s’assegurava la continuïtat dels necessaris clams i sacrificis
de frares i monges per aconseguir del cel que
les coses retornessin al seu lloc. És a dir, que plogués
quan calia, fes fred quan tocava i els camps esdevinguessin
fructífers durant totes les primaveres i els estius.
Només així, ni que fos amb l’arma indirecta de la
26
034-Amor secret rei jaume.indd 26 21/1/10 22:04:09

pregària, desapareixeria la misèria dels carrers, la fam
de les cases i la mort per inanició. I el perill d’aparició
del mal negre.
La reina, que en absència del marit, Alfons VIII,
exercia el poder cedit per ell, va prendre la decisió d’obtenir
més informació de fins on arribava aquella situació
que ja havia dut cinc morts més i, per fer-ne via, va
enviar unes quantes expedicions de cavallers a la rodalia.
Aquell dia, doncs, mentre esperaven amb neguit
el retorn dels soldats amb notícies, Elionor de Plantagenet
i Berenguera de Castella van creure convenient
de dirigir-se en comitiva cap a la catedral per oficiarhi
una gran jornada de súplica i recés, encaminada a
preparar les ànimes per a les notícies que al caient del
dia durien els cavallers, com era d’esperar.
La cort sencera va sortir, doncs, de palau en una
corrua encapçalada per la reina, la infanta Berenguera i
la infanta Elionor, amb l’hereu de la Corona, el príncep
Enric, i tres clergues. Els seguien les esposes dels nobles
més eminents, entre les quals hi havia Maria Díez de
Haro acompanyada d’Aurembiaix d’Urgell i de Griselda
de Provença. Tancaven la comitiva els més joves
amb les seves donzelles. Avançaven lentament damunt
el terra de neu, xiuxiuejant jaculatòries encetades pels
capellans i arrossegant els ròssecs de les capes vellutades
de tots els matisos de color, entre els quals dominaven
els magrana i els verds esmorteïts. En travessar la plaça
gran que les duria al temple, l’aire gelat inflà les caputxes
balderes que cobrien els cabells i els casquets, cosa
que produí el prodigi d’atiar la comitiva i deixar-la, en
un no-res, al cancell de la nau d’arcs gòtics.
27
034-Amor secret rei jaume.indd 27 22/1/10 16:16:55

Dins el temple, les pregàries d’Aurembiaix van encetar-se
amb els precs per la misèria, però tot d’una
s’estengueren cap a pregàries per la mare i per Guillem
de Cervera. Cap a una intensa súplica per l’alliberament
del seu amor, presoner d’un malvat anomenat
Simó de Montfort.
Els soldats van anar tornant de mica en mica, en pondre’s
el sol. Les notícies eren pitjors del que es preveia.
Cada vegada es feia més evident la plaga de fam
que tenia presa tota la gent, tant la de dins com la de
fora muralla. I les morts ja es comptaven a piles, amb
el perill consegüent de la pesta, antiga coneguda arreu.
No van trigar a emprendre l’acció que duria aquell
gener a l’esgarrifós desenllaç ines perat.
Però, en el breu temps que actuà com un espai de
treva, Aurembiaix descobrí Elionor de Plantagenet, el
rostre que s’amagava darrere l’antifaç reial. Perquè sovint,
abandonant el fons de la gran sala on solia mantenir-se
a part, l’esposa d’Alfons VIII s’apropava a les
corrandes i seguia les converses. Fins que retornava al
setial de reina.
Si bé havia afegit uns moments d’oració enmig del
guirigall de costum, seguia cultivant la vella afecció
per la poesia trobadoresca. Reclamava Antull de Castanet
i Griselda de Provença perquè seguissin versos i
més versos amb les seves veus harmonioses.
La comtessa d’Urgell, escoltant el discurs fluid de
la reina, hi recollia un deix occità ben conegut, el de la
llengua dels trobadors.
28
034-Amor secret rei jaume.indd 28 21/1/10 22:04:09

Li era fàcil, a Aurembiaix, de descobrir-lo, que de
trobadors i joglars, el castell de Balaguer en fou sempre
un refugi, com ho era dels trobadors catalans. I
ella, de petita, bevia amb fruïció les paraules de les
cançons de Guillem de Cabestany, de n’Hug de Mataplana
i del rossellonès Ponç d’Ortafà. Les havia sentit
cantar pels seus joglars i algunes per ells mateixos.
No s’aturava pas aquí la conversa de la reina, sinó
que comentava afers del regne.
–Fa tres anys que s’inicià la penúria. Tres anys de
sequera i alguna pluja descontrolada. Això explica la
situació dels pobres pagesos. Han consumit tot el que
tenien.
I seguia comentant:
–I això que les comunitats d’aquestes terres fa
temps es van alçar contra els nobles i van aconseguir
alliberar-se d’algunes càrregues.
O bé deia:
–Per aquí, comtessa, es recull molt de blat de les
terres i el bestiar que hi pastura té anomenada arreu
del regne.
La comtessa d’Urgell escoltava la reina i sempre
més la tindria present tal com era en aquell instant.
Sempre veuria Elionor amb elegants vestits, en els
quals dominava el color roig de maduixa, amb la corona
de safirs, que rodejava una cabellera mig recollida
de pólvores també escarlates mal encobridores del
blanc intens, de mal tapar. I, sobretot, la mirada de la
dama que semblava veure-hi més enllà de les paraules,
dels objectes. I recordaria les paraules que li obrien
mons desconeguts.
–De vegades penso que més ens valdria deixar en
29
034-Amor secret rei jaume.indd 29 21/1/10 22:04:09

pau els sarraïns i dedicar de ple els nostres esforços a
la Castella de sempre, de ciutats riques i laborioses,
com la mateixa Valladolid.
Continuà:
–Si veiéssiu les terres de frontera... Diria que destrueixen
la convivència dels regnes de Castella i de
Lleó. Llocs nous, on les comunitats del poble campen
al seu aire, amb consells que fan el que volen. Però el
deler del meu espòs, ja ho veieu, és seguir avançant
d’un costat a l’altre foragitant els sarraïns.
–Em sorprèn una cosa, majestat. On són els vescomtes,
a Castella?
Elionor de Plantagenet li va respondre, a poc a poc:
–Aquí el poder radica en el rei. No el té pas delegat
a ningú. Sí..., ja sé que a la vostra terra existeixen poders
entre els comtes-reis i el poble del Principat. Va
ser un avantpassat dels reis i comtes actuals de Barcelona
qui va aconseguir pacificar els nobles oferint-los
poders vescomtals ferms.
Aurembiaix va recordar les explicacions del pare,
en les vetllades d’hivern. I sobretot les ensenyances
que, a ella i a altres nens, els feia l’instructor del castell
d’Urgell. La reina es referia a Ramon Berenguer el
Vell, el comte llegendari que raptà per amor Almodis
de la Marca i s’hi va casar.
Va dir:
–També en èpoques passades el poder estava directament
en mans dels comtes, les màximes autoritats
a Catalunya, però...
Buscava les paraules:
–No fa el que vol, el rei, sense poders pel mig? –va
inquirir.
30
034-Amor secret rei jaume.indd 30 21/1/10 22:04:09