al suplement Dominical - Diari de Girona

Reportatge Retrats de la caritat Benefactors de l’hospital Sant Jaume d’Olot. PÀGI NA 6 Entrevista Joan Vergés «Diarrees i
grips feien estralls entre la població infantil». PÀ GINA 7 Reportatge Apple sense Jobs PÀ GINA 9 Reportatge L’adopció PÀ GINA 10
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Diari de Girona
Diumenge 30
de gener de 2011
Dominical
SUPLEMENT
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Mister
Sofà
✱
Reportatge
Supervivents
Ana Foche obre una
sèrie de reportatges
sobre gironins
que han superat el
càncer. PÀGINES 2 i 3
Entrevista
L’hora de frenar
Jaume Curbet acaba
de presentar el llibre
«Un món insegur».
PÀGINES 4 i 5
Més ambiciós: Honda reforça la gamma de berlines i familiars Accord amb un nou motor dièsel. PÀGINES 18 i 19
REBAIXES
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTOS PORTADA: A DALT, ANA FOCHE AL
BALCÓ DEL SEU PIS DEL CARRER DEL CARME
DE GIRONA (FOTO: VISUALBACKGROUND); A
BAIX, JAUME CURBET AL BARRI VELL DE GIRO-
NA (FOTO: MARC MARTÍ).
SUMARI
30 de gener de 2011
4 i 5 Entrevista
L’hora de frenar
El gironí Jaume Curbet acaba
de presentar el llibre «Un món
insegur» i ha impartit un curs a
la Càtedra Ferrater i Mora.
6 Reportatge
Els retrats de la caritat
El Museu Comarcal de la
Garrotxa mostra quadres de
persones que van fer donacions
a l’hospital Sant Jaume d’Olot.
7 Entrevista
Joan Vergés
«Les diarrees i les grips feien
estralls en la població infantil»,
diu aquest ensenyant jubilat que
ha escrit sobre Espolla el 1917.
9 Reportatge
Apple sense Jobs
La sortida per temps indefinit
de Steve Jobs d’Apple per raons
de salut desperta incògnites
sobre el futur de la companyia.
10 Reportatge
L’adopció
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Supervivents: Ana Foche, 61 anys,
“S’ha de
lluitar dia
per dia”
Amb la mateixa empenta que la va portar a Girona sense res amb
només 19 anys, i a fer tota mena de feines, i a mantenir des de
petita l’afició a cantar, i a tirar endavant una família amb cinc fills,
Ana Foche va afrontar el càncer de pit que li van detectar el 2005.
TEXT I FOTOGRAFIA: ALÍCIA BADA/DIEGO ESPADA (VISUALBACKGROUND)
A casa
seva el primer que crida l’atenció és la
cuina, un espai interior, íntim i alhora alegre.
Un indret que ella mateixa va pintar perquè
volia un color amb vida, amb alegria, amb
energia. Una cuina que considera l’ànima de la
casa, on el primer dia que va rebre la quimioteràpia
va cuinar per a més de quinze persones. Aquell
dia, Ana ho va preparar tot, des dels entrants fins
a les postres. Va cuinar per a la família i els amics,
i es van reunir, van menjar i va reafirmar-se a ella
mateixa, i alhora a la resta del món, que era una
dona adulta i valenta, que era filla i també mare,
que era esposa i amiga, treballadora, cantant, i per
sobre de tot això, era i és, una supervivent.
Ana Foche Gil és nerviosa i eixerida, amb uns
ulls inquiets i replens d’energia, com ella mateixa.
Et rep a casa seva –un pis que adora del carrer del
Carme de Girona– somrient, xerrant només d’arribar
i amb una gràcia ocurrent molt personal. Mentre
desglossa la seva biografia entre bromes eloqüents,
no et perd mai la mirada, de fons i amenit
zant la seva companyia, bombons, xocolatines
i cafè. Mare de cinc fills, ha treballat tota la seva
vida. S’ha mogut sempre i es continua movent. Va
venir a Girona fa un munt d’anys amb una mà al
davant i l’altra al darrere i amb 61 anys continua
essent igual d’activa que sempre. Ens entrevistem
d’ahir per avui perquè té planificat marxar uns dies
a Andalusia, on ha d’actuar al Canal Sur (ho fa periòdicament)
i ajudar la seva germana. Cantant de
vocació i ara per dedicació –als cinc anys ja cantava,
i no n’ha parat mai–, li encanta la copla, i en
les actuacions públiques llueix un vestit que ella
mateixa es va dissenyar, tallar i cosir. Ens regala un
CD que va gravar per ajudar l’Associació Espanyola
contra el Càncer (AECC) i ens revela quina és
la seva principal teràpia, l’ajuda a les persones malaltes
de càncer: «La meva teràpia? Ajudar altres persones
que estan passant pel que jo vaig patir.
Aquesta és la meva teràpia». Arran de la malaltia,
Ana Foche va contactar amb l’AECC-Catalunya
contra el càncer i des de llavors participa en el programa
«Supervivents» que té en marxa l’entitat.
S’emociona en parlar del suport que li van donar
en el seu moment, de la necessitat de poder
te nir un espai on compartir i expressar-se obertament:
«És curiós. Ara ja parlem lliurement de la
sida, però encara hi ha qui té por de dir la paraula
càncer». Si li preguntes què li diria a algú que es
trobés en la mateixa situació que ella, respon: «Cal
lluitar dia a dia. Obrir al matí la cortina i dir “¡cony,
quin dia mes bonic fa avui!”. Cal lluitar per això».
Nascuda a La Línea de la Concepción (Cadis),
Ana Foche es va casar quan tenia 19 anys i de seguida
va venir a Girona amb el seu home, que era
fuster. Havien enviat cartes a diversos familiars que
vivien a Catalunya i el País Basc i un d’ells, que era
sergent de la Guàrdia civil a Girona, li va respondre
que aquí hi havia feina. Dit i fet. El seu home
va trobar feina i ella també. Feines, de fet, perquè
des que viu a Girona Ana ha fet de taxista (legal i
il.legal, baixant persones de les Pedreres), de peixatera
al mercat de la plaça del Lleó («quina fred
que feia, a les quatre del matí», recorda), de por-

Girona; ha superat un càncer de pit
tera en un edifici, de perruquera (se n’havia tret
el títol i va obrir un petit local que va haver de
tancar per tenir cura del seu pare, malalt), de dependenta
en una croissanteria als Quatre Cantons
(on assegura haver fet amistat amb Joaquim Nadal,
que una vegada va evitar que l’atraquessin),
i també de dependenta a Cal Enric. Fa vuit anys
li van detectar miastènia ocular, arran de la qual
té una incapacitat laboral per treballar en indrets
on faci calor i una petita paga.
PER UN ACCIDENT DE TRÀNSIT
A Ana Foche li van diagnosticar l’agost del 2005
un càncer de pit en fase inicial. Ella s’havia sotmès
mesos abans al reconeixement mèdic anual,
sense que es detectés cap anomalia. Posteriorment
i després de patir un accident de circulació
en què va rebre un fort cop al pit, va començar a
sentir molèsties i dolor, en principi atribuïbles a
la topada, però més tard i mitjançant l’autopalpació,
va descobrir-se un petit bony que la va posar
en alerta. Quan el metge li va comunicar el
diagnòstic, l’acompanyava el seu marit. Tots van
callar i Ana es va agafar el cap amb les mans durant
cinc minuts. I llavors va dir: «Endavant, doctor,
si m’ha d’operar, operi’m». En aquell moment
començava un llarg camí de moments intensos,
S upervivents»
és el títol genèric de la sèrie
de dotze reportatges que aniran apareguent
amb caràcter mensual, durant
aquest 2011, en el suplement Dominical de Diari
de Girona, en els quals es relata l’experiència
d’una dotzena de gironins i gironines que
han superat algun tipus de càncer. Es tracta d’un
projecte fruit de la col.laboració entre la delegació
de Girona de l’Associació Espanyola Contra
el Càncer (AECC), l’estudi-escola gironí VisualBackground,
i el mateix Diari de Girona.
El reportatge dedicat a Ana Foche és, per tant,
el primer de la sèrie «Supervivents», que neix a
partir d’una sèrie de reflexions sobre l’actual situació
de crisi econòmica mundial i la necessitat
de nous herois quotidians, ciutadans normals
i corrents que, cadascú a la seva manera, han
estat capaços d’afrontar i superar una crisi personal
tan important com ho és patir un càncer,
i que per tant poden servir d’exemple a l’hora
d’encarar les dificultats que es poden presentar
a la vida. Humor, empenta, suport de l’entorn...,
són algunes de les eines que han utilitzat aques-
de coneixement i por de paraules com metàstasi,
infiltració, tumor… que passen a convertir-se
d’alienes a pròpies, d’inexistents esdevenen amenaçadores
ombres quotidianes.
Va ser operada a Girona, on també va rebre sis
sessions de quimioteràpia, i posteriorment va rebre
36 sessions de radioteràpia a l’Hospital Universitari
Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona.
«A la mateixa llitera que Camarón de la
Isla», sostè orgullosa. Ara, les revisions i proves
periòdiques de control li fan a Girona.
En la conversa, Ana no para d’insistir en gran
importància de les revisions ginecològiques
anuals i com ajuda a eradicar o controlar la malaltia
una detecció precoç. Un llarg camí de visites
al metge, de parlar amb la família, de fer el
cor fort. Recorda, amb un somriure d’afecte, el
dia que va haver de dir-li al més petit dels seus
cinc fills: «Ja n’hi ha prou de plorar, que la mama
no es morirà!». També s’havien espantat el seu
home, i els altres seus fills, però ella mateixa els
va infondre ànims: «La que tinc el càncer sóc jo,
o sigui que pa’lante». També recorda com va ser
el dia que va veure com li començaven a caure
els cabells, per efecte de la quimioteràpia. En adonar-se’n
va decidir rapar-se’ls. En sortir del bany,
la seva neboda, que era a la casa, va fer un crit
Herois
quotidians
tes persones per tirar endavant davant d’una situació
critica i sortir-se’n. El projecte «Supervivents»
no es limita a la publicació dels reportatges
en el suplement Dominical de Diari de
Girona, sinó que té continuïtat a través de l’edició
digital del diari, diaridegirona.cat.
L’AECC-Catalunya Contra el Càncer és una
institució de caràcter benèfic sense ànim de lucre,
declarada d’interès públic, que des del 1953
ofereix serveis adreçats al malalt de càncer, a la
seva família i a fomentar estudis oncològics.
L’AECC-Catalunya Contra el Càncer està formada
majoritàriament per persones que treballen
desinteressadament per oferir un servei a la societat
i per un equip de professionals formats i
de sorpresa preguntant-li què havia fet i ella li va
contestar: «Mira, així em creixerà el cabell més bonic».
Riu rememorant l’escena i continua: «Em vaig
rapar el cap, em vaig posar el meu mocador i vaig
continuar rient i vivint tan feliç».
Per a les persones que pateixen càncer o l’han
patit, hi ha un llarg procés que els porta a veure
que tot ha canviat, a la pèrdua del sentit, a la por
de l’immediat, a recuperar la normalitat i novament,
a tornar a trobar que tot torna a tenir sentit,
que la vida segueix i segueix tal com és, amb
dies millors i altres de pitjors. I uns dies necessites
el suport de professionals, dels familiars, d’amics
i altres cops ets tu qui està ajudant, aconsellant
o simplement escoltant. Ana Foche va seguir
endavant, lluitant contra la seva malaltia i se sent
afortunada per haver-la detectat aviat, per haverla
superat... sobrevivint fins al dia d’avui i tenint
la vida plena de projectes: canta en un Cor Rociero
de Girona, col.labora amb l’AECC, està escrivint
un llibre de memòries i prepara un projecte
amb un guitarrista i un percussionista per
arrencar-se per bulerías i fer actuacions aquest
estiu. Ana Foche és capaç de mirar al món directament
i amb un somriure acomiadar-se dient:
«Ara tinc seixanta-un anys i ja no tinc por de res.
I segueixo, i seguiré, donant molta guerra».
preparats per a la tasca que han de desenvolupar.
Tal com expliquen els seus responsables,
«una característica que conforma i defineix la
identitat de l’AECC és la contínua adaptació a
les necessitats de la societat i del moment present,
tanmateix aconseguir els mitjans i contribuïr
activament en la configuració d’un futur
millor». Els objectius que persegueix l’entitat
són: Disminuir les taxes d’incidència i/o mortalitat
per càncer (prevenció i diagnòstic precoç);
pal·liar i/o eliminar els problemes derivats de la
malaltia oncològica (assistència al malalt i a la
família); formar col·lectius professionals en les
àrees objecte de la missió (formació). La delegació
de Girona de l’AECC-Catalunya contra el
Càncer té la seu a Girona ciutat, però les seves
activitats es desenvolupen arreu de les comarques
gironines a través de de les juntes locals.
VisualBackground és un estudi-escola d’arts
visuals que, a més del seu vessant comercial i
educatiu, es planteja realitzar accions de caire
social i comunicatiu com ara el projecte supervivents
(www.visualbackground.com).
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Fotos:
A la pàgina de l’esquerra,
Ana Foche
rient en un moment
de l’entrevista; en
aquesta, a la cuina
de casa seva.
El càncer
de pit
El càncer de pit és el
tipus més freqüent entre
les dones. Produeix
una divisió incontrolada
de les
cèl·lules que donen
lloc a un tumor o nòdul.
El fet que des del
naixement fins a la
mort els pits siguin l’òrgan
femení que experimenta
més canvis,
és el que produeix que
aquest tipus sigui el
majoritari entre les dones.
Es calcula que el
risc de patir-ne és d’una
de cada vuit dones.
Malgrat la seva incidència
–a tot l’Estat
espanyol se’n diagnostiquen
uns 22.000
casos anualment–, la
taxa actual de supervivència
és del 78% i
s’espera que aquesta
taxa augmenti gràcies
als avenços en els
tractaments i sobretot,
en els programes i
campanyes de detecció
precoç.
Com en totes les
malalties, la millor línia
d’atac és la prevenció
mitjançant revisions
mèdiques anuals, palpacions,
exercici físic,
dieta equilibrada i recentment,
en els casos
amb antecedents
familiars, l’estudi de
les probabilitats genètiques
de desenvolupar
la malaltía així com
també saber quines
han de ser les mesures
de prevenció òptimes
per a cada cas
particular.
Amb la col·laboració de
Delegació de Girona
Telèfon: 972 20 13 06-972 22 00 29
Correu electrònic: girona@aecc.es

4 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
JAUME Curbet Hereu Expert en seguretat ciutadana, autor del llibre «Un món insegur»
Dirigeix el Màster en línia en Polítiques públiques de Seguretat de la Universitat Oberta de Catalunya.
Acaba d’impartir a Girona el curset «La seguretat en la societat del risc», en el marc de la Càtedra
Ferrater Mora de la UdG, i també fa ben poc ha presentat el seu darrer llibre, «Un món insegur».
L’hora de frenar
P ersonatge
extremadament sensible, intel·lectual
compromès, Jaume Curbet (Girona,
1952) ha dedicat la vida a pensar sobre què
fem malament la humanitat, i la seva conclusió és
que el primer que hauríem de fer, urgentment,
sense dilació, si volem tenir alguna oportunitat de
no estrellar-nos, és frenar. Prémer el fre amb força
i reduir la velocitat fins pràcticament aturar el
frenètic ritme consumista insostenible que ens
amenaça, i treure tensió de passada, relaxar l’estressant
model competitiu basat en l’individualisme
exacerbat. En aquesta entrevista, concedida a
propòsit de la publicació del seu llibre Un món
insegur (CCG Edicions), ens ho explica.
Acaba de presentar a Girona el llibre «Un món
insegur», on afirma que ens trobem davant
d’un «autèntic risc de catàstrofe planetària».
A quin risc es refereix? Hi ha dues dimensions,
l’ecològica i la relació entre els humans. Pel que
fa a la primera, ja sabem ara mateix que està en
marxa un procés catastròfic, una catàstrofe radicalment
diferent de les anteriors, que posa en immediat
perill la supervivència de la pròpia humanitat.
La segona és que, en el procés civilitzador,
la humanitat semblava que havíem après a
gestionar la violència, però aquests darrers 20 o
30 anys estem veient que les relacions entre els
humans han entrat en una fase molt crítica, radicalment
conflictiva i la violència hi torna a jugar
un paper dominant. Hem de tenir en compte que,
a diferència d’altres etapes de la humanitat, en
aquest moment tenim armes de destrucció massiva
que abans no existien.
Havent vist i estudiat l’Holocaust nazi, semblaria
que mai més no podríem caure en el
mateix error, però veiem per exemple a Israel
com les mateixes víctimes de l’Holocaust
apliquen la mateixa medicina als palestins.
Com és que no aprenem? Sí, el cas d’Israel és
lacerant. Aquesta és la pregunta crucial. Per què
als humans ens costa tant d’adonar-nos de la gravetat
dels nostres actes, i sobretot de ser conscients
de les veritables fonts del conflicte humà.
Imputem a determinats col·lectius la responsabilitat
total dels nostres mals, i per això patim aquest
oblit. Hauríem de buscar les arrels del conflicte
en nosaltres mateixos, hauríem d’entendre que la
humanitat és un tot, i que nosaltres en formem
part. No hauríem d’oblidar que la causa està en
un mateix. La humanitat és un tot i oblidar això
és caure en una relació conflictiva amb el medi
ambient i conflictiva amb les relacions socials, i
això explota inevitablement cíclicament en violències.
No puc tenir la consciència tranquil·la si sé
que en alguna part del món hi ha gent que pateix,
però a molts, sobretot als poderosos,
sembla no importar-los, fins i tot, amb les seves
accions, afavoreixen el patiment... Actuem
egoistament. La nova societat competitiva
es basa en l’individualisme exacerbat, però és un
individualisme poc intel·ligent. Semblaria que
egoisme vol dir procurar pel meu bé, i a nivell
econòmic procurem enriquir-nos prescindint dels
danys que als altres podem causar, i això no és
intel·ligent. No és que no sigui ètic, és que no és
intel·ligent. Si comparem les societats actuals,
aquelles que tenen més cohesió i menys diferències
econòmiques són les societat més justes, més
tranquil·les i més pacífiques. I a la inversa, aquelles
societats que com els Estats Units tenen el producte
interior brut més elevat, com que són societats
radicalment desiguals, i a més a més la desigualtat
ha anat creixent els últims decennis, són
TEXT: DANIEL BONAVENTURA FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
les societats més violentes.
L’origen de la violència és la desigualtat? Hi
ha una correlació directa. Científicament està demostrat
i a més a més el sentit comú ho avala.
Com pot ser pacífica una societat que té unes poques
persones cada dia més riques i una immensa
majoria cada dia més pobra?
Seria possible una societat molt rica on tothom
fos molt ric i, com que no hi hauria diferències,
tothom s’ho passaria molt bé? No
ho sé, però sense ser tan ambiciosos hauríem d’anar
a construir una d’aquelles societats amb les
ne cessitats bàsiques cobertes i on les diferències
de renda que hi pugui haver siguin intel·ligibles.
Es tracta que la convivència predomini per sobre
del conflicte. És el cas de les societats nòrdiques
com Suècia, Canadà, Noruega, Dinamarca...
A quin escenari anem, doncs? Estem en una
crisi que presenta un perill enorme, però també
una oportunitat enorme. La gran oportunitat és
que ens adonem que aquest model econòmic ha
entrat en crisi i que siguem capaços de reaccionar
per impulsar un creixement humà, basat en
la convivència i en la confiança mútua. Això no
exclou un creixement econòmic raonable, so-
cialment i econòmicament sostenible, que ens faci
més rics a tots; això sí que és un futur enraonat.
Algú ha dit que la humanitat som un col·lectiu
a punt d’estavellar-se en cotxe a 200
km/hora contra una paret i mentrestant ens
dediquem a discutir com fabricar un cotxe
que corri més... Com que estem davant d’un perill
tan imminent, la meva única esperança és que
obrim els ulls. Quan ens adonem que anem a 200
km/hora contra una paret, frenarem. No analitzarem
cap on hem d’anar, primer frenarem.
Un dels seus autors de capçalera és Zygmunt
Bauman. Com ell, vostè parla de la necessitat
d’una autoritat mundial pública. Aquest seria
un dels elements. Els grans problemes de la humanitat
ens afecten a tots i ens n’hem d’acabar de
conscienciar. És clar que calen accions a nivell
mundial, però això no exclou que localment hi
ha accions a fer. És també a Girona on ens estem
jugant la convivència amb la naturalesa i la convivència
humana. No hauríem d’usar un cop més
la globalització i dir que és un problema tan gros
que jo no hi puc fer res.
És positiva una proposta municipal per reduir
a la meitat el trànsit rodat? És clar. Tot el

que vagi en la direcció de minimitzar les causes
del problema és bo, i sabem que la contaminació
derivada directament del tràfic de vehicles privats
és la causa principal de la contaminació atmosfèrica.
És més, hi ha una dada que no tenim present:
per cada mort que hi ha a Europa degut als
accidents de tràfic, n’hi ha quatre o cinc degut a
la contaminació dels cotxes, per les malalties que
directament provoca aquesta contaminació.
Com s’explica que les ciutats concebudes històricament
com a refugi siguin avui centres
generadors de violència? Aquesta és una de les
paradoxes que ens hauria de cridar l’atenció. Les
ciutats havien tingut una funció civilitzadora, en
canvi ara no. Hi ha un rebrot de la violència interpresonal
i col·lectiva.
Ciudad Juárez (Mèxic), amb 2.000 morts violentes
l’any 2009, ostenta el deplorable títol
de capital mundial de l’assassinat. Com es resol
això? Estem parlant de l’intercanvi de droga
de Mèxic cap a Estats Units i del retorn l’exportació
d’armes cap a Mèxic. L’episodi dramàtic que
s’expressa amb el títol Ciudat Juárez s’insereix en
un problema molt més greu. Els fenòmens globals
s’expressen en territoris concrets, i per raons
geoestratègiques la violència es concentra en un
punt del mapa, i sembla que allà hi ha un problema,
quan el problema és global. Si ha arrelat
allà és perquè hi ha la frontera amb Estats Units.
Ens exposem a un món amb ciutats amb barris
luxosos exclusius per als rics, fortament
vigilats per cossos militaritzats, com profetitzava
Orwell? El conjunt del continent americà
ja és així. Curiosament, el que abans eren guetos
per a les classes socials més excloses s’han
anat convertint en guetos per a rics. Això no pot
acabar bé, que deia la meva àvia.
El concepte de «ressentiment», que segons
Nieztsche és el que els necessitats i els humiliats
experimenten envers els seus superiors,
els rics, és una de les causes de la violència?
En el cicle de la violència, el ressentiment hi juga
un paper fonamental. Europa va viure des de l’edat
mitjana un procés civilitzador que va anar re-
duint l’ús de la violència vindicativa, basada en la
venjança, que es va anar desplaçant cap al recurs
de la justícia. Però això no vol dir que l’ànim de
venjança hagi desaparegut antropològicament de
cadascun de nosaltres i de la col·lectivitat. Ara comencem
a veure explosions de ressentiment social.
Determinats col·lectius queden tant exclosos
i tant explotats que d’alguna manera o altra han
de canalitzar els sentiments.
Aquest és el cas de les ciutats del Magrib, o del
sud de Xile o de Salt, que veiem aquests dies?
Jo crec que sí. En tots els continents veiem explosions
que tenen el comú denominador que estan
protagonitzades per joves. No hem d’oblidar
que, històricament, quan hi ha hagut cicles en els
quals la joventut ha vist allargat el període de passar
a adult, aquest procés de dilatació de la joventut
ha derivat en violència. Aquesta constant
es dóna sempre. La crema de cotxes dels subur-
bis de París ens va avisar fa uns anys d’això, i Salt
ens està avisant d’això.
Com hem d’afrontar la inseguretat? La manera
d’afrontar la inseguretat de la nostra societat
també ha anat canviant. Estem passant d’un model
de governabilitat molt tradicional, en el qual
hi ha unes autoritats que surten elegides i manen
i punt, al model que se’n diu governança, és a dir,
contemplar tots els actors, també els actors socials,
i això vol dir els periodistes, els professors
universitaris, les víctimes. Aquí la democràcia troba
un camí per desplegar-se i mostrar la seva superioritat
per resoldre els conflictes d’una manera
pausada i civilitzada, sense quedar fossilitzada
en una defensa aferrissada i tancada per exemple
de la Constitució. Necessitem vies més serenes i
mirades més integrals.
I els casos de la pallissa al conseller de Cultura
de Múrcia, a Espanya, i l’atemptat contra
la congressista demòcrata de Tucson, als
Estats Units? De moment no hi ha un acte judicial
que digui els fets van ser aquests i els autors
van ser aquests, que seria una manera de començar.
La polèmica als Estats Units és la mateixa
que la de l’assassinat múltiple d’Olot. Uns comencen
a buscar si l’acusat era un individu es-
trany, un tarat mental, mentre uns altres apunten
al clima d’instigació a l’odi polític, de senyalització
d’objectius polítics a abatre, un dels quals era
la congressista demòcrata. Per tant, ja tenim aquí
els que busquen l’explicació psicològica i els que
la busquen sociològica. I així no ens en sortirem,
la crisi és psicosocial. Aquest individu era estrany,
segur que era estrany, però també hi havia un clima
d’incitació a la violència molt focalitzat cap
aquí, i per tant aquesta tensió acumulada havia
de petar per algun indret, i ho ha fet per l’individu
més feble. Hauríem de ser capaços de trobarnos
en un àmbit d’interpretació no dual, sinó integral,
faríem un avenç de la democràcia, ens trobaríem
en explicacions més integrals. Sortiríem
d’allò meu per anar a allò de tots. No hi ha més
sortida possible que començar a pensar en termes
d’humanitat. Contràriament, sempre estarem
encallats i si el PSOE diu això, el PP estarà obligat
a dir el contrari.
Hem vist desacreditar Wikileaks perquè difon
converses privades. Posa realment en perill
la seguretat ciutadana Julian Assange? Wikileaks
és una altra de les realitats que hem d’acceptar
com un fet ineludible. Hem generat una
societat de la informació que un dels efectes que
té és que es difumina la informació. La difusió i
ús d’aquesta informació passen a ser una altra.
Pel que ha transcendit fins ara, no es posa en perill
la vida dels ciutadans. Fins allà on he pogut
veure, el que ha difós Wikileaks no posa en perill
la seguretat de determinades persones o
col·lectius. Ara bé, si en el concepte seguretat incloem
els interessos estratègics de determinades
potències, això ja no ho sé.
Les xarxes socials plantegen nous problemes,
nous reptes de seguretat ciutadana. Sí.
Tot el control dels delictes era fins ara en l’àmbit
físic, i ara ha passat a ser també en l’àmbit virtual.
La ciberdelinqüència té un creixement exponencial,
igual que el ciberterrorisme.
Què hem d’entendre pel concepte seguretat
ciutadana, és una assignatura, una branca del
pensament? És una noció molt problemàtica perquè
té un component objectiu, que són les xifres
de delinqüència, però té un component de percepció
subjectiu que és el sentiment d’inseguretat
que té el ciutadà i la col·lectivitat. I aquests dos
components no van sempre lligats. Hi ha moments
que baixa la delinqüència i es manté la percepció
d’inseguretat. Comparat a nivell europeu,
des de fa anys es veu que a Catalunya les xifres
de delinqüència són inferiors que en altres països
europeus, en canvi el sentiment d’inseguretat
és superior. És problemàtic definir polítiques públiques
de seguretat ciutadana, perquè no depèn
només de l’increment de la delinqüència, sinó de
la percepció de la gent.
L’Organització Mundial de la Salut estima que
prop de 3.000 persones es suïciden diàriament,
moltes d’elles per causa de l’abusiva
pressió en el treball. En la sobreexplotació
laboral també hi trobem una font d’inseguretat?
El tema del suïcidi és un tabú social. No en
parlem. L’enorme tensió que injecta en el cos social
aquest model de creixement basat en l’extrema
competitivitat individual, ha de sortir cap algun
lloc, en forma de violència cap als altres, o
en forma de violència cap a un mateix. Hi ha qui
no s’atreveix a canalitzar aquesta tensió cap a fora,
no en saben, i se l’apliquen a ells. El suïcidi és
molt preocupant en les societats europees. Aquesta
mirada integral que dèiem ha de contemplar
totes les formes de violència per entendre la magnitud
de la pressió que estem injectant des de fa
desenis sobre un cos social que no està preparat
per suportar-la. Els accidents de trànsit també són
fruit de l’estrès, i haurien de sumar en el comput
de baixes causades pel nostre progrés.
La despesa militar espanyola per al 2011 serà
de 8.560 ME, segons el Govern espanyol, segons
Justícia i Pau serà de 17.244 ME. És justificable
aquesta despesa?Des d’un punt de vista
de necessitat de la defensa exterior, vull pensar
que sí. Tot és discutible, però un país, en el
context actual, no pot descuidar la seva capacitat
dissuassòria d’agressions exteriors. No hem sigut
capaços, fins ara almenys, de generar un model
social en el qual aquest vector no sigui necessari.
Ara bé, en el context de reducció global de despeses,
si no hi ha una reducció de despesa militar
equivalent a la reducció de despesa social, podem
generar un nou desequilibri.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
“
Ja sabem ara
mateix que
està en marxa
un procés
catastròfic,
una catàstrofe
radicalment
diferent de les
anteriors.
“
“
És també
a Girona on
ens estem
jugant la
convivència
amb la
naturalesa i la
convivència
humana.
No hauríem
d’usar
un cop més la
globalització i
dir que és un
problema tan
gros que jo no
hi puc fer res.
“
“
Els accidents
de trànsit
també són
fruit de
l’estrès,
i haurien de
sumar en el
comput de
baixes
causades
pel nostre
progrés.
“

Reportatge
6 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Fotos:
1
Anton Desprats indica
la casa del carrer
Sant Antoni d’Olot
que va donar a
l’hos pital Sant
Jaume.
2
Marissa Camps
(1829) mostra les
cases de la plaça
Major.
3
Un benefactor cec
en companyia de la
seva dona i guia.
Cristianisme i
protagonisme
Les donacions a l’hospital,
i d’altres de similars,
es feien en base
a la virtut de la caritat
cristiana. Les caritats
es feien per solidaritat,
per consciència religiosa
i en algun cas
pel protagonisme que
donaven. La manera
de perpetuar el protagonisme
en un principi
va ser retratar el donant.
El costum ha permès
fer arribar als nostres
dies la imatge
dels comerciants i artesans
que van impulsar
l’important desenvolupament
d’Olot al
segon quart del segle
XVIII. En cas que no
haguessin fet les donacions,
ni els donants,
ni les dones, ni
els quadres i objectes
que estan al seu costat
mai haguessin estat
retratats. El motiu
és que els retrats en
aquella època es reservaven
als membres
de la noblesa i a
l’estament eclesiàstic.
Aquestes característiques
fan que la
col·lecció que ens ha
arribat fins avui tingui
un alt valor històric, social
i iconogràfic.
D es
de la seva fundació, l’any 1310, i fins
al 1860, l’hospital Sant Jaume d’Olot va
funcionar sobre la base de les donacions.
A mitjans del segle XVIII, i sense que se’n conegui
la causa, es va iniciar la tradició de representar
els benefactors en retrats pintats a l’oli;
així, l’hospital va acumular un fons pictòric
que mostra olotins i olotines al costat de les seves
caritats: cases, objectes i diners. Per causa
de la celebració del 700 aniversari de l’hospital
d’Olot, la Fundació Privada de l’hospital Sant
Jaume exposa ara 23 quadres, del total de 35
de la col·lecció de retrats dels benefactors del
centre. Durant dècades el fons pictòric havia
estat a les golfes de l’hospital i al despatx de
gerència sense que ningú, apart de l’historiador
Joaquim Danés (1888-1960), en fes cas. La
mostra estarà a la Sala Oberta del Museu Comarcal
de la Garrotxa fins al 13 de febrer.
El comissari de l’exposició, Miquel Àngel Fumanal,
l’ha definit com una col.lecció heterogènia
de nivells tècnics molt diferents d’un període
de 200 anys, en la qual es pot observar
un mostrari de la indumentària i l’arquitectura
a Olot. Va precisar que per quantitat i qualitat
és una col·lecció única entre els hospitals comar
cals de Catalunya. El fet que bona part de
la gent representada siguin comerciants i professionals
sense vincles amb els estaments eclesiàstic
i aristocràtic, segons Fumanal, fa més extraordinària
la col·lecció. La causa és que la
gent normal, encara que fos benestant, no acostumava
a fer-se retratar. Pel que fa a la causa
de l’augment de donacions de finals del segle
XVIII respon a l’augment del benestar econòmic
d’Olot, la cinquena ciutat més important
de Catalunya en volum demogràfic i econòmic
Al primer àmbit de la mostra hi ha el retrat
del notari Miquel Mas (1587), qui a mitjans del
segle XVI va fer una donació milionària, prou
important com per poder elevar l’edifici actual
al carrer Sant Rafel. Fins llavors, l’hospital estava
sota el puig de Sant Esteve, on ara hi ha
la biblioteca Marià Vayreda. Mas es va enriquir
en base als coneixements de notari i al paper
de prestamista. Els prèstecs que va fer en una
part de la seva vida li van possibilitar acumular
una fortuna que va llegar a l’hospital. Fumanal
l’ha definit com el personatge més important
de la història del centre mèdic. A l’exposició
es mostra el llevador de rendes i censals
de Mas, on s’exposen els seus comptes.
Això no obstant, el retrat de Mas és del segon
quart del segle XVIII, quan va arrelar el
3
costum de retratar els donadors importants. Era
una època que va coincidir amb la fundació de
l’Escola de Belles Arts d’Olot al 1783.
Entre els donadors del segle XVIII es mostra
el retrat de Miquel Prat, qui el 3 de juliol del
1782 va donar una sèrie de cases amb les quals
van fundar la casa de convalescències de
l’hospital. Juntament amb el quadre se n’exposa
el testament. Algunes de les pintures mostren
les rengleres de llits que formaven l’hospital
a finals del segle XVIII. També hi ha el retrat
d’Anton de Desprats, descendent dels Desprats
de Sant Esteve d’en Bas i familiar d’un
dels metges més importants de l’Olot del segle
XVIII. La casa que es veu al quadre encara es
conserva al costat del carrer de Sant Antoni.
La mostra està dividida en tres àmbits. El primer
exposa obres de mitjans del segle XVII i
fins als any 1801-1802. El segon està destinat
als personatges eclesiàstics que van ser benefactors
i en alguns casos administradors del
centre. I el tercer reuneix metges i benefactors
dels segles XIX i XX. Entre els representats hi
ha el rector Esteve Ferrer (1942), el bisbe Ramon
Guillamet (1943) i el pare Lluís Vila Colom
(1849). El tercer àmbit mostra també un
Retrats
de la caritat
Una exposició al Museu Comarcal de la Garrotxa mostra una
vintena de quadres de persones que van fer donacions a
l’hospital Sant Jaume d’Olot, que fins al 1860 va subsistir gràcies
a les aportacions econòmiques d’aquests benefactors
1
2
membre de la família Bassols del segle XIX,
amb condecoracions polítiques i militars, que
no està identificat. El que sí és reconegut és
l’administrador Miquel Saderra Iglesies, membre
d’una família important d’Olot. Hi ha igualment
el retrat del centenari Geroni Feixes
(1745-1845), un artesà del coure a qui se li atribueix
la fabricació d’instruments quirúrgics.
Hi ha en la mostra també un apartat destinat
al retrat femení. Segons Fumanal, són els
únics retrats de dona no noble ni eclesiàstica
de la Garrotxa. El més antic és el de Marissa
Camps, fet al 1829, que mostra unes cases que
Fumanal situa a la Plaça Major d’Olot. El comissari
de la mostra destaca igualment el retrat
d’una dama desconeguda, obra d’Alexandre
TEXT: XAVIER VALERI
Gilvert de Severac (1834-1897). Hi ha també el
retrat d’un home cec de principis del segle XIX,
acompanyat per una dona que li agafa la capa
per guiar-lo. Fumanal creu que són persones
que havien treballat a l’hospital. Tot dos vesteixen
la roba normal que portaven els olotins.
L’exposició es complementa amb una mostra
de pots de vidre, un estoig amb balances,
la pedra escurçonera de Pau Estorch i Siqués,
pots de farmàcia, un estoig amb puntes de bisturí
i diplomes de llicenciatura. En l’àmbit eclesiàstic
també hi ha dues talles de Sant Jaume.
Una és la venerada a l’església de l’hospital (barroca
del segle XVIII) i una altra del segle XIX,
similar a la de la façana del segle XVII que dóna
al carrer Sant Rafel, restaurada fa poc.

JOAN Vergés i Pineda Mestre jubilat, publica un estudi sobre l’Empordà al 1917
L’ensenyant empordanès Joan Vergés publica el seu primer llibre, Espolla 1917, al voltant d’un
assassinat ocorregut al seu poble, fet que li permet oferir un gran fresc sobre la realitat del país
en aquell moment. Avui a les 12 del migdia el presenta a la Societat La Fraternal d’Espolla.
“Les diarrees i les
grips feien estralls en
la població infantil”
U n
assassinat succeït el 1917 a Espolla ha
fet que l’ensenyant jubilat Joan Vergés
(Espolla, 1947), director del CEIP Joaquim
Cusí de Figueres durant molts anys, recuperi
arxius desconeguts i parli amb testimonis
de l’època. Una història oral preciosa perquè
desapareix. El treball de recerca és espectacular,
i els beneficis del llibre es destinen a
l’Associació de Malats d’Alzheimer. Aquest mateix
migdia l’autor presenta l’obra a la Societat
La Fraternal d’Espolla, acompanyat per l’alcalde
de la localitat, Jaume Coderch, i per l’historiadora
Rosa Maria Moret i Guillamet.
Com era l’Empordà rural de l’època? El 70%
de les terres s’havien recuperat de la fil·loxera.
Degut a la Primera Guerra Mundial, el preu del
vi s’havia triplicat. I això va generar un boom
en el camp de la viticultura.
Era una època d’expansió? Sí, però era una
expansió falsa, perquè quan va acabar la Guerra
i la gent que estava als fronts va tornar a treballar
als camps, la sobreproducció va enfonsar
el mercat. Això juntament amb la creixent
facilitat de comunicacions, i els avenços tecnològics
i químics, va comportar un augment
de la productivitat considerable. Va ser com un
coet, va pujar fortament en poc temps, i va caure
de la mateixa manera.
Què l’ha sorprès més de l’època? M’ha impressionat
el nivell de defuncions en la mainada.
Per exemple, la Manuela de Camps, germana
del Marquès de Camps, es va casar amb
un masover de la muntanya de Baussitges. Dels
sis fills que van tenir, van morir tots sis. I era
una família amb possibles. Les diarrees i les
grips feien estralls en la població infantil. Una
valoració sobre el tema, 10 línies de text, m’ha
costat 15 dies de feina.
El llibre parla d’un cas real, un acusat d’assassinat
que vostè considera que és un cap
de turc; per què? Van trobar les seves sabates
brutes de sang enterrades a la civada. L’amo de
les sabates es va endur les culpes, però a més,
l’home assassinat no volia les relacions de la
seva filla amb el presumpte assassí.
I no van pensar que potser algú les hi havia
col·locat? No. En aquella època s’havia de
demostrar la innocència, i ell no va poder demostrar
on era en el moment de l’assassinat. Va
dir que passejava i ningú no l’havia vist.
L’home assassinat tenia alguna història
amagada? El mort i la seva dona regentaven
una fonda. A la fonda hi vivien sis o set desertors
de l’exèrcit francès. Quatre o cinc carrabiners,
el cap de setmana; tres o quatre pastors.
La gent amb menys poder econòmic s’acumulava
allà. I el còctel era explosiu. La Maria, la
dona d’en Miquel, l’assassinat, havia demostrat
que tenia molta mà esquerra. I se sap que alguns
dels clients li confiaven els seus calés perquè
ella els administrés. Ella ho feia perquè com
que jugaven a cartes, corrien el risc de perdre’ls,
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS
i no poder-li pagar el lloguer. Així sabia que cobrava.
Exercia una autoritat moral i econòmica
considerable.
Hi ha molts desertors francesos a l’època?
A Espolla n’he localitzat catorze o quinze. El
poble acceptava els desertors. Per un costat,
pocs anys enrere tenim la Setmana Tràgica, la
guerra del Marroc, els carlins. Tot això feia que
el pas fos a l’inrevés. Els lligams familiars, el comerç
a un costat i l’altre de l’Albera: tot duia un
clima de cordialitat entre un costat i l’altre. A
Maçanet se’n reunien més de cinquanta, cada
diumenge es trobaven per dinar. Tot això convidava
a la deserció. Molts anaven a Barcelona
a treballar.
La indústria era a Barcelona. Sí, un dels desertors
dels quals la policia sospitava va marxar
dos dies després del crim a treballar a la fàbrica
Fabra i Coats. Barcelona s’enduia més del
60% dels desertors. Aquí havies de treballar de
pastor, carboner o bracers.
S’encareixen els preus, en aquella època?
S’apugen un 40%. Els productes bàsics, com
carn, farina, patates... El vi s’havia triplicat. I els
sous havien crescut un 10%. El vi aquí es venia
a 40 francs, i a França,
el mateix vi costava 140
francs. Hi havia contraban
de muls i cavalls,
perquè la població i l’exèrcit
tenien necessitat
de carn. Cada setmana
passaven uns 70 cavalls.
Un carnisser del
poble s’hi dedicava, i
no s’amagava.
Ha parlat amb pastors;
hi havia rutes
trashumants? A Catalunya
hi havia 20.000
quilòmetres de camins.
En arribar a Espolla,
agafaven la carrerada
de Baussitges o de Verna.
Per Sant Miquel
arribaven a l’Empordà,
i a l’abril-maig marxaven
al Berguedà, la
Cerdanya o el Ripollès.
La frontera és permeable?
Moltíssim. Hi
havia els carrabiners.
Tenien dificultats per
sobreviure amb la paga
de l’Estat. I m’ha interessat
el paper de la
senyora del tinent de la
Guàrdia Civil, Villaverde,
que va crear una
xarxa assistencial a les
famílies de guàrdies civils
i a totes les dones
del poble. Els homes
estaven coberts per la Societat La Fraternal, que
funcionava molt bé, però les dones no entraven
en aquest suport.
Hi havia vagues? Moltes. Si a Catalunya hi havia
dos milions i mig de persones, hi havia un
milió d’afiliats als sindicats. Com ara la gent es
fa del Barça o del Madrid, en aquella època, si
no volien perdre poder adquisitiu, es sindicaven.
Hi havia un pes enorme dels representants
sindicals a l’Ajuntament. I els Ajuntaments tenien
una mà esquerra exquisida amb les reivindicacions
laborals. Hi havia vaga de flequers,
del campaner, de l’enterramorts, del sereno...
Aquelles vagues s’entenien i ningú s’emprenyava
per exigir els seus drets. Vaig consultar totes
les actes del 1910 al 1936.
Què destacaria del llibre? Hi ha una gran història
d’amor, en el llibre. És conegut que si una
parella s’estima, resisteix qualsevol entrebanc.
La filla de l’hostaler era més tossuda que el pare.
L’empresonament i el judici d’ell són molt interessants.
I, sobretot, és un tribut a la família
del meu avi. Els supervivents tenen a la ratlla
dels 90 anys. I va ser molt emotiu retrobar-los
a Perpinyà, el juliol del 2010. El fill és el meu
oncle-avi.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
“
Hi havia un
pes enorme
dels
representants
sindicals a
l’Ajuntament.
I els
Ajuntaments
tenien una mà
esquerra
exquisida
amb les
reivindica -
cions
laborals.
Hi havia vaga
de flequers,
del
campaner,
de l’enterra -
morts, del
sereno...
Aquelles
vagues
s’entenien
i ningú
s’emprenyava
per exigir els
seus drets.
“

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Foto:
«El Judici Final», segons
la visió que en
va plasmar Miquel
Àngel a la Capella
Sixtina del Vaticà.
L ’agost
de 2010, durant la festa de l’Assumpció,
el Papa Benet XVI va tornar a
parlar del Cel: «No ens referim a algun lloc
de l’univers, a una estrella, o a alguna cosa similar:
no. Ens referim a una cosa molt més gran
i difícil de definir amb els nostres conceptes humans».
Pocs mesos abans s’havia referit a l’Infern
en una altra al·locució pública: «L’infern,
del qual se’n parla poc en aquest temps, existeix
i és etern». I fa uns dies, durant una catequesi
al Vaticà sobre Santa Caterina de Gènova,
coneguda pels seus tractats sobre la naturalesa
de la purga d’ànimes, el Papa va parlar
del «foc interior» que purificarà la persona després
de la mort i durant l’espera per al Judici
Final: això és el Purgatori.
La insistència de Benet XVI i del seu predecessor,
Joan Pau II, sobre les realitats ultra terrenes
es basa en la percepció de la Santa Seu
que els capellans en parlen poc en la seva predicació.
Al mateix temps, els dos pontífexs han
pretès reformar la visió que el creient ordinari
pugui tenir del Cel, l’Infern, el Purgatori i els
Llimbs. En aquest últim cas, la reforma serà molt
més profunda i s’abolirà la creença en aquest
estat dels nens que havien mort sense ser batejats,
o on reposaven les ànimes dels homes
justos que van morir abans de la vinguda de
Jesucrist. Però els tres primers –Cel, Infern i Purgatori–
«existeixen», segons repeteixen amb rotunditat
els missatges dels dos papes. Malgrat
això, la principal batalla papal sembla apuntar
a dos fronts: primer, que les realitats ultraterrenas
existeixen, però no són llocs concrets,
materials; i, segon, segons la nova aportació de
Benet XVI, que «parlar del Judici Final, del judici
en general, i en aquest context sobre el
Purgatori, l’Infern i el Paradís» significa «garantir
la justícia» en aquest món.
La nova guia d’ultratomba que Joan Pau II i
Benet XVI han anat conformant els últims anys
inclou orientacions per als cristians que comencen
per aquest intent que es recuperi l’Escatologia,
el tractat teològic de les realitats últimes:
mort i resurrecció, Judici Final, Infern,
Glòria i Purgatori. Segons l’opinió de l’actual
Pontífex, l’Escatologia va perdre interès durant
la segona meitat del segle XX, en l’època del
preconcili, concili i postconcili Vaticà II. «Penso
que tots nosaltres estem encara afectats per
l’objecció dels marxistes, segons els quals els
cristians només han parlat del més enllà i han
descuidat la terra», va explicar Benet XVI el febrer
de 2008, durant una trobada amb els rectors
i el clero de la diòcesi de Roma.
PICADA D’ULLET AL MARXISME
Davant seu va glossar el que havia volgut explicar
en la seva encíclica Spe salvi («Salvats en
l’esperança»): «El Judici Final de Déu garanteix
la justícia en aquesta terra; nosaltres creiem en
la resurrecció de la carn, en la que no tots seran
iguals». El Papa va afegir que «tots volem
un món just, però no podem reparar totes les
destruccions del passat, a totes les persones injustament
turmentades i assassinades. Només
Déu mateix pot crear la justícia, que ha de ser
justícia per a tothom, també per als morts». Benet
XVI feia finalment un gest de complicitat a
la doctrina marxista d’última generació, de l’Escola
de Frankfurt: «Com diu Adorno, un gran
marxista, només la resurrecció de la carn, que
ell considera irreal, podria crear justícia».
A la mateixa trobada amb el clero romà, el
Papa va exposar la seva guia sobre les realitats
ultraterrenes. En plena concordança amb Sant
Agustí –de qui Ratzinger és un profund admirador–,
Benet XVI va dividir les ànimes dels homes
després de la seva mort en tres categories,
i fins i tot va quantificar el seu nombre de mane
ra aproximada. Primer, va parlar de l’Infern,
existent i etern, però no abarrotat: «Potser no
són molts els que s’han destruït a ells mateixos,
els que són insanables per sempre, els que no
tenen cap element sobre el qual pugui recolzar-se
l’amor de Déu, els que no tenen en si
ma teixos una mínima capacitat d’estimar. Això
seria l’Infern». En segon lloc, «són certament
pocs, o en qualsevol cas no gaires, els que són
tan purs que poden entrar immediatament a la
comunió de Déu». A aquests pocs els espera el
Cel. En canvi, «moltíssims de nosaltres esperem
que hi hagi alguna cosa sanable en nosaltres,
que hi hagi una voluntat final de servir a Déu
i de servir als homes, de viure segons Déu. Però
hi ha tantes i tantes ferides, tanta immundícia,
que tenim necessitat de ser preparats, de ser
purificats». Aquesta seria la realitat del Purga-
Nova guia
d’ultratomba
Benet XVI, com ja ho havia fet Joan Pau II, insisteix a parlar
del Cel, l’Infern, el Purgatori i el Judici Final, en considerar
que els capellans s’hi refereixen poc en les seves homilíes
tori, sobre la qual el Papa agregava: «És per a
mi una veritat tan òbvia, tan evident, i també
tan necessària i consoladora, que no pot faltar».
A aquelles paraules, el Pontífex ha sumat ara
algunes idees més en la seva guia ultraterrena.
En la referida catequesi recent sobre Santa Caterina
de Gènova (1447-1510), el Papa advertia
que en temps d’aquesta dona «el Purgatori
es representava principalment amb el recurs a
imatges lligades a l’espai: es pensava en un cert
espai». No obstant això, la mateixa Caterina addueix
que «el purgatori no està presentat com
un element del paisatge de les entranyes de la
terra: és un foc no exterior, sinó interior. Això
és el purgatori, un foc interior».
CREENCES POPULARS
L’intent de combatre creences populars errades
ja l’havia iniciat Joan Pau II l’estiu de 1999,
quan va dedicar quatre audiències i catequesis
al Cel, el Purgatori, l’Infern i el Diable. S’hi va
referir al Purgatori com «un estat de purificació»,
i al Cel no com «un lloc físic entre els núvols,
sinó una relació personal amb la Santíssima
Trinitat». Finalment, l’Infern és un «estat
d’au toexclusió definitiva de la comunió amb
Déu», segons recolli el Catecisme de l’Església.
L’arrelament en els creients d’idees sobre el
Cel, l’Infern i el Purgatori com a llocs concrets
es remunta diversos segles enrere. Per exemple,
el concepte concret de Purgatori –que havia
creat Sant Agustí amb la poètica frase: «Una
TEXT: JAVIER MORÁN
flor sobre la seva tomba es panseix; una llàgrima
sobre el seu record s’evapora, però una oració
per la seva ànima, la rep Déu»– es va desenvolupar
plenament durant el segle XIII, segons
l’historiador Jacques Le Goff, qui en la
seva obra El naixement del purgatori explica
el seu sorgiment segons un esquema trimembre
aplicable també al fet que, a més de nobles
i pobres, comencen a existir els burgesos. Segons
Le Goff, el Purgatori és «un lloc doblement
intermedi: no s’hi és tan maleït com al Paradís,
ni tan desgraciat com a l’Infern, i només durarà
fins al Judici Final». El Purgatori es materialitza
llavors, i fins i tot s’immortalitza temps després
amb La Divina Comèdia, del Dant. I és tan
material que obre nous camins econòmics, amb
el mercat de les indulgències, un dels motius
pels quals Luter trencarà amb Roma.
Creació també de Sant Agustí van ser els
Llimbs, l’últim concepte de la guia ultraterrena,
que ara mateix espera un document de Benet
XVI en el qual s’expliqui la seva supressió com
a concepte teològic, tal com va ser recomanat
el 2007 per la Comissió Teològica Internacional,
un consell de 30 teòlegs al qual la Congregació
per a la Doctrina de la Fe li demana
informes sobre qüestions delicades. Però despareguts
els Llimbs, l’Escatologia encara té un
terreny abundant, i particularment la doctrina
del Purgatori, aquest «foc interior» que Benet
XVI descriu com aquell al qual van a parar la
majoria de les ànimes.

Apple sense Jobs
L’anunci de Steve Jobs de la seva sortida per temps indefinit d’Apple per raons de salut ha despertat
nombroses incògnites sobre el futur de la companyia sense la persona que s’ha convertit en la seva
ànima i icona; els mercats han castigat el relleu amb una caiguda persistent a l’índex Nasdaq
U na
bandera pirata que representava
la lluita de Macintosh contra
IBM va ser el primer símbol de la
companyia de la poma mossegada, un
símbol que ha estat substituït per una
icona humana, Steve Jobs, que fa pocs
dies ha anunciat la seva sortida d’Apple
per un temps indefinit, a causa del
seu delicat estat de salut. I com cada
vegada que Jobs deixa la companyia
–ja n’ha estat fora dues vegades en els
últims sis anys per un càncer de pàncrees
i el trasplantament de fetge–, una
tremolor sacseja els fonaments d’Apple.
En aquesta ocasió, l’estratègia ha evitat
el que es preveia com un sonor cop.
L’anunci es va produir en una jornada
en la qual no obria Wall Street, i en la
següent, Apple va aprofitar el tancament
de la borsa nord-americana per
anunciar els resultats del primer trimestre
fiscal de 2011, uns beneficis nets
de 6.000 milions de dòlars (4.483 milions
d’euros), que van aconseguir aplacar
els mercats financers, registrant una
caiguda del 2,25%. No obstant això, en
les últimes jornades, les accions d’Apple
han mantingut una constant tendència
baixista a Nasdaq de fins a 18
punts, fet que suposa una pèrdua d’uns
57.000 milions de dòlars.
La preguntaés en l’aire. És possible
que l’empresa continuï amb la mateixa
empenta sense la presència de Jobs,
que des del punt de vista de la mercadotècnia
s’ha convertit en la mateixa
imatge de la marca. La seva capacitat
per generar expectació a favor d’Apple
és indiscutible. Cada nou dispositiu que
presenta es converteix en un esdeveniment
mundial, fins i tot mesos abans
que es produeixi l’acte oficial.
També està fora de discussió la seva
capacitat per crear nous productes que
acaben convertint-se en una necessitat
per a milions d’usuaris. Aquesta inicia-
tiva s’ha vinculat sempre a la seva persona, és
el cervell de les grans decisions estratègiques
de l’empresa. Per això, i per les qüestions que
quedaven obertes sobre la seva continuïtat, s’ha
plantejat la qüestió de si és possible concebre
Apple sense la imatge de Steve Jobs.
Per a Juan Antonio Seijo, del Centre de la
Marca d’Esade, «en aquest tipus de marques, en
les que l’estratègia i l’operativa van de la mà
d’una persona, la seva sortida pot suposar un
càstig als mercats». Seijo recorda el cas d’un
grup espanyol, Inditex, en el que el seu creador,
Amancio Ortega, «va tenir una visió revolucionària
del desenvolupament de la marca.
La primera vegada que va sortir del negoci, es
va ressentir, i va haver de tornar».
Seijo precisa, prò, que el cas d’Apple és molt
particular, ja que Jobs «és qui idea, dinamitza i
a la vegada és una icona potentíssima de la mar-
TEXT: M. ÁNGEL SÁNCHEZ
STEVE JOBS I EL GEGANT INFORMÀTIC
LA HISTÒRIA D’APPLE I LA REACCIÓ DE L’ÍNDEX NASDAQ DAVANT DE LA SORTIDA DEL LÍDER
Dècada 1970
1980
1990
2000
2010
1976
Steve Jobs i Steve
Wozniak funden Apple
Computer
1984
Presenta la computadora
personal Macintosh 128k
1985
Deixa Apple per problemes amb
altres executius
1986
Funda l’estudi d’animació Pixar
1997
Torna a Apple com a president
executiu
2001
Presenta l’Pod
2003
Apple llança iTunes
2004
Se sotmet a cirurgia per a
remoure un tumor cancerós del
pàncrees
2007
Apple llança
l’iPhone
PREU ACCIONS
2009
Tancament diari en dòlars
Agafa una llicència de sis mesos per
a trasplantament de fetge
Gen. 14, US$348,48 350
2010
Apple llança l’iPad
2011, ene. 17
Jobs agafa la tercera llicència
mèdica
1980, des. Apple
llança OPI
US$3,59 US$9,31
349 348
US$32,58
ACCIONS a Nasdaq
2011, en euros
342
338
335
331
328
330
327
Gen. 14 18 19 20 21
US$
214,01
'85 '90 '95 '00 '05 '10
Font: Reuters. DdG
ca. S’ha convertit en el referent de molts dels
seus clients, que fins i tot segueixen les seves
declaracions o la seva filosofia de vida per Internet.
Diguem que és el major actiu de la marca
Apple». Per això considera lògic que la companyia
se’n ressenti, «especialment a curt termini».
Malgrat això, l’expert d’Esade considera
que si al final l’empresa aconsegueix aglutinar
factors que defineixen la marca, com l’esperit
innovador, i es manté fidel a la filosofia que ha
definit l’empresa, podria recuperar el pols.
Per a José Luis Martínez, del despatx Garrigues,
«la pega dels grans líders amb aquest carisma
és saber fins a quin extrem el traslladen
a la mateixa organització; fins a quin punt
aquesta empresa està a la mercè d’unes idees
i d’una empenta que depèn de les pròpies qualitats
personals del líder. És clar que si també
saben crear estructures amb grans equips, va-
El caràcter d’un visionari
S obre
el caràcter d’un visionari com Steve
Jobs han corregut rius de tinta i moltes
vegades, no precisament bons. De fet, de
la seva relació amb Wozniak –el seu amic i cofundador
d’Apple el 1976–, ja es deia que eren
tipus estranys, apassionats per l’electrònica i
entusiasmats per la mística religiosa. Jim Carlton,
autor d’un llibre sobre la història d’Apple,
va escriure de Jobs: «Té gairebé el que jo anomenaria
una doble personalitat. D’una banda
és un geni de la creativitat que pot seduir i empènyer
els seus enginyers perquè arribin als
seus límits intel·lectuals. Per l’altra, pot ser molt
cruel, cridant als seus subordinats o acomiadant
gent a voluntat». De fet, s’explicava que
al principi, Steve abordava qualsevol dels seus
empleats i els demanava que descrivissin la feina
que realitzaven a la companyia en mig minut;
qui no ho feia era acomiadat. Una docudrama
no autoritzat, produït per a la televisió
per TNT, Pirates de Silicon Valley –el dirigia
Martyn Burke, basant-se en el llibre Fire in the
Valley–, descrivia Steve Jobs com un «egomaníac
tirà i insuportable»./M.A.S
300
250
200
150
100
50
0
lors i actituds, pot sobreviure, tot i mancant
de la influència personal».
La línia de successió, de moment provisional,
està garantida. Es tracta de Tim
Cook, director d’operacions de la multinacional
(hi porta tretze anys). Cook, de
50 anys, cinc menys que Jobs, ja el va
substituir en la seva última baixa mèdica
de sis mesos, el 2009. I els resultats van
superar les expectatives. Va treure al mercat
noves versions de productes, com la
de l’iPhone, i va aconseguir millorar els
resultats econòmics: les accions van pujar
un 66% i va rebre un premi en forma
de bonus de 50 milions de dòlars. Cook,
encarregat de la gestió diària, és l’executiu
més ben pagat d’Apple, cobrant un salari
de 900.000 dòlars anuals (665.000 euros).
Malgrat això, els analistes, tot i reco
nèixer la seva vàlua, dubten que pugui
arribar a tenir l’esperit visionari de Job,
un esperit al qual ja es va referir en els
inicis de la companyia el periodista de
The Wall Street Journal Jim Carlton: «És
un dels més brillants visionaris que la indústria
tecnològica ha vist mai».
El seu propi currículum dóna compte
d’aquesta capacitat per innovar. Com
quan el 1985 va ser acomiadat pel president
d’Apple de llavors, John Sculley, al
qual el mateix Steve Jobs havia fitxar per
a la companyia després d’arrabassar-li a
Pepsi Cola perquè dirigís la companyia
de la poma mossegada. Jobs va sortir
d’Apple declarant el seu «amor» per l’empresa,
«una relació –va dir– que sempre
serà especial, no importa com acabi».
Però lluny d’enfonsar-se, Jobs es va treure
de la cartera 50 milions de dòlars i es
va fer amb la divisió de George Lucas de
la qual va sorgir Pixar (Toy Story, Bichos,..),
mentre Apple s’enfonsava en una
lenta agonia de la mà de Sculley, que va
arribar a acomiadar a 4.000 persones.
Onze anys després, Jobs torna a Apple
com a assessor i anuncia un acord amb
l’enemic, Microsoft. Mesos després presenta un
ordinador sorprenent per a l’època (carcassa
transparent de colors vius), concebut per nave
gar per Internet i que es convertiria en icona
i pista d’enlairament de la companyia: l’i-
Mac. Tres anys després vindria la gran revolució
amb els iPod, els reproductors de música
més venuts (275 milions d’unitats), l’iPhone (el
mòbil tàctil que va commocionar el mercat), el
MacBook Air (el portatil més prim i de prestacions
més avançades) i les iPad. Uns dispositius
que han aconseguit disparar la factoria Apple
en una dècada fins al segon lloc a la llista
d’empreses més valuoses del món, rere Exxon
Mobil (368.000 milions de dòlars). Apple
(298.000 milions de dòlars) va superar el desembre
passat a Petrochina (297.000) i manté
Microsoft a una distància de prop de 60.000 milions
de dòlars.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
(*) Psicòlegs clínics
infanto-juvenils i
d’adults. Heia Psicologia,
col.laboradors
de Clínica Quirúrgica
Onyar, GEM Olot i
Hospital de Figueres
(www.heiapsicologia.com)
U na
imatge del tot habitual en el nostre entorn
és la de les famílies amb fills adoptats,
molts d’ells procedents d’altres països,
cosa que ha afavorit que l’adopció hagi
passat de ser quelcom secret i que es mantenia
en la privacitat de la família a una realitat
plenament acceptada i oberta per a la família i
el seu entorn. I també per al mateix nen adoptat.
Així, diferents estudis apunten a una plena
capacitat dels nens adoptats per assimilar la
seva situació de fills no naturals, sense que això
els suposi cap daltabaix psicològic ni cap trauma
en la seva evolució.
Però per assegurar l’èxit de l’acolliment, per
garantir la plena adaptació i minimitzar les possibles
repercussions negatives (patologies reactives
a la incapacitat per adaptar-se), convé
prevenir a través d’un conjunt de mesures.
L’adaptació d’un menor adoptat al seu nou
entorn requereix, de mitjana, entre 6 mesos i
un any. Per tant, no sempre serà un procés ràpid
(de fet, l’arribada d’un fill natural a una família
també implica una readaptació de tot el
sistema familiar). L’any 2007 van ser adoptats
a Espanya 3.648 nens i nenes procedents de 41
països. La suma de costums culturals i socials
molt diferents, juntament amb un procés llarg
i ple d’alts i baixos, poden causar dificultats en
l’adaptació dels petits a les seves noves famílies.
Convé que els nous pares assumeixin que
un menor adoptat travessa diverses fases fins
que s’assenta en la seva futura llar. La durada
de cadascuna d’aquestes etapes varia, com també
ho fa la facilitat del nen o de la nena per encaixar
en un entorn completament diferent del
que prové. En tots dos casos, i per regla general,
el temps requerit serà més breu com més
baixa sigui l’edat de la criatura.
– Preparant el moment de l’arribada: La
primera premissa per a l’èxit de l’adaptació és
acceptar el nen o la nena tal com és. Deixar de
banda les expectatives generades per evitar
qualsevol indici de frustració o decepció.
– Intentar no crear idees preconcebudes sobre
el període d’ajustament familiar després de
l’arribada del petit. És una etapa de transició,
en la qual tots els membres de la família, i no
només el menor adoptat, es veuen involucrats.
– Avaluar la situació del menor des de tots
els àmbits possibles del seu desenvolupament:
físic, psicològic i maduratiu, cognitiu i intel·lectual,
i social. Així serà més fàcil estar preparats
i donar la resposta adequada quan calgui.
– És molt important conèixer els antecedents,
els danys, els traumes i les vivències del
nen o de la nena adoptat que puguin repercutir
en la seva personalitat, els comportaments,
el caràcter, la forma de percebre la realitat, el
desenvolupament i en la convivència familiar.
Tots aquests factors cobren més importància
segons l’edat del nen; com més gran sigui més
càrrega pot portar i, per tant, més preventiva
haurà de ser la informació que se’n tingui.
– Abans de l’arribada del petit, és convenient
que els pares obtinguin informació sobre les
seves preferències per poder preparar-li la futura
habitació, triar-li els joguets i la roba al seu
gust (en el cas de nens que no són nadons).
– Paciència, amor i fermesa a parts
iguals: Procurar crear una relació de confiança
amb el nen o la nena des del primer dia. Durant
les primeres setmanes procurar no passarse
massa hores allunyat de la seva presència.
L’atenció constant a les seves necessitats i la ràpida
resposta a les seves inquietuds promouran
una relació de confiança.
– Ser pacient i respectar el seu ritme. L’adopció
no elimina de cop les empremtes d’un
passat diferent. Aquests nens no han tingut les
condicions per aprendre i avançar al ritme dels
altres, per la qual cosa necessiten més temps
per adaptar-se a la seva nova vida o per aprendre
a dominar situacions desconegudes.
– En els moments de tensió o davant de reaccions
negatives del menor, tenir sempre present
que aquestes conductes no s’han d’interpretar
com una qüestió personal contra els pares,
sinó com les conseqüències del canvi de
vida o del que va passar abans de ser adoptat.
– Ser especialment tolerant si el nen o la nena
té més de cinc anys: les experiències i els records
són més grans, i bona part de la ràbia i
el dolor sentit per les pèrdues i les separacions
es dirigiran cap als pares adoptius.
– Els primers dies no aclaparar el petit amb
reunions o visites de familiars i amics. Parlarli
sobre les persones que coneixerà en poques
setmanes i fer que aquestes entrin en la seva
L’adopció
Alguns consells per afrontar amb les màximes garanties d’èxit
una realitat que cada cop és més present en el nostre entorn
TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)
vida a poc a poc perquè el nen es vagi sentint
més segur, menys confús i espantat.
– En molts casos, l’absència de vincles afectius
previs origina en alguns nens conductes
conflictives que tenen com a origen una tristesa
profunda. Per prevenir aquests comportaments
i consolidar el vincle parental, és convenient
no enviar els petits a la guarderia o a
l’escola tot just arribats a la nova llar.
– És habitual que els pares, impressionats
per les dures condicions de vida que han marcat
els menors que adopten, prefereixin consentir
totes les seves peticions i no posar límits.
Aquesta actitud de compensació no és la millor
per al menor. Els progenitors han de fer entendre
al nen que són ells els que tenen l’autoritat,
així com les conseqüències que comporta
saltar-se les regles. Això l’ajudarà a establir
comportaments adequats des del primer
moment dins i fora de la família.
– Dosificar els estímuls que rep el menor. Un
excés pot desembocar tant en una sobreexcitació
com en la inhibició davant del que se li
ofereix. Aquests nens s’han mogut en entorns
molt limitats, i tot és nou per a ells.
– Ajudar el petit a expressar el que sent i
pensa. Conversar amb ell de forma natural sobre
la seva adopció. Una actitud d’escolta i comprensió
anirà enfortint els vincles d’afecte
– No preocupar-se si mostra al començament
una sintonia més gran amb un dels pares i té
dificultat de relacionar-se amb l’altre. És probable
que aquesta diferència es degui al fet que
a la llar o a l’orfenat de procedència el menor
només va tenir cuidadors o cuidadores.
– Els problemes d’idioma (si hi són) es re-
solen amb una mica d’atenció i interès
per establir un codi de comunicació
per poder detectar quan li passa
alguna cosa.
– Una vida passada sempre present:
Estar al corrent dels antecedents
del petit permet entendre i
afrontar amb més garantia els possibles
retards i trastorns de convivència
i d’adaptació. L’edat del nen, la
seva ètnia, les característiques físiques,
el nivell d’escolarització o una
possible història prèvia d’abusos i/o
negligència repercuteixen en la seva
forma de percebre la realitat, el seu
desenvolupament i la convivència.
– No perdre de vista que en la història
personal del nen sempre hi ha
un abandó, i que la família biològica
ocuparà inevitablement un lloc real
o imaginari que recordarà, reviurà o
fantasiejarà moltes vegades.
– Acceptar el dret del petit a saber
tot el que es pugui sobre la seva
adopció i la seva vida anterior.
– Sigui quina sigui l’edat del nen,
permetre-li mantenir objectes personals
del seu passat: li seran d’utilitat
per a calmar l’angoixa davant del canvi.
El petit necessita aquest punt de
partida conegut per poder iniciar una
nova vida. Amb el pas del temps, i de
forma gradual, s’anirà separant d’ells
amb naturalitat.
– Els pares també s’adapten: I
s’han de cuidar. La situació emocional
del nen, unida al fet que els pares
adoptius han d’enfrontar-se a
qüestions més complexes de les que
han de superar en condicions normals
els pares biològics, pot ocasionar
problemes de fatiga, estrès i, fins
i tot, depressió.
– Consultar un especialista si després
d’un any de convivència el petit
continua mostrant signes d’inadaptació
o alguna conducta estranya.
Contactar amb alguna de les nombroses associacions
de pares amb fills adoptats, on es poden
intercanviar experiències i opinions. Les
administracions també compten amb serveis de
suport per als pares adoptius.
– Un nen sa i feliç: Segons dades de la Guia
per a pediatres de la Coordinadora en Defensa
de l’Adopció i l’Acolliment (CORA), la quarta
part dels nens que arriben a Espanya procedents
de l’adopció internacional presenten problemes
de salut, la major part curables de manera
senzilla. Entre els més freqüents hi ha el
retard lleu en el desenvolupament de pes i talla,
l’anèmia, problemes dermatològics, problemes
d’alimentació o en el son, mancança de
vacunes o infestacions per paràsits.
– La detecció ràpida de qualsevol patologia
que pugui sofrir el menor és determinant per
a la seva cura. És necessari que se li realitzi una
avaluació mèdica en els tres primers dies de la
seva arribada a la nova llar.
– El fracàs en la identificació i la intervenció
precoç dels problemes de salut (entre el 20% i
el 30% dels nens presenten problemes mèdics
seriosos, i en gairebé la meitat dels casos no
van ser reconeguts o sospitats abans de l’adopció)
no només pot afectar la qualitat de vida
d’aquests nens i nenes en el futur desenvolupament
físic, emocional i intel·lectual, sinó que
també pot conduir a incrementar les dificultats
d’adaptació i integració en la nova unitat familiar,
i originar així el fracàs de l’adopció.
– Els problemes mèdics més importants dels
nens adoptats fora de les nostres fronteres són
els psicològics i el retard psicomotor, conegut
també com a «síndrome de l’orfenat».
ADRIÀ

D irecta,
sense artifici, emotiva, la pintura
és, per a Lídia Masllorens, un mitjà però
també un contingut, una forma d’expressió
que seria idèntica, en cas de que existís
un llenguatge natural que pogués prescindir
de les paraules, a una mena de fet comunicatiu
essencial i deslligat de tota convenció
representativa. La manera com enuncia el seu
currículum és, en aquest mateix sentit, exemplar
a l’hora de defugir qualsevol intent de
grandiloqüència impostada: «Vaig néixer a Caldes
de Malavella l’any 1967. Actualment visc a
Cassà de la Selva i treballo com a professora
de dibuix a l’institut de Llagostera. Vaig obtenir
la llicenciatura en Belles Arts el 1991. He
ampliat els estudis de pintura amb altres de fotografia,
gravat, escultura en pedra i escultura
de gran format». A banda d’aquesta mitja dotzena
de dades objectives –és d’agrair l’absència
de periples mentals destinats a maquillar
existències que ben poca cosa serien sense els
típics retocs de cosmètica biogràfica–, diferents
exposicions avalen una trajectòria que troba el
seu principal argument en la necessitat expressiva
o, encara millor, en la impossibilitat
–en un sentit quasi físic– de deixar de banda
la pràctica de la pintura.
Aquest és el seu objectiu: Lídia Masllorens
intenta traduir emocions de la manera més immediata
possible fins al punt que, en els seus
darrers treballs, fins i tot els pinzells han desaparegut
a favor d’unes mans que són l’instrument,
al cap i a la fi, que es troba en la base
de tota experiència tecnològica posterior; per
això pot resultar senzill imaginar-la submergint-les
en els grans pots de pintura industrial
que utilitza i després estampar, amb energia,
una primera empremta que gràcies als moviments
apresos, i també als que dicta un sentit
del ritme innat, es transforma ràpidament –no
hi ha espai per a la insistència– en un rostre
que, malgrat tenir referents que ella explicita
sense recels, vol ser tots els rostres i totes les
emocions que s’hi concentren.
Potser per aquest mateix motiu ha anat deixant
de banda els retrats de persones més properes
i s’ha decantat per l’expressió pura continguda
en alguns fotogrames d’aquella mítica
Joana d’Arc (1928) immortalitzada per Carl
Theodor Dreyer gràcies als ulls –que eren com
mons– de la inconmensurable Renée Falconetti:
perquè ha entès que una de les qualitats
específiques de la pintura és la d’alentir el món,
la de desaccelerar les imatges –en el seu cas
cinematogràfiques– amb l’objectiu darrer d’obtenir-ne
un destil·lat que vol ser essència d’emocions,
perfum d’emotivitat humana.
I és que, en darrera instància, Lídia Masllorens
concep la pràctica de la pintura en un sentit
similar al de la cal·ligrafia nipona. El gest definitiu
no és fruit de cap automatisme ni de cap
forma de virtuosisme secret sinó més aviat de
tot el contrari: es tracta de la concreció d’un
treball previ rigorós, de la materialització d’una
forma que s’ha hagut de gestar pacientment
i assajar fins al paroxisme; cada pintura és la
part visible d’un llarg procés basat en el diàleg
obert amb la fràgil superfície de paper que
aquesta fertilitza. Res és casual, malgrat que
l’atzar també és un actor del procediment pictòric:
el paper, explica l’artista, metaforitza la
condició humana en la mesura que ha de suportar
els embats poderosos de la vida tot i sa-
Pintar
les emocions
Lídia Masllorens, de Caldes de Malavella, crea obres de grans
dimensions amb l’expressió del rostre com a protagonista
ber-se precari, tot i mantenir la seva integritat
sense cap altra garantia que la que ofereix el
temps a les coses finites.
L’ampli espai
de treball de Lídia
Masllorens ocupa
una de les plantes
d’un edifici a
mig fer del centre
de Cassà de la
Selva. L’artista explica
que ja fa
temps que el sostre
se li ha fet
massa baix i que
els papers se li
acumulen vindicant
drets territo-
rials: el proble-
ma, en realitat, és
que la seva pintura
no pot parar
de créixer i que,
en el seu creixement
il·limitat, seguirà
reclamant nous espais on portar a terme
el seu particular flirteig osmòtic amb el paper...
Creix i s’escampa com totes les coses vives.
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Història
L’empresa familiar
va néixer al
carrer de la Barceloneta
de Figueres,
d’on li
prové el nom;
s’hi fabricaven
galetes i dolços
artesanalment.
Més tard van
haver de canviar
al carrer de
la Muralla, perquè
durant la
Guerra Civil la
casa va quedar
destruïda per un
bombardeig.
L’any 1963 es
traslladen a un
altre local en
aquest mateix
carrer i fa poc
temps han obert
una altra botiga,
on es fan visites
guiades per
contemplar el
procés de fabricació
dels dolços.
Origen
1885.
Fundadors
Francesc Lacasa
i Font i Pere
Llobet.
Propietari
actual
Jordi Juanola i
Cortada.
Treballadors
Actualment,
cinc.
Activitat
Fabricació de
galetes i pastes
seques.
Forn La Barceloneta
Després de cinc generacions treballant en el món de la Figueres
pastisseria, la casa continua elaborant amb la mateixa dedicació
els productes que han contribuït a consolidar la seva fama
L ’any
1885, Francesc Lacasa i Fon i el seu
cunyat, Pere Llobet, van muntar un petit
forn de llenya al carrer de la Barceloneta
de Figueres, on elaboraven galetes artesanalment.
Ells mateixos pastaven i feien els productes
que després venien a la botiga que era
a la part del davant del forn. Feien, a més, borregos,
carquinyolis, maltallats i altres productes
dolços. Com que la clientela podia veure
com s’elaboraven les llaminadures i en sentien
l’olor, això els animava a comprar-les.
A principis del segle XX el negoci anava creixent,
però Pere Llobet va decidir separar-se’n
i li va traspassar tot a Francesc Lacasa, que s’hi
va quedar treballant sol, encara que el seu fill,
Gerard Lacasa i Solans, amb només dotze anys,
ja l’anava ajudant. Tots dos van continuar amb
la feina i elaborant els mateixos productes, que
ja tenien força fama a la zona.
Durant la Guerra Civil van tenir oberta la botiga
i el forn, fins que durant un bombardeig,
el febrer de l’any 1938, la casa va quedar completament
destruïda i ho van perdre tot. El
1939, amb una carència absoluta de recursos
econòmics i molts sacrifics, van poder obrir un
modest establiment al carrer de la Muralla, que
feia cantonada amb el carrer de la Barceloneta.
NOUS HORITZONS
Les autoritats franquistes d’aleshores els van
fer canviar tots els rètols que tenien en català
i posar-los en castellà. L’any 1946, la filla de
Gerard Lacasa, Carme Lacasa Garcia, es va casar
amb Pere Juanola Costa, que es va integrar
a l’empresa continuant en la mateixa línia de
producció, però es va introduir a l’obrador maquinària
com la pastadora i la batedora, perquè
el local era més ample que l’antic. El matrimoni
va tenir un fill, Josep Juanola i Lacasa.
L’any 1963 el negoci havia crescut i es treballava
bé. Aleshores la botiga es va traslladar
del número 1 del carrer de la Muralla al número
21. Es va instal·lar un forn elèctric en
substitució del de llenya i es va continuar amb
la mateixa producció de sempre, fins que l’any
1970 es va traslladar l’obrador a un local del
número 5 del carrer Núria, que en aquells
temps era gairebé als afores de Figueres. En
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
aquest local s’hi va muntar maquinària nova,
modernitzant tot l’equipament, malgrat que
moltes de les tasques es continuaven fent a mà.
L’any 1972, Josep Juanola i Lacasa es va casar
amb Modesta Cortada Ricart i van començar
a portar la botiga fins que es va jubilar Carme
Lacasa. Tot va continuar igual, però Josep
Juanola va ampliar la distribució dels seus productes
a altres establiments de la comarca.
El seu fill, Jordi Juanola i Cortada, va comen -
çar a treballar amb els seus pares als 17 anys,
però no es va integrar plenament a l’empresa
fins després de fer el servei militar. Jordi Juanola
ha anat obrint nous punts de venda i fa
pocs anys s’ha posat en marxa una nova botiga
al número 5 del carrer Núria, on es permet
que la fàbrica-obrador sigui visitada per les escoles
i la clientela en general.

Un verd estrany
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 30
El kiwi va estar tan de moda que la seva presència va arribar a embafar, però ben usat és un
ingredient agradable a la cuina i a més molt interessant des del punt de vista dietètitc i de la salut
É s
evident que l’accentuat color
verd li dóna originalitat dins el
món de les fruites; i tot i que
n’hi ha amb la polpa de color groc,
aquests darrers no han tingut l’èxit
dels primers. D’ençà de les primeres
exportacions de kiwis de Nova
Zelanda als Estats Units, a la dècada
dels 50, i fins el seu èxit definitiu
a la dècada dels 70, l’expansió
d’aquesta fruita no ha parat de
créixer... Massa i tot: perquè si «totes
les masses piquen», la presència
indiscriminada del verd menta
d’aquesta fruita a coques i pastissos,
i fins i tot a amanides i plats de carn
o de peix, va fer avorrir, encara més,
la ja difunta difunta «nova cuina». I
això no solament ha passat a Califòrnia,
sinó també a França, Itàlia,
Israel, Portugal, Còrsega, Galícia,
Sud-àfrica...i Catalunya, països en
tots els quals el kiwi es cultiva amb
èxit.
A part de fruita procedent de
Nova Zelanda, als nostres mercats,
a uns preus ja més barats que certes
fruites autòctones, se’n troben de
Galícia i d’Itàlia. A l’arc mediterrani
se’n cultiva a Catalunya Nord. S’han
fet assajos del seu cultiu al Maresme
(Vilassar de Mar, 1981) i al Baix Empordà,
Gironès i la Selva.
El kiwi és una planta enfiladissa (una mena
de «parra») originària de la Vall del Riu Groc, a
Xina, i es troba en estat natural a tot el sud-est
asiàtic. Tarda uns set anys a llevar.
NI TROPICAL NI EXÒTIC
El seu nom llatí és Actinidia chinensis, ja que
el nom de kiwi és un invent dels importadors
nordamericans de kiwis de Nova Zelanda (del
nom d’un curiós ocell d’aquella illa). Necessita
sòls humits però solts, una certa temperatura i
un bon recés del vent. No es pot considerar,
doncs, pròpiament, una fruita tropical (tal com
s’ha escrit): i cada cop menys, ni a Galícia ni
aquí, tampoc com un fruit exòtic.
Té, naturalment, els seus adeptes i els seus
detractors. Xavier Domingo, un dels millors periodistes
gastronòmics que ha existit, va comparar
el kiwi als «testicles de mico», i va escriu-
re que tenen gust de pasta de dents de menta...
D’altres, en aquests «ratolins vegetals» (com els
anomenen a França), hi veuen perfums de maduixa,
meló, raïm o plàtan. El cert és, però, que
la sovint mediocre qualitat d’aquesta fruita rau
en el fet que no la mengem madurada de forma
natural (es guarda més de mig any en una
cambra!, i per això en trobem tot l’any...). I, naturalment,
el seu verd brillant, tan bonic, pot
arribar a ser embafador, sobretot si se n’abusa.
Se n’havien fet, efectivament, tota mena d’usos
i abusos: tartes i pastissos, amanides i macedònies,
salses i chutneys, gelats i sorbets, confitures
i gelees, mousses i batuts, begudes i licors...
Acompanya plats de carn i de peix (guatlles,
verats, llonzes de porc), es farceixen amb
marisc (aquesta preparació era especialment
odiada per Xavier Domingo), i poden puntuar
amb el seu color certes preparacions (sobretot
de pastisseria) o desgraciar-les.
El kiwi, en canvi, és molt interessant des del
punt de vista dietètic i de la salut: conté gairebé
el doble de vitamina C que les taronges, la
qual cosa els fa molt útils per als refredats. Té
també fibra, potasi, àcid fòlic i poques calories
(unes 53 per 100 gram).
A l’hora de comprar-los, és difícil saber si han
passat per la cambra (el més segur és que si),
per la qual cosa es tracta de «kiwis de segona».
Procurem, si de cas, que siguin madurs, prement
amb el dit la pela (d’un color marró i peluda)
i mirant que la polpa cedeixi. La millor
forma de menjar-los és migpartint-los i agafant
la carn amb una cullereta. Els podem acompanyar
amb licor, nata, cereals i fruits secs
(muesli), iogurt gelat o merenga, la qual cosa
en fa un bon esmorzar o postres. Després de
l’embafament que va produir la seva moda entre
els cuiners, potser és el moment de reconciliar-nos
amb aquesta fruita.
Pastís de crema, poma, kiwi i merenga
Un pastís deliciós, per a la confecció del
qual no és necessari fer servir el forn
de forma prolongada. Per a unes vuit
persones.
Elaboració
– Melmelada de pomes: Peleu les pomes i
talleu-les a bocins traient-ne el cor i les llavors.
Tireu-los en un cassó i coeu-los amb
l’aigua i el sucre, deixant-ho bullir fins que es
consumeixi tot el líquid i prosseguint la seva
cocció fins que resulti una melmelada espessa.
– Kiwis: Peleu-los i talleu-los a rodelles. Cobriu-les
amb el licor, posades en un bol, i feules
macerar un quartet o més.
– Crema pastissera: Poseu en un cassó els
rovells, el sucre, la Maizena i la mantega fosa,
barregeu-ho tot bé i poseu-ho al foc afeginthi
a poc a poc la llet, primer freda per evitar
que es formin grumolls i després tèbia. Remeneu
vigorosament amb un batedor fins a
obtenir una crema suau, aparteu-ho de l’escalfor
i addicioneu-hi la melmelada de po-
Ingredients
● 100 grams de
melindros.
● 2 kiwis.
● Una copeta de
Kirsch (licor de
cireres).
● Melmelada al
gust.
● Sucre de llustre
per decorar.
– Melmelada de
pomes: 600
grams de pomes,
1/4 de litre d’ai-
La recepta
gua, 150 grams
de sucre.
– Crema pastissera:
5 rovells
d’ou, 100 grams
de sucre, 40
grams de Mai -
zena, 50 grams
de mantega, mig
litre de llet, el
Kirsch de macerar
els kiwis.
– Merenga: 5 clares
d’ou, 100
grams de sucre
llustre.
mes preparada anteriorment i el Kirsch que
heu utilitzat per macerar el kiwi.
– Merenga: Bateu les clares a punt de neu
fort i després hi barregeu el sucre de llustre
passat per un tamís, reservant-ne una mica
per empolsar.
– Farcit: En una plata que resisteixi el foc
col.loqueu-hi una capa de melindros col.locant-los
un al costat de l’altre, a sobre tireuhi
una capa de crema pastissera cobrintho
tot i tot seguit hi disposeu una altra capa
de melindros i després una altra capa de crema,
i així successivament fins a formar una
piràmide que cobrireu amb la melmelada al
gust i les rodelles de kiwi, fent una bonica
composició. A continuació introduïu la merenga,
ja confeccionada amb anterioritat, en
una mànega amb broquet arrissat i feu un
bonic adornament a tota la piràmide. Finalment
ho empolseu tot amb el sucre de llustre
que heu reservat. Poseu-ho uns minuts al
forn fluix, amb escalfor només a la part superior,
per tal que agafi un color daurat. Serviu-ho
immediatament.
Notes
Utilitzeu el grill o gratinador, tant de forn com
de microones.
– Podeu substituir el Kirsch per Cointreau, aiguardent
de poma, etc... o, si voleu evitar alcohol,
per xarop, cafè, licor de kiwi, etc...
de gener de 2011
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
Extraordinari vi negre de la Denominació
d’Origen Costers del Segre. De color
granat fosc amb ribet vermellós, aroma
d’intensitat mitjana, amb records de
fruita madura, prunes i un petit toc mineral.
En boca és saborós, equilibrat i suau.
El podem considerar un vi jove amb criança,
atractiu i fàcil de beure. Elaborat amb
les varietats ull de llebre, cabernet sau-
del Gironès Col.leccionisme
Xavier
Romero
A mb
l’extraordinari
con cert celebrat el
passat dia 21 al Teatro
Real de Madrid en honor
de Plácido Domingo
s’ha complert tota una setmana
de celebracions en
commemoració dels 70
anys d’existència del considerat
per molts com el
millor tenor de tots els
temps. Unes celebracions,
distincions i mostres d’afecte
que en el terreny institucional
han arribat al
capdamunt, en haver-li estat
concedida pel Consell
de Ministres la Gran Creu
de l’Orde d’Isabel la Catòlica,
com a reconeixement
de tot el que ha fet en més
de 40 anys per la llengua
espanyola i per la projeccció
artística del país.
L’esmentat concert passarà
a la història per la singularidat
del motiu i per la
riquesa artística de l’elenc
actuant, l’orquestra i els
cors del mateix teatre, sota
la direcció de James Conlon,
i una successió de
personalitats convidades,
entre les quals destacava
una de les estrelles internacionals
del bell cant, la
mezzosoprano madrilenya
Teresa Berganza, gran
amiga de Plácido Domingo.
Peces emblemàtiques
i ben conegudes d’obres
com Otello, La Valkiria,
Nabuco, Falstaff, Don Giovanni, Tosca, a més
de diversos talls d’altres compositors i músiques
nacionals van aixecar llargs aplaudiments d’un
públic completament rendit, i l’emoció d’un homenatjat
que a la llotja reial va estar acompanyat
per la reina Sofia, i que en cloure la vetllada
va pujar a l’escenari per saludar tothom.
Com a modest homenatge per part dels
col.leccionistes, volem mostrar la fotografia de
generós tamany que reproduïm i que va ser signada
de puny i lletra pel mateix cantant l’any
1974 amb motiu de la seva actuació al Teatre
del Liceu de Barcelona, on va representar Aida.
Aquesta peça forma part d’una col.lecció d’unes
dues-centes dedicatòries dels més destacats
El vi
Gotim Bru
2008
vignon, merlot i garnatxa, amb un cupatge
molt encertat. És un dels bons vins de
la firma, i a més amb un preu molt correcte
de 8,50 euros. Maridatge adient amb els
peus de porc desossats del restaurant El
Pati Verd del Hotel Carlemany de Girona.
El celler elaborador: Castell del Remei
és el celler més antic de Catalunya. Fundat
l’any 1780 pel Sr. Ignasi Girona, i pio-
L’aniversari de
Plácido
Considerat el millor tenor de tots els temps, ha complert 70 anys
divos de la lírica, alguns d’ells ja traspassats com
Alfredo Kraus i Luciano Pavarotti, que pertany
als fons del Museu Catalunya Postal.
En aquest cas entren diferents temàtiques del
col.leccionisme popular, com són la dels autògrafs
i la de les fotografies i postals d’unes de
les branques més distingides de l’amplíssim món
de la música, com som la clàssica i la lírica. El
ventall en aquest terreny resulta tan prolífic i divers
que tant es pot tractar de manera genèrica
i enciclopèdica com també amb especialització
per apartats ben definits, amb la seguretat que
l’aficionat trobarà de forma relativament fàcil i
assequible tota mena de material amb què enriquir
el seu treball de recerca i d’estudi.
ner en la introducció de les varietats Cabernet
Sauvignon i Semillon a la finca
Castell del Remei, a la província de Lleida,
molt abans de la constitució de la
DO. Adquirit per la familia Cusiné l’any
1982, l’han modernizat i convertit en un
referent dels vins catalans de primera
fila. Més informació: www.castelldelremei.com
i www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Miquel
Orriols
Serra
o es va estranyar gaire de les notícies
Nque, creuant l’Atlàntic, arribaven de la
guerra que patia la terra on havia nascut.
Malgrat la distància que hi havia i els anys
que feia que n’havia marxat, continuava
pendent del que hi passava. Ençà de 1931,
tot el que havia anat succeint ja li havia fet
pensar que la cosa acabaria d’aquella manera.
Ell hauria pogut explicar als més joves
que feia molt i molt de temps havia passat
quasi el mateix.
Miquel Orriols Serra va néixer a Ripoll el
1845 i de petit va ingressar al seminari de
Vic per seguir una formació religiosa que
va continuar a Barcelona i València. Durant
els seus anys d’estudiant va esclatar la Tercera
Guerra Carlina en el marc del Sexenni
Democràtic. Els sectors ultracatòlics repel·lien
amb les armes les reformes progressistes
que volia impulsar el govern de
Madrid. Orriols, com tants altres seminaristes
i capellans, es va involucrar de manera
directa en aquella guerra civil i com a conseqüència
del seu compromís amb la causa
carlina es va haver d’exiliar a França.
Aleshores ja havia estat ordenat sacerdot i
exercia de vicedirector d’un internat de nois
a Vic.
El 1874, aquest religiós nascut a Ripoll va
ingressar a la Companyia de Jesús i va començar
unes tasques missioneres a Amèrica
que l’allunyarien de la seva terra natal
per sempre més. Inicialment el van destinar
a Xile, on va arribar a ser prefecte de la
Companyia. Ara bé, quan tenia 42 anys, el
1887, fou traslladat a l’Uruguai. Instal·lat a
Montevideo, va exercir de superior i prefecte
general al col·legi seminari que la seva
orde regentava a la ciutat.
Entre les darreries del segle XIX i la primera
dècada de la següent centúria, li van
encarregar marxar a l’Argentina. Primer va
treballar a Buenos Aires i Córdoba, abans
de passar-se dotze anys a Mendoza, des
d’on va dirigir la creació de missions a les
regions situades a la
part nord del país.
El 1914 va retornar a
Montevideo amb la finalitat
d’ocupar-se
dels serveis religiosos
de les presons d’homes
i dones de la capital
uruguaiana. També
va portar a terme
diverses iniciatives
destinades als obrers,
com ara la fundació de
l’obra de perseverança.
Miquel Orriols Serra
va morir a Montevideo
el 1937. Aleshores tenia
92 anys.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

ANIVERSARI
Lamarthe celebra 80 anys amb una bossa commemorativa
La firma francesa Lamarthe celebra el 80è aniversari de la seva fundació i
amb motiu de l’efemèride ha tret al mercat una bossa original: per la part del davant
explica, resumida, la història de la marca des de la seva fundació, l’any
1930; per la part de darrere s’ensenya l’unicorn, l’animal mític que ha esdevingut
imatge de la firma. La bossa és una delicada peça de pell de color crema.
ROBA CÀLIDA PER A ELL
Jaquetes, gorres i guants de llana, com abans
La tendència natural, amb peces de punt, ha pres força aquest hivern. By
Basi l’ha dotat de color, amb gorres estil peruà i guants de mig dit, a més de
jaquetes amb caputxes, que llueixen tonalitats andines. I contra el fred viu, un
anorac de plomes brillant.
HIVERN 2012
Les tendències futures són aquí
Aquests dies estan desfilant a Europa les col·leccions de l’hivern
que ve. Aquests dos models, de dissenyadors alemanys, mostren
atrevides transparències, teixits vaporosos i divertides botes peludes.
SEMPRE ALTES
Les botes arriben fins als genolls
Si by Sinela ha apostat fort aquesta temporada per les
botes, molt altes de canya i també de taló, que es compensa
amb una lleugera plataforma a la sola. Aquests dos models
mostren dues tendències diferenciades: la pell girada, de
color visó o negre, i amb sola i taló de goma.
GRIS I NEGRE
Itàlia no canvia de colors
Aquests dos models desfilen amb creacions de Giorgio Armani, guru
de la moda en l’àmbitl internacional, que mostra propostes per a l’hivern
vinent: continuen els negres i grisos, ara amb lluentors vellutades.
Tendències
15 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011

Cinema
16 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Ajudant
l’alienígena
Els còmics britànics Simon Pegg i Nick Frost han coescrit i
coprotagonitzen «Paul», el seu primer treball conjunt als Estats
Units, en el qual parodien «Encuentros en la tercera fase»
Q uè
tenen en comú els còmics britànics
Simon Pegg i Nick Frost? Doncs que a
banda de ser els protagonistes de les
impagables Shaun of the dead i Arma fatal,
de les quals també en són els guionistes, resulta
que són uns amics de tota la vida que
han aconseguit viure de l’humor i la irreverència.
No és una parella inseparable, perquè
Pegg ha aconseguit colar-se amb més eficàcia
en el cinema nord-americà que el seu
company, però sí una que funciona amb especial
brillantor quan es manté unida. Les
pel·lícules anteriorment esmentades són
exemples fantàstics, impagables de la seva
compenetració. Paul, la seva nova comèdia,
suposa el seu primer
treball con-
junt als Estats
Units i, al mateix
temps, una mena
de recull de les
seves fixacions: el
cinema de terror
de sèrie B, la paròdia
de la iconografia fantàstica i, sobretot,
la subversió sistemàtica dels plantejaments
tradicionals de les «buddy movies».
Paul es presenta com una sàtira d’Encuentros
en la tercera fase i de les «road movies»
iniciàtiques. Els seus protagonistes, Clive
i Graeme, són dos «freaks» de les conspiracions
alienígenes que viatgen a l’Amèrica
profunda per trobar les llegendàries instal·lacions
de l’Àrea 51. Casualitats de la vida,
topen amb un extraterrestre anomenat Paul
TEXT: PEP PRIETO
que des dels anys 60 està vagant pel desert
buscant la manera de contactar amb la nau
que el va perdre. Els dos amics, que veuen
en Paul la materialització de tots els seus somnis
d’infantesa, es decideixen a ajudar-lo,
però en el seu intent hauran de fugir dels
agents federals que volen capturar l’alienígena.
Paul hibrida el millor de la comèdia
britànica i la nord-americana, ja que els còmplices
de Frost i Pegg són ni més ni menys
que el director Greg Mottola (autor de la magnífica
Supersalidos) i l’actor Seth Rogen, que
s’encarrega de posar la veu a l’alienígena que
dóna títol a la pel·lícula.
Pressupostada en 50 milions de dòlars, la
Somnis d’infantesa
Dos «freaks» de les conspiracions
extraterrestres es troben un ésser d’un altre
planeta que fa anys que està perdut al desert
cinta promet unes quantes dosis de cinefília,
però també d’un humor desarmant que tindrà
la complicitat de secundaris com Jason
Bateman, Kristen Wiig, Jane Lynch, Bill Hader,
Blythe Danner, Jeffrey Tambor, David
Koechner i una Sigourney Weaver que treu
punta a la seva condició d’antiga musa del
fantàstic. La música original és de David Arnold,
compositor habitual de les pel·lícules
de James Bond, que ja va treballar amb Pegg
i Frost a Arma fatal.
Caza a la espía
Director: Doug Liman.
Intèrprets: Naomi Watts,
Sean Penn, Ty Burrell.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 104 minuts.
Basada en la història real
d’una espia que va veure
revelada la seva identitat
quan va gosar qüestionar
l’existència d’armes de
destrucció massiva a l’Iraq,
aquest thriller brilla per la seva capacitat de síntesi,
un pols narratiu absolutament impecable i una
gran interpretació de Naomi Watts. Ara bé, també
és cert que la seva denúncia, a aquestes altures,
ratlla la ingenuïtat i es pot retreure a Liman que no
vagi més enllà en els plantejaments visuals de les
escenes de suspens. Amb tot, remet a un estil de
cinema d’intriga (el de Pollack i Pakula) que es
manté ben vigent. P. P.
Paranormal activity 2
Director: Tod Williams.
Intèrprets: Katie Featherston,
Gabriel Johnson.
Distribuïdora: Paramount.
Durada: 91 minuts.
La primera entrega no era
cap meravella, però sí un
model de com generar inquietud
a partir dels mínims
elements narratius. La segona,
que perd d’entrada l’efecte sorpresa, comet
l’error de confondre adotzenament (és a dir, més
personatges, més aparicions espectrals) amb cop
d’efecte. A estones aconsegueix mantenir l’espectador
clavat a la butaca, però el balanç és molt
més pobre que el de la seva predecessora per la
insistència del director a forçar situacions que fan
més riure que por. P. P.
Scar
DVD
Director: Jed Weintrob.
Intèrprets: Angela Bettis,
Kirby Bliss Blanton.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 83 minuts.
Una cinta de terror que parteix
d’una premissa com a
mínim curiosa: una dona
que ha sobreviscut a l’atac
d’un psicòpata s’obsessiona
tant a desemmascarar-lo que la policia acaba
creient que ella és l’assassina. La llàstima és que
ni director ni guionistes aconsegueixen extreure’n
una altra cosa que un «slasher» a l’ús que desaprofita,
a més, un registre visual auster i realment
funcional. Al final, més enllà d’alguna troballa aïllada,
l’únic que dignifica la funció és la interpretació
d’Angela Bettis. P.P.
La bella & la bestia
Director: Tom Putnam.
Intèrprets: Paris Hilton,
Christine Lakinl.
Distribuïdora: Tripictures.
Durada: 91 minuts.
Una comèdia romàntica rodada
el 2007 i que a la majoria
de països del món s’ha
estrenat directament en
DVD o no s’ha estrenat. Si al
nostre país estava en un calaix acumulant pols,
per què carai l’han obert? Al capdavall, es tracta
d’una variació de la Ventafocs posada al servei
del no res, és a dir, d’una Paris Hilton realment patètica
en el seu intent de resultar carismàtica. És
tan dolenta que no serviria ni per reivindicar-la
com a divertiment «trash». P.P.
Aquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia,
l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA
No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Novetats
Sole Giménez: «Pequeñas...»
Sole Giménez es reconeix «còmoda» en l’ona
del jazz, així que després d’una incursió prèvia
en aquest estil amb cançons llatinoamericanes,
s’ha llançat a «reinventar» clàssics espanyols
dels últims 40 anys en el que qualifica com una
«pirueta» musical. El títol del disc, Pequeñas cosas,
ofereix una primera idea de l’objectiu: rescatar
els (ella diu «els meus») autors musicals
espanyols, que es van quedar fora en el seu anterior
disc, Dos gardenias.
Capaz: «Último cigarro»
Rafael Fernández, conegut artísticament com
Capaz, acaba de publicar el seu primer disc
d’estudi en solitari, Último cigarro, un àlbum conceptual
per al qual el raper malagueny s’ha envoltat
de col·laboradors com Kase.O, Mala Rodríguez,
Keith Murray i Elphomega. «Ara mateix
podria ficar-me a l’estudi per gravar un altre disc.
El que no sé és si seguiria amb la temàtica de la
mort», diu Capaz, qui ha gravat en companyia
del productor Jorge Masot «Big Hozone».
La Patère Rose
Després de quatre anys d’assajos, el trio francocanadenc
La Patère Rose va llançar el 2009
el seu homònim i sorprenent disc de debut, un
treball de «so electropop i gustos agredolços»
que ara aterra al mercat espanyol. «El grup es
va gestar primer a poc a poc i després de manera
més seriosa. Al principi era molt personal i
jo m’encarregava de tots els aspectes creatius,
però hem creat una banda molt més integrada»,
diu la cantant Fanny Bloom (Fanny Grosjean).
Katembe Project: «Made in...»
El grup angolès Katembe Project ha presentat el
seu primer disc, Made in Angola, amb el qual vol
donar a conèixer els ritmes musicals del seu país
per tot Europa. A Katembe Project s’hi han agrupat
mitja dotzena de músics angolesos –encara
que la majoria resideixen a cavall entre el seu
país i Portugal– que des de fa anys participen
en concerts i festivals europeus. Fa mesos van
decidir unir-se i van triar el nom de «katembe»,
una expressió angolesa que significa barreja.
Christina se
sincera
La cantant publica «La joven Dolores», un disc en el qual repassa
mites femenins de la religió, com el d’Eva i el de la dona de Lot
L a
cantant de música poprock
Christina Rosenvinge
acaba de publicar el disc La
joven Dolores, un treball «molt
personal i sincer», esquitxat de
sons dels 90 i cantat íntegrament
en castellà, amb el qual l’artista
repassa alguns dels mites femenins
de la religió. «És un disc
molt personal. Moltes de les cançons
neixen d’un impuls natural
i immediat, com Jorge y yo, un
tema amb el qual explico com
va ser d’important per a mi el
meu germà durant la nostra infància,
però també hi ha altres
amb els quals faig referència a
mites femenins com el d’Eva o
la dona de Lot», explica la mateixa
Rosenvinge.
Així, amb cançons com Desierto
–que té com a heroïna la
dona de Lot, que segons la Bíblia
es va convertir en una estàtua
de sal en mirar enrere en la
seva fugida de Sodoma– o Eva
enamorada –la història d’una
Eva amnèsica que no vol tornar
al Paradís–, la cantant i compositora
s’introdueix en les profunditats
de la religió per enviar
un missatge clar: «Tothom és
propietari del seu destí». «Vivim
–afegeix la cantant– en un moment
en el qual la religió té un
gran pes. Sovint la gent delega
la responsabilitat dels seus actes
en un Déu hipotètic. La idea que
vull transmetre aquí és que cada
persona és propietària del seu
destí i responsable del que fa», ha assegurat Rosenvinge.
El senzill de presentació és Mi vida bajo el
agua, una cançó melòdica sobre una sirena
«que només pot respirar quan té el cap sota l’aigua».
«Se suposa que les sirenes són les primeres
femmes fatales de la iconografia popular, i
això em fa molta gràcia. És una projecció dels
homes que en realitat no existeix, no hi ha dones
fatals, malgrat que a totes ens agradaria serho
en alguna ocasió», ha precisat.
Tu sombra, La idiota en mi (mayor) o La noche
del incendio són altres dels onze temes inclosos
a La joven Dolores, cançons escrites amb
un llenguatge «molt senzill» sobre «sentiments
TEXT: LAURA SERRANO-CONDE/EFE
L’ART DEL DESCANS
Música
17 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Vía Dalma
Sergio Dalma
2 = Pequeño
Dani Martín
3 ▲ Sale el sol
Shakira
4 ▲ Pido la palabra
Andy &
Lucas
5 ▼ Michael
Michael Jackson
REGNE UNIT
1 ▲ Doo-Wops &
Hooligans Bruno
Mars
2 ▼ Loud
Rihanna
3 ▲ Ritual White
Lies
4 ▼ The defamation
of
Strickland
Banks Plan B
5 ▲ Lights Ellie
Goulding
ESTATS
UNITS
1 ▲ Showroom
of compassion
Cake
2 ▲ Thank you
Happy birthday
Cage The
Elephant
3 ▼ Speak now
Taylor Swift
4 ▼ Doo-Wops &
Hooligans Bruno
Mars
5 ▼ Pink friday
Nicki Minaj
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
315 €
quotidians, però universals».
«Quan escric
sobre una cançó de
desamor, m’agrada
parlar d’amor, de sexe,
del que es troba a faltar,
del que s’ha perdut
i del que s’ha guanyat.
Intento no limitar-me,
perquè la gent pugui
identificar-se amb les
cançons i fer-les seves»,
ha subratllat.
La joven Dolores és
el segon acte d’una trilogia
que va començar
fa dos anys amb Tu labio
superior, un àlbum
revelació que va mostrar
el costat més intens
de la cantant, i que,
com aquest, va gravar
íntegrament en castellà.
«Després d’haver
viscut una llarga etapa
cantant en anglès, amb
Tu labio superior vaig
tornar a cantar en castellà
i va ser un retrobament
molt feliç. És
una llengua molt subtil
i molt afilada, amb el
castellà puc filar més fi
i arriscar-me més a
l’hora d’explicar les coses»,
ha confessat.
Dies abans de l’acord
d’aquesta setmana
poer desbloquejar
l’anomenada Llei Sinde,
Christina Rosenvinge la considerava «insuficient,
ja que només tracta una de les moltes
qüestions i ha d’anar molt però lluny. És fonamental
la creació d’un nou model empresarial,
més transparent. Això és una feina, jo dedico
vuit hores al dia a fer música, i hi ha d’haver diners
per gravar discos. Si féssim això per diversió,
la música seria amateur, i la gent sortiria
perdent», considera. Al seu parer, cal trobar
la manera que la indústria cultural «es retroalimenti;
cal que hi hagi un model que se centri
no només en els usuaris, sinó que inclogui també
les companyies telefòniques, els cercadors,
les discogràfiques i tots els intermediaris que hi
ha entre artistes i internautes».

SUMARI
30 de gener de 2011
La novetat
Aire fresc
Volkswagen estrena l’any 2011
amb una atractiva nova generació
del seu descapotable EOS
La novetat
Fosca exclusivitat
La sèrie «Hard Black» del Lancia
Delta destaca per una inèdita
carrosseria de color negre opac
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
HONDA ACCORD 2.2 I-DTEC 180 CV
MÉS
AMBICIÓS
Honda reforça la seva gamma
de berlines i familiars Accord
amb aquesta nova motorització
dièsel d'altes prestacions
Quan Honda va estrenar, l’estiu
del 2008, la seva nova generació
de berlines Accord, la firma nipona
va aconseguir reposicionar-se
i consolidar-se en un mercat
en contínua evolució. I és que, aquest
segment en particular, és un dels que rep
més innovació i càrrega tecnològica en
tots els apartats i l’Accord no n’és una excepció.
Mostra d'això és la recent incorporació
d'una nova escala de potència dins de
Diari de Girona
la seva gamma dièsel. Es tracta del 2.2 litres
i-DTEC de 180 CV, una actualitzada
versió de la unitat ja coneguda de 150 CV
de potència. Una clara aposta per reforçar
aquesta gamma de berlines i «station
wagon» amb un enfocament en el qual es
combina la imatge «premium» i l'esportivitat.
2.2 litres i-DTEC de 180 CV
De la mateixa manera que el seu predecessor,
el nou 2.2 litres i-DTEC és com-
pacte, lleuger, refinat, precís i silenciós.
Utilitza l'última tecnologia peçoelèctrica
d'injecció de combustible multietapa, una
recirculació dels gasos d'escapament
més eficient i un filtre de partícules que
redueix considerablement les seves
emissions.
També s'han incrementat les xifres de
potència i parell motor per oferir una sensació
de conducció més esportiva al seus
ocupants. La potència és 30 CV superior
a la del bloc anterior, 180 CV a les matei-

xes 4.000 rpm, mentre que el parell màxim
és ara de 380 Nm a 2.000 rpm. L'agilitat del
motor es reflecteix en la capacitat d'acceleració,
de 8,8 segons per passar de 0-100
km/h, combinada amb un consum de combustible
força contingut, que la marca nipona
assegura que és de 5,8 litres cada 100
quilòmetres.
Millores tècniques
Aquest nou propulsor, encara que manté la
mateixa capacitat de 2.2 litres que el motor
i-DTEC de 150 CV, obté la potència addicional
mitjançant la revisió del turbo, la culata
i un intercooler més gran. A més, aquesta
planta motriu compta amb una transmissió
manual de 6 velocitats dissenyada per sintonitzar-se
a la perfecció amb l’increment
de potència del motor.
La gamma 2.2 i-DTEC 180 CV queda estructurada
en dos nous acabats denominats
Type S (berlina, 34.000 euros i Tourer 35.800
euros) i Luxury (berlina, 37.800 euros i Tourer
39.600 euros). DdG
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
–4 vals per sortejar cada mes–
Diari de Girona
Motor
19 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
TYPE S
Nou acabat esportiu.
L'arribada d'aquesta motorització està acompanyada
d'una la versió Type S, que suposa el
màxim exponent esportiu de la gamma. Aquest
acabat incorpora elements distintius com la
tapisseria mixta pell-tèxtil, llandes exclusives
de 18 polzades, espòiler davanter, faldons laterals
i para-xocs del darrere (aquest últim només
en la berlina), pedals esportius en acabat
metàl·lic, pom del canvi folrat de pell amb insercions
metàl·liques, instrumentació amb
retroil·luminació vermella i il·luminació de
cortesia d’aquest mateix color.
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de gener són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011
Volkswagen presenta la
renovada gamma Eos
Volkswagen ha iniciat l'any amb el llançament
del nou EOS. L'imponent càbrio compacte
guanya encara més en esportivitat,
tecnologia i funcionalitat del seu interior,
mantenint la competitivitat dels seus preus,
per la qual cosa reforçarà el seu posicionament com
una de les opcions més atractives del seu segment.
Els conductors gironins ja poden gaudir de la
nova versió d'un dels models més atractius de Volkswagen,
el nou EOS. Adoptant el nou ADN de la firma
alemanya, aquest càbrio compacte ha modificat
la seva part davantera, inspirada en la del Golf, i presenta
un nou para-xocs del darrere amb fars LED
3D. La seva nova imatge emfatitza el caràcter es-
AUTOS
El càbrio-cupé alemany
comença a
comercialitzar-se en la
seva nova generació, ara
més esportiva
portiu i exclusiu de l’EOS. L'elegància persisteix en
el seu espai interior, en què destaca una major funcionalitat
gràcies al seu disseny pensat en cada detall.
A més, les insercions de crom i el volant multifunció
amb acabat de cuir amb detalls d'alumini, re-
Diari de Girona
alcen aquesta sensació d'exclusivitat.
EXCELLENCE
El nou EOS està disponible en dos acabats força complets, l'Sport i l’Excellence, amb
equipaments destinats a oferir un major confort i seguretat. L'Sport incorpora el climatitzador
de dues zones, Ràdio RCD 510, i llandes d'aliatge de 17 polzades Michigan. En l’equipament
Excellence destaquen els seients esportius calefactables de cuir Vienna i els fars bixenó
autodireccionables que estaran disponibles més endavant. A més a la llista d'opcionals
s'incorporen importants novetats tecnològiques com és el cas del sistema d'assistència per a
l’enllumenat de carretera «Light Assist» per a fars halògens, la nova generació del pràctic i
còmode «Park Assist», la ràdio RNS 315 amb pantalla tàctil, l'ordinador de bord Premium en
color o el sistema «Keyless Access», que permet tancar i encendre el vehicle sense clau i
obrir la capota des de l'exterior del vehicle.
TONI
Quatre motoritzacions
En el seu catàleg de motoritzacions el nou EOS
manté els eficients motors del model anterior. Així la
gamma inclou les versions de gasolina, amb el TSI
de 122, de 160 i el potent 210 CV; i en dièsel s'ofereix
l'ecològic TDI de 140 CV amb Bluemotion Technology.
Aquest últim TDI 140 CV i el TSI de 210 CV
es poden combinar amb l'eficaç i conegut canvi automàtic
DSG. Els preus oscil·len entre els 28.940
euros de la versió Sport equipada amb el TSI benzina
de 122 CV, fins als 35.990 del Excellence TDI
DPF 140 CV DSG. DdG
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
PEUGEOT 205
1.9 GTI
ANY 91
2.600 €
CITROËN
XANTIA 1.3 i
ANY 93
950 €
SEAT
IBIZA 1.2 75CV
ANY 08
5.300 €
CITRÖEN
XSARA 1.6 VTS
ANY 01
2.600 €
RENAULT
CLIO 1.2 i
60 CV.
ANY 03
4.200 €
OPEL
ASTRA 1.7
CDTDI
100CV
ANY 03
5.500 €
HYUNDAI
LANTRA 1.9 D
ANY 99
1.950 €
PEUGEOT
PATNER 1.9 D
ANY 06
5.900 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

El nou Delta «Hard Black» és una sèrie
especial caracteritzada per les seves
importants novetats estètiques i de producte,
disponible en totes les motoritzacions
(excepte el 2.0 Multijet de 165
CV) i també en el nou 1.4. MultiAir de 150 CV
S&S Euro 5.
Les novetats més rellevants es reflecteixen
tant a l'exterior com a l'interior, amb una estètica
perfectament estudiada i cuidada, en què
l'harmonia de colors, teixits i materials agafa
protagonisme.
Com sempre, per al model Delta, els colors
són una part integrant d'una filosofia de producte
que té entre els seus elements constitutius
l'elegància, el glamur, el caràcter propi i la
màxima possibilitat de personalització.
Exterior totalment «Hard Black»
A l'exterior, la nova versió destaca per una
carrosseria especial de color negre amb tractament
opac, sent així el primer vehicle fabricat
en sèrie il·limitada que disposa d'aquesta
pintura elaborada. La nova pintura
es combina amb el sostre negre
brillant i s'embelleix amb les
tapes cromades dels miralls retrovisors
i amb les llandes d'aliatge
de 18 polzades (també
disponibles en «Hard
Black» sota comanda).
Interior glamurós
Al seu interior destaquen
els refinats
seients de pell de color
negre. El confort i el
plaer de conducció vénen
proporcionats per
una sèrie de dispositius
innovadors com les
suspensions electròniques
d'amortiment variable,
el climatitzador automàtic
bizona i el sistema
«Blue&Me». DdG
Alta personalització
per al Lancia Delta
COLOR EXCLUSIU
Aquesta nova versió Hard Black destaca
per un color de carrosseria especial que
ha rebut un tractament opac.
Diari de Girona
FILOSOFIA ESTÈTICA
Aquest Delta reflecteix la filosofia de
Lancia en matèria de disseny, on destaca
l’elegància, el glamur i la personalitat.
Motor
21 Dominical
Diumenge 30
de gener de 2011

22 Publicitat
Diumenge 30
de gener de 2011
VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Chevrolet Captiva
2.0 CRDI - 150cv
Any 08
Opel Zafira Enjoy
1.9 CDTI + DVD
Any 07
Opel Vectra 5 portes
Elegance 1.9 CDTI
Any 07
Opel Astra Enjoy
5 portes 1.6 Gasolina
Any 10
Opel Corsa C’Mon
1.3 CDTI Ecoflex
Any 10
Opel Zafira 1.0 CDTI
Any 06
Peugeot 107
1.4 HDI Urban
Any 08
Toyota Corolla
2.0 TD
Any 05
21.400 €
14.500 €
10.500 €
15.300 €
10.200 €
11.500 €
7.600 €
8.600 €
Opel Zafira
1.9 CDTI 120cv
Any 06
Ford Focus
1.6 gasolina
Any 04
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Citroën C-4 3 portes
1.6 HDI Collection
Any 07
Renaut Clio 1.5 DCI
5 portes
Any 05
Citroën C-2
1.1 gasolina Furio
Any 07
Kia Cerato 2.0 CRDI
Any 06
Opel Agila Cosmo
5 portes 1.3 CDTI
Any 06
10.200 €
8.800 €
Opel Astra Energy 1.7 CDTI
Any 09
6.400 €
13.900 €
6.750 €
5.600 €
8.200 €
6.000 €

Publicitat 23
Diumenge 30
de gener de 2011

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.